1

Conferència

Dimarts 21 de febrer de 2017. Casa Golferichs, Eixample, Barcelona.

Victor Solé Ferioli

Qui manarà el món? Noves potències, nous conflictes i nous instruments

de poder. La governança del planeta

Benvingudes i Benvinguts en una nova edició del cicle de conferències sobre El Món al 2050,

organitzat per la Casa Golferichs.

Em dic Víctor Solé i sóc editor a la revista digital d’anàlisi política Finestra d’Oportunitat. Avui ens

ocuparem de Qui manarà al món el 2050. Una pregunta que ens convida a fer política ficció des del

2017, des de la modèstia de les nostres imaginacions, i per això us demano que participeu. Jo només

us donaré informació de què tenim, a dia d’avui, en la política del planeta Terra.

El futur es construeix des del passat i des del present. Podem conèixer què va passar ahir, què passa

avui, i podem intuir què passarà demà o al 2050. Podem saber qui va manar ahir, qui mana avui, i

podem fer volar coloms sobre qui podria manar al 2050. Com va deixar escrit el filòsof Immanuel

Kant, l’objectivitat és la suma de les subjectivitats. Us presentaré 21 diapositives, plenes de mapes i

imatges. Amb poques paraules i frases, perquè voldria que reflexionem junts sobre qui podria manar

el 2050. I, com en totes les presentacions, al final us donaré la paraula per a que puguem aprendre

els uns dels altres.

2

Comencem recordant la gosseta Laika. Laika va ser un dels primers animals vius en orbitar al voltant

de la Terra. Ho va fer a bord de la nau soviètica Spútnik 2, el 3 de novembre de 1957, un mes després

que el satèl·lit Spútnik 1 fos posat en òrbita. Laika va morir entre cinc i set hores després del

llançament. La causa de la seva mort, que no va ser revelada fins el 2002, va ser una combinació

d'estrès i de sobreescalfament del sistema de control tèrmic de la nau. Després de Laika, la Unió

Soviètica i els Estats Units van començar a conquerir l’espai, i van ser els segons en enviar els primers

homes a la Lluna. Avui tots nosaltres ens hem d’imaginar com animals humils i ingenus que miren la

Terra des del cel. Què hi veurem?

Què hi veurem? Obro la pregunta.

3

Quins són els actors que hem de tenir en compte en la Terra del segle XXI? Vinga, sense por,

participeu!

En Sadiq Khan, alcalde de Londres des de l’any passat, va deixar escrit a la revista The Economist el

passat novembre que “El segle XIX es va definir pels imperis, i el XX per estats-nació, mentre el XXI

estarà definit per ciutats i pel progrés social, econòmic i mediambiental”.

Com deia al començament, al 2017 ens hem d’imaginar el 2050. Què hi tenim avui?

Imperis, en el sentit clàssic del terme: imperium en el sentit de domini territorial, cultural,

socioeconòmic i sociopolític sobre grans territoris. Els historiadors Jane Burbank i Frederick Cooper

de la New York University expliquen al seu llibre Imperis la història de tots els grans imperis de la

Terra. I als capítols finals estableixen 4 imperis que competeixen i col·laboren avui en dia: els Estats

Units d’Amèrica, Rússia, la Xina... i la Unió Europea.

Jo he inclòs la UE entre la ONU i l’ASEAN, l’Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic, la segona entitat

supranacional més integrada després de la mateixa UE. Sé que pot ser polèmica aquesta afirmació,

però ens dóna un exemple de la porositat i la permeabilitat dels actors mundials de 2017, i que podria

ser encara més gran el 2050.

Perquè geogràficament són també molt importants les ciutats, algunes de les quals poden tenir més

habitants que estats-nació. Shanghai, per exemple, té més habitants que la península d’Escandinàvia.

Avui tenim grans multinacionals, les quals són alhora noves tecnologies de la informació i la

comunicació, les TIC. Aquí us incloc 4 exemples, els quals són tots ells americans, raó que ens explica

que, tot i en Donald Trump, els Estats Units són l’imperi que guanya la lliga dels imperis any rere any.

