anji carmelo

DEIXA’M PLORAR

Un suport a la pèrdua

Portada: Anji Carmelo

Reservats tots els drets… Queda rigorosamentprohibida, sense l'autorització escrita de la titulardel Copyright, sota les sancions establertes perles lleis, la reproducció parcial o total d'aquestaobra per cap mitjà o procediment, inclosos lareprografia i el tractament informàtic, així com ladistribució d'exemplars mitjançant lloguer o prés-tec públic.

© 2000 Angelita Carmelo Ullman

TARANNÀ EDICIONS I DISTRIBUCIONS S.L.C/ Capità Arenas, 38-40 esc esq. 4r 2ª08034 BarcelonaTel/Fax 932 800 390Web: www.taranna.ese.mail: info@taranna.es

ISBN-10: 84-96516-37-7ISBN-13: 978-84-96516-37-3Dep. Legal: B-50.093-2006

Dedicat a la memòriade l'Esteve Monegal Bofill,

l'absència del qual hadeixat un autèntic buit.

Per a l'Adela, la Mª Dolorsi tots els participants del

Grup de Dol d'AVES.Sense vosaltres no hi hauria llibre.

DEIXA’M PLORAR

Per protegir-te del fred,vaig encendre una foguera,tot i que bufava un vent molt fort.

La vaig vigilarnit i diai la vaig nodrir amb les millors fustes.

I quan semblava quecremaria per a sempretu li vas donar la voltai d'una bufada

la vas apagar.

Anji Carmelo

5

Introducció

Deixa'm plorar és un suport en la pèrdua, un

resguard en les tempestes que ens assolen quan

aquest ésser tan estimat se'n va i ens deixa sols.

Pot ser la nostra companyia durant el període

de dol, ens explica el que ens passa d'una forma

senzilla i clara. És una ajuda per comprendre'ns i

comprendre el procés tan personal pel qual estem

passant tots els que hem hagut d'enfrontar-nos al

buit màxim. És un consol per als que ens quedem,

ja que obre portes a l'enteniment del dolor i del

sofriment.

També és una ajuda per als que comparteixen

la vida amb la persona que està plorant la pèrdua,

perquè permet arribar a la comprensió del seu dol,

donar-li suport i ajudar-la en els moments més difí-

cils. A través d'aquest llibre s'adonaran que el perí-

ode de dol és necessari i natural.

7

Pròleg (*)

El llibre que ens presenta l'Anji Carmelo és un

llibre petit de mida, però gran en profunditat i que

convida a la meditació. Constitueix un estudi del

dolor en general, destinat especialment a aquells

que sofreixen per la pèrdua d'un ésser estimat. Fa

una anàlisi acurada d'aquest tipus psíquic de dolor,

que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumir-

nos en estats perillosos d'estupor i de negativisme

que és necessari combatre i superar. La naturalesa

ens ofereix mitjans per combatre'l, basats en l'exte-

riorització física, sobretot en el plany, que no ha de

retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta sum-

mament pertorbadora i és l'origen d'estats patolò-

gics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i

l'home enfonsat pel dolor mai no ha de sentir ver-

gonya de les seves llàgrimes. També cal pensar

que, per intens que sigui, mai no és tan rígid que el

temps no el temperi o que arribi a anul·lar-lo.

D'altra banda i encara que sembli absurd, el

dolor ens ofereix uns aspectes summament positius,

9

tant, que sense ell l'home no seria el que és i crec

que aquesta és la part més interessant de Deixa'm

plorar.

La nostra cultura occidental és essencialment

materialista i l'home ha avançat molt en el conei-

xement de la matèria i, per contra, molt poc en el

coneixement d'ell mateix. A les preguntes bàsiques:

Què som? Cap on anem? Què fem aquí?, les res-

postes que ens ofereix el materialisme imperant són

decebedores. Segons aquest materialisme estarí-

em formats simplement per matèria pensant supe-

ditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les

seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i

a la mort amb la desintegració i desaparició total,

junt amb tot el que havia estat l'objecte dels nos-

tres anhels i desitjos, cosa molt difícilment assumi-

ble, sense sentir-se completament defraudat per

un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria

de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Només

les reflexions filosòfiques i les creences religioses que

ens parlen d'una part immortal del nostre ésser o

d'una nova vida en el mes enllà, poden atenuar

aquesta insuportable sensació d'aniquilació total.

Les més antigues filosofies ens diuen que la

nostra personalitat està formada per diferents plans

o nivells, dels quals el més ostensible és el cos mate-

rial que representa el nivell més inferior, el qual és

10

l'origen de les nostres sensacions i desitjos, ens ser-

veix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida

i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort

i a la desintegració. Enfront d'aquest pla material i

perible, existeix, a la part més fonda i amagada del

nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una

prolongació o una part de l'energia còsmica que

promou i dirigeix la vida i tota l'harmonia de

l'Univers, el que els antics en deien l'Esperit

Universal, i que cadascú de nosaltres som porta-

dors d'una part que és immortal, de la qual el llibre

en diu: "El bocí de cel que tots portem dins".

Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la

ment amb el domini del pensament i de la raó. La

ment té la seva seu al cervell i en gran part es d'ín-

dole material, però obeeix també a principis imma-

terials que influeixen de forma molt difícilment expli-

cable sobre la nostra persona i conducta, com és

la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls

i a les idees abstractes. S'ha comparat a una llum

que il·lumina un gran espai, si la llum és difusa tot

l'espai es manté en penombra, però si els raigs es

concentren sobre un punt determinat, aquest

s'il·luminarà fortament, tant més quan major sigui la

concentració.

El signe de la nostra cultura és el materialisme i

aquest poder de concentració, gairebé tothom el

11

dirigeix amb exclusivitat sobre el món material,

amb els meravellosos resultats de progrés que tots

contemplem en el camp de la tècnica i en el

coneixement del nostre entorn i del nostre propi

cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans

i teixits, fins i tot les partícules més subtils. D'aquesta

manera, la unió íntima de la ment amb la matèria

fa que l'home conegui cada vegada més les

malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però

també fa que el JO s'identifiqui amb el nostre cos

material, participant en totes les seves apetències i

passions, sobretot l'egoisme i la cobdícia que són

fonts constants de desgràcies i sofriments. Els matei-

xos plaers que amb tanta abundància ens ofereix

el món material, generalment es tracta de gaudis

efímers que solen acabar en dolor, un dolor

immens, que inunda el món i que en gran part és

provocat per nosaltres mateixos.

Però la ment posseeix la possibilitat del discer-

niment i pot arribar a diferenciar el que és real

d'allò que és il·lusori. La vida de Buda és para-

digmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la

seva doctrina mística quan surt de l'esplèndid

palau en què es trobava reclòs i descobreix la Gran

Veritat, que a la vida tot és sofriment i dolor i que

tots els plaers dels quals abans gaudia no eren més

que falses il·lusions que entorpien i no deixaven

12

veure el veritable camí de la salvació, que consis-

teix a deslligar-se de la matèria i aconseguir la unió

de la ment amb aquell pla superior etern i immuta-

ble, al qual abans ens hem referit, i que ens comu-

nica amb la divinitat.

Malgrat que tots el portem a dins, la unió amb

aquest pla és difícil donada la seva condició imma-

terial i la seva situació amagada. S'han descrit dife-

rents maneres d'arribar-hi, que segons el Gita

poden resumir-se en dues. Una n'és la que corres-

pon a l'home de pensament i és la de la meditació

i les pràctiques religioses, la renúncia a la matèria i

l'ascetisme, amb la qual cosa es pot arribar a modi-

ficar el camí de la consciència fins que deixi de ser

egocèntrica i menyspreï el món material, el JO pot

arribar a centrar-se amb la Base Divina. L'altra via

correspon a l'home d'acció que ha d'obrar sense

pensar en els fruits de l'acció, d'una forma comple-

tament deslligada del JO.

Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir

que de fer, però un dels millors mitjans per aconse-

guir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la des-

gracia educa la intel·ligència i crec que és el

mateix Buda qui ens diu: "aquell que no ha sofert

no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora els

homes i ell mateix".

Desprès d'un gran dolor, si aconseguim accep-

13

tar-lo i superar-lo, ja res no és igual que abans i totes

aquelles coses materials que abans tant ens preo-

cupaven perden importància. Ens sentim més a

prop de la humanitat, comprenem la immensitat

del dolor que regna a tot el món i sentim la més

gran compassió per tothom, per tot allò que té sen-

sibilitat. Aquest és el veritable camí que més ens

pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i

amagat que tots portem a dins, i en el qual residei-

xen la veritable saviesa i l'amor. Aquest crec que és

el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de

l'Anji Carmelo.

Moisès Broggi

(*) Discurs de presentació d'aquest llibre realitzat pel Dr.Moisès Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES deBarcelona.

14

Un principal “perquè”

Aquest llibre té un principal "perquè": poder

alleujar l'aflicció de qualsevol persona que hagi

sofert la pèrdua del que més estima en aquest

món. Si pot aconseguir-ho, haurà complert la seva

missió. No pretenc res més.

Només alleujar. Alleujar?, em preguntareu molt

sorpresos: Quina pretensió! Si el que més costa en

els moments després de la pèrdua és obtenir alleu-

jament, ja que l'únic que pot alleujar-nos és el

retorn de la persona que se n'ha anat. Ho sé…,

però tinc alguna cosa al meu favor, tinc temps,

moltíssima paciència, i seré aquí, amb totes las

meves bones intencions quan em necessiteu.

I sé que no és una tasca fàcil, sé que als pri-

mers moments del dol i encara després, el senti-

ment de pèrdua no és alleujable… fins que vul-

guem. Però això només ve després de molts plors,

després de molta tristor i després d'expressar i

expressar el dolor que no semblar que hagi de

remetre… mai.

17

També sé que en un moment determinat, en

un futur imprecís (no hi ha un temps específic), el

dolor deixarà de ser tan insuportable i permetrà

que algunes paraules amb bons sentiments l'apai-

vaguin. I sé que el període de dol és únic per a

cada persona i possiblement el pitjor i no compa-

rable al dol de qualsevol altre ésser.

Necessitem entendre el que ens està passant,

necessitem que ens ratifiquin que no ens estem tor-

nar bojos i que aquesta desesperació en la qual

estem sumits és transitòria, que en un futur, per més

llunyà que sembli, hi haurà un alleujament.

Aquest llibre ofereix la possibilitat d'identificar-

vos amb el que us està passant. Podreu sentir a tra-

vés d'ell la vostra ira, por, tristor, culpa, i veure reflec-

tits aquests sentiments per adonar-vos que el que

esteu vivint és molt normal i que no us esteu tornat

bojos.

Us invito a ignorar qualsevol apartat del llibre

que no trobi ressò al vostre interior i que no us ofe-

reixi una comprensió del vostre procés. El dol és

molt complex i personal, en el qual es viuen eta-

pes molt puntuals i sentiments que estan d'acord

amb el moment present. Intento reflectir tots els

moments i variacions possibles, i és molt normal

que no us veieu reflectits en tots. Tal com dic sem-

pre a les meves xerrades i tallers, podeu deixar tot

18

el que no us hagi d'ajudar a la primera paperera

que tingueu a mà.

