de la mà dels meus records

De la mà dels meus records

Contes i narracions de

Margarita Garriga Vidal

1

Als nostres estimats avis: Vidal i Carmeta.Margarita i Carmen

2

ÍNDEX

Pròleg................................................................................................................................5

El meu poble......................................................................................................................7

Els arbres de la carretera................................................................................................10

Un poble de les Gavarres................................................................................................13

Caricus!...........................................................................................................................15

El carrer del cementiri....................................................................................................17

Els tapers d’aquell temps................................................................................................21

El cine Kursal..................................................................................................................24

Can Palamós...................................................................................................................27

Els mercats d’aquell temps..............................................................................................30

Els balls de l’envelat.......................................................................................................34

Les pianoles mecàniques.................................................................................................36

Records de la meva escola..............................................................................................39

Heribert Rutllan, un bon mestre......................................................................................42

L’arròs del besavi............................................................................................................43

El corredor de taps..........................................................................................................46

L’amic del meu avi..........................................................................................................48

Els barrets de la senyora Lola.........................................................................................50

L’anell de prometatge......................................................................................................52

Una noia amb pretensió..................................................................................................58

La Margarita i la Paciència............................................................................................61

La Quimeta de Can Juli...................................................................................................64

Alguns records de la Guerra Civil del 1936 – 1939.......................................................67

El senyor Josep Dalmàs..................................................................................................73

3

El metge Sr. Ruscalleda...................................................................................................74

La meva veïna..................................................................................................................75

L’home tranquil...............................................................................................................78

Records d’un poble de Rosselló......................................................................................81

Quan anàvem de visita....................................................................................................87

El burro i les cireres........................................................................................................90

Girona Antiga..................................................................................................................92

Visites tètriques...............................................................................................................96

La meva Botiga..............................................................................................................100

Una nena marcada........................................................................................................106

Viatge a Noruega...........................................................................................................108

Viatge a Rússia, Moscou...............................................................................................111

Viatge a Rússia. Sant Petersburg..................................................................................116

Viatge als Països Baixos...............................................................................................120

Viatge a París................................................................................................................124

L’avellaneta d’or...........................................................................................................128

Escollir una princesa.....................................................................................................130

En Mitjons.....................................................................................................................133

Els supermercats...........................................................................................................136

Els reportatges de TV2..................................................................................................138

Les quatre estacions de l’any........................................................................................143

Dues coses molt importants a la vida............................................................................146

4

PròlegDe la mà dels meus records és un petit llibre sobre diferents fets i esdeveniments que

van tenir lloc durant la infantesa, joventut i edat adulta de la vida de Margarita Garriga

Vidal.

Està construït a partir de petites perles que són les quaranta-cinc narracions i relats que

conté. Aquests són de fets i vivències que van impactar a la Margarita quan era una

nena i, de gran ha volgut perpetuar-les en format de llibre per deixar-ne constància al

seu estimat poble de Cassà de la Selva, tot i que també, parla sovint de la seva estància a

un petit poble del Rosselló, anomenat Le Bolou.

Aquestes narracions són fets reals però que Margarita ha novel·lat, és a dir, ha canviat

els noms dels personatges i ha alterat una mica la realitat d’algunes narracions, no de

totes. N’ha fet una obra literària. I què és si no la literatura?

Són relats que abracen tot tipus de temàtica, ja sigui quan explica la seva època

d’estudiant a França, i com el seu avi, tot construint una capsa amb joncs la va ajudar a

entendre les unitats, desenes i centenes, o quan recorda com era Cassà en la seva

infantesa i com va ser un dels bombardejos més ferotges al poble, o bé amb les

reflexions actuals de com la fa sentir el pas del temps, tot escrivint diferents reflexions

com ara Les quatre estacions de l’any. També fent homenatge a personalitats del poble

cassanenc com ara l’ex alcalde Dalmàs o un bon metge com el Dr. Ruscalleda.

Escriu amb veritable passió i ho fa de manera nostàlgica, literària, amb molt d’amor,

però també humor. No ho pogut evitar fer-me un fart de riure amb el conte L’arròs del

besavi, ni sentir-me tan bojament encuriosida per saber com acabaven els diferents

relats d’Una noia amb pretensió o L’anell de prometatge. Tot i així, he de reconèixer

que Caricus! és un dels meus contes preferits.

M’han seduït totalment les narracions sobre els seus viatges arreu d’Europa, i també els

petits contes inventats sobre prínceps i princeses.

Però principalment, el que crec que ha estat més important per mi i el que m’ha posat

els pèls de punta i m’han omplert els ulls i la gola de llàgrimes, ha estat saber més de les

meves arrels, de la meva família, saber a què es dedicaven i veure com han estimat tant i

6

tant a la tia Margarita, aquesta dona meravellosa plena d’amor que ens dóna dia sí i dia

també.

Ha fet una gran feina i ha complert amb una de les grans finalitats de la literatura:

perpetuar la memòria de moltes persones que ja no són vives. Els fa viure dins la seva

obra i per tant, mai podran morir, és un gran homenatge.

És tot un honor per a mi escriure aquest petit pròleg, ja que ha sigut una experiència més

a la meva curta vida. Ajudant a escriure aquest llibre m’he adonat que la meva tia-àvia

és una dona culta, apassionada per la vida i la bellesa de les petites coses que ens ofereix

l’entorn, ha sigut una heroïna, una avançada en la seva època per les seva curiositat i les

seves ganes d’aprendre i viatjar, i sempre ho ha fet tot amb la bondat que tan la

caracteritza.

Moltes gràcies per traspassar-me tots aquests coneixements, tornaria a ajudar-te a

escriure-ho una vegada i una altra, ja que per mi, ha sigut vital i únic.

Et desitjo molt d’èxit i sobretot, que visquis molts anys amb nosaltres.

Viviu les narracions i gaudiu de la lectura tant com ho he fet jo.

Marta Carbó Madrià.

El dia que la Margarita em va demanar que transcrivís a ordinador els seus relats, vaig

acceptar sense dubtar-ho. La tecnologia és una barrera que en aquest moment encara

no esta al seu abast, però no és quelcom que se'n desdigui. Quan em va brindar les

llibretes que fèiem servir de petits a l’escola, les de coberta flexible de diferents colors,

totalment col·lapsades de lletres i paraules d’una excel·lent cal·ligrafia, me'n vaig

adonar que poder no era ella qui perdia en no saber passar aquests contes a l’ordinador,

sinó que, poder, era la meva generació de “teclajadors” que a poc a poc aniríem perdent

la magnificència de fer amb les nostres pròpies mans totes les lletres de l’alfabet, amb el

nostre toc personal, amb corbes úniques i formes d'escriure pròpies, els que acabaríem

perdent més. No deixem que la pantalla devori el paper i el bolígraf.

Ricard Carbó Madrià

7

El meu pobleDe petita vivia a la Carretera Provincial, 48. Érem masovers de can Beneipà de pagès.

Els records que tinc de casa meva són rònecs. Les finestres de l’entrada eren velles. Les

parets de la façana eren de calçobre escrostonat, com tantes altres cases del poble. Del

teulat en penjaven alguns blens de paret. El sòl era de rajols trencats per l’ús de tants

anys. A l’entrada hi havia el tinar1 de l'avi envoltat de coves. Seguia un passadís amb

una porta que baixava als traus d’on sortia la fumarola i l’olor del suro bullit quan el

treien de la caldera. L’altra escala anava a les tres habitacions de dalt: una a cada extrem

amb finestra a la carretera i a l’hort i la tercera més petita enmig de les dues.

Al menjador hi havia un armari de paret cantoner que el veia igual a moltes cases. Hi

havia plats i tasses que penjaven d’uns clauets, amb unes franges de papers de colors

que decoraven els cantells de les lleixes i es canviaven un cop l’any. La taula decorada

amb un test de cintes, unes cadires al voltant i un calendari a la paret. Cada desembre els

regalaven a les botigues d’on érem clients i competien per fer el seu més bonic. Els

calendaris tenien temes bucòlics amb noies boniques que baixaven fins a un llac.

La cuina, molt petita, només deixava espai als fogons i a la cuinera. Abans d’entrar

hi havia un posa-càntirs amb dos càntirs de terrissa sense esmaltar perquè deien, que

així, aguantava l’aigua més fresca.

L’hort arribava fins al torrent, com tots els horts de la carretera. A la paret del fons hi

havia una porta que sortia al riu. Sempre hi corria l’aigua i moltes dones hi anaven a

rentar, amb la picadora, el cove de roba i la fusta per agenollar-s’hi. A les seves ribes hi

creixien arços que a la primavera s’omplien de flors blanques i del xerroteig dels ocells.

Quan a casa venia el bullidor, a bullir el suro en el fornet de l’hort, per mi era una festa.

Sempre el convidàvem a berenar. L’àvia solia comprar sardines i en feia una fregida.

Treia una safata de tomata i ceba amanida i un bon porró de vi.

A cada banda de la carretera hi creixien uns plàtans superbs, de tronc ample i branques

poderoses i enlairades que feien una ombra beneïda a l’hora del sol i al capvespre una

fresca deliciosa. Anys més tard els varen tallar. Em va saber molt greu, quan arribava la

1

9

tardor, m’agradava córrer entre els pilons de fullaraca i sentir sota els peus el cruixit de

fulles seques. Jo vaig perdre això i el poble, va perdre el seu segell bucòlic.

Els vespres, els veïns, tot parant la fresca, explicaven contes de por i jo, que en tenia

molta, tremolava però hi tornava cada dia atreta com per un imant. La gent gran em

deia:

No et fan por les xibeques? Aquests arbres n’estan plens. Hi han fet un niu i a la

nit surten i es fiquen per finestres a menjar-se els ulls de les criatures.

Tot allò m’esfereïa i ells, murris, encara ho accentuaven més.

Tanca les finestres, àvia – li deia jo abans d’anar al llit.

Fa molta calor! No voldràs ofegar-te?

Tanca, tanca! – li repetia.

L’àvia es va adonar que cada cop venia més esporuguida de parar la fresca i finalment

no m’hi va deixar anar més.

Al costat de casa hi vivien la Clareta i en Nando. Ell també carrador de suro2 i amb

un fornet al pati per bullir-lo com tants tapers al poble. Després venia la casa de

la Pepita de can Culera que era perruquera i anava a les casses per arrissar, amb molls

que escalfava al foc, els cabells de les senyores quan encara no hi havia permanent.

Seguia la casa d’en Rafel i la Caterina, amb els seus tinars i coves a l’entrada. Després a

can Ribot que ja era taverna l’any 31 i ara és el Frankfurt Joan i Núria. Seguia ca la

Sofia i la casa d’un altre carrador que vivia sol.

Davant de casa s’hi estaven les Fuietes i en Quim, també taper. Quan ella anava a la

plaça portava un cistell de vímecs vell, tapat amb un drap perquè no es veiessin les

mercaderies comprades. La seva veïna, la Caterina d’en Salvi, el portava lluent,

envernissat amb flors pintades i ben destapat perquè es veiessin unes taronges grosses

que feien denteta.

També eren veïns la Candita i en Pujol, músic de la Selvatana. La Coloma i en

Xirivella, també músic. La Lola, cuinera del col·legi dels “Hermanos” i la seva filla.

Fins que arribant a la cantonada del carrer Martí Dausà trobes a can Gironès on encara

2

10

hi ha data de 1868. De can Gironès recordo el senyor Ramon i la senyora Vicenta que

sempre anava de negre amb unes pedretes d’atzabeja recordant un passat gloriós, molt

passat, ja que el negre era força descolorit.

Després de can Gironès venia l’escola de doña Teresita. Abans can Vilaret tenia el

col·legi al Passeig i el regentaven un senyor i la seva filla. L’avi m’explicava que aquell

col·legi de la Teresita havia estat el cafè “La Fraternal”. Quan van plegar, van vendre el

material i l’avi va comprar unes tasses grosses i fortes, on tenia gravat el nom del cafè.

En aquell temps al bell mig de la plaça de la Coma hi havia una bomba d’aigua. Tenia

un braç de ferro difícil de manejar i les dones anaven a posar aigua amb galledes i

càntirs.

De petita la mare em portava a pàrvuls a ca la doña Teresita. Nosaltres, els petits,

teníem una guardadora. La mare m’agafava la mà i a l’altra jo hi portava una bosseta

amb berenar i una cartilla. Jo no volia anar a col·legi i feia uns rebecs sonats. Ves per

on, a l’escola m’hi vaig quedar fins a jubilar-me. Em vaig fer mestra.

Als meus sis anys ens vàrem traslladar a França però això, ja és una altra història…

Quan vam tornar de França tenia 9 anys.

Aleshores em vaig adonar que Cassà era un poble de músics i tapers. Sentia refilar la

tenora o fer escales la trompeta. De tinars i coves en veies rere qualsevol finestra, o a

moltes entrades de les cases. Taps i aglomerats de suro han donat molta riquesa i

benestar a Cassà.

També es respirava un aire d’intel·lectualitat. El casino del Passeig i el Cafè Republicà

de la Coma tenien les seves biblioteques i eren centres de lectura.

Des dels marges de Vall-llovera es retalla la silueta esvelta del campanar. Com el bon

pastor guarda el ramat de cases que s’aclofen sota la seva ombra protectora.

11

Els arbres de la carreteraEl meu poble de Cassà tenia uns arbres meravellosos a cada costat de la carretera de

Girona.

Van ser plantats a meitat del S.XIX. Així que del meu record ja eren arbres esplèndids,

poderosos, alts, de branques perpendiculars, elevant-se cap al cel, com una oració. Allà

s’hi guardaven els nius dels ocells, que emplenaven de xerroteig els capvespres frescos

entre les seves fulles verdes. Eren plàtans, senyorials, que donaven un segell peculiar al

poble.

He vist en una revista la tala dels arbres de la carretera que es va fer l’any 1963. És un

panorama desolador. Si s’havia d’ampliar la carretera, per què no feien una senzilla

desviació a l’entrada, seguint el torrent i sortint al final prop del mas Can Beneipà, a on

acabaven els arbres. Encara que l’Ajuntament s’hagués endeutat, amb els anys ho

recuperarien i salvaven quelcom tan bonic com són els arbres que costen 100 anys per

créixer. La desviació deixava salvats els arbres, bons pel poble i els seus habitants. Una

via d’accés de més. No sé per què cap líder de l’Ajuntament no va exposar aquesta

teoria. Cert que eren molts diners, però els que manen també s’empenyen amb projectes

que són malversacions.

Crec que aquesta tala d’arbres, seria com si en temps del “boom” de la construcció,

quan aparegueren tants de pisos i es feien tants negocis amb ells, algun capitost, amb el

seu seguici, s’hi hagués obstinat a talar els arbres de la Devesa de Girona, que són un

tresor, per aixecar-hi edificis.

Quan varen talar els plàtans de la carretera de Cassà jo vivia fora. Estic segura que

davant d’aquella davallada hauria plorat setmanes. No podien salvar-los? També

després de quaranta anys varen fer una variant important. Crec que es podien trobar

altres solucions abans de guillotinar-los.

He viatjat per França i he trobat moltes carreteres amb bàndols d’arbres que els han

respectat. En particular, per l’oest, en el trajecte de Mantauban cap al Nord, pel camí de

París, hi ha alguns trajectes amb arbres. També al deixar la frontera del Pardús es

12

conservaven carreteres de plàtans fins a arribar a Le Bolou i quasi fins a Perpinyà. Això

del meu record, molt després d’haver segat els bonics arbres de la carretera de Cassà.

Sota la seva ombra, els diumenges a la tarda, després de dormir la migdiada, les dones

veïnes, assegudes a les seves cadires de balca i posant-se la fusta de cosir a la falda,

jugaven a cartes. S’hi passaven hores, mentre el sol s’amagava entre les fulles, fins que

marxava cap a l’horitzó. Els seus homes eren al Cafè, a jugar també a cartes: el truc, el

mus, a la botifarra, la brisca, el set i mig i al canari.

Nosaltres, la mainada, ens assèiem a prop de les àvies i jugàvem a un joc inventat, de les

escorces dels plàtans. Ens amagàvem mentre una nena, trencava un tros d’escorça que

feien els troncs i llavors ens cridava i havíem d’encaixar-lo en el petit clot que havia

deixat el tros trencat. La que ho endevinava, era la que trencava la nova escorça i les

altres, havíem d’amagar-nos. Les hores i hores que vam passar entretenint-nos a les

tardes dels diumenges d’estiu. També a la tardor, recollíem les boles que feien els arbres

i ens les tiràvem un equip contra l’altre. Amb això, es rebentaven les boles, i llençaven

grums de llavors i pols.

A les branques hi feien niu molts ocells, entre ells, la xibeca, que feia por a la mainada,

amb el seu crit gutural i intermitent. Era sinistre, ja que sempre cridava a la nit, quan

tothom dormia i la carretera quedava desolada. També en aquell temps, recordo, a més

del crit de la xibeca, el cant sigil·lós del Sereno, que salmodiava:

Las doce han dado! Sereno!

Entre totes aquestes lleteries, jo, m’enfonsava dintre els llençols.

A les nits d’estiu sortíem a parar la fresca. Allà explicàvem contes de por, de bruixes, de

bandolers, de xibeques que entraven a les habitacions de la mainada a menjar-se'ls ulls.

Jo em sentia esporuguida però hi tornava cada nit.

A la tardor, m’agradava caminar sobre les voreres de la carretera que eren d’unes pedres

grosses i rústiques, trepitjant la catifa de fulles seques que cruixien sota els peus.

Aquells arbres ens van fer companyia, ombra a l’estiu, guàrdia a l’hivern, donant un aire

de protecció a les cases. Amb ells, entre les parets i l’asfalt, hi havia un alè de vida que

es renovava cada any i marcava el poble una personalitat. Si haguessin sabut conservar-

13

los, demostraria que els avantpassats haurien tingut aquest do humà de saber respectar la

naturalesa.

14

Un poble de les GavarresLes Gavarres són les muntanyes del poble de Cassà. És una serralada que va des de les

terres de Girona fins al mar. En ella, sobresurt el santuari dels Àngels, un punt blanc

entre la foscor dels boscos. Els arbres que cobreixen les muntanyes són suros, alzines,

pins de diferents classes, el pi pinyoner, el pi silvestre, també hi ha castanyers, freixes,

oms i salzes. El sota bosc l’omplen les mates de brucs, de ramells amb diminutes flors

blanques quan ve la primavera. Arbustos de petits fruits rodons i vermells a la tardor,

esparregueres, moreres punxants, de fruits morats i vermells, gatoses i ginesta. Aquestes

muntanyes són recorregudes pels caçadors, boletaires o gent que li agrada anar a

caminar. Algunes cases de pagès que abans eren evitades s’han tancat. Ara són poques

les que segueixen amb vida. Vuitanta anys enrere, la gent vivia dels boscos, del suro, de

la llenya i també dels conreus de les terres de sequer, bones pels cereals i la vinya.

Quasi totes tenien un petit hort, carregaven d’un pou i cultivaven verdures. De tant en

tant es veien les fumaroles dels carboners que es guanyaven la vida amb la llenya del

bosc. Les masies escampades per la serralada eren moltes i també petits poblets arraulits

sota el seu senzill campanar.

De totes les pedanies3 d’aquells indrets em va interessar molt, la dels Metges, per coses

que vaig llegir de la seva reduïda història. El tema era els mestres que hi hagueren abans

de la nostra Guerra Civil.

Com jo he estat sempre mestra d’unitària, o sigui, mestra de poble de pagès, hi tinc una

verdadera estimació. Aquest petit llogaret dels Metges perdut entre les muntanyes de les

Gavarres, abans de la guerra, hi feia de mestre el capellà, gràcies a ell, els noiets

d’aquelles terres aprenien a llegir i a escriure, l’aritmètica i alguns coneixements de

l’enciclopèdia. Suposo que a causa dels curts pressupostos de l’Estat, els petits pobles

de pagès no tenien escola. Era d’agrair que algunes persones hi anessin a fer de mestre,

quasi sempre, era el capellà.

Vaig saber que el senyor Fecundo Barceló, amo d’un mas dels Metges es va preocupar

de fer anar un mestre allà dalt. Era de Sant Hilari, es deia Joan, així els infants varen

poder aprendre els coneixements bàsics de l’ensenyament. No sé si aquest senyor té una

placa commemorativa a la plaça del poble o bé a la rectoria, o bé a la paret d’algun mas,

3

15

se la mereix sobradament. Sinó, el poble i els seus habitants li deuen. Recordo que

aquest senyor vivia al meu carrer, al de la Indústria, abans Calvo Sotelo, abans de la

Llet. Residia en un edifici més bonics del poble.

El senyor Fecund era alt, imponent i d’aspecte seriós. Regia una fàbrica de taps. Ara que

he sabut que va ser un mecenes del poble dels Metges, l’hi tinc veneració. És d’agrair

que de les gestions d’aquest home, uns nens d’unes masies perdudes entre les

muntanyes poguessin anar a l’escola.

Segons he llegit, els Metges, després del clergue, hi va anar un senyor de Calonge que

es deia Josep, l’anomenaven Sr. Pepitu. Aquests els hi ensenyava a llegir, escriure i

l’aritmètica. Com que era molt aficionat a l’Univers feien els jocs dels estels. A fora, a

l’aire lliure, un alumne era el Sol i se centrava al mig. Els altres eren els planetes i

giraven al seu voltant. Això divertia als nens i mentrestant, parlava dels astres, fent que

tinguessin coneixement de l’Univers. Amb aquests relats penso com aquell mestre

oferia als nens de les muntanyes, oblidats de l’Estat, quan aquest, tenia el deure

d’atendre a tots els seus súbdits, la possibilitat d’una bona educació.

Els Metges té encant. Al costat de l’església i al cementiri hi ha una gran esplanada

rodejada de bosc. Aquells boscos plens de suros i alzines amb un infinit arc de cel que a

les nits clares d’estiu, el Sr. Pepitu devia contemplar els estels i la magnitud que oferia

el paisatge.

16

Caricus!L’avi Vidal tenia el costum de dir-nos a vegades: Caricus! Era l’exclamació que li venia

a la boca quan veia alguna cosa bonica o alguna cosa que fèiem que l’alegrava.

Quan estrenàvem un vestit per la Festa Major exclamava: “Caricus! Que mudades que

us fa anar la vostra mare!”

No sentíem mai que digués aquesta paraula quan parlava amb el seu amic quan venia a

veure’l o amb els corredors que s’emportaven els carracs4 per ensenyar-los els

fabricants de taps de xampany.

Recordo que treia unes paneres especials per les mostres i feia saltar els quadrats de

suro perquè es veiessin de tots cantons.

Jo deia a l’àvia “per què l’avi sempre ens diu Caricus? Què vol dir aquesta paraula?”

No ho sé. Mai li sento a dir si no és amb vosaltres. D’on deu haver-la treta,

caram?

Doncs sí, no sabíem el seu origen.

Quan arribava de l’Institut de Girona i portava bones notes exclamava:

Caricus nena! Això sí que és bo, és de primera.

Estava enamorat dels estudis de les seves nétes, així com el pare era un intel·lectual,

l’avi Vidal, no, però va ésser ben ensenyat, va anar a col·legi fins als 14 anys, cosa

inusual als anys 1878, encara que en aquells temps, els nois se’ls feia ensenyar, però a

les noies, no. Les meves àvies no sabien llegir ni escriure. La meva àvia Carmeta va

aprendre de fer la seva firma de rutina. L’avi, en canvi, sabia fer una bona carta, sense

faltes d’ortografia, amb una lletra cal·ligràfica i estava molt bé de càlcul i d’aritmètica.

A casa teníem amistat amb famílies de pagès de la muntanya, a qui el pare i l’avi

compraven el suro. Quan venien de visita per fer els tractes, mai vaig sentir que l’avi

digués:

Caricus! Que cara que és aquesta partida de suro.

4

17

No, només deia:

No sé si la comprarem. Penso que no em sortirien els trefins necessaris.

L’avi era discret quan parlava, i jo, m'asseia pacient a la cadira del menjador esperant

que sortís el “Caricus!”. Jo entenia que allà no era el meu lloc, però també esperava que

diguessin “vés a Can Palamós a comprar una capsa de galetes variades”. Hi anava molt

servicial i quan s’encetava per convidar als amics, esperava que l’àvia em digués:

Pren una, nena, va agafa’n una.

Després jo en triava sempre una que anava embolicada amb paper fi i que ja vigilava tot

el temps de la conversa, al poc, l’avi, treia l’ampolla de moscatell i al final, es feia el

tracte. Però l’avi i el pare ja havien pujat abans al bosc de la muntanya llunyana i havien

pres vestes5 i mirat bé el suro.

Un dia, estant a la cuina amb l’avi i l’àvia vaig dir a l’avi:

Vine, que vull dir-te un secret – vaig agafar-li la mà per endur-me’l al menjador.

Ell em va contestar estranyat:

No vols que ho senti l’àvia?

No. Vine. – vaig insistir i me’l vaig emportar.

Allà li vaig rodejar el coll amb els braços i li vaig xiuxiuejar a l’orella:

Caricus!!

Ell, em mirà complaent i traient-se el gros mocador de quadres de la seva brusa blau

marí s’eixugà unes llagrimetes que se li escapaven dels seus ulls bondadosos.

5

18

El carrer del cementiriLa meva àvia Carmeta m’explicava que per allà els anys 1876 vivia al carrer del

cementiri.

De petits anaven a jugar al voltant del “Campo Santo”, on creixien les moreres i altres

bardisses. S’atipaven d’aquells fruits a dojo. Moltes vegades eren calentes del Sol i

polsoses per estar prop dels camins que anaven cap als camps. A les nits d’estiu, quan

els veïns estaven al carrer a la fresca, la mainada tornava al cementiri. Corrien per terra

unes llumetes blavoses, fruit dels gasos fosforescents dels morts, enterrats a terra.

Són les ànimes dels que se n'han anat, i volen tornar a casa seva – deia el noi

més gran de la colla.

Una nena del grup tenia l’afició de pujar a la porta rovellada, que mai es tancava i es

gronxava fent xerricar les frontisses.

Para de balançar-te – li cridava una – No veus que despertaràs als morts? – Entre

tots feien xivarri i es divertien innocentment.

En aquell carrer hi vivien uns veïns que es coneixien. A l’estiu sortien a parar la fresca

al portal de les seves cases.

En Perot portava sempre un tros de pa xocat amb oli i una arengada. Un veí li deia:

És bo això, eh? Molta arengada i poca carn, eh!

Això, això – repetia en Perot.

A vegades tenia un escuradents a la boca i simulava com si es neteges la dentadura ja

mallada.

Sí, sí, sí, sí, de carn poca Perot. Com tots. Sols algun tros de cansalada de tant en

tant, i gràcies!

Això, això – tornava ell.

19

La Gracieta, una dona molt entesa i revinguda com un sergent, sempre explicava

grandeses. A casa seva tot era meravellós. Menjaven viandes suculentes i no els hi

faltava de res.

D’on surten les misses? – comentava una veïna sedassera – Llevat que sigui de

les filles...

La Gracieta tenia tres filles, de vida un xic sospitosa. Ningú s’atrevia amb ella, ja que

era de geni demoníac. El seu home era un bon jan, sempre deia a tot “amén”. Tenia un

aire cansat i no rendia gaire com a treballador.

Ets un verduler – li deia la seva dona de portes en dins. – no serveixes per res, si

no fossin les filles, de gana ens moriríem.

A casa l’esbadocava però quan sortien al carrer, a parar la fresca, a l’estiu o el Sol a

l’hivern, la Gracieta festejava el seu marit, en Rafael, cobrint-lo de moixaines i de

mànegues.

Però a vegades sentien que a dintre de la casa hi havia uns daltabaixos que feien feredat.

Elefant! Elefantàs! – li cridava la dona – No serveixes per res. Sempre estàs

cansat. Altra vegada l’amo t’ha fotut fora de la feina.

El carrer del Cementiri, com indicava el seu nom, hi passaven els enterraments.

L’Enriqueta, una noia tuberculosa, seguia la seva vida assentada en un sofà, darrere la

finestra i veia desfilar les comitives fúnebres que portaven a les persones a la seva

última morada. No tenia companyes, ni visites i tothom se n’apartava per por al microbi.

Els seus pares ho dissimulaven i volien tenir amistat amb els veïns, per això es feien els

simpàtics, però no la treien mai a fora, perquè no es sentís humiliada. Ella anava tirant,

només bevia una mica de llet i s’alimentava d’algun fruit sec.

No pot empassar-se res – es lamentava la mare.

Molta joventut es va morir en aquella temporada, però ella, anava fent la viu-viu.

Sempre somreia, ensenyant unes dents blanques, però els ulls els tenia tristos, nebulosos

i enterrats dins unes conques profundes.

20

En aquell temps els enterraments eren de tres categories. Els de primera portaven

plomers negres en la carretel·la i en els cavalls. Va morir una nena de la pesta que

dominava en aquella època i com que era un enterrament de primera, lluïa una caixa

blanca esmaltada i quatre cintes llargues sortien del taüt i les aguantaven uns escolanets.

L’Enriqueta va rompre a plorar en el compàs d’aquell desfili. La seva mare va tenir

treballs per consolar-la, traient-la de la finestra i emportant-se-la al menjador.

Moltes cases del carrer del Cementiri eren pageses. Cultivaven els camps que tenien ben

a prop, al final del carrer. Una casa criava vaques i venia la llet.

La Gracieta l’anava a comprar.

Noi! – li digué un dia a l’amo – avui sí que hi has posat molta aigua. És ben

aigualida.

Jo sempre hi poso la mateixa – respongué fresquet.

La mainada del carrer anaven a jugar després d’ajudar als seus pares en les tasques.

Corrien pels camps a la recerca de sargantanes, granotes i regines. El ganàs de la colla

l’exposà en una olla vella, la tapava i sobre uns rocs encenia un foc, i els animalons

xisclaven dintre l’olla mentre es rostien. Els grapes reien mentre una nena petita plorava

i cridava contra els vailets.

No et volem a la colla! – repetien els vailets – Ves-te’n a casa teva!

La meva àvia em deia que abans de les sis del matí anava al bosc proper a buscar un sac

de fullaca per adobar la terra de l’hort. Allà hi collien tomates, pebrots, albergínies,

enciams, durant el bon temps i a l’hivern, cols, bròquil i escarola. També hi havia molts

fruiters al seu hort, en sortien cireres, prunes, peres i maduixes que després de donar-ne

als veïns, se’ls venien a plaça.

Alguna vegada, algun vailet, el dia de mercat, s’aixecava molt aviat al matí i esperava

els pagesos que femessin els cavalls a les anelles d’una paret i els ajudava a descarregar

els sacs i els cistells i els acompanyava a parar a la plaça, així obtenien dos o tres

cèntims de propina i seguidament anaven a la botiga del carrer i deien:

Tres cèntims de caramels petits d’aquells que en doneu més.

21

Així, llaminejaven asseguts en uns esgraons xuclant amb frisor aquell sucre amb gust de

fruites.

En entrar al carrer, a la cantonada, s’aixecava una casa senyorial de bonics balcons de

ferro forjat i canzell ostentós. Era cal senyor Eudald. El seu fill, en Juli, anava tot tibat a

l’escola privada, a on un senyor amb barba i molt intel·ligent, segons es contava, regia

la classe. Els alumnes eren pocs i de les cases ben estants del poble. En Juli portava

gorra de visera de xarol, jaqueta curta de vellut sedós, amb botons de metall i

unes culottes a quadres cordades amb un botó sota el genoll, mitjons de llana fina i

botines. Els llibres lligats amb un cordó de cuir sota el braç. Era tot un senyoret, i es

diferenciava enormement dels pobrets desarrapats del carrer. El pare no li deixava anar

a jugar amb ells, però quan era fora, alguna tarda, com la mare era més condescendent,

s’escapava com una bala, cap al fons del carrer, dient a una criada:

Compte Maria! No diguis res al papà, sinó, t’apallissaré.

I s’escorria ràpid, cap a jugar amb la colla, a caçar llangardaixos, granotes i regines i

tirar-los a l’olla roent. Es divertia bojament i tornava suat, el llaç del coll desfet i els

cordons de les botines penjant.

Molts vailets no anaven a l’escola, només algun noi que al pare en tenia molta cura. Les

noies ni pensar-hi, almenys, les pobres. Algunes a casa seva tenien una filadora i amb

les borres de llana, filaven els fils que després teixien amb quatre agulles sense top i es

feien els seus mitjons, gruixuts i masseters.

