còctels, cinema i agitació social dossier de textos · 194 ni cal que us ho faga, : : ni cal que...

Shaken, no stirred

Còctels, cinema i agitació social

Dossier de textos

1. Jaume Gassull: La brama dels llauradors de l’Horta de València... (ca. 1497) 2. Arrest de Lluís XVI a Versalles i trasllat a París. El testimoni de Thomas Blaikie (1789) 3. Karl Marx: Manifest del Partit Comunista, I i II (1848) 4. John Reed: Deu dies que sacsejaren el món. Capítol V. El salt cap endavant (1917) 5. Rosa Luxemburg: Els objectius de Spartakus (Programa de la Lliga Spartakus) (1918) 6. L. Trotsky: Escrits sobre el terrorisme (1909-1938) 7. Gandhi i la satyagraha, la desobediència civil no-violenta 8. Pierre Bourdieu: Violència física i violència simbòlica (ca. 1958) 9. Che Guevara: Reforma universitària i revolució (1959) 10. Ulrike Meinhof: De la protesta a la resistència – Incendi en un gran magatzem (1968) 11. J. Milius, F. F. Coppola: Fragments del guió d’Apocalypse Now (1979) 12. Barak Obama: Observacions sobre Bin Laden (2011)

Alícia Villar – Francesc J. Hernàndez (Dep. Sociologia i Antropologia Soc. Universitat de València): Shaken, not stirred (març 2012) [2]

1. La brama dels llauradors de L’Horta de València, contra lo venerable mossèn Bernat

Fenollar, prevere,ordenada per lo magnífic mossèn Jaume Gassull, cavaller

1 Estant de repos, : : vetlava ma pensa, 2 portant me recort : : de coses passades: 3 dels mals y dels bens : : que amor me dispensa, 4 ab goig y tristor : : fent yo recompensa, 5 sumava lo temps : : per anys y jornades; 6 quant, sentint remor : : les mies orelles, 7 dubtava si era : : cantar de sigales, 8 hu so de sancerros, : : tifells, o esquelles, 9 o veu de persones, : : o exam d’abelles, 10 o passa de grues, : : o corps, o cucales. 11 Y estant en est dubte, : : quant mes s’acostaven 12 ixqui en la finestra : : del meu escriptori, 13 y viu, pel barranch, : : avall deuallaven 14 d’armats tals esquadres, : : que cert me semblaven 15 algun gran roydo, : : o gran rebombori; 16 llançant les paraules : : a lliures y arroues, 17 que·m sembla tenien : : entrells molt gran cisma, 18 que·ls uns ab los altres : : fent contres y proves, 19 ab molt gran desodi : : venien a noves, 20 que·m par qu’en l’alfondech : : ohis la morisma. 21 Y ab larch en la ma : : cuyti tost defora, 22 un pas davant altre, : : mostrant passejar me, 23 per veure y sentir : : la tal viafora; 24 y, sens molt trigar : : tant sopti, que, a ll’ora 25 ves ells caminant : : que vaig atançar me, 26 «Mossenyer, la vostra» : : los uns me digueren, 27 y «Deu vos mantinga : : y us llargue la vida»; 28 e yo «Deu vos ayt», : : dient los don eren, 29 tantost respongui; : : y ells respongueren: 30 «Mossenyer, d’acens, : : d’aquesta partida» 31 «Ohiu me, si us plau, : : vosaltres sus ara: 32 puix so arribat : : aci de ventura, 33 quin es lo perque, : : c’ab tanta gatzara 34 anau remorats, : : y ab tal gara gara, 35 que·l cor de qui us hou : : meteu en pressura? 36 Ha us algu fet sobres : : molt demasiades, 37 o han vos llevat : : de l’aygua la tanda, 38 o anau a trencar : : açuts o parades? 39 car no sens gran causa : : veig yo volotades 40 a totes les gents : : deça d’esta banda».

41 «Mossenyer senyor, : : si no us ho parlavem, 42 la vostra merce : : tampoch no u sabria; 43 mas, puix que voleu : : saber hon anavem, 44 ni tota la cosa : : de que rahonavem, 45 sens vot d’aquests altres : : yo no us ho diria». 46 Y axi, entre·lls parlant, : : de mi allunyant se, 47 crech yo que pensaven : : si dir m’o devien; 48 y a cap d’un poquet : : a mi acostant se, 49 puix yo·ls viu tornar; : : ves ells yo m’atanse, 50 per veure co que·lls : : a mi dir volien. 51 Y dix hu dels promens : : ab veu entonada: 52 «Sapiau, mossenyer, : : qu’antany, no ha molta, 53 encontra nosaltres, : : sens pus, fo donada 54 una, com li diuen : : sentença malvada, 55 puix vostra bondat : : nos ou hi·ns escolta, 56 la qual fo d’inichs : : y de molts ultratges, 57 y en gran vituperi : : de tots y gran gangle, 58 carellans bandeja : : los nostres lenguatges; 59 per hon s’an mogut : : los nostres coratges 60 a fer que d’uy mes : : de nos ningu·s jangle». 61 E yo·ls respongui: : : «Qui es lo coronista 62 que us a enfellonits : : ab exa sentencia?» 63 «Mossenyer meu, no», : : dix ell; «no es jorista, 64 mas ans es prevere : : y molt gran coblista, 65 y es d’esta seu, : : d’aci de Valencia; 66 te nom tan reves, : : mal dogal l’estire! 67 Que be ensertillar : : me par que·l poguera: 68 Fenoll, o espigol, : : me par que retire...». 69 Dich yo: «Fenollar!». : : «Ho llamp que·l regire! 70 que ver vos dieu» : : dix ell «carellera». 71 «Al cap de la llengua : : me par que·l portaveu, 72 que yo stich pasmat : : com no l’escopieu. 73 Mas, puix se qui es, : : vejam hon anaveu, 74 ni que, per axo, : : fer delliberaveu 75 ... ... ... ... ... 76 de punta en blanch». : : «Tot dret a sa casa, 77 de volta volut anam : : a cercarlo, 78 y a damen y prenten, : : y a foch y a brasa, 79 y al bell tricotraco, : : y a bon tall d’espasa, 80 fins nixquen exutes, : : molt be castigar lo».


81 «O, val Deu! germans», : : dich yo, «y no u fesseu, 82 ni en tanta angoxa : : per res no us posasseu, 83 y ab tot que raho : : molt mes ne tinguesseu, 84 contra ningun clergue : : nul temps permetesseu 85 de fer tal escandil, : : ni anch ho pensasseu; 86 mas, sols un poquito : : vullau reposar vos, 87 y vostra furor : : un poch ara cesse: 88 per que, Deu aydant, : : yo puch be aydar vos, 89 que mes no us caldra : : d’axo curruxar vos, 90 a si tots sou contents : : que yo mi entravesse». 91 «Plaer hi trobam, : : y plau nos, Mosenyer, 92 que us hi [e]ntravesseu, : : y aurem ho a gracia; 93 pero que·ns fassau : : valer y atenyer 94 que·ls nostres parlars : : no·ns vullen constrenyer, 95 y apres, del restant, : : fareu lo que us placia». 96 y en tal delliber : : puix tots y assistiren, 97 partint se de mi : : ab cants y grans grites, 98 deça y della : : tantost se spargiren, 99 tornant a les viles : : y llochs d’on partiren; 100 les quals son aquestes : : aci sota scrites: 101 Torrent, Alaquas, : : y d Vistabella, 102 Picanya, Mislata, : : de Quart, y d’Aldaya, 103 y de Benetucer, : : Moncada, y Godella, 104 d’Albal, d’Alfafar, : : Patraix, y Gilvella, 105 y d’Almuçafes : : tambe, y d’Alboraya, 106 y de Catarroja, : : Rugafa, y Sollana, 107 tambe d’Espioca, : : Carpesa, y Payporta, 108 de Massamagrell, : : y de Meliana, 109 de Benimaclet, : : y de Borriana, 110 y, per abreujar, : : de tota la horta. 111 Venien armats : : en tantes maneres, 112 que no puch estar : : del tot no us escriga: 113 ab uns marracans : : y espases roperes, 114 y molt engaltades : : les grans cervelleres, 115 y en guarda del nas : : cascu una spiga: 116 portant les cuyraces : : damunt ben esteses, 117 sens cloure ni strenyer : : correjes ni baldes; 118 cuxots y sagnies : : de calces flandeses, 119 cuyraces prou altes : : de tall genoveses, 120 que fins als genolls : : los pleguen les faldes.

121 Y ab darts, y ses llances, : : y esgarradores, 122 rodelles tambe, : : y prou taulagines, 123 y ronques, y dalls, : : y bones fitores, 124 y bons gualandarts, : : basalarts, podadores, 125 broquers de set rodes, : : y grans pavesines, 126 espases caçudes, : : y bons maneresos, 127 estochs, y grans aches, : : y bones visarmes, 128 gorjals, y manyoples : : del temps que·ls Francesos 129 usaven los muscles, : : y contra·ls Inglesos, 130 molt mes que no ara, : : xercien les armes. 131 Veurieu punyals, : : y espases guarnides, 132 crueres y poms : : del temps de les chapes, 133 olent a resclum : : les dargues podrides, 134 y de les ballestes : : les cordes florides, 135 en los pavesins : : forats y grans trapes; 136 qui porta la : : llança ab lasta corcada, 137 y plena de polç : : y polls de gallina; 138 qui porta cuyraça : : del tot desllandada; 139 qui porta la spasa : : tan fort rovellada, 140 que traure no·n pot : : per res la bayna. 141 Qui porta carcaix, : : no y porta les tretes; 142 qui porta tornet, : : no y porta tellola; 143 qui porta cordells : : en lloch de tiretes; 144 qui porta les calces : : tan justes y estretes, 145 que prest als garrons : : lo pes les assola; 146 y a tal lo peciga : : la cota de malla, 147 que fa personatges, : : torcent hi lo morro, 148 y tal s’es armat : : pera la batalla, 149 que par, embotit, : : un home de palla 150 que sta per al bou : : plantat en lo corro. 151 Y gent de tal forja, : : que sembla que fuja, 152 o que ja se·n torne, : : del mont de Calvari: 153 les armes untades, : : per por de la pluja, 154 de calç, y de cendra, : : de fum y de suja, 155 mostrant que la cuyna : : los era l’armari; 156 la hu se afluxa, : : y l’altre flastoma 157 al trist cuyracer : : de culpa delliure: 158 per veure tals gestes, : : d’aci fins en Roma 159 yrieu a peu, : : car no·s pot, per ploma, 160 la tal visio : : pintar ni descriure.


161 Donchs vos, reuerent, : : puix veu qu’a mi toca 162 la part de aquestos, : : per ara, defendre, 163 puix dret y justicia : : en tot los advoca, 164 fallau del juhi : : les rames y çoca, 165 car res no es mal dit : : si mal no·s vol pendre. 166 sou vos mustacaf : : d’aquestes mesures, 167 qu’enventariau : : d’aquestos los actes? 168 O sou femater, : : plegant les bassures? 169 O sobrejuntero, : : que, ab grans desmesures, 170 rompeu les antigues : : usances y pactes? 171 En que us perjudiquen : : aquests, ni us offenen 172 c’axi·ls voleu correr : : mortalment la terra? 173 Puix ells los se parlen, : : y ells los s’entenen, 174 y ells los se crien, : : y ells se n’avenen, 175 a vos qui·ns hi mescla : : en fer los tal guerra? 176 «Teniu m’aquest ase, : : metre m’en lo bando» 177 lo fet vostre·m sembla, : : mossenyer, que sia: 178 puix ab tal cautela, : : y «calla callando», 179 voleu usurpar vos : : lo ceptre y lo mando, 180 metre divorci : : a hon no us calia. 181 Si d’ells vos romanen : : grans malenconies 182 del temps ja passat, : : no·ls deu axo noure, 183 puix no son blasfemies : : tals mots, ni eretgies, 184 ni contra vos menys : : son grans vilanies, 185 que us deguen a yra : : mortal axi moure: 186 car que us toca a vos, : : si l’hu diu ja·l gaffa, 187 y l’altre, jaqueix me, : : puix veus a tum prostre, 188 y l’altre a la burla : : li posa nom nyaffa, 189 y ab un cudolas : : lo chafa y esclafa, 190 hi ab axo meu : : reguem axo vostre? 191 Ni vull que·n passeu : : treball ni fatiga, 192 mas que romangam : : al manco a la mira. 193 ni ell se trespon, : : ni ell me paltriga, 194 ni cal que us ho faga, : : ni cal que us ho diga, 195 ni no y cal coxi, : : ni si y cal cadira, 196 ni no us cal capell, : : ni no us cal caraces, 197 ni no u cal cosir, : : que sta a la revesa, 198 ni no t’o cal fer, : : ni cal que m’o faces, 199 ni cal caragols, : : ni cal carabaces, 200 ni encara llentilles, : : puix tinch fava fresa.

201 Ni ja fo trames, : : ni fo tras l’aladre, 202 ni fo tret del pou, : : ni cal cota questa, 203 ni ell fo triaga, : : ni cal que tant lladre, 204 compare, ruxaulo : : ab cua d’aladre, 205 y, per no ni ha, : : collo no n’i resta: 206 y fo travat l’ase : : y encara m’aixcava, 207 y fo triat danques : : en molt gran rabera 208 y al trunfo tel juga, : : que tot t’o guanyava, 209 donchs si trunfo te, : : perque no·l jugava? 210 que ara, perdeuna, : : molt be stich encera. 211 Ni yo·l mengolit, : : ni ell lo se traga, 212 sorbiu ne un glop, : : ni senyer ja·m colgue, 213 dentera me·n ve, : : ni cala la braga, 214 ni ara mendine, : : ni·l mot de baldraga, 215 ni yo s’ho faria, : : compare, mas folgue, 216 ni lo reverent prou : : be ho recita, 217 ni ja·m so scapat, : : y no es impossible, 218 ni cal que y anem, : : d’axo no·n fas fita, 219 y no picotejes, que : : prou esta trita, 220 mas encaraxo : : es cosa fatible. 221 Ni ja stich un gat, : : ni ell ensopega, 222 hi· l dart ab gangalles, : : y bona virolla, 223 s’es tret a mallol, : : la porta ensodega, 224 hi· l temps s’engurguça, : : y tot m’o sorrega, 225 ab l’enmescuit, : : que res no y affolla, 226 y l’empollastrit, : : y tot se enllafarda, 227 hi· l met borra en bast, : : que molt s’acostuma, 228 y l’u les hi percha, : : y l’altre l’albarda, 229 y de fit a fit : : la fita y aguarda, 230 y met ni bon raig : : que tot se consuma. 231 Ni encara llamp : : te fira y soflime, 232 y mal ayre·t toch, : : torço que t’estenga, 233 y alla mal traydor : : sobtos te llastime, 234 y fich que te fich, : : te bolque y arrime, 235 de males adives : : prech Deu te comprenga, 236 hi gint y suau, : : s’acacha y s’aplata, 237 y fo trista l’ora : : d’aquella jornada, 238 cami encara, llas, : : lo cor me n’esclata, 239 per qu’encara Lloth : : no fo tras la mata, 240 quant ja, la pofembra, : : en sal fo tornada.


241 Aquests y molts altres : : tan lisos vocables, 242 qui pot defensar : : no sien d’admetre? 243 Puix son a la vista : : y al toch agradables, 244 y al gust y al ohir : : axi delitables, 245 qu’en ceda y en llibre : : se deuen tots metre; 246 pero no·ls coneix : : qui be no·ls remuga, 247 y axi, la finor : : d’aquells tan poch senten; 248 mas, qui·ls escorcolla, : : hi·ls tria y espluga, 249 veura que no deuen : : ab ma tan fexuga 250 esser maltractats, : : puix tant representen. 251 Donchs, puix que les coses : : del mon raho volen 252 y en res la raho : : per res no vol força, 253 y aquests de tal perdua : : se planyen hi·s dolen, 254 donau vos tal orde, : : que prest se consolen, 255 puix bona equitat : : la part d’ells esforça: 256 llevau los les traves, : : fluxau lo cabestre, 257 jaquiu los anar : : a regna ben solta, 258 y, de tals dexebles, : : james siau mestre, 259 que per molt que fosseu : : subtil y mes destre, 260 exir no·n porieu : : sens molta rebolta. 261 Y contra tals gents, : : prohomens y savis, 262 aquestes empreses, : : mossenyer, dexau les; 263 puix los ho mostraren : : sos pares y avis, 264 hi u han heretat : : de sos rebesavis, 265 dexau los usar : : tals mots y paraules, 266 y no tenteu Deu : : y la paciencia 267 de gent tan enorme, : : cruel y salvatge, 268 y no·ls llimiteu, : : mas dau los llicencia, 269 y prest revocau : : aquexa sentencia, 270 y als mots bandejats : : donau los guiatge. 271 Mas si, en mes cobles, : : vostra reverencia 272 algun mot y troba : : que no es de paratge, 273 yo us prech no u prengau : : ab impaciencia, 274 mas que u reputeu : : a ma negligencia, 275 puix veu que no u dich : : per fer vos ultratge. 276 Car diu se que, mes : : que la pestilencia, 277 s’agafa y apega : : lo mal del bocatge: 278 per ço ara·n veig : : en mi speriencia, 279 qu’apres qu’a Valencia : : negui la preoencia, 280 aci m’an pegat : : tals mots y llenguatge.

Ed. segons Miquel y Planas (correg). Altres edicions: Jaume Gassull: La brama dels llauradors de L’Horta

de València, contra lo venerable mossèn Bernat

Fenollar, prevere, ed. a cura de Roc Chabàs, València, Imprempta de Francesc Vives i Mora, 1901, p. 7 ss.; Ramon Miquel y Planas (ed.), Cançoner satírich

valencià, Barcelona, Giró, 1911, p. 225 ss.; Vicent Pitarch; Lluís Gimeno (eds.): Poesia eròtica i

burlesca dels segles XV iXVI. Volum I, València, Tres i Quatre, 1982, p. 102 ss; Antoni M. Badia: Les

Regles d’esquivar vocables i «la qüestió de la

llengua», Barcelona, IEC, 1999, p. 51 ss.; Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana: http://www.rialc.unina.it; pag. d’E. J. Verger: http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/gassull.htm. Altres obres de Jaume Gassull Poema de 44 vv., que comença «Mare de Deu esser no merexque» (certamen de 1474) (qüestionat); un grup de 5 poemes, amb 506 vv., (jutge al certamen 1488); La vida de Santa Magdalena en cobles, poema amb 720 vv. (fin. 1496); una glossa a un poema de Jorge Manrique i un altra al salm De profundis, en castellà, amb 195 vv., s.d.; 5 poemes amb 1.004 vv., en Lo procés de les olives de Fenollar et al. (1495-1496); poema Lo somni de Joan Joan, amb 3.089 vv. (1496).


2. Arrest de Lluís XVI a Versalles i trasllat a París (5 d’octubre de 1789)

El 9 de juliol de 1789 es va declarar l’Assemblea Nacional Constituent i el 14 de juliol es pren la Bastilla. Els debats al si de l’Assemblea determinen la sort del monarca. D’una banda, els girondins són partidaris de posar-lo a la disposició dels tribunals, i això significa sotmetre’l al nou contracte social; d’altra banda, els jacobins argumenten que el rei no forma part del pacte social, i la seua sola existència posa en perill el contracte col·lectiu, per la qual cosa qualsevol ciutadà pot marxar contra el rei per tal de defensar el pacte social. Aquesta línia argumental provoca que un escamot de jacobins marxe a arrestar-lo a Versalles. Michel Foucault ho resumeix així1

Crec que veiem molt clarament aquesta aparició del monstre com a rei i del rei com monstre en el moment mateix en què es va plantejar, entre finals de 1792 i començaments de 1793, la qüestió del procés del rei i la pena que s’hi havia aplicar, però més encara la forma que havia d’assumir el procés2. El comité de legislació havia proposat que se li apliqués el suplici corresponent als traïdors i conspiradors. A la qual cosa diversos jacobins, i principalment Saint-Just, havien respost: aquesta pena és inaplicable a Lluís XVI, precisament perquè és la prevista per la llei, és, per tant, l’efecte del contracte social i només se la pot administrar legítimament a qui l’haja subscrit i, en aquesta mesura, després d’haver trencat en un moment donat aquest pacte, accepte ara que actue contra ell, sobre ell o en referència a ell. El rei, en canvi, mai va subscriure el pacte social. No es tracta llavors d’aplicar les seues clàusules internes o les que deriven d’ell. No se li pot aplicar cap llei del cos social. Ell és l’enemic absolut i el cos social en la seua totalitat ha de considerar-se com a tal. En conseqüència, cal matar-lo, com es mata un enemic o un monstre. I a més això és massa, deia Saint-Just, perquè si es demana a la totalitat del cos social que mate Lluís XVI i es desfaça d’ell com el seu enemic monstruós, s’exalta a aquell en la seua integritat contra el rei. Val a dir que, en certa manera, s’admet una simetria entre un individu i el cos social. Ara bé, Lluís XVI no va reconèixer mai l’existència d’aquest últim i sempre que va exercir el seu poder ho va fer desconeguent i aplicant aquest poder a individus particulars, com si el cos social no existís. En conseqüència, i com van patir el poder del monarca en tant individus i no com a cos social, hauran de desfer-se de Lluís XVI com a individu. Així doncs, el que ha de servir com a suport a la desaparició del rei és una relació individual d’hostilitat. La qual cosa vol dir, en termes clars, en el nivell de les estratègies polítiques de l’època, que era una manera d’evitar, és clar, que la nació sencera hagués de pronunciar-se sobre la sort de Lluís XVI. Però en el pla de la teoria del dret (que és molt important), això significava que qualsevol, fins i tot sense el consentiment general dels altres, tenia dret a eliminar-lo. Qualsevol podia matar el rei: “El dret de l’home contra la tirania –diu Saint-Just– és un dret personal”3.

El testimoni de Thomas Blaikie

El jardiner Thomas Blaikie (Corstorphine, prop d’Edimburg, 1758-1838) fou un testimoni privilegiat de la Revolució Francesa. Com a estudiós de la flora, havia visitat Suïssa el 1775 i havia entrat al servei del comte

1 Los anormales, pp. 92-93. Cf. M. Foucault: Genealogía del racismo, Madrid: La Piqueta, 1992; Id.: Hay que defender

la sociedad, Madrid: Akal, 2003. 2 Els documents van ser reunits i presentats per A. Soboul, Le Procés de Louis XVI, París, 1966 [Nota M. F.] 3 Louis-Antoine-Lion Saint-Just invoca arguments semblants en les seues “Opinions concernant le jugement de Louis

XVI” (13 de novembre i 27 de desembre de 1792), en OEuvres, París, 1854, pp. 1-33. Cfr. M. Lepeletier de Saint-Fargeau, Opinion sur le jugement de Louis XVI, París, 1792 (i OEuvres, op. cit. pp. 331-346). [Nota M. F.]


de Lauraguais i del comte d’Artois per tal de dissenyar els seus jardins. A París, s’encarregà dels jardins de Bagatelle al Bois de Boulogne, d’estil angloxinès, i de la renovació del jardí d’hivern del duc de Chartres a Monceau. També fou responsable dels jardins del castell de Malmaison, que va pertànyer a l’emperadriu Josefina. Al seu Diary of a Scotch Gardener at the French Court at the End of the Eighteenth Century, que fou publicat el 1931, ens va deixar el relat d’un viatge que, en cert sentit, és el contrapunt a la caminada de Rousseau cap a Vincennes: l’arrest de Lluís XVI a Versalles i el seu trasllat a París pels jacobins el 5 d’octubre de 1789.4

Com que la fermentació continuava i l’Assemblea pretenia que ells [Lluís XVI i Maria Antonieta] no foren lliures a Versalles, i el poble temia la caiguda del Govern, llavors prengueren la resolució d’anar a Versalles i forçar el rei i la seua família a anar a París amb l’Assemblea. Com que aquest era el projecte del partit jacobí, que no s’aturava per res, tots aquests revolucionaris anaren cap a Versalles a prendre el rei i allò va acabar amb un revolta com no s’ha vist mai; quan s’acostaren a Versalles, els guardes desitjaven defensar el rei, però ell els va ordenar no oferir resistència, encara que molts d’ells foren massacrats, i introduir l’hereu, que estava amb els guardes de París, a les dependències i protegir la reina. Aquesta estava en gran perill, ja que molta gent l’odiava perquè alguns havien insinuat que ella era la causa de l’escassetat del pa, etc., i de tota una sèrie d’intrigues. Encara que havia estat conduïda a les dependències del rei, el grup fou portat a París, amb una escena d’allò més sorprenent de veure: els havien muntat damunt d’un carro d’artilleria, on hi havia també alguns d’aquests bèsties amb casaques i les gorres dels guàrdies; obligaven els pobres guàrdies a tirar del carro, on hi havia els caps dels seus camarades que havien matat a Versalles. El rei, la reina i el delfí eren conduïts d’aquesta manera, en una situació humiliant; l’alcalde de París estava a la barricada de Bonnes Hommes, davall de Passy, per rebre’ls i oferir al rei com a present les claus de la ciutat, la qual cosa hauria de ser vista més com una burla que de cap altra manera. La gent rugia: «Voilà le boulanger et la boulangère et le petit mitron» [«Heus ací el forner, la fornera i l’aprenent de forner»], i això volia dir que tindrien pa ara que tenien el forner, la seua dona i el seu fill. La reina estava asseguda a la part de darrere del carro amb el delfí als genolls, en aquesta situació perquè alguns dels revoltats disparaven les seues armes sobre el cap. Quan em vaig parar vora el carro, un guàrdia negre disparava; va carregar la seua arma quatre vegades i la va disparar sobre el cap de la reina. Li vaig dir que ho deixara, però em digué que continuaria, i que si volia que intentara aturar-lo per la força; encara que no feria la gent, alguns ploraven per la seua imprudència. L’home de negre semblava molt tranquil. Quan la cort se’n va anar, el rei i la seua família foren allotjats a les Tulleries. Per tant, totes les coses comencen ara a canviar i el partit jacobí a triomfar, mentre la família reial està empresonada.5

4 El mateix any, a la ciutat de Königsberg, avui Kaliningrad, a la costa bàltica, Kant tancava la versió definitiva de la

seua Crítica de la raó pura i oferia l’expressió teòrica més abstracta del cicle històric comprès entre aquells dos emblemàtics viatges per la perifèria de París. Cal recordar que, el 20 de juny de 1791, Lluís XVI va intentar fugir de la presó. Fou descobert a Varennes. Hi ha una excel·lent pel· lícula sobre l’esdeveniment, tot just anomenada La nit

de Varennes. 5 Thomas Blaikie: Diary of A Scotch Gardener at the French Court at the End of the Eighteenth Century, Londres, 1931,

pp. 226-227.


3. Karl Marx: Manifest del Partit Comunista, I i II

[Segons la versió del Grup Embolic, Llegint Marx, Publicacions de la Universitat de València] {1} Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa caça[1] contra aquest fantasma: el papa[2] i el tsar[3], Metternich[4] i Guizot[5], els radicals francesos i els policies alemanys. {2} On és el partit de l’oposició que no haja estat desacreditat com a comunista pels seus adversaris del govern? On és el partit de l’oposició que no haja rellançat el retret estigmatitzador del comunisme, tant contra les persones més avançades de l'oposició com contra els seus adversaris reaccionaris? {3} Dues coses resulten d’aquest fet: {4} El comunisme ja ha estat reconegut per totes les potències europees com una potència. {5} Ha arribat el temps que els comunistes exposen obertament i davant de tot el món la seua manera de veure les coses, els seus objectius i les seues tendències, i que contraposen un manifest del seu partit a la rondalla del fantasma del comunisme. {6} Amb aquesta finalitat, comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publicarà en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.[6]

I. Burgesos i proletaris[7]

{7} La història de totes les societats fins ara[8] és la història de la lluita de classes. {8} Lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres[9] i oficials, en suma, opressors i oprimits, en un constant antagonisme mutu estant, lliuraren una lluita ininterrompuda, adés oculta adés oberta, una lluita que finalitzà totes les vegades amb una reconfiguració revolucionària de tota la societat o amb l’enfonsament conjunt de les classes en lluita. {9} En les èpoques anteriors de la història trobem quasi per tot arreu una estructuració plena de la societat en estaments diferents, una gradació diversa de les posicions socials. A l’antiga Roma tenim patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’Edat Mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i serfs; i, a més, noves gradacions particulars en quasi totes aquestes classes. {10} La societat burgesa moderna, sorgida de l’enfonsament de la societat feudal, no ha superat els antagonismes de classe. Només ha establert noves classes, noves condicions de l’opressió, noves formes de lluita al lloc de les antigues. {11} La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, tanmateix, pel fet que ha simplificat els antagonismes de classe. Tota la societat es divideix cada vegada més en dos grans camps hostils, en dues grans classes directament oposades entre elles: la burgesia i el proletariat. {12} Dels serfs de l’Edat Mitjana sorgiren els petits burgesos[10] de les primeres ciutats; d’aquesta petita burgesia es desenvoluparen els primers elements de la burgesia. {13} El descobriment d’Amèrica i la circumnavegació d’Àfrica proporcionaren un nou terreny a la burgesia en ascens. El mercat de les Índies Orientals i de la Xina, la colonització d’Amèrica, l’intercanvi amb les colònies, l’increment dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un apogeu mai no conegut al comerç, a la navegació i a la indústria, i amb això proporcionaren un desenvolupament ràpid a l’element revolucionari dins la societat feudal en descomposició. {14} El mode de l’explotació feudal o gremial de la indústria, que hi havia fins aleshores, ja no era suficient


per a la demanda creixent dels nous mercats. La manufactura ocupà el seu lloc. Els mestres dels gremis foren desallotjats per l’estament mitjà industrial; la divisió del treball entre les diverses corporacions desaparegué davant la divisió del treball al mateix taller individual. {10} Però els mercats creixien contínuament i la demanda augmentava de continu. La manufactura tampoc no fou suficient. Aleshores, el vapor i la maquinària revolucionaren la producció industrial. El lloc de la manufactura fou ocupat per la moderna gran indústria i el de l’estament industrial mitjà pels industrials milionaris, els caps d’exèrcits industrials sencers, els burgesos moderns. {15} La gran indústria ha instaurat el mercat mundial, preparat pel descobriment d’Amèrica. El mercat mundial ha proporcionat un desenvolupament incommensurable al comerç, a la navegació i a les comunicacions terrestres. Aquest desenvolupament ha repercutit novament sobre l’extensió de la indústria; i en la mateixa mesura que s’extenien la indústria, el comerç, la navegació i els ferrocarrils es desenvolupava la burgesia, incrementava els seus capitals i espentava a un segon pla les classes llegades per l’Edat Mitjana. {16} Veiem, doncs, com la burgesia moderna és el producte d’un llarg procés de desenvolupament, d’una sèrie de revolucions als modes de producció i de circulació. {17} Cada etapa d’aquest desenvolupament de la burgesia anà acompanyada pel progrés polític corresponent. Estament oprimit sota el domini dels senyors feudals, associacions armades i administrades per elles mateixes a la comuna[11],[12], una república urbana independent per ací, una república urbana independent, i un Tercer Estat obligat a tributar a la monarquia per allà[13]; després, al temps de la manufactura, contrapés a la noblesa en les monarquies estamentals o absolutes i, en general, fonament principal de les grans monarquies, finalment hagué de lluitar molt, des de la instauració de la gran indústria i del mercat mundial, pel predomini polític exclusiu a l'Estat modern representatiu. El poder estatal modern és només una comissió que administra els afers comuns de tota la classe burgesa. {18} La burgesia ha exercit un paper altament revolucionari en la història. {19} La burgesia, allà on ha arribat al domini, ha destruït totes les relacions feudals, patriarcals i idíl·liques. Ha esquinçat despietadament els bigarrats vincles feudals que lligaven els éssers humans amb els seus superiors naturals, i no ha deixat cap altre vincle entre els éssers humans més que l’interés nu, més que l’insensible «pagament en efectiu». Ha ofegat la sagrada visió de l’exaltació devota, de l’entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa, a les aigües gelades del càlcul egoista. Ha dissolt la dignitat personal en el valor de canvi, i ha posat al lloc de les nombroses llibertats acreditades i ben guanyades una única llibertat de comerç, mancada de consciència; en una paraula, al lloc de l’explotació envelada per il· lusions religioses i polítiques, ha col·locat l’explotació oberta, desvergonyida, directa i brutal. {20} La burgesia ha arrencat la seua aurèola a totes les activitats que fins aleshores eren venerables i considerades amb un respecte devot. Ha transformat el metge, el jurista, el capellà, el poeta i l’home de ciència en els seus treballadors assalariats. {21} La burgesia ha arrencat el vel commovedorament sentimental a les relacions familiars i les ha reduïdes a meres relacions monetàries. {22} La burgesia ha revelat com la manifestació brutal de vigor, que tant admirà la reacció en l’Edat Mitjana, trobà el seu complement adequat en la ganduleria més indolent. Només la burgesia ha demostrat què pot aconseguir l’activitat dels éssers humans. Ha dut a terme obres meravelloses ben diferents a les piràmides egípcies, els aqüeductes romans o les catedrals gòtiques; ha conduït expedicions completament distintes de les migracions dels pobles o les croades[14]. {23} La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions de producció i, amb això, la totalitat de les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta del vell mode de producció ha estat la primera condició d’existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la commoció ininterrompuda de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment perpetus distingeixen l’època burgesa de totes les altres. Totes les relacions fermes i rovellades, amb el seu seguici de representacions i concepcions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, i totes les formades de nou envelleixen abans que puguen ossificar-se. Tot allò


estamental i estable s’evapora[15], tot allò sagrat és profanat, i els éssers humans són finalment obligats a considerar amb ulls serens la seua posició en la vida, les seus relacions recíproques.[16]

