JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

L’any passat la cosa va ser fàcil. El camí de Vilafranca a Vega és en ascens, però molt suau. Quasi pla. Ara la cosa comença igual, de fet fins a las Herrerías. Bé, no ben bé igual. Poc abans de Las Herrerías trobem un clar vestigi del que ens espera en creuar el Cebreiro: una pa-rella de bous llaurant. Dos pagesos els menen -jo recordo que abans ho feia un home sol- i els fan llaurar un petit camp. Es noten els colors diferents dels solcs que es pro-duïren cada un dels dies anteriors pel color de la terra, cada cop com més seca i més llisa. Creuem las Herrerías i comença la pujada de veritat. Deixem la vella carrete-ra nacional, després la carretera local asfaltada i prenem un camí ascendent, què si no? El camí, més sender que camí, uneix las Herrerías amb la Faba, tant per a ús dels pelegrins com dels residents, la majoria vaques. El temps es manté.

A la Faba tenim una llum d’esperança: un indicador avisa que ens queden 4 km. La jornada de camí serà curta. Decidim seguir, no creiem que hi hagi un bar amb cafès o cerveses. Poc més enllà, en un petit replà del camí fem la primera aturada: ametlles, aigua, ...cigarretes (no tots). Passen pelegrins feixucs, la pujada és dura per a tothom, i la majoria venen de més lluny que nosaltres. Passen dues noies americanes -els ho preguntaré un xic més amunt- que no veurem cap altre dia (o no reconeixerem). Una vesteix faldilla, va coixa, calça sandàlies i s’ajuda amb dues crosses. Això és voluntat. Comença a ploure, i ja no pararà fins ....

Seguim amunt, cap a la Laguna de Castilla. Quin nom per als lleonesos i les gents del Bierzo que reivindiquen la separació amb Castella! El veïnat és mínim. Té bar, d’on surt gent. Un grup de ciclistes prepara l’equip per comba-tre la pluja. Seguim amunt. Boira. Pluja. Amunt.

Més amunt trobem el senyal del canvi de província i d’en-trada a Galícia. Allà ens fem fotos els uns als altres. A nosaltres ens la fa HANS (nom fictici, nf), un alemany que trobarem en diversos llocs.

De sobte, O Cebreiro. És un port de muntanya, cobert per la boira i la pluja, amb quatre cases, tres bars, dues botigues i una església. Corrents a l’oficina de turisme de dintre de l’església -pluriempleo- segell i al bar. Treure’s la pluja de sobre i fer temps per anar a l’alberg. Amb tot, en-cara hi arribem massa d’hora: haurem d’esperar un quart i lluitar amb les senyores alemanyes que practiquen el saltar-se la cua. Ens instal·lem: inscripció, llitera, dutxa, sabates i impermeables-capelines a la sala. És nou -no és garantia de res-, espaiós -sorpresa!-, el millor dels que trobarem a tota Galícia, com a mínim dels públics. El dia és i serà de fred i pluja. Tot el dia. L’oferta és pobra. Tria el bar, tria el restaurant, tria la botiga. O a jaure a la llitera, activitat que haurem d’aprendre a desenvolupar amb més eficàcia. Dubtem de si comprar-nos més roba d’abric. Fet i fet, ben pensat, serà per poques hores. No val la pena. Solament JF inverteix en tèxtils. Comencem amb els regals i records per a parents i coneguts. Si més no ja ens podem fer a la idea de què es porta aquest any.

Dinem a l’Asador Moreno. Primer dinar gallec. Comença la setmana gran del caldo gallego. També lacón con gre-los (autèntic, molt fort de sal; no hi tornarem, estem fets a la cuina gallega light de BCN) tartas, formatge amb codonyat, els terribles vins de la casa (de tot arreu, no és exclusiu de Galícia) que solament es poden beure amb gasosa. Cafès, tallat, desgraciat i xupitos. El pa extraor-dinari, com a tot el Camino: Castella, Galícia.... Com a mínim als pobles. Per poder pagar i ajustar deutes posem en marxa la bossa comuna, que ens acompanyarà tot el viatge i que gestiona la víctima de cada any. Com diu la cançó, si naciste para martillo (tortilla) del cielo te caen los clavos (huevos, versió Huapachá).

La tarda serà llarga i freda. Migdiada, passeig ràpid sota la pluja fina, església, bar, botigues, dubtes,... En JP re-corda unes cases i les busquem entre pluja i boira fins trobar-les. Les mateixes botigues. Per canviar sopem a un altre lloc. Un antre en comparació a on hem dinat, tot i la publicitat que es fa. El caldo similar, el vi similar, els plats similars: tot sol anar a l’engròs, sobre tot les patates, siguin bullides o fregides. I el pa grandiós. Pollastre rostit, ous oliosos amb cansalada, fruita, crema (natillas), iogurt.

VEGA DE VAL-CARCE (630 m)

Las Herrerías

1 (13 km)

Vega de V. - O Cebreriro

La Faba (920 m)

La Laguna de Castilla

O Cebreiro (1293 m)

09.05.08

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

castella mentre fem el descans pertinent. Al davant hi ha l’alberg, per on no passem.

Triacastella s’allargassa, fins arribar a la carretera, on el Camino es divideix en dos, un de llarg més fàcil i un de curt més muntanyós, ideal per al temps que feia! Decidim fer el llarg, que cap dels repetidors -JP i JL ja han fet el tram de Camino de Triacastella a Santiago- ha fet. Ani-rem, doncs, cap a Samos. El primer tram és per carretera, fins a Cristobo do Real, i després pren camins i pistes fins a Samos.

