D I A G O N A LD I A G O N A Lrevista extraoficial de l’etsab . Nº16 . M a i g 2006

revistaetsab@yahoo.es

HE SORTIT

D’ENTREGA

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6m e n ú d e l d i a

eDitorial Personatges ETSAB Una tarda amb

ancesc Mitjans TALLER EXPERIMENTAL desem-polvando a TEODORO lA DEDAB informa COSMOCAI-

XA replica. Lesquela Cofoisme... LLaa ffeellii-cciiddaadd La Terribilità i Mozart Música + agenda ORLA

"Ara no puc, que estic enfei-nat!". Quants cops ho hauremsentit aquestes últimes setma-nes? El temps se'ns tira a sobrei mai en tenim prou.Semblava que aquest anynomés editaríem 3 números,però tornem a ser aquí perdonar una mica de què parlar.Agraim la col.laboració de moltsde vosaltres, doncs en aquestnúmero incorporem molta gentnova que vol dir la seva i aixòés bo. Potser seria millor si perpart del professorat, PAS, idemés gent trobéssim la matei-xa motivació. Però quatre anysde revista ens diuen que aixòcosta un pèl més.Potser per això alguns encaraens anomenen "la revista delsestudiants". Una definició quecreiem incorrecta perquè sem-pre hem desitjat ser la veu detots.

L'estiu s'apropa i sembla quealguns canvis succeiran. El queja es va iniciar l'any passat ambla desaparició de les línies deprojectes a quart tindrà ara laseva continuació a cinquè.Serà tan traumàtica la seva eli-minació de la carrera? Aquíescoltaríem múltiples opi-nions... I és que sembla que aprojectes sempre van maldades!Per altra banda cada dia hemd'anar fent un passet més cap aBolonya amb l'esperança de noensopegar gaire fort.

Per cert, reprenent el projectede la nova biblioteca, algú saprealment com accedir-hi des del'actual facultat? Sembla que el punt de transicióentre els dos edificis es faràdes del magnífic passadís de laplanta -1: amb vistes magnifi-ques de ca'n Saldanya, passantpel centre de càlcul, saludant aldepartament d'estructures iacabant el recorregut amb vis-tes a paisatgistes.Cal dir que és un recorregutmolt interessant sobretot al noincloure un accés més directesense parlar ja de l'absènciad'una petita reflexió sobre eltema d'accessibilitat que ESFAa posta tant de moda aquestany.

Avui la veu ens la posavaMitjans, una veu cansada i devegades poc clara però encaraavui plena de seguretat en simateixa. Tot i que al reportatgeno hem transcrit l'entrevistacompleta inclourem una citaque ens va fer pensar:

"Coderch i jo teníem aproxima-dament la mateixa edat, la dife-rència és que jo sóc un super-vivent"

Res més que desitjar-vos quesigueu tots uns grans supervi-vents en aquesta professió igaudiu molt d'aquest estiu ques'aproxima!

Per més informació:revistaetsab@yahoo.es

EDITORIAL

pàgina 2

Editat amb l’ajut de:

Col.laboren en aquest número:

Roger Blasco, Dani Carrero,Daniel Gómez, Ricard Gratacòs,Andreu Griñó, Anna Manyes, Octavius, Raül Olivart, MariaPicassó, Jorge Rovira, Jordi Torà, Jade Serra, Alvaro Valcarce,Oscar Linares,ESPAI PARAL.LEL, La DEDAB i alguns anònims...

Agraïm l'atenció de F.Mitjans, l'Anna Soler, Félix Solaguren, imolts altres, que desinteressadament han participat en aquestaedició.

Cooperativa Jordi CapellEscofetiGuzziniTechnalWeber cemarksa gràcies a tots!

INDEX

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

pàgina 4

m e n ú d e l d i a

En Francesc Mitjans téavui 96 anys, parla amblentitud però buscant sem-pre les paraules precisesper explicar amb moltahumilitat la seva obra.Entrar a casa seva, que ésalhora el seu primerprojecte d'edifici devivendes i a on viudes que es va cons-truir l'any 1940 éscom traslladar-se al'interior d'un llibred ' a r q u i t e c t u r amoderna de mitjansde segle. Assegutsals sofàs hem parlattan sols d'alguns projectesamb un Mitjans atent ivoluntarista per recordartot allò que li preguntà-

vem. Li agraïm l'es-

forç, ha estatun veritable

plaer que usvolem trans-

metre.

UNA TARDAAMB FRANCESC MITJANS

Si pugem pel carrer Amigó, just abans d'arribara la Via Augusta trobem un espai singular en lacontinuïtat de façanes. Un dels blocs s'ha des-plaçat uns 6 metres del carrer formant uns jar-dins que precedeixen la façana, és la primeraobra de Francesc Mitjans i el lloc on viu des quees va construir. Ell llavors somniava que elcarrer es convertiria en una successió de torresaïllades envoltades per jardins, o un carrer fet ala manera de l'urban block, però amb jardinsentre el carrer i la façana com la seva... Això noha estat així, però Mitjans es continua sentintorgullós dels jardins que va projectar tanespontàniament.

La casa del carrer Amigó, tot i ser la seva"opera prima" com a arquitecte conté molts delsatributs pels que avui en dia es coneix i esvalora l'arquitectura de Mitjans. Primer de totcal considerar-la com una reinterpretació de latípica casa de l'eixample que aconsegueix mit-jançant dues operacions bàsiques: fer-lamenys profunda -fent desaparèixer el passadísi convertint-lo en un espai articulador de lacasa- i més ample -podent plantejar tres habi-tacions enlloc de les dues habituals a l'eixam-ple-.

En segon terme cal entendre que "la concepcióde la seva planta significa el fet d'assumir unamanera de viure tenyida pels atributs de lamodernitat". Unes terrasses d'extrem a extremconvertien la façana en un element singular, illavors innovador, i a més es con-vertien en una nova manerad'entendre la relació entre l'inte-rior i l'exterior. Apareix aquí unespai intermig que serà essen-cial en tota l'obra de Mitjans i enresultarà en la majoria d'obres unlloc d'experimentació i d'assumpció de les vir-tuts de la modernitat. Cal dir que un altre fetimportant són les obertures de grans dimen-sions que s'aboquen sobre aquest espai inter-medi. A més a més la planta introdueix concep-tes com la doble circulació a través de la cuinao trets distributius característics en l'obra deMitjans com la interessant i ambigua habitacióvinculada i articulada a la sala d'estar que potacceptar múltiples usos: des d'una habitaciómés fins a un estudi o biblioteca.

Alguns han considerat aquesta casa com a naïfi espontània, però tothom reconeix aquesta pri-

mera obra com una declaració d'intensions,com a llavor, del que serà l'arquitectura deMitjans.Com a últim tema de la casa del carrer Amigóvolem recalcar la sorpresa que provoquendiversos episodis de "preciosismes" d'un estilmés arcaïtzant que poden semblar contradicto-ris amb la concepció general de la casa. N'ésun exemple l'aparició en el vestíbul d'uns frag-ments de guixos clàssics "encastats" a un murde pedra que ell considera "estupendos" i nodubta mai a incorporar-los a la casa.

Aquest fet ens porta a parlar de la dualitat entrefragments o obresmés eclèctiques id'altres modernesque formen partdel repertori esti-lístic de Mitjans.Vist des d'avui potsemblar increïbleque un arquitecteque acaba deconstruir els habi-tatges del carrerAmigó faci, durantels mateixosanys, les façanesclàssiques dedavant del TuróParc (c/ PérezCabrero i c/Bertrand) o la delcarrer Balmes.Evidentment enspreguntem el

"perquè" de tot plegat. Modernitat o "historicis-mes"? O modernitat i "historicismes? És unacontradicció?

