Destapa’t nº 6

Febrer, 2004Febrer, 2004Febrer, 2004Febrer, 2004 nº 6 nº 6 nº 6 nº 6

Ep! Que ja som a Carnaval i el Carnestoltes, el rei dels pocasoltes, ens saluda mentre la disbauxa s’escampa pels carrers i les places de la vila. Quina gatzara! Qui pot reconèixer algú amb tantes disfresses!. Qui pot escoltar amb tant de xivarri! Quines ganes de ballar.... Però per saber alguna cosa més farem cinc cèntims d’aquesta tradició:

La festa

Es tracta d'una festa pagana prèvia al temps de recolliment i privacions que després vindrà amb la Quaresma. Durant els dies de Carnestoltes, hi ha autorització par a trencar les normes de comportament col·lectiu que imposa la societat. Es deixen de banda les formes, i els homes es lliuren frenèticament a la disbauxa, als balls. Això sí, ho fan amagats darrere màscares que n'oculten la identitat. En principi, Carnestoltes és un sol dia dimarts de Carnestoltes -, però par extensió ara s'anomena així tot el període anterior a la Quaresma.

El calendari

. Dijous gras És el tret de sortida del Carnaval, i se'l coneix popularment com el dia de la truita, perquè s'acostuma a menjar truita amb botifarra d'ou. Originalment, la qüestió era atipar-se d'aliments greixosos, normalment en una sortida al camp, per preparar-se per a l’abstinència de la Quaresma.

. Divendres de Carnestoltes Arriba Sa Majestat Carnestoltes, que llegeix un sermó ironitzant sobre els problemes i les autoritats del poble i convidant a la gresca desenfrenada. Els ciutadans el reben disfressats i organitzen una cercavila per a donar-li la benvinguda.

. De dissabte a dimarts de Carnestoltes S'hi celebren els balls de màscares i disfresses i les comparses.

. Dimecres de cendra És el dia de l'enterrament de la sardina i del rei Carnestoltes. És a dir que s'acaba la festa. Sa Majestat llegeix el seu testament, en que convida als ciutadans a posar fi a la disbauxa i començar una època de recolliment i devoció religiosa. El costum d'enterrar la sardina - una arengada- ve de l'antiga tradició de sortir al camp a berenar

l'últim dia de les festes de Carnaval i fer aquest ritual per donar per acabat el període de Carnestoltes.

Els elements de la festa

. Sa Majestat Carnestoltes Aquest personatge, que representa el Carnaval, neix a Catalunya el segle XVII. Al principi, era només un ninot de palla que construïen els pagesos i que penjaven al paller fins el dimecres de cendra, quan el cremaven com a símbol de la fi del Carnaval. Amb el temps, i possiblement gràcies a l'auge d'aquesta festa a Barcelona, aquest personatge es va convertir en el Rei de la Gresca, al voltant de qual es van organitzar un seguit d'actes: l'arribada, el sermó, la presidència de les testes, el judici, la malaltia, la mort i el testament

. Les disfresses Permeten canviar d'identitat i restar en l'anonimat, amb la qual cosa es poden fer totes les bogeries inimaginables a cara descoberta.

. La màscara Constitueix la part més important - i a vegades única- de la disfressa perquè és la que amaga el rastre. . La comparsa Es tracta d'una disfressa col·lectiva, en la qual tots els que la formen trien un motiu i cada un d'ells és un dels

personatges. . La rua Parteix d'una passejada informal de tots els disfressats, en espera de l'inici del ball, que poc a poc s'ha anat convertint en un dels espectacles més importants de Carnestoltes. El dia de la rua, tradicionalment, és el diumenge.

. El ball de màscares És, amb la rua, la manifestació mes viva de la festa. Originalment, es cantaven i ballaven cançons pocasoltes carregades de sàtira.

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Destapa’t nº 6

HEM D’ANAR PENSANT A ESCRIURE....

a es comença a entreveure allà a llunyania el 23 d’abril. I com cada any volem fer una magnífica revista amb els vostres escrits. Per encoratjar-vos una mica us presentem uns

escrits de companys d’altres cursos.

