Descartes (1596-1650) Esquema

EPISTEMOLOGIA

• Context: crisi s.XVII

– Revolució científica

• Física matemàtica (Galileu, Descartes, Newton, Pascal)

• Astronomia (Kepler, Bruno, Copèrnic)

• Metodologia (Brae)

– Reforma i Contrareforma (Luter, Calví)

– Guerra del 30 anys.

Les millores en l’àmbit científic i tècnic , juntament amb l’esterilitat del mètode escolàstic per a l’àmbit filosòfic menen Descartes a publicar el Discurs del Mètode, un pròleg a tres tractats matemàtics i d’òptica; llibre on apareix expressat el …

• Mètode geomètric: per substituir l’ excessiva retòrica de

l’escolàstica. Geomètric: extret de la geometria i les matemàtiques i aplicat a la filosofia, a la metafísica. Passos del mètode: – Evidència: aplicació del dubte metòdic

– Anàlisi: divisió

– Síntesi: integració

– Enumeració: ordre

Meditacions metafísiques: Descartes hi exposa de manera més acurada i en llatí les conclusions del Discurs.

1º Meditació: La crisi del s.XVII ha dut a un estat de confusió en la comunitat científica i

universitària, en el que cal qüestionar les veritats acceptades fins al moment.

• Dubte metòdic: Metòdic: aplicat de manera sistemàtica. Radical: ataca els fonaments de la Ciència Antiga, la percepció sensorial. Universal: tot passa pel seu filtre. Escepticisme fèrtil: dóna lloc al “cogito”.

– Informació sensorial dubtosa – Errors de raonament – Dificultat per distingir el somni de la vigília – Possibilitat d’un geni maligne que m’enganyi fins i tot

amb les coses evidents.

2º Meditació: El cogito

– Encara que dubti de tot, si dubto és que penso i, si penso, és que existeixo, encara que sigui com a ésser imperfecte que dubta i ignora. El dubte duu al cogito.

– Existeixo, però què sóc? Una cosa que pensa, pensament, intel·lecte, raó, ànima, ment. L’ànima és més fàcil de conèixer que el cos, perquè la seva existència és indubtable.

– Què vol dir pensar? • Sentir (captar pels sentits), • imaginar (crear imatges mentals, fer síntesi de la informació sensorial o crear idees artificials), • jutjar (afirmar o negar; combinar tipus d’idees i constituir coneixement, si s’ha fet correctament o, si no, caure en

l’error), • voler (desitjar o témer) i • recordar.

– Exemple de la cera: al percebre un tros de cera crec fer-ho pels sentits. Però si m’hi fixo bé, m’adono que si la cera canvia, encara que variï tota la informació sensorial (gust, olor, color, sonoritat, mida...), jo segueixo convençut que es tracta del mateix tros de cera. Per tant, el ser, l’essència de les coses no el percebo pels sentits.

– Què em queda aleshores? Només “percebo” pròpiament quelcom físic quan concebo una intel·lecció de la raó que dóna lloc a quelcom extens i mudable: la cera nua dels seus vestits, sense olor, sense color.

– Exemple dels barrets: des de la finestra es veuen persones o barrets i abrics? El que creia veure pels ulls ho aprehenc realment només per la facultat de jutjar.

3º Meditació: La demostració racional de l'existència de Déu • En aquest moment de les Meditacions, Descartes es veu atrapat en el solipsisme

del cogito. Com sortir-ne? Justificant racionament l’existència de Déu.

• Si jo sóc imperfecte , la idea de perfecció o d’infinit que tinc no pot provenir de mi mateix; ha de provenir de Déu. Per tant, Déu existeix.

• A més, si Déu és la idea de perfecció, no pot ser que li falti l’atribut de l'existència, doncs aleshores allò en el que estaria pensant no seria perfecte, no seria Déu (argument ontològic de Sant Anselm, es repeteix a la 5a Meditació).

• Déu és bo, doncs és la idea de bé, de perfecció. Per tant , tot allò que jo vegi de manera clara i distinta, evident, serà vertader. La bondat de Déu ho garanteix.

• Entén per Déu una substància infinita, indepdent, que ho sap i ho pot tot, creador de tot i no creat

Més sobre el cogito:

• Ara ja sé que Déu i jo existim i que ell em garanteix la realitat d’aquelles coses corporals que jo percebi clara i distintament.