El dolor dels que hem perdut un ésser estimat

és incomparable, intransferible i, encara que inten-

tem expressar-lo de totes les formes possibles, sem-

pre ens quedarem amb la sensació que les parau-

les no arriben ni són suficients. I en realitat és així:

una simple expressió verbal mai no tindrà la profun-

ditat de tots els nostres sentiments; hauríem d'in-

ventar-nos paraules noves per a aquesta situació

totalment nova que ens està esqueixant per dintre.

Per molts dies que hagin passat, que semblen

una eternitat, mesos, anys, mai no trobarem les fra-

ses necessàries per expressar el que realment ha

significat aquesta pèrdua a les nostres vides, com

ho passem de malament i com trobem a faltar a

aquesta persona. Encara que el nostre dolor hagi

remès molt i tinguem una nova vida, encara que

haguem superat el sofriment inicial, mai no podrem

expressar de veritat la profunditat d'una experièn-

cia que ens va deixar a l'altre costat de la nostra

vida.

No existeix cap manera per preparar-nos per a

la pèrdua d'un ésser estimat, excepte si hem viscut

a aquesta persona com sentim que havíem d'ha-

ver-la viscut. Quan el forat que ha deixat l'absència

necessita tornar-se a omplir, el que finalment ocu-

19

parà els buits que semblen surar al voltant nostre

seran totes les vivències bones que hem compartit

al llarg de la seva, per a nosaltres, sempre curta

vida aquí.

Fa força temps que vaig aconseguir un canvi

en la manera de veure les coses que va transfor-

mar la meva forma de reaccionar davant els

esdeveniments de la vida. Sempre m'havia pre-

guntat, perquè? Aquesta pregunta em desconso-

lava ja que havia d'identificar les raons per les

quals jo mereixia aquest càstig tan gran. Òbvia-

ment, vivia els problemes i les "males" fortunes

com a càstigs de passades actuacions, o pensa-

ments, o sentiments que s'havien produït en algun

moment del meu extens passat i no com a suc-

cessos que podien fer-me creure una mica més.

Aquest canvi de la interpretació pot donar-se

quan substituïm el "per què?" per un "perquè?"

Simplement, fent això ens alliberarem d'un passat

en el qual no fèiem les coses tan bé com les fem

ara, alhora que ens obre un present més capaç i

un futur que pot guanyar en qualitat i amplitud si

superem aquesta dificultat en la qual ens trobem.

Amb un simple "perquè?" podem aprofitar el que

està passant per ampliar una mica més les nostres

capacitats i eines.

També espero que aquest llibre us ajudi a

20

veure el perquè a les vostres vides i així poc a poc

entreu en aquesta pregunta tan enriquidora que

sembla obrir finestres allà on abans hi havia murs.

21

El dol és bo i necessari

Tot i que el dol, com tots els processos pels

quals passa l'ésser humà, no pot definir-se d'una

forma única i estricta, podem afirmar rotundament

que és bo i necessari. És el moment precís que

necessitem per poder ajudar-nos a aquesta nova

vida que ha sorgit de sobte, sense invitació ni inten-

ció, des del fred més polar que mai no havia existit

i que ens ha deixat gelats.

Per als que estem passant per aquest període,

la seva necessitat és més que òbvia. Ara, que sigui

bona?, quan res ja mai no serà bo…; però ho és, i

és important que aquells que m'envolten amb les

més bones intencions sàpiguen que ho és, sàpi-

guen que ho necessito, sàpiguen que és l'únic

espai que tinc per desfer tots els nusos que se

m'han fet per dins.

Si puc viure bé el meu sofriment, si trobo la

comprensió i la compassió tan importants per a mi,

llavors algun dia podré recuperar la persona que

vaig ser. I no només recuperar-la, sinó que la repre-

22

nem millorada, enriquida. La veritat és que ja mai

no serem només allò que vàrem ser.

23

El dol té un temps i una profunditat

únics per a cada persona

Una realitat constatada i que podem afirmar

és que no existeix un temps fix per al desenvolupa-

ment del dol. Cadascú marca la duració d'aquest

període tan important per a una vida posterior

plena i sana. Una altra afirmació és que el grau de

profunditat del dolor és totalment únic, no és quan-

titatiu ni mesurable, és personal i intransferible.

Normalment el temps escollit per a la majoria

de cultures és d'un any, període mínim per a viure

les dates que tenien un significat especial sense la

presència de la persona que les compartia amb

nosaltres. Un any permet que el dolor s'allunyi len-

tament, poc a poc, sense accelerar la necessitat

de sentir-se bé. Si l'entorn dóna suport i consent

aquesta duració hi haurà menys tensions i estrès.

En molt casos un any no serà suficient. Si és així,

la persona que necessita més temps ha de tenir-lo

sense que aquells que l'envolten la culpabilitzin i no

parin d'exigir-li un retorn a la "normalitat". Moltes

24

vegades els familiars desitgen que la recuperació

ocorri el més aviat possible perquè ens volen veure

bé ja, perquè possiblement el nostre dolor aug-

menti el seu. Però per als que estem sumits en el

"gran dolor" de la pèrdua, aquesta "pressa" ens fa

pols, ens angoixa més. No podem respondre a

alguna cosa que està més enllà del nostre poder

decisiu.

El moment en què podrem sortir recobrats i

pal·liats del sofriment i l'angoixa només arribarà al

ritme precís i personal dels que estem vivint el dol.

Només nosaltres podrem marcar les necessitats

temporals que exigeix el nostre ésser per conside-

rar-se refet. Cadascú necessita un temps únic per

sanar-se.

Moltes vegades el temps de sofriment s'allarga

per no haver viscut bé el dol; per exemple, la per-

sona que ha hagut de tornar a treballar fent el cor

fort o el que ha hagut de posar bona cara per no

angoixar encara més la seva família. Si existeix una

negació forta, també el procés de dol es prolon-

garà més enllà de l'any.

Per a altres, un any és un període molt llarg ja

que s'entenen amb el seu dolor abans i poden

acceptar-lo per transformar-lo i seguir endavant.

Quan això passa, és important no confondre el

temps transcorregut amb el grau d'amor. Doldre

25

menys temps no significa estimar menys la persona

que se n'ha anat. Tampoc no signifiquen menys

amor els moments d'oblit o aquells moments en

què et sents bé, quan el dolor comença a remetre.

Moments que ens culpabilitzen i ens porten a inten-

tar "contra natura" que no tornin a aparèixer.

El nostre dolor és el més profund i el més intens,

i per molt que intentin apaivagar-nos comparant i

suscitant altres pèrdues aparentment més dures i

més tremendes, és inútil. Sabem perfectament que

poden existir coses molt més terribles, situacions

més impressionants, però això mai no ens alleujarà,

perquè el nostre està profundament arrelat a l'inte-

rior i no en un pla exterior en el qual els esdeveni-

ments es viuen més fàcilment i des d'on les coses no

ens poden fer tant mal.

Està molt endins i la profunditat del dolor arriba

a espais que mai no pensàvem que existissin. És

com si tot l'ésser se sotmetés al voltant d'aquest

punt de dolor inaguantable i fóssim una estrella

que de sobte es col·lapsés.

26

27

És impossible sentir el que està sentit

l’altra persona que ha sofert

una pèrdua

Això podria aplicar-se absolutament a totes

les coses de la vida. Des del meu camí és impossi-

ble que jo entengui el teu. I, quan intentem conso-

lar, encara diem una vegada i una altra aquesta

frase: "Sé exactament el que estàs sentint". O vivint,

o patint, o…

El dol és meu i no el vull compartir amb ningú.

El que aquella persona significava, ho significava

per a mi i per a ningú més. Per a tu significava una

altra cosa, i encara que possiblement fos molt més

que per a mi, no és el mateix. No hi ha un més i un

menys, hi ha un "meu" i vull mantenir-ho així.

Vull que es respecti la unicitat de la meva

experiència, no vull alleujar el meu dolor amb el

coneixement que tu també l'arrossegues, perquè

no necessito que m'ajudin d'aquesta manera.

Només necessito que em respectin com a persona.

ALLEUJAR

El que vol alleujar haurà de: escoltar més enllà

del que pugui aguantar, comprendre el que moltes

vegades sigui incomprensible, donar suport parant

l'espatlla una i altra i una altra vegada més, i

acceptar sense qüestionar.

Aquesta acceptació sense qüestionar ni jutjar

és primordial i acostuma a dir-se "acceptació

incondicional". Significa l'acceptació de totes les

circumstàncies del patiment, del procés de dol, de

l'expressió del dolor de la persona que es vol acom-

panyar i donar suport. És una acceptació plana i

senzilla. Acceptem no perquè ens conformem, sinó

perquè diem un "sí" total a la persona i a les seves

circumstàncies, sense emetre judicis.

Hem d'aconseguir que el sofriment que volem

alleujar no ens causi a la vegada sofriment i angoi-

xa.

Per què no hem de sofrir, ni doldre'ns, ni angoi-

xar-nos, ni passar-ho malament? Perquè per ajudar

hem d'estar bé. Només podem contagiar benestar

28

30

si estem bé. Només podem ser consol si no som un

problema.

No podem donar suport ni acompanyar si això

significa que ho hem de passar malament. La

majoria de la gent, quan intueix aquesta possibili-

tat, simplement s'allunya. Això és normal perquè no

podrà amb el dolor de la persona que l'està pas-

sant i el seu propi.

Abans de poder acceptar el dolor d'una altra

persona, primer ha d'haver una acceptació del

dolor propi. També ha d'haver una interpretació

positiva de mort i pèrdua, especialment si es vol tre-

ballar ajudant les persones que estan en un procés

de dol.

Què és una interpretació positiva de mort? És

saber amb tota naturalitat que es tracta d'un pro-

cés vital més, que on hi ha vida hi haurà mort i que

on hi ha mort hi haurà "vida". Tal com diu Richard

Bach al seu llibre Il·lusions:

El que l'eruga interpreta

com la fi del món

és el que el seu amo denomina

papallona.

Aquesta interpretació significa també que la

creença en el més enllà, en la vida després de la

31

mort, ha de ser el més inspiradora possible, perquè

només amb aquesta convicció es podran conta-

giar una esperança i unes ganes de continuar

vivint.

Factors que influeixen en el dol

Cada dol és totalment personal i diferent a

qualsevol altre. Els factors que hi acostumen a influir

són:

– L'entorn sociocultural i el grau d'influència

d'aquest sobre la persona que ha perdut

l'ésser estimat.

– Les creences sobre la mort i el més enllà.

– Les circumstàncies de la mort.

– L'edat de les persones, tant la de qui ha mort

com la que té la persona que està vivint el

dol.

– La proximitat de convivència i el temps vis-

cut al costat de la persona que se n'ha anat.

– Les àrees que es viuen a través de la perso-

na estimada.

L'entorn

És quasi impossible passar un dol allunyats de

32

la influència dels hàbits i costums socials, ja que la

mort d'un ésser estimat se sol convertir en un ritu de

passatge de grup. El grau de tragèdia acostuma a

estar molt marcat, molt establert pel grup social,

així com també la seva expressió. Pot anar des

d'una demostració mínima, amagada sota vels ne-

gres i ulleres fosques, fins a una explosió d'emotivi-

tat desbordant i incontrolada.