{24} La necessitat d’un mercat cada vegada més ample per als seus productes llança a la burgesia per tot el globus terraqüi. Per tot arreu ha de niar; per tot arreu, edificar; per tot arreu, establir vincles. {25} La burgesia, per mitjà de la seua explotació del mercat mundial, ha configurat de manera cosmopolita la producció i el consum de tots els països. Per a gran desgrat dels reaccionaris ha llevat el terreny nacional de davall dels peus de la indústria. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat destruïdes i encara són destruïdes diàriament. Són desbancades per noves indústries (la introducció de les quals esdevé una qüestió vital per a totes les nacions civilitzades), per indústries que ja no elaboren matèries primeres autòctones, sinó matèries primeres que pertanyen a zones remotes i allò que ha estat fabricat per aquestes indústries ja no és consumit només al mateix país, sinó a totes les parts del món. En lloc de les antigues necessitats, satisfetes per productes de cada país, n’apareixen de noves, que exigeixen productes nacionals i dels climes més allunyats per a la seua satisfacció. En lloc de l’antiga autosuficiència i independència locals i nacionals apareix un comerç universal, una dependència universal d’unes nacions respecte d'unes altres. I això, tant en la producció material com en la intel· lectual. Les creacions intel· lectuals de les nacions individuals esdevenen un bé comú. Cada vegada més, la unilateralitat i limitació nacionals esdevenen impossibles, i de les múltiples literatures nacionals i locals es forma una literatura universal. {26} Mitjançant la ràpida millora de tots els instruments de producció i unes comunicacions infinitament més fàcils, la burgesia porta totes les nacions, fins i tot les més bàrbares, a la civilització. Els preus barats de les seues mercaderies són l’artilleria pesada amb què enderroca totes les muralles xineses, amb què obliga a la capitulació de la xenofòbia més obstinada. Obliga totes les nacions, si no volen sucumbir, a apropiar-se del mode de producció de la burgesia; les obliga a introduir en el seu si l’anomenada civilització, és a dir, a esdevenir burgeses. En una paraula, crea un món a imatge i semblança seua. {27} La burgesia ha sotmés el camp al domini de la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha incrementat en alt grau el nombre de la població urbana respecte a la rural, i així ha sostret una part considerable de la població de la vulgaritat de la vida rural. Així com ha fet el camp dependent de la ciutat, també ha fet els països bàrbars i semibàrbars depenents dels civilitzats, els pobles rurals dels burgesos, i l’Orient de l’Occident. {28} La burgesia elimina cada vegada més la disgregació dels mitjans de producció, de la propietat i de la població. Ha aglomerat la població, ha centralitzat els mitjans de producció i ha concentrat la propietat en unes poques mans. La conseqüència necessària de tot això ha estat la centralització política. Províncies independents, apenes lligades i amb interessos, lleis, governs i drets de duana diferents, han estat comprimides en una nació, un govern, una llei, un interés nacional de classe i una línia duanera. {29} La burgesia, durant el seu domini de classe apenes secular, ha creat forces de producció més massives i colossals que aquelles que van fer totes les generacions passades juntes. Subjugació de les forces de la natura, maquinària, aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telègrafs elèctrics, rompuda de continents sencers, conversió dels rius en navegables, poblacions completes com sorgides de terra; quin segle anterior sospitava que forces productives semblants dormisquejaven en el si del treball social? {30} Hem vist, doncs, que els mitjans de producció i de canvi, sobre la base dels quals s’ha format la burgesia, foren generats en la societat feudal. En una certa etapa del desenvolupament d’aquests mitjans de producció i de canvi, les relacions en les quals la societat feudal produïa i intercanviava, l’organització feudal de l’agricultura i de la manufactura, en una paraula: les relacions feudals de propietat, ja no corresponien a les forces productives ja desenvolupades. Aquestes aturaven la producció, en lloc de fomentar-la. Es transformaren en altres tantes cadenes. Calia trencar-les, i foren trencades. {31} El seu lloc va ser ocupat per la lliure competència, amb la constitució social i política adequada a ella, amb el domini econòmic i polític de la classe burgesa. {32} Davant els nostres ulls succeeix un moviment semblant. Les relacions burgeses de producció i circulació, les relacions burgeses de propietat, la societat burgesa moderna, que ha creat, com per art de


màgia, mitjans de producció i circulació tan poderosos, s'assembla al bruixot que ja no és capaç de dominar els poders subterranis que ha conjurat. Des de fa decennis, la història de la indústria i del comerç és solament la història de la rebel·lió de les modernes forces productives contra les modernes relacions de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions vitals de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou en fer esment de les crisis comercials, les quals, amb el seu retorn periòdic, posen en qüestió de manera cada vegada més amenaçadora l’existència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials es destrueix regularment no només una gran part dels productes elaborats, sinó també de les forces productives ja creades. En les crisis es declara una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit en totes les èpoques anteriors: l’epidèmia de la superproducció. La societat es troba de sobte arrossegada en un estadi de barbàrie momentània; la fam, la guerra d’extermini, semblen haver-la separat de tots els mitjans de subsistència; la indústria, el comerç, semblen destruïts. I per què? Perquè la societat posseeix massa civilització, massa mitjans de subsistència, massa indústria i massa comerç. Les forces productives que estan a la seua disposició ja no serveixen a la promoció de les relacions de propietat burgeses; al contrari, han esdevingut massa poderoses per a aquestes relacions, que ara els són un obstacle; i, així que superen l’entrebanc, porten al desordre tota la societat burgesa i posen en perill l’existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s’han tornat massa estretes per contenir la riquesa produïda per elles. De quina manera supera la burgesia les crisis? Per una banda, per mitjà de la destrucció forçada d’un gran volum de forces productives; per una altra, mitjançant la conquesta de nous mercats i l’explotació més a fons de vells mercats. De quina manera, doncs? Les supera preparant crisis més universals i més poderoses i minvant els mitjans per prevenir les crisis. {33} Les armes amb què la burgesia ha enderrocat el feudalisme es dirigeixen ara contra la mateixa burgesia. {34} La burgesia no només ha forjat les armes que li donaran mort; també ha produït els homes que empunyaran aquestes armes: els treballadors moderns, els proletaris. {35} En la mateixa mesura que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa el proletariat, la classe dels treballadors moderns, els quals només viuen en tant que troben treball, i només el troben en tant que el seu treball incremente el capital. Aquests treballadors, que s’han de vendre al detall, són una mercaderia com qualsevol altre article comercial, i per això estan exposats de la mateixa manera a les vicissituds de la competència, a totes les fluctuacions del mercat. {36} A causa de l’extensió de la maquinària i de la divisió del treball, el treball dels proletaris ha perdut tot caràcter independent, i amb això tot atractiu per als treballadors. Aquests esdevenen un mer accessori de la màquina, del qual només s'exigeixen les manipulacions més senzilles, més monòtones i de més fàcil aprenentatge. Per això, les despeses que causa el treballador es limiten quasi només als mitjans de subsistència que necessita per a la seua conservació i la propagació de l’espècie. El preu d’una mercaderia, i per tant el del treball[17], és, però, igual a les seues despeses de producció. Per això, en la mateixa mesura en la qual augmenta la repugnància del treball, minva el salari. Més encara, en la mateixa mesura en què s’incrementen la maquinària i la divisió del treball, la massa del treball s’incrementa, siga mitjançant l’augment de les hores de treball, siga mitjançant l’augment del treball exigit en un temps donat, per una marxa accelerada de les màquines, etc. {37} La indústria moderna ha transformat el petit obrador del mestre patriarcal en la gran fàbrica del capitalista industrial. Les masses de treballadors, comprimits a la fàbrica, han estat organitzades militarment. Com a soldats rasos industrials han estat posats sota el control de tota una jerarquia de sots-oficials i oficials. No només són esclaus de la classe burgesa, de l’Estat burgés, sinó que són esclavitzats diàriament i a totes hores per la màquina, pel supervisor i sobretot pels mateixos fabricants burgesos individuals. Aquest despotisme és encara més mesquí, odiós i exasperant, quant més obertament proclama el guany com el seu fi. {38} Quant menys exigesca el treball manual d’habilitat i de l’ús de la força, és a dir, quant més es desenvolupe la moderna indústria, tant més serà desplaçat el treball dels homes pel de les dones. Les diferències de sexe i edat ja no tenen cap validesa social per a la classe treballadora. Només hi ha instruments de treball, que produeixen unes despeses diferents segons l’edat i el sexe.


{39} Així que ha acabat l’explotació del treballador pel fabricant i que aquell ha rebut el seu salari en efectiu, cauen damunt d’ell les altres parts de la burgesia: l’amo de la casa, el botiguer, el prestamista, etc. {40} Els petits estaments mitjans que existien fins aleshores, els petits industrials, comerciants i rendistes, els artesans i els camperols, totes aquestes classes cauen en el proletariat, en part perquè el seu petit capital no és prou per al funcionament d'una gran indústria, i és vençut en la competència amb els capitalistes majors, i en part perquè la seua habilitat és desvaloritzada pels nous modes de producció. Així, el proletariat és reclutat de totes les classes de la població. {41} El proletariat travessa diferents etapes de desenvolupament. La seua lluita contra la burgesia comença amb la seua existència. {42} Al començament lluiten els treballadors individuals, després els treballadors d’una fàbrica, després els treballadors d’una branca laboral en un lloc donat contra el burgés individual que els explota directament. Dirigeixen els seus atacs no només contra les relacions burgeses de producció, els dirigeixen contra els mateixos instruments de producció; destrueixen les mercaderies estrangeres que els fan la competència, fan malbé les màquines, calen foc a les fàbriques, cerquen d’aconseguir de nou la situació desapareguda dels treballadors medievals. {43} En aquesta etapa, els treballadors formen una massa escampada per tot el país i desunida per la competència. El fet que els treballadors de manera massiva es mantinguen units no és encara la conseqüència de la seua pròpia unificació, sinó la conseqüència de la unificació de la burgesia, la qual, per a l’assoliment de les seues pròpies finalitats polítiques, ha de posar en moviment tot el proletariat, mentre encara pot fer-ho. En aquesta etapa, doncs, els proletaris no combaten el seu enemic sinó l’enemic del seu enemic, les restes de la monarquia absoluta, els terratinents, els burgesos no industrials, els petits burgesos. Tot el moviment històric està concentrat, doncs, a les mans de la burgesia; tota victòria que ha estat assolida així és una victòria de la burgesia. {44} Amb el desenvolupament de la indústria, però, no només s’incrementa el proletariat, sinó que es comprimeix en masses majors; la seua força creix i se sent més. En desdibuixar cada vegada més la maquinària les diferències del treball i en deprimir el salari del proletariat quasi per tot arreu a un nivell igualment baix, els seus interessos i les seues condicions de vida s’equilibren cada vegada més. La competència creixent dels burgesos entre ells i les crisis comercials que en deriven tornen cada vegada més oscil·lant el salari del treballador; el millorament de la maquinària, que es desenvolupa de manera més ràpida i inaudita, torna cada vegada més insegura tota la seua situació vital; les col·lisions entre el treballador individual i el burgés individual adopten cada vegada més el caràcter de col·lisions entre dues classes. Els obrers comencen així a formar coalicions contra els burgesos; marxen junts per al manteniment dels seus salaris. Fins i tot funden associacions permanents per proveir-se en cas d'eventuals rebel·lions. En alguns punts esclata la lluita amb insurreccions. {45} De tant en tant triomfen els treballadors, però només transitòriament. L’autèntic resultat de les seues lluites no és l’èxit immediat, sinó la unificació, que s’estén cada vegada més, dels treballadors. La unificació és promoguda pels creixents mitjans de comunicació, que han estat creats per la gran indústria i que posen en relació mútua els treballadors de les diferents localitats. Només cal la relació per centralitzar les nombroses lluites locals, del mateix caràcter per tot arreu, en una lluita nacional, en una lluita de classes. Tota la lluita de classes és, però, una lluita política. I la unificació, per a la qual els ciutadans de l’Edat Mitjana necessitaren segles amb les seues carreteres veïnals, els moderns proletaris la duen a terme en pocs anys amb els ferrocarrils. {46} Aquesta organització dels proletaris en una classe, i amb això en un partit polític, ve destrossada contínuament per la competència entre els mateixos treballadors. Però resorgeix sempre més forta, més ferma i més potent. I, en fer servir les divisions de la burgesia, obliga al reconeixement amb la forma de lleis dels interessos individuals dels treballadors. Per exemple, la bill [llei] de les deu hores a Anglaterra. {47} En general, les col·lisions de la vella societat afavoreixen de diverses maneres el curs evolutiu del proletariat. La burgesia es troba en lluita contínua: al començament, contra l’aristocràcia; posteriorment,


contra les parts de la mateixa burgesia els interessos de les quals entren en contradicció amb el progrés de la indústria; i sempre contra la burgesia de tots els països estrangers. En totes aquestes lluites es veu forçada a apel·lar al proletariat, a recórrer al seu ajut, arrossegant-lo així cap al moviment polític. La burgesia mateixa proporciona, doncs, al proletariat els seus propis elements formatius, és a dir, les armes contra ella mateixa. {48} A més, com hem vist, a causa del progrés de la indústria es precipiten al proletariat parts senceres que integren la classe dominant o, almenys, s’amenacen les seues condicions vitals. També ells proporcionen al proletariat una massa d’elements formatius. {49} Finalment, en un temps en què la lluita de classes s’acosta a la seua fi, el procés de dissolució dins de la classe dominant, dins de tota l’antiga societat, adopta un caràcter tan violent i tan agut que una petita part de la classe dominant renega d’ella i s’afegeix a la classe revolucionària, a la classe que té el futur a les seues mans. Per això, així com abans una part de la noblesa es passà a la burgesia, ara una part de la burgesia es passa al proletariat, especialment una part dels ideòlegs de la burgesia, els quals han accedit amb esforç a la comprensió teòrica de tot el moviment històric. {50} De totes les classes que s’enfronten avui en dia a la burgesia, només el proletariat és una classe realment revolucionària. La resta de classes decauen i s’enfonsen amb la gran indústria, però el proletariat és el seu propi producte.[18]

{51} Els estaments mitjans, com ara els petits industrials, els petits comerciants, els artesans i els llauradors, tots ells combaten la burgesia per assegurar la seua existència com a estaments mitjans abans del seu enfonsament. No són, per tant, revolucionaris sinó conservadors. Més encara, són reaccionaris que tracten de fer girar enrere la roda de la història. Si són revolucionaris, és en vista del seu proper trànsit al proletariat; no defensen els seus interessos actuals sinó els futurs; abandonen els seus propis punts de vista per adoptar els del proletariat. {52} El lumpenproletariat[19], aquesta putrefacció passiva de les capes més inferiors de l’antiga societat, és arrossegat parcialment al moviment per mitjà d’una revolució proletària; tota la seua situació vital el predisposa a deixar-se comprar per a maquinacions reaccionàries. {53} Les condicions vitals de l’antiga societat ja estan destruïdes en les condicions vitals del proletariat. El proletari està desposseït; la seua relació amb la dona i els infants ja no té res en comú amb la relació familiar burgesa; el modern treball industrial, el modern subjugament sota el capital, que és el mateix a Anglaterra que a França, a Amèrica que a Alemanya, li ha tret el seu caràcter nacional. Les lleis, la moral, la religión, són, per a ell, altres tants prejudicis burgesos, darrere dels quals s’amaguen, tot just, altres tants interessos burgesos. {54} Totes les classes que conqueriren el domini en el passat, tractaren d’assegurar la seua posició vital ja adquirida sotmetent tota la societat a les condicions del seu guany. Els proletaris només poden conquerir les forces productives socials suprimint el seu propi mode d’apropiació i, amb això, tot mode d’apropiació que ha hagut fins ara. Els proletaris no tenen res seu per a assegurar; han de destruir totes les garanties i assegurances que fins ara ha tingut la propietat privada. {55} Tots els moviments eren, fins ara, moviments de minories o en interés de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en interés de la immensa majoria[20]. El proletariat, l’estrat inferior de la societat actual, no es pot alçar, ni posar-se dret, sense que tota la suprastructura dels estrats que formen la societat actual haja saltat per l’aire. {56} Per la seua forma, encara que no pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia és, ara per ara, una lluita nacional. Naturalment, el proletariat de cada país ha d’acabar en primer lloc amb la seua pròpia burgesia. {57} En traçar les fases més generals de l’evolució del proletariat hem seguit la guerra civil més o menys amagada en el si de la societat existent, fins al punt en què esclata en una revolució oberta i el proletariat fonamenta el seu domini a través de l'enderrocament violent de la burgesia. {58} Totes les societats precedents es basen, com hem vist, en l’oposició entre classes opressores i oprimides. Per poder oprimir una classe, però, cal que siguen assegurades les condicions en el marc de les


quals pot subsistir, encara que siga amb la seua existència esclavitzada. El serf arribà penosament a membre de la vila dins de la servitud, així com el petit burgés arribà a burgés sota el jou de l’absolutisme feudal. El treballador modern, en canvi, en lloc d’elevar-se amb el progrés de la indústria, s'enfonsa cada vegada més profundament sota les condicions de la seua pròpia classe. El treballador ha caigut en l’empobriment, i la pobresa plena es desenvolupa encara més ràpidament que la població i la riquesa. Amb això es fa evident que la burgesia és incapaç de continuar durant més temps com la classe dominant de la societat i d’imposar a la societat les condicions vitals de la seua classe com a llei reguladora. És incapaç de dominar, perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència fins i tot dins de la seua esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar-se lentament en una situació en què ha d’alimentar-los en lloc de ser alimentada per ells. La societat ja no pot viure sota la burgesia, és a dir, la seua vida ja no és compatible amb la societat. {59} La condició essencial per a l’existència i per al domini de la classe burgesa és l’acumulació de la riquesa en les mans de particulars, la formació i l’augment del capital; la condició del capital és el treball assalariat. El treball assalariat recolza exclusivament en la competència dels treballadors entre ells. El progrés de la indústria, del qual la burgesia és el suport dòcil i sense oposició, posa, al lloc de l’aïllament dels treballadors per mitjà de la competència, la seua unió per l’associació. Amb el desenvolupament de la gran indústria se li sostrau de sota els peus de la burgesia el fonament mateix sobre el qual produeix i s’apropia els productes. Abans de res, produeix els seus propis enterramorts. El seu enfonsament i la victòria del proletariat són igualment inevitables.[21]

II. Proletaris i comunistes

{60} En quina relació es troben els comunistes amb els proletaris en general? {61} Els comunistes no són cap partit separat, oposat als altres partits de treballadors. {62} No tenen interessos separats dels interessos de tot el proletariat. {63} No estableixen principis particulars, segons els quals vulguen modelar el moviment proletari. {64} Els comunistes només es distingeixen de la resta de partits proletaris pel fet que, per una banda, en les diferents lluites nacionals dels proletaris fan ressaltar i fan valer els interessos comuns de tot el proletariat, independents de la nacionalitat; per l’altra banda, pel fet que en les diferents etapes de desenvolupament que recorre la lluita entre proletariat i burgesia, representen sempre l’interés de la totalitat del moviment. {65} En la pràctica, els comunistes són, doncs, la part més decidida dels partits dels treballadors de tots els països, i la que sempre empeny endavant: en la teoria, superen la resta de la massa del proletariat en què tenen la comprensió de les condicions, del curs i dels resultats generals del moviment proletari. {66} El fi immediat dels comunistes és el mateix que el de tots els altres partits proletaris: la formació del proletariat com a classe, l’enderrocament del domini de la burgesia i la conquesta del poder polític pel proletariat. {67} Els principis teòrics dels comunistes no es basen de cap manera en idees, en principis que hagen estat inventats o descoberts per aquest o aquell reformador del món. {68} Només són expressió general de les relacions efectives d’una lluita de classes existent, d’un moviment històric que marxa davant dels nostres ulls. L’abolició de les relacions de propietat que han existit fins ara no és res que caracteritze pròpiament el comunisme. {69} Totes les relacions de propietat estan sotmeses a un canvi històric permanent, a una alteració històrica permanent. {70} La Revolució Francesa, per exemple, abolí la propietat feudal en benefici de la burgesa. {71} Allò que distingeix el comunisme no és l’abolició de la propietat en general, sinó l’abolició de la propietat burgesa. {72} La moderna propietat privada burgesa és, però, l’última i més perfecta expressió de la fabricació i apropiació dels productes que es basa en les oposicions de classe, en l’explotació dels uns pels altres.


{73} En aquest sentit, els comunistes poden resumir la seua teoria en l’expressió única: abolició de la propietat privada. {74} Se’ns ha fet el retret als comunistes de voler abolir la propietat guanyada personalment, amb el propi treball; la propietat que forma el fonament de tota llibertat, activitat i independència personals. {75} Propietat guanyada personalment, amb el propi treball, merescuda per un mateix! Parleu potser de la propietat dels petitburgesos, dels petits llauradors, que precedí la propietat burgesa? No necessitem abolir-la, ja que el desenvolupament de la indústria l’ha abolida i està abolint-la diàriament. {76} O parleu potser de la moderna propietat privada burgesa? {77} Però és que el treball assalariat, el treball del proletari, li produeix propietat? De cap manera. Crea el capital, és a dir, la propietat que explota el treball assalariat, que només pot augmentar amb la condició d’engendrar nou treball assalariat per explotar-lo de nou. La propietat, en la seua forma actual, es mou en la contradicció entre capital i treball assalariat. Considerem les dues parts d’aquesta contradicció. {78} Ser capitalista significa ocupar una posició social en la producció, no només una posició purament personal. El capital és un producte comú i només pot ser posat en moviment per mitjà d’una activitat comuna de molts membres; fins i tot, en última instància, només per l’activitat comuna de tots els membres de la societat. {79} El capital no és, per tant, una potència personal sinó social. {80} Si, doncs, el capital és transformat en propietat comunitària, que pertany a tots els membres de la societat, aleshores no està transformant-se una propietat personal en una propietat social. Només es transforma el caràcter social de la propietat. Perd el seu caràcter de classe. {81} Anem amb el treball assalariat. {82} El preu mitjà del treball assalariat és el mínim del salari, és a dir, la suma dels mitjans de subsistència que són necessaris per a mantenir en vida al treballador com a treballador. Per tant, allò que el treballador assalariat s’apropia per mitjà de la seua activitat és prou únicament per a reproduir la seua vida. De cap manera no volem abolir aquesta apropiació personal dels productes del treball per a la reproducció de la vida immediata, una apropiació que no deixa cap rendiment net que puga donar el poder sobre el treball alié. Només volem abolir el caràcter miserable d’aquesta apropiació, en la qual el treballador només viu per incrementar el capital i només viu fins al punt que requeresca l’interés de la classe dominant. {83} En la societat burgesa, el treball viu és només un mitjà per incrementar el treball acumulat. En la societat comunista, el treball acumulat és només un mitjà per ampliar, enriquir i promoure el procés vital dels treballadors. {84} En la societat burgesa, doncs, el passat domina sobre el present; en la societat comunista, el present domina sobre el passat. En la societat burgesa, el capital és independent i personal, mentre que l’individu actiu és dependent i impersonal. {85} I la burgesia anomena a l’abolició d’aquestes relacions l’abolició de la personalitat i la llibertat! I amb raó. Certament es tracta de l’abolició de la personalitat, la independència i la llibertat del burgés. {86} Per llibertat s’entén, en les actuals relacions burgeses de producció, el lliure comerç, la lliure compra i venda. {87} Si desapareix, però, el comerç, desapareix també el lliure comerç. Les frases sobre el lliure comerç, com tota la resta de bravates sobre la llibertat de la nostra burgesia, només tenen un sentit, en general, front al comerç encadenat, front al burgés asservit de l’Edat Mitjana, però no front a l’abolició comunista del comerç, de les relacions de producció burgeses i de la burgesia mateixa. {88} Us horroritza el fet que volem suprimir la propietat privada. A la vostra societat actual, però, la propietat privada està abolida per a nou desenes parts dels seus membres; existeix tot just perquè no existeix per a les nou desenes parts. Ens reprotxeu, doncs, que volem abolir una propietat que pressuposa com a condició necessària la manca de propietat per a la immensa majoria de la societat. {89} Ens reprotxeu, en una paraula, que volem abolir la vostra propietat. En efecte, ho volem. {90} Des del moment en què el treball ja no puga ser transformat en capital, en diners, en renda de la terra, o


dit breument, en una potència social monopolitzable, és a dir, des del moment en què la propietat personal ja no puga convertir-se en burgesa[22], des d’aquell moment, expliqueu que la persona serà abolida. {91} Per tant, confesseu que per persona no enteneu cap altra cosa més que el burgés, el propietari burgés. I aquesta persona ha de ser, certament, abolida. {92} El comunisme no lleva a ningú el poder d’apropiar-se productes socials; només lleva el poder de subjugar treball alié per mitjà d’aquesta apropiació. {93} S’ha objectat que amb l’abolició de la propietat privada cessaria tota activitat i s’estendria una ociositat general. {94} Segons això, fa molt de temps que la societat burgesa hauria d’haver sucumbit a la indolència, ja que aquells que hi treballen no guanyen res, i aquells que hi guanyen, no treballen. Tota la reflexió va a parar a la tautologia que no hi ha treball assalariat quan no hi ha capital. {95} Totes les objeccions que es dirigeixen contra els modes comunistes d’apropiació i producció dels productes materials han de ser esteses igualment a l’apropiació i producció dels productes intel·lectuals. Així com per al burgés el cessament de la propietat de classe és el cessament mateix de la producció, així per a ell el cessament de l'educació[23] de classe és idèntic al cessament de l'educació en general. {96} L'educació, la pèrdua de la qual deplora, és per a la immensa majoria l’ensinistrament per a les màquines. {97} No disputeu, però, amb nosaltres, mesurant l’abolició de la propietat burgesa amb les vostres representacions de llibertat, educació, dret, etc. Les vostres idees mateixes són productes de les relacions de producció i propietat burgeses, així com el vostre dret només és la voluntat de la vostra classe elevada a llei, una voluntat el contingut de la qual ve donat en les condicions materials de vida de la vostra classe. {98} La representació interessada, segons la qual transformeu les vostres relacions de producció i propietat de relacions històriques, transitòries en el curs de la producció, en lleis eternes de la natura i de la raó, la compartiu amb totes les classes dominants ja desaparegudes. Allò que concebiu per a la propietat antiga, allò que concebiu per a la propietat feudal, no podeu concebre-ho per a la propietat burgesa. {99} Abolició de la família! Fins els més radicals s’apassionen front a aquest propòsit infame dels comunistes. {100} En què es basa la família burgesa actual? En el capital, en el guany privat. Desenvolupada plenament, només existeix per a la burgesia; però troba el seu complement en la manca forçada de família del proletariat i en la prostitució pública. {101} La família dels burgesos queda suprimida naturalment amb la supressió d’aquest complement seu, i les dues coses desapareixen amb la desaparició del capital. {102} Ens reprotxeu que volem abolir l’explotació dels infants pels seus pares? Confessem aquest delicte. {103} Però dieu que, en posar l’educació social al lloc de la domèstica, abolim les relacions més íntimes. {104} I no està també la vostra educació determinada per la societat? determinada per les relacions socials dins de les quals eduqueu, per l’immiscir-se més directe o indirecte de la societat, per mitjà de l’escola, etc.? Els comunistes no inventen la influència de la societat en l’educació; només, en arrencar l’educació de la influència de la classe dominant, alteren el seu caràcter. {105} Les frases burgeses sobre família i educació, sobre l’íntima relació de pares i fills, esdevenen més repugnants en la mesura que la gran indústria destrueix tots els vincles familiars per als proletaris, i els fills són transformats en simples articles de comerç i instruments de treball. {106} Però vosaltres, comunistes, voleu introduir la comunitat de dones! ens crida a cor tota la burgesia. {107} El burgés veu en la seua dona només un mer instrument de producció. Escolta que els instruments de producció han de ser explotats comunitàriament i, naturalment, no pot pensar més que les dones patiran la mateixa sort del caràcter comunitari. {108} No sospita que es tracta tot just d’abolir la posició de les dones com a mers instruments de producció. {109} D’altra banda, no hi ha res més ridícul que el moralíssim horror dels nostres burgesos sobre la pressumpta comunitat oficial de dones dels comunistes. Els comunistes no necessiten introduir la comunitat


de dones, ja que ha existit quasi sempre. {110} Els nostres burgesos, no satisfets amb què les dones i les filles dels seus proletaris estiguen a la seua disposició, sense parlar de la prostitució oficial, troben la distracció principal en seduir els uns les dones dels altres. {111} El matrimoni burgés és, en realitat, la comunitat de les dones. Es podria, a tot estirar, retraure els comunistes que al lloc d’una comunitat de dones hipòcritament amagada, vulguen introduir una oficial i franca. D’altra banda, no cal dir que amb l’abolició de les relacions actuals de producció desapareixerà també la comunitat de dones que procedeix d’ella, és a dir, la prostitució oficial i la no oficial. {112} A més, s’ha retret als comunistes que vulguen abolir la pàtria, la nacionalitat. {113} Els treballadors no tenen pàtria. No se’ls pot llevar allò que no tenen. En haver de conquerir en primer lloc el domini polític, han d’elevar-se a classe nacional, constituir-se ells mateixos com a nació, la qual cosa és nacional, encara que de cap manera en el sentit de la burgesia. {114} Les separacions i oposicions nacionals dels pobles ja desapareixen cada vegada més amb el desenvolupament de la burgesia, amb la llibertat comercial, el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions vitals que li corresponen. {115} El domini del proletariat les farà desaparéixer encara més. L’acció unificada, almenys als països civilitzats, és una de les primeres condicions del seu alliberament. {116} En la mesura que l’explotació d’un individu per un altre siga abolida, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra. {117} Amb l’oposició de les classes a l’interior de la nació desapareix la situació d'hostilitat mútua de les nacions. {118} Les acusacions contra el comunisme que han estat formulades des de punts de vista religiosos, filosòfics i ideològics en general, no mereixen cap discussió detallada. {119} Cal una comprensió profunda per entendre que, amb les relacions vitals dels homes, amb les seues relacions socials, amb la seua existència social, canvien també les seues representacions, idees i conceptes, en una paraula, la seua consciència? {120} Quina altra cosa demostra la història de les idees, sinó que la producció intel·lectual es transforma amb la producció material? Les idees dominants d’una època sempre han estat només les idees de la classe dominant. {121} Es parla d’idees que revolucionen tota una societat; amb això només es parla del fet que dins de l’antiga societat s’han format els elements d’una societat nova, del fet que la dissolució de les antigues idees marxa al mateix pas que la dissolució de les antigues relacions vitals. {122} Quan el món antic es trobava a l’ocàs, les religions antigues foren vençudes per la religió cristiana. Quan, en el segle XVIII, les idees cristianes van sucumbir davant les idees de la Il· lustració, la societat feudal lliurava la seua lluita a mort amb la burgesia llavors revolucionària. Les idees de llibertat de consciència i de religió expressaven només, al camp del saber, el domini de la lliure competència. {123} Però, se'ns dirà, les idees religioses, morals, filosòfiques, polítiques, jurídiques, etc., es modifiquen realment al curs de l’evolució històrica. La religió, la moral, la filosofia, la política i el dret s’han mantingut sempre a través d'aquest canvi. {124} Hi ha, a més, veritats eternes, com ara la llibertat, la justícia, etc., que són comunes a tots els estadis socials. El comunisme, però, aboleix les veritats eternes, aboleix la religió, la moral, en lloc de configurar-les de nou; per tant, contradiu totes les evolucions històriques que hi ha hagut fins ara. {125} A què es redueix aquesta acusació? La història de tota societat fins ara s’ha mogut en antagonismes de classes, que han estat configurats de manera distinta a les diferents èpoques. {126} Però siga la que siga la forma que adoptaren, l’explotació d’una part de la societat per l’altra és un fet comú a tots els segles passats. Per això, no és cap cosa sorprenent que la consciència social de tots els segles, a despit de tota varietat i diversitat, s’haja mogut en certes formes comunes, en formes de consciència que només es dissolen plenament amb la desaparició total dels antagonismes de classe.