Mitjans no ho viu com una contradicció. Explicaque utilitza sense prejudicis i a "ple gust" ele-

ments de l'ar-quitectura clàs-sica o acadèmi-ca quan creuque cal per ferunes façanesmolt composa-des amb basa-

ments molt marcats i incorporant frontons,pilastres... En aquestes obres utilitza el llen-guatge clàssic per l'alt grau de solvència, pelque fa a la imatge urbana, s'ha guanyat amb eltemps aquest tipus d'arquitectura.

Ell s'hi troba a gust fent aquesta arquitectura ocuidant els detalls interiors, quan creu que ésnecessari. No és un home d'una sola via, s'hitroba a gust fent aquesta arquitectura en la ciu-tat més consolidada. No s'ho pren com unacontradicció ja que ell mai a pretès ser un mes-sies per ningú i mai ha estat fortament lligat acap grup arquitectònic pregonant una via més

per Ricard Gratacòs, Jade Serra

"tothom reconeix q al carrerAmigó hi ha una declaració

d’intensions del que seràl’arquitectura de Mitjans"

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

pàgina 5

m e n ú d e l d i a

global. Sempre s'ha mantingut obert a l'hora defer arquitectura i això l'ha permès tenir unmarge per fer sempre el que ell ha cregut con-venient. Adjuntem fotografies d'aquesta vessantmés academicista de l'arquitecte per acabar decomprendre la seva figura i fins i tot la sevaèpoca -altres arquitectes de l'època compleixenaquesta mateixa dua-litat-. Si les mireu ambdeteniment veureuque contenen atributsben interessant com,en els habitatges delTuró Park, la pèrduad'escala del basa-ment respecte als edificis veïns per assolir l'al-çada de l'arbrat del carrer...

Mitjans no ha utilitzat sempre aquesta manerade projectar al tenir façanes més composadesal voltant. La casa entre mitgeres del carrerMestre Nicolau s'incorpora d'una manera mésabstracta al continu de façanes més clàssiques.Es tracta d'un bloc d'un habitatge per replà ambterrasses d'extrem a extrem en què la novetat

són les persianes corredisses de lamel·les queregulen la radiació solar i el nivell d'il·luminacióde l'interior. Mitjans ens adverteix, que tot il'abstracció, mai ha dibuixat una façana sensetenir en compte els traços de les façanes veï-nes.

Comentant-li que aquesta façana és avui imita-da en molts dels projectes de vivendes que esfan a l'escola ell ens respon que és una façanaben normal amb una distribució, tan sols,correcte. Sorprèn, sentint-lo parlar, la sevahumilitat ja que no se sent ni innovador ni fan-tàstic. Potser és per la seva actitud a l'acabarqualsevol obra: "desencant per no haver-la fetmillor". Denota certa exigència d'una personaque "se sap els defectes".

Si continuem amb algunes de les seves obresmés celebrades ens trobem la torre Tokio, unbloc aïllat a l'Avinguda Pedralbes en què l'ar-quitectura es torna a tenyir de modernitat. Elprojecte naixia amb la idea de contenir un àticque ocupava -i ocupa- tota la planta del bloc per

la recentment desapareguda cantant d'òperaVictòria dels Àngels. Es tracta d'un volumparal·lelepípede perfecte elevat sobre unaplanta baixa calada i amb un marcat ritme delpilars -necessari tant per composar la plantabaixa com per l'ordenació del pàrquing queconté al soterrani-. Hi ha un tractament unitari

de les façanes a través d'una prime-ra pell de persianes corredisses que

juntament a les llargues terrasses filtren altravegada l'exterior de l'interior. En la planta de

l'habitatge tipus l'arquitecte ha treba-llat per expulsar de l'interior qualsevolpati de llums, de manera que la zonade serveis ha estat col·locada al perí-metre exterior. Una fantàstica escalahelicoïdal connecta les diverses plan-tes.

L'àtic és un habitatge pensat especial-ment per a la diva d'òpera. Analitzantla planta podem observar peces proucaracterístiques per a una casa d'a-quests tipus: bany-gimnàs-sala demassatges, la unitat estar-sala de con-certs... És interessantíssim observarel possible recorregut circular que espot realitzar a través de les estancesdel perímetre ja que totes elles tenen

dues portes, o més, cosa que flexibilitza lesestances i multiplica els recorreguts per anar ales diferents zones de l'habitatge.

Un any més tard es construeix un altre projecteemblemàtic, el conjunt SEIDA a l'avingudaSarrià. Com molts dels seus projectes, aquestencàrrec va arribar a través "d'un empresarique coneixia la meva obra ja que jo havia rea-litzat algunes vivendes de familiars seus". Elconjunt consistia en una illa urbana que combi-nava tallers mecànics i magatzem de vehiclesque ocupaven gran part de la planta baixa, unbloc d'habitatges i una benzinera.

Segurament el que més crida l'atenció a la vistaés la façana principal. Mitjans explica que voliamantenir la façana en un sol pla, amb terras-ses, però sense que aquestes estiguessin con-nectades formant una única terrassa corregudai evitant la interrupció que hagués donat lloc altípic retranqueig. La resolució del problema esfa a través dels forjats de les terrasses que defi-neixen un únic cèrcol. Allà on s'interromp el for-jat es mantenen les biguetes que continuensubjectant el cèrcol alhora que formen una pèr-gola que fa, doncs, d'element estructural i tapales vistes en part. Aquesta pèrgola la combinaamb gelosies de ceràmica verticals, evitant laseparació del GATCPAC realitzada en vidre,que no és del seu gust. Amb aquestes opera-cions Mitjans aconsegueix convertir la façanaen un element vibrant allunyat de la monotoniaque acostumen a tenir els llargs blocs d'habi-tatges.

"allunyar-se del carrersembla una constanten les obres més cele-

brades de l’arquitecte"

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6m e n ú d e l d i a

Un altre fet important és la introducció de la por-xada en planta baixa per tal de crear una zonade vianants retardada en un carrer de fort trànsiti amb la pretensió de beneficiar el comerç. Elslocals es situen a la meitat de la primera crugia iaixí la línea de botigues pot quedar definidanomés per una sola vidriera. És molt interessantnotar com el fet d'allunyar-se del carrer, mitjan-çant diversos mètodes, és una mena d'obsessió,una constant en les obres més celebrades del'arquitecte des del projecte del carrer Amigó(fixar-se en les obres del c/ Freixa, c/Numànciaper exemple).

Pel que fa a la planta tipus de vivendes, es potveure una altra contribució tipològica de Mitjans al'arquitectura barcelonina. En aquest cas Mitjansdefuig altra volta dels patis petits i tancats i opta perobrir-los a l'exterior creant una façana posterior fetaa base de nuclis verticals en redent. D'aquestamanera la faça-na queda defini-da per les neces-sitats de l'interior,i la planta resoltaa través d'aques-ta forma per evi-tar l'excessiva profunditat edificable. Aquesta formade dent de serra o de planta en pinta marca unaalternança d'espais amples i estrets i torna a repe-tir-se en tota la llargada per donar certa mobilitatque queda més agradable que si s'hagués fet totreticulat.

És interessant veure com a la planta Mitjans torna aintroduir una solució -com ens diu ell mateix - "molttípicament meva" es tracta d'una sala annexa a lasala d'estar separada amb una gran porta corredis-sa i que té un ús variable. És una sala amb banycomplet orientada cap a la façana principal i en laqual s'hi pot accedir des del passadís de la restad'habitacions ja que té un accés a la part posterior.En un principi està pensada com un despatx/estudiperò també es pot transformar en una habitació o espot incorporar a la sala d'estar.

Aquests són els projectes que hem pogut comentaramb en Francesc Mitjans durant tota una tarda. Toti el curt article cal dir que l'obra de Mitjans és exten-síssima -unes 400 obres- i és plena de projectesinteressants que formen part del imaginari de l'ar-quitectura catalana. Tot seguit adjuntem un seguitde fotografies tant de les obres comentades com

d'altres conegudes. També recomanem una "rutaMitjans" pels barris de Les Corts i Sarrià moltindicada per fer un dia d'estiu.

Fonts consultades i agraïments:

Entrevista de Josep Lluís Mateo a Francesc Mitjans.