Finalment, entre els actors mundials veiem actors disruptius que busquen rebentar, capgirar, canviar

i incidir en els comportaments dels actors anteriors. Actors que utilitzen algunes característiques de

tots els altres: l’Estat Islàmic utilitza les noves TIC de forma revolucionària, basada en l’horror pur,

com si gaudís sent el dolent de la pel·lícula. Un altre actor disruptiu és la xarxa Anonimous: una xarxa

4

sense líder, horitzontal, en què l’individu desapareix en els oceans d’internet, hàbitat de les noves

TIC, convertint-se en una amenaça per altres actors. Més enllà de les seves idees i les seves

intencions, és important tenir en compte aquests actors, ja que tot i no posseir territoris determinats

perquè pensen en global, la seva presència sobrevola, utilitza i interactua amb tots els anteriors.

Farem la volta al món des d’Occident a Occident passant per Orient, començant per la massa

continental d’Euràsia. I començarem per la península de penínsules que queda en l’extrem oest

d’Euràsia. Com veieu, us incloc aquest mapa d’Europa. Vint-i-vuit països formen part del corpus

jurídic, social, econòmic i polític de la Unió Europea. Un objecte polític no identificat, com va dir

Jacques Delors.

5

Podríem aventurar-nos a afirmar que la Unió Europea només sabrà o podrà sobreviure a les seves

crisis actuals (migratòria, Brexit, econòmica) només si gestiona amb prou flexibilitat i valentia la

pròpia diversitat. I és que Burbank i Cooper, al seu llibre Imperis, comenten que les grans masses

territorials sota una sobirania, determinada per un ordenament jurídic determinat sobreviuen només

si aconsegueixen gestionar degudament la pròpia diversitat. Diversitat entesa en tots els seus àmbits:

econòmic, polític, social, cultural. I la UE posseeix el seu propi ordenament jurídic, tal i com va establir

la Cort Europea de Justícia en dues sentències dels anys ’60 del segle passat, conegudes com Van

Geen den Loos i Costa vs. ENEL.

Si Burbank i Cooper anomenen la UE un imperi, el politòleg francès Sylvain Kahn comenta que és més

aviat un anti-imperi. I explica que la UE, i les Comunitats Europees nascudes fa 60 anys el 1957

després de la prova pilot de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (la CECA), apareixen com a

reacció: reacció al harakiri europeu del període de les dues guerres mundials; reacció a les crisis

financeres i econòmiques cícliques. I hem d’incloure la tutela americana. Una tutela que, per primer

cop en 70 anys, queda en entredit, fet que obliga la UE a tornar a la reacció.

De fet, l’amenaça que suposa una Casa Blanca comandada per la dreta alternativa de Donald Trump,

el qual s’entén molt bé amb el principal rival geogràfic europeu, la Rússia de Putin, obliga la UE a

aventurar-se en la seva integració en nous àmbits, com el de la defensa. Un àmbit en el que la OTAN

hi té molt a dir, ja que entre 2004 i 2013, aquells estats que fins el 1990 van quedar a l’altra banda

del Teló d’Acer, van abraçar l’OTAN i la UE. Un fet que no va agradar gens al Kremlin i els nacionalistes

russos, els quals posseeixen una mentalitat imperial. La supervivència de la UE i la seva cabuda el

2050 s’està decidint avui, i seguirà decidint-se en els propers anys.

Mentrestant, m’atreveixo a afirmar que Rússia mantindrà el seu territori, el qual es va configurar

entre els segles XVI i XVII amb els darrers tsars de la dinastia dels Riurikids, anterior als Romanov.

Avui el Kremlin utilitza un nou concepte d’abast continental per a mantenir la sobirania russa des del

Bàltic fins el Pacífic, ocupant tot el nord eurasiàtic. El concepte del Russkyi Mir, el Món Rus. Rússia és

6

un actor geopolític cabdal des del segle XVIII i oblidar-nos-en d’ell és un error tan greu com oblidar-

nos de la Xina.

La nova ideologia del Kremlin és una mena de neo-nacionalisme geopolític de matriu russa, més

identitari que el comunisme soviètic, menys ètnic que el nacionalisme clàssic del segle XIX. Es tracta

de presentar Moscou com la Tercera Roma, com a defensora de la fe cristiana ortodoxa. S’han

reconfigurat figures com Ivan IV el Terrible, de la dinastia Riurikid, o Pere el Gran, de la dinastia

Romanov. Fins i tot s’ha reprès el darrer tsar, Nicolau II, i s’han re-glorificat Lenin i Stalin. Gorbatxov

és, en canvi, un error de la història ja que, com va afirmar Putin el 2005, “la caiguda de la Unió

Soviètica és la catàstrofe més gran del segle XX”.

