Núm. 314 - Gener - Febrer 2020 Quinta èpocaEsglésia

de tarragona

25 anysdel Concili Provincial Tarraconensedel Concili Provincial Tarraconense

Església de tarragona

Enviant aquest formulari per correu ordinari o electoònic a la següent adreça:

Arquebisbat de TarragonaDpt. de Mitjans de Comunicació SocialC/ Pla de Palau, 2 - 43003 -Tarragona

a/e: publicacions@arqtgn.cat

FORMULARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Subscriu-te!

Nom: Cognoms:

Adreça: Codi Postal: Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€)

Transferència al compte ES67-0182-8366-50-0200069176 de BBVA

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compta o llibretaTitular compteBanc o Caixa Adreça O�cina Codi Postal

Data

Població

Signatura

1

Avís als subscriptors

Els informem que el proper mes d’abril es procedirà al cobrament del rebut de la subscripció anual d’aquesta Revista per un import de 13€.

En cas de voler modi�car les seves dades preguem que ens ho noti�quin abans del 3o de març al correu electrònic secretaria.mcs@arqtgn.cat o trucant al telèfon 977 23 34 12 ext. 205, de dilluns a dimecres de les 9.00 a les 13.30 h.

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotogra�es:MCS Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Torrell - Reus

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 314Gener-Febrer 2020

06 CPTRecordant el nostre Concili

12Arquebisbe Joan PlanellasCelebració d’imposició del pal·li a la Catedral

23Conferència Episcopal TarraconenseComunicat de la reunió n. 233

24-41-42Notícies— Decennals de

la Pobla de Mafumet

— 475 anys de La Sang de Tarragona

— La Frater, compartir des de la fe

26AHAT100 anys de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

30EcumenismeL’ardu i esperançador camí vers la unitat

35Papa Francesc‘Estimada Amazònia’, nova Exhortaciópost-sinodal

36Dia del Seminari‘Pastors missioners’

37El BlocUn llibre que canvia la vida

38Tarragona missioneraCelebració del centenari de l’Institut Espanyol de Missions Estrangeres

42In memoriamMn. Enric Alberich Ferrando

Capçalera

4 Primera Exhortació de l’arquebisbe Joan

Papa Francesc

32 Missatge per a la Quaresma 2020

18 Campanya 2020

Mans Unides

3

capçalera

Us comunico amb goig que el primer diumenge de Quaresma,

surt a la llum una Exhortació pastoral que acabo d’escriure destinada a tot el Poble sant de Déu que peregrina a Tarragona. La podeu demanar a les vostres parròquies o comunitats. Porta per títol L’Esperit fa jove l’Església, i es desenvolupa a la llum de tres elements que poden con� gurar l’esperit del nostre treball eclesial en el moment present: els documents i resolucions del Concili Provincial Tarraconense de 1995 —en celebrem el vint-i-cinquè aniversari —, els ensenyaments del Concili Vaticà II i el projecte pastoral del papa Francesc. Conscients del present eclesial que estem vivint, volem fer una mirada al futur. Auscultant la veu de l’Esperit, volem tornar a començar a partir de Déu.

Ben segur que ara pot ser l’hora o el moment oportú per incidir en algunes actituds pastorals que ens poden ajudar en el nostre avui eclesial. Atents als signes i als canvis de la societat i del món, volem entrellucar algunes perspectives o pautes de futur per a la missió de la nostra Església i, en de� nitiva, per a la mateixa fe cristiana. D’aquí que l’Exhortació pastoral s’estructuri a partir de dotze «actituds» pastorals, que són aquestes:

L’Esperit fa jove l’Església† Joan Planellas i Barnosell

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

4

1. Creure que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu.

2. Creure en una Església que «surt» a l’encontre dels altres i fa atractiva la fe.

3. Cercar el «diàleg» constructiu amb els altres, fent servir paraules que expliquin el que vivim.

4. Proposar la fe en positiu, respectant els temps i l’hora de Déu.

5. Ser conscients que els cristians som «l’ànima del món».

6. Treballar per a una Església més sinodal, que valora la fe de tots els batejats.

7. Anar al que és l’essencial de la fe cristiana, és a dir, l’anunci de Jesucrist.

8. Construir una Església en diàleg amb la cultura i amb el món.

9. Propiciar la trobada amb l’Església com una «llar de fraternitat».

10. Treballar per un laïcat compromès, actiu i ben format.

11. Viure la pobresa evangèlica en una Església pobra i per als pobres.

12. Impulsar comunitats que donin un testimoni coherent de vida cristiana i de santedat, d’on en brollaran les vocacions que l’Església necessita.

Proposo que aquestes dotze actituds siguin re¦exionades personalment o en grup: en els consells, els grups parroquials i les diverses comunitats cristianes i religioses de la nostra arxidiòcesi. A partir d’aquestes actituds, i fruit d’un treball sinodal en el qual tots ens hi podem sentir implicats, en podran sortir després aquelles «prioritats» pastorals que necessita la nostra Església de Tarragona. Una bona manera d’aprofundir en aquestes actituds, seria plantejar-se de fer comunitàriament alguna sessió, o treballar en diverses sessions alguna, o cada una, de les dotze actituds presentades.

En aquest inici quaresmal, demanem al Senyor que l’Esperit Sant faci jove la nostra Església amb una veritable conversió missionera. Edt

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

55

cpt

Recordant el nostre ConciliMons. Carles Soler i Perdigó *

Bisbe emèrit de Girona

És ben cert que el Concili Provincial Tarraconense es va voler inspirar amb el Vaticà II i aplicar-lo

� delment en els bisbats de la Tarraconense.

Les portes i � nestres que va voler obrir el papa Joan XXIII ens van fer arribar una forta alenada d’aire fresc, que ens va rejovenir i engrescar.

Però també eren ben conscients dels canvis molt notables, que s’havien produït al món, des de la clausura del Vaticà II, particularment a casa nostra. El propòsit va ser actualitzar la voluntat i el compromís

d’acolliment del Vaticà II i projectar-lo íntegrament, el seu esperit i intuïcions, a la nova situació, als trenta anys de la celebració del Concili.

El nostre Concili Provincial Tarraconense podem avançar que és ben viu, perquè és ben viu el Concili Vaticà II, malgrat els atemptats que ha rebut i rep. Va ser insistent la pregària de milers i milers de cristians de tot Catalunya, durant la preparació, l’etapa diocesana de re¦ exió i la celebració del Concili, demanant: Esperit, què dieu a les nostres esglésies?

Lliurament de dades als relators i ponents

25 anysdel Concili Provincial Tarraconense

Fotos: arxiu AHAT

6

No s’han complert encara totes les resolucions del Concili Provincial Tarraconense, ni tot el que les 170 resolucions assenyalen i suggereixen. Queda molt per fer i hem d’aspirar sempre a més i millor. I el món, la societat que hem d’evangelitzar i servir, ens presenta

nous reptes. Els principis teològics i els anhels apostòlics que conformen les resolucions conciliars del 1995 són plenament vàlids i poden ser fecunds.

El cristià ha d’aportar a la nostra societat un estil de vida sobri, solidari, amb una visió positiva del nostre poble, d’alegria que es comunica, de gratuïtat, de compromís i de participació de la vida associativa i política, i també de llibertat davant els nous ídols socials.

L’impuls i les resolucions del nostre Concili del 1995, com el Vaticà II, són presents, a l’abast, com do de l’Esperit. Han de ser, per molt temps a venir, referència obligada.

* El bisbe Carles Soler va ser Secretari general del Concili

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: caritas@caritasdtarragona.cat

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

Jornada de pregària pel Concili a Montserrat

Acte de cloenda a l’am� teatre romà de Tarragona.

7

En l’inici del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense, la doctora en

Filoso� a per la Universitat Autònoma de Barcelona i exdirectora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll i el diaca permanent Mn. Aureli Ortín, ambdós membres del Concili, han publicat el llibre «Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense. Amb � delitat i amb llibertat» (Ed. Claret). Un recull de 67 testimonis de persones que van participar activament en el Concili Provincial de 1995.

Els editors d’aquesta publicació han preguntat als membres conciliars com van viure aquell esdeveniment, què falta per a la seva recepció completa i què suggereixen per al futur de l’Església a Catalunya.

L’acte de presentació del llibre va tenir lloc el dijous, dia 23 de gener, a la Casa dels Concilis de Tarragona i va comptar amb l’assistència del Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas; del qui va ser secretari adjunt del Concili, Mons. Miquel Barbarà; del director de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, Dr. Joan Miquel Bravo; de la coeditora d’aquesta publicació, Dra. Montserrat Coll: i del representant de l’Editorial Claret, Sr. Marcel·lí López.

Arquebisbe Planellas: «Ens cal fer una recepció actualitzada»

El pròleg de la publicació va a càrrec de l’arquebisbe Joan Planellas, el qual desitja que aquesta commemoració no sigui un record del passat ni un simple aniversari sinó que «anem fent una recepció

actualitzada» de les resolucions. Mons. Planellas, que aleshores era un jove prevere del bisbat de Girona, va explicar que «l’esperit ens reunia tots junts com a Església» i anhela aquest mateix tarannà en l’actualitat. «Que ens serveixi per acarar el present i el futur de la nostra Església», va dir. L’arquebisbe Joan també va voler retre homenatge a l’arquebisbe Ramon

«Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense. Amb fidelitat i amb llibertat»La publicació recull el testimoni de 67 membres conciliars

25 anysdel Concili Provincial Tarraconense

presentació del llibre

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn8

Torrella del qual va destacar «la seva audàcia i gosadia a l’hora de convocar el Concili».

Un procés sinodal in crescendo

Per la seva part, Mons. Miquel Barbarà es va centrar en els antecedents del Concili de 1995 fent èmfasi en què es va tractar d’un procés sinodal que venia de lluny. «Aquests antecedents es van accentuar molt als anys setanta i vuitanta del segle passat. Va ser un procés in crescendo, de treball de conjunt i de convenciment d’unitat pastoral que ens va portar �ns al Concili com un fruit madur», va explicar. També va destacar, en aquest sentit, el gran treball dels arquebisbes Pont i Gol i Torrella.

Mons. Barbarà va aportar molts detalls signi�catius i fets concrets de tot aquest procés i treball previ puntualitzant que, malgrat la consulta sobre els possibles temes, on hi van participar més de seixanta

mil �dels, els bisbes sí que sabien quins temes volien tractar, a diferència del que s’havia dit. També va fer saber als presents l’origen del lema triat per al Concili «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?» Va ser una frase pronunciada pel P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, en una trobada d’espiritualitat, que posteriorment Mn. Miquel Barbarà va proposar com a motivació per a la celebració del Concili a l’arquebisbe Torrella.

L’edició d’aquest llibre ha coincidit amb la publicació de la reedició dels Documents i resolucions del Concili de 1995 (Ed. Claret), una edició comentada amb motiu d’aquesta efemèride.

9

la veu dels editors 25 anysdel Concili Provincial Tarraconense

Montserrat Coll i Calaf,doctora en Filosofi a i exdirectora d’Afers Religiosos de la Generalitat:

«De cara a la renovació de l’Església es demana que sigui més � del a Jesús i a l’Evangeli»

—Quina aportació fa aquesta nova publicació sobre el Concili?

