CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XLI | NÚM. 2105

2,90 € | 26 GENER 2020

La IV Setmana de la Bíblia reforça els recursos per apropar-se al text

EDITORIAL i EN PRIMER PLA (P. 3 i 8-12)

Les Sagrades Escriptures,patrimoni universal

P. 24-27

Capellans, més enllà de la jubilació

Tole

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

info@clubmes.catwww.clubmes.cat

GC 1478Organització tècnica

HIGHLIGHTS DE LONDRES

DEL 24 AL 28 DE FEBRER

PEREGRINACIÓ A TERRA SANTA

DEL 12 AL 19 DE MARÇ

EGIPTE FARAÒNIC

DEL 22 DE FEBRER AL 2 DE MARÇ

MALTA L’illa dels Cavallers

DEL 27 DE MARÇ A L’1 D’ABRIL

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana26 GENER 2020

Avui celebrem el Diumenge de la Paraula i comença la IV Setmana de la Bíblia, segons allò que disposa la car-ta apostòlica Aperuit illis del Bisbe de Roma, el papa Francesc. Amb el lema d’enguany, «Els obrí el sentit de les Es-criptures» (Lc 24,45) se’ns convida a envigorir la proximitat de la Paraula de Déu en la vida personal i comunitària. Avui molts fidels només tenen un con-tacte directe amb la Bíblia en la litúrgia dominical, per això és oportú que cada comunitat renovi el seu compromís a favor de la difusió, coneixement i apro-fundiment de la Sagrada Escriptura, per comprendre la inesgotable riquesa que prové d’aquest diàleg constant de Déu amb el seu poble. Li dediquem el Primer Pla d’aquest número.

El CPL ha difós unes propostes d’activitats molt útils per realitzar a les parròquies i altres comunitats durant aquesta Setmana. També s’ha organit-zat un acte que se celebrarà dimarts vinent, 28 de gener, a la Sagrada Fa-mília amb el títol: «La basílica de la Sagrada Família, la nova Jerusalem.» La meditació, com en les edicions an-teriors, serà conduïda pel Dr. Armand Puig, insigne biblista, amb intervals d’orgue a càrrec del Sr. Juan de la Ru-bia, virtuós del rei dels instruments i

mestre d’improvisació. L’entrada serà lliure. El Dr. Puig, en declaracions al nostre setmanari, afirma que la Bíblia «no és un llibre confessional, és un lli-bre universal: la Paraula de Déu és font de sentit per a tothom».

La Conferència Episcopal Tarraco-nense ha patrocinat l’edició d’un opus-cle amb les Cartes del Nou Testament (és a dir, totes aquelles que no són de sant Pau) en un format molt llegívol. Aquesta edició s’ha distribuït a les parròquies per mitjà dels respectius arxiprestos.

Ha estat novament activada la web de la Setmana de la Bíblia www.set-manadelabiblia.cat. Les parròquies, i altres comunitats que ho desitgin, po-den informar sobre les activitats que realitzin durant la Setmana de la Bíblia mitjançant el correu setmanadelabi-blia@gmail.com i seran anunciades al web esmentat.

Cal que tots aquests esforços de sensibilització ens ajudin a llegir i a interioritzar amb fruit les Sagrades Es-criptures, per tal de sentir-nos enviats en missió amb renovat impuls.

Un Llibre per a tothomFarias

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

13 Vida eclesial

22 Opinió

24 Reportatge

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Societat

38 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Primera dona dirigent a la Secretaria d’Estat del Vaticà

Fòrum de la Vida Religiosa 2020

La classe de religióPÀGINA 18PÀGINA 14

36Intel·ligència

artificial 38 Retrats inèdits de Gaudí

PÀGINA 16

MARCEL PALLEJÀ @MARCEL_PALLEJAEducador Dominiques TarragonaEns fan fer pedagogia i simula-cres del PLASEQCAT a l’escola sobre sirenes, el confinament, la calma que cal tenir, l’escoltar instruccions donades per les autoritats per saber què fer... Què els direm avui als alumnes quan ens expliquin el caos i la por que molts van passar?

GEMMA PASQUAL @GEMMAPASQUALEscriptoraA l’univers de les lletres brilla una nova estrella: l’estimada Isabel-Clara Simó. Quina tristesa. Bon viatge, companya. La teua força, la teua lluita, els teus llibres i el teu somriure ens acompanya-ran sempre

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsANDREA TORNIELLI @TORNIELLIDirector editorial del Dicasteri per a la ComunicacióA la Secretaria d’Estat una sub-secretària dona: Francesca Di Giovanni

ELISABETTA PIQUÉ @BETTAPIQUECorresponsal de «La Nación» al VaticàBenet XVI ha ordenat treure la seva signatura del llibre sobre el celibat que el cardenal Sarah presentava com de conjunt i que mai no va autoritzar

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana26 GENER 2020

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Sintonia amb JesúsTerra Santa, com vaig comen-

tar la setmana passada, ha estat protagonista del 7 al 14 de gener. A més de les vivències explicades en el programa A primera hora, vaig transmetre noves sensacions els dos últims dies també dins El Mi-rador de l’actualitat, presentat per Rafa Sanahuja. El 13, vaig reviure l’experiència al Llac de Tiberíades, on vaig sentir el Senyor en cada onada i en cada llunyania de la costa. Al costat dels 65 pelegrins que m’acompanyaven, vaig intentar transmetre la sintonia que deixaven fluir aquelles aigües on Jesús va fer tants prodigis. Les visites a Cafar-naüm i a Natzaret, on Maria va dir «sí», van ser altres punts.

I en l’última connexió, vaig expli-car la intensitat amb què vam cele-brar l’Eucaristia el dia 14 al matí a la mateixa basílica de l’Anunciació, a Natzaret, i la visita a Canà, on els matrimonis van renovar les prome-ses dins una celebració de la Paraula molt interioritzada per tot el grup. Va ser l’última activitat d’un itinerari per descobrir la terra on Jesús va viure temporalment per quedar-se entre nosaltres.

L’explosió de la petroquímica de Tarragona del 14 de gener passat va causar dos morts, diversos ferits i nombrosos desperfectes. Les diòcesis catalanes es van afegir a les mostres de condol i de suport. L’arquebisbat de Tarragona va manifestar el seu «afecte i solidaritat», va assegurar pregàries per les víctimes i va agrair la tasca de mossos i bombers.

L’efemèride de la setmana2 de febrer del 1851: neix a Corbera, a la Terra Alta, el metge Jaume Ferran i Clua, bacteriòleg i descobridor de vacunes contra el còlera.

Especialment estrany és que es pugui anomenar «amic» algú a qui pagues per compartir el temps

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

Hi ha paraules que estan perdent ràpidament el significat que tenien i s’usen d’una forma cada vegada més banal, fins i tot pervertida. Està passant, per exemple, amb el ter-me amistat. Ja resulta prou estrany anomenar «amics» persones que no hem vist mai i amb les quals tenim un contacte només virtual, a vega-des ben escàs, a través de les xar-xes socials. Per si això fos poc, ara està apareixent en alguns països la pràctica de «llogar amics» per ho-res. Per mitjà d’aplicacions de mòbil és possible posar-se d’acord amb persones desconegudes per anar junts al cinema, a sopar o a passar uns dies de vacances, amb el paga-ment d’un preu convingut.

Estem als antípodes del veritable contingut de la paraula amistat, que sempre hem identificat amb cate-

La perfecta amistat

gories com gratuïtat, donació, ge-nerositat, confiança, fidelitat, cons-tància. Especialment estrany és que es pugui anomenar amic algú a qui pagues per compartir el temps. Com diu amb encert el llibre bíblic del Siràcida, «un amic fidel no es compra a cap preu, és inestimable el seu valor» (Sir 6,15).

L’amistat, sobre la qual han escrit pàgines elogioses els grans pensa-dors humanistes de totes les èpo-ques, des d’Aristòtil i Ciceró fins a Rousseau i Kant, és també un valor

profundament cristià, des que Jesús diu als seus seguidors: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15).

En aquesta línia, santa Teresa de Jesús va fer de l’amistat el centre i el resum de la vida cristiana. Ella defineix la relació amb Déu, que és la pregària, com un «tracte d’amis-tat» i es refereix sovint a Déu com a «bon amic» i «amic veritable». D’al-tra banda, crea comunitats petites, on tots es puguin conèixer i estimar, i diu a les monges que «totes han de ser amigues». Fins i tot parla de «la perfecta amistat» com a ideal de l’existència cristiana. Tant de bo sapiguem recuperar i viure l’amistat autèntica.

Encara que tinguis vuitanta o noranta anys, tu també pots ser missioner cada diumenge a missa

Anem-hi amb alegria

M’agradaria avui insistir en el que vaig apuntar en el meu darrer article: per tal de viure l’Eucaris-tia i esdevenir-ne missioners, cal dedicar-hi un espai i un temps de qualitat. Em ve ara al cap el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor.» O aquell cant d’entrada tan conegut: «Vienen con alegría, Señor, cantan-do vienen...»

L’alegria a la missa: creieu que si un dia entra un no-creient a visi-tar-nos durant la celebració trobarà

gaire alegria en els nostres rostres, en els nostres cants; l’alegria que prové de la presència del Senyor Ressuscitat? Potser algú pensarà que mentre no arribem a la «casa» del cel, en aquesta vall de llàgrimes per on peregrinem no hi ha gaires motius de goig...

En part és cert: tots portem pe-nes per oferir damunt l’altar junta-ment amb el Cos i la Sang de Crist, però justament perquè el camí és dur i difícil, tenim en l’Eucaristia aquesta pregustació de la felicitat sense fi que esperem. Pensar en això, no ens hauria d’omplir el cor de joia?

Diuen que a l’Àfrica i Amèrica les misses són molt llargues i alegres, la gent canta i fins i tot dansa amb fervor i goig, sense pressa. És possi-ble que també sigui un tret cultural

la manera com cada poble expressa les seves creences, però fins i tot aquí, on tenim fama de ser poc ex-pressius, quan el Barça guanya un partit, trobem maneres ben clares de manifestar l’entusiasme col·lec-tiu... o no?

A l’Àfrica, Amèrica i Àsia, l’Esglé-sia és jove, mentre que el pes i el pas dels anys a nosaltres ens fan viure la fe d’una altra manera, ho sé. Però, per això mateix, pensant-ho millor, ens cal un suplement d’esperit ju-venil: sí, encara que tinguis vuitanta o noranta anys, tu també pots ser missioner cada diumenge a missa. Com? Arriba d’hora al temple, amb un bon somriure, cantant amb la boca i amb el cor, de manera que tothom pugui adonar-se que «anar a la casa del Senyor» és, per a tu, un motiu de goig.

MIRADA AL MÓN

NÚRIA FERRET CANALEOrde de les Verges

PENSANT-HO MILLOR

AGUSTÍ BORRELLVicari general de l’orde del Carmel Descalç

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana26 GENER 2020

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

Per ser missioners, cal abans ser deixebles, ha-ver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo incondicionalment

Des dels inicis del cristianisme hem pogut escoltar l’exhortació a ser persones de bon tracte. Sant Pau ho deia als filipencs amb aquestes pa-raules: «Que tothom us conegui com a gent de bon tracte» (4,5) i ho feia en un context de convidar a «viure sempre contents en el Senyor» (4,4), entregats a la pregària, a la súplica i a l’acció de gràcies, assolint així la pau de Déu —deia— que «guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist» (4,7). Unitat, goig i pau que el Senyor realitza en el cor de cada persona i de cada comunitat a partir d’allò que hem après, rebut, vist i sentit.

