DOSSIER DE PREMSA

NO EM VA FER JOAN BROSSAcabosanroquedel 4 de maig a l’11 de junyTNC - Barcelona

Ubicada dins l’antiga llibreria del hall del TNC, l’espectador entrarà dins d’una interpretació lliure, que cabosanroque ha construït com a destil·lació de l’obra de Joan Brossa; combinant desviacions de gèneres brossians, com la poesia objectual amb el postteatre, i sempre des del punt de vista del so.

El punt de partida de No em va fer Joan Brossa és la paraula que el poeta desenvolupa durant els anys 40 i 50. D’una banda el paisatge dins la prosa, centrada en les imatges hipnagògiques, i de l’altra, fragments de poesia escènica on el so de la paraula esdevé gairebé més important que el significat, poemes escènics farcits d’al·literacions.

Les imatges hipnagògiques es materialitzen a través d’objectes animats que es transformen en paisatge i executen accions sonores: muntanyes que emergeixen, al·literacions d’objectes que es transfiguren en boscos, i boscos sonors que es converteixen en paisatges plàstics.

No em va fer Joan Brossa es va veure per primera vegada el passat mes de novembre a l’antiga biblioteca de Girona, dins del marc de Temporada Alta. Ara es podrà veure en un format adaptat a un espai no escènic dins del TNC. cabosanroque torna a Barcelona amb una nova instal·lació després de mostrar la seva col·lecció de sons l’estiu passat al CaixaFòrum amb el seu Jardí de les Hespèrides i l’aclamat meta-collage La Cobla Patafísica 2015-2001 al Centre Arts Santa Mònica la primavera de 2015.

En la feina de Torrents‐Aixut primer hi ha el so, després l’objecte i finalment l’escultura. Però com amb l’obra de Joan Brossa, els objectes són descontextualitzats, absorbits i re‐articulats. L’experiència estètica requereix –i possibilita‐ el plaer visual reflectit, la vivència conscient d’una percepció sonora i visualment dominant, independentment del reconeixement de realitats reproduïdes.

Es tracta d’observar allò que passa tal i com es contempla un parc o un paisatge: la desfocalització i igualació de les parts, l’abandonament del temps teleològic lineal i el domini d’un atmosfera sobre les formes de progressió dramàtiques i narratives. Igual que passa amb les imatges hipnagògiques el què és essencial és la no jerarquia entre imatges, moviments, sons i paraules. Els pensaments onírics conformen una textura que s’assembla al collage, al muntatge i al fragment i no al desenvolupament dels esdeveniments lògicament estructurats. L’obra segueix només la llei de composició interna.

NO EM VA FER JOAN BROSSA

CABOSANROQUE

NOTA DE PREMSA

NO EM VA FER JOAN BROSSA ÉS UNA INSTAL·LACIÓ SONORA I PLÀSTICA CREADA PER TORRENTS-AIXUT (CABOSANROQUE) INSPIRADA EN L’OBRA DE JOAN BROSSA.

El so del llenguatge, la seva realitat material sonora, el seu ritme –la famosa musique dans les lettres de Mallarmé – o els fragments triats de poesia escènica de Brossa amb al‐literacions – s’han de percebre al mateix temps que el significat.

Sentir i veure es converteix en escenificació més que en una interpretació. Torrents‐Aixut, amb la instal·lació No em va fer Joan Brossa pretén obrir l’obra de Joan Brossa a diferents nivells de comprensió, no redundar en el seu significat, sinó facilitar, a partir de l’elecció d’elements molt precisos, l’experiència; que el públic sigui capaç de combinar aquests elements d’una manera subjectiva i molt diferent per a cadascú, superant així la raó i re‐introduint el cos, l’experiència sensorial: experimentar i no entendre. El objectes, el text, la música i els sons són massa diversos i contradictoris per ser reduïts a un sol significat o missatge. L’experiència no pot ser mesurada amb el coneixement racional.

cabosanroque es un duo d’artistes sonors, constructors de sons que s’apliquen a diferents àmbits com instal·lacions sonores, arts escèniques o música, sempre treballant amb el so, les capacitats expressives de la màquina i les seves possibilitats per vehicular emocions.