{127} La revolució comunista és el trencament més radical amb les relacions tradicionals de propietat; no és cap cap cosa sorprenent que al curs del seu desenvolupament s’haja trencat de la manera més radical amb les idees tradicionals. {128} Deixem, però, les objeccions de la burgesia contra el comunisme. {129} Ja hem vist més amunt que el primer pas en la revolució dels treballadors és l’elevació del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia.[24]

{130} El proletariat emprarà el seu domini polític per arrencar a poc a poc a la burgesia tot el capital, per centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dominant, i per incrementar la massa de les forces productives tan ràpidament com siga possible. {131} Això, naturalment, només pot ocórrer en primer lloc per intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció, i per tant mitjançant mesures que semblen econòmicament insuficients i insostenibles, però que, en el curs del moviment, se superaran a elles mateixes i seran inevitables com a mitjans per a la revolució de tot el mode de producció. {132} Aquestes mesures seran diferents, naturalment, segons els diferents països. {133} Tanmateix, per als països més avançats es podran aplicar de manera prou general les següents: {134} 1. Expropiació de la propietat de la terra i ús de la renda de la terra per a les despeses de l’Estat. {135} 2. Impostos fortament progressius. {136} 3. Abolició del dret d’herència. {137} 4. Confiscació de la propietat de tots els emigrants i rebels. {138} 5. Centralització del crèdit en mans de l’Estat per mitjà d’un banc nacional amb capital estatal i amb monopoli exclusiu. {139} 6. Centralització dels transports a les mans de l’Estat. {140} 7. Multiplicació de les fàbriques nacionals, dels instruments de producció, de la rompuda i millora de les terres segons un pla comunitari. {141} 8. Igual obligació de treballar per a tots; instauració d’exèrcits industrials, en particular per a l’agricultura. {142} 9. Unificació de les explotacions de l’agricultura i la indústria, actuació per a la gradual eliminació de la diferència entre la ciutat i el camp. {143} 10. Educació pública i gratuïta per a tots els infants. Eliminació del treball infantil a les fàbriques en la seua forma actual. Unificació de l’educació amb la producció material, etc. {144} Quan, en el curs de l’evolució, les diferències de classe hagen desaparegut i tota la producció es concentre a les mans dels individus associats, el poder públic perdrà el seu caràcter polític. El poder polític és, en sentit propi, el poder organitzat d’una classe per a l’opressió d’una altra. Si, en la lluita contra la burgesia, el proletariat s’unifica necessàriament en una classe, si per mitjà d’una revolució es converteix en classe dominant i, com a classe dominant, aboleix violentament les antigues relacions de producció, abolirà, amb aquestes relacions de producció, les condicions d’existència de l’antagonisme de classes, les classes en general i, amb això, el seu propi domini com a classe. {145} Al lloc de l’antiga societat burgesa, amb les seues classes i antagonismes de classe, sorgeix una associació, en la qual el lliure desenvolupament de cadascú és la condició per al lliure desenvolupament de tothom.

Notes

[1] Al·lusió a la Santa Aliança, més explícita a la traducció anglesa («a holy alliance to exorcise this spectre») i a la francesa («une Sainte-Alliance pour traquer ce spectre»), és a dir, «una santa aliança per exorcitzar aquest espectre». Després de la desfeta francesa a Waterloo, les monarquies europees redefiniren les fronteres europees al Congrés de Viena (1815). Prússia annexionà Saxònia, la Conca del Ruhr i territoris de Renània (on havia nascut Marx), Àustria, el Vèneto i la Ilíria (Eslovènia i Croàcia), i Rússia, Polònia i Finlàndia. [Nota trad.]

[2] En el moment de redactar el Manifest, el papa era Pius IX, qui havia estat elegit el 1846. [Nota trad.]


[3] En el moment de redactar el Manifest, el tsar era Nicolau I, de la dinastia Romanov. [Nota trad.] [4] Clemens Wenzel Lothar, príncep de Metternich (1773-1859), estadista i diplomàtic austríac; ministre d’Afers Estrangers (1809-

1821) i canceller (1821-1848); un dels fundadors de la Santa Aliança. [Nota trad.] [5] François Pierre Guillaume Guizot (1787-1874), historiador i estadista francés, orleanista; dirigí la política interior i exterior de

França (1840-1848) i representà els interessos de la burgesia financera. A petició del Govern de Prússia, Guizot foragità Marx de París. [Nota trad.]

[6] La primera traducció publicada fou, tanmateix, la sueca: Kommunismens Röst (Estocolm, desembre, 1848). [Nota trad.] [7] «Per burgesia s’entén la classe del moderns capitalistes, que són els posseïdors dels mitjans de producció socials i ocupen el

treball assalariat. Per proletariat s’entén la classe dels treballadors assalariats moderns que, com que no posseeixen cap mitjà de producció propi, llavors són forçats a vendre la seua força de treball per poder viure.» [Nota de Engels a l’edició anglesa de 1888, p. 7]

[8] «És a dir, tota la història escrita. En 1847, la prehistòria de la societat, l’organització social que hi havia abans de la història registrada, era encara totalment desconeguda. Des d'aleshores, Haxthausen descobrí la propietat comuna de la terra a Rússia, Maurer demostrà que era el fonament social del qual procedien històricament totes les races teutòniques, i paulatinament es trobà que algunes comunitats rurals eren la forma primitiva de societat en llocs des de l'Índia fins a Irlanda. L’organització interna d’aquesta societat comunista primitiva fou desvelada, en la seua forma típica, pel descobriment crucial de Morgan sobre la veritable natura de la gens i la seua relació amb la tribu. Amb la dissolució d’aquestes comunitats primitives, la societat començà a diferenciar-se en classes separades i finalment antagòniques. He descrit aquest procés de dissolució en: L’origen de la família,

la propietat privada i l’Estat, 2a edició, Stuttgart 1886» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de 1888, pp. 7-8]. [9] «Mestre, és a dir, membre de ple dret d’un gremi, mestre dins d'ell, i no el seu dirigent.» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de

1888, p. 8] [10] «Pfahlbürger» de «Pfahl», ‘pal’ o ‘post’, que juga un paper central als pobles alemanys; una traducció equivalent és ‘burgesos de

campanar’, ‘ciutadans de vila’ o ‘població dels ravals’. [Nota trad.] [11] «“Comuna” era el nom adoptat a França per les ciutats que sorgien, tot just abans que conquistaren dels seus senyors feudals i

dirigents l'autogovern local i els drets polítics com a «Tercer Estat». Parlant en general, Anglaterra pot ser considerat el país típic per al desenvolupament econòmic de la burgesia i França per al seu desenvolupament polític.» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de 1888, p. 9] Recordeu el sentit de la revolta dels «Comuneros» a Castella i les Germanies a València. [Nota trad.]

[12] «Així anomenaven els burgesos d'Itàlia i França les seues comunitats urbanes, després d'haver adquirit els drets d'administrar-se ells mateixos als seus senyors feudals o els hi obligaren.» [Nota de Engels a la reedició alemanya de 1890]

[13] Afegit 1888: «(com a França)». L'expressió «tercer estament tributari de la monarquia» sembla irònica respecte de les reivindicacions del «Tercer Estat» durant la Revolució Francesa. [Nota trad.]

[14] Les Croades: campanyes militars de colonització de l’Orient organitzades pels grans senyors feudals d’Europa Occidental, pels cavallers i per les ciutats comercials italianes als segles XI-XIII, sota la bandera religiosa de l’alliberament dels santuaris cristians a Jerusalem i altres «Llocs Sants» que es trobaven en poder dels musulmans. Els ideòlegs i inspiradors de les croades eren l’Església catòlica i el Papa, moguts pel seu afany de conquistar el predomini mundial, i la força militar principal eren els cavallers. En les expedicions també prengueren part camperols desitjosos d’emancipar-se del jou feudal. Els croats es dedicaven al saqueig i la violència tant contra la població musulmana com contra la cristiana que habitava als països per on passaven. No es plantejaven només la conquista dels Estats musulmans de Síria, Palestina, Egipte i Tunis sinó també de l’Imperi Bizantí ortodox. Les conquestes dels croats a la Mediterrània oriental foren efímeres, i les seues possessions no tardaren en tornar a mans dels musulmans. [Nota de l’edic. MEW]

[15] La traducció anglesa ha servit de lema postmodern: «All that is solid melts into air». [16] Aquest paràgraf és citat per Marx, com a nota a peu de pàgina, al seu llibre El capital. Crítica de l’economia política, 1r volum,

secció IV, capítol 13 (MEW XXIII: 511). [17] A les obres posteriors, Marx i Engels empraren la noció «valor de la força de treball» en lloc de «preu del treball» (vegeu la

introducció (1891) d’Engels a l’obra de Marx Treball assalariat i capital (1849), on explica aquest canvi (MEW XXII: 206-207); vg. també MEW VI: 400; XIII: 17; XVI: 237; XIX: 22; XXIII: 181, 189, 223; XXIV: 208; XXVI.1: 13). [N. trad.]

[18] Marx arreplega aquest paràgraf (precedit d’una altre posterior) en una nota a peu de pàgina d’El capital. Crítica de l’Economia

Política, volum I, cap. 24é (MEW XXIII: 791, n. 252). [19] També: «subproletariat». La traducció anglesa escriu: «classe perillos». [20] La traducció anglesa afegeix l’adjectiu «autoconscient». [21] El fragment «El progrés de la indústria [...] són igualment inevitables.» (que en la trad. franc. està dividit en dos paràgrafs) és

arreplegat per Marx, junt amb altre text anterior (vegeu nota 18), ja citat, en una nota a peu de pàgina d'El capital. Crítica de

l'economia política, volum I, cap. 24é (MEW XXIII: 791, n. 252). [N. trad.] [22] La traducció anglesa és: «en propietat burgesa, en capital». [23] «Bildung», que significa també «formació» i «cultura», com tradueix la versió anglesa. [N. trad.] [24] La traducció anglesa (p. 21) és: «l’elevació del proletariat a la posició de classe dominant per guanyar la batalla de la

democràcia». [25] «No la Restauració Anglesa de 1660 a 1689, sinó la Resturació Francesa de 1814 a 1830.» [Nota d'Engels a l'edició anglesa de


1888, p. 23]. [26] Partidaris d’una nova restauració de la «legítima» dinastia Borbó. Després del Primer Imperi, havia estat restaurada la dinastia

Borbó amb Louis XVIII (1814-1824) i el seu germà Charles X (1824-1830). Aquest, molt reaccionari, havia estat deposat per la Revolució de Juliol de 1830, després de la qual accedí a la corona Louis-Philippe, el «ciutadà-rei» de la Casa d’Orléans. En 1848 es proclamaria la II República, presidida per Louis Napoleon Bonaparte, nebot de Napoleó I. Louis-Philippe d’Orléans es recolzava en l’aristocràcia financera i la gran indústria, per la qual cosa els legitimistes, representants dels grans terratinents, recorrien a la demagògia de fer-se passar per representants dels interessos de la classe obrera. [N. trad.]

[27] A començaments dels anys 40 s’havia constituït a la Gran Bretanya (amb la reina Victòria de la Casa de Hannover ocupant el tro, 1837-1901) un grup de polítics i literats, la «Young England», amb militants del partit conservador (Tory), que, en expressar el descontentament de l’aristocràcia terratinent per la importància del poder polític i econòmic de la burgesia, adoptaven arguments demagògics per aconseguir el seguiment de la classe obrera. [N. trad.]

[28] «Això es refereix principalment a Alemanya, on l'aristocràcia rural i els junkers fan conrear una gran part dels seus dominis, a compte propi, pels seus administradors i són, a més, grans productors de sucre de remolatxa i aiguardent de creïlla. Els aristòcrates anglesos, més rics, encara no hi han descendit; però també saben com es pot compensar-se el descens de la renda per mitjà de la cessió del seu nom a fundadors més o menys dubtosos de societats anònimes.» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de 1888, p. 23]. «Junker» s'anomena l'aristòcrata terratinent de Prússia Oriental, i per extensió d’Alemanya.

[29] Jean-Charles-Léonard Simonde de Sismondi (1773-1842) fou un economista i historiador suís, que criticà el «capitalisme des del punt de vista petitburgés» (Lenin) i idealitzà la petita producció. [N. trad.]

[30] «Pfahlbürgerschaft», cf. nota 10. [31] «La tempesta revolucionària de 1848 ha agranat aquesta orientació completament mesquina i ha llevat als seus portadors les

ganes de seguir actuant en el socialisme. El representant principal i tipus clàssic d’aquesta orientació és el senyor Karl Grün.» [Nota d’Engels a l’edició alemanya de 1890]. L’expressió engelsiana «tempesta revolucionària» (Revolutionssturm) resulta irònica ja que el socialisme «veritable» es presentava com la síntesi de socialisme francés i romanticisme alemany, encapçalat aquest per la consigna «Sturm und Drang» (tempesta i empenta). [N. trad.]

[32] L’obra de Pierre Joseph Proudhon Système des contradictions économiques, ou philosophie de la misère [Sistema de les contradiccions econòmiques, o filosofia de la misèria] (T. 1, París, 1846) fou criticada per Marx en una carta a P. W. Annenkow, de 28 de desembre de 1846. Des de gener fins al 15 de juny de 1847, Marx treballa en el seu escrit Das Elend der Philosophie.

Antwort auf Proudhons ,Philosophie des Elends’ [La misèria de la filosofia. Resposta a la «Filosofia de la misèria» de Proudhon], que fou publicat a començaments de juliol a Brussel·les, en la seua versió francesa: Misère de la philosophie. Réponse à la

philosophie de la misère de M. Proudhon, París - Brussel·les, 1847. [N. trad.] [33] François-Noël Babeuf (Gracchus) (1760-1797), revolucionari francés, destacat representant del comunisme utòpic i organitzador

de la Conxorxa dels Iguals. [N. trad.] [34] «Falansteris eren les colònies socialistes en el pla de Charles Fourier; Icària anomenava Cabet la seua utopia, i més tard a la

seua colònia comunista a Amèrica.» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de 1888, p. 29]. «Home colonies (colònies interiors) anomenava Owen les seues societats-model comunistes. Falansteris era el nom dels palaus socials planejats per Fourier. Icària s’anomenava el país fantàstic i utòpic, les institucions comunistes del qual descrigué Cabet.» [Nota d’Engels a l’edició alemanya de 1890.]

[35] «aller dieser spanischen Schlösser», literalment: «de tots aquests castells espanyols». [36] «El Partit estava representat al Parlament per Ledru-Rollin, a la literatura per Louis Blanc i a la premsa diària per la Réforme.

Per a aquests, els seus inventors, el nom «socialdemocràcia» significava una secció del Partit Democràtic o Republicà amb una tint més o menys socialista.» [Nota d’Engels a l’edició anglesa de 1888]. «L’anomenat llavors Partit Socialista Democràtic a França era el representat políticament per Ledru-Rollin i literàriament per Louis Blanc; per tant, era immensament diferent de l’actual socialdemocràcia alemanya.» [Nota d’Engels a l’edició alemanya de 1890].


4. John Reed :Deu dies que sacsejaren el món

Capítol V. El salt cap endavant

DIJOUS, 8 de novembre. El dia irromp en una ciutat en mig de l’excitació i la confusió més violentes, una nació sencera s’elevava en una gran crescuda de tempesta. Superficialment tot era tranquil; centenars de milers de persones es retiraven a una hora prudent, es llevaven d’hora, i anaven a treballar. A Petrograd els tramvies circulaven, les botigues i restaurants eren oberts, els teatres funcionaven, s’anunciava una exposició de pintura, etc. Tota la rutina complexa de la vida comuna – animada fins i tot en temps de guerra – continuava com d’habitud. Res no és més astorador que la vitalitat de l’organisme social – com persisteix, s’alimenta, es vesteix, es diverteix, davant de les pitjors calamitats, etc.

L’aire era ple de rumors sobre Kerenski, de qui es deia que havia aixecat el front, i dirigia un gran exèrcit contra la capital. Volia Naroda publicà un prikaz que havia proclamat a Pskov:

Els desordres provocats pel boig intent dels bolxevics posen el país al llindar d’un precipici, i demanen l’esforç de tota la nostra voluntat, coratge i devoció per guanyar la terrible prova per la qual passa la pàtria, etc.

Fins a la publicació de la composició del nou govern – si se’n forma un – tothom hauria de restar a lloc i acomplir el deure envers la sagnant Rússia. Cal recordar que la mínima interferència amb les organitzacions existents de l’exèrcit pot comportar desgràcies irreparables si s’obre el front a l’enemic. Per tant és indispensable de preservar a tot preu la moral de les tropes, assegurant-les un ordre complet i la preservació de l’exèrcit dels recents sotracs, i mantenint la confiança absoluta entre oficials i subordinats. Ordén tots els caps i comissaris, en nom de la seguretat del país, de mantindre’s a lloc, de la mateixa forma que retinc el càrrec de comandant suprem, fins que el govern provisional de la república declare la seua voluntat, etc.

Com a resposta, aquest cartell en totes les parets:

Del Congrés Panrús dels Soviets

“Els ex-ministres Konovalov, Kis'kin, Teresc'enko, Maliantovic', Nikitin i d'altres han estat arrestats pel Comitè Militar Revolucionari. Kerenski ha fugit. Totes les organitzacions de l'exèrcit tenen l'ordre de prendre qualsevol mesura per l'arrest immediat de Kerenski i el seu trasllat a Petrograd.

“Tot ajut lliurat a Kerenski serà castigat com un greu crim contra l'estat.”

Sense frens, el Comitè Militar Revolucionari brogia, llençava ordres, crides, drets, com espurnes. S'ordenà el trasllat de Kornilov a Petrograd. Membres dels comitès agraris camperols empresonats pel govern provisional foren declarats lliures. La pena capital en l'exèrcit fou abolida. Els funcionaris governamentals reberen l'ordre de continuar a la feina, i se'ls amenaça amb greus penes si hi refusaven. Tot saqueig, desordre i especulació eren prohibits sota pena de mort. Es nomenaren comissaris temporals en els diversos ministeris: Afers Exteriors, Vurickij i Trockij; Interior i Justícia, Rijkov; Treball, S'liapnikov; Finances, Menz'inski; Benestar Social, madame Kollontai; Comerç, Transports i Comunicacions, Riazanov; Marina, el mariner Korbir; Posta i Telègrafs, Spiro; Teatres, Muraviov; Imprenta Pública, Gherbijc'ev; per la Ciutat de Petrograd, el tinent Nesterov; pel Front del Nord, Pozern, etc.

A l'Exèrcit, crida per establir Comitès Militars Revolucionaris. Als obrers ferroviaris, mantindre l'ordre, especialment no endarrerir el transport d'aliments a les ciutats i al front, etc. A canvi, se'ls prometria


representació en el Ministeri de Transports i Comunicacions.

Germans cossacs! (deia una proclama). Us condueixen contra Petrograd. Volen forçar-vos a combatre als obrers i soldats revolucionaris de la capital. No creieu ni un mot del que diuen els nostres comuns enemics, els terratinents i els capitalistes.

En el nostre Congrés hi són representades totes les organitzacions conscients d'obrers, soldats i camperols de Rússia. El Congrés desitja també acollir als treballadors cossacs. Els generals de la banda negra, sicaris dels terratinents, de Nikolai el Cruel, són els nostres enemics.

Us diuen que els soviets volen confiscar les terres dels cossacs. És mentida. És tan sols dels grans terratinents cossacs que la revolució confiscarà la terra per lliurar-la al poble.

Organitzau soviets de delegats cossacs! Uniu-vos als Soviets de Delegats d'Obres i de Soldats!

Demostrau a la banda negra que no sou traïdors al poble, i que no voleu ésser maleïts per tota la Rússia revolucionària!—

Germans cossacs, no executau cap ordre dels enemics del poble. Enviau els vostres delegats a Petrograd per parlar amb nosaltres, etc. Els cossacs de la guarnició de Petrograd, en honor llur, no han satisfet l'esperança dels enemics del poble, etc.

Germans cossacs! El Congrés Panrús dels Soviets us estén una mà fraternal. Visca la fraternitat dels cossacs amb els soldats, obrers i camperols de tot Rússia!

D'altra banda, quina tempesta de proclames enganxades, de fulls escampats, de diaris—que criden i maleeixen i profesitzen mals. Ara es desfermava la batalla de la premsa—totes les altres armes ja eren en mans dels soviets.

Primer, la crida del Comitè de Salvament del País i de la Revolució, difosa per Rússia i Europa:

Als Ciutadans de la República Russa!

Contràriament a la voluntat de les masses revolucionàries, el 7 de novembre els bolxevics de Petrograd arrestaren criminalment part del Govern Provisional, dispersaren el Consell de la República, i proclamaren un poder il·legal. Aquesta violència comesa contra el govern de la Rússia revolucionària en el moment del perill exterior més gran, és un crim indescriptible contra la pàtria.

La insurrecció dels bolxevics llença un colp mortal a la causa de la defensa nacional, i ajorna desmesuradament el moment de la pau tan enormement desitjada.

La guerra civil, iniciada pels bolxevics, amenaça de lliurar el país als horrors de l'anarquia i de la contra-revolució, i provoca el francàs de l'Assemblea Constituent, que ha d'afirmar el règim republicà i trasmetre al poble per sempre el dret a la terra.

En preservar la continuïtat de l'únic poder governamental legal, el Comitè de Salvament dels País i de la Revolució, establert la nit del 7 de novembre, pren la iniciativa de formar un nou govern provisional; que, basat en les forces de la democràcia, conduirà el país cap a l'Assemblea Constituent i el salvarà de l'anarquia i la contra-revolució. El Comitè de Salvament us convoca, ciutadans, a refusar el reconeixement del poder de la violència. No obeïu les seues ordres!

Alçau-vos en la defensa del país i de la revolució!

Donau suport al Comitè de Salvament!


Signat pel Consell de la República Russa, la Duma Municipal de Petrograd, la Cai-i-ka (Primer Congrés), el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, i del propi Congrés, el grup del front, les faccions de social-revolucionaris, menxevics, socialistes populars, socialdemòcrates unificats, i el grup “Iedinstvo”.

Després cartells del Partit Social-Revolucionari, dels oborontsi menxevics, dels soviets de camperols; del Comitè Militar Central, del Centroflot, etc.

— La fam esclafarà Petrograd! (cridaven). Els exèrcits alemanys marxaran damunt la nostra llibertat. Els pogroms de les Centúries Negres s'escamparan per tot Rússia, si tots nosaltres—obrers, soldats i ciutadans conscients—no ens unim, etc.

No confiau en les promeses dels bolxevics! La promesa de pau immediata—és mentida! La promesa de pa—una estafa! La promesa de terra —un conte de fades!—

Tots eren d'aquest estil.

Camarades! Us han enganyat vilment i cruel! La presa del poder l'han assolida els bolxevics tots sols, etc. Amaguen el llur complot als altres partits socialistes que integren el soviet, etc.

Us han promès terra i llibertat, però la contra-revolució s'aprofitarà de l'anarquia provocada pels bolxevics, i us privaran de terra i de llibertat, etc.

Els diaris eren igualment violents.

El nostre deure (deia el D'elo Naroda) és desemmascarar aquests traïdors a la classe obrera. El nostre deure és mobilitzar totes les nostres forces i muntar guàrdia davant la causa de la revolució!—

Izvestia, que per darrera vegada parlava en el nom de l'antiga Cai-i-ka, amenaçava amb un terrible càstic.

Pel que fa al Congrés dels Soviets, afirmam que no hi ha hagut cap Congrés de Soviets! Afirmam que era merament una conferència privada de la facció bolxevic! I en aquest cas, no tenen cap dret d'anul·lar els poders de la Cai-i-ka, etc.

Novaja Z'izn, mentre defensava un nou govern que unís tots els partits socialistes, criticava severament l'acció dels social-revolucionaris i dels menxevics en abandonar el Congrés i assenyalava que la insurrecció bolxevic significava ben clarament una cosa: que totes les il· lusions de la coalició smb la burgesia s'havien demostrat completament vanes—

Raboc'i Put floria com el Pravda, el diari de Lenin que havia estat suprimit el juliol. Sentenciava hàbilment:

Obrers, soldats, camperols! El març vau abatre la tirania d'una colla de nobles. Ahir abatéreu la tirania de la banda burgesa, etc.

La primera tasca ara és vigilar les aproximacions a Petrograd.

La segona és desarmar definitivament els elements contra-revolucionaris de Petrograd.

La tercera és definitament organitzar el poder revolucionari i assegurar la realització del programa popular, etc.

Els pocs òrgans cadets que aparegueren, i els de la burgesia en general, adoptaren una atitud distant i irònica envers tota la qüestió, una mena de menyspreatiu "us ho vam dir" als altres partits. Els cadets influents es veien al voltant de la Duma Municipal, i a l'entorn del Comitè de Salvament. A banda d'això, la burgesia restava quieta, esperant la seua hora—que no podia quedar lluny. Que els bolxevics haguessen de restar en el poder més de tres dies no li passava pel cap a ningú—tret de potser a Lenin, Trockij, els obrers de Petrograd i els soldats més senzills, etc.

En l'alt i amfiteatral Saló Nikolai vaig veure aquella vesprada la Duma asseguda en permanència,


tempestuosa, agrupant al voltant seu totes les forces de l'oposició. El vell batlle, Schreider, majestàtic amb el cabell i la barba blancs, descrivia la seua visita a Smolni la nit abans, per protestar en nom de l'autogovern municipal. "La Duma, en ésser l'únic govern legal existent a la ciutat, elegit per sufragi igual, directe i secret, no reconeixerà el nou poder", li havia dit a Trockij. I Trockij havia respòs, "Hi ha un remei constitucional per això. La Duma es pot dissoldre i reelegir, etc". Davant d'aquesta explicació hi hagué una protesta furiosa.

“Si hom reconeix un govern per la baioneta”, continuava el vell, adreçant-se a la Duma, “bé, en tenim un; però consider legítim únicament un govern reconegut per la majoria, i no el creat per la usurpació d'una minoria!” Forts aplaudiments des de tots els seients tret dels dels bolxevics. En mig d'un tumult renovat el batlle anunciava que els bolxevics ja violaven l'autonomia municipal en nomenar comissaris en molts departaments.

L'orador bolxevic cridava, provant de fer-se sentir, que la decisió del Congrés dels Soviets suposava que tot Rússia donava suport a l'acció dels bolxevics.

“Vosaltres!” cridava. “No sou els representats reals del poble de Petrograd!” Crits d'“Insult! Insult!” El vell batlle, amb dignitat, li recordava que la Duma fou elegida pel vot popular més lliure. “Sí,” respongué, “però d'això fa temps—com la Cai-i-ka—com el Comitè de l'Exèrcit”.

“No ni ha hagut cap nou Congrés dels Soviets!” li retregueren.

“La facció bolxevic refusa de restar més temps en aquest niu de contra-revolució—” Indignació. “—i demanam una reelecció de la Duma, etc” Llavors els bolxevics abandonaren la cambra, seguits de crits de “Agents alemanys! Fora els traïdors!”.

S'ingariov, cadet, demanà llavors que tots els funcionaris municipals que haguessen consentit en ésser comissaris del Comitè Militar Revolucionari fossen cessats dels càrrec i imputats. Schreider era dempeus, proposant una moció a efecte que la Duma protestàs contra l'amenaça dels bolxevics de dissoldre-la, i com a representant legal de la població, refusava de deixar el seu lloc.

A fora, l'Alexander Hall era ple per la reunió del Comitè de Salvament, i Skobeliev parlava de nou. “Mai abans”, deia, “no havia estat el destí de la revolució tan en joc, mai abans no havia provocat la qüestió de l'existència de l'estat rús tanta ansietat, mai abans la història no havia presentat tan fortament i categòrica la qüestió—Rússia ha d'ésser o no! La gran hora pel salvament de la revolució ha arribat, i en consciència observam l'estreta unió de les forces vives de la democràcia revolucionària, per la voluntat organitzada de la qual ja s'ha creat un centre pel salvament del país i de la revolució, etc.” I molt més en el mateix sentit. “Abans morirem que abandonar la nostra posició!”

En mig d'un violent aplaudiment s'anunciava que la Unió d'Obrers Ferroviaris s'havia unit al Comitè de Salvament. Pocs moments després els Empleats de la Posta i Telègrafs entraren; llavors alguns menxevics internacionalistes entraren en la sala, amb una ovació. Els ferroviaris digueren que no reconeixien els bolxevics i que havien pres tot l'aparell ferroviari a les mans, refusant de confiar-lo a cap poder usurpador. El delegat de Telègrafs declarà que els operadors havien refusat de pla de fer funcionar els instruments mentre el comissari bolxevic fos en el càrrec. Els carters no lliurarien o acceptarien correu de Smolni, etc. Tots els telèfons de Smolni s'havien tallat. Amb gran joia es reportà com Urickij havia anat al Ministeri d'Afers Exteriors a demanar els tractats secrets, i com Neratov l'havia fet fora. Els funcionaris governamentals aturaven la feina, etc.

Era la guerra—una guerra deliberadament planificada, a la manera russa; guerra per vagues i sabotatge. Mentre seiem el president llegia una llista de noms i encàrrecs; tal havia de fer ronda pels ministeris; un altre havia de visitar els bancs; uns deu o dotze havien de treballar en els quarters i convèncer els soldats de restar neutrals—“Soldats russos, no vessar la sang dels vostres germans!”; un comitè havia d'anar i conferenciar amb Kerenski; encara uns altres eren despatxats a les ciutats provincials, per formar seccions del Comitè de


Salvament, i lligar plegats els elements anti-bolxevics.

La multitud era ben animada. “Aquests bolxevics provaran de dictar a la intel·lectualitat? Ja els ensenyarem!”— Res no podia colpir més que el contrast entre aquest ensemblatge i el Congrés dels Soviets. Allà, grans masses de soldats esparracats, d'obrers embrutats, de camperols—pobres, plegats i assenyalats en la lluita brutal per l'existència; ací els dirigents menxevics i social-revolucionaris—els Avksentiev, els Dan, els Lieber,—els ex-ministres socialistes—els Skobeliev, els C'ernov,—eren colze a colze amb cadets com l'oliós S'atskij, l'astut Vinaver; amb periodistes, estudiants, intel·lectuals de gairebé tots els camps. Aquesta multitud de la Duma eren ben peixada, ben vestida; no vaig veure més que tres proletaris entre tots ells, etc.

Arribaven notícies. Els tekhintsi [1] fidels a Kornilov havien massacrat els seus guàrdies a Bijkhov, i havia escapat. Kaledin marxava cap al nord, etc. El Soviet de Moscou havia establert un Comitè Militar Revolucionari, i negociava amb el comandant de la ciutat la possessió de l'arsenal, de forma que es pugués armar als obrers.

Amb aquests fets s'hi barrejava un reguitzell astorador de rumors, distorsions i descarades mentides. Per exemple, un jove i intel·ligent cadet, antic secretari privat de Miliukov i després de Teresc'enko, ens apartà i ens explicà la presa del Palau d'Hivern.

“Els bolxevics eren dirigits per oficials alemanys i austríacs”, afirmà.

“És així?” vam respondre, educadament. “Com ho sabeu?”.

“Un amic meu hi era i els ha vist”.

“Com podia dir que eren oficials alemanys?”

“O, perquè duien uniformes alemanys!”

Hi havia centenars d'aquestes històries absurdes, i no tan sols eren solemnement publicades per la premsa anti-bolxevic, sinó cregudes per les persones més impensades—social-revolucionaris i menxevics que sempre s'havien distingit per una sòbria devoció als fets, etc.

Però més serioses eren les històries de la violència i el terrorisme bolxevics. Per exemple, es deia en negre sobre blanc que els guàrdies vermells no tan sols havien saquejat el Palau d'Hivern, sinó que havien massacrat els iunkers després de desarmar-los, havien mort alguns ministres a sang freda; i pel que fa a les soldats, la majoria havien estat violades, i moltes s'havien suïcidat per les tortures que havien patit, etc. Totes aquestes històries se les empassava senceres la gentada de la Duma. I encara pitjor, les mares i els pares dels estudiants i de les dones llegien aquests paorosos detalls, sovint acompanyats de llistes de noms, i cap al vespre la Duma començà a veure's assetjada per frenètics ciutadans, etc.

Un cas típic és el del príncep Tumanov, el cos del qual, anunciaven molts diaris, havia aparegut surant en el canal Moika. Poques hores després això ho desmentia la família del príncep, que afegia que el príncep era sota arrest, de forma que la premsa identificà el cadàver com el del general Demissov. En resuscitar també el general, vam investigar i no vam poder trobar rastre de cap cos trobat enlloc, etc.

Mentre abandonàvem l'edifici de la Duma dos minyons escolta distribuïen fulls volants [2] a l'enorme multitud que bloquejava la Nevski davant la porta—una multitud integrada gairebé completament d'homes de negoci, botiguers, tc'inuniki, oficinistes. Llegiu!

De la Duma Municipal

La Duma Municipal en la seua reunió del 26 d'octubre, davant dels esdeveniments de la jornada, decreta:


Anunciar la inviolabilitat dels habitatges privats. Mitjançant els Comitès d'Habitatge crida la població de la ciutat de Petrograd a presentar un rebuig ferm a tot intent d'entrar per la força a apartaments privats, sense renunciar a l'ús de els armes, en interès de l'autodefensa dels ciutadans.

Cap a la cantonada de la Liteini, cinc i sis guàrdies vermells i un parell de mariners havien envoltat un venedor de diaris i li demanaven que els lliuràs les còpies de la menxevic Raboc'aja Gazeta (la Gazeta Obrera). Enfadat, els escridassà, brandint el puny, mentre un dels mariners estripava els diaris que tenia al costat. Una lletja multitud s'havia aplegat al voltant, insultant la patrulla. Un petit treballador explicava detingudament a la gent i al venedor de diaris, una vegada i una altra, "hi ha la proclama de Kerenski. Diu que hem mort russos. Això provocarà un vessament de sang, etc.".

Smolni era més tens que mai, si això era possible. Els mateixos homes atrafegats en els passadissos foscos, escamots d'obrers amb rifles, dirigents carregats de portafolis que discutien, explicaven, ordenaven mentre s'afanyaven ansiosament, envoltats d'amics i ajudants. Homes literalment fora de si, que vivien prodigis de vetlla i de feina—homes sense afaitar, bruts, amb ulls envermellits, que posaven en un objectiu fix motors d'exaltació a tota velocitat. Tenien tant per fer, tant! Prendre el govern, organitzar la ciutat, mantindre lleial la guarnició, combatre la Duma i el Comitè de Salvament, mantindre a ratlla els alemanys, preparar la batalla amb Kerenski, informar les províncies de l'escaigut, propaganditzar des d'Arkhangelsk fins a Vladivostok, etc. Els funcionaris governamentals i municipals refusaven d'obeir els comissaris, la posta i els telègrafs els refusaven les comunicacions, els ferrocarrils ignoraven obstinadament les crides per trens, Kerenski venia, la guarnició no era del tot de fia, els cossacs s'esperaven per irrompre, etc. Contra ells no hi havia tan sols la burgesia organitzada, sinó tots els altres partits socialistes, tret dels social-revolucionaris d'esquerres, uns pocs menxevics internacionalistes i els socialdemòcrates internacionalistes, i fins i tot ells encara sense decidir-se. Amb ells, és cert, els obrers i les masses de soldats—els camperols en una quantitat desconeguda—però després de tot els bolxevics eren una facció política gens rica en homes preparats i educats, etc.