Tanmateix, a qui fer arribar aquest bon tracte? Contemplant Jesús, ens trobem que s’adreça a tothom sense excloure ningú, sense prejudicis, i fa arribar l’anunci del Regne a qualsevol persona de tota edat i condició per-què puguin conèixer qui és Déu i què vol de cadascú de nosaltres. Per això, hem de voler conèixer aquesta nove-tat de vida que se’ns ofereix i voler que molts altres també la coneguin. D’aquí, el nostre treball quotidià per estendre la Paraula de Déu amb una prioritat explícita.

Com acollim nosaltres avui aques-ta proposta que ens crida a l’encontre

amb el Senyor i al seu seguiment? Per ser missioners, cal abans ser deixe-bles, haver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo in-condicionalment. Sense aquest ardor interior és impossible el seguiment, i encara més impossible realitzar una missió evangelitzadora com la que demana. Ser «pescadors d’homes», emprant l’expressió de l’Evangeli, im-plica una nova consciència personal impregnada del mateix estil de Jesús i, al mateix temps, una nova mirada sobre el món i les relacions humanes, la mateixa mirada de Déu, una mirada que aprenem de Jesús mitjançant la pregària i es verifica en el bon tracte.

La crida a la conversió «perquè el món cregui» passa avui per la nos-tra aportació personal a la vida de l’Església: el treball esforçat i cons-tant per la unitat. Som exhortats a anar d’acord i a evitar divisions entre nosaltres. Jesús uneix la credibilitat al nostre testimoni d’unitat: «Pare, que tots siguin u; així el món creurà que vós m’heu enviat» (cf. Jn 17,21). En ocasió de la Setmana de Pregà-ria per la Unitat dels Cristians hem pogut veure com sant Pau valora el testimoni creïble dels habitants de l’illa de Malta: «Ens tractaren amb una humanitat poc corrent» (Ac 28,2).

Unitat d’anunci, servei i testimoni

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

La IV Setmana de la Bíblia se celebra del 26 de gener a l’1 de febrer

ROSA MARÍA JANÉ CHUECA

Conèixer, estimar i difondre la Paraula

9CatalunyaCristiana26 GENER 2020EN PRIMER PLA

a l’eucaristia, perquè la força de la Paraula ens remogui i perquè el sa-grament del Cos i de la Sang de Crist ens sostingui».

El lema d’aquest any, ens explica el director del Museu Bíblic Tarraco-nense, Andreu Muñoz, «ens remet a aquest passatge evangèlic que ens continua entusiasmant encara, 2.000 anys després, perquè forma part del sentit de la nostra vida ma-teixa, de la nostra fe, de la nostra existència. Si la Paraula de Déu no és entesa ni assimilada, com pot ser viscuda? Tot pren sentit quan hi ha un veritable coneixement, perquè aleshores passem a viure les coses».

Armand Puig destaca la figura «del Jesús catequista, homileta, comentador de les Escriptures... el secret, el tresor, que descobreixes llegint els textos bíblics és renovador de la vida mateixa, et transforma la visió de les coses, és guaridor perquè et cura el cor i és una eina formida-ble per consolidar la fe, l’esperança i l’amor».

En aquesta setmana dedicada a la Bíblia s’han programat diverses activitats a diferents nivells: de diò-

«Que el III diumenge de durant l’any estigui dedicat a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu (...) per fer que l’Església revisqui el gest del Ressuscitat que obre també per a nosaltres el tresor de la seva Parau-la perquè puguem anunciar per tot arreu aquesta riquesa inesgotable.» Són paraules que escriu Francesc a la seva carta apostòlica Aperuit illis, per la qual institueix el «Diumenge de la Paraula de Déu» i que en aquesta ocasió és el 26 de gener.

Per això, aquesta és la data triada per a l’inici de la IV Setmana de la Bíblia (26 de gener – 1 de febrer), patrocinada per la Conferència Episcopal Tarraco-nense amb el lema «Els obrí el sentit de les Escriptures (Lluc 24,45)». Com ens explica el biblista i rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, Armand Puig, durant el Diumenge de la Paraula «es recorda, se subratlla i s’intensifica la idea que la Paraula de Déu és l’eix, el centre, de la vida eclesial, de l’espi-ritualitat. Cada generació cristiana té el deure d’acostar-se al text bíblic, de proclamar-lo, d’escoltar-lo i de viure’l. Sense Paraula de Déu morim, per això és tan important anar cada diumenge

ARMAND PUIG«Cada generació cristiana té el deure d’acostar-se al text bíblic, de proclamar-lo, d’escoltar-lo i de viure’l»

Exe Lobaiza

El Diumenge de la Paraula ens convida a descobrir la riquesa dels textos bíblics.

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA26 GENER 2020

cesi, parròquies, arxiprestats, co-munitats... per expressar l’amor a la Paraula. No obstant això, Andreu Muñoz reflexiona que «no caldrien les Setmanes de la Bíblia si real-ment haguéssim assumit que les Sagrades Escriptures tenen aquest aspecte nuclear tan important en la vida de les nostres comunitats. Encara hem de continuar cridant l’atenció sobre el fet que l’essència de la nostra vida s’ubica en la Pa-raula de Déu, una Paraula que no és només per ser proclamada, sinó entesa i viscuda».

Amb tot, el director del Museu Bíblic Tarraconense apunta que «la sensibilitat bíblica, si més no a l’ar-xidiòcesi de Tarragona, és impor-tant perquè no deixa de ser una de les diòcesis que ha tingut un paper destacat en la dinamització de la Bíblia. Tenim els instruments, ens ho creiem, la dimensió bíblica està implicada en la dimensió pastoral en sentit global». Per a Armand Puig, no és fàcil calibrar la sensi-bilitat bíblica a Catalunya, encara que «partim d’un bon principi: la Bíblia té una posició eclesial i cultu-ral rellevant. La Bíblia és transversal perquè com a element de reflexió,

de pastoral, d’espiritualitat, de pre-gària... agermana qualsevol inicia-tiva eclesial. Tinc la impressió que hi ha molta activitat bíblica que es fa, però que no es coneix».

Dimensió col·lectiva

«La Paraula de Déu és la carta de navegació, és paraula viva que ens afecta des d’una dimensió indivi-dual, però també col·lectiva com a Església», defensa Andreu Muñoz.

La Bíblia necessita un acosta-ment individual, però també co-munitari. Segons Armand Puig, «la primera immersió sempre és la col·lectiva perquè el subjecte lec-tor del text bíblic és l’Església, és la comunitat. La lectura espiritual i comunitària és el que fem cada diu-menge a l’eucaristia. La predicació és una interpretació del text bíblic que té una finalitat d’actualització en un context celebratiu i litúrgic. En els grups bíblics entra en joc una dimensió d’estudi, d’anàlisi, de reflexió més tècnica i exegètica...».

M. Pilar Lozano és la directora del Secretariat d’Animació Bíblica de la Pastoral del bisbat de Sant Feliu de Llobregat i és animadora

ANDREU MUÑOZ«Si la Paraula de Déu no és entesa ni assimilada, com pot ser viscuda?»

Dim

itri Conejo Sanz

El Papa ens anima a tractar amb familiaritat i assiduïtat la Bíblia.

11CatalunyaCristiana26 GENER 2020EN PRIMER PLA

de tres grups bíblics. Assegura que «els grups són molt importants perquè hi ha un moment en què es crea un ambient de confiança i es pot compartir la fe. Amb el pas de les trobades vas veient com va calant la Paraula en la vida de la gent, fins i tot arriben a verbalit-zar-ho». En la seva responsabili-tat al capdavant del Secretariat, assegura que «ho fa ben de gust, seguint l’exemple del qui va ser un gran mestre, Javier Velasco Arias».

Molt sovint l’únic contacte que tenim amb la Paraula és el diumen-ge, i cal posar-hi remei, ens diu An-dreu Muñoz: «Falta aquest esforç diari de recolliment, d’introspec-ció... la Bíblia ha de ser assumida, reflexionada, viscuda individual-ment i col·lectivament.»

Atansar-se a uns textos com els bíblics no és tasca senzilla, dona-da la complexitat d’alguns d’ells, però això no ens ha de ser obstacle perquè ens llancem a llegir-los. M.

Cartes del Nou TestamentRàdio Estel i Catalunya Cristiana, com a entitats promotores de

la IV Setmana de la Bíblia ( juntament amb l’Abadia de Montserrat, l’Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica i l’Editorial Claret), repartiran exemplars d’un llibret que recull set de les cartes del Nou Testament: la de Jaume, les dues de Pere, les tres de Joan i la de Judes. Totes aquelles persones que ho desitgin poden passar a recollir-ne gratuïtament exemplars a la seu dels dos mitjans (fins que s’acabin les existències): c. Comtes de Bell-lloc, 67-69 – Barcelona, tel. 934 092 810.

M. PILAR LOZANO«Cal veure-la, llegir-la i escoltar-la amb el cor, perquè si no ens obrim no podem trobar-hi les respostes»

Pilar Lozano ens aconsella: «Sem-pre dic que cal veure-la, llegir-la i escoltar-la amb el cor, perquè si no ens obrim no podem trobar-hi les respostes ni veure què ens està dient. El que hem de fer és acos-tar-nos-hi i descobrir-hi l’amor de Déu, que rebem contínuament i de forma gratuïta.»

Però disposem de molt bon ma-terial i organismes per ajudar-nos a navegar per la Bíblia com és l’Associació Bíblica de Catalunya. Com assenyala Andreu Muñoz, «en la mesura que nosaltres siguem capaços de poder presentar la Pa-raula de Déu des d’una coherència, des del seu significat més profund, també la podrem acostar a tantís-simes persones que busquen i no troben».

Un llibre per a tothom

M. Pilar Lozano és rotunda quan afirma que «la Bíblia és per a totes les persones que vulguin acostar-s’hi». El rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià considera que «no podem pensar que la Bí-blia sigui només un llibre per als cristians; és un llibre per a tothom perquè no és un llibre confessio-nal, és un llibre universal. La Pa-raula de Déu és font de sentit per a tothom».

Des de la seva experiència com a director del Museu Bíblic Tarraco-nense, Andreu Muñoz detecta que hi ha una gran set d’espiritualitat. Per això afirma que «la Bíblia és un patrimoni universal perquè no deixa de ser un llibre de saviesa, de valors, d’història, de literatura, de bellesa literària en qualsevol cas... aquest patrimoni universal l’hem de saber transferir des de la dimensió de la transcendència i des de la dimensió cultural per no oferir una visió superficial ni tam-poc una postura gaire radical. És un material molt sensible que cal saber comunicar».

Amb la IV Setmana de la Bíblia tenim una boníssima oportunitat per acostar-nos a la Paraula, per aprofundir-hi i viure-la perquè, com assegura Andreu Muñoz, «la Paraula és força addictiva [riu] per-què la dimensió transcendent et fa entrar en un món apassionant, fas-cinant...». O com subratlla M. Pilar Lozano: «Per a mi la Paraula és vida, és la Vida.»

26 GENER 202012 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA

BARCELONA

BETÀNIAEl diumenge 26 de gener, a les 11.00, lectio divina amb les lectures del dia a la Casa de Betània de Cornellà de Llobregat (c/ Bonavista, 37).

