Dedico aquest projecte a Stéphane Azzoni

Habría querido hablar sin imágenes,

Sólo empujar la puerta...

Pero para lograrlo

Tengo miedo, incertidumbre, a veces piedad:

No se vive mucho tiempo como los pájaros

En la evidencia del cielo,

Y vuelto a caer a tierra,

No se ve ya en ellos precisamente sino imágenes

O sueños.

Philipe Jaccottet

«A la luz del invierno», 1977

Calima Ediciones, Palma de Mallorca, 1997Introducció i traducció de Rafael-José Díaz

T I N G L A D O 2 • M O L L D E C O S T A • T A R R A G O N A

mayte vietaLA FRAGILITAT DEL MÓN.

CENDRES

Exposició

Ajuntament de Tarragona

Alcalde

Joan Miquel Nadal i Malé

Port de Tarragona

President

Josep Anton Burgasé i Rabinad

Tinent d’alcalde de Cultura

Albert Vallvé i Navarro

Cap de Gestió Cultural

Joan Cavallé i Busquets

Direcció artística

Chantal Grande

Coordinació general

Jordi Abelló

Producció tècnica

David Gàmez Alari

Muntatge

Ramon Cervera i Marcus Gallus

Coordinació del muntatge

Stéphane Azzoni

Administració i comunicació

Àrea de CulturaAjuntament de Tarragona

Volem donar les gràcies a:

Tot el personal del Port

L’artista vol expressar el seu agraïment a:

Chantal Grande, Jordi Abelló, tot l’equipde Manual Color i en especial a Stéphane Azzoni

Catàleg

Edita

Àrea de Cultura.Ajuntament de Tarragona

Direcció

Chantal Grande

Textos

José María Parreño

Disseny

Jordi Ortiz–Patxi Solà

Fotografies

Martín García

Impressió

Grup 3Dip. leg.: B-28.923-2006

ISBN: ????????????????????

© de les obres: Mayte Vieta, VEGAP, Barcelona 2006

© dels textos: els autors

© d’aquesta edició:

Ajuntament de Tarragona-Àrea de Cultura

Plaça de la Font, 1. 43003 Tarragona

Tel. 977 296 100. Fax 977 296 254

e-mail: cultura@tgna.altanet.org

www.ajtarragona.es

Reservats tots els drets d’aquesta edició

Tarragona, juny de 2006

Exposició del 18 de maigal 30 de juliol de 2006

>Hi ha diversos motius per estar satisfet de l’exposició

que presenta al Tingaldo 2 la jove artista gironina

Mayte Vieta.

Un d’aquests motius és el fet que “La fragilitat del

món. Cendres” s’emmarca en un certamen, la Foto

Primavera Tarragona 2006, hereu de la Primavera Foto-

gràfica, en què hi han participat moltes altres sales d’art

tarragonines. La qualitat de les propostes que durant la

primavera del 2006 s’han vist a Tarragona i el grau

d’implicació han assegurat no només l’èxit de la pro-

posta sinó també el seu futur.

En segon lloc, és també satisfactori el fet que la

instal·lació que ens presenta Vieta és inèdita en con-

junt, ja que, gràcies a les característiques de l’espai,

l’artista ens pot mostrar la sèrie completa de “La fra-

gilitat del món. Cendres”, a través d’unes projeccions

que per les seves enormes dimensions aconseguei-

xen transmetre el concepte de bellesa, entre la reali-

tat i el somni, de Mayte Vieta.

Per acabar, només cal dir que la presència al

Tinglado 2 de l’obra d’una artista de la joventut però

també de la prometedora trajectòria de Mayte Vieta és

un incentiu per continuar treballant en aquest espai

únic a la ciutat quant a instal·lacions de gran format

d’art contemporani.

Joan Miquel Nadal i MaléAlcalde de Tarragona

Una vegada més, el Moll de Costa ofereix en el seu

espai del Tinglado 2 una exposició que necessària-

ment ha d’atraure l’atenció de l’espectador i que, molt

possiblement, davant la contemplació d’aquestes obres,

provocarà sentiments enfrontats que, degudament con-

trastats, ens donaran una aproximació a la seva dimen-

sió i profunditat, i també molt possiblement ens farà

debatre sobre el missatge que ens aporta.

Resulta curiós com l’artista, per mitjà de la represen-

tació d’un paisatge, ens intenta introduir en un món de

sentiments molt identificats i molt centrats en el dolor;

uns sentiments que poden passar per les desconfian-

ces, els dubtes, les obsessions, la tremolor i la por.

Crec que la Mayte Vieta ens intenta transmetre la

seva visió d’aquesta societat que, d’alguna manera,

considera aparentment bella, però que no hem d’o-

blidar que és efímera, temporal, conjuntural i fins i

tot provisional.