Abans de Cristobo trobem a Hans, l’alemany. Ens salu-dem i seguim. Cristobo deixem la carretera principal, punt on els autocars tornen a descarregar els turistes d’abans, que caminaran uns centenars de metres fins visitar un molí d’aigua en actiu i retornar a la carretera un xic més avall.

A Lastres -un grup de cases- deixem la secundària per prendre una pista i camins que pugen i baixen i ens estal-vien la carretera, apropant-nos a la Galícia rural de cada dia. Algun ruixat ens reconforta i ens recorda els temps durs d’O Cebreiro. Després de la pujada ve la baixada, i aquest cop, finalment, trobem els vells murs del monestir de Samos, i al al final el poble i el mateix monestir bene-dictí, arrecerats en una petita plana fluvial, creuada per un cabalós riu enveja de pelegrins catalans.

Samos és un poble allargat, que ressegueix el marge dret del riu Sàrria, aprofitant una petita plana. A la part alta de la plana hi ha el monestir i aigües avall el poble. El mil·lenari conjunt monacal és espectacular, amb les cons-truccions fruit de la reconstrucció del segle XVI, ja que va cremar a mitjans d’aquell segle. Encara hi ha benedictins, però vés a saber quants. El fet és que no sembla que hi hagi gaire activitat. Destinen però una petita part de l’im-mens conjunt als pelegrins. Deu ser per quedar bé. És el pitjor alberg trobat a Galícia -en conjunt- per més que al-tres puguin tenir detalls més criticables. Però clar, és l’únic que és en mans de capellans, i els pelegrins hem vingut a sofrir, i ells en hi ajuden. Per cert, que en vam veure un, i amb el seu perímetre no passa entre l’espai que destinen a separar una llitera de l’altra.

Un cop fitxats al alberg vam dinar al primer restaurant a la vista. Ensaladilla, llenties, amanida de pasta, xurrasco i filet de porc i peix. Peres al vi, flam, iogurt, cafès i tot allò. El vi de taula -deu ser un hostaler molt patriota- era de marca : España. Senzill i clar, el pitjor vi de tot el viatge. Per cert, que conserven l’Avenida del Generalísimo. Com Déu mana. Sopar al mateix lloc, no hi ha opcions.

Pluja, vent, boira, fred. Un futur prometedor. Cafès amb llet i pasta a cal Moreno. Ens recomanen de baixar un tram per carretera: no ens enfangarem tant (sempre que no ens passem de llarg el camí, penso). De fet si hagués-sim fet carretera fins al Poio no hauria passat res, però no ho sabem; la boira no permet endevinar res. Els camions passen a fregar i són un risc important. Arrosseguem fred del dia abans, un refredat que alguns aguantarem tots els dies. La pluja va i ve. El vent ve i va. la boira s’afebleix si baixem, i és més espessa si pugem. Tant anar amunt i avall no sabem on som. la pluja és boira pixanera que el vent ens clava a la cara i al cos. L’infernal Poio -segons el record de JP- em resulta no res, tan dur l’esperava. Estem desconcertats.

Al Poio -un coll de muntanya per on també passa la carre-tera- hi ha dos bars, un d’obert i un de tancat. Esmorzem fent una parada de capelines i motxilles per tot el local, que compartim amb gent que va arribant. Aquí, potser el racó del Camino més amagat, tenen pa i ens fan un es-plèndids entrepans de tonyina. Cervesa i cafès (o caraji-llos, es dóna per sabut; no ho direm més). Mentre som allà la pluja empitjora, i plourà una bona estona mentre anem baixant.

La baixada és notable, passem dels 1337 m al Poio -on ja portàvem més d’hora i mitja de baixar i pujar- als 532 m de Samos. Camins, pistes, corriols i carreteres ens porten avall. A les 11:15 deixa de ploure. Sortim de la zona de boira i comencen a veure’s els paisatges llunyans: mun-tanyes, valls, cases, poblets. Poc abans de Triacastella, un poble allargassat sense res a destacar -alberg, bar, església-, dos autocars deixen turistes que faran dos km de Camino, fins al poble. Suposo que les referències a la mare del guia i del xofer seran nombroses, o els turistes són més sans que els pelegrins: els espera un camí en-fangadíssim i amb nombrosa presència de mostres post gàstriques dels remugants del lloc. Recordem especial-ment alguna senyora de calçat blanc immaculat -i enca-ra em pregunto com va arribar tant blanca al poble!- i el senyor del barret-paraigües. Ens atrapen al bar de Tria-

O Cebreriro (1293 m)

Alto de san Roque

2 (32 km)

O Cebreiro - Samos

Alto do Poio (1337 m)

Triacastella

Cristobo do Real

Samos

10.05.08

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Una cruïlla i un bar. Descobrim, al darrere, un alberg pú-blic, petitonet. Preguntem: hi ha lloc. Tenim al davant cinc -que seran sis- senyores. S’inscriuen, però han de reser-var lloc per una, que falta poc però...La Montse arribarà aviat. L’hem vist al peu de la darrera pujada, defallida i co-ixa. Parlen en andalús, però s’els cola alguna paraula en català. A la fi pregunto: són de Palau-solità i Plegamans. És un popurri de senyores entre els 34 -Rosy de Palma (jo sempre buscant semblances)- i 61 anys. Porten tres sacs iguals, etc. Vaja, que van assaltar el Decathlon. Més tard, al bar tindrem una topada -un J que la caga- i la re-lació no serà mai més bona. Ens anirem trobant de tant en tant, però...

L’alberguera és una senyora gran, que no para de reco-manar a tothom que vagi a l’altre restaurant, 100 m más allá del cruce, por el mismo Camino. Todo el mundo re-gresa muy contento. Deu ser de la filla. Les Palau hi van i tornen a dinar al del cruce. Al bar hi trobem en Hans -que també era al bar de Samos- fent un vinet blanc. M’explica els seus plans per l’endemà: caminar poc, que està fotut.

