EL Fill PRÒDIG

(els números en color són les pàgines del llibre)

7Un home tenia dos fills; el més jove d’ells li va dir al seu pare: «Pare, dóna’m la part d’herència que em correspon». I ell els repartí l’hisenda.

Pocs dies després, el fill reuní tot el seu i va partir cap un país llunyà. Allà ho malgastà tot, vivint dissolutament. Després de haver-ho gastat tot, va venir una gran fam en aquell país i començà a patir necessitat. Llavors es posà a servir a un habitant de la comarca, el qual l’envià a les seves terres per a cuidar porcs. Desitjava omplir el ventre amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú se les donava.

Entrant dintre de sí, digué: «Quants jornalers del meu pare tenen pa en abundància, mentre que jo aquí m’estic morint de fam!8 M’aixecaré , aniré a mon pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no soc digne de ser nomenat fill teu, tracta’m com a un dels teus jornalers».I aixecant-se va partir cap al seu pare.

Quan encara era lluny, son pare el va veure i, commogut, va córrer cap ell, li tirà els braços al coll i el va cobrir de petons. El fill li digué: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no soc digne de ser anomenat fill teu». Però el pare va dir als criats: “De pressa, porteu el vestit més ric i vestiu-lo, poseu-li un anell a la ma i unes sandàlies als peus. Porteu el vedell engreixat, mateu-lo i mengem i celebrem un banquet, perquè aquest fill meu estava mort i ha tornat a la vida, estava perdut i ha estat trobat” I es posaren a celebrar la festa. El fill gran estava en el camp i, al tornar, quan s’acostava a la casa, sentí la música i les danses; cridant a un dels criats, li preguntà què era allò. Ell li va dir: «Ton germà ha tornat i ton pare ha manat matar el vedell engreixat, perquè l’ha recobrat sa». Ell s’indignà i no volia entrar.9-10

Llavors el seu pare sortí i començà a pregar li - ell replicà a son pare: “Fa anys que et serveixo sense mai haver desobeït ni una sola de teves ordres i mai me has donat un cabrit per tenir un banquet amb els meus amics; i ara que ha tornat aquest fill teu, que ha devorat la teva fortuna amb meretrius, has fet matar per a ell el vedell engreixat». Ell li va respondre: «Fill, tu estàs sempre amb mi, i tot el meu es teu; calia celebrar una festa i alegrar-se, perquè aquest germà teu estava mort i ha tornat a la vida, estava perdut i ha estat trobat».

11

El PENEDIMENT S’ha dit d’aquesta paràbola que constitueix un petit evangeli dintre del Evangeli. És exagerat, perquè no engloba en sí totes les riqueses de la doctrina cristiana. En tot cas, a través d’aquesta paràbola nostre Senyor dirigeix una emotiva crida a la conversió, a recomençar amb un nou ardor en la nostra vida cristiana. Penedir-se, convertir-se, recomençar: tres etapes necessàries successives en el itinerari de la nostra vida espiritual

Veiem amb el fi d’estimular el nostre penediment, el que la paràbola ens ensenya de la 12desgràcia del pecat i de la misèria del pecador. S’ha de reconèixer que, si aquesta paràbola tingués un significat ocult -que intentarem descobrir-, seria la més inversemblant de les històries. Un home tenia dos fills. Jo em preguntaria a quin d’els dos ens agradaria semblar-nos. El un no havia sabut guardar l’ànima, l’altre no havia sabut entregar el cor.. Ambdós han contristat al pare; ambdós se han mostrat durs amb ell; els dos han ignorat la seva bondat. L’un per la seva desobediència, l’altre malgrat la seva obediència ¿A qui ens agradaria semblar-nos? ¿Al dissipador? ¿Al calculador? No hi ha en la paràbola un tercer fill al que poguéssim referir-nos i per tant, ens veiem obligats a convenir en que som l’un o l’altre... o potser l’un i l’altre. Uns fills molt singulars, en veritat. Però s’ha d’afegir: singular pare, que no es preocupa de la seva pròpia dignitat i que no exerceix l’autoritat... Res fa per oposar-se al capritxo insolent i estúpid del fill menor; ni tan sols intenta raonar amb ell. Escolteu el que diu aquest pocavergonya: «Pare. dóna’m la part de l’herència que em correspon. I ell els repartí l’herència. Així de senzill, consent en ser espoliat pel noi sense fer-li el més petit reprotxe.

13I el final de l’història no és més edificant que el principi. Quan el fill gran es nega a formar part al banquet, és el pare qui té que molestar se en aixecar-se de la taula per sortir a suplicar-li que entri ¿Quina mena de casa és aquesta, en la que són els fills els que manen? ¿Quan es decidirà d’una vegada aquest pare a dir: “vull”,”mano” ? Sens dubte convindreu, estimats pares en que aquest pare ha educat als seus fills francament malament.

Però no ens trobem a una casa de la terra. Aquest pare que demana en comptes de manar, que dóna i no sap dir no, que perdona en comptes de castigar... Aquest pare no té igual aquí baix: és el nostre Pare del Cel, de qui sant Joan ens ha donat a conèixer el nom : Déu és amor.

L’hem reconegut fàcilment sota els trets de la paràbola. Aquest Déu que calla i desapareix, aquest Déu que dóna i que perdona..Ens ha proposat una sola llei: estimaràs. A la casa del pare, els fills no treballen per un sou; es senten feliços compartint els treballs amb son pare, i el pare es sent feliç fent-los participar dels seus béns. Una sola ambició hi ha en aquesta casa: la d’estimar se cada dia més.

Aquesta casa que no té equivalent entre les nostres famílies terrestres, existeix, no obstant, a la terra. Tots formem part d’ella,14 és l’Església. Al incorporar-nos a ella, Jesucrist ha fet de nosaltres fills de Déu. En l’Església, i per mitjà d’ella, tot ho tenim en comú amb els nostres germans, i tot ho tenim en comú amb el nostre Pare del Cel. A aquest benaurat estat inaugurat per el Baptisme, enfortit per la confirmació,. acrescut per la Eucaristia, l’anomenem estat de gràcia.

L’amor és la única llei a la casa del Pare. Però l’amor té per condició la llibertat. No hi ha ser humà que pugui ser constret a estimar. Lo mateix que ningú pot ser estimat a la força. La llibertat és condició del amor. I l’amor és la renovació perpetua de la llibertat. Déu, que ens estima i perquè ens estima, i perquè espera de nosaltres amor i no vol de nosaltres més que amor, ha

corregut el gran risc del amor; i per a nosaltres el gran risc de la llibertat. Podem -per desgràcia-, tenim aquest prodigiós i trist poder de negar-li o regalar-li el nostre amor. Es la història d’aquets dos fills de la paràbola: la història del pecat, la nostra pròpia historia. Parlem primer del pecat greu, del que fa perdre l’estat de gràcia, del que suprimeix en nosaltres la vida divina.

Rebutjar l’amor15

El més jove d’ells li va dir al seu pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em correspon». I ell els repartí l’herència. Pocs dies després, el fill menor reuní tot i se’n va anar a un país llunyà. No, son pare no podia retenir-lo per la força. Les portes de la casa no estaven proveïts de forrellats. El amor té totes les exigències, però no es pot exigir. El pecat, rebuig del amor, manifesta immediatament que és un desordre. El fill mana, el pare obeeix: el món al revés. __ Tots nosaltres abandonem una vegada la casa del pare en la persona de Adam, el primer pecador. Cada un de nostres pecats enfonsa les arrels en aquest punt de partida; cada un dels nostres pecats és la repetició del pecat d’origen. ¿Què volia Adam, el primer pecador, creat lliure per privilegi únic en tota la creació? Va voler utilitzar la llibertat al seu caprici. No per obeir, sinó per manar. Recordem el passatge bíblic: aquell fruit prohibit es el fruit del arbre de la ciència del bé i del mal. Si mengen de ell els insinua el temptador-, seran com Déu, doncs podran ells mateixos determinar el que està bé i el que està malament. Ja no serà Déu qui fixarà el bé i el mal, sinó ells. Seran els amos d’ells mateixos. Adam va voler ser el seu propi amo, va voler la llibertat de ser com Déu, independent de Déu, sense 16Déu, per tant lluny de Ell... i anà cap un país llunyà. El fill menor de la paràbola - i com ell qui comet un pecat greu: el que estem considerant ara-, aquest pecador, el fill menor de la paràbola, renovarà la separació, la partida d’Adam. Se’n va anar. Abandonà a son pare. En això consisteix el pecat.

No serviré

No deixem que els detalls de la paràbola ens distreguin. El fill gran farà al·lusió a aquesta disbauxa de son germà, i podríem deduir que en això va consistir el pecat del fill menor; restringiríem així la lliçó de la paràbola a una falta contra les reg1es dels bons costums. Hi ha molts catòlics que, en efecte, sols veuen pecats en la transgressió del sisè manament: no han pecat contra el sisè, per tant no han pecat. Es cert que, en el seu descàrrec, s’ha de dir que molts predicadors, quan parlen del pecat, sembla, segons les descripcions que de ell fan, no tenir present més aquest vici. Del fet de que, en efecte, aquesta falta es la que evidentment els homes cometen més sovint, 17no en traiem la conclusió de que és la més greu. La impietat -el menyspreu de la religió-, que els Profetes de Israel comparaven amb l’adulteri; la còlera i totes les formes de homicidi; la cobdícia, la avarícia i totes les formes del robar; la malícia, la calúmnia i totes les formes de la mentida; sense oblidar les faltes d’ omissió, com per exemple, la del ric que passa indiferent al costat del pobre Llàtzer que està assegut a la seva porta... Totes aquestes varietats de pecat no cedeixen en gravetat a les faltes d’impuresa. El pecat, parlant amb propietat, no resideix en aquestes varietats, en aquestes diferents espècies de faltes.

El fill petit abandonà al seu pare no perquè volgués portar una vida dissoluta, sinó perquè no volia seguir obeint a seu pare; vol ocupar el lloc de son pare.

David, -el sant rei David, com se’l nomena, que amb tanta freqüència se ens proposa en La Bíblia i en la litúrgia i en la ensenyança habitual de l’Església com model dels penitents-, que es va fer culpable de adulteri, d’homicidi, d’escàndol, quan es mira a sí mateix, quan examina el seu peca davant Déu, no pensa ni en l’escàndol que ha donat, ni en la mort que ha .causat, ni en l’adulteri que ha comés. Tibi soli peccavi, contra Tu, contra Tu sols he pecat.

18 El pecat del fill dissipador començà el dia en que deixà de estimar a son pare per damunt de tot i més que a sí mateix. I el seu pecat va anar prenent cos a mida que començà a sentir- se ofegat a aquella casa, la monotonia de la qual era un pes per a ell. A mida que replegava l’amor sobre sí mateix. L’egoisme va anar prenent la davantera al amor que fins llavors havia tingut al seu pare.. El pecat va estar abans en son esperit. Allà és on sempre hi ha que descobrir al pecat quan es diu a sí mateix «tinc dret a obrar segons el meu capritxo, doncs al cap i a la fi només depenc de mi». El pecat és la rebel·lió del “jo”contra Déu: és el non serviam, no serviré dels àngels rebels.

La branca separada del tronc

El pare del fill pròdig no podia fer més que consentir que marxés. I penseu, si no impedeix que se’n vagi aquest fill ingrat ¿per què, a més, li entrega al moment la part de l’herència? ¿Per que?... Doncs perquè el nostre Pare del Cel fa sortir el sol i caure la pluja sobre el camp del dolen i del impiu igual que sobre el del bo i del just ¿De que li serviria al nostre Pare del ce1 retirar li els seus béns al pecador... si ja no té l’amor del seu fill? A Ell l’únic que l’importa és el nostre carinyo. Si el pecador 19no vol ja res amb Ell, si sols li dóna valor a les riqueses paternes..., doncs be, que se les quedi, que se les en porti, que se embriagui amb elles. Per la resta, aquest pretendent a l’autonomia no podrà exercir la més que utilitzant l’herència del seu pare. I dissipà la seva fortuna. El pecador ofèn a Déu amb lo que ha rebut de El. Per portar a terme el seu desig, el pecador es serveix de la seva intel·ligència, per la qual Déu el creà a la seva semblança. El pecador confisca per al seu propi profit els béns de la terra que Déu havia entregat a la comunitat dels homes. Els diners que posseeix li permetran sadollar les passions, satisfer les seves exigències. Es serveix contra Déu dels béns de Déu. Dissipavit substantiam.. Aquestes paraules amaguen un sentit més profund quan el pecador és un cristià. Seria inexacte afirmar que tots els actes d’un pecador son dolents. Nombrosos pecadors observen una conducta externa que no dóna cap motiu a la crítica. Hi ha pecadors que fan el bé. Les seves obres no totes son dolentes, però són obres dissipades, perdudes per al Cel, doncs el mèrit sobrenatural es inherent al estat de gràcia. aquesta substància, aquesta fortuna que dissipa el cristià pecador és la seva part de l’herència celestial. La vida eterna que posseïa de Déu i que és una cosa de Déu mateix. 20El cristià pecador no és més que un sarment arrencat de la cep: no rep saba, està privat de vida, es seca i aviat no serà més que un pal mort, útil sols per al foc. No li queda res de les reserves que havia emmagatzemat amb les seves oracions, i els seus esforços, la seva fe, el seu zel. S’ha arruïnat. Dissipavit substantiam viventem luxuriose: no hi ha que traduir això donant li un sentit que ens portaria al error de restringir el cas genèric del fill dissipador a les faltes de luxúria Es més exacte traduir luxuriose per “sense mida”, «sense fre», com qui ha

perdut el domini de sí. I aquest detall caracteritza perfectament la misèria del qui servent l’amor de Déu: volia ser el seu propi amo, el seu únic amo... i perd immediatament el domini de sí; havia pretès conquerir sa llibertat i en realitat la ha alienat.