Espero que aquesta exposició, com la de la resta

d’espais del Moll de Costa, representi un èxit de visites

d’un públic que, atret per la gran oferta existent, sem-

pre reconeix, amb la seva participació, l’esforç i la dedi-

cació que hi estem esmerçant de manera permanent.

Vull aprofitar l’ocasió per felicitar l’artista per aques-

ta primera exposició a Tarragona, amb la seguretat que

la seva trajectòria ascendent ens tornarà a propiciar

altres exposicions d’una qualitat comparable.

Josep Anton Burgasé i RabinadPresident del Port de Tarragona

9

Un dels poders més meravellosos de la música és que ens porta a llocs

només vistos en somnis. Moltes de les fotografies de Mayte Vieta són

aquests llocs. El que ens hi produeix un estremiment no és la incongruèn-

cia: que un prat sigui d’un vermell despentinat, que el cel sigui negre i dur

com de metall… sinó que, igual que passa en els somnis, la realitat es cli-

velli i, sense deixar de ser realitat ens abasti com a símbol. És com si en

l’escena es filtrés una llum aliena a ella, una llum que vingués d’una altra

banda. La llum que arriba a través de les parpelles i ens guia, de manera

secreta i ferma, cap al despertar. Però aquesta llum projecta necessària-

ment ombres, i en elles vivim. En la sèrie Cendres la llum ens guia en un

passeig entre l’amor i la mort. El seu nom és bellesa i és la senda de tot allò

que floreix i batega, de tot allò que naixerà i d’aquesta manera es disposa

cap a la seva fi. La mort és, per dir-ho així, l’horitzó que dóna gruix, dimen-

sió i realitat al que d’una altra manera seria pla i il·lusori. «El que és bell és

el que porta en si la llavor de la seva desaparició». Quina sentència, no

coneixem en realitat res que no la porti. Rellegeixo unes frases del poeta

francès Christian Bobin: «El que constitueix un esdeveniment és el que és

viu i el que és viu és el que no es protegeix de la seva pèrdua». No sé si,

en efecte, la bellesa és només propietat del que és fugaç. Impossible de

saber-ho ja que no coneixem bellesa que no sigui fugissera. En realitat, la

bellesa és el rastre del que és anant-se’n al seu no-res.

En fer-se cendres, tot el que podia cremar ja ha ardit, tot el que podia

passar ja ha passat. És el final, per fi, si és que n’hi ha. El resum triturat,

la combinatòria per fi desconjuntada de les possibilitats del que és viu, i

del que és agònic, i fins i tot de les formes del que mor. Atzucac. Tot el

que és viu ha estat sostingut per una bastida d’àtoms de carboni que ara

s’ha esfumat. Per això en totes les cultures la cendra simbolitza la cons-

ciència del no-res que som. I no obstant això, la frase «pols ets i en pols

et convertiràs», que l’església catòlica utilitza per desenganyar-nos quan el

dimecres de Quaresma imposa una creu de cendra al front, a mi em sem-

bla una fórmula verdaderament esperançadora. Suggereix que el no-res

que som seguirà sent-ho encara, d’una altra manera. I la veritat és que la

cendra és un adob excel·lent, que estimula el creixement de la planta i li

dóna força. Els txibtxes de Colòmbia l’estenen en els camps per atreure la

pluja. És el bressol en el qual es gronxa l’Au Fènix.

Com és habitual en les seves exposicions, Mayte Vieta no es limita a

penjar les seves fotografies, les «instal·la», crea amb elles un espai habi-

table per l’espectador. En molts casos, com en aquest, incorpora a més

elements decididament escultòrics. Davant de la rotunditat, el colorit, la

10

densitat de les fotografies, l’esquàlida presència d’escales en els traves-

sers de la qual hi ha ocells parats. Els artistes tenen l’estranya capacitat

d’aconseguir que tot estigui a punt de ser una altra cosa: per proporcions

i ocupants, aquestes escales tenen quelcom de gàbies els barrots de les

quals són esglaons. I si no ¿és que necessiten els ocells escales per enfi-

lar-se en l’aire? Tant com els núvols crosses per sostenir-se en peu. O l’ai-

gua un drap per netejar el seu reflex. En tot cas, aquí hi ha els ocells,

introduint encara més silenci entre el públic, major repòs en la contem-

plació. I això que els ocells són emblemes de la música i la rapidesa. Tal

vegada per això: un símbol convoca tard o d’hora, a més del significat

directe, el seu oposat. Hi ha també una operació d’aritmètica de les idees:

menys per menys és igual a més: ocells falsos enfront de paisatges foto-

grafiats donen lloc a una escena real. De totes les maneres, totes aques-

tes imatges, les verbals i les plàstiques, tenen una missió: excitar la nos-

tra imaginació, plantejar que si alguna cosa pot ser d’una altra manera

potser tot podria ser d’una altra manera.

En el diccionari de les nostres emocions, cendra és sinònim de tristesa.