Apareix la icona eròtica de la setmana. Assegura JL ha-ver presenciat un polvo nocturn espectacular. I l’envejat partner. Arriben tard, no hi ha lloc. Un dels nous cone-guts -Mallorca i Alacant- els ajudarà a colar-se al l’alberg a la nit: disposaran de la sala d’estar per a ells solets. Després diran que no hi ha solidaritat! Birres a la terras-sa. Passejada al sol de la tarda, visita a l’altre restaurant: socorro! Home, no n’hi ha per tant, però no promet pas gens! Amb un tallat o unes birres en tenim prou. Visita al cementiri del costat. Hem fet bugada. Descobrim l’autor dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics: fa les notes manuscrites a l’alberg. Aquest serà el dia més as-solellat de tot el viatge.

Sortim amb cel amenaçador. Per l’av. del Generalísimo arribem al Bar España. Després arriba la parella de la Guàrdia Civil -dos homes- i més tard l’altra parella, an-glesa i anglès. Tothom fa la seva i va marxant. Plovis-queja, ha plogut poc o molt tota la nit. Marxem carretera avall. Passats uns dos km la deixem per enfilar-nos per la muntanya i seguir pistes i després camins de vaques. Des del forat que deixa la capelina el paisatge és de dos colors, verd i merda de vaca. A part d’això això el camí es fa agradable a mesura que la pluja es converteix en sim-ple amenaça. El paisatge és encisador, de bruixes i llops.

Passen les dues hores que determinen l’hora d’esmorzar i res que s’assembli a un bar. Sobre les 10 am som a Pin-tín, on s’ajunten les variants i segueix per un únic camí ran de carretera cap a Sàrria. A l’entrada de Sàrria trobem un bar. No ha llegado el Pan, i són les 10:30! Ens expli-quen on hi ha un forn i un bar al costat. Mengem entre-pans de tonyina o truita envoltats de madridisme: busts, bufandes, escuts,... JP pot, després de tres dies pregun-tant a cada bar, fer-se una llet amb granadina, amb tanta sort que, per les raons que siguin, es talla. Tot esmorzant veiem el primer raig de sol autèntic des que vam sortir de Barcelona. És diumenge. Impossible comprar un diari no local (excepte l’innombrable, que és per tot arreu). Apunt estic de pispar El País del dia que reposa sobre una taula al rebedor d’un alberg privat. El seny s’imposa. Són les fires de Sàrria i estan de festa. Atrapem una processó, amb el sant a cavall d’una carreta tirada per un parell de bous. Gaites i vestits típics. Més enllà, al mercat de bes-tiar renten les vaques per als concursos i és ple de cami-ons dedicats a la venda de pulpo a feira. Cap a la sortida de Sàrria els que arriben tenen dificultats per aparcar. En canvi, arriben genets amb aparcament garantit a la fira. Amb l’aparició del sant ha sortit el sol, i durarà tot el dia! Haurem de creure en miracles?

Ja fora de Sàrria troben la via del FFCC i les obres de l’AVE. Sembla que també van ràpides; dalt d’un dels molts pilars del viaducte hi ha un arbre que ja deu fer més de dos metres. Ai, que en Fraga no ho veurà en marxa! Anem pujant. Sol, insectes -un tram curt amb molts, molts insectes-, cavalls, pagesos treballant la terra. A les 13:05 paradeta en una font d’aigua potable. El camí es fa llarg, no hi ha referències. Trobem molts nuclis no previstos i no res del que estem esperant. Arribem a la fita del km 100 ! Tothom es fa fotos, uns grups als altres. JP ve tard, ens la fem de tres en tres, caldrà fer servir el Pho-toshop. La major part del camí és pista, però hi ha trams que no, com algun per on baixa l’aigua pel mateix camí, i té unes llambordes llargues al mig per anar saltant. Una alegria.

Sobtadament arribem a Ferreiros.

Samos

3 (23 km)

Samos - Ferreiros

Final de la variant

Sàrria

Ferreiros

11.05.08

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

verdures, vedella, zorza, peix al forn; i el mateix de sem-pre. una mica de descans a la llitera i 2J baixem al poble. Encàrrecs: comprar tabac. JP no recorda bé la comanda. Ho compra tot igual i diu que no n’hi havia de l’altre. Ja se sap, els estancs de poble tenen mancances. Coinci-dim pel carrer amb les noies de Palau. Salutacions fre-des (i nosaltres som els innocents!). Demà les tornarem a veure a l’esmorzar. El poble no té cap interès detectat. Molts allotjament particulars per a pelegrins. Truquem als 2J per proposar de comprar fruita i fer sopar frugal. Tots d’acord: pomelos, taronges, pomes, peres. Un sopar de desintoxicació sempre va bé. 2J vetllen per la conserva-ció del bar de l’alcalde; ens criden en passar. Al costat uns mallorquins, de casa bona, preocupats per que els ha pujat 400 € de cop l’IBI de la casa familiar a Felanitx, un 33%.

L’alberg s’omple poc, però és còmode i calentet. Se’ns instal·len al costat tres senyores d’Andorra. Una de les senyores ens aclareix que és de Girona, on vivia ella i són pare -rellotger de tota la vida- fa molts anys al carrer... I segueix. La retrobarem a Santiago i a l’avió. Dues ale-manyes matineres, però molt discretes -a les 6 són fora-, ciclista amb carretó, andorranes, tots gent molt discreta. A la nit plou i en sortir al matí la cosa pintarà malament.