Cadascú ha de sentir-se còmode dins del seu

entorn, i l'entorn ha d'acompanyar i donar suport a

l'exteriorització dels sentiments dels afectats. No hi

ha demostracions correctes i incorrectes, només

existeix allò que és correcte per a la persona que

ha d'alliberar la seva angoixa o ha de viure el seu

shock i més tard la seva tristor.

Les creences

Irremeiablement, allò en què creiem ens està

influenciant sempre. Només tenim una cosa segu-

ra en aquesta vida, i és que hem de morir. La nos-

tra idea de la mort i la vida que la segueix són pri-

mordials per a la nostra existència aquí, ja que el

que creiem que ens espera pot pesar-nos i omplir-

nos de por o pot ser una font d'inspiració.

De la mateixa manera que les nostres creen-

ces ens marquen la vida quotidiana, també

33

influeixen en el moment de la pèrdua de l'ésser

estimat. Evidentment, no omplirà el buit que ha

deixat, però creure que aquell està envoltat d'a-

mor en un lloc privilegiat és un consol més que

farà menys tremend el període posterior a la mort

d'aquest ésser.

No hi ha ningú que ens pugui assegurar que la

mort porta a alguna cosa definitiva. Existeixen mil

desenllaços pressuposats per religions, tradicions,

cultures, experiències properes a la mort, canalit-

zacions, intuïcions… Podem escollir o crear el nos-

tre propi desenllaç, ningú ens el pot rebatre. I és

important fer-ho encara que només sigui per tenir

un pensament bo i positiu més a la nostra vida.

Quan ho fem, escollim el millor i el més bonic,

el més esperançador, perquè necessitem aquesta

inspiració, aquest alè que ens tenyirà el dia a dia

de llum.

Les circumstàncies

La forma en la qual va morir l'ésser estimat és

de vital importància, haver pogut o no estar amb

aquesta persona d'una o altra manera pot facilitar

o dificultar el procés de dol.

! Les morts sobtades són les més difícils de

34

suportar a causa de la falta de preparació i els

assumptes que han quedat pendents. Hem après

que els assumptes pendents són una causa de

sofriment important. Les morts sobtades i a més

violentes, com poden ser els accidents, com que

són traumàtiques per a la persona que ha mort,

ens copegen amb una força que ens deixa sense

alè. Si no estàvem presents, la incògnita de les cir-

cumstàncies a vegades és pitjor que el coneixe-

ment del fet i dels detalls. Podem debatre'ns entre

voler saber i sentir que no tenim les forces

necessàries per fer-ho.

El fet de no haver estat presents pot donar peu

a una culpabilitat immediata. Com veurem més

tard, les culpabilitats ens colpiran al llarg de tot el

període de dol.

Les morts violentes poden donar una sensació

de vulnerabilitat, poden despertar la por a aquests

successos, com també ira o indignació davant la

injustícia del que ha succeït.

Si els que sobreviuen també hi eren quan es va

produir l'accident, hi haurà un factor afegit de trau-

ma i debilitat física i emocional causats per la

mateixa experiència. I si el supervivent és qui con-

duïa el vehicle quan va ocórrer l'accident, llavors la

culpabilitat serà insuportable.

Aquest tipus de mort causa sobresalt, porta a

35

l'angoixa i a l'aflicció, més encara que si la mort,

encara que inesperada, no hagués estat violenta.

! Les morts pacífiques, sobtades, com les que

es produeixen mentre es dorm, donen la impressió

d'un passatge fàcil per a qui se'n va, encara que

qualsevol mort no esperada causa interrogants,

dubtes i preocupacions. No podrem evitar pregun-

tar-nos: per què? I buscar culpables és normal,

especialment si ha hagut una causa externa: Qui

té la culpa? Podia haver-se evitat? Són preguntes

que turmenten els que s'han quedat.

Les morts sobtades semblen poc naturals.

Omplen el dol de l'expressió "si hagués…", i rees-

criurem la història amb pensaments obsessius en

nits inacabables en les quals no podrem agafar la

son.

! El suïcidi és sorprenent i tràgic i va acompan-

yat d'un tabú social i religiós que augmenta enca-

ra més el sofriment dels familiars que es queden.

Pot sentir-se vergonya extrema davant de la socie-

tat i una culpabilitat profunda que porta a innom-

brables qüestionaments personals, així com davant

d'aquells que eren propers i podien haver "influït" en

aquesta mort tan "esgarrifosa".

És una experiència esquinçadora i si no hi ha

36

causa aparent que pugui explicar el perquè o que

eximeixi els que es queden, la desfeta pot ser

important, amb una sensació d'haver fracassat

que copeja l'autoestima de qualsevol.

! Una malaltia prolongada que acaba amb la

mort també és font de sofriment. Veure a un ésser

estimat sofrir sense poder alleujar el seu dolor crea

angoixa i debilita a qui ho està vivint.

També és difícil viure una malaltia que sembla

remetre i després empitjora, torna a remetre una

vegada més per seguir empitjorant… La cura con-

tinuada pot resultar estressant i esgotadora, i pot

portar a desitjar la mort com un alleujament per a

tots. Quan això passa, el més probable és que vagi

acompanyat d'un sentiment fort de culpabilitat

que es contraposa amb el fet de no voler que arri-

bi la mort. I si aquesta mort arriba, la culpabilitat

encara és més gran.

Les morts que es produeixen després de sofrir

malalties prolongades són més fàcils de superar,

especialment si el malat coneix la seva gravetat i

sap que pot morir, ja que en aquest cas el suport

prestat es viu com alguna cosa més real i podem

comunicar-nos amb ell tractant els assumptes pen-

dents que ens causen tant dolor. També es pot

solucionar tot allò que necessita una solució con-

37

junta, com els últims desitjos de la persona que se'n

va. Participant en el procés de la mort ens permet

ser a prop, intensificar l'amor i compartir sentiments.

Moltes vegades, el procés de dol pot començar

mentre el malalt encara és viu.

L'edat

L'edat de la persona en el moment de la mort

és un altre factor que determinarà el procés del

dol. Si encara era jove o molt més jove que els que

es queden, s'acostuma a viure com una mort con-

tranatural i el dolor és més gran.

Si la persona ha mort en una etapa encara

prolífica de la seva vida, amb projectes i treballs

truncats per la mort, causarà més dolor a les perso-

nes que, d'alguna manera, es vegin afectades per

aquests projectes.

També pot influenciar l'edat de les persones

que pateixen la pèrdua. Podríem dir en termes

generals que els joves acostumen a viure les morts

de gent més gran que ells amb més naturalitat i els

més madurs acostumen a viure-les, com es diu nor-

malment, amb filosofia. És a l'etapa de la vida més

vital, els trenta, quaranta, cinquanta anys, que la

mort de fills o pares pot desmuntar una vida cons-

truïda amb cura, treball i plans de futur.

38

En aquesta etapa els íntims i amics de la per-

sona morta estableixen comparacions en identifi-

car-se per qüestió d'edat i en conseqüència poden

prendre decisions posteriors de molta importància

que afecten les seves vides.

La proximitat i el temps

La proximitat de la vivència i el temps que hem

compartit amb l'ésser estimat que se n'ha anat són

un factor de vital importància a l'hora de trobar-lo

a faltar. No és el mateix perdre a un ésser estimat al

qual només vèiem un cop per setmana, que a

aquella persona que compatia la nostra vida des

de l'alba fins que la son la separava mentalment

de nosaltres.

Veurem més endavant com els forats que no

es poden tornar a omplir i que s'han creat dia rere

dia poden desmuntar-nos totalment, i fan de la llar

tan preuada un infern de records i buits.

Àrees nostres que moren també

Quan ha hagut una convivència estreta, molts

dels espais de la persona que s'ha quedat es veuen

minvats per l'absència i fins i tot anul·lats en molts

àmbits.

39

Al penúltim capítol veurem per què passa i

com podrem recuperar aquestes àrees nostres que

aparentment també han mort.

40

Les àrees de l’ésser humà

Per a molts, l'ésser humà és por dividir en qua-

tre parts, que Elisabeth Kübler Ross anomena qua-

drants, les quals són: el quadrant o àrea física, emo-

cional, mental i espiritual.

El quadrant físic no és res més que aquesta

part nostra totalment visible i perceptible a través

dels cinc sentits: el nostre cos.

El quadrant emocional és el cúmul de senti-

ments i emocions que ens composen i que expres-

sem exterioritzant-los o no. La seva màxima expres-

sió és l'amor.

El quadrant mental és la suma de pensaments,

abstraccions, i la seva màxima expressió és la com-

prensió que porta a la saviesa. El que normalment

s'anomenen il·luminacions són les guspires d'enteni-

ment del cos mental.

El quadrant espiritual, que no té a veure

necessàriament amb la part religiosa, és la nostra

part inspirada i inspiradora, que permet als cossos

emocional i mental accedir a l'Amor i la Saviesa

41

com guspires creadores de la nostra vida quotidia-

na. Cada persona té un accés molt personal al seu

cos espiritual, moltes vegades més inconscient que

conscient i més gran del que la persona creu que

té. És la font inesgotable d'energia elevadora que

ens uneix a tota la l'existència. Molts l'anomenen el

Cos Universal.

Com és de suposar, cada cos viu el dol d'una

forma diferent. En el quadrant físic es produirà un

esgotament total, tensió, insomni, pèrdua de l'ape-

tit i el que jo anomeno "síndrome d'abstinència",

que us explicaré més endavant.

El quadrant emocional es viu a través de tota

la seva gamma de sentiments, en especial la triste-

sa, la ira, les pors i les culpes.

El quadrant mental reacciona amb una inca-

pacitat de pensar o empeny la persona que no vul-

gui fer-ho. També pot ser que augmenti l'angoixa

amb un etern donar voltes a les coses i a les cir-

cumstàncies que envolten la mort i la persona que

se n'ha anat.

El quadrant espiritual és aquesta part nostra on

existeix l'esperança, el consol, tot el que necessi-

tem per sanar el nostre dolor. Però moltes vegades

el mateix dolor no ens permetrà accedir-hi, no ens

deixarà ni tant sols conèixer que és allí amb tota la

seva riquesa de recursos i solucions profundes i

42

essencials. Quan ens obrim a la seva realitat, el pro-

cés es viu d'una altra manera.

La dimensió religiosa es pot veure totalment

afectada i fins i tot anul·lada. Si el nostre Déu era

menys profund que l'experiència de la mort de la

persona que tant estimàvem, renegarem i fins i tot

hi haurà un sentiment d'ira.

43

El dol, una altra realitat

Dies plens de somriures i felicitat,

a cops seriosos, després

alegres, sentint sempre.

Són dies

que ja no tornaran.

Destinats a una llarga

temporada de desesper a la memòria…

Buit.

Un so, una silueta

familiars, em criden.

Corrents intento abastar-los,

només per trobar-me amb la realitat.

