continguts temps de neu

Els Esports de muntanya. Temps de neu: El Pallars Quadern de continguts Departament Tècnic d'Activitats i Lleure

Rosa dels Vents

1

SUMARI DE CONTINGUTS

1. Esports d’hivern d’alta muntanya

Descens de neu 2

Habitant la neu 12

El Pallars Sobirà 18

Nivologia i climatología 22

Esports de neu 28

Condició física i salut 33

Els professionals dels esports de muntanya 40

2. Esports d’aventura

Desplaçament inestable 45

Precaució i prevenció a la muntanya 51

Lleure i aventura 55

El joc d’estratègia 59

EsporTIC 63

Sobre rodes 67


Rosa dels Vents

2

ESPORTS D’HIVERN D’ALTA

MUNTANYA

A Catalunya, la geografia, el clima i l'afició per l'esport propicien la pràctica d’esports

d’hivern i l’aprofitament de les pistes d’esquí per a una variada oferta d’activitats esportives

i lúdiques , les quals anirem desenvolupant al llarg d’aquest dossier de continguts.

Coneixerem, a més de la tipologia d’aquests esports, el context natural en el que es

practiquen, el material necessari per a practicar-los, les mesures de seguretat i les sortides

professionals que podem trobar on l’esport i l’activitat física són els protagonistes.

Parlarem de la neu com a medi natural per a la pràctica dels esports i dels factors

climatològics que la propicien i obtindrem dades curioses sobre els fenòmens naturals que

trobem a la muntanya i dels perills que poden provocar, així com les precaucions que s’han

de prendre quan ens trobem en aquest entorn natural.

1.1. Descens de neu

El Pirineu de Catalunya acull deu estacions d’esquí alpí i sis d’esquí nòrdic que figuren

entre les més visitades de l’Estat durant la temporada d'hivern. En els darrers anys,

aquestes estacions han ampliat la seva oferta amb noves modalitats d’esquí i molts esports

de neu. Algunes propostes s’adrecen als esquiadors més intrèpids, que busquen noves

emocions. D’altres, en canvi, estan pensades per als qui no practiquen o no els agrada

l’esquí, però volen passar un dia divertit a la muntanya.

CARACTERÍSTIQUES DELS DIFERENTS TIPUS D’ESQUÍ

A continuació, us presentem els tipus d’esquí més comuns:

Esquí alpí Esquí de fons Esquí de muntanya


Rosa dels Vents

3

ESQUÍ ALPÍ :

Es va començar a practicar als Alps, i d’aquí en ve el nom. La pràctica consisteix en baixar

per les faldes de les muntanyes a les estacions d'esquí. A les competicions, l’objectiu és fer

el descens en el menor temps possible, seguint un traçat sinuós marcat per unes balises

especials anomenades portes.

La principal dificultat tècnica a la qual s'han d'enfrontar els esquiadors és simplement com

controlar la direcció i velocitat del seu descens. Normalment, els principiants fan servir la

tècnica de la falca, per girar i parar, enfocant un o tots dos esquís cap a l'interior però els

esquiadors més avançats fan servir mètodes més difícils i alhora més elegants i ràpids. A

mesura que els esquiadors tenen més confiança, s'enfronten a pistes més llargues, amb

més pendent i més desiguals a velocitats més altes.

Les quatre modalitats de proves d'esquí alpí varien segons els tipus de pista i la forma en

que ha d'estar coberta.

- Descens: En aquest tipus de carrera l'objectiu és lliscar per una pendent molt

inclinada en el menor temps possible, per tant és convenient mantenir una

trajectòria el més recta possible. Es requereix equilibri i coordinació de braços i

cames, doncs es pot arribar a velocitats superiors als 140 quilòmetres per hora.

L'esquiador ha de mantenir-se dins la pista i passar entre les “portes”, que estan

col·locades de forma estratègica. Colpejar i fins i tot tirar una porta no desqualifica

al corredor, sempre que hagi passat per dintre d'aquesta. La prova de descens està

considerada com la prova reina de l'esquí alpí.

- Eslàlom: També és una prova de descens per una pendent. En aquest cas,

l'esquiador ha d'executar molts moviments en zig zag per superar les marques

(pals), que es troben situades al llarg de tota la pista i a curta distància unes de les

altres. La mitjana de longitud d'una pista és de 536 m i el desnivell es troba entre

140 i 200 metres. L'esquiador ha de maniobrar a través d'un número de portes que

normalment oscil·len entre un mínim de 45 fins a un màxim de 75. Són essencials

la rapidesa i l'agilitat, perquè la superfície de la pista presenta moltes irregularitats.

- Eslàlom gegant: Aquest tercer tipus de carrera es va introduir a les proves

internacionals d'esquí alpí al finalitzar la II Guerra Mundial al 1945. Bàsicament es

diferencia de l’eslàlom en la longitud de la pista que acostuma a ser d'un 1,6 km., i

en el desnivell, que és entres els 300 i 400 metres. Les pistes per dones són una

mica més curtes.

- Eslàlom super-gegant: Al 1983 es va introduir a l'esquí internacional la prova de

l’eslàlom super-gegant, una combinació de les proves de l’eslàlom i descens. Els girs

llargs i majestuosos efectuats a gran velocitat fan aquesta prova molt atractiva per

als espectadors.


Rosa dels Vents

4

ESQUÍ DE FONS O NÒRDIC:

Aquesta modalitat és la més econòmica i senzilla. Els seus orígens es troben als països

nòrdics, d'aquí que també rebi el nom d'esquí nòrdic. Es tracta de caminar o córrer, segons

l'experiència de l'esquiador, per camins forestals nevats. Per això, més que equilibri, es

necessita una gran resistència física. Per facilitar el desplaçament, els esquís són més

estrets i llargs que els de l'esquí alpí i les botes són flexibles i lleugeres.

Al nòrdic s'esquia sobre superfícies relativament planes. Existeixen circuits de fons amb la

neu xafada artificialment i amb una traça preparada per la seva pràctica. El seu origen el

trobem en la necessitat de transport en terrenys nevats.

L’esquí de fons o nòrdic es divideix en dues tècniques:

- El clàssic: és el mètode més tradicional i fàcil per desplaçar-se a la neu. Els esquís

mitjançant un sistema de retenció proporcionen un punt de suport que s'adhereix

a la neu per efectuar els impulsos de cames i que permet progressar a les pujades,

plans i a la seva vegada lliscar en el descens. El braços contribueixen al

desplaçament exercint la seva força amb els bastons. Per fer més fàcil la tècnica,

les màquines que preparen les pistes, "imprimeixen" una traça en la neu en baix

relleu on els esquís encarrilats llisquen fàcilment, no es creuen i es pot mantenir

millor l'equilibri.

- El patinador: El patinador utilitza l'impuls de les cames semblant a la tècnica del

patinatge, per tant, no necessita cap sistema de retenció. El punt de suport per

efectuar l'impuls de les cames, el proporciona el canto de l'esquí. Com el clàssic, els

braços efectuen una força a través dels bastons. Les velocitats que s'obtenen són

superiors a les de l'esquí de clàssic. Per la tècnica de patinador no es necessita

traça però en canvi es important que la neu arribi a un cert nivell compacte, s'ha de

xafar amb màquines.

ESQUÍ DE MUNTANYA:

L'esquí de muntanya o esquí-alpinisme és la versió hivernal del muntanyisme clàssic. Apte

només per a esquiadors molt experimentats i amb bona forma física, que dominen tant

l'esquí alpí com l'esquí de fons i coneixen tècniques d'alpinisme i muntanyisme. Els

recorreguts es fan per terrenys verges i fora de pista, per la qual cosa és una pràctica que

presenta cert risc. Els seus practicants ascendeixen cims i fan travesses entre valls gràcies

al domini dels esquís sobre qualsevol tipus de neu. És precís dominar el terreny

muntanyós hivernal i reconèixer el desenvolupament i evolució dels allaus, el perill de les

esquerdes i dels canvis de temps. Es precisen tècniques d'alpinisme per franquejar

passatges empinats i el descens de vegades requereix saber esquiar.


Rosa dels Vents

5

LA PRÀCTICA DE L’ESQUÍ

Tot i que esquiar no és un esport extremadament difícil d’aprendre, s’ha d’anar en compte i

començar, en primer lloc, per familiaritzar-se amb l’equip i el medi on ens trobem, Es

pot aprendre de manera senzilla, anant amb cura , amb un bon equip i respectant les

normes de seguretat.

És normal que al inici es produeixin caigudes i que els principiants tinguin por a possibles

lesions. És recomanable doncs, que es comenci per una pista petita, verda ( curta i sense

pendent) i que sigui a càrrec d’un monitor/a o d’un professional que e guiï.

Una vegada estiguem familiaritzats amb l’entorn i l’equip ( és molt important sentir-nos

còmodes amb ell), la postura és una característica essencial per a que els moviments

flueixin a l’hora de lliscar per la pista.

Abans de començar a descendir per la muntanya, és convenient que es segueixen unes

normes prèvies. S’ha d’intentar provar de recolzar tot el pes del cos sobre un peu d’esquí i

intentar mantenir l’equilibri. Si et tires cap endarrere i deixes caure el teu pes sobre els

talons perdràs l’equilibri. Per aquest motiu és recomanable recolzar el pes sobre la part

anterior del peu per a controlar la nostra postura. El cos ha d’estar relaxat i les cames i els

braços separats a la mateixa alçada. Ha de ser una posició relaxada i còmode però sense

perdre la postura recomanada.

Quan dominem la postura, el següent pas serà aprendre a frenar i dirigir per controlar la

velocitat. Un consell es separar la part de darrere dels esquís i dirigir els genolls cap endins.

D’aquesta manera, si s’agafa molta velocitat, podrem frenar poc a poc.

EQUIP BÀSIC PER A LA PRÀCTICA DE L’ESQUÍ

L'equip bàsic consta de:

Un parell d'esquís amb les seves fixacions correctes.

Unes botes d'esquí adequades al tipus d'esquí, o disciplina i les quals han d'estar

ajustades a les fixacions dels esquís que s'utilitzaran en el descens.

El casc és important, ja que l'esquí no deixa de ser un esport extrem que implica

riscos. Cada vegada més gent fa servir el casc que s’ha d’ajustar al cap i portar-lo

cordat.

Dos pals, que serveixen per tenir una bona percepció del terreny, que permet a

l'esquiador poder aguantar la postura correctament. Els pals donen equilibri i ritme

a més de ser molt útils per impulsar-se i per altres usos auxiliars.

Roba d’abric i impermeable.

Proteccions per l’esquena.

Dispositiu de localització per possibles incidents.

Ulleres de sol per protegir-nos dels raig solars i antiboira per no perdre visibilitat.

Guants goretex

Crema solar per la cara i protecció pels llavis.


Rosa dels Vents

6

ESQUÍS I BOTES

CUA

ESPÀTULA

PATÍ

A cada modalitat d’esquí li correspon

un model. De totes maneres, tots

comparteixen aquestes parts.

Les botes han d’estar ajustades al peu

perquè el control de l’esquí sigui perfecte, i

a la vegada, tenir la rigidesa suficient per

evitar lesions de turmell i la elasticitat que

permeti la flexió del peu. Les diverses

capes sintètiques aïllen el peu del fred i el

protegeixen de lesions.

FIXACIÓ

Protecció posterior Llengüeta

Velcro Tancaments

Botons d’ajust


Rosa dels Vents

7

ULLERES

ROBA

Guants, mitjons gruixuts, jaquetes folrades… La roba especial per la neu ha d’estar

fabricada amb teixits que garantitzin la impermeabilitat i que mantiguin la transpiració.

Model pel vent:

Aquest tipus de ulleres protegeixen tant dels rajos solars

com de vents i precipitacions fortes. S’han d’adaptar a l

nas i garantitzar un camp visual ampli. Poden disposar

de petites entrades d’aire per evitar que s’entelin.

Model senzill:

El model més senzill està basat en unes ulleres de sol

tradicionals a les quals s’afegeixen unes pantalles

protectores per protegir els ulls dels reflexes dels rajos

ultraviolats

El sol a la neu:

En circumstancies normals, els rajos del sol cauen des d’una sola

direcció . No obstant, la neu “potencia” els efectes nocius del sol

perquè el sòl i les parets cobertes reflecteixen la llum. Per això és

important que les ulleres protegeixen el sol des de tots els angles.

Raig original

Reflex primari

Reflex secundari

Capa interna:

La capa més propera a la pell evacua la

transpiració. Fabricada amb teixits sintètics.

Capa intermèdia:

Forro polar. Reté el calor del cos i aïlla del fred

polar, però no deté la transpiració.

Capa exterior:

Aïlla de la humitat, però no del fred.

Pantalles protectores

Vidres molt foscos

Adaptador de goma

Vidre simple o doblegoma


Rosa dels Vents

8

ELS BASTONS

Un bon bastó ha de ser lleuger i el centre del seu pes ha d’estar el més a prop possible de

l’empunyadura. La corretja ha de ser flexible i resistent. La volandera ha de garantitzar bon

recolzament, que no s’enfonsi. En el cas dels bastons de competició, les volanderes poden

ser més petites.

Tipus de volanderes

Empunyadura

Volandera ( galeta) Puntes d’acer

Vareta metàl·lica

De competició D’aficionat De competició

Relació alçada - longitud del bastó (cm)

Fins


Rosa dels Vents

9

MATERIALS I CARACTERÍSTIQUES DE L’EQUIP D’ESQUÍ

L’equip bàsic és similar per a totes les formes d’esquí.

- Els esquís estan fabricats amb franges de fusta, metall o materials sintètics, que

permeten acoblar-se a les botes de neu. La unió s’aconsegueix mitjançant uns

dispositius anomenats fixacions, que permeten regular la força amb la que es

lliguen. La superfície de la sola de l’esquí està feta de materials molt resistents que

permeten lliscar, i es mantenen amb l’aplicació de ceres especials que augmenten

la velocitat de lliscament, depenent de les condicions de la neu. Els esquís són de

diferent longitud segons l’alçada i el pes de l´ esquiador i la modalitat que es

practiqui, i generalment oscil·len entre 1,8 i 2,1 m de llarg. L’amplada varia segons

la part de l’esquí : des de 7 fins 10 cm a l’extrem davanter (espàtula), es fan estrets

lleugerament fins al centre i tornen a eixamplar-se una mica cap a l’extrem

posterior (cua). L’espàtula normalment està corbada cap amunt per evitar clavar-se

a la neu. Els esquís de la modalitat alpina són més curts i amples que els utilitzats

per la modalitat de fons.

- Les botes, de sola llisa, són una part important de l’equip; per l´ esquí alpí

s’utilitzen botes de cuir rígid o plàstics especials i per l’esquí nòrdic s’utilitzen

materials mes lleugers i flexibles amb la part superior de cuir o niló. A la modalitat

alpina les fixacions subjecten les botes per la puntera i el taló amb uns mecanismes

que proporcionen flexibilitat i seguretat, i salten en cas de caiguda, permetent que

es desenganxi la bota. Per l’esquí de fons s´ enganxen només a la puntera, deixant

lliure el taló per permetre el moviment a les camades.

- Els bastons —que tenen una longitud entre 1,2 i 1,5 m— s’utilitzen per mantenir l´

equilibri i facilitar els moviments. Estan fets de tub lleuger, metall o fibra, i tenen

punys i corretges per facilitar l’agafament a l’empunyadura, així com un petit disc a

la punta per a recolzar-se a la neu.

NORMATIVA I MESURES DE SEGURETAT

A l'hora d'esquiar, com més elevades són les metes, més gran és la sensació de satisfacció

però també són els riscos. Per això hi ha una sèrie de normes que cal conèixer sobre el

comportament a la pista.

No oblidem que abans de sortir a la pista cal prendre una sèrie de precaucions bàsiques:

Realitzar un escalfament previ.

Cal estar hidratat, alimentat i descansat.

Utilitzar un equip adequat: guants, vestimenta apropiada i casc.

Utilitzar protecció solar: les ulleres de sol i les cremes són imprescindibles.

Revisar l'estat del material: esquís o taula, botes, bastons i sobretot les fixacions.

Cal informar-se sobre el comunicat meteorològic i consultar l'estat de la neu.

És millor conèixer l'estació: aconseguir un pla que reflecteixi totes les pistes i la

seva dificultat.

Cal contractar una assegurança d'accidents.

És important iniciar-se en l'esquí o l'snowboard amb un professional de

l'ensenyament que ens instrueixi en els primers passos.


Rosa dels Vents

10

Normes de seguretat:

Perquè esquiar sigui un plaer és important que els esquiadors i els surfistes de neu tinguin

una actitud responsable a les pistes i coneguin i respectin les normes de conducta:

Tant a l’incorporar-se com al sortir de la pista, cal cedir sempre el pas.

S’ha d’extremar la precaució amb els altres: no hem de posar en perill la resta

d’esquiadors.

Hem d’adaptar la velocitat i la forma d'esquiar a la pista, a la neu, al clima i al nostre

nivell; d’aquesta manera controlarem la velocitat.

Hem d’evitar fer curses o salts i controlar la nostra trajectòria per no posar en

perill als esquiadors es troben a la part més baixa de la pista.

En els avançaments, no hem de creuar la trajectòria d'altres i cal deixar distància

suficient amb els altres esquiadors.

Hem d’evitar parades que puguin entorpir la trajectòria d'altres esquiadors. Si ho

fem, intentar que sigui sempre on puguem veure i ser vistos, i evitar parar-nos

sota un canvi de rasant.

Hem d’observar, respectar i prestar atenció a la senyalització i a les indicacions que

ens doni un professor o un empleat de l'estació.

En cas que presenciem un accident, hem de prestar ajut i socórrer al ferit.


Rosa dels Vents

11

TIPOLOGIA DE PISTES

Els llocs per a la pràctica d’esports d’hivern , generalment ubicats en paratges naturals,

ofereixen gran varietat de serveis, però l’atracció general, són normalment, les pistes

d’esquí. Per orientar als esportistes, les pistes són classificades d’acord al seu nivell de

dificultat i es presenten als mapes seguint una classificació cromàtica.

VERDES

(Molt fàcils) Amb molt poca pendent (10-15%), generalment no superen els 500 metres, i estan

protegides de les inclemències meteorològiques. Sovint, s’ubiquen a cotes de neu baixes i inclús

rodejades de bosc per evitar el vertigen i l’impacte visual de les alçades. Són les ideals per

aquells que s’inicien en la pràctica d’esports de neu. Els mitjans d’elevació són lents per a

permetre als principiants anant adequant-se a ells.

BLAVES

(Dificultat mitja) Les pistes blaves tenen pendents més pronunciades que les verdes. Al no ser pistes

d’aprenentatge, en aquest tipus de pistes circulen esquiadors (i snowboarders) de tots els nivells. Els

mitjans d’elevació d’aquestes pistes són més ràpids ja que no són únicament per aprendre.

VERMELLES

(Difícils) Són pistes on fa falta un nivell mitjà alt. La pendent és força pronunciada, superant de

vegades el 40%

NEGRES

(Molt difícils/Nivell expert) La pendent supera el 50% i sovint són camins estrets que requereixen

gran destresa a l’hora de fer els girs. Aquestes pistes normalment es troben a cotes altes i només són

accessibles per esquiadors molt experimentats.

ITINERARIS

Pistes no patrullades ( Itineraris) Són itineraris, que tot i ser proposats i estar marcats als mapes de

les estacions d’esquí ( en color taronja), no estan condicionades ni patrullades. Per tant, es recomana

no travessar-les en solitari. En aquest tipus de pistes, els rescats no estan inclosos dins dels serveis

regulars de les estacions d’esquí. Són pistes de gran dificultat tècnica, només aptes, no només per

experts sinó per a aquells que coneixen molt bé la ruta.

FORA PISTA

De característiques similars als itineraris, es tracta de vessants de gran dificultat tècnica. L’esquiador

realitza el descens sense seguir un camí específic. Al contrari que a les pistes, no existeixen senyals ni

indicacions.


Rosa dels Vents

12

1.2. Habitant la neu

HISTÒRIA I CARACTERÍSTIQUES DE LES RAQUETES DE NEU

Què són les raquetes de neu?

Les raquetes de neu són uns estris que s'acoblen a les botes i serveixen per desplaçar-se

amb més comoditat i rapidesa sobre terreny nevat, s’utilitzen sobretot en la pràctica

del muntanyisme o alpinisme a l'hivern. Distribueixen el pes de la persona sobre una

superfície més gran de manera que el peu no s'enfonsa completament a la neu.

Quan es van començar a utilitzar i per què?

Les raquetes de neu es van començar a utilitzar fa més de 3.000 anys per satisfer les

necessitats d'alimentar-se i explorar nous territoris durant l'hivern. Les comunitats

indígenes d'Amèrica del Nord van ser pioneres a l'hora de construir raquetes de neu amb

més maniobrabilitat i resistència que les anteriors. Algunes de les raquetes més antigues

feien més de 2 metres de llargada, per la qual cosa eren molt poc manejables però

permetien caminar sobre neu molt profunda sense enfonsar-se.

Mentre avui s'utilitzen principalment per al lleure i per l’ús dels excursionistes i corredors,

en el passat eren eines essencials per a comerciants de pell, caçadors i qualsevol persona

que necessités moure's per àrees on nevava sovint de forma severa. Fins i tot avui, les

raquetes de neu són necessàries per a guardes forestals i altres col·lectius que han de ser

capaços de moure's per àrees inaccessibles a vehicles motoritzats quan hi ha neu

profunda.

Abans de que la humanitat construís raquetes

de neu, la natura ja proporcionava exemples de

la necessitat d’adaptar-se per moure’s a la neu.

Alguns animals, el més notable d’ells, la Lepus

americanus (llebre americana), ja

havia evolucionat al llarg dels anys i comptava

amb uns peus exageradament grans que li

permetien moure’s ràpidament per la neu

profunda.

http://es.wikipedia.org/wiki/Lepus_americanus

http://es.wikipedia.org/wiki/Lepus_americanus


Rosa dels Vents

13

Cap a finals del segle passat, a mesura que la societat va avançar del model rural a la

cultura industrial, les raquetes de neu van anar quedant en desús, per la qual cosa es van

començar a utilitzar amb finalitats recreatives. Així va néixer la pràctica de les raquetes

com a esport. Amb el temps els dissenys han anat evolucionant de la construcció amb

fusta i cuir cru a les raquetes d'alumini i policarbonat, que han revolucionat l'esport.

Com són?

Com pots observar a les fotografies, les raquetes de neu tradicionals tenen un marc de

fusta dura amb cordons de pell i les modernes, majoritàriament, són fetes de metall

lleuger o són una única peça de plàstic acoblada al peu per a distribuir el pes. A més,

generalment s'aixequen per la part de davant per a millorar la maniobrabilitat. Per al seu

bon funcionament no han d'acumular neu, per això tenen una reixeta, i han de tenir bones

fixacions als peus. Les raquetes antigues , pel seu disseny (excessivament grans), i pels

materials utilitzats, limitaven els desplaçaments a zones poc accidentades.

És en els últims anys, amb el pas de les raquetes a l’àrea de la competició , quan han anat

evolucionant i apareixent al mercat raquetes de longitud reduïda, realitzades amb

materials sintètics que permeten l’accés a la muntanya a tot tipus d’aficionats.

L’EQUIP I LA TÈCNICA ________________________________________________________________

L’equip

L’element imprescindible de l’equip per practicar rutes amb raquetes de neu (a més de les

raquetes), són els bastons, indispensables com a punt de recolzament per a equilibrar la

marxa.

D’altra banda, posarem especial atenció a la selecció de la roba que portarem a la

travessia. Tal i com faríem per qualsevol jornada a la neu, ens equiparem amb diverses

capes de roba; les haurem de seleccionar en funció de la temperatura ambiental i de

l’esforç físic que es calcula que realitzarem.

Posarem especial atenció en abrigar-nos bé les cames, ja que hem de tenir en compte que

a cada pas que realitzem una quantitat indeterminada de neu anirà a parar a elles.

Guants, barret i ulleres de sol completaran el nostre equip de neu.

Raquetes de neu

tradicionals Raquetes de neu

actuals


Rosa dels Vents

14

La tècnica

La tècnica necessària per a la pràctica d’esquí amb raquetes és extremadament senzilla. De

fet, consisteix bàsicament en posar-se als peus les raquetes. Les raquetes permeten, al

abastar una major superfície de neu, que el nostre cos no s’enfonsi a la mateixa.

L’especial disseny de les raquetes comporta una

necessària separació entre les cames, fet que fa que

caminar amb elles al principi sigui una mica difícil i ens

haguem d’adaptar durant una estona. Tanmateix, és

necessari saber que haurem d’adaptar lleugerament

el nostre pas a la longitud de la raqueta, per tant, si

són més llargues, el nostre pas serà més lent i llarg, i

hem de vigilar amb els entrebancs entre les raquetes i

les faltes d’equilibri. Caminar amb les raquetes no

requereix esforços tècnics, però si necessitarem més

força quan travessem accidents geogràfics.

ON PRACTICAR-HO

Les raquetes de neu no estan pensades per salvar desnivells ni per caminar per terrenys

durs. Per aquest motiu hem de tenir clar que no són el mitjà més adequat per a realitzar

ascensions d’alta muntanya, ni recorreguts que presentin canvis abundants de terreny.

A l’hora d’establir un itinerari per a les raquetes hauríem de buscar zones que siguin

relativament planes, sempre nevades i fàcils de recórrer. Boscs nevats, profundes valls,

camins o pistes forestals, són espais perfectes per a fer un passeig amb aquestes eines als

peus.

S’ha de ser conscient que les raquetes no serveixen per a superfícies gelades o per a la neu

dura. És totalment desaconsellable llançar-se a fer recorreguts sense un itinerari

prèviament establert i que es conegui a la perfecció, sinó ho hem així, és probable que ens

trobem amb totalment intransitables per a les raquetes i haguem de fer mitja volta.

CONSELLS

En principi les raquetes de neu no comporten en sí mateixes cap perill ja l’objectiu que

buscarem serà caminar. Ara bé, com a qualsevol pràctica d’esport a la neu, hem de ser

conscients de l’estat del medi sobre el que ens movem i el perill d’allaus.

Les regles bàsiques segueixen les de l’esquí de muntanya: mai hem de sortir sols, hem de

conèixer bé la ruta que es realitzarà, conèixer les condicions meteorològiques de la zona i

l’horari més adequat per fer la ruta.

Hem de tenir en compte que els desplaçaments en raquetes són més lents que els que

fem en esquís, (sobretot a la baixada), així que aquesta dada s’ha de considerar per poder

calcular els horaris de la nostra travessia.


Rosa dels Vents

15

IGLÚS

Un iglú o casa de neu és un refugi construït amb blocs de neu que generalment posseeix la

forma de cúpula. Els iglús s'associen normalment amb els esquimals, que els han utilitzat

com a refugi temporal per als caçadors durant l'hivern.

La seva construcció fàcil i barata el converteix en una alternativa d'habitatge per als

habitants de zones gelades. Existeixen diversos models i formes de decoració, però la més

comuna és la cúpula.

Tipus d'Iglú

Hi ha, fonamentalment, tres tipus d'iglú, els quals s'utilitzen segons la funció que han de

complir:

El més petit es construeix com un protecció temporal per a caçadors que lluny de la

seva llar, s'aventuren sobre el gel per a obtenir aliments. El seu ús és

fonamentalment de protecció durant la nit i té un ús de durada relativament curta.

Existeixen els de grandària mitjana, els quals serveixen com habitatge familiar,

albergant en una sola "habitació" l'espai de descans. La seva durada és de semi

permanència ja que requereix un manteniment constant que vigili l'estabilitat de

l'estructura.

Els més grans són capaços d'albergar fins a 20 persones. Són permanents i poden

ser una construcció gegant dividida en habitacions; també poden ser una sèrie

d'iglús petits interconnectats per túnels. S’ha de tenir en compte que per a la

construcció d’aquests iglús, ha d'haver-hi acord comunitari, pel que la "casa de gel"

passa a ser una part cultural comunitària.


Rosa dels Vents

16

Estructura

- Materials

La neu que s'utilitza per a construir un iglú ha de ser suficientment compacta com per a ser

tallada i col·locada de manera apropiada. La millor és aquella que ha remogut el vent,

perquè serveix per a compactar i entrellaçar els blocs. El buit que queda a la neu, després

d'extreure els blocs, s'utilitza per a la meitat inferior del refugi. La forma de construir un

iglú és senzilla, ja que no és necessària una estructura provisional de suport i cada bloc es

recolza en els anteriors fins a tancar progressivament tot l'espai.

- Construcció

La característica

fonamental de l’ iglú

és que està fet en

forma de cúpula, la

qual cosa permet que

la seva construcció no

requereixi

d'una estructura de

suport. Si la neu ha

estat ben compactada

i polida perquè

l'estructura es

mantingui forta, un

iglú ha de tenir la

capacitat de suportar

a una persona de peu

a la cúspide del

mateix.

Com ja s'ha indicat, la superfície d’on es treuen els blocs de neu haurà de servir base. La

disposició dels blocs base és circular, col·locant un prim en una vora i engrandint els blocs

a mesura que s'avança. Així, en espiral, es va elevant l'altura de l'estructura fins a tancar-la

a la cúspide. La porta ha de ser petita, situada a la base de la construcció. En ocasions, es

cava un túnel que evita que es filtri el fred per la porta, la qual cosa fa que

la temperatura de l’ iglú es mantingui més càlida que a l'exterior. La temperatura interna

pot oscil·lar entre els -7 i els 16 °C. La porta d'accés ha d'orientar-se a sotavent.

No s’ha d’oblidar col·locar un orifici raonablement gran a la part superior (no a la cúspide)

de la construcció, el qual servirà per a l'evacuació de gasos nocius per l’esser humà. De no

fer-se, l'estructura acumularà dits gasos, convertint-se en un claustre letal per a qui l'habiti.

Addicionalment, es pot col·locar una petita finestra sobre la porta, la qual pot servir per a

donar visibilitat i per a ventilació addicional si les condicions climàtiques ho permeten.

http://www.wikilingua.net/ca/articles/g/r/a/Grado_cent%C3%ADgrado.html


Rosa dels Vents

17

Modificacions

Gràcies a les excel·lents propietats aïllants de la neu, l'interior d'un iglú és sorprenentment

confortable. Els esquimals que es troben entre Groenlandia i l'Illa de Baffin cobreixen

l'interior del seu refugi amb pells d'animals per incrementar la temperatura fins a 5 o 20°C.

A més, les construccions de gran grandària, poden incloure diferents dissenys a l'interior,

llits, taules i fins i tot estufes. Hem de recordar que és una llar a la neu, per la qual cosa ha

de brindar totes les comoditats possibles a l'habitant.


Rosa dels Vents

18

1.3. EL PALLARS SOBIRÀ

TERRITORI I POBLACIÓ

El Pallars Sobirà és una comarca d’alta muntanya que s’estén al vessant sud dels Pirineus

axials, fronterera amb França. És situada a la vall de la Noguera Pallaresa, riu que en

constitueix l’eix nord-sud, i les seves valls de capçalera estan dominades per cims que

superen de llarg els 2.000 m, com ara el tuc de Colomers (2.930 m), el pujol de Saboredo

(2.830 m), Mont-roig (2.846 m), el pic de Sotllo (3.073 m) o la pica d’Estats (3.143 m), cim

culminant de Catalunya.

El Pallars Sobirà va formar part, a l’edat mitjana, del comtat pirinenc de Pallars, que en el

segle XI fou dividit en Pallars Sobirà i Pallars Jussà, divisió que s’ha mantingut en la actual

divisió comarcal. L’espai natural més destacable de la comarca és el Parc Nacional

d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, amb una superfície total de 40.852 hectàrees

repartides entre el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i la Val d’Aran.

En termes generals, el clima de la comarca es pot definir com a mediterrani, si bé l’altitud

(un dels factors que condiciona la diversitat dels trets climàtics a la comarca) comporta que

en indrets per damunt dels 1.500 metres es pugui parlar de clima alpí, que arriba a les

condicions més extremes als cims.

El Pallars Sobirà agrupa quinze municipis, repartits en 1.377,92 km2 . Es tracta d’una de les

comarques catalanes més extenses i és la que té la menys densitat de població, amb 5,2

h./km2 . La població total és de 7.191 habitants (padró del 2007). Sort, el cap comarcal, és

l’única població que supera els 1.000 habitants (2.264 h.). De la resta de municipis, deu

tenen menys de 400 habitants.


Rosa dels Vents

19

FAUNA I FLORA

La vegetació que trobem al Pallars sobirà és la típica de l’alta muntanya però degut a la

gran extensió de la comarca també existeixen diferències en el relleu. Hi ha un domini

submediterrani del roure de fulla petita i de la pinassa. Si anem riu Noguera Pallaresa

amunt, trobarem un alzinar muntanyenc que recorda els de les muntanyes mediterrànies

properes al litoral marí.

El faig és gairebé inexistent en aquestes terres continentals. L’avet, en canvi, forma grans

boscúries a les obagues de la part alta de la conca de la Noguera Pallaresa. Més amunt,

tenim l’estatge subalpí del pi negre que es barreja amb el neret i domina una gran

extensió prop dels Encantats. Per sobre l’estatge alpí, trobem els prats naturals, que

alimenten la ramaderia Pallaresa a l’estiu. Els boscs de ribera són formacions molt

importants. Vora els rius principals dominen els pollancres naturals o plantats i els verns.

Florísticament el Pallars presenta espècies molt diverses per la diversitat de microclimes, i

no només els arbres i arbustos tenen interès. Els bolets apareixen sempre que no faci fred

i plogui, i es recullen murgues, moixernons, carreretes, ceps, rovellons, fredolics, potes de

rata....Hi ha plantes remeieres (àrnica, gençana, pericó) amb aplicacions farmacèutiques i

gran quantitat de gerds i mores.

La diversitat d’altituds i orientacions, genera unes formacions vegetals que alberguen una

fauna molt rica, i que s’ha preservat per la baixa incidència de les activitats humanes. Al cel

podem observar grans carronyers com els voltors , l’aufrany i el trencalòs. Rapinyaires

com àligues, aligots, astors i astorets, milans, i els nocturns com els xuts, mussols,

meuques i els rats penats. Volen menys, però interessen molt per la seva raresa la perdiu

blanca, o el fascinant gall fer. Un altre amfibi diferent de les granotes I gripaus és el tritó

pirinenc. Hi ha també diverses serps i vidriols. A l’alta muntanya podem veure l’elegant

ermini i l’intrèpid isard on acostumen a passar-hi la major part de l’any. Alguns mamífers

són comuns com les guineus, i els senglars, que deixen rastres gens agradables per als

pagesos.

Roureda Boscs de ribera Prat natural

Perdiu blanca Isard Tritó Pirinenc


Rosa dels Vents

20

ECONOMIA

Al tractar-se d’una comarca molt muntanyosa,

al Pallars Sobirà trobem una economia

ramadera i forestal complementada per

l'activitat generada pel turisme que puja atret

per la bellesa del paisatge - Parc Nacional

d'Aigües Tortes-Sant Maurici - i la pràctica

d'esports d'hivern , el muntanyisme i la pesca.

Com a les altres comarques pirinenques,

l'aprofitament hidro-elèctric proporciona

alguns llocs de treball.

El sector primari del Pallars Sobirà és força

important, tot i que, donada l’orografia del

terreny, pot destinar poca superfície a conreus,

només 2.392 hectàrees. Gran part del terreny conreable de la comarca es destina a

pastures per a la ramaderia. Hi predominen els bovins, ovins i equins. El subsector de la llet

representa el 9%. L’activitat amb més repercussió és el sector de la fusta -amb el 42,9%-,

seguit del subsector vaquí -amb el 20,4%.

Pel que fa al sector secundari, el Pallars Sobirà és una comarca amb escassa implantació

industrial i molt poc important en les xifres totals del sector en el conjunt de Catalunya.

L’activitat pròpiament industrial més antiga que es coneix a la comarca és la de les fargues

( establiments on es produeix el ferro), de les quals la primera que s’hi va implantar sembla

que va ser la de la Guingueta d’Àneu. El subsector industrial que té la presència més

significativa a la comarca és el de l’energia, aigua i extractives. Això es deu principalment a

la implantació de la indústria hidroelèctrica. Els altres subsectors industrials que tenen

certa rellevància estan relacionats amb els recursos naturals de la comarca: el subsector de

la fusta i el suro, i el subsector dels aliments, begudes i tabac. El sector de la construcció

destaca perquè té un pes força superior al del conjunt de Catalunya, gràcies al increment

del turisme i a l’expansió immobiliària.

El sector de serveis, que és el més nombrós en quant a ocupació, l’encapçala el sector de

l’hoteleria. A continuació segueixen les administracions públiques, la sanitat i

l’ensenyament, les immobiliàries i els serveis empresarials , el comerç i altres activitats

socials i serveis.

MÉS INFORMACIÓ DEL PALLARS

La comarca del Pallars Sobirà té importants monuments romànics; aquest estil és una de

les manifestacions artístiques més representatives de la comarca i les seves mostres es

troben disseminades per tots els pobles. Monuments, ponts, esglésies i ermites donen fe

de la tasca d’arquitectes, enginyers, escultors i pintors d’aquella època. Gerri de la Sal un

exemple de arquitectura del romànic, situat a l’extrem meridional de la comarca, a la dreta

de la Noguera. El nom prové de les antigues salines que assecaven l’aigua d’una font

salada, situades aigua avall del poble. Sort, el cap comarcal, és el centre comercial i de

serveis de la comarca.

* El VAB representa el valor econòmic generat per una unitat productiva


Rosa dels Vents

21

Algunes de les festes populars de la comarca són la de les Falles d’Isil, la nit de Sant Joan, i

cap a les mateixes dates se celebra la Xollada d’Ovelles a l’Antiga.

La tradició de la comarca també és present a la gastronomia. La cuina del Pallars Sobirà té

moltes coses en comú amb la del Pallars Jussà. El porc i el corder són la base de saborosos

i singulars embotits. Té molt de prestigi el xolís, la botifarra traïdora (a base de llengua), el

gosset (de sang), el farcit de carnaval (amb panses i ou dur). La girella també és típica, es fa

amb arròs, corder i cansalada. Els formatges són de llet d’ovella: el tupí (conservat en

aiguardent) o el bossat (de llet de cabra). Entre els plats cuinats destaca el tupí de confitat

de porc, el freginat de sang i fetge de corder, el palpís, ous amb mel, col i trumfes amb suc

de rosta, civet de senglar, conill amb múrgoles o moixernons i allioli de codony, entre

d’altres.

EL POBLAMENT RURAL I L’URBÀ

El poblament és l’assentament humà en un territori. Aquest pot ser rural ( pobles i viles) o

urbà ( ciutats). Com ja hem anat veient, les poblacions del Pallars Sobirà es consideren

rurals, però, quins criteris defineixen si són ciutat o són poble?

Són poblaments rurals:

Els nuclis de població de menys de 10000 habitants.

- Existeixen dos formes: dispers i concentrat.

- Respon a diverses tipologies d’hàbitat rural segons:

o Materials ( pedra, fusta, fang..)

o El plànol: casa blocs ( arran de terra o en altura) i casa composta.

Els criteris per definir ciutat són:

- El nombre d’habitants. A Espanya una ciutat és una concentració de més de 10000

habitants.

- L’ocupació dels residents. Hi han de predominar les activitats del sector secundari i

les activitats del sector terciari.

- La forma o morfologia. Ha de ser un medi construït, amb espais densament

ocupats.

- Són el resultat d’un llarg procés d’urbanització, que ha passat per diferents etapes:

o Etapa pre-industrial: factors estratègico-militars, político.administratius,

econòmics i religiosos.

o Etapa industrial: localització de la indústria moderna.

o Etapa post-industrial: descens del ritme de creixement urbà i creixent

importància dels serveis com a factor d’urbanització.


Rosa dels Vents

22

1.4. Nivologia i climatologia

Anar a la muntanya comporta assumir uns quants riscos, es clar, per tant, convé

minimitzar-los. De tant en tant, alguna tragèdia ens mostra la cara despietada de les

muntanyes i, de cop, expressions com ara prudència i respecte envaeixen amb gran facilitat

converses i pensaments. Sempre hem de tenir en compte els elements naturals i conèixer

la climatologia i l’estat de la neu abans de sortir a caminar o a practicar qualsevol esport

d’aventura.

QUÈ ÉS LA CLIMATOLOGIA?

És la ciència que estudia el clima, les seves variants, el seus canvis i les causes d’aquests.

EL CLIMA DE MUNTANYA:

El clima de la muntanya es caracteritza per tenir els estius suaus i els hiverns freds.

Segons l'estació de l'any el clima és:

- A l'hivern hi fa molt fred i les precipitacions són en forma de neu.

- A la primavera hi plou sovint i la neu comença a fondre's, és l'època del desgel.

- A l'estiu es produeixen tempestes fortes a les tardes i s'anomenen tamborinades.

- A la tardor hi plou bastant i comencen les primeres nevades.

- La vegetació a la muntanya varia segons l'altura i l'orientació.

o Als cims, com que hi fa molt fred, no hi creix cap tipus de planta i el sòl és

rocós.

o Als vessants hi trobem primer prats d'herba, que resisteixen al fred, i més

avall boscos de pins negres i avets.

o A les valls hi creixen roures i faig.

CLIMATOLOGIA AL PALLARS SOBIRÀ

Situada entre els 600 m d’altitud del Congost de Collegats i els 3.143 m de la Pica d’Estats,

el Pallars Sobirà té un clima molt condicionat per l’orografia. És de tipus Mediterrani

Prepirinenc Occidental al sud de la comarca, Mediterrani Pirinenc Occidental més al nord i

amb trets oceànics a l’àrea de contacte amb la Vall d’Aran. La precipitació mitjana anual

oscil·la entre els 700 mm del fons de les valls i els més de 1000 mm de les capçaleres.

L’estiu sol ser l’estació més plujosa, mentre que l’hivern és la més seca. Pel que fa a la

temperatura, els hiverns són molt freds i els estius són suaus a les zones baixes i frescos a

l’alta muntanya.

QUE ÉS LA NIVOLOGIA?

La Nivologia és la ciència que estudia el comportament de la neu.


Rosa dels Vents

23

ELS ESTATS FÍSICS DE LA MATERIA

Tots els objectes que veiem al nostre voltant tenen alguna cosa en comú: estan fets de

matèria. A la natura hi trobem la matèria en tres estats físics: sòlid, líquid i gasós.

- La matèria en estat sòlid: El seu volum és constant i la seva forma és invariable, les

partícules ocupen posicions definides.

- La matèria en estat líquid:. El seu volum és constant i la seva forma és variable. Les

partícules es poden moure entre elles.

- La matèria en estat gasós: El seu volum i la seva forma són invariables.

Hi ha substàncies que,

depenent de les condicions,

poden presentar-se en els tres

estats i canviar de l’un a l’altre.

L’exemple més clar és el de

l’aigua.

Aquests canvis es produeixen

mitjançant la intervenció de la

calor: escalfant o refredant.

Els passos de sòlid a líquid,

fusió, i de líquid a gas,

vaporització, necessiten

absorbir calor perquè es

produeixin.

Els passos de gas a líquid,

condensació , i de líquid a

sòlid, solidificació, necessitin

que la substància cedeixi calor

per produir-se.

Com poden explicar els diferents estats i com canvien?

Segons el model cinètic:

- La matèria està formada de partícules molt

petites.

- Les partícules que formen la matèria es troben

en continu moviment.

- Existeixen forces, anomenades de cohesió, que

mantenen més o menys unides les partícules. Sòlid Líquid Gasós


Rosa dels Vents

24

EL PROCÉS DEL CICLE DE L’AIGUA

1. Evaporació: L’aigua s’evapora de la superfície oceànica, terrestre i també els organismes en

forma de transpiració de plantes, que contribueixen en un 10% en l’aigua que va cap a

l’atmosfera.

2. Condensació: L’aigua en forma de vapor puja i es condensa formant els núvols.

3. Precipitació: Es produeix quan les gotes d’aigua que formen els núvols es refreden

accelerant la seva condensació, aquestes gotes d’aigua s’uneixen entre sí i el major pes

d’aquestes fa que hi hagi la pluja. La pluja pot ser sòlida o líquida.

Aquest es el procés principal del cicle de l’aigua encara que també trobem

altres processos referents a l’aigua que també són interessants com per exemple:

Infiltració: Succeeix quan l’aigua que arriba a terra es filtra i passa a ser subterrània. La

proporció de l’aigua que es filtra depèn de la permeabilitat del terra, del pendent i de la

cobertura vegetal.

Fusió: Aquest és el estat de quan la neu passa a ser aigua per l’època del desgel.

Solidificació: Quan la temperatura baixa dels 0ºC l’aigua es congela, sorgint així la

precipitació de neu o pedra, la diferència és que la neu és la solidificació de l’aigua a baixa

alçada.

PARLEM DE NEU

Ara que ja entenem el procés de l’aigua, podem deduir que la neu és la precipitació d’aigua

en forma de multitud de petits cristalls de gel, anomenats flocs de neu. A causa de la seva

composició granular, té una estructura suau i flonja, llevat que estigui compactada a causa

de la pressió. La neu no és un material inert, és troba en constant evolució i no para de

transformar-se, sotmesa al seu propi pes que la comprimeix i a les diferències de

temperatura entre el dia i la nit.


Rosa dels Vents

25

Formació de la neu

Generalment la neu es forma per sublimació inversa del vapor d’aigua en les capes altes de

l’atmosfera, a una temperatura inferior als 0 °C. Per tant, perquè es formi un cristall de neu

és indispensable la presència d’aigua a l’atmosfera. L’altre factor essencial és el fred. El

núvol ha d’estar per sota dels 0ºC, però no és l’únic paràmetre que entra en joc, ja que

podem tenir núvols a una temperatura de -40ºC sense cap cristall de gel, formats

exclusivament per gotes d’aigua; en aquest cas es parla d’aigua sobre refredada.

L’ocurrència, quantitat i intensitat de les nevades depèn, entre d’altres factors, de la latitud,

l’altura, la distància al mar o l’oceà i de l’estació de l’any.

Tipus de neu

Hi ha diferents tipus i qualitats de neu, cada una amb les seves característiques:

Neu fresca: és la neu que acaba de caure, normalment serà una neu seca, amb

poca densitat (100Kg/m3), no es deixa empedreir. Neu pols: La seva estructura és a base d'acumulacions de volves de neu amb poca

cohesió. Neu ventada: aquesta neu és conseqüència de l'efecte del vent i el resultat pot

tenir diferents qualitats de neu, sempre, però serà més dificultós esquiar sobre

aquest tipus de neu. Neu dura: és una neu compactada. Neu gelada: La neu és una superfície llisa i brillant. Neu humida: Bé per la pluja o per la temperatura elevada que fonen part de la

neu, la neu humida és una barreja de neu amb aigua. Neu Primavera: No és un tipus de neu concreta, sinó que va canviant segons

avança el dia. A les primeres hores del dia la neu és dura, al augmentar la

temperatura passa a ser pols i es transforma finalment en humida. Per la tarda es

forma una capa de neu costra al comença a baixar la temperatura. Neu costra: tenim una primera capa de neu dura i a sota una capa de neu tova.

Tipus cristalls

Si observem la neu que cau en diverses nevades

d'una temporada veurem que la forma dels cristalls

és molt variada; algunes vegades veurem cristalls

dendrítics; d'altres, petites agulles; d'altres encara,

cristalls dendrítics agregats en flocs o bé petites

boletes anomenades neu rodona.


Rosa dels Vents

26

EFECTES DE LA NEU

Les nevades importants poden afectar les infraestructures i els serveis públics, alentint

l’activitat humana, fins i tot a regions que estan habituades a un clima amb una presència més

o menys important de neu. El transport aeri i el terrestre poden quedar molt disminuïts o, fins

i tot, blocats per complet. A les poblacions que viuen a zones propenses a les nevades s’han

desenvolupat diverses formes de viatjar d’acord amb les condicions de terrenys amb neu. Així,

es fan servir esquís, raquetes de neu i trineus tirats per cavalls, gossos i altres animals; en els

darrers anys han aparegut vehicles com les motos de neu. Determinats serveis públics bàsics

com l’electricitat, les línies telefòniques i el subministrament de gas també poden quedar

interromputs. A més, la neu pot fer que sigui molt més difícil viatjar per carretera i apareguin

dificultats per poder utilitzar els vehicles a motor de manera eficient.

LES ALLAUS

Les allaus són un

fenomen natural

que es desenvolupa

amb freqüència a

les zones de

muntanya de clima

fred i temperat. Sense cap mena de

dubte, són un dels

perills més gran

que té un

esquiador de

muntanya. La

característica més

problemàtica és la

seva incertesa a

l'hora de produir-

se.

Tenim diferents tipus d'allaus:

Allaus de fusió: Les allaus de fusió són molt lentes i pesades sempre quan la

temperatura de l'aire estigui per sobre dels zero graus.

Allaus de neu nova: Les allaus de neu nova són degudes a una gran acumulació de

neu després d’una nevada, normalment per un sobrepès d'aquesta neu nova

acabada de caure.

Allaus de placa: Les allaus de placa es produeixen pel lliscament entre les plaques

de neu que no estan prou cohesionades entre elles. Habitualment és el pas d'un

esquiador el que les provoca o també el pas d'un animal.


Rosa dels Vents

27

MESURES DE PREVENCIÓ

Quines són les millors mesures de prevenció?

Per poder gaudir d'una sortida a la neu amb total seguretat, cal:

Preparar-la amb antelació.

Conèixer el recorregut.

Conèixer la previsió meteorològica i el risc d'allaus.

Dur l'equipament adequat.

Hem de traçar el nostre itinerari per allà on sigui

més segur, per exemple zones boscoses on els

arbres faran d'ancoratge a la massa de neu. Si

ens trobem en una zona sospitosa, la creuarem

d'un en un i separats a una distància de entre 10

i 15 metres.

Hem de vigilar els dies els quals ha baixat

bastant la temperatura, ja que la última capa de

neu no s’ha pogut compactar i es més fàcil de

que es desprengui, també hem d’evitar les hores

amb major exposició al sol, és a dir de les 14:00

a les 15:00 hores.

S’ha d’evitar portar animals grans els quals

poden provocar allaus, com fer sorolls molt forts

ja que aquests també en poden provocar. És recomanable no travessar plaques de neu

amb forta pendent (+ de 45º) i que no tinguin arbres ni vegetació.

Si durant tres dies han caigut nevades continues, existirà un perill important d’allaus.

Segons l’alçada de la neu existeix un perill més o menys elevat:

Més de 80 cm. Perill general molt elevat, freqüents i importants allaus fins i tot a les valls. No sortir

d’excursió.

50 a 80 cm. Perill generalitzat. No sortir d’excursió.

30 a 50 cm. Perill a zones localitzades.

30 cm. Perill general, sortir amb precaució.

La arba, sonda i la pala són elements molt aconsellables quan anem a la muntanya, ja que

en cas d’allau una arba ens permetria ser localitzats o per cas contrari una sonda i una pala

ens ajudaria a localitzar al individu o individus els quals han estat atrapats per l’allau.

Què hem de fer si ens trobem en mig d'una allau?

Ens haurem de desprendre dels esquís i els bastons i mantenir-nos a la superfície de

l'allau. Això podem aconseguir-ho fent moviments de braçada. Cal que posem les mans

davant de la cara i fem un espai per poder respirar un cop l'allau s'hagi aturat


Rosa dels Vents

28

1.5. Esports de neu

Si pensem en esports de neu, de ben segur que ens ve al cap l’esquí i el snowboard. Sabies, però,

que existeixen molts altres esports que cada vegada són més coneguts al nostre país i que molts

d’ells son modalitats Olímpiques?

Els esports d’hivern són qualsevol modalitat esportiva relacionada amb la neu i el gel, ja

sigui natural o artificial. Habitualment es practiquen a l'hivern, però hi ha alguns que es

practiquen a l’interior i per tant es poden practicar durant altres estacions de l’any.

ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

Als Jocs Olímpics d’Hivern hi tenen lloc els esdeveniments esportius més importants del

món, al costat dels Jocs Olímpics d’estiu. Van néixer al 1924 a París i es realitzen cada

quatre anys.

CLASSIFICACIÓ DELS ESPORTS D’HIVERN

L’ESQUÍ

L’esquí acrobàtic o esquí freestyle és una prova esportiva d’esquí, a la qual els

esquiadors han de realitzar salts i trucs. Existeixen dos grans especialitats diferenciades,

l’aerial, on s’efectuen salts acrobàtics que són valorats per un jutges; i el mogul, en el qual

es descendeix per una escarpada pendent de neu plena de sots (bumps), pels quals els

esportistes han d’anar fent salts acrobàtics.

El biatló és un esport olímpic d'hivern que combina l'esquí de fons i el tir al blanc. El seu

funcionament és una cursa d'esquí de

fons a la qual en determinats punts del

recorregut els participants han de parar-

se a disparar amb un rifle sobre un

blanc estàtic, de tal manera que cada

error al tir penalitza, ja sigui recorrent

una distància addicional o bé afegint

temps al total de la prova. Guanya el qui

finalitza amb menys temps.

L'ESQUÍ

•Esquí alpí

•Esquí de fons

•Biatló

•Freestyle ski

TRINEUS

•Bobsleigh

•Skeleton

•Luge

•Muixing

ESPORTS SOBRE GEL

•Hoquei sobre gel

•Patinatge sobre gel (artístic, velocitat...)

• SNOWBOARD


Rosa dels Vents

29

El biatló té el seu origen en el fet que els homes de les terres nòrdiques necessitaven anar

de caça desplaçant-se sobre esquís (o els seus equivalents) i carregant una arma al

damunt. Amb el temps aquesta necessitat esdevingué la versió lúdica i esportiva que avui

coneixem. Hi ha diverses proves i modalitats dins del biatló. Aquestes són: individual,

Sprint, persecució, relleus i sortida en massa, tant en categoria masculina com femenina.

SALT D’ESQUÍ

El salt d'esquí és un esport olímpic d'hivern que

consisteix en baixar sobre esquís per una rampa per

agafar velocitat i després iniciar el vol amb l'objectiu

d'aterrar el més lluny possible.

El salt d'esquí és una de les proves més espectaculars

dins dels esports d'hivern, i resulta atractiu fins i tot per

aquells que no són molt aficionats a aquest tipus

d’esports. És una prova que té una gran dificultat tècnica i per això requereix molta

preparació, ja que l'esquiador no només ha de saltar el més lluny possible, sinó que ha

d'aterrar sense contratemps. Un accident no només li restaria puntuació sinó que sovint té

conseqüències fatals per l'esportista. A m durant el vol ha de tenir cura amb l'harmonia i

l'estètica del moviment, ja que a més de la distància uns jutges valoraran l'estil, influint els

dos factors en la puntuació final.

TRINEUS

Bobsleigh Luge Skeleton

El bobsleigh és un esport olímpic d’hivern que juntament amb el luge (trineu lleuger) i

el skeleton (trineu simple o senzill) representen diferents modalitats de descens en trineu.

Múixing és tant un esport com una forma de transport que es caracteritza per l'ús de

gossos de tir. Consisteix a lliscar sobre la neu fent servir un trineu o uns esquís, empesos

per un o més gossos. La persona que dirigeix l'equip de gossos i el trineu

s'anomena múixer. El múixing és un esport practicat arreu del món, però principalment a

l'Amèrica del Nord i al nord d'Europa, encara no és Olímpic tot i que diverses Federacions

estan treballant perquè així sigui. Les competicions més importants al nostre país són;

http://es.wikipedia.org/wiki/Skeleton


Rosa dels Vents

30

Pirena: També anomenada

"La Ruta Blanca dels Pirineus",

consisteix en una travessia de 15

dies a través dels Pirineus (passant

per Aragó, Catalunya, Andorra

i França).

Monegros: Carrera sobre

terra que té lloc al desert de

Monegros d'uns 150 km.

Els tipus de "gossos de trineu" que s'utilitzen en el múixing són generalment races

nòrdiques amb gran similitud entre elles i amb el llop. Són animals que tenen un pelatge

dens que els aïlla de les baixes temperatures que han de suportar durant les travessies, i

són, a més, sociables amb altres gossos, ja que han de treballar i conviure en equip. Hi ha

principalment dos tipus de gossos utilitzats en el múixing: gossos de càrrega, grans i

robustos, i gossos de carrera, ràpids i amb cames llargues

Equip de gossos

Els diferents gossos que formen un equip reben diferents rols a l'hora de córrer. Es poden

distingir principalment els gossos líder, els gossos de gir, els gossos d'equip i els gossos

roda.

Els gossos líder s'encarreguen de dirigir a la resta de l'equip i marcar el pas. Normalment

n'hi ha un parell en cada equip, tot i que a mitjans del segle vint se'n solia utilitzar només

un. Les qualitats per un bon gos líder són la intel·ligència, iniciativa, sentit comú i l'habilitat

de detectar un camí que està en males condicions.

Els gossos de gir es troben immediatament darrere del líder. S'encarreguen de fer girar a la

resta de l'equip darrere seu quan és necessari.

Els gossos d'equip es troben darrere dels gossos de gir, i la seva funció és afegir més força a

l'equip. Si un equip és molt reduït pot no tenir cap gos d'equip.

Els gossos roda són els que es troben més a prop del trineu. Han de ser gossos calmats i

tranquils, que no es sobresaltin amb el soroll i el moviment del trineu. Algunes qualitats

destacades que un gos roda ha de tenir són força, fermesa i l'habilitat d'ajudar a guiar el

trineu en corbes difícils.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pirena

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arag%C3%B3

http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalunya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Andorra

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7a

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monegros

http://ca.wikipedia.org/wiki/Km


Rosa dels Vents

31

ESPORTS SOBRE GEL

L’Hoquei sobre gel és un esport d'equip, olímpic d'hivern. Es

juga en una pista de gel (rink) entre dos equips, on, tant els

jugadors com els àrbitres utilitzen patins de gel (skates). Els

jugadors es mouen patinant sobre el gel, arribant a assolir

elevades velocitats, el que converteix l'esport en un esport

molt ràpid i espectacular. Usen pals (sticks) per a moure i

passar-se un disc (puck). L'objectiu és situar el disc en la

porteria de l'equip contrari (marcar gols). L'equip que ha

marcat més gols al final del partit en resulta vencedor.

El patinatge artístic sobre gel també és un esport olímpic des del

1908. Existeix la modalitat masculina, femenina i per equips. En aquest

esport es valoren les figures i la tècnica empleada.

El curling és un esport de precisió i d’equip, amb alguna

similitud amb les bitlles i la petanca que es practica a

una pista de gel. Dos equips de quatre participants

competeixen entre ells lliscant 8 pedres de granit de

20kg cadascuna sobre un passadís de gel de

45,5 metres de longitud i 4,75 m d’amplada.

SURF DE NEU O SNOWBOARDING

El surf de neu (en anglès, snowboarding) és

un esport en que s'utilitza una planxa de neu i que

sol compartir espai amb l'esquí alpí. Es pot practicar

tant fora les pistes com en pistes especialitzades on

es troben baranes, tubs, entre d'altres, per a poder

fer salts i moviments més complicats. Fonamentalment existeixen dos modalitats: freestyle

(estil lliure que es focalitza en la realització de

piruetes o tricks ) i freeriding (descens lliure,

normalment a llocs extrems). Existeix un tipus de

planxa adequada a les característiques de cada modalitat.

http://es.wikipedia.org/wiki/Metro

http://es.wikipedia.org/wiki/Longitud


Rosa dels Vents

32

IMPACTE AMBIENTAL

Quan sortim a la muntanya, ens trobem en contacte amb la natura en estat pur, amb els

anys, però, les zones muntanyoses han anat canviant i variant la seva morfologia degut a

l’acció humana que provoca un impacte ambiental, en la majoria dels casos negatiu i nociu

per l’entorn.

Un impacte ambiental es el resultat de l’acció de l’home sobre el medi ambient al planeta Terra.

Alguns dels impactes que generem els essers humans son:

- La contaminació de l’aire

- L’augment de l’efecte hivernacle i el canvi climàtic.

- La desforestació

- El problema de la generació de residus.

Una de les conseqüències més visibles a l’alta muntanya és la del canvi climàtic que

provoca el fenomen natural del desgel.

El desgel

Gota a gota, torrent a torrent, cada primavera la neu que a l’hivern s’acumula als cims de

les muntanyes es desgela i baixa cap als rius, els llacs i els embassaments.

El desgel o desglaç és la fusió de les neus i les geleres a conseqüència del augment de

les temperatures a la primavera. El desgel allibera enormes volums d'aigua congelada

durant l'hivern; creix així el cabal dels rius, eventualment fins i tot provocant inundacions.

Els científics fa anys que veuen que cada vegada hi ha menys gel a les glaceres i als cims de

les muntanyes. Cada vegada es fonen més ràpid , no esperen a la primavera ja que les

estacions ja no mantenen les seves temperatures, fa més calor durant tot l’any. Això es

degut a la evolució del clima, produït per ESCALFAMENT CLIMÀTIC.

L’acumulació d’’aigua desgelada fa pujar el nivell del mar i en canvia la densitat, per tant,

altera els corrents marins, les temperatures atmosfèriques i els corrents migratoris dels

animals.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fusi%C3%B3_(canvi_d%27estat)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Neu

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gelera

http://ca.wikipedia.org/wiki/Temperatura

http://ca.wikipedia.org/wiki/Primavera

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hivern

http://ca.wikipedia.org/wiki/Inundaci%C3%B3

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cabal_hidr%C3%A0ulic

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rius

http://ca.wikipedia.org/wiki/Inundaci%C3%B3


Rosa dels Vents

33

1.6. Condició física i salut

Què és la condició física?

Moltes vegades, per l’esforç constant que realitza el nostre cos a la vida quotidiana , el

nostre organisme es cansa. Qui no ha tingut la sensació al final d’un dia d’estar

completament mort? La capacitat que tenim per superar millor aquest cansament depèn

de la Condició Física.

Des d’una perspectiva de la SALUT, la condició física indica la capacitat d’una persona per a

realitzar les tasques quotidianes de manera adequada i vigorosa, de poder gaudir

d’activitats de lleure i d’estar en condicions de resoldre situacions imprevistes que

requereixin un esforç complementari; retardant al màxim l’aparició de la fatiga i prevenint

l’aparició de lesions. Respon al comentari que coneixem com “ESTAR EN FORMA” La

condició física saludable doncs, és l'estat de forma en què es troba una persona i que li

permet realitzar sense excessiva fatiga qualsevol activitat física, ja siguin activitats de la

vida quotidiana o activitats esportives.

La nostra condició física evoluciona amb l'edat, ja que adquirim hàbits que la modifiquen i

el ritme de vida molts cops no ens ajuda a mantenir-la en plena forma. L'activitat física ens

pot ajudar a pal·liar aquests problemes.

L’estil de vida de les societats desenvolupades com nosaltres ens condueix molts cops al

sedentarisme i, per tant, a la disminució de l’activitat física, a menjar ràpid (cosa que

comporta desequilibris a la dieta), a sofrir estrès… un conjunt de factors que afavoreixen

l’aparició de malalties cardiovasculars, respiratòries, de l’aparell locomotor i psicològiques,

entre d’altres.

Amb tot, molts dels factors de risc i dels trastorns produïts per aquestes malalties poden

disminuir amb la pràctica d’una activitat física ben orientada i amb la modificació dels

nostres hàbits de vida.

L’Organització Mundial de la Salut defineix el concepte "salut" com el nivell més elevat de

benestar físic, mental, social que les persones poden arribar a tenir dins de la seva societat.

Per aconseguir aquest benestar haurem de tenir en compte alguns factors:

1. Cal controlar que la dieta sigui adequada a les necessitats tant quantitatives

(quantitat d’aportament calòric) com qualitatives (proporció adequada dels

diferents substrats energètics, vitamines, minerals, aigua…).

2. Evitar hàbits nocius com el tabac o l'alcohol.

3. Evitar la vida sedentària amb la pràctica d'exercici físic de manera regular.

Per tant, revisar els costums i adaptar-los a la nostra situació ens permetrà millorar la salut i la

qualitat de vida.


Rosa dels Vents

34

FACTORS QUE INTEGREN LA CONDICIÓ FÍSICA

Si mantenim aquests aspectes

dins dels paràmetres adequats

podrem millorar el nostre estat

de salut general i fer disminuir

el risc de certes malalties.

Com evolucionem amb l’edat?

Des del naixement hi ha constants canvis en l'organisme que influeixen en la nostra

condició física com, per exemple, la variació de la talla i del pes.

També canvien i evolucionen els aparells i sistemes respiratori, cardiovascular, nerviós,

locomotor, etc., i modifiquen les nostres capacitats físiques (la força, la resistència, la

flexibilitat, la velocitat…).

La majoria de les capacitats físiques aconsegueixen assolir el màxim desenvolupament de

forma natural entre els 18 i els 25 anys. A partir d’aquest moment comencen a disminuir,

però mitjançant l’activitat física i a l‘entrenament podem augmentar-les, a qualsevol edat, i

disminuir-ne el ritme de regressió.

Com i millorar-la i mantenir-la?

1. La realització d’activitat física de manera regular

2. L ’adopció d’hàbits saludables ens permeten millorar la nostra condició física.

FER ESPORT, GUANYAR SALUT

Què vol dir fer esport? Vol dir córrer i suar? Formar part d'un equip, entrenar-se dues

vegades la setmana i jugar partits el dissabte? Posar-se uns esquís a la temporada de neu i

baixar per les pistes? Enfilar-se a una barca i fer un descens entre aigua i pedres? Grimpar

per les parets? Travessar prats i muntanyes per les sendes? Fer esport és tot això i més.

Condició física

Qualitats físiques bàsiques

Resistència

Força

Flexibilitat

Velocitat

Qualitats motrius

Coordinació

Agilitat

Equilibri


Rosa dels Vents

35

Avantatges més enllà dels físics

L’esport, segons ha quedat demostrat, afavoreix el correcte desenvolupament dels

sistemes fisiològics, com el cardiovascular i el pulmonar i enforteix el sistema múscul

esquelètic. Hi ha estudis que apunten que els nens que fan una activitat física de manera

regular, tenen una millor integració social i un menor risc d’adquirir hàbits poc saludables.

La pràctica regular d’activitat física té efectes beneficiosos per a la salut, tant físicament,

com psíquicament i socialment:

Millora la forma física, la flexibilitat i el to muscular.

Millora la força muscular i la mobilitat de les articulacions.

Disminueix els símptomes d’ansietat i depressió, millora l’estat d’ànim i produeix

sensació de benestar.

Ajuda a relaxar-se i a agafar el son.

Disminueix el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis de l’adult,

osteoporosi…

Ajuda a controlar la pressió arterial i el pes.

Ajuda a millorar la nostra autoconfiança i la nostra pròpia imatge.

PIRÀMIDE DELS ALIMENTS

La piràmide dels aliments és una guia que ens serveix per aprendre a escollir els aliments

que incloem a la nostra alimentació, aconseguint d’aquesta manera una alimentació sana,

variada i equilibrada d’una forma senzilla.


Rosa dels Vents

36

DECÀLEG SALUDABLE

MENJAR A L’HIVERN Durant l’hivern, amb la baixada de temperatures, el nostre cos demana aliments més

calents i amb una aportació calòrica major per poder aguantar durant tot el dia. El fred i la

pluja van acompanyats de plats més cuinats i més calòrics com la sopa, els estofats i les

llegums que guanyen terreny a les amanides estiuenques. Per tant sí és cert que ingerim

més calories a l’hivern que a l’estiu. A més a més, recordeu les festivitats nadalenques i els

menús que preparen les nostres famílies!

També és cert que quan fa fred hi ha més consum de glucògen, es necessita glucosa com a

combustible per a fer front a la tremolor corporal, de les dents i per combatre la pell de

gallina. Aquesta necessitat extra d’energia pel fred és més evident en feines d’exterior, i el

cos ho extrapola amb l’augment de la gana; així q mengem més sense donar-nos-en

compte tant si ho necessitem com si no. A continuació, us presentem unes recomanacions

per a millorar la nutrició energètica a l’hivern, no passar fred i estar en forma!

Escull una alimentació variada, així assegures el

consum de tots els nutrients necessaris pel manteniment

de la teva salut.

Menja tots els dies aliments de tots els grups, per

assegurar una dieta variada i sana

Inclou a la teva alimentació 5 racions de fruita i verdures per a garantir bona salut.

Respecta els teus horaris de menjar: recorda que com a mínim s'han de fer tres al

dia, però allò ideal són cinc: esmorzar, snack a mig matí,

menjar, berenar i sopar.

Modera el consum de menjar ràpid com la pizza,

hamburgueses, patates fregides o llaminadures.

Aporten grans quantitars de sucre, sal i greixos saturats.

Disfruta del menjar! Comparteix els àpats amb

família i/o amics.

No existeixen aliments bons o dolents, el que existeix són mal hàbits d'alimentació. Si

es respecten les pautes de la piràmide, es pot menjar de

tot.

Evita picar entre hores, pero si no pots evitar-ho, escull

aliments més saludables com fruits secs, fruita o iogurt.

Beu molta aigua durant el dia, especialment abans de

practicar algun esport.

Realitza almenys 30 minuts d'activitat física: pot ser

caminar, ballar, ajudar amb les tasques a casa, treure el

gos...


Rosa dels Vents

37

A l’hivern….

ESCALFAMENTS I ESTIRAMENTS

Després de menjar bé i d’haver planificat la pràctica esportiva o l’exercici que realitzarem,

no ens podem oblidar de la importància d’escalfar abans i estirar al finalitzar l’activitat.

Que és l’escalfament?

L’escalfament són un conjunt d’exercicis que es realitzen abans de començar qualsevol

activitat física, per tal de poder-la fer en les millors condicions, millorant el seu rendiment i

disminuint el risc de lesions.

Objectius de l’escalfament

Activar la funció de l’aparell respiratori: es respira més ràpid i més profundament, així els

pulmons captan més aire de l’exterior i per tant tenim més oxigen per realitzar l’esforç.

Activar la funció del cor i de l’aparell circulatori (artèries, venes i capil·lars): el cor

batega més de pressa per tant, circula més sang pels vasos sanguinis portant més oxigen als

músculs que treballen.

Augmentar la temperatura corporal: augmenta la temperatura muscular i per tant els

músculs poden treballar amb més velocitat i eficàcia.

Preparar les articulacions i els músculs: amb l’escalfament lubrifiquem les articulacions i

estirem els tendons i les fibres musculars.

Activar el sistema nerviós: augmenta la coordinació muscular.

Augmentar la motivació i la concentració: predisposa a fer la classe i/o l’entrenament

amb més ganes.

Per aconseguir escalfor a dins del cos

•Consumiu cereals, llegums, verdures a diari amb coccions llargues com estofats, vapor o pressió. D’aquesta manera també aconseguim realçar el sabor dolç de les verdures

•Incloeu espècies que escalfin l’organisme: canyella, clau, gingebre, nou moscada. També va bé utilitzar condiments que reforcen els òrgans digestius com el miso, el tamari o salsa de soja.

•No sopeu plats freds com ara amanides, fruita, formatge i iogurt. Intenteu prendre una crema de verdures de temporada, verdures cuites o estofades, peix guisat i sense gaire oli.

Evitar els aliments que refreden el cos en excés

•Algunes espècies, com el pebre, el curri i la mostassa, refreden l’organisme.

•Les fruites tropicals, com la pinya, la papaia, el mango, el plàtan; fruites que es consumeixen en regions amb climes calorosos.

•Llet i derivats; quan hi ha fred intern, aquests aliments proporcionen una energia freda i es recomana no abusar-ne. Per assolir una bona aportació de calci es pot seguir una dieta rica en verdures, fruita seca i cereals integrals.

•Amanides, i altres aliments que es consumeixen freds.


Rosa dels Vents

38

Tipus d’escalfament

Escalfament general:

Són un conjunt d’exercicis als quals intervé la major part de la musculatura del cos independentment

de l’activitat que s’hagi de practicar després. Es realitza a una intensitat baixa.

Característiques:

La seva durada varia entre 10-15 minuts.

Ha de ser suau al principi i anar augmentant a poc a poc la intensitat.

Han d’intervenir-hi totes les parts del cos i involucrar els principals grups

musculars i les principals articulacions.

Els exercicis han de ser senzills i variats.

Parts

Exercicis de mobilitat articular: mobilitzar totes les articulacions de l’organisme.

Exercicis o moviments globals que augmentin les pulsacions en els quals intervé

la major part del cos , per exemple, la cursa o jocs de ritme suau.

Exercicis d’estirament dels principals músculs.

Exercicis amb més intensitat que ens preparin per l’activitat posterior com

abdominals, flexions, salts, acceleracions i esprints.

Escalfament específic:

Són el conjunt d’exercicis que es realitzen després de l’escalfament general on els moviments són

similars a l’activitat física que s’ha de practicar tot seguit. Aquests exercicis però es realitzen a una

intensitat menor. Ex.: un atleta farà petites curses i intenses, un jugador d’handbol farà llançaments a

porteria i un de bàsquet entrades i tir a cistella.

I els estiraments?

Els estiraments són una part molt important de l’exercici físic ja que ens ajuden a prevenir

lesions, agulletes i milloren la nostra flexibilitat.

Aquests s’haurien de fer tant abans, com després de qualsevol entrenament o activitat

física, si no podeu fer les dues tandes tant les d’abans com les després, que sigui sempre la

de després la que no falti en qualsevol entrenament, inclòs incrementant algun exercici

addicional d’estiraments.

Els estiraments és poden fer a qualsevol lloc, a casa, al parc, a la muntanya…. Quan

s’efectuen els estiraments, els hem de fer d’una forma suau i lenta, sense cap moviment

brusc i evitant els rebots. Cada cop que és faci un exercici s’ha de notar una tensió

muscular, però sense arribar a dolor. Aquesta tensió ha d’anar augmentant al llarg del 20’’

que ha de durar cada exercici, així ens assegurem que el múscul s’ha estirat una mica.


Rosa dels Vents

39

TIPUS D’ESTIRAMENTS


Rosa dels Vents

40

1.7. Els professionals dels esports de muntanya

La passió per la muntanya fa que molts esportistes optin per fer de la seva afició el seu ofici. En

el transcurs de les últimes dècades hi ha hagut una professionalització molt important del sector

de treballadors de muntanya en les seves variants: guies, tècnics esportius i tècnics d’activitats

del lleure.

Això permet donar als usuaris una qualitat superior, ja que els coneixements específics per a

treballar en aquest entorn son imprescindibles per a garantir la seguretat dels participants.

Per tant, no qualsevol persona pot exercir aquestes tasques, es necessiten estudis superiors i

títols específics per a cada modalitat.

Esports d’hivern

Si t’interessa el món de l’esport i la muntanya,

és important saber que necessitem uns estudis

mínims per poder accedir a les titulacions.

A continuació et presentem l’esquema d’accés

als diferents estudis perquè tinguis la informació

necessària en cas de que vulguis ser un professional

de l’esquí o del surf de neu.

ESO

Esquí alpí/ de fons o surf de neu (Grau Mitjà)

Accés al grau superior

( superant prova accés)

Monitor o monitora d'esquí alpí en fase inicial

Acompanyant de persones durant la pràctica

esportiva

Promotor/a d'activitats d'esquí alpí.

Batxillerat

Tècnic superior d'esquí alpí/ esquí de fons o surf de neu

( Grau Superior)

Estudis oficials de grau (Universitat)

Monitor o monitora de la modalitat triada.

Programador i organitzador o programadora i

organitzadora d'activitats,

Entrenador o entrenadora d'esquiadors i esquiadores

d'alta competició

Director/a en competicions i director/a

d'escoles d'hivern


Rosa dels Vents

41

Després de veure com podem accedir i veure algunes de les sortides professionals,

afegirem altres titulacions per ampliar el ventall de possibilitats professionals que ens

ofereix la muntanya.

•La Llei de Professionals de l’Esport a Catalunya obliga a que tots els entrenadors, professors i monitors d’esquí alpí, snowboard i esquí de fons estiguin titulats per poder treballar. (Titulacions del Ministerio de Educación y Ciencia, Ensenyaments de règim especial regulat pel Real Decreto 319/2000 i el Decret 169/2002).

•Certificat (segons disciplina: esquí alpí, de fons o surf de neu). Aquesta titulació té com a competències: - Iniciació i ensenyament de l’esquí alpí, esquí de fons o surf de neu. - Acompanyament a un grup de persones durant la pràctica esportiva.

•Tècnic (segons disciplina). Aquesta titulació té com a competències: - Ensenyament de l’esquí alpí, esquí de fons o surf de neu. - Programació i organització d’activitats esportives. - Entrenament bàsic. - Direcció d’esportistes i equips de competicions

•Tècnic Superior (segons disciplina). Aquesta titulació té com a competències: - Classes de perfeccionament de l’esquí alpí, esquí de fons o surf de neu. - Direcció d’activitats esportives. - Entrenament de competició

Tècnic en esports d'hivern

•Aquesta titulació té com a competències: - Conduir clients per senders i rutes de baixa i mitja muntanya. - Conduir clients en bicicleta per itineraris en el medi natural. - Conduir clients a cavall per itineraris en el medi natural. - Dur a terme l’administració, la gestió i comercialització en una petita empresa. - No tenen competències en esports que requereixin progressió amb cordes (escalada o alpinisme o barrancs), ni en terrenys nevats (esquí, raquetes o esquí de muntanya).

Cicle Formatiu de Grau Mig. CAFEMN (Conducció

d’Activitats Físico Esportives al Medi Natural).

•Monitors d´escalada, alpinisme, esquí de muntanya….a nivell federatiu. Són coneguts com a “monitors benèvols”, només poden participar en activitats realitzades des de entitats esportives no professionals (Clubs de Muntanya o Centres Excursionistes) per als seus socis, i mai no podran cobrar pels seus serveis.

Titulacions federatives


Rosa dels Vents

42

Els guies de muntanya

Són professionals que realitzen treballs de conducció d'un individu o grup, realitzen

tasques docents d'ensenyament i entrenament esportiu i que gestionen el risc de les

activitats realitzades en el medi natural aportant seguretat al conjunt dels integrants del

grup que les realitza. La professió de guia és tan antiga com la història dels esports que es

desenvolupen en el medi natural. L'aparició dels primers guies s'ha de buscar en els

primers passos dels esports de muntanya. El primer va ser l'ascens al Mont Blanc al 1786

pel Doctor Balmat.

La qualificació de tot guia està garantida per la AEGM ( Associació Espanyola de Guies de

Muntanya) , UIAGM ( Unió Internacional d'Associacions de Guies de Muntanya ) i la UIMLA

(Unió Internacional de Guies Acompanyants de Muntanya ) , associacions a les quals

pertany la AEGM i que vetllen per la qualitat de la formació i professionalitat de tots els

seus membres. Tot guia que forma part de la AEGM compta amb una titulació oficial

reconeguda que els acredita per a la realització de tasques de guiatge en el medi natural.

A Espanya , la professionalització dels guies ha tingut lloc en aquestes últimes dècades i es

regulen per dos Normes Estatals : RD 318/2000 i per l'Ordre ECI/858/2005. Dins la AEGM

podem trobar cinc categories professionals :

1. Guia d'Alta Muntanya / Tècnic Esportiu Superior en Alta Muntanya .

2. Tècnic Esportiu en Alta Muntanya .

3. Guia Acompanyant de Muntanya / Tècnic esportiu en mitja muntanya .

4. Guia de Barrancs / Tècnic Esportiu en Barrancs .

5. Guia d'Escalada en Roca / Tècnic esportiu en escalada .

Tècnic Esportiu en Mitja Muntanya (també anomenats guies

acompanyants).

•Aquesta titulació té com a competències: - Conduir i progressar amb individus o grups en terreny de mitja muntanya. - Conduir i progressar amb individus o grups amb raquetes en terreny nevat de caràcter nòrdic. - L’ensenyament i l’entrenament bàsic d’esportistes i equips d’aquesta modalitat esportiva. - No té competències en aquelles activitats que requereixin la utilització de maniobres amb corda o tècniques d’escalada o alpinisme.

Tècnic Esportiu en Alta Muntanya.

•Aquesta titulació té com a competències: - Conduir i progressar amb individus o grups en ascensions en alta muntanya, d’alpinisme en el rang de dificultats de la seva competència: - Itineraris fàcils en totes les altituds. - Itineraris poc difícils fins a 4.300 m. - Itineraris difícils i molt difícils fins a 3.500 m. - Itineraris hivernals difícils i molt difícils fins a 3500m. - Itineraris d’escalada en roca de 5+/A1. - Conduir i progressar amb individus o grups en ascensions en esquí de muntanya per itineraris fins a 3.500 m. d’altitud, d’un màxim de durada de dos dies i amb pernoctació fins a 3.500 m. - L’ensenyament i l’entrenament bàsic d’esportistes i equips d’aquesta modalitat esportiva. - S’exclou de les seves competències el descens de barrancs.

Tècnic Superior d'Alta Muntanya

•Aquesta titulació té com a competències: - Conduir i progressar amb individus o grups en ascensions d’alta muntanya, d’alpinisme o esquí de muntanya per tot tipus d’itineraris i en totes les estacions. - Planificar i dirigir entrenaments d’esportistes i equips. - Planificar i dirigir entrenaments d’esportistes i equips. - L’ensenyament i l’entrenament bàsic d’esportistes i equips d’aquesta modalitat esportiva. - S’exclou de les seves competències el descens de barrancs.


Rosa dels Vents

43

I més enllà de la titulació….

Quan triem una professió no només hem de pensar en la titulació necessària, abans

d’iniciar uns estudis, ens hauríem de preguntar si les nostres característiques físiques i

personals, les nostres preferències i el nostre caràcter i personalitat són adequats per a les

tasques que haurem de realitzar com a professional.

Quines característiques personals, aptituds i actituds creieu que han de tenir les persones que

treballen a la muntanya?

Bona condició física, respecte i estima per la natura haurien de ser algunes de les

característiques dels professionals de muntanya.

D’altres punts forts a tenir en compte podrien ser:

- No tenir por a les alçades i ser una persona aventurera

- Ser una persona extravertida

- Dots de comunicació i habilitats socials

- Bona resolució de conflictes

- Tenir coneixements en primers auxilis

- Parlar idiomes

- Tenir experiència en muntanya

- Ser una persona dinàmica

- Ser una persona responsable

Tècnic Esportiu en Descens de Barrancs

•Aquesta titulació té com a competències: - Conduir i progressar amb individus o grups en terrenys de muntanya i en descens de barrancs de característiques aquàtiques i verticals. - L’ensenyament i l’entrenament bàsic d’esportistes i equips d’aquesta modalitat esportiva. - Organitzar i programar activitats de descensos de barrancs. - No té competències en cap tipus d’activitat hivernal en les quals sigui necessària la utilització d’alguna tècnica alpinística ni en escalada.

Tècnic Esportiu en Escalada.

•Aquesta titulació té com a competències: - Itineraris d’escalada de totes les dificultats en via equipades de no més d’un llarg. - Itineraris de dos o més llargs completament equipats de dificultat màxima 7º. - Itineraris de dos o més llargs no equipats de 6b i a2. - L’ensenyament i l’entrenament bàsic d’esportistes i equips d’aquesta modalitat esportiva. - No té competències en cap tipus d’activitat hivernal en les quals sigui necessària la utilització d’alguna tècnica alpinística.


Rosa dels Vents

44

ESPORTS D’AVENTURA

Esports aquàtics, extrems, d’aire, trekking i BTT són només algunes de les opcions

d’aventura, esport i turisme que es poden practicar en una bellesa paisatgística única:

els Pirineus de Lleida! Al llarg d’aquest apartat, aprofundirem en els esports de corda, l’ús

del medi natural , les lleis que en regeixen aquest ús i la importància de les noves

tecnologies en aquesta classificació d’esports.

El Pallars Sobirà és una comarca rural de relleu muntanyós, la qual cosa facilita els esports

a l'aire lliure. El primer que es va començar a practicar va ser l'excursionisme. Un dels

precedents més coneguts és la pujada de Jacint Verdaguer a la Pica d'Estats l'any 1883.

Els Pirineus de Lleida són considerats líders a l’Estat espanyol en esports d’aventura, amb

més de 150 empreses especialitzades i la celebració de campionats del món (caiac,

parapent, ala de pendent, piragüisme...), com també una terra d’excepcional bellesa per als

aficionats a la natura (senderisme, SGR, BTT, passejos a cavall …). Gràcies a la seva

diversitat d’espais naturals, amb l ’únic Parc Nacional de Catalunya —Aigüestortes i Estany

de Sant Maurici—, els seus cabalosos rius ideals per a la pràctica del ràfting i els més de

500 estanys per conèixer, el Pirineu de Lleida és ple de raons per descobrir i compartir

amb els amics o la família les emocions més sorprenents.

El desenvolupament històric d’aquest tipus d’esports de muntanya és relativament recent.

En l’antiguitat, els habitants de les valls experimentaven un gran temor a les muntanyes.

D’altra banda, la lluita per la supervivència ja era prou dura com per pretendre obtenir

plaer i diversió de la pròpia natura. Amb el pas dels anys, però, la situació ha canviat

notablement, amb la qual cosa els humans hem cercat mètodes per ocupar el temps de

lleure de manera entretinguda i divertida.

El fenomen de la comercialització dels esports d'aventura a Catalunya va començar

precisament en aquesta comarca. Al riu Noguera Pallaresa s'hi havien vist

baixar piragües des dels anys seixanta, però fins al 1986 no es va veure un altre tipus

d'embarcació: la barca de ràfting, dirigida per uns francesos. Als anys seixanta a les aigües

del Noguera Pallaresa es practica el piragüisme i es construeixen les primeres pistes

d'esquí. Als vuitanta arriben els esports d'aventura i als noranta s'inicia la recuperació dels

antics camins veïnals que permetran l'evolució del senderisme.

http://www.lleidatur.com/Turisme/Planificaelteuviatge/Onanar/Pirineus.aspx


http://www.lleidatur.com/Turisme/Quefer/Esports.aspx

http://www.lleidatur.com/Turisme/Quefer/Esports/TrekkingSenderisme/RutesdeSenderisme.aspx

http://www.lleidatur.com/Turisme/Quefer/Esports/TrekkingSenderisme/SGR.aspx

http://www.lleidatur.com/Turisme/Quefer/Natura/ParcNacional.aspx

http://www.lleidatur.com/Turisme/Quefer/Natura/ParcNacional.aspx



Rosa dels Vents

45

2.1. DESPLAÇAMENT INESTABLE

Designem sota el nom genèric d’esports de corda les activitats d’escalada, tirolina i ponts

en suspensió perquè, tot i que les tècniques de desplaçament són diferents, les cordes

constitueixen el material principal per a una pràctica segura.

Entenem per escalada lliure, la progressió vertical sense ajudes artificials, les quals només

s’utilitzen com a mitjà per assegurar l’esportista. Dins del terme escalada (desplaçament

ascendent vertical) englobem el boulder (desplaçament horitzontal), entès com un tipus

d’escalada sense assegurar però a una alçada que permet saltar al terra. La tirolina i els

ponts són tots dos desplaçaments en suspensió, però el primer és un descens per un pla

inclinat, a diferència dels ponts que permeten un desplaçament horitzontal.

EL MATERIAL

No per a totes les activitats hauràs d’utilitzar tots el material que et presentem a

continuació, però és important que el coneguis perquè és el bàsic de seguretat en els

diferents esports d’aventura.

El talabard (boudrier o arnès)

El sistema dels talabards es basa en un còmode cinturó per

als malucs i dos camals que connecten amb el cinturó de

diverses formes. La seva missió essencial és la seguretat,

distribuint en el cos de l’escalador/a la càrrega produïda en

cas de caiguda. És per tant un element indispensable de la

cadena d’assegurança.

Casc

Corda dinàmica

Talabard Descensor/

assegurador

Cinta

Peus de gat

Mosquetó

Roba còmoda


Rosa dels Vents

46

Té també d’altres funcions importants, al procurar la comoditat en les maniobres en les

que l’usuari està penjat (ràpels) i al facilitar el transport ordenat del material.

Quant a la seva conservació i manteniment, cal revisar les costures i cintes amb freqüència

i sobretot després d’una caiguda important.

El casc

És indispensable. Aquest element és un dels que compleixen

funcions més importants en el desenvolupament de qualsevol

tipus d’activitat. Protegeix el cap de l’impacte de pedres i de

possibles cops si caiem.

Un casc ha d’absorbir en part l’energia de xoc dels possibles

impactes i repartir-la per la superfície del cap, amortint la seva

transmissió al crani i a les vèrtebres cervicals.

Conservar el casc és fàcil. Cal rentar-lo només amb aigua, no

exposar-lo a productes químics, no guardar-lo al sol i revisar

les costures i unions periòdicament.

Les cordes: Funció, característiques i tipus

Degut a la seva variada i exigent utilització, la corda és l’element amb una vida més curta i

per tant sobre el que hem de posar més atenció a l’hora de conservar-la i reemplaçar-la.

Les cordes estan construïdes per una part central que es denomina ànima i l’altra que

l’envolta denominada camisa. L’ànima de la corda està formada per petits filaments de

poliamida trenats entre sí que li donen resistència. Com més gran sigui el diàmetre d’una

corda, més resistent serà.

Diferenciem dos tipus de cordes:

o Les cordes dinàmiques

o Les cordes estàtiques

Es diferencien pel color: les estàtiques són blanques (no serveixen per escalar) i les

dinàmiques són de qualsevol altre color vistós.

Com a normes de conservació:

-No assecar-la al sol i allunyada de fonts de calor.

-Rentar-la quan sigui necessari aclarint-la bé.

-No exposar-la a productes químics.

-Guardar-la en un lloc fresc i fosc.

-Desar-la sense nusos, enrotllada fluixa i sense penjar-la.

-No usar-la durant més de 4 anys.


Rosa dels Vents

47

Descensor-assegurador

Aquestes petites peces metàl·liques són el complement

necessari de qualsevol activitat que precisi l’ús de la

corda. El més conegut i utilitzat per la seva senzillesa

d’utilització i polivalència és el vuit. Existeixen d’altres

sistemes més complexos i pesats com el Gri-gri, el qual és

molt específic de l’escalada perquè únicament es pot fer

servir amb corda simple. Amb el vuit no hi ha

autofrenada, però amb el gri-gri no hi ha perill de

caiguda.

La utilització d’aquests aparells precisa d’una sèrie de coneixements i precaucions que de

vegades s’obvien o s’obliden degut a la seva senzillesa. Aquesta senzillesa no ens ha de

privar de seguir atentament les instruccions i consells

d’utilització.

Com a precaucions habituals cal procurar no reescalfar

massa les peces fent descensos a tota velocitat, ja que

poden malmetre les cordes i manejar-los amb precaució,

evitant els cops contra superfícies dures.

Cintes

Serveixen de nexe i pont entre molts ancoratges, cordes i

instal·lacions. En l’autoassegurança, la cinta no deixarà que

l’escalador caigui més enllà de la longitud d’aquesta (uns

40cm) des del punt de la reunió1. A causa de la seva

escassa longitud, qualsevol cinta ha de considerar-se

estàtica, és a dir, que la seva capacitat d’absorció d’energia

és mínima o nul·la.

Pel que fa al seu manteniment, cal prendre les mateixes

cures que les cordes, ja que ambdós són un producte tèxtil

i, conseqüentment, afectats pels raigs solars, perdent

elasticitat i resistència. Així com amb les cordes, els nusos disminueixen la resistència de

les cintes. Costura o nus són les dues formes d’unió. És millor utilitzar les cintes cosides.

Siguin unes o altres, periòdicament cal revisar els nusos o costures i retirar qualsevol cinta

deteriorada per l’ús, frec...

1 A la escalada, una reunió pot ser qualsevol forma en la que un escalador està subjectat, ja

sigui a la corda, a una roca o de forma permanent o temporal. L’objectiu d’una reunió depèn del

tipus d’escalada que s’estigui practicant sota certes consideracions, però normalment consisteix

en la de detenir una caiguda o mantenir una carga estàtica

El vuit

Gri-gri


Rosa dels Vents

48

Mosquetó

Són el nexe d’unió entre la corda i els ancoratges: MAI utilitzarem en

les reunions dues cordes o cinta i corda!! Les probabilitats que el seu

fregament produeixi un trencament són altíssimes.

Els mosquetons actuals es fabriquen amb alumini i zenc. Són lleugers

i resistents. Existeixen tres grups: lleugers, normals i de seguretat.

Aquest últims es fabriquen amb assegurança en la tanca. El pes està

entre 51 i els 110 grams i la resistència de 2.300 a 4.000 kgs. Els

sistemes de blocatge de la tanca són varis: a rosca, a baioneta i automàtics. La rosca és la

més tradicional i el que utilitzem.

L’única cura que cal tenir amb els mosquetons és evitar que rebin cops forts i deixar

d’utilitzar aquells que no funcionin correctament per estar deformats per torsions o cops.

Quant al seu manteniment, no requereixen cap més cura que la de lubricar la tanca quan

no funcioni correctament.

ELS NUSOS

Un nus és una figura que es forma plegant una o diverses cordes per subjectar algun

objecte o bé per unir o disminuir la llargada d’aquestes, de manera que obtinguem una

estructura estable.

La corda per si sola no fa res, s’ha de poder lligar, fer nusos, empalmar, etc. però qualsevol

corda, cordino o cinta resulta més resistent si és carregat en línia recta. Així doncs, quan es

doblega la corda per fer-hi un nus, la seva resistència disminueix. Alguns nusos són més

resistents que altres:

NUS RESISTÈNCIA APROXIMADA

Sense nus 100%

Doble vuit 70-75%

Nus pla 60-70%

Gassa 60-65%

Ballestrinca Perill! Rellisca amb 450 Kg.

És important que els nusos compleixen les 5 regles generals:

1. Màxima resistència i seguretat quan estan sotmesos a tracció.

2. Que no es desfacin quan no estan sotmesos a tracció.

3. Que siguin fàcils de desfer després d’estar sotmesos a tracció.

4. Han de ser fàcils de controlar.

5. No han de ser complicats de fer.


Rosa dels Vents

49

Nus de doble vuit

És el que s’utilitza més per encordar escaladors, a través d’un mosquetó

al talabard d’escalada. Aquest nus és molt segur i molt fort i, tal i com

queda reflectit a la taula, disminueix molt poc la resistència de la corda.

No obstant, el doble vuit pot ser que quedi molt estret i que obligui a

tallar la corda per desfer-lo, en el cas d’haver suportat una caiguda molt

forta.

És important que, un cop fet el nus, es comprovi sempre que la figura

resultant sigui el més perfecta possible ja que això incrementa la seva

resistència.

ESCALADA

L’escalada és l’acció de pujar una muntanya per un indret difícil mitjançant l’ús de mans i

peus per agafar-se i per repenjar-se alternativament en la progressió.

Com altres activitats de muntanya, l’escalada s’ha especialitzat molt i en trobem diferents

tipus.

- Escalada en roca: Consisteix en superar parets o muntanyes de tot tipus de

dificultat i dimensions.

- Escalada tradicional: Aquesta disciplina consisteix en ascendir de manera

tradicional, és a dir, primer es claven a la roca els ancoratges als quals la

persona s’agafarà per pujar, després es treuen i es tornen a col·locar més

amunt.

- Escalada esportiva: S’utilitzen ancoratges que són col·locats prèviament al

lloc on es realitza l’escalada, el que permet a la persona concentrar-se més

en la tècnica i en els ascensos difícils.

- Escalada lliure: Aquí només s’utilitzen ancoratges naturals per agafar-se,

utilitzant els asseguradors i la corda com a protecció. Està prohibit fer

descansos repenjar-se i si caus has de repetir l’activitat des de el principi.

- Escalada artificial: Els ancoratges es troben fixes a les roques. A més del

material de l’escalada tradicional ens caldran bàsicament els estreps. Molts

escaladors utilitzen un ganxo per penjar-se dels ancoratges anomenat "Fi-fi" i

un Provador (daisy chain) per a provar la solidesa dels ancoratges.

- Escalada llarga: Són escalades que generalment durant més d’un dia, així

que els escaladors han de pujar material per a dormir, menjar... Per aquest

tipus d’escalades s’utilitzen tècniques d’escalada artificial.

- Boulder: En aquesta modalitat l’escalador mai puja molt amunt, per tant, la

caiguda no és perillosa. L’escalador puja un bloc de pocs metres i hi ha una

màrfega que evita els cops.

És recomanable començar a escalar a rocòdroms interiors que tenen ancoratges artificials,

les “preses” a les que et recolzes per pujar per agafar una bona tècnica i minimitzar riscos.


Rosa dels Vents

50

RÀPEL

El ràpel és una tècnica de baixada emprada en activitats esportives com

l'alpinisme, escalada, espeleologia, barranquisme, i altres

activitats tècnico-professionals com el rescat, bombers,

militars, treballs verticals de construcció, descens des

d'helicòpters en vol, etc., en les que és precís un

desplaçament vertical descendent controlat. A l'acció de

fer ràpel també se'n diu rapelar.

Consisteix en lliscar de manera controlada al llarg

d'una corda, amb l'ajut de dispositius mecànics de control

o sense. Quan no s'utilitzen dispositius de descens i

frenada, s'aprofita la fricció de la corda entorn del cos de

l'escalador. Quan s'utilitzen aparells davalladors, aquests

estan fixats al talabard de l'escalador.

BARRANQUISME

El barranquisme o descens de barrancs és una activitat esportiva relacionada amb

l'espeleologia, el senderisme, l'escalada i l'alpinisme d'una banda, i amb els esports

aquàtics per altra. Consisteix a progressar pel llit d'un

barranc, podent presentar un recorregut molt variat:

trams amb poc cabal o fins i tot secs, punts amb tolls i

gorgs profunds i altres trams amb cascades de diverses

altures, trobant també terrenys amb vegetació o desèrtics.

El barranquisme consisteix a anar superant aquests canvis

de recorregut: caminant, nedant, desgrimpant o fent ús

d'una progressió més tècnica amb cordes utilitzada

normalment a l'espeleologia, en particular el descens

en ràpel. Es considera que perquè un descens sigui valorat

com a apte per al barranquisme ha de combinar com a

mínim dues d'aquestes tres característiques: cabal,

verticalitat i caràcter encaixat.

El descens de barrancs és una disciplina específica que requereix una completa formació i

coneixements i habilitats per a ser practicada de forma segura. Tot i que pot realitzar-se en

solitari, per seguretat es practica habitualment en grup, i s'ha de tenir experiència mínima i

l'equip adequat per al seu desenvolupament. L'equipament personal i col·lectiu varia molt

dins de les característiques de cada descens, però dins de l'equip s'han de considerar

imprescindibles una motxilla amb drenatge per l'aigua, calçat específic de barranquisme o

de trekking, vestit de neoprè, casc, arnès, descensor i cordes.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Alpinisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escalada

http://ca.wikipedia.org/wiki/Espeleologia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Barranquisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Corda

http://ca.wikipedia.org/wiki/Talabard

http://ca.wikipedia.org/wiki/Espeleologia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Senderisme


http://ca.wikipedia.org/wiki/Alpinisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Corda

http://ca.wikipedia.org/wiki/R%C3%A0pel

http://ca.wikipedia.org/wiki/Neopr%C3%A8

http://ca.wikipedia.org/wiki/Talabard


Rosa dels Vents

51

TIROLINA I PONTS PENJANTS

En el seu origen, la tirolina i el pont tibetà eren tècniques que es feien servir per superar

accidents geogràfics que no es podien salvar sense una corda. Avui dia, malgrat tots els

riscos, són activitats divertides i diferents en plena natura aptes per a tota la família.

L’estructura d’una tirolina, dosel, canopy consisteix en una politja suspesa

per cables col·locats en descens o inclinació. Es dissenyen per a que siguin impulsats

per la gravetat i així lliscar des de la part superior fins al final mitjançant un cable,

normalment d’acer inoxidable. L’origen de les tirolines actuals, ve de les politges i les

tècniques d’elevació. És una pràctica comú en exercicis militars. Un altre possible

origen es situa dins del món laboral; van ser els treballadors de la tala d’ arbres, de la

construcció, i els mariners entre d’altres, qui van utilitzar aparells per a tensar els

caps d’un lloc a un altre permetent passar materials i persones lliscant per aquest

enllaç. La Tirolina és una tècnica que es pot incloure dins de la modalitat de

l’escalada i les tècniques verticals. Es defineix como la unió de dos punts a través de

una línea (corda o cable), que ens permetrà passar d’un costat a un

altre lliscant per ella.

El ponts penjants són una estructura ancorada per dos punts (els dos

extrems de la corda), a través de la qual es pot travessar d’una banda a

l’altra. Tot i la seva senzillesa, la dificultat consisteix a mantenir

l’equilibri en una superfície estreta, on els participants pràcticament

només poden recolzar-hi part dels peus.

És necessari dur una corda lligada al cos com a sistema de seguretat,

la persona va lligada a la línia de vida, que és una corda que passa per tot el

recorregut per sobre del cap, mitjançant una cinta i una politja.

Depenent de la dificultat, en els circuits de ponts penjants trobem diversos tipus de

ponts penjants:

- Pont nepalès

- Pont tibetà

- Pont de mico

- Xarxes que s’han de travessar

- Lianes per passar d’una estructura a una altra

http://es.wikipedia.org/wiki/Cable


Rosa dels Vents

52

VIA FERRADA

La via ferrada és un itinerari, normalment vertical,

equipat amb material divers: claus, grapes, preses,

passamans, cadenes, ponts tibetans i nepalesos i

tirolines que permeten d'una manera segura, arribar

a zones remotes de difícil accés per senderistes i no

especialistes en l'escalada. Per garantir-ne la

seguretat hi ha instal·lat un cable d'acer durant tot el

recorregut, que amb l'arnés, proveït d'un dissipador

d'energia i mosquetons especials de via ferrada

(marcats amb una K) ens asseguren en cas de

caiguda.

Pont nepalès Pont tibetà

Típic equipament de via ferrada

LA SEGURETAT

Aquest tipus d’activitats són considerades de risc; així doncs, cal tenir sempre

present que la seguretat és el primer paràmetre que cal considerar per reduir

aquest factor al mínim nivell possible.

No practiquis mai cap d’aquestes activitats sense el material imprescindible per a la

teva pròpia seguretat.

Cuida el material que utilitzis: les conseqüències per un mal manteniment i/o ús

poden ser nefastes.

Sempre s’ha de comprovar i ajustar totes les tanques de seguretat.

Cal cargolar sempre la tanca de seguretat dels mosquetons sense prémer.



Rosa dels Vents

53

2.2. PRECAUCIÓ I PREVENCIÓ A LA MUNTANYA

El Pallars Sobirà ha estat tradicionalment una comarca escollida per a la pràctica dels

esports de muntanya. A part de nombroses ascensions a cims, per la zona més

septentrional hi passen el GR 11 i l'Alta Ruta Pirinenca. Dues de les regions més visitades i

conegudes són la de la Pica d'Estats, que és el cim més alt de Catalunya, i el Parc Nacional

d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Existeixen moltes més per a practicar

l'excursionisme i l'alpinisme gràcies, en gran part, a la bona xarxa de refugis d'alta

muntanya.

Les zones més importants d'escalada són a Collegats, Certescans i el Parc Nacional

d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (zona d'Amitges, Vall de Gerber, Pla de la Font, JM Blanc,

Sant Maurici i Coma de l'Abeller). Existeixen algunes coves i avencs per a la pràctica de

l'espeleologia, si bé no és dels esports més comuns a la comarca.

Sigui quina sigui l’activitat que pensem fer quan ens plantegem sortides a la muntanya

(buscar bolets, fer excursions, escalar, practicar l’esquí…) hem de recordar que cal

respectar la muntanya i tot el patrimoni natural, els espais protegits i les zones sotmeses a

alguna restricció.

Per millorar la nostra seguretat, és necessari que tingueu consciència de la utilitat d’aplicar

certes prevencions, com :

- Abans de començar una sortida a la muntanya, ens hem d’informar de les

característiques de la zona. Si no teniu gaire experiència, procureu anar amb

alguna persona experimentada i mesureu molt bé el perill i els riscos implícits en la

pràctica de determinades activitats.

- Abans de planificar la sortida, informeu-vos de la previsió meteorològica i desistiu

de sortir si es preveu mal temps.

- Quan inicieu la sortida, deixeu informació sempre del recorregut que penseu fer i

del temps aproximat que creieu que durarà.

- Aneu sempre equipats amb la roba i el calçat adequats a l’activitat que voleu fer,

- Emporteu-vos sempre menjar, beguda i roba de recanvi.

- És molt convenient portar telèfon mòbil per si us trobeu implicats en algun

accident o en presencieu cap.

- Si no heu previst lloc per pernoctar, torneu abans no es faci fosc.

- Si us perdeu o patiu un accident, poseu-vos en contacte amb els serveis

d’emergència. Localitzeu punts de referència fixos i comuniqueu la vostra posició,

no us mogueu del lloc fins que el personal de recerca us hagi trobat,

Recordeu aquests telèfons:

Servei d’emergències

( ambulàncies,

bombers i policies)

Polícia de la

Generalitat

Mossos d’Esquadra


Rosa dels Vents

54

DRETS I DEURES A LA MUNTANYA

Els drets comporten deures. Qualsevol dret reconegut a unes persones implica el deure de

satisfer-lo per part d'unes altres persones. Drets i deures estableixen relacions mútues de

responsabilitat. Són com les dues cares d'una mateixa moneda. Si no hi ha algú

responsable de satisfer els meus drets, atenent la seva obligació o deure, els meus drets

queden debilitats o anul·lats; igualment, si jo no atenc les meves obligacions o deures,

algunes persones no veuran satisfets els seus drets. L'article primer de la Declaració

Universal dels Drets Humans, just abans de parlar de drets, proclama que els éssers humans

"han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres".

Per impuls de la Declaració, un gran nombre de persones han vist reconeguts i atesos un

conjunt de drets;però, desgraciadament, la situació no és la mateixa per un altre gran

nombre de persones. La Carta Fundacional de l'Organització de les Nacions Unides

estableix acordar obligacions o deures, en forma de pactes o convencions.

El dret que tot noi o noia té a l'educació comporta el deure, per part d'aquest noi o noia,

d'anar a classe i d'avançar en el seu aprenentatge. El dret a circular per la teva ciutat

comporta el deure de respectar les normes de circulació i de no malmetre l'entorn.

Els deures o obligacions de les persones es concreten en diferents tipus de normes, unes

amb més exigència que altres. L'obligació d'anar a classe i treure profit del que s'ofereix té

més força o és més obligatòria que, per exemple, la de rentar-se les dents.

A la muntanya, també tenim drets i deures. Un dret de l’usuari serà tenir accés i

informació sobre l’entorn i rebre assistència si pateix un accident i deure sera seguir les

normes de seguretat i de civisme que regeixen l’entorn natural.

NORMES DE COMPORTAMENT

És bàsic saber que a la muntanya, com a tots els llocs públics que compartim amb altres

usuaris, cal atendre unes normes bàsiques de comportament cívic. A continuació, en

llistem alguns d’ells:

No s’ha d’avançar al guia, per no perdre’ns, heu de seguir les seves instruccions perquè ell/a

coneix la ruta.

No ens hem de quedar enrere, ni perdre el contacte visual amb la resta del grup i no sortir dels

camins o senders marcats.

S’ha de respectar la natura: no arrancar plantes ni flors innecessàriament; no encendre fogueres

ni llançar cigarretes enceses; no embrutar l'aigua de fonts o basses; respectar els camps de

conreu i els cercats de ramat.

El rebuig d'origen orgànic és biodegradable, però no es agradable trobar-se'ls pel camí. Es millor

soterrar la nostra brossa o emportar-nos-la fins a un contenidor.

Gaudim del silenci de la muntanya, observem els animals sense molestar-los, mai sabem si un

animal pot ser perillós.


Rosa dels Vents

55

Cal diferenciar també que un entre deures I consells, un consell és opcional, el podrem seguir o

no, un deure és una obligació que tenim com a usuari d’un servei. El seu incompliment pot

comportar multes i/o sancions.

CONSELLS PRÀCTICS PER AL SENDERISTA

Si heu de caminar durant llarga estona, és important que porteu una equipació adequada.

A continuació us facilitem uns quants consells:

Roba còmoda (que es pugui posar o treure segons la climatologia, recordeu que com més

fatigats estem, més calor tenim).

Peça de roba d’abric (millor de colors vius, visible des de lluny) i un

impermeable (inclús en dies assolellats).

La motxilla hauria de ser lleugera (per a deixar les mans lliures).

Calçat apropiat: botes de muntanya.

Protecció contra el sol: ulleres, barret i crema protectora.

Provisió suficient d’aigua (1 ó 1,5 litres per persona/dia).

Provisió de menjar (dinar i esmorzar, en el seu cas). Es pot

substituir un entrepà, per fruits secs, barretes energètiques,

xocolata, galetes, sucs...

Altres elements: Un mapa de la zona, una brúixola ( cal saber-la fer servir), i una farmaciola, amb

el més bàsic, si més no per desinfectar una ferida.

Telèfon mòbil(gravar el telèfon del guia o responsable. Emergències: 112

Documentació: cartilla de la seguretat social/DNI.

A caminades mitjanes llargues....

Hem de reposar cada cert temps, un cop cada hora seria bo.

Hem de beure aigua regularment encara que no tinguem set. Beure en excés també és dolent,

perquè carrega les cames.

En cas de boira, si no es coneix excepcionalment el terreny, el millor es esperar que escampi,

paciència.

Si seguim un camí marcat, i no trobem marques des d’estona, podem recular fins la ultima marca

trobada, en camins que no tenen més desviacions, sovint les marques són molt espaiades, i no

cal desesperar.

En cas de pluja, cal vigilar els torrents, solen revenir de sobte.

Les fortes ventades al mig de bosc, i a l’alta muntanya, poden ser perilloses. Vigilar les tempestes

elèctriques, apart de causar certa por, poden tenir efectes nefastos. No ens refugiem sota

d’arbres sols, són atractius pels llamps.

Si passem per una casa de pagès, sovint el gossos borden, i s’acosten per darrera, si portem un

bastó i el posem a mode de cua, arrossegant-lo per terra, el gos no sol acostar-se, no cal

amenaçar-lo.


Rosa dels Vents

56

EL TEXT LEGAL

Hem parlat de normes i de drets i deures, però allò que està escrit, qui ho decideix? Qui ho

escriu? On ho trobem?

Què és una llei?

Una llei és un tipus de text especialitzat (una norma jurídica)

mitjançant el qual el Parlament estableix obligacions,

autoritzacions o prohibicions de fer determinades actuacions, o

bé anul·la o modifica obligacions, autoritzacions o prohibicions

que s’havien establert anteriorment. Cal esmentar que

aquelles comunitats autònomes que ho haguessin previst en els

seus Estatuts d'Autonomia poden disposar de la facultat de dictar

decrets llei que afectin la seva autonomia.

I un decret?

Un decret llei és una norma jurídica amb rang de Llei de l'ordenament legal espanyol que

fou instituït en l'article 86 de la Constitució Espanyola de 1978. És una manera molt més

ràpida de crear i posar una marxa una llei.

Estructura d’una llei

Les lleis tenen una part expositiva i una part dispositiva. En la part expositiva, anomenada

preàmbul, s’exposen les raons per les quals es considera necessari fer la nova llei i s’explica

quin és l’estat present de la matèria que es vol regular. També es presenten l’estructura i el

contingut de la llei i se’n destaquen les parts més innovadores. El preàmbul és un text

unitari i cohesionat organitzat en paràgrafs, que poden enllaçar-se amb connectors. La part

dispositiva, també anomenada articulat, està formada per articles, que són els que

estableixen les obligacions, prohibicions i autoritzacions, és a dir, les regles que els

destinataris de la llei han de complir. Els articles es poden dividir en apartats numerats (1,

2, 3...) i, dins d’aquests, a vegades, hi podem trobar enumeracions d’elements ordenats

amb lletres (a, b, c...).

Les activitats que es realitzen al medi natural a través d’empreses turístiques, d’oci o de lleure,

com per exemple els camps d’aventures, les cases de colònies, les pistes d’esquí i d’altres tenen

unes obligacions que estan regulades pel següent decret:

Decret 56/2003, de 20 de febrer, pel qual es regulen les activitats fisico-esportives en

el medi natural.

En aquest decret es parla de l’important increment de practicants d’activitats a l’entorn natural en els

últims anys i de com el Govern de la Generalitat considera necessari reglamentar els requisits que han de

complir i els mitjans materials i personals que han de tenir les persones i entitats que intervenen en

aquestes activitats, amb la finalitat d’incrementar la qualitat de les activitats, garantir els drets i la

seguretat de les persones practicants i protegir l’entorn natural.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Comunitat_aut%C3%B2noma

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estatuts_d%27Autonomia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3_Espanyola_de_1978


Rosa dels Vents

57

2.3. AVENTURA AL LLEURE

EDUCACIÓ EN EL LLEURE

L’educació en el lleure són el conjunt d’iniciatives, moviments i experiències que es

realitzen en el nostre temps lliure amb una intenció educativa però fora del l’escola i de

l'àmbit familiar.

El Govern de la Generalitat, des de la Direcció General de Joventut vetlla perquè l’educació

en el lleure a Catalunya sigui de qualitat. Regula la formació dels monitors/es i directors/es

d’educació en el lleure, les activitats a l’aire lliure de joves menors de 18 anys, i les

instal·lacions juvenils.

Actualment dos grans sectors organitzen activitats d’educació en el lleure durant tot l’any i

en períodes de vacances: les grans federacions, que representen l’associacionisme

educatiu català i aglutinen centres d’esplai i agrupaments escoltes, i les empreses

d’educació en el lleure, un sector empresarial dinàmic i que ofereix propostes educatives

de qualitat.

El voluntariat com origen de l’educació en el lleure a Catalunya


Rosa dels Vents

58

Encara que les primeres experiències ja es van realitzar a Catalunya a la dècada dels 40

seguint el model francès, va ser durant els anys 50 quan les activitats, en un principi

campaments i colònies, es van generalitzar. A grans trets i des d’un punt de vista

generalitzant, l’evolució de l’educació en el lleure a Catalunya ha estat el següent:

dècada dels 40: primeres experiències en colònies i campaments

dècada dels 50: el voluntariat va ser el motor que va propulsar i extendre l’educació

en el lleure per tot el territori des d’institucions creades pel voluntariat amb una

clara intenció de voler transmetre uns valors molt concrets i determinats

dècada dels 60: el voluntariat es va organitzar en federacions i s’estructura, sempre

des de l’associacionisme sense afany de lucre, però la intenció de treballar valors

concrets i determinats amb els nens/es i joves es va diluir una mica.

dècada dels 70: les institucions (ajuntaments, Generalitat, etc.) s’impliquen en

l’organització d’activitats d’educació en el lleure.

dècada dels 80: sorgeixen les empreses d’educació en el lleure que organitzen i

gestionen activitats de lleure educatiu generalistes, moltes d’elles provenen del

voluntariat i l’associacionisme.

dècada dels 90: les empreses es professionalitzen, ja no necessariament són

associacions convertides en empreses, sinó que es creen directament des d’un

punt de vist de negoci empresarial.

dècada dels 00: les empreses cada vegada s’especialitzen més i ofereixen activitats

molt específiques.

Sigui qui sigui l’organitzador de l’activitat en el lleure , és molt important que segueixi les

lleis acords a la seva activitat professional.

Què regula el Decret 137/2003, de 10 de juny?

El Decret 137/2003, de 10 de juny, regula les activitats d’educació en el lleure en les quals

participen menors de divuit anys. Les acampades juvenils, els camps de treball, els casals

de vacances, les colònies, les rutes i qualsevol altra activitat d’educació en el lleure que,

sigui quina sigui la seva denominació i característiques, habitualment duen a terme les

entitats d’educació en el lleure infantil i juvenil en les quals participin persones menors de

divuit anys en nombre superior a sis, que no tinguin caràcter familiar i que es desenvolupin

a Catalunya, amb una finalitat educativa, cultural, formativa o social són regulats pel

Decret.

- S’estableix que tota activitat ha de tenir un equip de dirigents, format per un

responsable i equip de monitors, sempre majors d’edat.

- Cada 10 menors d’edat o fracció hi ha d’haver un dirigent.

- Si l’activitat de casal té més de 3 nits o 4 dies, cal un mínim del 40% de l’equip de

dirigents amb el diploma de monitor o director.


Rosa dels Vents

59

- Els dirigents han d’estar sempre presents a l’activitat.

- L’entitat ha d’assegurar l’activitat amb una pòlissa que cobreixi accidents, curació i

indemnització en cas de mort.

- L’entitat ha d’assegurar la responsabilitat civil.

Referent a les acampades fora d’instal·lacions , estableix que les acampades han de fer-se:

- Fora de rambles i rius secs. - Fora d’indústries, línies elèctriques o zones insalubres. - A més d’1 Km. d’un càmping. - A més de 100 metres de vies de comunicació. - Prop d’un camí per si s’ha d’evacuar en cas de foc. - Amb permís escrit del propietari del terreny. - Amb còpia de la comunicació a l’Ajuntament o Consell Comarcal. - Amb pla d’emergència d’evacuació.

Quan practiquem esport o activitats físiques les topades i les caigudes són freqüents.

Malgrat que pot ser molt difícil evitar totes les lesions, tenim elements que ens permeten

limitar els seus efectes. Utilitzar l’equipament adequat per a cada esport no evita lesions

però sí que en pot limitar la gravetat. Aquesta llei regula que les instal·lacions siguin

segures i que estiguin verificades per professionals.

Antigament, per una mala pràctica o per instal·lacions defectuoses es donaven molts més

accidents,

Per últim, com estem parlant del lleure a la natura i parlem de pautes d’actuació per a gaudir de

la nostra experiència al màxim, us presentem unes pautes a seguir en cas d’incendis forestals i

d’actuació davant d’animals.

Pautes d’actuació en cas d’incendis forestals

En el cas d’incendi forestal, trucar al 112 i comunicar la situació i l’estratègia a seguir:

- No entrar mai a l’interior de pous i coves.

- Vestir-se tapat com en el cas dels correfocs.

- Procurar beure líquids, ja que normalment la calor del

foc provoca deshidratacions.

- Fugir del foc en la direcció oposada a l’avenç del front

de foc i de fum.

- No fugir mai a favor del vent, ni anar mai muntanya

amunt, llevat que no hi hagi vegetació per cremar.

- Evitar les valls estretes, l’aire calent tendeix a pujar-hi.

- No deixar mai els camins, si el foc talla el camí i no es

pot recular, estirar-se a terra

- Si el foc ens envolta, estirar-se de boca-terrossa en una clariana o en un camí

procurant respirar l’aire fresc de sota, amb un mocador mullat al voltant del nas i la

boca. Esperar que passi el foc per fugir.


Rosa dels Vents

60

Pautes d’actuació davant els animals

Mossegada de gos

- No molestar mai un gos quan menja ni a una gossa

amb cadells.

- No córrer mai quan un gos ens pot atacar.

- En el cas de tenir por, no mirar-lo als ulls.

- No fer gestos agressius o ràpids, això els excita més.

- Anar marxant molt a poc a poc.

- En cas que un gos ataqui i es caigui a terra, cal posar-se

en posició fetal i protegir-se el coll amb braços i mans.

- En cas de mossegada, cal rentar la ferida amb aigua i

sabó i anar al metge amb les màximes dades sobre

l’animal.

Picades d’insectes

- Allunyar-se dels nius dels insectes que piquen.

- Evitar la roba de colors brillants, no posar-se perfums o

colònies.

- Evitar portar roba ampla on es puguin ficar els insectes i les sabates tapades.

Picades de serps

- No aixecar pedres ni burxar en forats.

- En cas de veure una serp, no apropar-s’hi ni fer moviments bruscos.

- Si al camí és probable que ens trobem serps, dur botes altes i pantalons llargs

lligats a baix.

IMPACTES AMBIENTALS

Tota aquella acció que fa l’home en un entorn té una repercussió a la natura, per tant, el

lleure i les activitats físico-esportives no són una excepció.

Tot i que les regulin amb lleis i decrets, hi ha efectes que es poden minimitzar però no

evitar.

Tipus:

•Destrucció de la capa superficial de matèria orgànica, alteració de les seves característiques bàsiques, erosió i repercussions sobre el creixement de la vegetació.

Sobre el sòl

•Disminució del creixement i diversitat de la cobertura vegetal, disminució de la reproducció de les plantes i canvis en les comunitats vegetals.

Sobre la vegetació

•Disminució de la qualitat dels hàbitats, alteració de determinades especies, modificació del seu comportament .

Sobre la fauna


Rosa dels Vents

61

2.4. EL JOC D’ESTRATÈGIA

Els jocs d'estratègia són aquells entreteniments en els quals l'estratègia planificada i les

tècniques més o menys establertes, acostumen a portar un jugador a la victòria sobre la

resta. Actualment podem trobar estratègia a jocs de taula , a videojocs, i en altres formats.

El bon esportista o jugador no utilitza només el seu cos per córrer més, llançar més fort

o saltar més alt sinó que també utilitza la seva ment per a pensar i decidir que és

millor per ell/a o el seu equip.

Tot i ser una activitat lúdica, el joc d’estratègia està basat en la intel·ligència i les habilitats

tècniques en les que buscarem la victòria a través de la planificació. Podem trobar

diferents modalitats, com els jocs de cartes o alguns videojocs. Un exemple clàssic són els

escacs.

Si són jocs grupals, per molt bé que et trobis físicament o per molt que corris no guanyaràs

sol. S’ha de treballar en equip, com per exemple a “Polis i cacos”.

DIFERÈNCIA ENTRE JOC I ESPORT

A educació física de ben segur que sovint practiques jocs i esports, però quina diferència hi

ha? No tots els jocs són esports, però sí que els esports poden ser jocs. Ho entenem?

Veiem la següent definició:

L’esport és el conjunt de situacions motrius i intel·lectuals que es diferencia del joc en què

busca la competició amb els altres o amb un mateix, que necessita unes regles concretes i

en què està institucionalitzat”.

I més diferències:

Esport •Té normes que no es poden canviar

•Té un caràcter competitiu

•Té una federació

•Requereix un escalfament o entrenament i unes qualitats específiques

Joc •Pot tenir normes que es poden canviar

•Té un caràcter lúdic

•No té federació

•No requereix cap tipus de preparació física

http://ca.wikipedia.org/wiki/Entreteniment

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estrat%C3%A8gia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jocs_de_taula

http://ca.wikipedia.org/wiki/Videojocs


Rosa dels Vents

62

Els jocs populars

En el món del lleure, són molt freqüents els jocs populars, i molt divertits! Els jocs populars

tenen una sèrie de característiques comunes que els agrupen, i que es poden resumir així:

No existeix cap límit d’edat, ni de sexe, ni de condició física.

El terreny de joc és senzill. Es pot jugar a l’escola, a casa, al parc...

Les regles es transmeten entre les persones que hi juguen, de generació en

generació, i es poden adaptar. No és necessària la competició.

Es desenvolupen habilitats i destreses, i altres qualitats físiques com la precisió, la

coordinació, el ritme o les qualitats físiques bàsiques (velocitat, força, resistència i

flexibilitat).

No necessiten una preparació física anterior.

Les possibilitats de respostes motrius són infinites, per la qual cosa no

constitueixen cap tipus d’entrenament rigorós.

Afavoreixen la cohesió entre les persones que hi juguen, ja que es centren en la

relació i en la diversió. El bon humor ha d’acompanyar el joc. La llibertat de jugar

provoca plaer, benestar i satisfacció personal. Poden estar lligats a festes i

celebracions, i formen part de la cultura popular.

Poden estar acompanyats de danses o de cançons (que expliquen històries o que

serveixen de guia per al joc).

Classificació de jocs populars

De coneixença

De força

Jocs cooperatius

De pilota

De relleus

De corda

D'habilitat i equilibri

Competicions i duels entre

parelles


Rosa dels Vents

63

EL JOC INDIVIDUAL I EL JOC EN EQUIP

Juguis sol o juguis en equip, hauràs de posar en marxa una estratègia, pensar bé què vols

aconseguir i treballar per aconseguir el teu objectiu. En quin tipus d’esport t’identifiques

més?

En els esports col·lectius l’èxit no dependrà només de les habilitats individuals, la tàctica

individual i la condició física de cada persona component de l’equip, sinó que també dependrà

de la tàctica col·lectiva i de la cohesió de grup.

Esports individuals:

Són els esports en que l'esportista actua en solitari amb un entorn estable

o inestable i a més amb adversari o sense adversari

Sense adversari:

L'esportista actua tot sol o sola sense contrincant directe i la seva tasca es realitza en un medi que

pot ser estable (atletisme en pista) o inestable (curses de muntanya)

Amb adversari :

L’esportista s’enfronta directament a un/a contrincant

(judo, esgrima, tennis...). Aquests esports poden ser amb contacte

directe o sense.

Esports col·lectius:

Aquelles activitats en les quals hi participa un grup de persones amb uns objectius comuns, per tal d’assolir una mateixa finalitat esportiva tot seguint

unes regles establertes.

Cooperació:

Tot el grup participa per un objectiu comú, sense enfrontar-se a d’altres equips rivals (escalada,

patinatge per parelles...)

Oposició:

Tot l’equip participa amb l’objectiu de guanyar un rival (vela, ciclisme

en ruta...)

Cooperació/Oposició:

Tot l’equip ha de participar per aconseguir un objectiu comú, que

en aquest cas serà guanyar a l’equip rival (bàsquet, futbol,

voleibol...)


Rosa dels Vents

64

LASER TAG El Laser tag és un joc esportiu que simula un combat entre dos equips en un entorn

natural. Està basat en atacar a l’altre equip apuntant als dispositius d’infrarrojos receptors

situats al cap dels seus rivals.

Tot i que el laser tag va ser creat per entrenar als soldats en situacions de combat, a

l’actualitat és un joc de nens/es i adults. La diferència amb el Paintball i l’Airsoft es que no

són necessàries les proteccions contra cops ja que no existeixen les municions sinó que tot

funciona per sensors de infrarojos.

Tot i que no es necessària una equipació específica, sí es recomanable jugar amb roba

còmoda, que no importi si es taca o es trenca i calçat esportiu.

Normalment l’equip està composar per equipo està composat:

- Diadema ( la receptora dels infrarojos)

- Marcadora de laser tag

- Pitrall identificatiu

Depenent del joc que s’estigui seguint, s’haurà de completar una missió o un altre, però el

que s’haurà de fer és planificar la estratègia per arribar a deixar sense vides als vostres

contrincants.


Rosa dels Vents

65

2.5. ESPORTIC

Actualment vivim envoltats d’aparells tecnològics que formen part de la nostra vida quotidiana

fins al punt que resultaria estrany viure sense tenir a l’abast un d’aquests aparells. Entre els apa-

rells electrònics, hi ha els ordinadors, les “tablets” i les videoconsoles, que es constitueixen com

uns dels elements més importants als espais i en els temps del lleure.

Les noves tecnologies de la informació i comunicació ( TIC) són el resultat evident del conjunt de

transformacions que s’estan donant a la vida quotidiana de les persones, cada vegada més

ràpid surten productes nous que deixen desfasats als anteriors.

TECNOLOGIES APLICADES A L’ESPORT

Des del calçat esportiu al vestit de bany, passant per la raqueta de tennis i la pilota de

futbol, els tecnòlegs de l’esport han dedicat ingeni, creativitat i coneixements tècnics per a

concebre material millor i més segur en matèria esportiva. Això es traduirà en un millor

rendiment, una equipació millor i més eficaç per a la pràctica de l’esport, una medició

precisa del rendiment i una multiplicitat de formes per viure els esdeveniments esportius

des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

Les noves tecnologies aplicades a l’esport:

Ajuden a evitar dubtes, i per tant conflictes que es poden produir en les

puntuacions.

Ajuden a evitar problemes a les instal·lacions:

o D’aforament; milloren el control, les instal·lacions tenen més capacitat.

o De construcció; edificis més segurs.

o De seguretat; eviten accidents i imprevistos als esports de més risc.

Incrementen el número d’aficionats a l’esport gràcies als mitjans de comunicació.

Fomenten la creació i l’ús de materials més innovadors.

Permeten la millora de rendiment dels esportistes, i un major control dels seus

temps i les seves marques.

Noves tecnologies

Desenvolpament

Electrònica

Informàtica

Creació de nous materials

Sistemes de video

Tractament d'imatges


Rosa dels Vents

66

EXEMPLES DE TECNOLOGIES APLICADES A L’ESPORT

Ull de Falcó

L’ull de falcó ha marcat un gran avenç tecnològic dins el

món dels esports. Van ser el tennis i el criquet els pioners

d’aquesta tecnologia. I s’està parlant de introduir-la al mon

del Fútbol en un futur pròxim. Aquesta tecnologia consta

d’un conjunt de càmeres (el nombre de càmeres depèn de

la configuració) i tècnics que fan funcionar el sistema. Les

càmeres graven en alta velocitat (més vídeos en alta

velocitat) la trajectòria de la pilota, analitzen quina es la

posició de cada bola, i mitjançant triangulacions es calcula

on ha copejat, calculant fins i tot calculant la possible

deformació de la pilota al copejar el sòl a gran velocitat, amb un error menor a 3mm. A

més, aquest mateix sistema s’utilitza per a seguir la resta de les estadístiques del partit

com per exemple, on van copejar els serveis dels jugadors, a quina zona de la pista va

haver més punts guanyadors, etc. Aquest sistema electrònic es de gran ajuda ja que

permet determinar al punt exacte a on impacta la pilota i així comprovar jugades dubtoses.

L’objectiu és assegurar-se, mitjançant aquest sistema, si realment la pilota toca o no la

línea.

Foto finish

Sistema que s’utilitza en carreres esportives, en

atletisme o , a la línea d’arribada, i que determina

qui és el guanyador d’una cursa. Aquest sistema

està compost per una cèl·lules fotovoltaiques i

càmeres digitals. Aquestes càmeres poden fer

fins a 3000 fotografies per segon. Una foto finish

és una fotografia que es fa al final d'una cursa

per tal de saber l'ordre d'arribada dels

participants.

Electroestimulació

La tecnologia juga també un important paper en el manteniment del to muscular de

l'esportista d'elit , especialment quan aquest ha de

romandre inactiu després de patir una lesió. Gran quantitat

d'atletes recorre a l'electroestimulació per retroalimentar

músculs difícils d'entrenar en aquestes situacions . Aquest

sistema consisteix en la descàrrega d'impulsos elèctrics

febles, però suficients per exercitar el múscul i evitar que

romangui sedentari . Cada vegada hi ha més dispositius en

el mercat a preus accessibles. Alguns d'aquests accessoris

són ideals per realitzar activitats cardiovasculars. És el cas

dels pulsímetres, artefactes que controlen les pulsacions del

cor i permeten mantenir el ritme cardíac dins dels valors

recomanats per a cada persona. Aquesta tecnologia minimitza els riscos i garanteix que

l'usuari espremi tot el seu potencial saluda.


Rosa dels Vents

67

Sistema de puntuació K-Speed

La tecnologia K-Speed és un sistema de càlcul, gestió, control de temps i de participants,

així com de publicació de classificacions esportives en temps real, publicant-les en

marcadors gegants, Televisió, Internet, etc. Es tracta d’una eina basada en dispositius

portàtils, basada en una tecnologia de xarxes locals sense fils de radiofreqüència i en

aplicacions sobre Internet. Aquest sistema és capaç d’identificar a cada participant i

assignar-li un temps precís al seu pas per un punt de detecció. Aquesta tecnologia

aconsegueix el grau màxim d’automatització possible i permet, en condicions de temps

real, calcular les puntuacions, produir les classificacions i distribuir els resultats. Està

dissenyat per aquelles competicions que es desenvolupen en una gran superfície (mar, riu,

estadi, poliesportiu, etc), en les que s’ha de puntuar a la vegada diferents esdeveniments

en diverses localitzacions incloent els temps totals i parcials, i permet treballar tant en

àrees reduïdes com en zones amb molts kilòmetres de distància, per exemple campionats

mundials de Kayak.

Ambient Intelligence

Es tracta d’un sistema intel·ligent de sensors i ordinadors que ajuda als ciclistes a millorar

el seu rendiment. Supervisa i analitza constantment el rendiment de cada corredor i dels

equips sencers. Les bicicletes es configuren amb l’equipament que permet registrar

contínuament les forces que actuen sobre els pedals. Altres factors significatius són el pols

i el pedaleig del ciclista, la velocitat i la pendent. Aquestes dades es recullen en un

processador instal·lat a la bicicleta i s’envien per ràdio a una unitat central on són

analitzades. L’ordinador genera les recomanacions d’entrenament individuals per a cada

ciclista. El ciclista pot veure aquestes recomanacions en una pantalla instal·lada al manillar

o escoltar-les pels auriculars.

Cambres hiperbàriques

Un dels elements més nous és el de les cambres hiperbàriques . Aquests habitacles

simulen condicions d'altitud de fins a 2.000 metres sobre el nivell del mar, el que permet

incrementar la quantitat d'oxigen en sang que l'atleta és capaç de transportar . El resultat

és una millora evident de la capacitat respiratòria .


Rosa dels Vents

68

REPERCUSSIÓ MEDIÀTICA DELS ESPORTS

Les noves tecnologies s’ajuden de les noves formes i mitjans de comunicació, que prenen

com a base els serveis de la informàtica, la fibra òptica, la telefonia mòbil, Internet i altres

xarxes de connexió, etc. És per això que les noves tecnologies afavoreixen més la comuni-

cació sense barreres temporals ni espacials i possibiliten una gran interactivitat entre els

mitjans de comunicació que anteriorment es consideraven més independents.

Actualment, l’esport, l’activitat física i tot el que té a veure amb el cos, conformen un dels

continguts principals dels mitjans de comunicació i gaudeixen d’un estatus privilegiat degut

al gran interès que generen en la nostra societat.

S’ha passat de la societat industrial ( fàbriques, colònies de treballadors, etc) a una societat

de serveis. Per tant, l’esport sembla ser un servei més per al públic.

Constantment apareixen noves pràctiques esportives ( ex: diferents

tipus de fitness, zumba, paddle surf...) i altres complements ( ex:

noves equipacions esportives, noves tecnologies aplicades a

l’esport, revistes esportives...) Abans algunes persones participaven i

altres eren espectadors. Avui en dia, molta més gent practica alguna

variant esportiva, sigui d’interior o d’exterior.

Com els mitjans de comunicació avui en dia són molt més ràpids i

efectius, els ídols esportius són coneguts a nivell internacional... i

també la publicitat!

Les campanyes intenten provocar als consumidors a través

d’imatges impactants i de persones estimades i reconegudes en el

món de l’esport. Beckham, Ronaldo, Rafa Nadal, Messi... en són

alguns exemples .

L’esport ven moltíssim i un exemple

clar el veiem en el fet a l’any 2014 el

diari més venut a l’Estat Espanyol va

ser un diari esportiu. L’esport s’ha

convertit, doncs, en un dels

principals productes que ofereixen

els mitjans de comunicació. Sinó fos

per la publicitat i la televisió, els

grans clubs no podrien pagar les

fitxes astronòmiques de les seves estrelles.

A la informació esportiva podem accedir a través dels mitjans de comunicació tot i que

aquesta no és completa. Per televisió només podem accedir als esports majoritaris ( el

futbol, el motor, el ciclisme i el tennis) i en tots els casos, a les modalitats masculines. Fins

al moment, el futbol és l’esport més seguit a l’Estat Espanyol i dubtem que canviï en un curt

període.


Rosa dels Vents

69

2.6. SOBRE RODES

El transport sempre ha estat una preocupació i una necessitat fonamental per a l’ésser

humà. A l’antiguitat , per traslladar materials i pedres per a la construcció, utilitzaven la

força muscular o animal. Més tard es van començar a fer servir troncs d’arbres per a

navegar i, posteriorment van aprendre a buidar-los per a construir les primeres canoes, i a

lligar-los per formar raid. Per a transportar càrregues més pesades per terra, es van

construir trineus amb troncs, així es podien desplaçar lliscant pel gel o les muntanyes. Les

grans innovacions, es van produir a les grans civilitzacions de la historia antiga, a

Mesopotàmia cap al any 3000 ac, quan es va començar a experimentar amb les rodes amb

eixos, aplicades als troncs. Amb el temps van alleugerir el pes de les rodes que fins al

moment eren de pedra o fusta, construint les rodes de fusta amb eixos, cercles i metàl·lics.

A la època industrial els sistemes de transports creats a l’antiguitat es van perfeccionar

gràcies principalment a la metal·lúrgia del ferro i a la creació de noves eines i instruments.

Es van construir carruatges mes lleugers i amb un nivell de seguretat mes elevat, pel que

els sistemes de navegació van millorar amb la fabricació de grans vaixells, sobre tots

durant els segles XVII i XVIII

La revolució industrial va suposar grans transformacions en tots els camps, i per tant els

sistemes de transport no van ser menys. Cap a la primera dècada del segle XIX es va

començar a aplicar la màquina de vapor als vaixells i es van construir els primers

ferrocarrils.

A la segona meitat del segle, es van fabricar grans vaixells que permetien llargues

travessies d’una manera molt més confortable. A finals del segle XIX van aparèixer els

primers automòbil i a principis del segle XX es realitzen les primeres experiències amb

avions amb motor d’explosió. Al llarg del segle XX es desenvolupa la moderna tecnologia

de l’automòbil, l’alta velocitat del ferrocarrils, l’aviació i la navegació espacial.

Actualment els mitjans de transport no només serveixen per a transportar mercaderies

sinó que es fan servir per a ús lúdic i de transport de persones que viatgen per oci. La

tecnologia cada vegada es més precisa i es fan cotxes, motos i avions més moderns,

còmodes, amb moltes prestacions i molt més segurs.


Rosa dels Vents

70

ELS QUADS

Què és un quad? És una motocicleta? És un cotxe? No, el quad és... un QUAD!

Els primers ATV (All Terrain Vehicle) es van començar a fabricar als Estats Units. Durant la

dècada dels ’70 van proliferar per les platges americanes els trikes (tricicles), dotats de

xassís i motor de moto, però amb dues rodes al darrere i una al davant. Tot i els seus grans

neumàtics, els trikes no gaudien d’una gran estabilitat i els accidents es multiplicaren. La

solució va ser fàcil: si amb tres rodes no s’aguantaven, potser ho farien amb quatre.

PARTS DEL QUAD

MECÀNICA I CONDUCCIÓ DEL QUAD

Sota la denominació de quad trobem un vehicle tot-terreny que adopta de la motocicleta el

tipus de motor, de manillar i la facilitat de manejar-lo. Del cotxe hereta la part més

important: la seguretat i la comoditat que li confereixen les 4 rodes. Però curiosament, la

seva conducció no és igual a cap dels dos automòbils. Tot i que, al principi, resulta difícil

acostumar-s’hi, després d’un curt aprenentatge, es fàcil trobar-se còmode en la conducció

d’un quad.

Característiques tècniques:

o És un motor de 4 temps

o Té una cilindrada de 79cc

o El sistema d’arrencada és elèctric

o La transmissió és per embragatge

o Pesa 116 kg

o El sistema de frenada és per

tambor

o Té tracció a les rodes del darrere

o Té una llargada de 152 cm

o Té una amplada de 82,5 cm

Estreps

Canvi de marxes

Rodes

Gas Manetes de fre

Dipòsit

bbenbenzina

Xassís

Contacte


Rosa dels Vents

71

Passos a seguir:

1. Pujar al quad dins la zona dels boxes (punt d’arribada i de sortida) comprovar

sempre que la màquina estigui en punt mort o apagada i amb la maneta de fre

bloquejada.

2. Posar el casc i regular-lo per tal que quedi ben subjectat,

3. Si el quad està apagat, fer el contacte amb la clau i pitjar el botó per encendre’l.

4. Comprovar que les rodes giren segons la posició del manillar. Aquest punt és

important per prendre consciència de la duresa del volant,

5. Treure el bloqueig del fre, posar la primera marxa i fer girar molt suaument

l’accelerador.

Per conduir bé i còmodament cal:

o Cos Seure centrat al seient, mantenint l’esquena recta.

o Cap El conductor ha de mirar recte endavant.

o Espatlles Mantenir-les adreçades i relaxades.

o Mans Agafant amb força el manillar i en una posició que permeti arribar

ràpidament a les manetes dels frens.

o Cames Semiflexionades amb els genolls enganxats al motor del quad.

o Peus Situar-los als estreps, fent pressió també contra el motor.

En els trams rectes del circuit, hem de mantenir el manillar recte i la posició del cos

com hem indicat. A l’iniciar una corba, haurem de moderar la velocitat en cas

necessari i compensar la força centrífuga carregant el pes al costat contrari al sentit de

la corba, però sense exagerar. Cal intentar sempre fer les corbes per la part externa el

circuit. A mitja corba, accelerar suaument.

NORMES DE SEGURETAT

Diferenciem 3 zones:

zona d’espera Apartada, com a mínim, 10m del circuit. És l’espai on esperem.

boxes És la zona de sortida i arribada dels quads.

circuit A la pista només poden estar els 2 quads que circulen i en cas necessari, el

monitor/a. Recordem que és un circuit d’habilitat, no de competició.


Rosa dels Vents

72

Respecte la conducció:

Realitzar una primera volta de reconeixement del circuit a poc a poc localitzant els

punts més complicats.

No treure mai els peus dels estreps ja que el mateix vehicle podria copejar-los.

Mantenir la distància de seguretat amb l’altre quad que està dins del circuit.

Conduir sempre a una velocitat moderada.

Davant d’un descontrol de la màquina, frenar suaument.

No conduir estant dret sobre els estreps.

PRINCIPIS EDUCACIÓ VIAL

Tot i que encara no som conductors, potser conduïm bicicleta sovint o som vianants. De

qualsevol manera és important que coneguem els principis de la seguretat vial i el

significat de les senyals més comunes.

SEGURETAT VIAL

Si anem en bicicleta...

No surtis mai sol/a.

No canviïs la marxa estant parat o en condicions d'esforç màxim.

Posa’t sempre el casc.

No t'oblidis d'omplir l'ampolla d'aigua.

Circula a una velocitat que no sigui perillosa ni per a tu ni per a la resta de gent.

Cedeix la preferència a les persones que vagin a peu i adverteix de la teva

presència.

Circula en grup, però no en pilot. Com a màxim en columna de dos, sempre el més

a la dreta possible de la via.

Porta alguna peça reflectant que permeti als conductors de vehicles i altres usuaris

distingir-te a una distància de 150m.

Si sou vianants….

Heu de caminar sempre per la vorera.

Utilitzeu els passos de vianants i els passos amb semàfor i respecteu els senyals.

Abans de creuar un carrer, mireu bé a dreta i a esquerra.

Creueu sempre els carrers en línia recta, no ho feu mai en diagonal.

Pareu atenció a la sortida de garatges.

Vigileu amb els vehicles llargs quan giren ( autobusos, camions, etc..)

Quan els semàfor es posi en verd, mireu sempre a tots els costats i espereu dos

segons abans de creuar.

A la nit procureu creuar el carrer per una zona il·luminada. Així sereu vistos pels

vehicles que circulen.


Rosa dels Vents

73

Pels conductors de vehicles a motor

o L’ ús del cinturó de seguretat és obligatori sempre.

o S’ha de conduir amb les dues mants al volant.

o S’ha de mantenir la concentració i fixar-se en els vehicles que van al costat i

darrere.

o Per consultar un mapa s’ha de parar el cotxe.

o Si encenem la radio, fem-ho amb el vehicle parat.

o Està prohibit conduir utilitzant auriculars connectats a reproductors de música.

o No s’ha de parlar pel mòbil, només a través del sistema de mans lliures.

o S’han de respectar els límits de velocitat.

o S’ha de sortir amb temps suficient per arribar a temps a la destinació: no córrer.

o No s’ha de circular massa lent.

o S’ha de mantenir la distancia de seguretat adequada.

o S’han de respectar les senyals de trànsit.

o S’han de seguir les indicacions dels agents de trànsit que regulen la circulació.

o S’han d’assenyalar anticipadament els canvis de direcció.

o Respectar els passos de vianants.

o Procurar conduir en línia recta i no passar entre els cotxes si es circula en moto.

És important adequar la velocitat del vehicle en funció de:

• L’experiència

• L’estat del vehicle

• Les condicions físiques o psíquiques

• Les condicions meteorològiques

• La càrrega del vehicle


Rosa dels Vents

74

SENYALS DE TRÀNSIT

De prioritat

D’obligació

De prohibició

De perill

continguts temps de neu

Education