Aquesta publicació vol commemorar els 25 anys del Concili fent, per part dels membres que hi van participar, un ressò avui del que va ser i del que es podria fer per aplicar-lo ara.

—Coincideixen les respostes dels diversos testimonis recopilats en el llibre?

Hi ha grans coincidències entre les respostes, sintetitzo les més repetides i per aquest ordre: participar en el Concili va ser una experiència eclesial extraordinària, una responsabilitat i un privilegi, i va permetre conèixer i valorar el conjunt de l’Església a Catalunya i compartir un temps d’esperança per a una Església més encarnada i evangèlica. Destaquen com a positiu el mateix fet que se celebrés, l’esforç coordinat de les diòcesis per aplicar el Concili Vaticà II, el treball preparatori, la llibertat d’expressió oral, l’acord en favor dels pobres i marginats i el marc de pregària.

Molts membres consideren negatiu que no s’hagi aplicat prou, el retard de la Santa Seu a donar-hi el reconeixement, que es tractessin massa temes, i que no es permetés que el vot consultiu es pogués manifestar

en qüestions que depassaven l’àmbit provincial però que es volien fer arribar a tota l’Església.

D’entre les resolucions que es diu que no s’han dut a terme, sobresurt la número 142, que urgeix les Esglésies amb seu a Catalunya a trobar la solució jurídica que expressi el treball pastoral conjunt. També es diu que no s’han dut a terme, o no s’ha fet prou, les resolucions número 1, les del tercer tema en general, i les números 25, 30, 47 i 82-85.

De cara al futur de l’Església es demana un treball interdiocesà i una renovació de l’Església. Dins el primer: recuperar i revisar el Concili; més unitat entre les diòcesis catalanes; una convocatòria per posar en comú els reptes i temes candents; i dotar de personalitat jurídica la Conferència Episcopal Tarraconense. I de cara a la renovació de l’Església es demana que sigui més � del a Jesús i a l’Evangeli: missionera, acollidora, alliberadora, senzilla i oberta, sinodal, joiosa, esperançada i sense por.

També es demana canvis a nivell organitzatiu, litúrgic i de llenguatge. Intensi� car el compromís a favor de les víctimes de les injustícies socials; reconèixer les dones a tots els nivells; valorar el paper dels laics; i més democràcia i corresponsabilitat.

10

Mn. Aureli Ortín, diaca permament:

«Pensem que un dels fruits d’aquesta commemoració és que l’acollida del Concili vagi endavant»

—Quina actualitat tenen avui dia els temes tractats al Concili?

Són totalment vigents. El primer tema, que era el bàsic, el de l’evangelització, és la missió de l’Església, sempre ho hem de fer, ara i sempre. El Concili va ajudar precisament a trobar camins per l’evangelització a la nostra societat. El segon tema, que va ser el de la Paraula de Déu i els sagraments és fonamental per a la vida cristiana i després tota la projecció del que

és la vida de l’Església també amb la sol·licitud dels més pobres i marginats, que va ser el tema tercer. I, el quart, és com hem d’estar ben units en comunió tots els cristians i estar més ben coordinats per fer millor el que hem de fer. Per tant, la vigència és total i absoluta.

Pensem que un dels fruits de la commemoració dels vint-i-cinc anys és que el Vaticà II i la seva acollida a casa nostra, que va ser la celebració del Concili Provincial Tarraconense de 1995, vagi endavant.

11

pal·li

L’arquebisbe Joan Panellas rep el pal·li, signe d’unitat i comunió amb l’Església de RomaAquest va ser el primer acte públic del nou Nunci apostòlic a Catalunya

El nou Nunci de Sa Santedat a Espanya, Mons. Bernardito C. Auza, va presidir el dissabte, dia 21

de desembre, a la Catedral la missa d’imposició del pal·li a Mons. Joan Planellas i Barnosell, arquebisbe metropolità de Tarragona. Aquesta celebració va ser la primera que presidia el representant del Sant Pare Francesc a Catalunya.

Mons. Auza, acompanyat de l’arquebisbe Joan Planellas, del cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i de l’arquebisbe Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, va ser rebut solemnement a la Catedral pel Capítol catedralici que presideix Mn. Joaquim Fortuny. Seguidament va fer una breu visita al Santíssim Sagrament situat a la capella de Sant Fructuós de la Catedral.

La celebració es va iniciar amb les paraules de Mons. Bernardito Auza —el text íntegre es pot llegir a continuació— el qual va de� nir la virtut de la caritat com el principi de la unitat i de la comunió que s’expressa amb els bisbes de la província eclesiàstica i de tots ells amb l’Església universal presidida pel successor de Pere.

Tal com indica el ritu d’aquesta celebració el Nunci Apostòlic va començar presidint la celebració � ns la imposició del pal·li, moment en què l’arquebisbe Joan es va agenollar davant el Nunci i va fer la professió de fe. Revestit ja amb el pal·li el Sr. Arquebisbe va rebre l’abraçada o òscul de la pau per part del Nunci apostòlic i dels bisbes sufraganis al mateix temps que s’entonava el cant dels Goigs dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi i repicaven les campanes

de la Catedral. A partir d’aquest moment l’arquebisbe Joan Planellas va passar a presidir la celebració eucarística durant la qual va emprar el bàcul del beat Manuel Borràs, l’últim bisbe màrtir de l’Església de Tarragona.

La missa d’imposició del pal·li va ser concelebrada per tots els arquebisbes i bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya i els quatre bisbes emèrits, els pares abats dels Monestirs de Santa Maria de Poblet i Montserrat, l’arquebisbe castrense i preveres de l’arxidiòcesi.

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

12

Entre les autoritats civils hi va assistir el segon tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona, Sr. Jordi Fortuny; el subdelegat del Govern a Tarragona, Sr. Joan Sabaté; el vicepresident primer de la Diputació de Tarragona, Sr. Quim Nin i el director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona de la Generalitat de Catalunya, Sr. Jordi Agràs, entre d’altres.

Primera celebració d’imposició del pal·li a la Catedral

El pal·li és un ornament litúrgic que porten el Papa i els arquebisbes metropolitans com a signe de comunió amb Roma. Té forma d’una faixa circular per damunt de la qual pengen dues tires rectangulars que es col·loquen sobre el pit i l’espatlla de l’arquebisbe metropolità. És de caràcter personal i també té caràcter local ja que només es pot utilitzar dintre els límits de la corresponent província eclesi¬àstica.

La celebració de recepció i benedicció del pal·li se celebra al Vaticà, de forma simbòlica, el dia 29 de juny de cada any, solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau, mentre que la imposició del pal·li actualment té lloc a la respectiva diòcesi seguint les noves disposicions signades pel papa Francesc l’any 2015.

13

Arquebisbe Joan:

«En aquesta humil llana blanca s’hi troba expressada la maternitat eclesial»

[...] Estimats tots, aquesta celebració d’avui ens uneix al sant Pare, el papa Francesc, el bisbe de Roma, que «tradueix» dia rere dia el rostre maternal de l’Església tot assenyalant camins concrets de realització de l’Evangeli de Jesús, i que avui, aquí, és representat pel seu nunci apostòlic. Units a la seu de Pere, agenollat davant el Sr. Nunci, he professat la fe de la Mare Església, perquè és sobre la roca d’aquesta fe, que és la roca de Pere, que Jesús volgué edi�car la seva Església (cf. Mt 16,16). Al mateix temps el pal·li que m’ha estat imposat, em recorda que tinc el deure d’explicitar aquest rostre maternal de la Mare Església, perquè, com ens va indicar el mateix papa Francesc a Roma en la passada solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau, el pal·li «recorda l’ovella que el pastor és cridat a portar sobre les seves espatlles; i és signe que els pastors no han de viure per a si mateixos». En aquesta humil llana blanca s’hi troba expressada la maternitat eclesial, perquè la missió de l’Església és guarir ferides i ser portadora del consol i de l’esperança en Jesucrist. En aquesta humil llana blanca s’hi troben també unes creus negres, per a simbolitzar les ferides de la humanitat que l’Anyell de Déu esborra, ell que treu el pecat del món. En el text original de l’evangeli de Joan, «treure» és també equivalent a «emportar», «prendre». Per aquest motiu, aquestes creus del pal·li esdevenen el record de la creu del Senyor, que l’Església metropolitana ha de carregar i portar amb més diligència i amor. A l’Arquebisbe li toca carregar el pes del poble sant de Déu, del poble senzill, que ell ha d’aprendre a comprendre, assumint els seus problemes

i no evadint-se’n, sinó afrontant-los adequadament dins la mateixa inspiració de l’Evangeli de Jesús.

El pal·li és signe d’unitat i de comunió amb l’Església de Roma. La seu metropolitana de Tarragona és l’Església de Pau i Fructuós, que va rebre l’Evangeli en l’antigor cristiana i, en ordre d’antiguitat i de principalitat, aquesta «tradició viva» rebuda en els orígens, l’ha d’irradiar a les altres seus, però sense obviar mai la seva romanitat. En comunió, per tant, amb la seu de Pere, i exercint la maternitat eclesial, l’Església metropolitana i primada de Tarragona ha

d’estendre aquests llaços d’unitat i de caritat amb els altres bisbes i amb les altres Esglésies veïnes. A problemes semblants calen solucions semblants, cercades conjuntament. Convençuts de la unitat pastoral entre les diòcesis amb seu a Catalunya, podem treballar conjuntament i hem de fer-ho així, per tal de viure la llibertat de l’Evangeli, que és una llibertat en l’amor que sap també comprendre les diferències, perquè és la llibertat dels �lls de Déu i dels germans de Jesús. D’aquí que el pal·li expressi aquesta catolicitat de l’Església. Una catolicitat que l’Església de Tarragona

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

14

porta inscrita dins la seva ànima, per raó de la memòria eclesial de sant Fructuós, el seu primer bisbe: ell, abans de la seva oblació, pregà per «l’Església catòlica, estesa d’orient a occident» (Actes del martiri). La celebració del vint-i-cinquè aniversari del Concili provincial Tarraconense de 1995, que s’escau durant el proper any, ens ha d’estimular a aquest treball de comunió eclesial, tot fent una recepció adequada i progressiva de les seves resolucions, que són fruit madur del Concili Vaticà II i que ens porten cap a l’Evangeli del Senyor.

Que el testimoniatge apostòlic de Pau i Tecla, així com dels sants protomàrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, ens donin el coratge i ens mantinguin sempre amb l’esperit jove per a portar a terme la gran tasca de la missió que el Senyor ha encomanat a la seva Església. En el record del testimoniatge del primer bisbe màrtir d’aquesta Església, el bisbe Fructuós, no em vull oblidar tampoc de l’últim bisbe màrtir de la nostra Església de Tarragona, el beat Manuel Borràs. Per aquest motiu, en aquesta celebració emprem avui el seu bàcul. Que aquest signe ens meni tots als bons

pasturatges, que són els del testimoniatge per a ser veritables «evangelitzadors en Esperit», com a�rma el papa Francesc, cosa que vol dir que ens «obrim sense por a l’acció de l’Esperit Sant». Ell «infon la força per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en tot temps i lloc, �ns i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben sostinguts en la

pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci �nalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha trans�gurat en la presència de Déu» (Evangelii gaudium, 259). Que ens hi ajudi la intercessió de la Verge, Mare de

Déu i Mare de l’Església, sota l’advocació del Claustre, ella que és mare de Misericòrdia. Amén.