Diana a les 5:15. Les de Palau -que deuen ser novelles en el Camino- toquen diana. I organitzen un bon sarau. Tot hom despert i queixant-se. Acabarem sortint tots més d’hora. Pel que hem vist mes endavant, ja no repetiran l’experiència de matinar tant.

Dia essencialment ennuvolat, però amb poca precipita-ció: alguna gotellada molt de tant en tant. Sortim d’hora. Ens havien promès tenir el bar obert a les 7. Ni rastre: tirem avall. Pistes, camins, caminots. A primera hora gau-dim de paisatges oberts, frescos, ondulats, tranquils. El temps està canviant, però encara són en el petit període de calma.

Portomarín (església de St. Joan, Palacio del Conde) és al davant. Primer cal baixar un fort pendent, que també es recordava pitjor del que és. Creuem el Miño, és com un llac, té una presa aigües avall. Aigües amunt el Miño és brumós, subtil. Cap a l’altre cantó el sol escalfa l’aire i en fa el dibuix més net i clar. A l’altre punta del pont la carretera i darrere unes escales llargues i dretes. El poble a la dreta, encimbellat, construït de nou, ja que l’embas-sament va negar el vell. Parem a un alberg amb bar. No hay pan (descobreixo barres de pa al congelador, a la vista; cal acabar els croissants, primer? Grans serveis en alguns llocs).

Després de l’esmorzar habitual a base de croissants, bai-xem a la carretera i per un pont estret creuem un fiord i prenem un bon camí de pujada, fins la carena. Molta gent que sembla sortir, bastant tard, de Portomarín. Un cop a la carena el camí planeja, és agradable, en especial quan s’allunya de la carretera. M’escapo fins a Gonzar on es-pero que arribin els companys. Descans. Hem avançat a una parella de navarresos, ell alt i prim, ella baixeta, una de les parelles constant al Camino a partir d’ara. Compar-tim el neguit pel futur de l’Osasuna.

El dia s’ennuvola i bufa cert ventet. Dues hores més tard a Airexe fa un bon sol. Ple de gent, molt italians. Hem conegut -de vista- una italiana que anirem veient fins el darrer dia. Va lenta, molt al seu pas, com si no pogués més, però arribarà a Santiago dijous o divendres. Falten 7 km per Palas de Rei.

14:15, alberg nou de Palas de Rei. L’alberg és munici-pal, té pocs anys, amb defectes estructurals -l’arquitec-te segur que no ha provat de dutxar-se en aquell espai impossible-, tot i que la resta està bé. És a 1 km del po-ble. L’alcalde ha construït un complex turístic al costat on acabes anant a dinar. Són les sinèrgies de la cosa pública i la privada. En arribar ens enganyen: assegu-ren que l’alberg del poble és ple. Segur que és mentida, però a aquelles hores i després de trenta i pico de km... Quan hi som tots ens dutxem i a dinar a ca l’alcalde. El menjador, immens, és ple de canalla, com una casa de colònies. També algunes persones més. Menú poc variat. Un cambrer que ho fa tot. Provem la zorza, un altre dels plats típics que, ben segur, no repetirem. Sopa, arròs de

Ferreiros

4 (34 km)12.05.08

Portomarín

Gonzar

Pals de Rei

Hospital da Cruz

Airexe

Ventas da Cruz

Alberg municipal

Ferreiros - Palas de Rei

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

ping i ara a alberg en forma de càmping, cosa que té conseqüències bones i dolentes. Els passeigs nocturns al lavabo si plou o fa fred no deuen ser massa d’agrair. Recentment han obert un restaurant al costat, a 5 metres, com informa l’avís. L’hospitalera atén una guiri que vol reservar per unes amigues que vénen, que tardaran una o dues hores, i se li notifica que no pot ser esperar tant. Mentrestant em dóna les quatre lliteres per al grup -que encara no ha arribat (cosa de minuts)- i marxa. Volveré en cinco minutos! Minuts de pagès: un quart. Quan arriba hi ha un bon guirigall. Pilots de turistes que pregunten pel responsable, i llavors els blaveros: quatre valencians, un dels quals no para mai de baladrejar: Uy, cuanto guiri! Y los españoles, donde están? Viva España! Amb aquesta presentació, més que res, acollonia. Dies més tard va millorar les frases, però per sort, en general, el teníem lluny. Portar una joia així al grup ha de ser dur, i parlo solament del soroll!

Desfet el guirigall, una ...alemanya?... es queixava a l’hos-talera sobre temes de calefacció que no vaig captar. Fico cullerada a la conversa, proposant, en to de conya, de fer grups per nacionalitats. Una senyora al costat exclama tota divertida: Y un grupo de noruegos para mí, que voy sola! Oslo (nf) ha estat, possiblement el personatge més entranyable de la setmana. També apareixen Dussel (nf); la italiana que va a poc a poc, etc. El bar dels 5 metres és el més car -i no pas millor- entre Vilafranca del Bierzo i Santiago. I sinó que ho preguntin a JP.

Ens llevem amb pluja. Cel molt negre. En posar el peu al carrer ja plou. Millorarà cap al migdia. Fins llavors alter-nança de sol, pluja, plou i fa sol, núvols,... Baixar al poble a fer els cafès i la pasteta del matí. Les noies de Palau: han dormit bé, sembla que no hi ha tanta tibantor. I ja no es lleven a les cinc. No les veurem més.