Mayte Vieta comenta en relació amb aquesta sèrie que és inevitable sentir-

se trist davant de tantes imatges de la fragilitat del món. Tanmateix les que

ella ens proposa no són tristes. La seva força les salva de ser-ho. Sí que són

melancòliques. Diu Juan Ramón Jiménez: «Tristesa més debilitat és deses-

peració, però tristesa més força és igual a melancolia». Així, ja hem reunit

aquí bellesa i melancolia.

D’altra banda, que continuem parlant de bellesa per culpa d’una obra

d’art feta avui no deixa de resultar sorprenent. La bellesa semblava no haver

sobreviscut al rodet d’ismes i postismes de la modernitat. Com continuar

buscant la bellesa, que ha estat còmplice de tantes atrocitats. I com seguir

buscant-la quan han acabat per arrancar-li la utopia que zelava en el seu

interior. Fa molt que va deixar de ser el correlat sensible de la veritat i del

que és bo. I ara està forçada a ser només un mitjà de producció de valors

simbòlics que cotitzen en borsa (en el sector turístic, en el de cosmètica…).

I tanmateix i encara, en un tall gens ingenu, que separa la tragèdia del

kitsch, Mayte Vieta ens proporciona imatges belles. Encara que la seva no

és una bellesa sostinguda per l’equilibri (l’harmonia), sinó en equilibri sobre

la desmesura. Imatges líriques, oníriques i exagerades que continuen con-

vocant en l’espectador la possibilitat del que és distint. En elles queda enca-

ra una brasa d’utopia amb la qual incendiar la vida… fins que sigui cendres.

José María Parreño

40

Biografia

Mayte Vieta (Blanes, Girona, 1971)

1987-92 Diploma de pintura i escultura,Escola Massana, Barcelona.

1993-94 Beca Fundación Banesto, Madrid.1994-95 Beca Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Projecte «Gàrgoles», París.2000 Premi Cañada Blanch i Club Diario de Levante,

Fin de Siglo, València.Menció d’honor Ciudad de Albacete,Ajuntament d’Albacete.

2001 Menció d’honor Ciudad de Pamplona,Ajuntament de Pamplona.Premi de Fotografia, 46è Salon d’Art

Contemporain, Montrouge, París.2005 Beca GENCAT de creació i pensament

contemporani. Generalitat de Catalunya.

Exposicions individuals (selecció desde 2000)

2006 «La fragilitat del món, cendres». Tinglado 2,Tarragona. Comissària: Chantal Grande.«El instante retratado». Dovin Gallery, Budapest, Hongria.«Al otro lado». Galeria Maior, Palma de Mallorca.

2005 Paris Photo 2005. Programa Statement (individual),Galería Palma 12. París. Comissària: Rosa Olivares.

«La ingravidez del instante». Galería FernandoSilió, Santander.«Vértigo. Espacio de intersección». 10è Cicled’Intervencions al Vestíbul. Centre Social i Cultural de laFundació ”la Caixa”, Lleida. Comissari: Pere Parramon.«Sem Fim». Galeria Jorge Shirley, Lisboa.

2004 «Tan lejos, tan cerca». Galeria dels Àngels, Barcelona.«Sin Fin». Espai Volart de la Fundació VilaCasas, Barcelona.«En la noche serás sombra». Galeria GlobalArt Source, Zuric.

2003 «Proyectando los Sueños». Galería Fúcares, Almagro,Ciudad Real.

2002 «Corredores de Luz». Museu Universitari d’Alacant,Alacant. Comissaris: José Luis Martínez y Aramis.«Tarde de Encuentro». Galería Fernando Silió, Santander.«Corredores de Luz». Galeria Maior, Pollença,Palma de Mallorca.

2001 «Silencio». Galeria Palma 12, Vilafranca del Penedès.«Latente». Galeria dels Àngels, Barcelona.«Animales del Tiempo». Galería María Martín, Madrid.«Le Toit du Monde». Centre Multidisciplinairepour la Culture, Vevey, Suïssa.Comissari: Sigismond de Vajay.

2000 «Silencio». Sales Municipals, FundacióCaixa Catalunya,Girona. Comissària: Carme Sais.«Silencio». Club Diario de Levante, València.«Habitando en el Olvido». Galería Silvia Ortiz,Dénia, Alacant.

Exposicions col·lectives (selecció desde 2000)

2006 ARCO 06. Galeria dels Àngels, Barcelona.ARCO 06. Galeria Maior, Palma de Mallorca.Entornos la Colección (6) CAB. Centro de ArteCaja de Burgos, Burgos.«Mujeres artistas. La colección del MUA».Museu Universitari d’Alacant.«Diálogo con la piel». Galería Arteko, Sant Sebastià.DFOTO, Feria Internacional de FotografíaContemporánea y Vídeo. Sant Sebastià,Palau de Congressos Kursaal. Galería Fernando Silió.MACO, México Arte Contemporáneo. GaleriaTravesía Cuatro, Madrid.

