CRISI GLOBAL DE L’AIGUA:VALORS I DRETS EN JOC

Pedro Arrojo Agudo

INTRODUCCIÓ ...................................................................................................................

1. ELS IMPACTES DE LA CRISI .....................................................................................1. En els ecosistemes aquàtics .................................................................2. En els aliments .......................................................................................3. En l’economia ........................................................................................

2. NOU ENFOCAMENT ÈTIC .............................................................................................1. Complexitat dels valors en joc ...........................................................2. Funcions i drets .....................................................................................

3. EL REPTE DEL “GOVERN PARTICIPATIU” ..........................................................1. Gestió pública versus gestió privada .................................................2. Impulsar el govern participatiu ...........................................................

GLOSSARI ..........................................................................................................................

NOTES ................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ ...................................................................................

27

3031

32

2424

1715

12

15

955

3

INTERNET: www.fespinal.com • Dibuix de la portada: Roger Torres i Aguiló • Imprès en paperi cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona• tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L.• ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-242-7 • Dipòsit legal: B-8.900-2010 • Maig, 2010. La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació cancel·laciói oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

Pedro Arrojo Agudo, Doctor en Ciències Físiques. Professor titular del Departament d’AnàlisiEconòmica de la Universitat de Saragossa.

Amb la col·laboració de:

3

INTRODUCCIÓ

El vigent model neoliberal de globalització, lluny de frenar la degradacióecològica, reduir les desigualtats i garantir als més pobres els drets fo-namentals, ha entregat al mercat la gestió de l’aigua, convertint aques-ta gestió en una nova oportunitat de negoci accelerant la depredaciódels recursos hídrics i augmentant la vulnerabilitat dels més dèbils.

En l’actualitat es calcula que 1.200 milions de persones no tenen accésgarantit a l’aigua potable, i poden arribar a ser més de quatre mil mi-lions l’any 2025, si es mantenen les tendències vigents. La degradaciógeneralitzada dels ecosistemes aquàtics continentals és un problemaclau d’aquest desastre humanitari. Aquesta crisi d’insostenibilitat agreu-ja a més a més els problemes de fam al món, en arruïnar les pes-queries (fluvials i marines) i les formes tradicionals de produccióagropecuària a les planures al·luvials vinculades als cicles fluvials d’inundació.

En síntesi, afrontem una crisi global de l’aigua per la convergència dediversos errors:

– De sostenibilitat: per contaminació i extraccions abusives en rius,llacs i aqüífers, construcció de grans obres hidràuliques i desforestaciómassiva.– D’iniquitat i pobresa: que dispara la vulnerabilitat de les comunitatsmés pobres davant la fallida dels ecosistemes aquàtics.– De govern: per problemes de corrupció i les pressions de privatitzaciódels serveis d’aigua i sanejament.– D’institucionalitat democràtica global: que permeti fer de l’aigua unespai de col·laboració entre els pobles i no de confrontació i dominació.

4

Una crisi global que sens dubte s’agreujarà per efecte del canvi climàticsi no s’adopten polítiques adequades d’adaptació que esmorteeixen lavulnerabilitat de la població, particularment de les comunitats méspobres, davant dels riscos de sequera i de fortes precipitacions que,segons totes les previsions, tendiran a augmentar, tant en intensitatcom en freqüència.

En aquest context, més enllà d’impulsar canvis politicoinstitucionals imillores tecnològiques, es requereix un nou enfocament ètic, basat enprincipis de sostenibilitat, equitat i no-violència. Ens trobem davant lanecessitat de promoure una «nova cultura de l’aigua» que recuperi, desde la modernitat, la vella saviesa de les cultures ancestrals basades enla prudència i en el respecte a la natura.

El Romanticisme suavitzà el paradigmade “dominació” per posar en relleu labellesa d’aquella natura que ens “apas-siona i enamora”, evolucionant cap auna nova mitificació, de nou en clau degènere femení, però aquest cop des delperfil de l’amant, com a objecte de de-sig de l’home. Arribats a aquest punt, elcaràcter «irracional, inestable, voluble iimpredictible d’aquesta naturalesa…»–trets atribuïts al gènere femení– acabenmotivant la necessària acció racional dela ciència i de la tècnica, aquesta vega-

da sí, sota clars perfils de gènere mas-culí, amb la finalitat de dominar-la i deposar-la al servei de l’home1.

1.1. La fractura del medi naturalSota aquesta lògica, i des d’una confian-ça cega en el desenvolupament cientifi-cotècnic, s’han aconseguit, sens dubte,conquestes importants, que ningú noqüestiona. De totes maneres, tambés’han provocat fractures en l’ordre na-tural que deriven en factures costoses,

5

1. ELS IMPACTES DE LA CRISI

En totes les cultures ancestrals hi ha el paradigma de la «mare natu-ra», des d’una visió mitificada de la mare com a generadora i sosteni-dora de vida. L’esperit renaixentista va trencar aquest enfocament i vaintroduir el paradigma de «dominació de la naturalesa», que FrancisBacon, pare de l’empirisme científic, enunciava d’una manera forçabrutal quan afirmava que «la ciència ha de tractar la natura com ho fael Sant Ofici de la Inquisició amb els seus presos: torturant-la fins aaconseguir desvelar-ne l’últim secret».

1. EN ELS ECOSISTEMES AQUÀTICS

especialment per als més pobres i per ales generacions futures.

El fet que més de mil dos-cents mi-lions de persones no tinguin accés ga-rantit a aigües potables comporta mésde deu mil morts diàries, la majorianens. La manca de sanejament i l’abo-cament directe de retorns urbans i in-dustrials al medi natural estan darrered’aquesta tragèdia. En molts casos, lacontaminació per metalls pesats i altrestòxics (per exemple, des de la mineriaa cel obert) produeix processos progres-sius d’intoxicació, malaltia i fins i totmort que no es registren en les estima-cions estadístiques abans esmentadessobre els impactes en la salut i les mortsper ingesta d’aigües contaminades.

La crisi global de l’aigua al món nove tant de problemes pròpiament demancança, sinó de qualitat de lesaigües disponibles. De fet, totes les co-munitats s’han assentat en les proximi-tats d’un riu, d’una font natural o d’unllac, o bé en llocs on les aigües subter-rànies són accessibles a través de pous.El problema és que, des de la nostra insaciable i irresponsable ambició de desenvolupament, hem degradataquests ecosistemes i aqüífers, i hemproduït greus problemes de salut en lapoblació.

Malauradament, la manca de demo-cràcia i la irresponsabilitat de moltsgoverns, juntament amb la lògica dedesregulació, imposada per l’Organit-zació Mundial de Comerç (OMC), elFons Monetari Internacional (FMI) i elBanc Mundial (BM), sota l’argumentde promoure la «lliure competència»,

possibiliten i fins i tot afavoreixenprocessos de contaminació i de sobre-explotació de rius i aqüífers, sense capmena de control, en els països em-pobrits o en desenvolupament. Així esva induint allò que es coneix com a“dumping2 ambiental” (més enllà del«dumping social»), com una pràcticahabitual, emparada en nom del «lliuremercat», tot i que impliqui paradoxal-ment una pràctica de competènciadeslleial, a més d’injusta i immoral.

Les causes d’aquest trencamentecològic són múltiples:

– Extracció massiva de cabals,dràstica alteració dels règims natu-rals i ruptura de la continuïtat delshàbitats fluvials per grans embassa-ments. – Col·lapse de sediments en aquestsembassaments i alteració dels flu-xos sòlids que alimenten deltes iplatges als litorals.– Drenatge i dessecació d’aigua-molls, amb la pèrdua de les sevesfuncions depuradores i de regulacióde cabals.– Desforestació massiva, amb elscorresponents processos erosius iels seus impactes sobre el ciclehidrològic: més escorrancs, menorinfiltració als aqüífers i rebliment.– Obres de canalització, drenatge iocupació d’amplis espais d’inun-dació en els dominis fluvials, ambles seves conseqüències sobre labiodiversitat, els fluxos de nutrientsi l’increment de riscos derivats deles crescudes.

6

1.2. La contaminació, problemaclauTot i que, sens dubte, una de les clausessencials d’aquest trencament ecològicestà en la sistemàtica i massiva contami-nació dels rius, llacs i aqüífers. Conta-minació orgànica i biològica, procedent,fonamentalment, d’abocaments urbans,agrícoles i ramaders; i de caràcter tòxic,procedent d’activitats industrials, agrà-ries o mineres.

L’abocament directe al medi naturald’aigües residuals domèstiques, aixícom la filtració als aqüífers d’efluentsprocedents de fosses sèptiques i pousnegres, són sovint la causa de problemesgreus d’insalubritat en les aigües. La di-arrea provocada per beure aigua conta-minada per aquest tipus de vessamentsés avui dia la segona causa de mortali-tat infantil.

Es calcula que uns cinc mil nens inenes més petits de cinc anys morendiàriament per aquesta raó, la majoriaen països i comunitats pobres: cinc ve-gades més que els que moren per la SI-DA3.

Per altra banda, la contaminació di-fusa de l’agricultura és cada vegada mésgreu. L’ús massiu i generalitzat d’adobsquímics i pesticides fa que, en molts in-drets, l’agricultura passi a ser la primerafont de contaminació. Una contami-nació summament difícil de controlar,atès, el seu caràcter difús que, juntamentamb els vessaments urbans, produeixprocessos d’eutrofització que acabencol·lapsant la vida en el medi hídric, perexcés de nutrients.

