catalunya, la terra dels millors guerrers · 2013. 11. 19. · sinó per saber que com a molt tard...

L’origen del nom Catalunya

Catalunya, la terra dels millorsguerrersJORDI COLOMER CAMARASA

Catalunya, la terra dels millors guerrers

JORDI COLOMER CAMARASA

I. Introducció - 5

II. Quan apareix en escrit per primer cop el corònim ‘Catalunya’? - 7

III. La inconsistència de les altres teories - 15

IV. L’origen celta, l’únic viable - 21

V. Nord enllà, el bressol de Catalunya - 25

VI. Els francs inventen Catalunya - 36

VII. Conclusions - 38

VIII. Bibliografia - 41

Índex

Aquest llibre no podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense el permís de

l’escriptor. Tots els drets reservats.

© JORDI COLOMER CAMARASA, 2013PRIMERA EDICIÓ, AGOST 2013

EDITOR: JORDI COLOMER CAMARASAMAQUETACIÓ I DISSENY: MARC CROS I AMIGÓ

FOTOGRAFIA: SÍLVIA ORRIOLS SERRA

L’origen dels mots Catalunya i català ha estat, de fa segles, motiu de debat. De teories sobre el perquè del nom de la nostra nació i del nostre adjectiu gentilici i del seu significat se n’han elaborat moltes, i només fent un cop d’ull ràpid a internet se’n poden aplegar ben bé una dotzena, xifra que no para de créixer si s’hi dedica un xic més de temps. També es poden trobar incompta-bles fòrums o blogs en els quals els usuaris argumenten amb més o menys encert per intentar discernir l’enig-ma que fa temps envolta l’origen etimològic d’aquests mots. El debat, tot i que de ben segur circumscrit a uns pocs historiadors i uns quants romàntics, continua, doncs, ben viu. I qui més qui menys té la seva teoria

Introducció

5

feta, ja sigui fruit d’un procés de reflexió acurat, ja si-gui per una volença irreflexiva, és a dir, perquè sim-plement li agradaria més que aquella teoria fos la certa.

Quan vaig decidir tractar a fons el tema, la idea era, en principi, fer una compilació de totes les teories exis-tents, fossin més o menys inversemblants, i dir-hi la meva, destacar-ne els arguments a favor i els punts fe-bles, i que fos el lector qui, un cop llegit el llibre, fes seva la que més li plagués o el convencés. Al cap de poc, però, mentre que la majoria de les teories que ana-litzava acabaven en un cul-de-sac, una va començar a prendre consistència. Etimològicament el nostre corò-nim i el nostre adjectiu gentilici únicament podien tenir una explicació: l’origen celta. En aquest estudi aporto diverses dades sobre quan podem constatar la primera aparició de la paraula Catalunya en els textos escrits i referents al clar origen celta del corònim. També ofe-reixo una versió plausible de com és possible aquest origen, que pot sobtar a molta gent. Abans d’entrar en l’objecte d’estudi, només un avançament: Catalunya és la terra dels millors guerrers.


6

«Admiració molta dóna a misser Hierònim Pau e a mi, componedor de la present història, lo que és recitat per lo dit mossèn Thomic [de] certes gester de Auger Catalò sens fundament algun. Per cert, fóra stat molt convenient hagués nomenat lo auctor qi ho posa, car tals coses no-s ligen en historial algú approvat. Axí, pot passar com a cosa apòchrifa e de poca fe, major-ment que fins al temps de Carolo Calvo emperador no legim aquests noms de catalans, sinó que dita provín-cia se nomena, en temps de Carles Maynes e de Loýs emperador, de Hespanya gòttica.» D’aquesta manera l’historiador Pere Miquel Carbonell (1434-1517) posa en escrit a Chròniques de Espanya fins ací no divulgades, una història universal catalana escrita entre 1495 i el

Quan apareix en escrit per primer cop el corònim

‘Catalunya’?

7

1513 i impresa el 1547, la seva crítica a l’argumenta-ció que Pere Tomic, historiador del segle XV, dóna de l’origen del corònim Catalunya en la seva obra Histo-ries e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona, editada el 1495. Tomic, conegut principalment per la seva versió de la llegenda d’Otger Cathaló, fa derivar el nom actual del nostre país d’aquest personatge. Se-gons escriu Tomic, hauria estat Carlemany qui, en ho-nor a Cathaló i a la seva lluita contra els sarraïns, hau-ria decidit «que la terra fos apellada Cathalonia» i que «totes les gents de la terra e Principat fossen apellats Cathalans». La veracitat d’aquesta llegenda, però, no és la raó central d’estudi d’aquest treball.

Ço que ens interessa més de les paraules de Pere Mi-quel Carbonell és el raonament que esgrimeix per ne-gar qualsevol fonament a allò que havia dit Tomic pocs anys abans. Si Tomic assevera que Carlemany hauria donat el nom de Cathalonia a la nostra terra, Carbo-nell al·lega en contra d’aquesta afirmació que «fins als temps de Carolo Calvo emperador no legim aquests noms de catalans» i que en temps de Carlemany i Lluís el Pietós el nostre país s’anomenava encara «Hes-panya gòttica». Aixi doncs, Carbonell situa l’aparició «d’aquests noms de catalans» entre els anys 840 i 877, que és el període en el qual «Carolo Calvo», és a dir, Carles el Calb, va ser el rei dels francs occidentals.