De l’homilia de Mons. Joan Planellas en la celebració d’imposició del pal·li

Tarragona ha d’estendre aquests llaços d’unitat i de caritat amb els altres bisbes i amb les altres Esglésies veïnes

15

Paraules de salutació de Mons. Bernardito C. Auza, Nunci apostòlic

Como Legado del Sumo Pontí ce, cumpliendo las normas de la Santa Sede, tengo el honor de proceder a la imposición del palio al Señor Arzobispo, Mons. Joan Planellas Barnosell. La potestad arzobispal viene signi cada por esta insignia ponti cal, la cual, al recordar a Cristo Buen Pastor que lleva sobre sus hombros a la oveja que sale a buscar, se re ere a la responsabilidad de la grey y la comunión con el Sucesor de Pedro, el Papa.

Ambos aspectos, el amor del Buen Pastor, que da la vida, y el misterio de la comunión con el Sucesor de Pedro, señalan aquella virtud, la de la caridad, que es el principio de la unidad, y de la comunión, que se expresa también con los Obispos de la Provincia Eclesiástica, y de todos ellos, con la Iglesia universal presidida por el Sucesor de Pedro. El Palio, es por ello, signo del vínculo y compromiso de comunión.

Cristo se hace presente en su Iglesia, «sacramento de la unión íntima con Dios y de la unidad del género humano» (LG 48), a través de los pastores que sirven a esta comunión sobrenatural. Pues, en verdad, «es su amor in nito el que nos ama en la entrega y amor» de aquel ministro que Él pone al frente, para cuidar de aquellos por los que dio su vida. Así lo recordaba el mismo Santo Padre al bendecir éste mismo palio

que ahora solemnemente le impongo: «El palio […] es signo de que los pastores no viven para sí mismos, sino para las ovejas; es signo de que, para poseer la vida, es necesario perderla, entregarla» (29/6/2019). Y entregarla, «marcado a fuego para esa misión de iluminar, bendecir, vivi car, levantar, sanar, liberar» (Evangelii Gaudium 273) «cum Petro et sub Petro».

Que la Virgen María, Sr. Arzobispo, le proteja siempre y le ayude en su actuación pastoral con la ayuda de los santos que han vivido en esta histórica archidiócesis. La huella de estos santos resalta particularmente en la constancia de los mártires. Desde S. Fructuoso en el siglo III, hasta el testimonio de la fe en el s. XX. Todos siguieron a Cristo con su cruz. El palio que ahora recibe va señalado también por seis cruces. Que la sabiduría de la cruz ilumine su acción pastoral buscando la promoción espiritual y los ánimos que ayuden a toda persona humana, particularmente en su mayor fragilidad, para un encuentro con Cristo «camino, verdad y vida» (Jn 14,6) de todos los hombres.

Con vuestro Arzobispo, queridos hermanos todos, os invito a fortalecer la comunión, de la cual es prenda esta Eucaristía que ahora celebramos. Que así sea.

16

Visita del Nunci apostòlic a Tarragona

Amb motiu de la missa d’imposició del pal·li el nou Nunci apostòlic a Espanya i Andorra, Mons. Bernardito Auza, va poder visitar durant la tarda del dissabte 21 de desembre i el matí de diumenge dia 22 alguns indrets destacats de la ciutat de Tarragona com ara la Catedral, l’am�teatre, el circ romà i el Pretori o el Museu Bíblic Tarraconense, espais que van ajudar a Mons. Auza a endinsar-se en la història de l’Església arxidiocesana.

Durant la visita, sota el guiatge del Dr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, el representant del Sant Pare Francesc va ser acompanyat per l’arquebisbe Joan Planellas. Amb la celebració de l’eucaristia el diumenge al migdia a la Catedral, a la qual hi va assistir un bon nombre de �dels �lipins, país d’origen del Nunci apostòlic, es va cloure la seva estada a Tarragona. Edt

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

17

mans unides

«Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu»

Mans Unides denuncia amb aquesta 61a campanya com la crisi mediambiental afecta a les poblacions més vulnerables

Cada mes de febrer Mans Unides comença una nova campanya. Enguany, dins el pla de treball del

trienni 2019-2021 sota el lema «Promovent els drets amb fets», aborda la qüestió especí� ca de la millora de les condicions de vida en un mediambient saludable.

A Mans Unides fa més de 60 anys que acompanyen les comunitats més desafavorides del sud. La seva missió és lluitar contra la fam i la misèria. Però no tan sols contra els seus efectes —vides vulnerables, aixafades i, en molts sentits, inhumanes—, sinó també contra les seves causes. Entre aquestes es troben el

maltractament dels drets humans, sobretot els de dones i nenes, que són els grups de població més vulnerables. Una crisi humana, social i mediambientalL’estil de vida dominant, el nostre consumisme, les estructures de poder i la cultura del malbaratament en la que vivim, provoquen l’actual deteriorament mediambiental i la crisi humana i social que l’acompanyen i la reforcen.La fam i la pobresa són dues realitats molt relacionades amb els danys mediambientals. Les seves petjades més greus són la contaminació, el canvi climàtic,

l’esgotament dels recursos, la destrucció dels hàbitats i ecosistemes, les inundacions i les sequeres extremes, la deserti� cació i la desforestació. Per tant, aquesta nova campanya ens convida a una aguda presa de consciència sobre la dramàtica situació de destrucció que afecta la «casa comuna» amb la consegüent desaparició d’ecosistemes i el deteriorament del territori i la vida de les comunitats més pobres. Segons Mans Unides, aquest sincer reconeixement de l’actual crisi mediambiental ens permetrà pensar com el papa Francesc: «Aquest és el temps oportú per canviar de vida! Aquest és el temps per deixar-se tocar el cor. Davant el mal comès (...), és el moment d’escoltar el plor de totes les persones innocents depredades dels béns, la dignitat, els afectes, la vida mateixa».

18

L’ENTREVISTA

Àlvar Sánchez, sj, promotor de projectes de la Delegació Diocesana de Migracions a Nador (El Marroc):

«L’educació ajuda a la transformació que desitgem quan respon al desa�ament d’anunciar la fe i de promoure la justícia»

Amb una àmplia experiència en l’àmbit educatiu i també en treballs humanitaris com pastorals en camps de refugiats el jesuïta Àlvar Sánchez (Lleida, 1974) va impartir el passat dia 6 de febrer la conferència d’inici de campanya de Mans Unides a Tarragona sota el títol «Batecs de vida a la frontera Sud» a la Cambra de Comerç d’aquesta ciutat.

La seva experiència en el Servei Jesuïta als Refugiats comença l’any 2009 a la República Democràtica del Congo i continua �ns ara essent promotor de projectes de la Delegació Diocesana de Migracions a Nador, Marroc.

—En què ha consistit la seva tasca humanitària i pastoral en el Servei Jesuïta als Refugiats?

En coordinar projectes d’educació adreçats a persones refugiades, desplaçades per motius de força i a les comunitats locals: formació del professorat, cursos de llengües i informàtica, escoles d’educació infantil, primària i secundària. També en la formació de catequistes i l’acompanyament pastoral de la comunitat cristiana.

—Què és el que més li ha corprès?

Em sorprenia que quan preguntàvem a les comunitats de Maban (Sudan del Sud) per què necessitaven escoles, la resposta tot sovint era «per saber el que està bé i el que està malament». També deien que ningú no et pot prendre allò que has après.

—Mans Unides Tarragona l’ha convidat aquest any a la presentació de la campanya. Quina ha estat la col·laboració de Mans Unides en els projectes d’ajuda als refugiats on vostè ha estat?

Actualment, Mans Unides �nança el Centre Baraka de formació professional i d’inserció laboral que des de la diòcesi de Tànger oferim a la comunitat local de Nador (Marroc). També Mans Unides fa possible la missió de la Delegació Diocesana de Migracions, destinada a respondre a les punyents necessitats de la família humana en situació migratòria.

—La campanya d’enguany s’insereix en el pla de treball triennal dedicat a la defensa dels drets humans i porta com a lema «Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu». Vostè que té una dilatada trajectòria en l’àmbit educatiu, com creu que l’educació pot ajudar a la conscienciació?

El pare Pedro Arrupe, sj, creia que el servei de la fe i la promoció de la justícia no poden separar-se: estan radicalment unides. L’educació ajuda a la conscienciació i a la transformació que desitgem quan respon al desa�ament d’anunciar la fe i de promoure la justícia. Així volem educar: persones de Déu, obertes, compassives, compromeses i en actitud de servei als altres. El P. Arrupe en deia «formar persones per als altres».

1919

Projectes de desenvolupament 2020 de Mans Unides Tarragona

ÍNDIA. Empoderament socioeconòmic de dones tribals

Patna és la capital de l’estat de Bihar, el més pobre i amb major densitat de població de l’Índia. Un 55% de la seva població és descastada o tribal, amb un índex d’alfabetització del 62% en els homes i el 71% en les dones. Els bene� ciaris pertanyen als sectors més marginats i estigmatitzats de la societat, amb un índex de pobresa extrem. Molts homes es veuen obligats a migrar per trobar un futur millor, però la falta d’oportunitats i l’escassa quali� cació fa que subsisteixin amb treballs esporàdics i d’escassa remuneració.

El grau més gran de discriminació i pobresa es troba entre les dones i les nenes, que moltes vegades són sotmeses a matrimonis forçats, abusos, treball infantil i trà� c de dones per a la prostitució. Les dones viudes són marginades per la societat i no disposen de mitjans econòmics per sustentar les seves famílies.

El soci local és la Congregació de les Sisters of Holy Cross que el 2006 va iniciar el seu treball social a la zona de Sherpur a uns 20 quilòmetres de Patna. Sol·liciten la col·laboració de Mans Unides per un programa de desenvolupament integral amb les comunitats de quinze aldees. Es crearan cinc centres d’educació no formal en els quals dos-cents nens i nenes de 6 a 14 anys rebran tres hores de classe d’educació bàsica, amb la � nalitat que puguin ser integrats en les escoles del govern. També es durà a terme un programa amb tres-centes dones/mares per formar-les i sensibilitzar-les en lideratge i desenvolupament de personalitat, higiene, salut i en els seus drets; quaranta dones viudes es formaran

en activitats generadores d’ingressos, com costura i elaboració de detergents, per mantenir les seves famílies.

Mans Unides col·laborarà amb els sous dels professors, material d’ensenyament, formació i materials per a les activitats econòmiques d’autoocupació per a les vídues. La contribució local serà del 8% del cost total.