2005 Fira d’Art Artissima. Torí, Itàlia. Galeria Palma 12.Fira Internacional, Arte Lisboa 2005. Galeria JorgeShirley, Portugal.Art Cologne 2005. Colònia, Alemanya. Galeria Maior.«Anònims». Galeria Només Art, Girona.Comissària: Glòria Bosch.«Essències 10». Col·lecció Olor Visual,Ernesto Ventós. Can Palauet, Ajuntament de Mataró.DFOTO, Feria Internacional de FotografíaContemporánea y Vídeo. Sant Sebastià,Palau de Congressos Kursaal. Galeria Palma 12.«Miradas de mujer, 20 fotógrafas españolas».Museo de Arte Contemporáneo Esteban Vicente,Segòvia. Comissari: José María Parreño.Iguapop Gallery, Barcelona. Aniversari delprograma Silenci? (Canal 33).ARCO 05. Galeria dels Àngels, Barcelona.ARCO 05. Galeria Palma 12, Vilafranca delPenedès, Barcelona.

41

2004 «Carte Blanche». Col·lectiva d’artistes espanyols.Galeria Espace St François, Lausana.ARCO 04. Galeria dels Àngels, Galería María Martíni Galeria Maior.Col·lecció Testimoni ”la Caixa” 2002-2003.Centro de Arte Palacio Almudí, Múrcia.«El cos maltractat». Universitat de València,La Nau. Fundació Martínez Guerricabeitia.Comissari: Ricardo Huerta.DFOTO, Feria Internacional de FotografíaContemporánea y Vídeo. Sant Sebastià,Palau de Congressos Kursaal. Galeria dels Àngelsi Galeria Palma 12.«(Confict) over grenzen». Provincie Vlaams-BrabantDienst Cultuur. Leuven, Bèlgica. Comissària: Lief Brijs.«El cos maltractat». Casa de Cultura delMarqués de González de Quirós, Gandia.Comissari: Ricardo Huerta.«Contemporánea Arte». Col·lecció Pilar Citoler,Sala Amós Salvador de Logronyo.

2003 «Cuadros de una exposición». Fondos dela Colección de la Comunidad de Madrid.Fira FIAC. París. Galería María Martín.Art Cologne 2002. Colònia, Alemanya.Galeria Maior.Fira d’Art Artissima. Torí, Itàlia. Galeria Maiori Galeria Palma 12.«Olladas Oceánicas». Museo del Mar de Galicia.Comissari: Manuel Olveira.«Paisajes». Galeria dels Àngels, Barcelona.ARCO 03. Galeria dels Àngels (Barcelona),Galería María Martín (Madrid), Galeria Palma 12(Vilafranca del Penedès), Galería FernandoSilió (Santander).

2002 ARCO 02. Galeria dels Àngels (Barcelona),Galería María Martín (Madrid), Galeria Palma 12(Vilafranca del Penedès), Galería FernandoSilió (Santander).«Paisajes del Cuerpo». Ciudadela, Ajuntamentde Pamplona. Comissari: Fernando Francés.«Agua». Galería María Martín, Madrid.«Gótico-Exótico». Palacio Tobar, Artium Museode Arte Contemporáneo, Vitòria.«Plural: el arte español ante el siglo XXI».El Senado, Madrid. Comissari: Fernando Huici.«(Conflict) over grenzen-crossing borders». FLAC,Centrum voor Kunsten en Beeldcultuur, Hasselt,Bèlgica. Comissària: Lief Brijs.

Art Cologne 2002. Colònia, Alemanya. Galeria Maior.Fira d’Art Artissima. Torí, Itàlia. Galeria Palma 12.

2001 ARCO 01. Galeria dels Àngels (Barcelona),Galeria Visor (València), Galería María Martín (Madrid).«Dos milenios de la historia en el arte español1000-2000». Museu del Linquanteaire,Brussel·les. Comissari: Fernando Huici.46ème Salon d’Art Contemporain Montrouge,París. Comissària: Pilar Parcerisas.«Fragmentos». Col·lecció Rafael Tous.Centro Cultural Casa del Cordón, Caja Burgos, Burgos.«El enigma latente». Galeria Berini, Barcelona.«Montrouge». Museu Amadeo Sosa-Cardosa,Amarante. Portugal.«Fragmentos». Fundació Rafael Tous,Museo de Logroño, Logronyo.«Silencio». Cardedeu amb l’Art Vigent, Can Peó,Ajuntament de Cardedeu, Barcelona.Comissari: Humberto Rivas.Saló Europeu de Joves Creadors. Monestir deSant Cugat, Barcelona. Comissària: Pilar Parcerisas.VII Bienal de Pamplona. Sala de Armas,Ajuntament de Pamplona.Fira d’Art Contemporani Artissima. Torí, Itàlia.Galeria Palma 12.Paris Photo. Galería Palma 12.