Anys endavant, aquell cementiri primer, prop del carrer, es va tancar i se n’obrí un altre

molt més lluny, més gran i ben cuidat per treballadors que pagava l’Ajuntament. Però

això va ser quan la meva àvia ja era vella. Ella, recordava de quan era nena, aquell

cementiri petit, en el que jugaven pels seus voltants, buscant mores i caragols, que

després la mare cuinava per dinar.

El petit cementiri va desaparèixer, el varen enderrocar, i amb ell, també se’n varen anar

tots els records de la infància de la meva àvia.

22

Els tapers d’aquell tempsA Cassà, des del 1850 al 1950, hi va florir una indústria tapera. Es vivia del suro.

De primer, els taps es feien a mà. Era un bon ofici, perquè es guanyaven diners. Molts

tapers començaven la setmana, anant les tardes dels dilluns a berenar, els dijous feien el

mateix, així es deia “tapers vagos i llaminers”.

Durant l’estiu, en alguns carrers, els treballadors tenien l’artefacte de carrar suro a fora.

Es veia una renglera de caixes recolzades a la paret, sostingudes pels quatre peus de

fusta, la gúbia o ferro clavat a la caixa, on s’hi sostenia el carrac, i amb el ganivet

tallaven els caires del carrac, l’arrodonien i sortia el tap. Els tapers estaven asseguts en

cadires baixes de balca a l’altura de l’estaca de ferro. Les pal·lies6 queien a terra i el tap

anava al cove.

L’àvia m’explicava que tenia una germana tapera. Guanyava diners i tots se’ls posava a

sobre. Era presumida, es comprava roba bonica, anava a la modista, i la perruquera la

pentinava dos cops per setmana. Allò no era natural entre la gent de classe baixa. La

seva mare la renyava sempre, ja que no aportava cap diner a la casa. Ella ni cas. Era

alta, elegant, bonica, els cabells rossets, un xic arrissats, es feia un monyo alt sobre el

cap, a la moda, que la donava un aire més elegant. La vaig veure en un retrat i em va

semblar molt bonica, va enamorar un jove també molt guapo d’una casa ben estant. Es

casaren i varen ser feliços.

L’àvia Carme ajudava a casa seva, amb la feina de la terra, ja que tenien una propietat

molt gran, que els seus pares van comprar, amb els esforços dels seus treballs. Quan

m’ho explicava l’àvia no comprenia com en aquell temps, que tot anava a cinc cèntims,

que no abundaven els diners, i ells, pogueren comprar aquella propietat.

Molt poc dormir – em deia l’àvia – i sempre treballant, diumenges i tot. No

paràvem, ens collíem tot el menjar, perquè cultivàvem la terra. El pare feia

jornal, la mare també, i jo, anava a buscar fullaca per adobar el camp i també

treballava del que em sortia.

6

23

El seu pare era bullidor i toscador de suro. Aquests dos oficis eren molt pesats. Els

bullidors havien de fer uns feixos de suro molt grossos, lligar-los amb cordes fortes,

carregar-los a l’esquena, i tombar-los al fornet, que bullia desesperadament en un foc

infernal. El bullidor també havia de fer el foc en el nínxol del fornet. A l’estiu era molt

pesat, encara que tot l’any requeria un gran esforç. Toscar era treure l’esquena roma de

les peces de suro. Amb una eina especial que era una gran fulla de gavineta, forta i dura,

i amb una mànega llarga, la passaven sobre l’esquena del suro i saltava la porqueria

sobrant, mentre, amb el peu, premien la peça.

Què t’estimes més, Xicu? – preguntaven al besavi – Bullir o toscar?

Tot és prou fotut – contestava cansat.

Aquests eren els oficis necessaris en el treball del suro, tot era elaboració pels futurs

taps.

Moltes cases tenien fornet. Aquell suro fumejant omplia les cases i sortia el carrer amb

una fortor agre.

A cada carrer hi havia tapers. Uns feien carracs, altres els arrodonien i així, sortia el tap.

A les cases sureres, a més del fornet, els tinars dels carracs, les caixes de fer taps, tenien

la mola de molar els ganivets. Era una mola d’arenisca7 roja, amb un peu que la feia

moure i un pot a sobre per l’aigua que anava caient, mentre esmolava, deixant a terra un

munt de sorra roja.

També vivien d’aquesta indústria, els esmolets, que es dedicaven cada setmana a molar

els ganivets i ganivetes que se’ls hi portava. Les ganivetes servien per llescar el suro una

vegada bullit. Recordo que el pare llescava a mà. Dipositaven les llesques a un recinte

fosc i desnivellat allà les regaven, tancaven perquè es mantinguessin toves, si no, hagués

estat impossible treballar-lo. Abans no sortien els taps, seguien un llarg procés i d’ell, en

vivia molta gent.

Anys endavant, la indústria es va mecanitzar i tot va canviar, també l’ambient tranquil

de finals del S. XIX on es vantava tranquil·lament per les tavernes, on es contaven

7

24

històries de la cacera, de la perdiu i del tudor. Els tapers, sempre exagerats, explicaven

les moltes peces que havien mort.

Si no portes becs i unglots – deia un o altre un xic mentider – no creurem res del

que tu dius. Proves, proves... Porta proves.

L’altre s’enfurismava, aixecant alt el porró, mentre el taverner li aguantava el braç.

Ei! No t’esveris, que si em trenques la mitja, et sortirà cara la cacera.

Sovint el feien enfadar perquè sabien que mentia.

Explicava el meu avi que foren temps que hagueren de treballar molt però que varen

viure bé, tranquils, dins d’un ambient quiet, emparats pels beneficis que els hi va

proporcionar la indústria del suro.

25

El cine KursalEn el passeig de Cassà, en aquell temps hi havia el cine Kursal. Després es va destruir, i

actualment hi han aixecat una avinguda de pisos el baix dels quals, s’obren botigues, un

congelat, una llibreria i les oficines d’un banc.

Quan era petita m’agradava molt el cinema. Anava al cine Kursal amb el pare. A prop

del cine s’hi establien les dues dones que venien cacaus i avellanes torrades. La gent en

comprava paperines fetes de trossos de diaris. Dintre del cine, durant les pel·lícules, es

sentia un cric crec de cloves que xordaven i apagaven els diàlegs dels actors, així que

alguns xiulaven perquè acabessin amb les fresses de les cloves. Una dona que anava a

escombrar, deia:

N’he recollit un quintà de cloves. Si ja ho dic jo, la gent a casa seva no s'atipen,

tot s’ho gasten pel cine, després han de comprar avellanes que acabar d’omplir

l’estómac.

Abans d’entrar al cine es passava per la taquilla, una obertura petita a la paret, d’on

sortia el cap de la taquillera.

Una vegada davant meu, hi havia una nena que anava cada dia a Girona a estudiar, i

despistada digué:

Dos bitllets a Girona, anar i tornar.

La taquillera va treure el cap d’aquell forat com la tortuga de la seva closca i digué:

Dos bitllets anar i tornar, et penses que som a l’estació del tren? – La gent va

riure i la nena avergonyida de la seva pifiada va córrer cap al cine.

El porter prenia les entrades.

A l’hivern, el local del cine era molt fred, tenien una estufa de llenya. Un empleat la

supervisava. D’un cove treia trossos de llenya per anar-la mantenint.

A vegades arran de les parets hi corria alguna rata.

26

La platea era coberta de fileres de butaques. A dalt corria una galeria de l’escenari al

fons amb una gran pantalla que groguejava. Petits quadres d’artistes famosos d’aquella

època penjaven per les parets: Ramón Navarro, Ronald Colman, Convad Weid, Robert

Donalt, Robert Young, Cark Gable, etc. De les dones: Clodette Colbert, Loreta Young,

Jean Artur, Norma Shearer, etc.

Recordo que quan feien una pel·lícula de José Mujica, el cine quedava ple de gom a

gom, fins als passadissos anaven plens de cadires. En cas d’alarma, la gent s’hauria

atropellat. Una dona deia preocupada:

Avui, diumenge, la meva filla amb trenta vuit graus de febre, no l’hem poguda

aturar. Ni el seu pare. S’ha aixecat del llit, s’ha emborrassat i coberta com un

esquimal ha fugit cap al Kursal, perquè donaven una d’en “Mujica”, cantava el

“Júrame”. Aquestes noies estan ben pirades.

Jo era molt petita, i recordo haver sentit aquesta cançó, en aquell cine, per aquell

cantant. La interpretava tan bé que al llarg de tota la meva vida no he sentit ningú com

ell. Era sublim i se t’emportava al cel.

Les pel·lícules eren sonores. El pare m’explicava que en la seva infància, els films eren

muts. Els de l’oest, en deien de “caballistes”. Sempre hi corrien molts cavalls, els genets

lluïen mocadors al coll, que el vent feia voleiar.

El pare no em volia al cine dels grans, però repetia:

Tu no hi tens que venir aquí. Has d’anar al cine dels capellans.

Jo feia un rabec, fins que la mare intervenia:

Vulgueu-la, per una vegada, sinó, farà unes ploraires tota la tarda. – A la fi, el

pare m’agafava de la mà i a contra cor se m’emportava.

No et poden agradar aquestes pel·lícules. – em deia.

Jo no les entenia, però m’agradaven molt.

Admirava a Greta Garbo, amb els seus ulls entornats, a la Marlene Dietrich, de veu

cascada com la d’un carreter un xic begut, però desglossava unes cançons, que eren un

27

encant. El pare no em comprenia, però jo volia aquelles pel·lícules i no els ninots del

cine del casal.

El cine del Kursal no tenia comoditats, com tampoc n’hi havia a les cases. Les butaques

eren dures, el fum de l’estufa, a vegades embromava els ulls, i algunes pel·lícules es

trencaven i la continuació no lligava amb l’anterior, Però, allà, en aquell recinte, es

somiava cada diumenge a la tarda, com un esplai per tota la setmana.

Aquelles parelles que desenvolupaven els idil·lis a la pantalla, jo les comparava amb les

parelles del poble en el passeig, festejant, assegudes en els bancs.

Tot ha passat, ja no queda res, però alguna vegada recordo el cine desaparegut i les

formoses parelles que ja són al cel.

28

Can PalamósCan Palamós era una botiga de comestibles davant de casa meva, al carrer de la Llet,

abans Calvo Sotelo i ara, carrer de la Indústria. Als de Can Palamós es deien Barnés.

Ningú no sabia per què en deien Can Palamós. Dalt del xamfrà d’una finestra hi havia

una pedra llarga que hi figura la data de 1790 (data de la Revolució Francesa), amb la

inscripció de Pera Barnés.

La botiga era petita. Hi havia un graó per baixar. El taulell a la dreta, acabava amb un

gran molí de cafè pintat de vermell, amb una roda de mà que movien per moldre el gra,

tot llançant una aroma encisadora. Tot era petit, menys el molí de cafè, tot i que en

deien “molinet”. Darrere el taulell hi havia unes lleixes de pots de vidre amb pastes per

l’olla i unes altres amb pots de caramels. A l’esquerra hi havia petits departaments de

caixes de galetes i altres productes.

En entrar, la porta era petita, amb una cadira on s’asseia l’amo de la casa, en Vicenç.

Això era pels volts del 1935. L’avi em deia que en Vicenç havia estat malalt algun

temps i va ser internat en un hospital de Girona. Es va curar però va quedar com aturat.

S’estava tot el dia assegut en aquella cadira, custodiant una capelleta de rajola blanca

que tenia una aixeta d’aigua de la mina, que usaven els clients que no tenien aigua a

casa seva.

En Vicenç quan entrava algú a comprar cridava a la seva dona:

Maria! Et demanen!

I sortia la Maria tota petita, perquè allà, tot era petit, sempre somrient, ensenyant una

boca sense dents. Per això, picava les ametlles sobre el marbre del taulell, abans de

menjar-se-les per postres.

La Maria sempre servicial i riallera preguntava als clients:

Què voleu?

I pesava l’arròs i els fideus per l’escudella o molia unes unces de cafè olorós que sortia

del calaix del molinet.

29

Al costat dels armaris hi havia clavats de propagandes: sabó “El lagarto”, amb un

gran llangardaix dibuixat, xocolata “Juncosa” de la qual, la radio anunciava cantant:

“Volem xocolata, volem xocolata de la xocolatera que és la de Juncosa, que la Juncosa

és la de primera”.

A vegades, per berenar, anàvem a comprar-ne una presa que era un tall petit. També hi

havia de l’Ametller. Molt valorada era la de la Nèlia, ja que com a propaganda, donaven

un patinet amb uns quants pilons d’embolcalls. Això va fer que la mare la comprés

sovint. Vàrem menjar molta xocolata i vàrem obtenir el patinet. Va ser l’enveja dels

nens del carrer. El recordo pintat de color taronja llampant, com els colors dels

embolcalls de la xocolata, amb la cara d’una nena dibuixada, amb un serrell i un gran

llaç als cabells, així era la Nèlia.

A la botiga també hi havia llaunes de galetes i caramels. Aquests procedien de can

Mauri de Barcelona. Les galetes eren les Maries d’una fàbrica de Girona. En tenien de

variades i bones que només compràvem quan venia algun convidat. Temptaven a la

vista les figues seques de caixó, arrenglerades, dolces i enfarinades. A l’hivern, la mare

ens feia anar a comprar una paperina per postres. De paperines n’hi havia de petites,

fines i de colors atractius, eren pel cafè i pel pebre, de mitjanes en forma de cucurutxo,

pels cigrons i per les mongetes cuites. Les grans, eren fetes de paper bast, de color

marró.

La família Palamós estava formada pel pare, en Vicenç, baixet, rodanxó, de galtes

penjant, que li donaven aspecte de bulldog amb els llavis caiguts. Tot el que feia durant

el dia era aixecar-se de la cadira, obrir la porta, travessar el carrer estret, estintolar-se a

l’altra banda i deixar que una mica de sol li escalfés la cara. A vegades s’arribava fins

a la pineda d’en Rata, que era bastant a prop i quan tornava li deia a la Maria:

He vist un clap de pinetells que feien patxoca.

Doncs home... – li contestava la Maria. – els haguessis collit. Ja saps que ens

agraden a tot, fregits amb all i julivert.

Bé... ja els colliré un altre dia.

La Maria, petita i prima, amb ulleres i de veu fina, es posava darrere el taulell i deia:

30

Què vols noia?

Quan anaves a comprar o bé:

Què hi posarem?

La filla de Can Palamós es deia Margarita. Prima com la seva mare. No era guapa, però

tenia un encant especial, que la feia agradable. Era una artista com a camisera, el seu

ofici. El meu pare deia que mai no havia dut camises tan ben fetes com les de la

Margarita de Can Palamós. Després de la botiga, venia un local sense porta i al fons, la

hi tenia la màquina de cosir i sempre el cap cot damunt de la màquina la veies cosint

camises. Tenia al seu costat una porta-finestra que donava a l’exterior, a un petit

corredor humit i ombrívol, cobert d’una parra de raïms migrolats, al fons del petit hort

tancat tot per parets, s’estenia una esplèndida figuera de figues blanques de “coll de

senyora”, que la Maria sempre ens en feia obsequi d’un plat a la tardor.

La Margarita al costat de la seva màquina hi tenia una petita caixa de botons, betes, fils,

cintes i puntes, que en aquell temps que no hi havia la confecció, el gran gremi de

modistes, els hi anaven a comprar.

Els diumenges, la Margarita s’arreglava i anava a missa. Era petita, però elegant. Duia

roba i sabates boniques i cares. Ben vestida i encantadora, la Margarita va enamorar un

músic d’una orquestra de nom. El seu pare no va consentir mai aquella relació. La seva

filla era per estar-se a casa seva, cosir i cuidar-los quan serien vells. El músic, disgustat,

va marxar. La Margarita es quedà a casa seva, de cara a la màquina, fent córrer els dits

lleugers entre les camises.

Com l’heroïna d’Ibsen o una Madame Bovary, ella havia de sentir intensament la

necessitat de desflorar els seus sentiments i cercar l’abraçada de l’home amant. Mai

ningú ho va saber. Va callar i va romandre al costat dels seus pares fins que després

d’alguns anys, va morir. Va seguir-la en Vicenç i al final, la Maria, que tal com va

viure, se’n va anar amb un somriure als llavis.

31

Els mercats d’aquell tempsMolts anys abans de la guerra i alguns anys després, Cassà tenia dos mercats, el de

dimecres i el de diumenge.

Els mercats de la fruita i verdures es feia a la Plaça Petita. Hi havia uns bancs de fusta

on s’asseien les pageses i als seus peus hi tenien els cistells. Les que es dedicaven a la

venda de fruita, muntaven les seves parades amb un gran assortit, encara que no

coneixíem aquests fruits tropicals que tenim ara.

La mare m’explicava que recordava quan varen aparèixer els plàtans. Li semblaren molt

rars, diferents de les fruites rodones i enceses de la nostra terra. Una dona se’n menjà un

sense pelar.

Jo et fot! – digué – Sí que és dolent i de mal rossegar. Tan car i de tan lluny, és

més bo el que tenim aquí.

La parada més extensa de verdures era la de la Torremansa. Ocupava tota la façana de la

botiga de robes de la “Lluna Petita”. Molts coves replets de totes les verdures. Melons i

xíndries a l’estiu, pomes a l’hivern, caquis de color taronja rebentant de suc. Amb

poques hores ho venia tot se n’anava amb els coves buits que carregava en el carro i

les falt riqueres plenes de monedes de metall, que és el que corria en aquell temps.

Eren famosos els melons de Campllong. Els refinats pèsols i faves de les dones que

venien en tren de la Vall d’Aro, els polposos cars que l’àvia comprava el diumenge al

matí, els bullia i els feia amb vedella amb una salsa boníssima que ens en llepàvem els

dits i tenia el meu pare enllaminit, deia:

Que no diguin mal de les sogres, que fa unes salses riquíssimes. No n’he trobat

cap de tan bona en tots els restaurants que he recorregut.

A la Plaça de la Coma, els dimecres, hi havia alguna parada de roba. Eren teles

doblegades en un cartó. Segons les estacions de l’any, n’hi havia de seda, de llana, de

vellut, de cartrons, de crespó, etc. Les compraves a metres i les portaves a la modista,

perquè et confeccionés el vestit, l’abric o la jaqueta, segons el figurí que escollies de la

revista que tenia. No n’hi havia de roba confeccionada, tot anava a la modista.

També, apareixia els dimecres alguna parada de ceràmica, de terrissa se’n deia, olles,

32

ansats, cassoles, que com que es trencaven sovint, s’havien de reposar. No hi havia

plàstic i els terrissers tenien molta vida. La població de Quart, veïna de Cassà, vivia de

la terrissa i quan arribà el plàstic, la va enfonsar.

Un cert temps a la plaça de la Coma hi recordo una parada de pastisseria que quan

sortíem de col·legi, hi anàvem corrents per olorar els perfums dels seus xuxús daurats i

ensucrats que enllaminaven. Ja sabia que l’àvia ens n’havia comprat un per cada

germana, com una cosa extraordinària i perquè eren més barats que els de la pastisseria.

El dimecres eren els mercats més forts.

També hi havia dues places més de mercats. La de les Mesures i la dels Hortelans.

A la primera s’hi venien cereals. La plaça té unes voltes, suposo que serien per

resguardar-se de la pluja o d’algun ruixat impertinent. Allà s’hi dipositaven els sacs de

les mercaderies que els pagesos baixaven dels carros, després anaven a fermar els

animals a una paret llunyana a on hi havia les anelles adequades. Els cereals es

despatxaven a base de cóps, eren unes mesures com pots. Tenien el cóp petit, el mitjà i

el gros, els emplenaven i després els arrasaven amb un bastó.

A la segona plaça hi anaven els hortelans a vendre planter. Aquell gènere es venia molt,

ja que molta gent del poble tenia un saió. Era un petit terreny, alguns amb pou, fora del

poble a on cultivaven les seves verdures i patates per l’any. En aquell temps era tot molt

restringit i les famílies procuraven cultivar menjar per poder dur-lo a taula.

Els pares també tenien una vinya a uns tres quarts d’hora lluny de casa, en el terreny

abrupte del començament de les muntanyes Gavarres. Estava format per feixes que

baixaven al fons a on hi havia una bassa sota un avellaner bord. La déu era permanent i

no li faltava mai l’aigua, així que aquella feixa fonda hi plantàvem hortalisses i hi

collíem molta verdura: tomates, melons, carbassons i albergínies que omplien la nostra

taula. També les serps acollien a la bassa i això a mi m’horroritzava. Era el meu

turment, contra la vinya que tant m’agradava.

Per anar a aquest terreny, la mare, sempre pràctica, va agafar un carret que tenia que era

per passejar els nadons quan eren petits, li havien regalat a França, un soci de la fàbrica

que regentava el meu pare. Com que eren gent de “postín” ho feien tot a l’engròs, així

que el cotxet era un cotxarro, pompós, amb un manillar gran i platejat, amb franges

florals pintades al costat. Quatre rodes de cautxú reforçats. Era tota una institució. Com

havia servit per a les filles del soci, ja grans, havia passat de moda, quan el varem

33

utilitzar nosaltres. A Espanya, el nostre poble, no n’hi havia de cotxets per la mainada,

així que s’estaven a casa seva fins que podien caminar i sortien al carrer donant-los-hi la

maneta.

Nosaltres ja érem grans, de 6 i 10 anys, quan la mare se li va encapritxar de treure el

carret. El va pintar de blau marí, deixà les flors d’adornament que quedaren molt mal

parades. Ella emplenà el cotxet de cabíc, cistells i decidida emprengué el camí cap a la

vinya.

Nosaltres li vam dir abans:

Mama, no el treguis el cotxet. No veus que farem el ridícul? Si no n’hi ha cap

més així. I menys per anar a la vinya.

Caram! Que remirats! No, si us penseu que portaré aquests carretons de fusta,

d’una sola roda de ferro, amb dos braços de guant perquè em tombi pel camí.

Nosaltres la seguíem, jo cap baixa i avergonyida. La meva germana, no, perquè era

petita i no entenia res. Ella contenta com unes castanyoles i deia innocent i cridant:

Mama, oi que ens hi deixaràs pujar quan tornem de la vinya?

Calla – jo la renyava, mirant a les nenes que des del portal de casa seva se’n

reien de nosaltres.

La mare, “contra viento y marea”, empenyia el carret endavant, ja que la muntanya era

un xic muntanyosa. El pare venia més tard. Crec que no s’enganxava amb nosaltres per

vergonya d’aquell artefacte.

De tornada, com que el vehicle era bastant gran, hi portàvem un sac de patates, un

cistell de maduixes, que l’àvia amania amb moscatell i sucre, també un meló i

hortalisses. Com que sempre tornàvem quan es feia fosc, nosaltres, les dues germanets,

pujàvem al carro i com que la carretera que agafàvem, feia baixada, després de deixar el

bosc hi anàvem estupendament bé, a la mare no li pesava, sinó que havia de tenir cura

que el vehicle no anés carretera avall. Aquell trajecte, vergonya a part, era fabulós. No

trobàvem a ningú a aquelles hores.

34

Quan entràvem al poble, m’amagava dintre del cotxet. El viatge havia estat

fenomenal. En arribar a casa m’afanyava a saltar i a entrar-hi.

Vine a ajudar-me a descarregar! – deia la mare.

Però jo em feia l’orni i me n’anava cap a dins al menjador.

Com sempre l’avi sortia a ajudar-la i deia:

Caram! Sí que en porteu de coses! Aquesta vinya és un tresor.

35

Els balls de l’envelatQuan era petita, pels anys 1934- 35, en el poble es feien envelats durant la Festa Major.

Els recordo al Passeig davant del cine Kursal, ja desaparegut.

En arribar la Festa Major, la moguda, pals, festes, cordes i teles, sobre el terra del

passeig, era tot un esdeveniment. Era l'antesala de l'alegria dels balls, de la música, de

les orquestres, dels vestits llargs i les noies boniques de Cassà.

Primer es muntava la carcassa de l'envelat, les cordes tibants i les lones, després venien

les llotges, dintre s’hi posaven les cadires, i les llums. Finalment, s’adornaven les parets

de lona amb domassos de color que convidaven a la festa.

Amb la meva amiga sentíem el bategar de la bateria que marcava el ritme de l’orquestra,

i es barrejava amb el xivarri d’un envelat ple de gom a gom. Nosaltres ens hi acostàvem,

i arremangàvem la lona per entrar d’estranquis per sota les llotges. Des d’allà miràvem

la pista del ball.

Recordo que les noies lluïen vestits llargs, era un ritual. No s’hi podrà anar amb vestit

curt les que ballaven, era obligatori dur-lo llarg.

Com que jo era molt aficionada al cine, coneixia de memòria els artistes de Hollywood i

els seus vestits. Comparava aquells nois i noies amb les vedettes de moda. Buscava la

rèplica dels Ronald Colman, dels Robert Young, dels Robert Donat, dels

John Barrimore o de les Claudette Colbert, de les Irene Dunne, de les Loretta Young o

de les Jean Arthur.

Els colors de moda anaven del rosa pàl·lid al blau cel fins al lilós. Moderadament

escotats amb tuls i llaços. Les noies eren totes tan atractives que semblava una festa de

Hollywood. Una noia amb els cabells curts a la garçon, tenyida de ros, portava un vestit

color carabassa amb detalls negres, que es feia veure com una salamandra.

Hi havia les bessones Irenetes, filles de la Irene del Passeig, que portava una botiga de

comestibles. Eren petites i boniques. Lluïen uns vestits llargs i iguals, per un de color

rosa, i l’altre, en blau cel. Anaven a cosir a ca la Anneta, del carrer de les Barraquetes.

No era una modista molt acurada. Una amiga de la mare ens explicava que un dia hi va

36

anar perquè l'hi confeccionés un vestit, ja que la seva modista no podia degut a la

quantitat de feina. Quan li emprovà, va veure que era molt mal tallat.

L’Anneta li anava arreglant les mànigues sobre seu, i amb les mans intentava que se l’hi

posessin bé. Digué:

No, si això s’arreglés amb la planxa. Un cop ben planxat, ja veuràs quin bon

caient.

Jo vaig pensar (ens deia l’amiga) “ja l'hi fotràs tu el mal caient”.

Però les bessones Irenetes no eren tan primmirades, i lluïen els seus vestits a l’envelat.

També, amb els concurrents que participaven en el ball, hi venia una noia molt maca,

que s’assentava en una llotja, amb les seves tres amigues. Mai cap jove la va anar a

treure a ballar. No li van dir mai res. Allò no ho comprenia, quan jo la comparava amb

una Irene Dunne de Hollywood. Era modista, simpàtica, i el seu germà la treia de tant

en tant a ballar. Però res, els joves no l’anaven a buscar. Aquells nois, li feien el boicot.

Observava que tots tenien el seu grup, i d’allà no es movien. Potser és que eren fidels

com els suricats8.

A vegades, la seva mare s’enfadava al veure que la seva filla no tenia requesta, malgrat

fer-la asseure a les files de davant. Després de molts balls, d’una revolada, li agafà la

mà, i tot emportant-se-la, li cridà:

Anem filla, anem cap a casa! Aquests mussols no et fan ballar. No els necessites

per res! Mussols! Gamarussos! – deia als joves, mentre s’enduia la filla.

Mare, calleu… – deia la noia amb veu baixa

Calleu! Calleu! Calleu! – repetia la mare – Són uns mussols i ho són.

Els nois reien per sota el nas, mentre la mare i la filla marxaven. La noia, capcot i

avergonyida, i la mare, treien foc pels queixals.

Amb la guerra del 1936 - 39, els envelats acabaren. Després vingueren altres temps i

altres costums.

8

37

Les pianoles mecàniquesQuan era petita, recordo que a la primavera, quan tornava el bon temps, arribaven les

pianoles mecàniques a alegrar els carrers amb les seves melodies, al igual que les

orenetes emplenaven el cel de xisclets al capvespre. Era una invitació a sortir al carrer, a

la vida.

Per aquell temps estaven de moda els cuplés. L’àvia Marieta em parlà de la

Raquel Meller, que era la seva cupletista preferida. A mi també m’agradava molt i la

vam arribar a veure amb els Vienesos a Barcelona, ja que el pare ens hi portava cada

any a l’estiu.

D’altres cupletistes eren la Bella Dorita, l’Olga Ramos i la Parreño. Les seves cançons

sonaven a les pianoles mecàniques.

Recordo de les pianoles, el “Júrame” de Mojica i “Flor de té” de Raquel Meller, però

també algunes de grolleres com una que deia:

“Ladrón, me has robado la honra y el mantón”

o una altre que deia,

“Una noche de neblina, con un turco se fugó”

La gent llançava monedes al pot que hi havia al costat de la pianola, per tal que

continuessin alegrant els carrers. També venien fullets amb les lletres de les cançons.

L’àvia Marieta me'n comprava i me les cantava.

El pare també en sabia molt de cantar i li encantaven les pianoles mecàniques.

Interpretava sarsueles amb un grup d’aficionats. En el grup hi havia la seva cosina i en

Nin que era el vedette. Pel seu timbre de baríton, el pare havia de representar sempre el

menyspreat. Omplien el teatre de gom a gom. Tot el poble anava a sentir-los.

Gràcies a ell vaig conèixer els cuplés de Sara Montiel, com “Sus picaros ojos”, que

abans ja havien cantat altres cupletistes. El pare me la cantava i em tenia corpresa.

38

“Le vi por la callepasó por mi lado

me dijo un requiebroque fue de mi agrado.

No quise mirarleno fuera a zararle.

El me dijo: "Vidasi usted me quisiera

igual que en la gloriaquizás que viviera"

Y yo ruborosame puse orgullosa.

Sus ojos en mise fijaron con tal fuerza en el mirar

que entonces sentíuna cosa muy difícil de explicar.

Mas que iba yo hacersi se chala fácilmente la mujer

pero el caso que no tuve reflexióny le di mi corazón.

Loquita de gozoal verme adorada

sin darme yo cuentaya estaba colada.

Por qué me decíaque se derretía.

Sus ojos morunosun poco entornaos

quedaba en mi almacon fuerza clavaos.

Y así como locadecía mi boca:

Por dios míramemírame poquito a poco por favor

que quiero sabersi es verdad que tú me quieres como yo.

Repite que sique no quieres a ninguna más que a mí

y si dices tú que si ya verássi te quiero de verdad.

El pare ho cantava amb tanta harmonia que ens tenia a totes captivades.

Algunes melodies de sarsueles es desbrossaven a les pianoles. Tot això són records

preciosos de la meva infància i d’una gent boja per la música.

40

Records de la meva escolaDe petita, la mare m’acompanyava a l’escola. La tenia molt a prop. D’una mà agafava a

la mare, de l’altra, la bosseta on duia l’esmorzar.

No m’agradava marxar de casa i feia sempre un rebec. Volia estar amb els meus avis.

Els pares anaven a treballar, però la casa no quedava mai descuidada amb aquells avis

bondadosos. Hi estava tan unida, que fora de casa meva, em semblava tot tenebrós.

Recordo molt bé, el pànic que m’entrava de viure un ambient desconegut. Els primers

anys, ens ensenyaven de lletra unes noies grans. Passàvem la cartilla. Quan vaig saber

llegir, el primer llibre va ser “El pequeño Daniel” deia: “El pequeño Daniel va a

la escuela...”.

Després tinguérem una senyoreta, però jo vaig absentar-me, ja que la meva família es

traslladà a França, a la frontera, a un poble anomenat Le Boulou, per motius de treball

del pare.

Ja devia saber llegir bastant, ja que a l’escola, aviat vaig passar a ocupar el segon lloc.

El primer, mai el vaig poder atrapar ni a França ni a Espanya.

Després d’uns dos anys, vam tornar a Espanya. El col·legi nacional estava ubicat a

l’edifici del jutjat, a la plaça de la Coma. L’últim pis, per aquest menester, el baix i el

primer eren per les classes.

La mare em va acompanyar a la secció corresponent. Portava un llibre francès que me’l

varen fer llegir perquè la mestra conegués el meu nivell. Vaig quedar-me allà. Era la

classe mitjana. Abans hi havia els pàrvuls i després, el tercer grau, que era l’últim.

L’edifici era petit i com explico, tenia dues funcions. El pati era reduït, tancat per una

senzilla tela de fil ferro igual que les dels galliners.

Després d’un any aproximadament, el col·legi nacional passà a un local molt gran, un

bonic edifici amb entrada per la carretera Girona – Sant Feliu, a on corria una bonica

tanca de ferros amb porta petita al corredor extern de l’edifici i porta molt gran a

l’entrada del jardí. En temps passat havia estat una casa senyorial, d’algun magnat de

Cassà, suposo, enriquit pels taps de suro, que des del 1850 anava flotant i produint

riquesa.