El dol és un període en el qual, entre d'altres

vivències, la persona que l'està passant es trobarà

fortament projectada cap al passat, amb el futur

anul·lat i amb un present envaït per un cúmul d'e-

mocions i pensaments.

44

Aquestes emocions i pensaments, que sem-

blen atropellar-se i que no sabíem que existien, ens

aïllen de l'entorn i dels nostres éssers estimats. Són

tants i tan intensos que necessitaran un temps pre-

cís per ser expressats i, un cop assumits i transfor-

mats, es convertiran en alguna cosa més tolerable,

menys nociva.

Només necessitem temps, i aquest temps,

aquest període en què ens trobem aïllats del nostre

entorn immediat per tancar les nostres ferides,

podria anomenar-se dol.

També hi ha un enfrontament amb una nova

realitat. Aquesta realitat sempre consta d'un espai

en blanc on abans hi havia vida. Per a alguns és un

espai suportable, però per a molts aquest espai

representa la desaparició de la persona que signifi-

cava la seva pròpia vida. És una nova realitat que

mai no es podia ni intuir. Mai no estarem preparats,

per molt que tinguem tots els factors a favor nostre

per a aquest fet.

És un temps per poder-nos acomiadar, de la

manera més adient per a nosaltres. Si això es fa bé

i a la mesura de cadascú, es torna a néixer a la

vida amb noves perspectives, nous punts de vista i

un nou equilibri. Estem acomiadant no només a

aquesta persona que estimàvem tant, sinó a una

forma de viure quotidiana que ja mai no serà igual.

46

Les coses que ens semblaven normals i fins i tot obli-

gades per la importància que tenien a la nostra

vida es veuen truncades d'arrel. Ens parlen de la

no-dependència, del desafecte i de com n'és d'im-

portant tot això per no sofrir quan s'hi produeixen

pèrdues, i comprenem que pot ser així… però

només quan es tracta d'objectes inanimats. Per

molt que no depenguem, per molt que ens desa-

fectem, deixar de ser estimats, deixar de demostrar

tendresa, deixar de ser íntimament entesos, és dur.

És molt dur i el dol ens proporciona l'espai necessa-

ri per contrarestar aquesta duresa.

També ens proporciona el temps per a la supe-

ració dels canvis que irrompen durant aquest perí-

ode. El gran buit creat deixa a la vegada molts

petits buits. Fins i tot en aquells casos en què s'està

preparat per a la mort, possiblement no s'estigui

preparat per als canvis que la pèrdua crea a la

vida diària.

Entre els estats que es viuen com el shock, la

negació i l'aïllament hi ha els que ens ajuden a

superar-la. La primera ocorre quan reconeixem

que aquest persona tan estimada ja no tornarà a

ser a prop nostre d'una forma física; i la segona es

viu en forma d'acceptació de la pèrdua per poder

transformar i superar-la a través de l'expressió del

dolor d'una forma conscient.

47

Podríem resumir això reconeixent, acceptant i

expressant. El reconeixement i l'acceptació ens alli-

beren de la negació, ens portaran des de l'irreal a

la realitat, que és exactament on podem treballar-

nos per sortir endavant. Ja sé que una primera

reacció és no voler sortir endavant mai més, però

tenim una porta que espera ser oberta, la tenim

davant mateix, una porta cap a una nova vida en

la qual podrem trobar alleujament i consol, però

per a això haurem de passar per l'altra porta que és

la sortida de la negació per endinsar-nos en l'ac-

ceptació.

Un cop que haguem obert i passat a l'altre

costat podrem expressar tot el dolor que ens està

punxant per dins. L'expressió d'aquest dolor actua

com un llevataps eliminant estrès i pressió, i crea

petits espais d'alleujament i d'assossec que ens per-

meten recobrar forces encara que només sigui per

seguir expressant més el dolor.

El dolor emocional no és un dolor constant, el

procés comporta moments d'intens dolor seguits

de períodes de descans. Poder afrontar el dolor en

els moments d'intensitat a través del plor, expres-

sions d'angoixa… en lloc de reprimir-lo i buscar un

descans, és aconsellable i fins i tot saludable ja que

eliminarem energies bloquejades que porten a

l'estrès.

48

És vital expressar el dolor, però encara és més

important sentir-se comprès i ajudat. El període de

dol pot convertir-se en una recerca de persones

disposades a escoltar-nos i comprendre'ns.

Aquest fet es converteix en una necessitat

vital, i per això els grups de suport mutu serveixen

com a petits oasis al llarg del dia o de la setmana i

acostumen a proporcionar forces per seguir enda-

vant. En aquests grups la persona no només se sent

escoltada i compresa sinó també ajudada.

49

Dolor i Activitat

Durant el dol, el dolor abassega l'atenció i tota

la resta queda en un segon pla. És com un focus

que no deixa veure res. Amb el temps s'allunya i

dóna pas a tot el que esperava en segon pla; és a

dir, un bon dia comença a remetre i, encara que

no desapareix del tot, poc a poc es va apaiva-

gant.

En aquest període la reacció és tan personal

com ho ha estat sempre. Possiblement per a alguns

sigui vital deixar de banda tota l'activitat, a vega-

des simplement perquè no tenen forces per fer res.

Aquesta aturada de l'activitat no ha de preocupar

a aquells que ens envolten amb pensaments de:

"Ja mai més no tornarà a fer…" O "Ja sempre estarà

així". Aquesta inactivitat és totalment passatgera i

quan el propi cos deixi de demanar-la entrarem en

acció, moltes vegades fins i tot millor que abans.

Al contrari, per a altres seguir fent coses o por-

tar a terme més activitat de l'habitua-la pot ser

important, ja que la inactivitat pot accentuar

50

massa el seu dolor. Fer alguna cosa pot ajudar a

superar el dolor i això no significa que hagin deixat

de pensar en la persona que se n'ha anat o que

aquesta ja no els importi. Més aviat al contrari, són

defenses per resistir aquest dolor inaguantable,

encara que moltes vegades aquesta actitud acti-

va doni la sensació de passivisme o indiferència.

És primordial per als que estan vivint aquesta

etapa d'una manera distinta a aquells que tenen a

prop, no fer comparacions. Cadascú ha de res-

pectar el que li demana el cos i les seves capaci-

tats emocionals i mentals. Evidentment, el que és

bo per a una persona pot ser negatiu per a una

altra.

51

Respondre a les necessitats

Per confirmar el que hem tractat fins ara, hem

d'adonar-nos que per suportar el dol d'una forma

positiva s'han de reconèixer les pròpies necessitats:

Necessitem paciència amb nosaltres mateixos

i el nostre procés.

Necessitem saber i sentir que hem de poder

plorar tot el que calgui.

Necessitem la llibertat de poder expressar tots

els sentiments i pensaments que ens envaeixin

d'una forma constant en un ambient de suport i

sense que ens facin cap judici.

Necessitem poder inhibir-nos de les "distrac-

cions" que ens aparten del procés de dol sense

semblar "bestioles rares".

I sobretot necessitem saber que la forma en

què estem vivint el dol és normal i natural, encara

que aquells que ens envolten estiguin reaccionant

d'una manera diferent.

La sensació primordial que ens assalta quan

veiem que el nostre món s'ha capgirat és la d'una

52

54

bogeria real. Sabem que aquesta sensació és pas-

satgera, però existeix. Per això és tan important tro-

bar alguna cosa o algú que ens ratifiqui que això és

normal i que no ens estem tornant bojos.

Fins i tot a les reaccions més exagerades no hi

ha anormalitat, simplement existeix una necessitat

de tot l'ésser d'expressar el dolor, i moltes vegades

ni ens adonem de com ho estem fent. És totalment

normal. Els canvis de criteri són normals, la nova

forma de veure les coses també ho és; tot pot can-

viar ja que s'ha produït un canvi més gran i, per

això, és possible que rebutgem tot el que vivíem

amb aquella persona.

55

Les fases del dol

Trobeu-me un lloc on pugui escapar.

Fresc i distant.

Silenciós i entumidor.

Un trànsit oníric llunyà

d'aquí,

molt lluny de mi.

La primera fase és la de pèrdua, buit i dolor

insuportable.

Impossibilitat de parlar o expressar-se.

Normalment es defineix com un estat de

shock.

Pot durar hores, dies i fins i tot setmanes.

"No pot ser." Aquesta és sovint la nostra prime-

ra reacció davant de la notícia d'una mort. Sigui la

que sigui. Llavors la incredulitat és encara més gran

quan es tracta d'un ésser estimat. El fet que la nos-

tra realitat tan aparentment sòlida s'esfondri, ens

deixa sense capacitat de resposta.

Aquesta incapacitat també es dóna amb els

sentiments. No podem reaccionar, ni sentir ni pen-

sar. De sobte el nostre món ha desaparegut i al seu

lloc hi ha un planeta que no reconeixem, enmig

d'un buit i una foscor totals.

Aquest estat de no ser, no sentir, no pensar

acostuma a anar acompanyat d'algun grau d'en-

tumiment. És com si ens protegíssim per no enfron-

tar de cop la pèrdua.

Des d'aquest estat, tot és més suportable, com

si es tractés d'una pel·lícula on podem tapar-nos les

orelles i tancar els ulls. Els esdeveniments es viuen

de forma difuminada. És un estat temporal, sense

duració específica. Només la necessitat marca els

límits de temps. D'alguna manera esmorteix la

intensitat dels sentiments i impedeix que ens ado-

nem del significat total de la pèrdua fins que estem

preparats per fer-ho.

En la segona fase, la pèrdua, buit i dolor deixen

de ser angoixosament insuportables. Existeix la

necessitat d'expressar-se, però una impossibilitat

d'escoltar.

Aquesta fase comparteix espai amb la tercera

ja que estarem moltes vegades a cavall entre les

dues. Podríem dir que ambdues estan marcades

encara pel sofriment, però que aquest anirà min-

vant lentament amb brots inesperats i recaigudes.

56

La tercera fase és de pèrdua, buit i dolor

acceptats.

S'és capaç d'escoltar el que servirà per alleujar

el dolor, i també es pot compartir experiències simi-

lars, com per exemple en un grup de suport, per

adonar-nos que no estem sols. Aquest fet és enca-

ra més necessari si a casa ja s'ha recuperat la vida

habitual i no sembla que hi hagi espai per com-

prendre el que està passant i puguem ser compre-

sos.

És un període de sofriment i esfondrament,

seguit d'un període de reconstrucció.

La quarta fase s'origina quan comencem a

transformar la pèrdua, quan el buit comença a

omplir-se una vegada més amb vida i comencem

a deixar de patir. Hi ha un renaixement autèntic

amb totes les connotacions de la paraula, però

això ve després.

57

Abans del renaixement

Quan el shock comença a desaparèixer, el

dolor que estava en segon pla, més enllà de l'a-

tenció immediata, comença a retornar al primer

pla. Aquest és sense dubte el moment de sofriment

més gran. Aquest període està marcat per les

característiques següents:

Plor

…I les llàgrimes caigueren.

Triomf màxim del cor.

Portant vida al buit,

omplint la meva existència amb l'amor

que les va causar.

