CAMINO DE SANTIAGO

Maig 20132J...

CAMINOPRIMITIVO (1)

OVIEDO

CORNELLANA

TINEO

BORRES

BERDUCEDOGRANDAS S.

PADRÓN

CÁDAVO B.LUGO

0 m

1.200 m

OVIEDO

CORNELLANA

TINEOBORRES

BERDUCEDO

GRANDAS S.

PADRÓN

CÁDAVO B.LUGO

1.000 m

500 m

CP-A 248

Canvis

Aquesta crisi que ens han imposat per pagar els seus be-neficis ha comportat canvis a les nostres vides. Dels 4 J de fa set anys, l’any passat en quedàvem dos, i ara no ens hem posat d’acord amb les dates: el calendari, les limita-cions laborals de l’un no lliguen amb les de l’altre... Per mi el millor moment és ara a la primavera, i em cal aprofitar molt bé els min-vats dies festius de què ara disposo. S’ha acabat sortir el diumenge al ves-pre i tornar el divendres a la tarda. Decideixo que cal sortir un divendres, a partir de l’hora de plegar, i tornar la nit del diumenge per ser a la feina el dilluns a primera hora.

Un cop fets els dos ca-mins majors -Francès i Plata- calia decidir-se per algun de nou. Sóc conscient que JL sentia el crit del Primitivo. Molts coneguts ens en parlaven i corria una opinió gene-ralitzada que calia fer-lo, afanyar-se, abans que es con-vertís en un camí massa popular. i em vaig fer a la idea que caldria fer-lo. No era pas una de les meves prioritats.

Finalment em toca fer-lo sol. Em preocupa més el camí

-les pujades i les baixades, les pedres i els bassals- que la possible soledat que alguns temen. Mai s’està sol al camí.

Per tant, compro els bitllets BCN-Oviedo i Lugo-BCN. Es-cullo el tren. L’avió implica molts més passeigs i, possi-blement, pernoctar a Oviedo. El bus simplement arriba més tard, i cal ser allà com més d’hora millor.

A partir d’aquí disposo d’un mes i mig per fer preparatius. L’elecció de la roba ve condicionada per moltes coses, però la climatologia d’aquest any fa pensar en roba d’abric i causa molts dubtes i canvis fins al darrer moment.

Viatjo en el Tren Hotel, en butaca gran confort. Una nit de semi insomni, de sotragueig infinit des de Saragossa en endavant. Parades inexplicables/inexplicades, silencis, sorolls, ... Renfe.

La preparació física implica intentar fer més caminades, alguna de llarga (per so-bre dels trenta km) i amb pujades. I la química: l’àcid hialurònic ha fet mi-racles perquè els genolls aguantessin. I han aguan-tat. Feia anys que no feia una marxa així sense prendre tan sols un i Ibu-profeno o un Voltaren.

Arribat el dia m’envaeixen els nervis habituals, porto la motxilla sobrecarrega-da -líquids, aliments ex-

tres, menjar pel viatge en tren, fuets... No em vaig deixar res! Però portava moltes piles de l’any passat... que van fallar immediatament!

CP-A 249

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

JORNADA DIA

Oviedo - Cornellana

1 (33 km)

- Oviedo

- Loriana

- Cornellana

En baixar del tren a Oviedo en J (nou J) és també a l’an-dana. Ens havíem vist a la sala d’espera de Sants. Dalt del tren vaig anar a veure’l i preguntar-li què anava a fer. No ho tenia clar, va dir, havia deixat el Camí del Nord fa un any a Rivadesella per problemes físics. Va decidir-se per baixar a Oviedo. Ens vam saludar i .. fem-ho? Hem fet el camí junts.

Ell la guia, jo la llibreta i el track al cap (bé l’inici i gràcies). Em diu que cal anar a la catedral, que és on comença. Anem bé si hem de començar a la catedral! El camí pas-sa per l’estació. Em faig la imatge mental, ha de passar per la cantonada de la dreta. Bingo. Avingudes enllà, pre-nem un cafè, pasta, magdalena i un suc de taronja a un dels primers bars que trobem.

Diferents escultures ens acomiaden de la ciutat, que s’acaba en una rotonda on ens equipem per començar la marxa. Allà tenim el primer encontre amb Samuel i, de lluny, Maria, que coneixerem dos o tres dies més tard. Ell es queda a esperar a la chica.

Amb la primera pujada ja ens enfrontem al desconeixe-ment. El que fins ara erem hórreos ara resulta que po-den ser paneras. Amb els dies ho anirem aprenent: La diferencia entre el hórreo y la panera es, fundamen-talmente, la capacidad. La panera puede tener seis o más pegoyos, mientras que el hórreo siempre tiene cuatro (Bable.es). Això algú ens ho explicarà més en-davant.

I els gallecs? Hi ha diferències? Hem viscut 4 anys en la inòpia? El hórreo gallego es (...) una construcción de uso agrícola destinada a secar, curar y guardar el maíz y otros cereales antes de desgranarlos y moler-los. Consta de una cámara de almacenaje oblonga, estrecha y permeable al paso del aire, separada del suelo para evitar la entrada de humedad y animales.

En Galícia conviven tres tipologías básicas de hór-reo: el tipo gallego (o «gallego-portugués»), el tipo asturiano y el hórreo de varas, menos elaborado y que comprende pequeños graneros portátiles lige-ros, hechos de materiales vegetales. En el nordeste de Galícia y en el occidente de Asturias es fácil en-contrar hórreos del tipo gallego y del tipo asturiano en el mismo lugar, aunque con diferente denomina-

25/05/13 (ds)

- San Lázaro/Peni-ceres

- Venta de Escam-plero

- Valsera

- Premoño

- Peñaflor

- El Grado- (St. Juan de Villa-pañada)

- El Fresno

- Doriaga

8:23

12:00/12:30. Bar

13:30

14:00

17:10.

CP-A 250

ción.

El camí va fent, alternant carreteres i/o camins asfaltats i camins més tradicionals. En general poc trànsit. Algu-na carretera curta. El dia s’aguanta. Però van apareixent núvols negres i amenaçadors cap algun dels horitzons. I no se sap cap a on poden encaminar-se. Però no vénen. Amb les hores, el sol es va imposant, per més que mai completament. Esmorzem a Premoño, amb francesos i bascos.

Al pont de Peñaflor tornem a trobar Pilar i Antón, els bas-cos, el millor del mercat. Grado és una ciutat que deu estar contra el Camino. Un cartell abans d’entrar -amb un croquis tan mal fet com sigui possible- explica com creuar el poble sense molestar-los. A dintre no hi ha cap referèn-cia. Com a molt una font pagada per Carlos IIII (sí, així, amb palotes, res de IV com ensenyaven a les escoles de la diwertsitat franquista).

La pujada a Escamplero és la primera, però pot passar. La pujada cruel, per mi la pitjor de la setmana, és la del Fresno, cinc km des del Grado, amb un tram final terrible. Em vaig haver d’aturar diversos cops, i en Joan, amb el seu xino-xano i els seus bastons, amunt com si res. En J té els peus fotuts. Camina amb dos bastons i a un ritme molt fix i constant, algo lent. D’admirar. Jo paro molt so-vint a fer fotos, i portar bastons m’és impossible. He pas-sejat el trole per tots els camins de Santiago que he anat. Solament en casos molt especials els he tret.

Dalt del Fresno hi ha una església i sembla que un alberg del qual no es tenen més notícies. I encara quedarien un centenar de metres més de pujada! Un lloc perfecte per anar-hi si mai fem el viatge en cotxe.

La baixada és forta, per pistes de servei de l’autovia, cor-riols i camins de baixades també imponents. Al pla, en un revolt tancat se’ns tira al damunt un cavall al galop. A la casa del costat es veu com preparen un dinar familiar: és dissabte. Petites punxades al genolls em causen pànic.

A la fi arribem a Cornellana. Es passa el pont del Narcea i un passeig de vianants porta fins al vell monestir aban-donat. Una part ha estat refeta i hi ha les dependències, entre altres coses, de l’alberg. Tant nou que encara no té defectes. L’hospitalera no hi és. Ens atén la filla: una be-llesa jove i desinformada, plena de bona voluntat, que viu a Oviedo i té nòvio. Quan surt d’Astúries -p.e.: a la Rioja a veure els parents- enyora molt el verd. Fem una bu-gada preventiva (una sola muda!) i un bon sopar al poble (a 200 m). Tenim una gran habitació amb quatre lliteres. Sols. A l’altra són quatre. Perfecta nit tranquil·la.

CP-A 251

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

2 (30 km)

- Cornellana La sortida de Cornellana no és pel poble. Adéu cafè. I pu-jada, bona pujada. I les que queden! Retrobem les bases de l’autovia per fer: pilars, ponts, moviments de terra. Dei-xem l’asfalt i els primers fangs. Alguna vaca, algun cavall, cargols i llimacs endiumenjats. Poca companyia.

Els primers trams són de puja i baixa, per l’obaga. Entre els arbres es veu, a l’altre cantó de la vall, l’autovia que no va ser. A la pedrera de Llamas hi ha una màquina de refrescos. Seguim una petita plana plàcida, veïnats, un francès descansant al peu del camí, un cementiri obert prop de Villazón. Més amunt una casa maca, amb un es-padat coronat per dues cabres.

Un poblet -Casazorrina- homes xerrant al carrer... però no hi ha bar. En media hora estarán en Salas. Trobem l’extrem de l’autovia demediada; fins aquí arriba una de les meitats, que té doble direcció, mentre que l’altra està per fer, només hi ha la base. Passem per sota i creuem la carretera vella, ara un espantall, i un corriol ens porta len-tament a Salas. CAP modern i de disseny. Carrers buits. Molta propaganda de bars, amb especial de la Luciana. A la fi el trobem: poca oferta, truita de patates; insípida. En marxar ens regala una fruita: prenc una pera (llimonera? Feia segles que no en menjava. Insípida). Salas té un petit nucli, amb tres o quatre edificis d’interès.

I comença la pujada. És un camí que sembla antic, de carro, maco, ben traçat. Sobre el cap, molt amunt, veiem l’autovia suspesa al cel. I ens fem a la idea del que ens espera. Molt per sota nostre canta el riu Nonaya. Quan ja en tenim un fart trobem la carretera vella, prop de les “Nenas”, el puticlub segurament tancat per sempre. Per carretera, corriols i pistes, encara ens queda un bon des-nivell a superar fins l’Alto de la Espina.