Gimeno, Alrun. "Aproximación a la obra de FrancescMitjans", Tesis doctoral, 1993.

Piñón, H. i Català-Roca, F. "Arquitectura moderna enBarcelona (1951-1976)", Barcelona: Edicions UPCETSAB 1996.

VVAA, "Francesc Mitjans: arquitecte", Barcelona:Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, 1996

Volem agrair-li a l'Anna Soler que ens hagi facilitat elcontacte amb Francesc Mitjans i a en FélixSolaguren que ens hagi proporcionat la planta origi-nal de la casa del Carrer Amigó. Gràcies!

"tot i l’abstracció, mai hadibuixat una façana sensetenir en compte els traços

de les façanes veïnes. "

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6v o x p o p u l i

pàgina 7

espaiparallel@yahoo.es

pàgina 10

Des de l'Espai Paral·lel volem propo-sar activitats que per diverses raonsdins la universitat no es realitzen,però que ens semblen interessantsper a l'educació de l'arquitecte.

Amb aquesta intenció, i prenent coma exemple altres escoles d'arquitec-tura, el dissabte 1 d'abril vam realit-zar un taller en el qual 18 estudiantsi arquitectes vam experimentar lespossibilitats que té el morter i el for-migó com a material per a realitzarmaquetes.

La nostra experiència fou molt intri-gant i, tot i aconseguir els nostresobjectius més o menys encertada-ment, el més important va ser tenircontacte amb un material que en unfutur ens hi trobarem molt relacio-nats. Vam concluir que el ciment nos'ha de tractar com un material simi-lar al guix, perquè el seu brutalismeel fa útil per a formes molt expressi-ves, però no per a maquetes dedetall fi.

Però el que sobretot es va poderconstatar, són les il·limitades possibi-litades del material. Per una banda acausa de la infinitat d'encofrats quepodem imaginar (fins i tot vam teniralgun exemple d'encofrats de fang), iper l'altra experimentant amb diver-ses dosificacions i additius a la mes-cla.

El pròxim any segur que tornem arepetir el taller per continuar seguintaprenent, mentre ens divertim. Finsaviat!

e x c u r s i ó a

Envall el

28-29-30 d’abril ..........taller de construccióde murs de pedra ensec

pàgina 9

En mi opinión, Teodoro González de Leónculmina lo que con tanta genialidad LeCorbusier insinuó pero no llegó a desarro-llar plenamente, que el edificio público seade manera esencial un espacio público. Elmaestro franco-suizo, para quien trabajo afinales de los '40, tan sólo consiguió en elpatio de la Tourette, el museo de Tokio, ysobre todo en Chandigarh.

Sin embargo, Teodoro aplica intensa-mente la espacialidad, ayudado por elcaluroso clima mexicano, y apoyado en lageometría y estructuralidad total, que poraquel entonces sugería Louis Kahn.Menos heterogéneo que I.M.Pei, apasio-nado del hormigón visto como Lasdun ybuscando los límites de la sección, comoP. Rudolph, el objetivo principal de estageneración era interactuar en los sentidosdel usuario, emocionándole con la espa-cialidad.

La arquitectura se hace compañera humildey magnífica de la vida, evitando ser protago-nista arrogante, pero sin olvidar su capaci-dad de crear espacios para la felicidad.Sugiero que os adentréis en el vestíbulo dela embajada mexicana de Berlín, o el museoRufino Tamayo o el colegio de México.

Os animo a encontrar espacios de felicidad,dado que supongo que tan sólo eso es pre-cisamente lo que nos pide la sociedad.

Un beso a todos.

pàgina 10

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6m e n ú d e l d i a

1. Sobre las Actuaciones habitualesde la Dedab.

1.1. Fiesta de día.Como cada año, se ha cele-

brado la fiesta de día de arquitectura.Globalmente, consideramos que el balance hasido positivo y esperamos que los estudianteshayan podido disfrutar al máximo de este even-to. Como pudisteis ver, esta vez no se pudocelebrar el tradicional concurso de paellas por loque nos vimos en la obligación de intentar ofre-cer el máximo de actividades alternativas.Destaquemos el éxito de Discoderch, espaciodonde pincharon Djs y video DJs en el interior de

la escuela que fue un gran polo de atracción delos estudiantes. Otra novedad fue el encargo deuna macro paella que perfumó y posteriormentealimentó a gran parte de la fiesta durante las pri-meras horas. La mayoría de asociaciones con-tribuyeron, como por ejemplo Esfa, Replegats;Iaste, deportes, Espai paral·lel o fotografía.Desde la Dedab, organizar y coordinar una fies-ta de tales dimensiones es delicado, complicadoy agotador pero estamos todos de acuerdo enque vale la pena dicho esfuerzo tan sólo parapoder ofreceros una fiesta lo más interesante yatractiva posible.

1.2. Taquillas.Desde la delegación nos

hemos encargado de coordinar el sorteo y distri-bución de las taquillas de la escuela. Este año,se han instalado gran número de taquillas nue-vas después de solicitarlo y el año que viene seinstalará más a fin de cubrir el máximo de per-sonas posibles. Hemos pasado de cerca de 250,a un total de 520 repartidas en los diferentespisos. Seguiremos solicitando el aporte de mástaquillas hasta conseguir quizás que dada alum-no tenga a su disposición una de ellas.

1.3. Presión en Juntas.Muchos representantes de

la delegación forman parte de la junta de escue-la. Mantenemos una postura de control y presiónpermanente en dichas juntas, haciendo de por-tavoces de la voz de los estudiantes en los órga-nos de gobierno de la escuela, proponiendo ini-ciativas y discutiendo los beneficios e inconve-nientes de la mayoría de decisiones que se tomasobre el futuro de la enseñanza de la arquitectu-ra dentro y fuera de las aulas.

2. Sobre las Actuaciones nuevas dela Dedab.

2.1. Servicio de impresiones.La novedad principal de la

delegación de este año ha sido introducir un ser-vicio de impresiones. Proponemos una alternativaa los precios de copistería, disponiendo de unplotter propio a disposición de todos los estudian-tes. Está abierto a todo el mundo y se puede venira imprimir en horarios de becarios. Aconsejamoscita previa, ya que las impresiones son continuas,y el plotter está en permanente uso. Para el man-tenimiento de la tinta, hemos dispuesto un bote,en el cual cada uno colabora como cree oportunodespués de su impresión a fin de que este servi-cio pueda perpetuarse. En la página web de ladelegación http://www.upc.edu/etsab/dedab/están explicados todos los detalles de cómo venira imprimir.

2.2. Laboratorio de fotografía.La delegación posee además

en un espacio anexo un laboratorio de fotografíaque este año se ha reactivado y que invitamos atodos los estudiantes que estén interesados enusarlo a que venga a visitarlo. La fotografía comoactividad de gran importancia en la arquitecturaes indispensable que tenga un espacio reservadoen la escuela pública.

2.3. Iniciativas y movimientos.Como cada año han ido sur-

giendo quejas de gran parte de los alumnos sobreproblemas de la escuela. La delegación, comorepresentante de todos los alumnos, ha intentadocanalizar y guiar dichas iniciativas medianterecogida de firma, orientación en los trámites eincluso presentación de los problemas en Juntade escuela. Destaquemos por ejemplo la reacti-vación de los accesos a Internet que nos fuenegado a principios de curso o el caos que sesufrió en proyectos III mañanas en otoño. Nodudéis en aportarnos sugerencias!

3. Sobre las actuaciones previstas.

3.1. Colaboración en la adaptación acréditos ECTS.

Con la introducción de Boloniaen los estudios de arquitectura, se procederá areemplazar el actual sistema de créditos por unosnuevos créditos ECTS. Estos nuevos créditos ten-drán en cuenta no sólo las horas presenciales sinotambién las horas de estudio fuera de las aulas delos estudiantes. De esta forma se obtendrá unmejor control de la cantidad de tiempo dedicado acada asignatura. Desde la delegación, nos encar-gamos de encuestar regularmente a los estudian-tes sobre las horas dedicadas a cada asignaturacada semana con el fin de poder realizar un infor-me exhaustivo y de controlar en un futuro, no sólolos excesos de trabajo sino de también el repartoregular de dedicación a lo largo del curso.