Laia Torrents (llicenciada en Enginyeria Superior Industrial per la UPC i estudis superiors de Composició i Arranjaments) i Roger Aixut (llicenciat en Arquitectura, UPC) estan a cavall entre grup de rock, artistes plàstics i performers. cabosanroque fa explotar les categories gràcies als seus artefactes: matèria i ona, màquines musicals i instruments que fan soroll, objectes en sèrie que esdevenen únics en els seus collages mecànic-sonors.

En quinze anys d’experiències han generat una població heteròclita de màquines musicals que viatgen d’una escena a l’altra.

NO EM VA FER JOAN BROSSA

CABOSANROQUE

NOTA DE PREMSA

NO EM VA FER JOAN BROSSA

Idea, conceptualització, creació, construcció, disseny d’il·luminació, concepció sonora i composició: Laia Torrents i Roger Aixut (cabosanroque).

Les veus les posen els alumnes del COIET de Banyoles (Servei d’atenció especialitzada a persones adultes amb discapacitat a la comarca del Pla de L’Estany):

Mº Àngels Verge MataPau Fernández PujolEduard Martí VergéAlex AlbaJonathan PerasaCarmelita PuigdemontJordi Saubí Gironès

No em va fer Joan Brossa és una coproducció de cabosanroque amb el Teatre Nacional de Catalunya, el Festival Temporada Alta, la Institució de les Lletres Catalanes i la Fundació Lluís Coromina, amb el suport de la Fundació Joan Brossa i l’ICEC.

Del 4 de maig a l’11 de junyTNC - Teatre Nacional de CatalunyaBarcelona

Excepte dilluns i dimartsDe 18h fins a 24h.

ENTRADA GRATUÏTADurada del cicle complet: 28 minuts.

NO EM VA FER JOAN BROSSA

CABOSANROQUE

NOTA DE PREMSA

Tota una col·lecció de sonsMoisés Puente

Comencem amb una pregunta aparentment estúpida, però fonamental: què és exactament CaboSanRoque? (o millor encara, què fa exactament CaboSanRoque?).

Per als qui els hagin seguit durant anys, la resposta immediata seria: CaboSanRoque és un grup de música —amb una formació minvant— que fa catorze anys que actua sobre els escenaris, ha enregistrat sis discos i toca regularment en viu. (Res a objectar.)

Per als qui els coneixen des de fa menys, CaboSanRoque són uns performers que, armats amb diferents trastos, munten diversos espectacles, acompanyats de vegades per altres artistes, com ara Carles Santos, Pascal Comelade o Pierre Bastien. (També és cert, però els qui els coneixen com a músics diran que continuen fent música.)

I, finalment, per als qui contemplen els artefactes que fabriquen sense tenir gaire presents els seus discos o concerts, i es fixen exclusivament en els sons que surten de les seves màquines, el que fa CaboSanRoque es podrien considerar obres d’art. (Aquí entrem en un terreny més relliscós que té a veure amb la mateixa definició difusa de l’art sonor, però deixem aquesta part per al final.)

A aquests tres possibles descriptors de CaboSanRoque —com a músics, performers i artistes—, s’hi afegeixen alguns matisos com els que diuen Pablo Martín Sánchez els arrossega al terreny de la Patafísica —terreny que reivindiquen i en el qual se senten còmodes— i Víctor Nubla parla de les seves màquines com a restes arqueològiques trobades a bord d’una nau espacial a la deriva per la galàxia, un altre perfecte exercici patafísic. No obstant això, hi ha un punt del qual potser ningú s’ha adonat i que crec fonamental per entendre el seu treball: CaboSanRoque són col·leccionistes de sons.

1. Al seu magnífic estudi El coleccionista apasionado, Philipp Blom fa un exhaustiu repàs de les raons, els anhels i les obsessions que han mogut els col·leccionistes des del món antic fins avui dia. Del seu extens i exhaustiu recorregut, m’aturaré aquí únicament en el pas significatiu que va tenir lloc en el món del col·leccionisme després del descobriment d’Amèrica.

Els studioli medievals de les col·leccions de prínceps i nobles s’alimentaven d’artefactes culturals, objectes, fenòmens i rareses naturals del Vell Món, però amb el descobriment d’Amèrica aquests studioli van deixar de satisfer la necessitat d’entendre l’abundància de nous fets que, dia rere dia, portaven les expedicions procedents d’Amèrica. Al segle XVI hi va haver, doncs, el primer gran esclat del col·leccionisme en una Europa meravellada per tot aquell Nou Món que es presentava davant els seus ulls. Com sosté Stephen Greenblatt, el viatge de Cristòfol Colom va inaugurar un segle de profund astorament, quan la cultura europea va experimentar una cosa semblant al “reflex del sobresalt”, com quan en un infant observem els ulls com taronges, els braços estirats, la respiració aturada i el cos convulsionat. Aquest astorament davant el que és nou i desconegut va constituir una experiència emocional i intel·lectual decisiva, de manera que van deixar de ser vàlids els vells paràmetres amb què els europeus entenien i observaven el món.