El pecat i la llibertat

No anem a creure que el pecat és l’exercici il·legítim de la llibertat, El pecat mata la llibertat, doncs com ja hem dit, la llibertat està originada i essencialment lligada al amor. La llibertat no és l’elecció entre el be i el mal, sinó que desapareix al escollir el mal

21Per exemple, abans de mentir soc lliure; si dic la veritat segueixo sent lliure; si menteixo, quedo encadenat a la meva mentida. I així tots els altres pecats. Al abandonar la casa paterna, el fill petit no s’emporta la seva llibertat, no s’emporta més que el cadàver de ella. Ho comprovarà primer per el fàstic de seu llibertinatge, després per les angunies de la seva fam. La seva llibertat ha mort. El, tan ufanós d’haver conquerit la llibertat, es veurà reduït a posar-se al servei d’un pagà; ell, jueu, tindrà que prestar les seves atencions als animals impurs, tindrà que escombrar la cort tots els matins. Jesús ho dirà clarament, emprant la fórmula solemne: en veritat, en veritat jo us dic que qui comet un pecat es fa esclau del pecat. Existeix una expressió que engloba una alta veritat: «entregar se al mal». Mentre que la paraula «virtut» procedeix etimològicament de virtus: valor, força, virilitat; i en efecte se la conquereix al preu d’un esforç: al contrari, al mal, un «s’entrega», s’abandona un al mal. El pecador segueix el pendent de les seves passions, no té més que deixar-se emportar. La llibertat de fer el mal no es més que una caricatura de la llibertat. El home es lliga necessàriament al objecte del seu amor. Si estima a Déu i als seus germans, es lliga amb una lligam que l’22 ennobleix i que exalta sa llibertat. Si sols obeeix al amor de sí mateix, es lliga amb lligams que l’ envileixen, que esterilitzen la seva llibertat, O el lligam del treballador a una tasca que enriqueix sa pròpia vàlua o el lligam del avar als diners que l’esclavitza; o l’amor desinteressat del bé comú, que fa gran a un home, o les intrigues del ambiciós, presoner dels qui s’aprofiten dels seus interessos; o el lligam del marit al afecte de casa seva, que el sosté i li dóna forces, o el lligam del espòs infidel al que exigeix el domini total del cor, del seu temps, de sa fortuna i, si pot aconseguir-lo, del seu nom. Servus est pecati és esclau del pecat. I la llei de la acceleració es compleix en la moral com en la física: quant més es prolonga la caiguda, més ràpida i més profunda es va fent. En va intentaria el pecador fixar-se uns límits que no està disposat a traspassar. Qualsevulla que sigui la passió a la que cedeixi, tot just sembli satisfeta, exigirà noves i més complertes satisfaccions. S’ha de tenir compte que, en la virtut, sempre ens elevem a menor altura de la que esperàvem; i al contrari, en el pecat sempre es baixa més avall del que havíem previst. Sempre ens quedem més cap aquí del bé que volíem fer, i anem més enllà del mal que creiem poder 23permetre’ns. El pecador ha alienat la seva llibertat: troba límits per a la santedat i no els troba per al pecat. El pecat, que perverteix el cor, no canvia la naturalesa d’aquest. El cor del home és sempre infinit en els seus desitjos, creat paer estimar a Déu per damunt de tot, l’objecte del seu afecte pot canviar, però no la seva manera de estimar. Estimarà infinitament, adorarà, i si no es a Déu, serà a son ídol. Havent se apartat de Déu, traslladarà les

sublimitats dels seus impulsos sobre la passió a la que se encadena, a la que se esclavitza, fins el punt de que se acaba pecant per hàbit, sense gust, perquè es el dia, perquè es la hora, perquè es la ocasió. Està al servei d’un amo que no paga. Aquest estat d’esclavitud és el que la divina paràbola ha estimat posar en relleu, imaginant que una fam cau sobre el país on trobava el jove dissipador. Ja no hi ha aigua als torrents, l’aire crema, el blat mor, els arbres no donen fruit, el pa escasseja i puja son preu. I començà a patir necessitat. Llavors es posà a servir a un habitant de la comarca, el qua1 l’envià a les seves terres per cuidar porcs. Desitjava omplir son ventre amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú se les donava.

Alguns crítics, incapaços de respectar una obra d’art, 24troben que això és massa forçat, que és inversemblant, perquè ¿quin mosso de quadra -diuen-- no hauria, en un cas semblant, agafat un grapat de faves de la ració dels porcs per al seu propi sosteniment? Certament aquesta afirmació no ofereix cap dubte; però es passar de escaire junt a la intenció del narrador : Jesús vol fer nos tocar amb la ma la horrible soledat del pecador: ha baixat per sota del nivell dels animals que està cuidant. El propietari es preocupa de com són alimentats els porcs, però ningú s’ocupa d’ell, ningú pensa tant sols en donar-li de menjar. Per al comerciant dels porcs, el greix dels seus animals es més preciós que la vida del seu criat. El pròdig està abandonat de tots.

L’ oblit de Déu

Però encara no hem posat en relleu els detalls que acaben de caracteritzar la desgraciada situació del pecador: la seva ruïna, la seva indigència, la seva esclavitud; són les conseqüències de haver se allunyat de la casa paterna. Per gaudir la seva llibertat, el fill menor ha anat a un país llunyà. Sant Agustí ens dóna la clau de aquestes dues paraules: regio25 longinqua quae est oblivio Dei, el país llunyà, es l’oblit de Déu.

Està en el país del oblit . En la misèria sòrdida en que es troba aquest antic ric convertit en porquer li manca tot el que constitueix la vida d’un home: pa, casa, l’amistat, l’amor, la dignitat, el respecte de sí mateix. I sobre tot la falta de esperança, doncs la seva misèria no tindrà fi. Ha perdut la llibertat per sempre, Ho ha perdut tot per sempre, fins la memòria, Aquí és on està el nus del drama. Sabem per la continuació de la història que recobrarà la memòria: quan entri en sí mateix... Però en aquells moments viu fora de sí, ja ha oblidat tot el referent al seu passat, ha oblidat el dia en que ell li negà el seu amor. No podia detenir-se ara a pensar en el temps que havia passat a casa de son pare i que per ell va ser una càrrega tan pesada. Havia que oblidar-ho per tallar els ponts; havia d’anar-se’n el més lluny possible per que ningú fos a buscar-lo; per viure sense control, independent; calia oblidar-se de tot el que abandonava. Partí per un país llunyà on podria tornar a començar la seva vida; al estranger, on ningú el coneixerà; a un país pagà, on no tindrà que assistir a la sinagoga. Necessitava oblidar, rebutjar el record, 26 rebutjar

el record del seu pare, a fi de ofegar els últims escrúpols... o els primers remordiments. El antic salmista ho expressava molt bé: el impiu digué en son cor: Déu no existeix. Per suposat, no pot foragitar Déu del univers, no. Però no vol que hi hagi un Déu que el destorbi; i parla i actua com si Déu no existís. Aquesta eliminació de Déu no sempre es explicita. Al menys en els primers moments, el pecador se escuda darrera excuses passives: m’he deixat portar pel meu capritxo, he estimat satisfer la meva ambició,- desitjava sadollar una venjança..., però mai he tingut la intenció d’ofendre a Déu. Això ni tan sols m’ha passat pel cap. I tot això està molt encertadament dit: no ho he pensat, oblivio Dei, s’ havia oblidat de Déu. No obstant, ¿es vàlida aquesta resposta? ¿No seria més exacte dir que Déu havia

estat llençat al oblit? Pregunta’t tu ara si de veritat resaves quan meditaves la venjança, quan ordies maniobres equívoques per buscar el pretext ¿podries haver dit en aquells moments «facis la Teva voluntat»? Pensa ho bé…;- estaves jugant al amagat amb Déu: estaves fugint de Ell; en realitat no volies resar. ¿I el pecador que resa? El pecador que resa segueix estant en perill de naufragar,27 però si encara no se ha enfonsat, un salvavides pot portar-lo fins la bora. El pecador que ha alienat totalment sa llibertat, que ha passat de la llibertat a la esclavitud.., aquest pecador ja no resa. En això es en definitiva en el que es reconeix a un pecador: no pot resar, Déu està absent del seu esperit i de sa vida, Déu ja no existeix per ell: es el punt final del rebuig del amor. Desesperat, mort de fam, en mig de la pudor d’una cort, el fill que ha rebutjat l’amor de son pare ja no se’n recorda d’ ell. Però son pare no l’ha oblidat. ¿Qui li retornarà a aquest alienat la memòria que ha perdut? Més endavant ho veurem; primer anem a tornar sense ell a la casa del pare, per trobar-nos allà amb l’altre pecador, el que segueix vivint junt al pare, sense haver li donat, no obstant, el seu amor.

El pecat dels bons

Després del pecat del rebel, del apòstata, del infidel.., el pecat que hem considerat amb horror, tenim – s’ha de dir ho de aquesta manera- el pecat del fidel; el pecat del practicant, del que es comporta com un simple traficant. El pecat camuflat, discret, insospitat fins pel mateix que el comet..28 El pecat de la majoria de nosaltres, doncs aquest fill gran era exteriorment un model d’obediència: Fa tants anys que et serveixo sense mai haver desobeït ni una sola de les teves ordres!... I son pare no el contradiu. Aquest fill seu no ha desobeït mai, al revés que el petit. Se’l podria citar com exemple; i segurament que els veïns ho van fer quan cercaven la manera de consolar al pare en la seva desgràcia: «Deixa de pensar contínuament en el fill que se n’anà; aquí està el teu fill gran que s’ha quedat amb tu; la seva fidelitat té que suavitzar la teva pena». I no tindrien més que elogis per a ell, si no fos per aquell accident imprevist que posarà el seu cor al descobert

Sí ens prenen per millors que els altres. nosaltres mateixos pensem amb naturalitat que quan es parla de pecadors, es tracta dels altres. I heus ací que se presenta la ocasió, inesperada, sorprenent, que ens convenç de que també nosaltres pertanyíem a la família dels pecadors. Això ho saben bé els sants. Francesc de Asís era sincer, no exagerava, i menys encara cedia a una falsa humilitat, quan es declarava davant Déu «el més gran dels pecadors: Francesc de Asís». I amb igual sinceritat, Pau escriu a Timoteu: Crist Jesús va venir a aquest món per salvar als29 pecadors, dels quals jo en soc el primer. ¡Sant Pau! S’anomenava a sí mateix l’últim dels Apòstols i el primer dels pecadors. Però aquells que es ceguen sobre els seus propis mèrits, la Providència es complau - potser tenim experiència personal de això- en suscitar inopinadament l’ocasió de desenganyar-los, com li passà al fill gran. Darrera d’aquest exterior seu virtuós, es mostren de cop els mal sentiments que estaven ocults en els baixos fons del seu cor; sentiments que potser ell mateix mantenia allà sufocats, però que de cop esclaten per efecte de la seva ira. En un instant, aquest model d’obediència va a revelar-se com ambiciós, envejós, avar, malvat, dur. “Fa tants anys que et serveixo!”

Aquesta última paraula ens dol: ¿es que el seu pare l’ ha considerat alguna vegada com un servent? Ja no us diré servents -els diu Jesús als Dotze-: us nomeno amics. El pare li reprotxa la impropietat del llenguatge al seu fill gran: Fill, tu estàs sempre amb mi; sempre te he tractat com a un fill. La meva alegria era tenir-te al costat... ¡i tu anaves comptant els serveis que em prestaves...! Fa tants anys que te serveixo. Reprotxe que dissimula malament una inconfessable malestar: si pogués 30tornar enrere no seria tan ingenu, em quedaria amb tot el que pogués, com el meu germà petit, en tot el que fa referència a la pietat i a la obediència, mai he regatejat en la meva feina, he treballat el doble des que se’n anà aquest extraviat per a que la producció agrícola no es ressentís per l’absència; però tu no has tingut mai la més mínima atenció amb mi; mai m’has regalat un cabrit per menjar lo amb els meus amics

¿Te l’he negat alguna vegada, pensa el pare. Si el volies no tenies més que agafar lo. No t’ho hagués censurat: tot el meu, és teu. ¿Podia jo haver imaginat, que tenint un desig no m’ho haguessis dit? Podria haver suposat que estaves molest amb mi? Així és que dubtaves de la meva bondat vers tu?