3.2. Propuesta de uso de la antiguabiblioteca.

Muy recientemente hemospropuesto la rehabilitación y la atribución de unnuevo uso en un futuro a la antigua bibliotecacuando la construcción de la nueva finalice.Planteamos el traslado del aula de estudios a eseespacio, considerando que el aula de estudiosactual no reúne las condiciones mínimas de confortnecesarias. La iniciativa aún está en proceso peropensamos que puede ser de gran interés paratodos.

3.3. Invitación a la participación.Nunca nos cansaremos en

insistir que la delegación es de todos los estudian-tes, que es para nosotros un placer poder ayuda-ros en todo lo que esté a nuestro alcance; quecomo representantes, estamos encantados depoder resolver todos los problemas que surjan. Laescuela la hacemos todos, y la implicación en ellade los estudiantes es básica. Os esperamos puesen el tercer piso!

Jorge Rovira, Representante tercer curso.Delegación de estudiantes de la escuela de arquitecturade Barcelona.

Durant els dies 18 i 19 de SetembreBEST(Board of European Students ofTechnology) t'ofereix la possibilitat de participaren un Case Study organitzat per empreses lídersen tecnologia. De la mà de Grupo Acieroid,Altran i Telfónica, formaràs part de l'empresadurant unes hores en les que treballaràs en uncas real.

Tindràs també l'oportunitat de practicar el teuanglès i posar a prova les teves habilitats delideratge, gestió de projectes, treball en equip,

comunicació i presentació.

L'Objectiu: aconseguir que el teu equip, format per 2 estudiants d'altres universitats euro-pees i 2 de la UPC, trobi la millor solució al problema plantejat i emportar-te unClasspad300 Plus gentilesa de Casio.

Estaràs a l'equip guanyador??? Tingues a punt el teu CV i inscriu-te a través de la nostra webwww.BESTbarcelona.org/BEC abans del 31 de Maig

BEST Engineering Competition:dirigeix avui les empreses en les que treballaràs demà.

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

pàgina 12

v o x p o p u l i

COSMOCAIXA O PER QUÈ FER UN FORAT DE 24 METRESA LA RONDA DE D'ALT

El passat dia 25 d'abril, vaig assistir, dins d'un curs de Museologia dirigit pel JorgeWagensberg, a una xerrada dels els germans Terradas sobre el nou Museu de laCiència de Barcelona. Es va parlar de les anteriors modificacions i de les necessi-tats a les que s'enfrontava un museu del s.XXI. Després d'un primer concurs d'ide-es, en el que es va mantenir l'edifici pintat de blau d'una antiga església situat on araes troba la gran plaça, tant els arquitectes Terradas com els museòlegs de laFundació La Caixa van arribar, independentment, a la conclusió de que aquell edifi-ci havia de desaparèixer.A partir d'aquest punt, el geni creatiu dels arquitectes s'enlairà lliurement sense elsobrepès d'un element massa contundent i condicionador de l'espai. Els museòlegsexposaren les seves necessitats, la més destacada de les quals era la grandària dela sala d'exposicions. Volien una gran sala sense compartimentar i amb una alçadaprominent que, com una catedral, atorgués solemnitat als objectes exhibits i els dei-xés respirar. Els arquitectes, mostrant una gran sensibilitat i genialitat, decidirensoterrar el volum central aprofitant el desnivell del terreny. D'aquesta manera, no tansols s'evità la barrera visual que suposava un volum d'aquesta grandària, sinó quees propicià la creació d'una gran plaça amb vistes panoràmiques a totaBarcelona a una zona deficitària d'espais urbans. D'altra banda, els arqui-tectes van saber conjugar el protagonisme de l'antic edifici modernista deDomènech i Estapà amb una entrada que el travessa per donar a parar aun nou hall espaiós i lluminós en una clara mostra de perfecte diàleg, tantescàs avui en dia, entre l'antic i el nou.Com a curiositat, els arquitectes explicaren que, per contenir les terres delforat de 24m de profunditat per 100m de llargària, s'inspiraren en l'arqui-tectura gòtica catalana construint un mur de contenció amb contrafortsinteriors, visibles i integrats com un element més a disposició de la muse-ografia.Per tal d'evitar la claustrofòbia, es projectaren dues lluernes longitudinals acada costat, que donen a la plaça, propiciant, juntament amb uns miradors,un diàleg interessat entre l'estimulant interior del museu i l'exterior monò-ton.El Cosmocaixa constitueix la demostració dels beneficis que comporta untipus d'arquitectura moderna, però respectuosa; imponent, però conscient;funcional, a l'hora que estètica; en definitiva, bona Arquitectura.

Alvaro Valcarce Romero

FELICITEM A L’EQUIP “LOSJABATOS ”

GUANYADORS DE LA LLIGAINTERNA DE FUTBOL SALA de

l’ETSAB

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

pàgina 13

G U I A d e c e n t

En dues ocasions successives s'han difós mitjançant correu electrònic dos escrits anònims en els quals es denuncien unes supo-sades irregularitats en la realització del concurs per dotar una plaça de professor associat condicionada de l'assignatura d'Històriade l'Art i de l'Arquitectura de l'ETSAB i se'n qüestionava els resultats.Davant de les acusacions fetes en aquests escrits, el Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica deCatalunya, en tant que unitat estructural a la que està adscrita l'esmentada assignatura fa constar el que segueix:

1. Donada la sobtada baixa per malaltia d'un professor de la Secció d'Història de l'ETSAB del Departament de ComposicióArquitectònica, es va acudir a la contractació urgent de personal docent per a substituir-lo a partir d'octubre de 2005.

2. Van acceptar l'encàrrec acadèmic un professor associat a temps parcial, adscrit al Departament i una arquitecta que estavarealitzant treballs de col·laboració a la Secció d'Història.

3. Donada la dilatació en el període de baixa de l'esmentat professor, el 15 de novembre de 2005, la UPC va resoldre convocarel concurs d'una plaça d'associat a temps parcial per a formalitzar la situació laboral del personal encarregat d'impartir interina-ment la docència fins la reincorporació del professor en baixa per malaltia. Es fixa el dia 5 de desembre com a termini per a lapresentació de candidats. Quatre arquitectes presenten la seva sol·licitud.

4. El 13 de desembre de 2005 es presenta la proposta conjunta Departament/Centre de la comissió que ha de jutjar el concurs.Aquesta proposta va ser aprovada per la Junta del Departament de Composició Arquitectònica i per la Comissió Permanent del'ETSAB. El catedràtic d'Història de l'Arquitectura proposat com a president de la Comissió no forma part de cap d'aquests òrgansde govern.

5. El 10 de gener de 2006 la UPC fa públic el nomenament de la Comissió i ho comunica als membres d'aquesta. En aquestmoment es difon el primer dels anònims en el qual es posa en qüestió la compatibilitat del president de la Comissió nomenada.Davant les amenaces, formulades des de l'anonimat, el president de la Comissió contacta amb la responsable de la Unitat deConcursos del Servei de Personal de la UPC, alertant-la de la situació i pregunta si incorre en alguna incompatibilitat, en el benentès que si fos així es retiraria de la Comissió. Els Serveis Jurídics de la UPC, és a dir els únics capacitats legalment per actuaren aquests casos, contesten negativament. Malgrat això, el president demana que assisteixial concurs un representant de la Junta del PDI com observador. El vicerectorat de Personal nomena al Sr. Sergi Fillet, com arepresentant de la Junta de Personal Docent i Investigador (JPDI) per a que garanteixi l'objectivitat del concurs. Ningú impugnala formació de la Comissió del concurs, un dret que contempla la llei i que paralitzaria tot el procés.