Riazanov apareixia per les escales de davant, explicant en una mena de pànic hilarant que ell, el comissari de comerç, no sabia res de negocis. Escales amunt seia un home tot sol a un cantó, amb barret i roba de pell de cabra que havia estat—anava a dir que “endormit”, però és clar que no havia dormit—i duia una barba de tres dies. Parava ansiosament l'atenció en un enveliop brut, i mossegava de mentres el llapis. Era Menz'inki, comissari de finances, la qualificació del qual era que una vegada havia estat oficinista en un banc francès, etc. I aquests quatre que mig corrien per la sala des de l'oficina del Comitè Militar Revolucionari, i escrivien en trossos de paper mentre corrien—aquests eren comissaris despatxats als quatre cantons de Rússia per dur les notícies, discutir o lluitar—amb els arguments o armes que els hi anassen a les mans, etc.

El Congrés havia de reunir-se a la una en un punt, i feia temps que la gran sala de reunions s'havia omplert, però a les set no hi havia encara signes del presídium, etc. Les faccions bolxevic i social-revolucionària d'esquerres eren en sessió a les sales respectives. Durant tota la vesprada Lenin i Trockij havien lluitat contra el compromís. Una part considerable dels bolxevics eren a favor d'abandonar per tal de crear un govern conjunt de tots els socialistes. “No podem resistir!” cridaven.

“Tenim massa en contra. No tenim els homes. Serem aïllats, i tot plegat caurà”. Així feien Kamenev, Riazanov i d'altres.

Però Lenin, amb Trockij al costat, restava ferm com un roc. “Que els compromisaris accepten el nostre programa i podran entrar! No cedirem ni una polzada. Si hi ha camarades que no tenen el coratge i la voluntat de gosar el que gosam, que vagen amb la resta dels covards i dels conciliadors! Amb el suport dels obrers i dels soldats continuarem endavant”.

A les set i cinc arribà un comunicat dels social-revolucionaris d'esquerres per dir que restarien en el Comitè Militar Revolucionari.


“Guaitau!” deia Lenin. “Ens segueixen!”

Poc després, mentre seiem a la taula de premsa de la gran sala, un anarquista que escrivia per diaris burgesos en proposà d'anar i esbrinar què se n'havia fet del presídium. No hi havia ningú a l'oficina de la Cai-i-ka, ni en l'oficina del Soviet de Petrograd. Sala a sala vagàvem per l'enorme Smolni. Ningú no semblava tindre la més lleugera idea d'on trobar l'òrgan governador del Congrés. Mentre caminàvem el meu company explicava les seues velles activitats revolucionàries, el seu llarg i plaent exili a França, etc. Pel que fa als bolxevics, em confià que eren persones vulgars, rudes i ignorants, sense sensibilitat estètica. Ell era un especímen real de la intelligentzia russa, etc. Així arribà a la fi a la Sala 17, l'oficina del Comitè Militar Revolucionari, i s'hi quedà plantat en mig d'una fúria d'anades i vingudes. La porta s'obrí, i aparegué un home corrent i de rostre vulgar amb uniforme sense insígnies, que semblava somriure—un somriure que, després d'un minut, hom ja veia que era un gest fixe d'extrema fatiga. Era Krilenko.

El meu amic, que era un jove elegant i d'aspecte civilitzat, féu un crit de plaer i saltà endavant.

“Nikolai Vasilievic'!” digué, estenent la mà. “No em recordes, camarada? Havíem estat plegats a la presó”.

Krilenko féu un esforç i concentrà la ment i la vista. “És clar que sí”, respongué finalment, mentre mirava l'altre de dalt a baix amb una expressió de gran amistat. “Ets S, etc. Zdra’stvuitye!” Es besaren. “Què fas en tot això?” Féu un gir amb el braç.

“O, tan sols hi faig una ullada, etc. Sembles haver tingut molta sort”.

“Sí”, respongué Krilenko, amb una certa obstinació, “la revolució proletària és un gran èxit”. Rigué. “Potser—potser, però, ens trobarem de nou a la presó!”

Quan eixirem al passadís de nou el meu amic continuà amb les explicacions. “Ja veus, sóc un seguidor de Kropotkin. Per nosaltres la revolució és un gran fracàs; no ha elevat el patriotisme de les masses. És clar que això tan sols prova que la gent no es troba preparada per la revolució, etc.”

Eren just les 8:40 quan una onada atronadora d'ovacions anunciava l'entrada del presidíum, amb Lenin—el gran Lenin—entre ells. Una figura baixa i sòlida, amb un gran cap damunt els muscles, calb i bombat. Ulls petits, nas curt i ample, boca generosa i barbeta prominent; ara afaitada, però que ja comença a omplir-se de la barba ben coneguda del seu passat i futur. Vestit en robes gastades, amb uns pantalons que li són massa llargs. Impressiona poc, per ésser l'ídol d'una multitud, estimat i reverenciat com potser ho han sigut pocs dirigents en la història. Un dirigent popular estrany—un dirigent purament per virtut de l'intel·lecte; incolor, poc humorós, sense compromisos i distant, sense idiosincràsies pintoresques—però amb el poder d'explicar idees profundes en termes senzills, d'analitzar una situació concreta. I combinada amb l'astúcia, la més gran audàcia intel· lectual.

Kamenev llegia el report de les accions del Comitè Militar Revolucionari; abolició de la pena capital en l'exèrcit, restauració del lliure dret de propaganda, alliberament d'oficials i soldats arrestats per crims polítics, ordre d'arrest de Kerenski i confiscament dels subministrament alimentaris dels magatzems privats, etc. Aplaudiment enorme.

De nou el representant de la Bund. L'atitud sense compromisos dels bolxevics suposaria l'esclafament de la revolució; per tant, els delegats de la Bund han de refusar seure per més temps en el Congrés. Crits de l'audiència, “Pensàvem que us n'havíeu anat ahir a la nit! Quantes vegades tornareu a anar-vos-en?”

Després el representant dels menxevics internacionalistes. Crits, “Què! Encara hi sou?” L'orador explicà que tan sols part dels menxevics internacionalistes abandonaren el Congrés; la resta s'hi quedaria—

“Consideram perillós i potser fins i tot mortal per la revolució transferir el poder als soviets”—interrupcions—“però sentim el nostre deure de restar en el Congrés i votar-hi contra la transferència!”


Uns altres oradors hi seguiren, aparentment sense cap ordre. Un delegat dels miners de carbó de la Conca del Don demanà al Congrés de prendre mesures contra Kaledin, que podria tallar el subministrament de carbó i d'aliments cap a la capital. Diversos soldats just arribats del front duien salutacions entusiastes dels llurs regiments, etc. Ara Lenin, que posava la mà damunt l'atril de l'orador, passava els petits ulls aclucats per tota la multitud mentre s'esperava, aparentment sense parar atenció a la llarga i continuada ovació, que durà diversos minuts. Quan s'acabà, digué simplement, “Procedirem ara a la construcció de l'ordre socialista!” De nou aquell rogit humà aclaparador.

“La primera cosa és adoptar mesures pràctiques per aconseguir la pau, etc. Oferirem la pau als pobles de tots els països bel· ligerants d'acord amb els termes soviètics—cap annexió, cap indemnització, i el dret d'autodeterminació dels pobles. Alhora, d'acord amb la nostra promesa, publicarem i repudiarem els tractats secrets, etc. La qüestió de la guerra i la pau és tan clar que crec que podem llegir, sense preàmbuls, el projecte de Proclama als Pobles de Tots els Països Bel·ligerants, etc.”

La gran boca, que semblava somriure, s'obria del tot mentre parlava; la veu era dura—no desagradable, però com si s'hagués endurit després d'anys i panys de parlar—i continuà monòtonament, amb l'efecte d'ésser capaç de continuar per sempre, etc. Per emfasitzar s'inclinava lleugerament cap endavant. Cap gest. I davant d'ell, un miler de cares senzilles que el miraven amb gairebé adoració.

Proclama als Pobles i Governs de Totes les Nacions Bel·ligerants

El govern obrer i camperol, creat per la revolució del 6 i 7 de novembre i basat en els soviets de representants d'obrers, soldats i camperols, proposa a tots els pobles bel·ligerants i als llurs governs de començar immediatament negociacions per una pau justa i democràtica.

El govern entén per pau justa i democràtica la que és desitjada per la immensa majoria dels obrers i de les classes treballadors, exhaustes i esgotades per la guerra—aquella pau que els obrers i camperols russos, després d'haver enderrocat la monarquia tsarista, no han deixat de demanar categòricament—pau immediata sense annexions (és a dir, sense la conquesta de territori exterior, sense l'annexió forçosa d'altres nacionalitats), i sense indemnitzacions.

El govern de Rússia proposa a tots els pobles bel·ligerants de concloure immediatament aquesta pau, en mostrar-se disposats a emprendre les passes decisives de negociacions necessàries per aquesta pau, tot d'una, sense el més petit endarreriment, abans de la ratificació definitiva de totes les condicions d'aquesta pau per les assemblees autoritzades del poble de tots els països i de totes les nacionalitats.

Per annexió o conquesta de territori exterior, el govern entén—d'acord amb la concepció dels drets democràtics en general, i els drets de la classe obrera en particular—tota unió a un estat gran i fort d'una nacionalitat petita o feble, sense l'expressió voluntària, clara i precisa del seu consentiment i desig; siga quin siga el moment quan s'acomplí aquesta annexió per la força, siga quin siga el grau de civilització de la nació annexionada per la força o mantinguda fora de les fronteres d'un altre estat, tant se val si aquesta nació és a Europa o en els països allunyats d'ultramar.

Si cap nació és retinguda per la força dins els límits d'un altre estat; si, malgrat el desig expressat, (tant se val si aquest desig l'expressa la premsa, reunions populars, decisions de partits polítics, o desordres i aldarulls contra l'opressió nacional), a aquesta nació no se li dóna el dret de decidir per vot lliure—sense la més mínima constricció, després de la completa retirada de les forces armades de la nació que l'ha annexionat o vol annexionar-se-la o més forta en general—la forma de la seua organització nacional i política, aquesta unió constitueix una annexió—és a dir, conquesta i acte de violència.


Continuar aquesta guerra per tal de permetre les nacions fortes i riques de dividir-se entre elles les nacionalitats febles i conquerides és considerat pel govern el crim més gran possible contra la humanitat; i el govern proclama solemnement la seua decisió de signar un tractat de pau que pose fi a aquesta guerra sota les condicions anterior, igualment justa per totes les nacionalitats sense excepció.

El govern aboleix la diplomàcia secreta, expressant davant tot el país la seua ferma decisió de conduir totes les negociacions a la llum del dia davant del poble, i procedirà immediatament a la plena publicació de tots els tractats secrets confirmats o conclosos pel govern de terratinents i capitalistes, des del març fins el 7 de novembre del 1917. Tots els articles dels tractats secrets que, com passa en la majoria de casos, tenen per objectiu procurar avantatges i privilegis pels capitalistes russos, mantindre o augmentar les annexions dels imperialistes russos, són denunciades pel govern immediatament i sense discussió.

En proposar a tots els governs i tots els pobles d'emprendre negociacions públiques per la pau, el govern es declara disposat a menar aquestes negociacions per telègraf, correu postal, o per portaveus entre els representants dels diferents països, o en una conferència d'aquests representants. Per facilitar aquests portaveus la tasca, el govern nomena els seus representants autoritzats en els països neutrals.

El govern proposa a tots els governs i pobles de tots els països bel·ligerants de concloure un armistici imemdiat, alhora que suggereix que l'armistici dure si més no tres mesos, període en el qual és perfectament possible, no tan sols sostindre tots els diàlegs necessaris entre els representants de totes les nacions i nacionalitats sense excepció que han entrat en la guerra o s'hi han vist forçades a participar, sinó també per convocar assemblees autoritzades de representants del poble tots els països amb l'objectiu de l'acceptació definitiva de les condicions de pau.

En adreçar aquesta oferta de pau als governs i als pobles de tots els països bel·ligerants, el govern obrer i camperol provisional de Rússia s'adreça igualment i en particular als obrers conscients de les tes nacions més dedicades a la humanitat i les tres nacions més importants entre les que prenen part en la present guerra—Anglaterra, França i Alemanya. Els obrers d'aquests països han retut els més grans serveis a la causa del progrés i del socialisme. Els espléndids exemples del moviment cartista a Anglaterra, la sèrie de revolucions, d'importància històrica mundial, realitzades pel proletariat francès—i, finalment, a Alemanya, la històrica lluita contra les lleis d'excepció, un exemple pels obrers de tot el món d'acció perllongada i obstinada, i la creació de les organitzacions formidables de proletariats alemanys—tots aquests models d'heroïsme proletari, aquests monuments d'història, són per nosaltres una segura garantia que els obrers d'aquests països entendran el deure que se'ls imposa d'alliberar la humanitat dels horrors i de les conseqüències de la guerra; i que aquests obrers, per una acció decisiva, enèrgica i continuada, ens ajudaran a dur cap a una conclusió exitosa la causa de la pau—i alhora la causa de l'alliberament de les masses treballadores explotades de tot l'esclavatge i de tota l'explotació.

Quan el greu tro d'aplaudiment s'havia esvaït, Lenin parlà de nou:

“Proposam al Congrés de ratificar aquesta declaració. Ens adreçam als governs així com als pobles, ja que una declaració que tan sols s'adreçàs als pobles dels països bel· ligerants podria endarrerir la conclusió de la pau. Les condicions de la pau, elaborades durant l'armistici, seran ratificades per l'Assemblea Constituent. En fixar la durada de l'armistici en tres mesos, desitjam d'oferir als pobles un descans tan llarg com siga possible després d'aquest extermini cruent, i prou temps per elegir els llurs representants. Aquesta proposta de pau trobarà resistència per part dels governs imperialistes—no ens enganyam en aquest punt. Però esperam que la revolució aviat esclate en tots els països bel·ligerants; és per això que ens adreçam especialment als obrers de França, Anglaterra i Alemanya, etc.

“La revolució del 6 i 7 de novembre”, acabava, “ha obert l'era de la revolució social, etc. El moviment obrer, en el nom de la pau i el socialisme, triomfarà i assolirà el seu destí, etc.


Hi havia quelcom tranquil i poderós en tot això, que elevava les ànimes dels homes. Era comprensible perquè la gent creia quan Lenin parlava, etc.”

Per aclamació es decidí ràpidament que tan sols als representants de les faccions polítiques se'ls permetés de parlar sobre la moció i que els oradors es limitassen a quinze minuts.

Primer Karelin dels social-revolucionaris d'esquerres. “La nostra facció no ha tingut l'oportunitat de proposar esmenes al text de la proclama; és un document privat dels bolxevics. Però votarem a favor perquè hi estem d'acord amb l'esperit, etc.”

Pels socialdemòcrates internacionalistes Kramarov, alt, carregat d'esquena i curt de vista—destinat a aconseguir una certa notorietat com a bufó de l'oposició. Tan sols un govern integrat per tots els partits socialistes, deia, podia posseir l'autoritat per prendre una acció tan important. Si es formàs una coalició socialista, la seua facció donaria suport a tot el programa; si no, tan sols en part. Pel que fa a la proclama, els internacionalistes eren en general d'acord amb els punts principals, etc.

Després un darrere l'altre, en mig d'un entusiasme creixent; la socialdemocràcia ucraïnesa, a favor; la socialdemocràcia lituana, a favor; els socialistes populars, a favor; la socialdemocràcia polonesa, a favor; els socialistes polonesos, a favor—però s'estimarien més una coalició socialista; la socialdemocràcia letona, a favor, etc. Quelcom hi havia d'inspirat en aquests homes. Un parlava de la “propera revolució mundial, de la qual som l'avantguarda”; un altre de “la nova era de fraternitat, on tots els pobles esdevindran una gran família, etc.” Un membre individual cridava a la concurrència. “Hi ha una contradicció”, deia. “Primer oferiu pau sense annexions ni indemnitzacions, i després díeu que considerareu tota oferta de pau. Considerar vol dir acceptar, etc.”

Lenin era dempeus. “Volem una pau justa, però no ens fa por una guerra revolucionària, etc. Probablement els governs imperialistes no respondran la nostra crida—però no emetrem cap ultimàtum al que se li puga dir fàcilment que no, etc. Si el proletariat alemany s'adona que som disposats a considerar tota oferta de pau, això potser serà la darrera gota que farà vessar el got—la revolució esclatarà a Alemanya, etc.

“Consentim d'examinar totes les condicions de pau, però això no vol dir que les haguem d'acceptar, etc. Per algunes dels nostres termes lluitarem fins a la fi—però possiblement pels altres serà impossible de continuar la guerra, etc. Després de tot, volem posar fi a la guerra, etc.”

Eren exactament les 10:35 quan Kamenev demanà que tothom qui fos a favor de la proclama aixecàs les cartulines. Un delegat gosà d'elevar la mà en contra, però la forta i sobtada escridassada al voltant seu va fer que ràpidament l'abaixàs, etc. Unànim.

Sobtadament, per impuls comú, ens trobavem dempeus, cantusejant pelgats en un uníson regular i ascendent la Internationale. Un vell soldat de cabells grisos plorava com un infant. Aleksandra Kollontai s'eixugava ràpidament les llàgrimes. El so immens omplia tota la sala, topava amb finestres i portes i eixia cap al cel serè. “La guerra ha acabat! La guerra ha acabat!” deia un jove treballador prop meu, amb el rostre lluent. I quan s'havia acabat, mentre restàvem amb una certa timidesa incòmoda, algú de darrera la sala cridava, “Camarades! Recordam els qui han mort per la llibertat!” Així començàrem a cantar la Marxa Fúnebre, aquell lent, melangiós i tot així triomfant cant, tan rús i tan commovedor. La Internationale és un ritme aliè, després de tot. La Marxa Fúnebre semblava la mateixa ànima d'aquestes fosques masses els delegats de les quals seien en aquesta sala, construint a partir de visions fosques una nova Rússia—i potser més.

Vau caure en fatal lluita per la llibertat del poble, per l'honor del poble, etc. Donàreu les vides i tot el que estimàveu, patíreu en horribles presons,


anàreu a l'exili encadenats, etc. Sense un mot duieu les cadenes perquè no podíeu ignorar els germans que patien, perquè creieu que la justícia és més forta que l'espasa, etc. Arribarà el temps quan la vida que heu lliurat comptarà Aquest temps s'apropa, quan la tirania cau el poble s'alça, gran i lliure! Adéu-siau, germans, escollíreu un noble camí. Us segueix un nou i jove exèrcit disposat a morir i patir, etc. Adéu-siau, germans, escollíreu un noble camí, a la vostra tomba jurarem lluitar, treballar per la llibertat i la felicitat del poble, etc.

Per això hi jeien els màrtirs de març, en la tomba fraternal del Camp de Mart; per això milers i desenes de milers havien mort en les presons, en l'exili, en les mines siberianes. No havia resultat com esperaven que resultaria, ni tampoc com la intelligentzia desitjava; però havia arribat - rudament, durament, impacient de fórmules, menyspreadora de sentimentalismes, real, etc.

Lenin llegia el Decret de la Terra:

(1.) Tota propietat privada de la terra s'aboleix immediatament sense compensació.

(2.) Totes les finques de terratinents, i totes les terres que pertanyen a la Corona, als monestirs, les terres de l'església amb tot el bestiar viu i propietat inventariada, edificis i totes les instal·lacions, es transfereixen a la disposició dels Comitès Agraris locals i als soviets de representants dels camperols de cada districte, fins que es reunesca l'Assemblea Constituent.

(3.) Qualsevol dany de qualsevol mena fet a la propietat confiscada que d'ara endavant pertany a tot el poble, es considera un crim seriós, punible pels tribunals revolucionaris. Els soviets de representants de camperols de districte prendran totes les mesures necessàries pel manteniment de l'ordre més estricte durant la presa de les finques de terratinents, per determinar-ne les dimensions de les parcel·les de terra i quines són subjectes de confiscació, per l'elaboració d'un inventari de tota la propietat confiscada, i per la protecció revolucionària més estricta de tota la propietat agrària de la terra, amb tots els edificis, instal·lacions, bestiar, abastiment de productes, etc., que passe a les mans del poble.

(4.) Com a guia durant la realització de les grans reformes agràries fins a la resolució final de l'Assemblea Constituent, serviran el següent nakaz [3] (instruccions) camperol, elaborat en base a 242 nakazi camperols locals pel consell editorial de la “Izviestia del Sovient Panrús de Representants Camperols", i publicat en el n. 88 de la dita “Izviestia” (Petrograd, n.88, 19 d'agost del 1917).

La terra dels camperols i dels cossacs que serveixen en l'exèrcit no serà confiscada.

“Això no és”, explicava Lenin, “el projecte de l'ex-ministre C'ernov, que parlava d'‘erigir un marc’ i provava de realitzar reformes des de dalt. Des de sota, en el lloc, es decidiran les qüestions de la divisió de la terra. La quantitat de terra rebuda per cada camperol variarà d'acord amb la localitat, etc.

“Sota el govern provisional, els pomieshtchiki refusaren de pla d'obeir les ordres dels Comitès Agraris—els Comitès Agraris projectats per Lvov, creats per S'ingariov, i administrats per Kerenski!”

Abans que els debats poguessen començar un home es va fer pas violentament entre la gentada i pujà a la plataforma. Era Pianikh, membre del Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, i era ben excitat.

“El Comitè Executiu del Soviet Panrús de Representants de Camperols protesta contra la detenció dels nostres camarades, els ministres Salazkin i Mazlov!” deixà anar durament als rostres de la gentada, “en demanam l'immediat alliberament. Són ara a la fortalessa de Pere-Pau. Hem de tindre una acció immediata! No hi ha moment a perdre!”


Un altre el seguia, un soldat amb la barba desarreglada i ulls flamejants. “Seieu ací i parlau de lliurar la terra als camperols, i cometeu un acte de tirans i usurpadors contra els representants elegits pels camperols! Us ho dic—” aixecà el puny, “si els hi han danyat un pèl del cap, tindreu una revolta entre mans!” La multitud s'agità confusa.

Llavors s'alçà Trockij, calmat i verinós, conscient del poder, saludat amb un rugit. “Ahir, el Comitè Militar Revolucionari decidí l'alliberament dels ministres social-revolucionaris i menxevics Mazlov, Salazkin, Gvozdov i Maliankovic—en principi. Que encara siguen a Pere i Pau és tan sols perquè hem tingut moltes coses a fer, etc. Restaran detinguts, però, a domicili fins que haguem investigat la llur complicitat en els actes traïdorencs de Kerenski durant l'afer Kornilov!”

“Mai”, cridà Pianikh, “en cap revolució no s'havien vist coses com les que passen ací!”

“Anau errat”, respongué Trockij. “Coses així s'han vist fins i tot en aquesta revolució. Centenars dels nostres camarades foren arrestats en els dies de juliol, etc. Quan la camarada Kollontai fou alliberada de la presó per ordre mèdica, Avksentiev li col·locà a la porta de casa dos ex-agents de la policia secreta del tsar!” Els camperols es retiraren, remugant, mentre els seguien comentaris irònics.

El representant dels social-revolucionaris d'esquerres parlà del Decret Agrari. Si bé hi era d'acord en principi, la seua facció no podia votar sobre la qüestió abans de discutir-la. El Soviet de Camperols hauria d'ésser consultat, etc.

Els menxevics internacionalistes, també, insistien en una votació de partit.

Llavors el dirigent dels maximalistes, l'ala anarquista dels camperols: “Hem d'honorar al partit polític que aprova una llei així el primer dia, sense haver-ne dit res!”

Un camperol típic era a la tribuna, cabell llarg, botes i abric de pell d'ovella, que clamava a tots els cantons de la sala. “Salut, camarades i ciutadans”, deia. “Hi ha cadets a fora. Vau arrestar els nostres camperols socialistes—per què no els arrestau a ells?”

Era el senyal per un debat de camperols excitats. Era precisament com el debat dels soldats de la nit abans. Ací hi havia els proletaris real de la terra, etc.

“Aquells membres del Comitè Executiu, Avksentiev i la resta, que pensàvem que eren protectors dels camperols—són també únicament cadets! Arrestau-los! Arrestau-los!”

Un altre, “qui són aquests Pianikh, aquests Avksentiev? No són pas camperols! Tan sols mouen la cua!”

Com s'alçà la multitud, en reconèixer els germans!

Els social-revolucionaris d'esquerres proposaren una aturada de mitja hora. Mentre els delegats eixien, Lenin s'alçava en el seu lloc.

“No hem de perdre temps, camarades! Notícies de la màxima importància per Rússia han d'ésser a la premsa demà al matí. Cap retràs!”

I per damunt de l'escalfada discussió, retrets, picades de peu, s'hi podia sentir la veu d'un emissari del Comitè Militar Revolucionari, que cridava, “a la sala 17 necessiten quinze agitadors ja! Per anar al front!”.

Eren gairebé dues hores i mitja després que els delegats haguessen tornat, que el presídium pujà a la plataforma, i la sessió es reemprengué amb la lectura de telegrames de regiment rere regiment, que anunciaven la llur adhesió al Comitè Militar Revolucionari.

D'una forma agradable la reunió guanyava moment. Un delegat de les tropes russes del front macedoni parlava amargament de la llur situació. “Patim allà més per l'amistat dels nostres ‘allies’ que per l'enemic”, deia. Representants del Desè i Dotzè Exèrcits, tot just arribats afanyadament, reportaven, “us donam suport


amb totes les forces!” Un soldat-camperol protestava contra l'alliberament dels “socialistes traïdors, Mazlov i Salazkin”; pel que fa al Comitè Executiu del Soviet de Camperols, caldria arrestar-lo en masse! Ací hi havia el discurs revolucionari real, etc. Un representant de l'Exèrcit Rus a Pèrsia declarava que tenia instruccions per demanar tot el poder als soviets, etc. Un oficial ucraïnès, que parlava en la llengua nadiua: “No hi ha nacionalisme en aquesta crisi, etc. Da zdravstvuyet la dictadura proletària de tots els països!” Aquest diluvi d'alts i forts pensaments deixava clar que Rússia mai no tornaria a vegetar!

Kamenev remarcà que les forces anti-bolxevics provaven de desencadenar desordres per tot arreu, i llegia una crida al Congrés de tots els Soviets de Rússia:

El Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers i de Soldats, que inclou alguns representants de camperols, crida als soviets locals per prendre mesures enèrgiques per oposar-se a tota acció contra-revolucionària anti-jueva i tot pogrom, siga la que siga. L'honor de la revolució dels obrers, camperols i soldats demana que no es tolere cap pogrom.

La Guàrdia Vermella de Petrograd, la guarnició i els mariners revolucionaris han mantingut un ordre complet en la capital.

Obrers, soldats i camperols, hauríeu de seguit a tot arreu l'exemple dels obrers i soldats de Petrograd.

Camarades soldats i cossacs, en vosaltres cau el deure d'assegurar el veritable ordre revolucionari.

Tota la Rússia revolucionària i el món sencer tenen els ulls posats en vosaltres, etc.

A les dues en punt el Decret Agrari fou sotmès a votació, amb tan sols un vot en contra i els delegats camperols esclataren de joia, etc. Així avançaren els bolxevics, de forma irresistible, superant vacil· lacions i oposicions—l'única gent a Rússia que tenia un programa definit d'acció mentre els altres parlaren durant vuit mesos.

Ara s'alçava un soldat, esprimatxat, desarrapat i eloqüent, per protestar contra l'article del nakaz que tendia a privar els desertors militars d'una participació en les concessions de terra rural. Escridassat i ultratjat al principi, el seu discurs simple i commovedor va conduir finalment a un silenci. “Forçat contra la seua voluntat en la carnisseria de les trinxeres”, cridava, “que vosaltres mateixos, en el decret de pau, heu votat com a absurda i horrible, saluda la revolució amb esperança de pau i llibertat. Pau? El govern de Kerenski el força de nou a avançar fins a Galítzia per massacrar i ésser massacrat; a les seues crides pau, Teresc'enko simplement se'n reia, etc. Llibertat? Sota Kerenski trobà els seus comitès reprimits, els diaris interceptats, els oradors de partit empresonats, etc. A casa en el seu poble, els terratinents desafiaven el seu comitè agrari, empresonaven els seus camarades, etc. A Petrograd la burgesia, en aliança amb els alemanys, sabotejaven l'alimentació i la munició de l'exèrcit, etc. Anava sense botes ni roba, etc. Qui el forçà a desertar? El govern de Kerenski, que heu enderrocat!” A la fi hi hagué aplaudiments.

Però un altre soldat ho denuncià acaloradament: “el govern de Kerenski no és una pantalla rera la qual es puga fer feina bruta com la deserció! Els desertors són poca-vergonyes, que fugen de casa i deixen morir els camarades sols a les trinxeres! Tot desertor és un traïdor, i se l'hauria de castigar, etc.” Agitació, crits de “Do

volno! Teesc'e!” Kamenev proposà afanyadament de deixar la qüestió a la decisió del govern. [4]

A les 2.30 de la matinada s'hi sentia una atmosfera tensa. Kamenev llegia el decret de Constitució de Poder:

Fins a la reunió de l'Assemblea Constituent, es forma un govern provisional obrer i camperol, que es denominarà Consell de Comissaris del Poble.

L'administració de les diferents branques de l'activitat estatal es confiaran a comissions, la composició de les quals es regularà per assegurar la realització del programa del Congrés, en estreta unió amb les organitzacions de masses de treballadors, treballadores, mariners, soldats, camperols i empleats administratius. El poder governamental es confia a un collegium fet de presidents d'aquestes comissions, és a


dir, al Consell de Comissaris del Poble. [5]

El control sobre les activitats dels comissaris del poble, i el dret de substituir-los, pertanyerà al Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers, de Camperols i de Soldats, i al seu Comitè Central Executiu.

Silenci calmat; mentre llegia la llista de comissaris, aplaudiments després de cada nom, especialment després de Lenin i Trockij.

President del Consell: Vladimir Ulianov (Lenin) Interior: A. E. Rijkov Agricultura: V. P. Miliutin Treball: A. G. Shliapnikov Afers militars i navals—un comitè integrat per V. A. Avseenko (Antonov), N. V. Krijlenko, i F. M. Dijbenko. Comerç i indústria: V. P. Nogin Edicació popular: A. V. Lunac'arskij Finances: E. E. Skvortsov (Stepanov) Afers exteriors: L. D. Bronstein (Trockij) Justícia: G. E. Oppokov (Lomov) Abastiments: E. A. Teodorovic' Correus i Telègrafs: N. P. Avilov (Gliebov) President de les Nacionalitats: I. V. Djugashvili (Stalin) Ferrocarrils: A designar posteriorment.

Hi havia baionetes als extrems de la sala, baionetes entre mig dels delegats; el Comitè Militar Revolucionari armava tothom, el bolxevisme s'armava per la batalla decisiva amb Kerenski, el soroll de les trompetes del qual arribava amb el vent del sud-oest, etc. De mentres ningú no anava a casa; al contrari centenars de nou vingut hi entraven, omplint la gran sala sòlida amb soldats i treballadors de rostre dur que seguien dempeus hores i hores, infatigables. L'aire era dens pel fum de cigarretes, i alè humà, i l'olor de roba bruta i suor.

Avilov del consell de Novaja Z'izn parlava en nom dels socialdemòcrates internacionalistes i de la resta de menxevics internacionalistes; Avilov, amb el seu rostre jove i intel·ligent, semblava fora de lloc amb el seu elegant abric.

“Hem de demanar-nos cap a on anam, etc. La facilitat amb la qual el govern de coalició fou sorprès no es pot explicar per la força de l'ala esquerra de la democràcia, sinó tan sols per la incapacitat del govern d'oferir al poble pau i pa. I l'esquerra no pot mantindre's en el poder si no pot resoldre aquestes qüestions, etc."

“Pot donar pa al poble? El gra és escàs. La majoria de camperols no seran amb vosaltres, ja que no els podeu oferir la maquinària que necessiten. El combustible i d'altres necessitats primàries són gairebé impossibles d'aconseguir, etc.

“Pel que fa a la pau, això serà encara més difícil. Els aliats refusaren de parlar amb Skobeliev. Mai no acceptaran la proposta de conferència de pau de vosaltres. No us reconeixeran ni Londres ni París, ni tampoc Berlín, etc.

“No podeu comptar amb l'ajut efectiu del proletariat dels països aliats, perquè en la majoria de països és ben lluny de la lluita revolucionària; recordau, la democràcia aliada fou incapaç de convocar ni tan sols la Conferència d'Estocolm. Pel que fa als socialdemòcrates alemanys, tot just he parlat amb el camarada Goldenberg, un dels nostres delegats a Estocolm; li van dir els representants de l'extrema esquerra que la revolució a Alemanya era impossible durant la guerra, etc.” Ací les interrupcions es feren més duradores i seguides, però Avilov prosseguia.