• L’existència de realitat extra mental ha de deduir-se, per tant, de l’anàlisi del propi pensament. Per sortir de mi cal que investigui en mi .

• Cal analitzar les idees. Tenen dos aspectes

– Són actes mentals, i en tant que tenen presència en el meu pensament, són totes reals i indubtables. Quan desitjo (voluntat), o afirmo o nego quelcom (judici) o ho recordo o ho sento o imagino, independentment que allò que desitgi o jutgi o ..., és indubtable que estic desitjant o jutjant o ...quelcom.

– Per altra banda, tenen continguts i poden ser vertaderes o falses, segons s’adeqüin o no a allò que representen. N’hi ha de tres tipus:

• Innates: no provenen del sentits (substància, Déu, ànima o extensió, causa, infinit, els números, les formes geomètriques i totes aquelles “essències vertaderes, immutables i eternes”).

• Adquirides: a través dels sentits.

• Artificials: creades per mi per combinació (un pegasus).

• Existeixen a la meva ment dues idees del sol: una que prové dels sentits (idea adquirida) i que em fa creure que es mou i que és més petit que la terra; i una que la prenc de l’estudi de l’astronomia, és a dir, quan faig ús de certes nocions innates en mi (extensió, moviment, la figura, la situació, la duració...) i que em demostra per càlcul que el sol està quiet i que és més gran. És clar, doncs, que només m’haig de fiar de la raó.

• Si abans dèiem que Déu garanteix que allò que percebo evidentment és vertader; i percebo les matemàtiques evidentment, doncs no faig ús dels sentits, Déu em garanteix que aquella part de la Res Extensa que sigui reductible a expressió numèrica, que sigui mesurable, controlable, (Física matemàtica) serà vertadera i constituirà coneixement (Ciència Moderna).

4º Meditació: La reconquesta de la Res Cogitans • Ara, en tant que dubto i penso, ja sé que sóc quelcom no extens i alhora sé que

Déu existeix.

• Com que Déu és perfecte i no em vol enganyar, sé que allò que jo jutgi correctament, allò que percebi clara i distintament, serà vertader .

• Aleshores, com és que m’equivoco? L’error és el preu de la llibertat; i la llibertat és l’essència l’ésser humà, el cogito.

• Mentre que la llibertat resideix en la voluntat, el coneixement resideix en el judici (voluntat i judici són els dos tipus d’actes purament mentals). Mentre que la saviesa consisteix en adequar la llibertat al coneixement segur, l’error resideix en ampliar la voluntat per sobre del coneixement, és a dir, m’equivoco quan vull o rebutjo allò que no conec.

5º Meditació: Sobre l’essència de les coses materials. • Abans d’indagar si les coses fora de mi existeixen, cal seguir considerant les idees.

• La idea d’extensió o substància extensa (longitud, amplada i profunditat) es presenta amb claredat i de les seves parts jo puc distingir atributs com la figura (magnituds i situació en les coordenades espai temps) i el moviments de les figures (duració, direcció...).

• Sembla que aquestes idees innates les recordi (referència a la Teoria de la Reminiscència de Plató). Allò que representen aquestes idees, un triangle per exemple, potser no existeix, però sí que és alguna cosa, és més, gràcies a les matemàtiques percebo clara i distintament la seva essència (essència ≠ existència; un unicorn o -un triangle- és quelcom, però potser no existeix).

• Argument ontològic (San Anselm): en Déu no es pot separar l’essència de l’existència, de la mateixa manera que en un triangle no es pot separar la seva essència del fet que la suma dels seus tres angles és iguals a dos rectes. No tinc llibertat per pensar separadament l’essència de Déu de la seva existència.

• Repetim; com que Déu no és fal·laç, allò que percebi “per llum natural”, clara i distintament, evidentment (evidència, cal investigar ≠ obvietat, no cal ni pensar), allò que pugui reduir a números, allò és vertader i constitueix coneixement, ciència.

6ª Meditació • Ja sé que les coses materials són quelcom en tant són objecte de la matemàtica;

ara bé cal preguntar si existeixen fora de mi o només són producte de la meva imaginació.