El camí és maco i variat, però la pluja no permet gaudir-lo prou. Avançarem -i ens avançaran; sempre és un estira i arronsa entre els que caminen i els que s’aturen- gent molt variada. Avui els protagonistes seran els italians, dues parelles d’uns 30 anys, amb calçat protegit amb bosses de plàstic, pantalons curts i capelina. Després d’avançar-los torno enrere per aclarir amb els companys si ho he vist bé. Estan resant el rosari. Efectivament hi ha pelegrins de veritat. Però mal guiats. Darrere d’ells ens perdem en un punt indeterminat abans de Melide. Ja se sap, els pelegrins se segueixen l’un a l’altre...i com falli el de davant, cagada. Comencen a passar camions; camino privado, extracció d’àrids, excavadores,... Ens expliquen com retornar al camí sense tornar del tot enrere. Devem haver perdut 20 o 30 minuts. Molts ciclistes, alguns amb pana. Profusió de capelines i impermeables. Santa Ma-ria de Goretex i St. Joan Capelino ens protegeixen en el Camino. A uns més i a altres menys. 11:00. Melide. Un bon home ens explica com arribar a la pulpería sense perdre temps ni caminar de més buscant el carrer principal, com volia en JL. Si els italians resaven per que el pop fos esplèndid, els precs han estat escol-tats. Mai enlloc un pop millor. Tot se sublima i exagera, en moments així. Cinc racions de pop. El ribeiro i el pa acaben de fer que la cosa sigui rodona. Cafès i tot allò. Serà pel pop que a partir de Melide el temps millora una mica? A estones fa sol, clar que també plou tot i fer sol. Al final un opta per portal la capelina, faci el temps que faci. Així el refredat que alguns arrosseguem des de O Cebreiro es conserva.

En aquest tram apareixen algunes de les pintades més interessants. No Kiero ser perfecta, requereix hores de debat. La gran pregunta: ¿Por qué, Julia? La gran ve-ritat: ¿a que jode, la cuesta? Mentre que mai sabrem la resposta de Julia, la darrera es mereix un sí grandiós i consensuat. I encara no ets a dalt, quan et fan la pregun-ta! Per moments apareix la calor i la xafogor. Això al sol. A l’ombra, quan fa aire, fa fresca. Entre sol i pelegrins, apa-reixen els primers eucaliptus, que cada cop seran més comuns al Camino. Els gallecs emigren i els eucaliptus immigren. Bon negoci al moment, però no a la llarga, són dolents per al sòl i no milloren pas els paisatge.

A la fi una baixada que fem entre ràfegues de vent, gote-llades i raigs de sol. Al capdavall un pont. A l’altre cantó un vell hospital de pelegrins reciclat fa uns anys a càm-

Ribadiso Dabaixo

5 (24 km)

Palas de Rei - Ribadiso

San Xiao

Leboreiro

Pals de Rei

Melide

Alberg municipal

13.05.08

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

drouzo. Al terreny no apareix més nom que Arca i O Pino. Per ser respectuosos amb tothom l’he batejat amb el nom d’Arca-O Pino-Pedrouzo. Com dimoni que l’erri! No sa-bem si és el nucli que tenim a l’esquerra o no. Preguntem a a una peixatera ambulant i ens confirma que hi ha un alberg. Passem la benzinera i arribem a un alberg privat nou, que ens pensàvem era el que ens havien explicat que estava tant bé, habitacions petites,... Res de res. És un alberg nou -obert fa quinze dies- que està encara en obres. Serem els conillets d’índies. I la mestressa la vícti-ma de les nostres queixes/recomanacions. Que si les lli-teres haurien de ser així, que si les dutxes aixà, etc. Però és veritat, si un alberg privat no ofereix res millor que un de públic, quin interès té? Té rentadora i assecadora. Funciona pitjor -per ara, deixem que n’aprenguin- que les que hem fet servir a altres albergs. Aquest poble ens la té jurada. Cada cop que sortim -per anar o tornar del restaurant, per passejar,...- plou. El res-taurant és a 200 m. Una excursió buscant balcons inexis-tent i altres aixoplucs. El restaurant és de poble, ple de treballadors que ja acaben de dinar. Els menjars, com és habitual, se serveixen en plates de les que et poses el què vols. Les racions són generoses, tant que de lluny hem confós dues cuixes de gall dindi -un 2n plat del menú- per un codillo. Caldo g., arròs amb verdures, parrillada (un tall de salmó i un de lluç i patates) i pavo. Els de la parrillada acabem menjant el dindi que no poden menjar els altres. Diversos postres, entre ells un flam d’orujo.

Tarda a l’alberg: plou. Lectura, descans, partides de dò-mino. I esperar que s’acabi la bugada; hores i hores. Aún está humeda, ya os avisaré. sort que plou, que si vol-guessim donar alguna volta pel poble estaríem lligats per la roba. El sopar el fem on hem dinat, però per no repetir el menú ens llancem a la carta. Vi jove, pop, amanida, llagostins, xipirons, croquetes, sopa i un xuletón per l’únic estómac capaç de resistir-ho, que els altres ja tenim una edat.

Demà la darrera etapa: Santiago.

Diana florida: a les 6:00 sona l’alarma d’un mòbil. Repe-teix. Hi torna. Res, com a casa. Cafès a 5 metres. Fa un dia que, pel que és habitual, és bo: veurem estones de sol. I ens hi fem una foto de record. Però no patiu, canviarà. Ruixats a mig matí i a partir del migdia pluja intermitent fins a mig matí de l’endemà. Arzua és, com tants llocs per aquí, un continuum discontinu que no sa-bem ben bé si encara no hi som o ja l’hem passat. Cases, boscos, camps, italians, valencians, de tot. Fins i tot un ciclista amb una bici de rodes bastant petites, de les que s’usen més per passejar o anar pel poble, però no pas per peregrinar. Però ell, sol i valent, passa tot xino-xano. Les vaques, ran de camí, contemplen els pelegrins. Pot-ser en fan les estadístiques i la comptabilitat.