41

Allà va ser una escola per noies. No sabia on anaven els nois. Sempre vaig aprendre

entre nenes.

La meva senyoreta va ser la Maria Planas de Palamós. Tinc un bon record d’ella. Va ser

una bona mestra. A la tarda, mentre fèiem labors, ens explicava temes interessants, per

augmentar la nostra cultura, ja fossin geogràfics, d’història, de la Bíblia o de ciències

naturals.

Els escoltava amb molt d’interès i mai va haver de renyar-me perquè callés, quan

passava al matí durant els exercicis. Hi havia una colla de xerrameques que de tant en

tant ens cridava l’alto. Però a les tardes, durant les seves explicacions tenia tots els

sentits alerta.

Ens va portar un llibre molt bonic de lectura, en ell hi havia una poesia de Maragall que

em va quedar clavada al cor deia així:

El dolent fill a la dolenta filladeia un matí:

- Tu ets del cel l’estrella quemés brilla!

Et portaré a casa de ma maretot un tresor,

Et portaré de casa de ma mare...- Porta’m son cor!

El dolent fill la trobàque dormia, tot somiant.

El dolç somni que dia i nitsomia és són infant.

El dolent fill pren la destrali d’un cop salvatge trenca el seu cor.

Com llàntia d’orportant-lo en sa mà dreta

queia, prop del portali el formós cor amb dolça veu

li deia:- Fill, t’has fet mal?

Una vegada deia la senyoreta, que havia llegit un escriptor, crec que era de Jules Verne:

42

L'any 2000, l’home ja haurà anat a la lluna i hi haurà uns invents tan

impensables...

Jo pensava “Pobra senyoreta, l’any 2000! Això, era impossible. Estàvem l'any 1934. Jo

no calculava bé, i em semblava una data tan extremadament llunyana i un fet tan

impossible, que allò devia ser una exageració d’un novel·lista somiador.”

Doncs ja hi hem arribat i la meva senyoreta ja no existeix.

Com a excursió de fi de curs, vam anar a fer una berenada a un bosc de Can Vall-

Llovera. A les classes no hi havia exàmens, ni butlletins, ni reunions de mestres, ni es

marejaven els pares, i he de dir que apreníem molt. Vaig fer l’ingrés de batxiller i vaig

passar fluidament, sortida d’aquella ensenyança. Sense cap falta al dictat, a més d’una

redacció d’una plana d’un tema imaginat. Tres multiplicacions elevades, una divisió

amb decimals i dos problemes un xic difícils. Aquelles alumnes totes sortíem sense fer

faltes d’ortografia, amb bona lletra, un càlcul bastant acceptable i uns coneixements de

cultura general.

En aquella època, abans de la Guerra Civil, els Governs es preocupaven molt de

l’ensenyança. Es van construir dues escoles. Una de molt bonica que ara és l’hospital

geriàtric. Doncs no contents amb aquesta, en construïren altra de molt més gran,

preciosa, amb tot d’avantatges, amb un gran pati i jardí, però la Guerra Civil ho va

destorbar i al final va servir per a l’hospital militar. Acabada la guerra van fer l’esforç

de posar-la en marxa i ara són les actuals escoles Puig d’Arques de Cassà de la Selva.

43

Heribert Rutllan, un bon mestreEl Sr. Heribert Rutllan va ser mestre particular de Cassà durant molts anys. Degut a fets

polítics va perdre la plaça de mestre titular amb oposicions.

Va treballar en el poble i tingué una infinitat d’alumnes, de totes les edats i de tots els

nivells i tothom estava molt content de la seva labor.

Jo hi vaig fer quatre anys de batxillerat. Les matemàtiques, que per a mi era

l’assignatura més difícil, me les va fer entendre perfectament i fins i tot, em resultaven

simpàtiques. Amb ell, aquesta assignatura no hi vaig tenir problema. Haig de dir que

tots els mestres que vaig tenir durant el transcurs de la meva ensenyança, varen ser

bons, i els hi tinc estima i agraïment, ja que tots varen fer el que varen poder, però el

que em va resultar més especial i eficient, va ser el Sr. Rutllan.

Ell no perdia mai el temps fugint dels temes, sempre a ratlla, fent-nos treballar, tocant

l’assumpte de les assignatures. Prou que la mainada, múrria, a vegades, volia sortir dels

llibres i anar-se’n cap “a los campos floridos de relax”, però ell, amb la seva guia de

capità impertorbable, ens conduïa cap a l’estaqueta.

Amb ell vaig aprovar tots els curos i en algunes assignatures, amb molt bona nota. En

perdó de tots els altres mestres, el Sr. Rutllan va ser un excel·lent professor. Se li ha fet

un homenatge ben merescut.

Gràcies Sr. Rutllan per tot el que va dar-nos.

44

L’arròs del besaviA la família del meu avi Vidal els agradava molt l’arròs. Cada diumenge en feien i

deien que era molt bo perquè la besàvia sabia cuinar molt bé. La meva àvia Carmeta

m’ho explicava. Quan hi anava convidada algun diumenge se sentia molt afalagada.

El pare era corredor de taps i es guanyava bé la vida. Anaven a arrendament, no tenien

propietat i eren cinc germans. A ca l’àvia eren treballadors, havien comprat un gran

terreny en el carrer del cementiri, i hi havien aixecat una casa gran però gens bonica.

Tota la família feia de manobres d’un paleta llogat a hores. Amb molts d’esforços,

treballs, suors i estalvis van arribar a ésser propietaris.

Menjar arròs els diumenges, en aquell temps, parlo de l'any 1886, era cosa molt fina. A

ca l’àvia Carmeta, menjaven molta verdura de l’hort, i algun conill que criaven.

L’avi Vidal i el seu pare anaven molt per les Gavarres, a comprar suro, que més tard, el

besavi revenia. Coneixien molt bé aquelles muntanyes, i les seves masies:

Can Estivalque, Can Barceló, Can Gironès, Can Oms, Can Barrabàs, Can Preses, Can

Riera, etc.

A vegades, pel camí de les Gavarres, cansats de caminar, enxampats per la pluja o

acalorats pel sol roent del migdia d'estiu, es quedaven a reposar en alguna d’aquestes

masies.

Un dia d’aquests, a l’hora de dinar, la mestressa, els va dir:

Quedeu-vos, que dinareu.

No, no, gràcies – van respondre.

Si, homes. Quedeu-vos que hi ha arròs.

Al sentir aquella paraula, el besavi va mirar al seu fill interrogant.

La dona ho va entendre.

Va, que ja poso dos plats més a taula.

45

Bé, doncs ja que insistiu – digué el besavi tot content – ... Ens quedarem – I

s’assegueren davant dels plats que la mestressa ja els hi havia posat.

Sí, la meva dona cuina bé – assegurà l’home – és molt bona cuinera.

A la taula no hi faltava el porró de vi negre de la seva pròpia collita. El plats, com era

corrent en aquell temps, eren de terrassa vermella, ben fondos, les culleres de fusta i els

estalvis d’un gruixut bloc de suro sortit del tronc.

La mestressa portà la cassola grossa de terrissa vermella, fumejant, amb una bona olor

que desprenia.

Al besavi se l’hi posaren els ulls com taronges. Els seus narius s’inflaren per l'excel·lent

aroma de l'arròs, el seu plat preferit.

La mestressa els emplenà el plat generosament. Hi havia talls d’una carn blanca, i el

color de l’arròs era d’un daurat temptador.

Tots començaren a menjar. El besavi reglotava de gust. Tenia tots els sentits posats en el

plat. Aixecava la cullera plena del daurat arròs cap a la boca i tancava llavis i ulls a la

vegada.

Mengeu, mengeu! – deia la mestressa – És fet amb peix de roca.

El besavi s’aturà amb la cullera enlaire “peix de roca?” va pensar “com carall l’han

pescat el peix de roca?”

El besavi sabia que tots aquells pagesos de les Gavarres baixaven un cop al mes al poble

més proper a comprar i tots els pobles eren lluny de la costa.

Sí, sí, de roca – continuà la mestressa – Aquí fora n’hi ha un munt que paren el

sol.

El besavi se li ennuegà l’arròs i li vingueren oïts. Sortí corrents cap a fora. Allí, damunt

de les roques hi havia una munió de llangardaixos que prenien el sol tranquil·lament.

46

El besavi, em deia l’àvia Carmeta, va avorrir l’arròs per sempre. Ja no hi va haver aquell

plat tan suculent que cuinava la seva sogra. Els diumenges, sempre més, van menjar

cigrons guisats.

47

El corredor de tapsA casa vivíem de la indústria surera. Com tantes altres famílies del meu poble, per no

dir quasi totes. El meu avi Vidal passava hores davant el tinar carrant carracs. Tenia

diversos coves i paneres al voltant de la bota corxera. I anava carrant i tirant les peces

als diferents coves. Jo em preguntava "¿com ho sap de quina classe són?" "¿com encerta

al cove on van?"

Per mi era un misteri. Sabia d’antuvi quins carracs en podria treure de cada llesca de

suro. Damunt del tinar hi penjava una bombeta d’un pàmpol que amb un cordill

descentrava per fer-lo arribar just damunt de l’angle on carrava.

Els corredors de taps recollien mostres dels carracs fets i els mercadejaven. Quan el

carrac sortia de la llesca ells deien “Obra feta pel corredor”.

Els taps eren els carracs arrodonits per les màquines de mà. Abans de les barrines tots

els taps es feien a mà, després, en temps de la mare, amb la màquina i finalment amb les

barrines.

Dels diversos corredors que venien, n’hi havia dos de molt especials; un era alt i prim i

feia uns discursos que semblava un predicador. Parlem de 1935, exaltat deia:

Jo he vist la república tan escabellada, cara bruta i mal forjada que no pot acabar

pas bé tot aquest guirigall. Tothom crida, tothom vol manar i ningú governa. Ja

ho veureu, ja!

Aixecant els braços enlaire poava tota la passió d’un vident en els seus discursos, i

repetia convençut:

Hi ha d’haver ordre! Ordre la cosa primera!

L’altre corredor era baix i cepat, amb cabells grisosos. Sempre estava assegut i parlava

amb ironia de murri. En aquells moments eren temps de llibertats polítiques i venien

sovint líders de diversos partits a fer propaganda de les pròximes eleccions.

L’home baix i rabassut deia:

48

Sí, Vidal, sí! Huries d’haver vingut al míting! Quin polític, quina eloqüència! Ho

va dir tot molt clar, que tot s’havia de tirar a terra. Tot enderrocat per aixecar una

nova societat!

L’avi el mirava de tant en tant amb un aire de compassió.

Vols dir que s’ha de tirar tot a terra? – deia dubitatiu – Vols dir que en

necessitem tants de xerraires?

Sí home, sí! Ho deia molt bé! S’ha de començar des de res! El que passa és que

tu ets un proletari com jo que no es vol mullar amb la política.

El corredor anava repetint el discurs del míting de tirar aquella societat corrupta aigua

avall per engegar una marxa cap al nou país del proletariat.

L’avi de tant en tant aixecava el cap i se'l mirava dubtós. No deixant mai de carrar i

llançar taps al cove. Creia que aquella era la millor política per anar menjant i seguir

carrant.

49

L’amic del meu aviEl meu avi tenia un amic que es deia Benet.

Cada setmana en Benet venia a veure’l. S’assentava a una cadira del menjador i deia:

Bon dia, Vidal.

Bon dia Benet - contestava el meu avi.

Estaven minuts i minuts sense dir-se res més.

Jo m’assentava a un racó del menjador esperant que enraonessin, però mai van tenir una

conversa. Com que a mi m’agradava molt escoltar a la gent gran, ja que trobava

interessant tot el que deien, em quedava a escoltar.

Quan marxava sempre era el mateix:

Adéu, Vidal.

Adéu, Benet – se li responia.

Quan era a fora, l’avi deia a la meva àvia:

En Benet és molt bon home. Som molt amics. Mai hem tingut la més petita – i

senyalant un trosset petit de dit repetia – Ni així, ni així – i premia la punta del

dit.

L’àvia se’l mirava estranyada dient:

Què hi vols tenir, si no us dieu mai res? – i era així.

Quan en Benet venia de visita es mirava detingudament tot que hi havia al menjador. Hi

havia dos armaris plens de coses. Pintats de blanc esmaltat, fet per la mare, que tenia

passió per pintar-ho tot. En un adossat a la paret, a l’armari, hi havia unes xicres molt

antigues del temps de la besàvia, eren pintades de flors de colors, també molts de plats

de pisa blanca, gots i copes boniques i una figureta de porcellana que era un gat. Me

l’havia regalat l’àvia Carmeta i me l’estimava molt. L’havia posat al fons per

resguardar-la. Una vegada, una amiga malvada me la va treure i digué:

Quin gat tan maco!

50

Al moment el deixà caure i es va trencar en mil trossos. Jo vaig rompre a plorar. Ella

digué hipòcrita:

Ai! Em pensava que era de goma.

En Benet tenia molta feina en mirar coses del menjador. La meva mare l’havia fet

empaperar i com que era molt curiosa, l’emplenà de diferents coses. Hi havia dos

quadres antics que foren d’una tia, representant dues nenes molt boniques, una amb

tirabuixons i l’altra amb serrell. En una paret penjava un bonic tapís que el pare havia

dut de París com a regal per a la mare. Era una escena flamenca, en un pati andalús,

amb guitarres i ballarina.

O sigui, en Benet, tenia molt per anar mirant. En el centre, hi havia una taula coberta per

un mantell i una làmpada heretada també d’una tia, amb serrell de vidrets de colors. En

una altra paret, encaixat, teníem un bufet9, que portaren de França, amb lleixes sobre les

que lluïen un finíssim joc de cafè de porcellana, amb floretes d’ametlles rosades i, uns

plats posats en vertical de porcellana blanca, amb figures de genets amb casaca

vermella, que representava una cacera anglesa. Tot això, foren regals al pare de quan

treballava com a gerent d’una fàbrica de França.

En Benet s’ho mirava tot amb molta afició però no feia cap comentari.

Teníem una ràdio que el pare va comprar de tercera o quarta mà. Era una caixa negra,

amb tres palanquetes. Una era per les ones, l’altra per les estacions, l’altaveu era

exterior i penjava d’un cordó llarg que sortia de la caixa i el posava a dalt de la paret.

Poques cases tenien ràdio i les poques que havia vist, en cases ben estants, eren aparells

molt bonics i els altaveus anaven a l’interior cobert per una bonica tela brodada, no n’hi

havia de fils que sortissin. La nostra ràdio semblava una aranya negra.

En Benet ja se sabia de memòria tot el que hi havia al menjador, però ell ho tornava a

admirar cada setmana.

Quan se n’anava era el ritual.

Adéu Vidal.

Adéu Benet – se li contestava.

9

51

Els barrets de la senyora LolaLa senyora Lola era presumida i el que més la preocupava era ser ben considerada

dintre l’ambient d’aquell petit poble. Ella s’esmenava en ser simpàtica amb tothom. Als

nens sovint els donava un anís que portava en una bossa de Judes a la mà quan sortia a

comprar o a passejar. Als nens els hi agradava i se li apropaven dient-li: “Bon dia,

senyora Lola” i ja tenien l’anís a la mà.

Era una dona viuda de mitjana edat. De cara rodona com una pometa, de galtes enceses i

ulls petits molt inquiets i espurnejants, com de persona molt curiosa. No tenia pas a tots

els veïns de la seva part, sinó que alguns li feien “peròs”, encara que a la cara li seguien

simpàticament la comèdia.

Anava molt arreglada, un xic pintada, amb discreció. Li agradava ficar-se en tots els

assumptes intentant fer sempre el desmenjat i dient sempre que el que explicava era allò

que havia sentit dir.

M’han dit, Roseta, que aquella veïna seva que vostè visita tant, no és de fiar. Jo

no sé res, sap? M’ho han dit.

Ho deia tot en veu baixa, xiuxiuejant.

Jo, sap, de cap manera, voldria que se sabés.

Al poble continuava la seva vida pacífica. Els homes anaven a les fàbriques de rajols i

les dones a comprar i cuidant-se de la cuina, fent que les famílies seguissin endavant.

No hi havia gaires distraccions al poble. Els dies de festa, els homes anaven al Cafè a

jugar a cartes i les dones feien reunions entre les amigues. La senyora Lola s’afanyava a

ser amiga amb totes per a poder participar de les reunions i dels grups, s’esmenava en

tot. Tenia testos de flors en el pati i oferia esqueixos d’altres senyores per fer-se la

simpàtica o una plata de bunyols a la veïna quan era Quaresma o licor de codony a la

tardor.

Ella sabia que a moltes no els hi queia bé i ja sabia per què.

No, no puc empassar-me-la – deia la Maria, a les seves amigues. – amb aquest

aire de meu-meu, a mi no me la fot!

53

Les altres no hi entraven ben bé del tot, en aquesta conversa, encara que alguna

xafardera havia dit diverses vegades que en el penjador de l’entrada de la senyora Lola

hi havia algun barret de senyor.

L’entrada de ca la Lola era neta i endreçada. De rajols vermells com eren en aquell

temps, amb una butaca de vímet, un test de fulles verdes i lluentes, que treia a fora quan

plovia i al fons un xic amagat hi havia un penjador. Les males llengües deien que al

vespre, ella tenia alguna visita.

En aquell poble pacífic, avorrit, de vida quotidiana, la Maria estava cansada que el seu

marit, el qual era un gran aficionat al cafè i al joc del canari, la deixés sempre sola. A

més a més, el seu marit era molt distret. Quan arribava a casa seva la dona li deia:

On has deixat el barret?

Ah. Me l’he endut? – responia distret.

I tant, si no t’estesis a l’aguait, no sé què en faríem de tu!

Ell movia l’espatlla indiferent.

Tant s’oblidava del barret que un dia, la Maria, decidida, va sortir de casa seva. Se’n va

anar a ca la senyora Lola i entrant desaforada li digué:

On és el barret del meu home?

Ai, no sé què em dius Maria! – exclamà sorpresa.

La Maria s’apropà al penjador mig amagat i allà estava el barret del seu marit. L’agafà

d’una revolada i es mirà la Lola com un cantó que dispara cent.

Ai! – digué la Lola- No sé com hi ha anat aquí.

Jo sí que ho sé. – digué la Maria.

La descoberta s’allisà el cabell, es posà la mà a la cintura i digué carinyosament:

Bé, Adéu, senyora Maria.

Adéu senyora Lola. – contestà verinosa la del barret a la mà i tancà la porta amb

tanta fúria que quasi fa baixar els vidres.

54

L’anell de prometatgeEn Xicu de cal Xerrac, era un noi treballador, intel·ligent pel negoci dels taps que havia

heretat del seu pare. Tenia un gran encant per les dones, moltes estaven enamorades

d’ell; d’aspecte forçut, un xic agitanat, de cabells negres ondats i ulls encisadors. No es

preuava10 mai de les seves conquestes i entre els amics quan li deien:

Apa Xicu! Te l’has ben feta teva, aquesta nit passada al ball, a aquella forastera

tan maca.

Ell no feia cas, responent:

No serà tan maca, era molt simpàtica.

Sí, ja, ja, ja ho vàrem veure...i què? La vas acompanyar a casa seva?

Va, no en parlem, no en parlem.

Fugia sempre d’estudi sobre aquests temes i per ell, no sabien mai res, només el que

veien i el que comentaven les llengües tafaneres. Era el Don Juan del poble.

Hi havia el costum els diumenges, després del cine i el ball de tarda, de passejar per la

Plaça Major. Nois i noies anaven separats, només alguna vegada quan un noi volia

festejar a una noia se li posava al costat després de ser rebutjat vàries vegades. Era el

ritual. També entre ells es feien mirades enamorades.

La colla de les senyoretes distingides, és a dir, de casa bona, no hi anaven al ball de

tarda perquè “no feia fer fi”. Anaven al cinema, sempre que la censura ho permetia. En

canvi, als balls de nit, de tant en tant, sí que hi compareixien, sempre acompanyades

d’una mare o d’una veïna d’edat.

A la plaça, el diumenge, quan sortien les noies del ball de tarda, que era el ball dels

treballadors, venien alegres, mogudes i xerrameques. Els nois s’atrevien amb elles i les

piulejaven, les seguien al darrere i els hi feien bromes que elles acceptaven contentes.

Entre la colla dels atrevits hi havia en Xicu.

En el grup de les senyoretes fines, la Maria Lluïsa, s’havia encapritxat d’aquest noi i

deia a les seves amigues:

10

55

No, si a mi no em dirà mai res. No li vaig, jo.

Una companya li contestà:

Deixa-ho estar. No sé perquè et fixes amb aquests. És vulgar. Sembla un gitano.

I tant! – deien les altres, mentes totes se’l miraven de reüll.

La Maria Lluïsa sabia que tan sols amb una picada d’ull d’ell, les hauria tingut a totes a

la palma de la mà.

Ella no els hi tenia en compte. En un moment, neguitosa, es desprengué de la colla, que

li digueren:

Què fas? A on vas ara?

Ella es plantà davant d’en Xicu i li digué emportada per no sabia què:

Aquesta nit hi ha el ball al casino. Jo hi aniré.

Es quedà tota vermella, encesa de vergonya pel seu exabrupte.

Bé – digué el noi – que et diverteixis.

Ella tornà amb les amigues, i quasi plorosa, es lamentà tot girant la cara i girant

l’esquena a la colla dels nois.

No veieu? Ni m’ha fet cas.

Perquè hi anaves! – li digué una – Per què t’humilies?

Els nois anaren marxant tot dient a en Xicu:

Com les arrossegues! Fins i tot a les de la vorera fortificada!

Ell no va fer cas.

A la nit es va celebrar el ball. A les files de davant de les cadires hi havia aquelles noies

senzilles i rialleres que els nois sempre treien a ballar. A la fila del darrere s’hi asseien

les més tibades, que se’ls hi deia que no tinguessin massa franquesa amb els vailets.

En Xicu va dansar tota la nit amb qui va voler i a la Maria Lluïsa ni la va mirar. Ella

quan va tornar a casa seva, va esclatar a plorar i la seva mare, que la sentia des de la

seva habitació, no sabia com resoldre aquell assumpte.

56

Amb el transcurs del temps en Xicu anava divertint-se amb la seva colla i, acompanyava

a diferents noies sense decidir-se per cap.

Has de casar-te Xicu – li deia la seva mare – Ja ets gran, i bo seria que portessis

una jove ben maca i bona noia aquí a casa.

Esteu de punyetes, mare, no hi penso jo amb això, ja hi ha temps.

Sí – es lamentava la seva mare – que no et pesqui alguna berlanga.

No tingueu por – la consolava – ja sé allà on vaig.

I sí, amb tota la seva colla, cada dissabte a la nit, després del cafè, anaven a la ciutat

veïna a fer les seves ràtzies setmanals.

Durant la setmana, treballava de valent i es divertia els diumenges amb les noies del

poble a la plaça i al ball, mentre les beates anaven a rosari cobrint-se el cap amb les

mantellines.

La Maria Lluïsa va fer tot el possible perquè en Xicu es fixés amb ella fins que

aconseguí portar-lo al seu costat durant les passejades del diumenge al sortir del cine.

Ell continuava rondant-les totes però de tant en tant, es deixava caure al costat de la

Maria Lluïsa, i deia als seus amics:

És bastant bonica i em ve tant la darrera....

També pensava que era una noia de bona posició social. Pubilla, tenia només una

germana i la seva mare gaudia d’una bona renta.

A vegades l’acompanyava fins al portal de casa seva. Allà rondejaven una mica, mentre

des del baix balcó es sentia el piano que la seva germana tocava abstreta. La Lluïa li

deia, fent-se la interessant.

T’agrada aquesta melodia? És de Debusy.

M’agrada més el pas doble – deia ell contundent.

En Xicu no decidia res formal i no deixava que alguns vespres festegés les noies massa

fàcils que l’estiraven cap als racons foscos dels carrers extrems del poble.

La Lluïsa ho sabia, però ho dissimulava tot. Mentre l’acompanyés de tant en tant...

Alguna vegada ell li repetia:

57

Dona, t’hauries de buscar un noi fi, de corbata, comptable d’un banc. No veus

que jo sóc de Can Xerrac? – ella es desesperava.

No m’ho diguis això. És a tu a qui vull.

Quan venien les festes, ell es passejava galant i obsequiós amb alguna formosa forastera

que venia convidada. La Lluïsa preocupada, el feia anar a buscar per una veïna amiga,

que era com una criada. En Xicu li repetia.

Diga-li que ja hi aniré quan hagin passat les festes.

Al final, es varen prometre. Ell li regalà un anell caríssim, d’una maragda grossa com un

insult. Quedà sorpresa, l’abraçà i el petonejà a dojo. L’ensenyà a les amigues i totes

comentaren el valuós anell.

El festeig durà un temps. Quan la Maria Lluïa li parlava de casar-se ell ho tirava lluny

dient-li:

Ja en parlarem.

La Lluïsa ho deia a la seva mare i sí que se’n va parlar. La mare va anar a trobar a la

mare d’en Xicu a casa seva i li assabentà que donaria un bon dot a la seva filla gran i la

faria pubilla si es casava immediatament.

En Xicu s’ho pensà molt bé i es casaren. Ella per fi va entrar al seu paradís al costat

d’en Xicu. La sogra molt contenta perquè a Cal Xerrac hi entrés una noia amb un molt

bon dot.

La mare d’en Xicu portava la casa, ajudada per una criada. Entre tant, la senyoreta

Maria Lluïsa dormia mig matí i a la tarda anava de visita a casa de les amigues o a casa

seva a escoltar els concerts de piano de la seva germana.

En Xicu passat el primer any de casat tornà a les seves ràtzies nocturnes. Ara, mensuals,

i no amb amics, sinó en solitari, sense voler parlar mai del tema.

La Maria Lluïsa ho sospitava però es feia la beneita i tots contents.

Una setmana que la mare d’en Xicu va estar malalta, la Lluïsa va anar a comprar a la

carnisseria. Al davant hi tenia unes quantes dones i entre elles hi havia la “Cuca”, una

noia de reputació un xic dubtosa, que s’absentava de tant en tant del poble.

58

Doncs ara tu per aquí “Cuca”– li digué el carnisser.

Sí, ara ja em quedaré aquí i tinc xicot.

Les dones se la miraren sorpreses, i el carnisser també. Ella cofoia continuà:

És casat, però tal i fa. M’ha promès que es divorciarà i que es casarà amb mi. –

Allargà la mà i mostrà un anell d’una maragda insultant. – Me l’ha regalat el

meu xicot com a promesa.

A la Lluïsa se li obriren uns ulls com taronges. Era el seu anell. Feia dies que l’havia

perdut, no el trobava enlloc i estranyada, ho repetia al seu marit, tot preocupada:

El deus tenir endreçat en alguna capsa – li deia ell tranquil

La Lluïsa ho comprengué tot al moment, coneixia la frescor d’en Xicu i del que era

capaç. Anà a casa seva corrents, regirà les tauletes i el tocador del seu quarto i escalfí en

plors tirada sobre el llit.

Quan al migdia arribà en Xicu, la Lluïsa va armar la de San Quintin. Ell ho negava,

dient-li que no fes cas de la “Cuca”, que volia posar mal viure entre ells.

I l’anell? – cridava ella desequilibrada.

Hi ha tants burros a l’Empordà que s’hi assemblen – contestà ell pacífic.

La Lluïsa se li tirà a sobre esbadocant-lo.

Ell, ja una mica esvarat, li digué:

Dona, he pensat que d’avui endavant aniràs a estiuejar a la platja, passaràs un

mes a l’hotel.

La Lluïsa es quedà impressionada. Allò eren paraules majors. Aquell temps, al poble,

ningú anava d’hotel, un mes de platja. Ja sabia com impressionaria a les seves amigues.

Ara s’adonarien el que valia en Xicu i que valia la pena aguantar-ho tot per ell.

La setmana següent, ben equipada, marxà de vacances al mar. Ell li comprà un altre

anell, més pompós i car que el primer. En Xicu continuà amb entusiasme el seu ímpetu

pel negoci i altres ímpetus no tan comercials. Ella aquests temes, els va deixar córrer, ja

que sabia que a ell no el canviaria, com passa amb tots. Seguí tot igual, i tothom

content.

59

Una noia amb pretensióLa Lluïsa era una noia amb pretensió, sempre deia:

Una noia és per un rei.

Si ella és reina – li contestava la seva mare.

La Lluïseta s’ho creia de debò. Esperava que un jove vindria de la ciutat a ballar al

poble i se n’enamoraria d’ella. Era bonica, un xic revinguda, que és el que els agradava

a aquell temps als nois. Simpàtica i graciosa, s’emportava els balladors a garbells.

Anava de companya amb la Maria i aquesta encara que no es quedava sense ballar era

una mica de les que ni si queda. Primer era la Lluïsa. Ella se’n burlava una miqueta de

la seva amiga pels xicots que aprofitava per ballar. N’hi havia un que treballava en una

botiga de la ciutat veïna anomenada “El dàtil”. Quan se’ls hi apropava i com que era

una mica denerit, la Lluïseta li deia:

Mira, ja tens el dàtil aquí. Ai festes, que les passaràs dolces!

La Maria s’enfadava, però li perdonava tot per no quedar sense amiga.

Alguns nois intentaren festejar amb la Lluïsa, ella els anava menyspreant a tots. La

Maria s’estranyava d’aquest comportament, ja que algun, era molt agradable.

A ca la Lluïseta es dedicaven a la venda del peix. Cada dia, de bon matí, el pare, la mare

i ella anaven amb un carretó a buscar les caixes de peix a l’estació. A vegades també

n’arribaven a la tarda i tornem-hi. De tant en tant, els ajudava el germà però com que

era petit, el pare, li dispensava.

A la filla, la feren anar a cosir de sastressa. Els vespres, amb la modista, a fer-se els seus

vestits. Els diumenges, al ball, apareixia sempre molt mudada.

La Maria quan anava a buscar-la veia les caixes de peix a l’entrada a punt de ser

transportades a la peixateria, un local molt bonic amb forma de piràmide en un cantó

d’una plaça petita del poble. Semblava un templet i donava un segell particular en

aquella placeta. Amb el temps, els progressistes ho varen enderrocar.

60

A ca la Lluïseta, com era natural, sempre s’hi sentia olor de peix.

No ho puc suportar – es queixava la filla.- no podeu dedicar-se a una altra cosa?

– preguntava a la seva mare.

Això et dóna menjar! – exclamava la mare. – i pots anar com una senyoreta a

cosir. Amb mi hauries de venir – la exhortava – a vendre peix perquè sabries

quin bo hi fa a l’hivern amb el glaç de les caixes.

Ells es guanyaven bé la vida entre els seitons, els barats, les sardines, les bogues, els

sonsos, els pops i calamars.

No ho aguanto – es queixava la Lluïseta.

Es rentava molt sovint, portava sempre una ampolla de colònia “Heno de Pravia” molt

de moda en aquell temps, i es perfumava sempre a fora el carrer i preguntava a la Maria:

Sents pudor?

No, dona. No exageris. Fora de casa teva no se sent res.

Aquests detalls, a ella, no l’ensorraven. Un cop en el ball aixecava el cap i amb aquell

aire de superioritat es mirava a tothom com si fos una reina.

Una tarda, a la sala, aparegué un xicot molt guapo, molt ben vestit. Semblava un noi de

casa rica i ho era de veritat. Com sempre, a la que va veure va ser a la Lluïsa. Ella se

sentia molt afalagada. Va desplegar totes les seves arts de simpatia. Varen ballar tota la

tarda i quan va acabar el ball, ell la va voler acompanyar.

La Lluïsa agafà a la Maria del braç, com feia cada vegada que sortien i digué amb

coqueteria:

Ai no ho sé, pot ser que no m’acompanyi, ja tinc la meva amiga per anar a casa.

Ell, encara més interessat, respongué:

Vindré amb vosaltres, vull estar una mica més amb tu.

Anaren cap al carrer i seguiren direcció avall mentre la Lluïsa parlava amb un accent de

Barcelona repetint que la seva mamà no volia que anés al ball.

61

La Maria es quedà astorada de la barra que tenia la seva amiga i del seu canvi ostentós

pensant on arribaria la seva pretensió.

El jove se la mirava dubtós i amb un somriure sorneja.

De cop, la Lluïseta s’aturà davant d’un edifici dels més bonics del poble, amb un cancell

sobre el que corria una balconada de pedra amb un cavaller que matava al drac.

Ara entrarem – digué la Lluïsa, fent veure que tocava el timbre – ja pot anar-

se’n, no vull que la mamà el vegi.