El fill busca la paraula que podia ferir més crudelment el cor del pare. Encara que no hauríem de dir “buscar” doncs sota els efectes de la ira es troba sense buscar la paraula que dol més, la que no es podrà recuperar.

I ara que ha tornat aquet fill teu, Es guarda bé de dir el meu germà, doncs ell no té res a veure amb aquest perdut, i quan regressa el teu fill que ha malbaratat els teus béns amb meretrius, perquè no ha estat amb els seu estalvis amb el que s’entregava a les orgies, 31sinó amb els béns amassat amb el teu treball- amb el nostre treball-.. perquè si la virtut no és recompensada, no es pot dir el mateix del vici¡Què imbecil he estat per no haver fet el mateix.., perquè aquest ‘senyor’ ha vingut mort de fam, has matat per a ell el vedell engreixat, aquest animal magnífic, que haguéssim pogut vendre al mercat la setmana propera i ens hauria proporcionat un grapat de monedes constants i sonants

La incapacitat d’estimar

És alliçonador considerar en quines circumstàncies aquest fill, que havia obeït sempre, arriba a contrariar l’amor del seu pare. Xoca de front amb una veritat afirmada per l’apòstol sant Joan, i que a vegades costa treball admetre; si algú diu que estima Déu, al mateix temps que detesta al seu germà , es un mentider. Segurament que això ens ha semblat excessiu moltes vegades: Déu i el proïsme son dos àmbits diferents; a Déu sobiranament estimable, li dec adoració i obediència... ¿per que posar entre Déu i jo a determinats personatges que certament no són dignes de ser estimats- 32Déu sí i sempre, el proïsme, depèn dels casos. No,ens diu nostre Senyor. No, ens repeteix sant Joan. No pots dir que estimes al teu Pare, si no estimes al teu germà. Aquí està aquesta pantalla que ens oculta a Déu, que ens impedeix acostar-nos a Ell, que ens allunya de Ell:el nostre terrible egoisme,e nostre insuportable amor propi. Aquest «JO» sobre el que ens repleguem de continu. L’egoisme que va decidir al jove a desertar de la casa paterna, l’egoisme que va impedir al fill gran entrar en ella. Tots egoistes. Tots pecadors. Hi hauria motius per desesperar-se, si nostre Senyor no hagués vingut a cridar als pecadores i no als justos.

Cóm es portarà el Senyor amb nosaltres, seus fills que l’estimem, ho veurem més endavant:de moment, intentarem adonar-nos de la nostra gran indigència.

La apostasia del cor

Intencionadament al comentar estos texts evangèlics hem evitat dins del possible suggerir aplicacions concretes. Això és cosa que cada un en particular hem de fer. La utilitat d’aquestes aplicacions consistirà no en fer una llista, un recompte dels nostres pecats; es millor no fer-ho doncs 33que Déu ja ens els ha perdonat; això podria ser una injuria per les seves misericòrdies i dubtar del seu perdó. El que hem de fer és convèncer-nos bé de la nostra condició de pecadors, per mantenir-nos en una gran humilitat, sobre tot, per moure’ns a donar- gràcies a Déu per el amor que ens té a pesar de la nostra indignitat. Comprendre que som pecadors j una gràcia gran, doncs no podem ser salvats si no tenim la certesa d’estar perduts. En aquesta consideració de la nostra condició pecadora, no podrem evitar tenir en compte tals o quals faltes particularment greus, que potser ens van fer perdre l’estat de gràcia, feliçment recuperat de seguida. Però fixem l’atenció en un punt: solem distingir -i tenim raó teòricament- entre el pecat mortal i el pecat venial. Anem amb cura de no abusar de aquesta distinció en la pràctica, ja que, per una banda, a vegades no és fàcil saber si s’han donat les tres condicions necessàries per que hi hagi pecat mortal: matèria greu, ple coneixement i ple consentiment; a més aquestes dificultats d’apreciació són amb freqüència, per alguns, la causa de escrúpols inquietants. ¡Quanta raó tenia santa Joana d’Arc quan alguns dels doctors que la estaven jutjant li preguntaren si estava en gràcia de Déu, i ella 34 respongué: «Si ho estic, que Déu me ‘l conservi; i si no, que Déu m’hi posi en ell». A més, un afany exagerat per distingir entre pecat mortal i pecat venial pot provocar en nosaltres una tendència a relaxar la nostra conducta: «si en realitat això no és pecat mortal, llavors...». I de ací surten tots els abusos. Hi havia una religiosa santa que definia, el pecat venial deliberat com «la apostasia del cor»

Els pecats de cada dia

Per nosaltres els cristians s'ha de fer un altra distinció, entre pecat material i pecat formal. Primer diferenciem, per una part, els pecats de sorpresa, de fragilitat, que san Agustí nomenava peccata quotidiana, els pecats de cada dia. Sí, igual que hi ha el pa de cada dia, hi ha els pecats de cada da. L’autor de la Imitació es fa eco de les paraules del gran Doctor: «mentre portem aquest cos tan fràgil no podem estar sense pecat». No entengueu amb això que no podem no experimentar la pressió del pecat, el qual no vol dir que sempre consentim conscientment. San Agustí assegurava que eixos pecats de sorpresa, de fragilitat, eixos pecats que cometem tots els dies -ho deia en una instrucció dirigida als35catecúmens que anaven a combregar per primer cop- tots eixos pecats son remesos per les paraules que dieu en la oració dominical: dimitte nobis debita nostra, perdona les nostres culpes». Per altra part estan els pecats, les faltes lliurement consentides, les faltes deliberades; un deure cert, una voluntat certa de Déu deliberadament omesa, o diferida, rebutjada. En aquests casos hi ha pecat formal, per oposició al pecat material. I aquest pecat resideix precisament en regatejar el amor, en rebutjar el amor, que es lo que estem considerant. Ara bé, per a cristians amb formació i amb desitjos de ser fidels no és necessari que aquests pecats siguin declarats mortals per els teòlegs, sinó que ells sols se’ls reprotxen i s’abstenen de cometre els.

No es estrany que aquest rebuig positiu del amor es produeixi a propòsit de faltes lleus, més que a propòsit de faltes que es consideren greus. Doncs bé, això es sobre tot lo que intentarem mesurar:nostre egoisme davant l’amor de Déu. Pot resultar profitós per alguns –crec que no per els escrupolosos- rellegir el capítol 23 del Evangeli de san Mateu, transposant al nostre temps i a les nostres condicions de existència els

reprotxes que el Senyor va fer als fariseus de la seva època: coleu un mosquit 36 i us empasseu un camell. Estem atents per no ser un de aquests cristians que s’acusen de distraccions en la oració... de no haver anat a Missa un dia que estaven malalts al llit -¿que podrien haver fet?- i no mencionen una petita calumnia assassina. S’acusen de haver faltat a les pràctiques religioses -el impostos sobre la menta, i el comi- i no senten inquietud per haver omès els punts més greus de la llei... Jesús els enumera: la justícia, la misericòrdia, la bona fe. Hi ha que practicar això –diu Jesús-, sense ometre allò.

Sant Joan escrivia a l’Església de Efès, de part del Senyor conec les teves obres, els teus treballs,la teva paciència, i que no pots tolerar als dolents... i que vas patir per el meu nom sense defallir, però tinc contra tu que has perdut la teva primera caritat. I possiblement ens reconeixerem millor en aquesta descripció doncs detestem sincerament el mal, i estimem a nostre Senyor, molts fins i tot han patit per El. No obstant, mirem, busquem, a veure si, per exemple, en el curs d’un any, no hem baixat una mica el to del nostre anterior amor, si no hem descuidat la vigilància contra els nostres defectes si no hem afluixat en els nostres esforços cap la virtut o si no veiem un lleuger debilitament de la fe, de la caritat, si no hem abandonat un mica la oració... 37 Sigui quin sigui el resultat del nostre examen, té que provocar en nosaltres penediment i humilitat; i no haurà d’arrossegar-nos al descoratjament. No serà Déu qui ens - desanimi. Tota temptació de descoratjament mereix el nom de temptació que té, i el seu autor es el dimoni. Quan estem intentant estimar a Déu el millor que podem, el desànim no procedeix mai de El, mai.

Os suggereixo que llegiu la oració que se troba en el capítol 9 de la part 4 de la Imitació. Es una magnífica oració de oferiment que podem dir amb freqüència abans de rebre la Sagrada Comunió, per preparar-nos. Ara solament destacarem un dels seus paràgrafs: «Senyor, t’ofereixo tots els meus pecats». Singular ofrena, a primera vista,. però que Déu no rebutjarà, no solament perquè ens dolem dels nostres pecats sinó perquè, havent nos estat perdonats estan tenyits amb la sang del Seu Fill, “Senyor te ofereixo tots els meus pecats i totes les meves debilitats; tots els que he comès davant teu i davant dels tus sants àngels des del dia en que per primera vegada vaig ser capaç de pecar, fins aquest moment; els diposito tots sobre el teu altar propiciatori. Fes amb aquest munió de pecats una foguera, consumeix-los en el foc de la caritat. 38

Esborra’m totes les taques dels meus pecats, purifica la meva consciència de tots els meus delictes, perdona’m tot amb una indulgència plenària i, amb un acte de la teva misericòrdia, abraça’m per donar-me el bes de la pau.»

LA CONVERSIÓN

39 En el Salm 31:

“Sortós aquell a qui li ha estat perdonada la seva transgressió, a qui li ha estat remès son pecat. Sortós l’home a qui el Senyor no imputarà cap falta i en l’esperit del qual no hi ha falsedat. Mentre vaig guardar silenci mis ossos consumien gemint durant tot el dia, doncs dia i nit sentia sobre mi la teva pesada ma, mi vigor es secava com un camp en els calors . del estiu. Però et vaig confessar el meu pecat i no vaig ocular la meva iniquitat40. Em vaig

dir:confessaré la meva falta al Senyor, i Tu has absolt la meva falta, has perdonat el meu pecat».

En la primera carta de San Juan:

«Si diguéssim que no tenim pecat, nosaltres mateixos ens enganyem, i no hi ha veritat en nosaltres. Però si confessem els nostres pecats, fidel i justo es Ell per perdonar-nos i netejar-nos de tota iniquitat. Si diem que no hem pecat, fem de Ell un mentider, la seva paraula no està en nosaltres. Fillets meus, us escric aquestes coses per que no pequeu. Però si algú peca, tenim davant el Pare un advocat, Jesucrist, el just, el mateix que es víctima de propiciació per els nostres pecats. I no solament per els nostres, sinó per els del món sencer».

I acabem amb el capítol 5 de sant Lluc:

“Després d’això, Jesús sortí i va veure un publicà anomenat Leví assegut a la taula dels tributs i li va dir “segueix-me”. Ell, deixant ho tot s’aixecà i el va seguir. Leví li va oferir un gran banquet a casa seva, al que van assistir un gran nombre de publicans i altres que els acompanyaven a la taula- Els fariseus i41 els escribes murmuraven i deien als deixebles_”perquè mengeu i beveu amb publicans i pecadors

“ Però Jesús, prenent la paraula, els digué. ‘No són els sans els qui necessiten metge, sinó els malalts; jo no he vingut a cridar als justos, sinó als pecadors per que es converteixin” .

La aventura del fill dissipador ens ha fet mesurar la misèria del pecador; i la del fill calculador ens ha revelat que tots pertanyem a la raça dels pecadores i que fa falta ben poca cosa per descobrir en nosaltres l’arrel de tots els pecats. Per això, sense presumpció i sense descoratjament hem reconegut la nostra culpa. Examinem ara en què consisteix la conversió a la que nostre Senyor ha cridat a cada un de nosaltres.

Entrar en un mateix

Entrant en sí mateix. Hem deixat al dissipador en els baixos fons de la degradació, humiliat, morint-se de fam Des del principi de la seva trista calaverada no vivia en la seva ànima, no es coneixia tal com era. «El home que sols s’estima a sí mateix- escriu Pascal-, res odia 42tant com quedar-se sol amb si mateix.» Però perquè Déu vol salvar-lo, tard o d’hora arriba la hora en que l’home entra en si mateix per efecte de la misericòrdia divina.

El fill oblidadís no hauria entrat en sí, si una gràcia especial del Esperit Santno l’hagués fet descendir allí per recordar-li tot el que havia oblidat: Regio longinqua, oblivio Dei. Se havia oblidat de Déu; Déu no se havia oblidat de ell.

