contes del neguit, de joseph conrad

CONTES DEL NEGUIT.qxt:Maquetación 1 4/4/12 07:30 Página 2

CLÀSSICS DETOTS ELSTEMPSSEGONA ÈPOCA

JOSEPH CONRAD

CONTES DEL NEGUIT

BARCELONA


JOSEPH CONRAD

CONTESDEL NEGUIT

EDITORIAL ALPHA

Barcelona, 2012

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS DE

FERRAN RÀFOLS GESA


Primera edició: maig del 2012

Títol original:Tales of Unrest

© de la traducció: Ferran Ràfols Gesa, 2012

© d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2012

© Institut Cambó, 2012

www.editorialalpha.cat

Disseny de la coberta: Pau Santanach

Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló

Fotocomposició i impressió: Fotoletra, s.a.

ISBN: 978-84-9859-205-4

DIPÒSIT LEGAL: B-10.158-2012

Prohibida qualsevol mena de còpia.

Reservats tots els drets.


TAULA

Nota de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11Karain, un record . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Els idiotes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69Una avançada del progrés . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99El retorn . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133La llacuna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203


Dedica’t a omplir els ànims excitables amb batusses llunyanesShakespeare

Per a Adolf P. Krieger, en record dels bons temps


NOTA DE L’AUTOR

De les cinc històries que formen aquest volum, «La lla-cuna», l’última sobre el paper,és cronològicament la pri-mera. És el primer conte que vaig escriure i marca, perdir-ho d’alguna manera, el final de la meva primera fase,la fase malaia, amb el seu tema particular i les seves sug-gestions verbals. Concebut amb el mateix estat d’ànimque va donar La follia d’Almayer i Un rodamón de les illes,està narrat amb el mateix alè (és a dir, amb el que emquedava als pulmons després d’haver acabatUn rodamón),vist amb els mateixos ulls i escrit amb el mateix mèto-de, si és que en la meva relació conscient amb la novaaventura d’escriure per publicar hi havia alguna cosa quees pogués anomenar mètode.Ho dubto molt.Primer fasla feina i després teoritzes sobre el que has fet.És una ocu-pació molt divertida i molt egoista que no té cap menad’utilitat per a ningú i que tan probable és que et portia conclusions certes com falses.Qualsevol es pot adonar que entre l’últim paràgraf

d’Un rodamón i el primer de «La llacuna» no s’ha produïtcap canvi de ploma, parlant de manera figurada.Tam-bé és cert en sentit literal.Vaig escriure els dos relats ambla mateixa ploma, una ploma metàl·lica de les més habi-tuals. Com que alguna vegada m’han acusat d’una certa


manca de capacitat emotiva, m’alegro de poder dir quecom a mínim en una ocasió vaig cedir a un impuls sen-timental. Em va semblar que aquella havia estat una bonaploma i que m’havia fet un bon servei, de manera quela vaig guardar a la butxaca de l’armilla, amb la idea dequedar-me-la com una mena de recordatori que despréspodria mirar amb ulls tendres. Més endavant, la plomava aparèixer als llocs més imprevistos —al fons dels ca-laixets, entre les botes en capses de cartró— fins que vaacabar trobant un domicili permanent en un gran bol defusta on hi havia unes quantes claus, una mica de lacre,trossos de cordill, cadenetes trencades,uns quants botonsi la mena de residus minúsculs que la vida d’un home faanar a parar en aquests recipients. De tant en tant veia laploma amb una gran satisfacció, fins que un dia em vaigadonar amb horror que al bol n’hi havia dues.No em séimaginar com s’ho devia fer l’altra ploma per arribar albol,però totes dues eren allà,costat per costat,amb les ma-teixes incrustacions de tinta i completament indistingiblesl’una de l’altra.Era una situació angoixosa, però com queestava decidit a no repartir els meus sentiments entre duesplomes i no volia córrer el risc de posar-me sentimentalamb una mera desconeguda, les vaig llençar totes dues perla finestra sobre un llit de flors, que ara em sembla unatomba ben poètica per a les romanalles del passat.Però en va quedar el relat. Es va publicar per primera