El segle XVI va ser testimoni de col·leccions meravelloses que atresoraven els nous fets i feien esclatar l’horitzó físic més enllà del que era conegut fins llavors. Per primera vegada després dels clàssics, els savis i els erudits tenien al davant realitats que mai ningú no havia observat, ni Aristòtil ni cap filòsof o naturalista de l’antiguitat. Si fins al segle XVI el col·leccionisme havia estat exclusiu de prínceps i nobles que aplegaven objectes bells i valuosos per reforçar la seva riquesa i poder, a partir de llavors els erudits i els aficionats formaven els seus gabinets de col·leccionista —armaris especialment dissenyats amb aquesta finalitat— no només a partir d’objectes procedents d’Amèrica, sinó també d’altres llocs del món gràcies a la ràpida extensió del comerç amb Orient. Els gabinets de col·leccionista es van engrossir amb fruits rars, animals dissecats i parts de criatures d’arreu del món que oscil·laven entre la realitat i el mite: banyes d’unicorn, fragments de dracs i sirenes, cranis d’aus rares, estranyes conquilles, mesc, ivori, banyes de rinoceront, pedres precioses, ginys mecànics, mandràgores, ous d’estruç, etc. Alguns d’aquests objectes posseïen propietats màgiques, com el corall, el coco de les Seychelles (un dels objectes més preuats) i els remeis contra el mal d’ull; mentre que altres eren antídots contra verins, amb els caríssims betzoars (uns estranys càlculs calcaris que es formen a l’estómac de les cabres).

Les col·leccions tenien diferents finalitats, des de les que es creaven per ser mostrades i com a diversió, fins a aquelles altres dedicades a l’estudi metòdic. No obstant això, com a repositoris de coneixement de tot el que era singular i exòtic, amb objectes que tenien tant a veure amb el món natural com amb la màgia i l’alquímia, totes combinaven la bellesa amb la raresa, l’erudició amb la simple curiositat.

2. Com passava amb els col·leccionistes del Renaixement i amb aquell “reflex del sobresalt” que va sentir el conqueridor espanyol, CaboSanRoque queda meravellat davant qualsevol so nou que aconsegueixen extreure dels seus trastos. En la seva recerca constant de nous sons, qualsevol objecte que generi so és vàlid, independentment de si els materials amb què són fets els ginys són nobles o no, són bells per ells mateixos o reciclats de qualsevol altra cosa. Els seus trastos produeixen nous sons que, com a les col·leccions de fa segles, es mouen entre la raresa i la bellesa, entre l’erudició i la curiositat: espetecs de cintes mètriques de metall, martells de piano que colpegen olles, paelles, tubs, caixes de llauna, cargols de mar o bidons; cranis de vaca com a caixa de ressonància de petits aparells sonors mecànics, pues de guitarra que raspen pintes, micròfons amb moviment pendular que creen acoblaments amb un altaveu, teclats de màquines d’escriure que se sacsegen, explosions de bombolles dins un pot de vidre, mans de nines accionades per pistons que graten velles cordes, etc. I, a més, tots aquests sons es produeixen, condensats en l’espai i en el temps, als seus particulars gabinets de col·leccionista, màquines i espectacles que, com passava amb els col·leccionistes del Renaixement, es mostren al públic amb dues finalitats principals: entretenir i presentar ordenadament la col·lecció per possibilitar que s’entengui.

Malgrat tot, al contrari del que passa amb una col·lecció d’objectes, el valor d’una col·lecció de sons mai no és monetari, sinó que rau en les associacions (musicals) que tenen lloc entre cadascun d’aquests nous sons. La nova vida que adquireixen aquests com a part de la col·lecció, i a imatge del col·leccionista, planteja noves demandes i crea les seves pròpies lleis. Cada so ha de tenir un significat per ell mateix i amb relació a la resta per poder entrar en la col·lecció.