¿Però cóm forçar les portes de eixa memòria obstinadament tancada i fins llavors impermeable a la gràcia? Per això Déu posseeix tots els mitjans que vol. De manera bastant

habitual es serveix de les proves físiques i morals; sota la sacsejada del fracàs, de la decepció, del sofriment, el pecador entra en sí mateix, on l’esperava la gràcia de Déu.

Llums noves

Entrant en sí mateix, digué: «¡Quants jornalers del meu pare tenen pa en abundància mentre que jo aquí me estic morint de fam!». No cap dubte de que, al entrar en sí mateix, el pròdig ha vist, en primer lloc i casi exclusivament, la seva misèria. Encara no veu la malícia del pecat, és massa aviat; 43ja la veurà més tard. Solament veu el seu desemparament i el seu sofriment, aparentment irremeiables: me estic morint de fam

Observem bé això: no es compren la gravetat del pecat sinó quan un s’ha convertit; i amb freqüència, després de molts anys de conversió. Això ha de dissipar la inquietud de alguns cristians que, al mirar des d’una certa distància, comprenen millor la gravetat de la falta i temen llavors no haver se acusat suficientment dels seus pecats anteriors, que en aquests moments ven tan greus. Cert: es una nova llum que Déu ens envia; no havíem pecat llavors amb la llum que tenim avui, es una nova gràcia que Déu ens atorga. No ens torbem doncs, ja que solament quan ens hem convertit és quan comprenem la gravetat del pecat, abans no la podem comprendre, s’ha de haver pujat: hi ha que haver pujat- i haver sortit del abismo per mesurar la profunditat.

Me estic morint de fam. El fill pròdig hauria pogut seguir donant-li voltes a la seva misèria indefinidament i no hauria sortit de ella si la gràcia de Déu no hagués acudit a ajudar-lo. ¿I què fa Déu, quan il·lumina la consciència del pecador? Generalment –encara que hem dit que Déu disposa de tots els mitjans - li recorda la pròpia història:44: tot el que ha tingut, tot el que ha abandonat, tot lo que ha perdut. Immobilitzat per la fam, el pròdig torna als anys de la joventut, es recorda de la casa del pare, la casa en la que s’havia que estimar i, en conseqüència, obeir, però en la que no li faltava res contempla en el seu esperit la casa de son pare, eixa casa tan acollidora, on Qualsevol hoste trobava la taula posada i fins l’últim dels jornalers tenia allà pa de sobra.

Existeix encara eixa casa de la que va fugir lluny molt lluny; existeix encara son pare. Ell ja no pot dir-se fill seu, s’ ha fet indigne de portar aquest nom, però son pare no ha canviat, de seguir sent el mateix: el que per excés de bondat, ni siquiera intentà impedir que se’n anés fora. Son pare, a qui ha trencat el cor i la fortuna del qual ell ha malbaratat, a qui ha afligit, deshonrat… ¡Son pare! Ell s’ha arruïnat, ho ha perdut tot, tot... No hi haurà una ma compassiva que es giri cap ell, tots s’apartaran de ell sense compassió, doncs no la mereix després del que ha fet; ja no li queda res en el món, res.., més que son pare. Si son pare veiés en quina desgràcia ha caigut! Son pobre pare..., a qui tan mal li ha pagat el seu carinyo... Es la primera vegada que s’adona de la pena atroç que la seva partida45 li ha causat. ¡Son pare! Quant ha degut patir, quant ha d’estar sofrint encara... tant o més que ell en mig dels porcs. I veiem que va sentint menys sa pròpia pena que la de son pare; està encaminant-se cap el penediment, pren consciència de la seva maldat i les primeres llàgrimes de remordiment se llisquen per les seves galtes consumides quan pensa en son pare.

Penediment i humilitat

Però... el remordiment no es encara la conversió. «Encara que donés la volta al món -pensa- no trobaré una casa com la del meu pare, que vaig abandonar amb tanta maldati Si existeix una casa que pugui dar acollida al desfet en que me he convertit, es aquesta. Que mi pare faci amb mi lo que vulgui, que me tracti com a un esclau, doncs ja no soc digne de dir-me fill seu. Prefereixo ser el últim a casa seva, que viure un sol dia més fora de ella. Me marxaré, aniré cap allí, no buscaré excuses a la meva conducta, perquè soc inexcusable. Em condemnaré davant d’ell: pare t’he ofès, ultratjant-te he pecat contra el cel, tracta’m amb el màxim rigor, doncs m’ho mereixo tot; ho suportaré tot per no seguir vivint lluny de tu,46, per no seguir en aquesta misèria.» I aixecant-se va partir vers son pare.

¿Merèixer el perdó?

¡Molt bonic!, diuen determinats defensors de la moral. ¡Mira quina conversió tan còmoda, i quin penediment tan sospitós! ¿No us adoneu de que aquest noi no ha canviat? Segueix sent un terrible egoista. Torna a casa, però per buscar un tros de pa, especula amb la bondat de son pare. Bé poc que l’ importava la casa de son pare quan el va abandonar i, si regressa- ell mateix ho diu-, és perquè els criats mengen en ella fins afartar se. ¡Que comenci per canviar de vida, aquest mandrós! Es jove, pot treballar, té una certa cultura.. Que se’n vagi a qualsevol lloc on puguin emprar-lo. ¡Tota falta ha de ser expiada Que es rehabiliti portant, mostrant, una vida beneïda potser en un cent per cent una dura disciplina que sigui prova de la sinceritat del seu penediment i, quan hi hagi donat proves de haver renunciat de veritat als seus errors, que li escrigui a son pare per sol·licitar amb senzillesa el perdó i 47això vol dir que esperi a merèixer el perdó, que provi abans la sinceritat del seu penediment. Però... ¿Quant temps li concediu per a la rehabilitació? ¿Quant temps per ser digne de travessar el llindar de la casa paterna? ¿Arribarà a ser digne d’això algun dia? ¿I durant tot aquest temps tindria son pare que estar esperant-lo?... Son pobre pare, que no troba consol perquè se’n anat el fill...

No serem nosaltres els qui parlarem de aquesta manera tan severa. Podem més aviat sospitar que tractaríem de buscar en la decisió del pecador, fastiguejat pel seu pecat indicis a favor del seu penediment. Observem que el seu retorn és humil: torna a casa de son pare per humiliar-se davant ell reconeix que no es digne de ser tractat com a fill. Lluny de negar-se a expiar la mala conducta, ell mateix se avança a rebre el càstig que a son pare li sembli bé infligir-li: està disposat a treballar com un mercenari, com un condemnat treballs forçats, sense gastar res per sí mateix, amb el fi de llegar fins i tot a rescatar, si fos possible, els camps que van ser venuts quan va tenir la desvergonyiment de demanar la part de la herència que li corresponia. No dubta de que la seva vida serà dura d’ara endavant, doncs quan s’ha mossegat el fruit prohibit costa esforç obeir; imagina les humiliacions48que li esperen quan els veïns, els criats, el germà gran, el vegin regressar vestit de parrac i espoliat de tot, doncs ja no li queda res, fa molts dies que ha venut l’anell, el últim signe extern de seva llibertat. I estos pensaments es veuen reforçats per altres no menys depriments, que assalten l’esperit del jove, mentre, malgrat del sofriment que li causen els peus sagnants, arrenca el pas cap la casa paterna. ens sentim moguts per la misericòrdia, disposats a defensar al culpable. Aquest camino de retorno, que tantes penes li està causant, ¿no es ja el principi de les expiacions?... No obstant, tant els qui s’ inclinen per la indulgència com els qui exigeixen la

severitat es desvien de la ensenyança de la paràbola, doncs uns i altres volen que el pecador hagi merescut el seu perdó. Si ens expressem així, parlem i jutgem del penediment com aquests moralistes: «Senyor, he pecat, però me he convertit, renego del meu passat; te he sacrificat la meva passió culpable, he fet una llarga penitència, he multiplicat els dejunis, les almoines... Ara, Senyor, ¿te vas a negar a rebre’m de nou a casa teva?». Doncs bé, precisament en eixa actitud és on resideix el egoisme i el càlcul. Encara que49 sembli increïble, estem posant xops d’orgull aquest penediment. No modifiquem les dades de la paràbola, eliminant el retorn del fill pròdig el seu caràcter totalment humiliant. El noi no té res que fer valer davant son pare, no ha fet cap sacrifici -;bonica renúncia, el haver renunciat a menjar les garrofes que menjaven els porcs!-: regressa perquè es mor de fam, perquè ja no pot aguantar més, perquè està en les últimes. No intenta fer-se passar per un il·lustre penitent, regressa perquè ha caigut fins el fons de la misèria i té una sola possibilitat de sortir de ella: venir a trucar a la porta de la casa de son pare.

És cert que ha permanecita1ejatde son pare tot el temps que ha pogut, que torna perquè ja no pot més, perquè es la última oportunitat que té de salvar-se; sap bé que és un ser repugnant i que tot el món té dret a girar el cap al seu pas; ho sap, lo proclama. Però també sap que una sola persona en el món sencer es incapaç de rebutjar- lo: son pare, a qui no té res que donar-li. Sí, son pare, a qui tant ha ofès, serà el únic que està disposat a acollir-lo. I aixecant-se va partir cap son pare50

El amor del pare

No hem de creure que sabem més que el Senyor; no siguem ridículs pretenent esmenar la paràbola. Hem de llegir-la tal i com Ell la pronuncià. Haurem observat que el narrador diví no ha perdut el temps analitzant els sentiments del culpable. Sense transició ens trasllada a la casa paterna. Hi ha que comprendre bé que aquí es on trobem la punta de llana de la paràbola: en aquesta conversió inesperada i sobtada, i que el pare es el personatge principal de la paràbola, no el fill pròdig i dissipador, com tampoc el fill gran recalcitrant. El personatge central es el pare.

Tota la paràbola gira al voltant del pare: el pare maltractat pel fill petit, el pare incomprès per el fill gran; el pare que obre la casa al desobedient, el pare que suplica al obedient per a que entri. Els dos fills estan allà per que ressalti el rostre del pare. I sant Lluc posa bona cura en dir-ho: ¿amb quina ocasió pronuncià Jesús aquesta paràbola? Per respondre als escribes i a els fariseus, que s’indignaren al veure que acollia als publicans i als pecadors. Teníem que saber de quina manera Déu acull als pecadors que acudeixen a Ell; que acudeixen a Ell sense mèrits; 51que acudeixen a Ell amb les mans brutes, amb les mans buides. I cóm la seva misericòrdia perdona la nostra misèria. estem en el centre, de la paràbola. El fill pròdig distingeix de lluny la finca de son pare i el terreny que la rodeja. Tremola i fa més curt el pas, el cor li batega amb força, la angúnia fa presa en el seu pit. ¿I si fos rebutjat?... En el fons això seria el just. Ara és quan comença a sospitar la malícia del seu pecat. Sent en la seva carn la incomprensible duresa de que ha donat mostres contra son pare. ¿Serà capaç de sostenir la seva mirada? Però poc li importa si incorre en una justa còlera... el que li importa es confessar-li la culpa imperdonable.

El dia va ja de caiguda. S’avança poc a poc tot just si les cames poden sostenir-lo. Però hi ha un altre cor que batega més fort que el seu: el cor de son pare, que mai s’ha resignat amb la partida de son fill petit. Totes les tardes, des d’aquell dia fatal, s’ha apostaten al extrem de la terrassa des de on la vista domina tots els voltants; totes les tardes ha guaitat minuciosament els camins veïnals.., per tornar a baix a casa am el cor un mica més angoixat. I al dia següent de nou puja a la terrassa... ¡Qui sap! ¿I si son fill regressés? No, es una esperança insensata; son fill s’ha perdut, son fill està mort.