El veïnat de Calle si que el detectem. Ens en adonem perquè ha de tenir un bar. I el trobem. Bé, més que un bar és un xiringuito de cerveses, empanades dolentes, i cafè de mitjó. Un despatx petitíssim -quatre persones dretes- i un pati amb un plàstic que en cobreix una quarta part, tot ple de guiris. Ara cau un ruixat ara no -sense deixar de fer sol-; qui pot agafa els llocs dels que marxen. No s’hi val a encantar-se.

El camí es fa monòton, no deixa rastres en la memò-ria. Tants dies amb paisatges molt similars, sense grans contrastos, es converteixen en un seguit indesxifrable de boscos, cases, camps i pelegrins. El mal temps fa que els personatges locals no es facin el trobadís; la relació és, per tant, quasi nul•la. Sort dels detalls, per ridículs que siguin. Sobre un cartell del Camino una referència actualitzada a Eto’o: ... saluda al campeón. Més enllà una exposició de tractors en venda -25 o 30- i un mini horreo decoratiu en un xalet, molt ben aprofitat per guar-dar-hi les bombones de butà. N’hi caben tres.

M’aturo en una zona de pícnic per a pelegrins. Fa un vent desagradable. Quan sóc a punt de tocar el dos fart del vent, arriben els companys. No s’aturen. Seguim junts, ja fins al final. A Sta. Irene ens desviem uns 100 m: bronca de JL, no es pot caminar de més. Retor-nem al sender. Algú els va recomanar un alberg fabulós. El passarem de llarg: no existeix. Es referien a una elegantíssima casa de turisme rural que hi ha a O Pino. O Pino és un municipi que, com tots, té in-nombrables veïnats. Llavors el nom apa-reix a tot arreu -visca l’embolic- o enlloc, que té el mateix resultat.

Cerquem un lloc del qual no tenim clar el nom. A les guies ens parlaven de Pe-

Arca Pino-Pedrouzo

6 (26 km)

Ribadiso - Arca Pino-Pedrouzo

Arzúa

Calle

Pals de Rei

Sta. Irene

Alberg municipal

Pino

14.05.08

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Tothom para a fer-se les fotos. Trobem una parella jove catalana que van com de passeig, sense motxilles. Pel que comenten sembla que han fet tot el camí, però no aclarim que vol dir això. Ens fan la foto de grup. Al costat del cim hi ha l’ermita. Més avall, un gran tinglado amb serveis de tota mena, l’immens alberg de pelegrins i tot d’altres coses. Al fons es troba la carretera, el pont i les vies del tren. El cartell de carretera ho anuncia: Santiago. Quan entrem a Santiago -al barri de San Lázaro- surt el sol, que ens acompanyarà fins quasi l’Obradoiro.

Es fa llarg el camí pels trams urbans. Sempre sembla que han de ser més curts. Semàfors, La Caixa. Som a la civilització! Núvols amenaçadors, negres, cobreixen part del cel. Per aquest cantó la ciutat és maca, moderna. Tot i que es fa llarg, arribem. Apareix el casc antic i la catedral. L’Obradoiro. pelegrins, tunants (de tuna), llogadores d’ha-bitacions, turistes, gent demanant almoina, ral•li de cot-xes -aparcat davant del palau-hotel del costat-, venedors de recors, fotografies,... Correm a fer-nos la Compostela. Cal fer una mica de cua, omplir unes dades i unes noies que ni punyetera idea de llatí et fan el certificat amb el teu nom en llatí (o no). El llatí és una llengua que evoluciona ràpidament. L’ortografia del nom llatí del JP ha canviat en el temps que va de l’anterior Compostela a l’Actual.

JL està obsessionat -fa mesos que en parla- que res d’ho-tel, que es lloguen habitacions -competència il•legal a al-bergs i hotels-, i ja n’ha emparaulat una només arribar. Hem d’anar a veure les habitacions; dues, de tres places cadascuna. Ens les quedem. La veritat? Humitat perma-nent. Llits poc còmodes. Mantes pesades. Pel demés, està passable. Net, això sí. En JL també sap on dinar bé; ara hi ha personal nou, dues dones a qui interroga. Una portuguesa, l’altre la mestressa, acabada de de divorciar -per això ara surt de la cuina i se la veu més-, explica. Di-nem cuina popular gallega; callos, caldo gallego, cocido, carne rustida, cordero rustido, queso con membrillo, vi de la casa i gasosa.

Està entre que si plou o no plou. Mentre prenem el cafè al bar decidim què fer. Capelina. I que hi hagi sort. Sortim. Comença a ploure. Em trobo amb Dussel, l’alemanya. Xerrem uns minuts. Tot i que parla una mica de castellà, acabem en anglès. Ens va millor. Discret, no vull fer-me pesat; la deixo enrere, tement de no veure-la més, com sol passar. Els eucaliptos i els roures envolten el camí. De mica en mica es va notant la proximitat a una gran ciutat, si és que es pot anomenar així a Santiago. Més trànsit, més cases,...

En algun punt del camí -a les 9:00- arriben a l’imprevist Mesón Porta de Santiago -casualment el mateix nom de l’alberg d’on venim- on per sorpresa de tots HA LLEGA-DO EL PAN ! Ens repartim uns exquisits entrepans de tonyina i tot allò. Quan entrem és mig ple, però en poca estona s’omple del tot; gent dreta a la barra. Dussel seu a la taula del costat, amb un alemany que li dóna con-versa; arrepenja el peu dret sobre una cadira: cal tenir cura del peu. Entre la gent de la barra veig a Oslo. Vaig a felicitar-la per la UEFA. No la veurem més, com a tant altres. Ara que el camí s’acaba es fa present el fantas-me de l’oblit i la separació. Ara que un comença a agafar afectes amb els pelegrins més habituals un s’adona que tot arriba a la seva fi, i un buit comença a fer-se lloc en l’inconscient.