Finalment a l’altiplà: Bodenaya, amb l’alberg privat. Diuen que està molt bé, que no admeten animals ni portadors, que donen menjar, etc. I que es paga a la voluntat.

Parem a la Espina, davant de l’escola, a menjar la pera i seguim. A la farmàcia el termòmetre marca 9 graus. Ca-mins, carrers i corriols ens allunyen de la carretera que passa pel pla. El camí està bé, fins que arriba el fang, molt fang. i es torna a baixar a la carretera al Pedregal. I carretera enllà que anem.

- Tineo

- Llamas

- Salas

Cornellana - Tineo

26/05/13 (dg)

- Quintana

- Bodenaya

- La Espina

- El Crucero

- Casazorrina

07:00

9:50-10:20 Bar

11:45- Porciles/Alto de la Espina

15:00

CP-A 252

Portem un caminant al davant. De cop es desvia a la dre-ta. Sí, el camí s’enfila un altre cop. Deu anar a buscar més camins amb fang i bassals, i bones vistes sobre la plana.Quina mandra ara tornar a enfilar-se -amb la pujada que fa!- i enfangar-se. Miro enrere. Amb una mirada i un gest subtil ja ens entenem. Deu ser el llenguatge de signes del Bages. Au, que els bombin, carretera enllà falta gent.

És diumenge, hora d’anar a dinar i els cotxes circulen per la carretera a velocitats de vertigen. Un radar aquí ens trauria de la crisi. Passem Pontigas (sempre llegeixo Potingas!). Deixem un polígon industrial a l’esquerra i ar-ribem al Crucero. Al fons de la vall hi ha una cruïlla i s’hi inicia un camí de vianants/carril bici de 2 km fins a Tineo. Salvats. Controlo que J va seguint. Arribo a Tineo sense rastres del camí oficial. Són les tres. Cal anar per feina: dinar. Espero a J i escollim l’opció dolenta: l’Hotel don Miguel. Per la cara que fem ens ofereixen el menú del peregrino (9 €). A mi no em ve de gust. A la fi entenen que potser vull un altre menú: el de los domingos (13 €)! És el mateix canviant un plat o dos! Però clar, això em permet prendre una fideuà i una escalopa (en lloc de la sopa i el llom del company). Em posem plat fondo i cullera; sug-gereixo a la cambrera que no he demanat sopa i em diu que ja està bé. La fideuà de Don Miguel -enlloc més, ni a Astúries!- és una sopa de caldo amb fideus grossos i foradats amb trossets de sèpia, sense vestit de neoprè, fent-hi submarinisme. Consultades les masses populars de la zona, això no és habitual. L’escalopa era bona. Al davant hi ha una cafeteria -de culers!- que descobrirem a la tarda, que és millor i molt més acollidora.

L’alberguer ens fot la pallissa. Parla poc clar, i xerra pels descosits. Ex miner, jubilat des de fa anys, s’entretén fent-la petar. Històries i batalles de la mina i desinforma-ció sobre el Primitivo que, pel que altres ens diuen, no coneix: ell mai va a les caminades de familiarització.

Trobem l’alberg, a un carrer lateral (Cabeza de San Juan. Mira que són animals!). Vell i tronat, té els mínims. No som al centre del poble; queda lluny i avall i no el desco-brirem fins l’endemà en marxar. Tarda avorrida, sense lloc a l’alberg, bar desolat, a la fi ens acumulem a la cafeteria on ja hi ha diferents caminants que anirem coneixent.

A l’acollidora cafeteria veiem el Barça vs Espanyol en la pantalla gran. A la petita fan el Madrid, que un nois volen veure... a la gran. L’amo, un cambrer molt professional i digne, els diu que la clientela, majoritàriament, vol veure l’altre. I marxen a la recerca d’un bar més favorable. Y yo que soy el amo!, comenta quan fa estona que són fora.

CP-A 253

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

3 (18 km)

- Tineo

- Piedratecha

Ens llevem i quasi tothom va a esmorzar a la cafeteria del Barça i retorna a l’alberg a recollir la motxilla i mar-xar. Apareix un expert; sembla dominar el tema, contradiu obertament l’alberguer fins posar-lo verd. Amb tot, inspira confiança. Ens porta pel carrer principal fins al centre de Tineo i ens dirigeix carrers amunt fins al camí. Hem vist, tancat a clau i forrellat, el nucli de Tineo. Sembla un poble prou gran.

El camí s’inicia sobre el nucli, per un camí planer ran de la font de San Juan (quina dèria, pobre home!). El camí forma com un circ a l’entorn del sector de ponent del nu-cli; vas voltant i cada cop sembla que ets més a prop del poble. L’estació d’autobusos cada cop és més a tocar. Finalment es gira i deixem el poble enrere, després de passar pel costat d’una petita finca amb múltiples missat-ges (No es lo mismo vivir como Dios, que vivir como Dios manda, etc.). Ens enfilem cap dalt de la carena per bons camins i corriols amb poc fang. Grans panoràmiques i bons paisatges. Al cim una pista i més camí que porta a la mateixa pista, i baixada a la carretera (Piedratecha).

S’entra en una obaga. Bona baixada, bosc espès. A l’ac-cés d’Obona (500 m. Té sortida? O cal tornar enrere?), es gira. Tallen el bosc i recullen la fusta. Primer camí planer i llavors i baixem fins a Villaluz (quatre cases aquí, quatre més amunt, com per tot arreu). Hi ha una taula i hi esmor-zem. Un gos silenciós s’acosta i s’ajau al costat, li dono un tall de fuet i se’l menja amb poca gana.

En marxar se’ns apropa un pagès (55-60 anys), amb ga-nes de fer-la petar. Que per on passarem, que d’on som, etc. Ens recomana de fer els Hospitales, explica que ha viscut a Pedralbes, Gavà, Argentina,... I que està sol i cui-da les vaques, que la vida és dura i busca una dona que tingui diners ... que ell hi posa la felicitat. Feliç, content i esplaiat gira cua i torna a la feina.

Passat Villaluz ve la Vega del Rey, i las Tiendas, i una pujada. I en baixar ja s’arriba a Campiello, un poblet molt menut, amb dos bars i alguna casa més. Possiblement d’aquí a uns anys sigui Herminia City. Al primer bar hi ha les tres eslovenes (vistes i no vistes) i sembla poc atrac-tiu. El segon tampoc atreu, però té cadires fora on per uns moments s’hi està bé. Fins que gira vent i... amb la suada val més prevenir. Cap a dintre. La botiga és un ca-laix de sastre. El xoriços comparteixen mostrador amb els

- Borres

- Campiello

Tineo - Borres

27/05/13 (dl)

- (Obona, monestir)

- Villaluz

07:00

11:20

10:15-10:30

15:00

CP-A 254

plàtans, els esclops amb les gorres, els bastons pengen del mateix ganxo que les pales de matar mosques. Per acompanyar la cervesa ens posa pa fregit (zero calori-es!). De mica en mica anem sabent que farà dinar, que podrem dinar, ... I arribada l’hora ens organitza una taula comunal per a peregrins diversos: dos J , Elias, el francès del gos,... Wiola i algú més que no recordo. Afortunada-ment Nanni i Brian ja havien passat.

Els xinesos van descobrir la pólvora, l’Herminia el menú (explosivo) del pregrino:- Empanada gallega- Cocido- Arròs a la cubana amb fritura de xoriç- Vedella amb patates - Requesón amb mel. Tot amb vi natural de garatge (que fa el marit pel consum propi a partir de les seves vinyes de Zamora) pa normal i de sègol. El menú, més una pera i la cervesa, 12 €. I solament 2 km per cremar-ho.

Dinant Wiola descobreix una nova forma de fer les pa-tates: guisades. A Polònia -la d’allà- solament les fan bullides i fregides, diu. Nanni i Mònika, a mig matí em preguntaven de què es fan i com es diuen les orellanes: albaricoques i orejones. I els faig una traducció a l’anglès: encara riuen. Wiola ens demana si pot venir a fer trio amb nosaltres per fer el camí dels Hospitales demà. I tant!

Sortim a la carretera i al cap de mitja horeta som a l’al-berg de Borres. Carai quin alberg; i quin hostaler. les co-ses pinten rares. Sembla que farà sol a la tarda; decidim tots fer bugada, que vénen dies de pluja i cal tenir roba neta i seca.

Serem pocs, però arriba més gent: Elias, Samuel, Maria i els russos. Ens anem dutxant (hi ha aigua calenta!) i prenent posicions. L’alberguer és calabrès, potser de la màfia. Diu haver voltat molt món... per arribar aquí! Tota la cuina és un foc al terra, davant de la porta. I un microones (que no sol haver-n’hi a la majoria de llocs! Clar que el altres albergs tenen cuina).

El calabrès xapurreja moltes llengües, cap de bé. Va fent la seva, vol encendre el foc, demana vi i tabac a tothom. Després de diferents intents, convenç els russos -po-brets!- que baixin a Campiello a comprar. Hora i pico és tard, quan ja els donava per fugats arriben caminant per la carretera amb les provisions: vi, sidra, i alguna cosa més. Sense preguntar-nos, ell ha anant preparant una cassola amb aigua, a la que ara ha afegit uns macarrons. Ha fet una salsa de tomàquet picant (descobrirem) i tots, que no contàvem amb fer un sopar calent i comunitari, acabem fent-lo i passant una gran vetllada que acaba amb dolços russos molt passejats.

CP-A 255

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

És el primer dia que plou. I comencem ja amb pluja. Hi ha llum suficient per sortir i deixem Borres ràpidament. Ens enfilem per camins de carro irregulars, molls, trams molt molls i plens de fan, molt fang. Prop de la Mortera entrem a la carretera per uns moments i deixem el Primitivo es-tàndard. Comencem els Hospitales.

La pluja va i ve. Fins i tot algun forat de sol. El camí, més sòlid però igual de moll, s’enfila. Passarem del 700 als 1.200 m. És una llarga pujada, però en cap cas exagera-dament forta. Dalt del pla ondulat de la carena es troben les restes dels tres hospitals: el segon és un cobert de bestiar, els altres algunes pedres.

Per Hospitales el camí ofereix grans vistes (quan no hi ha boira). Avui toca de tot, ara boira, ara pluja, ara un forat de sol llunyà: flaixos de paisatges, llums sorprenents i, sobretot, boira i plugim. I alguna vaca al mig del pas.

