Tot va començar quan vaig rebre un missatge d’en Robert. Aquell missatge em va deixar bocabadat, jo no sabia que contestar-li, vaig teclejar el móvil i van aparèixer els mots següents: “Necessito veure’t he de parlar amb tu!!”. Jo seguidament el vaig trucar, m’intrigava molt aquell missatge, quan vaig escoltar la seva veu vaig començar a fer-li preguntes de tota mena, llavors vaig entendre que nomes volia que l’acompanyes a la festa de les bessones, allò en cara em va semblar molt estrany, però no li vaig negar. Vam quedar a un hora, en concret a les 20:00 estava allà, al costat de l’església, al seu costat. Tot era molt estrany per ami, ja que no ens coneixíem gaire, estava molt tallat.De camí al local no vam parlar, gairabé res, notava que se m’apropava molt, però vam arribar a la festa, allà estaven les Bessones, la Clàudia, l’Anna i en Mateu. Ells es van quedar sorpresas quan em van veure amb en Robert. Ens ho estàven passant d’allò mes be, però ja era tard i la gent marxava i de sobte va aparèixer ell i em va agafar de la mà i em va portar cap a forsa, eres les dotze de la nit i ell tenia que tornar a casa, em va demanar que l’acompanyes, no ho se perquè però ho vaig fer. Vam arribar al portal del pis d’en Robert, cada vegada estava mes a proa de ell, cada vegada estava mes i mes, em mirava als ulls i jo li tornava la mirada, cada vegada estava mes nerviós, notava que alguna cosa pasava, de cop i volta en Robert se’m va llançar i ens vam besar, jo vaig girar el cap, allò no podia passar, però ell i va tornar, i ens vam tornar a besar. Quan tot allò va acabar vaig tornar a casa, no podia parar de pensar en aquell fet, no em podia treure del cap l’imatge d'en Robert, aquella nit va ser eterna em costava molt dormir.

L’endemà a l’escola vaig estar amb l’Elisa la xicota d’en Robert, era per allò que jo estava tan nerviós el fet d’haver-li enganyat a l’Elisa m’amonïava molt, era un sentiment estrany, no li podia fer això, ja que últimament ens portàvem de fàbula, solíem quedar per fer sessions fotogràfiques, books… però no vaig ser capaç d’explicar-li, si li explicava en Robert d’enfadaria, i això jo no ho volia. En Robert a l’escola mai em saludava, era com si no em coneixes, ell deia que si volia seguir amb ell hauria de ser en secret, ningú es podia assabentar. Van pasar uns quanta dies, i vaig decidir explicar-li a la meva millor amiga, l’Aida. Li vaig explicar tot, ella es va quedar molt sorpresa, però es va alegrar molt per mi, em deia que continues endavant i que no desaprofites l’oportunitat ara que la tenia. Però també pensava en l’Elisa, no es mereixia això, era molt bona persona. L’Aida se’n va alegrar molt i això em feia sentir millor, ella sempre em recolzava i em donava suport.

Aquell mateix divendres vaig quedar amb l’Elisa, vam quedar que l’aniria a buscar a l’acadèmia on ella feia Anglés, a les 5 de la tarda estava allà, a la Plaçá Paris i estava en Robert assegut en un banc, ni el vaig saludar ni res, ell va fer com sempre. Perdí l’Elisa va surtir i es va dirigir cap a on jo estava i em va dir anem a donar una volta amb en Robert i la Mònica. En aquell moment la meva paraula no i contava per a res, l’Elisa estava abraçada a en Robert, jo només mirava i mirava, i ells d’avegades s’aturaven i començaven a besar-se a mi allò em removia l’estomac.

Vam anar a Fenals, un barri del poble, estàvem a un bosc fent fotografies i la Mònica i en Robert, que eren molt amics, es més em sembla que eres millors amics, pasaven molt de temps junts, ells estaven asseguts a sobre d’un pedrís mirant missatges al móvil d’en xicot de la Mònica, que era un noi alt i esvelt, aquell noi ami no m’agradava per a ella, ja que era un noi que no li convenia, la Mònica era una noia molt llesta, sempre treia excel·lents per això es mereixia alguna cosa millor que el seu xicot l’Aleix.