“L'aïllament de Rússia resultarà faltament o en la derrota de l'exèrcit rus davant els alemanys, i l'arranjament


d'una pau entre la coalició austro-alemanya i la coalició franco-britànica a expenses de Rússia—o en una pau separada amb Alemanya.

“M'he assabentat que els ambaixadors aliats es preparen per anar-se'n, i que els Comitès de Salvament del País i la Revolució es formen a totes les ciutats de Rússia, etc.

“Cap partit no pot vèncer aquestes enormes dificultats. La majoria del poble, que dona suport a un govern socialista de coalició, és l'única que pot realitzar la revolució, etc.

“Llavors llegia la resolució de les dues faccions:

En reconèixer que pels salvament de les conquestes de la revolució és indispensable immediatament de constituir un govern basat en la democràcia revolucionària organitzada en els Soviets de Representants d'Obrers, de Soldats i de Camperols, en reconèixer a més que la tasca d'aquest govern és l'assoliment més ràpid possible de la pau, la transferència de la terra a mans dels comitès agraris, l'organització del control sobre la producció industrial, i la convocatòria de l'Assemblea Constituent en la data decidida, el Congrés nomena un comitè executiu per constituir aquest govern després d'un acord amb els grups de4 la democràcia que prenen part en el Congrés.

Malgrat l'exaltació revolucionària de la multitud triomfant, el raonament fred i tolerant d'Avilov els havia sacsejat. Al final, els crits i els xiulets s'esvairen, i quan acabà hi havia fins i tot qui aplaudia.

Karelin el seguí—també jove, sense por, amb una sinceritat de la qual ningú no dubtava—pels social-revolucionaris d'esquerres, el partit de Maria Spiridonova, el partit que gairebé tot sol seguia als bolxevics, i que representava als camperols revolucionaris.

“El nostre partit ha refusat d'entrar al Consell de Comissaris del Poble perquè no volem separar-nos per sempre de la part de l'exèrcit revolucionàri que abandonà el Congrés, una separació que ens faria impossible de servir com a intermediaris entre els bolxevics i els altres grups de la democràcia, etc. I aquest és el nostre prinicipal deure en aquest moment. No podem sostindre cap govern tret d'un govern de coalició socialista, etc.

“Protestam, a més, contra la conducta tirànica dels bolxevics. Els nostres comissaris han sigut foragitats dels llurs càrrecs. Al nostre únic òrgan, Znamia Truda (Bandera del Treball) li van prohibir d'aparèixer ahir, etc.

“La Duma Central forma un poderós Comitè de Salvament del País i de la Revolució, per combatreu-us. Ja sou aïllats, i el vostre govern no té el suport de cap altre grup democràtic, etc.

I ara Trockij pujava a la tribuna, confiat i dominant,. amb aquella expressió sarcàstica de la boca que gairebé era una befa. Parlava, en un veu dringadissa, i la gran multitud d'alçava davant seu.

“Aquestes consideracions dels perills de l'aïllament del nostre partit no són noves. En les vespres de la insurrecció la nostra derrota fatal també fou predita. Tothom era contra nostra; tan sols una facció dels social-revolucionaris de l'esquerra era amb nosaltres en el Comitè Militar Revolucionari. Com és que fórem capaços d'enderrocar el govern gairebé sense vessament de sang?... Aquest fet és la prova més colpidora que no érem aïllats. En realitat, era el govern provisional qui era aïllat; els partits democràtics que marxaven en contra nostra eren aïllats, són aïllats, i per sempre separats del proletariat!

“Parlen de la necessitat d'una coalició. Hi ha tan sols una coalició possible—la coalició dels obrers, soldats i camperols pobres; i és honor del nostre partit haver realitzat aquesta coalició, etc. A quina mena de coalició es referia Avilov? Una coalició amb els qui donaven suport al govern de traïció al poble? Una coalició no sempre afegeix força. Per exemple, podíem haver organitzat la insurrecció amb Dan i Avksentiev en els nostres rengles?” Riallades.

“Avksentiev ens donava poc pa. Ens forniria més una coalició amb els oborontsi? Entre els camperols i


Avksentiev, que ordenaren la detenció dels Comitès Agraris, hem triat els camperols! La nostra revolució restarà com la revolució clàssica de la història, etc.

“Ens acusen de refusar un acord amb els altres partits democràtics. Però som nosaltres els culpables? O hauríem de culpar, com assenyalar Karelin, a un ‘malentès’? No, camarades. Quan un partit en plena marea de la revolució, encara amb ferum de pòlvora, arriba a dir, ‘Vet ací el poder—el pren!’—i quan als qui se'ls ofereix es passen a l'enemic, això no és un malentès, etc. és una declaració de guerra despietada. I no som nosaltres els qui hem declarat la guerra, etc.

“Avilov ens amenaça amb el fracàs dels nostres esforços per la pau—si restam ‘aïllats’. Repetesc, no veig com una coalició amb Skobeliev, o fins i tot amb Teresc'enko, pot ajudar-nos a aconseguir la pau! Avilov prova d'espantar-nos amb l'amenaça d'una pau a costa nostra. I jo responc que en qualsevol cas, si Europa continua sota el govern de la burgesia imperialista, la Rússia revolucionària perdrà inevitablement, etc.

“Hi ha tan sols dues alternatives; o la revolució russa crea un moviment revolucionari a Europa, o les potències europees destruiran la revolució russa!”

L'ovacionaren amb una immens aplaudiment escruixidor, esperonats per la seua gosadia, amb el pensament d'ésser els campions de la humanitat. I des d'aquell moment hi hagué quelcom conscient i decidit sobre les masses insurrectes, en totes les llurs accions, que mai no els abandonà.

Però des de l'altra banda, també, la batalla prenia forma. Kamenev reconegué un delegat del Sindicat de Ferroviaris, de rostre dur i constitució massissa, amb un posat d'hostilitat implacable. Llençà una bomba.

“En nom de l'organització més forta de Rússia deman el dret de parlar, i us dic: el Vikzhel m'encarrega de fer conèixer la decisió del sindicat respecte la constitució del poder. El Comitè Central refusa absolutament de donar suport als bolxevics si persisteixen en aïllar-se de tota la democràcia de Rússia!” Enrenou immens per tota la sala.

“El 1905, i en els dies de Kornilov, els Ferroviaris foren els millors defensors de la revolució. Però no ens convidàreu al vostre congrés—” Crits, “Era la vella Cai-i-ka la que no us convidà!” L'orador no hi parà atenció. “No reconeixem la legalitat d'aquest Congrés; d'ençà de la retirada dels menxevics i dels social-revolucionaris no hi ha un quòrum legal, etc. El Sindicat dóna suport a la vella Cai-i-Ka, i declara que el Congrés no té dret d'elegir un nou Comitè, etc.

“El poder hauria d'ésser un poder socialista i revolucionari, responsable davant dels òrgans autoritzats de tota la democràcia revolucionària. Fins a la constitució d'aquest poder, el Sindicat de Ferroviaris, que refusa de transportar tropes contra-revolucionàries a Petrograd, prohibeix alhora l'execució de qualsevol ordre sense el consentiment del Vikzhel. El Vikzhel també pren a les mans tota l'administració dels ferrocarrils de Rússia”.

Al final amb prou feines es podia deixar sentir en mig de la furiosa tempesta d'insults que li llençaven. Però era un colp dur—que es podia veure en la preocupació dels rostres del presídium. Kamenev, però, respongué simplement que no hi podia haver dubte de la legalitat del Congrés, ja que fins i tot el quòrum establert per la vella Cai-i-Ka s'havia superat—malgrat la secessió dels menxevics i dels social-revolucionaris, etc.

Llavors arribà la votació de la Constitució de Poder, que ratificà el Consell de Comissaris del Poble amb una enorme majoria, etc.

L'elecció de la nova Cai-i-ka, el nou parlament de la República Russa, tingué lloc en quinze minuts comptats. Trockij anuncià la seua composició: 100 membres, dels quals 70 bolxevics, etc. Pel que fa als camperols, i les faccions separades, se'ls hi havia de reservar places. “Donam la benvinguda al govern a tots els partits i grups que adopten el nostre programa”, finalitzava Trockij.

I llavors es dissolgué el Segon Congrés Panrús de Soviets, de forma que els membres poguessen afanyar-se a arribar a casa, en els quatre extrems de Rússia, i comunicar els grans esdeveniments, etc.


Eren gairebé les set quan despertàrem els conductors i motoristes adormits dels tramvies que el Sindicat de Treballadors del Tramvia sempre mantenien a Smolni per dur els delegats soviètics a casa. En el cotxe atapaït hi havia menys hilaritat feliç que la nit abans, pensava. Molts semblaven preocupats; potser es deixen a ells mateixos, “ara que som els amos, com podrem fer la nostra?”

Davant de la porta de casa ens aturà a les fosques una patrulla armada de ciutadans i ens examinà curosament. La proclama de la Duma feia el seu efecte, etc.

La mestressa ens sentí arribar, i sortí vestida únicament amb una bata rosa.

El Comitè de la Finca ha demanat de nou que prengueu el vostre torn de guàrdia amb la resta dels homes”, va dir.

“Quina és la raó d'aquesta guàrdia?”

“Protegir la finca i les dones i les criatures”.

“De qui?”

“De lladres i assassins”.

“Però suposau que arriba un comissari del Comitè Militar Revolucionari a la recerca d'armes?”

“O, això és el que diran que són, etc. I, a banda, quina és la diferència?”

Vaig afirmar solemnement que el cònsol havia prohibit a tots els ciutadans americans de dur armes—especialment prop de la intelligentzia russa, etc.

Notes

[1] Crides i proclames

Del Comitè Militar Revolucionari, 8 de novembre:

“A tots els Comitès d'Exèrcit i a tots els Soviets de Representants de Soldats.

“La guarnició de Petrograd ha enderrocat el govern de Kerenski, que s'havia alçat contra la reolució i el poble... En enviar aquestes notícies al Front i al país, el Comitè Militar Revolucionari demana a tots els soldats de restar alerta davant la conducta dels oficials. Els oficials que no es declaren francament i obertament per la revolució s'haurien d'arrestar immediatament com a enemics.

“El Soviet de Petrograd interpreta el programa del nou govern com: proposta immediata d'una pau democràtica i general, el trasllat immediat de grans latifundis als cammperols, i la convocatòria honesta de l'Assemblea Constituent. L'exèrcit revolucionari popular no ha de permetre que tropes de moral dubtosa siguen enviades a Petrograd. Actuau mitjançant discussions, mitjançant la persuasió moral—però si això fracassa, aturau el moviment de tropes amb una força implacable.

“La present ordre s'ha de llegir immediatament a totes les unitats militars de cada branca del servei. Qualsevol que amaga el coneixement d'aquest ordre a les masses de soldats... comet un seriós crim contra la revolució, i serà castigat amb tot el rigor de la llei revolucionària.

“Soldats! Per la pau, pel pa, i pel govern popular!”

“A tots els comitès de cos, de divisió, de regiment i de companyia del front i d la reraguarda, i a tots els Soviets de Representants d'Obrers, de Soldats i de Camperols.

“Soldats i oficials revolucionaris!

“El Comitè Militar Revolucionari, per acord de la majoria dels obrers, soldats i camperols, ha decretat que el general Kornilov i tots els còmplices de la seua conspiració siguen duts immediatament a Petrograd, per empresonar-los en la Fortalessa de Pere i Pau i se'ls pose a disposició d'un tribunal marcial militar revolucionari, etc.

“Tots els qui es resistesquen a l'execució d'aquest decret són declarats pel Comitè traïdors a la revolució, i les llurs ordres es declaren d'ara endavant nul·les i buides”.


El Comitè Militar Revolucionari Vinculat al Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petrograd.

“A tots els soviets provincials i de districte de representants d'obrers, de soldats i de camperols.

“Per resolució del Congrés Panrús dels Soviets, tots els membres arrestats dels Comitès Agraris són posats immediatament en llibertat. Els comissaris que els arrestaren han d'ésser arrestats.

“Des d'aquest moment tot el poder pertany als soviets. Els comissaris del govern provisional són destituïts. Els presidents dels diversos soviets locals són convidats a entrar en relacions directes amb el govern revolucionari”.

Comitè Militar Revolucionari.

[2] Protesta de la Duma municipal “La Duma Central de la ciutat, elegida segons els principis més democràtics, ha pres la càrrega de gestionar els afers municipals i els abastiments alimentaris en temps de la més gran desorganització. En l'actualitat el partit bolxevic, tres setmanes abans de les eleccions a l'Assemblea Constituent, i malgrat l'amenaça de l'enemic exterior, en haver deposat per la força armada l'única autoritat revolucionària legal, fa intents contra els drets i la independència de l'autogovern municipal, en demanar la submissió als seus comissaris i a la seua autoritat il· legal.

“En aquest moment terrible i tràgic la Duma de la Ciutat de Petrograd, davant dels seus representats, i de tot Rússia, declara fortament que no se sotmetrà a cap tort en els seus drets i independència, i que restarà en el lloc de responsabilitat al qual l'ha cridada la voluntat de la població de la capital.

“La Duma Central de la Ciutat de Petrograd crida a totes les dumes i zemstvos de la República Russa a aplegar-se per la defensa d'una de les més grans conquestes de la revolució russa—la independència i inviolabilitat de l'autogovern popular”.

[3] Decret Agrari—“Nakaz” dels Camperols La qüestió agrària tan sols la pot tractar de forma permanent l'Assemblea Constituent general.

La solució més equitativa de la qüestió agrària hauria d'ésser la següent:

1. S'aboleix per sempre el dret de propietat privada de la terra; la terra no es pot vendre, ni cedir, ni hipotecar, ni alienar de cap manera. Totes les terres dominicals, les terres vinculades a títols, les terres que pertanyen al gabinet de l'emperador, als monestirs, esglésies, terres possessió, terres reservades, finques privades, terres comunals, possessions camperoles, i d'altres, es confisquen sense compensació, i esdevenen propietat nacional, i es posen a disposició dels treballadors que les cultiven.

Els qui siguen perjudicats per aquesta transformació social dels drets de propietat tenen dret de rebre ajut públic durant el temps necessari per adaptar-se a les noves condicions d'existència.

2. Totes les riqueses del subsòl—minerals, petroli, carbó, sal, etc.—així com els boscos i aigües que tinguen una importància nacional, esdevenen la propietat exclusiva de l'estat. Tots els corrents menors, llacs i boscos es posen en mans de les comunitats, a condició que les gestionen els òrgans locals de govern.

3. Tots les parcel·les cultivades científicament—horts, plantacions, vivers, terres de llavors, hivernacles i d'altres—no es dividiran, sinó que es transformaran en granges model i passaren a mans de l'estat o de la comunitat, segons la grandària i importància.

Edificis, terres comunals i pobles amb horts privats i fruiters resten en mans dels actuals propietaris; les dimensions d'aquestes parcel·les i les taxes de contribució per usar-les les fixarà la llei.

4. Tots els estables, els establiments governamentals i privats de ramaderia i d'aviram, i d'altres, es confisquen i esdevenen propietat nacional, transferint-se bé a l'estat o a la comunitat, segons la grandària i importància.

Tota qüestió de compensació per l'anterior és dins la competència de l'Assemblea Constituent.

5. Tota la propietat agrícola inventariada de les terres, maquinària i ramat confiscats es transfereixen sense compensació a l'estat o a la comunitat, segons la quantitat i importància.

La confiscació d'aquesta maquinària o ramat no s'aplicarà a les petites propietats de camperols.

6. El dret d'ús de la terra es garanteix a tots els ciutadans, sense distinció de sexe, que vulguen treballar la terra per ells mateixos, amb l'ajut de la família, o associats, i tan sols en la mesura que siguen capaços de treballar. No es permet el lloguer de treball.

En cas d'incapacitat per treballar d'un membre de la comuna per un període de dos anys, la comuna estarà obligada a retre-li assistència durant aquest temps treballant la seua terra en comú.


Els pagesos que per edat avançada o malaltia hagen perdut permanentment la capacitat de treballar la terra per ells mateixos, hauran de lliurar-la i rebre a canvi una pensió governamental.

7. L'ús de la terra s'hauria racionalitzar—és a dir, la terra es dividirà entre els treballadors segons les condicions local, la unitat de treball i les necessitats de l'individu.

La forma amb la qual la terra s'ha d'utilitzar es pot determinar individualment: com a explotacions familiars, masos, per comunes, per associacions, tal com decidesquen pobles i assentaments.

8. Tota la terra després de la seua confiscació passa al Fons Popular general de la Terra. La seua distribució entre els obrers es realitza a través d'òrgans locals i centrals d'administració, que comencen amb les organitzacions democràtiques del poble i acaben amb les institucions provincials centrals—amb l'excepció de les societats cooperatives urbanes i rurals.

El Fons de la Terra és subjecte de redistribució periòdica segons l'augment de la població i el desenvolupament de la productivitat i de l'economia rural.

En cas de modificació dels límits de les parcel·les, el centre original de la parcel·la resta intacte.

Les terres de persones que es retiren de la comunitat tornen al Fons de la Terra; si hi ha familiars propers dels retirats, o amics que hagen designat, tindran preferència en la redistribució d'aquestes terres.

Quan les terres es tornen al Fons de la Terra, els diners gastats per adobar-la o millorar-la, que no s'haja recuperat, seran reemborsats.

Si en algunes localitats el Fons de la Terra és insuficient per satisfer la població local, la població excedentària hauria d'emigrar.

L'organització de l'emigració, i dels costos que supose, així com l'aportació als emigrants de la maquinària i ramat necessaris, seran qüestió de l'estat.

L'emigració es durà a terme en el següent ordre: primer, els camperols sense terra que expressen el desig d'emigrar; després els membres indesitjables de la comunitat, desertors, etc., i finalment, pel sorteig que es decidesca.

Tot el contingut d'aquest nakaz, expressió de la voluntat indiscutible de la gran majoria dels camperols conscients de Rússia, és declara llei temporal, i fins la convocatòria de l'Assemblea Constituent, es fa efectiva immediatament en la mesura que siga possible, i en certes parts gradualment, tal com ho determine el Soviet de Representants de Camperols de Districte.

[4] La terra i els desertors El govern no fou forçat a prendre cap decisió quant als drets dels desertors a la terra. La fi de la guerra i la desmobilització de l'exèrcit eliminaren automàticament el problema dels desertors...

[5] El Consell de Comissaris del Poble El Consell de Comissaris del Poble l'integraven originalment de forma exclusiva els bolxevics. Això no era completament culpa dels bolxevics, però. El 8 de novembre oferiren carteres als membres dels social-revolucionaris d'esquerres, que declinaren.


5. Rosa Luxemburg: Els objectius de Spartakus (Programa de la Lliga Spartakus)

Berlín 1918 I

El 9 de novembre els obrers i soldats han destruït l’antic règim d’Alemanya. Als camps de batalla de França s’havien esvaït les sanguinàries il·lusions de dominació mundial del sabre prussià. Les criminals bandes que van propiciar l’incendi universal i submergit Alemanya en un mar de sang han tingut el final que mereixien. I el poble, enganyat durant quatre anys, que al servei de Moloc havia oblidat la seua obligació cultural, el seu sentit de l’honor i el més mínim residu humanitari, ha despertat després de quatre anys de pètria letargia, i s’ha trobat a la vora de l’abisme. El 9 de novembre el proletariat alemany s’ha revoltat i s’ha sacsat del damunt tan infame jou. Els Hohenzollern han sigut derrocats i al seu lloc han sigut elegits Consells d’obrers i soldats. No obstant això, els Hohenzollern no van ser mai una altra cosa més que braços executors de la burgesia imperialista i de l’aristocràcia latifundista. La burgesia i la seua hegemonia de classe: heus aquí el vertader culpable de la guerra mundial, tant en Alemanya com en França, a Rússia com en Gran Bretanya, a Europa com en Amèrica. Els capitalistes de tots els països: ells són els autèntics instigadors de la matança dels pobles. El capital internacional: heus aquí al monstre insaciable que ha engolit milions de vides humanes amb la seua boca traspuant sang. La guerra mundial ha col·locat la societat enfront d’una alternativa: la continuació del capitalisme, amb noves guerres i un pròxim holocaust en el caos i l’anarquia o bé la liquidació de l’explotació capitalista. La fi de la guerra mundial és el testimoni definitiu que ha de privar la burgesia dels seus drets d’existència. La burgesia ja no és capaç de traure a la societat del terrible desastre econòmic que ha deixat l’orgia imperialista. Infinitat de mitjans de producció han sigut destruïts, milions d’obrers, els millors i més laboriosos homes de la classe obrera, han sigut sacrificats. Als que han quedat amb vida, els espera a la tornada l’atur. La fam i les malalties amenacen de destruir d’arrel les forces del poble. La fallida financera de l’Estat s’anuncia com a resultat inevitable dels deutes de guerra. Per a sortir d’aqueix desordre sagnant i de l’abisme, no hi ha un altre recurs, no queda una altra via, una altra salvació, que el socialisme. Només la revolució mundial del proletariat pot introduir l’harmonia en aqueix caos, pot assegurar pa i treball per a tots, pot posar punt final a la matança entre els pobles i aportar a la humanitat exhaurida l’única cosa que anhela després de tanta destrucció: la Pau, la Llibertat, una vertadera civilització. A baix l’explotació! Heus aquí la consigna del moment. El treball assalariat i l’hegemonia de classe s’han de substituir pel treball cooperativista. Els instruments de treball han de deixar de ser monopoli d’una classe, han de ser convertits en bé comú. Basta d’explotadors i explotats! Regulació de la producció i distribució dels productes en interès de la comunitat. Abolició no sols de les formes de producció actuals, basades en la explotació i el robatori, sinó també de l’actual comerç, que no és més que frau. En compte dels patrons i els seus esclaus assalariats, cal implantar la lliure cooperació entre companys de treball. El treball cessarà de ser una tortura quan siga un deure per a tot el món. Una existència humana digna per a tot aquell que complisca amb la societat. Que la fam deixe de ser a partir d’avui la gran maledicció del treball, per a ser el càstig dels paràsits. Només en una societat així seran eradicats l’odi entre els pobles i el vassallatge. Només a través de l’adveniment d’aquesta societat la terra deixarà de ser violada per l’assassinat d’homes. Només llavors podrem dir: aquesta guerra és l’última de les guerres.


En aquesta hora el socialisme és l’única esperança de salvació de la humanitat. Per damunt de les muralles del món capitalista que s’enfonsen, brillen amb el fulgor del llamp les paraules del Manifest Comunista: “socialisme o barbàrie”

II

La realització de l’ordre social socialista és la tasca més gegantina que mai li haja correspost a una classe i a una revolució en tota la història de la humanitat. Tal tasca implica una total transformació de l’Estat, una subversió general de totes les bases econòmiques i socials del món actual. Aqueixa transformació i aqueixa subversió, no poden ser decretades per una autoritat qualsevulla, un comitè o un parlament. La iniciativa i la seua materialització només poden partir i ser realitzades per les masses populars. En totes les revolucions precedents va ser una petita minoria del poble la que prengué la direcció de la lluita revolucionaria, la que li va conferir una orientació i es va servir de les masses com a instrument per a conduir a la victòria els interessos de la minoria. La revolució socialista és la primera que pot assolir la victòria dels interessos de la gran majoria del poble, a través de l’acció de la gran majoria que són els treballadors. La massa proletària està cridada no sols a marcar, amb nítids coneixements, uns objectius i orientacions a la Revolució. També, per si mateixa, per la seua pròpia activitat, ha de posar en marxa el socialisme, donar-li vida. L’essència de la societat socialista consisteix en el fet que la gran massa dels treballadors cessa de ser una massa dirigida, per a convertir-se en una massa que viu ja per si mateixa la vida en tota la seua plenitud política i econòmica, i la canalitza per autodeterminació. Des de les instàncies superiors de l’Estat fins a l’últim racó municipal, la massa proletària ha de liquidar els tradicionals òrgans de dominaci6n producte de l’hegemonia burgesa: consells d’Estat, parlaments, consells municipals, per a substituir-los pels seus propis òrgans de clase, els Consells d’obrers i soldats, amb els que haurà d’ocupar tots els càrrecs, assumir totes les funcions, calibrar totes les necessitats socials i adaptar els seus interessos de classe a les tasques socialistes. Només una recíproca influència, permanentment viva, entre les masses populars i els seus òrgans, els Consells d’obrers i soldats, pot assegurar l’evolució de la societat en un esperit socialista. Igualment, la transformació econòmica no pot materialitzar-se si no és a través d’un procés basat en l’acció de les masses proletàries. Els decrets concisos emanats d’instàncies revolucionàries superiors són en si mateixos fórmules buides. Només la massa obrera podrà clarificar els objectius i les paraules. En lluita aferrissada contra el capital, cos a cos, fàbrica a fàbrica, en la pressió directa de les masses, mitjançant la vaga, mitjançant la construcció dels seus òrgans permanents, els obrers poden apoderar-se del control de la producció i, finalment, fer-se amb la direcció efectiva. Les masses proletàries han d’aprendre a superar el seu estadi de simples màquines mortes que el capitalista aplica al procés de producció, i convertir-se en dirigents pensants, lliures, protagonistes d’aqueixa mateixa producció social. Han d’adquirir el sentiment de la seua responsabilitat com a membres de la col·lectivitat, única dipositària de tota la riquesa social. Han de mostrar el seu zel quan el fuet patronal haja desaparegut i sostenir una productivitat que no requerisca la vigilància capitalista. Disciplina sense control i ordre sense dominació. El més elevat idealisme en interès de la col·lectivitat i l’esperit d’iniciativa d’un autèntic civisme són per a la societat socialista una base moral indispensable, com l’estupidesa, l’egoisme i la corrupció ho són per al capitalisme. Totes aquestes virtuts cíviques del socialisme, igual que els coneixements i les capacitats necessàries per a conduir les empreses socialistes, només poden ser adquirides per les masses obreres a través de la seua pròpia activitat, de la seua pròpia experiència. La socialització de la societat no pot ser aconseguida per una altra via que no siga la lluita infatigable de les


masses obreres en tota la seua profunditat i a tot arreu on el treball s’enfronta al capital, el poble a la dominació de classe de la burgesia. L’alliberament de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera. III

En les revolucions burgeses, la sang vessada, el terror i la mort política van ser l’arma indispensable utilitzada per les classes hegemòniques. La revolució proletària no precisa de cap terror per a assolir els seus objectius. Odia i avorreix l’assassinat. No té necessitat d’aquest mitjà de lluita, perquè no combat individus, sinó institucions, perquè no surt a escena amb ingènues il· lusions, les decepcions de les quals hauria de venjar sanguinàriament. No és la temptativa desesperada d’una minoria que cerca modelar el món a imatge i semblança seua per mitjans violents, sinó l’acció d’àmplies masses de milions d’individus cridats a realitzar la missió històrica i a transformar les necessitats històriques en realitats. No obstant això, la revolució proletària és al mateix temps el vel fúnebre de tot vassallatge, de tota opressió. Per això tots els capitalistes, latifundistes, petitburgesos, oficials i tots els aprofitats i els paràsits de l’explotació i de la dominació de classe s’aixequen com un sol home en aquesta lluita per la vida o la mort contra la revolució proletària. És una il·lusió creure que els capitalistes van a acatar plàcidament els veredictes socialistes d’un parlament, d’una assemblea nacional. És il·lusori creure que renunciaran als seus béns, als seus beneficis, als seus privilegis derivats de l’explotació. Totes les classes dominants sempre han defensat aferrissadament els seus privilegis fins a l’últim alè. Tant els patricis romans com els barons feudals de l’Edat Mitjana, els cavallers anglesos com els mercaders d’esclaus americans, els boiars de Valàquia com els fabricants tèxtils de Lió, tots ells han sigut els responsables de matances, tots ells han abocat rius de sang, han deixat rastres de cadàvers, cendres i ruïnes, han recorregut a la guerra civil i l’alta traïció amb l’únic objecte de mantenir els seus privilegis i els seus poders. La classe dels capitalistes imperialistes, última anella de les castes explotadores, ha superat en brutalitat, cinisme i maldat tots els seus predecessors. Per a defensar el sancta sanctorum de la seua existència, els seus beneficis i privilegis d’explotació, aqueixa classe emprarà dents i ungles, utilitzarà al màxim cadascun dels mètodes fredament implacables que han aparegut quotidianament en la història política colonial i en l’última guerra mundial. Aqueixa classe desencadenarà el cel i l’infern contra la revolució proletària. Mobilitzarà els camperols contra les ciutats, excitarà els sectors més endarrerits i ignorants del proletariat contra la seua pròpia avantguarda. Farà dels seus oficials organitzadors de massacres, paralitzarà cada decisió socialista mitjançant les mil i una estratagemes de la resistència passiva. Llançarà a la gola de la revolució bandes de delinqüents. Recorrerà fins i tot a l’enemic exterior, al sabre assassí dels Clemenceau, Lloyd George i Wilson, per a salvar el seu domini interior. Transformarà el país en un caos de ruïnes fumejants, abans de renunciar a suprimir de bon grat l’esclavitud de l’assalariat. Totes aqueixes resistències hauran de ser trencades pas a pas, una per una, amb un puny ferri, amb una energia infatigable. Cal oposar a la violència de la contrarevolució burgesa la violència revolucionària del proletariat. Enfront de les emboscades, les trampes i les martingales de la burgesia, cal oposar la claredat d’objectius, la vigilància i la iniciativa permanent de les masses proletàries. Enfront del perill amenaçador de la contrarevolució, l’armament del poble i el desarmament de les classes posseïdores. Enfront de les maniobres burgeses d’obstrucció parlamentària, la intensa organització de les masses d’obrers i soldats. Enfront de l’omnipresència i la potència dels mitjans del poder de la societat burgesa, la potència elevada al seu més alt grau de concentració, de cohesió i intensitat de tota la classe treballadora. Oposar el front de tot el proletariat alemany: meridional i septentrional, urbà i camperol, obrer i militar, el contacte viu i actiu de la revolució alemanya amb la Internacional: l’ampliació de la revolució alemanya per a convertir-la en


revolució mundial del proletariat, aquest serà el fonament indispensable per a assegurar l’edificació del futur. La lluita pel socialisme és la més violenta de les guerres civils que la història haja presenciat mai, i la revolució proletària ha de prendre totes les disposicions necessàries en vistes d’aqueixa guerra. Ha d’aprendre a utilitzar-les, a combatre i vèncer. Aquest equipament de les masses compactes del poble treballador amb tot el poder polític per a la revolució, no és una altra cosa que la Dictadura del Proletariat i, per consegüent, la vertadera democràcia. No és allí on els esclaus assalariats i els capitalistes, els camperols pobres i els latifundistes s’asseuen junts, en peu d’igualtat, per a debatre els seus “interessos comuns” a la manera parlamentària, sinó allí on les masses proletàries, els milions de proletaris prenen en les seues mans endurides pel treball el martell del poder, com a Júpiter el seu, colpejant amb ell en el bescoll de la classe dominant, on podrà realitzar-se la vertadera democràcia, aquella que no és un engany al poble. Per a possibilitar al proletariat el compliment d’aqueixes tasques, la Lliga Spartakus exigeix: A) Mesures immediates per a la protecció de la Revolució. 1) Desarmament de la policia, dels oficials i dels soldats no-proletaris. Desarmament de tots els membres pertanyents a la classe dominant. 2) Confiscació de tots els dipòsits d’armament i munició, així com de les fàbriques d’armament, pels Consells d’obrers i soldats. 3) Distribució d’armament a tota la població proletària masculina i adulta, organitzada com a milícia obrera. Formació d’una Guàrdia Roja formada per proletaris, com a sector actiu de la milícia encarregada de la defensa permanent de la revolució contra els colps de força de la reacció i els traïdors. 4) Supressió del comandament de caps, oficials i sotsoficials. Substitució de l’obediència cega per la disciplina voluntària dels soldats. Elegibilitat de tots els superiors per la tropa, que podrà revocar-los en tot moment. Supressió de la justícia militar. 5) Exclusió d’oficials i individus desertors de tots els Consells de soldats. 6) Supressió de tots els òrgans polítics i administratius de l’antic règim, que seran substituïts per homes de confiança dels Consells d’obrers i soldats. 7) Creació d’un tribunal revolucionari que, en última instància, jutjarà els principals responsables de la guerra i de la seua prolongació: els dos Hohenzollern, Ludendorff, Hindenburg, Tirpitz i els seus còmplices, igual que tots els conspiradors i contrarevolucionaris. 8) Requisa immediata de tots els aliments per a assegurar l’alimentació del poble. B) Primeres mesures polítiques i socials 1) Liquidació dels Estats autònoms dins del Reich. Establiment de la República socialista unitària d’Alemanya. 2) Supressió de tots els parlaments i consells municipals, les funcions dels quals seran assumides pels Consells d’obrers i soldats i pels comitès i òrgans que aquests deleguen. 3) Eleccions de Consells d’obrers en tota Alemanya per part de tota la població obrera d’ambdós sexes, a la ciutat i al camp, sobre la base de l’empresa. Així mateix, eleccions per als Consells de soldats per part de la tropa, excloent-hi els oficials i desertors. Dret dels obrers i soldats a revocar en qualsevol moment els seus representants. 4) Elecció de delegats dels Consells d’obrers i soldats de tota Alemanya per al Consell central dels Consells, al si del qual serà elegit un Consell executiu com a instància suprema del poder legislatiu i executiu. 5) Reunió del Consell central dels Consells almenys cada tres mesos (prèvia reelecció de tots els delegats) a fi de mantenir un constant control de l’activitat del Consell Executiu i establir una viva relació entre la massa dels consells locals d’obrers i soldats i el màxim organisme representatiu del país. Dret dels Consells locals d’obrers i soldats a revocar i reemplaçar en qualsevol moment els seus representants en el Consell central, en el cas que aquests no s’ajusten al sentit dels seus manaments. Dret de l’Executiu a nomenar i revocar els comissaris del poble i totes les autoritats i els funcionaris de l’administració central. 6) Abolició de tots els privilegis de classe, ordres i títols. Igualtat completa dels sexes davant la llei i davant


la societat. 7) Introducció de lleis socials decisives. Reducció de la jornada laboral a fi de solucionar el problema de l’atur, tenint en compte la disminució de les condicions físiques dels obrers a causa de la guerra mundial. Jornada laboral màxima de sis hores. 8) Transformació immediata de les condicions d’alimentació, habitatge, higiene i educació en el sentit i l’esperit de la revolució proletària. C) Reivindicacions econòmiques immediates 1) Confiscació de totes les fortunes i ingressos dinàstics en benefici de la col·lectivitat. 2) Anul·lació de tots els deutes de l’Estat i qualsevol altre tipus de deute públic, així com de tots els emprèstits de guerra, a excepció de les subscripcions inferiors a un cert nivell, el qual serà establert pel Consell central dels Consells d’obrers i soldats. 3) Expropiació de les terres de totes les empreses agràries, grans i mitjanes. Formació de cooperatives agrícoles socialistes sota una direcció unificada i centralitzada en tot el país. Les petites empreses agrícoles romandran a mans dels seus propietaris fins que aquests decidisquen ingressar voluntàriament en les cooperatives socialistes. 4) Nacionalització de tots els bancs, mines, i de totes les grans empreses industrials i comercials per la República dels Consells. 5) Expropiació de totes les fortunes a partir de determinat nivell, que serà fixat pel Consell central. 6) La República dels Consells es farà càrrec de tots els transports públics. 7) Elecció, en cada fàbrica, d’un consell que haurà de gestionar els assumptes interns d’acord amb els Consells d’obrers, és a dir, haurà d’establir les condicions de treball, controlar la producció i, finalment, substituir la direcció de l’empresa. 8) Formació d’una Comissió Central de Vagues, que en constant contacte amb els delegats dels Consells de fàbriques, conferirà al moviment vaguístic de tot el país la necessària coordinació, una direcció socialista i un enèrgic suport per part del poder polític dels Consells d’obrers i soldats. D) Objectius internacionals Establiment immediat de relacions amb els partits germans de l’estranger per a establir la revolució socialista sobre una base internacional i per a imposar i mantenir la pau per la fraternització internacional i l’aixecament revolucionari del proletariat mundial. E) Objectius de la Lliga Spartakus. Perquè Spartakus és el vigilant, l’impulsor, la consciència socialista de la Revolució, és l’objecte de l’odi, de les persecucions i de les calúmnies de tots els enemics declarats o secrets de la revolució i del proletariat. Crucifiqueu-la!; criden els capitalistes que tremolen per les seues caixes de cabals. Crucifiqueu-la!; criden els petitburgesos, els oficials, els antisemites, els lacais de la premsa burgesa, que tremolen per la font d’ingressos de la dominació burgesa. Crucifiqueu-la!; clamen els Scheidemann, que igual que Judes han venut els obrers a la burgesia i que temen per les trenta monedes d’argent que han rebut pels seus serveis. Crucifiqueu-la!; sona encara el ressò de sectors ignorants i enganyats d’obrers i soldats, que no comprenen que, en realitat, en revoltar-se contra la Lliga Spartakus, estan dirigint el seu furor contra el seu propi cos i la seua pròpia sang. En l’odi i en la calúmnia contra la Lliga Spartakus es donen cita tot contrarevolucionari, tot individu hostil al poble, tot enemic del socialisme, tot aquell que té una doble cara, tot ignorant que no assoleix a descobrir la veritat. Això demostra que Spartakus és el cor de la revolució i que el futur li pertany. La Lliga Spartakus no és un partit que vullga el poder per damunt o a través de les masses. La Lliga Spartakus únicament pretén ser en qualsevol circumstància el sector més conscient d’un objectiu comú. El sector que a cada pas del camí recorregut per la gran massa obrera crida pel present conscient de les tasques històriques. El sector que en cada estadi particular de la revolució recorda els objectius finals i que en cada qüestió local o nacional recorda els interessos de la revolució mundial dels proletaris.