En un ràptus de pau climatològica esmorzem en el 2n hospital (o és solament un cobert de bestiar?). Algú hi deu haver dormit no fa massa: hi ha una manta o cobrellit que és d’algun dels albergs visitats dies abans. Apareix a l’horitzó Samuel que saluda i passa de llarg. Tornem-hi. Ens carreguem les motxilles, Wiola, després de minuts evitant-la, posa el peu a la tifa; l’herba, l’aigua i la pluja en trauran tot el rastre. Trobem un altre hospital (hi ha un discret cartell), un llac carener, i comencem la baixada. Creuarem una carretera nova i tornarem a pujar, fins al punt més alt; llavors baixarem al Alto del Palo.

Al Palo hi ha un petit refugi on hi trobem Mo-nika, Brian i Nanni (B&N), que saluden de lluny. Comença un descens per un pedregar (no una tartera). A mig camí trobem Antonio (aquest és nou!) i... Monika que baixa a tom-ba oberta. Aparteu les criatures. Finalment ens trobem els cinc (Monika, Wiola, Elias i 2J) a Montefurado, un boldró de cases. Surt un raig de sol, descans, menjar o beure al-guna cosa, foto i a seguir, fins al Lago. De camí al Lago avancem (també és nou) a Marec.

A Lago, un cop al cementiri, cal pujar poc però fort, i hi ha un bar fosc on ens refu-giem tots a prendre algo -fred o calent- i a

4 (26 km)

Borres - Berducedo

28/05/13 (dm)

- La Mortera (X)

- Borres

- Hospitales

- Berducedo

- Montefurado- Alto del Palo

- Carretera ALL- 4

- Lago

07:00

11:20-11:30

12:30

13:30

CP-A 256

descansar. Aviat marxem. Wiola es queda amb Monika i B&N. Aquí Wiola deixa el trio. Després confessarà que anàvem massa ràpids per al que ella sol anar. Tot baixant el cel sembla calmar-se, els camins són més fangosos,...fins Berducedo.

El segon edifici, primer a la dreta, de Berducedo és l’al-berg municipal. Tancat. Truquem i puja l’encarregada, és la del bar, de la botiga, ... de tot. Dutxa i a dinar. Un cartell parlava de plats combinats. Anem a l’altre bar: solament entrepans, freds o calents, però plats al vespre i per en-càrrec. Anem al de l’hospitalera: entrepans, i freds. Tor-nem a l’altre: quins entrepans calents? Pechuga i lomo. I ja està? Sí. Llom, sisplau. Solo o con queso? Home! doncs, sí, amb formatge! Cervesa estrella (de Galícia). Cafè. I un Infinity (encara se’n troben!).

La tarda oscil·la entre núvols, ventet suau, pluja,...; jaure, sortir i córrer a refugiar-te,... Va arribant gent: Maria, els bascos, alguns francesos desconeguts,... i Marec. Que ja no té llit però li farem lloc al terra. I els russos, que han d’anar al privat (a 200 m), com altres. A mitja tarda tertú-lia i vins al bar. Apareixen els Montpeller (Guy i Juliette, G&J), la parella més brillant i divertida de la setmana.

En un mal moment climàtic -fred, ventós i una mica de plu-gim-, al bell mig de la carretera, intentem comunicar-nos amb els russos per explicar-los on és l’alberg. La del bar m’ho diu a mi, jo en anglès a Marec, i aquest en rus/po-lonès als russos. Ningú s’ha queixat. Per cert que pi, en rus, es deu dir alguna cosa així com pinya, fàcil, no?

Els bascos van a sopar al bar per encàrrec -buenísimo, oye!- i tots estem pendents de la seva arribada: hem or-ganitzat un festorro en la seva absència i igual ens volen posar ordre! Entranyable i grandiós sopar. Gràcies G&J.

A darrera hora em rento les dents tot passejant pel carrer desert, fa sol -posta de sol- i algú festeja al replà del pri-mer pis. Torna la calma a l’alberg, cadascú es posa al seu lloc i -com les gallines- ens n’anem a joc.

CP-A 257

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

5 (27 km)

Berducedo - Gran-das de Salime

29/05/13 (dx)

- Berducedo

- A Mesa

- Buspol

- Embassament de Salime

- Grandas de Salime

De Berducedo a Mesa hi ha una carretereta, però fem una mica de drecera per un camí moll i fangós. Fa una bona pujada. Plou. Baixem per la carretera. Algun mo-ment de llums màgiques lluny, cap a la dreta, però impos-sible fer fotos, plou.

A Mesa ha parat de ploure. Durarà poc. L’alberg és xungo i ens trobem als que en surten (B&N, Monika). I tornem a la pujada. S’intueixen els aerogeneradors, el seu rum-rum els fa presents. Un cop a dalt la carretera planeja un xic i ens fem unes fotos, ja hi ha confiança. I comen-ça la baixada. Deixem carretera i entrem a Buspol. En Grandas la toponimia nos remite también a la acti-vidad ganadera. De este modo, los topónimos “Bus-mayor” y “Buspol” vienen del latín “(com)bustum”, que significa “quemado”, es decir, terreno ganado al monte mediante la quema para obtener pastos (Gar-cía Arias, 2000: 379-381), ya que además, en el caso de Buspol, se trata de zonas de matorrales que se-ría necesario quemar para que en ellas brotaran los pastos. (http://pendientedemigracion.ucm.es/info/ar-queoweb/pdf/11/folgueira.pdf. Pablo Folgueira Lom-bardero. Arqueólogo, licenciado en Historia). He vist uns quants “bus” i m’intrigava la cosa.

A la baixada trobem notes del Chico Checo. Marec tam-bé apareix per allà, i Monika passa a encapçalar la mar-xa. Després d’una bona baixada que fa patir pel genolls -més pel pendent que per mala textura del camí- s’agafa un camí relativament planer, el que en dic un camí de cota. Es manté uns 3 km en direcció nord, fins passa-da la presa. Llavors, de sobte baixa fins a la presa. Un cop a la carretera trobem el refugi/mirador inaugural que suposem fet perquè el Dictador pogués veure la “seva” obra. Prou bé que ens va, plou fort i és l’únic aixopluc. Allà hi trobo el Chico Checo, alegre i cofoi. Arriben Elias i Joan, Marec, Wiola, B&N. Hi haurien de posar ganxos a les parets per penjar les capelines. Allò era el metro en hora punta. Mereixíem un descans i menjar alguna cosa. Marxem sota la pluja, ara uns ara els altres.

Creuem la presa; plou. És plena. I comencen 12 km de pujada sostinguda, no especialment forta, fins Grandas. Pràcticament no hi ha un sol replà. A mig fer sortirà el sol, i a 1,5 km del poble hi ha una falsa drecera -una variant per corriol- que prenc: és maca, clar que exigeix una pu-jadeta addicional. Per a colmo, en arribar al poble baixa:

07:30

08:30

09:20

10:45-11:00

12:20

CP-A 258

esforç extra gratuït. Entro al poble (fa pujada suau). És un poble amb presència. Passo davant del Museu (vés a saber, com tots, no?). No.

Arribo al centre, indicador a la dreta, però l’alberg que no es veu. Pregunto: als nassos. És molt discret des de fora. Entro. Tony -l’encarregat- m’ajuda (m’imposa!); d’una re-volada a treure’m la capelina, el barret i les sabates. Ins-cripció i instruccions d’ús. Un quarter. Després es suavit-zarà. Alberg modern, mal fet. Coses dels arquitectes del govern del Principat. Terra de luxe, per putejar. Lliteres sense espai, armaris on sols hi cap la càmera de fotos,... i les dutxes sense espai per deixar la roba de recanvi. Res, l’habitual.

Han arribat els altres i de mica en mica ens anem instal-lant. Altres seguiran fins Castro, a 7 km. Dutxa i sortim a dinar. Restaurant del poble normal. Cervesa prèvia. Di-nar: patates amb carn (2) i revuelto , carrilladas (2, que equivalents a carn amb patates, ara fregides), bistec amb patates, dos cafès, menú de 9 €, amb els afegits 41 € els tres. A la taula del costat apareixen Enrique (el peruà) i Antonio, que s’allotgen en un altre lloc.

Corredissa en sortir: plou. Migdiada. A la tarda propo-so d’anar al museu etnogràfic. Accepten. Xino-xano ens hi acostem: 1,5 €. No regategem. Museo Etnográfico de Grandas de Salime. La misión del museo es reunir, custodiar, conservar, incrementar, investigar, comunicar y difundir el patrimonio material e inmaterial de carácter etnográfico de la Comunidad del Occidente de Asturias.Asimismo, busca ser el fiel reflejo del espíritu creativo de las etapas de la vida de cuantas personas nos han pre-cedido a lo largo del tiempo, y todo ello, dirigido a un pú-blico amplio y diverso. En poques paraules: acollonant. Un museu que sorprèn i deixa bocabadat. N’he fet un document gràfic a part (i això que em vaig quedar sense piles a la càmera!) i l’he enviat als contactes. Els pocs que responen és que el coneixen, i en diuen meravelles. Voltem i girem per les diferents sales i espais. Al final sor-tim abans que, a les 7, tanquin la botiga (quines hores!).

L’alberguista es queixa de les deficiències de l’alberg nou (Ya se lo dije yo al alcalde, pero este, como si nada, que son cosas de Oviedo). Fa braçalets i collarets, amb motius del Camino i fustes i materials que recull, segons diu, a la tardor per la comarca. A la sala d’estar hi tenen dues lliteres, que ocuparan uns ciclistes andalusos que arriben tard. Ens fem un sopar íntim i lleuger per a tres: tomàquet amanit, paté de marisc,... Marec ens fa uns jocs de mans que fascinen una noia que corre per allà i que veurem per darrer cop aquí.

CP-A 259

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

6 (28 km)

Grandas de Salime - Fonsagrada

30/05/13 (dj)

- Grandas de Salime

- Malneira

- Castro

Tal com sortim es posa a ploure. Entra i tapa’t. Comença un ascens relativament suau per camins d’herba alta i molla. A la carena, quatre cases, corriols d’herba molla i un camí -l’alternativa a la carretera- que és tot aigua dis-simulada sota l’herba. Deixem la plana i el pendent suau ens allibera de part dels bassals. Tancats amb animals domèstics solts: conills, oques, gallines,... i fang al camí.