Una col·lecció de sons significa entendre la multiplicitat del món sonor, trobar un significat ocult i aprehendre, en el terreny personal, la magnitud del que és meravellós davant el descobriment de cada nou so. En aquest sentit, la col·lecció es planteja com un descobriment personal, una recerca de generació de sons a partir de la mecànica que es mou entre la intuïció i l’erudició, però que, no obstant això, en la seva singularitat, es torna autoritat en el seu àmbit, ja que és al col·leccionista a qui li correspon classificar, triar, incloure o excloure. Sens dubte, la col·lecció de sons de CaboSanRoque no només és única al món, sinó que atresora sons que mai ningú no havia escoltat, i menys encara en l’ordre sonor i físic en què els mostren en aquests gabinets de col·leccionista sonors que són les seves màquines i espectacles. I, com tot col·leccionista generós, la col·lecció continua, per provocar-nos el “reflex del sobresalt” amb cadascun dels seus gabinets particulars.

3. Finalment, i tornant a un punt que abans ha quedat sense tractar sobre la consideració del treball de CaboSanRoque com a obra d’art, hi ha una cosa en tots aquests instruments (màquines o espectacles) que escapa d’aquesta classificació com a col·lecció de sons i que no es pot deixar de banda: la seva clara i determinada aspiració de bellesa —potser una mica estranya— que, immersa en un caos aparent, està, malgrat tot, perfectament calculada i orquestrada. I immediatament ens vénen al cap les atzaroses màquines del suís Jean Tinguely, o aquella obra dels també suïssos Peter Fischli i David Weiss, Der Lauf der Dinge (1987), on una cadena d’accidents, aparentment casuals i caòtics, acaben orquestrant una seqüència perfectament calculada de petites catàstrofes.

També en aquesta obra de Fischli i Weiss té lloc aquest continu astorament amb cadascun dels accidents que es presenten davant els nostres ulls —objectes quotidians en moviments mecànics, reaccions químiques, foc, explosions o jocs amb gravetat—, en què la coherència global s’aconsegueix a base de seriació de petits caos. No obstant això, i sense parlar en cap moment d’“art sonor”, hi ha una cosa que distingeix aquestes obres de les de CaboSanRoque. Mentre que en els artistes suïssos l’obra té una finalitat per ella mateixa, CaboSanRoque mai no renuncien a la finalitat última de la seva trasteria: la producció d’una música tan bella i sorprenent com les màquines que la produeixen. Al cap i a la fi, és la mateixa música la que dóna coherència a tot el conjunt de màquines i trastos, ja que aquests no existirien sense la necessitat de crear música, i viceversa.

NO EM VA FER JOAN BROSSA

Donat l’abast de l’obra de Joan Brossa i el seu deambular, experimentació i treball profund en diferents gèneres quan ens van proposar fer una instal·lació vam veure la necessitat de fer-ho a través d’una aproximació transversal, i obtenir com a resultat una obra exempta d’una forma pura; no conformar‐nos amb les normes convencionals de cada gènere sinó en una combinació d’aquestes o en un punt entremig. No només involucrar el coneixement de diferents disciplines sinó la connexió entre elles i arribar a un àmbit d’acció més ample. L’objectiu era adquirir una visió integral, comprenent les diferents disciplines d’origen com un centre d’acció que pogués derivar a l’exploració d’altres camps.

En introduir el concepte de màquina performativa, idea essencial dins de la nostra feina, fem possible un pont entre el poema objecte i el teatre d’acció de Brossa, estem eixamplant el territori poema objecte amb el moviment. Així doncs, en l’obra de Brossa el poema objecte pot expressar idea de moviment sense necessitat de moure’s (molts d’ells se’ns presenten com un estat conseqüència d’una acció passada o endevinem una acció que és a punt de passar). El què aporta la “màquina”, acompanyant-nos i provocant el canvi d’estat davant la nostra mirada, és l’aparició del so, el seu alliberament.

La prosa que Brossa escriu a finals dels anys 40, està centrada en la composició mitjançant la suma o collage d’imatges hipnagògiques, producte del subconscient. Sovint en resulta una combinació de paraules i imatges ambigües, que provenen de realitats sensorials diferents, i que cedeixen al lector la interpretació, el tancament de sentit. A la instal·lació No em va fer Joan Brossa, aquests textos, s’interpreten sonora i mecànicament en el rectangle central de vint metres quadrats d’objectes, on s’hi omet deliberadament la paraula corresponent, amb la intenció de no coartar la lliure interpretació de l’espectador. La intenció és crear una nova prosa objectual, interpretació lliure de cabosanroque, que substitueixi el text original, però alhora conservi oberta la potencialitat significativa de l’original, i permeti a l’espectador la construcció de la seva pròpia interpretació.