La Maria es quedà encara més astorada. De cop i volta va aparèixer el germà petit de la

Lluïsa, tot corrent i acalorat i apropant-se a ella li cridà:

Corre, Lluïseta, vine, el pare m’ha dit que hem d’anar a buscar les caixes de peix

que han arribat a l’estació.

La Maria es quedà glaçada i el jove esclatà a riure. La Lluïsa sense alterar-se digué:

Ai! No faci cas d’aquest ximplet és el babau del poble i a mi em té mania.

El nen continuà:

Sí, ja veuràs el pare! Ja et fotrà!

El resultat va ser que el jove elegant i finolis no aparegué mai més i la Lluïseta segons

diu el refrany i com fan totes les noies que mentre esperen el seu “principe azul” es van

casant. Va anar a l’altar amb un jove formal i treballador, empleat del ferrocarril.

62

La Margarita i la PaciènciaLa Margarideta i la Paciència eren germanes i vivien al mateix poble. Una a la Plaça de

la Coma i l’altra al carrer Martí Dausà, on per cert només hi vivien la Margarita i el seu

home, en Joan. El carrer és curt i estret, ocupat per les parets d’uns horts i altres parets

llargues d’un altre edifici, és com un carrer mort.

La Paciència habitava una casa molt vella i mal feta de la Plaça de la Coma. Parlo de

l’any 1934. Les cases no eren tan ben arreglades com les d’ara. Llavors moltes façanes

eren descalçades, amb el calçobre caient, pelades i despintades. El poble era decrèpit,

anava a arrendament.

També hi havia, però, uns quants edificis molt bonics que eren i són objecte de la meva

admiració.

La Paciència vivia amb el seu home, recollits a casa d’en Pere Salvi. A l’entrada de

rajols trencats i no gaire nets, hi havia algun feix de bruc per encendre el foc de la llar.

Quan tornaven tots tres de la vinya d’en Pere Salvi, la Paciència portava un bon feix de

llenya per escalfar-se, i un cistell vell i mal trenat amb algunes figues el setembre o

cireres bordes a la primavera.

La Paciència anava tota ella mal arreglada, així com els seus companys. De neta gens,

de polida tampoc. No sé si es pentinava, ja que exhibia un monyo o recollit de cabells

molt tinyós que marcava el punt final d’una clenxa que separava dues tofes de cabells

enganxifosos i aplanat. Tenia bigoti incipient que acabava amb uns pèls llargs prop de

les comissures dels llavis que li conferien un aspecte de foca.

Quan anaven tots tres cap a la vinya, el marit, taciturn, no deia res, jo crec que

d’enraonar no en sabia. La Paciència era la més espavilada al caminar i en cada

gambada feia voleiar uns draps o pedaços a cada costat de la falda.

Com que en Pere Salvi no la podia seguir, el vell li deia cridant:

Paciència, no em deixis! Paciència, no em deixis!

Algun eixelebrat del poble li responia:

63

No tinguis por que et deixi la Paciència, amb la pinta que fa qui vols que la

vulgui!

La Margarita era la imatge oposada de la seva germana. Era extremadament neta i

polida. Fregava diàriament els rajols amb lleixiu, i cada quinze dies amb salfumant. De

genolls, com es feia llavors, sobre una banqueta de fusta i fregalls d’espart.

La Margarita sabia portar molt bé la casa. Fregia bacallà, que en aquell temps era molt

barat i era la menja dels obrers. Per dinar li’n posava un tall al seu home i en Joan l’hi

deia:

Margarita, com és que me’n dónes un tall? Jo he sentit tres “xius” a la paella.

No, home, no! - replicava ella - Ho has sentit malament! Només n’he fregit dos

talls, un per tu i un per mi.

En Joan, enrabiat, l’hi deia que havia sentit molt bé quants “xius” hi havia hagut.

La Margarita portava molt bé la hisenda de la casa. Comprava les llaunes de sardines a

la Societat de les Barraquetes, on eren més barates. Després anava a Can Palamós, que

era una botiga de comestibles a prop de casa seva i li deia a la Maria:

Maria, vine a obrir-me la llauna de sardines. En Rafael de la Societat m’ha dit

“Ja te l’obriré Margarita” i jo que l’hi he dit: “No Rafael, ja me l’obriran a can

Palamós, perquè pel camí perdria l’oli”.

La Maria, amb una santa paciència, li obria la llauna de sardines perquè no se li perdés

l’oli.

Com a clienta de Can Palamós, també els hi demanava algun bri de julivert o permís per

omplir el càntir d’aigua, ja que aquella aigua coïa molt bé la grana.

Quan anava a dormir la Margarita s’hi emportava algunes galetes, per menjar-se les

quan en Joan s’hagués adormit. Sota el coixí hi poava un grapat de garrofa.

En sentir el rosec, en Joan endormiscat li deia:

Què menges?

64

Garrofa, Joan! Que en vols? - deia ella sol·lícita.

No, no m’agrada la garrofa. La garrofa pels rucs.

Ella continuava rosegant tranquil·la.

Ja ho crec que en sabia de portar una casa!

65

La Quimeta de Can JuliLa Quimeta de Can Juli tenia una botiga de comestibles al carrer del cementiri.

Nosaltres amb la mare la visitàvem cada dijous quan hi anàvem a comprar. Sempre ho

fèiem al vespre, havent sopat, ja que hi fèiem tertúlia i tornàvem tard.

L’avi deia a la mare.

Ets com la Maria del Bateu que no s’estava mai a casa, ja t’agrada rondar i

xerrar. A veure si avui veniu més aviat. Cap a les dotze de la nit ja està bé!

La mare no l’hi feia cas i hi tornàvem. La Quimeta era molt simpàtica i graciosa i

sempre em donava un tall de carbassa dolça confitada, que treia d’un pot de vidre que

tenia sobre el taulell.

Es parlava de tot. Jo m’ho escoltava embadalida, ja que m’agradava molt anar amb la

mare a casa de les seves amigues a passar rosari, com deia l’avi, o sigui, a fer-la petar.

La Quimeta ens explicava que havia quedat vídua molt jove, amb tres fills. La mare deia

que era ben cert que quedar-se vídua és el pitjor que l’hi pot passar a una persona. Ella

deia que els diumenges a la tarda, a quarts de cinc quan passaven els matrimonis de

bracet cap al cinema, li agafava tanta tristesa que es posava a plorar.

Després ens deia que no sabia com fer-ho per pujar els fills. Amb el jornal denerit d’una

dona no podia donar als fills el necessari.

Veig que les vídues que van a treballar han de passar les de Sant Vicenç de Paul,

que deia el meu marit en pau descansi.

Pensava que volia obrir un negoci.

Mira si seré totxa – repetia – que volent posar una botiga d’espardenyes vaig

anar a demanar a una espardenyeria i les espardenyes donaven per viure.

De cap manera! No la posis pas! – em van contestar – Et fotràs de gana.

Nosaltres tirem perquè fem córrer altres coses.

66

La Quimeta, innocent, no va portar la botiga d’espardenyes, sinó de queviures. I veta-la

aquí. Es queixava que a l’altre extrem del carrer hi havia una altra botiga que pels

pagesos que anaven a mercat era més avinent. El dia de mercat no feien gaire calaix, ja

que quan passaven per la seva botiga, ja anaven proveïts. Però sempre quedava algun

ressagat.

La Quimeta era molt devota, tant com la botiguera de la competència. Les dues es

delien per passar el rosari. Un cop a la setmana es reunien amb el senyor rector, com a

membres d’acció catòlica, hi compartien la seva fe i la seva animadversió talment com a

galls de baralla.

Davant de ca la Quimeta hi vivien uns pagesos que criaven vaques. Tots els matins, les

dones del poble anaven a buscar la llet. Un dia molt matí van picar fort a la porta.

La Quimeta sortí per la finestra i veié el petit de la vaqueria donant cops porta amb

molta impaciència.

Què vols? – va cridar.

Baixa Quimeta! Ven-me dos quilos d’arròs que la mare l’ha de batre per posar el

suc amb l’aigua de la let.

La Quimeta ben astorada baixà amb camisa de dormir i li vengué l’arròs.

El germà de la Quimeta es deia Plàcido. Era trempat, solter i vivia plàcidament amb la

germana i família al carrer del cementiri. Era granaire. Comprava la grana als pagesos i

la revenia al detall, a la botiga o a l’engròs, en el magatzem del costat.

Mentre que al seu germà semblava que li anava bé la Quimeta es queixava de que els

queviures donaven poc.

Hem d’anar amb compte a tornar els envasos de llauna perquè ens els abonin.

Hem de vigilar amb les paperines i ajuntar el pes. Si perdem un xic d’aquí i una

mica d’allà, aviat ens anirem a fer punyetes.

Més d’una vegada el havien entrat lladres a robar. Van haver de posar una alarma que,

en entrar un intrús, encenia i apagava el llum fent guspires com uns petits focs

artificials. Quan ens la van ensenyar jo em vaig espantar molt.

67

Mireu doncs. No entraran a la casa – deia la botiguera. Llavors la gana feia

córrer i hi havia molts lladres de gallines i conills.

Els últims dies de la guerra en Plàcido es va trastocar. Deien que entrarien els nacionals

i els moros i que tallarien el cap a tothom. En Plàcido se’n va anar a l’Ajuntament per

demanar que tothom es refugies a la plaça. Els nacionals van entrar i en Plàcido no va

perdre el cap, ben al contrari va recuperar la lucidesa i continuà amb el magatzem de

granes.

68

Alguns records de la Guerra Civil del 1936 – 1939Tenia nou anys quan va esclatar la revolució del 18 de juliol del 1936 a Espanya. En

realitat va començar el dia 17 al Marroc.

Els primers dos anys de la guerra, la població civil, a part dels nois que van haver d’anar

al front, no vam sentir gaire el brogit, encara que sí vaig patir el racionament dels

aliments. Coneixíem per la ràdio i els periòdics els combats que es lliuraven en el front

d’Andalusia. Els cents de les tropes nacionals cap al nord, l’altra fletxa cap a Madrid i

una tercera a Llevant. Això era lluny i com que a nosaltres no ens tocaven bombardejos,

per ser un poble petit, perdut a la província de Girona, podíem en aquell moment, estar

tranquils.

Després, a mitjans de l’any 1938 ja va començar a fer-se difícil trobar aliments. Les

botigues anaven quedant buides, en els prestatges només hi havia les lleixes. De tant en

tant, venien sabó o figues seques i es formaven cues per obtenir-los.

Recordo que a casa i a moltes altres es menjava farro, era farina de blat de moro. El pa,

cap als últims mesos del 38 també es feia amb farina de blat de moro, s’engrunava tot,

no era consistent. Quan el menjaves es feia una bola a la boca i quasi no podies

empassar-la. En aquell moment, enyoraves cruelment el pa blanc.

Havia vist a la meva àvia caure-li algunes llàgrimes i deia.

Jo ja sóc vella, mai més veuré pa blanc.

Hi havia uns veïns que tenien monedes de plata i amb elles podien comprar pa als

flequers, que treballaven poc i d’amagat. Les seves lleixes també estaven buides. Però

amb la plata o amb intercanvis es podien trobar aliments.

Una tarda, en el meu carrer va sortir un nen a la porta de casa seva menjant una llesca de

pa blanc grossa. Els meus ulls varen fer ballarugues.

A dintre! – sento cridar a la seva mare – Josep! A dintre a berenar!

Vaig comprendre que a ells no els hi faltava de res. Devien tenir molta plata.

69

Era tal la premoria que es passava que moltes dones carregades d’algunes peces de roba

per canviar, anaven viatjant per pobles de pagès que tenien aliments com farina, oli,

llegums, patates i d’altres.

La meva àvia deia a la mare.

Hem de sortir a buscar menjar. Em recordo que tinc una fiola a un poble prop de

Figueres. Anirem a veure-la.

Amb l’àvia i la mare vàrem anar al poble a prop de Figueres.

S’havien proveït de mitjons, mocadors i samarretes, comprades a un stock que a

vegades venien d’estraperlo i després ho descanviaven.

Vàrem arribar a una masia gran, la portalada oberta i un home d’edat, d’aspecte

bondadós, ens va rebre.

L’àvia es donà a conèixer, presentant-li la seva filla i la seva néta.

Sóc la Carmeta de Cassà, padrina de la Josefa d’aquesta casa...

L’home l’interrompí

Ui! La Josefa! Es va fer monja, de quant temps parleu!

L’àvia se sentí un xic atabalada.

No ho sabia això. No ho sabia.

L’home, que en el fons era un bon jan i, estava cansat de presentar-se parents de per tot,

va dir:

Au, entreu, asseieu-vos a la taula, que aviat trauran l’escudella.

L’àvia no va fer embuts, entrà, i nosaltres, la seguirem. Jo em sentia molt avergonyida i

admirava aquell bon home que ens va comprendre tant bé.

Vàrem assentar-nos a taula, era llarga, ja que s’hi assentava la gran família de la casa.

Tots ens varen ser simpàtics. La mestressa ens va servir un bon plat d’escudella i

després, carn d’olla.

70

La mare va bescanviar mitjons i samarretes per oli i mongetes.

Ens acomiadarem molt contents d’ells, vaig entendre que de tant en tant, ajudaven als

visitants que hi acudien premiats per la misèria.

Començant l’Alçament Nacional, en el poble, es desbordà un instint venjatiu contra tota

persona que era fitxada de dretes. Ens varen requisar la ràdio i alguns matalassos. Varen

venir milicians a buscar-ho. Els pares passaren molta por, ja que sabien que els del

comitè d’Orriols havien anat a pobles emportant-se els homes fixats, i els mataren per

les cunetes de les carreteres. A Cassà no hi va haver cap mort, gràcies a un alcalde, que

ara se l’hi ha fet un homenatge i se’l mereix.

A mig període de la guerra es decretà fer un camp d’aviació a Cassà. Així que es

confiscaren uns camps del mas La Torremansa i allí es planificà el camp d’aviació. Com

que estava cobert d’userda es cridà a la gent que anés a collir-la. Doncs bé, una colla de

persones, sacs i cistells a les mans, i fauces al puny, cap a can Torremansa.

A casa, vam anar-hi la mare i jo, també amb saques i cistells per fer menjar pels conills,

com tothom.

El primer a arribar, la mare, amb la fausa, estellà en una mà, corre-cuita, embolicada en

els baixos de la faldilla, tornarem a casa. El pare li va dir:

No has de fer aquestes aventures. Has de quedar-te dins, i no sortir. No veus que

tot et surt malament?

El pare era bon home, però tenia un caràcter molt fort i de tant en tant deixava anar una

bona tamborinada.

El camp d’aviació no es va realitzar després d’haver aixafat tota l’userda de Can

Torramansa. Durant el conflicte civil vam patir moltes restriccions de llum. Enceníem

llums de petroli, de carburo i d’espelmes. Això ens deixava un llot negre al nas i a la

gola que després sortia en els mocadors.

El nostre petit hort tenia de veí l’espaiós col·legi de can Vilaret. En temps de la guerra,

cap al final, quan va venir la desbandada dels republicans, es va emplenar de refugiats.

Com que el meu hort donava al seu pati, separat per una tela de llambra, vaig fer-me

71

amiga d’unes nenes i m’emplenaven de cigrons guisats que els hi portava. Recordo molt

bé la cara d’aquella nena i els cigrons. El poc, els varen fer marxar a tots cap a la

frontera. Sé que allà varen anar a parar a uns camps de concentració sota el Pirineu, en

zona francesa, i d’allà, segons he llegit, cap als camps de concentració d’Alemanya. En

veure les moltes pel·lícules dels nazis i dels seus camps d’extermini, no deixo de pensar

en aquella nena que, compassiva, em donava cigrons.

El desembre del 38, un vespre, varen venir unes dones, amigues de la mare. Va haver-hi

un xiuxiueig entre elles. A mi, la mare, m’envià a dormir, però de darrere l’escala, vaig

entendre que el pare, que havia estat cridat al front, feia uns mesos, estava amagat pels

boscos de les Gavarres, junt amb els marits d’aquelles dones. Vaig veure que totes elles,

acompanyades de l’avi, marxaven de casa.

El meu pare i els seus amics s’havien amagat a una casa de pagès. Les dones hi anaren a

veure’ls i a portar-los roba. Com dos d’ells eren ben estants, les seves dones els hi

portaven menjar per a tots.

El gener del 39 varen bombardejar Cassà. Venia de casa de l’àvia de la carretera i

passant per la vorera, la fressa d’un avió volant molt baix em va espantar. Amartellava.

Trossos d’asfalt saltaven com peixos. No sabia què fer. No hi havia ningú a fora. Em

vaig posar a córrer cap a casa. Encara no hi vaig arribar una fressa aterridora d’avions,

omplí el cel. Ja dintre, arribant al menjador, començà a tronar un bombardeig despietat

per sobre el poble. L’avi ens va fer tirar a terra, sota la taula. Ens miràvem espantats.

Ara coneixíem el que era la guerra.

Quan sortirem tímidament de casa al carrer, no hi havia ningú, tothom estava esporuguit

a dintre. Vàrem tornar a intentar-ho vàries vegades, i a la fi, sortiren els veïns espantats.

A poc a poc, vam saber que les bombes havien caigut a la carretera, prop de ca la meva

àvia paterna, per allà, on pocs moments abans, havia passat camí a casa. Havien mort

sota una escala, com a refugi, una mare i una filla, que les trobarem abraçades.

Caigueren bombes en diferents punts del poble i s’imposà un pànic general.

L’avi va decidir portar-nos a Sant Mateu de les Gavarres, un llogaret perdut entre els

boscos, amb una família d’uns cosins amb qui teníem molt bona relació.

72

Allà hi vam menjar patates bullides, sopa de farro i trossos de truita que ens va venir

com gloria beneïda. Tenien moltes gallines i les truites varen abundar.

En els boscos hi havia soldats desertors que a la nit o cap al tard, quan ja era fosc,

venien a menjar. La cosina, que era molt bona gent, els atipava. Ella tenia al seu fill al

front i deia:

Pobrets, també m’agradaria que algú donés un tall de pa al meu fill. Qui sap on

para! Qui sap on és! Ai Déu meu, tingueu pietat d’ell!

Un vespre, entrà el tiet esvarat i digué als soldats que estaven menjant un tros de pa amb

truita:

Correu! Marxeu! Que venen les tropes de milicians.

Ells, saltaren corrent i per una porta de darrere, que donava a les corts, fugiren cap al

bosc.

La cosina va adonar-se que s’havien deixat unes cantimplores i unes mantes, ràpidament

les agafà i les tirà a les corts de les vaques, tancant fortament la porta. En aquell

moment entraren uns soldats i se sentia tot una trèmula a fora.

Ens varen fer unes salutacions: braços enlaire i punys tancats. Ens obligaren també a

nosaltres a fer aquella salutació. La cosina els hi va fer menjar pa amb tomàquet i truita.

En marxar digueren que havien matat set soldats que es refugiaven a una casa veïna.

Tots tremolaven. Després exigiren al cosí que els acompanyés a buscar al camí cap a

França. En quedar sols, la cosina va rompre a plorar.

Ja no el veuré més. Déu meu! Perdre l’home i el fill! Tingueu compassió, Féu

meu!

La mare la consolava. La tragèdia va durar dos dies. No vam menjar res, ni gana que

teníem. Ho passàvem entre els plors de la cosina.

Al segon dia, al vespre, tornà en Siset, el cosí. La seva dona l’abraçà i es fongueren tots

dos en plors.

73

Pensava no tornar – deia – no m’han tractat pas malament. Els he indicat el camí

per anar a la frontera i m’han deixat marxar.

Un dia després arribaren les tropes nacionals. Era en caure la tarda i vam veure un

contingent de tropes avançar cap al camí que pujava cap al llogaret. Nosaltres, les

criatures vam aixecar el braç amb el puny a l’aire i ells ens varen dir que no era així, i

ens ensenyaren la salutació feixista. Ens donaren mallades d’alumini i preguntaren a en

Siset el camí de la Bisbal. Ell els hi va indicar i varen marxar.

Al poc, tornàrem a casa amb el carro d’en Siset.

Per la carretera, hi havia algun cavall mort a les voreres, ens descobria que hi havia

passat tropes i que tot era un desgavell per les coses tirades pel camí.

A casa, tot estava regirat. Ens havien robat i desvalisat. Els avis s’havien quedat al poble

però en els últims moments, per la por que els hi havia fet els veïns, que tots marxaven

cap als masos dels afores, dient que entrarien les tropes i que ho matarien tot, també

varen marxar. Ens explicaren que van refugiar-se a una casa de pagès, amb molts altres

coneguts, que portaven alguna cosa per menjar i a ells, vells i desvalguts, no els hi varen

oferir res.

Al cap d’uns dies, el pare tornà a casa i l’alegria va ser total. No hi havia res per menjar

però el pare es va espavilar entrant a l’Ajuntament a fer-hi alguna funció i el menjar va

tornar però varem tardar temps en veure el pa blanc.

74

El senyor Josep DalmàsVaig veure a la revista Llumiguia de Cassà de la Selva un escrit de reconeixement sobre

el Sr. Josep Dalmàs. Està molt bé aquest recordatori. Sí, el Sr. Dalmàs va ser un alcalde

molt honorable que va tenir el poble durant la República i els primers anys de la

sanguinària Guerra Civil de 1936 – 1939. M’hi afegeixo en aquestes paraules de

Llumiguia, donant suport a les seves bones gestions que deixa constància que hi ha

polítics que honoren la raça humana.

El Sr. Dalmàs era molt amic del meu pare però d’idees completament oposades. En

política es contradeien sempre, però en persona eren dos bons amics.

Vaig estar malalta. Vaig caure en una malaltia que en aquella època era una pesta i

molta joventut moria per la seva causa. Recordo que era una nena que el 17 de juliol de

1936, portaren amb taxi a Barcelona, de visita a casa d’un metge molt eficient, del

carrer Mallorca. Aquells dies Barcelona era com un cementiri. Tot callat. Tot mort. No

transitaven cotxes i el meu pare digué al taxista:

Va, anem de pressa, que això em dóna molt mal so. Anem al metge, al Carrer

Mallorca, a “x” número.

Vàrem anar-hi i em va receptar repòs i unes injeccions intravenoses.

Marxàrem molt ràpid. Sortirem de Barcelona deixant-la tant silenciosa com quan hi

entràrem.

Una vegada a casa vaig començar a fer repòs. Les injeccions senyalades no es trobaren

en cap farmàcia del poble, ni tampoc a Girona, a on el meu pare va recórrer en un

peregrinatge.

A casa, el pare va començar a pensar i se’n va anar a casa del Sr. Dalmàs a explicar-li el

problema. L’endemà vàrem tenir tres capses d’injeccions, ja que es va desplaçar a

França i va tornar amb les injeccions. Això no ho oblidaré mai.

Gràcies Sr. Dalmàs, sigui allà a on sigui i crec, que està al cel, en el lloc més bonic,

encara que les seves idees no fossin aquestes. Sí, hi està! I també, està en un lloc

insubstituïble: en el cor de molts cassanencs i cassanenques.

75

El metge Sr. RuscalledaEl metge Sr. Ruscalleda va ser molts anys un metge de Cassà. Va exercir amb cura i

dedicació, va ser molt apreciat pels seus clients i familiars. Se li va fer un homenatge i

com que jo vivia a fora, me’n vaig assabentar tard, així que li vaig escriure una

carta lamentant no haver-ho sabut abans, em contestà molt atent, dient-me que aquelles

paraules meves, eren una de les coses que li reconfortaven de la seva tasca realitzada.

Allò em va agradar molt.

D'ençà que va arribar al poble, devia tenir uns vint-i-cinc anys, ens vàrem aconductar

amb ell i fins que es va jubilar quan jo ja era fora de la població. Recordo, que quan era

jove era molt atractiu, com que era simpàtic, a vegades s’aturava a un cosidor de

modista del meu carrer, a xerrar una miqueta. Totes es desvivien per ell.

Jo era una nena i estava malalta de tuberculosi, així és que a casa el vam necessitar

molt. Recordo que després de fer-me la visita i donar-me la injecció, s’asseia al peu del

llit i enraonava amb els meus pares. Mai ens va fer cap indiferència. Els meus pares

l’adoraven.

Amb els anys, vaig tornar a viure a Cassà i, amb la publicació d’un llibre escrit per ell,

que crec que el Sr. Tolosà se’n cuidà de portar a terme, se li va fer un homenatge. Jo,

vaig comprar el llibre i m’hi vaig acostar perquè me’l dediqués, com va fer tota la gent.

Ell, me’l firmà dient-me unes paraules simpàtiques.

Amb aquest llibre vaig assabentar-me de moltes coses d’ell que no sabia, com de tots els

seus llargs viatges pel món, de la seva carrera com a cirurgià, o sigui, que tenia un munt

d’aptituds, que haver-les fetes servir, hauria pogut ser un gran metge, especialista i viure

a una ciutat. Però ell era humil i es va trobar molt bé en l’ambient de Cassà.

Encara que un xic tard, jo li dedico aquestes lletres al bon Sr. Ruscalleda, que si en el

meu poble s’hi va trobar bé, li he de dir que nosaltres també el vàrem voler molt.

Gràcies per tot Sr. Ruscalleda.

76

La meva veïnaLa senyora Dolores era veïna de casa meva. Tenia obsessió amb la neteja. La seva casa,

el mosaic li lluïa com si fos de vidre, semblava uns plafons d’un palau xinès. Cada dia

passava el drap. Com que havia estat criada de casa de senyors, durant la seva joventut,

es passava els veïns fregant la casa i com que no tenia fills i només estava amb el seu

marit, el senyor Josep, tenia molt de temps lliure.

Ella es fixava molt amb la netedat de tots els llocs que visitava, així, deia d’unes noies

presumides que figuraven, ben pintades, passejant-se per la plaça del poble els

diumenges, deien:

Poden ben presumir. Val més que anessin al cementiri a netejar la seva tomba

que està plena de llepons.

A casa seva venia a les veïnes, enciams i tomàquets que cultivava a l’hort el seu home.

Sabia de totes les novetats del poble.

Teníem un pou mig amb la veïna i a través d’una porta de llauna rovellada que es

tancava per la seva part, ens passava de tant en tant algun plat de figues de coll de

senyora, quan era la temporada o préssecs de la vinya quan eren madurs. La mare li

agraïa els regals, donant-li grossos ansats plens de llet i cafè ben ensucrada.

La senyora Dolores no sabia llegir ni escriure, com eren tantes dones en aquell temps,

però quan el seu marit li llegia el diari, ella parava tota l’atenció i li agradaven molt les

notícies. En el corredor de la seva eixida, s’asseien a la fresca i ell es dedicava al diari.

Jo ho sentia des de l’altre costat de la paret i em feia molta gràcia quan el senyor Josep

llegia els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, ja que era per allà del 1942.

Llegia en “Fonpapén i en Degollé” (Von Papen, el ministre exterior dels nazis i en

Degaulle, l’amo de la França lliure, exiliat a Londres) quan el periòdic es referia a

aquestes persones.

M’agradava molt fer col·lecció de cromos d’història i en tenia una de la Primera Guerra

Mundial. Com era criatura em vaig ficar al cap que en una estampa hi havia el senyor

Josep. Era ben igual. Un soldat amb baioneta calada atacava a un enemic enmig d’una

77

sanguinària batalla. Tenia un bigoti gros com el meu veí i la mateixa expressió.

L’ensenyava al pare i li explicava el símil entre ambdós personatges. Ell somreia irònic.

No veus que són dibuixos?

En veure la meva expressió dubtosa, continuà

Espanya no hi va entrar a la Primera Guerra Europea. Va ser neutral.

Què vol dir neutral?

Que no vàrem participar en el conflicte.

La paret ens separava dels veïns però al final dels horts, una tela alàmbrica ens feia

visibles.

El senyor Josep, guiava el seu carretó pel mig de l’estret corredor de maons que dividia

el seu hort en dos. Havia de fer equilibris per no tombar-ho anant com anava, ple de

gana, tràmec, càvec, podadora i cistells. Al final de l’hort, sortia per la porta que donava

a la carretera i enfilant-la, arribava a la vinya.

El senyor Josep, de jove, se n'havia anat a Cuba i va fer-hi una petita fortuna. Al arribar

a Espanya es buscà una bona noia treballadora i neta. La seva esposa va ser la senyora

Dolores, que s’havia passat la joventut fent de criada. Després es varen instal·lar al

poble, comprant una bonica i espaiosa casa que tenia un hort llarg fins a la carretera. La

Dolores va ser com una senyora, cuidant-se només de casa seva i netejant sempre el

mosaic que brillava com una “alum” 11. Es sentia contenta de tenir un bon marit,

treballador, formal i que sabia llegir el diari.

Quan a darrere el reixat alguna vegada es parava a enraonar amb mi jo li deia al senyor

Josep:

Com s’ho ha fet, senyor Josep, allà a Cuba, per fer una fortuna?

Amb molta diligència i poca consciència – contestava sorneguer.

11 Peça de alumini

78

Al pas dels anys, el senyor Josep es va morir. La senyora Dolores va quedar desolada.

Sempre plorava. Quan conversava, sempre acabava plorant. Em pensava que es moriria

de tant plorar. Caient-li les llàgrimes, mai va parar de netejar els mosaics. Ja vella, va

caure malalta. Des de casa sentia els seus singlots de l’amor. M’entrava un terror

indescriptible. Per què s’havia de patir tant per anar-te’n? Un dia els plors es varen

acabar.

Aquella casa dels meus veïns restà muda. El corredor de l’eixida, silenciós i els arbres

fruiters de l’hort varen anar morint-se com els seus amos.

79

L’home tranquilEl meu pare era soci d’una empresa de taps de suro.

L’Ernest era el capitalista fort, emprenedor i negociant. Era un home tranquil. En les

compres del suro i la venda de taps, era molt bo. Vivien a Cassà de la Selva. Van

traslladar la fàbrica a un poble francès, just passada la frontera, a l’altra part dels

Pirineus. Per evitar les despeses d’exportació.

Havent-se traslladat feia poc a França, l’home tranquil, dormia en un pis i venia a dinar

a casa. El pare era el soci més humil, sense capital invertit, però molt eficient en la

coneixença del suro i dels taps, era el seu ofici, a més, sabia el francès.

Amb el pare i la família, vivíem en un gran i bonic pis de lloguer, gràcies als beneficis

que el pare obtenia del negoci. La mare s’admirava del luxe que gastaven la dona i la

filla del capitalista.

Mira Joan, mira! – deia sufocada. – A l’estiu a Platja d’Aro, i amb tot luxe. Ja ho

veus?

Sí, li contestava el marit – Ho deuen tot.

Què dius ara?

Si ho sabré jo! Que hi sóc pel mig! Jo no podria dormir.

La dona es preguntava com seria el seu marit que no tenia el do de l’Ernest, per poder

també gaudir del luxe que tant envejava.

L’Ernest esperava poder adquirir un xalet molt luxós, que estava negociant per

instal·lar-s'hi la seva família que residia a Espanya.

Havent dinat el soci deia tranquil·lament:

Ja em dispensareu, faré una becaina – Posava els braços creuats damunt la taula i

recolzava el cap i al minut ja roncava.

La mare l’admirava i deia al pare:

No veus l’Ernest – parlava amb veu baixa – No veus com de bé s’ho pren, tenint

el cap ple de negocis.

És un tranquil – responia el pare en veu alta.

80

Calla, calla, que el despertaràs – xiuxiuejava la mare.

Què va! – cridà fort el pare. Hi va donar un cop ben fort a la taula que la va fer

trontollar.

L’altre va continuar roncant com si no sentís res.

Veus? Ja t’ho deia – continuà – I pensa que ens cauen unes lletres que no sé com

les pagarà. No hi ha ni cinc de calaix. Sort que té crèdit i pot anar capejant el

temporal amb préstecs al banc i anant a la deriva. Però com que paga, encara que

tard, se’n va sortint. Per fer-ho així, cal molta galta.

Cinc minuts abans de l’hora, es despertava, estirava els braços i deia:

Apa, som-hi. Anem-hi. – i els dos socis, feien camí cap a la feina.

A vegades, el pare, venia molt capficat pels deutes que hi havia i per la por que tot

se n'anés en orris i perdre la feina.

Un dia, tornant d’un viatge de negocis per França, es queixava a la mare:

Treballar és cansat, però aguantar això em supera. L’Ernest, tant sí com no ha

volgut anar a una fàbrica amb la qual havíem quedat molt malament. Enviarem

una tramesa de taps de xampany, els discs dels quals no havien estat enganxats

amb la goma adequada. Era deficient. Ja li vaig observar a l’Ernest que el

producte no estava en condicions. Ell no em va fer cas. S’envià, i al cap de poc

la mercaderia va ser retornada.