La creixent desregulació i liberalit-zació de mercats agraris trenca la via-

bilitat econòmica de formes de produc-ció tradicionals que, des del punt devista ambiental i social, mereixerien serconsiderades com a bones pràctiques aprotegir. Amb això es provoca la des-trucció del teixit rural i s’accelera la mi-gració massiva cap als cinturons de mi-sèria de les grans ciutats.

En l’àmbit industrial i miner, l’ab-sència de mesures reguladores interna-cionals, juntament amb la manca delleis, o la laxitud en el seu compliment,quan n’hi ha, i els problemes de corrup-ció, fan que en la majoria de països em-pobrits o en vies de desenvolupaments’autoritzin abocaments i tècniques pro-ductives obsoletes, contaminants i peri-lloses per a la salut pública. Tècniquesque, malgrat tot, són “rendibles” per ales empreses que, en molts casos, in-tenten donar una imatge de responsa-bilitat social corporativa i de respecteal medi ambient, davant l’opinió públi-ca als països desenvolupats dels qualsprocedeixen.

Resulta particularment greu la pro-liferació d’activitats mineres a cel obert,que contaminen capçaleres fluvials amblixiviats i vessaments portadors de me-talls pesats, cianurs i altres tòxics.

– A Cajamarca (Perú), per exemple,la protesta de les comunitats indí-genes, que pateixen malalties greusderivades de la mineria de l’or a celobert, es manté ferma, fins i tot des-prés de produir-se l’assassinat d’al-guns dels seus líders.– Al riu Pilcomayo (Bolívia), lapesca ha desaparegut i l’horticulturas’apaga sota la sospita fundada decontaminació de les aigües de reg

7

per les explotacions mineres dePotosí.– L’agressivitat expansionista d’a-quest tipus d’empreses ha conduït acasos com el de la glacera PascuaLama, on una de les grans multina-cionals del sector, la canadencaBarrick, tramita amb èxit les perti-nents concessions davant dels go-verns xilè i argentí per a explotar unjaciment d’or sota una glacera. Enaquest cas, ni tan sols l’alarma socialgenerada pel canvi climàtic i latranscendència d’aquestes glacerescom a reguladores dels rius que enneixen, no sembla un argument su-ficient per a aturar aquesta mena deprojectes.– A Mèxic, la minera San Javier (fi-lial de la canadenca New Gold), haignorat sentències judicials fermes,amb la connivència de les autoritats,

per a seguir arrasant el municipi deSan Pedro, al costat de San LuisPotosí.– A les províncies argentines de SanJuan i Mendoza, la mobilització ciu-tadana està forçant l’aprovació delleis contra la mineria a cel obert,amb la finalitat de protegir, no tansols la salut pública, sinó també l’e-conomia de la regió, basada en elprestigi internacional dels seus vins.

En aquest context, rius, llacs iaiguamolls pateixen la crisi de biodi-versitat més profunda de la biosfera. Talcom subratlla la Declaració Europea peruna Nova Cultura de l’Aigua, signadaper cent científics dels diversos païsosde la Unió Europea a principis del 2005,aquestes dues realitats són cares d’unamateixa crisi: la crisi d’insostenibilitatdels ecosistemes aquàtics i del cicle hí-dric continental4.

8

Els impactes directes i indirectes sobreles fonts de producció d’aliments almón, provocats per la crisi d’insosteni-bilitat de rius, llacs i aiguamolls, són tandemolidors com desconeguts.

2.1. La proteïna dels pobresTot i que el peix no acostuma a ser laprincipal font de proteïnes en la dietadels països més desenvolupats (el 10%a Europa i els Estats Units), la im-portància en la dels països empobrits oen desenvolupament és més gran. Al’Àfrica representa més del 20% de lesproteïnes animals i a l’Àsia, el 30%

5. No

en va s’acostuma a dir que la pesca ésla proteïna dels pobres.

Al llarg del segle XX, la construccióde grans embassaments ha arruïnat lapesca fluvial i ha provocat l’extinció demoltes espècies. Entre els casos mésben documentats cal citar els del riuUrrá a Colòmbia, Singkarak a Suma-tra, Lingjintan a la Xina, Theun Hibouna Laos, i Pak Mun a Tailàndia. En a-quests casos, i en molts altres, els pro-blemes alimentaris generats han afec-tat i afecten centenars de milers defamílies pobres de les comunitatsriberenques.

– A l’enorme conca del Mekong6, elllac Tonle Sap o Gran Llac deCambodja, no solament és una peçaclau de regulació de cabals, sinó unveritable pulmó de vida. Amb unasuperfície que oscil·la entre 3.000

km2, durant els mesos secs, i 13.000km2, quan rep els cabals massiusmonsònics7, el llac genera una deles pesqueries més fèrtils del món,amb unes cent mil tones de peixanuals. De fet, aquesta ha estattradicionalment la principal font deproteïnes per a nou milions i mig decambodjans. Al llac viuen unesquatre-centes espècies de peixos.La inundació periòdica d’aquestsmés de 10.000 km2 de camps iboscos alimenta un cicle ecològicd’una importància transcendental.Per una banda, fertilitza els campsque inunda, en un cicle natural quepermet cultivar prop del 50% del’arròs produït a Cambodja; però,per l’altra, els peixos fresen i s’ali-menten a les àrees de bosc inundat,aprofitant la gran riquesa de nutri-ents que s’hi genera.– Cicles similars es produeixen alllarg de milers de quilòmetres, a leszones d’inundació riberenques delMekong i dels seus afluents, fins aarribar al delta, un dels més pro-ductius del món. Es calcula que 52milions de persones depenen del riuper a la seva alimentació bàsica.– Avui dia, el creixement industrialaccelerat de Tailàndia està motivantla construcció de grans embassa-ments i transvasaments des delMekong, que amenacen amb de-sencadenar greus desequilibrisecològics a la conca i sobretot aldelta8.

2. EN ELS ALIMENTS

9

– A l’Amazones, on viuen més detres mil espècies de peixos, s’obte-nen 200.000 tones anuals de peix,en la seva majoria destinades a l’au-toconsum i als mercats locals. Detota manera, la irrupció de la pescaindustrial, la desforestació, els ves-saments miners, la construcció depreses i la dessecació d’aiguamollsestan esquerdant aquesta font d’ali-ments proteics, i provoquen que es-pècies tan emblemàtiques com eltambaquí estiguin, de fet, en viesd’extinció.

Al llarg de l’última dècada s’hanproduït fractures ecològiques en granssistemes lacunars que han derivat enveritables catàstrofes humanitàries, enla mesura que s’ha arruïnat la pesca.

– Al llac Txad, el debilitament delmonsó i la irrupció de llargues se-queres, com a conseqüència delcanvi climàtic en curs, han provo-cat la reducció en un 80% de lalàmina d’aigua, transformant elquart llac més gran d’Àfrica en unaiguamoll que pràcticament es pottravessar a peu. – En el cas de la mar d’Aral, la de-rivació del 90% dels cabals delsrius Amudarja i Syrdarja per a regarcotó ha reduït la làmina d’aigua amenys de la meitat (passant de64.500 km2 a 30.000 km2), al tempsque la salinitat s’ha triplicat. A con-seqüència d’això, han desaparegutles pesqueries que produïen 44.000tones anuals de peix i generaven60.000 llocs de treball9.– Al llac Victòria, la introducciód’espècies exòtiques (com la perca

del Nil) i el desenvolupament de lapesca industrial per a l’exportacióhan acabat en catàstrofe humani-tària, en provocar la ruïna de lapesca tradicional com a font ali-mentària de les comunitats riberen-ques.– A Bangla Desh, en tan sols duesdècades, la pesca industrial i la se-va comercialització internacionalhan multiplicat el volum de cap-tures, fet que ha produït problemesde sobreexplotació. Paradoxal-ment, la ració per càpita de peix ala zona s’ha reduït a la tercera part10.

El desenvolupament de grans in-fraestructures hidràuliques no tan solsha afectat la pesca en rius i llacs, sinótambé als mars.

– En el cas del Nil, la gran presad’Assuan, més enllà d’afectar greu-ment la pesca fluvial (de les 47 es-pècies que es pescaven en van des-aparèixer 30), va fer desaparèixer el90% de les captures de sardina i deseitó a tota la Mediterrània orien-tal11, arruïnant milers de famíliespescadores. Avui se sap que aques-tes espècies, com altres, fresen a ladesembocadura dels grans rius, onaprofiten la riquesa en nutrientscontinentals que aporten les cres-cudes periòdiques. Aquest fenomende fertilització de les plataformescostaneres és més rellevant en marstancats o gairebé tancats, com ara laMediterrània, pobres en plàncton.

– Un impacte similar es va produira la mar de Cortés (Califòrnia me-xicana), com a conseqüència del

10

transvasament del riu Colorado pera abastir els regadius de ImperialValley i alimentar el desenvolupa-ment urbanístic de Los Ángeles-San Diego als Estats Units12.

2.2. Afectacions agràriesPer últim, cal afegir-hi que la profundaalteració dels cabals fluvials, en quanti-tat i qualitat, en molts dels grans rius delmón, està fent entrar en crisi formestradicionals de producció agrària lli-gades als cicles fluvials de crescuda.