vegada al Cornhill Magazine,i va ser la meva primera apa-rició en qualsevol mena de periòdic; he viscut prou perveure com el senyor Max Beerhom se’n burlava de ma-nera molt agradable en un volum de paròdies titulatUnagarlanda de Nadal, on em trobo en molt bona companyia.Li he d’agrair moltes coses, a «La llacuna».El següent intent que vaig fer d’escriure un conte va

suposar un canvi, també de lloc: vaig abandonar l’arxi-pèlag malai.Sense premeditació,sense pena,sense alegrar-

12 CONTES DEL NEGUIT


me’n i gairebé sense ser-ne conscient, vaig anar a parara l’atmosfera molt diferent d’«Una avançada del pro-grés». En aquest relat vaig trobar una nova actitud mo-ral. Em va semblar que era capaç de copsar reaccions no-ves, suggestions noves, i fins i tot ritmes nous per als meusparàgrafs. Per un moment em vaig imaginar que era unhome nou, que sempre és una il·lusió molt engrescado-ra. La vaig arrossegar durant un cert temps,monstruosa,amb un cos mig de convicció i mig d’esperança,una cuairidescent de somnis i amb un cap intercanviable comuna màscara de plàstic.No va ser fins més endavant queem vaig adonar que, com li passa a la resta dels homes,res no em podia deslliurar de la meva fatal consistència.No podem escapar de nosaltres mateixos.«Una avançada del progrés» és la part més lleugera del

botí que em vaig endur de l’Àfrica Central, la porció mésgrossa del qual és sens dubte El cor de les tenebres.Altreshan trobat coses molt diferents en aquella terra, i tinc laconvicció,molt còmoda, que el que jo me’n vaig endurno hauria fet gaire servei a ningú més. I cal dir que vaser un saqueig molt petit. Ben plegat, cabia tot a la but-xaca de la camisa. Pel que fa a la història en si, és forçaveritable en els aspectes essencials. La invenció sostingu-da d’una mentida realment reveladora requereix un ta-lent que jo no posseeixo.«Els idiotes» és una peça tan evidentment derivativa que

em resulta impossible dir-ne res aquí. El seu desencade-nant no va ser mental, sinó visual: els idiotes de debò.Vaser després del llarg període de dubtes i de temptejos en-tre una colla d’impulsos vagues que van desembocar enl’escriptura d’El negre del Narcissus que vaig escriure la ter-cera història segons l’ordre cronològic, la primera enaquest volum: «Karain, un record».Rellegir «Karain» molts anys després em va produir l’e-

fecte d’una cosa vista amb llargavista des d’una posició

NOTA DE L’AUTOR 13


més aviat avantatjosa. En aquesta història no vaig tornara l’arxipèlag, només em vaig tombar per donar-hi unaullada nova.Reconec que la imatge llunyana em va ab-sorbir, tant que en aquell moment em va passar per altque el motiu de la història és gairebé idèntic al motiucentral de «La llacuna».La idea que hi ha darrere, de totamanera, és molt diferent; però si el conte em resulta me-morable és sobretot perquè va ser la meva primera con-tribució al Blackwood’s magazine i perquè em va dur a co-nèixer personalment el senyor William Blackwood,l’aprovació cauta del qual em va semblar sincera, i paga-da en conseqüència.Vaig començar «Karain» seguint unimpuls sobtat,només tres dies després d’haver escrit l’úl-tima línia d’El Negre, i el record de les dificultats que emva plantejar es barreja amb les preocupacions de l’inaca-bat «El retorn», les últimes pàgines del qual vaig repren-dre en aquell moment, l’única vegada a la vida que hefet un intent d’escriure a dues mans, per dir-ho d’algu-na manera.De fet, la sensació més íntima que em provoca ara ma-