2000 ARCO 00. Galeria Visor (València),Galería María Martín (Madrid).«Retratos». Galeria dels Àngels, Barcelona.«Bordes inasibles». Centro Cultural Cajastur,Palacio de Revillagigedo, Gijón, Astúries.Comissari: Omar Pascual.«Distancia interior». Galeria 44, Barcelona.«Fotògrafes de nova generació».Museu de Granollers, Barcelona.«Bordes inasibles». Instituto de América,Centro Damián Bayón, Santa Fe, Granada.Comissari: Omar Pascual.«L’espai vivencial». Institut Municipal d’AccióCultural de Reus, Reus. Comissari: Albert Macaya.IV Certamen de Artes Plásticas. AsociaciónCultural Saloni, Alacant.IV Bienal Ciudad de Albacete. Museo Municipaldel Ayuntamiento, Albacete.«Dos milenios de la historia en el arte español,años 1000-2000». Centro Cultural de la Villade Madrid, Madrid. Comissari: Fernando Huici.Paris Photo. Galeria Palma 12.

42

Intervencions en espais públics

2003 En el viento. Instal·lació permanent a la Colòniade Sant Jordi, Palma de Mallorca.

2004 Espejismo, me contiene. Instal·lació dins del projected’inauguració del Centro de Arte Caja de Burgos CAB.

Obres en col·leccions

Col·lecció d’Art Contemporani Rafael Tous, BarcelonaCol·lecció Testimoni ”la Caixa”Col·lecció fons de fotografia Comunidad de MadridFundació Banesto, MadridCol·lecció Cañada BlanchCol·lecció Club Diario de LevanteCol·lecció Fundació Antoni Vila Casas, BarcelonaGómez Acebo y Pombo, MadridARTIUM, Centro de Arte Contemporáneo, Vitòria, ÀlabaAjuntament d’AlbaceteAjuntament de PamplonaCol·lecció de la Generalitat de CatalunyaCol·lecció CAB, BurgosCol·lecció Fundació Coca-ColaCol·lecció Ordóñez-FalcóCol·lecció Consuelo Ciscar, ValènciaCol·lecció Olor Visual, Ernesto VentósCol·lecció Leopoldo RodésCol·lecció Pilar Citoler, Madrid

Bibliografia (selecció desde 2000)

2006 El Mundo (El Cultural), ARCO 06, «Diez puntosrojos, las propuestas de nuestros críticos»,Jaume Vidal Oliveras, 9/2/06.El Mundo (El Cultural), «Mayte Vieta y el valordel tiempo», Pilar Ribal, 6/4/06.El Mundo, «Más allá de una mirada secreta»,Carlos Jover, 17/4/06.

2005 New York Times, «Photos That Don’t CaptureReality, but Change It», 19/11/05.Le Figaro, «Dans le kaléidoscope de Paris Photo»,Béatrice de Roched.Le Figaro (magazine), «Paris Photo cosmopolite».Vogue Italia (novembre 2005), Maria Grazia Meda.

L’Oeil (novembre), «Ceil da Collectionneur /mois de la photo», Armelle Malvoisin-Bianco.International Herald Tribune (15 de novembre),«Spanish panorama: Intimate Revelations»,Suzy Menkes.Le Journal des Arts, n. 224, Aximi Roxana.Libération (pàg. 34), Elisabeth Leboivici iAnnick Rivoire, 17/11/05.Eyemazing, n. 8, Sansom Anna. Paris Photo,novembre 2005.Paris Capital (pàg. 44), MM, novembre 2005.La Revue (octubre 2005).HotShoe. Kouwenhoven Bill. Paris Photo 2005.Spanish Statement, 11/11/05.El País, «La mirada española en París»,Octavi Martí, 18/11/05.El Mundo (El Cultural, novembre del 2005),«Espagne à l’honneur», Ramón Esparza.ABC Cultural, «DNI imprescindible»,Javier Díaz-Guardiola.El Correo,: «Salir del cajón», Fontova N.,16/11/05.XL Semanal, n. 943. Carillo Cristina.100 fotógrafos españoles, Rosa Olivares.Exit Publicaciones (llibre).Paris Photo 2005 (guia).Paris Photo. España Publicaciones Exit.El Punt, «Suspensió vital engendra instantde bellesa», Imma Prieto, 4/1/05.La Vanguardia (Culturas), «Fotografiando sueños»,Pere Parramon, 12/1/05.Reàlia d’Humanitats, entrevista aMayte Vieta, 7/03/04.El País, «Mayte Vieta, tan lejos, tan cerca»,Àngela Molina, 20/1/05.Avui, «L’escenificació dels somnis»,Conxita Oliver, 10/2/05.Exit, n. 12 (febrer del 2005), «Entrevistaa Mayte Vieta», Celia Díez.Papers d’Art (2n semestre), n. 87.ARCO 05 (revista), «Mayte Vieta», Ángela Molina.ABC, 717, «El instante Decisivo, exposición«La ingravidez del instante», Gabriel Rodríguez,29/10/05.Exit, n. 15 (novembre del 2005),«Entrevista a Mayte Vieta», Alberto Sánchez.