8

Però quina autoritat podem atorgar a les paraules de Carbonell? Aquest historiador va ser arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona durant quatre dècades, entre 1476 i 1517, any de la seva mort. Per tant, hem d’acceptar com a fet poc discutible que Carbonell era plenament sabedor d’allò que assevera en la seva crò-nica, que, d’altra banda, està escrit amb una naturalitat i senzillesa que encara impregna de més veracitat la seva afirmació. Ultra això, Carbonell va tenir durant quaranta anys accés a més documents dels que pu-gui consultar cap historiador d’avui dia. De veracitat, doncs, n’hi hem de donar molta.

Tot i que segons Carbonell els «noms de catalans» apa-reixen al segle IX, actualment és considerada com una veritat absoluta que els primers cops en què apareixen el corònim Catalunya i l’adjectiu gentilici català són a principis del segle XII. En efecte, durant molts anys es va tenir per cert que el Liber Maiolichinus de Gestis Pi-sanorum Illustribus, text escrit en llatí per un pisà entre 1115 i 1120, era el primer testimoni escrit dels nostres corònim i gentilici. Aquest escrit versa de la croada promoguda pel papa Pasqual II contra les illes Balears, en la qual hi participen pisans i catalans. Aquesta croada va tenir lloc entre els anys 1113 i 1114, i hi va participar el comte Ramon Berenguer III, el qual hi és descrit com a «catalanicus heros», «rector catalanicus» i

Jordi Colomer Camarasa

9

«dux catalanensis». També s’hi parla de «Catalania».

Tanmateix, ara es considera com a la primera referèn-cia documental sabuda del gentilici català el jurament fet pels homes de Carcassona al mateix Ramon Beren-guer III de Barcelona, amb data del 1107 o del 1112, el qual està copiat en el Liber feudorum maior. En aquest document hi apareixen un Geral de Cataluign, un Rai-mundi Catalan i dos Arnal Catalan.

Dit tot això, hom pot plantejar-se els perquès d’aquest buit cronològic de més de dos segles entre l’època en la qual Carbonell situa l’origen «d’aquests noms de cata-lans» i els primers documents que es donen com bons com a primera aparició escrita del corònim Catalunya i el gentilici català. Tanmateix, però, aquest buit no és to-tal. El segle XIX l’historiador Jaime Villanueva esmen-ta en la seva obra Viage literario a las iglesias de España la troballa de dos documents del segle IX en què apareix en llatí el corònim del nostre país. Sorprèn que en pro de la recerca de l’origen del nom de la nostra nació cap historiador de les darreres dècades no hagi tingut en consideració, no només les paraules de Carbonell, sinó tampoc allò que explica Villanueva en la seva obra a l’hora d’elaborar les seves teories.

Curiosament, un d’aquests documents està datat de


10

l’any 844, és a dir, durant el regnat de Carles el Calb. És la sentència ordenada per aquest rei en el plet del monestir de Sant Quirze de Colera contra el comte Alaric sobre la possessió de Castro Tolon (Peralada). Ço que ens interessa en particular, però, és l’esment que es fa de Catalunya. En el text es diu que el comte Alaric, que era el fill del comte que Lluís el Pietós va nomenar quan va conquerir Barcelona, va ser instituït «super totam cataloniam». Villanueva no es fa fiador de l’autenticitat d’aquesta escriptura, mes hi afegeix que «mereix alguna consideració» perquè està copiada en el llibre de feus a la cúria episcopal, del segle XIII. En el llibre s’esmenta que va presentar l’original l’abat del monestir. Villanueva menciona, entre molts altres aspectes, que en el document es diu que el monestir va ser construït «en temps i per ordre» de Carlemany. Els motius pels quals Villanueva no es fia al cent per cent de l’autenticitat de l’escriptura és pel fet que tots els testimonis signen amb cognoms de família, fet encara molt inusual a l’època. Tanmateix, aquest fet podria tenir una explicació prou senzilla, com, per exemple, que el copista del segle XIII els hagués afegit per donar més formalitat a l’escriptura.

Si aquest document sembla que dóna la raó a les pa-raules de Pere Miquel Carbonell, el següent escrit que menciona Villanueva està datat l’any 806, quan Carles


11

el Calb ni tan sols havia nascut i regnava encara el seu avi, Carlemany. Villanueva explica que un cop, a Per-pinyà, va veure «entre les còpies que el savi M. Fossa tenia preparades per a la història completa del Rosse-lló» un document en què hi apareixia la paraula «Ca-thaloniae». Es tractava de la còpia d’una donació que Carlemany va fer a l’abadia de la Grassa, que actual-ment és a l’Estat francès, en el departament de l’Au-de, molt a prop del Rosselló. S’hi podia llegir: «Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in comitatu Cathaloniae in pago Rossillionensi.» Així doncs, aquest seria el primer document en què hi hauria escri-ta la paraula Catalunya.

El fet que aquest darrer document estigui datat abans del regnat de Carles el Calb no desautoritza allò que afirma Carbonell en la seva obra, car es podria consi-derar aquesta escriptura com una de les primeres en què hi apareixeria el mot Catalunya, una paraula que en els documents escrits s’hauria fet més usual més endavant. El que ens diu Carbonell ens serveix no per acotar el període en què apareix el corònim Catalunya, sinó per saber que com a molt tard és durant el regnat de Carles el Calb en el qual apareixen «aquests noms de catalans». Aquest document de 806 sí que reforçaria, però, que el corònim podria tenir el seu origen en el se-


12

gle VIII, un període molt convuls, amb la invasió àrab i la posterior reconquesta franca i goda, car, si hom par-la de «Cathaloniae», és a dir, de terra de catalans, l’any 806 es pot suposar que no fa referència a una realitat absolutament nova.