De tant en tant, l’avorriment vegetal del verd es trenca amb alguna casa de colors cridaners, blau llampant o vermell profund; els ocres són més comuns i els blancs, que tiren al vulgar quan envelleixen, però sobre el verd queden bé.

Passem per l’alberg de Castro. Sembla que és tancat. Monika ens explicarà que no obren el bar (hi ha bar, de dia!!??) fins a les 8 h. Resumint, ha perdut una hora o més per poder esmorzar les seves torrades i melmelada amb te. Si ho haguéssim sabut l’hauríem acompanyat. Corriols, fang i herba molla. Ploure no ho fa, però amb aquests camins anem xops de peus i cames. Fem carre-tera ( Alto del Acebo 5 km, diu un senyal) un bon tros, fins passat Peñafuente (on no hi ha el bar que suposàvem). Llavors vénen algunes dreceres de boira i paisatge ine-xistent. Una mica més, una mica més,... i mai trobem el bar que ens deien. Farts de tot, ens aturem en un marge. Intuïm que som a prop del cim. Hem de tornar a caminar, anem suats i el fred ens entra al cos.

Ràpidament comença a planejar i llavors gira i baixa. Al cap de molt poc una placa molt petita i posada de qual-sevol manera ens avisa del canvi: entrem a Galícia. Aquí també canvia de posició la petxina -logo del Camino-; si fins ara anava amb les ratlles a la cua, ara les porta al da-vant. Seguim avall fins el coll per on passa la carretera. Allà hi ha un bar! No l’hi sabíem pas, però l’aprofitem. Ens atrapa Monika i un francès arriba més tard. Tots prenem cafès i infusions (te, no hi camamilla pel francès). El del bar és un home gran, insípid, d’amabilitat escassa, que acaba fent poc acollidor el que podria ser el cel. Té un plat decoratiu penjat amb un text: Hoy es un día maravilloso alguien viene y lo jode. Ell s’ho diu tot. Quina diferència amb el bar de l’Acebo de sota la Cruz de Ferro.

Envoltats en boira quasi pixanera seguim camins fets expressament per al Primitivo, ran de carretera, però amagats en molts casos, apartats del brogit de cotxes i

- Peñafuente

- Puerto del Acebo

- Fonsagrada

- Padrón

07:00

09:45

10:25-10:50 Bar

13:45

CP-A 260

camions. Alguns trams s’aparten de la carretera. Altres la segueixen fidelment. Passades unes cases trobem una de les fletxes més inspirades del camino: amb dues dot-zenes de CD de pornografia han fet una fletxa ran de camí.

Quan ens acostem a Fonsagrada, el camí, ple de merda, passa per una granja i creua la carretera per buscar un a pista cap a dalt del poble encimbellat i creuar-lo. Ja a dins passem per davant de la pulperia Calderia, la millor (diuen) de Galícia. Reservem per dinar i ens ofereixen de recollir-nos a l’alberg. Seguim cap a buscar l’alberg, que és a 2 km, a Padrón (el dels pebrots que piquen... o non). Mentre baixem l’alberguer ens avança amb el seu cotxe. En arribar ja hi ha dues germàniques inscrivint-se. Ens fa el registre (nombre, nacionalidad, lugar de origen,...) i ens instal·lem els tres en una habitació de quatre, i a la dutxa, un a un.

Nets i polits veiem a Wiola que també s’ha instal·lat al costat i li oferim de venir a la pulperia. Fracassa el servei de taxi-restaurant (comuniquen!) i l’alberguer s’ofereix a dur-nos ahora que parece que no baja nadie.

Pulperia Caldeira. Menú del peregrino (12 €): pa de sè-gol, vi blanc i/o negre de taula però bo, caldo gallego, pulpo a feira, pimientos de Padrón, flams i mató amb mel, xupitos i cafès. Com que és un bon restaurant ens hi tro-bem Enrique i Antonio, que acaben asseguts a la mateixa taula i dinant amb nosaltres.

Els del Caldeira s’ofereixen a baixar-nos. Ara? Però si ens anirà molt bé un passeig! Baixem xerrant amb Wiola sota un incipient sol. La conversa és difícil i hi ha poc a dir. Em va ensenyant diferents plantes i flors i em diu, amb una rialla discreta i alegre, els noms en polonès. No estic a l’altura, fa temps que no practico la botànica.

Tarda de sol, de relax, no hi ha on anar però a l’entorn de l’alberg hi ha un prat assolellat i un banc enganxat a la paret. Primera tarda de plaer solar després de les pluges. Uns fan bugada, altres eixuguen sabates o xerren al sol. Coneixerem la french-anoia gang, i xerrarem amb Joan una bona estona, de camins, territoris i coneguts comuns i feines properes.

Mentre érem a dinar, l’alberguer s’encarrega de fer buga-da i assecar la roba: 5€ tres mudes de tres tios i afegits (pantalons i altres extres) fins omplir el tambor. Amb això ja arribo net fins a casa.

Sopar lleuger -amanida, pa amb tomàquet, formatge,...- els tres sols. I al llit. Llavors arriba el ciclista que, amb discreció, ocupa el llit sobrer sobre l’Elias.

CP-A 261

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

7 (29 km)

Fonsagrada - Cáda-vo Baleira

31/05/13 (dv)

- Padrón

- Piedrafitela

Quan iniciem el camí el cel està ennuvolat. Per camins i corriols, precedits per la Monika, anem esquivant la car-retera per acostar-nos a una serra que haurem de creuar. El paisatge millora en ascendir i els corriols i camins de fang ens menen muntanya amunt per assolir camins més secs i agradables.

Cap a la carena els núvols i els aerogeneradors creen en el paisatge un encís de màgia que creix quan hi participa el sol, generalment amagat darrere els núvols. El paisat-ge canvia a cada moment; colors, formes i presències varien a cada revolt.

Superada la carena iniciem el descens, primer suau, des-prés es va accelerant i finalment entrem en un corriol (ai de qui no el vegi!) al final del qual hi ha la salvació, el bar per esmorzar a Piedrafitela. El porta un argentí baladrer però bon jan, que no vol que li trenquin el ritme i la seva manera de fer. Està sol i té una oferta reduïda Cada cosa al seu lloc i a la seva hora: per esmorzar entrepans, per dinar hamburgueses,... Monika pa torrat, melmelada i te. Nosaltres bocates (truita, tonyina amb olives) cervesa i tallat o cafè.

Wiola demana cervesa i un entrepà. Després demana ai-gua, i la barreja amb la cervesa. Li ho comento i m’explica que a Polònia solen fer-se clares amb aigua, principal-ment a l’estiu. Doncs aquí ho fem amb gasosa o llimo-nada.

Darrere arriben Wiola, el french-anoia gang,... i tothom va fent la seva comanda sota l’ordre imposat pel cap de sala i cuiner. La decoració és personal i curiosa, amb presèn-cia de diaris de finals dels quaranta. Com que està sol va lent. L’habitual mitja hora de l’esmorzar es converteixen en tres quarts. Cal dir, però, que el bocates són bons i generosos, que el resultat és perfecte.

Per l’ordre aproximat d’arribada anem marxant. Som els primers i temem una pujada forta immediata. El camí és còmode i relativament planer, moll en alguns punts, amb algun arbre caigut. La pujada ve després, per enganyar, uns km més enllà i després una altra igual o pitjor.

Elias té un accident (el segon), aquest sense sang: tren-ca un dels bastons i per poc no cau estrepitosament a l’aigua. Això el farà més lent i insegur. Ara porta un sol

- Paradavella

- A Lastra

- Fontaneira

- Cádavo Baleira

06:45

09:05-9:45

12:00-12:15 Bar

13:10

CP-A 262

bastó i no sap què fer-ne. Des de l’obaga veig com la french-anoia gang avança: ens ve al darrere. És admi-rable veure cinc tios quasi d’uniforme -vermells i negres són majoria- avançar en filera índia molt junts i a un rit-me constant i fort (un centpeus). Però les fortes pujades que ens esperen els trencaran. Quan m’atrapin ho faran per separat, ara dos, després tres. I s’ajuntaran a dalt del primer ascens: a Lastra. Queda una altra pujada. No els veurem mai més, ells fan molts més km cada jornada, i en pocs dies seran a Fisterra.

Ara ens queda un tram de suau baixada i iniciar la pujada de Fontaneira, curta però notablement dreta, i ara ja fa estona que fa sol, que ara es converteix en un inconve-nient. Al coll de Fontaneira atrapem Monika que s’està desfent de la roba d’abric. Fa dues setmanes que no po-dia posar-se màniga curta, ens explica amb alegria. Men-tre descansem ella marxa. Caminarem fins al poble i ens aturem a fer un refresc (cola) i prendre el sol a la terrassa del bar, tot i que fa aire fresc i cal anar amb compte.

Carretera avall, cal superar un turó i creuar la carretera per agafar un camí, pujar, baixar, pujar i una baixada de vertigen -pobres genolls- que en cinc minuts ens posa a Cádavo, terme de Baleira.

Com a tants llocs l’alberg és a l’entrada. És modern, bas-tant nou. Un xic de disseny, i defectes com tots. Som els primers, triem i ens acomodem: llitera, dutxa, registre,...

Passa Wiola que avisa que segueix; ella i altres aniran a l’alberg de Castroverde, més nou. Busquem un lloc on dinar. Amanida (poc neta) panga, bistec i truita, pa, vi do-lentíssim i postres vulgars. Sort dels texans millor portats/posats de la setmana. El poble és eclèctic, desèrtic, de-sagradable: lleig.

Migdiada al llit o al sol, sobre la gespa coberta de flors. Impossible carregar mòbil i altres coses: aquest alberg no disposa d’endolls. Bé, n’hi ha un als urinaris. Potser als CD’s d’ahir hi ha l’explicació. Tot va lligat al món.

A la tarda donem un volt i fem compres per sopar. Trobem una plaça a la sortida del poble amb un monument a la Sagrada Família de Barcelona: aquí hi ha treballadors de la pedra que han treballat a la Sagrada Família.

A l’alberg hi ha gent coneguda: B&N, Marec,... I alguns desconeguts: dues alemanyes, tres franceses de mitjana edat, ...