El plor és totalment normal, bo i purificador. Les

bones intencions dels que ens envolten procuren

que no patim. Plorar acostuma a ser interpretat

com un símptoma de sofriment en lloc de l'expres-

58

60

sió i possible amortiment i neteja del dolor. Per això,

la frase més utilitzada davant del plor de la perso-

na que ho necessita és "no ploris". És important

poder plorar.

Insomni

Temo les nits com els nens

temen la foscor.

Però segueixen venint

i no puc fer-hi res.

La son es veu afectada i acostuma a produir-

se un insomni que potencia més el dolor, perquè

nega el descans reparador que proporcionen la nit

i el període de son. Entre les distintes formes d'in-

somni està en primer lloc la dificultat a l'hora de

dormir a causa dels pensaments obsessius al vol-

tant de les circumstàncies de la mort, la persona

que se n'ha anat i el futur desesperançador que

espera a l'aguait. Això por prolongar-se desespera-

dament durant la nit fins que arriba una son pro-

funda provocada pel cansament físic. Despertar-se

amb freqüència durant la nit amb la sensació que

en realitat no es dorm, és una altra forma d'insom-

ni. Si ens adormim immediatament, de vegades

61

ens despertarem després d'un parell d'hores i no

podrem tornar a agafar la son fins l'alba.

Dormir molt sense tenir la sensació d'haver des-

cansat també acostuma a ser normal, com si pas-

séssim la nit lluitant amb les pors i les angoixes.

Pèrdua d'apetit

Es perd l'apetit fins al punt que les hores de

menjar es converteixen en una tortura més. La

impossibilitat d'ingerir la nutrició necessària per

mantenir una salut física correcta augmenta la

debilitat del cos físic que alhora apaivaga al cos

emocional i ajuda que els sentiments esquinçadors

no tinguin tanta força. D'alguna manera això és

bo, però també retarda la recuperació d'una acti-

tud positiva i dinàmica.

Esgotament

Tant la nutrició com el descans són importants

per a la recuperació del dolor emocional i mental;

quan són anul·lats, el resultat és d'esgotament

vital. Aquest esgotament també és a causa de la

desaparició d'una de les nostres fonts d'energia no

física, la qual ens nodria com el sol nodreix el pla-

neta.

Falta de concentració

El moment quotidià desapareix del focus d'a-

tenció. S'escolta sense sentir, es mira sense veure. Hi

ha una dispersió total, ja que la concentració men-

tal està en un pla més enllà de la realitat. Tampoc

no podem tractar assumptes que tenen menys

força i importància que el dolor propi que ens aca-

para tota l'atenció i l'emoció.

Emotivitat desbordada

Des d'un punt de vista emocional el sofriment

pot ser total i deixar pas fins i tot a la histèria. Odi,

ira, tristesa, rebuig, desesperació, amargura… tots

aquests sentiments es barregen amb molta intensi-

tat. Hi haurà molta autocompassió i una necessitat

vital que els altres reconeguin com estem patint.

Podríem dir que la nostra autoafirmació passa

pel reconeixement del que som en aquests

moments: una suma de desesper i desequilibri.

Negació

Com hem dit abans, dir o pensar "no pot ser" és

la reacció més generalitzada. No volem que la

mort sigui real, no volem perdre aquella persona

62

que significava tant, que ho era tot; no volem

enfrontar-nos a la solitud que de sobte està dema-

nant pas a la nostra vida, no volem una vida que

sembla no tenir significat. No, no volem un munt de

coses, i la negativa és la manera de viure el dol als

primers moments.

El llarg procés de recuperació va de la nega-

ció a l'acceptació. Comencem a recuperar-nos

quan entrem a les ones terapèutiques de l'accep-

tació, les quals ens proporcionen una altra forma

de viure la nostra pèrdua.

Records

Hi haurà records,

records que sempre milloraran l'ahir,

records que danyen amb la necessitat

que siguin una altra vegada,

records d'un passat que ja no hi és.

Trossos de la vida passats conjuntament amb

la persona estimada prenen forma i venen a nosal-

tres una i una altra vegada quasi incontrolada-

ment. Aquests records reforcen encara més el

dolor. Fins i tot podria haver un dolor físic al melic,

com si tinguéssim un punyal que es clavés, cada

vegada que una olor, un so o simplement una bai-

63

xada de guàrdia portin al nostre present la persona

desapareguda.

Desemparança i solitud

La llum del sol entrava

a través de les cortines de randes,

i destacava la meva solitud

contra els núvols.

La brisa agità la meva solitud

i la portà al racó,

i la desféu en mil bocins.

Els bocins pujaren per la paret

a poc a poc, buscant una escletxa,

i quan la van trobar sortiren

i flotaren cap als núvols que esperaven.

Els núvols es dispersaren.

I el sol destacava la meva solitud.

La pèrdua d'un ésser estimat ens deixa sols,

desemparats, i necessitarem que ens donin suport i

que ens reconeguin. Encara que sembli que no

necessitem els altres, la sensació de solitud és tan

gran que s'agraeix, encara que inconscientment,

la companyia de persones que ens estimen i ens

donen suport.

64

El buit que deixa la mort és vertaderament

gran i la sensació que dóna és que resultarà impos-

sible tornar a omplir-lo; això porta a un empobri-

ment emocional i mental que s'aguditza quan va

acompanyat d'un possible empobriment material.

El futur econòmic, encara que no acostuma a

ser consol quan no existeixen problemes, si que és

un motiu de pànic quan la situació és precària.

Depressió

La falta d'energia que existeix en períodes de

molt sofriment acostuma a portar directament a la

depressió no només emocional, sinó també física.

Això és tradueix en una dificultat i falta de força per

portar a terme qualsevol esforç físic, sentimental o

mental.

La depressió emocional comporta a més apa-

tia, aïllament, falta de confiança. La mateixa falta

de confiança ens torna introvertits i fa que ens tan-

quem cada cop més a la vida i a tots els "possibles

perills" que augmentin el nostre sofriment.

Suïcidi

La depressió pot portar al màxim aïllament que

és la pròpia mort. Podem voler reunir-nos amb la

65

persona que ha mort. Aquest sentiment és comple-

tament normal, i és bo reconèixer que pot presen-

tar-se i que a la majoria de casos és molt passatger.

La mateixa persona descartarà aquesta opció si té

altres preocupacions i altres necessitats.

Voler suïcidar-se pot ser el resultat d'un gran

sentiment de culpabilitat que no es pot suportar. És

important reconèixer aquest fet per poder treba-

llar-lo.

Culpa

"Per què estic viu jo i no l'altra persona?"

Aquesta és sovint la primera pregunta que es

fa un davant la pèrdua, cosa que denota la culpa

primordial del supervivent. No importa que no fos

possible, que no poguéssim canviar els papers, per-

què ni estàvem allí ni existia aquesta possibilitat.

Nosaltres seguim vius i la persona estimada ja no hi

és. Aquesta és l'única exigència perquè la culpa

inicial ens copegi.

Més tard reviurem tots els moments que podrí-

em haver viscut d'una forma millor i hi haurà culpa-

bilitats. I si realment vam tenir poder de decisió

davant un tractament o qualsevol altra cosa que

hagués evitat el desenllaç, les culpabilitats s'atro-

pellaran per pura quantitat.

66

Per què no vaig fer…?

Per què vaig fer…?

Per què vaig dir…?

Per què no em vaig quadrar…?

Existeix un altre tipus de culpa que apareix

quan la mort ha suposat un alleujament, com per

exemple si la relació no era bona o si es va viure un

llarg període de convalescència.

La culpabilitat de no haver previst la mort per

evitar que ocorregués és natural. Però amb el

temps la persona pot adonar-se que no és possi-

ble prevenir-ho tot, que fins i tot necessitaríem

poders sobrehumans per mantenir fora de perill

tot el que estimem. Moltes culpabilitats desaparei-

xen quan ens adonem que no som capaços de

canviar el destí, que la vida i la mort són impon-

derables, que escapen al nostre control i a les nos-

tres capacitats. És irreal carregar sobre un mateix

la responsabilitat d'una mort i, encara que sapi-

guem amb tota seguretat que és així, moltes per-

sones ho fan.

Una altra culpabilitat molt comuna es dóna

quan no estàvem presents en el moment de la

mort, fins i tot es pot arribar a imaginar que s'ha

decebut a l'ésser estimat pensant que, si hagués

estat, la presència de l'altre hagués fet més dolça

68

la mort o es pensa: "Si hagués estat allí potser no

hauria mort."

Els nens poden entrar amb facilitat en aquest

tipus d'imaginacions. Per exemple, poden pensar

que una mala actuació va ser la causa de la mort:

"No em vaig portar bé. No vaig fer el que s'esperava

de mi. Va morir quan vaig sortir a menjar un gelat."

És bo treballar les culpabilitats per aconseguir

una actitud més sana i encaminar-se cap a la

recuperació.

Somnis

Vivim entre somnis.

En un espai suau

i plàcid ens bressolem.

La realitat ens mata

poc a poc,

minut a minut…

Els somnis seran un reflex del que s'està vivint,

possiblement expressant l'angoixa per la qual s'està

passant. També podem tenir somnis molt tranquil·lit-

zadors.

En els treballs en grup és important no compa-

rar els somnis, ja que se sap que cadascú està en

una fase distinta del dol i que no tothom somnia de

69

la mateixa forma. Hi ha fins i tot persones que no

somnien res, com si es tractés d'una anestèsia.

Abandonament

Sentir-se abandonat és molt normal. És el senti-ment que ve d'una falta real d'alguna cosa moltestimada que sempre estava allí. Els nens són espe-cialment vulnerables a aquest sentiment, i com totstenim el nostre nen intern, "tots" passarem peraquesta sensació tremenda. Pensar: "Si m'haguésestimat no se n'hauria anat per sempre", és normal.A més, moltes vegades hi ha una falta d'autoesti-ma que justifica que t'hagin deixat.

Por

Les pors poden veure's augmentades durant elperíode de dol: por a patir més pèrdues, a la soli-tud, al futur, a la incapacitat de tirar endavant, aoblidar-se de la persona que se n'ha anat…

Aquestes pors desapareixen a mesura que esva acceptant la pèrdua.

Ira

La necessitat de trobar culpables davant un

fet tan esquinçador és normal. Es té una tremenda

70

sensació d'ira contra tot i contra tots, i fins i tot con-

tra Déu. Aquesta ira pot espantar i conduir a expe-

rimentar una altra culpabilitat més. És bo saber que

aquest fet també és normal i no és el resultat d'una

dolenteria que no coneixíem.

També és bo poder sentir aquesta ira, en lloc

de no exterioritzar-la, ja que reprimir-la pot fer-nos

més mal i provocar-nos bloqueig o fredor.

Sentir ira contra la persona que se n'ha anat

és molt comú. Per què m'has deixat sol? És una

pregunta que desperta ràbia per part de la per-

sona que s'ha quedat. És bo treballar la ira a tra-

vés de l'expressió oral. Per a això els grups de

suport ofereixen una escolta comprensiva i sense

judicis.

Alts i baixos

Quan comencem a recuperar-nos, poden ori-

ginar-se sentiments i pensaments totalment contra-

dictoris. Fins i tot les actuacions, els desitjos, les

ganes de fer o no fer, seran molt inconstants.