Un cop exposades aquestes dades, hom pot optar per dues línies d’investigació. Obviar les paraules de Car-bonell i considerar falsos els dos documents mencio-nats per Villanueva, com fan la majoria dels historia-dors, que no expliquen, però, i per mi és cabdal, el motiu que hi hauria darrere d’aquestes falsificacions. Certament, costa de creure que Carbonell no sabés del que parlava o que mentís. No en tenia cap motiu. I el que diu, ho diu sense que hi hagi lloc a dubtes. I cal tenir en compte que els documents descoberts per Vi-llanueva eren còpies de segles posteriors, i que la còpia podria no ser exactament com l’original. A més, hem de tenir en compte que un dels altres arguments pels quals els historiadors els han considerat falsos és per-què hi surt la paraula Catalunya. A més, cal tenir en compte que els cognoms reapareixen cap als segles IX i X, és dir, que aquesta gent de cognoms catalans que apareix a principis del segle XII no sorgeix del no-res, i costa de creure que si s’anomena heroi i duc català Ramon Berenguer III aquest mot fos de nova creació i sense un significat amb un valor important, ja que s’es-


13

taven vindicant les seves qualitats com a líder militar. Així doncs, és necessari, a parer meu, tenir en conside-ració tot allò que sabem gràcies a Carbonell i a Villa-nueva per tal de poder treure l’entrellat al misteri de l’origen del nostre corònim.

Una última dada que abona l’origen del nostre corò-nim com a molt tard en el segle IX és el fet que els corònims Aragó i Navarra també els trobem per primer cop en escrit en aquest segle.

Establir l’existència del nostre corònim i adjectiu gen-tilici ja en el segle IX i fins i tot a finals del VIII ens és molt útil per, juntament amb l’etimologia, poder des-cartar o no les teories que s’han fet, que no són poques. Aquí, però, parlaré només de les més conegudes.


14

És sabut que la teoria amb més partidaris i, segura-ment, la més coneguda, és la que explica que català ve de castlà, és a dir, i segons la definició del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana: «el qui tenia el govern i la jurisdicció d’un castell i d’una porció de béns annexos o castellania en possessió immediata, bé que sense cap dret sobre el domini útil, en nom del senyor que els hi havia confiats». I Catalunya, per tant, vindria a ser això, la terra dels castlans, amb l’argument que Catalunya era una terra repleta de castells. En la seva obra Oríge-nes Históricos de Catalunya, publicada el 1899, el filòleg, advocat, historiador i taquígraf Josep Balari i Jovany va defensar aquesta teoria. En el Diccionari català-va-

La inconsistència de les altres teories

15

lencià-balear trobem ja exposat el primer problema que fa trontollar la teoria: la fonètica. La intercalació de la a entre la t i la l. Encara més, podríem preguntar-nos també com cau la s del mot castlà, una caiguda gens normal, ja que a Catalunya trobem desenes de noms de pobles que provenen de castell, i només en un cas, el de Catllar, s’esdevé aquesta desaparició de la s, i, a més, sense que hi aparegui cap a entre la t i la l. Hom ha intentat trobar una justificació a la caiguda de la s fora de les fronteres catalanes, concretament en la pro-nunciació del mot francès châtelain, mes ben bé fins al segles XII o XIII en francès encara devien pronunciar chastelain, i fins molt després el van continuar escri-vint amb s. Finalment, és difícil de continuar defensant aquesta teoria si el mot Catalunya ja apareix, com hem vist, sense s i amb una a rere la t en els documents del segle IX. Finalment, no només ningú no ha trobat mai cap document en què es conservi alguna forma de transició, com un eventual castalonia, per exemple, sinó que aquesta teoria no explica perquè sovint tro-bem escrit el corònim amb una h rere la lletra t. A tots aquests problemes lingüístics cal afegir-hi que l’únic altre argument en què es fonamenta aquesta teoria és que Catalunya seria una terra plena de castells. Aquest argument forçosament perd o guanya força depenent de la fonamentació lingüística d’aquesta etimologia, que com hem vist no té gaire solidesa.


16

L’altra teoria popular és la que defensa que l’origen dels mots Catalunya i català el trobem en el mot Gò-tia. Sens dubte, aquesta és una teoria que atrau molts romàntics, que sempre han vist en la teoria dels cast-lans una origen amb poc glamur i una còpia dels orí-gens de Castella. Hi ha tres variants d’aquest origen. La primera teoria considera que Catalunya derivaria de Gotholandia, ço és, terra dels gots. Aquesta teoria té com a argumentació a favor que, certament, a Catalunya els gots eren la classe dominant i que en temps carolingis el territori es va dir oficialment Gòtia. Tot i així, que una suposada Gotholandia derivi en el mot Catalunya és lingüísticament poc defensable. L’ensordiment de la g en k i la conservació de la t intervocàlica, que normal-ment hauria d’haver sonoritzat en d, són «dificultats serioses», es diu en el Diccionari català-valencià-balear. A més, el sufix land hauria d’haver derivat en landès, com en el cas d’irlandès. Aquests problemes es repeteixen en les altres dues teories derivades de Gòtia. Aques-tes són Gothoalania (Gots i alans) i Gothia Longia (La Gran Gòtia, o la Gòtia de més enllà). En el primer cas, a més, cal afegir-hi la dificultat que no es coneix cap presència important d’alans en territori català. A tot això cal sumar-hi altres dades prou importants, com per exemple que variants dels mots Catalunya o català i Gòtia o got conviuen en alguns textos, i això vol dir,


17

per tant, que fan referència a coses diferents. A tot això hi podríem afegir que el fet que actualment diguem got, goda, gòtic, goticisme, etc. i no pas cat, cada, càtic i caticisme és una prova viva que la derivació de Gòtia no té massa versemblança.