52Passaren els mesos i passaren els anys sense que el seu fill tornés. Però la esperança se imposa la desesperació. Totes les tardes e a esperar a qui se’n havia anat. ¿Què hauria passat si aquella tarda, cansat de esperar en va, no hagués pujat a la terrassa? ¿Si el pròdig hagués trobat als límits de la finca un criat que, prenent-lo per un vagabund, l’hagués fet fora brutalment? Es posa un a tremolar davant el pensament de que el pobre infeliç s’hagués topat amb son germà gran. Quantes hipòtesis es podrien pensar! Situacions que haurien pogut privar de perdó al pecador. Molts podríem assegurar que hauria faltat menys que res per que, en alguna ocasió no haguéssim pogut descarregar la nostra consciència de una falta que ens aclaparava. Podria haver estat tancada la Església; absent el sacerdot que buscàvem. ¿Haguéssim tornat al dia següent?... ¿Cóm era possible que tot es concertés tan bé per a que haguéssim pogut, en el moment en que estàvem preparats, rebre el perdó que estàvem necessitant? ¿Potser totes les coincidències van ser casuals ? ¡Ni pensar-ho! Algú les combinà, el que ens esperava, el nostre Pare del cel. 53

El pare de la paràbola havia anat aquella tarda, com de costum; i aquella vegada percep una silueta que es destaca a la carretera... Podria ser un captaire, un vagabund... ¡Però reconeix la manera de caminar! La raó li diu que es ell, son fill... Però perquè intentar retocar el text del Evangeli, tan expressiu en la seva brevetat: Quan encara era lluny, son pare el va veure i, commogut Va córrer cap ell, li tirà els braços al coll i el cobrí de petons. El món al revés. En lloc de esperar solemnement a que el culpable es presenti davant seu, el pare es precipita cap el seu fill. ¡Esperar! ¡Esperar! Ja feia molt temps, massa temps, que estava esperant el regrés! No està disposat a esperar ni un minut més. I, a malgrat la seva edat, corre com un jove cap el noi que se apropa ple de vergonya. ¿Què n’ha fet de sa dignitat? ¡I el prestigi de la seva autoritat paterna. I vosaltres que feu amb el seu amor?

La alegria de Déu

El pare sent la urgència de recuperar el’ objecte de la seva tendresa: li tira, impulsiu els braços al coll, estreny contra son pit al fill, els sòrdids vestits del qual encara conserven el tuf de la cort. L’estreny en sos braços; el fill tot just si aconsegueix dir la frase54 que havia preparat: ¡Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no soc digne de ser nomenat fill teu! El pare no vol seguir escoltant; per la resta, l’altre no aconsegueix acabar el que anava a dir: tracta’m com a un dels teus jornalers, perquè el pare ha pres entre seves mans el cap del seu fill estimat i el cobreix de petons. El fill no entén res. ¿En què està pensant son pare per tractar-lo de aquella manera? Tampoc nosaltres els savis moralistes comprenem res d’allò; aquí és on la moral falla. El pecat es una sublevació i una injúria; ¿pot Déu tolerar que els drets de la seva justícia no siguin reconeguts?

Però el pecat no es solament el mal, es també la nostra desgràcia, la nostra gran desgràcia. I precisament per això, el pecat, que es un ultratge per a la santedat de Déu,commou al mateix temps la misericòrdia :commovit, diu la paràbola. El pecat ens aparta de Déu; el penediment atrau a Déu cap el pecador. Aquest pecador que regressa

es son fill, que estava perdut i ha estat trobat, al que se creia mort i ha ressuscitat, ¡viu! As es que el fill no comprèn res. Esperava que li cedirien un petit racó -el últim racó- en la casa que ell havia deshonrat; confiava en obtenir un tros de pa i van 55 matar per ell el vedell engreixat

´ Es que pensava en ell. No pensava en que anava a fer la felicitat de son pare i de tota casa. Pecadors!, tan excessivament preocupats per nosaltres mateixos i per la nostra salvació... ¿Pensem que al convertir-nos fem la alegria de Déu i de tota l’Església? Eixa es precisament la lliçó de les tres paràboles de la misericòrdia: alegria en el cel, alegria entre els àngels, alegria del pare, més gran un pecador que es converteix que per noranta nou justos que no tenen necessitat de conversió.

La vertadera gravetat del pecat

Si Jesús no ho hagués dit amb tanta claredat, ¿hauríem pogut imaginar que abans de que Déu faci la nostra alegria, nosaltres podem fer la seva... hem de fer la seva? I que retornant a Ell omplim de alegria el regne dels cels? No sabíem més que considerar la nostra pena i la nostra felicitat. Jesús ens fa entreveure, encara molt per damunt la pena i la felicitat de Déu. Solament llavors, situant-nos en la perspectiva que Jesús ens indica, es com descobrim la gravetat del pecat; no quan mesurem la nostra inconsciència, la nostra56perfídia o la nostra vergonya; no quan patim les conseqüències molestes de les nostres faltes, sinó solament quan tractem de mesurar la alegria que Déu al veure’ns regressar a Ell. Llavors es quan advertim realment la pena que els nostres pecats li han causat. No, no sabíem que el nostre pecat era tan greu, no sabíem que havíem estat a punt de causa seva del dol del pare per tota la eternitat: lo anàvem a privar eternament de un dels seus fills ens que havia perdut, havíem matat en nosaltres la vida que Ell ens havia donat.

La seva alegria me fa descobrir el mal que he fet. ¿Perquè aquests cants, per què es banquet, per què aquestes danses? La mateixa exageració de seva joia i sa inversemblant acollida, m’ensenyen seva alegria i al mateix temps el perill que jo havia corregut: aquest fill meu estava mort i ha tornat a la vida

El fill pròdig comprèn per fi de on regressa i, observem-ho bé, ara es quan se ha convertit. No estava convertit quan es moria de fam, no estava convertit quan sofria durant el camí de tornada. La conversió se ha realitzat en els braços de son pare. Per això la paràbola no torna a cedir-li la paraula al fill pròdig, encara que ja està penedit. Des del lloc on es produeix la commovedora 57trobada de pare i fill passem directament al pati de la finca, on el pare està donant ordres als servents.

Un home nou

Déu, que s’havia precipitat a la trobada de la seva criatura pecadora, no pot aguantar l’alegria... i del pecador en va a fer un home nou.

_ Ja no reconeixem al porquer d’abans. En lloc dels seus vestits de parracs, ara porta una túnica nova, la més preciosa que els servents han trobat en els armaris i que les dones de la casa havien teixit amb mirament. Els peus plens de macadures estan ara rentats i, per tan, porten unes esplèndides sandàlies noves. En seu dit brilla un anell d’or, signe distintiu d’un fill de família. Embargat de alegria, el pare només pensa en fer

festa; envia servents als invitats per pregar-los que vinguin; als altres els envia a que contractin músics i dansarines: manducemus et epulemur, mengem i celebrem un banquet.

En quant al fill petit, si l’haguessin consultat, , hauria preferit un dinar més íntim. Però son pare està tan tremendament content publicant a tot el món el regrés 58del fill que ¡tant trobava a faltar! Aquí està la clau de la paràbola: ¡el fill que tant trobava a faltar! ! Igual que el pastor: la ovella perduda era la ovella que feia cent, però era la que trobava a faltar! ;com en la paràbola de la dona que deixa caure deu dracmes i només en troba nou: no pensa en les nou, pensa en la que li falta.

No voldríem que, amb el desig de castigar-lo, el pròdig penedit hagués proposat anar a dinar a la cuina amb els jornalers i servent seure junt a son pare a la taula sumptuosament servida. ¡Quin dolor li hauria causat, quina injuria li hauria fet, sota pretext de la pròpia indignitat! Si hagués fet això, seria son amor propi el que rebutjaria l’amor de pare i llavors no es podria dir que estigués convertit. Tornaria a començar tota la història: de nou l’egoisme hauria triomfat sobre l’amor de Déu. Però se ha convertit i va a deixar-se vèncer per el amor de son pare, que no va a tornar li a recordar sa ingratitud passada i sa conducta indigna; mai, mai tornarà a parlar d’això . No té més que deixar-se estimar i no abandonar altra vegada a son pare; té que alegrar-se amb son pare per mostrar-li fins quin punt està segur del seu amor, ell, el fill perdut i recuperat, el fill mort i recuperat per a la vida.

59 Més de un cristià, cada cop que medita aquesta paràbola evoca les seves tristes experiències personals més o menys greus, errors, faltes, una llarga sèrie de impietats que gràcies a Déu, pertanyen a un passat feliçment enterrat sota l’abundància de la misericòrdia divina. Bé podem dir gràcies a Déu i per sempre. Mai serà massa el temps que ens queda de vida per agrair al Senyor que ens hi ha restablert en la seva amistat. Però altra consideració se ens imposa A tots, tant als qui han ofès Déu greument com als qui -més nombrosos possiblement- la seva gràcia ha preservat de aquest infortuni. ¿No som tots -com hem vist- uns pobres pecadors? I no tenim tots que afligir-nos de no haver- nos encara convertit plenament? Les consciències més delicades, bé que ho perceben i es lamenten d’això. Aquest és precisament l’efecte de tota meditació profunda: reconvertir-nos al Senyor. Per dar una conclusió immediata a les nostres consideracions hi ha que recordar que no s’ aconsegueix la conversió d’una vegada per sempre, ni ningú es converteix sol.

Cada dia una nova conversió 60

En primer lloc, no ens convertim de una vegada per sempre. Un escriptor recentment finat pot imaginar -sense que li donés una meningitis- que el fill pròdig no aconseguí en absolut aguantar en la casa paterna a la que havia regressat i l’abandonà per segona vegada i per sempre. Es més encertat suposar que diàriament tenia que llançar-se als braços de son pare, que li havia perdonat tan generosament, doncs el noi no estava al abric de records que es rebutgen, però que, no obstant, s’implanten en el esperit; menys encara estava lliure de els bruscos desvetllaments de la passió. Tenia necessitat de tornar a trobar els matins la alegria que brillava en els ulls del seu pare, tenia necessitat de rebre cada aquest petó que el purificava. No es converteix un de una vegada per sempre. “No creguis -escrivia Orígenes en el segle III- que canviar de vida es fa de una sol cop: cada dia s’ha que renovar eixa novetat de vida.

¿Què és en realitat la conversió? «El Regne dels Cels està aquí», deia Jesús, “convertiu-vos!” el qual es tradueix amb freqüència per “feu penitència”; però la traducció fidel del grec, que correspon a més a la expressió hebrea equivalent, és la 61metanoia, el canvi total de la persona entera, de la intel·ligència, del cor, de la voluntat; una vertadera transformació, una conversió. No es exagerat dir que tota la nostra vida cristiana es una continua conversió.

La conversió no es, com alguns imaginen, una condició prèvia per a la vida cristiana, una espècie de antecambra a través de la qual ens introduïm en el Regne: es la condició permanent per una vida cristiana, la transformació radical i mai acabada que tendeix a fer de nosaltres fills de Déu.

Naturalment, necessitem fer sense parar un esforç per tornar-nos cap Déu; naturalment, seguim trobant en nosaltres la tendència a la autonomia, a la prepotència, a la ambició, a la riquesa, a els plaers; totes les tendències de la naturalesa que sant Pau anomenava «els desitjos de la carn que són contraris a els desitjos del esperit».

Naturalment, les faltes passades han deixat en nosaltres restes, estigmes, plecs, com aquests plecs que fem en un full de paper en una tela. sant Agustí va conèixer bé aquest domini de les vanitats i de les misèries, de les seves «antigues amigues» com les nomena a Les confessions, que venien a tirar-li -escriu- dels vestits de carn i que murmuraven en veu baixa «Què, 62¿ens fas fora? ¿No tornarem a estar mai amb tu? ¡Quines coses, Déu meu...! ¡Quines coses em suggerien! Quines infàmies! I no me abordaven frontalment per entaular una lluita lleial, sinó que murmuraven a la meva esquena i la totpoderosa costum me deia: ¿imagines que podràs viure sense elles...?». Certament, la pràctica de la vida cristiana, el recurs assidu a els sagraments frenen la atracció del mal. Però seria molt presumptuós suposar que eixa atracció vagi a desaparèixer del tot: ens exposaríem llavors a despertars inesperats, a sorpreses desastroses; tant més quant vivim en un món de pecadors, que multipliquen a nostre al voltant les temptacions a portar-nos malament o, al menys, les invitacions a la mediocritat. La conversió quotidiana no es, gràcies a Déu, un canvi que se necessita per un pecat comès el dia anterior. Es quotidiana en el sentit de que tenim que aixecar-nos, tornar-nos a orientar, cada dia. Fins i tot per les persones més avançades en la perfecció, les que no se queden satisfetes amb complir els seus deures, sinó que se proposen no...negar res a Déu, les que es deixen guiar per l’amor. ¿Però qui ignora que l’amor es més totalitari que el deure? Té exigències granes, més urgents. Es cert que quan es posa l‘accent 63en el amor l’esforç es fa menys dur, però aquest esforç es més total, més absorbent; també ell exigeix una revulsió continua. No ens sorprenem, doncs, de no haver arribat encara a ser el cristià perfecte, acabat, que estem ser. Ipse perficiet, di sant Pere, el Senyor ens perfeccionarà en la seva glòria. Aquí baix mai serem perfectes, sinó proficientes, estarem sempre en camí. I Jesús ens diu en el Evangeli de sant Mateu: Estote perfecti, sigueu perfectes; és certament un imperatiu, però un imperatiu de futur. Aquesta convicció no ens ha de descoratjar; sobre tot no ens autoritza a afluixar en nostre entossudiment ens impulsa sempre a un esforç renovat cada dia.