L’EPOCA DEL CONREU

Recordo que vivia en un petit poblet al peu d’una muntanya d’uns sis-cents metres d’alçada que formava part d’una gran serralada.

Quan arribava l’època del conreu ens havíem de desplaçar uns dos quilòmetres. Sempre anàvem a cavall i a l’hiverna era molt divertit patinar sobre el gel que es formava al riu.

Un dia hi havia tant de gel, que vam haver de baixar dels cavalls per por que aquests rellisquessin i caiguessin. Aleshores el meu germà i jo, van començar a córrer i a patinar sobre el gel. El meu pare no parava de dir-nos que al final acabaríem xops, i així va passar. El gel es va esquerdar i el meu germà acabà xop, ben xop, fins al coll. El meu pare va córrer fins al meu germà, va encendre una foguera, i el vam deixar nu, per eixugar les seves robes. Més tard, vam prosseguir el viatge rient i comentant el succeït pel matí, que també ens va servir de lliçó.

Així, doncs, mai més vam jugar al riu i molt menys al gel.

També recordo els meus amics i a la meva terra. Però ara només em dóna consol haver trobat uns amics tan meravellosos i una terra que res ha de envejar ni a la meva ni a la de cap altre, i aquesta terra no pot ser una altra que la meva Catalunya!

Salvador Santos

L’OGRE

Això era una vegada un ogre que agafava els nens i se’ls menjava, però abans de fer-ho els feia passar una prova. Els deia que ell havia d’anar-se’n uns dies i que els deixava una mà que estava viva Si eren capaços de menjar-se-la els perdonaria la vida, els faria rics. Tots els nens amagaven la mà, tirant-la a un pou o a qualsevol altre lloc i quan al tornar

l’ogre cridava a la mà, aquesta sempre li contestava des del lloc on l’havien amagada. L’ogre es menjava els nens i en buscava d’altres.

Però un dia va agafar un nen molt llest. Al marxar li va explicar la mateixa història que als altres i el va deixar sol. El nen va amagar-se la mà sota el jersei, damunt de la panxa. Al tornar l’ogre va cridar:

- Mà, on ets? La mà va respondre: - A la panxa del nen. L’ogre no va tenir més remei que deixar

anar el nen i donar-li part del seu tresor, tal i com li havia dit.

Josep Mª Mora

“UN, DOS, TRES, PICA PARET...”

Quan jo era petita els jocs d’infantesa eren gairebé sempre al carrer, sobretot a l’estiu.

A la nit, després de sopar, i abans que els pares ens fessin anar a dormir, sortíem a la fresca i nens i nenes de diverses edats jugàvem fins tard.

Un dels jocs en grup que més m’agradava era “Un, dos, tres, pica paret”. El joc consistia en que mentre un dels nens es posava cara a la paret, els altres col·locats darrere una ratlla feta al terra havien d’avançar de pressa per arribar a tocar la paret sense que el que parava el veiés moure’s cada cop que es girava després de cantar: “Un, dos, tres, pica paret”. Si veia algú moure’s, aquest era el que s’havia de posar a la paret i el que arribava sense ésser vist, guanyava.

Tant a l’estiu com a l’hivern jugàvem a “cuit i amagar”, “cuit a córrer”, a saltar a la corda, a “arrancar cebes”,...Se’ns passava l’estiu en un tres i no res. Quan penso en els anys que fa d’això em sembla que no pot ser.

Montserrat Viladoms

J

Destapa’t nº 6

Destapa’t nº 6

PERÒ PER ALGUNS SEMBLA QUE HO S IGU I TOT L ’ANY ! ! !

Destapa’t nº 6

SANT PERE DE RIUDEBITLLES La vila de Sant Pere de Riudebitlles 245 m

d'altitud) és situada a la dreta del riu de Bitlles, dins un ample meandre a llevant del terme municipal. Sant Pere de Riudebitlles es troba ja tocant a la comarca de l’Anoia, a la vall del riu Bitlles, en un terreny no massa complicat. Des de Sant Sadurní es troba a 9 km.