Una altra de les teories més conegudes i amb certs pre-dicadors és la que fa derivar el nostre gentilici de la tribu ibèrica dels lacetans. «Aquesta metàtesi s’hauria hagut de produir en època molt remota, car suposa encara la pronúncia velar de la c com a k davant e», es diu en el Diccionari català-valencià-balear. «Presenta també aquesta teoria la dificultat de la conservació de la t sorda intervocàlica, que, com diu Coromines, és més estranya encara tractant-se d’un nom que, per la vida subterrània que hagué de menar en tota l’alta edat mitjana, en què no apareix mai en els documents, i per la violenta metàtesi soferta, sols pogué desplegar-se popularment sense influència erudita, i per tant havia de sofrir la sonorització de la t de la mateixa mane-ra que la sofriren tots els mots populars», s’hi afegeix. La teoria, ja de per si força inversemblant, perd força pel fet que els primers documents en què apareixen el nostre corònim i gentilici fan referència a territoris en els quals mai no hi va haver lacetans. Aquesta teoria tampoc no explicaria la presència de la h en el mot Ca-thalonia, que veiem escrit sovint.


18

Una altra teoria força coneguda és la del Monte Catanu, «forma medieval de Montcada, que degué generalit-zar-se com a nom del país per esser aquell la muntanya principal del comtat de Barcelona». De Catanu s’hauria format l’adjectiu catananu, que després, per dissimila-ció, s’hauria convertit en catalanu (amb el canvi que trobem en el pas de Barcinone a Barcelona); de catalanu s’hauria derivat un nom de país, Catalania, que s’hau-ria canviat en Catalonia per analogia amb Aragonia. És una teoria força rebuscada, que té en contra, com ja hem dit en altres teories, que les primeres referències a Catalunya les trobem lluny de Barcelona. Com les altres, tampoc no explica la presència de la h en el corònim i el gentilici que troben manta vegades. A més, sembla rar que una petita muntanya hagués donat el nom al país en comptes d’algun altre topònim, com el de la mateixa capital.

Hi ha fins i tot qui atribueix al nostre corònim un ori-gen àrab, tot i que quan ja a tot Europa es parlava de ca-talans i de Catalunya aquests encara ens anomenaven francs. L’historiador Pere Balanyà explica que el nom de Catalunya podria tenir el seu origen en l’expressió aràbiga Qat’a Al-Gunya, que vol dir «terra de rique-sa». Segons diuen, és així com la comunitat musulma-na establerta a Mallorca anomenava la terra a la qual


19

s’acostaven a cop de vaixell per fer negocis. No té cap solidesa històrica, car, això no explica com trobem ja el nostre corònim al segle IX, al nord dels Pirineus, molt lluny de Mallorca, i en boca dels francs. També té un altre inconvenient, ja que si la força de la teoria és la semblança amb el mot Catalunya, és que es pressuposa que el nostre nom ja va ser inicialment aquest, però és sabut que abans de dir Catalunya es va dir Cathalonia i altres variacions del nom. Joan Vernet, per la seva ban-da, ha defensat que el nom vindria de Qal’a Talûniya, una fortificació entre Osca i Lleida, segurament Mont-só. Aquesta teoria comparteix els mateixos problemes que l’anterior a l’hora de fonamentar-se. En una altra hipòtesi que es defensa un origen àrab és diu que ca-talà deriva de qalatans, ja que en àrab qa’la és castell. Aquesta, sense dubte, té més consistència que les ante-riors, però es fa difícil entendre, per exemple, perquè en els textos àrabs es parla de francs i no de qalatans.


20

Descartades totes les altres teories per qüestions eti-mològiques i d’aparició en el temps, únicament que-da una opció viable plenament vàlida: que el corònim Catalunya i l’adjectiu català tinguin el seu origen en la llengua celta, una teoria que no és nova, però que sem-pre s’ha fonamentat en una suposada migració d’una branca de la tribu dels catalauns, durant molt de temps assentada a la Gàl·lia Belga. El problema és que no es té cap notícia d’aquesta arribada de catalauns del nord de l’actual Estat francès cap a terres catalanes, i això, òbviament, ha estat una dificultat a l’hora que aques-ta teoria esdevingués majoritària. Tanmateix, i si s’ha-guessin originat uns catalauns propis?

L’origen celta, l’únic viable

21

En efecte, com hem dit, de l’única llengua que pot deri-var una paraula començada per catal és del celta. En ca-talà, les poques paraules existents començades per cata són molt majoritàriament d’origen grec, i normalment aquest cata es refereix a la preposició que significa sota. Aquests serien els casos, per exemple, de cataclisme, ca-talèpsia, catapulta i un llarg etcètera. En el cas de català i Catalunya aquest origen, però, no tindria cap sentit. A sota de què? A més, tindríem un problema amb la l. Amb el celta, però, es pot explicar l’origen molt fàcil-ment. La paraula catu, que en celta també es presen-ta amb les formes cat, cath, cad, kad i alguna altra més, significa combat i era d’ús molt usual a l’època romana i abans i tot. El trobem freqüentment en la formació del nom de pobles celtes i de personatges d’aquestes tribus.

Així doncs, hom ha recollit els noms de Catuena i Ca-tuenus (nascut del combat) a Portugal; Catugnatus (fill del combat) va ser el cap de la revolta dels Al·lòbriges contra Roma el 61 aC; Catumandus (qui combat a ca-vall) va ser un cap dels celtoligurs pels voltant de Mar-sella. També coneixem Catuvolcus (falcó del combat), Vel·locast (el millor al combat) i Catumelus (aquell qui és dolç en el combat), cap del celtes en la guerra d’Ís-tria contra Roma, així com molts d’altres.