CP-A 263

JORNADA DIA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

8 (29 km)

Cádavo Baleira - Lugo

01/06/13 (ds)

- Cádavo Baleira

- Pradera

Sortim més d’hora, a les 6:30. Ja hi ha prou llum. Càdavo és lleig, té cases vulgars, altres de pretensioses (de gra-nit), espais urbans raríssims,... No és un poble acollidor. Emprenem la pujada cap a la carena: fàcil, no arriba a 2 km. A dalt al pla hi ha un gran bosc dominat per la boira. Faig fotografies en B/N, sèpia, etc. Exploro opcions de la nova càmera, senzilla i xica, per caminar. Som a 130 km de Santiago i poc més de 25 de Lugo.

Pradera dorm i Castroverde també. Arribem i el camí no creua el poble, passa per darrere. Segueixo cap a dintre el poble, cal trobar un bar. Finalment un: entro i demano. Bocata de pernil “con queso?”, si, d’acord. Aquí el per-nil no es pot menjar sol. En canvi el pa sense tomàquet sempre. Entro i surto fins que a la fi arriba el duet. També arriba el bocata: a la vista de les dimensions ens el partim amb Joan, Elias va per la truita. Sembla que ens tornem per fer una truita cada dia, o l’un o l’altre. Passa el ciclis-ta. Deu haver dormit aquí. Ell sempre es lleva algo més tard. Para a esmorzar. Més tard ens torna a avançar per darrera vegada.

A l’entrada del poble, quasi un km enrere, hem deixat l’al-berg: sèrie nova de la Xunta, Pel que ens expliquen, bo, ampli, amb àrees de descans (penso amb el de Laxe i el seu fantasma). Ja era hora que es comenci a fer bons albergs.

Seguim les instruccions del xicot del bar i trobem el camí per l’altra punta del poble. El terreny és bàsicament on-dulat, planer. Els camins agradables, amb vegetació i conreus, amb rierols cantadors i sense massa fang ni problemes. Els camins clàssics de Galícia solen estar ben arreglats, però ai de les excepcions. Algun tram de carreter tranquil·la. En algun punt ran de carretera hi ha una zona pantanosa amb uns cors de granotes de pro-porcions wagnerianes.

Tres caminaires joves, amb aspecte del país i de motxilla lleugera en avancen. Alguna ullada escassa de sol, però las major part del matí el cel estarà cobert. Com a tants llocs, sempre hi ha alguna dona fent feines a l’hort.

A 8 km de Lugo hi ha un tram per carretera dolenta, de molt transit: desvio provisional del Camino. I en plena car-retera el cartell vell, de fa segles “Para comer, Lugo”. I tant, encara recordo l’eslògan però no en sé ubicar l’èpo-

- Castroverde

- Sampayo

- Carballido

- Lugo

06:20

08:15-08:45 Bar

11:40

13:00

CP-A 264

ca.

El camí retorna al seu itinerari tradicional. No hi ha pai-satges oberts, ni vistes llunyanes. Però són camins d’una gran bellesa i tranquil·litat. La pau del dissabte i del camí. Finalment ens acostem a l’autovia, la cosa canvia. I en pocs minuts es veuen els primers edificis de Lugo. Caldrà travessar la clàssica zona periurbana. En aquest cas i per aquest cantó no és massa pesada.

Quan Lugo s’obre a la vista quedo sorprès. Jo pensava que tenia una muralla romana. Vist des d’aquí, té una muralla pisana (no pas de Pisa, sinó de pisos!). Tota una gran muralla sense interrupcions de blocs de pisos uni-formes i de la mateixa altura envolta tota la ciutat visible. Home, bonic no ho és. Lleig? Espereu a que envelleixin!

Cal baixar i creuar un riu. S’endevina un pont que ha de ser del tren. Pujant cap a la muralla de pisos passo per sota del tren. I pregunto al primer “lugoreny” que trobo: La estación de tren, por favor?. A 300 m! Canvi de direcció. En cinc minuts tinc un nou bitllet de tren per avui .

Tornar enrere i buscar l’alberg (recordo haver sentit que era prop de la muralla). Segueixo una senyalització: inno-cent. Està malament. Pregunto més i arribo a lloc. Estan fent la inscripció Wiola, B&N, i altres. Als pocs minuts ar-riben Elias i Joan. L’encarregat fa cara i té comportament de missaire: lent, parsimoniós, vestit de gris, justificant-se per tot, i ... amable. Acompanya i adjudica lliteres, tot amb ordre clerical. Com cada alberguer té les seves pròpies manies. S’excusa per que jo hauré de pagar tota la nit per solament dutxar-me. Ja passa a altres llocs.

Polits i nets demanem consell sobre on menjar un bon xuletón. Convidem a Monika i Wiola a venir. I allà que marxem els cinc, a la carnisseria i restaurant Fontsagra-da. No sé si es va equivocar en el compte, però per 18 € ens vam prendre uns espàrrecs, un xuletón, pebrot de Padrón, un parell de croquetes, pa, vi, postres, xupito,... i 2 cafès.

Una passejada per Lugo jo sol. Després, quan Joan ja ha fet les recuperacions, gel, etc. Un altre tomb amb ell. Mentre, Elias acompleix amb el ritual: una migdiada soro-llosa a la salut dels presents. Caminem sobre la muralla romana, carrers comercials,... A la plaça hi ha un piano i en alguns moments algú fa un concert. Un casament entra a l’ajuntament. P&A, que són a la plaça passejant, han dinat a algun lloc molt més que bé.

Acomiadament, intercanvis d’e-mails i abraçades amb mig alberg. Sol i amb aquell buit habitual i una sensació de relax estranya, marxo xino-xano cap a agafar el tren.

CP-A 265

CP-A 266

Pilar i Antón (l’ordre és aquest) (P&A)

Ell (ho imagino) a la vida professional devia ser un directiu, amb molt personal per sota. A casa (i al Ca-mino) ella mana. No sobre ell, sinó sobre el Camino en general.

Són bascos, per tant, són perfectes. Sempre el que han viscut és el millor, i el seu cas és superlatiu. Tam-bé cal dir que, amb prou distància, són encantadors i divertits.

Els hem trobat quasi cada dia. Generalment acaba-ven de prendre’s una xocolata que era la millor del món, única, exclusiva. (no vull imaginar què van fer en passar per Paladín!). I sinó era la xocolata, era el dinar o el bocata. De fet és una gran sort ser així, haver viscut així, en un món perfecte.

Però caminen (tot i que ella imposa la barrera en els 30 km). Han fet el Salvador (León-Oviedo) i, sense pa-rar, ara són al Primitivo, per acabar-lo, clar.

CP-A 267

Herminia

A Campiello hi ha una triomfadora. L’Herminia. Pos-siblement el personatge més conegut del Primitivo.

En pocs anys s’està fent la mestressa del lloc. Calcu-lo que actualment la major part dels llits i el 50% dels bars-restaurants són seus. I segueix ampliant (diuen que l’edifici en obres del davant és seu).

Sedueix al caminant amb tota mena d’atencions, atencions rústiques, de poble, d’aspecte natural i es-pontani. Que si un pan frito, que si un menú explosiu de calories himalàïeques, que si tot és natural,... I és del Madrid! (O solament ho és el marit i ella és del club Bilderberg i prou?).

Tot allò que pugui necessitar un caminant/pelegrí -no parlo de sexe- o un pagès de la rodalia ho té l’Hermi-nia.

El més divertit és que tot és natural, tot s’ho fa ella o el marit, fins i tot el vi ...de Toro (que a més és bo!). No pot ser. Tanta perfecció en uns madridistes no pot ser.

I tot a 239 km de Santiago.

CP-A 268

Maria

Escocesa d’origen irlandès.

Va marxar dos mesos a Centreamèrica a aprendre cas-tellà (dit espanyol, com el català és anomenat lapao). És artista (pintora), però fa un any que és fora de casa.

Porta una motxilla xica, i la meitat l’ocupen papers, blocs, llapis i una tablet. Amb aquesta ens ensenya els seus quadres, casa seva, el gos, els amics,...

Té un marxand (que deu estar content!) que li ven la producció al Japó. Calculem que ronda entre els qua-ranta-cinc o cinquanta (que no s’ofengui si la caguem).

Agradable viva la virgen. Perdona’ns, però en el fons tot és enveja.

J

4J érem els protagonistes inicials d’aquest relats, quan fèiem el Francès. I van anar desapareixent (3J ,2J, ...). Després de set anys amb J’s -Joseps, joans, Jordis,...- aquest any tocava anar sol, el darrer J ja no podia (qües-tió de l’època de l’any i la feina).

Aquest cop l’atzar -no creiem en altres coses- m’ha pro-curat dos companys, un per tot el camí. En Joan.

Fet i fotut som la nit i el dia, blanc i negre. Ell frena i jo accelero, ell vi jo cervesa,... Però després, tampoc som tant diferent. Catalans, Bages, poble,... Joan i Elias han estat dos magnífics companys. I les diferències queda-ven en un racó intocat.

Joan té una cura molt especial dels seus peus, lliga-ments i musculatura. Estiraments, massatges, gel (ha buidat les neveres del camino, i sense una gota de whisky), però no el recordo prenent pastilles ni coses rares. Jo mateix, he fet tot el camí sense un sol Ibupro-feno o un Voltaren.

Amb el posat de la foto... no sembla pidolar una almoi-na?

CP-A 269

CP-A 270

Les eslovenes

Tres eren tres les eslovenes i i ja no eren unes nenes. Canya, molta canya. Possiblement la versió femenina del french-anoia gang.

Van dormir, com nosaltres, a Tineo. Les varem atra-par a Campiello (a l’altre bar) quan marxaven i ja mai més n’hem sabut res. En el fons fan enveja: força, salut, eficàcia,... perfecció femenina.

La imatge que en tinc és ben escassa, quasi nul·la. Sabem que existien, que hi eren (per això hi ha els registres), però no varem tenir temps de saber-ne res. Possiblement hi havia un problema de comunicació (vaja excusa!, com si això fos una raó real). Van arri-bar tard, al vespre, van fer la seva, van marxar i mai més se’n va saber res.

Eren eslovenes. Les Eslovenes.

Elías

Llevantí. Republicà (ho dubteu?). Esquerranós. Un dels grans. Passat el tercer dia i en previsió de fer els Hospitales, Elias ens comenta la possibilitat de venir amb nosaltres, per no afrontar sol la caminada. I seguirem junts fins al final.

