CIUTATS FEMENINESPer Jordi Rodó

No hi entenc en genètica ni en qüestions de gènere, però és evident que hi ha dues maneres de veure el món –almenys fins ara: la dels homes i la de les dones. Es perd en l’origen dels temps el moment en què es defineixen els rols de gènere, però intueixo que el sistema de reproducció de l’espècie condicionà els comportaments socials. És a dir, el fet de parir deuria forçar l’adaptació de la dona a les necessitats d’alletament o de condicionament de l’entorn en què tenia cura dels nounats. M’imagino, doncs, que van ser les dones les que van desenvolupar la capacitat de mirar el seu contorn amb una precisió fonamental per garantir un espai adequat per a elles i els seus nadons.

Per altra banda, la mateixa lògica ens porta a pensar que els homes desenvolupessin una mirada més llunyana, perifèrica, però igual de precisa, en restar fora de la llar, nodrint i protegint la prole (tot i que s’ha comprovat que les femelles Neandertals també caçaven). Sigui com sigui, l’evidència –per questió genètica o de rol de gènere- ens demostra que, mentre les dones veuen una habitació desendreçada o un racó que cal pintar, els homes hi veiem el lloc on dormim o allà on hi ha la tele. Sembla que l’home prescindeixi sovint de l’estètica, de l’ordre i la comoditat per buscar simplement el resultat pràctic de les coses, i que la dona, en canvi, prefereixi fer les coses belles abans que útils. Segur que no és així de radical la dualitat entre gèneres.

No es tracta d’un dilema entre eficàcia i estètica, sinó dues maneres d’entendre l’eficiència. M’inclino per suposar que tots dos pretenen igualment l’objectiu de l’eficàcia (l’adequació dels productes obtinguts als projectats) però amb diversa visió sobre l’eficiència (la relació entre costos reals i productes obtinguts). O sigui, de com es fan les coses, més enlla del resultat.

Mentre l’home semblaria que fa prevaldre per sobre de tot el valor de l’economia (l’adequació dels costos –esforços- reals als costos previstos) la dona també és capaç d’afegir-n’hi un altre: el valor de la cura pel detall, per la proximitat, per llimar les arestes, per veure les coses que passen desapercebudes a l’home. Sense oblidar que l’objectiu és també l’eficàcia.

El gran enigme és saber què hagués passat si s’haguessin canviat els rols dominants, i les dones haguessin tingut cura de les ciutats com ho han fet de les llars. Potser ara tindríem un entorn, uns carrers, unes façanes, uns espais més nets, més acurats, més bells, més polits. Potser endreçaríem les nostres ciutats i les faríem més acollidores pel mateix preu. Potser pensaríem la mobilitat des de la visió de les mares i els avis quan van a buscar els nens a escola o porten cotxets; i pensaríem en bancs per als avis quan duen els néts al parc; i vetllaríem per carrers sense punts foscos, amb espais de seguretat per a les dones. Em sembla que no cal sacrificar l’eficàcia per la bellesa, per l’ordre, per la comoditat; només cal fer les coses ben fetes, pensant en nosaltres mateixos com a comunitat, de la mateixa manera que les dones ho han fet per a la preservació de l’espècie. Si Déu hagués estat dona, potser hagués “fet dissabte” el diumenge que va descansar.