Ningú es converteix sol

Aquest punt bé establert, ara ens hem de convèncer de que ningú es converteix sol. Potser en això tinguem que prendre alguna resolució, doncs sense els nostres esforços per convertir-nos resulten a vegades poc duradors o poc eficaços, es deu menys a mala voluntat que a un mètode defectuós: posem la carreta davant dels bous, es a64 dir, l’humà per davant del diví. Per exemple, alguns pensen que la perfecció consisteix en la correcció d’un defecte, del defecte dominant, per mitjà d’un sistema intel·ligent i actiu, emprant mètodes de control i de sancions; aquest treball es un treball merament humà que, en el millor de els casos, arribarà a perfeccionar la nostra qualitat d’homes, però això no ens porta a la conversió.

Res hi ha que ens condueixi més fàcilment a un engany que el progrés en una sola virtut.. El vertader progrés està en la virtut, o sigui, per el cristià, en el amor a Déu manifestat en la obediència a tot lo que sigui la seva voluntat. Lluitant contra un sol defecte realitzem un aïllament artificial; no hi ha en nosaltres algú que és superb i al seu costat algú que és mentider i un altre que es mandrós, sinó que una mateixa persona es tot això i a aquesta persona completa es a la que s’ha de convertir. La conversió consisteix menys en canviar de conducta que en canviar-se a sí mateix; la conversió és un moviment de totalitat, que tindrà com conseqüència la correcció dels nostres defectes i la pràctica de les virtuts

Altre exemple: per alguns, la conversió consisteix en desprendre’s d’alguna cosa, d’un hàbit, d’una fantasia o fins d’alguna persona la influència del qual 65és perjudicial. Però això no es més que el resultat de la conversió i no la conversió en sí mateixa. Si no se està ja convertit, o bé aquest despreniment es impossible o no es durador. ¿Per què? Perquè el home es un ser incomplet que té necessitat de completa se, i, per tant, de aferrar-se al que el completa Li diem: desprèn-te dels teus diners que per tu són funestos, renuncia a als honors que et perjudiquen, a aquesta amistat, a aquests plaers... aquest home intenta fer ho, però llavors es troba com suspès al buit, necessita un punt de suport; cal que abans s’hagi sentit atret per un objecte més bell, més gran, més útil, i llavors no estarà suspès al buit, llavors ja no està sense amor. Un aferrament millor el satisfà, i pot ja trencar els lligams que el lligaven al mal o simplement a la mediocritat.

“Renuncio a Satanàs i m’entrego a Jesucrist per sempre.» El pagà que acaba de rebre el baptisme i pronuncia aquestes paraules, ¿renunciaria a Satanàs si abans no hagués conegut a Jesucrist? I nosaltres igual: no ha estat per haver renunciat a Satanàs per el que ens hem entregat a Jesucrist, sinó al revés. El mercader de la paràbola no va vendre tota la seva fortuna sinó després de trobar la perla de66 gran preu. Acabem de veure que,-perquè el pròdig es va dirigir cap son pare i es deixà abraçar per ell, va ser per el perquè de convertir-se en un home nou. En els braços de son pare va comprendre la gravetat del pecat, en els braços de son pare es convertí, en ells es va fer semblant a un nen petit, un nen petit que pot recomençar a viure.

La intimitat amb Crist

Gravem bé en el nostre esperit que Jesucristo es qui ens converteix. Ell ens fa regressar, ens canvia i ens transforma. Convertir-se no consisteix en desprendre’s primer del mal, del mal que ens atrau, del mal que ens procura un bé: un bé sens dubte efímer enganyós, però al cap i a la fi

un bé, sinó no pecaríem. convertir-se es primer tornar-se cap Jesucrist: tornar-se cap Ell una i altra vegada; trobar en Ell una alegria millor, més alta, més profunda, que ens apartarà del mal. El error dels «mètodes» consisteix en posar l’accent en la renúncia que, efectivament__ es indispensable: el Senyor ho diu molt clarament. Però s’ha que reconèixer que renunciar per

renunciar seria un absurd. No es pot renunciar raonablement a lo menys si no es perquè es té el més. 67Puc dir no a la meva supèrbia, als diners, als plaers, perquè he dit sí a Jesús, perquè he descobert en Jesús una riquesa més gran. Jesús es qui ens aparta del mal. Que jo arribi a comprendre el seu amor per mi, que em deixi guanyar per el seu amor fins ser una sola cosa amb Ell, i llavors -no jo sol, sinó els dos junts: jo prenent li la ma i Ell tirant dels meus braços- podré apartar-me del pecat, desprendre’m del mal. Aquest es el terme de la conversió, de eixa conversió que mai acaba, que sempre s’ha de recomençar, que dura tant com la nostra vida, fins arribar a ser una sola cosa amb Jesús. Aquesta es la paraula final de la vida cristiana. Hem de considerar ara el lloc que nostre Senyor ocupa en la nostra vida. Examinem si les flaqueses que ens reprotxem, els nostres estancaments, els nostres retrocessos -que certament son imputables en part a la debilitat de la nostra voluntat i a la por davant l’esforç- no tenen, no obstant, la seva causa inicial en la negligència o en l’abandonament de la oració. Si tant treball ens costa desprendre’ns del mal, ¿no serà perquè ens hem desprès poc de Jesús? ¿Quin lloc té en la nostra vida, cada dia la oració? ¿És suficient? ¿La respectem sempre? La nostra oració del matí: 68 mirada del pròdig als ulls del seu pare, abans de emprendre les tasques del dia. Preguntem-nos per la qualitat de la nostra oració: ¿És realment una conversa cordial amb el nostre Pare?

¿Posem entossudiment en alimentar aquesta conversa amb la lectura meditada del Evangeli? Es possible que ens lamentem de que ens falta el gust per la oració. En aquest cas, lo que està en joc es la nostra fe mateixa.. Creiem de veritat que el Senyor ens estima?. Llavors, no ens preocupem tant de nosaltres mateixos; no li neguem aquests pocs minuts de intimitat, encara que tinguem el cor fred, encara que tinguem la cap buit, encara ens falten les paraules. El Senyor coneix les nostres dificultats; Ell és qui ens ha cridat. Ell ens espera cada dia. Ell té coses que dir-nos. «La bondat divina -escriu sant Francesc de Sales- troba més joia en donar-nos les seves gràcies que nosaltres en rebre-les. El pròdig no sospitava que seria la alegria del seu pare. Nosaltres tampoc ens oblidem de que Déu es sent feliç al veure’ns anar cap Ell. Es una cosa inconcebible sens dubte No hauríem pogut inventar aquesta veritat, si el Fill de Déu no hagués baixat del cel per ensenyar-nos la. Ell ens ho ha dit: “El meu Pare us estima.” Quan fem el senyal de la Creu69 al matí, quan ens agenollem a la nit quan aixequem el pensament cap Ell en mig de la jornada quan canviem el nostre itinerari per fer una curta oració en una Església... cada cop que fem alguna cosa d’aquestes li donem una alegria: el seu fill no està perdut, son fill no està mort, son fill està sempre amb Ell. Detinguem-nos en aquesta veritat esglaiadora: tenim en les nostres mans el poder inversemblant de fer feliç a Déu. ¿Posem empenyo en alimentar eixa conversa amb la lectura meditada del Evangeli?

70 71 LA RECONVERSIÓ ¿Ignoreu que quants hem estat batejats en Crist Jesús hem estat batejats per participar en seva mort?amb Ell hem estat sepultats per el baptisme per participar en la seva mort, per que com Crist ressuscità de entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres visquem una vida nova Morint, va morir al pecat una vegada per sempre; però vivint, viu per Déu. Així, doncs, tingueu en compte de que esteu morts al pecat, però vius per Déu en Crist Jesús. Que no regni, doncs, el72 pecat en el vostre cos mortal, obedients a les seves concupiscències, ni doneu vostres membres com armes de iniquitat al pecat, sinó oferiu vos més bé a Déu com els qui,

morts, han tornat a la vida, i donat els vostres membres a Déu com instruments de justícia. Perquè el pecat no tindrà ja domini sobre vosaltres, doncs que no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia No hi ha, doncs, ja cap condemnació per els que son de Crist Jesús [...] Els que són moguts per el Esperit de Déu, aquests són fills de Déu, perquè no heu rebut l’esperit de servitud per recaure en el temor, sinó que heu rebut l’esperit de adopció. per el que clamem: Abbà!, ¡Pare!L’Esperit mateix dóna testimoni al nostre esperit de que som fills de Déu

Perquè als que de abans conegué, a. aquests els predestinà a ser conformes amb la imatge del seu Fill, per que Aquest sigui el Primogènit entre molts germans,

La paràbola del fill pròdig ens posa en relleu la acollida inversemblantment misericordiosa que Déu ofereix als pecadors penedits. Però la paràbola deixa sense resoldre algunes 73questions importants que hem anat trobant al comenta-la. En efecte, el relat guarda silenci sobre de els drets imprescindibles de la justícia de Déu. I tampoc ens diu si el fill petit convertit va ser capaç

de perseverar en la nova vida, i per quins mitjans. També ens agradaria saber si el germà gran va poder alliberar-se dels seus mals sentiments i acabà reconciliant –se amb son germà, compartint sincerament la alegria del pare. I si el pare pogué gaudir sentint-se correspost per l’amor dels seus fills. Si per fi, la pau regnà en la casa del pare.

El Primogènit de tota la creació

Per respondre a aquestes preguntes hem de adoptar la actitud dels Pares de l’Església, que no dubtaren en al·legoritzar la nostra paràbola. Descobrirem llavors, com gravada en filigrana, un altra història no ja fictícia sinó real: la història del Primogènit d’una multitud de germans. Aquest Primogènit és el que sant Pau anomena la imatge de Déu invisible, el primogènit de tota la creació. A l’eternitat ho té tot en comú amb el Pare: Fill, tot lo meu és teu. Mai la seva voluntat se ha oposat a la del seu Pare, mai li ha causat cap pena. 74

Aquest és el meu fill ben estimat –diu-, que té totes les meves complaences. Sempre ha estat la causa de la felicitat del seu Pare, igual que el seu Pare ho ha estat de la seva.

Però en la història real la paràbola està al revés. El Fill ben estimat es qui va a abandonar la casa paterna, no per tossuderia sinó perquè el seu Pare l’envia en missió. Jo no he vingut per mi mateix- dirà-, sinó que el meu Pare m’ ha enviat.

Ell- ens explica sant Pau-, sense prevaler-se de la igualtat amb el seu Pare per quedar-se en la seva condició divina, es despullà de la seva glòria, es va anorreà, va descendir al nivell de les criatures sortides del no res, per prendre la condició de esclau, fent-se semblant als homes.

El home creat a imatge de Déu havia per el pecat, entelat i desfigurat l’imatge del Creador. Déu, en sa misericòrdia desitja no solament restituir li la primera imatge

divina, sinó imprimir en l’home l’imatge més preciosa de fill de Déu.. Perquè ens envià la seva imatge perfecta: son Fill únic que, prenent el lloc del Adam pecador es convertirà en el Primogènit d’una multitud de germans, doncs no s’avergonyirà de dir-nos germans seus- escriu l’autor de la Carta als Hebreus-.

75Els germans pròdigs del Primogènit

Déu li confia la salvació de tots els seus germans pròdigs. Aquesta immensa família humana, que fa sofrir a Déu quan la veu allunyada de Ell. ¡Tant temps fa que el Pare espera el seu regrés! Però ells sols no podran regressar mai, cal que el Primogènit vagi a buscar-los. Déu espera impacient i els envia a son Fill únic no per jutjar al món, sinó per a que el munt sigui salvat per Éll. A tots els qui el rebin- coneixem bé aquest text- i que creguin en Éll els donarà el poder de ser fets -no de convertir-se, sinó de «ser fets»- fills de Déu.

El Primogènit farà de ells els seus germans adoptius; té que portar-los a la casa del Pare, on hi ha moltes morades. Però, qui vol el fi vol els mitjans. Per salvar-nos, el Primogènit té que marxar in regionem longinquam, a un país llunyà, infinitament allunyat del cel; regio longinqua quae est oblivio Dei, un país en el que Déu està oblidat; un país separat del cel per un doble abisme: el que separa a la criatura del seu Creador i, sobre tot, el que separa al pecador de la santedat. He sortit del Pare i he vingut al món, a aquest món que descansa tot ell sobre el Maligne - com escriu sant Joan-, aquest món pròdig que està esclavitzat per un Príncep,76 que fa pesar sobre ells un jou intolerable, les fa treballar en son regne miserable i no els dóna cap aliment en absolut: els seus súbdits es moren de fam. El Primogènit tindrà que acuitar al Príncep de aquest món, vèncer-lo, arrabassar-li les armes, dispersar les seves despulles; la lluita serà renyida, doncs el Príncep de aquest món no se deixarà que el privin de la seva presa fàcilment. I el Verb es va fer carn i plantà la tenda entre nosaltres. No pertany al nostre país no es quedarà en ell: ha venut solament per rescatar-nos de la nostra misèria. El Primogènit ha vingut a cridar a tots els pròdigs- al penediment i a la conversió, Venite ad me omnes, veniu a Mi tots, sense excepció. Recorrerà totes els encreuaments de les ciutats, anirà a tot el llarg de les valls, als suburbis on els desgraciats oculten les seves misèries, doncs- com ell diu- cal que la casa del Pare s’ompli.