– A Nigèria, la construcció de lapresa de Bakalori va suposar la pèr-dua del 53% dels conreus tradi-cionals, lligats als cicles d’inun-dació a les planures al·luvials,alhora que arruïnava les pasturesque servien de base a la ramaderiai afectava seriosament els aqüífers,com a reserves vitals en sequera13. – Casos similars s’han produït, talcom reflecteix l’informe final de laWorld Commission on Dams, al riuSenegal, amb prop de 800.000damnificats en els seus conreustradicionals; a l’embassament deSobradinho (Brasil), amb gairebéonze mil famílies camperoles greu-ment afectades, i a les preses deTarbela i Kotri, al Pakistan14.

En tots aquests casos, com en tantsd’altres, la pretesa transició a formes deproducció més eficients (transformacióen regadius moderns, en comptesd’aprofitar els cicles periòdics d’inun-dació fluvial) ha desembocat, para-doxalment, en problemes alimentaris

greus, per no posar-hi els mitjans i eltemps necessaris perquè aquests proces-sos de transició madurin i siguin as-sumits, en el seu cas, per les mateixescomunitats.

2.3. Del productivisme a l’eficiència ecosocialMalgrat la seva gravetat, aquests im-pactes no acostumen a reflectir-se en lesestadístiques econòmiques oficials,perquè una bona part d’aquests alimentses dirigeix a mercats locals i a l’auto-consum, sense entrar en els grans cir-cuits comercials.

D’altra banda s’acostuma a argu-mentar que aquests models de produc-ció, vinculats als cicles fluvials i a tèc-niques artesanals de pesca, sónineficients. No obstant això, si escomptabilitzen els valors ambientals isocials en joc i s’assumeixen objectiusde sostenibilitat, distribució equitativai accés efectiu als aliments per part delsmés pobres i vulnerables, aquestapretesa ineficiència es converteix enalts nivells d’eficiència ecosocial.

Sens dubte, cal canviar l’enfoca-ment tradicional dels organismes inter-nacionals relacionats amb l’ali-mentació respecte a la gestió d’aigües.La mitificació productivista del rega-diu ha portat, per una banda, a ignorarels impactes de les polítiqueshidràuliques sobre les pesqueries, al-hora que, per una altra banda, s’ha ten-dit a centrar la solució de la fam en elcreixement del regadiu. Encara se sub-ratllen els diagnòstics que centren lapretesa solució en l’increment de laproducció d’aliments, oblidant que, so-

11

vint, el problema és d’accés dels méspobres als aliments que de fet existei-xen… Afortunadament, cada vegadas’obre més espai a altres enfocaments.Com els que des de fa anys proposa VíaCampesina, incidint sobre la denúnciade la pobresa i la necessitat de protegirles formes de vida tradicionals que ver-tebren el medi rural, particularment als

països empobrits i en desenvolupa-ment, enfront de l’agressivitat del neo-liberalisme imperant en el model deglobalització vigent. O com aquellsque identifiquen el trencament dels ci-cles naturals que regeneren la fertilitatde la terra, dels mars i dels ecosistemesaquàtics continentals, com a clau delproblema.

3. EN L’ECONOMIA

La crisi dels ecosistemes hídrics i d’al-tres ecosistemes associats, com els fo-restals, comporta impactes socioeco-nòmics importants, en la mesura queafecta un conjunt complex de valors,funcions i serveis ambientals de grantranscendència.

3.1. Tales massives i desforestacióUna de les claus de la degradació de lesmasses d’aigua dolça és la desforestaciói l’expansió sense control de l’anome-nada «frontera agropecuària». La tala demilions d’hectàrees de bosc primari, so-vint amb el suport dels governs, s’acos-tuma a produir sota la pressió combina-da d’interessos fusters, ramaders iagraris vinculats a l’exportació. Aquestsprocessos de desforestació acostumen aimplicar un empobriment ràpid de sòls,seguit de fenòmens erosius, reducciód’infiltració en els aqüífers i fort aug-

ment dels escorrancs. Aquest ritmecreixent de drenatge, i la reducció de lacapacitat retentiva d’aigües del territori,redueixen les reserves en estiatge i aug-menten la vulnerabilitat de les comuni-tats davant dels cicles de sequera. Peruna altra banda, es produeixen fenò-mens de rebliment massiu de les lleres,pels sediments procedents de l’erosió,fet que incrementa els riscos de desbor-dament i d’inundació aigües avall.

Un dels serveis ambientals mésfràgils i de més valor brindats pels eco-sistemes aquàtics continentals és el dela regeneració i la depuració de cabals.Els rius, i molt especialment elsaiguamolls, són veritables macrodepu-radores naturals que regeneren la quali-tat de les aigües. Quan degradem lapiràmide de vida que engloben, es-querdem la seva capacitat de digerir ide biodegradar residus, i perjudiquemla qualitat d’aquestes masses d’aigua.Un dels fenòmens de degradació més

12

freqüent és el de l’eutrofització (per ex-cés de nutrients), que arriba a col·lap-sar la vida en el medi aquàtic, alhoraque facilita la proliferació de cianobac-tèries i d’algues tòxiques.

3.2. La construcció de grans presesLes crescudes fluvials, acompanyadesde fenòmens cíclics d’inundació, hanestat i són clau en l’alimentació delsaqüífers al·luvials i en la fertilització deles planes d’inundació. En aquest sentits’oblida que les hortes fèrtils, que tantpreuem, són el fruit de milers d’inunda-cions. D’altra banda, aquestes àrees d’i-nundació, juntament amb els aigua-molls, compleixen eficaçment la funciód’estovar les avingudes, reduint l’ener-gia de les puntes de crescuda.

Els aiguamolls i els aqüífers són lespeces clau de regulació natural del ci-cle hídric continental. Des de fa anys,el polèmic projecte de Hidrovía, entreel Brasil, l’Argentina, el Paraguai iBolívia, amenaça l’aiguamoll més grandel món, el Gran Pantanal, que amb elsseus 200.000 km2 d’extensió alimentai regula a la seva capçalera la conca delPlata. Per a poder millorar la navega-bilitat i facilitar l’exportació de mine-rals i de primeres matèries, es preténdragar el riu i drenar l’aiguamoll.

Els estudis elaborats per al Banc In-teramericà de Desenvolupament vancalcular que això comportaria l’extin-ció de 600 espècies de peixos, 650 d’o-cells i 80 de mamífers, a més d’incre-mentar els riscos d’inundació il’impacte de les sequeres a tota la con-ca15.

La construcció de grans preses almón no tan sols ha trencat la continuï-tat de l’hàbitat fluvial, provocant l’ex-tinció d’espècies i la degradació depesqueries, sinó que ha modificat dràs-ticament el règim natural de cabals i defluxos sòlids. Els sediments, que du-rant milions d’anys han alimentat laformació de deltes i han compensat elsprocessos naturals de subsidència queacostumen a afectar aquests territoris,avui rebleixen els embassaments (so-vint molt ràpidament), mentre que lesàrees deltaiques tendeixen a salinitzar-se i a enfonsar-se sota el mar. Aquestsfenòmens, accelerats pel creixementdel nivell dels mars, derivat de l’escal-fament global, fan preveure, en tot justunes dècades, greus conseqüències so-cioeconòmiques per a desenes de mi-lions de persones.

Aquest col·lapse de llims i sorresals grans embassaments, especialmentsi es localitzen al curs mitjà i baix delsrius, està generant, per altra banda,problemes seriosos sobre les platges.Avui se sap que la major part de la sor-ra d’aquestes platges procedeix no tantde l’efecte erosiu de les onades, sinó del’aportament fluvial de «cabals sò-lids», que els corrents litorals distri-bueixen posteriorment al llarg de lescostes.

El cas de la gran presa d’Assuan alNil, amb els seus impactes sobre eldelta d’Alexandria i sobre les platgesdel nord d’Àfrica, és potser un dels méssignificatius. L’institut oceanogràficWoods Hole de Massachusetts ha arri-bat a calcular que Egipte pot perdre so-ta el mar, durant les properes sis dè-cades, fins a un 19% dels seus territoris

13

habitables, fet que forçaria el despla-çament d’un 16% de la seva població.

Un altre cas preocupant és el deldelta del Mekong. L’accelerada desfo-restació de les capçaleres fluvials estàprovocant greus processos erosius quemultipliquen els escorrancs, accelerenla cinètica fluvial i disparen el risc de

riuades catastròfiques. De tota manera,el col·lapse posterior d’aquests sedi-ments en els grans embassamentsconstruïts recentment, o en construc-ció, i els grans transvasaments pre-vistos cap a Tailàndia, fan témerproblemes seriosos al delta, paradoxal-ment per manca de sediments.

14

1.1. L’enfocament ecosistèmic

Fa tot just deu anys, proposar quel’aigua fos considerada com un actiuecosocial (on l’arrel «eco» expressa al-hora valors econòmics i ecològics), i nosimplement com un pur input productiu,era motiu de debat i controvèrsia. Avui,la necessitat d’aquest canvi conceptualens col·loca davant del repte de passardels tradicionals enfocaments de gestióde recursos a nous enfocaments degestió ecosistèmica. Així com qualsevolpersona entén la necessitat de passar dela gestió de la fusta (gestió del recurs) aenfocaments més complexos de gestióforestal (gestió ecosistèmica), resulta

cada vegada més evident la necessitatd’un canvi similar en matèria d’aigües.

De fet, la Directiva Marc d’Aigües(DMA), vigent a la Unió Europea desde finals de l’any 2000, promou aquestnou enfocament, establint com a ob-jectiu central recuperar i conservar elbon estat ecològic de rius, llacs iaiguamolls. No es tracta només depreservar la qualitat fisicoquímica del’aigua, com a recurs, sinó de recupe-rar i tenir cura de la salut dels hàbitatsaquàtics i de ribera. Així, més enllàdels indicadors fisicoquímics, emer-geixen els indicadors biològics. La bio-diversitat passa a ser el millor testi-moni, no tan sols de la qualitat de les

2. UN NOU ENFOCAMENT ÈTIC

Com ja s’ha explicat, els problemes d’insostenibilitat, pobresa imanca de democràcia són l’arrel de la crisi global de l’aigua al món. Enaquest context, la generalitzada ineficiència dels models tradicionals degestió d’aigües ens obliga a repensar-los. Però per a això cal reflexio-nar prèviament sobre els valors en joc i sobre les categories ètiquesque han d’ordenar prioritats i guiar criteris de gestió.

1. COMPLEXITAT DELS VALORS EN JOC

15

aigües, sinó del bon funcionament delsecosistemes.

1.2. Les resistències del mercatMalgrat la consistència d’aquest enfo-cament ecosistèmic, i de la seva im-plantació en la legislació dels païsosmés avançats, els tradicionals enfoca-ments productivistes i de gestió de re-cursos mantenen una notable influència.Els interessos i els grups de pressió vin-culats al foment de grans obreshidràuliques, les inèrcies culturals i elsinteressos electoralistes dificulten a laUE, i en particular al nostre país, la com-pleta aplicació i el desenvolupament dela Directiva Marc.

D’altra banda, a escala global, elneoliberalisme que presideix el modelde globalització en curs tendeix a re-forçar aquesta visió, però incorporant-hi criteris de racionalitat de mercat. Laconsideració de l’aigua com un simplerecurs productiu permet enfocar-ne lagestió com un bé econòmic, par-cel·lable, apropiable i intercanviabledes de la lògica del lliure mercat. Elmarc conceptual del mercantilismeneoliberal es completa amb la conside-ració dels serveis urbans d’abastimenti de sanejament com a simples serveiseconòmics. Els innegables problemesd’opacitat, burocratisme i fins i tot cor-rupció, que afecten sovint la gestiópública dels serveis d’aigua al món,han estat presentats pel Banc Mundialcom a causa suficient per a justificarles seves polítiques privatitzadores.L’absoluta dependència de tot el mónrespecte a aquests serveis bàsics, i lacorresponent disposició al pagament,

juntament amb la creixent escassetatd’aigües de qualitat, han fet del sector,en definitiva, un espai de negocis atrac-tiu.

En aquest marc resulta paradoxalque la UE, responsable en bona mesuradel disseny i de la implantació d’a-quest model neoliberal de globalit-zació, promogui i assumeixi amb laDirectiva Marc un model bàsic degestió d’aigües que difícilment quadraamb aquell enfocament privatitzador.Assumir com a base de la gestiód’aigües el principi de sostenibilitat,des d’un enfocament ecosistèmic, exi-geix de fet reforçar la responsabilitatpública en aquesta matèria. La com-plexitat de valors i de drets, presents ifuturs, que es posen en joc, juntamentamb la impossibilitat de parcel·lar-los iapropiar-los, fan del mercat una einamassa simple i ineficaç.

En aquest context, l’èmfasi neo-liberal passa a centrar-se en els serveisd’abastiment i de sanejament urbans,on, tal com s’ha explicat, es generencondicions més favorables per a obrirespais de negoci, a costa, això sí, demercantilitzar necessitats bàsiques dela població, transformant els ciutadansen clients.

1.3. Equitat i cohesió socialAixí, doncs, la reflexió ètica i la sevacorresponent projecció política es fanineludibles. Els valors d’equitat i de co-hesió social vinculats a serveis bàsics,com els serveis domiciliaris d’aigua isanejament (juntament amb els de sani-tat, educació, seguretat ciutadana…),desborden, de fet, la sensibilitat de les

16

lògiques de mercat. Per això, no és pos-sible exigir al mercat que gestioni aquest tipus de valors intangibles, ja qued’on no n’hi ha no en pot rajar. No ésraonable demanar al mercat que resol-gui problemes d’equitat i de cohesió so-cial, ni que garanteixi drets humans ociutadans que per la seva naturalesa ha-gin de ser d’accés universal, ni que ges-tioni drets de les generacions futures so-bre els quals no és gens sensible.

En suma, més enllà del repte desostenibilitat, emergeixen amb forçavalors ètics que ens exigeixen una re-flexió profunda entorn de les funcions,els valors i els drets en joc.

Arribats en aquest punt, torna a serútil recórrer al contrast entre l’aigua ila fusta, com a recursos naturals reno-vables que són.

Suposant per un moment que fós-sim capaços de fer les paus amb lanaturalesa i, consegüentment, fóssimcapaços d’extraure fusta i aigua senseperjudicar la salut de boscos i rius, el

repte es limitaria a organitzar la gestióde la fusta i de l’aigua com a recursos.Crec que, una vegada salvat el repte dela sostenibilitat dels ecosistemes, no hihauria problemes significatius en lagestió de la fusta. En canvi, seguiríemtrobant seriosos problemes ètics, so-cials i polítics en la gestió de l’aigua.La clau està, des del meu punt de vista,en el fet que la fusta ens brinda utilitatsconsistentment substituïbles per di-ners, cosa que ens permet encomanarla gestió al mercat, amb les regulacionslegals pertinents.

Per això considerarem legítim queel llenyataire vengui a l’empresari dela serradora els troncs que hàgim per-mès tallar; considerarem legítim queaquest vengui les taules al fuster; i queaquest, al seu torn, vengui els mobles auns o a uns altres…

Malgrat tot, els valors en joc en elcas de l’aigua, no únicament són méscomplexos, sinó que en general no sónsubstituïbles per béns de capital.

2. FUNCIONS I DRETS

2.1. Economia i crematísticaLa ciència econòmica ha anat des-dibuixant conceptualment dos termes,heretats del grec, que Aristòtil distingiaamb precisió: «economia» i «crematís-tica». Per a Aristòtil l’«economia» era«l’art d’administrar bé els béns de lacasa», mentre que la «crematística»s’ocupava dels que es podien valorar en

diners i, per tant, dels que es podiencomprar i vendre al mercat. Si en ladefinició aristotèlica d’economia subs-tituíssim el terme «casa» per «planeta»,tindríem una bona definició de la mo-derna «economia ecològica».

Forçar la valoració en unitats mone-tàries dels béns intangibles (socials oambientals), per acabar gestionant tota

17

mena de valors des de la lògica del mer-cat, acostuma a conduir a greus errors.No tots els béns són mercantilitzables,ni ho han de ser, sobretot en referènciaals béns ambientals. Daly ho raona així:

Alguns argumenten que el capital fetpels humans i el capital natural sónbéns substituïbles l’un per l’altre, demanera que la idea de factor limitant(per a la producció) és irrellevant.Malgrat tot, crec que és força clarper al sentit comú que el capital fetpels humans i el capital natural sónessencialment complementaris i no-més marginalment substitutius.

L’aigua és certament un element bendefinit: H2O. Però el més rellevant en elcas de l’aigua no és la seva materialitat,sinó les seves funcions. A diferència dela fusta o d’altres recursos naturals, enel cas de l’aigua ens trobaríem amb unamultiplicitat d’utilitats i de funcions queestan vinculades a rangs ètics de dife-rent nivell. Això comporta la necessitatde prioritzar uns usos sobre uns altres,alhora que en cada categoria èticaemergeixen objectius que en molts ca-sos ni tan sols són intercanviables perdiners. Per això, la gestió de l’aigua,com la gestió del medi ambient i de lavida, desborden la simplicitat de la lò-gica de mercat i exigeixen criteris degestió específics i adequats en les diver-ses categories ètiques en joc16.

Tal com proposa la Declaració Euro-pea per una Nova Cultura de l’Aigua(FNCA, 2004), cal distingir 4 categoriesètiques, en les quals la naturalesa dels ob-jectius a cobrir i dels drets i deures en jocimplica diferents nivells de prioritat i de-mana criteris de gestió diferents.

– L’aigua-vida, en funcions bàsiquesde supervivència, tant dels éssershumans, com de la resta d’éssersvius, ha de tenir prioritat màxima, demanera que es garanteixi la sosteni-bilitat dels ecosistemes i l’accés detots a quotes bàsiques d’aigües dequalitat, com un dret humà.– L’aigua-ciutadania, en activitatsd’interès general, com els serveisd’abastiment d’aigua potable i desanejament, ha de situar-se en unsegon nivell de prioritat, en l’àmbitdels drets ciutadans, vinculats alsdeures ciutadans corresponents.– L’aigua-economia, en funcionsproductives, per damunt del que espodrien considerar nivells de sufi-ciència per a una vida digna, s’ha dereconèixer en un tercer nivell de pri-oritat, en connexió amb el dret de ca-da un a millorar el seu nivell de vida.És la funció en la qual s’utilitza lamajor part de l’aigua i en què esgeneren els problemes més relle-vants d’escassetat i de contaminació.– L’aigua-delicte, en usos productiusil·legítims, que, per tant, han de seril·legals (abocaments contaminants,extraccions abusives…), en la mesu-ra que lesionen l’interès general dela societat, han de ser evitats i perse-guits aplicant amb rigor la llei.

2.2. L’aigua-vida Tot i que d’una manera una mica mar-ginal, el Comitè de Drets Econòmics,Socials i Culturals de les NacionsUnides va reconèixer l’any 2002 l’accésa quotes bàsiques d’aigua potable comun dret humà. En l’actualitat, i arran

18

d’una iniciativa d’Espanya i d’Ale-manya, el Consell de Drets Humans deles Nacions Unides té obert un procedi-ment per estudiar la possibilitat d’unadeclaració més clara i contundent.

En tot cas, sembla clar que l’accés aaquestes quotes bàsiques d’aigua-vidas’ha de situar en l’àmbit dels drets hu-mans, i s’ha de garantir amb eficàcia desd’un nivell màxim de prioritat. Enaquest cas, el criteri no ha de ser maxi-mitzar-ne l’eficiència, que és la guia perexcel·lència de la racionalitat econòmi-ca, sinó garantir-ne l’eficàcia. Som da-vant de valors que, com «el afecto ver-dadero» de la cançó, «ni se compran nise venden», sinó que simplement esgaranteixen. I la responsabilitat quesigui així recau sobre la comunitat en elseu conjunt; és a dir, sobre els diversosestats i les institucions internacionals.

No hem de perdre de vista que els30-40 litres d’aigua potable per personai dia que se suggereixen com a referèn-cia d’allò que es podria considerar comel mínim necessari per a una vida digna,suposa tot just l’1,2% de l’aigua queutilitzem en la societat actual. No hi haargument que justifiqui que 1.200 mi-lions de persones no tinguin garantitl’accés a aquesta quantitat d’aiguapotable. La pretesa falta de recursos fi-nancers resulta inacceptable, fins i totper als governs de països empobrits, al-menys, per als governs de països rics iinstitucions internacionals com el BancMundial. Al capdavall, la «font pública,potable i gratuïta, a la plaça, a prop decasa de tothom» va ser garantida a moltspaïsos, com el nostre, quan eren pobresi ni tan sols existia el Banc Mundial. Elrepte no va ser pròpiament financer,

sinó polític, en el sentit aristotèlic i no-ble del terme. En definitiva, es va as-sumir la responsabilitat pública degarantir l’aigua potable i gratuïta a lafont, com una prioritat, abans fins i totque il·luminar o asfaltar carrers i car-reteres, per no parlar de despeses sump-tuàries o pressupostos militars.

D’altra banda, en l’àmbit de l’aigua-vida s’hi han d’incloure també els ca-bals per a produir aliments bàsics neces-saris per a la supervivència decomunitats pobres i vulnerables. Enmolts casos es tracta de drets ancestralssobre el territori i els ecosistemesaquàtics dels quals depenen activitatsagropecuàries i pesqueres essencials pera la supervivència de comunitats indí-genes i tradicionals. Òbviament, aquellsdrets sobre aigües i rius, vinculats al dreta l’alimentació, s’han de situar en l’àm-bit de l’aigua-vida, com a drets humans.

Per últim, caldria incloure en aquestespai de màxima prioritat la preservaciódels ecosistemes aquàtics, tant pel quefa al règim de cabals (condicions quan-titatives), com a la qualitat de les aigüesi dels hàbitats (condicions qualitatives),de manera que se’n garanteixi la sos-tenibilitat. De nou confrontem en aquest cas un desafiament ètic vinculatal principi d’equitat intergeneracional ia la naturalesa de la nostra relació ambaquella natura de la qual només somusufructuaris; sense més drets sobreella que aquells que s’han de garantir,mirant al futur, als nostres fills, als nos-tres néts i a les generacions que ni tansols arribarem a conèixer. Certament, enaquest cas no estem parlant de l’1,2% del’aigua utilitzada per la societat, sinó decabals ambientals d’un ordre de magni-

19

tud molt superior, així com d’esforçosnotables per a evitar abocaments,preservar la qualitat de les aigües i con-servar els hàbitats aquàtics. Per això, as-sumir aquests cabals ambientals com aaigua-vida, en el nivell de prioritatreservat als drets humans, pot suscitarcom a mínim certs dubtes. De totamanera, tal com hem explicat, la princi-pal raó per la qual 1.200 milions de per-sones no tenen garantit l’accés a l’aiguapotable és justament el trencamentd’aquesta sostenibilitat.

Per altra banda, a les NacionsUnides es debat sobre l’anomenada ter-cera generació de drets humans: elsdrets col·lectius dels pobles, començantpel dret a la pau, al territori i a un mediambient saludable… Es tracta de plan-tejar-se si ens sembla acceptable, desd’una perspectiva ètica, que gaudir derius vius sigui cosa de rics i que els po-bres s’hagin de conformar amb rius abo-cador, com a condició per a aconseguirel desenvolupament somiat. La respos-ta sembla clara.

A la UE, com és sabut, la DirectivaMarc sobre l’Aigua (DMA) assumeixaquelles funcions ambientals bàsiquesde l’aigua en el nivell de màxima priori-tat. De fet, els cabals necessaris per aconservar el bon estat ecològic de rius,llacs i aiguamolls no es consideren «de-mandes ambientals», en possible com-petència amb altres «demandes», sinóque es conceptualitzen, per llei, com unarestricció als diversos usos productiusde l’aigua. Només les aigües de boca essituen en un nivell de prioritat superior.Tot i això, tals necessitats rarament ar-riben a posar en qüestió la sostenibilitatdels ecosistemes aquàtics.

2.3. L’aigua-ciutadaniaOferir serveis domiciliaris d’aigua i desanejament suposa un salt qualitatiu res-pecte a la font pública que garanteixquotes bàsiques al voltant de 30-40litres/persona/dia, com a referència físi-ca del dret humà a l’aigua potable. Enuna llar mitjana de qualsevol ciutat femservir entre 100 i 120 litres/persona/dia.Avui dia, accedir a aquests serveis esconsidera en la nostra societat com undret que ha de ser accessible a tothom,rics i pobres. Aquesta perspectiva d’ac-cés universal ens podria dur a inclou-re’ls en l’espai dels drets humans. Però,en canvi, penso que és més adequat situ-ar-los en l’espai dels drets ciutadans. Toti que tant els drets humans com els dretsciutadans han de ser accessibles atothom, els primers no es vinculen ambcap deure, més enllà del de viure i volerseguir vivint, mentre que els drets ciu-tadans sí que s’han de vincular alsdeures ciutadans corresponents. Així,ens trobem amb del repte d’articular unjoc de drets i de deures que sens dubteés complex i pot arribar a ser conflictiu.

En tot cas, es tracta de gestionar va-lors, com l’equitat i la cohesió social,sobre els quals el mercat és insensible.Valors que, estant vinculats al conceptetradicional de ciutadania, se situen, perla seva pròpia naturalesa, en l’àmbitd’allò que cal considerar com a res pu-blica, és a dir, «cosa de tothom»; motiupel qual han de ser gestionats sota res-ponsabilitat comunitària o pública.

Les institucions públiques, alhoraque garanteixen els drets de ciutadaniaa tothom, han d’establir els deures ciu-tadans corresponents. En aquest sentit,si es volen garantir serveis d’aigua i de

20

sanejament de qualitat a tothom, és fo-namental dissenyar models tarifaris quegaranteixin un finançament adequat,vertebrant la responsabilitat ciutadanades de la necessària sensibilitat social.

En una societat complexa com l’ac-tual, garantir l’accés universal a serveisde qualitat, minimitzant l’impacte eco-lògic sobre els ecosistemes aquàtics,constitueix un repte d’envergadura. Unsistema tarifari per blocs de consum,amb preus creixents, pot garantir la re-cuperació de costos del servei, des decriteris socials redistributius, al mateixtemps que indueix incentius d’eficièn-cia i responsabilitat individual i col·lec-tiva. El primer bloc de 30 o 40 litres/per-sona/dia fins i tot podria arribar a ser defranc, almenys per a aquells que esti-guin per sota del llindar de la pobresa.El següent graó de 100 litres s’hauria depagar a un preu que s’apropi al cost re-al del servei. En un tercer graó, el preuper metre cúbic s’hauria d’elevar clara-ment, per a finalment disparar-se en elquart, propi d’usos sumptuaris (jardins,piscines…). Es tracta d’induir una sub-venció encreuada, de qui més con-sumeix cap al qui té dificultats per a pa-gar, desincentivant consums elevats.

En aquest cas, a diferència de l’ai-gua-vida, en què la lògica econòmicaquedava fora de lloc, estem aplicant cri-teris de racionalitat economicofi-nancera, tot i que aquests criteris no escorresponguin amb la racionalitat demercat. De fet, en comprar pomes a 1,5€/kg, sovint ens oferiran els 2 kg permenys de 3 €. Es tracta d’estratègies pera incentivar el consum (basades en lesanomenades economies d’escala), quebusquen incrementar la rendibilitat del

negoci. De tota manera, el model tari-fari proposat es basa en criteris oposats,perquè no es tracta de fer un bon nego-ci sinó d’oferir un bon servei públicd’accés universal, des de la perspectivade l’interès general.

2.4. L’aigua-economiaLa major part dels cabals extrets de riusi d’aqüífers no es dediquen a garantirdrets humans, ni a sustentar serveisd’interès general, sinó que es dediquena activitats productives que generenriquesa per damunt del nivell de sufi-ciència per a una vida digna. En defini-tiva, es produeixen excedents que,venuts al mercat, permeten millorar elnivell de vida dels productors.

El sector agrari utilitza per sobre del70% dels recursos hídrics desviats derius i aqüífers, mentre que el sector in-dustrial i el de serveis acaparen al voltantdel 15%. Es tracta, en suma, d’activitatssustentades sobre l’aspiració legítima decada un a millorar el seu nivell de vidaper damunt del mencionat nivell de su-ficiència. Fins i tot es podria parlar deldret a intentar ser més rics. Dret que, toti ser legítim sota uns certs límits, no espot vincular a l’àmbit dels drets humansni al dels drets ciutadans. I menys quanqui pugna per a enriquir-se ja és ric.

Des d’un punt de vista ètic, resultaevident que aquests usos s’han de ges-tionar des d’un tercer nivell de prioritat,per darrere de l’aigua-vida i de l’aigua-ciutadania. En aquest sentit, degradar unriu o posar en risc la potabilitat dels ca-bals aigües avall, sota la justificació ques’impulsa el desenvolupament econò-mic, constitueix una greu immoralitat.

21

En aquesta mena d’usos, guiats perobjectius lucratius, s’han d’aplicar, al-menys, criteris de responsabilitat i deracionalitat econòmica. Cada usuari hade respondre dels costos que exigeix laprovisió de l’aigua que usa. Però, a més,en la mesura que hi hagi escassetat, hauria de fer front a l’anomenat costd’oportunitat, que no és sinó el costd’escassetat del recurs. En l’àmbit del’aigua-economia s’imposa, en definiti-va, la necessitat d’aplicar el principi derecuperació íntegra de costos, incloent-hi: costos financers (amortització d’in-versions i costos de manteniment igestió), costos ambientals i el valor delrecurs en si mateix, és a dir, el cost d’o-portunitat, si la disponibilitat és menorque la demanda. En aquest cas no hi haraons que justifiquin subvencions di-rectes ni encreuades, de la mateixa ma-nera que no es subvenciona la fusta alfuster, ni el gasoli al taxista.

L’escassetat d’aigua per a abastir uncreixement il·limitat d’activitats pro-ductives no es pot seguir entenent comuna «tragèdia a evitar», amb càrrec al’erari públic, sinó com una realitat ine-ludible que ha de ser gestionada des decriteris de responsabilitat i de racionali-tat econòmica. Des de la nostra ambicióinsaciable, hem fet i fem escàs l’abun-dant; fem petit el planeta, i, evident-ment, estem fent escassa l’aigua dolçade rius, llacs, aiguamolls i aqüífers. Enqualsevol cas, no hem d’oblidar quel’escassetat és una característica inhe-rent a qualsevol bé econòmic, perdefinició «útil i escàs». Així, doncs, estracta d’aplicar criteris de racionalitateconòmica (no pas de mercat) a l’úseconòmic de l’aigua. Un ús que, no ho

oblidem, té com a objectiu generar ben-eficis als usuaris, a través de les rela-cions de mercat que regeixen les activ-itats productives en les quals s’usal’aigua-economia.

En tot cas, tal com hem aclarit ante-riorment, l’aigua necessària per a acti-vitats productives no lucratives i de lesquals depèn la supervivència de les co-munitats més pobres, s’ha de considerarcom a aigua-vida.

També hi ha activitats econòmiquesque, tot i ser lucratives, es poden con-siderar, en un grau o en un altre, com aactivitats econòmiques d’interès gene-ral, en la mesura que generen beneficissocials o ambientals, no valorats pelmercat. Tot i això, en països comEspanya, l’argument de l’«interès ge-neral» s’ha manipulat tant en matèriad’aigües que cal revisar el concepte enqüestió. Tradicionalment, la declaraciód’«interès general» s’ha utilitzat per ajustificar grans inversions públiques enobres hidràuliques, des de les estratè-gies tradicionals «d’oferta». Malgratque avui dia aquestes estratègies hanquedat desfasades, els poderosos grupseconòmics que han estat controlant lespolítiques hidràuliques segueixen ma-nipulant aquest concepte des de pers-pectives esbiaixades que no reflecteixenl’interès general de la societat actual.Per això cal redefinir el concepte d’in-terès general des de les prioritats actu-als. Urgeix particularment aquesta re-definició en referència al regadiu,mitificat més enllà de la realitat en la se-va funció d’articulació del medi rural.

Avui dia, en el regadiu, creix dia adia la importància relativa de l’agrone-goci en grans explotacions extensives

22

mecanitzades o en explotacions inten-sives modernes, com la producció sotaplàstic. D’altra banda, ha anat creixentla proporció d’explotacions agràriesgestionades a temps parcial, com a ac-tivitat secundària. Per tot això, l’ex-plotació familiar és lluny de representarla generalitat del sector.

Distingir almenys aquests tres tipusd’explotació permet discernir valors socials de caràcter molt diferent. Resul-taria difícilment justificable caracterit-zar el regadiu de l’agronegoci com unaactivitat d’interès general. De la ma-teixa manera que resulta difícil entendrel’interès general del regadiu en explo-tacions gestionades com a activitats secundàries per propietaris que gene-ralment ni tan sols viuen en el medirural.

A més, els greus impactes contami-nants dels models dominants d’agricul-tura i ramaderia (nitrats, pesticides,purins…) qüestionen l’interès generald’aquests models. Si a això hi unim elsgreus impactes socials i ambientals degrans preses i transvasaments, sobre elsecosistemes aquàtics i les poblacionsriberenques (inclosa la inundació depobles i valls habitades en zones demuntanya), resulta evident la necessitatde replantejar el pretès interès generalque s’ha anat adjudicant, indiscrimi-nadament, a les grans obres hidràuli-ques vinculades a nous regadius (o a laproducció hidroelèctrica).

Per tant, cal establir nous criteris so-cials i ambientals que permetin delimi-tar quines explotacions agràries avuimereixen ser considerades com a veri-tables activitats econòmiques d’interès

general. Consolidar el teixit rural, ambels seus valors socials, culturals i paisat-gístics, o afavorir la consecució de de-terminats objectius ambientals, serien,sens dubte, arguments d’interès generalen la societat actual. En aquest sentit,resulta raonable argumentar l’interèsgeneral de protegir l’explotació fami-liar agrària, en particular en el regadiu.Però caldria unir a aquest argument so-cial l’exigència de bones pràctiquesagroambientals.

La UE comença a promoure, tot ique tímidament, polítiques agroambien-tals i criteris d’ecocondicionalitat enmatèria de subvencions. Des d’aquestsenfocaments cal revalorar el secà, coma pràctica agroambiental, particular-ment a l’àrea mediterrània, on s’han su-perat els límits de sostenibilitat dels nos-tres rius i aqüífers. En aquest cas, ambles condicions de canvi climàtic vigents,més enllà de revisar d’una manerarealista i prudent l’actual Pla Nacionalde Regadiu, caldria elaborar un Pla Na-cional del Secà que establís polítiquesconcretes en aquest camp.

En tot cas, i fins i tot acceptant la ne-cessitat de donar suport a determinadesactivitats agràries en el regadiu, seria vi-tal reflexionar sobre com dur a termeaquestes ajudes, de manera que s’in-dueixin bones pràctiques i actituds res-ponsables. En concret, seria preferiblesubvencionar directament les activitatsproductives corresponents, en comptesd’oferir aigua subvencionada, com s’a-costuma a fer.

Així, amb el mateix cost per a lahisenda pública, s’induiria un ús méseficient i responsable de l’aigua.

23

1.1. Polítiques de desregulació iprivatitzacióDes d’aquest enfocament, garantir l’ac-cés universal a serveis bàsics d’interèsgeneral, com els d’aigua i sanejament,sanitat o educació, tradicionalment as-sumits com a drets de ciutadania, s’arri-ba a considerar una interferència per

part de l’Estat contra el lliure mercat. Sesuposa que l’Estat s’ha de retirar i deixarque aquests serveis siguin gestionatscom a simples serveis econòmics desd’un marc de lliure competència; elsciutadans, en conseqüència, han de pas-sar a ser clients; i els serveis en qüestióhan de deixar de ser d’accés universalper a passar a ser accessibles només per

3. EL REPTE DEL “GOVERN PARTICIPATIU”

L’estratègia neoliberal del Banc Mundial i de l’OMC pressiona per reduirel camp d’acció de la funció pública en tots els nivells, amb la finalitat dedeixar espais més grans a la iniciativa privada. Sota aquesta pressió, esvan degradant i desactivant les funcions tradicionals de l’Estat, com aimpulsor de valors de justícia i de cohesió social. Assistim, així, a un pro-cés d’«anorexització» progressiva de les institucions públiques, sota laidea que on millor estan els diners és a la butxaca del contribuent.Qualsevol programa electoral amb opcions de triomf ha de prometrereducció d’impostos. Es promou la desconfiança vers la funció pública,com a ineficient, opaca i burocràtica, alhora que es presenten les políti-ques desreguladores i privatitzadores com a alternatives de modernitat,flexibilitat, eficiència i racionalitat, sobre la base de glorificar les virtuts dellliure mercat.