Quan vàrem ser en enfront de la fatídica fàbrica, l’Ernest hi volgué entrar.

Vinga, som-hi. – insistí.

No vull entrar-hi. – va dir al pare.

Però home, anem-hi. No se’n recordaran. – repetí l’Ernest, que el necessitava per

la traducció del francès.

Després de molt insistir hi vàrem entrar.

I tant que els vàrem conèixer, després de presentar la targeta!

L’amo del xampany els va fuetejar amb crits i paraules. El pare estirava del braç en el

seu soci, tot xiuxiuejant-li:

81

Anem, anem, marxem.

L’Ernest, ben calmat, no es movia, aguantant el xàfec, i repetia al senyor exaltat:

Calma! Calma! Tranquil, esperi, paciència. – i es quedava allí plantat.

Sap? – deia l’Ernest en veu alta, al senyor de la fàbrica embotelladora. – Això

que ha passat és culpa del meu germà, que és un sonat – i deia al pare – Va Joan,

tradueix! No t’encallis. – li manava la pressa. – No, no – tornava, dirigint-se al

senyor. – No passarà més. Ja el tindré ben amarrat al meu germà, cara dura. –

Vinga, tradueix, insistia.

El meu pare traduïa barbotejant, bocabadat, de l’empenta del seu soci, d’inventar-se un

germà cara dura.

No varen vendre res, no varen fer cap comanda.

Quan al migdia es van asseure en un restaurant d’aquella ciutat, l’Ernest va dir al pare,

tot menjant a boca plena:

Veus, Joan? El que et falta a tu és empenta, home, empenta. Si no, no

s’arriba enlloc.

L’Ernest continuà el seu abundós àpat, tranquil i satisfet.

82

Records d’un poble de RossellóVarem anar a viure a França ja que la fàbrica on el meu pare treballava com a director

es va passar a l’altre lloc de la frontera per no haver de pagar els forts aranzels.

Quan entrarem al poble hi havia un pont magnífic que em va impressionar. Era penjat

entre forts calbes de ferros el seu camí de travesseres de fustes i tres arcs de ciment i

pedra que els aguantaven. El riu Tec, corria en un fons de palets i cantos rodats. Tenia

una amplitud exagerada i era torrencial a la primavera i a la tardor. El pont donava un

segell peculiar al poble i era el seu millor adornament.

Recordo quan a les nits d’estiu tornant del balneari de “La Font Minerale” donant la mà

a l’avi, deixàvem la carretera de plàtans ombrívols i entràvem a la passera del famós

pont penjat. Les fustes travesseres trontollaven un xic però la mà forta de l’avi em

donava seguretat i allà, a l’horitzó, s’aixecava la lluna com un globus de plata.

Semblava que es detenia uns minuts i que continuaria rodolant per la línia ondulada de

les muntanyes. En un moment s’enlairava seguint el cel estelat, reflectint-se en les

basses quietes del riu mig sec, que mostrava milers de cantos rodats. Aquella hora era

màgica, ha quedat gravada per sempre dins el meu cor i de tant en tant em visita i

recordo aquella quietud meravellosa sota un gran arc de cel puntejat d’estels i la foscor

dels boscos.

Ara, el pont, està destruït, el varen substituir per un altre, indiferent i vulgar com molts.

Quan ja de gran vaig tornar a visitar el poble, al veure aquell nou pont pla i repetit em

va condoldre, em va entristir. Per la història del poble sabia que el pont penjat es va

construir l’any 1850 i es va destruir el 1959, doncs tenia més de 100 anys. Pensava que

s’havia ensorrat en temps del a guerra dels alemanys de l’any 1939 – 1945 però no, va

ser per desviar la carretera i com la nova havia de passar per camp de l’alcalde, abans de

tocar les seves terres, es dictà tirar el pont a baix. Allà, com aquí, com a per tot, i en tots

els temps, els que manen no se’ls pot tocar.

No fa gaire temps, em va venir la nostàlgia d’aquell pont que no he oblidat mai i li vaig

fer una poesia, en francès, que vaig enviar a l’alcalde del poble. Em va contestar molt

sorprès i agraït i m’envià un llibret de la història del poble feta pels alumnes del

83

col·legi, guardo la carta i el llibre com un tresor. Penso si en 150 anys de col·legi de

nens francesos algú hauria escrit unes lletres al formós pont.

La meva poesia deia així:

Au Pont du Boulou

En arrivant d’Espagne

fus toi qui j’ai connu

tres arcs et tres entrailles

merveilleux Pont du Boulou.

Emportés us les fortes ailes

berceau de mon chemin

s’adormi mon cœur d’enfant

et depuis de parcoure cert temps

c’était d’un songe la fin.

A toi Pont du Boulou

bateau des gracieuses voiles

à l’air suspendu

berçant les cœurs des hommes

qui croisent ton chemin

cherchant un mon perdu.

Jamais nous ne trouverons

tes arcs de capitaine

servant de support aux câbles

et aux fers de ces antennes

que gardent les chemins

que croisent les destins.

Malheur aux cœurs des hommes

que destourien ta beauté

sons baisser un coin d’aumône

à qui voudrai l’espoir et l’amintié.

Jamais pourrons te voir

les générations nouvelles

ni qui veux que le pont

sois des hommes

l’union éternelle.

Merveilleux Pont du Boulou

ces arcs et ces antennes

charmantes ces boiseries

ces câbles et ces merveilles

Salut Pont du Boulou!

Je t’honore Pont chéri,

puisque emporté la tempête

des hommes malheureux

qui rugen de venin

détruire tes merveilles

de ta face le dessin

Adieux Pont du Boulou!

Jamais pourá tourner

les vieux temos adorables

mes songes d’enfant perdus.12

12 Traducció a la última página!

84

En el poble, ocupàvem un segon pis, esplèndid, de nou balcons al voltant de la façana,

des d’on es contemplava una vista meravellosa per ser aquell un edifici molt aïllat. En

entrar tenia una avinguda de càssies que xarbotejaven els ocells a l’estiu. Al darrere hi

havia un jardí de rosers i una palmera.

L’escola no estava gaire lluny, anàvem separats nois i noies, per una paret.

A classe, la meva professora, portava una manteleta negra a l’hivern. Era grossa i tenia

el seient sobre una tarima, des d’on ens vigilava.

No em va costar gaire aprendre aviat el francès, perquè el pare el sabia i me’n va

ensenyar.

Voilà! – deia la senyoreta, a les del meu grup – vous n’avez pas ponte d’une

espagnloe qui vous passe pour lire?

Jo entenia que allò d’ “espanyola” era com un insult. Els francesos són molt

xovinistes13.

La mare, un dia va venir tota amoïnada i digué a l’àvia.

Mira què m’han dit a l’epiecarie. – passaven uns gitanos fent passar l’ós, i em

digueren – no els coneix a aquests? Són espanyols.

L’àvia tallà:

I tu no els has sabut contestar? Havies de dir: No, no els conec, però segurament

que han vingut aquí a veure els seus germans.

A l’escola es treballava matí i tarda amb els llibres, no amb la costura. Allà, no es perdia

el temps. L’ idioma era el francès, no el Rosselló, o d’altres de les regions franceses.

Eren molt centralistes.

Recordo les lliçons de la mestra, molt interessants totes. Quan tocaven matemàtiques,

que per a mi eren difícils, ho escrivia a la pissarra, hi havia manat a les alumnes portar

uns paquets de joncs, lligats amb unes gometes, en grups de deu i així, ens ensenyava

les unitats, desenes, centenes i milers. Érem nenes de set i vuit anys i anàvem molt

13 Creença narcisista que el propi país es superior a tots els altres.

85

avançades. Combinava els números amb els joncs, després es passava a la pissarra,

marcant els dígits. Jo em feia un embolic, ja que venia de la cartilla de pàrvuls d’un

col·legi espanyol.

Com jo a casa plorava perquè no ho entenia, ja que també tot es parlava en francès i

estava totalment prohibit dir-ho en Rosselló. El meu avi, convençut, que la seva néta era

una eminència incompresa, deia:

No, si això ve dels joncs! Pobra nena! Ja ho arreglaré, jo. Aniré al riu i et faré

una capsa plena de joncs, que serà la millor!

Així que una matinada, l’avi, baixà al riu i de la riera trencà joncs i va fer una capsa

plena de desenes i centenes de petits brincs lligades amb gometes.

La caixa era de cartó. No era tan maca com la de la Delphine, que tenia un pot pintat tot

d’arbres de cacau i negres que els transportaven.

L’avi creia que jo aprendria molt bé amb els joncs.

Però no, no hi havia manera. El meu pare, que sempre estava fora, viatjant taps per

França, uns dies que estava a casa em va agafar pel seu compte i amb números escrits i

exemples m’ho va fer entendre molt bé. Així que quan vaig tornar a tenir classe de

càlcul me’n vaig sortir.

A la plaça del poble hi havia un monument als soldats caiguts de la Primera Guerra

Mundial. Quan fa poc vaig tornar a visitar el poble, no hi era. Em vaig quedar astorada.

També se l’han carregat? – pregunto a un transeünt.

No! – em digué – l’han traslladat a una altra plaça – i em senyalà a l’esquerra.

Vaig comprendre que a causa de la carretera que venia d’Espanya, com travessava

aquella plaça, el trànsit i el progrés havien arraconat els sentiments.

El nou monument de pedra es va traslladar a una altra plaça més apartada. Tenia

d’inscripció dels soldats del poble morts a la primera guerra i seguidament separats per

una ratlla venien els soldats morts de la Segona Guerra Mundial, amb les dades

respectives de 1914 – 1918 i 1939 – 1945. Amb tristesa vaig pensar “sí, homes de cor

de pedra, aixequeu monuments de pedra els pobres soldats, però no sereu capaços

86

d’acabar amb les guerres”. Aquells noms desconeguts, per mi, em feren trontollar

l’ànima.

El poble, pertanyent a terrenys termals, abundava l’aigua medicinal i era famós pel seu

vichi anomenat “La Font Mineralle”, un balneari que s’aixecava als afores, al peu de la

carretera que venia d’Espanya, bordejada de grans plataners, després del bonic pont. A

l’estiu, l’avi, m’hi portava a prendre les aigües. La gent la bevia amb uns gots graduats

amb un nivell que els hi havia marcat el metge, ni un grau més ni un grau menys, això

no privava que després omplissin les garrafes de les fonts abundants que es trobaven

pels marges dels camps i a casa seva se’n bevien a dojo.

A la botiga del Balneari, venien entre altres coses, caramels. L’avi, un dia me’n va

comprar un d’especial, gros, de franges de colors, quasi no em cabia a la boca. El

xuclava a gust, tant dolç com la mel, amb un moviment dels llavis em va caure sobre les

fustes del paviment del pont i en tan mal moment que per entre les conjuntures va anar a

parar al fons del riu, sobre les pedres rodones, ja que a l’estiu, hi havia poca aigua.

D’allò em va sortir un rebec. Ja que sovint si perdia alguna cosa, esclatava a sanglots.

L’avi es va enrabiar perquè jo no callava i agafant-me per la mà, em feia seguir amb

dificultat, ja que no volia deixar el pont. Com allà al carrer es parlava Rosselló, vaig

sentir que unes veïnes deien, tot mirant-se a l’avi malament:

Dejà! No es pot deixar els minyons en els xicots, són uns malhumorosos.

A casa vaig continuar el rebec a causa del caramel, i l’avi deia:

No, no la voldré més amb mi. Tothom ens mirava del seu rebec.

L’endemà al matí, quan vaig aixecar-me per anar a col·legi, vaig trobar el meu gros

caramel sobre la tauleta, jo creia que foren els àngels que a la nit varen anar a buscar-lo

al fons del riu compadits dels meus plors. Però va ésser l’avi, que una altra vegada baixà

al fons del riu per buscar-me el dolç.

El bonic edifici a on vivíem, tenia una llarga tanca que voltava la placeta de les acàcies.

En els seus pals de ferro hi creixien unes plantes enfiladisses que tapaven la vista de la

carretera. En aquelles cúspides frondes, un dia, vaig tenir la passió d’amagar-hi el bastó

del senyor del primer pis, que havia deixat descuidat a la barana de l’escala. Ell, de

seguida va venir a preguntar-me si l’havia vist, jo pensava “per què m’ho diu a mi?

87

També hi ve al jardí la dona del camp que els hi porta els recuits, la bugadera, que cada

quinze dies ve a rentar-los la roba i la dona de la neteja, com tenia aquell senyor la

intuïció que havia estat jo?”. Quan va arribar l’hivern i totes les fulles de la planta

enfiladissa van caure, allà va aparèixer el bastó del senyor del primer pis, recte i bonic,

amb l’empunyadura de metall, entre els troncs retorçats de les branques seques.

Varen viure prop de dos anys en aquell bonic poble, per circumstàncies diverses

tornarem a Espanya. Quant els empleats dels transports tragueren tots els pobles per

portar-los al camió, en veure el pis buit, les parets nues i totes les pertinences nostres al

carrer, vaig sentir-me com despullada i una gran tristor m’ennuegà el cor. Quan dintre el

cotxe deixava aquell parc d’ombres de acàcies, i corríem per la carretera sobre el bonic

pont que s’anava perdent a la llunyania, sabia que amb ell perdia part de la meva

infantesa.

88

Quan anàvem de visitaQuan de petita vivia en aquell poble francès dels Pirineus, a vegades, els diumenges a la

tarda, anàvem amb l’avi de visita a ca els sogres d’un soci del meu pare.

Es deia Madame Vivién. Habitava un petit xalet molt bonic, en el barri dels que havien

anat a la Indoxina a fer fortuna, ja que havia sigut de l’imperi francès.

Madame Vivién, era una senyora de mitjana edat, molt cuidada. Ens rebia carinyosa i

deia a l’avi, amb la seva veu gutural de francesa:

Entrer meussieur. M’amuse que hagueu vingut a veurem. Passo tantes heures

sola. – Després es dirigia a mi.

Voilà, ma petite, ara vindrà la Nicole i podreu jugar.

La Nicole era la seva néta.

Ens assentàvem en el bonic menjador de mobles senyorials. Sobre el piano hi tenia

bibelots, figuretes i una copa alta de alabastre sobre la que hi descansaven coloms d’ales

obertes.

Com l’avi se l’escoltava molt atent ella es queixava de les seves amargures.

Ja ho dic jo. No ho veuré però tot anirà perdut. No quedarà res. El jove és un

esmalucat. La meva filla s’hi va voler casar, tant si com no. – Se li escapaven les

llàgrimes, que s’eixugava amb un mocador blanquíssim amb olor d’herbes de

lavanda.

No s’hi amoïni, Madame Vivién. – li deia l’avi. – la joventut és així. També és

bonic que s’enamorin.

Però de persones centrades! Si el meu marit hagués vist tot això! Mon Dieu!

Mon Dieu!

Recordo que el seu jove era guapo, elegant, tal com un artista de cinema. Es presentava

igual a un figurí. Cabell clenxinat i corbatí com era la moda. A vegades en el cafè on

89

feia el vermut, pujava sobre una taula llarga de mormol i es posava a ballar claqué,

imitant a Fred Astaire. Deixava a tothom bocabadat. Llavors comprenia les llàgrimes de

Madame Vivién, i així va succeir, tota l’herència i el negoci se’n va anar aigua avall. La

fàbrica, el capital, la finca i més n’hi hauria hagut. Aquell figurí clenxinat era soci amb

el meu pare en el negoci dels taps. Ell era l’amo de l’edifici de la fàbrica. L’altre soci

era el capitalista i el pare el varen admetre perquè coneixia molt bé el suro i els taps.

El ballarí quan festejava a la Caludette, la filla de Madame Vivién, molts diumenges li

faltava. Se n’anava a la ciutat propera a fer les seves disbauxes. Quan al ball les amigues

amb sorna li preguntaven pel seu xicot ella deia:

Passa balanç, té molta feina.

Elles reien, però no feia que la Claudette baixés el cap, ella tenia el xicot més guapo de

tot el poble.

En aquells dies de visita m’escoltava amb paciència els laments de la Madame Vivién,

mentre per la finestra mirava els dos elefants de mosaics de colors que adornaven el

petit replà de l’escala del jardí. Deia la Madame que els havia portat el seu marit d’un

viatge a la Indoxina. Em tenien tan obsessionada aquells petits elefants que jo també en

volia per casa meva.

La mare em mudava per anar de visita. Portava un vestit blanc de seda, de crep, amb

una capelina sobre l’espatlla i un barret rosa de ràfia calada amb una aleta que portava

dos floretes blau cels al damunt del front. Jo em sentia com una princesa i la Madame

em repetia que era molt bonica.

A mitja tarda va entrar la seva néta i dues amigues. Van dir-me si volia anar a jugar al

jardí. No hi vaig anar perquè m’agradava més escoltar la conversa dels grans.

Quan les nenes van tornar a entrar al menjador, la Madame digué:

Voilà, veniu, us donaré el regal que vaig comprar a la ciutat. – Anant cap al

bufet, tragué un preciós pastís de xocolata. Era una grossa gallina. El posà sobre

la taula i acostant-me’l a mi, me l'oferí joiosa. – Allez, ma petite, prend! Mange!

Mange!

90

Allò em semblà una aparició miraculosa. I com vaig entendre molt bé la invitació, vaig

rodejar el pastís amb els meus braços, pensant que aquella senyora era una benedicció i

que aquell pastís era tot per mi. Com no sabia prendre bé la mida de les coses i

recordant les observacions de la meva àvia de “guarda sempre per l’endemà” vaig

destapar la gallina i només vaig prendre el més petit que hi havia, una llaminadura lila,

color que em va quedar gravat per sempre al cervell. De seguida, la Madame, tragué la

gallina i li oferí a les nenes. D’una arpada, s’endugueren el cap, l’altra arrancà una ala i

així tot va anar desapareixent en un moment. Aquelles nenes no devien tenir una àvia

que els hi inculques guardar per l’endemà.

La Madame digué:

Voilà, ça va! – i s’endugué la plata buida.

Les nenes contentes van tornar a jugar al jardí. Jo em vaig quedar al menjador. Ja no em

semblava tan bonic, ni em varen interessar més les lamentacions de Madame Vivién, ni

els coloms d’alabastre sobre el piano ni els elefants de mosaic del jardí.

Al sortit, quan vàrem ser a la carretera, vaig tenir una reacció inesperada, em vaig tirar a

terra, entre crits i plors, rebolcant-me per la sorra de les voreres. L’avi s’espantà:

Què et passa ara? – em digué sorprès.

Jo no podia contestar. Emmaregada de la desaparició de la gallina.

Com va poder em va arrossegar fins al nostre pis. L’àvia enfadada, després la mare, que

també em va entrar a l’esvalot.

Què tens? Què et passa? – em preguntaven estranyats.

La gallina!! La gallina! – sanglotava.

Al final l’avi va dir que no em voldria mai més enlloc i que s’havien acabat les visites.

91

El burro i les cireresA la vora del riu, arran d’uns horts hi havia un cirerer curull de cireres. De lluny es veia

la vermellor pel damunt del mur de pedra seca que tancava la finca.

En Joanot se les mirava des de sota cada vegada que passava pel camí del riu entre els

esbarzers i el llistó. Volia fer-se un top de cireres però no hi arribava. Saltava, però era

inútil, s’acostava al mur i s’esgarrinxava. Tan a prop dels ulls i tan lluny dels dits.

Migdia, el sol roent i la calor es feia sentir. A en Joanot, li estrenyia la gola, se li

assecava per moments. Tan a prop com era el riu però ell encaparrat amb les cireres.

En Joanot tingué una pensada. Va anar a buscar el burro que tenia el seu pare.

A vegades, l’havia vist portar agafat amb una corda. Anava pels carrers empedrats del

petit poble rossellonès, al peu del Pirineu. Traginaven coves de raïms al temps de la

verema, semals de força pesants i voluminosa, saques i gra de patates en temps de les

collites i quintars de rocs quan hi havia algun enderroc.

Me’l mirava, el burro d’en Joanot. Puc dir que quasi me l’estimava. Era pacient,

capbaix, esporuguit per les garrotades de l’amo. No sé per què li pegaven. Ara penso

que seria per la seva inalterable condició social, com tanta gent desgraciada a qui els

toca rebre. El burro d'en Joanot, per no tenir res, no tenia ni nom. Era descolorit,

amb taques de diferents tons, cua-curt, orelles baixes, llagrimós, uns pèls mal pentinats

sobre el front. A vegades, els hi anava a acariciar i crec que ell, m’ho agraïa fent un

singlot plorós. No era bonic, ni sedós ni d’ulls d’atzabeja, com en Platero14, però me

l’estimava. Aquests animals que han ajudat tant a l’home que és sofert i pacient, no sé

per què no els hi han fet un homenatge. Moltes estàtues per savis, pensadors, filòsofs,

polítics que no han arreglat mai res. Els de baix, la gent pobra, d’una escala

social quasi com la del burro, no els hi toca del que hi ha a dalt, com les cireres

d’en Joanet. Ja seria moment, que l’home deixés de tant orgull i erigís alguna estàtua al

burro.

Doncs bé, en Joanot se’n va anar a buscar el pacífic animal a casa seva i se’l va

emportar al costat de la paret el cirerer.

14 Del conte de Juan Ramón Jiménez, Platero y yo.

92

Ell, molt espavilat per a aquest menester, d’una camada va pujar a dalt del burro. Ja

estava a prop de les cireres, tant vermelles, tant lluentes com de xarol que, ara sí que,

s’hi emplenava la boca de saliva, però en Joanot, que a vegades, encara que no ho

semblés, filosofava, va dir en veu alta i tot espantat “si algú que passés cridés: arri,

arr...i”. I com que el burro era molt obedient i admirable amic de l’home es va posar a

l’acte a córrer potes i ajudeu-me.

En Joanot petà de dents contra la paret i s’estaborní a terra entre la pols del camí i les

corrues de formiguetes. Les cireres seguien allà a dalt, indiferents, brillants i boniques,

per l’enveja d’altres caminants.

93

Girona AntigaDurant l’any 1942 vaig estudiar el batxiller a Girona. Els estudis d’aquell temps eren tan

diferents dels d’ara que sembla que ens separin més de cent cinquanta anys d’existència.

Girona era molt reduïda, no s’havia estès pels seus extrems com ha fet aquests últims

anys. Per l’estació dels autobusos, tot eren camps de blat i altres cereals. En aquell

sector del començament de la carretera de Barcelona era un descampat i sols hi havia

unes casernes militars.

El mercat tenia lloc al Carrer de la Plateria, uns bancs de fusta allargats eren els seients

de les pageses que venien a vendre les seves verdures i hortalisses. Allà ja hi havia la

llibreria de can Franquet on comprava els textos de batxiller. I la llibreria de can Geli.

La Rambla era el centre de trobada de la gent de la ciutat. Ara ja no sé a on s’han

desplaçat. Molt sovint hi havia una munió de joventut passejant per la rambla. Paral·lel

a ella seguia les Voltes, unes construccions eixatades i desiguals que devien servir per

refugi del mercat per quan plovia.

L’ajuntament estava ubicat al mateix lloc que ara. Davant hi ha també unes voltes que

tenien uns comerços que han canviat completament, només aguanta una cafeteria que

abans en dèiem la Granja, s’hi servia una estupenda xocolata amb nata, dit suís, que

encara persisteix.

El nostre institut de batxillerat, era al carrer de la Força, al cap de munt, prop de la

Catedral. Deien que havia estat un convent. Era un edifici batussó i vell, com eren molts

edificis oficials d’aquell temps. Anàvem separats nois i noies i aquest mètode a mi,

m’agradava molt. Sempre l’ambient masculí em cohibia.

El professor de matemàtiques era una eminència. Feia la classe ràpida, desflorant un

raig de x, z i y que formaven uns rius d’incògnites, jo no hi entenia res. Anava tan

ràpid... i així ho havia de fer, per compartir set cursos, distribuïts en una setmana, sols

els matins, en aules de quaranta alumnes. No preguntessis res, ja que no hi havia temps

de respondre, després de les demostracions de la pissarra i d’haver preguntat en alguna

alumna. Preníem apunts, la mà ens quedava tesa per la rapidesa que s’escrivia i

94

esborrava la pissarra. Les més solvents anaven a classes particulars. Jo m’espavilava

com podia.

El professor de filosofia era un bon jan, d’una bondat impossible per un professor,

davant d’aquelles eugues desbocades d’alumnes que es reien d’ell descaradament. Era

difícil captar les seves explicacions, per l’enrenou que armaven.

No t’hi preocupis d’escoltar! – cridava una – Aprovarà igual a tothom.

Comprovava que sols una mà de ferro sense pietat podia dominar les classes i fer que

els alumnes aprenguessin. No era vàlid allò, “deixeu que els nens vinguin a mi”. En

aquelles circumstàncies d’una munió d’assignatures molt dures, s’havia de tractar amb

duresa l’ensenyament, si no tot era un caos i enteníem que sense un gran esforç no

arribaríem enlloc.

Els catedràtics d’altres assignatures ens feien rendir molt.

El col·legi a on residia era d’un nivell mitjà, més aviat, senzill, situat a un costat de

l’alta escalinata de la catedral. La seva arquitectura era com la d’una casa gran, vulgar,

sense estil, amb uns grans balcons baixos i la portalada casell d’entrada dins d’un gran

porxo. El col·legi s’havia anat fent gran tot enganxant-se a altres cases formant un

conjunt desigual que acabava a la paret de la Catedral.

La nostra superiora prou ens deia que no fóssim presumides, que era un pecat, però ella

no podia dissimular el desfici que li produïa el convent del davant, a l’altra banda de

l’escalinata. Era un edifici molt bonic, de rajols de pedra, ben col·locats, amb finestres

emmarcades amb pedres que feien dibuix d’alfalsars moruns15. El cancell era formós, de

vidres glaçats, sabíem que a era un col·legi luxós. Allà hi anava l’elit de les senyoretes

de la ciutat, les mensualitats eren molt cares, també tenien els professors de més alt

nivell intel·lectual.

Ara – deia la nostra superiora – vindran a impartir classes uns professors de

Barcelona. Els col·legis els tenien per aclarir les assignatures difícils de les

alumnes que anaven a l’Institut. El nostre convent va ser sempre de segona

categoria.

15 Camps sembrats d’alfals.

95

La mare superiora prou ens feia sermons de la humilitat, prou ens aixafava el tupè de

cabells quan passava pel nostre costat si ens l’havíem fet massa enlairat, dient-nos:

No cal marcar el tupè! Fora presumir! Sigueu humils!

Però a ella la tenia ben capficada aquell convent ostentós de senyoretes d’alta societat

davant del nostre.

La catedral de Girona és famosa per ser l’única que té una nau central, la més gran de

totes les basíliques amb unes bovades d’arc que no s’aguanten amb cap columna, sols

per les parets del costat. No he vist amb tantes esglésies d’Europa, una escalinata com la

seva, sembla que vagis a pujar al cel. Una amiga de la colla deia:

No voldria casar-me en aquesta església. En cas de pujar aquesta escala, al

arribar a dalt em desmaiaria.

Girona té quatre rius: l’Onyar, que el travessa, el Ter, que la voreja, el Güell i el

Galligants. L’Onyar ensenyava molts anys abans tota una sèrie de casa maltretes i

ruïnoses com la rialla d’una vella desdentada. Es miraven al riu, sense reflex en aquelles

aigües tèrboles i fangoses. El pont de pedra és el més sòlid, va del Carrer Nou a la

Rambla. Té el Pont de Ferro tot armat i tancat pel sostre tot de barres de ferro. Un altre

pont, és singular, ja que és fet d’un sol arc, molt prim que l’aguanta

Girona a més de la senyora catedral té moltes altres esglésies:

És poble de capellans, de monges i de misses – deia la gent d’aquell temps.

Recordo que celebraren unes setmanes de missions. Semblà que un encanteri de tristesa

caigué sobre la ciutat. Tot ho condicionava les prèdiques dels pares jesuïtes a les

diferents esglésies. Nosaltres, les que residíem al Cor de Maria, ens tocava l’església de

Sant Fèlix. El predicador era convincent i s’emportava l’audiència cap allà on volia.

Sortíem meravellats. Cada dia donava un tema diferent i ja l’anunciava el dia abans.

Una tarda va ser dedicat a les monges. Varen tornar al convent entusiasmades, una

digué:

Ja ho ha dit el “padre”, “las monjas lo mejor de cada pueblo”.

Vaig entendre el perquè de l’entusiasme.

96

En una sessió que vam assistir va tocar el tema de les dones esgarriades, no va dir

aquelles paraules anteriors, però els hi parlà de Maria Magdalena i les va fer plorar a

totes. Veient aquell llagrimeig vaig pensar que també havia sabut arribar-los al cor.

Girona era també la ciutat de les processons, per Setmana Santa sortien “els passos”,

anaven sobre una taula de rodes, ja que eren molt feixucs. Així que quan venia de

baixada la feina era de retenir-los.

Tothom corria a la processó, com de tal manera que un capvespre vaig veure un pobre

home caigut a una cantonada, gemegant dèbilment, ningú va anar a auxiliar-lo, tenien

pressa per assistir a les passarel·les religioses.

L’endemà de la passarel·la religiosa, les voreres del Carrer de la Força relliscaven de

tanta cera escampada.

També se celebrava el Rosari de l’Aurora. Les internes del meu convent havíem

d’assistir-hi. A les cinc i mitja del matí ens llevàvem i anàvem a la processó, mig

adormides i badallant, per ordre de la mare superiora. Recorríem uns quants carrers

cantant el rosari. Les portes tancades i les finestres també, crec que els veïns ens

maleïen.

El centre d’esbarjo era la Rambla. Amb arbres a cada banda, a l’estiu feien ombra. Era

un bonic lloc per passejar i això ho feia molta gent. Sota les voltes eixatades, s’exhibien

aparadors de diferents botigues que alegraven l’ambient.

Recordo que al final de la Rambla, vingueren de la Plateria, hi havia una botiga molt

gran, una merceria, plena de capces a vessar, si hi anaves a demanar-ne una, et deien

molt amablement:

No en tenim cap, ara de moment.

Crec que les dues coses més boniques de Girona són la Catedral i la Devesa. La Devesa

és un bosc de plàtans, plantats a la sortida de la ciutat després de la plaça de Correus. És

un gran adornament i un pulmó d’oxigen.

97

Visites tètriquesQuan estava pensionista en el col·legi de les monges de la ciutat, els diumenges a les

tardes ens acompanyava una senyora a fer visites especials i que no fossin gens

temptadores ni perilloses de mals exemples i que ens donessin unes lliçons de les

dificultats de la vida.

Així que les tardes dominicals enfundades en els uniformes de festa amb el gran llaç de

seda al coll, blau marí i topats blancs, com els pintors romàntics del S. XIX, amb la

boina de feltre, portant l’agulla platejada del col·legi, anàvem a passeig a visitar els

llocs que la mare superiora hi havia designat abans.

Una tarda era al cementiri, l’altra al manicomi i l’altra a les Pedreres a seguir el Via

Cursis, ben esventades per la tramuntana que petava en aquelles roques altres. Aquests

tres llocs eren els punts neuràlgics pel nostre ambient. Després tornàvem a la ciutat quan

la gent anava al cinema. Llargues cues s’esperaven davant dels locals, ja que en aquell

temps remot no hi havia televisió ni gaires cotxes. Tot era reduït, limitat i centrista. La

gent s’havia de conformar amb el poc que hi havia. Migrava molt en quant el cinema.

Recordava les tardes festives, somiant en aquells locals que oferien històries de ficció.

Així doncs, quan tocava el cementiri, desfilàvem pels carrerons entre les tombes.

Ja és trista la vida – deia la senyora acompanyant, mirant-se els nínxols, els

noms, les fotos dels difunts, que semblaven imatges inadequades en un lloc de

descans.

Tardava a acabar el recorregut. El temps se’m feia etern i em pesava com les lloses dels

sepulcres. La senyora anava fent comentaris mentre els meus ulls buscaven la porta de

fugida.

Amb aquests imatges tornàvem al convent, entre la tristor freda de l’hivern, la boirina

que s’aixecava del riu i la bola vermella del Sol, enfrontant-se a l’horitzó per l’obertura

que descobria la ribera.

Nosaltres demanàvem a la superiora que les tardes festives ens deixés anar al cine dels

capellans, un centre a prop dels convents, però ella repetia:

98

No, de cap manera. El cine sempre pot llençar alguna imatge inadequada.

Així que els pares pogueren estar ben tranquils, que tenien les seves filles ben

guardades.

Quan tocava anar a passar el rosari a les Pedreres, sobre aquell cúmul de roques altes,

que bordejaven la part nord de la ciutat, a l’hivern hi tocava de fort la tramuntana, ens

quedaven ben esventades, mentre la senyora acompanyant desbrossava els misteris de

goig, de dolor o de glòria, segons tocava i nosaltres dèiem els pare nostres, els avé maria

o, repetíem les lletanies corresponents.

De tornada per la carretera solitària de plàtans alts, de branques despullades, trobàvem

alguna vegada els estudiants de seminari. Anaven de dos en dos, amb fila, conduits

també per un guia controlador. Les ràfegues de vent se’n emportaven els barrets dels

seminaristes i ells corrien a atrapar-los.

Una visita que em treia la son era la del manicomi.

Per què no ho canviem per un altre lloc? – deia una alumna.

De cap manera – contestava la carabina – No podem desobeir l’itinerari marcat

per la superiora. A més heu de conèixer totes les desgràcies de la vida, per agrair

a Déu Nostre Senyor la nostra sort..

Jo pensava si no seria millor que no haguessin enviat tantes desgràcies.

L’edifici d’aquell hospital s’havia construït molt apartat de la ciutat, entre camps de

cultius, sembrats de cereals. Alguna masia molt llunyana puntejava l’horitzó. En aquell

confí hi havia molta pau i silenci.

Dintre el jardí creixia un arbre centenari, de soca amplíssima, que dues persones amb els

braços oberts no podien abastar. Estenia les seves branques ombroses i colpides formant

un cercle amplíssim. Al seu davant s’obria el portal del convent de les monges

cuidadores i al voltant els pavellons dels malalts.

Alguns es passejaven pel jardí, amb aire absent i arrossegant els peus. Entre les mates

de baronies amb els seus lliris blaus aixafats, apareixien les cames d’ algú que romania

assegut.

99

Un noi alt i escamarlat, cantava pel camí.

Aunque vayas disfrasau’ te consco bacalau’.

Una dona un xic miop, eixarrancant les sabates, ens seguia allargant la mà i demanant

caramels.

Dom un camelu, dom un camelu.

Nosaltres no sabíem a on mirar. La guia ens feia passejar per aquells jardins oblidats a

on creixia algun avet.

Des d’un pavelló de porta tancada, pels barrots d’una petita obertura, sortien els ulls

desorbitats d’un malalt que el devien tenir aïllat.

En el fons del pati hi creixia un Palo Santo ofenós. Quan era la tardor, els rodons fruits

polposos de color carabassa sortien d’entre les fulles i molts de madurs eren a terra, sota

la seva ombra.

Una nena joveneta, tota descordada del vestit, es menjava a boca plena un caqui sucós.

No ens va ni mirar, sols tenia ulls per la fruita. A l’altra mà, en portava dos de mig

aixafats i amb els dits tots untats.

Quan marxàvem, en un racó del tancat per el reixat, un jove com una estàtua de pedra

mirava en direcció a la ciutat llunyana, potser entenent que allà hi havia la vida que ell

no podia viure ni gaudir.

Tornàvem al convent, després ens tocava hora santa. Resar i més resar. A continuació

berenàvem, seguidament a estudiar a una classe apartada, totes les lliçons que teníem

per la següent setmana.

Aquella classe estava construïda sobre un pont enganxat a l’edifici veí. Eren tots de

grosses pedres, ja que formaven la part antiga de la ciutat, al carrer de sota, també

empedrat, conduïa a un barri límit, el qual tenia una certa mala fama per ser habitat per

senyores bondadosament samaritanes. Allà hi anaven soldats i senyors que s’enfonsaven

els barrets i s’aixecaven el coll i solapes dels abrics.

100

Nosaltres anàvem estudiants per completar la nostra tasca i la vida seguia carrer avall

com la tasca que empeny a les persones.

101

La meva BotigaEra una botiga a on s’hi venia de tot, des d'una arengada fins a sacs d’ordi i civada. Tota

classe de queviures, llegums, vins i olis.

L’avi Martí la dirigia amb molta parsimònia. Era bondadós, pacient per al públic,

servicial i sempre atent.

Venien a comprar clients dels barris i els divendres, dia de mercat, molta pagesia.

Entre els compradors, venia una dona que vivia a un poble proper. Travessava tot el

poble, trobant diferents botigues pel camí, però ella no s’aturava enlloc, i arribava a Can

Martí, metòdicament i infal·lible. L’avi Martí li tenia molt agraït.

La dona es deia Teresa. Sempre polida, ben pentinada, de cabells blancs, partits amb

clenxa, recollits en un monyo rodó. Portava una manteleta negre a les espatlles i un

cistell de vímecs al braç, que sempre omplia del mateix.

Què hi posarem avui Teresa? – li deia l’avi, quan ja sabia el que demanaria.

Doncs sí Martí, com sempre. Tres onces de cafè, un quilo de mongetes del

ganxet, dues llaunes de sardines i una teula de xocolata. Ja sabeu, estic sola i per

la setmana ja en tinc prou. Ja tinc l’hort també.

Quan ho tenia tot servit, recollia el gènere, pagava calmosament i anava posant-ho tot al

cistell, per desesperació de les que estaven esperant que les despatxessin, seguidament

deia:

Martí, ara que hi penso, posa’m tres onces de cafè moll.

Ell agafava el pot del cafè, pesava tres onces i el molia.

Posem-hi, paperines ben fines, perquè el cafè és molt car.

Sempre usaven paperines fines, no havia de dir-ho, ja que les gruixudes eren pels

llegums, l’arròs i els fideus.

Mentre en Martí tombava el cafè a la paperina, ella deia:

102

Escura bé el calaix, Martí, que no m’hi quedi gens al fons, ja que ha de durar-me

tota la setmana.

Es tocava l’agulla que li enganxava la manteleta i seguia

Perquè Martí, ja ens coneixem de temps, eh

I tant Tresa, no de poc! – Reia el botiguer.

Jo, ja em coneixes. No ho sóc d’empipadora. Jo em conformo de tot.

I tant i tant – repetia el venedor que coneixia molt bé el seu ofici.

Si algú de nosaltres, volíem servir-la, ella deia:

No, no. No us compliqueu, ja esperaré a en Martí.

L’avi es tornava tot ufanós, afanyant-se per poder atendre la Teresa. Alguna vegada, la

Teresa, comprava un ciri per oferir-lo a l’altar de Santa Llúcia. A l’armari de la botiga,

hi penjaven ciris de totes mides.

La Teresa deia:

A veure Martí, despengem aquell del fons, aquell de mitja mida – i senyalava

amb el braç.

En Martí, pujava a una cadira per arribar-hi i tocant-lo – deia – aquest?

Sí, aquest – responia.

En Martí el baixava i el pesava, dient-li el preu.

Ai, no sé, Martí, em penso que no és aquest. A veure, baixa’m un altre, aquell – i

tornava a assenyalar un altre. Aquell de darrere – seguia tota dubtosa.

En Martí tornava a agafar la cadira i altre volta a dalt, despenjant ciris, pesant-los i

posant el preu, fins que ella en trobava un a la mida.

L’esposa d’en Martí li deia quan estaven sols.

103

Tant pujar i baixar! Et trencaràs una cama! Deixeu-me-la per mi a la Teresa, ja

l’espavilaré.

No, no, Mercè, que l’espantaries.

El divendres que ve, la despatxaré jo i no se’n parli més.

Ella ja ho intentava al següent mercat, però la Teresa, molt escorredissa, seia a la cadira,

deixant el cistell a terra, per veure que tenia molt tràfec, arreglant el marcador de farcell

i deia:

No, no es molesti senyora Mercè, despatxi, despatxi a la gent. Jo ja esperaré a en

Martí – i no hi havia res a fer, en Martí tornava a pujar a la cadira, cada vegada

que la Teresa volia un ciri.

Es venia carburo a quilos, ja preparat en paperines gruixudes, apartades perquè la forta

olor no es barregés amb el del menjar.

A la botiga, al fons, hi havia dues bótes grans, una de vi negre i l’altre de blanc. També

un petit tonal de vi dolç. En Martí també en despatxava a gots. Quan venia una clienta

aficionada al xarel·lo, seia a una cadira i deixava passar a la gent. A vegades tant

s’esperava, que una revolada s’aixecava i deia:

Punyeta Martí! Posa’m un got de garnatxa, no n'ha de fer res ningú, de si bec o

no bec.

En Martí li posava ràpidament el got de vi, tot dient.

Disculpeu, la Quimeta té set.

Allà s’hi formava un bon caliu de clientela i alguna que bevia de tant en tant un bon got

de vi dolç. Eren hores de treball, d’agilitat, despatxant pastilles de xocolata, omplin

paperines de fideus i arròs, servin cigrons i mongetes i oli del petit aparell que bombava

el líquid d’or.

A una clienta li deien la Maria Farmàcia. Jo preguntava a l’avi Martí, si era el seu

cognom.

104

No. Li diuen així perquè a casa seva té dos portals que vénen d’una botiga de

productes mèdics, i varen anar a parar a casa seva, per haver-les tret d’unes

deixalleries.

Al principi de conèixer-la, quan venia a comprar sempre esperava una hora baixa de

clientela, i es quedava a enraonar amb l’avi, ja que li agradava molt fer discursos i l’avi

se l’escoltava pacientment com feia amb tothom.

Jo quedava admirada, perquè s’explicava molt bé, tant de política com d’algun fet social

que havia succeït de poc. Estava al cas de tot. Xocava una dona, que tocava diferents

temes, una intel·lectual, entre, les demès que sols parlàvem d’arròs i fideus, de lo car

que estava tot, i es preocupaven si havien arribat les mongetes del ganxet.

Quan la Maria se’n anava, quedant ben descansada del fet que en Martí se l’escoltés, jo

deia a l’avi:

Quina dona tan sàvia!

No sap llegir, ni escriure – em contestava l’avi.

Jo sorpresa me’l mirava consternada.

No. No sap llegir. Tot això que diu ho ha sentit, perquè neteja en el cafè dels

senyors i ells saben l’interès que té en saber-ho tot. No els estranya, ells van

xerrar i ella netejant a la cuina, oberta al cafè. Bé hi havia un tipus ben

significatiu a la nostra botiga.

Entre els clients, venia un senyor, que era un pagès senyor. Portava un cabàs molt gros.

Era simpàtic, d’un enraonar molt curat, tocava molts temes mentre nosaltres ateníem als

clients. S’asseia prop d’unes lleixes, curulles de llaunes de sardines, deixava el cabàs a

terra i obria un discurs dient:

Eh Martí! Que et sembla el que deia ahir “La Vanguardia”? Ja que era client

d’aquest diari i a casa també. Li agradava comentar de política. Ell parlava tot

sol amb veu alta, mentre nosaltres despatxàvem i els altres compraven. Quan li

tocava la tanda de ser atès, esperava sempre a en Martí, es feia venir bé la

jugada.

105

L’àvia Mercè, que era més llesta que un esquirol, el va calar, i un dia que en Martí ja li

havia despatxat tot, la Mercè va fer un vol rodó. Es plantà davant d’ell i de tota la seva

mercaderia comprada i diu en Martí:

Corre, vés a buscar dues paperines de carburo per l’Enriqueta dels Metges, que

espera. Jo ja passaré comptes amb el senyor Albert d’Empordà.

El senyor Albert i en Martí es varen quedar sorpresos, però ella ràpidament agafà paper

i llapis i fa la llista de tot el que havia comprat el senyor, que ho tenia sobre el taulell, i

com aquell que no diu res, li digué:

Li conto senyor Albert, les dues llaunes de sardines i les dues pastilles de sabó

que s’ha posat al cabàs, i que s’ha servit vostè mateix.

El senyor Albert quedà vermell com un tomàquet.

Ai! M’he distret, senyora Mercè.

Ja ho crec! Senyor Albert – contestava la botiguera – No passa res.

Des d’aquella feta, el senyor Albert no va tornar a comprar a can Martí i aquest digué a

la Mercè:

– Veus, l’has espantat!.

– No et fot– contestava enrabiada- a veure a on arribem! Clients com aquest ben

lluny!

Passaven els dies i a cada època es venien uns productes de temporada. A la Quaresma

molta feina, sucre, matafaluga i celiandre pels bunyols.

Hi havia moltes clientes andaluses, que coïen “pestiños” i “torrijas”. A vegades ens en

portaven perquè coneguéssim els seus menjars.

Cada mes, baixaven llenyateres, i gent de muntanya a proveir de cansalada, botifarres,

mongetes i carburo.

Era gent senzilla, treballadora i una mica sorruts.

106

Venia un home que a vegades enraonava bastant, potser per escombrar la soledat de

tants dies a la muntanya. Tenia un fill, que com ell treballava al bosc fent carbó. Hi

havia un petit hort, prop de casa seca i deia a en Martí.

– No ens fotrem pas mai de gana, amb el fill. Ja li dic jo al noi, no deixis mai la

terra, ni el bosc, sempre se’n treu alguna cosa. A la vila no hi creixen pas les

patates a les “ceres”16.

– Que ho diguis – deia en Martí – ja ho penses bé!

– A mi mai no m’ha faltat res, ni una dona. També l’he trobada. Em vaig casar i

les vaig portar allà dalt. Ja li dic jo al noi, busca’t una dona.

A vegades parava d’enraonar i es passava la mà per sota el nas, fregant-se les gotes que

li vessaven.

– Un no s’ha d’acovardir davant d’una dona! – I al dir-ho eixamplava el pit.

– Es planta cara i endavant. Ja li dic jo al noi: Busca’t una dona i porta-la aquí dalt

– referint-se a la muntanya – Ja fangaré un tros més d’hort, plantaré cols i

patates i no ens fotrem pas de gana. –Ho deia tot optimista de saber que la terra,

sempre responia.

Les botigues d’aquell temps, eren per uns moments reunió de veïns a on, algunes dones,

donaven consells casolans per curar constipats, un mal de ventre o una indisposició. No

s’anava tan freqüent al metge. Recordo els remeis de la meva àvia a base d’herbes i

caldos de ceba.

16 Voreres.

107

Una nena marcadaLa Sílvia era una nena mística. Un núvol de tristesa voltava sempre pels seus ulls.

L’àvia li deia:

Dona, somriu una mica. T’he vist entre les amigues i sembles una ànima en

pena.

No tenia gaire salut, sempre es quedava encallada. No podia seguir al seu grup en el pati

del col·legi que saltaven i corrien desaforadament. Quan jugaven a files d’enemics,

arrancant-se mútuament les nenes de cada fila, una li deia:

No et volem, perquè no tens força, vés-te’n d’aquí.

Ella tristona se'n anava cap a una paret on el Sol escalfava les pedres. Allà s’arrimava a

la companyia dels rocs.

Pensava que quan seria gran, tot canviaria. Trobaria tolerància i acceptació, que les

persones creixien amb bondat i la societat que l’esperava no podia ser d’aquella manera.

Però, innocent, no comprenia que aquelles nenes, eren els alevins de les futures

barracudes que ho devorarien tot.

Quan era petita la seva mare llogava una mainadera perquè la cuidés i la portés a

passejar els diumenges a la tarda. La mainadera era molt joveneta i un cop a casa seva

se l’emportava amb la colla a fer malifetes.

Anaven a la via del tren a posar agulles de cap als rails. Així quan passava la

locomotora els aixafava. Després les recollien tot rient. La Sílvia tenia pànic al tren i

l'obligaven a estar amb elles, quan es posaven arran del ferrocarril, que llençava fum i

guspires. Elles es feien un tip de riure. Si la mare hagués vist com tenia de ben cuidada a

la seva filla!

Altres tardes, corrien per sobre unes parts baixes que donaven als grans safarejos de la

sínia, plens d’aigua, a on entre setmana anaven a rentar les dones. La Sílvia es marejava

en veure tanta aigua i ràpida saltava a terra.

108

Has perdut! Has perdut! – li deia la mainadera mentre ella i les altres seguien per

les parets, completant tot el recorregut.

Cansades, quan tornaven a casa de la mainadera, li donava el seu berenar, que la mare li

hi havia preparat, encara que ja se li havia menjat la meitat. Després, ella, tenia set, i la

mainadera agafava un got i per no anar al canti, prenia aigua d’un cossi ple de llot de

verdet.

Per què li dónes això? – li deia una companya.

És molt bona – replicava amb tota frescor – És aigua de pluja.

En passar un temps, el pare es va morir i la Sílvia quedar encara més espantada i trista.

Els seus ulls s’ennuvolaran més, ja no podia esbossar cap més somriure quan la seva

àvia li demanava. Tornà al col·legi i seguia la seva rutina de sempre. En el pati, en els

jocs, tampoc la volien, com també algunes d’altres quedaven excloses, aquestes es

reunien entre ells mirant com les altres es divertien. No comprenia que en tota societat

d’éssers vivents sempre hi ha els capitostos, que procuren dominar per fer-se amos del

cotarro. Com els micos de la selva, que a mossegades i urpades entren a ser els amos

del grup. Si n’hi ha algun d’esguerrat o falta de vitalitat, queda exclòs completament i

ha de raure sol i fastiguejat.

Un dia en el pati, una nena de les matones se li acostà i no tenint prou de no voler-la li

digué:

Jo tinc una cosa que tu mai més tindràs.

La Sílvia aixecà el cap sorpresa.

Sí – li digué amb tota expressió feridora – El pare.

La Sílvia es posà a plorar i ella se n'anà a jugar a corda, indiferent i deslligada com

saben fer la mainada.

La vida va seguir i amb el temps comprovaria que li tocaria viure tot allò que ja

coneixia.

109

Viatge a NoruegaVam aterrar a Oslo. Aquesta capital, com totes les ciutats que vam visitar, no són tan

poblades ni festives com les del sud d’Europa. Sembla que hi falti gent. No tenen

edificis importants, tots són d’una arquitectura senzilla. A Oslo destaca l’Ajuntament,

de façana pintada, gran i aparatós. La catedral sembla un edifici vell, arraconada a una

altra part de la Badia.

Recorreguérem el museu dels víkings. Guarden unes grans embarcacions fetes de pals i

fustes, obres admirables de segles enrere, amb les que els víkings recorregueren els

mars del nord i entraren a l’Atlàntic. Arribaren a les illes britàniques, al nord i oest de

França, baixaren fins a les costes cantàbriques i gallegues d’Espanya. Segons la història,

es diu, si varen travessar l’Atlàntic Nord i arribaren a les costes Orientals de nord

Amèrica, abans que Colon descobrís Amèrica per la part del Carib.

En el nostre viatge vam seguir per carretera, tot bordejant la costa, cap al centre del país

i després cap al nord.

Inicialment visitarem el sud, Kristiansun, primera capital de Noruega, avançarem cap a

Stavanger, que té un gran fiord, Bergen, Alsund, d’un fiord de quilòmetres i quilòmetres

cap a l’interior, entre barrancs profunds, oberts a les altres muntanyes. Trondheim,

aquesta ciutat la vaig trobar diferent de totes les altres, té com una pàtina medieval. La

seva catedral és petita. Hi ha un friso de relleu de pedra fosca que mostra figueres amb

diferents posicions, com parlant de costums d’aquella època.

Allà ho vaig trobar tot petit. Només són grandiosos els fiords i les muntanyes. Els fiords

com llengües de gegant que entren dintre les muntanyes i es perden quilòmetres endins.

La naturalesa allà és supèrbia. La gran columna vertebral dels Alps Escandinaus, on es

formen petits valls i a on de tant en tant, apareix algun poblet, la carretera segueix la

costa, cap al nord i des d’ella, contemplarem la preciositat de la seva geografia. Aquest

va ser un viatge tot naturalesa.

Vàrem passar per la zona anomenada el país dels trols. Aquests són sers imaginaris que

surten als contes dels nens petits per fer-los por o per presentar-los un món de somnis,

com aquí són famosos els contes de la Ventafocs, la caputxeta vermella, la Blancaneu, i

110

d’altres. En els infants se’ls hi dóna contes que els hi desperti la imaginació, que

estiguin contents i deixin de molestar.

La carretera bordeja els immensos boscos escandinaus, atapeïts d’avets, arces, oms, i

bedolls. La llegenda diu que allà hi viuen uns trols, sers nans, lletjos com un pecat, amb

cues llargues i orelles voluminoses, mai ningú n’ha vist cap però asseguren que

existeixen i tenen espantada a les mainades d’aquelles latituds.

Nosaltres també en vam comprar una d’aquelles figuretes en una parada turística

d’alguna ciutat. Ara la tinc a casa com a decoració i cada vegada que trec la pols dels

mobles em mira fent llengots i penso en els seus bonics boscos on tenen l'habitatge.

El guia ens explicava que molt a l’interior de les extenses boscúries mai ningú hi havia

anat, ja que probablement es perdria. Això feia que aquells indrets fossin

extremadament misteriosos i el pensament corria per saber que estranyava per allà

dintre. La fauna eren cérvols, alces, martes i erminis, de pells precioses i també ossos,

aquest simpàtic ser, que sembla per masegar i llavors ens lliure una mossegada.

Entre les arbredes apareixia algun riu, on veieren algun home que passejava

tranquil·lament. En les seves aigües abunden les truites, els salmons, les perques i els

lluços.

Vam recórrer quilòmetres i quilòmetres, el bus bordejava els boscos i jo contemplava

aquella meravella d’arbres. Com el viatge es feia llarg la gent de l’excursió dormitava

en els seus seients, gronxats pel vaivé del cotxe, però jo, no tancava mai els ulls, no en

tenia mai prou d’assaborir tanta bellesa.

Després de moltes hores el paisatge canvià, entrarem a una zona en què els boscos

desapareixeran i vingueren les altres muntanyes, rocoses, cobertes de vegetació nana,

que s’enfilaven cap al cel i a les seves entranyes hi entrava el mar formant els llargs

fiords que es perdien en la llunyania.

Teníem el mar a l’esquerra, grans onades a vegades cobrien la carretera, deixaven

abandonats una munió de peixos en el seu asfalt. Les criatures saltaven, patien i

deliraven per tornar a l’aigua, però l’ona havia reculat i ells mostraven les seves

escames platejades al sol fins que morien. Aquells mars tenen una gran riquesa en

pesca.

111

Algunes vegades deixàvem el cotxe i embarcaven per navegar pels fiords. Entre altres,

entràvem en el d’Alesun, que és un dels de més allargada. Fora d'això tots s’assemblen.

Els poblets que creixen a les seves estretes valls la gent fa servir vaixells per comunicar-

se entre ells, així doncs, veus mainada amb les seves bosses de vidre que van cap a

col·legi, o gent gran que amb els seus productes van al mercat.

En el trajecte d’aquestes excursions marítimes, com ja ens havien avisat, portàvem

impermeable o trossos de plàstic per cobrir-nos les espatlles. L’aire era molt humit,

semblava que plovia suaument, com un ciri-miri, la cara ens quedava humida, sempre

entre altes muntanyes rocoses, a vegades estretes com un sisme.

A Trondheim vam aturar-nos unes hores per visitar la ciutat. Després seguirem cap al

nord. Arribarem a uns tres-cents quilòmetres del cercle polar Àrtic, després ens en

tornarem cap al sud, mentre un reduït grup continuaren amb un altre cotxe fins al

Kapnor, la punta més llunyana d’Europa, encara que d’allà al pol hi ha uns milers de

quilòmetres. Ens explicaren que les persones que arriben al cap els hi entreguen un

diploma que acredita que han visitat aquella zona llunyana.

Els terrenys àrtics són ocupats pels esquimals Samir. Viuen dos-cents remats de rens.

Són canviants, com es desmunten les seves tendes, buscant les herbes pels seus ramats.

En l'actualitat envien els seus infants cap al sud, en els col·legis de les poblacions i a

l’estiu tornen amb els pares per ajudar-los. Cada vegada es perd més la vida dels

Samirs. El jovent, havent conegut la ciutat i les comunitats, no volen continuar la vida

dels seus pares.

Noruega és una monarquia constitucional, tolerant i oberta. Té un nivell de vida molt

alt. No es compren que també tingui un alt incident de suïcidis. La seva història va estar

unida a Suècia fins que es va independitzar, no fa molts anys. La seva bandera és

vermella amb dues línies blaves que es creuen. El territori és llarg i estret fins a arribar

al cap Nord.

Visitarem el parc de Vigeland. És a l’aire lliure com un passeig d’Oslo, que va pujant i

baixant escales curtes de pedra on contemples les escenes de la vida de figures nues que

certifiquen la vida íntima de les persones i les seves relacions. És un parc obert a la vida

que demostra com de tolerants són la gent del nord.

112

Viatge a Rússia, MoscouVam agafar l’avió a l’aeroport de Barcelona. Per un mal entès, de poc que ens quedem a

terra. Eren les sis de la tarda d’un dia de les darreries de setembre. L’avió allà parat, la

gent ja havia pujat i nosaltres amb la guia no ens permetien agafar el vol. La

responsable de l’avió no permetia a la nostra guia que pugéssim les escales. La nostra

acompanyant amb el seu anglès, la va increpar i al final, pujàrem. Un cop a dins vam

entendre que hi havia hagut una confusió, no sé de qui era la falta. El resultat és que les

safates ens van anar col·locant allà on pogueren i a nosaltres, ens va tocar darrere de la

cabina dels pilots. Sota els nostres seients hi havia una profusió de botelles de licor, que

a vegades, corrien d’un costat a l’altre. Devien haver carregat a Espanya. Amb la meva

germana ens vam mirar com dient-nos si estàvem segures en mans d’aquells senyors

que eren tan propicis al copeig.

Després de més de quatre hores de vol i ja nit, arribàrem a Moscou. L’aeroport atapeït

de gent, es varen fer els tràmits corresponents, recollirem els equipatges i un guia, ens

acompanyà a un hotel. L’hotel era un edifici molt gran, en el que t’hi perdies. El hall era

ple de botigues de regals, de robes, de sabates, de nines de fusta, les famoses

matriosques russes.

El matí esmorzàvem amb molt Kefir, boníssim, amarat de sucre, en podíem menjar tant

com volíem. En els àpats abundaven les llonzes de porc i les sopes de ceba. En els pisos

dels dormitoris ens hi vam perdre. Per tornar al menjador, com no ens enteníem amb

ningú, vaig agafar pel braç a una cambrera i me la vaig endur a l’ascensor. Amb gestos

li vaig dir que marqués a baix. Em va entendre i ens acompanyà fins a platea a on

volíem anar.

Moscou és una ciutat molt interessant, pels seus edificis i les seves esglésies. Tot ella és

un monument d’arquitectura. Junt amb Sant Petersburg, són les ciutats més

meravelloses que he visitat. Són una joia.

La plaça Roja de Moscou és grandiosa. Rectangular, allargada. Roja vol dir bonica. Allà

s’aixeca el Kremlin, Kremlin significa fortalesa. A moltes ciutats russes tenen un

Kremlin.

113

El de la plaça de Moscou, és molt gran, de forma triangular. Dintre hi ha una petita

ciutat. El formós palau dels Tsars, seguit d’una reixa daurada esplendorosa. Aquests

ferros que tanquen jardins i s’allarguen per quilòmetres són una poesia de la decoració.

El kremlin hi ha divuit torres amb diferents noms: la torre de Sant Nicolàs, prop del

museu de la història, la del Salvador, que té la porta d’entrada i el rellotge. És el quart

que s’hi ha instal·lat. El mecanisme de la seva rellotgeria pesa aproximadament vint-i-

cinc tones. Cada quinze minuts sonen unes campanetes melodioses. I cada hora se

senten els cops retombants de la campana gran. Altres torres, com la de l’Aigua, el seu

nom és degut que allà s’hi va instal·lar un aqüeducte per reglar els jardins del kremlin.

La Torre de Rabat, de l’Arsenal, i altres.

Dintre del Kremlin hi ha les esglésies de l’Assumpció i de l’Anunciació. Les parts sud

de les seves muralles donen al riu Moscòvia. L’església de l’Assumpció és com una

fortalesa, de parets altes i grosses pedres amb quatre grans cúpules de bulbs daurats, tan

particulars a les esglésies eslaves de l’Orient d’Europa. Les de l’Anunciació són més

esveltes. Té sis torres i una d’elles més alta i grossa com si fos la dominant. En el

recinte del Kremlin, a sobre, la massa enorme de la campana de la Sabina i el canó del

Tsar. Hi ha un edifici molt gran, ja que allà tot és gran, és la nova seu del govern, el

soviet suprem, és recent, completament nou i desdiu de les precioses construccions del

segle passat.

A la gran Plaça Roja, l’església de Sant Basili destaca pels seus colors, únic en el món,

pel que fa a la seva arquitectura. Adornada de rajols envernissats de colors, mosaics,

dibuixos geomètrics, filigranes decoratives fetes de rajoles pintades. Sant Basili no té

una façana determinada, sinó que és un conjunt per ser mirat en rodó. Al principi hi van

ser diverses esglésies de fusta. A cada victòria contra les tribus enemigues de Moscou

s’hi plantava un nou recinte religiós per donar gràcies. Els freqüents incendis, cremaven

les esglésies fins que els Tsars menaran que fossin construïdes amb pedres. Sant Basili

va ser construïda sobre el sepulcre de Basil, un pidolaire alien i visionari que va agafar

fama a Moscou, era molt conegut. En total, són vuit esglésies adossades formant un sol

bloc multicolor, molt treballat per la part exterior. Sant Basili durant alguns segles va

ser l’església més famosa de Moscou i l'oficial. Després es construïren moltes altres,

quasi totes amb les seves cúpules de bulbs daurats, en particular, al final del segle XVII,

principis del XVIII. Rússia, oficialment era una gran nació religiosa en temps dels tsars.

El cap de la gran religió ortodoxa era el gran Copo, en completa connexió amb el tro.

114

La plaça Roja és una plaça de colors. El museu de la història un edifici preciós de

vermell terrós, com de xocolata, aquest sí que té façana, amb quatre cúpules baixes,

totes de blanc, dues de mitjanes i dues molt altes, i un taulat al fons també blanc. Les

torres no són bulbs, sinó campanars amb punta. Al costat té la porta de la resurrecció

amb la capella d’una icona de la Verge. A prop, hi ha l'església de la Nostra Senyora de

Kazan, vermella i blanca, plena d’arcs amb punta, molt populars en el dibuix rus. És

petita, en comparació amb els grans temples que té la ciutat, amb la imatge de la verge

de Kazan a la porta frontal.

Els magatzems Gunn, són estatals i ocupen una extensió llarguíssima al davant del

Kremlin. L’edifici és majestuós amb un sense fi de finestres i pòrtics, treballats amb

filigranes de pedra, totes aquestes meravelles et deixen astorat.

Vam recórrer diferents carrers de la ciutat per veure més meravelles. Passejarem pel

carrer Razin, una via important de Moscou i en un carreró pròxim aparegué la preciosa

església de Nikitniki (de nostre senyora de Geòrgia). Va ser construïda al S. XVII, amb

els diners d’un ric mercader que es deia Nickit-nickov en el pati de la seva finca. Era

tanta la riquesa del mercader, que a vegades deixava diners al tsar. L’església és una

coqueria, petitona, plena d’arcs amb punta, amb finestres de petites columnes i petxines.

Quatre torres desiguals coronades de grossos bulbs verds. Les parets i els arcs pintades

amb vermell torrat i blanc.

Visitarem diferents establiments, i per tot, les portes eren obertes i safates de caviar i

boca pels visitants.

Un dia ens portaren a la seu de l’església Ortodoxa, seria com aquí el Vaticà, però no

era cap ciutat, sinó un recinte immens que t’hi perdies, entre plantes, arbres, esglésies,

jardins i l’interminable edifici dels pobles, dels estudiants per clergue, i les altes

autoritats religioses. Eren molts els camins que conduïen a les portes de les seves parets.

Hi havia pidolaries, dones que resaven agenollades, monjos que portaven capelletes

penjades al coll, tota una munió de gent vinguda de no sé on, a visitar aquell lloc sant.

Dintre també hi havia construccions boniques, totes amb el seu segell eslau de daurats i

adornaments amb pedra treballada. Vaig voler assistir a una missa ortodoxa, dintre

d’una església que hi havia celebració. S’hi entrava per una porta de vidres com una

casa vulgar de la nostra terra. Dins era ple de gent, el que em confirmà que el poble rus

era en general devot i creient, encara que hagués sofert un trasbals tan gros com la

115

Revolució de 1917. A l’església no hi havia cadires, la gent estava dreta, entre càntics i

oracions, va passar molt de temps, vaig comprendre que les funcions religioses duraven

molt. Me’n vaig anar, sense assabentar-me de res, el que devia ser l’altar era un retaule

de frisos daurats i icones. No hi havia estàtues però sí moltes pintures bizantines.

A la tornada cap a Moscou, l’autobús es va parar a un pas de nivell, travessà un tren i el

guia digué:

És el tren siberià!

El cor em va fer un salt i em vaig aixecar per veure’l bé.

El tren siberià! – vaig exclamar.

Alguna van aixecar el cap, mirant-me com si fos beneita.

Vaig callar, però estava molt contenta d’haver vist aquell tren que sortia de Moscou

després de travessar la Rússia Europea seguiria durant vuit dies la Sibèria fins a

Vladivostok, un port davant les illes nord del Japó. Sempre havia somiat poder fer

aquell viatge. Conèixer les terres siberianes, els seus pobles i les llargues hores de

quilòmetres sense res, només l’horitzó i el cel.

Abans d’entrar a Moscou ens pararem en una tasca, la porta era doble, segurament per

guardar-se del fred a l’hivern. Després de la primera de vidres i fusta hi havia un espai,

com un petit corredor, i després venia la segona.

A dins vam prendre cafè amb llet, i hi havia unes quantes persones, també un gat sota

una taula, vaig acostar-me i volia fer-li una carícia, i va fugir espantat, com fan els

mateixos gats d’Espanya.

Tornarem a Moscou. A la Plaça Roja, visitarem la tomba Lenin, fundador del

comunisme a Rússia, és un gran mausoleu rectangular, sobri, arramblat a la paret del

Kremlin. A dintre vam baixar unes escales fins al fèretre embalsamat. Érem una colla de

turistes, en silenci i disciplinats, anàvem caminant en fila, alguns soldats armats, tibats i

hieràtics feien guàrdia. Jo, com que sempre tinc quelcom de despistada, vaig abocar-me

a la barana per veure més bé el cadàver, immediatament, se m’acostà un soldat, arma al

braç, amb cara de pocs amics i em diu unes paraules intel·ligibles i em mostra la fila

116

dels visitants. Vaig tornar al meu lloc, espantada. Ja em veia detinguda i cap al

Lubianka, per ser interrogada pels seguidors d’Andropov.

Arribarem a una gran plaça a on hi ha una senzilla església, on celebren molts

casaments. És tradicional fer-los allà, en particular la gent senzilla. Hi apareix una

ramblera llarguíssima d’estàtues de cavalls sostinguts a les potes del darrere i aixecant

abraonats les davanteres amb les crins a l’aire. Són unes figures captivadores, que de

nits s’encenen de vermell, fent llum, a una avinguda amplíssima que li dóna un aspecte

únic.

Visitarem un museu subterrani, una fossa circular molt gran, les escales i parets de

marbre impol·lut. Tot il·luminat per llànties de cristall, era un homenatge als soldats

russos que lluitaren contra la invasió alemanya. Varen morir més de 100 milions de

l’exèrcit i 20 milions de civils. Figures de soldat de mida natural apareixen talment com

si estiguessin en batalla, els ulls desorbitats, baioneta calada, matant i morint, sota els

reflexos de les explosions dels canons i el fum de la tempesta, la sang tacava la terra.

Eren unes escenes grandioses que feien avorrir les guerres de tot cor.

El metropolità de Moscou és una obra gegantina, no es pot deixar de visitar-lo. Cada

estació canvia de decorat i de material de construcció. Allà hi ha els bustos de les

celebritats russes, polítics, escriptors, pintors, filòsofs, militars i altres. Crec que és el

més gran i valuós d’Europa.

Moscou té moltes esglésies de cúpules daurades en forma de bulbs, també en té amb

campanars piramidals, tots amb el seu segell eslau, completament diferents dels

d’Europa, encara que algunes esglésies importants i palaus, varen ser dirigides per

arquitectes italians.

A les places i jardins amb estàtues i busts, commemoren i donen homenatge entre altres

als seus grans escriptors. Puskin, que morí en un duel contra un militar que ofengué el

seu honor, Gorki, que nasqué a Nidgi-Nogorov. El gran dramaturg Chegov, autor de

contes, obres de teatre i novel·les traduïdes a quasi totes les llengües.

Rússia té tresors arquitectònics meravellosos i escriptors únics en el món.

117

Viatge a Rússia. Sant PetersburgEl viatge de Moscou a Sant Petersburg, el vam fer amb tren. Com era un viatge de

classe turista, el férem de nit, cosa que em va saber molt de greu, ja que volia veure el

paisatge de la terra russa, durant les tretze hores que durà aproximadament. Així que en

comptes de dormir, em vaig passejar tota la nit pel corredor dels vagons, arrimant-me

als vidres per observar a l’exterior. Tot era fosc, no es distingia res. De tant en tant, molt

separats, apareixia la llum esmorteïda d’alguna estació. Pujarem al tren a les sis de la

tarda i arribarem a Sant Petersburg cap a les 7 del matí. Durant el trajecte, ens donaren

sopar, després entrepans, galetes i begudes per a la nit. Varen ser molt esplèndids. En

començar el viatge, la guia ens digué, que a vegades el tren era assaltat per bandolers.

Bona cosa ens va dir. Crec que ho va fer, per anar-nos-hi acostumant. Això era degut a

la llibertat que s’anava instal·lant en aquell país. El temps de la dictadura, ens digueren

que hi havia més seguretat.

Quan es varen dissipar les ombres i aparegué la primera terra dels voltants de Sant

Petersburg, tot eren horts de cols i mongeteres seques, arrapades a unes canyes tortes o

caigudes, per ser fi de temporada. O sigui, els mateixos horts de quan arribes prop de

Barcelona. Vaig pensar que a la gent, els separa ben poca cosa, llàstima de l’idioma.

Quan arribarem, passarem, conduits per l’autobús, a un hotel molt gran, com el de

Moscou aproximadament.

Sant Petersburg, també és molt interessant, una ciutat digna de ser visitada, com una de

les més boniques d’Europa.

El palau d’hivern és un superb exemplar del S. XVIII, construït per l’arquitecte

Rastrelli, té dos quilòmetres d’allargada. Té una infinitat de portes i finestres, adornades

de columnes, rematades amb volutes de pedres i adornaments. Pintat de color blau cel i

blanc, dóna una sensació magnífica de pau i d’unitat. Va ser ocupat pel Tsar Pedro III,

després per Alexander I. Segons explica la història, les primeres esglésies russes foren

de fusta i troncs, igual els primers senzills palaus, però a causa dels freqüents incendis,

el tsar decretà que s’havien d’edificar amb pedres, així que tots els habitants de Sant

Petersburg portaven les pedres per fer els seus edificis.

118

Aquesta ciutat va ser obra de Pedro I, el Gran. La va fer construir entre moltes illes i

pantans del riu Neva, el nord de Rússia, en el mar Bàltic, per tenir sortida al mar, ja que

sent tan gran la seva nació, sols la tenia pel sud en el mar Negre. També va voler fer

fortificacions de guerra davant de Suècia, que sempre va ser una enemiga invasora,

juntament amb Polònia. Així que a Moscou hi ha el monument Minent, i el seu

company, un príncep, que lluitaren contra la invasió dels suecs i polonesos. A Sant

Petersburg hi ha la magnífica estàtua de Pedro I, el Tsar fundador. Les primeres

construccions a Sant Petersburg, foren les fortificacions de Pedro i Pablo, més tard,

esglésies. Allà hi són enterrats alguns Tsars. En últims temps guarden les despulles de

Nicolàs II i la seva família dels Romanov, assassinats a Ekaterinburg per ordre dels

soviets comunistes, en la sublevació de l’any 1917. Aquestes fortificacions dels primers

temps eren presons terribles. Allà hi estigué confinat Dostoibesky, per finalitats

polítiques, condemnat a mort, però al final se l'hi commutà la pena per l’exili a Sibèria,

a on va escriure “La casa de los muertos”. Explicava el guia que d’aquelles presons, en

temps passats, tiraven els presoners vius lligats al fons del Neve i allà flotaven gelats

com blocs de vidre.

Al centre de la plaça del Palau d’Hivern, s’aixeca la monumental columna de granit

vermellós dedicat al tsar Alexander I. Té més de quaranta-set metres d’alt. La corona,

un àngel que esclafa una serp, representa el tsar Alexandre que venç els enemics de

Rússia. De la plaça, la més gran del món, surten l’Avinguda Neuski, aquest va ser un

príncep general que lluità contra els enemics de Rússia.

A Sant Petersburg, sobresurt l’Almirallat, glorifica el poder militar naval de Rússia. És

un edifici grandiós, no només important per les seves drassanes, sinó perquè era una

fortalesa ben defensada. Té una altíssima agulla daurada que puja al cel, dient a tots els

edificis: “Aquí estic jo”. En honor a aquest vell i gegant edifici, la periodista Montserrat

Roig va escriure el llibre “L’agulla daurada”, que és la de l’Almirallat, descriu el siti

que va patir aquesta ciutat pels alemanys en la guerra 1939 – 1945. Els nazis no varen

poder entrar a la capital en contra de tants i tants atacs, bombardejos, canonades, que

reduïa la població a una mínima expressió, però aguantaren i és una de les grans gestes

de l’exèrcit rus. Varen ocupar Peterjof a uns quilòmetres a l’exterior, lloc d’estiueig dels

tsars.

119

També destaquen la punta de l’església de Sant Pedro, però no tan alta com la de

l’Almirallat.

Les columnes rostrades, són pintades de vermell al peu del port, sobre el riu Neva, que

va a parar al Bàltic. Servien de fars, i tenen figures de mascarons de proa dels vaixells

antics. Tot el llarg de la desembocadura del riu, apareixen les dues supèrbies esfinxs

egípcies. A més del Neva gran i el Neva petit, hi ha altres rius, com el Fontanka, el

Moika i molts canals que els creuen diferents ponts, tots molt bonics i un clar exponent

de l’enginyeria russa.

Dintre de la ciutat de Sant Petersburg, que va ser la segona capital russa, ja que la

primera era Moscou, i després amb el temps, la capital tornà a la ciutat central. És

admirable l’església del Salvador sobre la Sang escampada. És un temple-monument al

lloc a on l’any 1981 va caure mortalment ferit el tsar Alexandre II. És un edifici inspirat

en l’arquitectura pròpiament russa de les cúpules de bulbs o cebes de colors, com una

còpia de Sant Basili de la Plaça Roja de Moscou. La silueta s’emmiralla a un canal. Tota

ella està treballada com una joia d’orfebreria, revestida de rajols asfaltats, rajoles i

pedretes de colors blau cel i blanques. És una filigrana i va ser l’església que més

m’agradà.

Entre les estàtues, que n’hi ha moltes, signifiquen ser un poble agraït i de cultura, es

destaca la de Pedro I el Gran, sobre un cavall de potes davanteres aixecades, amb un

braç estès, com el gran Tsar que va ser. El cavall s’aixeca d’una gran roca amb forma

d’onada. Un altre monument a un tsar, és el de Nicolàs I, regnà el 1825, era germà

d’Alexandre I. Està ubicat a la Plaça de Sant Isaac, a on s’aixeca l’església de Sant

Isaac. Aquesta figura eqüestre, està dalt d’un pedestal, i té una posició pacífica, no tant

avantguardista com la de Pedro I.

A la gran Avinguda Newski, paral·lel al riu Neva, s’hi troba la catedral de la verge de

Kazan. Allà hi està enterrat el famós mariscal Kutúzov, de la guerra contra Napoleó

l’any 1812. Davant de l’església hi ha una estàtua d’aquest general rus.

Una altra església bonica és la catedral de Smolni. Aquest nom li ve d’una fàbrica de

quitrà que hi havia allà, la paraula esmola és brea, en rus, que servia per calafatejar i

pintar la flota de les drassanes de la ciutat. Deia el guia que passant per allà la tsarina

Isabel s’enamorà del paisatge, i allà s’hi va construir un palau, que va ser la futura

120

església, després serví per col·legi i pensió per senyoretes d’alta aristocràcia

Petersburguesa.

Està dintre del Palau d’Hivern. L’escala principal d’entrada subjuga per la seva

magnificència. És blanca, de columnes de granit gris, acabades amb volutes i

adornaments daurats. Un gran raig de llum baixa del seu alt sostre, que enlluerna. Té

una barana preciosa de petites columnes tornejades. Pel seu extraordinari contingut i la

riquesa que guarda va entrar al “llibre Guinness”. Té 322 galeries, 3 milions d’objectes

d’art i s’ha de recórrer 24 quilòmetres per veure-ho quasi tot. Guarda pintures de

Leonardo DaVinci, de Raffael, de Rubens, de Rembran, de Murillo, de Poussin i de

més. També té molts quadres dels impressionistes del S. XIX.

Peterhof, és una població a uns 20 quilòmetres de Sant Petersburg. Allà hi ha els palaus

d’estiu dels tsars, a on estiuejaven. És un immens parc de jardins, amb estàtues daurades

i de pedres selectes, que omplen de vida aquells boscos de bedolls, trèmols, oms i

feixes. Passejant surts a les aigües del Bàltic. Davant del Gran Palau hi ha la gran

fontana, amb l’escultura d’un bonic sensor, estripant les gargamelles del lleó. D’aquesta

cascada surten radicals, diferents camins que van en diferents direccions. El peu del

palau central, una munió de precioses estàtues de bronze daurat, tenen posicions

evocadores que donen sensació de vida.

Vam visitar aquests jardins el dia 5 d’octubre, les fonts encara rajaven, i mils

d’esquitxos omplien l’espai tornant-ho tot de vidre. Els colors grocs, torrats,

vermellosos i verds moribunds, pintaven les fulles dels arbres com d’insomni. Tot

semblava irreal en aquells moments.

Tornarem cap a Espanya des de l’aeroport de Sant Petersburg. El viatge a Rússia va ser

únic i meravellós.

121

Viatge als Països BaixosEls Països Baixos formats per Luxemburg, Bèlgica i Holanda són països pròspers, amb

treball i comerç, que donen recursos als seus habitants i tenen un nivell de vida bastant

alt, almenys quan nosaltres els vàrem visitar. De tots tres, ens quedarem més dies a

Holanda, ja que així estava programat.

Holanda, gran part, va ser arravatada al mar, pels esforços dels seus habitants, amb dics,

canals i esculleres. El fet de ser d’un país petit, els holandesos es llençaren amb els seus

vaixells a navegar pel món, ocupant territoris i fent el seu imperi. En els segles passats,

entraren a les costes de Nord Amèrica, navegant pel riu Hudson, competint amb els

anglesos, també al sud d’Àfrica, amb la seva guerra dels bòers, contra Anglaterra.

Conquistaren moltes illes d’Oceania, buscant les espècies: canyella, clau, vainilla, nou

moscada, pebre i altres, més valorades que el mateix or. Holanda va ser un país

colonitzador i es va fer molt ric. També Bèlgica que va tenir per molt temps el Congo, a

l’Àfrica, fins que es va independitzar.

Vam anar a visitar La Haya, no té res de particular, o potser res que a mi

m’impressionés. Hi havia moltes flors a les places, és la nació de les flors, amb les quals

fan molts diners exportant-les per tot el món. Cultiven les tulipes, pel que els

holandesos són famosos. Els seus camps a la primavera són una esplendor de catifes de

colors. Nosaltres no les vam poder veure, ja que ho visitarem a l’estiu, encara que el

mercat de les flors d’Amsterdam, famós a Europa, era un assortiment de totes les

gammes de flors del món.

Amsterdam està solcada de canals, i al fons d’ells, ens explicà el guia, cada any

extreuen quantitat de bicicletes que hi cauen per accident, ja que una gran multitud

recórrer els seus carrers en bici.

Teníem la pensió al costat d'un canal d’aigua negrosa. Quan a l’hora de dinar ens

presentaven molt sovint peix del riu, una turista ens deia:

Això ho han pescat aquest matí en aquestes aigües brutes del canal, a on van a

parar totes les clavegueres. Ja tens que aquells peixos no es menjaren.

122

Allà hi treballava una criada espanyola. Jo interessada li vaig demanar com anava la

feina i em va dir:

És molt dur treballar amb aquesta gent. – referint-se als seus amos. La vaig

comprendre perquè havia llegit quelcom sobre la raça teutona.

De nits recorreguérem els seus carrers. Visitarem la zona a on les senyoretes prostitutes

s’exhibien en els aparadors de llums vermelles, molt flaques de roba. Els homes de

l’excursió hi quedaven embadalits.

Una tarda vam tenir-la lliure i vàrem anar pel nostre compte, vaig dir a les meves dues

companyes:

I si anéssim a visitar la casa d’Anna Frank, aquella nena jueva que a la fi va ser

detinguda pels nazis i anà a morir a un camp de concentració amb tota la seva

família?

Així ho férem. Com no sabíem on era el lloc, preguntant pels comerços, amb el meu poc

francès i un deteriorat anglès, vam trobar el carrer i el rètol que deia “Museu d’Anna

Frank·.

La façana era completament igual que la de la pel·lícula que anys anteriors, vaig veure

al menjador de casa per la televisió. En aquells dies, mai m’hauria pensat entrar a la

casa-presó d’Anna, ja que allà va anar a refugiar-se amb els seus pares, germana i uns

coneguts. De dia no podien ni moure’s, per no fer fressa, ja que els baixos eren uns

magatzems tallers propietat del seu pare, un comerciant jueu a on es treballava. Només

de nits podien respirar un xic. A les tres sales reunides del pis, enganxades a les parets

hi havia les mostres de les mateixes revistes de cine, ja groguenques pels anys, que hi

havia retallat l’Anna. Tot era completament igual, intacte. S’entrava al pis de dalt per

una porta estreta, camuflada per lleixes de llibres. Els vidres eren coberts per papers

d’embalatge, perquè no tinguessin vistes a l’exterior. Vaig pensar amb el martiri de por

que passaren aquella gent, posats en aquell niu, durant més de dos anys, amb el temor

de ser sempre descoberts. Comprenc la seva situació tan aterridora, com de tants mils de

jueus. Seria per això que Stefan Zweig, jueu, amb la seva fina sensibilitat d’escriptor,

des de Sud Amèrica, veient com s’estenia imparable l’urpa nazi, se suïcidés.

123

L’Anna, també mirava el cel i segurament tenia un raig d’esperança. Prop tenien la copa

d’un castanyer d’Índia, ramut, que els hi donava una transmissió de vida, amb els anys,

l’Ajuntament d’aquella ciutat, parlà de talar l’arbre per circumstàncies imperatòries.

Però la població protestà, perquè era l’arbre de l’Anna Frank. No sé com va acabar

aquella qüestió.-

Visitarem el Maduradam que és el museu més petit d’Holanda, a l’aire lliure.

Passejàvem a poc a poc per no trepitjar-ho, ja que tot és una miniatura, semblava una

ciutat lil·liputenca.

Un dia embarcaren en el mar Zuidense i anaren a visitar unes illes, noms de les quals no

recordo, per cert, noms holandesos, que també en deien les illes de les dones lletges, si

és que això es pot dir d’alguna dona. Els homes se’ls devien estimar molt, quan

passaven els turistes o forasters, ells, agafaven les seves dones i les tancaven dins de les

cases.

Visitarem Brussel·les, com la capital de Bèlgica, la Plaça Principal, amb l’ajuntament i

altres centres de govern, és preciosa, per l’arquitectura dels seus edificis i els

adornaments de pedra treballada com fets de puntes al coixí. Hi ha la font famosa del

“Mankenpiss”, el nen que fa el pipí. Molts turistes s’hi fan la foto amb ell, i a la plaça de

Brussel·les, tenen un museu d’aquest nen, vestit amb mil diferents indumentàries. És

molt popular en aquella ciutat.

Amberes, és un port importantíssim a Europa junt amb Londres i Rotterdam, són els

més concorreguts de tot el continent. Amberes és el centre comercial dels diamants.

Recorreguérem els carrers de les botigues d’aquestes pedres precioses i veiérem uns

cristalls tirotejats i vidres trencats d’un recent atac. Ens varen dir que era una ciutat on

la policia hi tenia molta feina pel perillós robatori de les pedres precioses.

Navegarem pels petits i estrets canals d’aigües tèrboles de Bruixes. És una ciutat

completament medieval.

El que m’agradà molt d’alguna ciutat holandesa van ser les pianoles mecàniques.

Boniques, pintades, decorades alegrement amb pintures de flors i ocells, emplena de

colors i música els seus carrers.

124

També els seus formatges són riquíssims. En una població, a la plaça, vam veure uns

homes, amb vestits típics, com els tirolesos, portant sivines carregades de formatges

gouda, grossos, que devien pesar quintars. Era la festa del formatge. Entrarem a

comprar-ne a una botiga. Com sóc una mica romancera, vaig triar i remirar diferents

formatges, amb una mica de dubtes, deia a la meva companya:

Serà bo aquest? I aquest altre?...

Així alguns, fins que una senyora clienta que comprenia el castellà em digué:

Como la paella de España.

Em vaig quedar parada. Bé, vaig pensar, ja som una mica famosos.

Ens vam donar pressa a pagar i marxarem.

També visitarem els molins de vent, en els primers temps servien per bombar l’aigua

que extreien de les terres robades del mar, amb uns esforços ingents. Ara les seves aspes

servien per fer moure les màquines que serraven fustes per fer mobles o altres artefactes

que envien per totes les parts del món.

125

Viatge a ParísQuan estudiava, encara nena, per mi, París era una ciutat de somni. Mai m’hauria pensat

poder visitar-la. Era una distància molt llunyana, en aquell temps, sols anar a Barcelona,

ja era una proesa.

Ara, ja gran, l’he visitada quatre vegades, i molta gent la coneix.

Sempre ha estat símbol d’algun tema: de la moda, del romanticisme, dels

impressionistes, dels seus famosos escriptors, de la magnífica arquitectura dels seus

palaus i esglésies i tants tresors que guarda.

En temps primitiu la ciutat va ser un llogaret prop del riu Sena, on vivien la tribu dels

paricis. També hi varen arribar els romans, i hi varen estar alguns anys baix el seu

domini.

França ha estat una nació sempre avançada, oberta a les tendències de procés i llibertat,

I això són punts que marquen la ciutat.

Anant cap a París, quan arribarem a prop, les terres dels seus voltants, són camps de

blat, és una zona agrícola i rica amb productes del camp.

En entrar a la ciutat, per la part que ho vam fer, tot eren edificis moderns, quadriculats i

rectangulars, de línies geomètriques. Començava a fer-se fosc i entrarem en uns barris

d’aspecte normal com el de qualsevol altra ciutat. Ja fosquejava i sols les petites llums

dels pisos i d’uns fanals, donaven un ambient apagat, una viatgera de l’autobús digué:

No diuen que aquesta és la ciutat de la llum? Doncs mira, s’assembla molt amb

el carrer del meu poble.

Esperis – digué el guia.- Encara falta mitja hora per arribar al centre.

Després de descansar a l’hotel, l’endemà vam visitar Notre Dame, la catedral de la

ciutat. Aquesta obra mestra de l’arquitectura gòtica, es va començar el S. XII i durà 200

anys. Pels corredors de les seves torres, hi ha el record llegendari del personatge de

Víctor Hugo, en Quasimodo, que es moria per l’amor de la ballarina gitana Esmeralda.

Aquesta catedral és una preciositat. La façana té el pòrtic central, i un, a cada banda, a la

126

mateixa altura. En el primer pis, la gran rosassa de vidres de colors que donen a

l’interior una llum irisada, segueixen quatre finestres altes d’extrems arrodonits. Al pis

següent, el mateix i després venen les dues altes torres. La part del darrere, té un gran

portal i arcs treballats amb filigranes de pedra que li donen un aspecte volàtil produït

pels espais buits entre els arcs.

Moltes gàrgoles surten de les cornises dels seus taulats amb figures de faunes, bruixes i

dimonis. Hi ha una processó de petites estàtues adornant les seves altures.

La Sainte-Chapelle, església del gòtic radiant, construïda al S. XIII, per Lluís IX, el

futur Sant Lluís, allà es guardaren les relíquies de Crist. Té una meravella de vidrieres

que formen una autèntica Bíblia de llum i subjuga la finor de la seva decoració

esculpida.

Navegarem amb el bateaux-mouche pel Sena. Abans d’arribar a Notre Dame, es troba la

Conciengerie, palau-castell, situat al cor de l’illa de la Cité, que són els conjunts

d’edificis molt antics, construïts sobre una illa del Sena, de la que surten diferents ponts

per unir-se a la ciutat. En aquesta illa, s’aixeca la catedral de Notre Dame, l’ajuntament i

altres centres oficials.

La Conciengerie té la magnífica sala gòtica, residència dels reis de França, construïda

per Felip el Formós. Després va ser parcialment convertit en presó, ja que alguns reis,

en aquell temps, volien tenir els seus enemics empresonats a prop d’ells. En aquesta

presó va haver-hi la cella de Maria Antonieta, l’Austríaca, que li deien els francesos, la

desgraciada reina, filla de Maria Teresa d’Àustria, que quan la va casar a la poderosa

França, li semblà que l’enviàvem al paradís, i acabà a la Guillotina com el seu marit

Lluís XVI, a conseqüència de la Revolució Francesa de l’any 1879.

L’arc de triomf de la plaça de l’Etoile, el va fer construir Napoleó, commemorant les

seves memòries. Des de la seva terrassa, amb més de 150 metres d’altura, es pot veure

una vista esplèndida de París.

La gran cúpula del Pantheón sobresurt dels taulats de la ciutat i es pot veure des de

diferents punts. Va ser església fins al 1791, després la transformaren en temple

republicà, per honrar la memòria dels homes il·lustres de la nació: Voltaire, Rousseau,

Zola, Dumas, Victor Hugo o Pierre i Marie Curie.

127

La Basílica Catedral de Saint Denís, al carrer de la Legió d’Honor- Saint Denís, va ser

l’església vinculada a la reialesa, per donar sepultura als reis de França. Guarda més de

setanta tombes, les de Dagobert, Francesc I, Catalina de Medicis i Lluís XVI. Crec que

aquest últim, devien saber a on va anar a parar perquè el varen guillotinar el gener del

1793. L’edifici es considera una de les primeres obres de l’art gòtic.

El Château de Vincennes, és l’única residència real medieval que perdura. La torre té

uns cinquanta metres d’alçada, la Santa Capella, està restaurada i presenta elements

escultòrics d’una qualitat excepcional. En una de les presons del castell, va ser tancat el

Marquès de Sade.

La plaça de la Concòrdia és grandiosa i d’allà surt l’avinguda que va a l’edifici de

l’Òpera, de l’arquitecte Garnier. En un extrem de la plaça, s’aixeca el Palau Borbón, de

diverses columnes i frontó clàssic, com les de la Roma Imperial. En aquesta plaça, l’any

de la Revolució Francesa, s’hi va instal·lar la Guillotina, que segà els caps dels reis i de

molta aristocràcia. Després, temps endavant, el general Napoleó Bonaparte, va fer-hi

col·locar en el centre de la plaça, l’obelisc que portà d’Egipte, en commemoració de les

seves victòries en aquelles terres.

L’edifici dels Invàlids és també grandiós i s’assembla molt en el Pantheón, però la seva

cúpula és daurada. Els Invàlids, va ser un hospital que va fer construir Napoleó per

albergar els soldats ferits i tolits que arrastraren de les seves batalles. A l’interior dels

Invàlids hi ha la tomba de Napoleó, qui després de conquistar quasi tot Europa, caigué

presoner dels anglesos i aliats, a la pantalla de Waterloo, a Bèlgica, i més tard d’un

respir dels 100 dies, el portaren presoner a Santa Helena, una illa perduda a l’Atlàntic.

Allí morí, sofrint sis anys de captiveri, completament aïllat. Anys vinents, reclamà el

seu heroi, i el varen retornar a la seva pàtria, entrant en un vaixell pel riu Sena.

El “bois de Boulogne” és un bosc extens a una zona de París, que serveix d’esbarjo i de

passeig.

Creuant el riu Sena, hi ha molts ponts, el més bonic és el pont d’Alexandre. El va

regalar el tsar Alexandre I de Rússia al rei Luís Felipe d’Orleans a França, després de la

restauració borbònica, una inscripció a la barana, al mig del pont, confirma aquest regal.

En els extrems hi ha uns formosos fanals amb estàtues d’angelets. Els llums són

128

semblants als que hi ha a la Plaça del Palau d’Hivern de Sant Petersburg, al voltant de la

columna granítica d’Alexandre I.

Un segell únic de la ciutat de París és la Torre Eiffel, torre metàl·lica acabada amb

punta, construïda per l’enginyer Eiffel, per una exposició de l’any 1887 a París. En la

seva època, alguns intel·lectuals i figures de relleu, s’oposaren a aquest projecte, i crec,

que fins i tot, arribà al Parlament amb motiu de litigi. Consideraven que un monument

de ferralla dintre d’una ciutat famosa pels seus bonics edificis del S. XVII, XVIII i XIX,

no podia tolerar-se. Doncs ha quedat com a símbol i molta gent coneix París per la seva

Torre Eiffel.

En l’actualitat, altres ciutats han desplaçat París, com Londres i New York, però jo

sento que París sempre serà la reina. En una conversa ho vaig manifestar i em digueren:

No tant reina. Bé que temps passat va fer una bona exhibició de guillotina

pública. – vaig pensar que per tot hi ha contrastos i desnivells. La raça humana

és així.

129

L’avellaneta d’orLa Rosina era una nena fantasiosa. El seu pare deia a la seva mare:

No anem pas bé. Aquesta nena pagarà molt car el seu caràcter, és massa

somiadora.

Bé home, ja li passarà. És una criatura.

La Rosina es distreia fent córrer la seva imaginació pels núvols. Tot el seu cor i els seus

pensaments eren prínceps i princeses, palaus i festes, vestits d’estels brillants, camins

entre flors i arbres bonics, de desmais i salzes, on una nena trobava una fada que, amb

una vareta màgica la transformava en una bella princesa.

A la Rosina li agradava anar a passejar pel bosc i els camps que hi havia prop del poble.

En aquell temps, molt temps enllà, quan el poble era reduït en unes quantes cases al

voltant del vell campanar, la riera limitava els horts amb els camps, un petit bosc es

trobava no gaire lluny, on la Rosina anava a somiar, ajaguda entre la fullaraca, amagada

entre les mates de mòdegues, ginestes i llentiscles. Ben a prop veia les umbel·les de les

flors de les herbes on hi penjava alguna petita teranyina d’una aranya espantadissa i els

petits blauets de primavera. Mirava el cel blau turquesa i els núvols grossos, amuntegats

com escuma que sota el zèfir es movien lentament. Allà ella hi veia un príncep muntat a

cavall apropant-se a una princesa de cabells eteris.

Un dia la Rosina tot tornant dels seus somnis pel camí del bosc va torbar una velleta

carregada amb un feixuc feix de llenya a coll, capcota pel pes dels troncs. La Rosina se

li acostà tot ajupint-se per mirar-la a la cara i li diu:

Bona dona! Vos que éreu fada del bosc i ara sou bruixa que em donaríeu una

avellaneta d’or?

Ja et donaré jo, si sóc una bruixa! – La velleta afeixugada per la llenya, la

descarregà, n’agafà un tronc i li ventà una garrotada.

La Rosina amb la mà al cap se n’anà adolorida, sorpresa i desencantada fins a arribar

sota una olivera en un marge de bardanes i esparregueres. Per primer cop no va mirar el

cel ni les formes dels núvols. L’atzagaiada l’havia posat de peus a terra.

130

En arribar a casa seva amb un bony ben real al mig del front no va dir ni piu del què li

havia passat. Estranyat, el pare, li preguntà:

Què no hi ha hagut cap príncep ni princesa, avui?

La Rosina restà muda i digué que no volia pas sopar perquè tenia mal de cap. I tant que

en tenia!

La mare satisfeta comentava poc més tard amb el pare:

Ho veus, sembla que la Rosina es va fent gran. S’acaben els somnis i les

fantasies.

T’haig de donar la raó. Sembla que es va centrant.

Mentrestant la Rosina estirada damunt del llit amb la mà damunt el nyanyo, notava que

el bony prenia una forma arrodonida, talment com una avellana, no pas d’or,

precisament, com aquella que somiava que en sortirien vestits de princesa.

Els núvols de cotó amb imatges fantàstiques havien quedat enrere.

Ara per ara no comprenia l’abisme que acabava de trobar entre un món i l’altre.

131

Escollir una princesaEn el reialme de Chelsenstein, situat al centre d’Europa, prop de les muntanyes

boniques dels Alps, vivia la familiar real en un castell, entre avets, arces i bedolls.

L’hereu era per merèixer i la seva família, en particular la mare i l’assessor dels

assumptes familiars es delien per presentar-li una princesa. Varen celebrar festes en el

sumptuós palau del castell, convidant les noies d’alta societat europees, incloent alguna

princesa, ja que d’aquestes, en quedaven poques. Cap de les convidades acabava de

convèncer a la reina. Les observava amb lupa. Sempre fallaven en alguna cosa, o massa

xerraires, o poc distingides o, un xic glotones, res anava a la mida.

Hem de buscar una justa per la nostra categoria. No podem desmerèixer dins de

l’escalón del nostre registre.

Així, anaven continuant celebrant festes. L’hereu era guapo i ben plantat, totes ja

l’acceptaven però ell, no estava gaire per l’aferra i seguí el joc de la seva mare.

El conseller coincidí amb la reina, que cap d’aquelles noies, ben disposades pel tema, no

reunien els punts exigits.

Al final, entre les pretendentes que hi varen passar, una semblà que seria l’adequada. La

reina va dir:

Ha de passar l'última prova. Si surt positiva, al fi, serà ella.

La prova va ser que després de celebrar una esplèndida festa, la varen convidar a

quedar-se a dormir en una ostentosa habitació del palau. La reina digué:

Em cuidaré de preparar-li el llit.

Doncs bé, ella mateixa va anar a buscar en els magatzems de la cuina del castell, en els

sacs dels llegums la secció dels cigrons. Com proveïa d’unes de gra extraordinari,

n’agafà un i el posà sota el matalàs on hauria de dormir la noia escollida. Només ho va

comentar amb l’assessor, repetint-li que no ho digués a ningú, ja que era un alt secret

d’Estat.

Aquella noia, la nit, va dormir en l’estància que se li va preparar.

132

L’endemà al matí es reuniren per esmorzar, la reina, l’assessor i la pretendenta.

Com ha passat la nit? – preguntà la reina.

Ella amb un cert to, com ja sabia que s’havia de fer en aquell ambient, contestà:

L’estança és perfecte, com correspon en aquest castell. El luxe d’un gust exquisit

que descobreix una excel·lent amfitriona.

La reina sospirà afalagada i es mirà a l’assessor que també li correspongué

Estic molt contenta que m’hagin convidat, tot és meravellós, però...

La reina i l’assessor es miraren intrigats.

Però... – seguí indecisa – No sé... – començà a moure els dits, el polze i el major,

fent-los petar – No sabria com dir-ho. M’ha semblat que sota el matalàs del

costat dret hi havia com una pedreta.

La reina li escapà un cop de cap aquissant i digué amb veu alta dirigint-se a l’assessor:

Crec que aquesta és la noia adequada.

Així que es concretà el prometatge, l’hereu i va estar conforme, com tot el que deia la

seva mare. A més, la noia era bonica, fina de tipus, just per poder-la lluir a tots els

esdeveniments socials.

Hi havia un punt de molt mal resoldre. Era que no tenia diners, veia d’una família

senzilla. Va ser escollida perquè per les coses incompressibles de la vida pogué

introduir-se a un nivell social més alt.

L’assessor digué a la reina:

És pobre, això és un mal molt gros.

Apujarem els impostos – digué ella convençuda.

Hi haurà moltes despeses per les cerimònies i festes – es lamentà l’assessor.

Posarem impostos nous – reafirmà ella.

133

Oh! No sé si el poble protestarà – seguí preocupat.

Sempre protesta – retornà la reina.

I el rei, què dirà el rei?

El rei tenia molta feina anant de caça d’elefants i no es posava en aquests

assumptes familiars. Ell era feliç anant fent la seva vida com volia.

Els nuvis van sortir al balcó real. Tothom els va aplaudir, el poble sempre aplaudeix,

l’entusiasme s’encomana. En el temps següent, la parella va viatjar per moltes contrades

i més tard països que segons deien, eren per lligar tractes comercials i polítics. Ella, tal

com havia de ser, va anar estrenant models i més models, dintre de la carrera del

rànquing internacional i la família reial contenta de tenir una representant que causava

sensació allà on anava. El poble seguia aplaudint i movent panderetes, els impostos

anaven augmentant i escanyant, però sempre havia estat així, i seguiria igual per més

canvis que hi haguessin. Doncs el poble, feliç, s’atenia a la dita que diu “val més boig

conegut, que savi per conèixer”.

134

En MitjonsEn Mitjons és el gos del meu nebot. Més ben dit, jo sóc tia-àvia d’ell, d’en Ricard Carbó

Madrià. El varen anar a buscar amb la seva mare, a Albanyà, un poble dels Pirineus

catalans. Primer s’assabentà de la seva existència per l’ordinador, així que el va

conèixer pel seu retrat. Era tan bonic que s’hi entusiasmà i de seguida s’hi va sentir

enganxat.

Quan arribà era un cadell de dies, tan bonic i rodó que enamorava. Tot negre, de pèl

sedós, rodó com una boleta, amb uns ulls negres, brillants com pedres precioses. Tenia

la punta de les potes blanques i també, la punta del morricot. Li varen posar el nom de

Mitjons com el gat del President Clinton dels Estats Units, que li deien socks (mitjons)

per les seves papotes blanques. Abans d’aquest nom, l’hi havia posat Whisky, però els

va atreure tant les puntes blanques de les seves papotes que li quedà Mitjons.

En créixer es va fer alt i gros, però en una mica regular. El pèl se li va allargar i ara és

molt pelut, amb onades i les grenyes li baixen per les orelles, se li escapen pels costats

de les potes i té una cua amb un serrell esplèndid que la belluga quan està content o

interessat per alguna cosa.

El seu amo, en Ricard, el té mig domesticat. Quan li parla i el mana, ell s’asseu, li dóna

la poteta, es tomba, fa tombarelles i, fins i tot, li porta una sabata. Sempre li dic a en

Ricard:

Si l’ensenyessis molt bé, amb temps i paciència, el podries portar a un circ, a

treballar, a fer els números que aprèn i tu, podries viure de renta al llarg de la

teva vida.

En Ricard riu i em viu:

Quines coses té tia. Creu que jo vull esclavitzar el meu Mitjons? Ni que passés

misèria no ho voldria.

Jo ho dic de broma però a en Ricard, no li toqueu el seu Mitjons.

135

El gos és molt estimat per tots els de casa. Tenim tres gossos, la Guinona, la Nina i en

Mitjons. Tots són molt volguts però per mi el més graciós i estimats és en Mitjons

encara que no sigui meu.

Sé que molt a prop de París hi ha un cementiri pels gats i gossos. Ho he llegit. He vist

fotos d’aquell recinte i inscripcions que hi han posat els amos dels animals morts és

curiós com moltes persones estimen els seus animals. Vaig llegir en les làpides boniques

i ornamentades de flors i petits bigalots, frases com: “A mon petit chat, tout avec mon

coeur”, o bé “a mon petit chouchou, le chein plus aimé du monde”, o bé “Mon cherí,

j’ai mort avec toi”, o bé “Jamais trouverez otre comagnie comme la tienne” o bé “Au

revoir angelique chien” i així moltes altres. Em complau haver conegut que tanta gent

els estima. Mai suportaré aquestes festes taurines o jocs amb els animals fent-los patir.

Clar que els homes si fan guerres com poden ser compassius amb els animals?

En Mitjons és molt intel·ligents. Quan sent fressa de culleres i plats, ja el tens al costat

per veure si pesca alguna cosa. Encara que va molt tip, així com els altres. La mestressa

les hi compra sacs de pinso i botifarró. A més, un familiar, els hi porta ansats de

“delicatessen” que són les deixies d’un restaurant. És graciós quan els hi dóna la ració.

Es posen tots tres asseguts al seu costat, quiets i sense barallar-se, esperant el seu torn de

menjar. L’amo, els hi va donant ossos, restes de carn, espines, patates rosses i alguna

mandonguilla, que ells van menjant ordenadament. Després, quan ja estan els hi diu:

Apa, apa, cap a fora.

Ells obedients, se’n van al pati. Tenen un jardí amb molta gespa i bastant espaiós. Allà

hi juguen molt bé. També tenen unes pilotes per fer-les córrer. En Mitjons és el mascle i

jo li dic a vegades:

Apa, que ets en Robert Redford del "cotarro".

Encara que de tant en tant, les dues femelles no el volen a jugar, i ell s’enrabia de

valent.

Algun dia el seu amo, se l’emporta a passejar, a vegades a peu i altres amb cotxe, fins i

tot, una nit el va voler amb els amics a fer una barbacoa. S’havia de veure com de

content pujava al cotxe, no se l’hi havia de repetir, i una vegada dins el cotxe, mirava

136

pels vidres encantat i cofoi. Allà va menjar molts ossos i algun tall, fins que es va

adormir.

Jo sempre li enraono i sembla que m’entén, és el que diuen les jovenetes “els homes són

com els gossos, et miren, et miren i sembla que t’entenen”.

En Mitjons és tan bonic, amb el seu pel ondulat, i una patufa de cabells sobre els ulls

que jo li dic:

Ets el gos més guapo del món. Et posaré un llaç vermell en aquesta patufa i et

portaré a la ciutat a un concurs de “Bellezas caninas” i guanyaràs el primer

premi. I si no te’l donen, te’l donaré jo.

L’abraço i li faig molts de petons. Crec que m’entén, almenys, em mira molt.

En Mitjons té uns tres anys i mig, per tant, encara és jove, té molt de delit i és tan

carinyós que s’arrima a tothom qui entra, i els hi vol fer carícies, però lo seu és llepar a

tothom. Crec que pel que no serviria seria per guardar la casa contra els lladres, ja que

aniria a llepar-los i a fer-los carantoines. Qualsevol se’l posaria a la butxaca.

Jo aniria a passejar-lo, però s’entusiasma de tal manera quan surt de casa que dóna unes

estrebades que tomba. Cada un dels gossos porta el seu collar amb les senyes d’identitat.

Un dia que badàvem s’escapà per la finestra oberta i el vam perdre, els familiars sortiren

a buscar-lo, anaren entre altres llocs al veterinari que ja el coneixien i li varen explicar

tot alterats. El veterinari els hi va dir:

Està en mans d’una senyora que l’ha trobat i es passeja amb ella pel Passeig.

Allà varen anar i el trobaren tot content passejant amb la seva corretja de la mà

d’aquella senyora que ja es pensava poder quedar-se’l.

L’agafaren i no volia seguir, allà al Passeig, en mig d’altres gossos i de la gent asseguda

als bancs, s’hi trobava com peix a l’aigua.

137

Els supermercatsEls supermercats són una manera de vendre moderna, dels temps actuals. Aquest

costum va començar a Nord Amèrica. Ho feien a les pel·lícules. La gent deia que aviat

ho implementarien aquí.

Aquí què us penseu? – deien alguns – Serà a la sexta generació. Quan arribin, ja

estaran passats de moda.

Van tardar alguns anys però ja són aquí, per satisfacció del públic.

Són molt còmodes. Això de trobar-hi tot a mà i no haver de recórrer diferents botigues

per comprar els diferents aliments. Estalvies temps, molt de temps.

Admiro anar al supermercat. Quan hi vaig, com tinc temps per perdre, m’agrada donar-

hi una volta i contemplar tanta abundància. Recordo que quan era petita, les botigues del

meu poble. Aquestes, tenien quatre lleixes, uns armaris i unes capses de llauna. Les

balances de platets i pesos. Tot ho embolicaven amb paperines, que omplien al moment

de la compra. Paperines de punta com embuts, de paper rústic i les fines, petites, de

colors, per posar-hi cafè o pebre. Res es trobava embassat. Per rentar, hi havia els

sabons que els passaven fregant sobre la roba i la picadora, de fusta, per estovar la roba i

després, lleixiu per emblanquir-la. Tot portava molta feina i les dones es passaven una

tarda sencera per rentar. Moltes vegades era el diumenge a la tarda.

Quan recorro els supermercats, admiro tots els seus productes. A la secció de fruita,

tanta variació i abundància, amb fruites tropicals que, a la meva infantesa no sabia que

existissin.

A sota dels formatges de diferents nacions. Unes vidrieres llargues de neveres exhibint

els suculents productes. Les carns igualment empaquetades amb el seu preu, podent

gastar més o menys.

Aliments mai pensats en els nostres temps d’infància i joventut, els veiem en els

supermercats. Ens alimentaven, però de llamí, poc i molts productes, eren completament

desconeguts.

138

El grup de pastisseria, de tota variació, és posat amb tanta gràcia que tempta als ulls i als

dits i la boca, se’t fa aigua.

Passejar un cert temps pel supermercat, sense pressa, com faig, m’agrada una infinitat,

ho gaudeixo molt.

Aquesta abundància que ens rodeja, productes de l’altra part de món, a l’altra punta dels

oceans, és una meravella.

Comprenc que les dones que porten la casa, van a comprar ràpides i no es paren a

pensar en la innovació d’aquests mercats que posa a les seves mans tants productes

variats. El temps els hi urgeix, però saben la comoditat que els hi representa i poden

escollir preus al seu abast. No coneixen el d’aquell temps i no poden comparar, ni saber

l’avanç que han arribat a assolir per això no hi poden donar tant valor, ni sentir l’emoció

que representa entrar en aquests llocs. Són com les biblioteques dels aliments. També hi

vaig per gaudir-ho i valorar-ho. Benvinguts als supermercats que ens reuneixen per

buscar el més elemental de la vida.

139

Els reportatges de TV2Els reportatges de TV2 són molt interessants, en tots els temes que presenten, tant

d’història, de personatges famosos, de l’Univers, de la formació de la Terra, de les eres

geològiques, del cos humà, dels misteris de la ment de l’home, etc.

Els que més m’agraden són els que parlen dels animals, dels seus costums, en les

diferents zones de la Terra.

La Sibèria salvatge, ens mostrà els immensos boscos de la taiga17, cap a la part Oriental

i sud-oriental on viu el tigre de Sibèria, tan difícil de ser vist per l’home i en canvi, tan

perseguit pels furtius, que han fet que quasi desaparegués aquesta espècie en aquella

zona. Viu allà, l’ós negre, solitari, la femella amb els seus cadells, no és sociable com

altres espècies, roda pel bosc, buscant aliments, baies, arrels, escorces, i també, ataca a

petits mamífers per cobrir la fam. Alguns guardaboscos, recorren els milers i milers de

quilòmetres per sorprendre els furtius i salvar els animals, en contra dels seus esforços,

no poden acabar amb la pirateria. Viuen en la zona nord les martes i els erminis, de pells

precioses i valorades que produeixen un fructífer comerç.

En les zones tropicals hi ha una gran varietat de micos. Els papions, els caputxins, els

titis, els voladors, el mico aranya, els orangutans, els ximpanzés, els mandrils i d’altres.

Els caputxins són molt intel·ligents, trenquen els fruits de clova, picant-les contra

troncs. Uns micos del Brasil, utilitzen pedres per trencar les cloves de les nous. He vist

en els reportatges com un mico per travessar un riu usava un tronc, posant-lo a dins de

l’aigua per tal de comprovar la fondària, i allà on aquesta era menys fonda, s’hi posava

per travessar-lo. Aquest mico era gros, no recordo el nom de la raça. Altres, posaven

fulles fines, aciculades, verdes i fresques perquè ja sabien perquè, dintre els forats de les

formigues i les treien impregnades de suculents insectes, que se’ls menjaven

llaminerament. Les cries petites aprenien tot això, però com eren innocents, agafaven

qualsevol tronc, i com era sec, les formigues no picaven i es quedaven sense provar el

llamí i mirant a la seva mare, totes sorpreses.

17 Zona de vegetació propia de climes freds.

140

Altres micos, crec que eren els titis, petits i bellugosos, cuidaven de la seva femella i

cries, amb instints maternals. El mascle, busca primer fruits dels arbres i després hi

acompanya a la seva parella. Quan ja està ben tipa, ell comença a menjar els que

queden. Com estan ben lluny, li representa un gran esforç. També es cuida de guardar

les cries, perquè la femella pugui dormir i quan es traslladen d’arbre, se les enfila al

coll, com si fos la mainadera.

Alguns ocells són curiosos. A les voreres del riu, en uns petits prats verdosos, sempre

prop d’una albereda, hi ha un ocell que amb el bec porta pedretes boniques i fa un cercle

amb flors del camp. La femella vola i vola al voltant d’aquests preparatius, i el que troba

més bonic, s’aparella amb el seu mascle, propietari d’aquella obra d’art. No és ben

curiós això? Els animals tenen intel·ligència i amb ells, som germans en el dolor. Hem

de respectar-los i els que no ho fan, no són dignes de la raça humana.

Hi ha animals socials. Ja sabem el de les abelles i formigues. Són interessants els

mamífers que viuen en certa forma primitiva de societat, com els lleons. Van amb colla,

a on predomina el mascle, amb la seva gran cabellera, cosa absurda, ja que sembla que

hauria de ser la femella qui lluís aquest encant. Les lleones són les que cacen i, ho fan

amb grup, perquè saben que així, és més eficaç. Protegeixen les seves cries, inclús dels

mascles, ja que a vegades, per la fam, aquests, devoren als petits, o bé, quan estan en

zel, ja que no volen destorbs. Pugen a les branques dels arbres per dormir, allà hi senten

més fresca i també és un bon punt per vigilar.

Altres grans felins no són tan sociables i vaguen per la Sabana en cerca de preses i

femelles amb qui aparellar-se.

Dintre de les seves societats, també hi ha els rebutjats, lleons que no poden entrar en cap

grup, ells sabran per què. Han de vagar solitaris per aquells paratges.

Són ben curiosos els castors. Abunden allà on hi ha llacs i en les terres del Canadà, del

nord d’Estats Units, a Finlàndia i en terra russa de la Sibèria. Amb les seves dents que

creixen contínuament, han d’usar-les per obligació. Trenquen arbres de mig metre de

diàmetre i fan una devastació imponent als seus voltants dels rius, llacs o basses on

viuen. Formen dics de troncs, amb una intel·ligència d’enginyers. En els seus caus, els

omplen de fulles i de tot el que forma part de la seva alimentació, que guarden també

per l’hivern. A sota els rius i a on habiten, construeixen unes llargues galeries que

141

alguns homes les han desfet per comprovar-les i són inimaginables. A vegades, el

principi de construir, l’aigua se’ls hi emporta, ells pacientment van a fer-les a un lloc

més llunyà. També les noves cries, es fan gran i han de marxar de la seva zona, tota

ocupada, doncs es busquen una parella que també els hi costa el seu esforç i marxen

lluny a instal·lar-se, explorant terres d’aigua en el seu camí.

Els ossos, tenen un gran instint maternal, les femelles protegeixen les seves cries i les

condueixen cap a les zones on hi ha aliment. En uns llocs del Canadà i al nord dels

Estats Units, les ósses, seguides pels petits, exploren unes muntanyes completament

pelades i cobertes de pedres, allà les mares mouen les pedres i troben infinitat d’arnes,

papallones amagades que els hi serveixen d’aliment, les cries ho aprenen i s’atipen. Un

cas ben curiós és que també són carnívores. En els boscos s’alimenten de baies, de

fruits, d’arrels i brots tendres.

A les illes Sajalín, a l’extrem oest de les costes nord d’Alaska hi viuen milions de

foques. L’home les ha caçades despiadadament pel comerç de les seves pells. Inclús

mataven a les cries de foca per la seva pell blanca. Els ossos polars busquen les foques

per alimentar-se. Moltes vegades oloren el glaç per tal de descobrir l’amagatall de les

foques. A cop de morro trenquen el gel, fan un forat i les atrapen. Allà hi corren les

llebres i guineus blanques. En aquelles latituds gelades i de nits inacabables, també hi ha

vida.

Els lèmmings, són rosegadors petits com rates. Viuen en estols al nord dels continents,

en particular, al nord d’Europa, a Noruega. Escaven galeries i viuen d’arrels, de

gramínies i petits paràsits amagats a la terra. Van sempre amb grans bandades i una cosa

curiosa, és que fan grans migracions i quan troben un desnivell en els alts penya-segats

d’aquelles terres es precipiten tots al mar i moren a milers. No saben canviar el destí

davant d’aquest gran perill i estudiosos dels costums dels animals, no saben explicar

aquest fet.

La naturalesa, la lluita per subsistir, és molt ferotge entre les espècies animals. De cop

de vista tot sembla un paradís i no és així. En els documentals d’Àfrica, i passa per tots

els continents, les espècies han de treure tots els seus instints per sobreviure. Es veuen

els nyus, les zebres, els impales i serfs corren esperitats quan els persegueixen els

lleons, llavors, en el seu recorregut han de travessar un riu i allà, els esperen els

142

cocodrils. Els serfs, també han de córrer per deslliurar-se de les ungles del llop, i aviat,

es veuen rodejats per aquests, ja que saben molt bé com atacar en equip. Moltes

vegades, una mare femella d’un serf, contempla com els llops estripen la seva cria. Ella

amb les banyes, contraataca, però ells no deixen el tiberi. És una cadena tròfica. En la

societat dels homes, passa quelcom semblant.

Un animaló especial és el suricata, de la mida d’una mangosta. També es troba a

l’Àfrica. Viuen en comunitat, s’ajuden, vigilen i cooperen entre ells perquè el grup vagi

bé. Quan estan en el niu, sota la superfície de la terra, que també apilen formant una

muntanyeta, uns quants fan de guàrdia. Estan drets fora dels caus, observant si hi ha

algun perill i fan un senyal amb uns crits i tots ells entren a les més profundes galeries.

Allà estan segurs. A vegades els ocells drongos, des dels arbres, donen el senyal de

perill i els suricates s’amaguen, però els ocells trapelles, a vegades fan el senyal, i quan

desapareixen els suricates, entren en les seves depeses i se’ls hi mengen tots els insectes,

escorpits, erugues, escarabats, que tenen acumulats pel seu aliment.

En els milers de coves que hi ha a les muntanyes de Cuba hi viuen milions de ratpenats i

entre ells cada femella reconeix la seva parella i la seva cria per l’olor i el seu crit.

S’aparellen els dos mateixos mamífers de per vida. També ho van els suricates i els

pingüins. És exemplar aquesta fidelitat.

Els mamífers no veuen els colors, però les aus sí.

Els reportatges de TV2 ens mostren les boniques imatges de milers de flamencs roses

aixecant el vol, des d’una zona pantanosa cap al cel. Tenen aquests colors pels milions

de crancs que es mengen dels aiguamolls, així com els colibrís tenen una gamma de

colors pel nèctar que xuclen dels milers de flors coloraines dels prats a on voltegen.

La flor dels continents s’adapten segons les seves possibilitats o propietats a les terres

on viuen.

En el 1871, el president de EUA, Ulises Grant, reconegué el parc de Yellowstone, com

a Parc Natural, protegint la fauna i la flora, que són molt interessants, cosa que van

imitar més tard altres nacions així es formaren els parcs protegits a Àfrica, Àsia i

Amèrica del Sud. Això perquè no s’extingissin la flora i fauna en perill. En el

Yellowstone hi viuen ocells blaus dits “azulejos”, també hi ha bisons, que, en cicles

143

anteriors, ompliren els prats de tota l’Amèrica Central del Nord. I eren l’aliment de

milers de tribus índies però, l’home blanc, en la seva invasió, els mataren a milers per

les pells i per plaer, deixant a les tribus índies que morissin de fam.

En els boscos de l’Oest d’EUA, a la regió que s’estén des de la Comubia Britànica fins a

Califòrnia, hi creixen les sequoies, arbres mil·lenaris de la família dels pins. Tenen un

perímetre exorbitant. Un té un túnel, pel qui hi passa un cotxe, se’n varen tallar molts.

Ara són protegits. Abunden els pins contorta, que en cas d’incendi, cremen com cerilles.

En els bonics valls entre les altíssimes muntanyes de les rocoses, creixen flors de tots

colors. Hi ha lliris grocs, flors blaves, vermelles, roses i blanques, formant catifes de

colors entre el verd de l’herba.

En el Tròpic, creixen els arbres Ceibes.

El drago a Gran Canària, té una forma especial, un gros tronc i acaba amb una pinya de

branques.

A les zones desèrtiques i caloroses s’escampen infinitat de cactus, alts i punxants,

formen com boscos, a Mèxic, a prop del Mojave a EUA, i altres zones del continent,

desèrtiques i caloroses. Alguns cactus són com canelobres, espectaculars, altres són com

boles de cap de turc, amb unes flors de colors que són l’aliment dels llangardaixos de

cua blava.

Els governs de les nacions han format els parcs naturals, per protegir i conservar tota la

meravella de la flora i fauna que creix a la terra.

144

Les quatre estacions de l’anyCada sessió de l’any té el seu encant:

La tardor sembla que vulgui dir tristor. Serà potser perquè el dia s’escurça i en canviar

d’hora ja entra més la penombra o perquè s’hi celebra el dia dels difunts. Venen dies de

boira, de vent, de pluja, però és bonic estar darrere la finestra i veure com plou, les gotes

rere els vidres i l’aigua córrer carrer avall. La gent no vaga pels afores. Convida a estar

a dintre, quiet i assossegat. Al minvar el brogit, en estar lluny de tothom, se sent un

descans apetible. Giravolt de núvols esquinçats baixen de la muntanya i es dipositen

sobre la vall. És temps de bolets sota la molsa humida, de castanyes i fruites de tardor,

plenes de sucs i de sucres madurades al sol, fort de l’estiu. És temps de verema i en els

meus dies per alguns carrers del poble sortia la fortor de la premsa dels raïms i a

vegades queien sucs avinats del mos trepitjat.

Les fulles cauen i pels camins que abans havien estat ombrívols s’hi omple una catifa de

fulles seques que cruixen sota els peus dels caminants. Els boscos tenen una simfonia de

colors com mai. L’ocre, el daurat, el vermell fosc, el verd ombra, formen una preciositat

a la vista. La tardor pinta els boscos. Els camps es llauren. Sota les ferides de la terra

oberta se sembren les llavors que tornaran a donar-nos aliments en aquest cicle

meravellós de la vida. Un dia en una classe, el mestre ens va dir que féssim una frase

ben significativa, que donés exacte quelcom concret i intel·ligible. Feia proves per

conèixer els alumnes. Era un mestre molt eficient. Després ens la feia llegir i comentar.

Una alumna va escriure aquesta sobre la tardor.

Un viudo vestit de negre es passeja pel cementiri.

El mestre se li escapà el riure. No hi va haver cap comentari. Va ser suficient. Vaig

mirar-me a l’alumna, que mai me’n mirava cap i el seu perfil em va quedar clavat.

El solstici d’hivern entra a finals de desembre fins al març. Molts arbres han perdut les

seves fulles i les branques semblen esquelets que claven al cel. En elles s’hi veu algun

niu abandonat que espera la primavera per fer calor als nounats i sentir altra vegada el

xarboteig alegre de la nova vida. Algun any neva. El mantell blanc s’estan pels camps i

és com un adob. El refrany diu “any de neu, any de bé de Déu” o també “neu de gener,

pagès, estintola bé el graner”. Aquestes frases tan senzilles, del poble, contenen

145

verdaderes veritats. Són tan sàvies com la filosofia dels pensadors. Més curtes i més

directes.

Els mesos de gener i febrer són de baixes temperatures. Els freds estreny. Abans

s’encenia foc a la llar, cap al vespre i prop d’aquest, la família se sentia recollida.

Recordo l’avi, quan feia torrades i escalfava vi, en uns vols rodons i xatos de terrissa

vermella. Els posava sobre la cendra encesa, fèiem la xuca.

Aquell temps plovia molt a l’hivern, moltes nenes anaven a l’escola amb esclops.

Alguns rústics, altres pintats de vermell. Jo en volia uns de vermells. La mare em

calçava amb sabates de goma. Però jo volia uns esclops. Al fi de fer rebecs, l’avi me’n

comprà uns de vermells com els puputs dels camps de blat a la primavera. Vaig anar

molt contenta a l’escola, fent xip-xap a totes les basses que trobava.

Era tant la fressa dels esclops a classe que la senyoreta ens va dir:

Si us plau, camineu més a poc a poc, perquè això és un barullo.

De veritat, semblava una audició de sevillanes.

Al gener, el fred era molt fort, i els vells deien:

Tanqueu la porta, que el fred ens estalona.

En aquest cicle es celebrava les boniques festes de Nadal i Reis, amb les seves misses i

litúrgies. La missa del gall a mitja nit de Nadal, tan representativa, amb l’adoració del

nen Jesús.

En el bosc hi creixia la molsa, que anàvem a buscar per fer el pessebre. Els gallerans i el

grèvol de boletes vermelles, destacant entre el verd fort de les seves puntes espinoses.

Els finals de gener, trencaven els botons platejats i sedosos dels gatells, al peu d’algun

rierol.

Les puntes de les herbes verdes del blat i altres cereals sortien a la superfície del camp,

ja hi havien rebentat les llavors i s’obrien pas en el seu camí de la vida. Els ametllers de

blanc i de rosa vesteixen les branques despullades dels seus arbres.

La primavera ja és bonica en si, és com una esperança. És cantada per poetes i músics i

també pintada per optimistes pintors. Significa temps de flors i renovació de la natura.

146

En el camp apareixen entre els sembrats els clavells, blauets, les roselles d’un vermell

de foc, els arcs floreixen de blanc, pels marges del camp. Tornen les orenetes que amb

els seus xiscles omplen el cel d’alegria. També ven les cigonyes. “Per Sant Blas, la

cigonya veuràs” i les garses, que s’aparellen de per vida. Dues garses venien en el pati

del meu col·legi i es posaven sobre les branques d’un pi. Això durà diversos anys fins

que una primavera en va tornar una de sola i, continuà sola durant un temps fins que no

la vaig veure mai més.

En els marges dels camps hi surten els espàrrecs. Les erugues processionàries fan corrua

sobre la terra i s’enfilen pels pins, formant bosses compactes a les branques que són els

seus nius. Els ocells netegen d’insectes els camps i fan un gran bé a la naturalesa. En el

bosc floreixen de groc les espinoses gatoses i la ginesta que servirà per fer les catifes del

Corpus. Les flors dels geranis i les roses omplen testos i jardins, és l’estació de les flors.

Es celebra la festa del llibre. Una rosa i un llibre és un bonic regal en aquest dia.

A l’estiu rebenten les cigales amb els seus cants estridents produïts per les friccions de

les cloves de les seves ales. Se senten fortament durant les hores d’estiu quan el sol està

al seu zenit i els camps segats són secs i roents. No hi ha persones als afores, tothom fa

la migdiada.

L’estiu és temps de banys i de mar. Es frueix a la fresca de les ones i dintre l’aigua,

encara que no comprenc les torrades que suporta la gent a la sorra. Crec que solament és

pel color moreno de la pell que està de moda. També poden obtenir-lo per altres medis.

Només de pensar que si fos un càstig posat pel govern, quantes protestes i

manifestacions no hi haguera. Quan jo era criatura, no hi havia aquesta afecció. No ens

en recordàvem del mar, la majoria hi vivíem d’esquena. Ha estat el turisme que ens ho

ha fet recordar.

147

Dues coses molt importants a la vidaEn aquell temps, els vells deien uns proverbis molt encertats, plens d’una filosofia

profunda, com un resum dels grans pensadors, els quals omplien pàgines i pàgines per

acabar dient el mateix.

Sentia a dir “l’home sempre va buscant allò que no aconsegueix, córrer a darrere un

somni que s’esfuma”.

També alguna vella malintencionada repetia “no et fiïs mai de ningú. Ni de tu mateix”,

“abans de decidir, dormir primer”, “som esclaus de la matèria i la matèria, sempre

falla”.

En els portals de les cases, als capvespres d’estiu, parant la fresca, de tant en tant, la

gent gran deixava anar alguna dita “qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la

parra”.

La dona d’en Nicassi li deia: “Nicassi, no t’emboliquis que te harán mal bien”, ja

que en Nicassi s’embolicava amb tots els veïns.

M’escoltava també als meus avis que de refranys en sabien un munt.

“Guarda sempre per l’endemà, ja que d’això no se’n penedirà”. Crec que un dels més

cristians que serviria per a totes les religions, ja que separen més els homes que no pas

els uneixen, seria el de “no facis als altres el que no vulguis per tu”, aquí resumeix tota

la caritat que es predica.

Tots aquests refranys tenen el seu sentit, però n’hi va haver un que em quedà gravat: “Si

tens un rellotge que s'endarrereix cinc minuts cada dia i un amic que et traeix cinc

vegades al mes, no el tiris, no el deixis, perquè no trobaràs res millor”.

148

Poema d’el Pont de Rosselló

149

de la mà dels meus records

Documents