Que cap d’aquests petits es perdi

Venite ad me omnes, tots. La voluntat del que me ha enviat és que no perdi cap d’ els que me ha donat, sinó que els ressusciti al últim dia La voluntat del meu Pare77 que està en els cels és que cap de estos petits es perdi. Venite ad me ornnes qui laboratis et onerati estis, veniu a Mi tots els que esteu cansats i sobrecarregats i jo us alleugeriré. ¿Cóm no van a plegar se sota la seva càrrega tots els pròdigs?, la càrrega amb que els esclafa el Principe de aquest munt. Que llencin , doncs, el pes intolerable de eixa carga, que tomen en seu lloc el jou que ell els ofereix, el jou del Evangeli, doncs, en comparació amb el altre, el seu jou es suau i la carga es lleugera.

El Primogènit no es cansa de repetir als petits pròdigs: seguiu-me creieu en Mi. ¡Però què difícils d’imitar són el seus exemples! Els ensenya que sa llei es santa, és bonica; més preciosa i més santa que la Llei del Sinaí. Però no basta conèixer-la, fa falta -diu- posar-la en pràctica. I això supera la força de que disposen els pròdigs.

Confiar se totalment al Pare dels Cels, quan en la terra no tenim que menjar, beure ni vestir-nos; dir sempre la veritat, quan una mentida ens trauria de tràngols; perdonar la injustícia i no cometre’n cap; estimar als qui no ens estimen; desprendre’s de la supèrbia, dels diners, de els plaers. ¡Ai, Primogènit, ens fas admirar un ideal sublim! Però no podem seguir-te a aquestes altures. El Príncep de aquest món 78ens té encadenats. ens té encadenats fins la mort. nostre Primogènit ho sap bé. Sap que els pròdigs no podran reprendre el camí de la casa paterna fins que Ell no trenqui les cadenes; i no podran regressar a la casa del pare mentre el Príncep d’aquest món els mantingui captius del pecat i la mort. Cal que abans Ell guanyi la partida contra el Príncep del país llunyà. Té que alliberar-nos del pecat i que faci suspendre la sentència de mort que condemna inexorablement al pecador. La hora decisiva va a sonar; Éll ha vingut sols per aquesta hora: la hora de les tenebres, la hora de la salvació.

El Primogènit pren sobre sí el pecat de seus germans

Llavors -escriu sant Pau- el que no havia conegut el pecat (que ni siquiera podia fer-se la idea de lo que és un pecat), Déu l’ha constituït pecat per nosaltres; ha fet pesar sobre Ell la maledicció merescuda per el pecat a fi de que nosaltres ens féssim justos davant de Déu. En el moment de la Passió lo veiem prendre sobre Ell tots els pecats de tots els seus germans pròdigs, esclafat a Getsemaní; sota aquesta planxa de79plom; els seus llavis es resistiran a beure els pòsits amargs d’aquell calze; ¡si pogués apartar-lo!... Però Ell ha vingut precisament per aquesta hora, per alliberar-nos dels nostres pecats. ¡Pare, que es faci la teva voluntat! El fill ben estimat, el Primogènit sempre fidel, ha ocupat davant el seu Pare el lloc de tots els pecadors consent en patir el inevitable càstig del pecat, doncs en efecte, la justícia exigeix que el pecat sigui castigat. Déu no pot perdonar al pecador mentre aquest no expiï el seu pecat. En la creació no hi ha coexistència possible per Déu i el pecat. O la creació ha de ser anorreada o el pecat ha de desaparèixer. El nostre germà Primogènit accepta suportar el càstig dels pecats de tots els seus germans. Se ha fet davant del seu Pare el pecador universal. Per tant, ha de desaparèixer, ha de morir. ¿Es possible? ¡La mort! ¡Per Ell! ¿Ens sembla potser que mereix la mort?... Patirà la mort, eixa cosa atroç que Déu no ha fet, que es una taca, una escletxa en la creació. ¡Morir! ¡Deixar de viure! ¡Déu meu! ¡Déu meu! ¿Per què m’has abandonat? Jesús nostre Senyor ha estat entregat per els nostres pecats; ha entregat son esperit; ha estat enterrat a un sepulcre; ara es presa de la mort. El divendres per la tarda la pedra es 80rodada davant el sepulcre, i el dissabte per la nit segueix estant segellada, guardada per els soldats. ¿Potser el triomf serà del Príncep d’aquest món?

El Primogènit ha vençut la mort

Però en l’interior del sepulcre s’ha entaulat un duel definitiu. La vida i la mort s’ abracen en un espantós cos a cos... Al alba del diumenge la pedra del sepulcre ha rodat... el sepulcre està buit, el condemnat a mort ha fulminat la mort, li ha arrabassat el seu dard enverinat ha trencat els lligams: Resurrexit sicut dixit ha ressuscitat tal i com digué.

Un home, el Primogènit d’una multitud de germans, ha vençut la mort; la ha vençut per Ell i per tots els seus germans pròdigs. Mas si la mort, pena necessària del pecat està abolida, això és que el pecat està expiat: Destruxit mortem, ha desarticulat la nostra mort. Passarem per la mort com Ell, però ara hi ha una sortida i la mort ja no es assassina. Així és que el pecat ja està expiat, la justícia de Déu ha quedat satisfeta per el sacrifici universal del seu Fill únic, el nostre germà; l’obstacle infranquejables que separava Déu dels homes ha estat enderrocat, el abismo ha81estat omplert, tots els germans de Jesús estan reconciliats amb Déu. D’ara en davant ja no hi ha condemnació per els que pertanyen a Crist Jesús, diu sant Pau.

Festa en els cels, festa en la terra. És Pasqua, la solemnitat alegre i triomfant: Crist la nostra Pasqua ha estat immolat -escriu sant Pau als corintis- epulemur», fem una festa. La mateixa paraula que empra el pare de la paràbola: «manducemus et epulemur», alegrem-nos, fem un banquet de joia. ¡Quina no serà la felicitat del Pare! El seu Fill, seu ben estimat estava mort i ha tornat a la vida.

Comprenem ara per què ha acollit al pròdig sense aplicar-li cap càstig, doncs el càstig que el mereixia l’ha sofert el Primogènit. I ara i sempre el pare acollirà als seus fills, a tots els seus fills penedits,amb el perdó que Déu ha exigit obtingut per nosaltres. Mai haurien estat suficients les nostres expiacions, però Jesús ha expiat per nosaltres i ara el Pare ja no ens demana que expiem, sinó que ens convertim, que ens deixem prendre en els seus braços, que no ens separem més d’Ell, que no tornem a rebutjar son amor nostre germà Primogènit ha pagat el nostre rescat, ha salvat tots els seus germans.

82 ¡I com comprenem la alegria inversemblant del pare dels pròdigs! Per Jesús i amb tots aquests fills seus que estaven morts han tornat a la vida; i tots, igual que el ressuscitaran per regressar a la casa eternal del Pare, doncs -escriu sant Pau- Jesús nostre Senyor ha estat entregat per els nostres pecats i ha ressuscitat per la nostra justificació.

Associats al destí de Jesucrist

La història real del Primogènit d’una multitud de germans segueix explicant el significat de la paràbola. Estem associats al destí de Jesucrist: tenim que morir i tornar a la vida amb Ell. Recordem el text capital de la Carta als Efessis: Estant nosaltres morts per els nostres delictes ens donà la vida per Crist, i ens ressuscità i ens segué en els cels per Crist Jesús. Es cert: ens ha fet seure als cels amb Crist Jesús. El baptisme es una creació nova que, per Jesucrist, fa de nosaltres fills adoptius de Déu. Sant Pau ens diu que el baptisme ens uneix a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Per el baptisme participem realment en l’una i en l’altra. Mort i resurrecció figurades

per la immersió del catecumen en la piscina 83baptismal; sa vida de pecat es submergida en les aigües del baptisme i sorgeix de elles havent- se desprès de eixa vida pecadora, en possessió ara de una vida nova: la vida de Crist ressuscitat.

Així explica sant Pau els dos actes de la nostra justificació: el home vell pecador, que posseïm per la nostra descendència natural de Adam, ha estat crucificat amb Jesús en la Creu, per expiar les nostres faltes.

Mort, va ser a continuació dipositat al sepulcre. Estem espiritualment morts al pecat -ens diu-; o sigui, que el batejat ja no és esclau del pecat. Morts al pecat amb Jesucrist, ressuscitem amb Ell a una vida nova, que és una vida per Déu. Cada un de nosaltres, per el baptisme, participa en la vida del diví ressuscitat; naixement nou a una vida de santedat, preludio de la vida gloriosa que compartirem amb Jesús en el cel nostre home vell ha deixat lloc a un home nou, al home que posseïm per la nostra pertinença sobrenatural a Jesucrist.

Sant Pau diu que tenim la naturalesa humana heretada de Adam revestida de Jesucrist; com ens revestim amb la roba, per protegir-nos contra el fred i per donar-li al cos més elegància;84 com ens revestim d’una cuirassa contra la llança del adversari se embotarà.

El vestit nou del fill pròdig

Per això, en la paràbola, hem sentit al pare ordenar que li portin un vestit nou al pròdig convertit: Cito proferte stolam primam. Els intèrprets i tots els comentaristes de la Bíblia tradueixen per «el vestit més preciós». Però alguns Pares: Gregori de Nisa. sant Agustí, sant Ambròs... han vist en aquest «primer vestit» el vestit de innocència i de dignitat que el home pecador havia perdut per la seva desobediència. Però també és cert que es el més preciós; es més preciós encara que aquell primer, doncs no revestim de la innocència de Adam, el batejat es revesteix de la santedat de Jesucrist, segon Adam. La litúrgia baptismal del segle V es complaïa en simbolitzar la transfiguració interior operada per el baptisme: després del ritus baptismal, el neòfit, en lloc de tornar-se a posar les robes que se havia tret abans de descendir a la piscina, endossava, segons el seu sexe, una túnica o un vestit blanc que portava durant tota la setmana de Pasqua la setmana de les vestidures blanques 85in albis, manifestant així -diu sant Ambròs- que se havia despullat de la lliurea dels pecadors i se havia revestit amb la roba neta de la innocència. Aquestes vestidures blanques figuraven també la glòria eterna promesa als batejats, doncs el llibre del Apocalipsis mostra als elegits vestits de vestes blanques, portant en les mans les palmes de la victòria. Però com qualsevol altra vida, la vida nova a la que ha nascut el batejat té que desenvolupar-se; tot naixement exigeix un creixement, el batejat té que caminar, té que progressar en la vida nova. Com escriu sant Pau, cal que l’home nou se renovi contínuament, a imatge de qui el creà. Tornem a trobar aquí la idea de que ningú es converteix de un cop per sempre, sinó que s’ha de convertir cada dia.

L’aliment de la vida nova

I per això el pare de la paràbola mana preparar un festí per el fill perdut i trobat: «i es posaren a festejar». El realisme de aquesta expressió és el mateix que té la que Jesús emprà en un altra paràbola: aquella en la que convida als fills del seu poble a un festí de noces regies, les noces del corder; 86festí messiànic, imatge de la benaurança celestial: envià als seus criats amb aquest missatge. digueu als invitats: tinc el festí preparat, ja estan degollats meus vedells engreixats, tot està disposat.

Es el mateix llenguatge realista emprat per Isaíes per descriure el festí dels elegits_____ el festí messiànic: Iahvé dels exèrcits i prepararà per tots els pobles sobre aquest monte un festí de suculents menges, un festí de vins generosos, de menges grassos i tendres, de vins generosos clarificats, I els savis de Israel continuadors dels profetes, descriuen al seu cop el banquet de La Saviesa, aquest personatge misteriós, anunciador del Verb encarnat: Veniu, mengeu del meu pa i beveu del vi que per vosaltres he mesclat. Observem cóm la Bíblia està plena de totes aquestes imatges de menjar, de aliment manà del desert, aigua brotada de la roca, corder pasqual... Tots estos aliments bíblics preparaven des de antic la menjar eucarístic, el pa de vida i el jugo de la vertadera vid. Preneu i mengeu, això és el meu cos entregat per vosaltres... i el nostre cos forma una sola cosa amb el del nostre germà Primogènit clavat en la creu.. Beveu tots d’ell, perquè això és la meva sang, sang de la nova aliança vessada per el perdó dels pecats d’una multitud. Prodigiosa transfusió de sang. La sang 87del nostre germà gran que torna la vida als seus germans menors defallits. Doncs la meva carn, aquesta carn donada per la vida del món, es vertader menjar, i la meva sang es vertadera beguda, la última que beurem junts aquí baix, fins que junts beguem un vi nou, un vi de glòria, en el Regne del meu Pare.