1. GESTIÓ PÚBLICA VERSUS GESTIÓ PRIVADA

24

a aquells que puguin i vulguin pagar-los. Aquestes pressions desreguladores,exercides pel Banc Mundial d’una ma-nera sistemàtica sobre els països em-pobrits i en desenvolupament, han por-tat a desmuntar, o almenys a debilitar,els serveis públics, ja per si mateixosprou febles, i les peremptòries polí-tiques de protecció social en aquestspaïsos. Però fins i tot en el món desen-volupat, l’anomenat estat del benestars’ha vist greument afectat. Sota aques-tes condicions, les institucions públi-ques, afeblides en les seves capacitatsfinanceres, tendeixen a «vendre elsmobles», fent concessions i privatitzantels serveis bàsics sota la seva respon-sabilitat, com a forma d’alleugerir la se-va situació financera.

Els processos de privatització engrans ciutats de països empobrits o endesenvolupament (els grans operadorsno s’han interessat mai per les petitesciutats o les zones rurals), sota la pres-sió del BM, han acabat per motivar larebel·lió dels més pobres. En aquestcontext, els mateixos operadors transna-cionals han hagut de canviar l’estratè-gia. Durant gairebé dues dècades, a-questes grans corporacions (la majoriaeuropees) van prioritzar els anomenats«mercats no regulats» (unregulatedmarkets), on la manca de normes i decontrol públic permetia preveure un es-pai més gran de negoci. Malgrat tot,aquestes corporacions argumenten avuidia que la falta de regulació, unida a lainestabilitat social i política, acaba pergenerar riscos massa forts… Per això,l’estratègia durant els últims anys ha gi-rat cap als anomenats «mercats fiables»(reliable markets), com els que emer-

geixen als països de l’Europa oriental,Rússia inclosa.

Tres han estat els principals argu-ments emprats per les institucions eco-nomicofinanceres internacionals i delsgrans operadors privats, per a justificaraquelles polítiques de desregulació i pri-vatització:

– Davant la crisi financera de l’Ad-ministració, se suposa que el sectorprivat pot aportar les inversionsnecessàries per a fer arribar el serveials més pobres.– Davant els problemes d’ineficièn-cia i corrupció de l’Administració, lalliure competència incentiva l’efi-ciència i indueix un control més grandels usuaris mitjançant l’exercicidels seus drets com a clients.– Davant de la complexitat tècnicacreixent dels serveis d’aigua i sane-jament a grans ciutats, la iniciativaprivada ofereix la tecnologia i la ca-pacitat organitzativa necessàries.

De tota manera, el cas és que elsgrans operadors privats han invertitpocs fons propis per a desenvoluparxarxes i infraestructures bàsiques alspaïsos en desenvolupament, tal com vademostrar, empíricament, el projectePRINWASS17, finançat per la UE.Aquest projecte d’investigació va estu-diar un ampli ventall de casos.Particularment clares van ser les con-clusions en el cas d’Argentina, el paísen el qual s’inicià l’experiència pri-vatitzadora dels serveis d’aigua al’Amèrica Llatina. Mentre els gransoperadors europeus en tingueren la con-cessió, la major part de les inversionsdutes a terme van seguir sent públiques,

25

i només una mínima proporció fou du-ta a terme per aquests operadors. La se-va estratègia empresarial sempre vaconsiderar arriscat i poc rendible fer in-versions massives en infraestructuresbàsiques. En la majoria dels casos, elprocés de privatització només va des-blocar crèdits del BM, que passaren aser gestionats per l’operador privat, toti que, això sí, es van carregar sobre eldeute públic del país.

Avui dia, en plena crisi economico-financera, aquest argument ha quedat si-lenciat, en la mesura que són les granscorporacions les que requereixen capi-tals públics per a sobreviure. El que ésescandalós és que, en aquest context iper a aquestes finalitats, sí que hanaparegut miliards d’euros per a socórrerles grans entitats financeres que prèvia-ment havien promogut i encoratjat elsprocessos de desregulació i privatit-zació ressenyats.

1.2. El risc del monopoli privatEl segon argument, referent als avantat-ges de la lliure competència, que en al-tres serveis pot resultar vàlid, no ho ésen aquest. Primerament, cal subratllarque els serveis d’abastiment, per la se-va pròpia naturalesa, constitueixen elque s’anomena un «monopoli natural».En aquest cas, el procés de privatitzaciópot promoure opcions de competència«pel mercat», però no de competència«en el mercat». És a dir, el màxim a quèes pot aspirar és a una efímera com-petència per a aconseguir la concessióen concurs públic, quan no es produeixuna adjudicació directa. En tot cas, unavegada adjudicada la concessió, el ser-

vei passa a ser gestionat en règim demonopoli privat per llargues dècades,en condicions difícilment revisables iamb dures clàusules de reversió.

Tot i que resulti paradoxal, en lapràctica acostuma a passar que es re-dueix el nivell real de competència enels mercats. En efecte, quan la gestió ésmunicipal, o es fa des d’una empresapública local o regional, l’adquisició denoves tecnologies, els treballs de man-teniment i modernització, així com al-tres múltiples accions específiques,acostumen a ser contractades acudint almercat, on competeixen, en concurspúblic, multitud de petites i mitjanesempreses altament especialitzades. Ésel que es coneix com el «mercat d’in-puts secundaris», en el qual s’acostumaa produir un volum de negoci més granque en la gestió mateixa del servei. Detota manera, quan algun dels grans ope-radors transnacionals obté la concessiódel servei, el «mercat d’inputs secun-daris» acostuma a quedar bloquejat iblindat a la competència, en la mesuraque aquestes empreses disposen de re-cursos propis per a cobrir aquestes ne-cessitats. El resultat final, paradoxal-ment, és que es redueix la competènciade mercat.

Com hem explicat, ens trobem ambun «monopoli natural», ja que l’argu-ment del control dels ciutadans sobrel’operador, a través dels seus drets coma clients, tampoc no funciona, ja queaquests drets s’acostumen a exercir enla mesura que es pugui canviar deproveïdor, opció que en aquest cas no éspossible.

Tal com va arribar a dir públicamentel director del Banc Mundial al Brasil,

26

Vinod Thomas: «Quan hi ha risc que esgeneri un monopoli privat, és millor

deixar els serveis en mans de l’Estat.»(Folha de Sao Paulo, 21-IX-2003).

2. IMPULSAR EL GOVERN PARTICIPATIU

D’altra banda, la pretesa transparènciadel mercat davant l’opacitat de la gestiópública és més un mite que una realitat.El fet que en molts casos la gestió públi-ca sigui burocràtica i opaca no significaque sempre ho hagi de ser. En realitat,el fet que la gestió sigui pública permetexigir transparència, en la mesura queles institucions públiques es deuen a laciutadania; mentre que la gestió priva-da, legalment protegida pel dret a la pri-vacitat en la informació, acaba limitantla transparència, com a màxim, davantdels principals accionistes de l’empresa.

En tot cas, els problemes d’opacitat,de burocratisme i fins i tot de corrupció,no es resolen privatitzant l’adminis-tració pública, sinó democratitzant-la. Aningú no se li acudiria proposar com asolució a l’eventual corrupció de la poli-cia la seva privatització. De fet, en elspaïsos on aquests problemes degradenla vida pública, l’entrada d’operadorsprivats, lluny de resoldre’ls, els haagreujat, realimentant la lògica del siste-ma que els acull.

Actualment, fins i tot en lesdemocràcies avançades, és vigent elrepte de promoure reformes de la fun-ció pública que impulsin la gestió par-ticipativa i en garanteixin la transparèn-cia. En la mesura que no és possible la

competència en el mercat es tracta depromoure la competència a través de lainformació i del contrast públic entreserveis anàlegs —modalitat que esconeix com a benchmarking—, impul-sant nous models de govern participatiu.

Per últim, argumentar que la com-plexitat d’uns serveis moderns d’aigua isanejament desborden les capacitats del’administració pública resulta com amínim inexacte. De fet, cal buscar elsserveis d’aigua i sanejament més efi-cients en països com Holanda, Suïssa,Suècia o Alemanya. Aquests serveis esduen a terme sota gestió pública a travésde petits operadors locals o regionals,que en els últims temps tendeixen aagrupar-se a escala regional per millo-rar la seva eficiència des d’economiesd’àmbits més amplis. La clau d’unabona gestió es demostra que no està tanten la tecnologia, que sempre es potaconseguir al mercat, sinó en el bongovern, des d’un àmbit local-regional,que permet vincular d’una manera efec-tiva aquests serveis a la ciutadania i a lesinstitucions locals de les quals depenen.

En tot cas, en aquest apassionat de-bat, cal matisar conceptes i termes.Sovint es confon desregulació i pri-vatització. Tot i assumir la responsabili-tat pública sobre aquest tipus de serveis,

27

sobre el paper és possible, entre altresmoltes opcions, concedir-ne la gestió aun operador privat, amb condicions decontracte i de regulació adequades quegaranteixin un control del concessionariper part de l’Administració. De totamanera, controlar d’una manera efecti-va la gestió d’aquests grans operadorsno tan sols és difícil, sinó que en lapràctica és gairebé impossible. Per unabanda, en la majoria dels casos, lesmateixes administracions públiques, uncop concedit el servei, es despreocupenliteralment de la qüestió. Però fins i toten el cas que tinguin la sincera voluntatde controlar l’empresa concessionària,la desproporció de mitjans i d’enver-gadura entre els ajuntaments (com a res-ponsables del servei) i aquestes corpo-racions multinacionals fa inviable unaregulació efectiva. De fet, s’acostuma aproduir, abans o després, el fenomenconegut com a «compra» o «captura delregulador». En tot cas, el BM, en la se-va política de suport als processos deprivatització, no s’ha distingit ni es dis-tingeix per promoure condicionsd’estricta regulació pública, que garan-teixin la transparència, la participacióciutadana i els drets humans i ciutadansdels més vulnerables.