Tot i la seva fama de roncar a la migdiada (per escàn-dol i canvi d’habitació de B&N), no ho fa de nit. I de dia és un bon company (en especial per al Joan, amb qui va molt més al pas). Té un curiós caminar, gron-xant, com si hagués de caure en qualsevol moment. De fet ho ha fet dos cops. Portava bastons de fusta, recollits en algun lloc, fins que un, el prim, el dijous, pujant una costa notable, se li va trencar. De poc hi deixa ...

A Borres, en plena eufòria d’alliberament personal, el primer dia de companyia i de grup tribal, es destapa: va i es posa els elàstics de la República, que lluirà orgullós la resta de la setmana. Tard o d’hora tots ens mostrem com som.

Hi ha elàstics per a mi?

CP-A 271

Wiola

Polonesa. A mesura que n’anava fent el retrat s’anava fent gran (35, 40,...). El resultat és que farà els ... aviat. Té dues filles (23 i ...) que li han fet un regal d’aniver-sari (però si fa el anys al juliol o l’agost!): uns vols d’avió i parafrenàlia per al CAMINO! Això és un regal! Potser (per altres) enverinat. Les filles s’alliberen de la mama.

Persona encantadora, xapurreja un anglès minimalis-ta. Recorre a Marec quan té problemes de llengua; n’és la mare quan ell necessita algo.

Per a mi és un descobriment veure alguns trets so-cioculturals de Polònia: les patates (allà) es fan bu-llides o fregides; diu que desconeixen l’estofat, etc. En els festorros a la que et despistes, Wiola ja renta els plats! Amable amb tothom, s’associa indiscrimi-nadament amb qui pot, amb tendència als europeus de l’est.

Quan camines amb ella i no sap què fer o dir, diu el nom de les coses que veu o troba en polonès, és una escapada ràpida, natural, espontània: coses, flors, arbres, ...

I menjant és una entusiasta dels flams (qualsevol flam).

Havíem pactat de que donaria senyals de vida en pas-sat per BCN -més de mig dia entre avió i avió- però no ho va fer.

CP-A 272

Àngel

Aquest xicot és madrileny, seriós, agradable i va per feina. Deu caminar bastant cada dia. Surt d’hora com nosaltres, però arriba tard (ep, això sembla!) als al-bergs. O camina molt o bé fa moltes o grans parades. En tot cas crec que no carrega pedres al sarró com els vells geòlegs.

Va arribar a l’alberg al vespre. I va prendre unes gale-tes desfetes en algo que tenia dintre d’un got i men-java a cullerades grosses mentre consultava camins i opcions amb l’alberguer. Suposo que volia fer Tineo-Campiello-Hospitales-... Dues etapes.

Caminants com aquest no donen massa opcions a saber-ne gran cosa a no ser que tinguis la sort de confessar-los ràpidament.

Samu

Semblava que fóssim en entorn d’antic testament, el profetes: Samuel, Elias,...

Samuel ja és un veterà del Camino. N’ha fet molts i n’hi queden molts. Fins i tot coneixia d’altres llocs al calabrès, del que ens explica algunes de les calabres-sades que li ha vist fer.

Es planteja de fer d’alberguer, algun dia. Fa dos anys es va quedar sense feina i s’ha dedicat a caminar.

Si es fa alberguer sé si tindrà tant de temps per sa-tisfer als caminaires, com ara. Una nit és molt poc. Viu la vida com el Camino, al ritme de les etapes, co-neix alberguers i personatges, camins i llocs. Seria un gran alberguer. És un gran tipus, un pel cràpula, possiblement un encant i un seductor.

I és bo que n’hi hagi algun sempre aprop.

CP-A 273

Marec

El nen polonès. Segurament menor de 18 anys, va sol i és el mimat del grup. Innocent, bon jan, boy-scout. No beu vi (li ho prohibeix l’escoltisme; jo no ho recor-do, clar que vaig plegar molt més jove d’aquell món!).

Sembla mentida, però tot i ser molt lent, va fent quasi al ritme de tots.

Un dia coincideixo amb ell en una zona de baixada. Passat Buspol, camí de l’embassament, ens varem quedar sols. En un moment de confiança em va ex-plicar que amb els seus amics feien algo -de fet no vaig entendre gran cosa-, però jo havia de dir una fra-se i ell la gravaria amb el mòbil. I això ho diu que ho fa a diferents caminants (no en sé de cap altre! no ho ha demanat ni a Elias, ni a Joan,...). M’ha pres el pèl?

“Il formagio, per favore!” Qualsevol dia surto al You-Tube.

Els russos

Amb aquests si que no hi hem parlat. En els millors moments parlen rus amb el polonesos, que solen en-tendre’ls (Marec, Wiola).

Van ser les víctimes voluntàries de l’italià a Borres: van baixar a Campiello (donde la Herminia) a comprar ampolles i altres aliments.

Van fer el recorregut per la carretera, igual de llarg que els senders, però més còmode. Van participar activament al guateque macarroner que el calabrès va preparar, i per arrodonir la seva participació van treure un grapat de dolços/caramels russos, que ja havien viatjat molt i es desfeien dins de l’embolcall.

No recordo haver-los vist en altres albergs amb nos-altres. Més aviat van a poc a poc i acaben al alberg privat de Berducedo. Per gansos (lents).

CP-A 274

Speedy Monika (o Monika Vettel)

Aquesta genial germana és un dels meus ídols del Primitivo. Algo més gran que jo (suposo, clar; no hi ha dades fiables!) fa el Primitivo sola. Disposa de temps, tot i que no massa. Té el bitllet de tornada comprat i els dies comptats.

Fa uns anys el marit es va jubilar, i se’n van anar a viure a... (ciutat de nom impossible si no m’ho escriu!). Llavors ella no trobava feina. Farta d’esperar va dir al marit que se n’anava al Camino. Quan hi era, en plena pujada, no sé on, la truquen. - Monika, vols treballar per a mi?- Però, saps on sóc? al Camino!- Quan tornes?- ...- Truca’m i parlem. I va obtenir la feina. I si us ve de cara o per l’esquena, aparteu-vos.

Varem compartir els xuletons d’acomiadament, que li van semblar massa grans. Va ser la primera en acabar-lo.

Guy i Juliette (G&J)

Francesos. Encantadors. La parella més alegre, di-vertida, sana i ... que mai he trobat a qualsevol dels caminos. I solament una tarda i un vespre.

Primer una estona al bar, prenent uns vins i xerrant de tot. Després a l’alberg s’organitza un xeflis comu-nal (descomunal). Un dels grans sopars de tots els meus caminos.

G&J són els reis de la festa, no pas per protagonis-me, sinó per estimulació, participació,..

Són néts de refugiats de la Guerra Civil Espanyols, republicans, d’Elx (els dos!). Parlen un castellà prou fluid i mantenen un nivell altíssim de vitalitat, alegria i sociabilitat.

Desgraciadament el Camino, de la mateixa manera que uneix, també separa. Suposo que van quedar en-rere: avantatges dels jubilats, no hi ha pressa.

CP-A 275

Borres

A l’alberg de Borres, segons una web, no hi ha aigua calenta. A mesura que ens hi apropem ens diuen que si, que ara hi ha alberguer i tot va millor.

Aquest Calabrès rodamón n’és l’alberguer. L’alberg no té quasi res: dutxes d’aigua calenta (2), lliteres (6?), mantes i una taula exterior amb dos bancs. Tot el foc és un microones i una fogata al davant de la porta. I l’alberguer que sembla acabat d’excarcerar. Es passa el temps demanat tabac, vi, i altres coses. I busca, prega, que algú torni enrere 2 km i pico de pu-jada/baixada, per anar a comprar queviures: vi, sidra, ... i alguna cosa per menjar.

Després de malfiar-nos (i cobrar els 3 € de rigor), ens fa uns macarrons de cocció lenta, amb salsa de to-màquet picant i alguna cosa més. A la fi, el sopar -on tothom deia que no participaria- acaba sent memora-ble i ell s’embutxaca una propina de 5 € per cap. Al matí ens escalfa un cafè amb llet al microones. Tot un detall (encara no havia cobrat).

Chico Checo

L’imperceptible que deixa empremta. Hi és, no se’l nota. Passa i queda. Amable, encantador; parla lent, amb veu agradable i to irònic, suau, com enfotent-se de tot, ...

L’he vist un sol cop de manera conscient (com a mí-nim prou temps: 10 o 15 minuts!). Pel demés, se su-posa que certes inscripcions al terra (“Beuen Camino”, “Chico Checo”,...), marques i textos sobre el terreny, etc. provenen d’ell. Se suposa.

Deu ser l’àngel de la guarda dels que creuen en això. Ens esperava a l’únic refugi existent en tota l’etapa. Era l’aixopluc del Generalísimo inaugurador d’em-bassaments.

CP-A 276

Brian & Nanni (B&N)

Ara residents a Birmigham (ella ha estat a Sud-Àfrica (es dedueix del Facebook!). Són vegetarians. Ho vaig descobrir preguntant-los directament que quin pro-blema tenien amb les amanides. No és comú que la gent demani amanides explicitant que “sin jamón, por favor”, en un castellà molt bo que té ella. Pobrets: són vegetarians al Camino, a Astúries i a Lugo! Després de dinar a Lugo em ¡va preguntar on havíem dinat. Li vaig dir que no li agradaria saber la resposta: un xu-letón de 500 gr extraordinari! Com un bon esportista, ella accepta les derrotes.

Deuen portar un bon tip menjar ous ferrats i truites! Les amanides rai!

Ell caminava amb problemes als peus -alguna llaga- i carretejant una màquina de fotos exagerada per al Camino! Ella és l’encant anglès personificat. Tota una lady. Lady N.

La cara fosca del Camino (de la vida)

Al Camino no tot són flors i violes. I per als que el fem hi ha circumstàncies que, si més no a mi, em provoquen cert estat de violència emocional, sociològica.

Un individu (30 anys?), amb gos i un equipatge més gran del normal, descansa, amb els peus nusos, bruts i/o llagats, al por-xo de l’església de Grandas. Demana almoina i en rep de tant en tant. És un pelegrí? de fet se me’n fot. És una persona. Però en quines condicions i perquè? Tots podem acabar així. Encara que no ho creguem.

Una hora més tard, metre sopem a l’alberg, quan l’encarregat ja no hi és, entra, curós per no topar amb qui no cal. Pregunta, busca, demana per quedar-se a l’alberg. No podem dir-li que si... (segur?).

Davant de la negativa (de la no resposta) va fins a la cuina a veure què pot arreplegar de menjar.