SAGRADA FAMÍLIAEl dimarts 28 de gener, a les 20.00, meditació biblicoteològica La basí-lica de la Sagrada Famílla. La nova Jerusalem amb Armand Puig. Orga-nista: Juan de la Rubia. Acte d’accés lliure, presidit pel bisbe Sergi Gordo a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona.

GIRONA

DIA DE LA PARAULAEl dissabte 1 de febrer, a les 18.30, celebració del Dia de la Paraula a l’església del Carme de Girona. Pre-sideix el bisbe Francesc Pardo.

LLEIDA

MUSEU DE LLEIDAEl dimarts 28 de gener, a les 19.30, Les fonts bíbliques i els tapissos de la Seu Vella amb Carmen Berlabé i Mar Pérez al Museu de Lleida.

PREGÀRIAEl dimecres 29 de gener, a les 20.00, pregària bíblica a l’Institut d’Investigació i Estudis Religiosos de Lleida.

SANT FELIU DE LLOBREGAT

DIUMENGE DE LA PARAULAEl diumenge 26 de gener, a les 19.00, entronització de la Bíblia i benedicció, amb la presència del bisbe Agustí Cortés, a la catedral.

«LECTIO DIVINA»El dilluns 27 de gener, a les 19.15, Els obrí el sentit de les Escriptures (Lc 24,45), a la parròquia Mare de Déu de Montserrat de Sant Boi de Llo-bregat; el divendres 31, a les 19.30, Els obrí el sentit de les Escriptures (Lc 24,36-49) al despatx al costat de la parròquia de Santa Eulàlia de Pallejà; a les 20.00, lectio sobre textos de la Presentació del Senyor a la parròquia de Santa Magdalena d’Esplugues de Llobregat.

NOU TESTAMENTEl dimarts 28 de gener, a les 18.00,

lectures de les cartes del Nou Tes-tament a la parròquia de Sant Pere Apòstol de Sant Boi de Llobregat.

MEDITACIÓEl dimarts 28 de gener, a les 18.45, meditació/reflexió a la capella del Santíssim de la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.

COLÒNIA GÜELLEl dissabte 1 de febrer, a les 10.00, visita a la cripta de la Colònia Güell a càrrec de Manuel Medarde (arqueò-leg i doctor en Prehistòria i Història antiga). Inscripcions: animaciobi-blica@bisbatsantfeliu.cat.

TARRAGONA

SANT JOAN DE VALLSEl dilluns 27 de gener, a les 20.30, presentació del llibre Sense ordre ni concert. «La vostra alegria, ningú no us la prendrà» (Jn 16,22) de Mn. Josep Pascual amb il·lustracions de Montserrat Aixalà Blasco. Presenta: Esperança Amill, a l’església de Sant Joan de Valls.

MUSEU BÍBLIC TARRACONENSEEl dimarts 28 de gener, a les 19.00, presentació del llibre Sense ordre ni concert. «La vostra alegria, nin-gú no us la prendrà» (Jn 16,22) de Mn. Josep Pascual amb Esperança Amill. Sala d’actes del Museu Bíblic Tarraconense (c/ de les Coques, 1 – Tarragona); el cap de setmana 1 i 2 de febrer, portes obertes al museu.

LECTURAEl dijous 30 de gener, a les 20.00, lectura d’un llibre de la Bíblia a la parròquia de Sant Fructuós de Tar-ragona.

MONTBLANCEl divendres 31 de gener, a les 19.30, acte diocesà de la Setmana de la Bíblia al santuari de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc.

Informació actualitzada de tots els actes que se celebren a les diòcesis catalanes a la web www.setmanadelabiblia.cat.

Vida eclesial

Aquesta setmana recollim el nou gest del Papa envers les dones, parlem del Fòrum de la Vida Religiosa 2020, reflexionem sobre la classe de Religió i coneixem l’impactant testimoni d’una religiosa índia

1326 GENER 2020 CatalunyaCristiana

El papa Francesc ha nomenat la doctora Francesca Di Giovanni sots-secretària de la Secció per a les Rela-cions amb els Estats i li ha assignat el seguiment del sector multilateral; s’ha convertit així en la dona amb el càrrec de major rang a la Secretaria d’Estat.

En una entrevista concedida a Vati-can News i a L’Osservatore Romano, Di Giovanni reconeix: «Que el Sant Pare em confiés aquesta funció, sincerament no ho hauria pensat mai. És un paper nou i tractaré de fer tot el possible per tal de correspondre a la confiança del Sant Pare, però espero no fer-ho sola: m’agradaria comptar amb l’harmonia que ha caracteritzat el nostre grup de treball fins ara.»

Francesca Di Giovanni destaca que «el Sant Pare ha pres una decisió inno-vadora que, més enllà de la meva perso-na, representa un signe d’atenció cap a les dones. Però la meva responsabilitat està lligada a la tasca, més que no pas al fet de ser dona».

Pel que fa a la seva contribució espe-cífica, com a dona, en aquesta responsa-bilitat que li confia Francesc, afirma que «és important subratllar l’atenció del Papa cap al sector multilateral, que avui dia és qüestionat per algunes persones, però que té una funció fonamental a la comunitat internacional. Una dona pot tenir certes aptituds per trobar punts comuns, per tenir cura de les relacions i donar importància a la unitat. Espero que ser dona pugui reflectir-se positi-vament en aquesta tasca, tot i que són dons que certament trobo també en l’actitud dels meus col·legues de feina homes».

La doctora Di Giovanni, que treballa des de fa gairebé 27 anys a la Secreta-ria d’Estat, va néixer a Palerm el 1953 i és llicenciada en Dret. Va completar la seva pràctica notarial i va treballar en el sector jurídic-administratiu al Centre Internacional de l’Obra de Maria (Movi-ment dels Focolars).

Des del 15 de setembre del 1993 tre-

balla com a funcionària a la Secció de Relacions amb els Estats de la Secretaria d’Estat.

Així mateix, va treballar a l’àm-bit multilateral, especialment a les àrees de migrants i refugiats, dret internacional humanitari, comuni-cacions, dret internacional privat, condició de la dona, propietat in-tel·lectual i turisme.

A partir d’aquesta designació, la Secció de Relacions amb els Estats compta amb dos sotssecretaris: la doctora Di Giovanni treballarà de fet juntament amb Mons. Miroslaw Wachowski, el qual s’ocuparà prin-cipalment de l’àrea de la diplomàcia bilateral.

Benet XVI i el cardenal SarahEl papa emèrit Benet XVI ha de-

manat que el seu nom no aparegui com a coautor del llibre Des del més profund dels nostres cors del car-denal Robert Sarah, prefecte de la Congregació per al Culte Diví, i que també es retiri la seva signatura de la introducció i les conclusions.

Així ho ha confirmat Mons. Ge-org Gänswein, prefecte de la Casa Pontifícia i secretari particular de Joseph Ratzinger, en declaracions

Francesca Di Giovanni destaca la decisió com a «innovadora»

Francesc nomena la primera dona dirigent a la Secretaria d’Estat

AICACiutat del Vaticà

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana26 GENER 2020

ESGLÉSIA EN SORTIDA

L’autoritat ha de ser servei

Hi ha un proverbi que diu «Servir és regnar». Se’n dedu-eix que l’autoritat és un servei. Ara faltaria saber si tots els qui tenen autoritat n’estan con-vençuts, d’aquest principi, o si al contrari, l’exerceixen en profit propi i no al servei dels altres.El papa Francesc diu que l’ho-me ha de mirar sempre amunt cap a Déu, per estimar-lo, i cap avall vers els altres, per servir-los. Afirma que el qui governa no ha d’escoltar no-més els intermediaris, sinó que ha de baixar, mirar al seu voltant i tocar la realitat. Tam-bé ha de ser humil, que no li pugin els fums, per poder comprendre la saviesa que hi ha en els altres.Sense això, el qui té autoritat s’autodestrueix i pot acabar essent tan ridícul com Ponç Pilat, que es creia que tenia autoritat sobre el Fill de Déu, quan en realitat era un titella en mans de tothom.Si llegim l’evangeli de Joan ens adonem que Jesús al darrer sopar, tot i sent el Mestre i Senyor, bo i rentant els peus als seus deixebles, demostra que l’autoritat es manifesta en el servei. Els va donar la gran lliçó pòstuma i essencial: la del servei. Va ser com una lliçó magistral, audiovisual. Com un bon mestre va preguntar als seus deixebles: «Heu entès el que he fet?» Es volia assegurar que havien entès la seva lliçó. Nosaltres, l’hem entesa?

JOSEP M. MASSANA

a l’agència CNA Deutsch. «El nom de Benet XVI com a “coautor” es retirarà i serà reemplaçat per «amb contribució de Benet XVI”», ha precisat. Així ma-teix, ha explicat que el nom del Papa emèrit es «retirarà de la introducció i conclusió, perquè aquests són textos del cardenal Sarah». «Es tracta d’atri-buir-ne correctament l’autoria. No es tracta de canvis en el contingut», ha subratllat.

D’altra banda, Peter Tabichi, frare franciscà i mestre de Ciències a Kènia, elegit el 2019 com a «Mestre de l’Any», va visitar el 7 de gener el papa Francesc al Vaticà, on va participar a la missa celebrada pel Pontífex a la capella de Santa Marta.

Acabada l’eucaristia, el Papa i Tabi-chi van encaixar les mans i van compar-tir una breu conversa que va culminar amb l’entrega d’un rosari beneït.

«Va ser un gran honor conèixer Sa Santedat el papa Francesc al Vaticà. Com a germà franciscà que ensenya en una escola remota a la zona rural de Kènia, va ser una gran inspiració per a mi i m’encoratjarà a continuar fent tot el possible per ajudar a canviar la vida dels estudiants i de les famílies més pobres de la meva comunitat», va expressar el religiós africà després de la trobada.

FRANCESCA DI GIOVANNI«És un paper nou i tractaré de fer tot el possible per tal de correspondre a la confiança del Sant Pare»

El Papa continua promovent un paper més actiu de la dona.

Una oportunitat per donar gràcies pel passat, però sobretot per impulsar endavant la vida religiosa a Catalunya. Una oportunitat per ser memòria i pro-fecia. Així és com defineixen els seus organitzadors el Fòrum de la Vida Re-ligiosa 2020, un temps privilegiat per escoltar l’Esperit Sant. «Si realment som capaços de posar-nos a l’escolta del Senyor, amb el cor atent, l’Esperit pot bufar de manera molt interessant», exposa Rosa Masferrer, religiosa de Sant Josep de Girona i vicepresidenta de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC). «Volem que sigui un moment de trobada i de comunió entre tots», subs-criu Eduard Rey, caputxí i president de l’URC.

El Fòrum de la Vida Religiosa pren com a punt de partida la Jornada Mun-dial de la Vida Consagrada, que se cele-bra el proper 2 de febrer amb motiu de la festa litúrgica de la Presentació del Senyor. Amb el lema «Tinguem la mira-da fixa en Jesús» (He 12,2), els religiosos i les religioses es proposen al llarg de tot un any recórrer diferents fases: escol-tar, discernir, respondre i posar-se en camí. Com a conclusió, en l’assemblea de l’URC del març del 2021, es presen-taran un seguit de recomanacions fruit del treball fet. En aquesta primera eta-pa, la d’escoltar, s’inscriu la jornada de formació permanent que se celebrarà el proper 8 de febrer a les Salesianes - Col·legi Santa Dorotea de Barcelona. La conferència La vida religiosa, avui: un senyal estrident de llibertat, anirà a càrrec de l’escriptor i periodista Antoni Puigverd.