teix «El retorn» és la d’estar escrit amb la mà esquerra.Fa poc, fullejant la història vaig tenir la sensació de seu-re sota un ombrel·la molt gran i molt cara sota el repiceixordador d’una tempesta tropical. Em va trasbalsarmolt. Enmig del brogit, sentia el repic de cadascuna deles gotes a la seda gruixuda i distesa.Mentalment, la lec-tura em va deixar sord per a la resta del dia, no ben béd’astorament sinó amb una mena d’admiració trista.Novull faltar al respecte a cap de les meves pàgines. Psico-lògicament tenia bones raons per fer aquell intent, sensdubte, i va valdre la pena, encara que fos només per veu-re quina mena d’excessos era capaç d’assolir en aquellamena de virtuosisme.En relació amb tot això m’agrada-ria confessar la sorpresa que vaig sentir en constatar que,malgrat tot l’aparat d’anàlisi del relat, la història consis-



teix bàsicament en una sèrie d’impressions físiques,d’im-pressions sonores i visuals, estacions de tren, carrers, uncavall que trota, reflexos als miralls i altres coses per l’es-til, expressades com si volgués destacar-les per si matei-xes i combinades amb la descripció sublimada d’una de-sitjable residència de classe mitjana situada en un entornurbà que d’alguna manera aconsegueix produir un efec-te sinistre. Pel que fa a la resta, qualsevol paraula amablesobre «El Retorn» (i se n’han dit unes quantes en dife-rents ocasions) desperta en mi una viva gratitud, perquèsé el que l’escriptura d’aquesta fantasia em va costar enfeina, mals humors i desil·lusions.

J. C.

NOTA DE L’AUTOR 15


KARAIN,UN RECORD

El vam conèixer en els dies incerts en què ens acontentà-vem de tenir a les nostres mans la vida i les pertinences.Crec que ara cap de nosaltres no en té, de pertinences, ihe sentit a dir que n’hi ha molts que han perdut negli-gentment la vida; però estic segur que els pocs que so-breviuen encara no tenen els ulls prou entelats per no de-tectar en la dubtosa respectabilitat dels diaris la informaciósobre els diversos alçaments natius de l’arxipèlag orien-tal. El sol centelleja entre les línies dels curts paràgrafs; elsol i la lluïssor del mar.Un nom estrany desperta records;les paraules impreses perfumen suaument l’atmosfera fu-mosa del nostre temps amb l’aroma subtil i penetrant dela brisa terrestre que respira en la celístia de nits passades;un foc envia senyals i resplendeix com una joia sobre elfront alçat d’un penya-segat enfosquit; tot de grans arbres,sentinelles avançats de boscos immensos, s’alcen, vigi-lants, sobre esteses adormides d’aigua oberta;una línia d’o-nes blanques retruny en una platja buida, les aigües so-mes escumegen a l’escull, i tot d’illetes verdes escampadesentre la calma del migdia reposen sobre un mar brunyit,com un grapat de maragdes sobre una sivella d’acer.També hi ha cares;cares fosques,truculentes i somrients.