2004 ABC, «Exposición “Espai volart”, Barcelona.Pensamientos del tiempo», Aleix Mataró, 12/1/04.

43

El Mundo, «Mayte Vieta habla sobre el tiempoy los sueños en su fotografía y escultura»,Marie-Claire Uberquoi.Avui, «Mayte Vieta captura el temps al’Espai Volart, Barcelona», Montse Frisach,4/4/05.El País, «De Salvador Dalí a Mayte Vieta»,Carles Duarte i Montserrat.El Periódico (Cuaderno del Domingo),Rosario Fontova, 1/2/04.La Vanguardia (Culturas), «Imágenes para capturarel tiempo», Juan Bufill, 3/3/04.El País, «Una constelación de sensaciones»,Arnau Puig, 13/3/04.Avui, «La poètica sense fi de Mayte Vieta»,Abel Figueres, 11/3/04.Blanda, «Els camins de la metàfora enMayte Vieta», Josep Bota-Gibert.El Punt, «Entrevista a Mayte Vieta»,Eva Vàzquez, 21/4/04.Bonart, Girona, Pilar Giró.La Máquina Contemporánea (tardor 2004).El Cultural, «Mayte Vieta y el árbol de la creación»,Jaume Vidal Oliveras, 22/12/04.Papers d’Art, n. 87 (2n semestre 2004),«Tan lejos, tan cerca», Patrícia Maseda.

2002 Diario de Alicante, «Mayte Vieta»,José Ramón Giner, 25/4/02.La Verdad, «Mayte Vieta, MUA»,Eduardo Lastres, 8/5/02.El País, «Las fotografías de Mayte Vieta lleganal Museo de Alicante», Olivares Navarro, 16/3/02.Diario de Santander, «La luz en las obras deMayte Vieta», Gabriel Rodríguez, 9/6/02.Diario Montañes, Santander, «Tarde de encuentro»,D. Glez. García, 9/6/02.

Diario de Mallorca (Cultural), «El “espejo del alma”de Mayte Vieta», Lourdes Durán, 10/9/02.Lapiz, n. 186 (any XXI), «Mayte Vieta», Pilar Ribal.André Dumontlaan DE MORGEN SHERPA UWWDAGELIJKSI exposición (Conflict) over grenzen enFLACC Bèlgica, 7/11/02.

2001 ABC Cultural, portada ref. Arpía, 13/1/01.Metropolitan, n. 52 (maig 2001), «Landscapes of light».La Vanguardia (Cultural), «Mayte Vieta muestrasus fotografías», Olga Spiegel, 26/5.Arte y Parte, n. 33 (juliol), Jaume Vidal Oliveras.Lápiz, n. 175, «Mayte Vieta», Lola Donaire.Avui, «La memòria de Mayte Vieta», Conxita Oliver,28/6/03.El País (Babelia), «Percepciones concentradas»,Jaume Vidal.ABC Cultural, «Mayte Vieta y las ansiasdel deseo», Arnau Puig, 19/5/01.«Los mares de hielo de Mayte Vieta»,Elena Vozmediano, 17/10/01.El Periódico del Arte, n. 48 (octubre),«Mares de Hielo».ABC Cultural, «Lucha de contrarios»,Fernando Martín Galán, 6/10/01.Le Temps, «Mayte Vieta plonge en eaux troublesau Toit du Monde», 30/11/01.

2000 Arte y Parte, n. 26 (abril/maig), «Silenci»,Jaume Vidal Oliveras.Gaceta Universitaria, «Arco para no entendidos»,A. Doñate / J. L. G. G., 7/2/00.El País Cultural, «Iberoamericano en el salónde Gijón», Manuel Falces.El País Semanal, n. 1262, «Mujeres con Arte»,Francisco Calvo Serraller, 3/12/00.El Mundo (El Cultural), «Mayte Vieta»,José Luis Clemente, 22/11/00.