Torno a afirmar que m’imagino una Rússia existent el 2050, senzillament perquè la seva massa

continental central no ha patit des del segle XVII. Pateix en les seves “fronteres”, eminentment

continentals. Com veiem en la imatge, les estrelles vermelles representen els conflictes

transfronterers russos: a Crimea i Ucraïna Oriental, al Caucas, al nord del Kazakhstan... Allà on hi viu

la “diàspora russa” instal·lada allà durant l’estalinisme.

Lligat al concepte de Món Rus, que abraça la cultura d’una diàspora russa que es troba en totes les

fronteres indicades amb les estrelles vermelles, trobem la idea política de la Unió Eurasiàtica. Aquesta

és la voluntat del Kremlin de crear una àrea de lliure comerç en tots aquells països que un dia van ser

repúbliques soviètiques.

Aquest cop la idea de Gran Rússia prové del capitalisme contemporani, i intenta emmirallar-se en les

entitats supranacionals de la UE i l’ASEAN. Aquest és l’objectiu de fons, el qual posseeix una ideologia,

l’eurasianisme, ideada pel politòleg rus Alexandr Duguin. Les idees de Duguin, qui somia amb una

Euràsia unida, són el fonament ideològic del que veiem a Crimea, a Ucraïna Oriental, i fins i tot en la

propaganda de Russia Today i de la paranoia actual contra els trols russos d’Internet.

7

No sé si la Unió Eurasiàtica ideada per Putin existirà al 2050. El que sí m’atreveixo a dir és que la Xina

seguirà viva. I forta. De fet, la Xina ha estat un país poderós durant gairebé tota la seva història,

mantenint unes fronteres que s’assemblen a les actuals. No sé si la Xina es mantindrà amb el Partit

Comunista, o si s’atrevirà amb una seva fórmula d’estat democràtic, però sí m’atreveixo a dir que

existirà i serà més poderosa que avui.

De fet, l’actual president xinès Xi Jinping va afirmar en la seva presa de possessió l’any 2013 que la

Xina viu el seu propi “renaixement” per esdevenir un “país pròsper i militarment fort”. Va ser una

declaració d’intencions que s’ha vist complementada per diferents projectes. Un d’ells és el One Belt,

One Road, el qual vol unir tota Euràsia des de Kazakhstan fins Pequín amb gasoductes i

infraestructures. És la reminiscència de la ruta de la seda.

Un altre projecte xinès és el que veiem en aquesta imatge: es tracta de convertir el Mar de la Xina

Meridional en una mena de Mediterrani xinès. I amb la voluntat d’incloure els països del Sud-Est

Asiàtic dins de la seva àrea d’estats tributaris, com si tornéssim en les èpoques de les dinasties Tang

o Ming, quan la Xina va assolir els seus nivells més grans de sobirania territorial.

8

El tercer gran projecte xinès és l’Àfrica. Segurament el 2050 l’Àfrica serà molt diferent a la d’avui, i

potser hi haurà alguns països africans que podran jugar al joc d’escacs geopolític. Al 2017, però,

l’Àfrica és la més gran font de recursos de la Xina, seguida per Amèrica del Sud. La Xina ofereix diners

a les dictadures, que entén com a monarquies de facto. I a canvi construeix infraestructures i n’agafa

recursos que transporta per l’Oceà Índic, patrullat per la marina xinesa juntament amb la índia.

Des de 2006 a 2015, la Xina ha comprat més de 300 milions d’hectàrees per a desenvolupar mineria,

producció agroalimentària i producció energètica. La Xina posseeix el dret sobre tota la producció

d’oli de palma del Congo, ja que és un biocombustible. També ha comprat 2 milions d’hectàrees a

Zàmbia. Cada any incrementa la seva presència a l’Àfrica i podríem imaginar-nos un continent africà

amb grans comunitats xineses africanes al 2050.

9

Per passar a mirar els Estats Units com si fóssim la Laika, us ensenyo una tira còmica de Kal al The

Economist de 26 de novembre 2016. En ella, l’Oncle Sam decideix tancar-se a casa per “fer Amèrica

gran un altre cop”, deixant que el Drac Xinès i l’Ós Rus agafin el seu lloc.

Una por infundada perquè els Estats Units segueixen essent la potència mundial. En aquesta imatge

veiem la seva presència militar al món: al 2017, els Estats Units posseeixen 38 bases militars arreu de

la Terra i 587 “altres propietats”, que van des de pisos francs fins a seus de cambres de comerç.