Cost total: 47.142,00 eurosBene� ciaris: 590 personesDurada: 24 mesos

20

GUATEMALA. Formació de la joventut indígena per al seu desenvolupament integral (III)

El projecte es durà a terme en 27 municipis de la regió de l’Altiplà occidental de Guatemala. Aquesta regió es caracteritza per l’alt índex de pobresa general (un 86% segons l’INE de Guatemala) i un baix nivell de Desenvolupament Humà. La seva població és majoritàriament indígena amb un alt índex d’exclusió. Un dels col·lectius més castigats és el dels joves a qui va dirigit aquest projecte. El treball amb ells és necessari, principalment per enfortir-los, ja que és un col·lectiu històricament ignorat i se’ls ha de permetre la participació en noves iniciatives.

El moviment Tzuk Kim Pop sol·licita a Mans Unides suport per a continuar amb el procés iniciat el 2017. El projecte actual és la tercera i última fase del procés que dona continuïtat al pla de formació per a cent nous joves (tres-cents joves capacitats al � nal de les 3 fases) pertanyents a divuit organitzacions juvenils de l’Altiplà. Rebran formació sobre la reducció de l’ús de productes inorgànics i anàlisi sobre la disparitat de gènere en aspectes sociopolítics, econòmics, culturals i educatius.

Mans Unides aportarà fons per a capacitacions, personal, materials i funcionament (88%). El soci local aporta part del personal, així com el centre de capacitació (12% del total)

Cost total: 65.512,00 eurosDurada: 12 mesosBene� ciaris: 300 joves (100 joves per any)

2121

Tenkodogo està situat a l’est de Burkina Faso. La seva població viu de l’agricultura de subsistència i de la ramaderia en una zona formada per una gran sabana. Les famílies són molt extenses, moltes d’elles polígames per la in¦ uència de l’islam.

Les dones tenen una situació molt difícil. Malgrat els intents de promoció de la dona i les lleis aprovades per a protegir els seus drets, estan sotmeses a l’home en tots els aspectes de la seva vida i són víctimes de tot tipus d’abusos. Els nens són responsabilitat exclusiva de les mares o amb l’ajuda de les seves � lles que són obligades a abandonar l’escola per poder-ho fer.

A Tenkodogo hi ha escoles de Primària i Secundària su� cients, però hi ha una absència quasi total de Preescolar i Escoles bressol. Les dones han de treballar per contribuir a la dèbil economia familiar però la cura dels seus � lls més petits els impedeix fer-ho.

La diòcesi de Tenkodogo, amb la qual Mans Unides ha col·laborat, va inaugurar fa uns anys el Centre d’Educació Preescolar Sainte Philomène, per a nens de

3 a 6 anys. Actualment tenen 180 alumnes i han hagut d’acollir 20 nens per sota d’aquesta edat per tal que les seves mares, en molts casos venint d’aldees llunyanes, puguin treballar.

La diòcesi sol·licita la col·laboració de Mans Unides per a construir una Escola bressol que consta de dues sales per a activitats didàctiques, dues sales per al descans i també lavabos per als més petits i les seves cuidadores. Amb aquest projecte les mares podran treballar, mentre els seus � lls més petits estan atesos en condicions òptimes de seguretat i higiene. Així també les � lles més grans podran seguir els seus estudis per millorar el seu futur. L’aportació local serà del 19,5% i consisteix en l’equipament i seguiment del projecte.

Cost total: 32.594,00 eurosDurada: 12 mesosBene� ciaris: 100 nens per any

BURKINA FASO. Afavorir la integració laboral de dones mitjançant la construcció d’una Escola bressol

Edt

22

conferència episcopal tarraconense

Els dies 6 i 7 de febrer de 2020 va tenir lloc la reunió

n. 233 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), a la casa d’espiritualitat Claret de la ciutat de Vic. La reunió va ser presidida per Mons. Joan Planellas i Barnosell, arquebisbe de Tarragona.

Els bisbes van tractar la preparació de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995. La CET ha publicat una nova edició de les resolucions conciliars amb el títol Concili Provincial Tarraconense - 1995. Documents i resolucions. Edició comentada dels 25 anys - 2020 (Barcelona: Editorial Claret). També s’ha publicat als fulls diocesans de les deu diòcesis un especial commemoratiu el diumenge 19 de gener preparat pel Secretariat Interdiocesà de Mitjans de Comunicació Social (SIMCOS).

Per al proper 18 de març, de les 9.15 h a les 13.15 h hi ha programada una sessió acadèmica commemorativa a l’aula magna del Seminari Conciliar de Barcelona, la preparació de la qual s’ha encarregat a l’Ateneu Sant Pacià.

El dissabte 30 de maig, vigília de la solemnitat de Pentecosta, a la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona se celebrarà l’Eucaristia que clourà la commemoració del vint-i-cinquè aniversari amb un missatge dels bisbes de Catalunya al poble de Déu.

També es va presentar als bisbes el Balanç econòmic de l’any 2019 i el Pressupost de l’any 2020 del Fons Comú Interdiocesà, els quals han estat estudiats i aprovats.

Mons. Francesc Pardo va informar de la reunió de la Comissió de Coordinació Generalitat - Església a Catalunya per al Patrimoni Cultural, que ha estudiat diversos programes de restauració.

Es van revisar també diverses qüestions relatives a la difusió de la Sagrada Escriptura, la catequesi i la formació permanent dels diaques.

El divendres al matí es va duu a terme una trobada conjunta amb alguns professors de l’Ateneu Sant Pacià per tal de re¦ exionar sobre la qüestió de l’acompanyament i la protecció als malalts al � nal de la vida. Per part de l’Ateneu han intervingut el Dr. Ignasi Fuster, que va fer una aproximació als aspectes � losò� cs i antropològics, el Dr. Joan Torra, des de la teologia i la Dra. Margarida Bofarull, que va presentar les qüestions més punyents sobre l’eliminació de la vida del malalt, l’eutanàsia i el suïcidi assistit, així com la resposta de l’Església que, a través de les cures pal·liatives, proposa una cultura de la vida i la compassió veritable.

Els bisbes van celebrar l’Eucaristia a la cripta del sepulcre de Sant Antoni M. Claret concelebrada amb el consell provincial dels claretians en l’escaiença dels 150 anys de la mort de Sant Antoni M. Claret.

Vic, 7 de febrer de 2020 Edt

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

23

El passat diumenge, dia 2 de febrer, festa litúrgica de la Presentació del Senyor, La

Pobla de Mafumet va celebrar una gran festa en honor a la Mare de Déu del Lledó que aquest any ha tingut lloc en el marc de les Festes Decennals. Aquesta festa, en el dia de la Candelera, es repeteix anualment en el marc de la Festa Major d’Hivern per a commemorar el retorn de la imatge de la Mare de Déu del Lledó al poble, fet que es va produir l’1 de febrer de 1940.

Aquesta és la vuitena vegada que se celebren aquestes destacades festes, des que el 1951 —i amb un any d’endarreriment— van tenir lloc les primeres Decennals.

Des del passat dia 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, s’han celebrat diversos actes litúrgics amb motiu d’aquestes Festes com la conferència-pregó a càrrec de l’abat de Poblet, P. Octavi Vilà; la Novena predicada pel vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny o el concert de l’Escolania de Montserrat, entre d’altres.

El diumenge dia 2, el Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas, va presidir la solemne missa a l’església parroquial que va comptar, també, amb un homenatge a les Maries Lledó de La Pobla. «Que el fet de portar el nom de la Mare de Déu venerada des del segle XIII», va expressar en l’homilia, «us estimuli a traspassar la torxa d’aquesta fe a les noves generacions, per tal que puguin tenir en el seu cor la llum de Crist que sempre il·lumina en la foscor, en els neguits i en les di� cultats de la vida». L’arquebisbe Joan també va fer un breu apunt històric sobre el retorn de

Notícies

La Pobla de Mafumet celebra les Festes Decennals en honor a la Mare de Déu del LledóCada dia 2 de febrer es commemora el retorn de la imatge de la Mare de Déu al poble

Fotos: Javier Matínez. Centre Fuji de Tarragona24

la imatge de la Mare de Déu al poble: «Des del 1220, que tenim la primera notícia històrica de la imatge, han tingut lloc diversos fets rellevants que han marcat la història de la imatge de la Mare de Déu i, amb ella, el mateix poble que la venera: en primer lloc, el trasllat de la imatge del poble de Codony a l’ermita de sant Joan del Lledó, l’any 1700. Abandonat el poble de Codony, la imatge fou traslladada a Sant Joan del Lledó, que rebia aquest nom perquè, darrera l’altar, s’alçava un lledoner. En morir l’ermità el 1801, i quedant l’ermita mig abandonada, es decidí l’any 1802 traslladar la imatge de la Mare de Déu a La Pobla de Mafumet. La vella ermita fou enderrocada, emprant-se les pedres per a la construcció del nou cambril de la Verge. Una altra vicissitud fou a la passada Guerra Civil, que es pogué salvar de la seva destrucció, essent entronitzada de nou el 1940. D’aquí venen les decennals que enguany celebrem».

A la tarda, es va cloure el rés de la Novena i seguidament, pels carrers del poble, hi va haver la

solemne processó pels carrers del poble, presidida pel Sr. Arquebisbe i amb l’assistència del rector de la Parròquia, Mn. Joan Antoni López; del vicari general, Mn. Joaquim Fortuny; de Mn. Joan Maria Padrell i de Mn. Josep Manel González, diaca, acompanyada musicalment per la banda Sons de Passió. La festa es va cloure amb un gran piromusical en honor a la seva patrona al camp de futbol.

Les Festes Decennals es clouran el dia 8 de desembre d’aquest any. Edt

25

ahat

100 anys de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (1920-2020)

Joan Maria Quijada Bosch,Tècnic-arxiver de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Un 9 de febrer d’ara fa cent anys el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe

de Tarragona, fundava l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, tal com establia el nou codi de dret canònic de l’any 1917. Es tractava del primer arxiu eclesiàstic de Catalunya i de l’estat espanyol, en el sentit modern que avui entenem.

Mn. Sanç Capdevila i Felip, � ns aleshores ecònom de Forès, fou l’encarregat d’endegar el projecte. El 10 de desembre de 1921 el cardenal Vidal i Barraquer ordenà que tota la documentació de l’arquebisbat de Tarragona anterior a 1750 fos dipositada al nou arxiu. La � nalitat era evitar la pèrdua de la documentació, assegurar-ne la conservació i facilitar-ne la seva consulta.

Per tal d’instal·lar el nou arxiu es va habilitar una sala a la planta baixa del Palau Arquebisbal. Es tractava d’una cambra gran que hi havia entre la muralla i l’hort, a sota mateix de la capella, la mateixa que avui ha esdevingut sala de reunions. Les obres de rehabilitació van començar immediatament. Un cop acabades, la sala es va deixar eixugar durant un any.