Transformacions El Fòrum de la Vida Religiosa s’em-

marca en tres efemèrides que es com-memoren aquest 2020: els 40 anys de la constitució de la Unió de Religiosos de Catalunya, els 25 de la celebració del Congrés de la Vida Religiosa de Catalu-nya i els 25 del Concili Provincial Tarra-conense.

CARME MUNTÉBarcelona

La vida religiosa ha viscut pro-fundes transformacions en aquest temps. La minva d’efectius (actual-ment hi ha uns 6.000 religiosos i reli-gioses a Catalunya, amb una mitjana d’edat superior als 70 anys) és un ele-ment determinant, del qual es deriven altres transformacions que viuen les congregacions com la reestructuració i la fusió de províncies i, per tant, l’allu-nyament del centre de decisions; l’ar-ribada de religiosos i religioses pro-vinents d’altres continents; el treball intercongregacional, i la delegació en els seglars de responsabilitats direc-tives en les obres religioses.

«Preocupar-nos més per les nos-tres congregacions que pel Regne de Déu seria un gran error», alerta la junta directiva de l’URC. D’aquí que el Fòrum posi l’accent en l’essència de la vida religiosa i no en les estructu-res. «L’essencial i el que configura la vida religiosa és una relació específica amb la persona de Crist», recorda fra Eduard Rey. «L’essència és la nostra configuració a Crist pobre, humil, cast, que estima sense demanar res a canvi, que és obedient, no només en el sentit de sotmetre’s a unes ordres,

16 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

Barcelona

La Unió de Religiosos de Catalunya organitza el Fòrum de la Vida Religiosa 2020

Memòria i profecia

EDUARD REY«L’accent no pot estar en el que fem, sinó en el que som»

1726 GENER 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

sinó de formar part d’una comunitat i d’integrar-se al que la comunitat fa amb desinterès i amor.» Així mateix, l’essèn-cia passa per «una experiència de Déu real, que esdevé una icona de la mateixa Església».

Present i futur«L’accent no pot estar en el que fem,

sinó en el que som», insisteix fra Eduard Rey. Aquesta idea és fonamental de cara a un repte de present i especialment de futur: els religiosos i les religioses estan fent un pas al costat i deixant en mans de seglars la responsabilitat de dur en-davant col·legis o hospitals.

«Són estructures que responien a un altre moment històric», constata el president de l’URC. Per això és neces-sari «que aquestes estructures vagin trobant el seu propi camí, i la vida reli-giosa també el seu, amb diferents graus de vinculació». Cada congregació haurà de trobar la fórmula. «No es tracta de fer un trencament amb la història, però sí de saber reorientar-nos cap al que és fonamental i que les estructures no ens mengin la vida», afegeix.

Seguint aquest mateix fil, la vice-presidenta de l’URC reconeix que «mol-

tes vegades les missions comencen i acaben» i que «cal centrar-nos on realment és necessària la nostra presència». En aquest sentit, «de vegades som molts els religiosos presents en un mateix lloc, mentre que hi ha zones on ningú parla de Déu o hi fa referència».

Entre els objectius del Fòrum s’inscriu el d’obrir noves possibili-tats de compartir el carisma (espi-ritualitat i missió) amb els laics i lai-ques vinculats. «No només es tracta que duguin endavant les obres, sinó també que descobreixin el carisma en ells i que el visquem plegats», apunta la Gna. Masferrer. «La mis-sió així es multiplica per molt.»

El present i el futur també té una altra tonalitat, que és la del treball intercongregacional. Iniciatives com l’escola Cintra o la Fundació Benallar són un exemple d’aquesta suma d’esforços de diferents con-gregacions per donar resposta a una necessitat actual. La Gna. Ro-sa Masferrer reconeix que hi ha un camí maco fet en aquest sentit, però que la praxi ha posat en evidència al-gunes dificultats, com la necessitat d’un lideratge ben definit i capaç de tirar el projecte endavant.

Mirada esperançadaAllunyats de consideracions

nostàlgiques, el president i la vice-presidenta de l’URC —una institu-ció que des dels inicis, fa 40 anys, ha tingut una junta directiva pari-tària— advoquen per una mirada d’esperança. «La nostàlgia s’ha de combatre deixant en mans de Déu el passat, amb agraïment, i vivint el present amb la mirada posada en Déu», afirma fra Eduard Rey. Par-tint d’aquesta mirada esperança-da, el president de l’URC albira un possible futur de la vida religiosa a Catalunya: «D’aquí a 25 anys, pot ser un moment d’una vida religio-sa numèricament molt disminuïda respecte de la que tenim ara, però amb una vivència més esperançada i més conscient de la seva dimensió i, per tant, de les seves possibilitats reals.»

El Fòrum és, doncs, una nova oportunitat per als religiosos d’anar al que és essencial de la vocació re-buda i de la missió encomanada. Se-ran més de 6.000 religiosos i religi-oses a Catalunya dient-li al Senyor: «Parla, que el teu servent t’escolta.» D’aquesta escolta sorgirà una nova resposta en l’ara i l’aquí.

ROSA MASFERRER«Cal centrar-nos on realment és necessària la nostra presència»

Religioses en l’acte central de l’Any de la Vida Consagrada, celebrat el 9 de maig del 2015.

18 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

ANÀLISI

Els acords de coalició de govern en-tre Unidas Podemos i el PSOE cal valo-rar-los amb molta prudència respecte a les qüestions que afecten l’Església, entre d’altres la classe de Religió con-fessional catòlica.

Respecte aquesta matèria, el text de l’acord diu exactament: «L’assignatu-ra de religió serà de caràcter voluntari per als estudiants, sense que hi hagi una assignatura alternativa ni la nota sigui computable a efectes acadèmics.»Diu, per tant, tres coses: · Que manté el caràcter voluntari i, se

sobreentén, d’oferta obligatòria per part dels poders públics. Com fins ara.

· Que no computarà a efectes acadè-mics per a mitjanes per a beques, ac-cés a la universitat... En cap cas es diu que no sigui avaluable, com s’ha dit en diferents mitjans. Serà avaluable com fins ara.

· Que no tindrà una matèria mirall: no hi haurà alternativa. Aquí hi ha la di-ferència més substancial. Aquest fet ens planteja en quin horari es farà la classe de Religió confessional.

Reflexió des de l’Església: Fa temps que venim dient que cal

prendre consciència de la fragilitat de l’argument legal que la classe de Religió confessional es manté per un acord en-tre la Santa Seu i l’Estat espanyol.

Tant l’argument de la voluntarietat

com el de la llibertat dels pares perquè la puguin escollir queda salvat en els acords entre Unidas Podemos i el PSOE.

Cal fer, doncs, una reflexió valenta i profunda des de l’Església. Per què són tan poques les famílies que opten perquè els seus fills cursin la matèria de Religió confessional? Perquè no té alternativa? Perquè no és computable —productiva— per a efectes acadèmics? No ens autoenganyem, el que ensorra els ensenyaments de la Religió no és ni l’al-ternativa, ni la voluntarietat, ni el valor acadèmic de la nota. Hi ha altres raons com la indiferència religiosa, la progres-siva secularització de la nostra societat, la insensibilitat cultural respecte al fet re-ligiós... I el greu desconeixement del ma-teix valor social de la cultura religiosa!

Cal fer una reflexió també des dels poders públics: l’interès a voler difi-cultar i apartar els ensenyaments de la Religió ( ja no dic confessional) del sistema educatiu, no ens farà perdre el coneixement d’un bocí important de la nostra identitat com a país? La religió, amb llums i ombres, ha configurat la nostra societat des d’èpoques molt re-culades. La nostra identitat ha mamat la religió catòlica des dels inicis. Aquest patrimoni cultural, lingüístic i literari, artístic, arquitectònic, pictòric, filosò-fic, històric... el volem excloure de l’en-senyament? Volem mantenir el nostre analfabetisme religiós?

PERE MICALÓDirector del Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió catòlica

La classe de Religió segons els acords de govern

La religió, amb llums i ombres, ha configurat la nostra societat des d’èpoques molt reculades

1926 GENER 2020 CatalunyaCristianaVIDA CREIXENT

Essent una membre més del moviment estimat de Vida Creixent del bisbat d’Urgell/Andorra, em fa il·lusió com-partir amb persones estima-des que el darrer mes de juliol i inici d’agost del 2019 vaig ser afortunada de poder anar amb unes amigues a Valladolid per a un recés espiritual. Abans, però, vam anar a Àvila, a la po-blació de Gotarrendura, on va néixer santa Teresa. Vam visi-tar «el colomar» nosaltres en vàrem dir «la revelació dels coloms». Segons el que ens van explicar, santa Teresa, de petita, considerava els coloms «àngels». Aquest lloc ja va ser una de les primeres experièn-cies a recordar! Aquests qua-tre dies vam estar allotjades al Centre de Espiritualitat i basílica menor, santuari na-cional de la Gran Promesa. La primera i gran sorpresa va ser entrar en aquest temple catòlic de caràcter expiatori consagrat al culte del Sagrat Cor de Jesús. Durant les cele-bracions eucarístiques el tem-ple era ple a totes hores. Diria, sense por d’equivocar-me, que hi havia més d’un centenar de sacerdots i religioses en ple

MARIA DEL CARME RIBESPresidenta Vida Creixent d’Urgell/Andorra

La gran promesa

Santuari nacional de la Gran Promesa de Valladolid.

silenci. Aquelles bones per-sones no alçaven el cap, ni la mirada quan ens creuàvem pel llarg passadís, ni al menjador; tot era silenci, menys el darrer dia del recés espiritual. Ells, amb les maletes preparades per marxar, es van atansar a nosaltres i ens van preguntar de quina regió o país érem!... Sincerament, em va impres-sionar l’amabilitat d’aquells sacerdots i religioses (tots cas-tellans) que, després d’aquells dies de silenci forçós i volgut, ens parlessin finalment amb tant d’entusiasme i amb el desig de retrobar-nos. Perso-nalment, vaig sentir que sota la mirada del Sagrat Cor el meu cor era tot tendresa cap a Ell! Vaig aprendre que «en el silen-ci, és quan la presència de Déu se sent més viva. Que quan tot calla sentim Déu com parla». Al finalitzar la nostra estada a Valladolid, i deixant pel ca-mí el poblet de santa Teresa d’Àvila, fent el trajecte cap al nostre país, fèiem reflexió de les experiències tan merave-lloses i alhora tan difícils d’ex-plicar, perquè cadascuna de nosaltres vam tenir moments de «llum».

FEBRERDissabte 1: celebració de la Candelera.Simeó i Anna, patrons de Vida Creixent. Basílica de Sant Josep Oriol, a les 12 del migdia, presidida per Mons. Sergi Gor-do. Obert a tothom. Us hi esperem!

Dijous 6: reunió d’animadors. A les 5 de la tarda, a València, 244, planta 4a, sala d’actes. Tema VI: «La Quaresma, un temps de conversió.»

