Des del segle VI aC , els filòsofs grecs van descriure, i van intentar explicar, l'efecte de minerals rics en magnetita. Aquestes roques procedien, entre altres, de la ciutat de Magnèsia, que va donar el seu nom al fenomen.

Sabien que certes pedres atreien el ferro i que els trossos de ferro atrets, atreien també altres materials.

Aquests es van denominar imants naturals.

Vers el 585 aC Tales de Milet descrivia que la

magnetita atreia el ferro, però pensava que la causa era que tenia ànima (en aquella època un moviment implicava vida, ànima o la intervenció d'un déu).

A Xina, la primera referència al magnetisme es troba en un manuscrit del segle IV a. C . titulat Llibre de l'amo de la vall del diable: «La magnetita atreu al ferro cap a ella o és atreta per aquest»

La primera forma de brúixola va ser inventada a la Xina al segle II . Estava feta de pedra imant –un mineral de ferro que s'alinea por sí mateix en direcció nord-sud,

directament cap al camp magnètic de la Terra

Cap al segle XII els xinesos ja havien desenvolupat la tècnica prou com per

utilitzar la brúixola per millorar la navegació.

La primera persona oficialment documentada en haver utilitzat la brúixola per millorar la navegació, va ser

l'almirant xinés Zheng He, qui va realitzar vuit viajes marítims entre 1405 i 1433.

A Europa es va desenvolupar la tècnica de la brúixola als segles XII i al segle XIII es va treballar sobre el magnetisme

Alexander Neckham va ser el primer europeu a

aconseguir desenvolupar la tècnica de construcció de brúixoles en 1187.

Pierre de Maricourt va ser un dels primers a treballar sobre el magnetisme. El 1269 va escriure la seva Epistola de magnete on descriu la construcció d'una

brúixola magnètica més o menys a la mateixa època que els savis xinesos.

A principis del segle XVII començà la ciència del magnetisme a Europa.

Començà el 1600 amb la publicació de De Magnete deWilliam Gilbert que va estudiar les propietats dels imants i va determinar que la Terra era un gran imant

El coneixement del magnetisme es va mantenir limitat als imants fins al segle XIX, on es va començar l'estudi de la relació de l'electricitat i el magnetisme L'electricitat i el magnetisme es van desenvolupar com a ciències independentment l'una de l'altra fins al 1820, quan un físic i químic danès

anomenat Hans Christian Oersted (1777 - 1851) que pensava que totes les forces de la natura estaven relacionades entre si, va observar

una relació entre els dos fenòmens: l'electricitat i el magnetisme. Experimentant amb una pila voltaica va veure que el corrent elèctric que passava per un filferro podia afectar a l'agulla magnètica d'una brúixola. És a dir, el corrent elèctric produeix un camp magnètic.

El científic francès François Jean Dominique Arago

(1786 - 1853), va descobrir, devers els anys 1825, la imantació de ferro per un corrent elèctric, és a dir, va construir el primer

electroimant.

El francès André-Marie Ampère (1775 - 1836) finalment al 1827 va exposar els seus experiments en relació a la electricitat i el magnetisme i va descobrir les lleis que fan possible el desviament d’una agulla magnètica per un corrent

elèctric, base del desenvolupament dels instruments de mesura elèctrica, així com la direcció i el sentit del camp magnètic creat per un corrent elèctric.

El 1831 Michael Faraday descobrí la inducció electromagnètica, l'efecte

contrari del que va descobrir Oersted: un imant pot produir electricitat. Va observar que si movia un imant per dins d'una bobina de fil de coure, se produïa electricitat. D'aquesta manera va crear la primera dinamo.

El 1873 , James Clerk Maxwell unifica el camp magnètic i el camp elèctric , al si de la teoria de l' electromagnetisme.

D'aquesta manera s'explicaren molts fenòmens, experiències i coneixements.

El 1873 , Zénobe Gramme descobreix el primer motor elèctric de corrent continu , utilitzable a gran escala.

En 1905, Einstein va usar les lleis de l'electromagnetisme per comprovar la seva teoria de la relativitat. En el procés va mostrar que l'electricitat i el magnetisme estaven fonamentalment vinculades.

L'electromagnetisme va continuar

desenvolupant-se al segle XX amb infinitats d’aplicacions tecnològiques que són presents a la nostra vida quotidiana. Aquí en teniu una mostra: