cuenca sinthistoria antigua del mundo clase

8/18/2019 Cuenca Sinthistoria ANTIGUA DEL MUNDO CLASE

1/13

(c) Editorial UOC Sintaxi Catalana M. J.Cuenca

- 1

Capítol 1La sintaxi: conceptes i fonaments teòrics d’anàlisi

La sintaxi és la disciplina que s’ocupa de com combinem les paraules per tal deconstituir oracions. Per tant, la unitat mínima de la sintaxi és la paraula i la màxima és

l’oració. Entre l'una i l’altra, hi ha els sintagmes, conjunt de paraules amb unfuncionament unitari al voltant d’un nucli; els sintagmes, al seu torn, es combinen per aconstituir oracions. A aquesta concepció tradicional de la sintaxi, restringida a l’oració,s’hi pot afegir una concepció més àmplia, que parla d’una sintaxi textual, amb la quals’estén l’estudi al terreny de la combinació d’oracions per a constituir textos.

La sintaxi oracional —que és la que desenvoluparem en aquest llibre— inclou l’anàliside les categories (les unitats que es combinen), de les funcions (les relacions ques’estableixen entre les categories i els sintagmes al si de l’oració) i de les construccions(estructures resultants de combinar les categories a partir d’esquemes predeterminats).Així incorpora tres vessants complementaris (unitats, relacions i processos) que

s’integren a l’hora de produir i entendre cadenes lingüístiques.[...]

1. La perspectiva funcional

La sintaxi s’ocupa sobretot de l’estudi de la formació d’oracions. L’oració es potanalitzar des de dos punts de vista: el funcional i el categorial. Des del punt de vistafuncional, l’oració es pot entendre bàsicament com el resultat de combinar un predicat,uns arguments i uns adjunts. El predicat (P), generalment el verb, és l’element queorganitza l’oració, en la mesura que demana uns arguments (Ar) ¡ és precisatulteriorment per uns complements no exigits, els adjunts (Ad).

Així per exemple, en l’oració següent tenim un predicat verbal, dos arguments (elsubjecte i el complement directe) i un adjunt (el circumstancial):

(1) Maria (Ar) ha llegit (P) el llibre (Ar) atentament (Ad)

a) El predicat és prototípicament un verb (conjugat o no), el qual té una xarxaargumental, és a dir, demana un subjecte i pot tenir un o més complements. Així, llegirdemana lèxicament un argument extern (‘algú llegeix’) i un argument intern (‘algúllegeix alguna cosa’); aquest verb selecciona els seus arguments de manera que el

subjecte ha de ser ‘humà’ i l’objecte ha de ser alguna cosa amb lletres, és a dir,llegible’.1

(2) a. Aquest edifici (Ar) és un monument públic (P) b. Han considerat aquest edifici (Ar) un monument públic (P)

b) Els arguments són sintagmes nominals (de vegades introduïts per preposició)demanats lèxicament pel verb. Són arguments el subjecte, el complement directe, elcomplement indirecte i el complement de règim verbal. El fet que un verb demani unsarguments, no implica que aquests s’hagin de manifestar gramaticalment en cadascuna

1 1. D’altra banda hi ha predicats no verbals, sintagmes nominals, preposicionals, adjectivals o adverbials queseleccionen un sintagma nominal (el seu objecte semàntic) en verles construccions, que estudiaren en el capítol II,“Les funcions gramaticals”.


2/13


- 2

de les oracions en què apareix aquest predicat. De fet, sovint podem prescindir delsarguments interns, com s’esdevé en (3) on llegir no va seguit d’un objecte directe, tot ique lèxicament el demana (llegir és llegir alguna cosa).

(3) Maria (Ar) llegeix (P)

El que és gairebé constant és la necessitat del subjecte, tot i que hi ha predicatszeroargumentals, és a dir, que no tenen un subjecte semàntic, encara que sintàcticament

pot aparèixer un element expletiu (sense significat referencial) que ocupa la posició desubjecte.

(4) a. Plou b. It rainsc. Il pleut

Llengües de subjecte nul

El fet de dir que el subjecte és una posició necessària dins l’estructura predicativa no implica que elsubjecte hagi d’aparèixer explícitament. En les llengües de subjecte nul com el català i altresllengües romàniques, excepte el francès, el pronom de subjecte es pot ometre, ja que es potinterpretar (recuperar) a partir del context i dels morfemes verbals.

i. Joan va passejar pel camp. Quan va arribar a la casa, s’hi va aturar.Joan va passejar pel camp. Quan Ø (=Joan) va arribar a la casa, Ø (= Joan) s’hi va aturar.

Quan fem anàlisi sintàctica, és important considerar els elements elidits, en especial els subjectes.El fet que estiguin elidits no vol dir que no hi siguin o que no siguin prototípics: l'el·lipsi és un procés discursiu d’economia que afecta la forma (fonètica) dels constituents sintàctics, de manerasemblant a com ho fa la pronominalització. Tanmateix, ni en el cas d’el·lipsi ni en el de

pronominalització desapareixen les propietats sintàctiques i semàntiques associades amb la funciócorresponent.

c) Els adjunts són complements no directament vinculats al significat del verb i, pertant, no exigits per aquest. Per exemple, llegir demana lèxicament un agent i un objecteque es pugui llegir (encara que l’objecte pugui no aparèixer representat sintàcticament),

però la manera, el lloc o el temps com es fa és poc rellevant per a l’acció no perquè nohi intervingui, sinó, més aviat al contrari, perquè sempre hi ha una manera, un lloc, o untemps d’una acció, un procés o un estat. El concepte d’adjunt és equiparable a la funciógramatical de circumstancial. El caràcter d’argument o d’adjunt, però, no és inherent a unsignificat concret, sinó que deriva de la naturalesa lèxica del predicat. Així, una precisió de lloc,que no és argument de llegir, sí que és un argument respecte a un verb com anar, ja que sempre‘anem a algun lloc’, igual que sempre 'llegim alguna cosa’.

(5) Els avis (Ar) aniran (P) a casa (Ar) en cotxe (Ad)

Arguments i adjunts

Cal tenir en compte, a més, que la distinció entre argument i adjunt no es basa en el caràcterobligatori dels arguments i prescindible dels adjunts. Si bé és cert que els adjunts són sempre prescindibles, com hem dit, no tots els arguments han d’aparèixer de manera necessària. Lanecessitat d’aparició depèn del predicat. Quan parlem d’arguments, ens referim a aquells sintagmesdirectament relacionats amb el significat del predicat i, per tant, cal que pensem en l’estructuraargumental (o graella temàtica) del predicat. Per exemple, menjar implica un subjecte AGENT i

un complement directe TEMA, però podem dir Avui jo no he menjat. En aquests casos, no podemdeduir que el complement directe no és un argument ni cal suposar que és elidit: simplement,


3/13


- 3

sintàcticament només s’ha projectat part de l’estructura argumental del verb. De la mateixamanera, obrir implica ‘algú que obre alguna cosa amb algun instrument’, encara que sovintl'INSTRUMENT no s’expliciti.

En resum, des d’un punt de vista funcional, l’oració té com a centre un predicat(generalment verbal) al voltant del qual s’organitzen els sintagmes que la constitueixen.

El predicat selecciona un argument extern (el subjecte), pot seleccionar argumentsinterns (el complement directe, l’indirecte i el de règim verbal) i, a més, pot anarcomplementat per adjunts.

2. La perspectiva categorial: les categories gramaticals

Des del punt de vista categorial, una oració és el resultat de combinar un seguit de paraules o categories gramaticals a partir de regles sintagmàtiques.

Per exemple, si diem de la casa estem aplicant dues regles de combinació:

a) un determinant (la) i un nom (casa) consecutius formen un sintagma nominal; b) una preposició (de) i un sintagma nominal (la casa) formen un sintagma

preposicional.

En darrera instància, l’oració és la suma d’un sintagma nominal i un sintagma verbal relacionats pels morfemes de concordança. Les categories —les tradicionalment denominades parts del’oració (nom, verb, adjectiu, article, etc.)— s’agrupen en sintagmes; aquests, recursivament, es

poden integrar dins de sintagmes majors i acaben formant oracions.

Així, una oració com la que hem analitzat funcionalment en l’apartat anterior, consta de lescategories gramaticals i els sintagmes següents:

Maria ha llegit el llibre atentament

Nom verb article nom adverbiSN SN SAdv

SV

Observem en l’exemple anterior que l’oració resulta de la combinació de quatrecategories gramaticals; nom (n’apareixen dos casos), verb, article i adverbi. En doscasos, la categoria constitueix un sintagma, ja que no va acompanyada de cap altreelement (Maria: N = SN; atentament Adv = SAdv); en els altres dos, el sintagma resultade la combinació de categories (el llibre: article + nom = SN) o de categories i

sintagmes (ha llegit el llibre atentament: verb + SN + SAdv = SV).

La perspectiva categorial demana, doncs, que identifiquem clarament quines són lescategories gramaticals i que descriguem l’estructura dels sintagmes que poden generar.

El nombre, la denominació i la definició de les parts de l’oració o categories gramaticalsha variat al llarg del temps. Sembla que encara som lluny d’aconseguir un acord en un

punt tan fonamental de la sintaxi, tot i que hi ha cada vegada més coincidència enalguns aspectes.

Les categories gramaticals s’han definit i classificat sobretot aplicant quatre criteris

(Bosque, 1989, cap. 2):


4/13


- 4

a) Criteri morfosintàctic (variabilitat), pel qual es diferencien les categories variables deles categories invariables. Són variables les formes flexives; en català, manifesten flexiónominal el nom i alguns pronoms, l’adjectiu, els determinants i la major part delsquantificadors;2 també és variable el verb, que presenta flexió verbal o conjugació. Són

invariables la preposició, els nexes i l’adverbi, que no presenten canvis morfològics deflexió nominal o verbal.

b) Criteri lèxic (tipus de classe de paraula), pel qual s’estableix una dicotomia entrecategories pertanyents a sèries obertes i categories pertanyents a sèries tancades.Pertanyen a sèries tancades els determinants, els pronoms, les preposicions, lesconjuncions i els adverbis que no acaben en -ment. Aquestes paraules actuen, en certamanera, com a suport o engranatge de les que pertanyen a sèries obertes. Els noms, elsverbs, els adjectius i els adverbis en -ment són classes obertes: es creen, s’hereten, es

presten i es perden molt freqüentment sense que s’alteri el sistema lingüístic; en canvi,si es perd, per exemple, un article o un pronom, el sistema experimenta un canvi

important.

c) Criteri semàntic (tipus de significat), pel qual hom parla de categories plenes icategories buides. Les categories plenes s’associen amb conceptes o idees que

posseeixen un contingut lèxic i pertanyen a classes obertes; les buides no posseeixen pròpiament significat lèxic sinó gramatical i pertanyen a classes tancades. Cal notar, però, que no totes les categories de sèries tancades són buides de significat (com es veucomparant la o que amb formes “menys buides” com si, encara que, després, durant,etc.). Per això, per la nostra banda, reformularem aquesta distinció i parlarem de classesamb significat gramatical, amb significat lèxic i amb significat lexicogramatical.

d) Criteri sintàctic (comportament sintagmàtic), a partir del qual podem distingircategories nuclears (o majors) i categories no nuclears (o menors). Les nuclears podentenir complements i generen sintagmes. S’identifiquen amb el nom, l’adjectiu, el verb,la preposició3 1 l’adverbi. Considerarem no nuclears els determinants, els quantificadorsi els nexes.

Convé tenir en compte que aquestes dicotomies representen possibilitats extremes;sovint hi ha casos intermedis: dins una mateixa categoria, trobem grups que tenen uncomportament diferenciat i molt freqüentment hi ha casos concrets que no s’ajusten aaquests trets.

Per la nostra banda, parlarem de vuit categories bàsiques, que anirem estudiant en els propers capítols:

a) categories nominals: nom, adjectiu, determinant i quantificador; b) categories no nominals: verb, preposició, nexe i adverbi.

2 Sota la denominació determinants incloem els articles els demostratius i els possessius. Sónquantificadors els numerals, els quantitatius els indefinits.

3

El criteri sintàctic aplicat a categories con la preposició és especialment polèmic, ja que situar-1a en un o altre grup depèn del concepte de nucli: si acceptem que el nucli d’un sintagma és l’element que determinala naturalesa del conjunt, caldrà tractar les preposicions com una categoria nuclear,


5/13


- 5

Altres “parts de l’oració”

Notareu que hi ha tres parts de l’oració (pronom, conjunció i interjecció) que no apareixen enaquest llistat. Com justificarem en els capítols respectius, les considerarem una classe dins unacategoria gramatical bàsica. Concretament:

a) Els pronoms es poden considerar un tipus de nom. b) Les conjuncions són un tipus de nexe; l’altre tipus, habitualment ignorat pa es gramàtiques, sónels connectors parentètics (com d’altra banda, en canvi, per tant, és a dir,, etc.).c) La interjecció es comporta com una oració i, així, la tractarem com un tipus de construccióoracional (un tipus de fragment).

Preliminarment, seguint els quatre criteris diferenciats, caracteritzarem prototípicamentles categories gramaticals bàsiques, amb alguna distinció ulterior en alguns casos, comes veu en la taula 1.Taula 1. Caracterització general de les categories bàsiques.

Variable Classe oberta Significat lèxic Categoria nuclear

1.- Nom1.1. Comú1.2. Propi1.3. Pronom

+-/±+/-

++-

+--

++

+/-2.- Adjectiu + + + +3.- Determinant + - - -4.- Quantificador +/- -/± ± -5.- Verb5.1. Predicatiu5.2. Atributiu

++

+-

+-/±

+±

6.- Preposició6.1. Àtona6.2. Tònica

--

--/+

-±

++

7.- Nexe - -/+ ±/- -8.- Adverbi - +/- +/± +Font: adaptació d’un quadre que apareix a N.J. Cuenca (1996). Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals (pàg. 96-97). Barcelona: Empúries.

Per qüestions de claredat expositiva, hem usat els signes + i — combinats de diferents maneres:+ = La categoria té el tret en qüestió.- = La categoria no té el tret en qüestió.± = Els membres de la categoria presenten el tret en un grau relatiu.+/- = Hi ha elements de la categoria que tenen el tret i d’altres no; el primer tret dels dos (en aquest cas +)és el més característic.

Tanmateix, aquestes qualificacions només s’han d’entendre com a tendènciesque,

més endavant, ensocuparem de matisar.

En conclusió, les categories gramaticals se solen definir i caracteritzar a partir de quatrecriteris (variabilitat, tipus de classe lèxica, tipus de significat i comportament sintàctic),els quals constitueixen els trets generals que en permeten una primera caracterització.Aplicant aquests criteris, diferenciem vuit categories bàsiques: quatre categoriesnominals (nom, adjectiu, determinant i quantificador) i quatre categories no nominals(verb, preposició, nexe i adverbi).

3. Els sintagmes

Un sintagma es pot definir com l’expansió d’una categoria nuclear (un nom, un adjectiu


6/13


- 6

un verb, un adverbi o una preposició). Representa l’estadi intermedi entre les categoriesi l’oració: les categories es combinen en sintagmes (conjunts de categories amb uncomportament sintàctic unitari), els quals es combinen, al seu torn, per a formaroracions.

El concepte de sintagma és categorial i funcional alhora: resulta de la interacció decategories, però també es defineix com a unitat per l’existència de relacions funcionalsentre aquestes categories (nucli, complement í especificador). A més, s’integren enl’oració adoptant una de les funcions oracionals (subjecte complement directe,circumstancial, etc.).

Qualsevol sintagma consta, obligatòriament, d’un nucli i, opcionalment,d’especificadors (elements que típicament se situen a l’esquerra del nucli) i decomplements (elements que típicament se situen a la dreta del nucli).4 Els complementsrestringeixen o completen el nucli semànticament; els especificadors l’emmarquendiscursivament determinant-lo o quantificant-lo.

(6) SX 4 (Esp) X (Comp)X = nucli: N(om), Adj(ectiu), V(erb), P(reposició), Adv(erbi)

Taula 2.

Especificador Nucli ComplementSN aquell home vellSAdj tan vellSV encara treballa aquíSP directament amb tuSAdv ràpidament

a) El nucli és el constituent que determina la naturalesa del sintagma. Com hem dit i

exemplificat abans, considerem nuclears el nom, l’adjectiu, el verb, l’adverbi i la preposició.

El concepte de sintagma

Dins de la gramàtica generativa, el concepte de sintagma s’ha estès a més unitats, en redefinir-locom a expansió de qualsevol categoria i no solament de les que hem denominat nuclears (majors olèxiques, en terminologia generativista). Així, es parla de sintagma quantificador (SQ) i sintagmadeterminant (SDet), com a expansions que inclouen el sintagma nominal. Encara més, s’ha ampliatel concepte fins a incloure l’oració: un sintagma nominal i un sintagma verbal formen una oraciógràcies a l’existència d’uns morfemes de concordança, és a dir, d’una flexió, cosa que justificatractar l’oració com un sintagma flexió (SP). Si considerem, a més, l’oració composta, l’element

que distingeix una clàusula és el nexe (el complementador, en terminologia generativista) i, doncs,es pot considerar una expansió del complementador (un sintagma complementador, SC). Per lanostra banda, tot i que tindrem en compte aquesta concepció, no l’adoptarem aquí i treballaremsobre la base dels sintagmes primaris (nominal, adjectival, verbal, preposicional i adverbial).

b) Els especificadors són categories de naturalesa gramatical o lexicogramatical quesolen aparèixer a l’esquerra del nucli. Fan d’especificadors nominals els determinants i els quantificadors; són especificadors del verb alguns adverbis; poden especificar altressintagmes alguns quantificadors i adverbis.

4 Pel caràcter opcional d'especificadors i de complements, un nucli pot constituir per si mateix unsintagma. Això és el que alguns autors denominen principi de maximalitat.


7/13


- 7

c) Els complements d’una categoria nuclear són sintagmes que la completen des del punt de vista sintàctic i semàntic. Poden ser de tres tipus, segons el grau de relació quemantenen amb el nucli: subcategoritzats, no subcategoritzats i apositius.

• Els complements subcategoritzats mantenen una relació directa amb la categoria

nuclear; són exigits lèxicament i regits sintàcticament per aquesta.Taula 3

Nucli Complement subcategoritzatllegeix el llibreenginyer aeronàuticdarrere la porta

Són subcategoritzats, respecte del verb, el complement directe (han contractatl’enginyer), l’indirecte (han telefonat a l’enginyer) i el de règim verbal (han

parlat de l’enginyer); respecte del nom, són subcategoritzats els adjectius

classificadors (enginyer aeronàutic) i alguns sintagmes preposicionals exigits(professor de matemàtiques); la preposició subcategoritza el sintagma nominalque l’acompanya (de matemàtiques). Els sintagmes adjectivals i adverbials nosolen tenir complements subcategoritzats.

• Els complements no subcategoritzats modifiquen el nucli restringint-ne lainterpretació semàntica, però no són exigits lèxicament ni regits. Generalment,apareixen darrere dels subcategoritzats, si n’hi ha.

Taula 4

Nucli Complement subcategoritzat Complement no subcategoritzatllegeix el llibre atentament

enginyer aeronàutic més eficientvermell d’irasortosament per a tu

Són complements no subcategoritzats els circumstancials, respecte al verb(llegir atentament), els complements nominals no classificadors (enginyer méseficient) i alguns sintagmes preposicionals o clausals que complementen algunsadjectius (vermell d’ira) i adverbis (sortosament per a tu).

• Els complements apositius aporten una modificació semàntica, però norestringeixen l'abast significatiu del nucli ni són sintàcticament exigits.Complementen tot el sintagma i apareixen separats entonativament del sintagma

bàsic, per la qual cosa s’escriuen entre comes.

Especificador Nucli Complementsubcategoritzat

Complement nosubcategoritzat

Complementapositiu

l’ enginyer més eficient, J. Cabreraaquell enginyer aeronàutic, que ha treballat per

a la competència

Només el sintagma nominal té complements apositius: es tracta de les aposicions i les clàusulesde relatiu explicatives.

Resumint, el sintagma, construcció intermèdia entre la categoria i l’oració, inclou un nucli de

presència obligatòria, uns especificadors, sempre opcionals lèxicament, i uns complements,


8/13


- 8

d’aparició obligatòria o opcional d’acord amb el nucli. Segons la relació que mantenen amb elnucli, els complements poden ser subcategoritzats, no subcategoritzats o apositius.

4. Problemes de definició i delimitació dels conceptes de funció i categoria

Els conceptes bàsics de la sintaxi presenten alguns problemes de definició que convé tenir encompte. Els més importants són tres: problemes terminològics, disparitat de criteris a l’hora dedefinir les categories gramaticals i falta de correspondència entre la definició i els elements de laclasse definida.

a) Problemes terminològics. Trobem dos tipus de dificultats: d’una banda, hi ha termes polisèmics i, de l’altra, hi ha diferents termes per a un mateix concepte (sinonímia total o parcial). Per exemple, el terme predicat, alguns autors l’apliquen a tot el sintagma verbal,mentre que d’altres, com nosaltres, el refereixen a l’element que crea una estructura predicativa

pel fet de seleccionar un subjecte. Així, en Maria ha arribat a classe, segons la primeraaccepció, el predicat és ha arribat a classe (SV), mentre que d’acord amb la segona, és haarribat (verb). La segona accepció implica que també l’atribut (Anna és alta) i el complement

predicat (Joan va arribar extenuat) són predicats.

D’altra banda, hi ha diferents denominacions per a conceptes iguals o paral·lels, com ara elcomplement de règim verbal (com de religió, en Parlàvem de religió), que rep també lesdenominacions de suplement, complement preposicional o complement verbal. Cal, doncs,

prendre decisions terminològiques, coherents i justificades, per tal d’evitar la polisèmia i lasinonímia, parcial o total.

b) Disparitat de criteris a l’hora de definir les funcions i les categories gramaticals.Freqüentment, a l’hora de definir-les, es barregen criteris i no s'usa el mateix tipus de trets per adefinir funcions o categories de la mateixa mena. El subjecte, posem per cas, se sol definirnocionalment (el qui fa l'acció verbal) i morfològicament (l’element que concorda amb el verb).

Aquests dos criteris tenen contraexemples i no sempre coincideixen en una única forma (perexemple, el subjecte de l’oració Aquests contractes no s’han signat, concorda amb el verb peròno fa l’acció del verb). Aquesta mena de definició, a més, contrasta amb la d’altres funcions,com la de circumstancial, que, en la pràctica, es defineix semànticament (element que indicalloc, temps, manera) i per exclusió (tot allò que no es pot encabir en una altra funció).

c) Falta de correspondència entre la definició i els elements de la classe definida. Per exemple,sovint el verb es defineix com una paraula que indica una acció. En canvi, hi ha verbs que noindiquen accions, com patir, tenir, haver-hi, etc. i, al contrari, hi ha noms que si que n’indiquen,com ara destrucció, acció, atac, etc.

Els exemples de b) i c) ens duen a assenyalar un altre problema de les definicions tradicionals:se solen basar en criteris semàntics, la qual cosa condueix a confusió, vist que, quan parlem defuncions i sobretot de categories, definim conceptes, en primera instància, sintàctics.

Quant a la delimitació de les funcions i de les categories, generalment, es parteix de la idea queaquestes constitueixen classes ben delimitades i que es poden definir amb condicionsnecessàries i suficients. Així, si diem que el subjecte és l’element que fa l’acció verbal,acceptem que tots els subjectes fan una acció (condició necessària) i els constituents que fan unaacció són subjectes (condició suficient). Se suposa, doncs que tots els subjectes es comportenigual i que, els que no ho fan, passen a ser excepcions. El fet és que, per a gairebé tots elscriteris, hi ha contraexemples: hi ha subjectes que no indiquen accions i sintagmes que fan unaacció i no són subjectes (el complement agent).

(7) a. Aquests amics et convenen b. Els contractes no han estat ratificats pels notaris


9/13


- 9

El mateix s’esdevé amb les categories: si definim el nom com la paraula que pot tenir flexió degènere I nombre, no serien noms paraules com gent o blancor, que no tenen masculí ni admeten,normalment, plural.

El problema que subjeu a tot el que hem dit és l’adopció d’un model de condicions necessàries isuficients per a la definició dels conceptes. Aquest model es basa en les idees següents:

a) Les classes són entitats amb fronteres clarament delimitades. b) La pertinença d’una entitat concreta a una classe respon a un sistema de vertader o fals: unelement és un “gos” o no ho és, i, igualment, es considera que un sintagma és un subjecte o noho és, una paraula és un nom o no ho és. No s’admeten termes mitjans ni matisos.c) Els membres d’una classe tenen tots el mateix estatut, perquè tots posseeixen lescaracterístiques requerides per la definició de la classe. Tots els membres han de ser, per tant,representants igualment “bons” o adequats de la classe.

L’aplicació del model de condicions necessàries i suficients als conceptes sintàctics i lingüístics,

en general, condueix a tractar-los com a compartiments estancs, clarament delimitats els unsdels altres i homogenis, la qual cosa no se sol adir amb la realitat. Les definicions s’ajustennomés als casos prototípics i no permeten de donar compte de tots els casos, cosa que condueixdirectament a haver de parlar d’excepcions.

Podem concloure, doncs, que les funcions i les categories tenen problemes de denominació(polisèmia i sinonímia) i problemes conceptuals que n’afecten la definició. En concret, ladisparitat de criteris a l’hora de definir les categories gramaticals i la falta de correspondènciaentre la definició i els elements de la classe definida remeten a una concepció tradicional de lacategorització: el model de condicions necessàries i suficients.

5. Bases teòriques per a l’estudi de la sintaxi

Per tal de superar els problemes que hem apuntat per a la definició i la delimitació de lesfuncions i les categories (i, en general, de tots els aspectes de la sintaxi), ens basarem en tres

principis derivats de la concepció de la categorització de la lingüística cognitiva:

a) Dins de qualsevol classe, hi ha elements prototípics i elements perifèrics. Quan definim,normalment, ens referim als elements prototípics i incorporem en una mesura més gran o més

petita (segons el grau de precisió de la definició) casos perifèrics.

b) Una classe no es pot definir, generalment, per condicions necessàries i suficients. S’ha dedefinir a partir de feixos de trets: els elements prototípics acompleixen tots els trets característicsde la classe (la funció o la categoria, en el nostre cas); la resta són més perifèrics en la mesuraque acompleixen menys trets associats amb el prototipus i segons que aquests siguin mésdistintius i rellevants de la classe.

c) Eh elements d’una classe, a més de relacionar-se segons que siguin més prototípics o més perifèrics, s’organitzen jeràrquicament en tres nivells fonamentals: el bàsic, el superordimat i elsubordinat.

Els dos primers principis formen part de la denominada teoria de prototipus i el tercer, de lateoria de nivell bàsic.

5.1. la teoria de prototipus

La teoria de prototipus es va desenvolupar a partir d’estudis antropològics i psicològics


10/13


- 10

que estudiaven com es produeix la categorització humana, és a dir, com agrupem elselements de la realitat en classes (o categories) i com diferenciem unes classes d’unesaltres (Cuenca i Hilferty, 1999, cap. 2). Per exemple, eh humans agrupem eh animals enclasses segons les característiques que els diferencien (manera de reproduir-se, tipusd’alimentació, hàbitat en què viuen, etc.). Així, popularment, considerem en un grup els

peixos i en un altre els mamífers, i no tenim problemes per a identificar una sardinacom a peix i una vaca com a mamífer: la sardina i la vaca són elements prototípics deles seves classes respectives. Tanmateix, tenim més problemes per a classificar una

balena, la que és un mamífer marí: segons el mode de reproducció, entre altres trets, ésun mamífer; però viu a l’aigua, com els peixos, la qual cosa implica altrescaracterístiques comunes amb aquests. La balena és un mamífer perifèric.

La qüestió és que casos com el de la balena, lluny de ser extraordinaris i poc freqüents,són força habituals. I això posa en qüestió el model de condicions necessàries isuficients pel qual tots els membres d’una classe comparteixen uns mateixos trets i esdiferencien clarament dels membres d’una altra classe. Les classes s’entenen millor com

a estructures graduals, amb límits difusos, que inclouen elements prototípics (exemplarsrepresentatius) i elements perifèrics, que s’aproximen a altres classes.

Podem traslladar aquesta concepció de la categorització al llenguatge, com ha fet lalingüística cognitiva, adoptant els principis següents:

a) les classes no són necessàriament discretes (això és, clarament delimitades les unesrespecte a les altres), sinó que hi ha límits difusos entre classes properes;

b) tots els membres d’una classe no són igualment representatius: hi ha elements prototípics, que responen als trets definitoris de la classe, i elements més o menys

perifèrics, que no tenen un o més trets prototípics i s’aproximen a classes que inclouenaquests trets diferencials;

c) com a conseqüència de a) i de b), no totes les classes es poden definir a partir decondicions necessàries i suficients; en general, cal definir-les fent interactuar diferentstrets (feixos de trets), als quals els elements de la classe s’ajusten totalment o

parcialment. Així, s’aconsegueix evitar el recurs a l’excepció: no hi ha casos que no es poden explicar, sinó casos prototípics i perifèrics segons el grau de correspondènciaamb la definició prototípica.

Si apliquem aquesta concepció a les funcions, podem explicar per què hi ha, per

exemple, uns complements indirectes prototípics (8) i uns altres de perifèrics, ques’aproximen al complement directe (9a) o al subjecte (9b).

(8) Hem donat els diners a l’administrador (9) a. Hem telefonat a l‘administrador

b. A mi, m’agrada el teatre

El complement indirecte prototípic apareix amb el complement directe i se situa darrered’aquest (8). L’indirecte que és l’únic argument intern del verb s’aproxima alcomplement directe si se situa típicament darrere del verb (9a) i s’aproxima al subjectesi depèn d’un verb psicològic (com agradar) i típicament se situa en posició preverbal 1apareix duplicat per un pronom feble (9b).


11/13


- 11

La teoria de prototipus també es pot aplicar a les categories gramaticals. Així, perexemple, podem definir la preposició com la paraula invariable que demana lèxicamentun sintagma nominal; les preposicions prototípiques han d’anar seguides d’un sintagmanominal, tenen un significat gramatical i no presenten accent d’intensitat. Per això són

prototípiques les preposicions àtones (a, de, en, amb, per, per a).

Tenint en compte aquests trets, podem marcar una gradació des de la preposició prototípica cap a la perifèria de l’adverbi, que podem representar amb els exemplessegüents: a, contra, durant, després. No hi ha dubte que a és una preposició, i tampoccontra, tot i que és una preposició tònica i té un significat lexicogramatical. Semblant ésel cas de durant, que sempre ha d’anar seguit d’un sintagma nominal (durant l’estiu);tanmateix, el fet que tingui un significat temporal fa que es pugui associar mésfàcilment amb els adverbis. El cas de després és més proper als adverbis no ja pelsignificat, sinó pel fet que no ha d’anar seguit d’un sintagma nominal. Amb tot, elconsiderarem preposició perquè, a diferència dels adverbis (com ja o evidentment),

demana lèxicament una expansió (després implica després d’alguna cosa).

Límits difusos i identificació categorial

L’existència de límits difusos implica que, de vegades, hi ha més d’una categorització plausible.Segons el criteri que adoptem, tindrem una categorització o una altra i per tant una definició ambmés o menys excepcions o casos perifèrics. Continuant amb el nostre exemple de les preposicionshi ha tres possibilitats de marcar el límit categorial:

a) Si adoptem el punt de vista de la manca de significat lèxic, inclouríem en la categoria preposicióles àtones i, de manera menys evident, les tòniques. Casos com durant serien excepcionals o noserien considerats (només cal pensar en la llista de les preposicions que hem après), i encara més problemàtics esdevenen casos com després/després de.

b) Si triem com a criteri el fet d’haver d’anar seguit d’un sintagma nominal, inclourem en lacategoria les àtones i les tòniques, sens dubte. En canvi, les locucions com després de esconverteixen en una mena d’excepció o cas a banda, en la mesura que després de introdueix unSN, però després no va seguit de SN; des d’aquesta perspectiva, es pot entendre que corresponen aun adverbi (després) habilitat com a preposició per la presència de la preposició de.

c) Si considerem, en canvi, que la preposició demana lèxicament un sintagma nominal que pottenir explícit (preposició intransitiva) o ha de tenir explícit (preposició transitiva), inclourem en lacategoria també les denominades locucions de temps i de lloc (després (de), dins (de), davant (de), fora (de), etc.).

La tria entre criteris és relativa al sistema general de definició adoptat, d’una banda, i s’ha de guiar per criteris de simplicitat i adequació explicativa, de l’altra. Des del nostre punt de vista, per al cas plantejat, el tercer criteri és el que evita haver de parlar d’excepcions i permet una definició méssimple i coherent de la categoria.

En resum, la concepció cognitiva de la categorització es fonamenta en els pressupòsitssegüents:

a) Les classes, com a conjunts d’entitats, es vinculen a una imatge mental (el prototipus)que ens formem a partir de la interacció d’un seguit de trets característics, els quals nohan de ser condicions necessàries i suficients de categorització.


12/13


- 12

b) Aquesta operació d’associació entre un element concret i una imatge prototípica permet de parlar d’elements prototípics (bons exemples de la classe) i elements perifèrics (mals exemples de la classe);

c) Els elements més perifèrics, els que no acompleixen tots els trets prototípics, se

situen en les fronteres difuses entre classes.

5.2. La teoria del nivell bàsic

La teoria del nivell bàsic parteix de la idea que classifiquem les entitats i els conceptesen tres estrats o nivells successivament incloents, que corresponen a exemples com latríada animal-gos-boxer. Aquesta teoria ha estat defensada per la psicolingüista EleanorRosch, basant-se en estudis antropològics sobre les classificacions populars de plantes ianimals realitzats per l’equip de l’antropòleg Berlin. Rosch parla de tres nivells: elsuperordinat (animal), el bàsic (gos) i el subordinat (bòxer). Així, quan pensem en un

gos, l’associem amb un concepte més general com el d’animal i amb conceptes mésconcrets, com el de bòxer, pastor alemany, etc.

El nivell basic (gos) és el fonamental per a organitzar el pensament, perquè:

a) Inclou els conceptes que associem amb una imatge mental (tots podem dibuixar ungos, però difícilment podem dibuixar un animal indeterminat, i no sempre és fàcil elgrau de precisió que demana el dibuix d’una raça canina concreta).

b) Els elements del nivell bàsic corresponen, en general, a mots més curts, són els mésusats per a identificar la classe en conjunt i són els primers a ser nomenats i entesos pelsinfants. Aquest nivell inclou els elements que activem en els contextos comunicatiusneutres: per exemple, si veiem un gos, normalment el denominem així i no com a“animal” o fent referència a la seva raça.

c) És el nivell més informatiu, perquè hi ha més informacions associades amb lesclasses o conceptes de nivell bàsic que amb les altres. Aquests conceptes són els menyscostosos des del punt de vista cognitiu: a una sola memorització de concepte, hicorrespon una quantitat d’informació elevada. La major part dels trets de la classes’emmagatzema en aquest nivell, ja que inclou els exemplars màximament distingibles.El nivell .superordinat (animal), d’altra banda, és excessivament general perquè sol

incloure classes de gran diversitat, la qual cosa fa difícil determinar-ne els trets. El nivell subordinat (bòxer) finalment, es basa en trets diferencials entre elements del nivell bàsic; ofereix només una mica més d’informació que el nivell bàsic, però demana un processament més costós.

Aplicant aquesta teoria general als conceptes sintàctics, tenim el següent:

a) En el nivell bàsic, organitzem les funcions principals (subjecte, complement directe,complement indirecte, complement de règim verbal, complement circumstancial,

predicat verbal, atribut, complement predicatiu) i les categories gramaticals fonamentals(nom, adjectiu, determinant, quantificador, verb, preposició, nexe i adverbi).


13/13


- 13

b) En el nivell superordinat, trobem conceptes que agrupen els del nivell bàsic. Quant a les funcions, podem diferenciar: predicats (predicat verbal, atribut,complement predicatiu), arguments (subjecte, complement directe, complementindirecte, complement de règim verbal) i adjunts (complement circumstancial). Pel quefa a les categories, en podem fer dos grans grups: les nominals (nom, adjectiu,

determinant, quantificador) i les no nominals (verb, preposició nexe i adverbi).

c) El nivell subordinat és poc eficient pel que fa a les funcions (no és necessaridiferenciar tipus de subjecte o de complement directe); la teoria de prototipus sol sersuficient per a explicar les distincions que cal fer dins de cada funció En canvi és moltimportant en el cas de les categories, adés que inclouen subcategories definides peralgun(s) tret(s) diferencial(s) específic(s). Per exemple com veurem, dins la categorianom, distingirem els noms comuns, els noms propis i els pronoms, que al seu tornagrupen altres subclasses.

Cal tenir en compte que la teoria del nivell bàsic és complementària de la teoria de

prototipus. La primera organitza les classes jeràrquicament a partir d’una relaciód’hiperonímia-hiponímia (“un gos un tipus d’animal”, “un bòxer és un tipus de gos”).La segona relaciona els elements d’una mateixa classe segons que siguin centrals(prototípics, per exemple, un pastor alemany) o marquin el pas cap a altres classes(perifèrics, per exemple, un gos llop). La teoria del nivell bàsic dóna compte, doncs, dela dimensió vertical de l’organització conceptual i la teoria de prototipus, de la dimensióhoritzontal.Sintetitzant, la teoria del nivell bàsic proposa considerar l’organització dels conceptescom una estructura jeràrquica amb un nivell fonamental (el nivell bàsic), en què trobemels conceptes essencials, més distintius i associats amb una imatge mental, í dos nivellssecundaris: el nivell superordinat, que incorpora, hiponímicament, diversos conceptesde nivell bàsic a partir de trets comuns de caràcter general, i el nivell subordinat, que

permet de classificar els grups que s’inclouen en una classe de nivell bàsic a partir detrets distintius de caràcter específic.

cuenca sinthistoria antigua del mundo clase

Documents