AGENDA

26 GENER 202020 CatalunyaCristiana

De 29 de gener al 13 de febrer, la Casa de la Sardana (de dilluns a divendres, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h a carrer Pou de la Figuera, 15, amb entrada lliure) de Barcelona mos-trarà una trentena de capelletes de visita domiciliària, de diferents advocacions, i reivindica una ma-nifestació devota que encara per-dura. L’exposició és comissariada per Víctor Rodríguez i Iñigo amb peces de col·leccions particulars. La inauguració tindrà lloc el ma-teix dimecres 29, a les 18.30 h, de la mà de Joan Arimany i Juventeny, gestor cultural especialitzat en re-ligiositat popular, que recentment ha publicat el llibre Ermites, santu-aris i devoció popular a Catalunya. Ermitans i aplegadors (Farell, 2019).

La gran diversitat de models de pietat popular ofereixen, igual-

Barcelona

o cors. Aquests grups, propers al nombre d’una trentena de llars, es traspassen la capelleta després d’acollir-la per un temps predeter-minat. La intenció és que, passat un mes o un altre període establert, la peça retorni al punt inicial i repren-gui el nou itinerari circular.

Són, en definitiva, els circuits invisibles, imperceptibles per a la resta de població, però que mouen diàriament, una bona quantitat de capelletes de casa en casa. El ritu-al recomana rebre la capelleta amb solemnitat i amb les oracions per-tinents, situar-la en lloc destacat de la casa, i acomiadar-la, també, amb les corresponents oracions. El bon i adequat funcionament, de forma autònoma, de cada circuit, sol de-pendre d’una persona que n’exer-ceix la funció de zelador o zeladora.

La diversitat d’advocacions que es podran veure a la mostra, des del segle XVI-XVII i algunes d’ads-cripció territorial molt concreta, permeten copsar la notable pro-pagació d’aquest format. Les més nombroses, a Catalunya, són les dedicades a la Sagrada Família po-sades en funcionament el 1907 per la congregació fundada per sant Jo-sep Manyanet. A l'exposició també hi haurà testimoni d’unes capelle-tes que les van precedir a totes, les d’aplegador o santer d’ermita.

ESGLÉSIA A CATALUNYA

REDACCIÓBarcelona

L'equipament barceloní acull l'exposició «Circuits invisibles de devoció popular»

La Casa de la Sardana recorda les capelletes de visita domiciliària

ment, una gran varietat de formes d’expressió i els col·lectius que les celebren. A mig camí de les grans processons i de l’oració particulars, n’hi ha que les mouen petits grups de fidels. Les capelletes de visita domiciliària és un clar exemple d’aquestes darreres i que tenien àmbit i escena en el recolliment familiar. Molt probablement per aquest fet, és nostàlgicament re-cordada per tothom qui la va viure.

Les capelletes són objectes de fusta en forma de petites caixes transportables —gràcies a una nan-sa a la part superior— que acullen una imatge religiosa, degudament protegida; a la base solen dur un petit calaix tancat en clau i on, a través d’una ranura, s’hi dipositen donatius econòmics modestos.

La particularitat de les capelle-tes de visita domiciliària és que són «propietat» d’una petita comuni-tat de fidels organitzats en circuits

Les més nombroses, a Catalunya, són les dedicades a la Sagrada Família.

El ritual recomana rebre la capelleta amb solemnitat i amb les oracions pertinents

Clara Feliu

2126 GENER 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

JOSUÉ VILLALÓNAjuda a l’Església Necessitada

El mes d’agost del 2008, el dis-tricte de Kandhamal, estat d’Oris-sa, a l’est de l’Índia, va ser testimo-ni de la pitjor persecució cristiana de la història recent del país. El desencadenant va ser l’assassinat d’un líder hinduista local. Els seus seguidors van qualificar aquesta mort de «conspiració cristiana in-ternacional», cosa que va provocar l’assassinat en massa de 100 perso-nes i la destrucció de 300 esglésies i 6.000 cases.

Durant l’onada de violència que va assolar el districte de Kandha-mal, van violar la germana Meena Barwa i la van fer desfilar mig nua pels carrers. Després de passar traumatitzada molt de temps, i d’anys de procediments judicials —que encara continuen—, la Gna.

Gna. Meena Barwa: «En perdonar els meus agressors, m’he alliberat de la por»

justícia per a ells.» La germana es va matricular a la Universitat i ha cursat un màster de Dret, sense desatendre els deures que tenia com a religiosa, per poder sumar la seva aportació a la defensa de les minories a l’Índia. Meena continua dient que actualment porta una vida normal i que ha vist enfortida la se-va fe: «Reso el Parenostre cada dia, però aquesta oració només té sentit si perdono. Com puc resar el Pare-nostre si no perdono? En perdonar els meus agressors, m’he alliberat del trauma, de la por, de la vergo-nya. Sento que estic vivint una vida normal i soc feliç perquè els he per-donat. Si no ho hagués fet, m’hauria tornat boja.»

Enmig de tant dolor, la germana Meena només té paraules d’agraï-ment per a Déu: «Estic agraïda per la vida, la força i la motivació que tinc. Tot això m’ha estat atorgat per Déu. Ell és la meva força, també ara que veig que el procés s’allarga. Ell m’ajuda per servir el pròxim.» Un cop més la germana Meena s’admira també de la fe i confiança en Déu que tenen els cristians de Kandhamal i, com sant Pau, es pregunta: «Qui ens separarà de l’amor de Crist?»

Meena ha decidit compartir el seu testimoni, a través d’un missatge di-rigit a la fundació pontifícia Ajuda a l’Església Necessitada: «El trauma va ser gairebé insuportable, i em vaig canviar de casa diverses vega-des per motius de seguretat. Du-rant anys, vaig viure separada de la família. Les nits eren especialment dures, somiava sovint amb la viola-ció. A més, saber que els cristians de Kandhamal també patien només feia que augmentar-me el dolor.»

«De tant en tant, tornava a Oris-sa pel procés judicial. El primer ju-dici em va tornar a traumatitzar. Després, no vaig poder dormir du-rant dies, perquè em veia humiliada, ofesa i torturada psicològicament. Vaig desenvolupar una aversió se-riosa cap al sistema jurídic de l’Ín-dia. Però això no em va deprimir, al contrari, vaig decidir actuar en nom de la gent que patia amb mi, buscant

TESTIMONIS DE FE

AC

N

El poble de Kandhamal té una gran fe.

26 GENER 202022 CatalunyaCristiana OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

Delicadesa

Valorem la delicadesa de molts. Què és la delicadesa? És una virtut que té una mirada constant vers els altres. És un mirar transparent, és adonar-nos de l’estat dels que ens envolten i és lliurar-nos.

La delicadesa adverteix la nostra ànima quan no som respectuosos amb el proïsme. Abraça tota la vi-da. Ens fa observar una gran manera de tractar els altres. Podem posar alguns exemples: el respecte en la circulació, no fumar quan moles-tem els altres... La delicadesa ens fa capaços de valorar objectivament una situació. Ha estat dit que «la delicadesa és amor vertader, ten-dre, desinteressat i previngut». És l’atenció d’una mare quan espera un fill. I també la d’un pare quan el seu fill es gronxa a la plaça. La delicadesa demana una contenció

notable, però si ens fiquem en tots els afers dels altres, la delicadesa es converteix en mala educació i pot danyar la vida humana i cristiana del proïsme.

No és fàcil mantenir l’equilibri de la delicadesa. És obradora de grans realitats i una gràcia espiri-tual. És la dita de Jesús: «Et sorprens d’aquestes coses, però encara n’has de veure —fins i tot fer— de molt més grans.

He conegut persones molt deli-cades, sempre atentes a coses que, en un moment donat, pots neces-sitar. De vegades, realitats molt pe-tites que hem de saber preveure, per tal que l’altre no ens les hagi de demanar. Moltes d’aquestes coses són detalls que potser l’amic no go-saria sol·licitar.

La Verge Maria, per exemple,

va tenir una enorme delicadesa en visitar la seva cosina Elisabet, que esperava el naixement del seu fill Joan. L’escena de la Visitació figu-ra en les ornamentacions de molts temples cristians.

Aquesta plasmació, admirable per recordar la grandesa del noi que esperava Elisabet i el que Ma-ria duia en el seu si, el Verb Etern, esdevé un clam constant per a la vida espiritual. És important llegir i admirar aquesta escena, per tal de no oblidar que la fe ens fa delicats amb Déu i els germans.

La delicadesa és amor vertader, tendre, desinteressat i previngut

Col·laborar-compartir

Fa anys, molts anys, vaig tenir el privilegi de visitar la Gran Cartoixa, al peu dels Alps francesos i d’assis-tir a la missa conventual. L’oració i el cant eren en llatí. El monjo que presidia ho feia amb els braços en creu durant tota l’anàfora. Els altres, amb la caputxa sempre enfonsada fins als ulls. Silencis impressionants. Aquest ritu és anterior al de sant Pius V, tot i que és semblant. Aquesta ce-lebració correspon a la seva vocació monàstica peculiar.

A Terra Santa, Lourdes o Roma, hi he concelebrat més d’una vegada en llengua llatina. Hom experimen-ta clarament la universalitat de la nostra fe.

Aquesta manera és l’ideal al qual ens hauríem de subjectar tots sem-pre? Si el Sant Sopar va ser la prime-ra missa de la qual les successives

en són l’actualització mistèrica, ens hauríem d’atènyer a una vestimen-ta espiritual semblant? Evidentment que no.

Ara bé, hi ha aspectes que haurí-em de tenir en compte, encara que sigui impossible de repetir-los. Poso l’accent en un. Jesús, que els havia triat, que després va voler que col-laboressin amb Ell, arribat el mo-ment, van compartir amb Ell. Amb Ell estaven aquells als quals no con-siderava servents, sinó amics. Els va rentar els peus, va repartir el pa i el vi, els va parlar del seu estat d’ànim. Va permetre que fossin testimonis

de la seva pregària al Pare, va voler que l’acompanyessin a Getsemaní…

La descripció curta que he fet de la missa cartoixana no és con-trària al fet de compartir. Els mon-jos majoritàriament eremites, sense deixar de ser cenobites, se senten units entre ells, comparteixen certs moments, tot i que essencialment la seva vida sigui d’intercessió. Mai no estem tan a prop dels homes com quan resem a Déu per ells.

La missa primitiva era fonamen-talment una trobada. La unió entre els assistents i els germans que ha-vien donat prova de la seva fe, en el martiri, en la profecia o en l’ense-nyament i amb les altres comunitats que, a diferents llocs, celebraven misteris idèntics. Sant Justí ens ha llegat una descripció preciosa de com ho van complir.

Mai no estem tan a prop dels homes com quan resem a Déu per ells

La vida consagrada amb Maria, esperança d’un món sofrent

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

Un món sofrent

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Un gest de bonhomia

La Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que se celebra el 2 de febrer, enguany té com a lema: «La vida consagrada amb Maria, es-perança d’un món sofrent.» Les pa-raules dolor i sofriment tenen molts punts en comú, però també matisos que les poden diferenciar. El dolor té una connotació més física. El so-friment, més moral i amb més pro-longació en el temps. L’observació de les persones i de les societats permet detectar grans dosis de so-friment. En molts casos, evitable; però no sempre.

Els evangelis ens parlen de Maria, la mare de Jesús. Malgrat que ens n’ofereixen poques dades, ens pro-porcionen les suficients per captar el sofriment del seu cor i descobrir la seva actitud enfront del sofriment

Mig matí. La capella de La Pie-tat —lloc d’acollida de l’Hospital de Campanya de Santa Anna— està plena. Alguns acollits estan mig adormits després d’una nit a la intempèrie que els ha desvetllat, altres parlen amb algun voluntari, miren els mòbils o juguen al parxís. És el seu refugi i la seva «sala d’es-tar», on es troben bé i s’aixopluguen d’un dia molt fred.