6. El 16 de gener de 2006, es constitueix la Comissió i es presenten els candidats, aportant els seu mèrits acadèmics i profes-sionals. Un d'ells no es presenta. La resta de concursants són convocats, per sorteig, per al dia següent.

7. El 17 de gener es realitzen les proves amb assistència de públic i es falla el concurs. Tota la documentació es diposita en laUnitat de Concursos i pot consultar-se. Ningú impugna el resultat del concurs, un dret que contempla la llei i que detindria qual-sevol nomenament.

Davant de tot això, el Departament de Composició Arquitectònica vol fer públic la transparència del concurs i condemnar com ainjustificades les acusacions formulades anònimament. D'altra banda vol condemnar la manca de dignitat d'unes denúncies quemenystenen les possibilitats d'impugnació ofertes per la reglamentació que regeix la nostra Universitat en els aspectes de con-cursos i que, en utilitzar l'anonimat, cauen en la simple calumnia.

Pere HereuDirectorDepartament de Composició ArquitectònicaUniversitat Politècnica de CatalunyaBarcelona, 30 de març de 2006

Tots aquells que vàreu llegir l'últim número de Diagonal recordareu la publicació d'una cartaanònima on es denunciava la contractació, presumptament fraudulenta, d'un professor asso-ciat al Departament d'Història. La Ded'aB va rebre la següent resposta, la qual ens han fet arri-bar i que a continuació transcrivim. Esperem que sigueu vosaltres qui n'extreieu conclusions,o si més no, preguntes, i ganes de satisfer-les. I, és clar, estarem encantats de donar a conèi-xer les vostres opinions.

REPLICA

l’esquelade Jordi Toràwww.gumets.net

El sabor dels mocs

Tots en tenim la imatge gravada a la memòria, i la podem imaginar amb una faci-litat alarmant. Tots sabem com són, exactament, totes les faccions de la cara delnen que es neteja els mocs amb la llengua.

És tan fàcil crear-ne la imatge mental, tan fàcil veure aquell angelet amb la llen-gua fora apuntant cap al cel, que el primer que ens ha de passar pel cap és lacertesa veritable de que nosaltres també hem estat catadors de tan infravalora-da vianda.

Recordeu-ho. Sabeu que un dia o altre ho vau fer. I en el precís instant que ende-vineu el moment exacte dels vostres actes, sabreu que només hi ha un fet a pre-guntar-se.

Quin sabor tenien els mocs?

Jo fa molt que no els provo; i no tinc ni candeletes rajant de les fosses nassals niganes de provocar-les per saciar la meva fam.

Recordo vagament un gust dolç, o potser salat, amb una textura de llet conden-sada. Quins records, l'infantesa!

Llàstima que, avui en dia, el que es porta en moda post-pubertat és dir que noem tornaré a menjar els mocs en ma vida. I jo dic que, vés!, qui pogués tornar-se'ls a menjar sense cap mena de prejudici!

pàgina 14

u n a d e l l i b r e sd i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

El cofoisme, les lletres catalanes iPiñol

'La literatura catalana està passantun bon moment pel que fa a quali-tat; un excel·lent moment.Compareu-ho amb el que s'escriuen francès, espanyol, italià, anglèsi alemany (per dir només literaturesde llengües milionàries) i veureuque, en prosa, poesia i teatre, noestem tan malament. (...) Hi hamolts catalans als quals els fapànic reconèixer que som bons per-què aleshores, diuen, caiem en elcofoisme i històries d'aquestes.Cadascú arrossega els seus com-plexos.'Jaume Cabré *escriptor i guionis-

ta català

El fet d'haver de parlar de literatura catalana implica, inconscientment, elpensar en grans obres del passat i en grans intel·lectuals del present.Sembla com si, sense voler, anteposéssim el prestigi a la lectura, per sim-ple inèrcia de passat i d'equilibri de futur en la cultura literària catalana.

En certa manera, és un tic cultural-publicitari que compartim amb totes lescultures del món, però que en el nostre cas s'agreuja a l'intentar preser-var una totalitat dubtosa per a ser enfrontada a altres totalitats dubtoses,i així eclipsar la veritable i real finalitat de la literatura: ser llegida.

És per això que, quan certes limitacions desapareixen i s'aposta per unaliteratura sense complexos, alguns autors aconsegueixen una frescor querenova l'aire i deixa clar que, realment, som capaços d'igualar èxits d'al-tres llengües i dir que, de fet, no som tan dolents ni marginals com podí-em arribar a creure.

Albert Sánchez Piñol s'ha convertit, sense voler i gràcies al gran èxit inter-nacional de la seva novel·la 'La Pell Freda', en cara visible de tot un muntd'escriptors catalans que aposten per una literatura de nivell, per ser lle-gida i gaudida.

Fa l'efecte que Piñol no vol emular a ningú ni arribar a cap pedestal. Potarribar a semblar que, simplement, escriu per ser llegit i que gaudeix fent-ho.

Aquest fet es tradueix en una exquisidesa narrativa només a l'alçada deles seves histories fantàstiques (o no tant fantàstiques) de monstres (o notant monstres) que fan dubtar de la pròpia naturalesa i moralitat humana.

És doncs, un salt endavant en la temàtica i en les formes, amb una lite-ratura finíssima, a la que han acompanyat l'èxit i el ser un best-seller inter-nacional sense tenir la més mínima intenció de ser-ho. I, per si fos poc,repetir-ho tot plegat amb la seva última novel·la, 'Pandora al Congo',segona part d'una trilogia començada amb 'La Pell Freda'.

Però millor deixar de confabularhistories estranyes sobre la lle-tra i que agafeu alguna de lesseves novel·les, contes o assa-jos per a que pugueu donar-me,o no, la raó.

> Pallassos i monstres *assaigen to irònic sobre 8 dictadorsafricans> Les Edats d'Or *recull de con-tes> La Pell Freda> Pandora al Congo

jordi@gumets.net

L'activitat al carrer és un dels millors medidors del'èxit urbanístic d'un barri.La superposició d'activitats pretén ser l'emblema

de Barcelona, en particular del seu centre, és l'amic delpluralisme i la tolerància, i enemic de la ignorància.L'esport és salut mental i física, una via d'escapamentals possibles problemes de la rutina, així com un instru-ment d'unió i relació social, i una de les poques alterna-tives que sovint tenen alguns joves a les drogues i ladelinqüència.

Barcelona, Ciutat Vella, Plaça Juame Sabartés, tancadaa la circulació rodada i avui dia mancada de cap activi-tat; cartell de l'Ajuntament: PROHIBIT JUGAR A PILO-TA. No he vist mai res més contradictori, contraproduent iabsurd. En fi, això, que no ho entenc

David Casanovas Tatxé

No

ho e

nten

c...

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6

pàgina 15

u n a d e l l i b r e s

algo que no sabemos demasiado bien quées, pero que sí sabemos qué significa, hapreocupado desde siempre al ser humano.Mucho se ha teorizado sobre ella, y puedoasegurar que no se ha llegado a una únicaconclusión. Aquí no pretendo, en absoluto,descubrir qué es la felicidad, o cómo sealcanza; no tengo respuesta a estas pre-guntas. Pero sí que estoy seguro de quetodos hemos pensado sobre ello algunavez; algunos incluso han escrito y descritosus pensamientos acerca de la felicidad.Reflexionando sobre la felicidad, y pensan-do en posibles lecturas que tratasen sobreella, caí en la cuenta de que nuestra felici-dad viene dada, al menos en parte, por lasrelaciones que establecemos con nuestroentorno: relaciones personales, físicas, sen-timentales, económicas, sociales, laborales,etc. De modo que, en vez de proponer librosque tratan sobre Cómo Ser Feliz (los deno-minados libros de autoayuda, que tienen laosadía de decirnos qué tenemos que hacerpara ser felices, como si de una receta decocina se tratara), he decidido recomendardos lecturas muy diferentes que, de algúnmodo, tratan sobre cómo enfocar el régimende relaciones que establecemos con nues-tro entorno: EL ALQUIMISTA de PauloCoelho, y ¿POR QUÉ FILOSOFÍA? deXavier Rubert de Ventós.