Sortim. Tot és moll, però fa sol. Pujada. Per les parets del cementiri pugen els cargols. Els llimacs creuen els camins. Aquí són grossos, però negres. A França, fa uns mesos, eren marronosos. Comencen a aparèixer zones urbanes disperses. Vaqueries barrejades amb xalets.

Un soroll immens ens fa adonar de que som ran de l’ae-roport, del qual seguirem un temps el perímetre. Se sen-ten els avions com s’enlairen, però els núvols els engo-leixen ràpidament. Plou. És difícil fer certes necessitats amb pluja, tot i que sembla que hauria de ser més net. Avancem un pelegrí que arrossega un carretó, com al-tres que havíem vist. Vull fotografiar-lo dissimuladament. Em descobreix i s’enfada; no vol fotos. Li dic que el que m’interessa és el trasto. Accepta, s’hi posa bé i fem la foto. El tornaré a veure a Santiago, i el fotografiaré sense adonar-me que és ell. El reconec a la foto pel trasto que arrossega.

Monte do Gozo -una de les muntanyes emblemàtiques de Santiago, segons ens explicaran- és un cúmul de co-ses. Al cim un monument a Joan Pau II i els pelegrins.

santiago de Compostela

7 (20 km)

Arca Pino-Pe-drouzo - Santiago de Compostela

Arca Pino-Pedrouzo

Monte do Gozo

Lavacolla (aeroport)

San Lázaro

15.05.08

Després d’un dinar així, i tenint habitació, res millor que una migdiada. A mig fer truquen al mòbil. Ens donen un contacte per fer una visita. Millor anar per feina: crido als altres i ens posem en marxa. Passem -per error, és el primer que trobem- per Turismo de Galicia: no és allà on hem d’anar. Una noia atén a uns francesos en un castellà perfectament intel·ligible: ni un borrall de francès, ni oui. Arribem a Turismo de Santiago. Està reunit. Quedem per les sis. Donar una volta i tornar. Arribem puntuals, ens presentem i anem al cafè SUSO, que ens diu que és tota una institució, on van a parar tots els pelegrins. I el JL sense saber-ho! Tenim mal guia, ja ho veig. Xerrem du-rant una hora sobre Santiago, el Camino, els pelegrins, el turisme i arreglem el món. En acabar ens regala uns detalls de marxandatge i ens diu que tenim reservades quatre entrades per a la visita guiada a la teulada de la catedral per l’endemà a les 12. Gràcies.

Sortim a donar un volt i a fer cas al nostre informador. Ens ha recomanat el Gato Negro, un bar de marisc, po-pular i tradicional. I cap allà amem. Tancat. A la façana la silueta d’un gat negre. El local del costat, que fa cantona-

da, té un gos canelo, però sembla que tenen bon rotllo. Hi tornem més tard i ja és bastant ple. Trobem una tauleta al fons, entre dues més, una plena i una buida. Totes són minúscules, i cal seure en tamborets de fusta, durs; tot convida a menjar ràpid i fotre el camp. La decoració i la llum és dels anys cinquanta/postguerra, abans del pop (l’altre, l’estètica). Prendrem un pica-pica a repartir: mus-clos al vapor, musclos en escabetx, pebrots -tots non-, pop, xoco en tinta, alguna cosa més que no he aconse-guit recordar, pa esplèndid, ribeiro clar. 48 €. Darrere teníem una parella catalana, aprop uns pelegrins guiris; han arribat els italians, i més tard els blaveros i la seva cridòria. “Força Itàlia . Visca Catalunya ! Vaja, sembla que han canviat. El noi té un discurs per a cada ocasió. S’adapta. S’agraeix. També hi ha dos pelegrins que no haví-em conegut abans: dos que és el tercer o quart cop que fan el Camino...des de Somport.

Divendres. Sembla mentida, llevar-se a les 9. I aquella hu-mitat a l’ambient, tot i l’artefac-te que la mestressa té -ara aquí ara allà- per tota la casa, que no sabem ben bé què és, però sembla un escalfador, deshu-mificador,...ves a saber. Ens sentim tant poc còmodes que ningú es dutxa: ja ho farem al migdia! Mentida.

Sortim per esmorzar. Capritx. Algú vol xurros amb xoco-lata. Finalment trobem un lloc ideal; es diu Botafumeiro. Cal esperar: que s’escalfi l’oli, preparar la xocolata,... Mentrestant, arriben els italians ! Són a tot arreu! I la xo-colata amb xurros...la pitjor que recordo. Vaja, un xurro. Curiositat de turistes: a la paret del local, que té pedra natural i fa relleus, hi posen monedes arrepenjades, com aquells que tiren monedes als pous i les fonts. Passen els blaveros: Força Itàlia . Visca Catalunya ! I adéu. Fins una altra.

En sortir es veu com arriben els primers pelegrins, els que venen del Monte do Gozo. A la plaça -ara fa sol- hi comença a haver moviment. Els del Ral·li de cotxes de luxe s’estan preparant per sortir. Mirem d’entrar a la ca-tedral, ja és hora. Tot tancat. Finalment entrem per un

lateral. Estan fent un acte litúrgic amb castellans i angle-sos, i uns tipus al darrere amb unes capes blanques amb la creu de Santiago; són de la Orden de Santiago? Amb discreció donem tota la volta a la catedral. Anem a parar a darrere de l’altar on, pujant per una escaleta, un indi-vidu disfressat de ves a saber què li explica a un pelegrí estranger que ha d’abraçar un bust immens de Santiago que ens dóna l’esquena. Ell s’esforça en fer-ho bé. Nos-altres anem a darrere, i fem el què podem. Desprès cap a sota, a la cripta.