El topònim de riu de Bitlles és documentat el 917 ( rivo de Birlas). Quasi un segle després els almoiners del difunt Guadall van donar a Sant Cugat del Vallés unes cases i un molí a l’aigua del Riobilías dintre el terme del castell de Mediona. El 1026 hi fou fundat el monestir de Sant Pere de

Riudebitlles, priorat benedictí. El fundaren Guifre de Mediona, senyor del lloc, i la seva muller Guisla, que en aquesta data el cediren a l’abadia de San Martino dell’Isola Gallinaria a Albegna (ciutat de la costa lígur, a la ribera de ponent del golf de Gènova) perquè hi establís una comunitat i en tingués cura. Encara el 1165 el papa Alexandre III confirma la pertinença del priorat de Riudebitlles a l'esmentada abadia benedictina. L’any 1187 Pere Guinau, prior d’aquest petit cenobi, va signar una concòrdia amb el rei Alfons I el Cast per la que el monestir obtenia determinats drets sobre el terme del castell de Cabrera. Al segle XIV la comunitat de Sant Pere de Riudebitlles era regida per un prior, tenia cinc monjos i algun sacerdot beneficiat, que tenia cura de la parròquia annexa al monestir. El 1428 el priorat fou unit a l'abadia de Montserrat, per renúncia del seu prior Bernat de Vilalta. Cal consignar que la població, que s'havia format a l’entorn del priorat de Riudebitlles, i de la qual el mateix priorat posseïa la jurisdicció, tenia 72 focs segons el fogatjament de vers 1370, de temps de Pere III. L’any 1428 va passar a mans de l’abadia de Montserrat. La pesta bobònica de l’any 1652 va fer estralls entre la població. L’any 1687, la plaga de la llagosta i, com no, la guerra amb els francesos, van continuar fent disminuir la població. A partir de mitjans del segle XVIII Sant Pere va enregistrar un gran creixement demogràfic degut al desenvolupament de la indústria paperera. Fou l’abat de Montserrat qui, el 1721, féu construir l'aqüeducte ja esmentat i, entre els anys 1778 i 1780, reconstruir l'església de Sant Pere. Per causa de la poca vitalitat monàstica, ja que al darrer segle només hi havia un monjo prior i un sacerdot, el

monestir fou secularitzat el 1801. La Guerra del Francès també va afectar. Durant la Primera Guerra Carlina, els facciosos van establir un lloc de defensa al poble. Amb la desamortització (1835) la jurisdicció monàstica de la vila de Riudebitlles passà al bisbat de Barcelona i ben aviat restà assimilada a la general de l’estat. Ja en el segle XX i malgrat la recessió de la Guerra Civil, la vila va

anar recuperant lentament la seva estabilitat i afronta el nou segle amb la màxima inquietud i optimisme.

En aquesta població trobarem un edifici molt notable el Palau gòtic del Marquès de Llo, dels segles XIII i XIV, que té a la façana principal dues rengleres de finestres gòtiques, triforades les del pis principal i biforades les del pis superior, entre les quals podem veure quatre escuts del llinatge dels marquesos de Llo; la portalada,

de punt rodó, és de gran dovellatge i té, a sobre, l’escut de pedra de la casa de Llo. En l’angle de l’esquerra del portal, una àmplia arcada comunica amb la façana lateral del palau i confereix una fesomia especial a l’edifici senyorial.

Molt a prop hi ha l’església parroquial de Sant Pere , que és la de l'antic monestir de Sant Pere de Riudebitlles. El temple, malgrat que fou reedificat entre els anys 1778 i 1710 , conserva la portalada romànica de punt rodó, amb triple arquivolta i sengles parelles de columnes i capitells a banda i banda.; envoltada per una trama de carrerons i places que constitueixen una vila closa, amb dos únics portals d’entrada.

La roda hidràulica del molí de Cal Jan dóna el testimoni de la vocació paperera d’aquest poble , malgrat que es trobi en un recinte privat.