Paulo Coelho (Río de Janeiro,1947) se inició en el mundo de las letrascomo autor teatral, letrista de cancionespopulares brasileñas, periodista y guionistade televisión. El éxito le sobrevino con suslibros, pues ha vendido ya más de 23 millo-nes de ejemplares en más de cuarenta idio-mas, siendo el que nos ocupa uno de losmás conocidos. Actualmente es consejeroespecial de la UNESCO para el programade convergencia espiritual y diálogos inter-culturales.

EL ALQUIMISTA* (escrito en1997, 177 páginas) es un relato que siguela estructura típica de los cuentos fantásti-cos tradicionales: el protagonista inicia unabúsqueda durante la cual deberá enfrentar-se a diferentes adversidades, hasta alcan-zar su meta y regresar con su recompensa.Es un relato simbólico que nos explica labúsqueda de la propia identidad, el procesoespiritual que sigue el protagonista,Santiago, para alcanzar una vida en armo-nía con el mundo. Él es un joven pastorandaluz que un día abandona su rebañopara ir en busca de su tesoro personal,aprendiendo durante el trayecto a escucharlos dictados del corazón.

Con un lenguaje sentencioso yameno al mismo tiempo, la historia sigueuna trama argumental itinerante a través depreguntas y respuestas que el protagonistay sus ocasionales acompañantes se plante-an a lo largo del relato, cargadas de refe-rencias tanto religiosas como paganas (enforma de misticismo), ambas siempre mora-

les; un viaje para situar al joven pastor en elpunto de partida.

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) eslicenciado en Derecho y doctor en Filosofía, haejercido la docencia en diversas ciudades ame-ricanas, ocupa la cátedra de Estética de laETSAB, es miembro fundador de la cátedraBarcelona-Nueva York, y ha sido diputado elParlamento europeo.A diferencia de Coelho, no es un autor demasas, pero ha escrito varios libros, ningunodesdeñable. El que nos ocupa hoy es ¿PORQUÉ FILOSOFÍA? (escrito entre 1981-1990,126 páginas) y se estructura en dos partes:Nescere audere** y ¿Por qué filosofía?La primera parte, mucho más amena que lasegunda, trata de la importancia de no verloclaro cuando debemos afrontar las cosas.Primero nos explica por qué necesitamos verlas cosas claras, para después explicar quéactitud toma la filosofía frente a esta necesidad.Después se nos explica cuando aparece laposibilidad de verlo todo claro, y por últimocómo surge la filosofía para desconfiar de estapresunta claridad.La segunda parte analiza cómo reaccionamos -o deberíamos reaccionar- ante nuestro entor-no. Un entorno, o demasiado hecho a nuestramedida, o demasiado duro para nosotros, queproduce una experiencia del desajuste, unacierta distancia respecto a los ajustes automáti-cos de la vida cotidiana. Nos proponemos neu-tralizar aquello que nos inquieta y que no pode-mos, no obstante, ni desatender ni destruir. Endefinitiva, lo que nos mueve es la necesidad deanular la distancia o el desajuste que nos impi-de vivir reconciliados con el mundo.

Es imposible, además de erróneo,comparar ambos libros, sentenciar cuál de losdos es mejor. Son libros absolutamente distin-tos, para lectores distintos, que deben ser leí-dos en momentos distintos y con voluntadesdistintas. Primero analizaré los libros y despuésdescribiré al lector más apropiado para ambos.

El libro de Rubert no proporciona ni seguridad,ni placer, ni consuelo. Su eficacia no radica enel poder y la claridad de su pensamiento, tantocomo en la debilidad de su convencimiento; tal

como él mismo dice "No es nada fácil ser lo bastan-te ingenuo -o valiente- para reconocer que no vemoslas cosas claras, para aceptar sin reservas ni coarta-das el desconcierto, la desazón y el vértigo que nosproduce lo que no entendemos." Aprendemos tam-bién a ver que no hay nada "blanco o negro", y quetampoco es "gris", sino al mismo tiempo es "blanco ynegro". Coelho, por su parte, sí que lo ve claro: talcomo el autor ha declarado, la tesis central de sucuento es que "Cuando quieras una cosa, todo elUniverso conspirará para que la consigas". Es unlibro optimista, que sí proporciona seguridad, placery consuelo.El libro de Coelho está ya cocinado, preparado paraser digerido, mientras que el de Rubert está aúncociéndose. El texto de Rubert es un razonamiento,en el que él mismo se pregunta, se responde, seinvalida y se reafirma, todo ello para esbozar, conuna neblina intencionada, una posible expansión ennuestra manera de pensar. Coelho no, él nos ofreceun libro para nada dubitativo, sin reflexión, sino másbien sentencioso, en el que nos propone, no unaexpansión o reforma de nuestra manera de pensar,sino un pensamiento (acabado) sustitutivo al nues-tro, para alcanzar su objetivo: capacitarnos para queseamos capaces de escoger nuestro destino. Él, adiferencia de Rubert, nos habla del dolor y de cómoerradicarlo, pero no de su origen ni de su proceso deformación. El libro de Rubert es un tratamiento pre-ventivo, el de Coelho, una medicina.

El lector de ¿Por qué filosofía? debe ser unlector que sienta un malestar general producido porexperiencias que se hacen sentir pero no se dejancomprender. El lector de Coelho seguramente debeser aquél que haya tenido una o más experienciasabsolutamente singulares, en forma de desarraigo odesajuste, que hayan sido capaces de provocar, noun malestar general, sino una des-ubicación y undolor agudos.

Así resultará que el lector de ¿Por qué filo-sofía? adoptará, seguramente, una actitud escépticay desconfiada, mientras que el que lea a ElAlquimista, será necesariamente receptivo y predis-puesto.

Como conclusión, diré que El Alquimista esun libro especialmente recomendado para personasnecesitadas de una guía clara y fácil que les ayude asuperar una época de cambios forzados (es un libromuy indicado para adolescentes), en la que seanecesario marcarse nuevos objetivos; un lector per-fecto para este libro es aquél que conoce el origen desu malestar. Es perfecto también para quién quieraleer un bonito cuento de fantasía. En cambio, ¿Por qué filosofía? es un libro indicadopara gente que sienta que algo no va bien, pero nosepa decir exactamente qué es. Por ello, es un lec-tor que no necesita una respuesta clara ni rápida.

Con este artículo no he querido nada más que com-partir mi experiencia literaria, proponer algunas lec-turas que sean capaces de mejorar nuestras rela-ciones con el entorno. Espero haber sido de ayuda.

* Un alquimista es aquél capaz de transformar losmetales en oro, y de fabricar el Elixir de la Larga Vida.** Nescere audere significa, en latín, "osar ignorar".