Estem lliurant una lluita interna entre voler sortir

del bloqueig emocional i seguir endavant, i la

necessitat de no perdre contacte amb aquella

persona encara que només sigui a través del dolor

i de la incapacitat per portar una vida normal.

71

Moltes vegades confonem aquesta actitud amb el

fet de no estimar la persona que ha mort.

Convivència anul·lada

Tot el que fèiem per la persona, amb ella i per

ella ens ocasiona un buit tremendament insuporta-

ble a la vida diària. Si passàvem molt de temps

amb la persona desapareguda, de sobte no tenim

res a fer. Aquesta pèrdua d'acció i d'àmbit d'acció

és molt esquinçadora. Això crea un buit que poten-

cia encara més l'absència de la persona morta. Tot

allò que representa a l'ésser estimat: la seva cançó

preferida, una gorra, un lloc, la flor que més li agra-

dava, és causa de sofriment i alhora atractiu, ja

que totes aquestes coses aviven el record de la

persona. També els costums, com poden ser les fes-

tes i dates importants, hauran de ser superades

amb valentia i molt d'amor envers un mateix.

72

Síndrome d’abstinència

La pèrdua des del cos físic es viu poc temps

després de la pèrdua amb una autèntica síndrome

d'abstinència. Igual que qualsevol síndrome d'abs-

tinència, la falta de la persona porta una angoixa

física, com si és tractés d'una droga. El cos físic

troba a faltar la persona que se n'ha anat.

Els ulls troben a faltar no poder veure la persona;

per això, qualsevol silueta, forma o moviment que

recordi a l'ésser estimat representa un alleujament

durant uns instants, encara que després el dolor sigui

més gran. Si s'ha conviscut amb l'ésser estimat, els ulls

fan mal quan no veuen la persona al seu sofà, al seu

llit, a tots els llocs on acostumava a ser.

Les nostres orelles troben a faltar no escoltar la

seva veu, el soroll que feia quan es movia per casa,

les seves passes, el soroll de la dutxa, el cruixit dels

mobles quan feien contacte amb el seu cos. Hi ha

moments en els quals la necessitat de percepció és

tan gran que creiem sentir sons que pertanyíem a

l'activitat diària de la persona desapareguda.

73

L'olfacte troba a faltar el seu perfum, l'olor de

sabó als matins, la seva aroma particular i intrans-

ferible, els menjars que feia, l'olor de tabac… I

encara que hagi passat molt de temps, qualsevol

olor familiar ens remet al passat amb tanta força

que per uns instants estarem vivint amb aquella

persona una vegada més.

Les nostres mans troben a faltar el contacte

amb les seves, la seva pell, el seu cabell i tot el cos,

les carícies que mai no tornaran a rebre.

Aquesta sensació és totalment física i suposa

un dolor més, una altra angoixa que s'afegeix a l'e-

mocional i mental. Si la persona que ho viu no és

conscient que això acostuma a passar, afegeix una

dificultat més al seu procés de dol i recuperació.

74

La nostra pròpia mort

La mort d'un ésser estimat fa que desaparegui

la pròpia inspiració.

Som immensament prolífics en acció i expres-

sió, amb una gamma de sentiments i capacitats

increïbles. Aquests sentiments i aquestes capacitats

prenen vida segons amb qui estiguem. Ens inspiren

els altres, a l'igual que nosaltres també inspirem a

totes les persones que "toquem", i som d'una mane-

ra o d'una altra, segons la persona amb qui estem.

Els altres ens inspiren, però quan la persona

que ha estat capaç d'aconseguir que ens mani-

festéssim més completament, més íntimament se'n

va, se'n porta amb ella la facilitat d'expressió d'a-

quelles àrees nostres, i el resultat és desconhorta-

dor.

La incapacitat d'actuar com es feia anterior-

ment amb tanta facilitat és, si més no, desconcer-

tant. Les persones que sabien com érem no ente-

nen el que està passant, però encara és més

incomprensible per a un mateix. No poder ser el

75

que un era, perquè el motiu de ser-ho ha desapa-

regut, és un assaltament a la nostra persona, la nos-

tra autoconfiança i la nostra autoestima.

Aquesta pèrdua de capacitat és normal, Ens

mouen els nostres valors, les nostres expectatives,

les nostres necessitats, però, sobretot, trobem moti-

vacions en els nostres éssers estimats. Quan aques-

ta persona se'n va, és com si ens quedéssim no

només sense motor, sinó també sense combustible:

l'energia que ens movia ja no hi és totalment i la

capacitat d'actuar desapareix.

De sobte, les necessitats que ens movien es

converteixen en una sola, única i primordial: que la

persona torni. I com que això és impossible, si més

no físicament, ens paralitzem davant la magnitud

d'aquesta impossibilitat.

Llavors moren també qualsevol expectativa,

qualsevol esperança i qualsevol finestra oberta al

futur. El futur s'ha apagat, perquè ja no estarà

esperant-nos aquella persona amb qui compartí-

em part de la nostra vida. Ja no podrem viure el

seus canvis, ni la seva evolució, ni la materialització

de totes les coses bones que havíem projectat.

Això també s'ha perdut i amb això molta part d'ac-

tivitat futura.

Llavors el dol es converteix en un dol més per-

sonal: jo ploro aquelles parts meves que ja no seran.

76

O sigui, a més del forat, la buidor deixada per

la persona que se n'ha anat, em deixa incomplet.

No podré ser ni fer un munt de coses que per a mi

eren primordials perquè la persona que els donava

vida ja no hi és.

Poden veure's afectades totes les àrees que

semblaven que eren totalment meves, com el tre-

ball, les feines domèstiques, el descans dels caps

de setmana. Fins i tot anar al cine pot perdre tot l'a-

tractiu perquè ja no podré comentar la pel·lícula

amb algú que realment em comprengui i vegi les

coses com jo les veig. Així, fins i tot, la meva capa-

citat de gaudir es veu totalment minvada quan de

sobte falta el goig d'aquella persona que sempre

tenia al meu costat i que sense adonar-me poten-

ciava la manera en què m'arribaven les coses.

Viure el procés del dol, a més de plorar la pèr-

dua de l'ésser estimat i intentar omplir el buit que ha

deixat, també significa recuperar aquelles parts de

nosaltres mateixos que van morir quan ho va fer la

persona que les compartia amb nosaltres. Significa

plorar la pèrdua no només aquesta persona que se

n'ha anat, sinó la pèrdua de les meves capacitats,

la pèrdua fins i tot del meu àmbit de vida.

No hi és i això em porta cap a una tremenda

solitud.

No importa que estiguem envoltats de fami-

78

liars, amics, gent a la qual estimem i que ens esti-

ma. Continuen existint llaços d'unió amb aquestes

persones, però no són com els que hem perdut.

Moltes vegades no eren millors, ni més profunds o

totals; simplement són els que ja no seran.

Només el dolor arriba al buit que s'ha creat i és

vital que s'expressi. És un buit que s'ha d'omplir, que

ocupa quasi tota la nostra vida. Tota la resta està

més enllà d'aquest espai.

El dolor ha d'expressar-se en aquest forat que

sembla fer-se més gran dia rere dia. És l'única cosa

que pot omplir el no-res i només aquest dolor ens

salva de l'entumiment, de la nostra mort en vida.

Només sentint dolor podem conservar altres

sentiments. Només sentint dolor podem recuperar

la persona que se n'ha anat, perquè quan vivim el

dolor omplim el buit amb els nostres sentiments

reals i vitals. En expressar tot el que ens rebenta per

dins, anem alleujant la solitud, l'angoixa, el dolor, i

poc a poc afloren les coses bones.

Però les parts que són meves, com es recupe-

ren? Si he estat capaç d'expressar tendresa, capaç

de gaudir, capaç de viure la vida amb sensibilitat,

el fet que ja no estigui la persona que inspirava

aquests sentiments suposarà un detriment al princi-

pi. Però quan aconseguim alleujar el dolor plorant,

expressant-lo, compartint-lo, ens adonarem que

79

seguim essent tendres, sensibles, divertits, elo-

qüents, amb totes les capacitats que el nostre ésser

estimat despertava i inspirava, i que d'alguna

manera encara podrem ser-ho sense aquella per-

sona.

Poc a poc, amb molt d'afecte envers nosaltres

mateixos, podrem recuperar el que érem i com-

partir-ho amb els altres. Però com deia, abans hau-

rem de passar pel dolor.

80

Dos tipus de dolor

Existeix una gamma infinita de dolor, molt

àmplia en la mesura en què som persones, però

aquí podríem destacar dos formes de dolor fona-

mentals per començar a entendre el que està pas-

sant.

El primer dolor neix al cos mental quan real-

ment ens adonem que aquella persona ja no ocu-

parà un lloc a les nostres vides.

És un dolor profund, total. És la presa de cons-

ciència d'una situació, que vagament ens està dei-

xant entreveure tot el que hi implicarà. Aquesta

visió va ampliant-se fins que realitzem plenament

tot el que comporta la pèrdua d'aquest ésser esti-

mat, la integrem i puguem començar a pensar en

la supervivència.

Cada vegada que pensem o ens adonem

d'una nova implicació, ens desmuntarem mental-

ment, emocionalment i físicament.

L'altre dolor és un dolor que neix al cos físic, el

qual porta la desfeta del cos emocional i successi-

81

vament el pànic del cos mental. Comença per una

bufetada quasi física al centre del nostre ésser, que

l'acostuma a causar qualsevol cosa que ens recor-

di la persona desapareguda: un llibre, una joguina,

el seu llit, la seva roba, l'arbre que tant estimava…

Sembla fins i tot necessari que ens desfem d'a-

quests objectes que ens causen tant dolor. Però no

volem deixar anar els records, no volem alleujar el

nostre dolor apartant aquelles coses que, encara

que ens provoquin sofriment, semblen ser l'únic vin-

cle que tenim ara amb aquella persona.

Possiblement sabem que apartar no significa supe-

rar i que la superació haurà de passar per aquesta

vivència.

82

Recuperar-se

La recuperació ve lentament. Comença amb

subtils guspires de llum en la foscor quasi total,

petits alleujaments que desapareixen de la matei-

xa manera que han aparegut. A vegades és un

alleujament difícil de reconèixer, però necessari,

d'altres és un destorb per al dolor que volem man-

tenir, perquè no acceptem ser alleujats. Encara no.

Estimàvem massa la persona i això ens n'allunyarà.

Si més no, així ho pensem.

Si deixem que la saviesa del nostre ésser ens

guiï, poc a poc engrandirem aquestes guspires fins

a convertir-les en espais de llum que ens permetran

allunyar-nos del dolor i apropar-nos a l'autèntic

amor, aquell que ens omplia d'alegria i que ens

unia a la persona que se n'ha anat.

Hem de permetre'ns la recuperació. Fins i tot

per això necessitem una gran dosi de valentia, ja

que hem de desmuntar la creença que la recupe-

ració pot significar que no estimàvem prou l'ésser

desaparegut.

84

Al final ens està esperant el nostre renaixe-

ment, sense solitud i amb les nostres àrees recupe-

rades i encara més unides que mai amb la persona

que se n'ha anat. Per molt que pugui assegurar-vos

això, no podreu creure'm fins que vosaltres matei-

xos ho experimenteu.