Sortint de sant Pere en direcció a Sant Quintí de Mediona, trobem el Pont Nou, datat el 1721,un singular aqüeducte de 80 metres de llargada per 25 metres d’alçada que transporta les aigües dels recs per sobre el torrent d’en Guilló. Fou construït cap el segle XIII però un terratrèmol n’esfondrà una part, que s’hagué de reconstruir el 1672, acabant-

se l’any 1721. Al seu voltant es troba el Parc Natural del Pont Nou, amb barbacoes, on es pot anar a passar el dia. Vorejant el torrent trobem una vegetació d’albes blanques, roures, pins , alzines....

Continuant en direcció de Sant Quintí, al costat de Les Planes, trobem una impressionant bassa, amb una capacitat per a 74 milions de litres d’aigua que garanteix el cabal d’aigua de reig.

Destapa’t nº 6

8 DE MARÇ DIA DE LA DONA TREBALLADORA

Recordant que el dia 8 de març es commemora el Dia de la Dona Treballadora, en record de que el dia 8 de març de l’any 1908, 129 dones treballadores es van tancar dins la fàbrica Cotton de Nova York per reivindicar una reducció de jornada diària de treball a 10 hores; com a resposta el propietari de la fàbrica, en un intent de dissuadir la tancada, va calar foc a les instal3lacions, morint abrasades totes les dones que hi eren. Us volem parlar de una dona pionera dins de les reivindicacions per la igualtat entre dones i homes. Mary Wollstonecraft ( 1759-1797). Escriptora i feminista anglesa nascuda a Londres. Fou la mare de Mry Shelley, l’autora del Frankestein. Filla d’un pare brutal va començar a guanyar-se la vida com a senyoreta de companyia, institutriu, modista i mestra; al mateix temps que va començar a escriure i a destacar per la seva intel·ligència. Va viure en Irlanda,. França i Anglaterra. Va ser membre d’un grup d’intel·lectuals format pel poeta i artista William Blacke, el filòsof polític angloamericà Thomas Paine, el químic anglès Joseph Priestly i el pintor i escriptor anglosuís Henry Fuseli. Contraria al matrimoni, va tenir una filla amb un escriptor estadounidense, y més tar una altra, Mary, amb el filòsof i pensador llibertari William Godwin. A la seva obra més famosa, Vindicació dels drets de la dona (1792) va afirmar que l’ideal del matrimoni resideix en la afinitat intel·lectual i va recolzar la igualtat educativa i d’oportunitats entre els sexes, reclamant que l’Estat ha de garantir un sistema nacional d’ensenyament primari gratuït i universal per ambdós sexes. “S’han reconegut drets dels homes; però de les

dones, encara no. Des d’Anglaterra, polemitzo

contra els il·lustrats que no accepten que les dones

siguem independents dels

homes. Les dones han de

rebre –així ho defenso en

Vindicació dels drets de la dona – una educació igual als homes; som més que

“flors que adornen la terra”. La responsabilitat que Wollstonecraft atribueix a l’Estat respecte a l’educació apareix també en els seus escrites sobre el matrimoni: l’Estat ha de intervenir per a rescatar a les dones dels marits cruels i de aquells

que abusen de la seva força. A la seva novel·la pòstuma Maria, o las injustícies que pateix la dona (1797), retrata un matrimoni de molt mal avingut i apareix a les últimes pàgines la petició de divorci que Maria li fa al jutge. Al pensar que l’estat hauria de reformar el matrimoni i l’educació i que les lleis haurien d’acabar amb la subordinació de les dones i que aquestes no haurien de ser excloses de la vida política, Mary inicia una nova era en el discurs feminista. Mary va morir dies desprès del naixement de la seva filla Mary (Shelley), que sempre es va culpabilitzar de la seva mort.

Malgrat que avui pensem que hem millorat en alguns aspectes, la realitat s’entesta en

demostrar que encara hem de lluitar per aplicar les reivindicacions de pensadors com Charles Fourier, malgrat que hagin passat dues segles i mig d’aquestes paraules.