Les cares franques i coratjoses d’homes descalços, silen-


ciosos i ben armats.Una multitud de rostres bàrbars s’a-tapeïa a l’estretor de les cobertes de la nostra goleta, ambla coloració bigarrada dels sarongs1 de quadres, dels tur-bants vermells,de les jaquetes blanques,dels brodats, ambla lluïssor de les beines de les espases,dels anells d’or,delsamulets, dels braçalets, de les fulles de les llances i de lesempunyadures revestides de joies de les seves armes.Te-nien un posat independent, els ulls resolts i el gest me-surat, i encara ara ens sembla que sentim les seves veussuaus parlant de batalles, de viatges i de fugides; presu-mint amb aire confiat, fent broma en silenci; a vegadesfent murmuris educats que exalçaven el seu valor, la nos-tra generositat, o celebrant amb entusiasme lleial les vir-tuts del seu cabdill.Recordem les cares, els ulls, les veus,tornem a veure la lluïssor de la seda i del metall, l’agita-ció i el murmuri d’aquella munió brillant, festiva iguerrera, i és com si sentíssim el contacte de les mans bru-nes i cordials, que després d’agafar-te breument torna-ven a reposar sobre l’empunyadura cisellada de les sevesarmes.Eren els homes d’en Karain, seguidors lleials.Cadamoviment d’aquella munió depenia dels llavis del granhome; ell els parlava de la vida i de la mort en un mur-muri, com aquell qui res, i ells acceptaven les seves pa-raules amb humilitat, com regals del destí.Tots eren ho-mes lliures, però quan se li adreçaven s’anomenaven a simateixos «el teu esclau». Les veus morien al seu pas comsi l’escortés el silenci, xiuxiuejos admirats i reverencialsel seguien a tot arreu.Els homes l’anomenaven el seu cab-dill guerrer.Manava sobre tres pobles situats en una pla-na estreta; era l’amo d’una llenca de terra; d’una llencaconquerida que,en forma de lluna creixent,s’estenia, igno-rada, entre els turons i el mar.


1. Peça llarga de roba, semblant a una faldilla. (Totes les notes són deltraductor.)


Des de la coberta de la nostra goleta, ancorada al bellmig de la badia, en Karain ens va mostrar el perfil irre-gular dels turons amb un moviment teatral del braç, total’amplada del seu domini, i era com si el moviment enfes retrocedir els límits i el convertís sobtadament en unterritori tan immens i tan vague que per un moment sem-blava que tingués únicament el cel per frontera. I era certque en mirar aquell indret, sense sortida a mar obert iseparat de la terra pel pendent brusc de les muntanyes,era difícil creure en l’existència de terres veïnes. Era unlloc immòbil, complet, desconegut i ple d’una vida quepervivia sigil·losament i que creava un efecte torbadorde solitud,d’una vida que semblava inexplicablement des-proveïda de res que pogués incitar un pensament o to-car el cor o que donés algun indici del pas sinistre delsdies. Ens feia l’efecte que aquella era una terra sense re-cords, sense esperances ni remordiments;una terra on resno podia sobreviure a la vinguda de la nit, i on l’albada,com un fulgurant acte de creació, no tenia cap vincle niamb la vigília ni amb l’endemà.En Karain va passar la mà sobre tot allò. «Tot meu!»Va

picar la coberta amb el seu llarg bastó, i el mànec d’or vacentellejar com un estel fugaç.Molt a prop seu, una micamés enrere, un vell silenciós vestit amb una jaqueta negrai brodada va ser l’únic malai que no va seguir el gest po-derós amb la mirada.Ni tan sols va obrir les parpelles.Aco-tava el cap rere el seu amo i, sense moure’s gens, sosteniasobre l’espatlla dreta una llarga espasa amb beina de plata il’empunyadura posada cap amunt.Era allà fent guàrdia,peròsense curiositat, i semblava exhaust, no per l’edat, sinó perun secret feixuc de l’existència. En Karain, pesant i orgu-llós, feia un posat arrogant i respirava amb tranquil·litat.Erala nostra primera visita, i miràvem encuriosits al voltant.La badia era un pou sense fons de llum intensa.Aquell

pany d’aigua circular reflectia el cel lluminós, i la costa que

KARAIN, UN RECORD 19


el tancava formava un anell opac de terra que surava so-bre una buidor translúcida i blavosa. Els turons, àrids i li-losos, s’alçaven feixugament cap al cel, i semblava que elsseus cims es fonguessin en el tremolor de colors vius delvapor ascendent; als vessants rostos s’hi veien les frangesverdes dels barrancs; als peus hi havia arrossars, feixes debananers, sorra groga.Un rierol s’entortolligava com unafilagarsa. Clapes d’arbres fruiters delimitaven els pobles,fines palmeres acotaven el cap, ben juntes sobre les casesbaixes; sostres de fulles de palmera seca lluïen a la distàn-cia, com terrats d’or, rere la columnata fosca dels troncsdels arbres; hi havia figures vívides que passaven i s’esvaï-en; el fum de les fogueres s’alçava ben dret sobre la mas-sa d’arbustos en flor, les tanques de bambú relluïen, s’es-quitllaven en línies trencades entre els camps.Un crit sobtata la costa sonava planyívol en la distància, i s’interrompiabruscament, com si l’ofegués el xàfec de llum. L’esbufecde la brisa enfosquia un moment l’aigua llisa, ens tocavael rostre, i l’oblidàvem.No es movia res. El sol ardent di-buixava un fons de colors i quietud, sense ombres.Era l’escenari on, esplèndidament vestit per al paper

que havia d’interpretar, fatxendejava en Karain, incom-parablement digne, amb la importància que li atorgavala capacitat de crear la il·lusió absurda que alguna cosaheroica —una acció sobtada, una cançó— estava a puntde succeir sobre la vibració d’aquella llum meravellosa.Anava molt guarnit i era torbador, perquè era impossi-ble imaginar-se quina mena de buit esgarrifós devia vo-ler amagar amb aquella aparença tan elaborada.No duiamàscara; tot ell traspuava vida, i una màscara no és mésque una cosa inerta;però es presentava essencialment comun actor, com un ésser humà sota una disfressa agressi-va. El seus actes més petits estaven preparats i resultavensorprenents, feia discursos greus,parlava amb frases sinis-tres com una insinuació i complicades com un arabesc.



El tractaven amb la solemnitat i el respecte que la irre-verència occidental reserva només als monarques de l’es-cenari, i ell acceptava aquell homenatge profund amb unadignitat sostinguda que només és possible de veure sotaels focus i en la falsedat condensada d’alguna situació trà-gica. Era gairebé impossible recordar qui era, només elcabdill insignificant d’un racó còmodament isolat deMindanao on podíem infringir de forma relativament se-gura la llei que prohibia el tràfic d’armes i de municióamb els nadius.El que podia succeir si un dels moribundscanoners espanyols tornava per un moment a la vida ac-tiva ens deixava de preocupar un cop érem a la badia;fins a tal punt ens semblava apartada de les intromissionsdel món.A més a més, en aquella època érem prou ima-ginatius per contemplar amb una mena d’equanimitat jo-iosa la possibilitat que ens pengessin discretament llunyde les protestes diplomàtiques.Pel que fa a en Karain,noli podia passar res tret del que ens pot passar a tots, el fra-càs i la mort, però el seu talent consistia justament a re-vestir-se de la il·lusió d’un èxit inevitable. Semblava taneficient, tan necessari, tan essencial per a l’existència ma-teixa d’aquella terra i dels seus homes que semblava im-possible que el pogués destruir res més petit que un ter-ratrèmol. Era un compendi de la seva raça,de la seva terra,de la força elemental de la vida ardent, de la naturalesatropical.Tenia la seva mateixa força luxuriant, la matei-xa capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins lallavor del perill.En les nostres múltiples visites posteriors vam arribar

a conèixer bé el seu escenari, el semicercle lilós, els ar-bres prims que s’inclinaven sobre les cases, les sorres gro-gues, el verd i els torrents dels marges.Tot plegat teniaels colors crus i barrejats, la sensació d’exactitud gairebéexcessiva, la sospitosa immobilitat d’una escena pintada,i encarnava de manera tan perfecta les pretensions incre-



ïbles d’en Karain que arribaves a sentir que la resta delmón havia quedat privada per sempre d’aquell especta-cle magnífic. No hi podia haver res fora d’allò. Era comsi la terra hagués continuat girant i hagués deixat un ro-segó de la teva superfície abandonat enmig de l’espai.EnKarain semblava completament desvinculat de tot el queno fos el sol, i fins i tot la claror semblava feta únicamentper a ell. Una vegada que li van preguntar què hi haviadarrere dels turons va dir, amb un somriure eloqüent:«Amics i enemics;molts enemics.Si no, ¿per què us hau-ria de comprar els rifles i la pólvora?» Sempre era així:se sabia el paper de memòria i utilitzava a favor seu elsmisteris i les certeses dels encontorns. «Amics i enemics»;res més. Era vast i intangible. Era cert que la terra s’ha-via separat del seu territori, i ell i el seu grapat de fidelsvivien envoltats d’un silenci tumultuós,com d’ombres encombat. De fora no n’arribava mai cap soroll, això erasegur. «Amics i enemics!» Podria haver afegit «i records»,com a mínim pel que tocava a ell, però va prescindir defer l’observació.Ho vam acabar sabent més tard, però vaser després del seu espectacle de cada dia;entre bastidors,per dir-ho així, i amb els focus apagats. Mentrestant, enKarain omplia el seu escenari de dignitat bàrbara. Feiamés o menys deu anys que havia dut la seva gent —ungrapat de buguis rodamons que havia arreplegat a cor-re-cuita— a la conquesta de la badia, i sota la seva ègidamajestuosa els seus homes havien oblidat del tot el pas-sat i havien deixat de preocupar-se pel futur. Ell els do-nava saviesa,consells,recompenses,càstigs, la vida i la mort,sense perdre mai la serenitat en la veu i en l’actitud. EnKarain comprenia els sistemes de rec i l’art de la guerra,coneixia les qualitats de les armes i els secrets de la cons-trucció de vaixells. Sabia amagar el que sentia, era mésresistent, capaç de nedar més estona i fer anar més bé lacanoa que cap dels seus súbdits; disparava amb més pre-



cisió i negociava de manera més tortuosa que cap altrehome de la seva raça que jo hagi conegut. Era un aven-turer del mar, un marginat, un governador, i també ungran amic meu. Li desitjo una mort ràpida en una lluitaa peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és unhome que ha conegut el poder i el remordiment, i nin-gú no pot demanar més de la vida.Un dia rere l’altre apa-reixia davant nostre, amb una incomparable fidelitat alstrucs de l’escenari, i quan el sol es ponia la nit queia rà-pidament sobre ell,com un teló.Els turons perlats es con-vertien en ombres altes i imponents sobre el cel clar; persobre d’elles, la confusió espurnejada dels estels sembla-va un gran batibull congelat amb un gest; els sons des-apareixien, els homes dormien, les formes s’esvaïen, i no-més la realitat mateixa de l’univers pervivia;una meravellafeta de foscor i centellejos.

II

Però era de nit quan parlava obertament,oblidant les exa-geracions de l’escenari.De dia hi havia assumptes que ca-lia discutir amb gran pompa.Al principi,entre ell i jo s’hiinterposaven la seva esplendor, les meves sospites menys-preables i el paisatge impressionant que s’introduïa en larealitat de les nostres vides amb la seva fantasia immòbilde perfils i de colors.Una munió de seguidors formigue-java al seu voltant; les fulles amples de les llances forma-ven un halo punxegut sobre el seu cap i el mantenien almarge de la humanitat amb la refulgència de la seda, elcentelleig de les armes, el cantusseig excitat i respectuósde les seves veus ansioses.Abans que el sol es pongués,s’acomiadava cerimoniosament i marxava assegut sota unaombrel·la vermella,escortat per un eixam de barques.Elsrems brillaven i s’enfonsaven tots alhora, aixecant un



AQUESTA EDICIÓ DELS CONTES DEL NEGUIT, DE JOSEPH CONRAD,COMPOSTA AMB TIPUS BEMBO, SETÈ VOLUM DE LA SEGONA

ÈPOCA DE CLÀSSICS DETOTS ELSTEMPS, ES VAACABAR D’IMPRIMIR EL 18 D’ABRIL

DE L’ANY DOS MILDOTZE.


contes del neguit, de joseph conrad

Documents