85

No hi ha separació

Possiblement encara no ens adonem que no

hi ha separació, que aquesta unió d'amor és irrom-

pible, que els vincles ja no són físics, sinó molt més

reals, molt més vitals. Que ja res ni ningú ens traurà

allò que creiem que hem perdut.

Poc a poc en serem conscients. Poc a poc

sabrem que ens ha estat fet un regal irreemplaça-

ble i per a sempre. Sabrem que el lloc que la per-

sona morta ocupa al nostre cor és l'únic que neces-

sitem. I poc a poc podrem deixar anar aquelles

coses que ens unien, però que tant dolor desenca-

denaven. Però això ve després. Això arriba amb el

pas del temps. Temps necessari per poder viure el

procés del dol, per poder integrar de nou els nos-

tres processos vitals a la vida que ens envolta i tor-

nar-la a viure.

86

Nou passos cap al renaixement

Vull compartir amb vosaltres els passos cap a

aquest renaixement. Són nou i no necessàriament

han de succeir un després de l'altre. Moltes vega-

des es poden avançar o retardar, com també

poden haver retrocessos en el nostre propi procés.

Com us he dit abans, i torno a repetir, necessitarem

molta paciència amb nosaltres mateixos. Hem de

vigilar les nostres exigències amb molt d'afecte,

com qui ajuda un ocell que s'ha trencat una ala a

reprendre el vol, i delectar-nos amb aquest renai-

xement que ens espera.

Aquest procés no passarà abans que haguem

passat pel dolor i la seva expressió. No existeix un

temps predeterminat, però podem considerar un

any com un període normal; volem remarcar que

és millor un termini d'un any que un temps menor.

El primer pas, com tot primer pas, comença

quan "ens adonem" què ens passa realment. De

sobte, moltes vegades sense esperar-ho, serem

88

conscients que el dolor no ens està deixant viure i

que ens està portant al descontrol de les nostres

pròpies vides.

Aquest primer pas imprescindible, que suposa

una presa de consciència de les circumstàncies i

l'estat actual productiu, ha d'anar acompanyat de

l'acceptació d'aquesta realitat. Significa que no

només ens estem adonant del que ens està pas-

sant amb el quadrant mental, sinó que involucrem

també el cor i acceptem que sigui així. Acceptar

és tenir els braços oberts per integrar aquesta reali-

tat i poder transforma-la. Sense acceptació no pot

començar el canvi.

Si d'altra banda el dolor ens havia portat a una

activitat sense sentit, n'haurem de ser conscients i

acceptar que l'activitat és simplement un pegat

que ens havíem aplicat per no sentir el dolor.

El segon pas es dóna quan a més del cap i el

cor involucrem la voluntat: volem sortir d'aquest

estat de descontrol que no ens deixa viure.

Amb aquest pas portem la superació al pla

material. Aquest pas marca realment el principi de

la recuperació, perquè "voler", com es diu una i

una altra vegada, "és poder". Podem adonar-nos i

acceptar i podem viure en aquest estat "il·luminat"

però inconseqüent, ja que si no en volem sortir

89

serem savis incoherents: veure'm una cosa i n'esta-

rem vivint una altra.

A partir de voler, els passos següents donaran

una altra perspectiva i ampliaran els recursos, però

ja haurem donat un pas de gegant.

El tercer pas implica la importància de les nos-

tres creences sobre la vida, la mort, Déu, d'univers,

l'amor… La mort vista des de la perspectiva de la

terra no té cap sentit. Quan un ésser al que esti-

mem se'n va és imprescindible situar-lo en algun

lloc o en un estat superior, per al nostre propi benes-

tar. Aquest pas invita a mirar la situació des d'un

altre punt de vista i donar una continuïtat a la per-

sona que se n'ha anat.

Encara que no creguem en el més enllà, si

podrem creure i connectar amb els valors que per

a nosaltres són tan importants.

Per a les persones que creuen, aquesta con-

nexió amb els valors eterns, suposa confirmar i

enfortir la seva creença per viure el dol i connectar-

se de nou amb la vida des d'una condició enforti-

da. Si la mort ens ha portat a rebel·lar-nos contra

Déu, es dubtarà dels coneixements caducs per tro-

bar una altra visió de Déu més d'acord amb la

dimensió del que ha passat.

El mateix sofriment de la pèrdua ens pot obrir a

90

una recerca de sentit davant d'una situació que no

sembla tenir-ne. Dia rere dia, una visió limitada d'a-

questa carència de sentit ens pot portar cap a una

desesperació total. Existeix dintre de cada ésser un

impuls que ens crida, des de la nostra perfecció,

des d'aquesta part de nosaltres mateixos que "sap"

que hi ha alguna cosa més, a trobar aquesta altra

cosa, a trobar-nos.

La nostra capacitat d'amor i saviesa ens està

inspirant per elevar la nostra visió de la vida.

Quan ens passa l'impensable, l'impossible, ens

trobem buscant impensables i impossibles d'una

altra índole i podem ampliar el que es pot pensar i

el que pot ser possible fins a límits insospitats.

La majoria de les persones que han perdut un

ésser estimat canvien la seva escala de valors de

tal forma que tot allò que consideraven important

deixa de ser-ho, i es troben valorant l'essencial.

Adquireixen una serenitat davant les coses que

desmunta els seus amics i parents, i la seva entere-

sa davant la vida en general es converteix en un

model per a aquells que els envolten.

El quart pas és harmonitzar-se. Arran d'un retro-

bament amb els valors, podran haver moments

d'harmonia i pau, moltes vegades inesperats, però

sempre benvinguts. Aquests moments poden con-

91

siderar-se necessaris, i per mitjà de trobades amb la

natura, la música, la lectura, podrem començar a

fomentar-los a la nostra vida.

La meditació o la relaxació pot ser el vehicle

més adequat cap a aquesta pau interior. Aquietar

la ment, perquè la seva freqüència estigui dins de

la zona denominada alfa, és una mesura realment

terapèutica i important per a qualsevol recupera-

ció.

Tots els passos són importants i cada un pot sig-

nificar un canvi de vida, però aquest el fa d'una

manera íntegra. En aquest pas es potencia el món

intern, que vibra d'una altra manera i que només

en aquesta vibració ja porta la transformació.

El cinquè pas converteix el benestar intern en

una manifestació real externa: millorar la vida quo-

tidiana fent alguna cosa bona per a nosaltres

mateixos. Aquest pas ens porta a alguna cosa que

molts oblidem des del primer instant després de

patir una pèrdua: cuidar-nos. Ser capaços de tor-

nar a fer-ho és significatiu perquè recobrem la

capacitat d'acció i no només farem les coses per

rutina o deure.

Redescobrir l'habilitat de millorar el nostre

entorn és molt enfortidor i alhora una injecció d'au-

toconfiança important i imprescindible.

92

El sisè pas ens torna a posar en contacte amb

el nostre exterior i amb les persones estimades que

ens han estat acompanyant, cuidant i estimant,

encara que no ho havíem notat o encara que ho

hagin fet a la seva manera i no com nosaltres hau-

ríem volgut. Es tracta de reconèixer aquestes per-

sones, reconèixer aquest amor i aquest suport que

ens han donat i tornar a incorporar-les a les nostres

vides d'una forma pausada, i demostrar-los l'afecte

que llavors no vàrem poder donar-los perquè està-

vem massa sumits a la pèrdua.

Amb aquest pas comencem a construir des de

dintre cap a fora i recomponem tot el que s'havia

desmuntat.

Amb el setè pas redescobrim el que ens pro-

porciona petits plaers i ens permet gaudir-ne.

Aquest és un pas important ja que significa la supe-

ració de les culpabilitats. Amb aquest pas deixem

de banda la idea equivocada que el plaer signifi-

ca que no estimàvem la persona que se n'ha anat.

Gaudir ens portarà a establir contacte un cop

més amb l'abundància de la vida, amb el costat

positiu del nostre entorn, amb la nostra capacitat

de dir "sí" a tot el que se'ns ofereix de manera desin-

teressada.

Aquest pas ens omple d'energia per deixar

93

només de rebre, i ens proporciona aquesta vitalitat

que ens deixa ajudar aquells que ens necessiten,

que és l'octau pas.

L'octau pas suposa ajudar altres a superar el

que nosaltres hem superat, i aquest fet omplirà la

nostra vida de significat. Haver passat per l'expe-

riència de pèrdua i tot el que aquesta comporta i

haver-ho superat tindrà al final un perquè.

És molt gratificant ser capaços d'ajudar, veure

que ho estem fent i que servim també per donar

suport i consol.

Finalment, tots aquests passos ens porten

d'una forma natural al novè pas.

El novè pas. Aquest consisteix a analitzar el

que ens ha ocorregut per valorar-ho a la mesura

justa i aconseguir veure el costat evolutiu del pro-

cés. Podrem fer aquesta anàlisi, per veure quan

enriquida està la nostra vida i saber que ja res ni

ningú no podrà separar-nos d'aquella persona tan

estimada.

94

Renéixer

Com l'au

Fènix,

com les roselles

a l'abril,

com el sol

després

d'una

llarga

nit…

Jo.

Encara més

fort,

encara més

jo,

encara

més.

Aquest és l'autèntic renaixement, perquè ve

del nostre interior. Neix d'haver portar a terme el

període del dol, d'haver plorat tot el que calia,

96

d'haver expressat allò que no es pot expressar, d'ha-

ver tingut la valentia d'acceptar el dolor i haver

sobreviscut a nits senceres d'angoixa i insomni.

Neix del benestar de saber que som més forts

que el dolor més inaguantable i de constatar que

hem pogut amb un sofriment que quasi acaba

amb nosaltres.

Renéixer significa connectar amb aquesta

força que realment tenim, amb aquesta perfecció

que som essencialment, amb aquest amor i aques-

ta saviesa que tenim tots i que estan al nostre abast

per ajudar a aixecar-nos en moments de màxima

duresa i dificultat.

Ja mai més res no serà igual, allò que ens des-

muntava ha perdut poder. Veiem la vida des d'un

present crescut, des d'una perspectiva que ens

enriqueix, perquè ens ofereix mil possibilitats que no

havíem vist abans.

Ara ens adonem que estimem més, si això és

possible, la persona que se n'ha anat, perquè ja

tenim capacitat d'amor. Ens sentim més propers a

tota la humanitat, perquè hem acceptat el dolor

dels altres sense que ens esfondri ni creï distàncies.

97

Redefinir la mort

Al principi us invitava a sostenir una definició

de mort que no significava horror i fracàs, especial-

ment per als que heu estat al seu costat sofrint el

seu contacte.

És necessari desmuntar la por que envolta la

mort a l'igual que hem desmuntat totes les nostres

pors al llarg de la nostra vida, a l'igual que les hem

convertit en mitjans.

Durant la nostra vida ens hem adonat que tot

té un desenllaç bo i important per al propi creixe-

ment, per allò que alguns anomenen evolució. Tot

el que ens feia por s'ha pogut superar i així s'ha

convertit en una eina més per anar per la vida

millor i més complets. La por pot transformar-se en

mitjà només quan l'hem superada, i això es pro-

dueix quan hi ha confiança. Podem confiar en la

vida, perquè som supervivents del màxim grau

atorgat.