Així doncs, No em va fer Joan Brossa ocupa 2 espais físics i conceptualment ben diferenciats: el centre i el perímetre. El centre és un rectangle amb una gran densitat objectual. Objecte i mecanismes que produeixen so i música, no hi ha paraula; i correspon a la prosa que Joan Brossa escriu entre els anys 40 i 50.

Textos com:

BADR“Que doblin les tenebres dels timbals! De la muntanya a la pluja, de les branques dels arbres a l’espai.”

EL CISTELL DE ROBA(...)“El metall i el vidre roden tot avançant o retrocedint pels corrents polars mentre cauen eternes neus. A les nits lunars el perfil de les muntanyes retalla les superfícies com un intel·ligent peix d’acer que passa de l’aigua a l’aire. Les neus de les muntanyes, abans de pintar parets i sostres, fan taques fosques als blocs de pedres alineats en llargues fileres, per planures cultivades.”

(...)“Amb el cos cobert d’inscripcions, al llarg del capvespre i de l’aigua, només deixeu lliure el so purament musical que no separa la fosca de la llum.”

EL JARDÍ DE BATAFRA O EL MOLÍ DE CARNAVAL(...)“La lluna és un arbre. Sofar llença els tions i es vesteix. Parlen els boscos i es veuen estàtues, l’única representació de les quals és el foc. Prop de les fonts se senten remors confuses, i el corn esquerre de la fosca s’eleva damunt la terra. (...) Prop de la seva cavorca, el xoc dels metalls impedia el pas dels rius verídics tombes ensota. Kna per maldat, va enviar a la terra l’aigua i el foc i es va precipitar fins als extrems dels boscos terminals. El déu començava a fumejar, confonia llampecs i llançava juraments. La terra es va omplir de malvestats. (...)

Els volcans rebels de Rocomur ressorgien a la matinada i els cràters llançaven fumera densa en forma de terbolí fosc que arribava a gran altura.”(...)

30 DIVISIÓ(...)“Una veu crida Joan.Reculo a la trinxera i, en constatarque no hi havia ningú, incideixal lloc on era abans una bombaque, en fer falla l’espoleta,m’omple de fum i olorde rostit. Em xiulenles orelles. Despréssóc traslladat, estèsen una llitera,i miro, com puc, el firmament.(Com a Wotan, la sapiènciaem costa un ull de la cara.)”(...)

A No em va fer Joan Brossa, el transformisme es troba en els canvis de paisatge que apareixen al centre, a partir de l’acumulació d’objectes. (Frègoli fou un tema recorrent en l’obra de Brossa des dels seus inicis, com ell mateix deia “Fregoli representa el tot en l’u i el màxim en el mínim. Un bon programa per a un poeta”.) La focalització en una zona o una altra a través del so i de la il·luminació. S’aconsegueix la transformació d’un paisatge en un altre, un objecte desapareix com a objecte i passa a formar part d’una visió paisatgística, o bé esdevé un personatge/objecte diferent del què significava just en el moment anterior. La visió d’un objecte o bé la visió acumulativa de molts objectes semblants que acaben per configurar boscos, muntanyes, planes, camps, ciutats o mars i mai en un sentit estricte: on un hi veu una ciutat un altre hi veu un mar. Com un got de plàstic, en l’acumulació successiva pot esdevenir en un mar d’edificis il·luminats o bé en un riu.

El perímetre està format per l’absència d’objecte, en contrast amb el centre, però on diverses fonts de so que encerclen l’espectador. Aquest amplificadors parlen diferents poemes i fragments de la poesia escènica posant èmfasis en el so de la paraula i la seva distribució per l’espai.

S’han triat fragments de poesia escènica de finals dels anys 40 que exploren les possibilitats de l’al·literació. La insistència fonètica acaba bandejant el significat de la paraula en favor de la seqüència de sons, gairebé com els poemes lletristes o dadà. La paraula com a matèria sonora, música concreta.