El cep i els sarments

¿Cóm parlar de les realitats espirituals de altra manera que no sigui en imatges? El Senyor ens ha dit clarament la seva eficàcia: Igual que jo visc per el Pare, així el que em menja viurà per mi. La vida divina, que es comuna al Pare i al Fill, ens és comunicada en el banquet eucarístic:nosaltres habitarem en Ell, Ell habitarà en nosaltres; Ell es el cep i nosaltres som els sarments, la mateixa saba circula per ella i per nosaltres. La Eucaristia, complement del baptisme,ens incorpora a Jesucrist,ens associa a la seva història, al seu destino, a la seva creu, sa resurrecció, a sa glòria: formem una sola cosa amb Ell. Així Ell ho ha estimat, tot ho ha fet per això. Déu ens ha predestinat a reproduir la imatge del seu Fill, el Primogènit d’una multitud de germans, ens toca correspondre a tanta generositat. 88

El cristià –escriu sant Pau- es una nova creació,el seu ser antic ha desaparegut i ara es un ser nou. L’Apòstol ens manifesta la seva pròpia experiència, després de quinze o vint anys de vida cristiana: Ja no soc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi.

No veiem en això una metàfora: es una realitat. Pau ha traspassat de veritat la seva vida; ha posat en mans de Jesucrist la conducció de la seva vida. Des d’aquest moment, el pensament de Jesucrist es el seu, els seus afectes, els, és Jesucrist qui pensa en ell, qui vol per ell, qui actua per mitjà d’ell…. Pau s’ha identificat amb Jesucrist. I continuarà crucificant- se amb Jesús. Entenem amb això que va a destruir en ell els impulsos del home vell pecador: i ho aconseguí. El món- escriu----- està crucificat per mi i jo per al món.

Contemplem: el món, aquest poder de pecat i Pau junt a ell... dos cadàvers... sense comunicació entre ells. I Pau no va a deixat tampoc de ressuscitar amb Jesús: viu estretament unit a Crist, que està assegut a la dreta del Pare, sa vida està amagada amb la de Crist, ens diu. Per mi, viure és Crist, la raó de viure, la alegria de viure, el interès de viure.., es Crist.89 ¡Viure és ser un altre Crist! Sigueu imitadors meus – va poder dir-, com jo ho soc de Jesucrist i és que Pau ha aconseguit la perfecció.

Altres Crists. El mateix Crist

Veiem ara cóm nosaltres ens apliquem a fer el mateix: què fem per que Jesucrist visqui en nosaltres, pensi en nosaltres, desitgi en nosaltres, actuï per mitjà de nosaltres. Cada u tenim que preguntar-nos, que investigar en quins punts ha de morir amb Jesucrist, per reviure amb Ell; precisar el que tenim que mortificar, que amortitzar, el que tenim que esborrar, que esmenar, per fer-li lloc a Jesucrist, per que sigui Ell qui visqui en nosaltres. Aquest treball personal tindrà que fer-se necessariament en el sentit dels dos grans manaments de la llei: el servei a Déu i el servei als nostres germans. Això és el que ens ha estat suggerit a la nostra paràbola;ens hem reconegut en l’un i en l’altre dels fills: en el que no havia obeït a son pare i en el que no havia estimat al seu germà. Si fem nostres els sentiments del Senyor, la seva vida de caritat en la que participem ens farà obedients a Déu i entregats als nostres germans. En això consisteix 90 tot el programa d’una vida cristiana, vida que, penedits i convertits, ens entossudim en tornar a començar.

La obediència de Jesús ¿Cal posar en relleu la obediència de Jesús? “He baixat del cel no per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat. Jo faig sempre el que fa el meu Pare. El meu aliment es fer la voluntat de qui m’ha enviat. ¡El meu aliment! Esc era seu pa quotidià. El mateix que nosaltres prenem la vida y la força per viure dels aliments que mengem, el nostre germà gran prenia la força per a viure de la obediència a la voluntat del seu Pare. I aquest text de sant Pau: Christus factus est pro nobis obediens us que ad mortem, per nosaltres es va fer obedient fins la mort... ¿I quins sentiments animaven llavors a Jesús? El mateix ho diu: Cal que el món sàpiga que estimo al Pare i que faig el que el Pare m’ha manat; aixequeu-vos, anem; el que em traeix ja és aquí. Per amor obeí fins la mort. Per Jesús, obeir és estimar. Doncs bé, cal que per nosaltres també obeir sigui estimar. El fill petit de la paràbola desobeeix perquè als seus ulls obeir era cedir, 91era renunciar a sí mateix, era privar-se; y per això, com diu sant Pau, era esclau Nosaltres en això som sens dubte igual .que Éll de una naturalesa ferida por el pecat, però que no es nostra vertadera naturalesa, que ja no ho és, perquè Jesús la ha purificat i l’ha restablert en sa justícia vertadera. Per a nosaltres els cristians obeir no és privar-se, sinó donar una prova del nostre amor. ¿Pensa potser una mare que es priva de alguna cosa quan alimenta a so fill? Quan feu una bona obra, ¿penseu potser en el que us costa? En absolut, sinó en la alegria de fer el bé, d’oferir un do. Doncs això mateix passa amb l’obediència.

Obediència i llibertat Per a un cristià, obeir a Déu no es una restricció de la llibertat, sinó una alliberació. La vertadera independència consisteix en no dependre del que ens disminueix, en dominar el nostre temperament, en alliberar-nos dels nostres apetits cecs, dels nostres instints, en

passar per encima del què diran, de un exemple perniciós o d’una seducció culpable. Quan obeïm a Déu, llavors és quan som plenament lliures. Per això quan el cristià unit a Jesucrist92Obeeix no està cedint, sinó que està d’acord amb Déu. El conflicte entre la llei i la llibertat perd immediatament la seva raó de ser, Jesús que viu en nosaltres unifica els nostres desitjos, doncs llavors el que tinc obligació de fer se confon amb el que m’agrada. Així, la llei, de ser exterior es confon amb la interior; la llei de Déu és la nostra llei; escollim per la llei, la llei que Déu ha escollit, i la nostra possibilitat de fer el bé es troba reforçada per la bellesa de fer ho. Llavors comprovem la veritat de les paraules de Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del Pare. La unió entre Déu i nosaltres es tant completa que amb res se la pot comparar millor que amb la assimilació d’un aliment a la nostra pròpia substància. ____ La obediència es llavors un sagrament, _ una vertadera comunió. Déu - escrivia - sant Pau- es una comunió perpetua per l’anima que fa la seva voluntat. Posem en relació aquestes paraules amb les que digué el Senyor, més commovedores encara: Qui fa la voluntat del meu Pare que està en el cel, aquest és el meu germà i la meva germana i la meva mare. El parentesc que Crist ha creat amb nosaltres per el baptisme troba la seva plena expressió en la nostra obediència. Obediència alegre, donat que es un acte d’amor. Obediència espontània, que no se deté en calcular ni en regatejar. Obediència confiada, doncs no sempre comprenem el que Déu93 vol de nosaltres; a vegades ens poa davant un sacrifici heroic que hem de fer, o davant un dolor incomprensible que tenim que suportar. Ah, aquell dia!, diguem-li: Senyor, no comprenc, però tu saps el que jo no sé, me estimes, t’estimo, així doncs, vull obeir com Tu, fins la mort.

Hem de renovar la voluntat de obediència a lo que Déu vol de nosaltres. Però prestem atenció a no acontentar-nos amb una fórmula general, actualitzem amb exactitud al mateix temps el que Déu vol de nosaltres avui, aquesta nit, demà al matí. Això que Ell vol, això és el que Ell ens demana, o això és el que ens obliga. Com sant Pau, obeïm en la fe de qui ens ha estimat i s’ha entregat per nosaltres, el nostre germà gran.

Com Jo us he estimat

Déu ens ha predestinat a reproduir la imatge de seu Fill, el nostre germà gran, en primer lloc en la seva obediència al Pare i en segon lloc en seva bondat, en la seva bondat per amb nosaltres, als qui no s’ avergonyeix de dir-nos germans seus. Unint-nos a Ell, el nostre germà gran, 94Éll ens ha unit a tots els nostres germans cristians. Per el baptisme formem tots un sol cos. Tots –diu sant Pau -hem estat batejats en sol esperit a fi de no formar més que jueu,s grecs, esclaus i homes lliures. Unitat entre tots els cristians Certament però perquè tots els homes estan cridats a formar part de l’Església, hem d’estimar tots aquells als Déu ens vol unir, a tots el nostres iguals. Unitat que és realitza i creix després de l’ Eucaristia homes. ¿El pa que partim no és comunió amb el cos de Crist? Doncs que no hi hagi més d’un sol pa, no formem més que un sol cos, per nombrosos que siguem, ja que tots participem del pa únic. La litúrgia ens ho recorda: el precepte del amor fratern gravita al voltant del Últim Sopar. Abans de seure a la taula, Jesús dirigeix una última crida a la caritat del seus Apòstols, per a que es posin al servei els uns dels altres, sense por de humiliar-se per això. I els renta els peus.

I és després d’instituir la Eucaristia quan promulga el Manament Nou; “un manament nou us dono”. No hagués pogut fer-ho abans. Però després de la Eucaristia podia dir

“estimeu vos uns als altres com jo us he estimat” 95Doncs ara podem estimar als nostres germans amb el cor de Déu

La caritat és doncs condició per a ser admès al sopar eucarístic, i és conseqüència d’aquest sopar. El nostre amor fratern és participació del amor de Crist als homes. És pròpiament la caritat i pròpiament la vida de crist en el cristià. Sobre aquest punt també seria útil fer examen de consciència, però no serà útil si no és personal, de cada un en particular.

El punts principals.

No obstant desenvoluparem els punts principals de la zona negativa de la caritat fraterna: no fer el mal, no desitjar el mal a ningú. La caritat, diu sant Pau, no fa mai mal al proïsme. Sí, amb el color de la caritat, de beneficència o de benevolència podem fer mal. .Amb actes, paraules i silencis.

En segon lloc, la paciència- suportantes invicem in caritate, és el bell text de la carta als efessis. Així doncs, us exhorto jo, presoner del Senyor, a caminar de manera digne de la vocació que a la heu estat cridats amb tota humilitat, mansuetud, i longanimitat, suportant vos els uns als altres amb caritat

96Sol·lícits de conservar la unitat del esperit mitjançant el vincle de la pau. El context de aquesta carta es commovedor, l’Apòstol està encadenat a Roma, vinctus in Domino, i exhorta als seus germans a que se lliguin entre ells amb una cadena més suau: el vincle de la pau. Hem de suportar-nos els uns als altres per la caritat; hem de suportar els defectes, els inconvenients, les manies dels qui viuen prop de nosaltres; hem de suportar la contradicció, hem de suportar ser oblidats

En tercer lloc no irritar-nos, no ferir ala nostres germans; no tractar de imposar-nos a ells i de ací passar al aspecte positiu del amor fratern: servir als qui Déu ha col·locat al nostre costat, servir-los, estar al seu servei, doncs Jesús no vingué a ser servit, sinó a servir. Ell, el Mestre i Senyor, se va fer servent.

Porteu els uns les càrregues dels altres, la regla d’or: no sols no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres, sinó: tot lo que voldríeu que fessin per vosaltres -i que potser no fan, que molts no fan- feu-lo als altres. Poseu vos al seu lloc. I per fi i sobre tot, perdonar com Déu ens ha perdonat. No podem acostar-nos a la Comunió portant junt al cor un sac de fel... ve primer a reconciliar-te amb ton germà.

97Fem ferms propòsits, però no les traguem el fonament que els donarà solidesa: la nostra unió amb Jesucrist, aquesta es la raó suprema i el únic mitjà segur de obeir a Déu i de servir als nostres germans. Es Ell a qui no hemos de perdre de vista; Ell, el nostre germà gran, la imatge del qual Déu ens ha predestinat a reproduir. Recordem l‘admirable text de la Carta de sant Pau a els Romans: ¿Qui ens arrabassarà l’ amor de Crist? ¿La tribulació, la angúnia, la persecució, la fam, la nuesa, el perill. L’espasa?... En totes aquestes coses vencem per aquell que ens estimà. Perquè persuadit estic de que ni la mort,amb les seves angunies, ni la vida,amb els seus perills i les seves temptacions, ni els principats, ni el present,

efímer, ni l’esdevenidor incert, ni els poders malèfics, ja estiguin en les altures o en les profunditats, ni cap altra criatura podrà arrancar-nos al amor de Déu en Crist Jesús,nostre Senyor.

FI