22

Pel que fa als pobles, hi ha els catúriges (reis del com-bat), que van lluitar contra Juli Cèsar; els catusloges (tropes de combat), a la Gàl·lia Belga; els catuvel·lans, poble belga de la Britània que va lluitar també contra Cèsar. Aquests possiblement estaven emparentats amb els catalauns, la famosa tribu que s’ha dit que podria ser l’origen del nostre nom. Tant catuvel·lans com cata-launs voldrien dir etimològicament «els qui dominen el combat», «els qui dominen el camp de batalla», «els millors guerrers».

Actualment, també trobem topònims amb aquest ori-gen, com Châlons-en Champagne, Châlons-sur-Saô-ne, Châlons-sur-Vesle, Châlons-du-Maine, Cazlona (a Jaén,curiosament provinent de Cathalona), Cadoalla (Lugo), entre molts d’altres arreu d’Europa.

En els cognoms encara es conserva també la presència d’aquest mot. Per exemple, és el cas de cognoms com Cathal i Cath, entre uns quants més.

En el cas dels catalans, la paraula tindria la mateixa formació que la tribu dels catalauns, construcció que tenim registrada en el temps de diverses formes i en diversos llocs, com catuelauni, catalauni, cad-wallan, ca-tu-galauni, catualli o Kaduuallah. Tots aquests noms se-rien versions diferents de la mateixa construcció. Catu,


23

de combat, de guerra, i vellauni, que voldria dir «els millors» o «els caps». Aquesta paraula devia ser molt usual entre les tribus celtes, i no només es devia li-mitar al nom de la famosa tribu assentada prop dels camps catalàunics, el conegut lloc on visigots i romans van aturar Àtila, sinó que també devia ser una paraula d’ús comú.

Aquest origen celta soluciona un dels principals pro-blemes que tenen les altres teories, que és la presència sovintejada de la h en el nostre corònim durant molt de temps. Com hem vist, cath és una de les possibles formes de la paraula combat en celta. Això indicaria un so fricatiu, que trobem en el cas de cognoms com Cath i Cathal i en el cas de Cazlona, a Jaén. Així, és possible que en els seus inicis les paraules cathalà i Cathalonia s’haguessin pronunciat amb aquest so fricatiu.


24

Un cop determinat l’origen celta, ara falta trobar una explicació al fet que aquest mot originés el nostre gentilici i el nostre corònim. Podem trobar dos camins independents, que, a més, podrien haver coincidit, fet que encara explicaria millor la pervivència d’aquest mot celta. Cal dir, en primer lloc, que tampoc no és estranya la presència de substrat celta en el català i en altres llengües d’oc. Paraules tan comunes com trau i camí tenen origen celta.

Dit això, en primer lloc cal destacar, com veurem més endavant, que l’origen del nostre mot català l’hem de situar en gran part en uns territoris que actualment són a l’Estat francès, a Occitània, concretament en els departaments de Rasés, l’Aude, l’Arieja i el Tarn i en

Nord enllà, el bressol de Catalunya

25

zones properes. En aquests territoris la influència celta és molt més forta que al sud dels Pirineus. Aquest fet fa més probable la pervivència d’un mot com catalaun o catalaunicus, sobretot a una zona orogràficament pro-pícia, com pot ser la del Rasès, país on, d’altra banda, hi va haver una ciutat visigòtica molt important, Rhe-dae, actualment dita Rènnas del Castèl, molt coneguda ara per la pel·lícula El codi Da Vinci i pels misteris de Saunière.

Precisament és al on podríem dir que trobem l’origen de la dinastia comtal catalana. Bel·ló de Carcassona, avi de Guifré el Pilós, va ser el primer comte de Car-cassona i es diu també que va ser un magnat del Con-flent, terra veïna del Rasès, on també hi tenia dominis, car es coneix que feia moltes generacions que el seu llinatge era important en aquesta zona, potser fins i tot de quan els francs van empènyer els visigots cap al sud després de la derrota d’aquests a la batalla de Vouillé, el 507. Als visigots, arribats a la zona en uns temps en què segurament encara podia subsistir la llengua celta o hi podia haver un substrat més important (es fa difícil saber quan va desaparèixer el celta com a llen-gua parlada a l’Europa continental, però hi ha qui ho fixa en el segle VI) aquest mot, si s’usava, no els devia ser gens estrany, i fins i tot, hom podria plantejar si ja l’usaven ells prèviament per dos motius: encara feia


26

més temps que eren a la Gàl·lia, car hi van arribar al segle IV, i van lluitar juntament amb els romans con-tra Àtila en els camps catalàunics. Cal remarcar que la Batalla dels Camps Catalàunics va ser un fet bèl·lic de primera magnitud en la història de l’Antiguitat. Enca-ra avui dia tothom ha sentit a parlar d’Àtila, rei dels huns occidentals, del qual fins se n’han fet pel·lícules, fet que pot ajudar a entendre fins a quin punt aquest nom devia atemorir els habitants del decadent Impe-ri Romà de mitjan segle V. Tot i que el seu imperi va desintegrar-se amb la seva mort (uns anys després de la derrota en els camps catalàunics), va esdevenir una figura llegendària en la història d’Europa. És recordat com a paradigma de crueltat i brutalitat, i se’l coneix a vegades amb el sobrenom de l’Assot de Déu. Es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba. Hem d’entendre, doncs, la immensa por que devien sentir els habitants de les zones atacades per Àtila i els seus exèrcits. Amb aquest escenari, els visi-gots, que ja havien estat derrotats pels huns l’any 375, així com les restes d’un delmat ja Imperi Romà d’occi-dent, s’enfrontaven l’any 451 a una amenaça que po-sava en perill la seva supervivència. Els visigots, tradi-cionals enemics de Roma, feia pocs anys que s’havien establert a l’oest de la Gàl·lia com a federats, és a dir, com a aliats dels romans. L’única via per aconseguir un futur era cercar a tot preu una victòria contra el rei