Aquests textos s’han treballat amb 8 alumnes amb capacitats especials del COIET de Banyoles (Centre Ocupacional i Especial de Treball). Cadascun d’ells ha llegit els poemes d’una manera diferent, condicionats per la seva capacitat de comprensió lectora i la dicció absolutament particular, vinculada tant a la personalitat com a les diferents discapacitats que els afecten .Així com Brossa utilitza el llenguatge com un vehicle poètic que pot obrir les portes de l’inconscient, a No em va fer Joan Brossa s’utilitza com a motor sonor que obre la musicalitat del text i de la llengua catalana:

La repetició de la mateixa paraula fa desaparèixer el significat de la paraula i fa aflorar l’entitat del seu significant com a concatenació de sons, apareix un ritme. Alhora, confrontant diferents diccions de la mateixa paraula (algunes d’elles amb característiques extremes: impossibilitat de pronunciar algunes lletres, dinàmiques extremes de fort a fluix dins una mateixa paraula) ens trobem que una mateixa grafia origina un seguit de sons diferents, darrera els quals, fins i tot no és possible identificar la paraula.

El fet de confrontar‐nos amb veus “estranyes”, no identificables com a veus entrenades d’actor, ens obliga a reflexionar sobre un fet comunicatiu tan simple com la comunicació frustrada d’una sola paraula, i ens el mostra com un procés gens evident.

CABOSANROQUE

Torrents-Aixut està integrat per Laia Torrents Carulla, llicenciada en Enginyera Superior Industrial per la ETSEIB (UPC)i estudis superiors de composició i arranjament musicals (Conservatori de Vic i Taller de músics de Barcelona), i Roger Aixut Sampietro, llicenciat en Arquitectura per l’ETSAB (UPC), becat per la universitat North London per formar part del programa de recerca Drawing Uncertainty sota la tutoria de Nat Chard.

Ambdós integrants de cabosanroque que va néixer el 2001 com a col·lectiu musical. A cavall entre grup de rock experimental, artistes plàstics i performers, desborden les categories gràcies als seus artefactes: matèria i ona, màquines musicals i instruments que fan soroll, objectes en sèrie que es tornen únics en els seus collages mecànic-sonors. En quinze anys d’existència han generat una població heteròclita de màquines musicals que viatgen d’una escena a l’altra i han col•laborat amb grans noms de l’escena musical, popular i experimental, i de les arts escèniques i plàstiques.

Exposicions i instal·lacions- Ursonate Karaoke. Instal·lació lumínico-sonora. (Sala d’exposicions de l’Escola de Belles Arts de la UB)(2017).- No em va fer Joan Brossa. Instal·lació emmarcada dins l’Epicentre Brossa 2017. (Biblioteca Vella de Girona (Novembre 2016), Hall del TNC (Maig-Juny 2017).- El Jardí de les Hespèrides. Recorreguts sonors pels espais exteriors del CaixaFòrum Barcelona (Caixafòrum Barcelona)(2016)- Desmuntant Paul Fuster. Instal·lació interactiva produïda pel festival Aphònica 2016.- Equilibris precaris. Instal·lació sonora (El Puntal d’Arts, Banyoles)(2016)- Figures del desdoblament. Exposició col·lectiva (Arts Santa Mònica, Barcelona) (2015-2016)- Conductr. Instal·lació sonora interactiva per utilitzar amb l’aplicació per Ipad Conductr. Produïda pel Festival Sónar. (2015).- Exposició antològica, La cobla patafísica 2015-2001 (Arts Santa Mònica, Barcelona) (2015). Premi Laus 2016 pel catàleg de l’exposició.- Exposició col·lectiva: La tècnica (Anna & Eugeni Bach, Bevk Perovic, Langarita Navarro, Albert Serra icabosanroque).’Patafísica del soroll (COAC Girona, España) (2014)- Dos patis (Casa Collage). Instal·lació sonora. Bosch.Capdeferro Arquitectures (Biennal de arquitectura de Venècia 2013). (2013)- Bestiari. Instal·lació sonora. TEI13Seventh International Conference on Tangible, Embedded and Embodied Interaction (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona) (2013)- Los árboles aullaron. Instal·lació sonora.Fonoteca Nacional de Mèxico (Ciudad de México, México).(2012)- Pas de loup. Instal·lació a La Capella (Barcelona, España).(2005)- La plaça per la finestra. Fòrum de les Cultures de Barcelona España). (2004)

