JA N’HI HA PROU!Edició especial de les publicacions Catalunya, l’Accent i la Directa GENER 2011 - 40.000 EXEMPLARS - DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA

Gener de mobilitzacionscontra la retallada

Desenes de plataformes d’arreu del territori s’hancoordinat per establir un calendari de mobilitzacionsper aquest proper mes de gener. L’objectiu d’aques-

tes mobilitzacions és ajudar a generar un clima social sufi-cientment contestatari per tal que el govern decideixi sus-pendre l’aprovació del decret sobre pensions. L’objectiu defons d’aquestes mobilitzacions també és el de subvertirl’actual dinàmica derrotista en el camp social i començar aengruixir el múscul de la classe treballadora per plantar ca-ra a les polítiques antisocials.

Economistes denuncienles mentides de l’estat

En l’ofensiva per a retallar les pensions,la propaganda governamental ha uti-litzat diverses fal·làcies com per

exemple basar exclusivament un suposatproblema d’equilibri financer de la Segure-tat Social en l’envelliment de la població, oinsinuar que les pensions actuals són in-sostenibles quan és un dels sistemes amb retribucions mésbaixes de l’occident europeu. Diversos economistes ho de-nuncien en publicacions silenciades pels grans mitjans.

30 anys de retallades socials

La política pac-tista dels sindi-cats oficials, la

dretanització política iel procés d’integracióeuropea han suposatimportants retalladesen drets laborals. Rasi curt, la classe obreratenia més drets laborals el 1976 que avui en dia.

Assemblea de Roca (1976)

pàg. 3 pàg. 6

Les pensions, amenaçades pel govern

Després de la reforma laboral, ara volen passar les tisoresper les pensions i amenacenamb una privatització de la sanitat.

Els bancs i els seus fonsprivats de pensions, principals beneficiaris del clima d’incertesa.

El Govern espanyol ha previst per al proper 28 degener aprovar una retallada en l’edat de jubila-ció i situar-la als 67 anys. Mig any després de lavaga general, i un cop aprovada la reforma

laboral, l’objectiu del govern és retallar les pensions.Mentre això passa, cada vegada se sent més el discursde pluja fina sobre un “inevitable” pagament dels ser-veis sanitaris per part dels malalts. L’actual Governespanyol, tal com abans feren alguns països com araXile durant l’època de Pinochet, ha esdevingut un apli-cat alumne de les directrius neoliberals.

pàg. 4-5

Vicenç Navarro

Després de la vaga ge-neral del 29 de se-tembre del 2010, elGovern espanyol con-

tinua amb la seva política deretallades socials i, lluny dederogar la Reforma laboral oels Plans d’ajust del sectorpúblic, ha engegat noves reta-llades socials (com l’acaba-ment de les ajudes als aturatsi les privatitzacions d’aero-ports). La darrera, i possible-ment la més greu d’aquestesretallades socials serà la Re-forma del sistema públic depensions, incrementant l’edatde jubilació i el període neces-sari de cotització. Això impli-carà que aquells que ara somtreballadors, i molt especial-ment els joves i les dones, tin-drem pensions de jubilaciócada vegada més baixes.

Per dur a terme aquestanova retallada, la classe polí-tica, molts dels “experts” eco-nomistes que ens van vendreles receptes que ens han por-tat a aquesta crisi i la majorpart dels mitjans de comuni-cació, ens intenten convèncerdel fet que l’actual sistemapúblic de pensions és inviable,a causa de l’envelliment de lapoblació, pronosticant la sevasuposada insostenibilitat. Pe-rò darrere d’aquests argu-

ments s’amaga una voluntatespeculativa i neoliberal: eli-minar el sistema públic depensions i substituir-lo perplans privats de pensions enmans del capital financer(bancs, caixes i assegurado-res), els mateixos que ens han

portat a la crisi i que prete-nen, dia a dia, fer de les nos-tres vides un negoci per enri-quir-se encara més. Ensmenteixen quan diuen que elsistema de pensions farà fal-lida, perquè no és el nombrede treballadors el que deter-mina la sostenibilitat de lespensions, sinó la seva capaci-tat de produir riquesa, capaci-tat que cada vegada és major.I si el que falta són treballa-dors cotitzants, sembla queamb un 20% d’atur el que calno és allargar l’edat de jubila-ció dels 65 als 67 anys, sinópolítiques d’ocupació de qua-

litat, relaxar les lleis d’immi-gració, reduir la precarietat ifer el sistema més progressiuper tal que els més rics paguinmés, ja que així es podriaincrementar el nivell de cotit-zació i es milloraria el nivellde pensions existent.

Si amb un sistema públic el73,5% de les pensions està alllindar de la pobresa i més del10% d’avis i àvies no rebencap ingrés, què podria arribara passar amb un sistema pri-vat? Les pensions públiquesrepresenten un pilar fona-mental del nostre sistema dedrets socials i s’ha aconseguitgràcies a la lluita obrera sos-tinguda durant molts anysd’esforç i en condicions políti-ques molt difícils per la mil-lora de les nostres condicionsde vida. En temps on s’imposal’individualisme i el beneficiprivat, el sistema de pensions

públic representa un modelde solidaritat i redistribucióque, lluny de ser el millor pos-sible, aconsegueix disminuirla desigualtat que imposa elcapitalisme.

L’aprovació de la reformaestà prevista pel 28 de gener idavant aquest nou atac cre-iem que són la lluita i la mobi-lització unitàries les que enspermetran encarar amb forçaun moment històric, on ambla nostra acció i determinacióhaurem de demostrar en qui-na societat volem viure. La del’explotació i la soledat méssalvatges o aquella on mitjan-çant el repartiment de la ri-quesa, el treball i la solidaritatens permeti desenvolupar enllibertat la nostra vida.

Fem una crida a fer sentirla nostra veu d’una forma cla-ra i contundent a les mobilit-zacions que es faran arreu delterritori durant la setmana del17 al 23 de gener i en la jor-nada de mobilitzacions gene-rals convocada pel 27 de ge-ner.

ATUREM LA RETALLADA DE LES PENSIONS

Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci!

2 JA N’HI HA PROU!

Aturem la retallada de les pensionsJA N’HI HA PROU, LES NOSTRES VIDES NO SÓN UN NEGOCI!

Fem una crida a fer sentir la nostraveu d’una forma clara i contundent a les mobilitzacions que es faranarreu del territori del 17 al 23 de gener i en les mobilitzacionsgenerals del 27 de gener

Qui hi ha al darrerad’aquesta publicació?

Des de ja fa molts mesos, un seguit de col·lectius i orga-nitzacions socials hem iniciat dinàmiques de treball dedenúncia i autoorganització davant la crisi. Denun-

ciem no només que la crisi l’estem pagant els treballadors itreballadores mentre que els qui l’han provocada són quiamb més lleugeresa se n’estan sortint, sinó també queaquestes crisis són inherents al sistema capitalista, i queaprofitant l’actual crisi s’està intentant imposar les polítiquesneoliberals i antisocials que el capitalisme fa temps quesomia.

A banda d’això, també treballem per l’autoorganitzaciódels treballadors i treballadores, conscients que les conques-tes socials no han vingut mai atorgades per poders políticsaliens sinó arrancades a l’estat per la força de les organitza-cions obreres. Per això hem impulsat un seguit de mobilitza-cions i d’espais de participació on poder proposar les accionsper intentar subvertir la dinàmica derrotista a què ens volensotmetre les forces del capitalisme.

És en aquesta doble línia que ens hem coordinat per pro-testar contra la retallada de les pensions i per dir que ja n’hiha prou de retrocedir i que ara és l’hora de plantar cara i ferun cop de força per aturar l’onada antisocial que ens cau aldamunt.

Som plataformes i col·lectius d’arreu del territori. L’As-semblea de Barcelona i la Plataforma pels Drets Socials deValència. La Mesa Cívica pels Drets Socials de Girona i la Pla-taforma de Lluita contra les Retallades d’Alacant. Les Coordi-nadores Repartim el Treball i la Riquesa de Castelló de laPlana i del Camp de Tarragona. Col·lectius de Lleida iMallorca. Assemblees comarcals pels drets socials de l’A-noia, del Garraf, del Penedès i del Maresme. Els movimentspopulars de Sabadell i Terrassa, l’Assemblea de Barri deSants. I desenes de col·lectius que arreu s’estan sumant dia adia a participar en les mobilitzacions d’aquest gener i arepartir els 40.000 exemplars d’aquesta publicació.

I la publicació que teniu a les mans l’hem elaborat elsequips de redacció de tres publicacions vinculades als movi-ments populars: el Catalunya -portaveu de la ConfederacióGeneral del Treball de Catalunya i les Illes Balears-, L’ACCENT-periòdic quinzenal de l’esquerra independentista- i el set-manari La Directa -publicació dels moviments socials-.

www.revistacatalunya.cat - com-cgt-cat@cgtcatalunya.cat977 340 883 (dimecres tarda). Raval Sta. Anna, 13, 2n. 43201 Reus

www.laccent.cat - ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 981 697Distribució: 615 544 715 Publicitat: 616 073 328. c. Maldonado, 46

baixos, 46001 València. c. Tordera, 34 baixos, 08012 Barcelona

SETMANARI DE COMUNICACIÓ

DIRECTAwww.setmanaridirecta.infodirecta@setmanaridirecta.info935 270 982 - 661 493 117c. Radas 27, 08004 Barcelona

✑ JA N’HI HA PROU!

El 28 de gener el Governespanyol pretén tancaruna proposta de refor-ma del sistema públic

de pensions que traslladarà alCongrés de diputats per a laseva aprovació. Si es concretenles propostes que han trans-cendit en les diverses reunionsdel pacte de Toledo, les pen-sions perdran entre un 20 i un30% de poder adquisitiu i unapart de la població veurà res-tringit el seu dret a accedir-hi.La contestació social a aques-tes mesures seran claus per aldesenllaç final de la batalla ques’obre entorn un dret social tanbàsic com són les pensions.

La Reforma de la SeguretatSocial que està preparant elGovern espanyol serà la reta-llada més important dels dar-rers 30 anys. Una devaluacióde drets que es dóna en el greucontext social en el que el 55%

dels pensionistes actuals noarriben al Salari Mínim Inter-professional. La prestació dejubilació novament serà la mésafectada, i no només amb l’a-ugment de l’edat ordinària als67 anys, sinó sobretot amb im-portants modificacions del càl-cul que reduiran fins a un 30%les prestacions finals.

La modificació de l’edat or-dinària de jubilació a 67 anyscausarà una penalització dedos anys més a totes les perso-nes que es jubilin anticipada-ment (reducció d’entre un 6% iun 8% per any). Aquest fetreduirà entre un 12% i un 16%les actuals prestacions. Així,una persona que vulgui jubilar-se anticipadament als 62 anys

deixarà de cobrar entre un 30 iun 40% de la pensió, mentreque la penalització actual os-cil·la entre el 12 i el 18%.

Una segona mesura plante-jada és l’ampliació del períodede cotitzacions que s’agafa pera calcular la prestació (basereguladora), que passarà delsactuals 15 anys a 20 anys.Segons les estadístiques queelabora la mateixa SeguretatSocial, aquesta mesura reduiràun 8,3% les prestacions finalsdel conjunt dels pensionistes.També es pretén ampliar de 15a 20 anys el període mínim pera tenir dret a la jubilació. A-quest augment pot deixar sen-se dret a aquesta prestació atotes aquelles persones, sobre-tot dones i precaris, amb videslaborals més baixes.

Una altra mesura anunci-ada i aparentment ja acorda-

da en el marc del Pacte de To-ledo és l’ampliació del períodeque es demana per tenir unapensió del 100%, que passaràdels actuals 35 anys a 40anys. Aquest canvi afectaràprevisiblement a tots els tre-balladors, atenent al fet queprobablement es reduirà lapensió un 2% per cada anyque no s’arribi als 40 de cotit-zació, reduint una mitja del10% més les prestacions.

El Govern espanyol prepa-ra a més la restricció de laviduïtat només per a aquellscònjuges que depenguin eco-nòmicament de forma abso-luta del treballador mort, i espreparen noves restriccionsde les invalideses, mitjançantla modificació de la forma decàlcul i a través de les direc-trius als tribunals mèdics pertal que donin menys baixes ideclarin menys incapacitats.

En definitiva, la reforma dela seguretat social portarà auna minva considerable delpoder adquisitiu de les pen-sions i en limitarà l’accés auna part de la població treba-lladora. Les implicacions polí-tiques d’aquestes mesuressón moltes i profundes. Peruna banda, s’empitjoren unespercepcions per jubilació queja són les més baixes de l’Eu-ropa dels 15, retallant nova-

ment drets socials. Però n’hiha més. Una d’elles gira al vol-tant del fet que aquetes me-sures semblen cercar promo-ure els anomenats “plans depensió privats”. Aquests, endefinitiva, són simplementplans d’estalvi gestionats perentitats financeres. Actual-ment, en el conjunt del pla-neta, algunes de les principalsreserves de capital estan enaquests plans privats que, al’Estat espanyol, els gestionenles mateixes entitats que faanys aventuren el col·lapsedel sistema públic de pensi-ons. Paradoxalment, a dife-rència de la Seguretat Socialque mai ha tingut dèficit, elsplans de pensions privats so-vint han perdut part del seuvalor, com l’any 2008 que vancaure un 9% i el 2010 al vol-tant d’un 2,6%. De fet, única-ment els plans de més de 15anys d’antiguitat, que són laminoria, han donat rendibili-tats superiors a la inflació.

Només un suport ampli dela campanya de mobilitzacionsciutadanes i de la possible vagageneral previstes per aquestgener podran aturar o condi-cionar la proposta de reformaplantejada des del govern i elparlament espanyols.

✑ JA N’HI HA PROU!

La Seguretat Social és unterreny especialment sen-sible, ja que afecta les

rendes de les capes socials mésvulnerables. Els diferents go-verns espanyols posteriors alfranquisme han anat promul-gant lleis que han dificultat l’ac-cés de la població a les presta-cions i refent els càlculs de lespensions per aconseguir im-portants reduccions. Com a re-sultat, actualment la majoriadels pensionistes no arriben als600 € mensuals.

La Seguretat Social ha vis-cut en les darreres dècades di-

verses reformes. En cadascunade les modificacions legals elsmateixos agents socials sig-nants (Govern, patronals i sin-dicats CCOO i UGT) han argu-mentat els canvis sobre la based’unes suposades millores moltdifícilment apreciables, peròsobretot han defensat les con-tínues retallades en presta-cions i drets socials apel·lant ala responsabilitat de la ciutada-nia per contenir un suposatdèficit públic -que només per-

ceben les visions més catastro-fistes i conservadores i que, demoment, mai ha existit- i fer,per fi, sostenible el sistema.

L’enduriment gradual de lescondicions per percebre pres-tacions i a la seva reducció pro-gressiva (tant en les presta-cions d’atur com en les dejubilació, viduïtat o incapaci-tat), ha tingut en els darrersanys una preocupant accelera-ció a partir dels Pactes de To-

ledo de 1995. En definitiva, pera la majoria de la població sig-nifica treballar més anys per arebre menys prestacions.

LA JUBILACIÓ, SEMPRE EN EL PUNT DE MIRALes pensions de jubilació pro-venen del reconeixement so-cial del fet que a partir dedeterminada edat els treba-lladors ja no han de prestarserveis i tenen dret a unaprestació substitutiva per a

poder mantenir-se. Però a-quest concepte solidari estàen crisi, amb les contínues re-tallades en aquestes presta-cions en els darrers anys. Ainicis dels anys 80 es podiaaccedir a la prestació haventcotitzat només 8 anys, límitque va augmentar a 10 anys el1985, a 12,5 anys el 1997, i queactualment es troba en 15anys. Milers de treballadorss’han quedat sense prestacióa causa d’aquestes reformes.

També és important recor-dar com el 1985 la quantia apercebre es calculava fent lamitja dels dos millors anys delsdarrers 10 anys (a triar pel tre-ballador), després va augmen-tar per ser la mitja dels darrers8 anys, per incrementar-se a 10anys, i posteriorment als 15anys actuals.

Alhora, el 2007 es va res-tringir considerablement l’ac-cés a la jubilació parcial, la mésbeneficiosa pels treballadorsmenors de 65 anys i creada perpreservar els drets en proces-sos d’acomiadaments col·lec-tius, amb un enduriment gene-ral dels requisits per accedir-hi.

3JA N’HI HA PROU!

Comença la batalla per les pensions

L’atac a la jubilació, una retallada més de la Seguretat Social

Serà la retallada més important dels darrers 30 anys

PRINCIPALS PUNTS DE LA REFORMA DE LA SEGURETAT SOCIAL PROPOSADA

PRESTACIÓ FINS ARA PROPOSTA DE REFORMA PROPOSTA CEOEJubilació- Edat ordinària de jubilació 65 anys 67 anys 70 anys- Mínim cotització per jubilació 15 anys 20 anys 25/30 anys- Cotització per tenir 100% jubilació 35 anys 40 anys 50 anys- Cotitzacions per calcular jubilació 15 anys 20/25 anys Tota la vidaJubilació parcial Augment requisits, restriccionsViduïtat- Dret a la prestació casats No cal dependència Han de dependre econòmicament Important reduccióInvalidesa- Dret a la prestació Es farà dependre la pensió de les cotitzacionsSubsidi d’atur majors 52 anys- Dret a la prestació Augment requisits, restriccionsRecàrrec manca de mesures en Accidents de Treball- Dret al recàrrec Possible progressiva eliminació

Nombrosos economistes deprestigi internacional s’hanposicionat darrerament encontra la reforma del sistemapúblic de pensions impulsadapel govern espanyol. Plante-gen que els arguments utilit-zats per a justificar lareforma, plens de falsedats imitges veritats, són un delsexemples més clars del frauintel·lectual en que es basala política actual. És fals,diuen, que mantenir el sis-tema públic de pensionsactual comporti costos queenfonsaran l’economia a migtermini. Darrere aquestsarguments hi ha la voluntatde traspassar als bancs elcontrol de l’estalvi col·lectiuen forma de plans de pen-sions privats. L’alternativa hade ser garantir un sistema depensions basat en l’equitat ila solidaritat entre genera-cions. Tot això és possiblefer-ho. Vicenç Navarro, JuanTorres López i Alberto Gar-zón Espinosa (*) ho exposenen un llibre publicat recent-ment, on destrien les clausper entendre la proposta dereforma de les pensions.

✑ JA N’HI HA PROU!

L’argument demogrà-fic per a justificar laprivatització de lespensions.

Des de fa 15 anys s’argumentaque l’envelliment de la pobla-ció farà perillar la suficiènciaeconòmica del sistema depensions. L’increment de jubi-lats/des i la reducció de lanatalitat faran disminuir elnombre de cotitzants a la Se-guretat Social mentre creixe-ran aquells/es que en cobrenuna pensió. Això provocaràque no hi hagi prous recursosper a finançar el conjunt depensions públiques.

Com influeix l’envelliment dela població en la taxa de de-pendència?L’envelliment de la poblaciócomporta un increment de lataxa de dependència, és a dir,del número de pensionistes enrelació el de cotitzants. Aquestincrement implica que cadatreballador que cotitza sufraguiles pensions de cada vegadamés persones. Augmenten,doncs, les despeses (pensionssatisfetes) mentre cauen elsingressos (cotitzacions efectua-des) generant el desequilibrifinancer del sistema de pen-sions.

És inevitable que l’envelli-ment de la població afecti demanera negativa el sistemade pensions?No. L’envelliment de la poblacióno necessàriament comportaun desequilibri financer del sis-tema de pensions. L’augmentdel número de pensionistes espot compensar modificant al-tres factors que també incidei-xen en l’equilibri entre ingres-sos i despeses de la SeguretatSocial.

Què és l’equilibri financer delsistema de pensions?S’anomena equilibri financerdel sistema de pensions a la si-tuació on els ingressos gene-rats pel propi sistema són sufi-cients per fer front al pagamentde les pensions. L’equilibri fi-nancer existeix quan les cotit-zacions socials en un determi-nat moment són suficients perfer front a les pensions d’aquestmateix moment. Fins ara, a-quest equilibri mai ha perillat iel sistema públic de pensionssempre ha generat superàvit,

fins i tot durant la crisi actual,quan s’han perdut, al conjuntde l’Estat, més d’un milió decotitzants. Per a poder dir siaquest es pot mantenir, caltenir presents tots els factorsque el condicionen i els dife-rents problemes que els podencondicionar.

De quins factors depèn l’equi-libri financer del sistema depensions?Els ingressos que nodreixen elsistema públic de pensions através de la Seguretat Socialdepenen de les cotitzacionssocials, aportades per la po-blació que treballa. El volumd’aquests ingressos no nomésdepèn de l’envelliment. Altresfactors que també el condicio-nen són: - El nivell d’ocupaciói d’atur existents; - El nivellsalarial; - El volum d’activitateconòmica i la seva evolució alllarg del temps, és a dir, elcreixement econòmic; - La dis-tribució de la renda; - La quali-tat de l’ocupació; - La produc-tivitat del treball; - L’extensióde l’economia submergida; -La taxa d’ocupació i de treballfemení. Només quan tots o lamajoria d’aquests factors evo-lucionessin negativament po-dria parlar-se de problemesfinancers en el sistema públicde pensions.

Com afecta l’atur en el sis-tema de pensions?Els alts nivells d’atur, especial-ment en la població jove, i d’a-turats/des de llarga duradaredueixen els ingressos a laSeguretat Social. Els/les atura-des no poden cotitzar i, en con-seqüència, no poden dedicarrecursos al sistema de pen-sions. Per contra, la disminucióde l’atur permetria incrementarnotablement els ingressos i enfacilitaria l’equilibri.

Quin paper té la major omenor capacitat de generaractivitat econòmica sobre elsistema de pensions?Quan el nivell d’activitat d’unaeconomia és alt, les cotitzacionssocials solen ser també eleva-

des. Per tant, fins i tot en condi-cions d’un marcat envelliment,el sistema públic de pensionspot quedar plenament asse-gurat si l’economia és capaç degarantir ritmes adequats d’acti-vitat. Amb tot, cal remarcar quela mera existència de taxes po-sitives de creixement econòmicno garanteix per si sola la viabi-litat del sistema ni l’assolimentd’un major progrés econòmic isocial. El creixement econòmicmesurat únicament a partir de

l’evolució del Producte InteriorBrut (PIB) no té en compte va-riables com la qualitat de l’acti-vitat econòmica, les activitatsno monetàries, els danys al me-di ambient o el malbaratamentde recursos. Segons com es

produeixi aquest creixement,pot suposar un procés de des-trucció de recursos i de deterio-rament econòmic. Els anàlisisdels defensors de la privatitza-ció de les pensions es basen enuna anàlisis del creixement eco-nòmic a partir de l’evolució delPIB. L’experiència ha mostratque les seves previsions no espoden considerar ni creïbles nirigoroses i que no han estatcapaços de proporcionar pre-diccions realistes.

Com influeix la distribució dela renta a la inviabilitat delsistema?La desigual distribució de larenta afecta molt negativamentel manteniment de l’equilibrifinancer de les pensions. La dis-minució dels salaris reals ques’arrossega des de fa anys i l’in-crement dels beneficis empre-sarials minva la quantia recap-tada de cotitzacions socials. Al’Estat espanyol la caiguda demés d’un 10% en els darrers 30anys de la participació delssalaris en el PIB és una de les

principals amenaces a l’equili-bri financer del sistema públicde pensions.

Com influeix la qualitat de l’o-cupació?La generalització de l’ocupacióprecària o de baixa qualitattambé afecta molt negativa-ment a l’equilibri financer delsistema públic de pensions per-què implica salaris més reduïts.Això suposa un menor nivell decotitzacions socials.

4 JA N’HI HA PROU!

Economistes de prestigi despu

Segons l’informe de La Caixa de l’any 1995, el 2005 eldèficit de la Seguretat Social havia de ser del -2,6% delPIB el 2005 i, segons el BBVA, de -1,61%. En realitat vatenir un superàvit del 0,33% i, comptant només la partcontributiva, del 3,39%. L’estudi de FUNCAS del 2007,establia que el 2011 començaria el dèficit. De momentsabem que el superàvit continua aquest 2010 (per exem-ple, del 0,9% del PIB el setembre de 2010 -9,48 milions€) i es preveu també superàvit pel 2011.

(FONT: Elena Idoate, Seminari Taifa)

Vicenç Navarro

Juan Torres López

Alberto Garzón Espinosa

L’envelliment de la població no necessàriament comporta un desequilibri financer del sistema de pensions

La disminució dels salaris reals ques’arrossega des de fa anys i l’incrementdels beneficis empresarials minva laquantia recaptada de cotitzacions socials

Què succeeix quan hi ha unvolum elevat d’economia sub-mergida?L’activitat econòmica que esdesenvolupa fora de la llei, comla denominada economia sub-mergida, no genera cotitza-cions socials. Per tant, no con-tribueix al sosteniment delsistema públic de pensions. Enparal·lel, el frau en la contrac-tació generalment també min-va la recaptació de recursos peral sistema públic de pensions.

Com influeix en les pensionsla baixa participació de lesdones en el mercat de tre-ball?Els ingressos que financen lespensions vénen de les cotitza-cions socials dels treballadors ide les quotes empresarials.Depenen, per tant, del volumd’ocupació que hi hagi en unaeconomia. Per això és impor-tant que hi hagi la major taxad’ocupació possible. A l’Estatespanyol la taxa de participaciófemenina en el mercat de tre-ball és una de les més baixes dela UE. Si fos similar a la de Suè-

cia, en canvi, hi hauria tresmilions de treballadores méscotitzant, amb el consegüentincrement d’ingressos a la Se-guretat Social.

És bo allargar la vida laboral?Aquesta mesura afecta atothom igual?Allargar la vida laboral pot serun benefici per a un catedràticd’universitat, que gaudeix ambla seva feina. En canvi, exigir-li2 o 5 anys més de treball a unapersona de neteja de la ma-teixa universitat, que ha fet unafeina pesada i repetitiva tota laseva vida, és una injustícia. Defet, varis estudis epidemiolò-gics demostren com la salut delprofessional universitari als 70anys és molt millor que la d’unatreballadora manual no qualifi-

cada que, ja amb 60 anys, té unnivell de salut similar a la delprofessor universitari als 70.Proposar una edat de jubilacióigual per a tothom amb inde-pendència del desgast i condi-cions de salut que comportenles diferents feines és profun-dament injust.

Algunes conseqüències del’endarreriment obligatori del’edat de jubilació.En el nostre país, els anys devida d’una persona depenen dela seva classe social. En gene-ral, un gran empresari viu 2

anys més que un petit burgèsque, alhora, viu 2 anys més queun professional de classe mitjaalta, que viu 2 anys més que untreballador no qualificat, queviu 2 anys més que un treballa-dor no qualificat amb més de 5anys d’atur. La diferència entreel primer i l’últim és de 10 anys,una de les mortalitats diferen-cials més elevades de la UE (lamitjana és de 7 anys). Una per-sona treballadora no qualifi-cada cotitza per pagar les pen-sions els mateixos anys que unprofessional que li sobreviurà 6anys.

Com afecta en les pensions ladiscriminació salarial basadaen l’edat?A l’Estat espanyol s’han utilitzatmolt sovint les prejubilacionsper a reduir plantilles i la massasalarial. Prejubilar un treballa-dor amb molts anys d’antiguitatque, en el millor dels casos éssubstituït per un de jove ambmenor salari, minva les cotitza-cions a la Seguretat Social. Amés, el treballador prejubilatpassa de cotitzant a beneficiari,afectant els comptes de la Se-guretat Social. De fet, els estatsamb majors despeses en pen-

sions són aquells que tenen unmenor percentatge de poblacióde 50 a 65 anys treballant. Lesprejubilacions danyen la viabili-tat de la Seguretat Social. Laprecarietat laboral dels joves,que els comporta feines inesta-bles, implica unes cotitzacionssocials baixes i discontínues.Aquesta precarietat, lluny d’as-segurar l’estabilitat dels treba-lladors de més edat, és fruit delcreixent poder empresarial i fa-cilita la reducció general desalaris i de capacitat de defensadel conjunt dels treballadors.

Extret del llibre: ¿Están en peligro laspensiones públicas?. ATTAC 2010 // 3euros // 72 pàgs. // (http;//www.attac.es)

(*) V. Navarro, és catedràtic de la JohnHopkins University (EUA) i de la PompeuFabra (Barcelona); J. Torres, és catedràticd’economia de la Universidad de Sevilla;A. Garzón, és llicenciat en Ciències Econó-miques.

5JA N’HI HA PROU!

llen la reforma de les pensions

Les pensions a l’Estat espanyolno són gens generoses

✑ JA N’HI HA PROU!

Com en d’altres drets socials, l’Es-tat espanyol se situa a la cua dela Unió Europea dels 15 (UE-15)

en les pensions de jubilació. L’anun-ciada reforma del sistema públic depensions incrementarà encara mésaquesta diferència.

A l’Estat espanyol la pensió contri-butiva mitjana, és a dir, les obtingu-des després d’haver cotitzat durantla vida laboral, és de 778,3 € nets almes, amb 14 pagues. Aquesta xifra sesitua molt per sota del salari mitjà atemps complert que, l’any 2010,ronda els 1400 € (un dels més baixosde la UE-15 i la meitat dels d’Anglate-rra o Holanda). Del total de pensio-nistes, el 27,5% cobren la pensiómínima amb complements. Les quan-ties mínimes més freqüents oscil·lenentre 557,5€ i 725,2€, per a jubilació,i 587,8€, per viduïtat.

Els ingressos de la majoria delsreceptors de pensions contributives,el 55%, són inferiors al salari míniminterprofessional. Els que tenen in-gressos per sota del salari mitjà sónencara molts més, un 90% del total.De mitjana, les pensions contributi-ves cobreixen poc més del 80% delsingressos salarials previs. Són princi-palment les dones, que han tingut ni-vells salarials inferiors als dels ho-mes al llarg de les seves videslaborals i sovint han cotitzat menysanys i de manera més interrompuda,les més afectades per les pensionsbaixes. L’anunciada reforma del sis-

tema públic de pensions,que comportarà una dis-minució d’entre el 20% i el30% de les pensions en-cara agreujarà més aques-ta situació i incrementaràles taxes de pobresa i ex-clusió social en la terceraedat.

Fins i tot ara, abans deles retallades anunciades,l’Estat espanyol es troba ala cua de la UE en els re-cursos que dedica a lespensions. Hi dedica nomésel 9% del PIB, mentre lamitjana de la UE-15 és del12%. La seva despesa percada pensionista és de995€, la més baixa de laUE-15, lluny dels 2.785 € deFrança.

Una edat de jubilació igual per atothom amb independència del desgasti condicions de salut que comporten lesdiferents feines és profundament injust

S’han utilitzat sovint les prejubilacionsper a reduir plantilles i la massa salarial.Prejubilar un treballador amb moltsanys d’antiguitat minva les cotitzacions

✑ JA N’HI HA PROU!

Un moment com l’ac-tual de contínues mo-dificacions de la nor-mativa laboral és un

bon moment per a girar la vistaenrere i fer balanç de les refor-mes laborals que s’han dut aterme a l’Estat espanyol des dela mort del dictador FranciscoFranco. I el resultat no pot sermés descoratjador: la classetreballadora tenia més dretslaborals l’any 1976 que actual-ment, i els ha perdut durant lestres dècades de monarquiaparlamentària en cada una deles reformes laborals.

LES INDEMNITZACIONS ES REDUEIXEN A LA MEITATUn repàs de la normativa de1976 ens duu a observar com,fruit de la pressió d’un potentmoviment obrer, existien dretslaborals que actualment handesaparegut, fins i tot de qual-sevol debat públic en la matè-ria, realitat que ens podria ferpensar que mai haurien existita l’Estat espanyol.

Però hem de recordar quel’any 1976 un treballador aco-miadat de manera “improce-dent” tenia dret a triar entrequedar-se a l’empresa o unaindemnització de 60 dies perany treballat, amb un límit de 5

anualitats. Actualment, el ma-teix treballador acomiadat demanera “improcedent” no pottriar si tornar a l’empresa o no,opció que està en mans de

l’empresari, que haurà de pa-gar una indemnització clara-ment inferior, de 45 dies, ambel límit de 3 anualitats i mitja, ode 33 dies, amb un límit de 2

anualitats (en la gran majoriade contractes). Per tant, la in-demnització s’ha reduït a lameitat en només 30 anys demonarquia constitucional.

A més a més, l’any 1976l’empresari no podia acomia-dar el treballador si estava debaixa mèdica, ja que la norma-tiva entenia que se l’estava dis-

criminant pel seu estat de sa-lut. Aquesta actuació empresa-rial va ser legalitzada a partirde la Reforma Laboral de 1994,fet que ha “legalitzat” algunsdels darrers escàndols medià-tics dels darrers mesos, coml’acomiadament d’un treballa-dor amb diagnòstic de càncerde pulmó o d’una treballadoraen estat de coma.

ALTRES COMPARACIONSODIOSESPerò aquestes diferències abis-mals no només es troben en lesindemnitzacions. L’any 1976estava totalment prohibit qual-

sevol forma de prestamismelaboral, d’ETT, que van serlegalitzades i es van estendrearreu els Països Catalans desde l’any 1994, passant a serpart del nostre paisatge urbà.El llistat de retallades en elsdrets laborals i les prestacionscontinua amb els endurimentsdels requisits per accedir a lesprestacions d’atur i jubilació,que ha vist minvar les quanties,la introducció lenta de múlti-ples formes de contractes tem-porals i precaris, alguns d’ellssense ni tan sols obligació decotització a la Seguretat Social,i un rosari de bonificacions ales empreses en les cotitza-cions.

Una simple lectura de lesreformes laborals d’aquests30 anys posa en evidènciaque pràcticament s’ha retallatels drets dels treballadors entots els àmbits: en la contrac-tació, el control empresarial il’acomiadament. Aquestes re-tallades dels drets laboralshan tingut lloc en paral·lelamb un augment de la capaci-tat de consum d’àmplies ca-pes de la població, que hanvist augmentar els seus sala-ris mentre es precaritzava laseva situació en el mercatlaboral, amb un augment dela temporalitat i del poder e-fectiu dels empresaris.

✑ JA N’HI HA PROU!

Els drets socials contem-poranis s’han aconse-guit només a través del’autoorganització i la

lluita dels treballadors i treba-lladores. Cap d’aquests dretsha estat atorgat pel poder polí-tic sense que abans hi hagihagut una pressió important deles forces obreres en diversoscamps. Aquesta perspectivapot semblar una obvietat peròés quelcom que es tendeix aoblidar davant el discurs queens presenta l’estat com un ensneutral i arbitrari entre conflic-tes contraposats.

La classe treballadora co-mença a arrencar drets a l’estatquan és conscient del paperque ocupa dins l’engranatgeeconòmic. En el moment enquè sorgeix la consciència que

l’economia es basa en la forçade treball que venen els obrers,aquests es comencen a orga-nitzar i a utilitzar instrumentsde pressió per a aconseguirdignificar les seves vides. Quanaquesta consciència és substi-tuïda pel fatalisme de pensarque l’ofensiva antisocial ésinevitable i que oposar-s’hi noserveix per a res és quan elsdrets socials comencen a retro-cedir. Des de la consecució deldret a l’associació obrera, fins ala jornada de vuit hores o l’es-tabliment de la Seguretat So-cial, les millores en la vida detreballadors i treballadoreshan anat de la mà de les pàgi-

nes més glorioses del movi-ment obrer.

El 1919 un conflicte localit-zat en una única empresa, LaCanadenca, que aleshores era

la principal elèctrica del país,desembocà en més de qua-ranta dies de vaga general aBarcelona, que s’estengué tam-bé puntualment per altres loca-litats. Malgrat que la vaga no vaaconseguir tots els seus objec-tius, sí que va servir per a unafita molt important de la qualencara avui en dia ens en bene-ficiem. L’estat va establir legal-ment la jornada diària màximade 8 hores. És una de les prin-cipals demostracions de com lasolidaritat entre treballadors

aconsegueix arrencar avençossocials.

Tampoc és d’estranyar queel franquisme promulgués laLlei de Bases de la SeguretatSocial el 1963, dins un paquetde mesures destinades a atra-ure les simpaties dels treballa-dors, mesos després de les va-gues mineres a Astúries quesuposaren la reactivació de l’o-posició sindical a la dictadura iel naixement de les primigè-nies Comissions Obreres.

Els darrers temps ens en-senyen, però, que una victòriamomentània pot acabar esde-venint una derrota si l’autoor-ganització i la vigilància no éspermanent. Malgrat l’èxit ro-tund de vagues com la de 1988,malgrat haver paralitzat l’In-forme Abril per a la privatitza-ció de la sanitat el 1991, mal-grat que els partits es veiessinabocats a fer un pacte que ex-clogués les pensions de la lluitapolítica, per la porta del dar-rera s’han anat escolant ambcomptagotes moltes d’aquellesmesures que la mobilitzaciópopular massiva però puntualsemblava haver aconseguit a-turar. Els sindicats oficials s’handedicat a mercadejar a la baixaamb l’estat del qual ells matei-xos formen part a la pràctica

Construir moviment obrer imoviments socials autònoms,al marge de l’engranatge esta-tal, es presenta com una de lescondicions per a canviar l’ac-tual dinàmica derrotista en elcamp de la lluita social.

6 JA N’HI HA PROU!

Reformes laborals: 30 anys de retallades de drets

Els drets i les millores no cauen del cel

CRONOLOGIES DE LA RETALLADA

DE DRETS LABORALS

Principals regressions en els drets laborals

1984. S’incorporen noustipus de contractes even-tuals i precaris. 1985. S’augmenta de 10 a 15els anys mínims de cotitza-ció per tenir dret a jubilació. 1994. Legalització del pres-tamisme laboral, les ETT.Nova ampliació dels con-tractes temporals, amb méstipus de contractes d’obra ieventuals.Incorporació del contracted’aprenentatge, sense cotit-zació a la Seguretat Social.Legalització de l’acomiada-ment dels treballadors ensituació de baixa mèdica.1997. Els treballadors ensituació de baixa que són a-comiadats no continuaranrebent la prestació d’incapa-citat temporal, sinó la d’atur.Augment de les bonifica-cions a la Seguretat Socialper a les empreses.2002. Enduriment de lescondicions per a l’accés a lesprestacions d’atur.2007. Enduriment de lescondicions per a l’accés a lesprestacions de jubilació ireducció de les prestacionsd’invalidesa.2010. Facilitats per no apli-car Convenis Col·lectius.Extensió ETT a totes lesbranques productives.Facilitats per pagar salarisper sota del Conveni Col·lec-tiu

Evolució de l’acomia-dament improcedent

1977. Indemnització de 60dies per any treballat, ambel límit de 5 anualitats. El treballador té l’opció d’in-corporar-se de nou a l’em-presa o d’optar per la in-demnització.1980. Indemnització de 45dies, amb el límit de 3,5 a-nualitats.El treballador ja no té l’opciód’incorporar-se de nou al’empresa. 1994. Ampliació dels casosd’aplicació de “l’acomiada-ment objectiu”, amb indem-nització de 20 dies.1997. Nou contracte “bonifi-cat” (per col·lectius de do-nes, aturats i majors de 45anys) amb acomiadamentde 33 dies, amb un límit de 2anualitats.Nova ampliació dels casosd’aplicació de “l’acomiada-ment objectiu”.2010. Extensió a tota lapoblació de l’acomiadamentde 33 dies, amb un límit de 2anualitats.Facilitats per a “l’acomiada-ment objectiu”, amb 20 diesamb un límit d’1 anualitat

Els drets socials s’han aconseguitnomés a través de l’autoorganització

Un repàs de la normativa de 1976 ensduu a observar com existien dretsque actualment han desaparegut

Desallotjament d’una fàbrica a Parets del Vallès (agost, 1986)

Imatge de La Canadenca, l’actual Endesa, al Paral·lel barceloní

✑ JA N’HI HA PROU!

La pròpia paraula japrodueix confusió. Co-pagament: una part lapaga l’estat i l’altra

part la paga el ciutadà. Si nofos pel petit detall que elsdiners de l’estat també prove-nen de la butxaca d’aquestmateix ciutadà en forma d’im-postos, i que precisament sónles rendes mitjanes-baixes lesque proporcionalment pa-guen més impostos. Vèncer,però, la forta oposició popu-lar a la privatització sanitàriaha obligat als poders públics apresentar batalla també en elcamp semàntic.

La campanya mediàtica afavor del repagament es basaen un seguit de fal·làcies que,de tant repetir-les a travésdels mitjans, han acabat qua-llant en la mentalitat de moltagent. En primer lloc, se’ns diuque la despesa sanitària estroba totalment disparada. Siho comparem amb els païsosde la UE-15 veurem, en canvi,que l’Estat espanyol ocupa els

darrers llocs en percentatgede despesa sanitària per habi-tant, juntament amb Grècia iPortugal.

Un altre mite és que amb elrepagament s’evitarà l’ús “a-busiu” del sistema sanitari. Sitornem a la comparativa amb

els països de la UE-15 veuremcom països on sí que hi ha re-pagament (França, per exem-ple), tenen una despesa far-macèutica superior a la del’Estat espanyol. D’altra ban-da, per a poder valorar la sen-sació de sobresaturació delsistema sanitari cal tenir pre-

sent que l’Estat espanyol va alvagó de cua dels països de laUE-15 pel que fa a percentatgede treballadors del sistemasanitari sobre el conjunt de lapoblació. I el País Valencià ésalhora el territori de l’estat onaquest dèficit de professionalssanitaris és més important.

El pastís sanitari és unapeça tan llaminera que lapressió de les empreses pri-vades per aconseguir ficar-himà està essent molt forta. Jahi ha múltiples serveis -cadavegada més- del sistemasanitari que estan externalit-zats. La connivència d’aques-tes empreses amb el poderpolític a les diferents autono-

mies dels Països Catalans ésmolt elevada. Només a talld’exemple, l’actual consellerde Sanitat del Principat haviaestat anteriorment el cap dela patronal privada d’hospi-tals. De fet, l’actual xarxa sa-nitària privada difícilment ha-gués pogut sobreviure alPrincipat si no l’hagués resca-tada el primer Govern de laGeneralitat, quan en comptesde passar-la a la xarxa públicaes dedicà a concertar-ne les

places per a mantenir el sis-tema privat.

Actualment, cap polític s’a-treveix explícitament a parlar afavor del “copagament”, peròtots van insinuant, dia sí diatambé, que aquest haurà deser “el mal menor” per a man-tenir un sistema públic. Aques-ta estratègia ja ve de lluny.

L’any 1991 el govern espanyolpresentava al congrés l’anome-nat Informe Abril, on ja s’esta-blien les directrius de privatit-zació del sistema. La fortaoposició popular obligà a des-estimar aquell informe, però lapoca actitud de vigilància socialpermeté que al llarg dels pri-mers anys del segle XXI algu-nes de les mesures neoliberalsque aquest proposava fossinadoptades per les diverses ad-ministracions.

✑ JA N’HI HA PROU!

Les polítiques antiso-cials de l’estat tambétenen la seva plasma-ció en diversos àmbits

de la quotidianitat de les clas-ses populars.

En el camp de la facturaelèctrica, el govern ha deciditcarregar als usuaris la totalitatdel cost exigit per les empre-ses. Des de 1998, quan la xarxaelèctrica fou privatitzada, elgovern assumia una part del

cost exigit per les empresesper tal que la privatització fosrendible. Després d’anys devendre que la privatització i lacompetència en el mercatelèctric faria que aquest fosmés eficient i més barat, enstrobem amb el fet que la xarxapresenta moltes mancances

de manteniment i la facturaelèctrica no ha deixat d’aug-mentar. Els suposats beneficisde la competència entre ope-radores només s’han traduïten una possibilitat d’estalvid’un màxim de 16 euros a-nuals entre la tarifa més ba-rata i la més cara del mercat.L’augment d’enguany és del9,8%, i des de 2006 la llum hapujat pràcticament el dobleque l’IPC. Per cada 100 eurosque es pagaven de llum el2005, el 2011 se’n pagaran155,7 euros.

La crisi econòmica tambéha deixat literalment al carrera milers de famílies. Segonsdades del propi Consell Gene-ral del Poder Judicial, a Cata-lunya, País Valencià i Illes Bale-ars s’han presentat 90.436demandes de desnonamentdes de 2008 per impagament

d’hipoteques. A aquestes xi-fres cal sumar les de famíliesque han hagut d’abandonarles seves llars per no poderfer front al pagament del llo-guer. Malgrat la capacitat quetenen les administracions peraturar aquests desallotja-ments, l’estat ha decidit mirarcap a una altra banda i haconvertit els desnonaments

en un secret a veus del ques’informa poc i amb poquesxifres.

D’altra banda, el govern es-tatal ha retirat el subsidi de 426euros pels aturats que no co-braven cap prestació. Això sig-nifica que a partir d’ara un copesgotats els 2 anys màxims deprestació d’atur, milers i milers

de ciutadans restaran sensecap ingrés estable en un mo-ment en què l’atur es continua

mantenint per damunt del mi-lió de persones als Països Cata-lans.

Posem xifres als diversosactors. El cost del subsidi de426 euros des de la seva po-sada en marxa l’estiu de 2009ha estat de 1.392 milions d’e-uros, i n’han fet ús més de700.000 ciutadans aturats dellarga durada. Els beneficis del’elèctrica Endesa durant elstres primers mesos de 2010foren de 1.535 milions d’euros.La ministra d’economia ElenaSalgado reconeixia aquest pas-sat estiu que ja s’havien injectat11.000 milions d’euros de dinerpúblic a fons perdut per ajudarbancs i caixes. Aquests bancs icaixes han presentat als jutjatsen els darrers tres anys 90sol·licituds diàries de desnona-ments.

7JA N’HI HA PROU!

Quan de pagar dues vegades li’n diuen copagament

Les polítiques i mesures antisocialscolpeixen les classes populars

DEMANDES D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIESPRESENTADES ALS JUTJATS

2008 2009 2010 (fins setembre)Principat 11.240 18.053 14.007País Valencià 10.591 16.290 14.082Illes Balears 1.759 2.677 1.737

L’actual conseller de Sanitat delPrincipat havia estat anteriorment elcap de la patronal privada d’hospitals

En la factura elèctrica, el govern hadecidit carregar als usuaris la totalitatdel cost exigit per les empreses