• Cal diferenciar entre – Imaginar: crear imatges, veure mentalment una figura. Puc imaginar un triangle (3 costats), però no

puc imaginar un quiliongue (1000 costats). Aquest mode de pensar té a veure amb el cos.

– Intuir: concebre. Puc calcular i afirmar veritats evidents sobre la naturalesa d’un quiliongue. La seva naturalesa no depèn de mi: 1ª conclusió no concloent, el cossos exteriors existeixen.

• Objectiu: Cal trobar arguments de l’EXISTÈNCIA DE LOS COSES MATERIALS que jo SENTO (mode de pensar vinculat al cos). D’allò que percebo, què és vertader i què no?

• Mètode: – Recordar el que al principi pensava que era cert: el que percebia pels sentits (tant interns –plaer,

dolor, passions - com externs -5 sentits-); no creia tenir idees innates.

– Dubte metòdic

– Què haig de creure doncs? No tot el que sento és cert, ni tampoc en puc dubtar absolutament.

• LES COSES CORPORALS EXISTEIXEN, PERÒ NO COM JO LES PERCEBO PELS SENTITS (qualitats secundàries) Sinó que només sé que existeix allò que la matemàtica pot comprendre (qualitats primàries).

• Entenc per naturalesa, en general, a Déu. Per tant, hi ha quelcom cert en allò que la naturalesa m’ensenya. Per altra banda, no tot és cert, doncs la meva naturalesa particular sovint m'enganya. S’ha acabat la bogeria del dubte escèptic inicial.

CONCLUSIÓ (sisena meditació)

• Els sentits indiquen amb major freqüència allò vertader que allò fals.

• S’han de refusar les exagerades meditacions que s’han dut a terme.

• És senzill distingir el somni de la vigília: a la realitat fem ús de la memòria per enllaçar les situacions, en canvi, al somni, les coses apareixen i desapareixen sense necessitat d’explicació.

• Per a la vida quotidiana, la informació sensorial és vàlida, necessària i valuosa, però per a fer ciència, cal rebutjar-la i fer ús només del raonament.

• A través de la matemàtica s’expressen les lleis de la natura

• Ontologia Cartesiana: Metafísica cartesiana: les tres

substàncies que conformen la realitat:

– Res Cogitans

– Déu

– Res extensa (en tant que substància, forma part de la metafísica,

doncs no la percebo merament pels sentits, els sentits em donen informació fragmentària que jo sintetitzo amb la raó (idees adquirides) i, posteriorment, al mesurar-la, en faig ciència.)

ANTROPOLOGIA

• Antropologia cartesiana: dualisme ment – cos. Ambdós es relacionen per la Glàndula Pineal, ubicada a l’espina dorsal, que connecta el cervell amb la resta del cos.

– Ment: cogito, Res Cogitans, jo, subjecte, pensament, ànima. • Substància finita i imperfecta, en tant que dubta, ignora i

comet errors. • La seva existència és indubtable. • Creada per Déu. • Les seves facultats per tal de crear coneixement vertader i

evident són: sentir, imaginar, jutjar, voler i recordar. • Treballa amb tres tipus d’idees: innates, adquirides i

artificials.

– Cos: part de la Res Extensa.

• No és lliure. Subjecte a unes lleis mecàniques.

• Considerat una màquina, en principi, predictible i en la que es pot intervenir (medicina, genètica actual).

• el cervell, en tant que múscul, en forma part (neurologia,

neurocirurgia, fàrmacopsiquiatria actuals, no psicologia, doncs s’ocupa de la Res Cogitans)

ÈTICA

• Llibertat i mecanicisme – Descartes, al considerar que l’ànima pertany a un altre àmbit (Res Cogitans) de la realitat

diferent al dels cossos materials (res extensa) aconsegueix salvar llibertat, de l’esclavatge de les lleis mecàniques de la naturalesa, contradient ,així, les teories mecanicistes i deterministes que hi havia a la època.

• Moral provisional: mentre tot coneixement està en dubte,

Descartes formula quatre normes senzilles.

– Obeir les lleis del país.

– Davant del dubte, actuar amb confiança en la decisió presa, acceptant la possibilitat d’error.

– Acceptar aquelles coses que no depenen de la pròpia voluntat.

– Dedicar la vida al cultiu de la raó.