La Lliga Spartakus rebutja compartir el poder governamental amb homes de palla de la burgesia, els Ebert-Scheidemann. Amb aqueix tipus de col·laboració traeixen els principis del socialisme i reforcen la contrarevolució, paralitzant la revolució. Així mateix, la Lliga Spartakus rebutjaria accedir en poder perquè els Ebert-Scheidemann hagen cobert el seu cicle, i perquè els Independents, per la seua política col·laboracionista, es troben en un atzucac. Si la Lliga Spartakus arribés a ocupar el poder seria davall la forma de voluntat clara i indubtable de la gran majoria de les masses proletàries de tota Alemanya, com a expressió de la conscient adhesió d’aqueixes masses a les perspectives, objectius i mètodes de lluita propagats per la Lliga Spartakus. La revolució proletària no pot fer-se camí cap a la total claredat i la plena maduresa més que de manera gradual, pas a pas, al llarg d’un ampli i llarg camí de patiments, infestat de victòries i derrotes. La victòria de Spartakus no se situa al principi d’aqueix camí, sinó al final de la revolució. Ella s’identifica amb la victòria definitiva de les masses, objectiu que ocupa ja a milions de ments que acaben de començar a caminar per la via del socialisme. En peu, proletari! A la lluita! Hi ha tot un món per conquerir i un món sencer a combatre. En aquesta batalla de classes de la història mundial pels més elevats objectius de la humanitat no hi ha la possibilitat de diàleg amb l’enemic. L’únic llenguatge que entén aqueix enemic és el dels polzes als ulls i els genolls sobre el pit.


6. L. Trostky: Escrits sobre terrorisme

La posició marxista sobre el terrorisme individual

(novembre de 1911)

Els nostres enemics de classe tenen el costum de queixar-se del nostre terrorisme. No resulta clar que volen dir. Els agradaria posar-li el rètol de terrorisme a totes les accions del proletariat dirigides contra els interessos de l'enemic de classe. Per a ells, el mètode principal del terrorisme és la vaga. L'amenaça d'una vaga, l'organització de piquets de vaga, el boicot econòmic, inclús al patró superexplotador, el boicot moral a un traïdor de les nostres pròpies files: tot açò i molt més és qualificat de terrorisme.

Si per terrorisme s'entén qualsevol acció que atemorisca o danye l'enemic, llavors la lluita de classes no és sinó terrorisme. I l'única cosa que resta considerar és si els polítics burgesos tenen dret a proclamar la seua indignació moral sobre el terrorisme proletari, quan tot el seu aparell estatal, amb les seues lleis, policia i exèrcit no és sinó un instrument del terror capitalista.

No obstant, hem d'assenyalar que quan ens retreuen el terrorisme, tracten, encara que no sempre en forma conscient, de donar-li a aquesta paraula un sentit més estricte, menys indirecte. Per exemple, la destrucció de les màquines per part dels treballadors és terrorisme en aquest sentit estricte del terme. La mort d'un patró, l'amenaça d'incendiar una fàbrica o matar al seu amo, l'atemptat a mà armada contra un ministre són actes terroristes en el estricte sentit estricte de la paraula. No obstant això, qualsevol que conega la vertadera naturalesa de la socialdemocràcia internacional ha de saber que aquesta s'ha oposat de la manera més irreconciliable a aquesta classe de terrorisme.

Per què?

El "terror" per mitjà de l'amenaça o l'acció vaguística és patrimoni dels obrers industrials o agrícoles. La significació social d'una vaga depèn, en primer terme, de la dimensió de l'empresa o branca de la indústria afectada; en segon lloc, del grau d'organització, disciplina i disposició per a l'acció dels obrers que hi participen. Açò és cert tant en una vaga econòmica com en una política. Segueix sent el mètode de lluita que sorgeix directament del lloc que en la societat moderna ocupa el proletariat en el procés de producció.

Per a desenvolupar-se, el sistema capitalista requereix una supraestructura parlamentària. Però, en no poder confinar el proletariat en un gueto polític, ha de permetre, tard o d’hora, la seua participació en el parlament. En les eleccions s'expressa el caràcter massiu del proletariat i el seu nivell de desenvolupament polític, qualitats determinades pel seu rol social, sobretot pel seu rol en la producció. Igual que en una vaga, en les eleccions, el mètode, objectius i resultat de la lluita depenen del rol social i la força del proletariat com a classe.

Només els obrers poden fer vaga. Els artesans arruïnats per la fàbrica, els llauradors l'aigua dels quals enverina la fàbrica, els lumpenproletaris a la recerca d'un bona botí, poden destruir les màquines, incendiar la fàbrica o assassinar l'amo. Només la classe obrera conscient i organitzada pot enviar una forta representació al parlament per a curar dels interessos proletaris. No obstant, per a assassinar a un funcionari del govern no cal comptar amb les masses organitzades. La recepta per a fabricar explosius és accessible a tothom, i qualsevol pot aconseguir una pistola. En el primer cas hi ha una lluita social, els mètodes i vies de la qual es desprenen de la naturalesa de l'ordre social imperant; en el segon, una reacció purament mecànica que és idèntica en tot el món, des de la Xina fins a França: assassinats, explosions, etcètera, però totalment innòcua en el que fa al sistema social.

Una vaga, àdhuc una modesta, té conseqüències socials: enfortiment de la confiança en si mateixos dels obrers, creixement del sindicat, i, amb no poca freqüència, un millorament en la tecnologia productiva.


L'assassinat de l'amo de la fàbrica provoca efectes policíacs només, o un canvi de propietari desproveït de tota significació social.

Que un atemptat terrorista, inclús un "reeixit", cree la confusió en la classe dominant depèn de la situació política concreta. Siga com siga, la confusió tindrà curta vida; l'estat capitalista no es basa en ministres d'estat i no queda eliminat amb la desaparició d'aquells. Les classes a què serveix sempre trobaran personal de reemplaçament; el mecanisme roman intacte i en funcionament. Però el desordre que produeix l'atemptat terrorista en les files de la classe obrera és molt més profund. ¿Si per tal d’assolir els objectius és prou armar-se amb una pistola, per a què serveix esforçar-se en la lluita de classes? ¿Si una mesura de pólvora i un mica de plom basten per a perforar el cap de l'enemic, quina necessitat hi ha d'organitzar a la classe? ¿Si té sentit aterrir als alts funcionaris amb el rugit de les explosions, quina necessitat hi ha d'un partit? ¿Per a què fer mítings, agitació de masses i eleccions si és tan fàcil apuntar al banc ministerial des de la galeria del parlament?

Per a nosaltres el terror individual és inadmissible precisament perquè minva el paper de les masses en la

seua pròpia consciència, les fa acceptar la seua impotència i torna els seus ulls i esperances cap al gran venjador i alliberador que algun dia vindrà a complir la seua missió.

Els profetes anarquistes de la "propaganda pels fets" poden parlar fins pels colzes sobre la influència estimulant que exerceixen els actes terroristes sobre les masses. Les consideracions teòriques i l'experiència política demostren el contrari. Com més "efectius" siguen els actes terroristes, quant major siga el seu impacte, com més es concentre l'atenció de les masses en ells, més es redueix l’interès de les masses en ells, més es redueix l’interès de les masses en organitzar-se i educar-se. El fum de l'explosió es dissipa, el pànic desapareix, un successor ocupa el lloc del ministre assassinat, la vida torna als seus vells llits, la roda de l'explotació capitalista gira com abans: només la repressió policial es torna més salvatge i oberta. El resultat és que el lloc de les esperances renovades i de l'excitació artificialment provocada ve a ocupar-lo la desil·lusió i l'apatia.

Els esforços de la reacció per posar fi a les vagues i al moviment obrer de masses han culminat, generalment, sempre i en totes parts, en el fracàs. La societat capitalista necessita un proletariat actiu, mòbil i intel· ligent; no pot per tant, tindre el proletariat lligat de peus i mans per molt de temps. En canvi la "propaganda pels fets" dels anarquistes ha demostrat cada vegada que l'estat és molt més ric en mitjans de destrucció física i repressió mecànica que tots els grups terroristes junts.

Si açò és així, què passa amb la revolució? Queda negada o impossibilitada? De cap manera. La revolució no és una simple suma de mitjans mecànics. La revolució només pot sorgir de l'agudització de la lluita de classes, la seua victòria la garanteix només la funció social del proletariat.

La vaga política de masses, la insurrecció armada, la conquista del poder estatal; tot està determinat pel grau de desenrotllament de la producció, l'alineació de les forces de classe, el pes social del proletariat i, finalment, per la composició social de l'exèrcit, ja que són les forces armades el factor que decideix el problema del poder en el moment de la revolució.

La socialdemocràcia és prou realista com per a no desconèixer la revolució que està sorgint de les circumstàncies històriques actuals; al contrari, va a la trobada de la revolució amb els ulls ben oberts. Però, a diferència dels anarquistes, i en lluita oberta amb ells, la socialdemocràcia rebutja tots els mètodes i mitjans l'objectiu dels quals siga forçar el desenvolupament de la societat artificialment i substituir la insuficient força revolucionària del proletariat amb preparacions químiques.

Abans d'elevar-se a la categoria de mètode per a la lluita política el terrorisme fa la seua aparició sota la forma de l'acte individual de la venjança. Així va ser a Rússia, pàtria del terrorisme. Els assots als presos polítics van portar a Vera Zasulich a expressar el sentiment d'indignació general amb un atemptat contra el


general Trepov. El que va començar com un acte de venjança perpetrat en forma inconscient va ser elevat a tot un sistema en 1879-1881. La font psicològica més important del terrorisme és sempre el sentiment de venjança que busca una vàlvula de fuga.

No hi ha necessitat d'insistir que la socialdemocràcia res té a veure amb eixos moralistes a sou que, en resposta a qualsevol acte terrorista, parlen només del "valor absolut" de la vida humana. Són els mateixos que en altres ocasions, en nom d'altres valors absoluts (per exemple, l'honor nacional o el prestigi del monarca) estan disposats a portar a milions de persones a l'infern de la guerra. Hui el seu heroi nacional és el ministre que dóna l'ordre d'obrir foc contra els obrers desarmats, en nom del sagrat dret a la propietat privada; demà, quan la mà desesperada de l'obrer desocupat es crispe en un puny o agafe un arma, parlaran bestieses sobre com és d’inadmissible la violència en qualsevol de les seues formes.

Diguen el que diguen els eunucs i fariseus morals, el sentiment de venjança té els seus drets. Parla molt bé a favor de la moral de la classe obrera el no contemplar indiferent el que ocorre en aquest, el millor dels móns possibles. No extingir l'insatisfet desig proletari de venjança, sinó, al contrari, avivar-lo una vegada i una altra, aprofundir-lo, dirigir-lo contra la vertadera causa de la injustícia i la baixesa humanes: tal és la tasca de la socialdemocràcia.

Ens oposem als atemptats terroristes perquè la venjança individual no ens satisfà. El compte que ens ha de saldar el sistema capitalista és massa elevada com per a presentar-li-ho a un funcionari anomenat ministre. Aprendre a considerar els crims contra la humanitat, totes les humiliacions a què es veuen sotmesos el cos i l'esperit humans, com a excrescències i expressions del sistema social imperant, per a empenyorar totes les nostres energies en una lluita col·lectiva contra aquest sistema: eixa és el via en què l'ardent desig de venjança pot trobar la seua major satisfacció moral.

La fallida del terrorisme

(Maig de 1909, extracte)

Durant tot un mes, l'atenció de tota persona capaç de llegir i reflexionar ha estat dirigida cap al cas Azef, tant a Rússia com en la resta del món. Tots coneixen el "cas" a través de la premsa legal i les cròniques parlamentàries, per la demanda d'interpel·lació sobre Azef presentat per alguns diputats en la Duma. Ara Azef ha tingut el temps necessari per a passar a la rebotiga. El seu nom apareix cada vegada menys. No obstant, abans de relegar a Azef al femer de la història d'una vegada per sempre, creiem necessari resumir les principals lliçons polítiques, no en allò que fa a les maquinacions tipus Azef en si, sinó en relació al terrorisme en el seu conjunt, i a l'actitud que mantenen envers d’ell els principals partits polítics del país.

El terror com a mètode per a la revolució política és la nostra aportació "nacional" russa. Per descomptat que l'assassinat de "tirans" és quasi tan antic com la institució de la "tirania", i els poetes de totes les èpoques li han cantat més d'una lloa a la daga alliberadora. Però el terror sistemàtic, que assumeix la tasca d'eliminar a sàtrapa rere sàtrapa, ministre rere ministre, monarca rere monarca ("Sashka rere Sashka", com va formular familiarment el programa del terrorisme un militant de Narodnaia Volia en 1880) aquesta classe de terror, que s'ajusta a la jerarquia burocràtica de l'absolutisme i crea la seua pròpia burocràcia revolucionària, és producte dels singulars poders creadors de la intel· lectualitat russa.

Per descomptat, han d'existir profundes raons per a açò. Hem de cercar-les primer en la naturalesa de l'autocràcia russa i, després, en la naturalesa de la intel·lectualitat russa. Perquè la idea mateixa de destruir l'absolutisme per mitjans mecànics poguera difondre's, l'aparell estatal va haver d’aparèixer com un simple òrgan de coerció extern, sense arrels en l'organització social. I eixa és, precisament, la forma que va assumir l'autocràcia russa a ulls de la intel· lectualitat revolucionària.

Aquesta il·lusió posseïa un fonament històric propi. El tsarisme es va formar davall la pressió dels estats


culturalment més avançats d'Occident. Per a poder competir, havia de dessagnar a les massa populars i moure'ls així el pis a les pròpies classes privilegiades. Aquestes classes no van poder aconseguir el nivell polític dels seus semblants d'Occident. A això es va agregar, en el segle XIX, la forta pressió de la Bossa de Comerç europea. Quant majors eren les sumes que aquesta li prestava al règim tsarista, menys depenia aquest de les relacions econòmiques internes. El capital europeu li va permetre armar-se de tecnologia europea, convertint-lo així en una organització (relativament, per descomptat) "autosuficient", ubicada per

damunt de totes les classes socials.

Semblant situació naturalment podia fer sorgir la idea de fer volar aquesta supraestructura forana amb dinamita. La intel·lectualitat es va sentir cridada a realitzar aquesta tasca. Igual que l'estat, la intel·lectualitat s’havia desenrotllat davall la pressió directa i immediata d'Occident; igual que el seu enemic l'estat, es va avançar al nivell de desenvolupament econòmic del país: l'estat, tecnològicament; la intel· lectualitat, ideològicament.

Mentre que en les velles societats burgeses europees les idees revolucionàries es van desenrotllar, si fa o no fa, alhora de les grans forces revolucionàries, a Rússia els intel· lectuals van tindre accés a la cultura i política prefabricada d'Occident; el seu pensament va sofrir una revolució abans que el desenvolupament econòmic del país haguera fet sorgir classes revolucionàries serioses en què recolzar-se. En aquestes circumstàncies, res els quedava als intel·lectuals sinó multiplicar el seu ardor revolucionari amb el poder explosiu de la nitroglicerina. Així va sorgir el terrorisme clàssic de Narodnaia Volia. Va abastar el seu zenit en dos o tres anys i després va quedar ràpidament reduït al no-res, havent consumit en les seues fogoses lluites totes les reserves de combat que la intel·lectualitat, numèricament dèbil, era capaç de proveir.

El terror dels socialrevolucionaris va ser en gran manera producte dels mateixos factors històrics: d'una banda, el despotisme "autosuficient" de l'estat rus; per un altra, la "autosuficient" intel·lectualitat russa. Però dos dècades no havien transcorregut en va, i quan apareix la segona onada de terroristes, ho fan com a epígons, amb el segell "perits per la història". L'època del "Sturm und Drang" (tempestat i tensió) capitalista de les dècades 1880-1890 van donar naixement i van permetre la consolidació d'un gran proletariat industrial, afectant seriosament l'aïllament econòmic del camp i lligant-lo més estretament a la fàbrica i la ciutat. Darrere de Narodnaia Volia no hi havia realment una classe revolucionària. Però els socialrevolucionaris simplement no volien veure el proletariat industrial; almenys, no van ser capaços d'apreciar la seua significació històrica.

Per descomptat, seria fàcil ajuntar una dotzena de cites de la literatura socialrevolucionària per a demostrar que ells no plantegen fer terrorisme en compte de la lluita de masses, sinó al costat de les mateixes. Però aquestes només testifiquen la lluita que els ideòlegs del terror han hagut de lliurar contra els marxistes, ideòlegs de la lluita de masses. Això no canvia les coses.

El treball terrorista, per la seua pròpia essència, exigeix tal concentració d'energies per a el "gran moment", tal sobreestimació de la significació de l'heroisme individual i, finalment, una conspiració tan hermètica que (psicològica si no lògicament) exclou totalment el treball organitzatiu i l'agitació entre les masses. Per als terroristes, no existeixen més que dos focus centrals en el terreny polític: el govern i l'Organització de Combat. "El govern està disposat a acceptar temporalment l'existència de tots els altres corrents (escrivia Gershuni [un dels fundadors de l'Organització de combat dels socialrevoluconaris] als seus camarades en moments en què penjava sobre ell una sentència de mort), però ha decidit dirigir tots els seus colps cap a la destrucció del Partit Social Revolucionari." "Confie sincerament (deia Kaliaev [un altre terrorista socialrevolucionari]), que la nostra generació, dirigida per l'Organització de Combat, liquidarà l'autocràcia." Tot el que queda fora del marc del terror no és més que la posada en escena per a la lluita; en el millor dels casos, un mitjà auxiliar. Amb la fogonada encegadora de les bombes que exploten, els contorns dels partits polítics i les línies divisòries entre les classes en lluita desapareixen sense deixar rastres. I vam escoltar la veu de Gershuni, el major dels romàntics i el millor activista del nou terrorisme, instant als seus camarades a


"evitar una ruptura no sols amb les files revolucionàries, sinó també amb els partits d'oposició en general". "No en compte de les masses, sinó junt amb elles." Però el terrorisme és una forma de lluita massa "absoluta" com per a acontentar-se amb un paper limitat i subordinat dins del partit.

Engendrat per la falta d'una classe revolucionària, ressuscitat després per la falta de confiança en les masses revolucionàries, el terrorisme pot subsistir només si explota les debilitats i falta d'organització de les masses, si minimitza les seues conquistes i exagera les seues derrotes.

"Vist que és impossible, donada la naturalesa de l'armament modern, que les masses populars utilitzen tridents i pals (armes mil· lenàries de defensa popular) per a destruir les bastides dels temps moderns", va dir Jdanov, advocat defensor dels terroristes, durant el judici de Kaliaev. "Després del 9 de gener vam comprendre bé la situació; i vam respondre a la metralladora i al fusell de repetició amb el revòlver i la bomba; eixes són les barricades del segle XX." Els revòlvers dels herois en compte dels pals i tridents del poble; bombes en compte de barricades: tal és la vertadera fórmula del terrorisme.

I, siga quin siga del paper subordinat que li assignen al terrorisme els teòrics "sintètics" del partit, sempre ocupa, en els fets, el lloc d'honor. I l'Organització de Combat, col· locada per la direcció del partit davall el Comitè Central, inevitablement acaba col·locant-se per damunt del Comitè Central, per damunt del partit i totes les seues tasques, fins que el destí cruel el col·loca davall el Departament de Policia. I és precisament per això que la caiguda de l'Organització de Combat, com resultat de la infiltració policíaca, significa inevitablement la caiguda política del partit.

El terrorisme i el règim stalinista en la Unió Soviètica

(Trotski davant la “Comissió Internacional d’Investigació dels Càrrecs pronunciats contra Lleó Trotsky al judici de Moscou”, el 17 d’abril de 1937)

Si el terror és factible per a un bàndol, perquè considerar-lo vedat per a l'altre? Aquest raonament, seductorament simètric, és fals fins a la medul·la de l’os. No es pot col·locar el terror d'una dictadura contra la seua oposició en el mateix pla que el terror de l'oposició contra la dictadura. Per a la camarilla dominant, la preparació d'assassinats per mitjà d'un tribunal o d'una emboscada és senzillament un problema de tècnica policíaca. En l'eventualitat d'un fracàs, sempre poden sacrificar-se alguns agents de segona categoria. Per a l'oposició, el terror suposa la concentració de totes les seues fonts en la preparació dels atemptats, sabent per endavant que cada atemptat, tinga o no èxit, provocarà la liquidació de desenes dels seus millors homes. Una oposició no podria permetre's aqueix insensat balafiament de les seues forces. Per aquesta raó i per cap altra, la Komintern no recorre a actes terroristes en els països on imperen les dictadures feixistes. L'Oposició té tan poc d’interès en la política suïcida com la Komintern.

Segons l'acusació, fronterera en la ignorància i la ganduleria mental, els "trotskos" estan decidits a liquidar al grup dominant per a obrir-se el camí al poder. El filisteu corrent, sobretot si porta la xapa d’"amic de l'URSS" raona de la següent manera: "L'Oposició no pot sinó lluitar pel poder i, per tant, ha d’odiar al grup

que el deté. Per què, llavors, no ha de recórrer al terrorisme?" En altres termes, per al filisteu la qüestió acaba on en realitat comença. Els dirigents de l'Oposició no són estranys ni novells.

El problema no radica en si lluiten o no pel poder. Tota tendència política seria lluita pel poder. La pregunta és: Podia l'Oposició, educada per l'enorme experiència del moviment revolucionari, creure per un sol instant que el terror és capaç d'aproximar-la al poder? La història russa, la teoria marxista i la psicologia política responen: No, no podia!

Ací és necessari aclarir, encara que siga breument, el problema del terror des del punt de vista de la història i


la teoria. En la mesura en què se'm titlla d'iniciador del "terror antisoviètic", he de donar-li a la meua exposició un caràcter autobiogràfic. En 1902, nouvingut a Londres, després de quasi cinc anys de presó i exili a Sibèria, vaig tindre l'ocasió, en un article recordatori del bicentenari de la fortalesa de Schlusselburg, amb els seus treballs forçats, d'enumerar al revolucionaris morts davall la tortura en aquell lloc. "Les ombres

d'eixos màrtirs clamen per la venjança..." Però vaig agregar immediatament: "Una venjança no personal

sinó revolucionària. No l'execució d'un ministre sinó la de l'autocràcia" Eixes línies anaven dirigides contra el terror individual. El seu autor tenia vint-i-tres anys d'edat. Des dels primers dies de la seua activitat revolucionària ja era un adversari del terrorisme. De 1902 a 1905 vaig pronunciar, en diversa ciutats d'Europa, davant d'estudiants i emigrats russos, desenes d'informes polítics contra la ideologia terrorista, que al començament de segle tornava a estendre’s entre la joventut russa.

A partir de la dècada de 1880, dos generacions de marxistes russos van experimentar l'era del terror, van aprendre’n les seues tràgiques lliçons i van assimilar orgànicament una actitud negativa cap a l'aventurerisme heroic de l'individu solitari. Plekhanov, fundador del marxisme rus; Lenin, dirigent del bolxevisme; Martov, màxim representant del menxevisme; tots ells van dedicar milers de pàgines i centenars de discursos a la lluita contra la tàctica terrorista. La inspiració ideològica provinent d'aquests mestres del marxisme va alimentar la meua actitud cap a l'alquímia revolucionària dels cercles intel·lectuals tancats durant la meua adolescència.

Per a nosaltres, els revolucionaris russos, el problema del terror era una qüestió de vida o mort en el sentit tant polític com personal del terme. Per a nosaltres, el terrorista no era un personatge novel·lesc sinó un ser humà vivent i familiar. En l'exili vam conviure amb els terroristes de la vella generació. En els presons, i sota la custòdia policíaca, vam conèixer terroristes de la nostra mateixa edat. Ens enviàvem missatges, en la fortalesa de Pere i Pau, amb els terroristes condemnats a mort. Quantes hores, quants dies, vam invertir en apassionada discussió! Quantes vegades vam trencar relacions personals per aquesta qüestió tan candent! La literatura russa sobre el tema, alimentada per aquests debats, ompliria una gran biblioteca.

Les explosions terroristes aïllades són inevitables allí on l'oposició política traspassa certes fronteres. Semblants actes tenen quasi sempre un caràcter simptomàtic. Però la política que consagra al terror, la que l'eleva a la categoria de sistema, això és una altra cosa. "El treball terrorista (vaig escriure en 1909), per la

seua pròpia essència, requereix tal concentració d'energies per al ‘gran moment’, tal sobreestimació de la

significació de l'heroisme personal i, finalment, una conspiració tan hermètica que [...] exclou totalment el

treball organitzatiu i d'agitació entre les masses [...]. Al lluitar contra el terrorisme, la intel·lectualitat

marxista va defendre el seu dret o el seu deure de no eixir dels barris obrers per a cavar túnels sota els

palaus dels tsars o grans ducs".

És impossible enganyar a la història. A la llarga, la història col·loca a cada u en el seu lloc. La característica fonamental del terrorisme com a sistema és que busca compensar la seua falta de força política per mitjà de compostos químics. Existeixen, per descomptat, circumstàncies en què el terror pot sembrar la confusió entre les files governants. Però, en aqueix cas, qui pot collir els fruits? No l'organització terrorista, ni les masses a les esquenes de les quals transcorre el duel polític. Així en el seu moment, els burgesos liberals russos van simpatitzar amb el terrorisme. La raó és clara. En 1909 vaig escriure: "En la mesura en què el terror sembra

la confusió i la desorganització en les files del govern (al preu de desorganitzar i desmoralitzar les files

revolucionàries), els fa el joc ni més ni menys que als liberals". Trobem la mateixa idea, expressada en quasi les mateixes paraules, un quart de segle més tard en relació a l'assassinat de Kirov.

El fet mateix dels actes de terrrorisme individual és senyal inconfusible de l'endarreriment polític d'un país i de la debilitat de les forces progressistes en el mateix. La Revolució de 1905, que va revelar la força immensa del proletariat, va posar fi al romanticisme del combat singular entre un grapat d’intel· lectuals i el tsarisme. "El terrorisme rus ha mort (vaig reiterar en una sèrie d'articles) [...]. El terror ha emigrat a

l'Orient Llunyà, a les províncies de Pankhab i Bengala [...]. Potser en altres països d'Orient el terrorisme


estiga destinat a conèixer una època florent. Però a Rússia ja és part de l'herència de la història." En 1907 em vaig trobar novament en l'exili. L'assot de la contrarevolució s'abatia salvatgement, i les comunitats russes en les ciutats europees es van tornar molt nombroses. Vaig dedicar tot el període de la meua segona emigració a fer informes i articles contra el terror de la venjança i la desesperació. En 1909 es va revelar que al cap de l'organització terrorista dels autotitulats "socialrevolucionaris" hi havia un agent provocador, de nom Azef. "En l'atzucac del terrorisme (vaig escriure al gener de 1909) la mà del provocador actua amb

seguretat". El terrorisme segueix sent per a mi un "atzucac".

En el mateix període vaig escriure: "L'actitud irreconciliable de la socialdemocràcia russa envers el terror burocràtic de la revolució com a mètode de lluita contra la burocràcia terrorista del tsarisme ha suscitat la sorpresa i la condemna, no sols dels liberals russos sinó també dels socialistes europeus". Aquests, igual que aquells, ens van acusar de "doctrinarisme". Nosaltres, els marxistes russos, vam atribuir aquesta simpatia cap als terroristes russos a l'oportunisme dels dirigents de la socialdemocràcia europea que s'havien acostumat a transferir les seues esperances de les masses a les cúpules dominants. "Qui vullga que camine a l'aguait d'una cartera ministerial ... el mateix que aquells que, portant una màquina infernal sota la capa, aguaiten el propi ministre, han de sobreestimar de la mateixa manera al ministre: a la seua personalitat i al seu lloc Per a ells el sistema desapareix i retrocedeix i només queda l'individu investit amb el poder". Més endavant veurem, en relació a l'assassinat de Kirov, com reapareix aquest pensament, que està present en les meues dècades d'activitat.

En 1911 es van estendre sentiments terroristes entre certs grups d'obrers austríacs. A comanda de Federic Adler, editor de Der Kampf, mensual teòric de la socialdemocràcia austríaca, vaig escriure un article a propòsit del terrorisme: “Que un atemptat terrorista, inclús un "reeixit, cree la confusió en la classe dominant, depèn de la situació política concreta. Siga com siga, la confusió tindrà curta vida; l'estat capitalista no es basa en ministres d'Estat i no queda eliminat amb la desaparició d'aquells. Les classes a què serveix sempre trobaran personal de reemplaçament; el mecanisme roman intacte i en funcionament. Però el desordre que produeix l'atemptat terrorista en les files de la classe obrera és molt mes profund. ¿Si per a aconseguir els objectius basta armar-se amb una pistola, per a què serveix esforçar-se en la lluita de classes? ¿Si una mesura de pólvora i un mica de plom basten per a perforar el cap de l'enemic, quina necessitat hi ha d'organitzar a la classe? Si té sentit aterrir a alts funcionaris amb el rugit de les explosions, quina necessitat hi ha d'un partit? ¿Per a què fer mítings, agitació de masses i eleccions si és tan fàcil apuntar al banc ministerial des de la galeria del parlament? Per a nosaltres el terror individual és inadmissible precisament perquè enxiqueix el paper de les masses en la seua pròpia consciència, la fa acceptar la seua impotència i torna els seus ulls i esperances cap al gran venjador i alliberador que algun dia vindrà a complir la missió.”