Jo estic parlant amb una noia molt joveneta que té massa proble-mes per la seva edat i condició, i que em diu la manera que té de defen-sar-se dels perills del carrer. I mentre conversem, té lloc un incident que posa de manifest la bondat de les persones, fins i tot les que viuen al marge de la societat i de les lleis. Entra un home i, en veure el lloc ple de persones que evidencien la seva situació, s’acosta a un d’ells —pot-

dels altres. Afronta el naixement del seu fill en condicions molt precàri-es, a la intempèrie, per manca de lloc a l’hostal. S’ha d’exiliar a Egip-te perquè Herodes, el causant de la mort dels innocents, vol eliminar el seu fill. Una família que emigra a un lloc desconegut, on cal refer la vida. Més tard, durant tres dies busca el fill que s’ha perdut. Comparteix amb Josep l’angoixa. Joan Baptista, el fill de la seva cosina Isabel, es troba a la presó i és vilment executat. A causa d’uns tribunals manipulats i injustos, es converteix en la mare

d’un condemnat a la crucifixió. El seu fill, aclamat pocs dies abans per multituds enfervorides, és as-sotat i vilipendiat pels poders civils i religiosos. La llei contra la justícia. Jesús carrega amb la creu i quan és aixecat al Gòlgota, Maria està dreta, envoltada d’un petit grup de persones.

Despenjat de la creu, es gene-ra una de les imatges més impac-tants en el gènere humà: la pietat. El sofriment és intens, però més forta i profunda és l’esperança, cu-rulla per la resurrecció de Jesús. Les religioses i els religiosos, com molts cristians, són al costat dels que pateixen, amb afecte, curant ferides, sentint el batec dels cors sofrents, obrint escletxes a l’espe-rança. Com Maria.

ser perquè el veu de més edat— i li ofereix un bitllet de vint euros. Ell li diu que aquí els diners són per a tots, perquè «tots som igual de po-bres». «Val més que els doni a algú encarregat», li diu, i m’assenyala a mi. El donant treu un altre bitllet de 50 i l’afegeix al primer abans de fer-me el donatiu. Li dono les gràcies i entro per guardar-lo a la caixa forta.

Quan surto, l’home que havia re-fusat els vint euros m’espera amb un somriure d’orella a orella. Li dic que la seva actuació l’honora i em diu tot content: «Miri, jo, fora d’aquí, no sempre actuo amb tanta honradesa. La veritat és que, quan tinc gana i no tinc un euro, entro en un super-mercat i arreplego alguna cosa i... bé, tampoc tinc gaires escrúpols a l’hora d’apropiar-me del que no és meu. Però, mai a la vida ho faria aquí, a la casa de Déu. Crec que tampoc

ho faria per vosaltres, perquè ens esteu ajudant. Però, la veritat, això ja no ho tinc tan clar com això que li he dit: això és la casa de Déu i, si ens acolliu aquí, és com si Déu mateix ens acollís. I a Déu li tinc un gran respecte.»

L’he abraçat i no sé què és el que m’ha fet més feliç: veure la gent bona que sempre està a punt de fer un donatiu gratuïtament, sense esperar res, sense que la mà dreta sàpiga què fa l’esquerra, o la capacitat d’aquella persona acollida per entendre el que és l’Hospital de Campanya: la casa de Déu oberta per acollir el que ho necessita.

L’Hospital de Campanya és la casa de Déu oberta per acollir el necessitat

2326 GENER 2020CatalunyaCristianaOPINIÓ

24 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

Una vida generosa de principi a fi

MACIÀ GRAUFotos: Agustí Codinach

Els mossens es jubilen cada vegada més tard per fer front a la falta de vocacions

REPORTATGE

2526 GENER 2020 CatalunyaCristiana

Així com la majoria dels treba-lladors poden jubilar-se als 65 anys aproximadament, en el cas dels capellans, l’edat de la seva jubila-ció pot variar d’acord amb la seva salut i les forces que tinguin per continuar al capdavant de les par-ròquies. Aquest fet, sumat a la falta de vocacions, fa que cada vegada sigui més comú veure mossens que segueixen exercint en edats molt avançades, per tal de continuar atenent les necessitats d’uns fidels que, si no fos per ells, es quedarien sense rector.

El seu anhel per ajudar l’Església arriba fins al punt que molts d’ells, un cop jubilats, continuen col·la-borant a les parròquies en la me-sura que els és possible. Per fer-ho, compten amb un element essen-cial que els facilita seguir amb la seva tasca i a la vegada els permet comptar amb la companyia i les atencions necessàries de l’edat: les residències sacerdotals.

Tot i que en alguns casos les residències no són exclusivament

per acollir mossens jubilats, tots els que hi van hi troben una llar on poden viure la fe en comunitat i amb total llibertat per continuar treballant i ajudant els feligresos.

Una jubilació fictícia

A la residència sacerdotal de la Seu d’Urgell, hi trobem un clar exemple de la generositat que te-nen molts capellans i que supera les fronteres de l’edat. La residèn-cia, que comparteix edifici amb el Seminari diocesà, acull actualment una dotzena de sacerdots, molts dels quals ja estan jubilats però que tenen encara compromisos i missió pastoral, com explica el responsa-ble de la residència i vicari general del bisbat d’Urgell, Mn. Ignasi Na-varri: «La majoria dels mossens que tenim encara fan un gran servei. N’hi ha un que porta el moviment de Vida Creixent, alguns encara són administradors de parròquies del voltant de la Seu, i molts treballen i escriuen encara.»

REPORTATGE

L’any 2018 la Residència Sant Josep Oriol va celebrar el seu 50è aniversari.

MN. IGNASI NAVARRI«Tenen edats molt elevades, però la realitat és que ens falten mossens i si no fos per ells no arribaríem a tot arreu»

26 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020 REPORTATGE

Aquest mateix afany de servei po-dem trobar-lo a la residència sacerdo-tal Sant Josep Oriol (arquebisbat Bar-celona), on viuen més de 60 mossens ja jubilats. Entre ells hi ha Mn. Albert Torrents, que amb 63 anys de sacer-doci a l’esquena, continua col·laborant amb moltes parròquies tot i les dificul-tats: «Quan vaig entrar a la residència, durant un any vaig continuar servint a la parròquia i anava cada cap de setmana a Terrassa per fer missa.» Ara, sense la possibilitat d’agafar el cotxe, ajuda a parròquies de la zona, veïnes de la residència, o a les que tenen una bona combinació de transport per anar-hi. El seu cas és molt comú a la residència de Sant Josep Oriol, on explica que tots els mossens que poden continuen tenint una gran activitat.

Tot i això, la possibilitat d’ajudar vi-vint a la residència pot ser més difícil en els bisbats més grans, com el d’Ur-gell, on l’extens territori dificulta que els mossens de més edat puguin anar a totes les parròquies. Això provoca que alguns posposin l’entrada a la residèn-cia per seguir amb la missió pastoral. Per aquest motiu, a l’hora de definir els mossens més grans, Mn. Ignasi destaca per damunt de tot la seva generositat, conscient que, si no fos per tots els que aguanten sense jubilar-se, seria impossi-ble cobrir tot el territori: «Podem dir sen-se equivocar-nos que són exemplars. Hi ha sacerdots que passen dels 75 anys i encara porten diverses parròquies. Te-nen edats molt elevades, però la realitat és que ens falten mossens i si no fos per ells no arribaríem a tot arreu. En comp-tes de dir “jo ja he fet prou”, segueixen exercint fins i tot amb 82 o 83 anys.»

Aquesta situació provoca que cada cop els capellans arribin més tard a les residències, i alguns ho fan quan ja no poden aguantar més, com explica Mn. Torrents: «Com que falten capellans, molts decideixen aguantar, i arriben a la residència amb 85 anys, quan ja no poden fer res.» El cas més extrem es va viure a la mateixa residència de Sant Josep Oriol, on un capellà va morir el mateix dia que va ingressar-hi.

Jubilar-se per donar pas als més joves

Encara que la majoria de capellans prenen l’opció de jubilar-se el més tard possible per continuar ajudant als bis-bats, també n’hi ha que decideixen retirar-se per donar pas als més joves. D’aquesta manera, tot i que majoritàri-ament continuen vinculats a les parrò-quies, donen una oportunitat als nous

capellans: «N’hi ha que es retiren perquè creuen que l’Església està massa envellida, i només els joves poden revertir aquesta situació. No es jubilen perquè no puguin més, sinó per donar pas als més joves, que encara que siguin pocs, poden donar un altre aspecte a l’Església», explica Mn. Torrents.

La residència, una gran família

Una vegada els capellans fan el pas d’anar a la residència, en el seu dia a dia comparteixen els àpats i celebren l’eucaristia de forma con-junta. «Tinc la sort de viure en una residència on tots som amics, ha-víem estudiat junts i ens coneixem perfectament. Viure aquí és com viure en família», explica Mn. Tor-rents.

A més, en algunes residències com la de la Seu d’Urgell, aquesta sensació de família s’incrementa gràcies a la seva localització. Com que està situada al mateix edifici que el Seminari diocesà, seminaris-tes i mossens comparteixen àpats i celebracions. Aquesta situació és beneficiosa tant per a uns com per

MN. ALBERT TORRENTS«N’hi ha que es retiren perquè creuen que l’Església està massa envellida, i només els joves poden revertir aquesta situació»

Missa d’acció de gràcies de la Unió Sacerdotal de Barcelona, presidida pel bisbe Francesc Pardo, a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol.

2726 GENER 2020 CatalunyaCristianaREPORTATGE

als altres: «És positiu que puguin parlar, uns ho necessiten i als altres els fa bé. Fins i tot a vegades els seminaristes els demanen ajuda acadèmica o es confes-sen amb els mossens de la residència. Són com una família», manifesta Mn. Ignasi.

L’enriquiment mutu entre semina-ristes i capellans també es pot veure en altres diòcesis, com per exemple a la residència sacerdotal Sant Fruc-tuós (arquebisbat de Tarragona), tam-bé situada al mateix edifici on hi ha el Seminari major. El seu responsable, Mn. Josep Queraltó, és conscient de la importància que els mossens jubilats puguin participar en les activitats del Seminari: «No ens cal organitzar acti-vitats especials perquè ells mateixos poden participar en tot el que es fa al Seminari.» A Barcelona, els seminaris-tes no viuen al mateix edifici, però van a visitar els mossens tres vegades a l’any, gràcies a una inicativa de Mn. Josep Serra, el responsable de la residència. Les visites són rebudes amb gran ale-gria per part dels capellans jubilats: «Quan venen, s’adonen que els sacer-dots som un família, on hi ha membres més joves i d’altres més grans. A més, el cardenal Joan Josep Omella també ens ve a veure de tant en tant, i això demostra el gran apreci que ens té.»

El 30 de setembre passat, a l’inici de la commemoració dels 1.600 anys de la mort de sant Jeroni, el primer traductor de la Bíblia al llatí, el papa Francesc va fer pública una carta apostòlica per la qual institueix el «Diumenge de la Pa-raula de Déu» i estableix que se celebri el tercer diumenge de durant l’any. Feia tres anys que a les diòcesis catalanes ja celebràvem aquest diumenge, però a l’inici de l’any litúrgic, és a dir, el primer diumenge d’Advent. En rebre aquesta carta, com és obvi, hem canviat la data, que enguany s’escau avui, 26 de gener. A més, les possibles activitats comple-mentàries que ja havíem començat a realitzar en la setmana que en dèiem «de la Bíblia», es faran tot seguit, és a dir, enguany del 27 de gener a l’1 de febrer.