Oscar Linares (oslitor@hotmail.com)

LA FELICIDAD,LA FELICIDAD,

pàgina 17

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6p l a n e t a r i u m

"No només tocarà la nena, que té dotze anys, i el nen, que té set con-certs compostos pels més grans mestres de clavecí, sinó que el neninterpretarà un concert de violí. A més, acompanyarà simfonies al clave-cí amb el teclat cobert amb un drap per demostrar que toca amb lamateixa facilitat sense veure les tecles. També reconeixerà qualsevolnota o combinació de notes tocades al clavecí o en qualsevol altre ins-trument (campana, cristall, rellotge de música...). Finalment improvisaràal clavecí o a l'orgue en les claus més inimaginables durant el temps quehom desitgi, per tal de provar que domina l'orgue tant com el clavecí, apesar de ser dos instruments totalment diferents."Aquest era un eslògan publicitari aparegut a Frankfurt per anunciar unconcert que Mozart havia de donar en aquella ciutat l'agost de 1763.Resulta il·lustratiu per adonar-se de la fama que ben aviat va anar-se for-jant el petit Wolfgang a base de concerts i gires que per poc no acabenamb la seva vida essent encara un nen. Aquesta fama va produir moltsgravats al pas per les diferents ciutats, fins i tot es van imprimir poemesen diferents llengües referents al nen prodigi.De la infància de Mozart en coneixem moltíssimes anècdotes, quasitotes documentades. Per elles sabem que tenia un caràcter extremada-ment alegre i que la pintura, les matemàtiques i la llengua italiana for-maven part de les seves aficions. Utilitza aquesta llengua a voltes, encartes adreçades a la seva germana. La seva afició a la correspondèn-cia ens ha deixat un bon retrat de la seva manera de ser, d'entendre lavida, i de la seva ironia; valgui com exemple el fragment d'una carta de1770 dirigida a sa germana Nanerl que diu: "Realment m'alegra de totcor que aquesta excursió en trineu t'hagi plagut tant, i et desitjo mil opor-tunitats de plaer per tal que la teva vida transcorri d'una forma realmentalegre. Però una cosa em molesta, i és que deixis sospirar i sofrir taninterminablement al Signore Mölk i no hagis anat amb ell en trineu per-què et pogués donar una bona revolcada: quants mocadors deu havernecessitat per plorar per causa teva, aquell mateix dia; sens dubte esdevia prendre abans dos loths de tàrtar que li deguéren de fer expulsarl'horrible brutícia que té en aquell cos seu. De nou, només sé que elSignore Gelehrt, el poeta de Leipzig, s'ha mort, i que, d'ençà de la sevamort, no ha tornat a escriure poesia."Potser per un efecte antitètic respecte al seu obedient pare Leopold, eljove Mozart va resultar ja de ben jove, un amant de la llibertat, extrema-ment al·lèrgic a la cotilla que per ell suposava treballar per l'arquebisbede Salzburg, on era tractat com un mer servent. Poder ser amo d'ellmateix li costà trobar-se moltes portes tancades, entre elles la de la cortde Joseph II de Viena, "ben" aconsellada per l'arquebisbat de Salzburg.Molts veuen avui en Mozart l'alliberador de la professió de músic, perhaver-se negat a la fatal subordinació i a la cega obediència que se li exi-gia, i per haver conquerit, tenaçment i no sense passar penúries, la sevaautonomia. I va ser d'ençà d'aconseguir-la quan va compondre les seves millorsobres, per bé que és fàcilment atribuïble aquest fet a un major i creixentgrau de maduresa del geni de Salzburg a partir de 1781. D'aquest perí-ode daten grans òperes com El Rapte del Serrallo (1782) i Les Noces deFígaro (1787). A Don Giovanni, estrenada el mateix any 87 a Praga ambgran èxit, aconsegueix transmetre a l'espectador per mitjà delComendatore i els dimonis, un terror sense precedents en el penúltimacte. Cèlebres concerts per a piano i orquestra com els KV467, KV488,KV503 i KV595 per citar-ne uns quants, la Missa en do menor i el famósconcert per a clarinet KV 622 també pertanyen a aquesta fructíferaèpoca creativa de Mozart que ja no es va aturar fins a la seva mort. Nodeixa d'encuriosir el paral·lelisme existent entre l'increment quantitatiu iqualitatiu de les obres amb els creixents deutes, compromisos i proble-mes econòmics que el perseguien. Així mateix no deixa de sorprendrecom obres de tant extrema qualitat fossin compostes en unes condicionsde salut tan deplorables. Aquest va ser el cas per exemple, del Rèquiem,la seva obra pòstuma, finalitzada a posteriori pel seu deixebleSüssmayer, i de la seva òpera més famosa: la Flauta Màgica, estrenadaen un suburbi de Viena a la tardor de 1791, poc abans de morir. En ella,hi ha una breu escena en què el príncep Tamino és conduït fins al sacer-dot suprem d'Isis i Osiris, que regna en el temple de la saviesa; el monjoque l'ha guiat el presenta davant de Sarastre tot dient: "És un príncep" iSarastre li respon "Més que això, és un home". La resposta lacònica iconcluent, dibuixa molt bé el gust de la Il·lustració. Aquell era un seglede frases definitives i d'esperances propugnades pels racionalistes que

van donar a la paraula home una dignitat nova, l'emplenarende somnis i la perfumaren amb l'incipient racionalisme euro-peu. El mateix ús en feia aquí Mozart de la paraula home.Una paraula plena d'ideals i que es va fer seva. Sobre d'ellai fins al moment de la seva mort, hi va afirmar una absolutavoluntat de crear. Potser és això el que fa que l'estimem tant.

Daniel Gómez Teixidor

Conta la llegenda, l'origen dela qual bé va poder ser unrumor malintencionat, que,allà per l'any 1499 de NostreSenyor, el jove florentí avuiper tots conegut MiquelÀngel Buonarroti es trobavaa l'antic Sant Pere del Vaticà,a la capella de la VergeMaria delle Febbre, on s'ha-via instal·lat la seva primeragran peça escultòrica: LaPietà. Es trobaven al mateixlloc uns peregrins llombardsque estaven elogiant la peçai, a la pregunta de qui era

l'autor, algú respongué: "Es el nostre gobbo de Milà". Miquel Àngel,segons conta la llegenda, va guardar silenci i se'n va anar; cosa veri-tablement inconcebible coneixent el caràcter que tenia i que el porta-ria a enfrontar-se al mateix Papa Juli II. El geperut milanès al que esreferien els peregrins sembla ser que era un conegut artista anome-nat Christóforo Sorlari.Amb l'orgull ferit i disposat a que no es tornés a repetir tan desafortu-nada escena, Miquel Àngel es va introduir d'amagat a la capella perla nit i, amb l'ajut d'una espelma i els seus cisells, va gravar a la cintaque envolta el bust de la Verge la següent inscripció: MICHAELANGELVS BONATOTVS FLORENT FACIEBAT (fet per Miquel ÀngelBuonarroti Florentí).Sembla ser que l'elecció de la cinta per a la inscripció, lloc que espodria considerar inapropiat artísticament, obeïa a una previsió suspi-caç: era un lloc on no podria ser eliminada tan fàcilment como si l'ha-gués posat, de la manera que ordinàriament es feia, en una cantona-da discreta de la base.Aquesta fou la única vegada que Miquel Àngel va firmar una obraseva. No se sap el perquè, però sembla raonable pensar que, a par-tir de la fama que va assolir amb La Pietà i, posteriorment, amb elDavid, considerés altament improbable que tornessin a confondre unade les seves obres amb la d'un altre artista de segona. D'altra banda,tampoc és descabellat pensar que no volgués firmar cap de les sevesobres i el cas mencionat representés tan sols un excepcional arrava-tament de fúria. Sigui com sigui, La Pietà continua impassible, mal-grat els atacs de bojos il·luminats per l'estupidesa, a la capella lateralde Sant Pere del Vaticà amb la cinta cenyida al bust. No obstant elgruixut vidre que la protegeix de futurs atacs, es pot entrellucar laseva bellesa; una bellesa capaç de sumir multituds en èxtasi. És quel-com que realment val la pena veure abans de morir i, ja que hi sou,apropeu-vos a l'església de San Pietro in Vincoli (queda al costat delColiseu) on es troba la que, en la meva humil opinió, considero l'obramés potent de Miquel Àngel, que a més a més no està darrera de capvitrina (¡Si us plau, que cap boig estigui llegint això!) i es pot veure

amb llum naturali tant a prop comes vulgui: elMoisés.

A l v a r oValcarce Romero

La Terribilitàdi

Michelangelo

Una

mir

ada

a M

ozar

t.

pàgina 18

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6p l a n e t a -

De les últimes coses que he estatescoltant destacaria el grup londi-nenc Hard-Fi i el seu disc Stars ofCCTV (2005). Combinen un soentre els The Killers i The Bravery,amb una veu més divertida com ladels Hot hot heat. Rockers, peròmés àcids que els Strokes o ArticMonkeys, tenen cançons originals icompromeses amb els problemesde la nostra generació. Actitudarrogant brit-popera i melodiesvariades, algunes divertides i altres"poppypegadizas".