Uno de los poderes más maravillosos de la música es que nos lleva

a lugares sólo vistos en sueños. Muchas de las fotografías de Mayte

Vieta son esos lugares. Lo que en ellas nos produce un estremeci-

miento no es la incongruencia: que un prado sea de un rojo des-

peinado, que el cielo sea negro y duro como de metal… sino que,

igual que pasa en los sueños, la realidad se agriete y, sin dejar de

ser realidad nos alcance como símbolo. Es como si en la escena se

filtrara una luz ajena a ella, una luz que viniera de otro lado. La luz

que llega a través de los párpados y nos guía, secreta y firmemen-

te, hacia el despertar. Pero esa luz proyecta necesariamente som-

bras, y en ellas vivimos. En la serie Cenizas la luz nos guía en un

paseo entre el amor y la muerte. Su nombre es belleza y es el sen-

dero de cuanto florece y late, de cuanto va a nacer y de este modo

se dispone hacia su fin. La muerte es, por así decir, el horizonte que

da espesor, dimensión y realidad a lo que de otro modo sería plano

e ilusorio. «Lo bello es lo que lleva en sí la semilla de su desapari-

ción». Vaya sentencia, no conocemos en verdad nada que no la

lleve. Releo unas frases del poeta francés Christian Bobin: «Lo que

constituye un acontecimiento es lo que está vivo y lo que está vivo

es lo que no se protege de su pérdida». No sé si, en efecto, la belle-

za es sólo propiedad de lo fugaz. Imposible saberlo pues no cono-

cemos belleza que no sea huidiza. En realidad, la belleza es el ras-

tro de lo que es yéndose a su nada.

Al hacerse cenizas, todo lo que podía arder ya ha ardido, todo

lo que podía pasar ya ha pasado. Es el final, por fin, si es que lo hay.

El resumen triturado, la combinatoria por fin descoyuntada de las

posibilidades de lo vivo, y de lo agónico, e incluso de las formas de

lo muerto. Callejón sin salida. Todo lo vivo ha estado sostenido por

un andamio de átomos de carbono que ahora se ha esfumado. Por

eso en todas las culturas la ceniza simboliza la conciencia de la

nada que somos. Y sin embargo, la frase «Polvo eres y en polvo te

convertirás», que la Iglesia católica utiliza para desengañarnos

cuando el miércoles de Cuaresma impone una cruz de ceniza en la

frente, a mí me parece una fórmula verdaderamente esperanzado-

ra. Sugiere que la nada que somos seguirá siéndolo aún, de otra

manera. Y lo cierto es que la ceniza es un abono excelente, que

estimula el crecimiento de la planta y le da fuerza. Los chibchas de

Colombia la extienden en los campos para atraer la lluvia. Es la

cuna en que se mece el Ave Fénix.

Como es habitual en sus exposiciones, Mayte Vieta no se limi-

ta a colgar sus fotografías, las «instala», crea con ellas un espacio

habitable por el espectador. En muchos casos, como en este, incor-

pora además elementos decididamente escultóricos. Frente a la

rotundidad, el colorido, la densidad de las fotografías, la escuálida

presencia de escaleras en cuyos travesaños hay pájaros posados.

Los artistas tienen la rara capacidad de lograr que todo esté punto

de ser otra cosa: por proporciones y ocupantes, estas escaleras tie-

nen algo de jaulas cuyos barrotes son peldaños. Y si no ¿es que

necesitan los pájaros escaleras para trepar el aire? Tanto como las

nubes muletas para sostenerse en pie. O el agua un paño para lim-

piar su reflejo. En cualquier caso, ahí están los pájaros, introdu-

ciendo aún más silencio entre el público, mayor reposo en la con-

templación. Y eso que los pájaros son emblemas de la música y la

rapidez. Tal vez por eso: un símbolo convoca tarde o temprano,

además del significado directo, su opuesto. Hay también una ope-

ración de aritmética de las ideas: menos por menos es igual a más:

pájaros falsos frente a paisajes fotografiados dan lugar a una esce-

na real. De todas maneras, todas estas imágenes, las verbales y las

plásticas, tienen una misión: excitar nuestra imaginación, plantear

que si algo puede ser de otra manera tal vez todo pudiera ser de

otra manera.

En el diccionario de nuestras emociones, ceniza es sinónimo

de tristeza. Mayte Vieta comenta en relación con esta serie que es

inevitable sentirse triste ante tantas imágenes de la fragilidad del

mundo. Sin embargo las que ella nos propone no son tristes. Su

fuerza las salva de serlo. Sí son melancólicas. Dice Juan Ramón

Jiménez: «Tristeza más debilidad es desesperación, pero tristeza

más fuerza es igual a melancolía». Así pues, ya hemos reunido aquí

belleza y melancolía.

Por otro lado, que sigamos hablando de belleza por culpa de

una obra de arte hecha hoy no deja de resultar sorprendente. La

belleza parecía no haber sobrevivido al rodillo de ismos y postismos

de la modernidad. Cómo seguir buscando la belleza, que ha sido

cómplice de tantas atrocidades. Y cómo seguir buscándola cuando

han terminado por arrancarle la utopía que celaba en su interior.

Hace mucho que dejó de ser el correlato sensible de lo verdadero

y de lo bueno. Y ahora está forzada a ser sólo un medio de pro-

ducción de valores simbólicos que cotizan en bolsa (en el sector

turístico, en el de cosmética…). Y sin embargo y todavía, en un filo

nada ingenuo, que separa la tragedia del kitsch, Mayte Vieta nos

proporciona imágenes bellas. Aunque la suya no es una belleza

sostenida por el equilibrio (la armonía), sino en equilibrio sobre la

desmesura. Imágenes líricas, oníricas y exageradas que siguen

convocando en el espectador la posibilidad de lo distinto. En ellas

queda aún una brasa de utopía con que incendiar la vida… hasta

que sea cenizas.