CABOSANROQUE

Arts escèniques i performatives (obres pròpies)

- Baldosas amarillas, 2017. Espectacle en col·laboració amb el dramaturg Roberto Magro com a resultat del treball realitzat amb el col·lectiu de discapacitats psíquics de la Fundació Pere Mitjans. Produït pel Mercat de les Flors (Novambre-Febrer 2017)- Cadàver exquisit, 2016. Inauguració Fira Mediterrània, amb David Carabén, Mercè Sampietro i Toni Mira. Producció de la La Fira Mediterrània (Barcelona).- Mural Sonor, 2016. Concert vertical. Producció de la Fundació La Caixa(Barcelona).- Impulso, 2016. Amb la bailaora Rocío Molina. Producció del Mercat de les Flors (Barcelona).- El run-run del nyigo-nyigo, 2012. Producció de Le Lieu Unique (Nantes, França) i del Festival Grec (Barcelona), amb la participació de Pierre Bastien, Carles Santos, Pascal Comelade i Joan Saura.- Bestiari, 2011. Coproduït per la Fira Mediterrània de Manresa (Barcelona, España). 1er Premi Innovació i Cultura Popular, Fundació Jaume Casademont i La Fira Mediterrània, 2011.- Maquinofòbiapianolera, 2011. En col·laboració amb Carles Santos, coproduït pel Festival Internacional de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols, Girona) i el Mercat de Música Viva de Vic (Barcelona).- Torn de nit, 2009.Coproduït pel Festival Internacional Temporada Alta i el Centro Pàrraga (Murcia, Espanya).- Música a màquina, 2007. Coproduït pel Festival NEO (Barcelona).- La caixeta, 2006. Coproduït pel Festival Grec (Barcelona).

Discografia- 12 rounds (Chesapik, 2014). Premi Altaveu 2015- Maquinofòbiapianolera (K-Industria, 2012)- Ball de pistons (autoeditado, 2010)- Música a màquina (autoeditado, 2007)- França Xica (G3G Records, 2005)- CaboSanRoque (Records, 2003)

Premis- Premi Laus de Bronze 2016- Premi Altaveu 2015- Innovació i cultura popular 2011

CABOSANROQUE

Col·laboracions i d’altres

- BCNmp7. Galeria de versions extremes. Co-comissariat amb Lluís Nacenta. Una producció del CCCB.(2015)- Memorias de Tortuga. Banda sonora per al migmetratge “Memorias de Tortuga” de Frederic Amat; text de Juan Goytisolo; amb Albert Pla, Joan Baixas com a actors.(2014)- Orquesta del Caballo Bailador. Amb Za! i les ballarines, Clara Tena, Natalia Giménez i Victòria Macarte. Formaciód’improvització musical i dansa. (2016)- Orquesta del Caballo Ganador. Amb Za! Formació d’improvització musical.(2015)- Marinai Profeti e Balene. Arranjaments per a cançons del disc de Vinicio Capossela.(2013)- Bel Canto Orquestra. Integrants de l’orquestra de Pascal Comelade.(2012-2013).- Maps, Fisi-k. Música dels espectacles de la Companyia de dansa Nats-nus de Toni Mira i Claudia Moreso.- Flex-Self. Música, amb Joan Saura, per l’espectacle de dansa d’Àngles Margarit.- La llavor del foc. Escenografia, vestuari i música per l’espectacle escrit i dirigit per Carlota Subirós.- El cercle de Guix Caucassià. Dirigit per Oriol Broggi. Música i Arranjaments musicals de l’espectacle. Una producció del TNC.- L’accident. Música, escenografia i vestuari per l’espectacle sobre Albert Camus escrit i dirigit per Carme Cané. Una producció del festival Grec.

NO EM VA FER JOAN BROSSACABOSANROQUE

DEL 4 DE MAIG A L’11 DE JUNYHALL DEL TNC - BARCELONA

Excepte dilluns i dimartsDe 18h fins a 24h.

ENTRADA GRATUÏTADurada del cicle complet: 28 minuts.

LA COSTA COMUNICACIÓTALLERS 77, 2N 1A | 08001 BARCELONAT +34 933 103 888 | T +34 601 345 809INFO@LACOSTA.CATWWW.LACOSTA.CAT

CONTACTE DE PREMSA: SANDRA COSTA SANDRA@LACOSTA.CATT +34 933 103 888 | T +34 670 236 496