El 15 de febrer de 1921 arribaven a l’AHAT els primers arxius parroquials. Es tractava dels fons

documentals de les parròquies de Belltall, Conesa, Passanant i Forès. El dia 16 del mateix mes es va començar a destriar l’arxiu de Secretaria de Cambra, on es va trobar part de l’arxiu dels religiosos trinitaris de Tarragona. El 22 d’agost van ser traslladats a l’arxiu una pila de papers trobats en una cel·la del Seminari Ponti� ci de Tarragona. Es tractava de fragments de visites pastorals, registres de negocis i manuals notarials. El 27 de setembre, el cardenal Vidal i Barraquer dipositava l’arxiu del castell d’Aramprunyà i de la família Foxà. A partir d’aleshores, Mn. Sanç Capdevila va iniciar les seves excursions per les parròquies de l’arquebisbat tot recollint la documentació que posteriorment els rectors enviaven a Tarragona. El 3 d’octubre de 1924 arribava a l’AHAT

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

26

l’última expedició de documents recollits per Mn. Sanç Capdevila. Amb els arxius parroquials de la Secuita i el Codony quedaven pràcticament del tot recollits els fons parroquials de l’arxidiòcesi tarragonina.

La sobtada mort de Mn. Sanç Capdevila l’any 1932, quan la legislació republicana començava a despullar econòmicament l’Església, va suposar l’inici d’una llarga letargia per a l’AHAT. No va ser �ns l’any 1935 que el Dr. Jeroni Claveras Brunet, que havia estudiat arqueologia clàssica i arxivística a la Universitat Pontifícia de Roma, va ser nomenat nou arxiver diocesà. El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, la situació va empitjorar encara més.

Durant la Guerra Civil, malgrat que alguns dels arxius parroquials van ser parcialment o totalment cremats o destruïts, l’AHAT es va salvar en la seva pràctica totalitat. En els primers moments, quan van ser saquejades les o�cines de la Secretaria de Cambra i Govern, una part de la documentació corrent es va perdre o es va barrejar. Tanmateix, l’acció decidida de les autoritats republicanes va permetre que es preservés l’AHAT. La documentació es va salvar gràcies al fet que es va tapiar la porta principal de la sala. Amb tot, s’hi podia accedir per una entrada lateral.

Un cop acabada la guerra, l’AHAT va continuar sota la direcció del Dr. Jeroni Claveras. Amb el seu nomenament com a secretari de cambra i govern de l’Arquebisbat (1948-1953) la seva dedicació a l’arxiu va minvar necessàriament. Aquesta és una de les èpoques més fosques de l’AHAT. Els investigadors anaven a Secretaria i un o�cial els donava la clau de l’arxiu. Així n’esdevenien senyors, sense cap mena de suport ni control per part de la direcció. L’arxiu va romandre en el més absolut oblit.

L’any 1968 una invasió de tèrmits va aconsellar el trasllat de la seu de l’AHAT a una altra ubicació. Llavors va ser quan es va recuperar la idea inicial, del cardenal Vidal i Barraquer, de construir-lo en el terreny on hi havia la cotxera, situat entre

el Palau Arquebisbal i el Seminari Ponti�ci. Les obres començaren la tardor d’aquell mateix any i s’allargaren �ns l’any 1971. La nova seu fou beneïda per l’arquebisbe Josep Pont i Gol.

El 1969 fou nomenat director de l’AHAT Mn. Francesc Xavier Ricomà Vendrell, que havia cursat estudis a Roma sobre patrimoni i arxivística. La primera tasca encarregada al nou arxiver va ser el trasllat dels fons documentals de l’antiga seu al nou edi�ci de l’AHAT. Apro�tant aquesta circumstància, va encapsar gran part de la documentació que �ns aleshores s’havia servat en lligalls.

L’any 1978 va ser nomenat director de l’AHAT, Mn. Salvador Ramon i Vinyes. El nou arxiver va esmerçar

molts esforços perquè fos continuada la concentració de la documentació dels arxius parroquials a l’AHAT. Les seves gestions van permetre la publicació d’un nou decret l’1 de març de

1979 pel qual l’arquebisbe Josep Pont i Gol manava que tota la documentació parroquial anterior a 1850 fons dipositada a l’AHAT.

L’any 1999 prengué possessió l’actual director Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó. Des de llavors l’AHAT ha sofert una important transformació. El 2003 es van rehabilitar i arranjar les instal·lacions, dotant-lo de nous espais de treball pel personal i d’una nova sala de consulta pels usuaris. El 2006 es va implementar un programa propi de gestió documental. El 2007 es va presentar la primera pàgina web de l’arxiu. El 2008 es va iniciar el projecte de digitalització dels

El 15 de febrer de 1921 arribaven a l’AHAT els primers arxius parroquials

Construcció del nou edi�ci de l’AHAT l’any 1970.

27

Propers actes26 de marçPresentació del llibre «Mn. Joan Grifoll Guasch (1933-2003). La passió per la música»Lloc i hora: Centre Tarraconense El Seminari, 19.00 h.

21 d’abrilPresentació de les actes de les IV Jornades Mn. Sanç Capdevila i Felip: Fenòmens migratoris a Catalunya al llarg dels segles XIX i XX

Lloc i hora: Centre Tarraconense El Seminari, 19.00 h.

fons documentals i el dia 10 de setembre de l’any 2009 es penjaven al web els primers documents digitalitzats esdevenint així l’AHAT pioner dins dels arxius eclesiàstics, tant catalans com espanyols, en posar a l’abast dels seus investigadors la documentació digitalitzada. A dia d’avui, encara continua essent l’únic arxiu eclesiàstic de l’estat espanyol que ofereix aquest servei.

En aquests anys el web ha rebut un total d’1.174.999 visites procedents de 128 països, amb una mitjana diària de 450 visites, i s’han visualitzat un total de 45.773.915 imatges de documentació digitalitzada.

Per altra banda, l’AHAT també custodia i gestiona l’Arxiu Capitular de Tarragona i l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. El 2011 es van catalogar i digitalitzar totes les actes capitulars des

del segle XV-XX, els llibres d’obra dels segles XIV-XV i la carteria del segle XIII al XVII. L’any 2016 es va presentar la digitalització del fons musical de la catedral compost per 1.451 partitures manuscrites entre el primer terç del segle XVII i la primera meitat del segle XX. Tota aquesta documentació es pot consultar al web www.acct.cat. El fons històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla es va dipositar a l’AHAT l’estiu de l’any 2010. El fons el constitueixen més de 3.000 unitats documentals les quals estan digitalitzades i es poden consultar a través de la pàgina web www.ahspt.cat.

En ple segle XXI, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona segueix essent � del als objectius fundacionals, però aquests s’han adaptat als nous temps amb l’aplicació de les noves tecnologies del coneixement i la informació.

Espai que s’habilità l’any 1920 per instal·lar-hi l’AHAT en el moment de la seva fundació

28

L’Arxiu Històric Arxidiocesà dona a conèixer la commemoració del seu centenari en la festa de sant Francesc de Sales

La trobada, organitzada pel Departament de Mitjans de

Comunicació de l’Arquebisbat, es va celebrar el passat dia 24 de gener. L’eucaristia a la Catedral, presidida pel Sr. Arquebisbe, juntament amb els alumnes del Col·legi de Sant Pau apòstol que celebraven la festa del seu patró, va iniciar la jornada.

Seguidament hi va haver la visita a la seu de l’Arxiu Històric Arxidiocesà (AHAT) amb motiu del centenari de la seva fundació. Mn. Manuel M. Fuentes, director de l’AHAT des de l’any 1999, va explicar breument la història de l’Arxiu tot subratllant la tasca realitzada en els darrers anys en el projecte de digitalització dels fons documentals. La trobada també va permetre als assistents visitar les instal·lacions de l’Arxiu així com també alguns dels documents més destacats que s’hi conserven.

Són diversos els actes que s’han programat per aquesta commemoració. L’acte d’inauguració d’aquest centenari va tenir lloc el dia 10 de febrer i al llarg d’aquest any i �ns al 9 de febrer de l’any 2021, quan se celebrarà l’acte de cloenda, hi haurà un concert i presentació de l’inventari del fons personal de Mn. Miquel Rué i Rubió el dia 26 de setembre o una Jornada sota el títol «Arxius històrics: reptes de futur» el dia 21 d’octubre, entre d’altres. També hi haurà activitats didàctiques adreçades a les escoles o la creació d’un premi de recerca anomenat ‘Canonge Blanch’, un reconeixement per a treballs de � de Grau relacionats amb la història.

L’acte del dia 24 de gener, amb motiu del patró dels periodistes, va ser presidit pel Sr. Arquebisbe, el qual va reiterar el seu condol pels familiars de les víctimes i dels afectats per l’explosió al polígon sud com també la seva solidaritat i pregària per les afectacions causades pel temporal d’aquesta setmana. Mons. Planellas, el

qual va poder conversar d’una manera distesa amb els periodistes, també va fer referència a l’inici de la commemoració del Concili Provincial Tarraconense en aquest vint-i-cinquè aniversari. L’acte també va comptar amb l’assistència del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny. Edt

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

2929

ecumenisme

L’ardu i esperançador camí vers la unitat

Rafael Serra, pvre.Director del Secretariat diocesà de relacions interconfessionals

Encara que no hi hagi notícies rellevants en ordre al moviment ecumènic podem pensar que és un

camí interceptat i com si haguéssim desistit, però no és pas així. El camí que busca la unitat visible de les Esglésies és un camí irreversible, no marxa enrere, sinó que prossegueix endavant. Certament les di� cultats són enormes, humanament insuperables, però l’esperança que no enganya ens impulsa a la pregària i a treballar junts sota la mirada de Déu. Dels setze documents del Vaticà II el decret sobre l’ecumenisme no és menor des del punt vista teològic: marca un camí obert, un camí que cal recórrer i que té la seva plenitud en Déu Trinitat, on la Unitat ja és perfecta.

El papa Francesc i l’arquebisbe de Canterbury

Mirem amb amor les Esglésies de l’orient, que han conservat la successió apostòlica, la regla de la fe i celebren els sagraments legítimament i vàlidament. Les Santes Esglésies tenen la consciència que venen del Senyor i tenim amb elles, com a patrimoni comú, la doctrina dels Set Primers Concilis Ecumènics. La sinodalitat és el seu distintiu. Malgrat la signi� cació de primus inter pares del Patriarca ecumènic, Bartomeu, estan supeditades a les decisions de cada patriarcat (són esglésies molt nacionals) i són plurals en relació a la praxi i a les sensibililitats eclesials.

Les Santes Esglésies d’Orient han sofert i sofreixen la persecució i l’aniquilació, el fruit preuat és el martiri. Han estat històricament víctimes de règims fonamentalistes i totalitaris. Estimo el martiri d’un jove soldat rus, Eugeni Rodionov, que abans de ser occit cridà ardidament: Crist ha ressuscitat

(Христос воскрес), el seu martiri fou durant la Primera Guerra de Txetxènia. Com també estimem els vint-i-un màrtirs coptes, que foren occits pel Daesh a les costes de Líbia l’any 2015, canonitzats pel Patriarca d’Alexandria. Ells moriren amb l’oració de Jesús als llavis: Senyor meu, Jesús (Ya Rabbi Yasuo).