José María Parreño

Traducción al castellano

44

One of the most wonderful powers of music is that it takes us to

places only seen in dreams. Many of Mayte Vieta’s photographs are

these places. What gives us a shiver about these photographs is not

their contradictions: that a meadow is fiercely red, that the sky is

black and hard like metal… but that, as in dreams, reality is cracked

and, without ceasing to be real, it reaches out to us as symbol. It is

as if her own light is filtered through the scene, a light that comes

from the other side. The light that comes to the dream through the

eyelids and guides us, secretly and firmly, towards awakening. But

that light invariably projects shadow, and within those shadows is

where we live. In the Ashes series, this light leads us on a walk

between love and death. It is called beauty, and it is the path that, as

it blossoms and pulsates, begins to sprout and, in so doing, prepares

for its end. Death is, in a manner of speaking, the horizon that gives

depth, dimension and reality to that which would otherwise be flat

and unreal. «That which is beautiful is that which carries within it the

seed of its own passing». Quite a sentence and we do not know any-

one it does not apply to. I quote some lines from the French poet,

Christian Bobin: «What is an event is what is alive, and what is alive

is what doesn’t shield itself from loss». I do not know if, in effect,

beauty belongs only to that which is fleeting. It is impossible to know

as we do not know of a beauty that is not evasive. In reality, beauty

is the face of that which is moving toward nothingness.

Upon becoming ashes, everything that could have burnt has

burnt, everything that could have happened has happened. It is the

end, finally, if that is what there is. The crushing summary, the

combinatory analysis at last split apart from the possibilities of the

living, and of the dying, and even of ways of dying. Dead end alley.

Everything living has been sustained by a scaffolding of carbon

atoms that has now been dismantled. This is why in all cultures

ashes symbolize our awareness of the nothing that we are. And,

nevertheless, the phrase «Remember man, you are dust and to

dust you will return», which the Catholic church uses to humble us

on Ash Wednesday when we mark our foreheads with a cross of

ashes, to me seems a truly encouraging expression. I suggest that

we will continue being the nothing that we are, in another way. And,

it is certainly true that ashes make excellent fertilizer. They stimu-

late the growth of plants and give them strength. The Chibchan of

Colombia spread ashes on their fields to bring rain. It is the cradle

in which the phoenix was rocked.

As is her custom, Mayte Vieta does not limit herself in her exhi-

bitions to hanging her photographs_she installs them. With them,

she creates a living space for their viewers. Many times, as in this

case, she incorporates decidedly sculptural elements. Along with

the roundness, the colouring, the density of the photographs, the

stark presence of ladders on whose rungs birds are posed. Artists

have the rare ability to communicate that every thing is only a step

away from being something else. In their sizes and occupants,

these ladders are like cages whose bars are rungs. And if not, is it

that birds need ladders to climb the air? And the clouds are crutch-

es to help them stand. Or water a cloth to clean their reflection. In

any case, there are the birds, introducing even more silence among

the audience, even greater peace in contemplation. And birds are

the symbols of music and speed. Maybe that’s why: night or day, a

symbol brings to mind, in addition to its direct meaning, its oppo-

site. There is also a mathematical operation for these ideas: nega-

tive times negative equals positive: imitation birds in front of pho-

tographed landscapes create a real scene. Anyway, all of these

images, the verbal and the plastic, have a mission: to excite our

imagination and to show us that if one thing can be another way

then maybe everything can.

In the dictionary of our emotions, ashes are synonymous with

sadness. Commenting on this series, Mayte Vieta has said that it is

inevitable to feel sad when confronted with so many images depict-

ing the fragility of the world. But the images she puts forward are

not sad. Their strength prevents them from being so. It’s true, they

are melancholy. Juan Ramón Jiménez says, «Sadness plus weak-

ness is desperation, but sadness plus strength equals melancholy».

So, here we have brought together beauty and melancholy.

However, that we keep talking about beauty as a result of an

artwork done today doe not cease to amaze us. It seems that beau-

ty has not survived the wringer of -isms and post-isms of modern

times. How can we keep seeking beauty, which has been an

accomplice in so many atrocities? And how can we keep seeking it

when they are over because the utopia hidden within has been

ripped out. It stopped being the sensitive correlate of truth and

goodness a long time ago. And now it has been pushed into being

a means of production of symbolic values that are publicly traded

on the stock market (in the tourism sector, the cosmetic indus-

try…). But still, with a complete lack of naiveté, which separates

tragedy from kitsch, Mayte Vieta gives us beautiful images.

Although hers is not a beauty supported by balance (harmony), but

one in balance with the extreme. Lyrical, oneiric, exaggerated

images that summon up in the viewer the possibility of something

different. In them there is still an ember of utopia with which to light

life… until it turns to ashes.

José María Parreño

English translation

45