Una volta més, algunes fotos i sortir. A l’escala, sorpre-sa. Dussel se m’acosta de sobte. Em saluda i m’allarga la mà. Xerrem un moment. M’explica que s’ha pres un dia de descans, que els seus peus estan molt delicats. Sempre em penediré de no haver-li demanat una foto. Desapareix entre la gent. JP diu haver-la vist a la tarda, passejant per Santiago.

Mentre esperem que es facin les 12:00 per la visita, deci-dim anar a la Col·legiata Santa Maria la Mayor y Real del Sar, una interessant església romànica modificada. Sem-bla ser que devien edificar en un lloc poc adequat i sense massa èxit, ja que l’església -les naus, les columnes, els murs- es desnivellaven, obrint-se com un ventall.

Fue fundada en el año 1134 y después beneficiada por el primer arzobispo de Compostela, Diego Xelmí-rez. Es el edificio románico mejor conservado de San-tiago, aunque de un modo casi milagroso: bien por un defecto en la fábrica, bien porque cedió el terreno frecuentemente anegado por las aguas del vecino río, las bovedas bajaron, inclinando las columnas y los muros, por lo que en el siglo XVIII se le añadieron unos enormes contrafuertes que evitarán su derrum-be. El íntimo interior, de hermosas y armónicas pro-porciones, impresiona por esa embaucadora inclina-ción antigravitatoria de las columnas. I és veritat.

Després tornem cap a la catedral. És agradable passejar amb sol, amb certa calma, per la ciutat, veure la gent feinejant -la peixatera, amb la caixa al cap com qui res-. La pancarta a la facultat de filosofia, queixant-se per què el govern vol reduir les hores lectives de filo-sofia a l’educació secun-dària. Aquestes ciutats petites es conserven més tradicionals, tant que aquí no recordo haver vist cap restaurant xinès, àrab, McDo-nalds,... i algun n’hi deu haver, però...

Arribem amb temps a la catedral. Ens presentem, ens donen les entrades i a esperar. Finalment apareix la guia, més jove que la catedral, originàriament romànica, men-tre que la guia és gòtica, tota de negre, cara inquisitiva, nas cleopàtric. Diuen que els gallecs responen amb pre-guntes; ella ja pregunta directament, abans que se li pre-gunti res. I quan acaba diu: “¿Alguna pregunta? I en dos segons arrenca a caminar: ha passat el temps. La visita comprèn el palau-castell que inicialment va ser del bisbe Xelmírex, i més tard passem a la teulada de la catedral. La història de l’edifici, del conjunt i de la ciutat. Les vistes esplèndides, i el dia que acompanya: sol moderat, vent feble. Perfecte.

15 i 16 .05.08 Santiago de Compostela

Per dinar escollim el Casino, on hem pres una cervesa a la terrassa -al carrer- i la feina ha estat resistir el mal temps del moment. Amanida de fruites, guisat de fruits de mar, solombiños, lluç al forn. Pastís. Només faltaria que ho posessin en francès. La veritat, no és el que ens esperàvem. Molta floritura a la carta, molt entorn,... No és dolent, però...

Tarda de compres, més amunt i avall, botigues, pelegrins, ruixats, vent, en JL que agafa un vol avançat per raons de feina,... Els carrers són plens de botigues, restaurants, tor-tas de Santigo, records,... Apareixen pelegrins que venien endarrerits, com el mallorquí i l’alacantí.

2J van a donar un volt i surten del casc antic. Al parc de l’Alameda es troben amb : “Las Marías”’ o las “Dos en Punto” eran en realidad Coralia y Maruxa Fandiño, dos her-manas solteras que se pasaron cuarenta años saliendo a pasear por este parque maquilladas y vestidas como quinceañeras, cuando en realidad superaban la cin-cuentena, para ligar con los estudiantes universitarios. Pronto se hicieron archiconocidas en la ciudad y ahora forman parte de sus personajes más célebres. Els tres que quedem acabem les compres i busquem un lloc per sopar. En passar davant de Casa Manolo, on la nit anterior els guiris-pelegrins feien cua, mirem com va. La cosa pinta bé; hi entrem i fem un bon sopar. Fideus amb marisc, mongetes tendres a la gallega, llenguado, xipirons, iogurt. Tan aplatanats estem que prenem aigua, però sor-tim contents. Fem un passeig nocturn per la ciutat, apar-tant-nos del casc antic estricte. En JP ens ensenya i explica la Casa de la Troya. Descobrim un urbanisme diferent, com més atlàntic. Per acabar la nit entrem en un bar/pub. Guinness, whisky del bó, infusió, i fem petar la xerrada una bona estona. I a dormir. Ningú no té ganes de passar per la dutxa. La humitat i gelor que això implica a la casa de les habitacions meravelloses fa que tot s’arronsi. Demà serem a casa i ens posarem com nous.

Diana a les 5:45. Amb discreció fem les motxilles i sortim. Caminant anem a la parada del bus que va a l’aeroport. Els carrers són plens. Quasi som a l’estiu. El jovent torna de festa, qui més bé qui més malament. La cua s’omple ràpidament. Molts pelegrins i algú més. Unes noies que arriben tard. Sortim i amb algunes parades obligades arribem a l’aeroport. En aquest tan petit tot és més ràpid i més còmode. Esmorzem i passem la revisió. A la zona del duty free no hi ha quasi res -tres parades, no botigues- i solament una d’oberta: un petit bar.

Esperem una estona davant la porta d’embarcament. Arriben les senyores d’Andorra. Amb un cert retard arriba l’avió, embarquem i cap a Barce-lona, on trepitgem terra a les 10:30 aproximadament. Hem fet el darrer pas del Camino.

Santiago de Compostela

16 i 17 .05.08