Dins d'una línia rock potent trobem

Buckcherry. Tenen algunes remi-niscències country en alguns "arre-glos", sobretot en les cançons tran-quil·les. Es podrien arribar a consi-derar intemporals perquè de fet noaporten res nou al panorama musi-cal, tot i que sonen molt bé.

També cal destacar Kashmir, ungrup danès de rock relaxat i sensi-ble. El seu treball porta el nom deZitilities.

En la mateixa línia de rock sensualtrobem els Blueoctober. Aquestgrup de Texas incorpora trossosmés agressius, tirant a un emopro-gressiu. Els seus directes junt ambl'exploració de temes controvertitscom les depressions mentals, l'úsde drogues, amor i traició els hanajudat a crear un públic fidel alllarg de més de 15 anys.

Com a recomanació indie apuntoel grup neoyorquí The EssexGreen i el seu disc Cannibal sea.Acaben de treure el seu tercer sen-zill i van camí d'acabar molt amunt.

Destaquem també el primer àlbumde Nathan Fake, del qui ja fatemps sentim a parlar, es diuDrowning in a sea of love i inclou eltema The sky was pink. És un discamb tocs downtempo, indietrònica,showgazing, ambient…

Canviant de registre; us heu pre-guntat mai que pot sortir de mes-

M ú s i c a n o v e s s u g g e r è n c i e s :Sé que se'm va demanar que fes l'agenda, però desde l'últim número hi ha poques exposicions que haginvariat. Així que aneu a alguna ;) que segur que us enfalten. I si ho feu, aprofiteu per observar uns quantstòpics de les exposicions.

La gent que es troba en les exposicions responen engeneral a quatre perfils típics: el primer seria el freak,després vindria l'enteradillo, seguit del turista y totsells amb opció d'anar acompanyats de l'últim tipus, lavíctima.

El freak el descobrirem en veure moure's el que pen-sàvem que era una estàtua a 3 cm de l'obra exposa-da. Immòbil i amb cara de concentrat, a vegades pre-nent apunts o croquis del que veu, i de tant en tantassentint amb el cap amb una lleu rialla de satisfacciócom si acabés de crear el que observa.

L'enteradillo és el típic amic que fa ràbia, i que, encas de que niel coneguis,el mataries.Es passa total ' e x p o s i c i óassenyalantcom si ensabés, fentobservacionsbuides i repe-tint sempreels mateixos

arguments. De lluny sembla que controli, però dossegons de tafaneria prop seu fan adonar-se que no enté ni idea. En ocasions intenta la rialla amb el citat movi-ment de cap, però en les seves ànsies de protagonistaacostuma a quedar forçat. L'extrem d'aquest cas el vaigveure al museu d'història de Berlín, on un noi de vint ipocs anys movia les mans com si muntés un trenca-closques i feia de tant en tant el moviment de cap freak,com si acabés d'entendre alguna cosa... davant d'unsjeroglífics egipcis.

El turista s'acostuma a distingir molt fàcilment per lavestimenta, però a part, té uns comportaments moltmarcats. Aparentment fa col·lecció de tots els trípticsque es puguin donar del museu i obra dels artistes.Òbviament agafa "l'audioguide" i comença l'exposiciómolt meticulós escoltant la introducció de l'exposició(part poc interessant on s'acostuma a parlar de quifinancia el muntatge). Entra en la primera sala i atenta-ment mira totes i cada una de les obres i cartells a lavista (incloent els que posa sols "oil on canvas"). A lasegona sala ja no s'atura a llegir, sols camina lenta-ment. A les sales següents fa mirades generals indiscri-minades sobre les obres i acaba caminant sols espe-rant que la sala següent sigui la que té cadires. Desprésde dormir-se en una espècie d'incòmode banc que hatrobat, s'aixeca i comença a caminar. S'adona que estàrepetint sales i comença a rebuscar en els tríptics infor-matius on pot trobar un plànol del museu. Desprésd'una llarga estona decideix cap on ha d'anar, però mirai sols veu una paret... finalment s'orienta i camina a pasaccelerat cap a la part que troba més divertida i on hipassarà més temps: la tenda de souvenirs-bar.

La víctima és tot aquell que es veu obligat a anar aalgun lloc de suposat interès però que en realitat un copa dins no acaba d'entendre com hi ha arribat. Em refe-reixo a familiars, parelles i amics que sols acompanyena un dels tres tipus anteriors. Segurament s'hi potincloure l'estudiant que està fent un treball per obligació.Aquest grup, lluny de crítica, és el més sincer. Són gent

clar jazz, hip hop i rock? Doncsaquesta interessant proposta la por-ten a cap els Gruvis Malt en With thespirit of a traffic jam.

I donant pas a veus femenines suauss'ha d'anomenar a Tara Blaise i elseu treball Dancing on tablesBarefoot, que tot just es comença apromocionar al nostre país.Paperback Cliche, 21 Years o Thethree degrees seran els acompan-yants perfectes per a una estonatranquil·la. I si us agrada aquest estil,no deixeu d'escoltar a LisaMiskovsky i el seu disc Fallingwater,que segueix una línea semblant al dela Tara Blaise.

Ja per acabar, recordar que surtennous treballs dels Snow patrol (Eyesopen), My chemical romance (Life onthe murder scene, un directe on elstemes s'assemblen massa a les ver-sions d'estudi), Flaming lips (At warwith the mystics), Saves the day(Sound alarm), Ben Harper (Bothsides of the gun, doble cd quesegueix la línia intimista, personal ialhora emotiva del cantautor) iEmbrace (This new day i el tema dela selecció anglesa pel Mundiald'Alemanya, World at your feet.Mantenen el seu estil, us en recor-deu de Gravity?)

PER: ANDREU GRIÑÓ

AG

EN

DA

??

pàgina 19

d i a g o n a l 1 6 - M a i g 2 0 0 6p l a n e t a r i u m

que busquen anar ràpid, veure solamentel que els hi interessa, alguna cosa quehagi sortit per la televisió o que hi hagimolta gent al voltant. S'agruparan propde la Gioconda, i comentaran una estonasi estava embarassada o qualsevol altrallegenda anecdòtica per acabar parlantdel Código DaVinci.

No cal oblidar que els dos últims grups

de gent es posaran davant del que miris,els hi sonarà el mòbil, l'agafaran, els hivindrà algú del museu i els hi dirà que noestà permès l'ús del mòbil, i encara li res-pondran que en un moment pengen. Pocdesprés et trepitjaran al fer un pas enre-ra, s'aproparan tant als quadres quefaran saltar alguna alarma, tot i així acon-seguiran tocar-lo. Faran fotos quan esti-gui prohibit, i si pot ser amb la superres-solució del mòbil, i quan no serà ambflaix amb un vidre davant. Comentaranpreocupats i en veu alta perquè no els hiqueda bé la foto i la repetiran igual.Llavors t'adones que el soroll estridentque abans havies sentit era la sevacàmara digital que canta "Yo amo aLaura" cada cop que tiren una foto, per-què no hem d'oblidar que posava silenciper tot arreu incloent a la introducció de"l'audioguide" que s'han deixat al bancon s'han quedat dormits. I quan ja nopuguin aguantar més dins del recinte, enla seva recerca de la sortida t'empenye-ran en bloc per les estances pintades pelRafael al Vaticà, i no sabràs com estaràsa la sortida, i la víctima hauràs estat tu.

A part d'algun comentari sarcàstic, aixòens hauria de fer reflexionar sobre si lamanera en que s'ha intentat popularitzarla cultura ha estat l'adequada, o si pelcontrari, s'ha aconseguit que molta gentsense ganes d'anar als museus ni unamínima preparació desemboqui en lescapitals amb ganes de devorar salesd'exposicions sols per dir el mític: "JO hihe estat".

Andreu Griñó