27

húnnic Àtila, que no lluitava només amb els seus, sinó que va aconseguir una coalició amb altres pobles bàr-bars, com els ostrogots i els taifals. No se sap del cert el nombre d’homes que va involucrar aquella batalla, però es parla de més de cent mil homes entre ambdós bàndols, una xifra molt important per l’època. L’histo-riador got Jordanes explica que en la batalla, després de la mort del rei visigot Teodoric, els visigots van llançar-se contra el cos muntat dels huns i van obli-gar Àtila a refugiar-se en el seu campament. Amb Àti-la atrapat al campament, els visigots es van dedicar a buscar el seu rei desaparegut. Van trobar el cos de Teo-doric cobert d’una pila de cadàvers i se’l van endur tot entonant càntics heroics. Quan va tenir coneixement de la mort del seu pare, Turismon va voler assaltar el campament d’Àtila, però Aeci el va dissuadir i el va convèncer per tornar a Tolosa (la capital de seu reg-ne) per consolidar el tron que acabava d’heretar. De fet, es pot dir que la batalla va acabar com solen acabar a vegades les partides d’escacs: en taules. Però com a la boxa, la batalla per punts va caure del costat del bàndol romanovisigot. Àtila es va retirar, Flavi Aeci va poder oferir a la història una de les darreres victòries a l’Imperi Romà i els visigots van assolir anys després el zenit del seu regne a la Gàl·lia.

No és estrany, per tant, que aquella batalla i el fet d’ha-


28

ver aturat el fins aleshores invencible Àtila hagués in-suflat en els ànims del poble visigot un motiu d’or-gull, i que aquella victòria hagués esdevingut mítica en l’imaginari d’aquest poble. No és gens forassenyat, doncs, pensar que el nom de catalàunic hagués perdu-rat com una mena de sobrenom i motiu de prestigi i fos usat pels llinatges aristocràtics presents en aquella ba-talla. Igualment podria haver perdurat també per ano-menar els homes d’armes, els guerrers. Aquestes dues vies, la del substrat i la del record de la Batalla dels Camps Catalàunics serien una explicació plausible a la pervivència del mot catalàunic a les zones esmentades, ja fos una o altra, o les dues alhora.

Una de les proves vives per demostrar l’ús d’aquesta paraula en la societat de l’entorn de l’Aude, Carcas-sona i Tolosa la trobem en els cognoms. Com hem dit, els cognoms tornen a aparèixer a l’entorn dels segles IX, X i XI, i aquests cognoms no apareixen del no-res, sinó que expliquen una realitat preexistent. Si algú es fa dir Pujol perquè viu en un pujol, no comença a viu-re en el pujol quan apareix el seu cognom, sinó que ja hi vivia abans. Podem detectar la important presència de cognoms catalàunics en la distribució dels cognoms Catala, Catalan, Cathala, Cathalan, Catalo, Cathalo i ca-talon a l’Estat francès, distribució que demostra clara-ment que aquests es concentren en gran mesura a la


29

zona celta controlada per la tribu celta dels volques i en la qual els visigots es van romandre més enllà dels Pirineus després de la derrota de 507 contra els francs.

A l’Estat francès, des de 1891 fins a 1990, és a dir, en el període d’un segle, hi van néixer 7.808 persones amb els cognoms Catala, Catalan, Cathala, Cathalan, Cataló, Cathalo i Catalon. És a dir, sis i mitja cada mes. Això és, més d’una a la setmana. Aquests naixements, però, si n’observem el repartiment geogràfic, són molt eloqüents. El departament del Tarn concentra 1.353 d’aquests naixements, és a dir, el 17,33%. El Tarn és el departament del costat de Tolosa, la que va ser capital del regne visigot. El segons departament en nombre de cognoms catalàunics és l’Aude, amb 991 (12,69%). El tercer departament en nombre de noms catalàunics és l’Alta Garona, la capital del qual és Tolosa, amb 782 (10,02%). Altres departament en els quals el nom-bre d’aquests cognoms és significatiu són l’Erau (765, 9,80%) i l’Arieja (372, 4,76%). Aquests cinc departa-ments concentren 4.263 dels 7.808 naixements, això és, el 54,6% dels cognoms de tot l’Estat francès. Aquesta xifra esdevé encara més significativa si tenim en comp-te que en aquests cinc departaments hi viu només el 5% de la població de l’Estat francès.

Pel que fa a cada cognom, el més nombrós és el de Ca-


30

thala, amb 4.090 naixements. Aquests es concentren bà-sicament al Tarn (998, 24,40%), a l’Aude (915,22.37%), a l’Erault (524, 12,81%), a l’Alta Garona (368, 9%) i a Arieja (269, 6,58%). Aquests cinc departament concen-tren el 75,16% de naixements amb aquest cognom de tot l’Estat francès.

El segons cognom més comú és Catala, amb 2.090 naixe-ments. El departament amb més persones amb el cog-nom Catala és l’Alta Garona (343, 17,07%). En aquest cas, però, el segueix la Catalunya del Nord, amb 216 (10,75%). El Tarn (192, 9,56%), l’Erault (125, 6,22%), Bo-ques del Roine (93, 4,63%) l’Arieja (47, 2,34%) i l’Aude (47, 2,34%) són els següents.