Les pressions desreguladores queoperen, tant a escala mundial com enl’àmbit europeu, mereixen un ampli iprofund debat públic. En el cas dels paï-sos que van firmar la Convenciód’Aarhus, entre els quals figura Espa-nya i la UE, aquest debat es fa ineludi-ble en aplicació del principi de partici-pació pro-activa, que l’esmentadaConvenció estableix. La decisió de pri-vatitzar aquest tipus de serveis no s’ha

de decidir com un simple assumpte ad-ministratiu, als despatxos d’alcaldia ode presidència del govern regional o es-tatal. Fins i tot el debat en plens munici-pals o parlamentaris resulta insuficient.En la mesura que es tracta de decisionsque afecten drets ciutadans, i fins i totdrets humans, per períodes de diversesdècades, caldria obrir amplis debatspúblics que culminin, en el seu cas, enreferèndum, tal com recomana laDeclaració Europea per la Nova Culturade l’Aigua (FNCA, 2005).

2.1 ConclusióAvui dia, més enllà del reconeixementformal del domini públic sobre lesaigües i els ecosistemes hídrics, enstrobem davant la necessitat de refle-xionar sobre els reptes que imposen tantel nou paradigma de sostenibilitat coml’obligació de garantir l’accés a l’aiguapotable i a serveis bàsics de sanejamentcom un dret humà.

Assumir en matèria de gestiód’aigües els principis d’equitat inter-generacional i intrageneracional, re-força la necessitat de replantejar el do-mini i la gestió pública o comunitàriasobre els ecosistemes hídrics i elsaqüífers, des de nous enfocaments queassegurin la prioritat de garantir d’unamanera sostenible les seves funcions devida, així com els drets humans, in-cloent-hi els de les generacions futures.Però anant més enllà, hem d’afrontar elrepte de dissenyar i gestionar drets deciutadania des d’una perspectiva global.Des d’aquesta perspectiva global s’had’abordar l’accés a serveis domiciliarisd’aigua i sanejament de qualitat com un

28

dret que també ha d’arribar a ser d’ac-cés universal, des de models de governque incentivin la responsabilitat ciu-tadana des de la participació i latransparència. Tot això exigeix, ensuma, dissenyar i desenvolupar nousmodels de gestió pública participativa.

Els aguts conflictes enfront delsprocessos de privatització han anat to-cant el punt feble; però això no vol pasdir que hagin resolt el problema de comgestionar adequadament aquests serveisbàsics. Fins i tot en el si del movimentper a la gestió pública participativa sota

control social, està obert el debat sobrecom organitzar l’equilibri necessari en-tre drets i deures ciutadans, especial-ment en el que es refereix a la gestió fi-nancera d’aquests serveis. La políticatarifària a aplicar resulta, com a mínim,polèmica. Entendre i assumir tots a-quests canvis no es pot imposar per de-cret, sinó que exigeix nous models degovern participatiu des d’àmbits locals,regionals i nacionals en un marc globalque ha de garantir els drets humans i de-senvolupar una nova condició de ciu-tadania global.

29

CianobactèriaOrganisme unicel·lular pertanyental regne moneres, que no té mem-brana nuclear, realitza la fotosínte-si i té clorofil·la i altres pigmentsque li donen un color verd blavós.Viu en ambients aquàtics, aïllada oagrupada amb altres en colònies ofilaments. També rep el nom d’algacianofícia o alga blava.

Dumping Pràctica comercial de vendre a preusinferiors al cost per apropiar-se elmercat, perjudicant-lo greument.

EfluentLíquid que procedeix d’una plantaindustrial.

EscorrancExcavació produïda en un terrenyrost per l’escorriment de les aigüesde pluja.

EstiatgeNivell més baix o cabal mínim queen certes èpoques de l’any tenenles aigües d’un riu, estuari, llacuna,etc., per causa de la sequera.

EutrofitzacióIncrement de substàncies nutritivesen aigües dolces de llacs que pro-dueixen excés de fitoplàncton(plàncton marí o d’aigua dolça,constituït predominantment perorganismes vegetals, com certesalgues microscòpiques).

LixiviatLíquid produït quan l’aigua es fil-tra a través de qualsevol materialpermeable. Pot contenir tantmatèria en suspensió com dissolta;generalment es dóna en ambdóscasos. Els perills dels lixiviats esdeuen a altes concentracions decontaminants orgànics i nitrogenamoniacal.

ReblimentOmplir-se una vall, un llac, unpantà, una presa o un port delsmaterials resultants de l’erosiótransportats pels corrents fluvials omarins.

SubsidènciaEnfonsament progressiu per com-pactació de sediments.

GLOSSARI

30

1. C. MAGALLÓN, Pioneras españolas en las cien-cias, Madrid, CSIC, 2004.

2. Hem afegit al final del quadern un breu glossariamb aquells termes tècnics que hem cregutque necessitaven explicació. (Nota CiJ)

3. PNUD, Informe sobre Desarrollo Humano 2006- Más allá de la escasez: poder, pobreza y cri-sis mundial del agua.

4. FNCA, Declaración Europea por la NuevaCultura del Agua, Saragossa, FundaciónNueva Cultura del Agua, 2005.

5. ICLARM, From Hunting to Farming Fish,Washington DC, Grup Consultiu sobreInvestigació Agrícola Internacional (CGIAR),Banc Mundial. Washington DC, 1995.

6. M.T. HILL, «Summary of fisheries resourcesand Projects in the Mekong River», treballpresentat en el seminari Mekong: SeminarioInternacional para el Desarrollo SostenibleMediante la Cooperación, Washington DC,Nov.-Des. 1995.

7. M. MORETH, «Environmental Concerns FacingCambodia»; treball presentat en el seminariMekong: Seminario Internacional para elDesarrollo Sostenible Mediante la Coo-peración, Washington DC en Nov.-Des. 1995.

8. P. ARROJO, Catálogo de la exposición “Agua,Ríos y Pueblos”, Màlaga, DiputaciónProvincial de Málaga, 1999.

9. P. MCCULLY, Ríos Silenciados: Ecología y Polí-tica de las Grandes Represas, Buenos Aires,Proteger, 2004. J.N. ABRAMOVITZ, Aguas ame-nazadas, futuro empobrecido: el declive de losecosistemas de agua dulce, Bilbao, Bakeaz,1996, Cuadernos Worldwatch.

10. ABRAMOVITZ, Aguas...11. MCCULLY, Ríos...12. S. POSTEL, Reparto del agua: seguridad ali-

mentaria, salud de los ecosistemas y nuevapolítica de la escasez, Bilbao, Bakeaz, 1996,Cuadernos Worldwatch.

13. MCCULLY, Ríos...14. WCD, Dams and Development a new frame-

work for decision making: the report of theWorld Commission on Dams. Londres,Earthscan Publications Ltd., 2000.

15. CEBRAC-WWF, «Paraná-Paraguay Water-way: Who Pays the Bill?» (resum Executiu dela Fundaçao Centro Brasileiro de Referencia eApoio Cultural (CEBRAC) i World WildlifeFund (WWF)), Brasilia. Setembre de 1994.

16. P. ARROJO, El reto ético de la nueva cultura delagua: funciones, valores y derechos en juego,Barcelona, Paidós, 20005.

17. E. CASTRO, PRINWASS, 2004, un resum delsresultats del projecte es poden trobar en aquestarticle: http://www.nuso.org/upload/articulos/3408_1.pdf

NOTES

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

El quadern, a partir de dades i exemples d’arreu del món, denuncia la crisi decaràcter global que afecta l’aigua. Una crisi que té el seu origen en:

«El vigent model neoliberal de globalització, que lluny de frenar ladegradació ecològica, reduir les desigualtats i garantir als més pobresdrets fonamentals, ha entregat al mercat la gestió de l’aigua, convertintaquesta gestió en una nova oportunitat de negoci accelerant la depredaciódels recursos hídrics i augmentant la vulnerabilitat dels més dèbils».

A més a més de la denúncia, l’autor va exposant un argumentari a favord’una «nova cultura de l’aigua» que recuperi la saviesa de les cultures ances-trals basades en la prudència i el respecte a la naturalesa.

Podríem centrar el debat i la reflexió en les funcions i drets relacionats ambl’aigua que s’exposen al quadern:

1. Quines actituds desperta en nosaltres l’aigua-vida com a dret humà noaccessible encara per a milions de persones arreu del món?

2. A quines conductes ens du considerar l’aigua com a dret ciutadà (aigua-ciutadania)? Quins són els deures associats a aquest dret?

3. Quins límits i condicions haurien de definir l’ús de l’aigua com a font deriquesa (aigua-economia)?

4. Creus que existeix una veritable consciència ciutadana contrària als ves-saments contaminats, i a les altres conductes considerades com a aigua-delicte?

5. Quin/s dels arguments que l’autor exposa en aquest Quadern vers “unanova cultura de l’aigua” et semblen més importants? Quin/s afecten al teu estilde vida o al de les persones que comparteixen amb tu casa, barri o ciutat?

32