descartes_meditacions metafísiques

Meditacions Metafísiques René Descartes

A partir de la traducció de R. Veciana . Ed. 1984

Àngels Baldó

D E S C A R T E S

MEDITATIONES PRIMA PHILOSOPHIA

04/02/2012 Meditacions de filosofia primera – René Descartes 2

Recerca de la fonamentació del coneixement

Dubte metòdic: aplicació a la metafísica i a les ciències

Intuïció del “cogito”

Demostració de l’existència de Déu

Fonamentació de les veritats de la ciències en la bondat divina.

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

P

R

I

M

E

R

A

Quines coses poden ser revocades pel dubte.


El dubte metòdic

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

P

R

I

M

E

R

A

Pressuposits teòrics


1. Separació de teoria i praxi

a) Mètode invers en la pràctica: assimilar el probable al

veritable

b) Moral provisional

2. Distinció entre voluntat infinita (llibertat) i enteniment

finit (determinació)

3. Finitud humana respecte de la infinitud divina i

necessitat de purificació de l’error

4. Contingència de les veritats de les ciències i de les

matemàtiques, les quals es basen en l’omnipotència

divina.

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

P

R

I

M

E

R

A

Orígens del dubte


1. Infantesa: etapa pre-racional. Falsa “ineuente aetate” és

traduït per «des dels meus primers anys »

2. Experiència de l’error. Falses creences « fa temps que

m’he adonat »

3. Acte de voluntat « un cop a la vida » decontruir els errors

i fonamentar el sistema del saber.

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

P

R

I

M

E

R

A

Arguments del dubte


Dubte metòdic, no escèptic

1. Dubte sobre les dades del sentits: desconfiança de les dades d’experiència sensible.

2. Argument de la follia. Aplicada a les dades sensibles que es resisteixen al dubte.

3. Argument del somni. Impossibilitat de distingir entre somni i vigília.

4. Argument del déu enganyador “deus deceptor”. Atès el caràcter analític i no sintètic de les matemàtiques, aquestes són més resistents als dubte. Però Déu, segons la idea comuna, ens ha fet fal·libles.

5. Culminació del procés: dubte hiperbòlic (artifici del “geni maligne”) que condueix cap a l’epokhé escèptica. Permet mantenir el dubte

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

S

E

G

O

N

A

De la natura de l’esperit humà, i que és més

fàcil de conèixer que el cos.


El “cogito”

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

S

E

G

O

N

A

Primera evidència: «cogito ergo sum»


1. Cogito: resistència al dubte hiperbòlic. El jo és

a) Primera evidència i certesa de la ment

b) Primer principi

c) Primera proposició certa (“jo penso, jo sóc”)

d) Veritable natura de la ment

e) Criteri d’evidència

2. Distinció ment-cos (anàlisi de les nocions simples). Dualisme cartesià

3. Enumeració de les facultats de la ment: pensament, voluntat, imaginació i sentits.

4. L’aparença exterior: anàlisi del tros de cera. “el món exterior” es capta amb la ment. Distinció entre substància i accidents. Qualitats primàries vs secundàries. Mecanicisme.

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

T

E

R

C

E

R

A

De Déu, que existeix


Déu

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

T

E

R

C

E

R

A

De Déu, que existeix


1. Establiment del criteri d’evidència

2. Examen dels continguts de la ment: distinció entre actes mentals a) Idees o representacions de les coses però no totes tenen la mateixa realitat

objectiva.

b) Volicions

c) Judicis

3. Examen de les idees i de la seva existència objectiva 1. Adventícies: semblen venir de fora

2. Factícies: semblen fetes per invenció de la ment

3. Innates: sembles connaturals

4. Demostració de l’existència de Déu. a) Prova “a posteriori” basada en que les idees tenen “realitat objectiva” Idea de

substància infinita.

b) Prova “a posteriori” basada en Déu com a causa del jo

c) Corol·lari de les demostracions: superioritat de la substància infinita sobre la finita. “Veracitat divina”.

d) Distinció entre l’ordre de descobriment i l’ordre de fonamentació de veritats.

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

Q

U

A

R

T

A

Del veritable i el fals


La naturalesa de l’error

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

Q

U

A

R

T

A

La naturalesa de l’error


1. Teoria de l’error. Finitud de l'enteniment humà: error i

pecat.

2. Llibertat. Ens acosta a la divinitat. Som lliures quan

podem triar una cosa i la seva contrària (indiferència

respecte a aquests contraris)

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

C

I

N

Q

U

E

N

A

De l’essència de les coses materials; i de bell

nou, de Déu, que existeix.


Les entitats materials i Déu

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

C

I

N

Q

U

E

N

A

Les entitats materials i Déu


1. Demostració de l’existència de Déu per la seva natura.

a) Argument ontològic. L’ésser perfecte no pot ser pensat com

a no-existent.

2. Veracitat divina.

a) L’ordre de fonamentació no es correspon amb l’ordre de

descobriment.

b) Fonament del coneixement i de la ciència. El fonament de la

possibilitat de la primera evidència és la prèvia existència de

Déu. (crítica d’Arnauld “cercle cartesià”)

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

S

I

S

E

N

A

De l’existència de les coses materials i de la

distinció real entre l’ànima oi el cos de l’home.


La deducció de l’exterioritat

M

E

D

I

T

A

C

I

Ó

S

I

S

E

N

A

La deducció de l’exterioritat


1. El món. La ciència mecanicista. L’existència d’idees

adventícies implica la necesitat d’un origen, el qual no és

atribuïble a la subjectivitat. Descartes rebutja la naturalesa

material de Déu o que en sigui l’origen.

2. Interacció entre cos i ment (no és vàlid el símil platònic

de l’ànima com a pilot de la nau) però són substàncies

distintes, el cos és matèria i, per tant, divisible; la ment, no. El

funcionament del cos s’explica per lleis mecàniques.

3. Conclusió: coneixement de la causa dels errors. Ara

considera el dubte hiperbòlic, no només exagerat, sinó

ridícul. Cal reconèixer que Déu no és enganyador però que

l’ésser humà és finit i fal·lible.

descartes_meditacions metafísiques

Documents