El benaurat màrtir Eugeni Rodionov

La història de la persecució cristiana recent està en gran part per escriure. En aquest sentit us recomano el valent llibre de la Pilar Rahola S.O.S. Cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada (2018). El papa Francesc fa del martiri dels cristians una categoria teològica. Sovint parla de «l’ecumenisme de sang» i, reprenent la doctrina del

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

30

Papa, sant Pau VI, ensenya que el martiri és un do compartit per les Esglésies, que glori�ca Déu i ens fa germans en la Comunió dels Sants.

Val el teologumen teològic: lux ex oriente. La referència a la disciplina eclesiàstica de les Esglésies Orientals pot il·luminar la disciplina canònica de l’Església Romana, també la seva litúrgia i l’amor a la bellesa. L’estètica teològica de la seva litúrgia pot alliberar la litúrgia d’occident de la temptació ideològica, d’una litúrgia sense el Misteri, és a dir, sense Crist. Donada la pluralitat de les Esglésies procedents de la Reforma (calvinista i luterana) el camí ecumènic es fa més di�cultós. El diàleg entre teòlegs per precisar el llenguatge dogmàtic ha estat preciós, el fruit en són els documents teològics bilaterals. Un d’extraordinàriament important és la Declaració conjunta sobre la Doctrina de la Justi�cació, de la qual s’ha celebrat, el darrer any, el vintè aniversari. La memòria dels cinc-cents anys de la Reforma ha estat motiu de molts encontres amb l’Església Catòlica. Les comunitats de la Reforma han divulgat i predicat la Paraula de Déu. Amb la Comunió de les Esglésies Anglicanes (també molt plurals entre elles) ens hem d’alegrar de la decisió del papa Francesc de compartir la visita apostòlica al Sudan amb

l’arquebisbe de Canterbury, Mons. Justin Welby. Les Esglésies de la Reforma experimenten la secularitat de les societats europees i, a Amèrica, la fuga de molts creients cap a les Esglésies pseudocarismàtiques, que es distingeixen per una vivència de la fe alienadora i epidèrmica, algunes sectàries.

El papa Francesc en les visites apostòliques d’arreu del món ha anat elaborant, en els freqüents encontres ecumènics de cada lloc, una doctrina, gairebé un vademècum sobre la

qüestió ecumènica. Malgrat la separació els cristians podem treballar junts a favor dels més pobres i en la promoció de la justícia en el món. Totes les Esglésies han d’anunciar l’Evangeli (sense competència entre elles i evitant qualsevol proselitisme eclesial). Podem donar el testimoni de la fe en ordre a la conservació de la natura, com a do de Déu, i, en la línia de la Laudato si’, treballar conjuntament per una ecologia integral, en la qual la primacia la tingui sempre cada ésser humà, que portà la imatge i la semblança del Déu creador.

L’Església catòlica en la seva totalitat està obstinada a treballar per aconseguir la unitat. Aquesta tasca és difícil i precisa molta paciència: necessitem pregar junts per aquesta �nalitat, cal formació per aprendre de la història passada i saber caminar cap

a la unitat, i sobretot es necessita molt d’amor, per perdonar-nos, per apropar-nos, per tractar-nos i estimar-nos com a germans.

No obstant això, no tots els cristians ni tots els catòlics comparteixen l’ecumenisme: uns pensen que són en la veritat i no hi ha motius per dialogar; altres imaginen que l’ecumenisme signi�caria un relativisme dogmàtic, �ns i tot no falten els qui pensen que aquesta situació és poc menys que impossible i és preferible deixar les coses com estan. La veritat és que els cristians ecumènicament formats treballen i viuen per la unitat sense caure en cap mena d’indiferentisme ni fonamentalisme. No s’ha de tenir por a la veritat ni a la història.

Cal formació per aprendre de la història passada i saber caminar cap a la unitat, i sobretot es necessita molt d’amor

Edt

31

papa francesc

Missatge per a la Quaresma 2020 «Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» (2Co 5,20)

Estimats germans i germanes:

El Senyor ens torna a concedir aquest any un temps propici per a preparar-nos a celebrar amb el cor renovat el gran Misteri de la mort i resurrecció de Jesús, fonament de la vida cristiana personal i comunitària. Hem de tornar contínuament a aquest Misteri, amb la ment i amb el cor. De fet, aquest Misteri no deixa de créixer en nosaltres en la mesura que ens deixem involucrar pel seu dinamisme espiritual i l’abracem, responent de manera lliure i generosa.

1. El Misteri pasqual, fonament de la conversió

L’alegria del cristià brolla de l’escolta i de l’acceptació de la Bona Notícia de la mort i resurrecció de Jesús: el kerygma. En ell es resumeix el Misteri d’un amor «tan real, tan veritable, tan concret, que ens ofereix una relació plena de diàleg sincer i fecund» (Exhort. Ap. Christus vivit, 117). Qui creu en aquest anunci rebutja la mentida de pensar que som nosaltres els que donem origen a la nostra vida, mentre que en realitat neix de l’amor de Déu Pare, de la seva voluntat de donar la vida en abundància (Jn 10,10). En canvi, si preferim escoltar la veu persuasiva del «pare de la mentida» (Jn 8,45) correm el risc d’enfonsar-nos en l’abisme de l’absurditat, experimentant l’infern ja aquí a la terra, com lamentablement ens testimonien molts fets dramàtics de l’experiència humana personal i col·lectiva.

Per això, en aquesta Quaresma 2020 voldria dirigir a tots i cada un dels cristians el que ja vaig escriure als joves en l’Exhortació apostòlica Christus vivit. «Mira els braços oberts de Crist cruci� cat, deixa’t salvar una vegada i una altra. I quan t’acostis a confessar els teus pecats, creu fermament en la seva

misericòrdia que t’allibera de la culpa. Contempla la seva sang vessada amb tant d’afecte i deixa’t puri� car per ella. Així podràs renéixer, una vegada i una altra» (n. 123). La Pasqua de Jesús no és un esdeveniment del passat: pel poder de l’Esperit Sant és sempre actual i ens permet mirar i tocar amb fe la carn de Crist en tantes persones que sofreixen.

2. Urgència de conversió

És saludable contemplar més a fons el Misteri pasqual, pel qual hem rebut la misericòrdia de Déu. L›experiència de la misericòrdia, efectivament, és

32

possible només en un «cara a cara» amb el Senyor cruci�cat i ressuscitat «que em va estimar i es va lliurar per mi» (Ga 2,20). Un diàleg de cor a cor, d’amic a amic. Per això la pregària és tan important en el temps quaresmal. Més que un deure, ens mostra la necessitat de correspondre a l’amor de Déu, que sempre ens precedeix i ens sosté.

De fet, el cristià resa amb la consciència de ser estimat sense merèixer-ho. La pregària pot assumir formes diferents, però el que veritablement compta als ulls de Déu és que penetri dins nostre, �ns arribar a tocar la duresa del nostre cor, per convertir-lo cada vegada més al Senyor i a la seva voluntat.

Així doncs, en aquest temps favorable, deixem-nos guiar com Israel en el desert (cf. Os 2,16), per tal de poder escoltar �nalment la veu del nostre Espòs, perquè ressoni en nosaltres amb més profunditat i disponibilitat. Com més ens deixem fascinar per la seva Paraula, més aconseguirem experimentar la seva misericòrdia gratuïta cap a nosaltres. No deixem passar en va aquest temps de gràcia, amb la il·lusió presumptuosa que som nosaltres els que decidim el temps i la manera de la nostra conversió a Ell.

3. L’apassionada voluntat de Déu de dialogar amb els seus �lls

El fet que el Senyor ens ofereixi un cop més un temps favorable per a la nostra conversió mai hem de donar-ho per descomptat. Aquesta nova oportunitat hauria de suscitar en nosaltres un sentit de reconeixement i sacsejar el nostre ensopiment. Tot i la presència —de vegades dramàtica— del mal en la nostra vida, com en la vida de l’Església i del món, aquest espai que se’ns ofereix per a un canvi de rumb manifesta la voluntat tenaç de Déu de no interrompre el diàleg de salvació amb nosaltres. En Jesús cruci�cat, a qui «Déu va fer pecat a favor nostre» (2Co 5,21), ha arribat aquesta voluntat �ns al punt de fer recaure sobre el seu Fill tots els nostres pecats, �ns a «posar Déu contra Déu», com va dir el papa Benet XVI (Enc. Deus caritas est, 12). En efecte, Déu estima també als seus enemics (Mt 5,43-48).

El diàleg que Déu vol establir amb tot home, mitjançant el Misteri pasqual del seu Fill, no és com el que s’atribueix als atenesos, els quals «no s’ocupaven en res més que en dir o en sentir l’última novetat» (Ac 17,21). Aquest tipus de xerrameca, dictat per una curiositat buida i super�cial, caracteritza la mundanitat de tots els temps, i en els nostres dies pot insinuar també en un ús enganyós dels mitjans de comunicació.

4. Una riquesa per compartir, no per acumular només per a si mateix

Posar el Misteri pasqual en el centre de la vida vol dir sentir compassió per les nafres de Crist cruci�cat presents en les nombroses víctimes innocents de les guerres, dels abusos contra la vida tant del no nascut com de l’ancià, de les múltiples formes de violència, dels desastres mediambientals, de la distribució injusta dels béns, del trà�c de persones en totes les seves formes i de la set desenfrenada de guanys, que és una forma d’idolatria.

Avui segueix sent important recordar als homes i dones de bona voluntat que han de compartir els seus béns amb els més necessitats mitjançant l’almoina, com a forma de participació personal en la construcció d’un món més just. Compartir amb caritat fa a l’home més humà, mentre que acumular comporta el risc d’embrutar-se, ja que es tanca en el seu propi egoisme. Podem i hem d’anar �ns i tot més enllà, considerant les dimensions estructurals de l’economia. Per aquest

33

Monestir de les Clarisses - Reus - Tel. 977 77 30 10 clarissesreus@hotmail.com

La pregària pot assumir formes diferents, però el que veritablement compta als ulls de Déu és que penetri dins nostre

motiu, en la Quaresma de 2020, del 26 al 28 de març, he convocat a Assís als joves economistes, empresaris i change-makers, amb l’objectiu de contribuir a dissenyar una economia més justa i inclusiva que l’actual. Com ha repetit moltes vegades el magisteri de l’Església, la política és una forma eminent de caritat (cf. Pius XI, Discurs a la FUCI, 18 de desembre de 1927). També ho serà l’ocupar-se de l’economia amb aquest mateix esperit evangèlic, que és l’esperit de les Benaurances.

Invoco la intercessió de la benaurada Verge Maria sobre la propera Quaresma, perquè escoltem la crida a deixar-nos reconciliar amb Déu, �xem la mirada

del cor en el Misteri pasqual i ens convertim a un diàleg obert i sincer amb el Senyor. D’aquesta manera podrem ser el que Crist diu dels seus deixebles: sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-14).