I marxa. I un es queda amb la sensació estúpida de l’estupidesa i la injustícia humana.

CP-A 277

CP-A 278

Francesos, alemanys, russos, centre europeus,...

Què se n’ha fet dels nord-americans i els canadencs, i els ... L’Europa central domina el Primitivo. Potser per que no és més que una branca del Camino del Norte, que ve d’Irún i d’Europa (passa per davant de ca la Monika, que ha penjat una vieira a la façana!).

Molts francesos i alemanys. Europeus de l’est una pila. I una proporció de dones important (soles, en grup o en parella). I hispanes? Solament Pilar (d’An-ton).

Nanni, en un raptus de preguntes que només ella feia, em demana per què no hi ha dones (madures, princi-palment) espanyoles que caminin per aquí? On són, què fan, com és que no caminen? No deu conèixer la força de la tele-brossa!

Ui, la cultura !!!

Donaria per un estudi de laboratori. Pobres ratolins.

Ciclistes

Pocs. No abunden (aquets dies com a mínim) el ciclistes pel ca-mino Primitivo. N’hem vist alguns, però no el feien, eren “domingue-ros”.

No és un camí massa bo per a ci-clistes i se’n veuen molt pocs. Amb tot n’hi ha algun: quatre andalusos a Grandas; el nostre company de Padrón; algun oblidat i poc més.

De fet són camins de notable du-resa, i en cas de no trobar alberg pot ser complicat per un ciclista (sempre té preferència el caminant, i poden quedar-se al carrer pel can-to d’un duro).

CP-A 279

Enrique i Antonio

Un xilè i un barceloní.

Malalt el primer, amb un greu refredat amb febre,... Cap al diumenge -jo ja sóc a casa- diuen que ja va retornar als camins. Mentre, avançava de llit a llit en taxi.

L’altre, diagnosticat de: “ no cuentes con hacer más el Camino”. Però ell es veu bé i ha vingut a un bon circuit per fer proves. Encara que solem trobar-lo a boxes.

Cada un amb les seves raons, van d’alberg privat o bé hotel. Solament coincidim als restaurants. Amb Antonio algun cop al camí quan l’avancem. El primer cop va ser al Alto del Palo, on havia pujat en taxi i on feia el seu primer intent; bon lloc per trencar-se l’es-pinada! Espero que no enganyi als amics fardant de les pujades fetes, perquè si llegeixen això...

The french-anoia gang

Quatre francesos i un igualadí que s’ha afegit al grup pel camí. Una màquina infernal.

M’entusiasma la foto de la filera índia: quin equip, quina potència,... No vull exagerar, tampoc tinc cer-teses, però crec que solen fer etapes entre els 40 i 50 km diaris (o he quedat curt?).

Van, com cal, amb equipament bàsic i mínim, tot ben aprofitat, alimentació acurada i precisa. Clar que cada cultura amb la seva: mentre l’igualadí no para de lloar els fuets i les llonganisses els francesos són de la línia del te i la melmelada. Per sopar estan més d’acord: un vinet i uns formatges. Clar que a aquí no hi ha de tot i han de passar amb el que hi ha al mercat, és a dir, a la botiga.

CP-A 280

Fang

Ja em van avisar. El fang, molt fang.

De fang n’he trobat a tots els Caminos (si no impera-va la calor i la sequera, cas de Sevilla-Mérida). Que la proporció és major al Primitivo? Potser. Personal-ment crec que alguns tenen la teoria de que el Cami-no ha de ser un càstig a l’usuari i el fang és una ajuda per aconseguir-ho. En línies generals, bona part del fang no és més que la desídia i manca de cura del camí i de respecte pels usuaris.

Suposo que ja hi ha a qui li agrada, però una cosa és un xic de fang net, i una altra els merders habituals de certs llocs. En general, feina hi ha a sortejar les ti-fes, com per que et posin la barreja merda-fang-aigua com a substracte base del camí.

Explicava algú que a un poble asturià va arribar un alt càrrec a veure el Camino i va preguntar per a què ser-via una pedra gran i llarga que hi havia ran del camí (ple d’aigua, merda o fang), i li van dir que era per a que passessin les persones. Aquest sistema l’he vist a molts llocs rurals de Galícia. Aquella pedra va desa-parèixer al cap de pocs dies. Aquell paio hauria de fer el Camino descalç, per ordre judicial.

A alguns llocs intenten arreglar-los. Uns amb gran encert, altres amb poc. A algun lloc hem trobat tren-cadissos de marbre: un risc terrible de patinar i tren-car-te el coll.

CP-A 281

Els colors

Quan el dissabte 25/5 a les 6 a.m. el trem creuava les muntanyes que separen León d’Astúries i la llum co-mençava a revelar el paisatge vaig adonar-me que tot era verd, un verd innombrable (sense nombre). Vaja, una passada de verd. Tot verd.

Al cervell dels humans el verd li agrada: dóna sen-sació de seguretat, seguretat alimentària. Hem sofert massa deserts i secades ens els darrers 2 o 3 milions d’anys. És el record de la sabana.

El verd és el pitjor dels colors per a la pintura. Imma-nejable. Indomable. A mi, personalment, em resulta molt difícil.

Una mica de color diferent, un molt de colors dife-rents, li donen una vida extraordinària a tot. El verd amb companyia sempre és molt millor. Dono gràcies als asturians per pintar-me les cases de colors vius i alegres, gràcies pels camins que tallen i parteixen els verds, gràcies als cels que posen la variació ne-cessària.

---------

Posats a fer bones composicions, res com una vaca amb la banyera (abeurador) a joc.

---------

El verd en el paisatge canvia quan hi ha la mà de l’ho-me. El ver pla dels camps versus el verd de volum dels arbres, la perspectiva, els camins ocres i grisos que el segmenten,... Quan el verd s’humanitza tot ens sembla més proper, més idoni i agradable.

Aquest any la primavera era molt avançada quan va-rem arribar al Camino, i les floracions extraordinàries d’altres anys ja no hi eren. Poca flor i en petits grup. Res de camps extensos grocs de colza, morats d’al-fals, granats de trepadella, vermells de rosella.

Verd i més verd. Massa verd.

CP-A 282

El tren

Fa pocs anys RENFE va canviat els trens -els vells Estrella- per una nova formada anomenada Tren Ho-tel (TH). Hi ha algunes diferències entre ells: el TH va fins a Saragossa (o en ve) per la via de l’AVE: 195 km/h, i molta suavitat; després la velocitat baixa molt -entre 60 i 140 quan va bé- i el sotragueig i el soroll es multipliquen per mil. Els preus: ara pel preu d’una llitera d’abans tens una butaca. És a dir, han apujat el preus un munt. Horaris; això no canvia mai. Suposo que volen arribar a destinació en hores diürnes, no posar-te a Oviedo a les 4 de la matinada (tot això ho fan amb els de Burgos, Pamplona,... i tot el centre pe-ninsular).

Jo he viatjat -anada i tornada- per qüestions d’hora d’arribada i combinacions, en el TH, en Butaca Gran Confort (BGC). Una de les tres coses no pot ser veri-tat. La devia dissenyar l’enginyer de les teteres que sempre vessen. I segur que no hi ha passat una sola nit: s’hauria ...

Aquí vaig conèixer -de tornada, primer a l’estació junts, i després al tren, un per un-:

- un sitgetà gran i actiu, muntanyer de la ceba, i

- una farmacèutica jove i entusiasta,

amb els que vaig fer-la petar i discutir de camins i altres coses.

El Camino Primitivo

Me n’han parlat tant que el vaig idealitzar. Jo m’ima-ginava una altra cosa. De muntanya si, però no de muntanyes russes. Tot i que defenso l’asfalt i les carreteres pacífiques, no me n’esperava tantes... al Primitivo. Jo pensava en un camí de corriols idíl-lics, grans panoràmiques, boscos foscos i profunds, ... Vaja, si, però n’hi ha poquet. Sóc especialista en pressuposar errors. Al Camino i fora.

Un també es pensa que essent el Primitivo tindrà anys d’evolució i formació, que hi haurà vells/bells albergs (añejos, classicos,...), acollidors, rústics,... Res, sóc un somniador.

CP-A 283

Senderismes

Hi ha tants senderismes com senderistes: llarg-curt, fàcil-difícil, un dia-molts dies, car-barat, complex-senzill, lliure-organitzat, ,... esportiu, lleure, salut,... El senderisme -impoviso- és una activitat esportiva i de lleure que serveix per assolir reptes personals i des-plaçar-se per diferents llocs (per una definició poso, a part, la de wikipedia).

Una de les característiques principals del senderisme és la utilització de senya-lització per als camins de pas. Ara no entraré en tot això.

Pel que fa als organismes que fan el balisatge (...se realiza sobre caminos balizados y homologados por el organismo compe-tente de cada país), aquest són diversos. Intrusisme? Crec que no. El organismo competente sol ser una fe-deració de muntanyistes, i aquests, per definició (no pas per mala voluntat) són exclusivistes: fan senders per a ells. De fet és el que fa tothom. Això deixa gran part de la societat sense opcions de senderisme. Op-cions que haurien de cobrir les administracions.

Des de fa uns anys el senderisme ha passat a ser una activitat objecte d’interès turístic. I jo vaig més en-

llà: el senderisme és -ha de ser- una proposta, un servei social (esport, cul-tura, salut,...) a l’abast de tots el ciutadans. Per això hi ha d’haver senders de molts tipus, per que hi ha molts tipus de senderistes (potencials).

El Camino és una oferta paradigmàtica on es com-binen (sense voler ni bus-car-ho) diferents nivells o tipologies de senderisme,

de dificultat, de serveis, de distàncies entre allotja-ments,...

Les administracions fa anys que hi fiquen el nas. I se suposa que a fi de bé, tot i que falla l’encert, gene-ralment. El Camino de Santiago és el model i l’enve-

ja de tots. I com que falta imaginació, res millor que copiar. I com que falta co-neixement, res pitjor que copiar malament.

Els que munten senders amb un itinerari senyalit-zat el solen tenir prou. Les inversions solen ser míni-mes (i quan són grans se’n van a museus i centres d’interpretació, ascensors en albergs i senyalització

monumental innecessària; no pas en espai per a co-moditats mínima, rentadores, serveis,..).