Catalan és el tercer cognom més nombrós, amb 1.141 naixements. Aquest cas és més curiós perquè el lloc on n’hi ha més és a Guadalupe, amb 236 (20,68%), feno-men causat sense dubte per la immigració. Pel que fa a la França continental, aquest cognom està força més repartit, tot i que és en un departament ja conegut, el de l’Erault, on n’hi ha més (103, 9,03%). Seguidament hi ha París, amb 95 (8,33%) i l’Alta Garona (60, 5,26%). Després vénen els Alts Pirineus (52) i Boques del Roine (46).

Menys significatius són els cognoms Catalon (185 naixe-


31

ments), Cathalo (174), Cathalan (166) i Catalo (43). En el cas de Catalon, la majoria es concentren a l’Ardeixa (71) i a Droma (43), dues zones a tocar de la històrica Sep-timània. Pel que fa a Cathalo, 121 dels 174 naixements els trobem en el departament del Tarn (69,54%). Dels altres 53, deu i deu es concentren als departaments veïns de Tarn i Garona i de l’Alta Garona. Aquesta dis-tribució és interessant, ja que en el cas de Catalo, també és al Tarn on es concentren la majoria, en concret, 32 dels 43 naixements, això és, el 74,42%. Aquestes formes catalòniques són interessants, perquè es concentren bà-sicament al Tarn, a l’est de Tolosa (153 dels 217 naixe-ments), i a l’Estat espanyol, actualment, només trobem cinc persones amb aquests cognoms, que resideixen a Madrid. Quant a Cathalan, la majoria, 68 dels 166, es concentren a Losera, relativament a prop de Tarn.

Amb aquestes dades a la mà es poden treure diverses conclusions. La primera, que ja hem esmentat més amunt, és que és en els departaments del Tarn, l’Aude, l’Alta Garona, l’Erault i l’Arieja on, en termes absoluts es concentren més cognoms catalàunics. Una altra dada significativa és que al Tarn es concentren la majoria dels pocs catalons que hi ha a la Terra. Una dada, si més no, curiosa.

Tanmateix, cal posar els números absoluts en el seu

Catalunya, la terra dels millors guerrersCatalunya, la terra dels millors guerrers

32

marc. No és el mateix 372 naixements a l’Arieja que 782 a l’Alta Garona, departament molt més poblat i que té com a capital una gran ciutat, com és Tolosa. Per rela-tivitzat els números, i sense voluntat de fer un estudi 100% científic sinó únicament orientatiu i representa-tiu, podem establir un tant per mil per fer-nos una idea de quins són els llocs on es concentren més cognoms catalàunics tenint en compte el nombre d’habitants. Per fer això, dividirem el nombre de naixements pel d’habitants i el multiplicarem per mil per obtenir un tant per mil. No pretén, òbviament, ser una cosa 100% científica, sinó merament orientativa. Gràcies a aquest sistema, podem copsar que percentualment és al Tarn, l’Aude i a l’Arieja on hi ha més cognoms catalàunics. És a dir, els territoris que menen directament des de Tolo-sa fins a Catalunya. Feta l’operació, al Tarn ens surt un 3,62 per mil, a l’Aude, un 2,80 per mil, i a l’Arieja, un 2,46 per mil. Tots els altres departament queden molt i molt lluny, tot i que en nombre absolut hi habitin molts catalàunics. Tant lluny que cap d’ells arriba a l’u per mil: Losera (0,92), Erault (0,74), Alta Garona (0,64), Ca-talunya del Nord (0,59), Avairon (0,51).

Jordi Colomer CamarasaJordi Colomer Camarasa

33

Vist aquest mapa, m’agradaria mencionar un error que va esdevenir comú entre els historiadors de l’edat mitjana. Molts d’aquests van situar repetidament la Batalla dels Camps Catalàunics a prop de Tolosa. L’ex-plicació habitual a aquest fet és que l’origen d’aquest malentès és una interpretació errònia d’un text de Jor-danes per part dels historiadors posteriors. Tanmateix, no seria tampoc forassenyat pensar que aquest error es podria haver vist reforçat per la presència tan elevada de persones amb aquesta mena de cognoms catalàunics, ja que fins i tot algun historiador arriba a parlar de la Batalla dels Camps Catalans. O fins i tot hom es podria

34

Densitat de cognoms catalàunics al sud de l’Estat francés, en tant per mil (‰).

> 0,150,15 - 0,50,5 - 11 -1,51,5 - 22 - 2,52,5 - 33 <

0,59

0,04

0,04

0,070,30 0,04

0,27

0,510,92

0,22 0,05

0,060,08

0,050,12

0,14 0,12

0,74

0,07

0,340,16

0,430,13

0,643,62

2,802,46

Catalunya, la terra dels millors guerrersCatalunya, la terra dels millors guerrers

plantejar si aquest error hagués estat possible sense aquest fet.

Cal remarcar dos aspectes molt importants. En primer lloc, aquesta és l’única zona fora dels Països Catalans en què hi trobem aquesta mena de cognoms d’una manera que sobrepassa la simple anècdota. En segon lloc, aquestes xifres desmenteixen la versió oficial, que atribueix la presència important d’aquests cognoms en aquestes zones d’Occitània a la immigració catalana de comerciants i mercaders. Segons aquesta versió, l’ori-gen d’aquest cognom seria, per tant, per la procedèn-cia dels qui els porten. Tanmateix, és impossible que unes xifres com aquestes puguin ser únicament causa-des per aquesta suposada immigració. Algú creu que si fos així el cognom cathalà, per exemple, seria el sisè més freqüent actualment en el departament del Tarn i Garona, al costat de Tolosa?