M’atreveixo a afirmar que al 2050 els Estats Units d’Amèrica seguiran essent una gran potència

mundial, però parlarà més espanyol i haurà reconfigurat la seva cultura imperial, potser amb una

10

decidida voluntat de lideratge a tot el continent americà, des de Terranova fins la Patagònia.

Justament perquè al 2050 parlarà tant castellà com anglès. M’atreveixo a imaginar-me un president

hispà pels USA del 2050, i no serà ni el primer ni el segon ni el tercer president hispà dels USA.

El poder dels Estats Units haurà de necessitar més de les seves versions soft i smart. En aquesta

diapositiva veiem el hard power americà: el poder militar.

Però ni la Xina ni Rússia posseeixen Hollywood, la indústria del soft power, ni encara menys el smart

power. Aquesta nova versió del poder americà s’ha desenvolupat molt durant els vuit anys de

l’Administració Obama: el poder de la intel·ligència i la justícia americanes. Un dels aspectes d’aquest

smart power és imposar la pròpia visió universal gràcies a un arsenal jurídic, financer i tecnològic que,

avui al 2017, no té rival. Coneixem les vessants financera (Wall Street) i tecnològica (Silicon Valley),

però la vessant jurídica és tan poderosa com les anteriors: Obama va desenvolupar la Foreign Corrupt

Practices Act o Llei de Pràctiques Corruptes a l’Estranger, que persegueix contractes fraudulents fora

de territori americà, i la Llei Dodd–Frank, que persegueix males pràctiques financeres també fora dels

Estats Units. Finalment, la Foreign Account Tax Compliance Act o Llei per al Seguiment del Pagament

d’Impostos obliga els bancs no americans que operen als USA a entregar la informació que el

l’Administració demani.

11

Fins ara hem vist els quatre grans imperis mundials, capitanejats pels Estats Units d’Amèrica, com

dirien Burbank i Cooper. Veiem que el present és futur, hi ha molts actors, molts interessos, molts

poders. M’agradaria explicar-vos que, al 2017, hi ha el fenomen de la Geografia de l’extracció,

conceptualitzat per la sociòloga Saskia Sassen: es tracta de l’absorció de recursos i riqueses locals per

actors financers o econòmics no-locals.

Veiem que hi ha diferents sobiranies: cada cop menys oficials (estats) i més oficioses (entitats

supranacionals, grups multinacionals, indústries del terror, etc), en què el moviment de persones,

capitals i béns és cada cop més agut i ràpid. Al 2050 segurament s’accentuarà el moviment de

poblacions d’ex-colònies cap a les antigues marepàtries, quan fins la dècada de 1960 era al revés.

Europa és i serà importadora de persones immigrants, quan històricament ha estat exportadora.

12

El futur és global, d’això no n’hem de tenir cap dubte. El creixement ràpid de propietaris no-locals

altera significativament les economies locals i en redueix la sobirania de l’actor Estat sobre el seu

territori. No és la fi de la Història: és el Retorn a la història. Dos conceptes teoritzats per Francis

Fukuyama. I dos conceptes que es poden veure reflectits en aquesta imatge. Així era Internet al 1973.

I avui Internet és tan immens que no pot ser cartografiat. És una dimensió virtual paral·lela a la nostra,

i creada per nosaltres.

13

Internet és un altre exemple del poder americà: inventat a Amèrica, les empreses que operen des de,

cap, o amb Internet són molt riques, i la seva gran majoria són americanes. Però la capacitat per

gestionar Internet no és exclusivament americana, i segurament la Xina, Rússia i altres potències

sabran inventar o gestionar noves tècniques per controlar aquesta dimensió virtual.

Acabo amb aquesta imatge, en la que hi podeu veure la deixalla espacial que hem anat deixant al

voltant de la Terra des de la dècada de 1950. Si la Laika seguís allà dalt, veuria passar trossos de ferro

i satèl·lits i altres coses que orbiten al voltant de la Terra. Acabo també imaginant-me un líder sindical

dels robots, els quals, al 2017, comencen a comprendre, a decidir per ells mateixos i a aprendre. I si

14

saben aprendre, un dia sabran reproduir-se. La pregunta que us faig és: i vosaltres, qui creieu que

manarà al món del 2050?

Moltes gràcies per la vostra atenció.

15