Aquell mateix dia, una mica mes tard, la Mònica va propasar anar al supermercat de l’avia d’en Marc, i vam anar, quan vam entrar l’Elisa i la Mònica van dir que tenien gana que volien comprar alguna cosa per menjar i en Robert va dir: “Doncs en Pau i jo anem al lavabo”. Jo em vaig dirigir cap al lavabo i elle m seguia, vaig obrir la porta, no hi havia ningú desprès em va encastar contra la paret i ens vam començar a fer petons, aquell petó va ser etern, va ser apassionant, jo nomes feia que dir-li que sortíssim ja que es notaria molt, que l’Elisa i la Mònica estaven esperant fora, però ell no parava, aprofitava el temps al màxim, ens seguíem besant i va entrar un senyor i ens va veure, en Robert es va apartar corrents i es va donar un cop contra l’assecador, jo no podia parar de riere, perdí vam sortir i allí estaven elles dos assegudes a terra, s’avien cansat d’esperar, la Mònica va començar a cridar i a dir que aviem trigal massa i que per la nostra culpa arribarien tard, jo estava vermell i en RObert no parava de riere, l’Elisa la xicota d’en Robet, va començar a dir: “Que estàveu fent eh, semblava un altre cosa”, ella ho deia fent la broma, però es clar en veritat ella no es podia imaginar que jo i en Robert estàvem ailiats i a les sobre les seves esquenes, vam sortir i ens vam dirigir cap a casa de la Mònica la vam acompanyar fins al portal del seu pis, ens vam acomiadar i se’n va anar, desprès ens vam dirigir on vivia l’Elisa, vam trigar uns quinze minuts en arribar, van ser els quinze minuts mes eterns de la meva vida, estava amb en Robert i l’Elisa, ells portaven gairabé dos anys amb una relació i es clar sentia que estava espatllant una relació, però no hi podia fer-li res, vam arribar a casa de l’Elisa i en Robert va començar a bersar-la, la va besar davant meu, pensava que no seria capaç, pero ho va fer, em vaig sentir com un segont plat.

Era dilluns, plovia i a l’hora del pati estàvem tots dintre de les classes, aquell dia vaig decidir explicar-li tot a l’Elisa, vaig estar apunt de retirar-me i de no dir-li, però si no ho feia en aquell moment no ho faria mai. Vaig anar cam a ella i li vaig dir: “Elisa t’haig d’explicar una cosa…”, ella va venir amb mi, li vaig començar a explicar, cada vegada anava posant mes mala cara, i ami cada vegada em costava mes d’explicar-li, però ho havia de fer, en Robert esava jugant amb els dos i això no podia ser, s’havia d’acabar. L’Elisa no s’ho creia, deia que era mentida, jo li deia tota l’estona que era veritat, que no tenia el perquè per inventar-me aquestes coses, l’Elisa es va enfadar moltísim, em deia que perquè ho havia fer, que ho podia haver evitat, que m’entenia per una part, però em demanava que jo l’entengués a ella. Jo l’entenia sabia que ho havia pogut evitat, però en aquell moment no ho vaig fer, l’Elisa va començar a plorar desconsoladament, jo ja no sabia que dir-li, no podia mirar-la a la cara, em feia vergonya, m’ha avergonyia de mi mateix. L’Elisa em va demanar que li ensenyes els missatges que m’enviava, les conversacions del xat, tot, ella volia proves, encara no s’ho creia.

Era dimarts, acabava de fer educació física i com cada dimarts a l’acabar la classe em vaig dirigir cap a l’aula de l’Elisa, vaig anar-hi i vaig dir: “Hola, Elisa””, i l’Elisa em va girar la cara, jo li vaig dir Elisa que et passa?, però no em va contestae, va passar de mi, allò em va afectar molt, jo sabia que havia ficat la pota, però era un fet que no es podia desfer, em sentia fatal. Al cap de dos dies tot l’institut sabia que en

Robert i jo estàvem aliats, l’Elisa se’n va encarregar de publicar-ho per tot l’institut, jo no pensava que fos tan rencorosa, no m’ho imaginava pas, suposo que era normal que estigus emprenyada, jo també estaria enfadat, vaig parlar amb ella i li vaig dir que ho sentia, que sentia tot el que havia pogut fer, i també li vaig dir: “Aixa, d’aquesta manera t’has donat conta de com era en Robert” i ella em va respondre: “Si, i també me donat conta del bon amic que ets tu”, jo va dir ironicament, i alló em va sentir fatal.

Dues setmanes mes tard, tot es va calmar més, l’Elisa ja no estava tan enfadada, la gent ja no em mirava tant, ja no em sentia observat, tampoc escoltava comentaris de la gent, ni mirades, ni res de res, tot era mes normal. L’Elisa ja em parlava cada cop mes, ens enteníem mútuament, ella entenia la meva situació i jo entenia la seva, perfi tot tornava a la realitat i tot acabava. Aquesta petita història, anèctoda, a canviat molt en la meva via, ja que ara em sento mes lliberat, em sento millor amb mi mateix, soc una nova persona, els meus amics m’estimen i jo els estimo a ells, la meva familia m’entén i això es moltíssim, ho tinc tot no puc demanar res mes, només demanar a aquells lectors que es sentin identificats, que s’ha alliberin i que expressin els seus sentiments, i es sentiran millors.