El papa Francesc institueix aquest diumenge per tal que tot el poble sant de Déu reflexioni i valori la importància que té llegir i viure el contingut de la Paraula de Déu en la pròpia vida cris-tiana. El Concili Vaticà II va donar un gran impuls al redescobriment de la Paraula de Déu, amb la seva constitu-ció Dei Verbum, «Paraula de Déu». I el mateix Concili Provincial Tarraconense, del qual comencem a celebrar el vint-i-cinquè aniversari, hi dedicà tota una part dels seus debats i, en la primera resolució sobre el tema, considerada a més com a prioritària, hi trobem escrit: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salva-ció. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Es-perit Sant» (n. 48).

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que respon-guin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. A casa nostra cal lloar i agrair l’esforç de l’Associació Bíblica de Ca-talunya, sobretot a l’hora de traduir i promoure l’anomenada Bíblia Catalana en la seva traducció interconfessional. Però la veu de la Paraula ha de resso-nar també a través de la ràdio, de les artèries informàtiques d’internet, dels canals de difusió virtual on line…, ha d’aparèixer en els esdeveniments cul-turals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola.

D’altra banda, la família, tancada a la seva llar, amb les seves alegries i els seus drames, és un espai fonamental en què ha d’entrar la Paraula de Déu. La Bíblia està plena de petites i grans his-tòries familiars. El salmista imagina amb vivacitat el quadre serè d’un pare asse-gut a taula, envoltat de la seva esposa, com una vinya fecunda, i dels fills, com plançons d’olivera (cf. Sl 128). Cada casa hauria de tenir, doncs, la Bíblia, custo-diar-la dignament, llegir-la i pregar amb ella, perquè «infants i vells, joves i no-ies» (Sl 148,12) escoltin, comprenguin, lloïn i visquin la Paraula de Déu.

Ben vostre,

28 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020 CARTA DOMINICAL

El Diumenge de la Paraula

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana26 GENER 2020

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Tenir Déu com a cap

en el moment en què donen el «sí, vull». Sí, volen lliurar-se totalment a Ell. Sí, volen anunciar la seva pa-raula ben alt. Sí, volen estimar fins a l’infinit. Volen ajudar els més desfa-vorits, els més pobres, aquells que no vol ningú. Volen ser deixebles de Crist i seguir-lo fins als límits de la terra. I, a més, tenen la immensa fortuna que Déu sigui el seu cap.

Dedicar-se a la vida consagrada no es pot fer a mitges. La majoria hi inverteix gairebé 24 hores del dia, 365 dies a l’any. A vegades, han de multiplicar-se per quatre per arribar a tot. No obstant això, l’ale-gria gairebé sempre es reflecteix

Emociona pensar que, en un món on moltes vegades ens jutgen no pel que som, sinó pel que tenim, hi hagi gent disposada a renunciar a tot tipus de béns materials. Emo-ciona pensar que, en un món on gairebé sempre s’enalteix i s’exal-ça la racionalitat com a resposta a tot, hi hagi gent que triï seguir el que li dicta el cor. Emociona pen-sar que, en un món on es busca la gratificació instantània, hi hagi gent disposada a renunciar a mol-tes coses per viure intensament la seva relació amb Déu. En definitiva, emociona pensar que, en un món on moltes persones només creuen en allò que veuen i en allò que to-quen, hi hagi gent capaç de donar la pròpia vida per unes creences. Sí, hi ha persones que consagren la seva vida a Déu.

Tots aquests homes i dones han estat cridats per Déu. ¿Hi pot ha-ver un honor més gran? Per això, se senten immensament afortu-nats. Són conscients que han re-but un regal extraordinari. Dedi-caran l’existència a conèixer-lo i a estimar-lo. Viuran la història d’amor més apassionada mai explicada.

La vida consagrada comença

en el seu rostre tot i el cansament, la manca de recursos i les poques hores de son.

Els consagrats no canviarien la seva vida per res del món. Saben que Déu sempre serà al seu cos-tat i que els espera l’eternitat al costat d’Ell. Estimen amb bogeria Déu. Estan apassionats per Ell, per la seva saviesa i grandesa, per la seva bondat infinita. I volen donar a conèixer el missatge de Crist i compartir aquest amor que els ha estat donat.

«La vida consagrada amb Maria, esperança d’un món sofrent» és el lema de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que se celebra el proper diumenge 2 de febrer i que a nivell diocesà commemo-rarem dissabte dia 1, a les 11.30 h, amb una Eucaristia a la catedral de Barcelona. Trobar-nos els dife-rents carismes suscitats per l’Es-perit Sant en bé del poble de Déu fa visible la comunió i la necessària complementarietat entre tots. La Delegació Episcopal per a la Vida Consagrada de l’arxidiòcesi de Bar-celona, juntament amb la Unió de Religiosos de Catalunya, ens convi-da a unir-nos a aquesta celebració.

El poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

Jesús s’havia retirat a Galilea, al seu poble natal, Natzaret, després de l’experiència transcendental que havia fet en el Jordà de ser preci-sament ell el Messies d’Israel. N’ha-via parlat sovint amb Joan Baptista. En assabentar-se, però, que aquest havia estat detingut, comprengué que havia arribat el moment de co-mençar la seva missió. Jesús l’inicia amb una exhortació a la gent per-què canviïn de mentalitat: «Conver-tiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop», exactament la mateixa exhortació que havia fet el Baptis-ta en el desert (3,2). Havent deixat Natzaret, s’estableix a Cafarnaüm, ciutat que Mateu designa com «la que es troba a la vora del mar», on «el mar», que mencionarà encara tres vegades més («camí del mar», «prop del mar de Galilea» i «tiraven una xarxa circular en el mar»), indi-ca l’èxode que, a la llarga, es veuran forçats tots plegats a emprendre cap al paganisme (d’aquí la menció de «Galilea dels pagans»). Tot se-guit, passa a l’acció. Les dues comu-nitats de seguidors que constituirà seran ambdues de «pescadors»,

diletants, els uns, Andreu i Simó Pere, i professionals, els altres, do-tats d’una barca i d’un pare padró, Jaume i Joan, fills «d’en Zebedeu», personatge ben conegut. Jesús aprofitarà les seves qualitats de re-clutadors de gent, a petita o a gran escala, i es proposa capgirar la situ-ació fent que «esdevinguin pesca-dors de persones». Simó i Andreu, en sentir la crida de Jesús: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu pescadors de perso-nes», han deixat immediatament les arts de reclutar gent i s’han posat a seguir-lo; els altres dos, «que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pa-re, repassant les xarxes», en sentir la crida de Jesús, «immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren»; les xarxes s’han quedat a bord, amb els assalariats (Mc 1,10). Jesús es posarà a «recórrer l’ente-ra Galilea, ensenyant en les sina-gogues d’ells», no sense prendre’n certa dis tància, «i predicant la bona notícia del Regne».

CONSULTORI BÍBLIC

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

Els evangelis són els primers textos que parlen de Jesús? (i II)

Un altre himne al Crist ha tro-bat lloc en els escrits que prove-nen de Pau, més concretament a la carta als Colossencs 1,15-20. També és un himne molt antic que parla de dos aspectes del Crist, però en comptes del re-baixament, el que es destaca és la primogenitura. El Crist és en-gendrat abans de tota la creació; presideix la Creació. I és també, per la seva resurrecció, el primo-gènit dels qui retornen d’entre els morts. Tota vida, sigui natural o sobrenatural, té el seu origen en ell. La figura del Crist assoleix d’aquesta manera una dimensió còsmica. Malgrat la diferència en el to, aquests dos himnes prepau-lins tenen en comú que en tots dos hi són presents tant la mort com la resurrecció de Jesús que ha donat la vida per tots nosaltres. Això vol dir que el martiri forma part de les eventualitats possibles (Ignasi, bisbe d’Antioquia de Síria i tots els màrtirs de l’Església, al llarg dels segles).

«Jesús és Senyor» (1Co 12,3): aquesta aclamació resumeix la fe en la Resurrecció.  Els testimonis de la mort i resurrecció van for-mar el primer credo cristià, incor-porat per Pau a la seva primera carta als Corintis. Es tracta d’un text ritmat, emprat com a sím-bol de la fe en la litúrgia de les Esglésies primitives: «Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; Ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures i s’aparegué a Cefes i després als Dotze» (1Co 15,3-5).

GLÒ

RIA M

ON

ÉS

Is 8,23b-9,3

A Galilea dels pagans,el poble ha vist una gran llum

Lectura del llibre d’Isaïes:

En temps passat, el Senyor hu-milià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jor-dà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplen-deix per als qui vivien al país te-nebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

31CatalunyaCristiana26 GENER 2020BÍBLIA

1Co 1,10-13.17

Poseu-vos d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint:

Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divi-sions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pen-sar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo soc partida-ri de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llen-guatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

26

El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,qui em pot esfereir?

R. El Senyor m’il·lumina i em salva.

Una cosa he demanat al Senyor,i la desitjo amb tota l’ànima:poder viure a la casa del Senyori vetllar pel seu temple. R.

N’estic cert,fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor.Espera en el Senyor! Sigues valent!que el teu cor no defalleixi.Espera en el Senyor! R.

Diumenge III de durant l’any

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la bona nova del Regne i guaria en el poble tota malaltia

Mt 4,12-23

Anà a viure a Cafar-Naüm,perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu:

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tor-nà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Nef-talí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.» [Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos

germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediata-ment abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié dos germans més, Jaume i Joan, fills de Zebedeu.

Eren a la barca amb el seu pa-re, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immedia-tament la barca i el pare, i se n’ana-ren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predi-cant la bona nova del Regne i gua-rint entre la gent tota malaltia.

26. DIUMENGEDiumenge III de durant l’any, Verd. Lectures: Isaïes 9,1-4 / Salm 26 / 1 Corintis 1,10-13.17SANTORAL: Paula; Robert, Alberic i Esteve, ab.; Timoteu i Titus, b.

27. DILLUNSFèria, Verd. Lectures: 2 Samuel 5,1-7.10 / Salm 88 / Marc 3,22-30. Tor-tosa i Tarragona: Sant Enric d’Ossó (MO), Blanc.SANTORAL: Àngela Mèrici, rel. i fund.; Julià, b.; Mer, ab.; Vitalià, p.

28. DIMARTSSant Tomàs d’Aquino (MO), Blanc. Lectures: 2 Samuel 6,12b-15.17-19 / Salm 23 / Marc 3,31-35. Lleida: Sant Valeri (MO), Blanc.SANTORAL: Flavià, mr.; Julià, b.; Leònides, mr.; Tirs, mr.

29. DIMECRESFèria, Verd. Lectures: 2 Samuel 7,4-17 / Salm 88 / Marc 4,1-20. Barce-lona, Sant Feliu de Llobregat i Ter-

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC A; FERIAL II)

TEMPS DE DURANT L’ANY

Generrassa: Sant Pere Nolasc (ML), Blanc; Tortosa: beat Manuel Domingo i Sol (MO), Blanc.SANTORAL: beata Arcàngela Giuli-ani, rel.; Sulpici Sever, b.