Francesc

Roma, 7 d’octubre de 2019 Memòria de la Mare de Déu del Roser Edt

34

‘Estimada Amazònia’, nova Exhortació apostòlica post-sinodal del papa Francesc

El Sant Pare Francesc va fer pública el dimecres dia 12 de febrer l’Exhortació apostòlica post-

sinodal Estimada Amazònia, dirigida a tot el poble de Déu i a totes les persones de bona voluntat. Aquesta Exhortació, la cinquena del seu ponti�cat, s’estructura en quatre capítols que concreten el caire dels grans somnis del papa Francesc per a l’Amazònia: social, cultural, ecològic i eclesial.

Aquest document és fruit de l’Assemblea especial del Sínode dels bisbes celebrada del 6 al 27 del mes d’octubre passat a Roma centrada en la regió Panamazònica —un territori de prop de 34 milions d’habitants dels quals més de tres milions són indígenes— que va portar per tema «Nous camins per a l’Església i per a una ecologia integral».

El pontífex, en els primers punts (2-4), explica «el sentit d’aquesta Exhortació» plena de referències a documents de les Conferències Episcopals dels països amazònics, però també a poemes d’autors relacionats amb l’Amazònia. Posa en relleu que desitja «expressar les ressonàncies» que el Sínode ha provocat en ell. I precisa que no pretén substituir ni repetir el Document Final que ens convida a llegir «íntegrament», esperant que tota l’Església es deixi «enriquir i interpel·lar» per ell i que l’Església de l’Amazònia es comprometi «en la seva aplicació».

Francesc comparteix els seus Somnis per a l’Amazònia (5-7), el destí de la qual ha de preocupar a tots, perquè aquesta terra també és «la nostra» i formula quatre grans somnis: que l’Amazònia «lluiti pels drets dels més pobres», que «preservi la riquesa cultural», que «custodiï gelosament l’aclaparadora bellesa natural» i, �nalment, que les comunitats cristianes siguin «capaces de lliurar-se i encarnar-se en l’Amazònia».

Més missioners a l’Amazònia

En referència al tema de «la inculturació de la ministerialitat» (85-90) el pontífex creu que s’ha de garantir «una major freqüència de la celebració de l’Eucaristia» i reitera que és important «determinar què és el més especí�c del prevere». També es llegeix que és el sagrament de l’Orde el que habilita només al prevere a presidir l’Eucaristia. Francesc exhorta a tots els bisbes, especialment als llatinoamericans, «a ser més generosos», orientant a aquells que «mostren vocació missionera» a triar l’Amazònia i els encoratja a

revisar la formació dels preveres.

Afavorir un protagonisme dels laics en la comunitat

El Sant Pare a�rma que es necessiten «nous serveis laïcals». Només a través d’un «contundent protagonisme dels laics», reitera, l’Església podrà respondre als «desa�aments de l’Amazònia». Per al pontífex, les persones consagrades ocupen també un lloc especial, mentre recorda el paper de les comunitats de base que han defensat els drets socials i encoratja en particular l’activitat de

la REPAM (Red Eclesial Panamazónica) i dels «equips missioners itinerants».

Nous espais per a les dones, però sense clericalismes

El papa Francesc dedica un espai propi a la força i el do de les dones (99-103). Reconeix que a l’Amazònia algunes comunitats s’han mantingut només «gràcies a la presència de dones fortes i generoses». No obstant això, adverteix que no s’ha de reduir «l’Església a estructures funcionals». Per al Papa la clericalització de la dona ha de ser rebutjada, acceptant en canvi la contribució a la manera femenina que perllonga «la força i la tendresa de Maria». Ell encoratja el sorgiment de nous serveis femenins que —amb el reconeixement públic dels bisbes— incideixin en les decisions de les comunitats. Edt

35

dia del seminari

Pastors missionersJaume Gené, pvre.Rector del Seminari

Pastors missioners és un lema engrescador pel dia del seminari 2020 en total consonància

amb l’esperit renovador del papa Francesc i el seu suggeridor d’Església en sortida.

Permeteu-me unes notes del què entenc del què demana el Sant Pare proposant aquest lema. Pastors Missioners són aquells que anuncien amb entusiasme l’evangeli de Jesucrist. Són conscients d’haver estat tocats per la Paraula i amb ella posen en joc la seva vida. Segueixen les petjades del Crist mentre ells mateixos la fan arribar a tothom i arreu. Així, el pastor és abans que res un deixeble de Crist i de la seva Paraula.

Seguint l’exemple del Mestre, el pastor puja diàriament al Tabor de la pregària per deixar-se trans� gurar. És aquesta intimitat amb el Senyor la que li permet anar al món sense por, convençut de la voluntat del Pare és que tots els homes el puguin conèixer i se salvin.

Ja en el món, no oblida la seva vida, la seva història de pecat i de gràcia, d’encerts i fracassos. Però la seva, com tantes, és una vida traspassada per la Misericòrdia divina que infon una gran joia en el seu cor. I així, com el Mestre, està atent al clam dels pobres i els malalts que criden des dels marges de la vida o de la història i que el món vol callar i amagar. Fer-se proper, mostrar compassió i una manera d’actuar marcada per la tendresa és la seva carta de presentació. Ell, també pobre i desvalgut, mostra a tots les entranyes de misericòrdia del Pare per tal que s’alcin, con� ïn en el Senyor i li donin glòria. I caldrà molt de Tabor, molta pregària, molta escolta de l’Evangeli per no espantar-se, quedar atemorit o fugir davant la carn sofrent de Crist en el món que són els pobres, i com Jesús, acostar-se als leprosos, les prostitutes, els

pecadors públics, els vagabunds, els drogoaddictes, els qui estan sols. Però és l’estil del mestre, no passar mai de llarg davant de ningú que tingui necessitat. No pot sinó estar a les necessitats dels homes i dones d’avui i comunicar-los el tresor que ell mateix ha viscut i experimentat. Caldrà molta valentia i con� ança en Ell que és la nostra força.

El pastor missioner, però, no va sol. No busca un protagonisme estèril sinó que prefereix ser llevat enmig de la massa, enmig del poble, tot suscitant al voltant de la Paraula un poble «apassionat per fer el bé» en comunió amb tota l’Església. Poble d’homes i dones que tinguin cura els uns dels altres, experts

36

en humanitat i que de dos en dos siguin alhora missioners. El pastor no apressa, acompanya els ritmes i els temps de les persones. Respecta el temps de Déu, el temps dels homes i el procés o retrocés que fa cadascú.

El pastor també fa camí amb les famílies, s’atansa i escolta el seu batec, les seves alegries. Es fa proper en les seves decisions, les acompanya, les consola, comparteix amb elles els grans moments de la vida i dels rituals humans. Els fa participar dels grans «tresors» de l’església, la paraula i els sagraments.

I encara el pastor missioner sap posar damunt l’altar l’ofrena i la vida de tot el poble Sant de Déu. Noms, persones, situacions, problemes, alegries, patiments, il·lusions que fa seus i fa pujar com encens l’ofrena del capvespre. La celebració de l’eucaristia esdevé el lloc privilegiat de l’encontre de tot el poble, pastor i ramat, amb el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist per la força de l’Esperit Sant.

Que aquest dia del Seminari sigui ocasió per renovar el nostre sí a Déu amb tota humilitat i amb tota la joia. Deixebles per sempre de Crist Bon Pastor, ministres de la Paraula i l’altar, fent camí enmig del Poble de Déu que fa camí a casa nostra.

El passat 17 de gener vaig assistir a missa a la parròquia de Sant Llorenç amb motiu de la festa

de Sant Antoni Abat. A part de veure la curiositat de deixar entrar gossets aquest dia, vaig escoltar l’homilia, sempre interessant, de Mn. Xavier Reñé qui va parlar de com el sant eremita, als 20 anys, es va veure trasbalsat escoltant l’evangeli del jove ric, que ho deixà tot per seguir Crist.

En totes les èpoques la lectura de la Bíblia fa que algun dels seus paràgrafs impacti fortament en el lector. És el que li va passar a sant Agustí en l’episodi de l’hort, obrint el llibre i trobant-se per casualitat (o providència) amb unes paraules de sant Pau que retrataven la seva vida de dissipació.

Dostoievsky explica com el va commoure la lectura de l’evangeli quan era a un camp de concentració després de lliurar-se per molt poc de ser afusellat. I Messori ha relatat que en un determinat moment de la seva agitada vida periodística va trobar tan adient per a ell el paràgraf evangèlic que parla de la �guera estèril que el va copiar en un cartell i el va penjar

darrera la porta del seva habitació, on abans havia tingut una imatge de calendari d’una marca de cotxe amb una noia diguem que poc equipada.

Es podrien citar molts més exemples, per acabar preguntant-nos si tenim una Bíblia a casa nostra i si l’obrim sovint. Aquest és el desig del papa Francesc, que ha instaurat a l’Església el Diumenge de la Paraula, celebrat per primera vegada el passat 26 de gener.

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Un llibre que canvia la vida

Edt

Edt

37

tarragona missioneratarragona missionera

La celebració del centenari de l’Institut Espanyol de Missions Estrangeres (IEME)

Gabriel Rodríguez missioner amb l’IEME a Zàmbia

Arribar a una efemèride com aquesta és un privilegi per a qualsevol institució ja que estem

assistint primerament a un fet històric on complir cent anys és una xifra digna d’elogi; d’altra banda celebrar cent anys suposa tornar la mirada enrere per donar a gràcies a Déu per aquesta bella pàgina de la història missionera de l’Església espanyola que ha escrit l’IEME. Recordem que és un dels primers fruits de la Maximum illud (1919) i el Seminari de Missions va suposar per � que els preveres diocesans s’incorporessin també a la Missió ad gentes, convertint-nos a partir d’aquest moment en una potència missionera a tot el món per la quantitat de religiosos i religioses, sacerdots i també laics que van decidir portar per tot el món la Bona Notícia de Jesús. En l’actualitat són 11.000 missioners espanyols els que continuen aquesta herència missionera.

Ara bé, celebrar el Centenari no pot reduir-se al record i l’admiració dels centenars de missioners que han lliurat les seves vides, no podem viure de rendes: necessitem seguir amb aquest esperit missioner a totes les nostres diòcesis, parròquies i comunitats. El Centenari de l’IEME és per a nosaltres un estímul per seguir recordant a tots els seminaristes i sacerdots diocesans que la missió continua i a la qual val la pena dedicar tota la vida o uns anys del nostre ministeri sacerdotal.

El futur de l’IEME dins el context actual de l’Església espanyola

És un futur incert, primerament perquè no depèn de nosaltres sinó del que l›Esperit pugui fer en el si de la nostra Església. L’IEME és una via per als preveres diocesans, s›alimenta per això de preveres

dels quals en els nostres dies comença a reduir-se considerablement el nombre. La crisi vocacional dels últims vint anys ha fet minvar els nostres seminaris i per tant els nostres preveres diocesans, pujant molt l’edat mitjana (72 anys actualment) i fent perillar la continuïtat en el lliurament missioner per a les necessitats pastorals que es multipliquen aquí. Les conseqüències d’aquesta crisi vocacional a les nostres diòcesis es veuran d’aquí vint anys, al 2040, on el nombre de preveres espanyols es veurà reduït a menys d›un terç dels actuals.