Cinc anys després, a l'abric de la guerra imperialista, Frederic Adler, a la comanda del qual vaig escriure aquest article, va assassinar al ministre-president austríac Stuergkh en un restaurant vienès. L'escèptic oportunista heroic no va poder trobar una altra vàlvula per a la seua indignació i desesperació. Naturalment, les meues simpaties no estaven amb el funcionari dels Habsburg. No obstant, a l'acció individualista d'Adler vaig contraposar l'accionar de Carles Liebknecht, qui en plena època de guerra va eixir a una plaça de Berlín a distribuir un manifest revolucionari dirigit als obrers.

El 28 de desembre de 1934, quatre setmanes després de l'assassinat de Kirov, quan el poder judicial soviètic inclús no sabia cap a quin costat apuntar les fletxes de la seua "justícia", vaig escriure en el Butlletí de

l'Oposició: “ [..] Si els marxistes han condemnat categòricament el terrorisme individual [...] encara que les bales anaren dirigides contra agents del govern tsarista i de l'explotació capitalista, tant més implacablement condemnaran i rebutjaran l'aventurerisme criminal dels actes terroristes dirigits contra els representants burocràtics del primer estat obrer de la història. Les motivacions subjectives de Nikolaiev i Cia, ens són indiferents. El camí de l'infern està empedrat de bones intencions. Mentre la burocràcia soviètica no siga derrocada pel proletariat (el que eventualment ocorrerà) compleix una funció necessària en la defensa de


l'estat obrer. En cas d'estendre's, el terrorisme a l'estil Nikolaiev podria, si es donaren altres circumstàncies desfavorables, servir només a la contrarevolució feixista.”

“Només els farsants polítics podrien tractar d'incloure a Nikolaiev en l'Oposició d'Esquerra, encara que només fóra com a membre del grup de Zinoviev tal com existia en 1926-1927. L'organització terrorista de la joventut comunista no és encoratjada per l'Oposició d'Esquerra, sinó per la burocràcia, per la seua descomposició interna. El terrorisme individual és en essència l'altra cara del burocratisme. Els marxistes ens van descobrir aquesta llei acabat d'ahir. El burocratisme no confia en les masses, i tracta de substituir-les. El terrorisme fa el mateix; vol fer felices a les masses sense deixar-les participar. La burocràcia ha creat un repugnant culte al líder, atorgant als dirigents poders divins. El culte a l’"heroi" és també la religió del terrorisme, només que amb un signe negatiu. Els Nikolaiev imaginen que n'hi ha prou amb eliminar amb revòlvers a uns quants dirigents per a que la història prenga un altre rumb. En tant que grup ideològic, els terroristes comunistes estan fets amb la mateixa fusta que la burocràcia stalinista.” [No. 41,de gener de 1935]

Com vostès ja han pogut convèncer-se, aquestes línies no van ser escrites adhoc. Sintetitzen l'experiència de tota una vida, enriquida al seu torn per l'experiència de dos generacions.

Ja en l'època del tsarisme, un jovençà marxista que passara a integrar les files del partit terrorista era un fenomen relativament rar: prou com perquè se l’assenyalés amb el dit. Però en eixa època es desenrotllava una polèmica teòrica incessant entre les dos tendències; les discussions públiques eren cosa de tots els dies. Ara, en canvi, volen fer-nos creure que no són els revolucionaris joves sinó els vells dirigents del marxisme rus, que tenen rere d’ells l'experiència de tres revolucions, els que s'han bolcat sobtadament, sense crítica, sense discussió, sense una sola paraula d'explicació, cap al terrorisme que sempre van rebutjar, per considerar-lo un suïcidi polític oficial, i ni què parlar de la justícia soviètica. A les conviccions polítiques aconseguides a través de l'experiència, segellades per la teoria, temperades al foc de la història de la humanitat, els falsificadors contraposen testimonis de fonts sospitoses i desconegudes, rudimentaris, contradictoris i sense cap classe de prova.

A favor de Grynszpan: contra les bandes feixistes i la canalla stalinista

(14 de febrer de 1939)

Resulta clar, per a qualsevol que posseïsca tan sols uns mínims coneixements d'història política, que la política dels bergants feixistes provoca, oberta i a vegades deliberadament, actes terroristes. El més sorprenent és que fins ara hi haja hagut un sol Grynszpan. Indubtablement aqueixos actes proliferaran.

Els marxistes considerem que la tàctica del terrorisme individual és inconvenient per a la lluita alliberadora, tant del proletariat com de les nacionalitats oprimides. Un heroi aïllat no pot reemplaçar a les masses. Però comprenem amb tota claredat la inevitabiltat de semblants actes de desesperació i venjança. Totes les nostres emocions, la nostra simpatia, estan amb els sacrificats venjadors, encara que ells hagen sigut incapaços de descobrir el camí correcte. La nostra simpatia és major perquè Grynszpan no era un militant polític sinó un jove inexpert, quasi un xicot, l'únic conseller del qual va ser la indignació. Arrancar a Grynszpan de les mans de la justícia capitalista, capaç de decapitar-lo per a servir a la diplomàcia capitalista, és la tasca elemental, immediata, de la classe obrera internacional!

Tant més repugnant en la seua policíaca estupidesa i inconfessable violència és la campanya contra Grynszpan de la premsa stalinista internacional, sota les ordres del Kremlin. Tracten de pintar-lo com a agent dels nazis o dels trotskistes en aliança amb el nazis. En ficar en una mateixa bossa al provocador i a la seua víctima, els stalinistes atribueixen a Grynszpan la intenció de crear-li a Hitler un pretext per als seus pogroms. Què pot dir-se d'aquests "periodistes" venals als que ja no els queda vestigi de pudor? Des de l'inici del moviment socialista la burgesia ha atribuït tota mostra violenta d'indignació, sobretot els actes terroristes, a la influència degeneradora del marxisme. Ací, com en altres camps, els stalinistes han heretat les tradicions


més brutes de la reacció. La Quarta Internacional pot enorgullir-se amb tota raó que l'escòria reaccionària, inclòs el stalinisme, vincule a la Quarta Internacional tota acció i protesta audaç, tot esclat d'indignació, tot colp dirigit contra els botxins.

Així ocorria amb la Internacional de Marx en el seu moment. La solidaritat moral ens uneix, per descomptat, a Grynszpan, no als seus carcellers "democràtics" ni als calumniadors stalinistes que necessiten el cadàver de Grynszpan per a apuntalar, encara que només siga parcialment i indirecta, els veredictes de la Justícia moscovita. La diplomàcia del Kremlin, degenerada fins a la medul·la de l’os, tracta al mateix temps d'utilitzar aquest incident "feliç" per a renovar les seues maquinacions tendents a aconseguir un acord internacional entre diversos governs, inclosos els de Hitler i Mussolini, per a l'extradició mútua de terroristes. Cuideu mestres de l'engany! L'aplicació de semblants lleis requerirà l'entrega de Stalin a almenys una dotzena de governs estrangers. Els stalinistes criden en les orelles de la policia que Grynszpan assistia a reunions "trotskistes". La qual cosa, desgraciadament, no és certa. Per que si s'haguera acostat a la Quarta Internacional hauria descobert una vàlvula distinta i més efectiva per a la seua energia revolucionària. Persones capaces de clamar contra la injustícia i la brutalitat, n'hi ha a muntons. Però aquells que, com Grynszpan, són capaços també d'actuar, fins al punt de sacrificar les seues vides si és necessari, són el més preciós rent de la humanitat.

En el sentit moral, encara que no per la seua forma d'actuar, Grynszpan pot servir de model per a tot jove revolucionari. La nostra sincera solidaritat moral amb Grynszpan ens atorga el dret de dir-los a tots els futurs grinszpans; a tots aquells capaços de sacrificar-se en la lluita contra el despotisme i la bestialitat: Busqueu un

altre camí! No és el gran venjador sinó només el gran moviment revolucionari de masses que pot alliberar als oprimits, moviment que no deixarà vestigis de l'estructura d'explotació de classe, opressió nacional i persecució racial. Els crims sense precedents del feixisme creen un desig de venjança totalment justificable. Però és tan monstruosa l'envergadura d'aquests crims, que no pot satisfer-se aquest desig per mitjà de l'assassinat de buròcrates feixistes aïllats. Per a això és necessari posar en moviment a milions, desenes i centenes de milions, d'oprimits de tot el món i conduir-los a l'assalt de les fortaleses de la vella societat. Només l'enderrocament de tota forma d'esclavitud, només la destrucció total del feixisme, només els pobles jutjant implacablement als bandits i perdonavides contemporanis poden donar una vertadera satisfacció a la indignació popular. Aquesta és precisament la tasca que ha assumit la Quarta Internacional. Netejarà el moviment obrer de la plaga del stalinisme. Reunirà als seus rengles a l'heroica generació juvenil. Obrirà el camí a un futur més digne i humà.

El terrorisme i els assassinats de Rasputín i Nicolau II

(14 de novembre de 1938)

Em pregunten quin paper personal vaig exercir en l'assassinat de Rasputín i en l'execució de Nicolau II. Dubte que aquest problema, ja que pertany a la història, puga interessar a la premsa; tracta de coses que van passar fa molt de temps. Jo res vaig tindre a veure amb l'assassinat de Rasputín. Rasputín va ser assassinat el 30 de desembre de 1916. En aqueix moment la meua esposa i jo ens trobàvem a bord d'un vaixell que havia salpat d'Espanya rumb als Estats Units. Aquesta separació geogràfica basta per a demostrar que jo no vaig tindre participació en l'assumpte.

Però existeixen també raons polítiques profundes. Els marxistes russos no tenien res en comú amb el terrorisme individual. Van ser els organitzadors del moviment revolucionari de masses. L'assassinat de Rasputín va ser, en realitat, obra de certs elements que rodejaven la cort imperial. Van participar directament


en l'assassinat, entre d’altres, el diputat ultrarreaccionari monàrquic de la Duma Urishkevich, el príncep Yusupov, parent de la família real, i altres persones d'aqueixa mena; pareix que un dels Grans Ducs, Dimitri Pavlovich, va tindre participació directa.

El propòsit dels conspiradors era salvar la monarquia, liquidant a un "mal conseller". El nostre era liquidar a la monarquia junt amb tots els seus consellers. Mai ens vam ocupar d'aventures d'assassinats individuals, sinó de la tasca de preparar la revolució. Com és sabut, l'assassinat de Rasputín no va salvar a la monarquia; la revolució va sobreviure a penes dos mesos després.

L'execució del tsar va ser una altra cosa totalment distinta. Ja el Govern Provisional havia arrestat a Nicolau II; el va mantindre davall custòdia primer en Petrograd, després en Tobolsk. Però Tobolsk és una ciutat xicoteta, sense indústria ni proletariat, i no era una residència prou segura per al tsar; era d'esperar que els contrarevolucionaris intentaren rescatar-lo per a posar-lo al cap de les Guàrdia Blanques. Les autoritats soviètiques van traslladar el tsar de Tobolsk a Ekaterinburg (en els Urals), un important centre industrial. Allí se li podia garantir una custòdia adequada.

La família reial vivia en una casa particular i gaudia de certes llibertats. Va haver-hi una proposta de fer-los al tsar i a la tsarina un judici públic, però no prosperà. Mentrestant, el curs de la guerra civil va disposar una altra cosa. Els Guàrdia Blancs van rodejar Ekaterinburg i podia esperar-se que caigueren sobre la ciutat d'un moment a un altre. El seu propòsit fonamental era alliberar a la família imperial. En aquestes circumstàncies el soviet local va decidir executar el tsar i a la seua família.

En aqueix moment jo em trobava en un altre sector del front i, per estrany que semble, em vaig assabentar

de l'execució una setmana més tard, si no més. Al mig del remolí dels esdeveniments, el fet no em va

impressionar majorment. Mai em vaig preocupar per esbrinar "com" va ocórrer. He d'agregar que

demostrar un interès especial en els assumptes de reialesa, governant o deposada, evidència cert grau

d'instints servils. Durant la guerra civil, provocada especialment pels capitalistes i terratinents russos amb

la col·laboració de l'imperialisme estranger, van morir centenars de milers de persones. Si entre ells es

troben els membres de la dinastia Romanov, és impossible no veure en això un pagament parcial dels crims

de la monarquia tsarista. El poble mexicà, que va ser molt dur amb l'estat imperial de Maximiliano, posseeix

una tradició respecte d'això que no deixa res a desitjar.


7. Gandhi i la satyagraha, la desobediència civil no-violenta

Manllevaat de: Webb Miller “Civil Disobedience”, en I Found No Peace: The Journal of a Foreign

Correspondent, Londres: Victor Gollancz, 1937.

Com a part de la seua campanya de desobediència civil per traure els britànics de l'Índia, els seguidors de Gandhi va organitzar el 1930 una protesta contra l'impost sobre la sal.

Després de caminar pesadament unes sis milles a través del camp, carregant un paquet d'entrepans i dues ampolles d'un litre d'aigua sota un sol que ja cremava calent, preguntant tots els natius que vaig trobar, vaig arribar al lloc de reunió dels seguidors de Gandhi. Hi havia coberts oberts i llargs, amb sostre de palla i envoltats de matolls alts de càctus. Els coberts eren literalment un eixam i brunzien com un rusc, amb uns 2.500 homes del Congrés o de Gandhi, vestits amb l'uniforme habitual del dhotis de cotó aspre, filat a casa, i el barret triangular de Gandhi, semblant a les gorres dels soldats nor-americans a l'estranger. Xerraven excitats i quan vaig arribar em van envoltar centenars, primer amb mostres d'hostilitat. Després, es van assabentar de la meua identitat, i els joves universitaris, que parlaven anglès, em donaren una benvinguda cordial i em portaren a veure la senyora [Sarojini] Naidu. La famosa poetessa hindú era rabassuda, bruna, de trets forts; estava amb les cames nues, vestida amb una túnica aspra i fosca, filada a casa, i em va donar la benvinguda. Em va explicar que estava ocupada organitzant les seues forces per a les manifestacions contra les salines i voldria parlar amb mi després amb més temps. Ella havia estat educada en Anglaterra i parlava anglès amb fluïdesa. La senyora Naidu cridà per fer oració abans de començar la marxa i tota l'assemblea s'agenollà. Ella els va exhortar: “El cos de Gandhi està en presó, però la seua ànima està amb vosaltres. El prestigi de l'Índia està en les vostres mans. No heu de fer servir cap violència en cap circumstància. Sereu colpejats, però no heu d'enfrontar-vos; ni tan sols heu d'aixecar la mà per protegir-vos.” Amb visques salvatges i estridents va concloure el seu discurs. A poc a poc i en silenci, la multitud va començar la marxa de mitja milla als dipòsits de sal. Uns pocs portaven cordes per llaçar la tanca de filferro que hi havia al voltant de les salines. Uns quants, que tenien assignat l'actuar com a portalliteres, duïen creus vermelles pintades a mà sobre els braços; les seues lliteres estaven fetes amb mantes. Manilal Gandhi, el segon fill de Gandhi, caminava entre els primers manifestants. A mesura que la multitud s'acostava a les salines començaren a cantar el lema revolucionari, Inquilab zindabab, entonant les dues paraules una i altra vegada. Els dipòsits de sal estaven envoltats per canals plens d'aigua i custodiats per una policia formada per 400 nadius de Surat, amb pantalons curts color caqui i turbants color marró. Mitja dotzena d'oficials britànics els manaven. Els policies portaven lathis, porres de cinc peus, cobertes d'acer. Dintre de la tanca hi havia plantats vint-i-cinc nadius amb fusells. En complet silenci, els homes de Gandhi s'acostaren i es pararen a 100 iardes de la tanca. Una columna escollida avançà des de la multitud, passà el canal i s'aproximà a la tanca amb el fil-ferro, envoltada pels policies de Surat, que estaven preparats amb les seues porres. Els oficials de la policia ordenaren als que marxaven que es dispersaren segons una normativa, recentment imposada, que prohibia la reunió en qualsevol lloc de més de cinc persones. La columna, en silenci, va ignorar l'advertència i, poc a poc, caminà cap endavant. Jo estava amb el grup principal a 100 iardes de la tanca. De sobte, a una veu del comandant, uns quants policies nadius es van precipitar sobre els que marxaven més avançats i els colpejaren en els seus caps amb les seues porres forrades d'acer, els lathis. Cap dels que marxaven alça un braç per defensar-se dels colps. Ells queien com les bitlles. Des d'on jo estava, escoltava els colps repugnants de les porres als cranis sense protecció. La multitud d'observadors que esperava gemegava i aspirava en el seu alè el dolor empàtic de cada colp.


Els colpejats que havien caigut anaven en augment, i estaven inconscients o retorçant-se de dolor, amb els cranis fracturats o les espatlles trencades. En dos o tres minuts, el terra estava cobert amb els cossos. Grans marques de sang tacaven els seus vestits blancs. Els supervivents, sense interrupció, es mantenien en silenci i marxaven tenaçment fins que eren abatuts pels colps. Quan tots els de la primera columna havien caigut pels colps, els portalliteres s'hi precipitaven sense ser entrebancats per la policia i treien fora els ferits perquè les ferides foren examinades en un hospital provisional que hi havia estat organitzat. Aleshores, una altra columna es va formar, mentre els líders els suplicaven que mantingueren el seu autocontrol. Encara que cadascú d'ells sabia que en pocs minuts seria tombat a colps, o potser seria mort, no vaig poder detectar signes de preocupació o por. Marxaren regularment, amb els caps amunt, sense l'encoratjament de la música o els aplaudiments o amb cap altra possibilitat que finalitzar greument ferits o morts. Els policies es precipitaren damunt d'ells i metòdicament i mecànicament tombaren la segona columna. No hi hagué oposició, no hi hagué lluirta; ells marxaven simplement caminant cap endavant fins a ser abatuts. No hi havia crits, només gemecs despres que queien. Ja no hi havia prou lliteres per traure fora els ferits; Jo vaig veure que simultàniament es portaven divuit ferits, mentre quaranta-dos jeien sagnant, esperant els portalliteres. Les mantes emprats a les lliteres restaren aviat empapades en sang... A mig matí arribà V. J. Patel. Ell ha estat liderant el moviment Swaraj des de l'arrest de Gandhi, i recentment havia dimitit com a president de l'Assemblea Legislativa de l'Índia en protesta contra els britànics. Molts l'envoltaren, agenollant-se i besant-li els peus. Era un home venerable d'uns seixanta anys, amb una llarga barba i un bigoti blanc, vestit amb la túnica habitual, sense tenyir. Va seure a terra, baix d'un arbre de mango. Patel va dir: “Tota esperança de reconciliació de l'Índia amb l'Imperi Britànic s'ha perdut per sempre. Puc entendre que un govern custodie el poble i el penalitze per les infraccions a la llei, però no puc entendre que un govern que s'anomena a ell mateix civilitzat pot tractar de manera salvatge i brutal a persones que resisteixen de manera no violenta, com han fet els britànics aquest matí.” Cap a les 11, feia més de 45 graus a l'ombra i els activistes de Gandhi havien minvat. Vaig tornar a l'hospital provisional per examinar els ferits. Estaven en fileres, en la terra nua, a l'ombra dels coberts fets amb fulles de palmera. Vaig comptar 320 ferits, alguns d'ells restaven immòbils amb el crani fracturat, altres s'enroscaven de dolor per patades en els testicles o l'estòmac. Els homes de Gandhi només havien reunit uns pocs metges nadius, que feien el millor possible amb recursos inadequats. Un gran nombre de ferits no va poder rebre tractament durant hores i dos d'ells moriren. La manifestació es va finalitzar aquell dia a causa del calor. Jo vaig ser l'únic corresponsal estranger que vaig ser testimoni d'aquesta escena sorprenent, un clàssic exemple de satyagraha o desobediència civil no violenta.


8. Pierre Bourdieu: Violència física i violència simbòlica (ca. 1958)

Fotografia: Militars francesos controlen ciutadans d’Alger (cap a 1960). Autor: Lomis Dean. Arxiu Life. La primavera àrab (2011) va començar quan, a Tunis, uns policies hostigaren un venedor de fruita.

Bourdieu coneix Algèria enmig de la guerra per la seua independència (1954-1962). Aquest conflicte oferirà, en primer lloc, un model per a les guerres d’alliberament nacional (penseu, per exemple, en l’entrada de Castro a l’Havana el 1959 o les campanyes de Che Guevara al Congo i Bolívia, en 1965 i 1967). En segon lloc, i pel component de revolta urbana, és un pròleg al Maig del 68. Tot just ambdós esdeveniments delimiten la tornada de De Gaulle al poder (1959-1969). En tercer lloc, la guerra d’Algèria és un preàmbul de la guerra del Vietnam (1956-1975) i la victòria del Viet-cong (que vol dir «Front d’Alliberament Nacional», igual que el partit algerià victoriós). La desfeta de l’exércit nord-americà i la crisi del petroli suposen un punt d’inflexió en el desenvolupament del capitalisme postbèl·lic. En 1964, el nou govern algerià encarregà al director italià Gillo Pontercorvo la realització d’una pel·lícula sobre la guerra, La batalla d’Alger, que obtingué tres nominacions a l’Oscar i al Lleó d’Or al Festival de Venècia. En revisar-la, s’aprecia bé aquesta triplicitat de significats de la revolta algeriana.

La Cabília és una regió al nord d’Algèria, on viuen set milions de cabilencs, un grup berber. Bourdieu hi va realitzar estudis d’antropologia social. Heus ací un fragment dels estudis sobre la Cabília que avancen la teoria de Bourdieu sobre les pràctiques socials.

En la ritualització de la violència que comporten els jocs i els combats rituals (enfrontant grups fonamentats en bases merament onomàstiques i místiques, com ara les aliances –sfuf, plural de suff), es pot veure una de les manifestacions més típiques de la dialèctica de l’estratègia i del ritual: encara que els combats fossen pràcticament sempre motivats per un atemptat contra els interessos econòmics o simbòlics –un robatori d’un animal o una injúria a membres del grup; per exemple, els pastors– tenien els seus límits en el model


ritualitzat que s’aplicava de manera més estricta encara en els jocs estacionals, dotats també d’una funció ritual, com els jocs de pilota anomenats kura o qochra (Aïn Aghbel): els jugadors distribuïts en dos camps, est o oest, amb l’ajuda de pals de fusta, havien d’introduir una pilota, la kura, en el camp contrari. Per la mateixa lògica, és a dir, com a manipulació simbòlica de la violència encaminada a resoldre les tensions suscitades pel contacte entre grups estrangers, de vegades tradicionalment hostils, es poden entendre tots els ritus, especialment estrictes, als quals dóna lloc el matrimoni entre grups llunyans: la norma i el ritual són com més va més necessaris, a mesura que ja no es pot comptar amb l’orquestació automàtica de les pràctiques que assegura l’homogeneïtat dels costums i dels interessos (així s’explica, en termes generals, que la ritualització de les interaccions augmente amb la distància entre els individus o els grups i, per tant, amb la dimensió dels grups). Disposar del capital d’autoritat necessari per a imposar la resolució de la situació, en especial en els moments de crisi en què el judici col·lectiu trontolla, significa tenir la capacitat de mobilitzar el grup col·lectivitzant un incident privat mitjançant la solemnització i l’oficialització (per exemple, presentant la injúria adreçada a una dona en concret com un atemptat fet a la hurma de tot el grup) i també la capacitat per desmobilitzar-lo, condemnant l’individu o el grup directament implicat, el qual, per no saber adaptar-se a la norma, es troba reduït a l’estatus de simple particular, condemnat a aparèixer com a privat de raó perquè vol imposar la seua raó privada, idiotes en grec i amahbul en llenguatge de la Cabília. De fet, els grups demanen infinitament menys del que permet imaginar el legalisme, però molt més del que els «boicotejadors» volen concedir-los. Entre el responsable, que està predestinat a ocupar la plaça de portaveu designat col·lectivament per l’excel·lència d’una pràctica totalment conforme a la regla oficial en tant que produïda per un habitus regulat, i l’irresponsable, que, no content de transgredir les regles del joc, en qüestiona públicament la legitimitat i pretén imposar les seues pròpies regles, basteixen un lloc per al transgressor de bona voluntat que, en sotmetre’s a la norma i acceptar les aparences o l’objectiu de l’obediència, és a dir, el reconeixement de la regla que no pot ni respectar ni refusar, contribueix a l’existència, totalment oficial, de la norma. Resulta lògic que la política atorgue a la dialèctica entre el que és oficial i el que és útil el seu camp d’elecció: en l’esforç per a atraure sobre ells la representació del grup i per a arrabassar-la als seus contrincants, els agents en competència pel poder polític només poden oposar estratègies rituals i ritus estratègics, produïts per la col·lectivització simbòlica dels interessos privats i de l’apropiació simbòlica dels interessos oficials. Però la lluita pel monopoli de l’exercici legítim de la violència (en una societat caracteritzada per l’absència d’acumulació econòmica, per l’acumulació del capital simbòlic, crèdit reconegut i per la col·lectivitat) que s’organitza al voltant de l’oposició entre la raó col·lectiva i la raó privada, entre el responsable designat col·lectivament, envoltat pel respecte col·lectiu, i l’irresponsable desacreditat, no ha de fer oblidar l’oposició, necessàriament encoberta, entre l’oficial i l’oficiós. L’estructura del sistema de les categories de pensament col·lectives formula, a títol d’axioma, que la competència pel poder oficial només pot establir-se entre homes, mentre que les dones poden entrar en competència per un poder per definició destinat a mantenir-se oficiós o, fins i tot, clandestí i ocult. En efecte, en el terreny de la política trobem la mateixa divisió del treball que confia als homes la religió, pública, oficial, solemne, col·lectiva i a les dones la màgia, secreta, clandestina i privada. Pierre Bourdieu: «El parentiu com a representació i voluntat», en Tres estudis d’etnologia de la Cabília

(València: Publicacions de la Universitat de València, 2009, pp. 108-109).


9. Che Guevara: Reforma universitaria y revolución

17 de octubre de 1959 Benvolguts companys, bona nit, He de demanar disculpes al qualificat públic assistent per la demora en la iniciació d’aquest acte, que és culpa meUa i del temps que ha estat molt malament en tot el camí, i hem hagut de parar a Bayamo. És molt interessant per a mi venir a parlar d’un dels problemes que ha tocat més de prop a les joventuts estudioses de tot el món; venir a parlar aquí, en una Universitat revolucionària, i precisament en una de les més revolucionàries ciutats de Cuba. El tema és summament vast; tant és així que diversos conferenciants han pogut desenvolupar-ne diferents facetes. En la meua condició de lluitador, m’interessa analitzar precisament els deures revolucionaris de l’estudiantat en relació amb la Universitat. I per això hem de precisar bé què és un estudiant, a quina classe social pertany, i si té alguna cosa que el defineix com a entitat o com a nucli, o si simplement respon a les seues reaccions, a les reaccions generals de les diferents classes a què pot pertànyer. I llavors ens trobem que l’estudiant universitari és precisament el reflex de la Universitat que l’allotja, perquè ja hi ha limitacions que poden ser de diferents tipus, però que finalment són limitacions econòmiques que fan que l’estudiantat pertanya a una classe social on els seus problemes -no els seus problemes econòmics- no són tan grans com en altres, pertany en general a la classe mitjana, no aquí a Orient, a Santiago de Cuba, sinó a tot Cuba, i podem dir que en tota Amèrica. Hi ha naturalment excepcions -tots les coneixem-, hi ha individus d’extraordinària capacitat que poden lluitar contra un medi advers amb una tenacitat exemplar i arribar a adquirir el seu títol universitari. Però en general, l’estudiant universitari pertany a la classe mitjana i reflecteix els anhels i interessos d’aquesta classe, tot i que moltes vegades, precisament en moments com ara, la flama vitalitzadora de la revolució pot portar-lo a posicions més extremes. I això és el que tractem d’analitzar en aquests moments: les tendències generals de la Universitat responent al nucli social del qual ix, i els seus deures revolucionaris envers la comunitat sencera. Perquè la Universitat és la gran responsable del triomf o la derrota, en la part tècnica, d’aquest gran experiment social i econòmic que s’està duent a terme a Cuba. Hem iniciat lleis que transformen profundament el sistema social imperant: s’han liquidat gairebé de cop els latifundis, s’ha canviat el sistema tributari, s’està per canviar el sistema aranzelari, s’estan creant fins i tot cooperatives de treball industrials, és a dir, tota una sèrie de fenòmens nous, que porten aparellades institucions noves, estan florint a Cuba. I tot aquest immens treball l’hem iniciat només amb bona voluntat, amb el convenciment que estem seguint un camí veritable i just, però sense comptar amb els elements tècnics necessaris per fer les coses perfectament. I no comptem amb ells perquè precisament estem innovant, i aquesta institució que és la Universitat estava orientada a donar a la societat tot un seguit de professionals que encaixaven dins del gran quadre de les necessitats del país en l’època anterior. havia necessitat de molts advocats, de metges; enginyers civils havia menys, i altres carreres seguien així. Però ens trobem de sobte amb que necessitem mestres agrícoles, enginyers agrònoms, enginyers químics, industrials; físics, fins i tot matemàtics, i no hi ha. En alguns casos no hi ha tan sols la carrera, en d’altres, està ocupada per un petit nombre d’estudiants que han vist la necessitat de començar a estudiar coses noves, o simplement han caigut allà perquè no hi havia lloc en una altra escola, o perquè volien estudiar i no hi havia res que els agradara exactament. En fi, no hi ha una direcció estatal per omplir tots els clars que estem veient que hi ha en la tecnificació de la nostra Revolució. I això ens porta al centre precís del problema universitari quant pot tenir de conflictiu, pel fet que poden tenir d’agressiu, si vostès volen, els plantejaments que vaig a fer. Perquè l’únic que pot, en aquest moment, precisar amb alguna certesa quin serà el nombre d’estudiants necessaris i com seran dirigits aquests estudiants de les diferents carreres de la Universitat, és l’Estat. Ningú més que ell ho pot fer, per qualsevol


organisme, per qualsevol institut que siga, però ha de ser un institut qui domine completament totes les diferents línies de la producció i estiga al corrent també de les projeccions de la planificació del Govern Revolucionari. Grans matèries que són la base del triomf de països més avançats, com les matemàtiques superiors i l’estadística, pràcticament no existeixen a Cuba. Per començar a fer estadístiques del que necessitem, ens trobem que no tenim estadístics, amb la qual cosa cal importar-los, o buscar algunes persones que han desenvolupat la seua especialitat en altres llocs. aquest és el nus central del problema; si l’Estat és l’únic organisme o l’únic ens capaç de dictaminar amb algun grau de certesa quines són les necessitats del país, evidentment, l’Estat ha de tenir participació en el govern de la Universitat. Hi ha queixes violentes contra això, fins i tot s’aixequen entre les candidatures estudiantils a l’Havana, gairebé com a qüestió de principi, la intervenció o la no intervenció de l’Estat, la pèrdua de l’autonomia, com diuen els estudiants. Però cal definir exactament què significa autonomia. Si autonomia significa solament que haja de complir una sèrie de requisits previs perquè un home armat entre al recinte universitari per complir qualsevol funció que la Llei li assigne, això no té importància, no és aquest el centre del problema, i tothom està d’acord que aquesta classe d’autonomia es mantinga. Però si avui significara autonomia que un govern universitari deslligat de les grans línies del Govern Central -és a dir: un petit Estat dins l’Estat- ha de prendre els pressupostos que el Govern li done i ha de treballar sobre ells, ordenar-los i distribuir-los en la forma que millor li semble, nosaltres considerem que és una actitud falsa. És una actitud falsa precisament perquè la Universitat s’està deslligant de la vida sencera del país, perquè s’està enclaustrant i convertint-se en una mena de castell d’ivori allunyat de les realitzacions pràctiques de la Revolució. I a més perquè seguiran manant a la nostra República una sèrie enorme d’advocats que no es necessiten, de metges que fins i tot no es necessiten en la quantitat en que ara mateix estan ingressant, o de tot un seguit de professions, com a mínim els programes s’han de revisar per adaptar-los. Sorgeix llavors, davant d’aquesta cruïlla de dos camins o segles, l’aixecament de grups més o menys importants, de sectors estudiantils que consideren com la pitjor paraula del món la intervenció estatal o la pèrdua de l’autonomia. En aquest moment, aquests sectors estudiantils, ho dic amb responsabilitat i sense ànim de ferir a ningú, estan complint potser el deure de la classe a què pertanyen, però estan oblidant els deures revolucionaris, estan oblidant els deures contrets en la lluita amb la gran massa d’obrers i camperols que van posar els seus cossos, la seua suor i la seua sang al costat dels estudiants en cadascuna de les batalles que es van lliurar en tots els fronts del país per arribar a aquesta gran solució que va ser el primer de gener. I aquesta és una actitud summament perillosa. No ara, no avui perquè no s’han definit encara els camps, perquè encara hi ha molta gent que encara ferida en els seus interessos econòmics, creu que la Revolució ha estat un encert, gent que té la virtut de veure molt més lluny que on aconsegueix la seua butxaca i veu els interessos de la pàtria. Però tot aquest petit problema, que gira al voltant de la paraula autonomia, té correlacions i interrelacions que van encara molt més lluny que a la nostra Illa. Des de fora es van tendint les grans línies estratègiques encarregades d’aglutinar a tots els que senten que han perdut alguna cosa amb aquesta Revolució, no als esbirros, no als malversadors o als membres de l’anterior Govern, sinó als que quedant-se al marge, o fins i tot recolzant en alguna forma aquest Govern, senten que han quedat enrere o que han perdut algun bé econòmic. Tota aquesta gent està dispersa en diferents capes socials, i pot manifestar el seu descontentament amb tota llibertat en el moment que vulga, però la tasca a que està encaminada en aquest moment la reacció nacional i internacional és aglutinar totes les forces descontentes contra el Govern, i constituir en un conglomerat sòlid per tenir aquest front intern necessari als seus plans d’invasió o depressió econòmica, o qui sap quin serà. I la Universitat, donant batalles de vegades feroces, lluitant aferrissadament al voltant de la paraula autonomia, com naturalment lluitant aferrissadament al voltant de qüestions de menor importància com és l’elecció dels líders estudiantils, estan creant precisament el camp perquè es sembre amb tota fertilitat aquesta llavor que tant anhelen sembrar els reaccionaris. I aquest lloc, aquest lloc que ha estat en les lluites avantguarda del poble, pot esdevenir un factor de retrocés si no s’incorpora a les grans línies del Govern


Revolucionari. I el que dic no és una anàlisi teòrica de la qüestió ni una opinió alegre, és que això és el que ha passat a l’Amèrica sencera, i els exemples podrien abundar considerablement. Recorde en aquest moment l’exemple patètic de la Universitat de Guatemala que va ser, com les universitats cubanes, avantguarda del poble en la lluita popular contra els règims dictatorials, i després, al Govern de Arévalo primer, però sobretot en el Govern d’Arbenz es van anar transformant en focus decidits de lluita contra el règim democràtic. Defensaven precisament el mateix que ara s’està defensant: l’autonomia universitària, el dret sagrat d’un grup de persones a decidir sobre assumptes fonamentals de la Nació, fins i tot contra els interessos mateixos de la Nació. I en aquesta lluita cega i estèril, la Universitat es va anar transformant, d’avantguarda de les forces populars, en arma de lluita de la reacció guatemalenca. Va ser necessària la invasió de Castell Armes, la crema en un acte públic d’un vandalisme medieval de tots els llibres que parlaren de temes que foren mal vistos pel petit sàtrapa guatemalenc, perquè la Universitat reaccionara i tornara a prendre el seu lloc de lluita entre les forces populars. Però el camí perdut havia estat extraordinàriament gran, i Guatemala avui està, com vostès ho saben, sortint a mig fer d’aquella situació caòtica i buscant de nou, entre ensopegada i ensopegada, una vida institucional d’acord amb les normes democràtiques. Aquest és un exemple palpitant, que tots vostès recorden perquè pertany a la història d’aquests dies. Però és que podríem anar molt més lluny en l’anàlisi de la gran conquesta de la reforma universitària del divuit que precisament es va gestar al meu país d’origen i a la província a la qual pertany, que és Còrdova, i podríem analitzar la personalitat de la majoria d’aquells combatius estudiants que van donar la gran batalla per l’autonomia universitària enfront dels governs conservadors que en aquesta època governaven gairebé tots els països d’Amèrica. Jo no vull citar noms per no provocar fins i tot polèmiques internacionals; volguera, que vostès prengueren el llibre de Gabriel del Maso, per exemple, on estudia a fons la reforma universitària, buscaren en aquest índex els noms de tots aquells grans artífexs de la reforma i buscaren avui quina és l’actitud política, buscaran què és el que han estat en la vida pública dels països a què pertanyen, i es trobaran amb sorpreses extraordinàries, amb les mateixes sorpreses amb que em vaig trobar jo, quan creient en l’autonomia universitària com factor essencial de l’avançament dels pobles, vaig fer aquesta anàlisi que els aconselle fer a vostès. Les figures més negres de la reacció, les més hipòcrites i perilloses perquè parlen un llenguatge democràtic i practiquen sistemàticament la traïció, van ser les que van donar suport, i moltes vegades les que apareixen com a figures propulsores als seus països d’aquella reforma universitària. I aquí entre nosaltres, investiguen també l’autor del llibre perquè també hi haurà sorpreses per allà. Tot això us ho deia per encoratjar precisament sobre l’actitud de l’estudiantat. I més que en cap lloc a Santiago, on tants estudiants han donat la seua vida i tants altres pertanyen al nostre Exèrcit Rebel. Nosaltres, com que tenim un exèrcit que és popular i dignitat, a ningú li preguntem quina és la seua actitud política davant determinats fets concrets; quina és la seua religió, la seua manera de pensar. Això depèn de la consciència de cada individu. Per això no els puc dir quina serà l’actitud mateixa dels membres de l’Exèrcit Rebel. Espere que entenguen bé les línies generals del problema i que siguen conseqüents amb les línies de la Revolució. Potser sí, potser no. Però aquestes paraules no van dirigides a ells, una minoria, sinó a la gran massa estudiantil, a tots els que componen aquest nucli. Jo recorde que vaig tenir una petita conversa amb alguns de vosaltres fa diversos mesos, i els recomanava entrar en contacte amb el poble, no arribar al poble com arriba una dama aristocràtica a donar una moneda, la moneda del saber o la moneda d’un ajut qualsevol , sinó com a membre revolucionari de la gran legió que avui governa a Cuba, a posar l’espatlla en les coses pràctiques del país, en les coses que permeten fins i tot a cada professional augmentar el seu cabal de coneixement i unir, a totes les coses interessants que van aprendre a les aules, les potser molt més interessants que aprenen construint en els veritables camps de batalla de la gran lluita per la construcció del país. És evident que un dels grans deures de la Universitat és fer les seues pràctiques professionals en el si del poble, i és evident també que per fer aquestes pràctiques organitzadament en el si del poble necessiten el concurs orientador i planificador d’algun organisme estatal que estiga directament vinculat a aquest poble, o


fins i tot de molt més d’un organisme estatal, ja que actualment per fer qualsevol obra en qualsevol lloc de la república, es posen en contacte tres, quatre o més organismes, i s’està iniciant recentment al país la tasca de planificar la feina i de no dilapidar esforços. Però centralitzant el tema en l’estudi, en el dret a estudiar i en el dret a triar una carrera d’acord amb una vocació, ens topem sempre amb el mateix problema: Qui té dret a limitar la vocació d’un estudiant per una ordre precisa estatal? Qui té dret a dir que només poden sortir 10 advocats per any i han de sortir 100 químics industrials? Això és dictadura, i està bé: és dictadura. Però és la dictadura de les circumstàncies la mateixa dictadura que existia abans en forma d’examen d’ingrés o en forma de matrícules, o en forma d’exàmens que anaren eliminant els menys capaços? És res més que canviar l’orientació de l’estudi. El sistema en aquests casos roman idèntic, perquè el que es feia abans és tractar de donar els professionals que anaven a sortir a la lluita per la vida en les diferents branques del saber. Avui es canvien per qualsevol mètode: examen d’ingrés, o una qualificació prèvia, en fi, el mètode és el de menys. I es tracta de portar cap als camins que la Revolució entén que són necessaris per poder seguir endavant amb la nostra tasca tècnica. I crec que això no pot provocar reaccions. I salta als ulls que la integració de la Universitat amb el Govern Revolucionari no pot causar reaccions. No volem aquí amagar les paraules i tractar d’explicar que no, que això no és pèrdua d’autonomia, que en realitat no és res més que una integració més sòlida, com la és. Però aquesta integració més sòlida significa pèrdua de l’autonomia, i aquesta pèrdua d’autonomia és necessària a la Nació sencera. Per tant, tard o d’hora, si la Revolució continua en les seues línies generals, trobarà les formes d’aconseguir tots els professionals que necessita. Si la Universitat es tanca en els seus claustres i segueix en la tasca de llançar advocats, o tot un seguit de curses que no són tan necessàries en aquest moment (no vagen a pensar que l’he agafat especialment amb els advocats), si segueix en aquesta tasca, ja que hauran de formar algun altre tipus d’organisme tècnic. Ja s’està pensant a l’Havana a fer un Institut Tècnic de Cultura Superior que done precisament una sèrie d’aquestes carreres, institut que tindrà una organització diferent de la Universitat potser, i que pot convertir-se, si la incomprensió avança, en un rival de la Universitat o la Universitat en una rival d’aquesta nova institució que es pensa crear en la lluita per monopolitzar alguna cosa que no es pot monopolitzar perquè és patrimoni del poble sencer, com és la cultura. També aquestes coses que s’estan creant a Cuba s’han fet en altres països del món, i sobretot d’Amèrica. També s’han produït aquestes lluites entre els membres d’organismes, d’escoles tècniques o politècniques d’un grau de cultura en general menor i la Universitat. El que jo no sé si s’ha dit o si s’ha precisat ben clar, és que aquesta lluita és el reflex de la lluita entre una classes social que no vol perdre els seus privilegis, i una nova classe o conjunt de classes socials que estan tractant d’adquirir els seus drets a la cultura. I nosaltres hem de dir-ho per alertar a tots els estudiants revolucionaris, i per fer-los veure que una lluita d’aquesta classe és senzillament l’expressió d’això que hem tractat d’esborrar a Cuba, que és la lluita de classes, i que qui s’opose al fet que un gran nombre d’estudiants d’extracció humil adquiresca els beneficis de la cultura, està tractant d’exercir un monopoli de classes sobre la mateixa. Ara bé, quan aquí es parlava de reformes universitàries, i tothom ha estat d’acord que la reforma universitària és una cosa important i necessari per al país, el primer que s’ha fet és, per part dels estudiants, prendre en certa manera el control de les cases d’estudi, imposar als professors una sèrie de mesures i intervenir en el govern de la Universitat en major o menys grau. És correcte? Aquesta és l’expressió d’un grup que ha triomfat, ha triomfat i ha exigit seus drets després del triomf. Els professors-alguns per la seua edat, altres per la seua mentalitat fins i tot-no van participar en la mateixa mesura en la lluita, i els que van lluitar i van triomfar van adquirir aquest dret. Però jo em pregunte si el Govern Revolucionari no va lluitar i va triomfar, i no va lluitar i va triomfar amb tant o més acarnissament que qualsevol sector aïllat de la col·lectivitat perquè va ser l’expressió de la lluita tota del poble de Cuba pel seu alliberament. No obstant això, el Govern no ha intervingut a la Universitat, no ha exigit la seua part en el festí, perquè no considera que aquesta siga la manera més lògica i honorable de fer les coses. Crida simplement a la realitat als estudiants; truca al raciocini, que és tan important en moments revolucionaris, i a la discussió, de la qual sorgeix necessàriament


el raciocini. Ara s’estan discutint programes de reforma universitària i de seguida es torna la vista cap a les reformes universitàries de l’any 18, cap a tots els supersavis que van trair la seua ciència i el seu poble després però que en el moment en que van lluitar per una cosa noble i necessària com era la reforma universitària en aquell moment, no coneixien res de res, eren simples estudiants que la van fer perquè era una necessitat. Teoritzar, teoritzar després, i teoritzar quan ja tenien un sentit malèvol del que havien fet. Per què nosaltres tenim llavors d’anar a buscar la reforma universitària en el que s’ha fet en altres costats? Per què no prendre allò sinó simplement com informació addicional als grans problemes nostres, que són els que hem de contemplar per sobre totes les coses, als problemes que hi ha aquí, que són problemes d’una revolució triomfant amb una sèrie de governs molt poderosos, hostils que ens ataquen, ens assetgen econòmicament i de vegades també militarment, que reguen de propaganda per tot el món una sèrie de mentides sobre aquest Govern, d’un Govern que ha fet la reforma agrària en la mateixa manera que jo aconsello fer la reforma universitària, mirant cap endavant però no cap enrere, prenent com a simples jalons el que s’havia fet en altres parts del món, però analitzant la situació del nostre propi camperol; que ha fet una reforma fiscal i una reforma aranzelària, i que està ara en la gran tasca de la industrialització del país, d’aquest país d’on cal treure llavors els materials necessaris per llençar una reforma, d’un país on es reuneixen els obrers que no han aconseguit totes les reivindicacions i que van aspirar i lògicament aspiren, i resolen, en assemblees multitudinàries i per unanimitat, donar una part del seu sou per construir econòmicament el país, d’un Govern Revolucionari que porta com a bandera de lluita a la Reforma Agrària, i que l’ha impulsat d’una punta a l’altra de l’illa, i que constantment pateix perquè no té els tècnics necessaris per fer-la, i perquè la bona voluntat i el treball no supleix sinó en part aquesta deficiència, i perquè cada un de nosaltres hem de tornar sobre els nostres passos constantment i aprendre sobre l’error comès, que és aprendre sobre el sacrifici de la Nació. I quan tractem de buscar a qui lògicament ens ha de donar suport, a la Universitat; perquè ens done els tècnics, perquè s’acoble a la gran marxa del Govern Revolucionari, a la gran marxa del poble cap al seu futur, ens trobem que lluites intestines i discussions bizantines estan minvant la capacitat d’aquests centres d’estudis per complir el seu deure de l’hora. Per això és que aprofitem aquest moment per dir les nostres veritats potser agres, potser en algunes coses injustes, molt molestes potser per a molta gent, però que transmet el pensament d’un Govern Revolucionari honest, que no tracta d’ocupar o de vèncer una institució que no és la seua enemiga, sinó que ha de ser la seua aliada i la seua més íntima i eficaç col·laboradora, i que busca precisament als estudiants perquè mai un estudiant revolucionari pot ser, no enemic, ni tan sols adversari del Govern que representem, perquè estem tractant en cada moment que la joventut estudiosa, unesca en saber que ha aconseguit a les aules l’entusiasme creador del poble sencer de la República i s’incorpori al gran exèrcit dels que fan, deixant de banda aquesta petita patrulla dels que només diuen. Per tot això he vingut aquí, més que a donar una conferència, a presentar alguns punts polèmics, i a cridar, naturalment, a la discussió, tot l’agre, tot el violent que es vulga, però sempre saludable en un règim democràtic, a la explicació de cada un dels fets, a l’anàlisi del que està succeint al país, i a l’anàlisi del que va succeir amb els que van mantenir les posicions que avui mantenen alguns nuclis estudiantils. I per finalitzar, un record als estudiants interessats en aquests problemes de la reforma universitària: investiguen la vida futura, futura però ja passada, des del moment en què es va iniciar la reforma del 18 fins ara; investiguen la vida de cada un d’aquells artífexs de la reforma. Els assegure que és interessant. Res més.


10. Ulrike Meinhof: De la protesta a la resistència - Incendi d'un gran magatzem

(1968) De la protesta a la resistència "Protesta és quan dic, això i això no va amb mi. Resistència és quan procure que el que no va amb mi no torne a passar. Protesta és quan dic que no vaig a participar. Resistència és quan procure que els altres tampoc participen ". Una cosa semblant - no textual-es va poder escoltar dir a un negre del Moviment Blackpower a la Conferència sobre Vietnam celebrada a Berlín al gener. Els estudiants no porten a terme cap insurrecció, l'exercici la resistència. Han volat pedres, els vidres de les finestres de la central de Der Springer a Berlín han acabat fets miques, han cremat automòbils, canons d'aigua han estat arrabassats, una redacció del Bild ha estat demolida, rodes punxades, el trànsit paralitzat, camions d'obres han estat bolcats, cadenes policials trencades -violència, violència física és el que s'ha emprat. No obstant això, no s'han pogut impedir els lliuraments de premsa de Der Springer, el funcionament del trànsit s'ha interromput durant unes hores. L'assegurança pagarà les llunes de les finestres. On els camions van ser cremats circularan nous camions, no es reduirà el nombre de canons d'aigua de la policia ni faltaran bales de goma. Per tant, tornarà a passar el que ja ha succeït. La premsa del Springer seguirà provocant i Klaus Schütz ordenar: "mireu a aquests tipus a la cara", i procediu amb les conseqüències, colpejar directament-el que ja va passar el 21 de febrer-i acabeu disparant. Les protestes massives contra l'atemptat a Rudi Duschke perpetrat durant les pasqües -dutes a terme no per uns quants, sinó per molts, no només una vegada sinó al llarg de diversos dies, no només a Berlín, sinó en molts llocs, no de forma simbòlica, sinó de forma fàctica- han sobrepassat el límit entre la protesta verbal i la resistència física. Després del 2 de juny només es cremaven exemplars del Springer, ara s'ha intentat bloquejar la publicació. El dos de juny van volar tomaques i ous, ara volen pedres. Al febrer es va passar un divertit i entretingut film sobre la fabricació de còctels Molotov, ara s'empren de facto. El límit entre la protesta i la resistència ha estat sobrepassat, encara que no de manera efectiva, tornarà a repetir el que ja ha passat. No s'han canviat les relacions de poder. S'ha practicat la violència però no s'ha pogut ocupar el poder. Es tracta de violència terrorista sense sentit, de violència alienada, apolítica i inconscient? Constatem: aquells que des del poder condemnen el llançament de pedres i els incendis provocats, però no condemnen els assetjaments del Springer ni les bombes sobre el Vietnam, ni el terror a Pèrsia, ni la tortura a Sud-àfrica. Aquells que podrien expropiar el Springer, no ho fan. Formen grans coalicions que mitjançant els massmedia podrien difondre la veritat sobre el Bild i el Bild Zeitung i, en canvi, difonen veritats a mitges sobre els estudiants, la seua ocupació amb el tema de la violència és hipòcrita, ells utilitzen una doble mesura, volen exactament el que nosaltres, els que -amb o sense pedres a les butxaques- prenem el carrer, no volem: la política com a destinació, masses infantilitzades, una oposició impotent que no moleste a ningú, democràtiques carreres de sacs i l'estat d'excepció si la cosa es posa seriosa. Johnson, que va declarar a Martin Luther King heroi nacional; Kiesinger, que lamenta en un telegrama l'atemptat contra Rudi Dutschke, ells són els representants de la violència contra la qual es van oposar King i Dutschke, la violència del sistema, el sistema que ha produït Der Springer i la guerra del Vietnam; a ells els falten dues coses: la legitimació política i la legitimació moral per imposar un recurs contra la voluntat de resistència dels estudiants. Constatem: està documentat que aquí no es pot disparar a la gent així com així, que la protesta dels estudiants contra la idiotització de les masses duta a terme per Der Springer va de debò, que Der Springer no està, ni ara ni mai, destinat per Déu per poder dir ni una sola vegada: "estem en contra de vosaltres"; està documentat que costum i decencia són cadenes que es poden trencar si s’apallissa i dispara al encadenat. Està documentat que encara hi ha gent en aquest país que no només condemna el terror i la violència i no s'oposa secretament a ells, sinó que sense por i sense poder callar és capaç i està disposada a oferir resistència perquè es pot arribar a comprendre que això no pot seguir així. S'ha demostrat que l'assetjament mortal i el crim distorsionen la vida pública, que les persones que mantenen una vida pública no estan disposades a consentir. El valor d'un ésser humà és quelcom diferent a les finestres, les furgonetes del Springer i els cotxes bolcats i danyats durant l'acció de bloqueig davant la central del Springer, fets que van ser registrats en els informes


arbitraris de la policia, que hi ha una vida pública que no només no està disposada a cridar insuportable al insuportable, sinó que està disposada a enfrontar-s'hi, a desarmar el Springer, als assistents dels seus assistents. Ara, després que s'haja demostrat que hi ha altres mitjans a disposició millors que les meres manifestacions, Springer-Hearing, accions de protesta, mitjans diferents dels que han fracassat en no poder evitar l'atemptat contra Rudy Duschke, ara, que les cadenes del costum i la decència han saltat pels aires, es pot discutir a posteriori sobre violència i contra-violència. La contra-violència, com es va practicar en aquells dies de pasqua, no és adequada per despertar simpaties ni per atraure els liberals espantats a la part de l'oposició extra parlamentària. La contra-violència comporta el risc de convertir-se en violència quan la brutalitat policial determina les regles del joc, quan la ràbia impotent és capaç d'acabar amb la superioritat de la racionalitat, quan es contesta a la intervenció paramilitar de la policia amb mitjans paramilitars. Però l'establishment, "els senyors de la cúpula" -en paraules de Rudi- han d'aprendre que només hi ha una forma d'aconseguir la pau i l'ordre perpetus: expropiar el Springer. La diversió ha acabat: "protesta és quan dic, això i això no va amb mi. Resistència és quan procure que el que no va amb mi no torne a succeir " Incendi d'un gran magatzem (Konkret, 1968) Nota de Klaus Wagenbach: l'abril de 1968 Andreas Baader, Gudrun Ensslin, Thorwald Pröll i Horst Söhnlein van provocar dos incendis al principal carrer comercial de Frankfurt, que van causar grans danys. Els quatre van ser detinguts tan sols un dia després i van declarar, en el procés que va tenir lloc l'octubre, que volien calar foc als grans magatzems per protestar contra la indiferència de la societat davant el genocidi al Vietnam. Cada acusat va ser condemnat per aquesta acció -la primera a l'estil de guerrilla urbana- a quatre anys de presó. En contra de la provocació d'incendis se sol dir que es posa en perill la vida de persones innecessàriament. Però contra el fet d'incendiar grans magatzems podem dir en especial que aquest tipus d'atacs contra el món del consum-com creien entendre els acusats en el procés de Frankfurt-, no irrita el món consumista, ni tan sols el perjudica mínimament, ni perjudica a allò produït pel mateix per als que obtenen beneficis, als que més bé aquesta acció afavoreix. La mera destrucció d'un gran magatzem es correspon amb el principi segons el qual en aquesta terra nostra es produeix i es consumeix, amb el principi del benefici i de l'acumulació de capital, en comptes d'aniquilar el mateix. Doncs a aquells a qui la producció i venda massiva de mercaderies en grans magatzems proporciona beneficis, no se'ls pot probablement i ocasionalment fer més gran favor que la destrucció sense costos d'aquests béns. Segons la llei del benefici, l'assegurança pagarà els danys. El problema de la saturació, i fins i tot estancament, dels béns de consum que no en troben eixida al mercat es resol mitjançant els mateixos mitjans que utilitza la producció industrial per poder mantenir-se. En la visió de "Una ciutat del futur" de Vance Packard ja es construeixen absolutament "tots els edificis amb una particular massa de paper, de manera que puguen ser arrencats i novament construïts cada primavera i tardor durant l'època de la gran neteja de cases". I "una de cada quatre fàbriques està situada en un pendent aguda, els extrems de les cadenes de muntatge poden oscil·lar cap a les portes posteriors o davanteres. Si la demanda és fluixa oscil·larà l'extrem de la cadena cap a la porta inferior, i la producció total de frigorífics o altres productes desapareixerà en la profunditat i es transformarà immediatament en ferralla, de manera que no s'haja de saturar el mercat de béns de consum "(Vance Packard. El gran malbaratament, Frankfurt, 1960). No obstant això, la destrucció la riquesa produïda socialment no es produeix d'una forma tan ràpida com un incendi provocat o la transformació directa en ferralla. És més, la indústria intenta afrontar aquesta saturació del mercat de béns de consum mitjançant "un nou model cada dos anys", mitjançant el malbaratament de milions en investigacions que no serveixen tant per millorar els productes com per augmentar les seues vendes, mitjançant l'empaquetat, que acaba al poal del fem, i possibilita el benefici car i sense sentit (el consumidor és el que carrega amb les despeses de la retirada de les escombraries); mitjançant una així mateix publicitat radicalment mentidera i costosa, són malbaratats milions en temps de treball i energia per produir la caducitat artificial ("obsolescència"), la programada data de cessament, de manera que els frigorífics, màquines d'afaitar, les calzes de les dames, la joguina, les bombetes es facen malbé molt abans que el


material utilitzat en ells i que no es corresponguen amb el temps malgastat necessari per a la seua producció, per, d'aquesta manera, poder mantenir artificialment la demanda, per aconseguir beneficis que seran invertits de nou, no per satisfer les necessitats socials, sinó per fer possible l'acumulació de capital. (El que hi ha al capitalisme, també es troba en els grans magatzems. El que no hi ha en els grans magatzems, es troba en el capitalisme només de forma inadequada, només de manera insatisfactòria, insuficient: hospitals, escoles, escoles bressol, sistemes d'atenció sanitària, etc.). De qualsevol manera, la destrucció de la riquesa produïda socialment mitjançant l'incendi d'un gran magatzem no es diferencia essencialment de la destrucció sistemàtica de la riquesa social per mitjà de la moda, l'empaquetat, la publicitat, el deteriorament programat. Així les coses, l'incendi d'un gran magatzem no és cap acció anticapitalista, sinó més aviat mantendora del sistema, contra revolucionària. El moment progressiu d'un incendi provocat no es troba en la destrucció de les mercaderies, s'haja més aviat en la criminalitat del fet, a la transgressió de la llei. La llei que es transgredeix no protegeix a les persones del fet que el seu temps i energia de treball, la plusvàlua que produeixen, siga destruïda, corrompuda, despilfarrada, que mitjançant la publicitat se'ls mentesca sobre els seus propis productes, que a través de les organitzacions sindicals i el secretisme sobre aquests se'ls separe d'ells, tant com a productors com a consumidors són sotmesos per aquells que s'apropien del benefici i inverteixen segons el seu propi gust. Segons el seu propi gust significa segons la lògica del benefici, és a dir, allà on es puga produir l'apropiació de nova plusvàlua, no on els diners puguen ser usat de forma efectiva i per tots: per exemple, en educació, sanitat, en transport públic, per al repòs i la purificació de l'aire i educació sexual, etc. La llei que es transgredeix amb la provocació d'un incendi, no protegeix a les persones, sinó a la propietat. La llei prescriu que la propietat aliena no pot ser destruïda, posada en perill, danyada ni incendiada. Els que usen la propietat indegudament són els protegits per la llei, no les víctimes d'aquest ús indegut de la propietat, no els que mitjançant riquesa i consum produeixen riquesa, sinó els que a l'Estat capitalista s'apropien legalment de la mateixa. És un deure per a la llei mantenir allunyats dels seus productes a aquells que els produeixen. I tan desesperat es pot arribar a estar en qualsevol moment com per incendiar un gran magatzem, és a dir, que els incendiaris puguen fer amb els seus productes el que ells vulguen, que puguen transgredir la llei que únicament permet als anomenats propietaris fer amb la seua propietat el que vulguen, és a dir, transgredir la llei que protegeix la lògica de l'acumulació, no a les persones d'aquesta lògica i les seues conseqüències bàrbares; aquesta transgressió de la llei és el moment progressiu d'un incendi provocat, ha com a tal ser reconegut; sense descartar, d'aquesta manera, que la consegüent destrucció de béns més aviat afavoresca el sistema, contradient materialment a les intencions anti-capitalistes. Per tant, si un incendi d'un gran magatzem conté el moment progressiu que transgredeix la llei protectora contra el crim, queda oberta la pregunta sobre si aquest moment pot ser utilitzat, si es pot transformar el mateix al principi de la il·lustració. Segons aquesta pregunta, què és el que poden escometre les persones mitjançant un incendi en un gran magatzem? Els negres del gueto que saquegen comerços en flames s'adonen que el sistema no s'esfondra perquè ells d’aquesta forma puguen apropiar-se del que necessiten urgentment, del que per la seua pobresa i atur no poden comprar; poden percebre que un sistema és negligent, que aquest els aparta d'allò que necessiten per viure. Així mateix, les mercaderies que els frankfurtians poden dur dels comerços de Frankfurt amb prou feines serien les adequades per al que realment necessiten. (Amb excepció dels rentavaixelles, que a penes apareixen a les estadístiques sobre electrodomèstics a les llars alemanyes, encara que a Alemanya hi haja gairebé 10 milions de dones treballant, totes les quals haurien de tenir-los. Aquests no són només massa cars per comprar-los, sinó també massa pesats per endur-se'ls). En aquesta terra nostra augmentaria a les llars, a causa del saqueig d'un gran magatzem, només el nombre de coses que únicament serveixen per a la reposició de productes de consum, es perfeccionaria el microcosmos "privat", l'autodomini i el consol per suportar les condicions a què es veu forçat el productor social (André Gorz, Zur Strategie der Arbeiterbewegung im Neo-Kapitalismus, Frankfurt 1967). Aquelles necessitats col·lectives, que als països capitalistes rics continuen evidentment sense ser realitzades, no es veurien afectades en gens ni mica, no es pot fer conscient a la gent d'això per mitjà de l'incendi d'un gran magatzem. Així les coses, els fets que estan sent jutjats a Frankfurt -a part de la tremenda amenaça de severes condemnes per als que els van portar a terme- no es poden recomanar com una cosa a imitar. Queda, però, el que Fritz Teufel va dir en la conferència de delegats del SPS: "sempre serà millor pegar-li foc a un gran magatzem de dirigir un gran magatzem". En veritat, Fritz Teufel sol fer formulacions adequades.


11. J. Milius, F. F. Coppola: fragments del guió d’Apocalypse Now (1979)

WILLARD: [voice-over] Charlie didn't get much USO. He was dug in too deep or moving too fast. His idea of great R&R was cold rice and a little rat meat. He had only two ways home: death, or victory. [...] KURTZ: I've seen horrors... horrors that you've seen. But you have no right to call me a murderer. You have a right to kill me. You have a right to do that... but you have no right to judge me. It's impossible for words to describe what is necessary to those who do not know what horror means. Horror... Horror has a face... and you must make a friend of horror. Horror and moral terror are your friends. If they are not, then they are enemies to be feared. They are truly enemies! I remember when I was with Special Forces... seems a thousand centuries ago. We went into a camp to inoculate some children. We left the camp after we had inoculated the children for polio, and this old man came running after us and he was crying. He couldn't see. We went back there, and they had come and hacked off every inoculated arm. There they were in a pile. A pile of little arms. And I remember... I... I... I cried, I wept like some grandmother. I wanted to tear my teeth out; I didn't know what I wanted to do! And I want to remember it. I never want to forget it... I never want to forget. And then I realized... like I was shot... like I was shot with a diamond... a diamond bullet right through my forehead. And I thought, my God... the genius of that! The genius! The will to do that! Perfect, genuine, complete, crystalline, pure. And then I realized they were stronger than we, because they could stand that these were not monsters, these were men... trained cadres. These men who fought with their hearts, who had families, who had children, who were filled with love... but they had the strength... the strength... to do that. If I had ten divisions of those men, our troubles here would be over very quickly. You have to have men who are moral... and at the same time who are able to utilize their primordial instincts to kill without feeling... without passion... without judgment... without judgment! Because it's judgment that defeats us.


12. Barak Obama: Observacions sobre bin Laden

(2011)

[Els mateixos arguments de Sant-Just contra el mostre Lluís XVI (vegeu text 2), els repetirà B. Obama per justificar l’eliminació de U. bin Laden. Adoneu-vos de les semblances de l’argumentació jacobina i la declaració oficial del president dels EUA.]

EL PRESIDENT: Bona nit. Aquesta nit, puc informar al poble nord-americà i al món que els Estats Units ha portat a terme una operació que va causar la mort d'Ussama bin Laden, el líder d'Al-Qaida i un terrorista que és responsable de l'assassinat de milers d'homes, dones i nens innocents. [...]

Així doncs, l'agost passat, després d'anys d'ardu treball per la nostra comunitat d'intel· ligència, vaig ser informat sobre una possible pista sobre Bin Laden. No estava gens clara, i va portar molts mesos seguir el fil de l'assumpte. Em vaig reunir diverses vegades amb el meu equip de seguretat nacional i aconseguirem més informació sobre la possibilitat que s’hagués localitzat Bin Laden amagat en un complex residencial a l'interior profund del Pakistan. I finalment, la setmana passada, vaig decidir que tenia prou informació per prendre mesures, i autoritzí una operació per atrapar Ussama bin Laden i dur-lo davant la justícia. [...]

Molts nord-americans saben dels costos de la guerra. No obstant això, com a país, mai tolerarem que la nostra seguretat estiga amenaçada, ni romandrem de braços creuats quan la gent del nostre poble haja estat assassinada. Serem implacables en la defensa dels nostres ciutadans i els nostres amics i aliats. Anem a ser fidels als valors que ens fan ser qui som. I en nits com aquesta, podem dir a les famílies que han perdut seus éssers estimats pel terror d'Al-Qaida: se n'ha fet justícia.

Aquesta nit, donem gràcies a un gran nombre de professionals de la intel·ligència i la lluita contra el terrorisme que han treballat incansablement per aconseguir aquest resultat. El poble nord-americà no veu el seu treball, ni sap els seus noms. Però aquesta nit, senten la satisfacció del seu treball i el resultat de la seua recerca de la justícia. Donem les gràcies als homes que han dut a terme aquesta operació, ja que exemplifiquen el professionalisme, el patriotisme i valentia sense igual dels que serveixen al nostre país. I són part d'una generació que suportat la major part de la càrrega des d'aquell dia de setembre. [...]

La causa de garantir la seguretat del nostre país no s'ha completat. Però aquesta nit tornem a recordar que Estats Units pot fer allò que ens proposem. Aquest és el relat de la nostra història, ja siga la recerca de la prosperitat del nostre poble o la lluita per la igualtat per a tots els nostres ciutadans; nostre compromís de defensar els nostres valors més enllà de les nostres fronteres, i els nostres sacrificis per fer del món un lloc més segur.

Recordem que podem fer aquestes coses no només per la riquesa o el poder, sinó pel que som: una nació, sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tots.6

6 El text complet en: http://www.whitehouse.gov/the-press-office/2011/05/02/remarks-president-osama-bin-laden

còctels, cinema i agitació social dossier de textos · 194 ni cal que us ho faga, : : ni cal que...

Documents