En el cas més general es posen quatre senyals, fu-lleteria i web a bombo i platillo. I l’allotjament ? Res, que vagin al que ja hi ha! Això és el que vol el lobby hoteler: que els senderistes vagin a l’hotel. Però ells no posen hotels si no hi ha una càrrega suficient d’usuaris. I la càrrega no es produeix sense molts alberguistes.

La socialització que dóna l’alberg no es troba enlloc més i aquest és un dels grans valors dels caminos i de l’alberg respecte d’altres allotjaments.

Amb la meva mala llet habitual, anomeno senderisme

per a pijos (i que em perdonin els usuaris que el prac-tiquen, no va per ells) al senderisme que impulsen la major part de les administracions: grans projectes, grans propostes (p.e.: el Camí de Sant Jaume). I sen-se allotjament. I quan parlo d’allotjament vull dir, que

CP-A 284

El senderismo, una espe-cialidad del montañismo, es una actividad depor-tiva no competitiva que se realiza sobre caminos balizados y homologa-dos por el organismo competente de cada país.

Busca acercar a las per-sonas al medio natural y al conocimiento de la zona a través del patri-monio y los elementos etnográficos y culturales tradicionales, utilizando preferentemente el sis-tema tradicional de vías de comunicación,1 tales

como cañadas reales, caminos vecinales y sen-deros.

Esta actividad (también llamada hiking), consti-tuye una simbiosis entre deporte, cultura y medio ambiente. (Wikipedia).

quedi clar, allotjament assequible, és a dir albergs.

L’exemple l’he viscut aquesta setmana al Primitivo. De les aproximadament 15 persones que a diari pas-sen per algun punt del camí (en aquest cas el punt era jo) dues van fixes a l’hotel o al turisme rural o a l’alberg privat (quan no hi ha altre cosa). Un per que està malalt. L’altre potser més per convicció (tinc amics molt més joves que asseguren que farien el mateix; hi ha clients per als hotels). És a dir, no van d’alberg un reduït núme-ro, que difícilment superi el 20% en els casos més optimistes. L’altre 80% va a l’alberg. Dina i/o sopa de restaurant, un reduït grup, però, (un altre 20%?) ho fa tot a l’alberg, comprant pel camí el que va necessi-tant. Feu números.

Voler que els camins que es creen funcionin i se sos-tinguin amb aquell menys del 20% és complicat. Més

encara si pensem que, els que van de comoditat, pot-ser encara en volen més de la que troben. I tampoc aniran a qualsevol lloc.

L’èxit del camí Francès ha fet que en gran part del seu itinerari hi hagi una gran base d’alberg senzill més o menys bo i que, poc a poc, s’hagi anat creant una important oferta de complement més refinada.

Jo sempre ho comparo amb l’ecologia. Un terreny erm i maltractat, no serà mai ocupat a la primera per algun dels grans vegetals que senyoregen els paisat-ges. Primer herbes i plantes de mala vida i, quan el substracte està ben afemat i és bo, ja venen els altres.

Sense una bona oferta d’allotjament assequible no hi ha camí, ni es crea la fama. I remeto a altres coses que he escrit: el Dakar dels pobres, etc.

Aquest senderisme pot i ha de ser més universal (en

Trek is a long, adventu-rous journey undertaken on foot in areas whe-re common means of transport are generally not available. Trekking

should not be confused with mountaineering. (Wikipedia).

tots els sentits) i seria possible sense neces-sitat d’anar a abraçar cap sant de fusta. Bàsi-cament el final pot ser a Sevilla, Lisboa, Barce-lona o el cap de Gata. El que importa és el camí, i el què i qui hi ha en ell. La vida que dóna que rep i que viu. El sende-risme així entès és una eina social valuosíssima, i més ara que la crisi no permet grans despeses, i que la salut cal buscar-la més en l’exercici que a la clínica. Ah! I cal conside-rar els valors socials del senderisme!

CP-A 285

Els albergs

Tot un món. En aquesta zona (Astúri-es, Lugo) hem trobat de tot, millorant notablement cap a Galícia. A diferents llocs es parlava de possibles reformes i/o millores. Veurem què els espera.

CORNELLANA. Un bon alberg, amb fu-tur, té condicions. Amb tot, el conjunt dels serveis, nous i macos, no està re-eixit. Un bany com el de casa, encara que n’hi hagi quatre, no és la soluició. Posaran més lliteres i, mentre no es passin, estarà molt bé.

BODENAYA. Té molt de nom i prestigi. Per algo serà. No hi hem parat, coses de la programació i el quilometratge. Sembla petit, poques places. Diuen que do-nen menjar i va tot a la voluntat. Se suposa que els barruts no hi van.

TINEO. Municipal, petit, incòmode, tronat. Com en altres pobles, aprofiten alguna vella escola per convertir-la en alberg, és a dir, omplir-ho tot amb un munt de lliteres. Els banys ja hi són i no cal tocar res. És un dels que més li convé una reforma, tot i que s’hi pot dormir.

CAMPIELLO. Desconec l’oferta i el sistema de l’Herminia, que té de tot. En tot cas és privat, i no n’hem visitat cap de privat, aquesta vegada (ni hotel ni turisme rural).

BORRES. Minimalista (i no és un afalac). Escola vella i petita reciclada. Diuen que el renovaran aviat. Crec que era aquí que la dutxa tenia mampares: el plat era de 60x60 cm o menys. Resumint: impossible ensabonar-se els peus sense risc d’accident. Devia ser a mida dels pàrvuls que en seu dia anaven a l’escola. Qui es dutxava a l’escola?

BERDUCEDO. Més escoles. Millor estat i algo més d’espai. El record és millor per que en realitat té un bar -el de la encarregada, a 100 m- que fa de centre social i permet oblidar la manca d’espai comú al propi alberg.

LA MESA. No hi hem pas anat, però si altres caminants. Algú em va dir que no te-nia de res, que la proximitat de Berducedo (i la seva millor qualitat) feia que cada cop fos més precari. Ni aigua calenta, ni... (Ep, informació sense garanties. A més, aquestes coses canvien d’un dia per l’altre).

GRANDAS DE SALIME. Un bon alberg, amb errors i males pràctiques. Terra in-adequat, manca d’espai a l’es habitacions (apilotonament clàssic a tants i tants albergs...Llàstima que en un de nou...). La sala d’estar és per posar-hi taules bai-xes i sofàs per descansar, llegir, xerrar, no per posar-hi lliteres per tal d’evitar obrir i embrutar una altre habitació. Sense rentadora! ... ni lloc on rentar o esten-

CP-A 286

dre. Preciosos armariets on no hi cap més que la càmera de fotos i el moneder; res de motxilles. Sembla que el culpable és l’ar-quitecte del Principado. Feu-lo caminar!

PADRÓN (FONSAGRADA). Casa vella re-convertida. Vell, entranyable, agradable. Habitacions de places variables (la nostra de 4, sempre és millor per dormir), espais comuns justos però compensat per un pati i un bon sol. I rentadora amb assecadora. I un alberguer discret, amable i eficient.

CÁDAVO Baleira. Alberg fet de nou, de penúltima generació (gallega). Apilotona-ment a les habitacions, sala d’estar poc

còmoda (petita, cadires incòmodes), menjador-cuina petit, escàs. Sort del sol que feia i el pati. Utilíssim (i únic) endoll ran d’urinaris. Espero instruccions d’ús.

Servei per a discapacitats (tancat amb clau); sembla posat a posteriori, afegit per corregir un oblit o neces-sitat política o inaugural, plantat al bell mig del hall de l’alberg, aïllat de tot. Puc passar-me?: I el discapaci-tat on dorm? a dalt o abaix de la llitera?

CASTROVERDE. Alberg gallec de darrera generació. Vaig sentir a Antón lloant els immensos espai co-muns que hi havia (que crec del tot necessaris), pos-siblement com a Laxe. A la fi ho han entès. Que qualli el model. Jo no puc jutjar-lo, no sabia que hi era ni com era, no hi he entrat.

LUGO. Com a mínim amb el dormitori algo més es-ponjat que molts dels altres. Bastant nou. Ben ubicat al centre de la ciutat, a tocar del Camino i de la mu-ralla romana. Pagues una nit per dutxar-te. Ja ho fan a altres llocs, cal fer caixa. La rentadora és una pro-mesa -ni tant sols electoral- que fa més d’un any que s’espera. Al pobles petit ja se sap.

CP-A 287

El paisatge

Per a mi, al Camino, hi ha dues coses que m’interes-sen en gran mesura. La gent que hi conec -caminin o siguin del lloc- i els paisatges (visuals, culturals, etc.).

Un bon paisatge visual difícilment podrà ser mai una taca verda (primera imatge rebuda d’Astúries des de dalt del Tren). El paisatge ha de tenir contrastos, co-lors i formes, aportacions culturals,... Un paisatge és informació, com una cara (un retrat) ens informa de qui tenim al davant.

Un camp de trepadella (florida si pot ser) no és una rectangle verd o grana, segons la temporada, és una forma de conreu, d’explotació agrícola, d’història de l’agricultura, de com s’alimenten els animals, de què viuen els pagesos,...

Tots els valors arquitectònics que hem vist al Primiti-vo es resumeixen a les paneres i els hórreos. A Cas-tella -en el criticat camí Francès- hi ha uns paisatges plans, coloristes, vius i bestials, amb un romànic in-teressantíssim (Fròmista), un canal de Castella... I la gent diu que és massa pla, massa monòton, avorrit,... Ens domina la cultura de l’extraordinari, del colossal, del fora de lloc.

Per una altra banda, el clima i la climatologia també ens ha donat paisatges: pluja, llum, sol, núvols, re-flexos, contrastos,... el clima ens maquilla els paisat-ges, els disfressa o els vesteix ara de primavera, ara de tardor.

I l’arquitectura popular (clàssica) i l’habitual (adotze-nada i vulgar, pretensiosa, presumptuosa o bé pobre i vulgar) que ens dóna racons i detalls de tota mena, del més interessant al més horteres, els nans, les Blancaneus, els escuts heràldics, les cigonyes.

Els camps acurats, els horts fins i perfectes, les ca-ses aïllades -agràries, pijes, dignes, fora de lloc,..-, boscos i jardins. L’urbanisme real, natural, espontani i el pretensiós desmesurat i inacabat.

Els paisatges són l’altre cantó del balancí de les persones. Potser la metàfora no és encertada, però m’enteneu.

CP-A 288

CP-A 289

CAMINO DE SANTIAGO

Maig 20132J...

CAMINO PRIMITIVO (1)