Tot i això el papa Francesc no deixa d’animar-nos a posar-nos en camí, en actitud de sortida, a ser generosos, a con� ar més en l’Esperit; l’IEME per això ha de seguir sent una veu que, tot i ser petita, unida a la resta de tota la realitat missionera de l’Església

38

ens recordi a totes les nostres Esglésies diocesanes que el compromís amb la missió ha de continuar perquè està en el nostre ADN: l’església va néixer de la missió i ha de viure per a ella. D’altra banda les nostres esglésies locals es veuran rejovenides amb la presència de preveres de les esglésies joves fruits de la feina evangelitzadora que s’ha fet durant tants anys. Això unit a la incorporació dels laics en la pastoral donarà un nou caire a les nostres esglésies diocesanes més d’acord amb el que ha de ser una veritable comunitat cristiana on, com ens diu el Papa, tots els seus membres han d’evangelitzar la pastoral, la qual s’ha de recolzar en els pilars de la sinodalitat (treball en equip, comptant amb tots) i el fet missioner (amb olor d’ovella, en sortida, a la trobada dels germans).

Desa�aments als que s’enfronta l’IEME

El primer desa�ament és encaixar bé el canvi d’època per a la nostra institució que cada vegada està cridada a ser aquest poc llevat que ajuda a fermentar la massa. El papa Francesc ens ho recorda contínuament. Per això necessitem estar centrats en la missió allà i l’animació missionera allà i aquí.

També l’ad vitam en la missió ha de conjugar-se amb les experiències temporals, en les que hem de convidar els preveres i seminaristes perquè, com diu el Papa, provin �ns al fons el gust de la missió. En l’itinerari sacerdotal es pot incloure la proposta missionera, per uns anys, com un mitjà d’obertura i presa de contacte personal amb un treball missioner viscut en primera persona.

Treball en comunió i en equip. Tant l’animació missionera com la tasca missionera no les podem fer en solitari. En els últims anys la vinculació estreta amb totes les Delegacions de Missions i amb tots els Instituts i Congregacions missioneres a través del SCAM (Servei Conjunt d’Animació Missionera) està donant molts fruits en una pastoral de comunió i sinodal. Amb la implicació i la

unió de tots és molt més fàcil arribar i proposar una cosa tan bonica, tan radical i tan atractiva com és el tema missioner a infants, joves, adults i �ns i tot als més grans.

Animant als joves: hi ha moltíssims joves amb una fe que s’ha refredat i no participen en les celebracions però d’altra banda tenen set de transformar el nostre món. La missió i els missioners segueixen sent la cara més atraient de l’Església. La missió pot ajudar moltes persones a trobar-se de nou amb Jesucrist sortint de les seves zones de confort, de la seva cultura i rutines, de les seves vides centrades en ells mateixos per obrir-se a la novetat de la fe fresca que es troba en altres llocs. És sens dubte un vi nou per al que hem d’aconseguir bots nous, noves formes de fer a la pastoral plenes de creativitat com demana el Sant Pare.

«No es valora el que no es coneix»

El meu treball pastoral a Zàmbia durant onze anys ha estat centrat en ajudar a créixer i consolidar petites comunitats cristianes, formació dels catequistes i consells pastorals, acompanyar la corresponsabilitat dels laics que allí es viu tan natural i com a exigència del baptisme. Això és una cosa que ens pot ajudar molt a nosaltres, tant als laics com als preveres. Si vingués un cristià zambià aquí se sorprendria si veiés que en un poble els cristians no es reuneixen el diumenge perquè el capellà no hi pot anar. Ells tot i ser Esglésies joves han après a gaudir de la seva pròpia fe, a viure-la, a celebrar-la, a expressar-la. D’alguna manera puc dir que m’ha tocat rellegir i reviure amb ells els Fets dels Apòstols.

Un missioner no neix, sinó que el fan. Si no fos per tot l’ambient favorable que he tingut al meu voltant a casa, a la parròquia, al Seminari Menor i Major, al meu primer nomenament a Burgos en una zona molt extensa i rural... seria impossible que hagués fet aquest pas. No es valora el que no es coneix, per això considero tan important l’animació missionera aquí, a la qual he dedicat els últims tres anys, perquè volia explicar en primera persona l’alegria que és ser missioner i com hem d’animar a descobrir aquesta vocació en tots els cristians i especialment en els seminaristes i preveres.

El missioner no «va» només, és enviat per la seva comunitat cristiana, per la seva diòcesi, pel seu presbiteri, pel seu bisbe. És un orgull per a una diòcesi amb escassetat de clergat «desprendre’s» d’un prevere

39

per evangelitzar en una altra part de món responent així al mandat de Jesús i a la solidaritat de les esglésies, recordant que el que un dia vam rebre gratuïtament som cridats a donar-ho de franc. A les nostres diòcesis tenim una mitjana de 2.700 persones per capellà mentre que a l’Àfrica per cada prevere hi ha 31.500 persones. El missioner porta a la maleta tota la seva diòcesi i allí es troba amb una altra gran família: els companys missioners, els capellans locals, el bisbe, les religioses, la gent... Tots et reben com a part d’una gran família.

Les llengües que toca aprendre són part del compromís per valorar la cultura i valors d’un poble la llengua del qual és l’exponent més clar d’aquest tresor. A Zàmbia després de l’anglès em va tocar aprendre la llengua local de la zona de Solwezi, el Kikaonde, que amb paciència i humor aconsegueixes aprendre.

A Zàmbia he après a valorar moltíssim les comoditats que tenim aquí i que no valorem prou com l’aigua, la llum, el menjar, el transport, l’educació, la salut però sobretot la gent de Zàmbia m’ha ensenyat a valorar la fe, el fet de ser seguidor de Jesús viscut com un gran regal, l’amistat, la solidaritat, la vida, l’alegria per sobre de tot (sempre somriuen i la seva mirada re¦ecteix una gran pau interior).

Ara després d’un període de tres anys dedicat a l’animació missionera per aquí, em toca de nou fer les maletes per tornar a Zàmbia. Hi vaig amb molta il·lusió i moltes ganes de voler ser expressió de la generositat de les nostres esglésies locals i de seguir somiant perquè l’IEME pugui seguir sent un camí perquè molts sacerdots puguin provar �ns al fons el gust per la missió (EG 81).

40

notícies

Més de trenta actes commemoraran els 475 anys de La Sang de TarragonaLa cloenda serà el dia 22 de novembre amb una processó extraordinària i missa a la Catedral

Aquest any 2020 es commemoren els 475 anys de la fundació de la Reial i Venerable Congregació

de la Puríssima Sang de Tarragona, una oportunitat per a donar a conèixer els trets més de� nidors de la seva història al llarg del temps i transmetre l’esperit de fe i compromís amb l’entorn social que l’ha caracteritzat des dels seus inicis, com va explicar en roda de premsa el passat dia 16 de gener el sotsprefecte de la Congregació, Josep Ignasi Boada. Aquest any també es commemora el 470è aniversari de la Processó del Sant Enterrament de Tarragona, documentada per primera vegada el Dijous Sant, dia 3 d’abril de 1550.

Com va apuntar el secretari de la Congregació, Daniel Pallejà, un ampli programa d’actes commemoraran la fundació de la Congregació que data del 18 d’agost de 1545. L’efemèride va donar el tret de sortida el dissabte dia 25 de gener amb una solemne missa a l’església de Natzaret presidida per l’abat de Poblet, P. Octavi Vilà, congregant de La Sang. La col·laboració en el congrés internacional La Passió: tragèdia, ritual i violència

que se celebrarà a la URV el proper mes de març; la jornada de donació de sang del proper mes de maig, la presentació del llibre de la història de la Congregació, de Jordi Bertran, per al mes de novembre o l’actuació extraordinària de la Moixiganga de Tarragona seran alguns dels actes commemoratius.

La cloenda s’escaurà en la solemnitat de Crist Rei, el dia 22 de novembre, amb una processó extraordinària des de la plaça del Rei � ns a la Catedral on se celebrarà una missa solemne presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas. La processó extraordinària comptarà amb els armats i el Sant Crist de La Sang, congregacions de La Sang d’arreu de Catalunya convidades i juntes de les confraries de Tarragona.

Amb motiu d’aquesta celebració, en la qual se sumarà i col·laborarà en tot moment la Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la Soledat, com va manifestar la seva Priora, Maria Dolores Nolla, també s’ha creat un logotip commemoratiu i un spin-oÉ titulat Som història viva. Edt

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn 41

La Frater, compartir des de la fe

Una trentena de joves i animadors de l’arxidiòcesi van participar el divendres, dia 14 de febrer, en

el Set de Déu (7d10), un espai de pregària i formació impulsat per la Delegació diocesana de pastoral de Joventut.

Amb el lema «Viure amb (dis)capacitat? La FRATER, compartir des de la fe», l’activitat, celebrada al Centre Tarraconense El Seminari, pocs dies després de la festa de la Mare de Déu de Lourdes, es va iniciar amb una pregària davant la capella de Sant Pau tenint present totes aquelles persones que viuen moments de creu en la seva vida i fent veure que tots tenim ferides i pors que ens limiten i ens treuen la llibertat.

Seguidament va tenir lloc el testimoni la Sra. Isabel Paredes, membre de la Fraternitat cristiana de persones amb discapacitat (FRATER) la qual va compartir la seva experiència de fe, marcada en gran part per la convivència viscuda a la FRATER i el seu vincle amb l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. El seu testimoni de superació, malgrat les adversitats, va convidar als joves a compartir una estona de diàleg i re¦ exió.

Mn. Enric Alberich Ferrando, a la casa del Pare

Mn. Enric Alberich va traspassar el diumenge dia 16 de febrer, a l’edat de 91

anys.

Nascut a Vila-seca l’any 1928 va rebre l’orde del diaconat a l’església Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus el 24 de desembre de 1950. Un any més tard, l’1 de novembre de 1951 era ordenat prevere a la capella del Seminari Ponti� ci de Tarragona.

Durant el seu primer any de ministeri va servir pastoralment a les parròquies de Sant Roc de l’Argilaga i Santa Llúcia de Renau. Seguidament va estar un any, de 1952 a 1953, com a vicari a la parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, i entre els anys 1953 i 1959 va ser vicari de la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. Durant més de dues dècades, entre els anys 1959 i 1984, va ser rector de la parròquia de Sant Joan Evangelista de Porrera, al Priorat, servei que va compaginar amb el d’encarregat de les parròquies de Bellmunt del Priorat i Pradell de la Teixeta.

El dia 22 de novembre de 1984 va ser nomenat rector de les parròquies del Pont d’Armentera, Esblada i Querol, càrrecs que va exercir � ns al 1992. A partir d’aquest any i � ns al 2004 va ser rector de la parròquia de Santa Maria de Santa Oliva i vicari de la parròquia de Sant Salvador del Vendrell.

Les seves exèquies, presidides pel Sr. Arquebisbe, es van celebrar el dia 18 de febrer, a l’església parroquial de Sant Joan Evangelista de Porrera.

Reposi en la pau de Crist.

Edt

Edt

in memoriam

42

43