Ara podem saber que morir no és un fracàs,

sinó un naixement cap una altra realitat menys limi-

98

tada que aquesta, en la qual el cos que sent dolor

ja no ens cal.

Ara podem deixar-nos guiar per la inspiració i

no pel temor, podem connectar amb l'ànima i no

amb el cos.

En el moment en què la mort deixa de ser la

nostra enemiga podem convertir-la en amiga.

Aquella amiga que sé que m'estarà esperant suau-

ment per apropar-me als meus éssers estimats que

ja estan vivint una altra realitat.

A mi ara em toca viure aquesta, en la qual tinc

moltes coses per fer, per gaudir, per aconseguir i,

sobretot, ser. Ja puc deixar de lluitar contra els

grans imponderables. Podré harmonitzar. No hi

haurà perdedors ni guanyadors, simplement

benestar general.

99

Epíleg

"Al 1993, vaig baixar als inferns i vaig voler

morir"

Vaig conèixer a l'Anji Carmelo el març de 1994.

Feia tres mesos escassos que havia mort el meu fill

Andrés. Encara recordo la seva imatge mig desdi-

buixada per les meves llàgrimes, al costat de la Pilar

Basté i l'Adela Torres.

El dolor, llavors, em feria d'una manera cruel.

No sé exactament què buscava ni quines crosses

eren les que em movien per caminar, per respirar,

per sentir. Era un viure sense sentit. Tot el que anhe-

lava a la vida s'havia fos i em trobava en un món

ple d'ombres, sense llum. Amb l'Andrés se m'havia

escapat la vida.

Era divendres. Em trobava en una sala a la

qual, incomprensiblement, vaig arribar sense saber

com. El tema: Els somnis. No vaig entendre llavors el

perquè de la meva existència. Parlaven de somnis.

Els meus no hi eren, i els que generalment recorda-

100

va no tenien cap sentit. Avui encara recordo aque-

lla tarda com el principi d'una gran amistat que,

sense paraules, va néixer. Sabia que l'Anji anava a

formar part d'un procés de dol que, davant meu,

començava a albirar-se com un repte. Aquesta

amistat, que avui tenim sense grans diàlegs, sense

grans confessions, sense gairebé compartir una llar-

ga conversa, sé que perdurarà sempre.

L'Anji ha estat al meu dur procés de dol una

peça fonamental d'una saviesa innata que tots

posseïm i que ella em va ensenyar a descobrir

escombrant el que la mort intentava amagar.

Recordo una frase fonamental que em deia

l'Anji, que avui repeteixo moltes vegades quan

m'assalta el dubte, davant del què escoltava, lle-

gia, sentia o compartia: "Pren de tot això el que et

serveixi per al teu camí. Tot allò que et faci mal, no

entenguis o no comparteixis, deixa-ho! Amb el teu

dolor en tens prou."

Ho faig des de llavors. No hi ha cap llibre,

escrit, notícia, conversa, etc., que em faci mal, per-

què des d'aquell moment segueixo el seu consell.

Ara, Anji, sé que una simple frase o comentari

és un bàlsam per al cor quan se sap transmetre ali-

ment per a l'ànima, des d'aquesta saviesa que

habita en aquest ésser intern que tots posseïm i al

qual jo anomeno "bocí de cel".

101

Com a agraïment i gest de confiança, vull Anji,

davant del llibre que ens ofereixes, regalar-te una

comunió íntima amb l'Andrés, el meu fill.

Molt estimada mamà:

Estàs amoïnada? Per què? Què et sobrepas-

sa?

La VIDA? Això no ha de ser un camí on nidifi-

quis sense raó de ser. Aquesta vida és un mar

immens amb un munt de possibilitats, on les preo-

cupacions i els vaivens als quals ens sotmet poden

canviar el rumb del teu objectiu.

Saps de què et parlo? Sí que ho saps.

Quan et bellugues per llocs pantanosos, sim-

plement, t'enfonses.

Al mar no hi ha llocs en els quals puguis enfon-

sar-te si maneges la teva barca prenen el timó

amb la seguretat d'arribar a bon port. No t'han

d'importar el mal temps, el vent, les tempestes ni el

desànim, perquè la teva navegació serà llarga. És

un navegar segur si poses la teva il·lusió i tot el teu

ésser al servei del cel, del teu vaixell terrestre. Per

què tems el mar, si és el teu cel? Per què tems nave-

gar, si és el teu camí? Per què tems arribar a la

meta, si saps que t'espero al port? A què tems,

mamà? Al món? Quin món, al cert o a l'incert, al

102

vertader o a l'imaginari que amb tant d'encert

muntes dia a dia a la teva ment? Et pot encara la

ment? A què esperes? Alia't amb ella i ensenya-li

que t'ajudi. Ensenya-li com a un pàrvul les primeres

lliçons: les del respecte, de la pau, de l'amor! No et

muntis pel·lícules a l'atzar, aquestes pel·lícules t'om-

pliran de pena i dolor. Munta't la millor! La dels cent

òscars, i fes-te'n l'estrella! Protagonista de la millor

història d'amor! Navega llavors amb una llum suau

per les ones i els vendavals. Sigues ocell i a l'hora

nau. Balla amb el vent i uneix-te a aquest mar.

Confia, mamà, perquè aquest cel és la teva

vida i el teu destí. Confia sempre en mi i en tot el

que t'he promès. Mai no defalliré per donar-te

armes i la llum que necessites per arrambar-te a la

veritat, a l'encert i a la seguretat. Aquesta segure-

tat que has de posar en mans de Déu, el teu amic,

al cel com a meta i en mi, perquè tu saps que quan

els teus passos siguin dèbils per sentir-los, jo els sen-

tiré.

Andrés.”

Deixeu que el que més us hagi agradat d'a-

quest epíleg ompli el vostre cor i la resta, com diu

l'Anji, oblideu-ho.

Maria Dolors Estivill

103

105

APÈNDIX

CENTRES DE DOL

BARCELONAAVES, Centre de dol

París, 206, baixos; Tel.: 932 171 150; 08008 Barcelona—Adela Torras—Anji Carmelo

Espai IndraCòrsega, 271; 08008 Barcelona—Tel.: 932 388 010 - Tel. mòbil: 607 162 027—Eva Monferrer, Jorge Puyana—Maria Dolors Estivill—Anji Carmelo; http://perso.wanadoo.es/anjicu

107

ÍNDEX

Introducció ....................................................... 7Pròleg del Dr. Moisès Broggi ........................... 9Un principal “per a què”................................. 17El dol és bo i necessari .................................... 22El dol té un temps i una profunditat únics

per a cada persona.................................... 24És impossible sentir el que està sentit

la persona que ha sofert una pèrdua ...... 27Alleujar............................................................... 28Factors que influeixen en el dolor ................. 32Les àrees de l’ésser humà .............................. 41El dol, una altra realitat ................................... 44Dolor i activitat ................................................. 50Respondre a les necessitats ........................... 52Les fases del dol ............................................... 55Abans del renaixement................................... 58Síndrome d’abstinència.................................. 73La nostra pròpia mort...................................... 75Dos tipus de dolor ............................................ 81Recuperar-se .................................................... 84No hi ha separació .......................................... 86Nou passos cap al renaixement .................... 88Renéixer............................................................. 96Redefinir la mort ............................................... 98Epìleg de Maria Dolors Estivill.......................... 100Apèndix - Centres de dol ............................... 105Obres de la mateixa autora........................... 109

109

Obres de la Mateixa Autora

110

Obres de la Mateixa Autora

111

Obres de la Mateixa Autora

dei

xa

’m p

lora

r a

nji

ca

rmel

o

a n j i c a r m e l o

Col·lecció Roure

Col·lecció GinestaAlejandro VarderiViaje de vueltaEduard PlanellsHistòries de momentsEmili BouBescanviDe bat a batInstituto Español de AndorraXXXI Premios Literarios 2013XXXII Premios Literarios 2014Jaume SalinasSeñales – SenyalsSeñales 2.0éJordi GuaschCorrido del güero erranteJosep MontalatGoma de borrarMaría de LuisEl vuelo de las mariposasMercedes PajarónSé tú mismo, aunque seas un gilipollasMiquel SantacreuCino: Els enigmes d‘una ciutat màgicaPedro FarréSiempre nos quedará París (2.ª Ed.)Ramón SalesParaules trobadesSusana ManriqueNo tots els sons foren motsVicente Barreras6e, Seise

Col·lecció ShortbooksMarta PovoCocreaciónEl amor y la muerteMadeleine

Col·lecció RoureAnji CarmeloDéjame Llorar (6ª ed.)Camino de héroesEstás en mi corazón - Ets dins del meu cor (2ª ed.)Enfermedad y vidaDe oruga a mariposa¿Qué me pasa?¿Por qué se ha ido?Carlos RicartSEXO, la gran estafa de la civilización Eva Benavent de BarberàDesde el otro lado de la barreraFloria PonsLa búsqueda de VioletaMi muñeca de trapoFrancesc X. AltarribaConstruyendo el futuro deseadoF.J. García-A. Mª Cuscó - V. PocaAbriendo Camino - Obrint CamíGloria SanllehíMil pétalosJaume FeliuEqulibrio en el siglo XXIVidasJaume SalinasAvui convido JOJoan Carles SasplugasLa reflexión del día - La reflexió del diaProyecto felicidad - Projecte felicitatJohn EatonEl Método Reverse TherapyJordi EstañaConversaciones con SergioJorge Delgado-VelascoValores éticos y humanistas del REAAPepa AdellManual de Extractos de CristalRicardo RabellaProhibido pensarRoser SáezCara a cara con la vidaVarios autoresUn mundo mejor es posible y necesarioXavier MuñozEl camino del duelo

2 ª ed ic i ó

deixa’mplorar

Anji Carmelo, és Doctora en Metafísica. Experta en processos de dol i malaltia, és conferenciant i autora de les obres: Cami-no de Héroes; Ets dins del meu cor; En-fermedad y Vida; De oruga a mariposa; El buen duelo; ¿Existe la muerte? (conjun-tament amb Luján Comas); ¿Qué me pasa? i ¿Porqué se ha ido?

Deixa’m plorar és un recolzament en la pèrdua, un resguard de les tempestats que ens assolen quan aquest ésser tan estimat se’n va, deixant-nos tot sols.

Pot ser la nostra companyia durant el període de dol, ja que ens explica el que ens passa d’una forma senzilla i clara. És una ajuda per a comprendre’ns i comprendre el procés tan personal pel qual passem tots els que hem hagut d’enfrontar-nos al màxim buit. És un consol per als que ens quedem, ja que obre portes a l’enteniment del dolor i del sofriment.

També és una ajuda per als que comparteixen la vida amb la persona que està plorant la seva pèrdua perquè permet arribar a la comprensió del seu dol, donar-li suport i ajudar-lo en els moments més difícils. A través d’aquest llibre podran adonar-se que el període de dol és necessari i natural.

9 788494 354885