35


Tenint en compte tot el que hem vist, l’origen del mot català, encara que sigui en formes prèvies, com catalàu-nic, catalauni i d’altres l’hem d’anar a cercar molts se-gles abans de Crist, ja que era d’ús habitual en el món celta. Ara bé, l’origen del nostre mot català segurament l’hem d’anar a cercar en l’establiment a finals del se-gle V i durant el segle VI de llinatges gots que, ja sigui arran de la Batalla dels Camps Catalàunics o perquè aquesta paraula havia sobreviscut als voltants de tota la zona de Carcassona i terrers properes, el feien servir com a motiu, sobrenom o simple mot normal per refe-rir-se als homes d’armes, als guerrers. Tot i així, a ells mateixos mai no se’ls hagués ocorregut anomenar les seves terres Catalunya. Probablement havien de ser els francs els qui quan van tenir més presència a la zona,

Els francs inventen Catalunya

36

a la segona part del segle VIII, devien començar a ano-menar a voltes, tot i que no oficialment i tímidament, aquella terra governada per aquells qui es feien dir ca-talans com a Cathalonia. Per això el primer escrit amb el corònim el trobem el 806 a la Grassa, a pocs quilòme-tres de Rhedae i Carcassona, dominis aleshores ja dels ascendents de la dinastia comtal catalana.

L’existència, però, de denominacions oficials com Gò-tia i Septimània hauria provocat que el mot Cathalonia hagués existit, però en un segon terme, fins al segle XII.

37


Així doncs, al llarg de tot l’estudi hem comprovat que el mot Catalunya apareix en escrit a principis del se-gle IX, el 806, i hem constatat que etimològicament és un mot que només pot derivar de la llengua celta. La paraula catalaun potser hauria perviscut a la mort de la llengua celta a les zones dels actuals departaments occitans de l’Aude, l’Arieja i el Tarn, o, ço que és més probable, tal vegada hauria sobreviscut gràcies al re-cord que els visigots tenien de la Batalla dels Camps Catalàunics. I és que la teoria més probable és que el mot catalaun o catalàunic hagués estat adoptat pels gots com a motiu o sobrenom de prestigi per remar-car les qualitats militars de la seva aristocràcia. Així doncs, de fet, el nostre gentilici podria ser una parau-la dita ja en temps de l’Imperi Romà i fins abans, tot

Conclusions

38

i que òbviament tindria el seu significat genèric i no pas el del gentilici de Catalunya. Precisament a l’Au-de trobem la primera referència escrita a Catalunya. I aquesta referència és del monestir de la Grassa, a uns 50 quilometres només de Rhedae, la capital del Rasés, territoris en què van ser una família molt important els descendents de la dinastia catalana. En concret, en l’època d’aquesta primera referència Bel·ló de Carcas-sona, avi de Guifré el Pilós, és el comte de Carcassona, i tots els seus ascendents formen part d’aquesta famí-lia de Rasés. El mot català derivaria del celta i voldria dir «bon guerrer», «el millor en combat». Seria d’ús corrent, i també una mena de motiu o sobrenom amb el qual es definiria l’aristocràcia guerrera, les famílies importants. Més endavant hauria esdevingut cognom, entre els segles IX i X. Aquest significat es mantindria en el temps fins al segle XII. Cal fer notar que el mot català en el Liber Maiolichinium fa referència sempre a virtuts guerreres i de comandament en el cas de Ra-mon Berenguer, i que l’altre cop que apareix en el poe-ma fa referència a un home que està combatent, fet que constata que el mot fa referència a la guerra.

El segle XII els comtes catalans es pot dir que van crear «país». La primera mostra de les quatre barres apareix el 1150 en forma d’un segell de cera, de Ramon Beren-guer IV, i és a la segona meitat d’aquest segle XII quan

Jordi Colomer CamarasaJordi Colomer CamarasaJordi Colomer Camarasa

39

Bibliografia

Carbonell, P.M. Chròniques de Espanya I-II, ed. A.Alcoberro, Barcelona, Barcino; 1997, 2 vol.

Balaña i Abadia, Pere. Medievalia 10. Estudios dedicados al profesor Frederic Udina i Martorell; 1992, pp.515-519.

Caridad Arias, Joaquín. Los fenómenos de homonimia y homo-fonía en la toponomástica y su repercusión en las etimologías cul-tistas y populares de la Europa Occidental; 2003/2004.

Mahiques Climent, Joan. Justificacions etimològiques a la Cata-lunya del segle XV. XXIX Col·loqui de la Societat d’Onomàs-tica Teulada, 2002. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàs-tica, Núms 94 i 95; octubre de 2003.

Villanueva, Jaime. Viage literario a las iglesias de España. Tomo XIII. Viage á Gerona; Real Academia de la Historia, 1850, pp. 17-19.

Enllaçoswww.arbre-celtique.com www.wikipedia.org/Catalunya www.dcvb.iec.catwww.enciclopedia.cat/Catalunya www.geopatronyme.com

ja es comença a dir Catalunya per parlar del conjunt del país. Segurament a partir del moment en què es va generalitzar aquesta paraula com a corònim i en què ja eren catalans tots aquells qui vivien a Catalunya, el sentit original del mot es va perdre ràpidament.


40 41


JORDI COLOMER CAMASARA

catalunya, la terra dels millors guerrers · 2013. 11. 19. · sinó per saber que com a molt tard...

Documents