30. DIJOUSFèria, Verd. Lectures: 2 Samuel 7,18-19.24-29 / Salm 131 / Marc 4,21-25SANTORAL: Adelelm, b.; Jacinta de Mariscotti, rel.; Martina, vg. i mr.; Mucià Maria Wiaux, rel.

31. DIVENDRESSant Joan Bosco (MO), Blanc. Lec-tures: 2 Samuel 11,1-4a.5-10a.13-17 / Salm 50 / Marc 4,26-34SANTORAL: Marcel·la, viuda.

Febrer1. DISSABTEFèria, Verd. Lectures: 2 Samuel 12,1-7a.10-17 / Salm 50 / Marc 4,35-41SANTORAL: Brígida d’Irlanda, rel.; Cecili, b. i mr.; beates Maria-Anna Vaillot i Otília Baumgarten, rel.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

(SALTERI: SETMANA 3)

El Sant 1 FEBRER

Santa Brígida d’IrlandaA diferència d’altres llocs del nord d’Europa, Irlanda es va cristianitzar en pocs anys i d’una manera molt profunda. A l’illa celta, la nova fe va prendre unes ca-racterístiques peculiars i ben aviat va donar persona-litats monàstiques de gran rellevància, com ara santa Brígida d’Irlanda (c. 450 – 523).Filla il·legítima d’un rei, la infantesa i la joventut de Brí-gida van estar marcades per una fe profunda, en bona part gràcies a les prèdiques de sant Patrici. La jove es va consagrar completament a Déu i durant la pronúncia dels vots sant Patrici, que presidia la cerimònia, es va equivocar i va fer servir la fórmula de l’ordenació sacer-dotal, cosa que es va interpretar com un senyal diví que la noia estava destinada a grans coses. Efectivament, santa Brígida va fundar nombrosos monestirs per tot Irlanda. Encara més, va introduir els monestirs mixtes o dobles, formats per monjos i monges. Aquest model, poc conegut a la resta de la cristiandat occidental, a Irlanda va tenir bona acollida i va estar vigent durant segles. Santa Brígida va ser molt estimada pel poble i des que va morir va ser venerada com a santa.

33CatalunyaCristiana26 GENER 2020LITÚRGIA

Crec que és molt encertat, en la si-tuació eclesial que vivim, treure la pols al sentit de l’Eucaristia a les nostres comunitats, perquè probablement, faltats com estem de capellans, en un moment o altre ens tocarà replantejar horaris i tipus de celebració, tant els diumenges com els dies feiners.

Certament el sentit de l’Eucaristia en cada etapa històrica s’ha entès d’acord amb la cultura del moment. I ja està bé que sigui així: la litúrgia ha de conservar l’essència del seu sentit i, simultàniament, ha de trobar el llen-guatge adequat al context en què es troba, perquè sigui intel·ligible.

Per aquest motiu, crec que convin-dria revisar algunes formulacions que formen part de la nostra educació cris-tiana, però que, sense desmerèixer el seu valor, avui potser caldria comple-mentar o rellegir d’una altra manera:•Precepte versus gratuïtat•Devoció personal versus expressió

comunitària•Rutina versus atenció plena, creati-

vitat, participació•Puresa ritual versus acollida incon-

dicional•Màgia versus pa compartit•Espai sagrat i estanc versus continu-

ïtat en la vida del món i de l’EsglésiaLa paraula Eucaristia, que és la que

al final ha donat nom al memorial de Jesús, vol dir «acció de gràcies» i la paraula «gràcia» té a veure amb el do, amb allò que rebem sense merèixer, i que rebem comunitàriament, units en el Crist. És clar que no té sentit ser cristià i no anar a missa, però potser per fer entendre això avui cal recórrer

més a la seducció que a la intimidació. De la mateixa manera que ens convé recordar que a la taula del Senyor som convidats tots i acollits incondicional-ment, especialment els més pobres i pecadors.

En una època en què tots ens hem acostumat a missatges curts, al pre-domini de la imatge sobre la paraula, a prendre part de tot i en què la parti-cipació sembla significar «fer» alguna cosa, l’Eucaristia se’ns fa monòtona. Però el quid rau en l’actitud. Avui, que parlem tant de consciència plena, de mindfullness, potser es tractaria d’ai-xò, de ser-hi, no com un costum entre el croissant de l’esmorzar i el tortell del dinar, sinó com un acte central en la nostra vida cristiana, on som alimentats per la Paraula i pel Senyor mateix, compartint el seu pa i el seu vi, la totalitat de la seva vida enmig de la nostra.

Jesús va traslladar l’àmbit sagrat dels temples a les persones. La hipersa-cralització històrica del pa i del vi con-sagrats de vegades ens fan oblidar que Déu es fa trobadís sobretot en la vida i en les persones concretes. En alguns ambients es valora més l’adoració eu-carística que l’Eucaristia mateixa. Però la fracció d’un pa únic i compartit, ens reforça l’experiència d’unitat i de comu-nitat. I sens dubte, ens envia a estimar el món i a transmetre l’Evangeli amb tot allò que som i que tenim.

Recuperar el sentit de l’Eucaristia

MERCÈ SOLÉMembre de l’ACO i del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (msoletey@gmail.com)

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

PorÉs bo tenir por? És compatible amb

la fe? Què en pensa?Sant Joan comenta que quan l’amor

és prou gran no hi ha lloc per a la por i Jesús a l’Evangeli, tot caminant da-munt les aigües, diu als seus esfereïts deixebles: «No tingueu por, soc jo.» Una vegada vaig sentir aquest relat: «La por va anar a trucar a la porta d’una casa i la fe va anar a obrir. Un cop oberta la porta, va veure que no hi havia ningú.» Pot semblar ingenu, però ens diu una gran veritat: qui creu i confia en Déu no té por de res ni de ningú. I els grans testimonis de la fe se’ns presenten com a persones lliures de por. Un altra co-sa és la preocupació i la responsabi-litat que hem de tenir. Efectivament, quan veiem certes decisions que pre-nen gent de molt poder al món, per posar un exemple, tenim motius per estar preocupats. Però això no té res a veure amb la por, que sempre paralitza i no porta enlloc. Tampoc la por té a veure amb la responsabilitat amb què hem de gestionar la nostra vida. El que guarda la vida és una actitud conscient i responsable i també creient. Hem de gestionar el millor possible el que està al nostre abast i ser prou humils per posar confiadament en mans de Déu allò que ens sobrepassa. Fa anys vaig escriure una resposta a la consulta so-bre el temor de Déu, que és certament un do de l’Esperit Sant i que no té res a veure amb la por o terror de Déu. És un respecte profund a Déu que neix de la fe i l’amor. L’experiència ens demos-tra que una ètica o moral basada en la por no funciona. Seria molt mesquí moure’ns exclusivament per la por als càstigs i no fer positivament el bé per amor a Déu i al proïsme, la qual cosa no treu que hem d’educar les persones a ser responsables i a copsar que cer-tes decisions porten necessàriament males conseqüències. Per tant, podem dir que una fe madura no és compatible amb la por. Si la plenitud de la vida cris-tiana tendeix a la caritat, la més gran de les virtuts, podem veure que Déu no vol pas que tinguem por, sinó molt d’amor en la nostra vida. Potser n’hi ha poc perquè estem poc units al Senyor.

DELEGATS DE MISSIONS DE CATALUNYA

Fa pocs dies celebràvem en fa-mília el seu naixement. Aprendre des de la infantesa a parlar amb Jesús com parlem amb un amic, començar a confiar amb Déu amb naturalitat, amb llibertat, amb amistat, és el que vam rebre a ca-sa. Avui és el nostre repte com a adults saber transmetre aquests sentiments.

Infància Missionera és una obra meravellosa de l’Església. La se-va missió és justament aquesta: anunciar als infants del món que Jesús ha vingut a estar amb ells.

«Jesús va cridar un infant, el posà enmig d’ells» (Mt 18,2). Què volia dir Jesús quan posa un nen al centre del grup dels deixebles? Aquest passatge de sant Mateu

Jornada de la Infància Missionera

ens ajuda a entendre que els dei-xebles, nosaltres, hauríem de ser simples, humils i sincers, nets com els infants. Entendre que cadascú té un lloc en la vida de Jesús, una missió, o millor encara, cada un és una missió amb Jesús.

Si Jesús es converteix en un company de viatge i ocupa un lloc privilegiat al cor dels nens i nenes, llavors sentiran la necessi-tat de compartir, de ser membres actius a l’Església i a la societat, de col·laborar en la construcció d’una nova humanitat.

Tots podem contribuir a la mis-sió universal de l’Església amb el nostre compromís cristià i solidari i amb el testimoni de vida.

Iniciem la campanya de les Obres Missionals Pontifícies amb Jesús. Aquesta és la gran notícia missionera!

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana26 GENER 2020

Cartes

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

«Se hace tarde y anochece»El bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, en la seva trobada amb els sacerdots grans, el Nadal passat, els va regalar l’últim llibre del cardenal Robert Sarah, que porta per títol Se ha-ce tarde y anochece, editat per Palabra. El llibre s’obre amb una mena de «míting religiós» de l’autor, on posa el dit en tantes «llagues» que assetgen i des-figuren el rostre de l’Església, per concloure que «l’Església necessita una reforma pro-funda, i que aquesta reforma passa per la nostra conver-sió». El cardenal ens transmet la seva visió de la «unitat de l’Església», que descansa sobre quatre columnes: «La pregària, la doctrina catòlica, l’amor a Pere i la caritat mútua.» Han de ser, subratlla, les prioritats de la nostra ànima i de totes les nostres activitats.El cardenal també deixa un consell per als creients: «L’Es-glésia pateix, ha estat deshon-rada i els seus enemics són dins seu. No l’abandonem. Tots els pastors són homes pecadors, però són portadors del misteri de Crist.» I enfront d’aquest al-luvió de pecats dins de les files de l’Església, el cardenal Sarah proposa «una reforma» que no es pot fer de cap manera amb la «divisió i l’odi». «L’Església es reforma començant per canviar nosaltres mateixos. No dubtem, cadascú des del nostre lloc, a denunciar el pecat, començant pel nostre.»Després, el cardenal se sotmet a les preguntes del periodista i autor francès Nicolás Diat, que aprofundeix en els temes i qüestions més rellevants. Certament, és un llibre de llum i d’esperança.

Donar vida als orguesL’article «Els orgues catalans

recuperen l’esplendor» (publicat a Catalunya Cristiana el 15 de se-tembre del 2019) posa èmfasi en la necessitat de donar vida als orgues com a instruments animadors dels actes litúrgics, idea que compar-teixo completament. S’hi diu que l’inici de la Guerra Civil va ser «una etapa en què el patrimoni de l’Es-glésia catalana es va veure reduït considerablement i la majoria dels orgues van quedar destruïts o mal-mesos». Dit d’aquesta manera sem-bla com si el que va passar durant aquest període fos un fet natural i no el que va ser: un atac brutal contra l’Església catòlica.

Sobta llegir, més endavant, que després de la guerra i, fins a l’arri-bada de la democràcia a Espanya, «tota la tradició organística catala-na que havia tingut una importàn-cia cabdal en la cultura i religió del país quedés relegada en el record d’alguns feligresos». Recordo haver escoltat orgues acompanyant ce-lebracions de tota mena a moltes esglésies des dels anys seixanta fins a l’arribada de la democràcia.

Acaba amb una afirmació des-concertant: «No va ser fins a l’arri-bada de la democràcia a Espanya quan les parròquies catalanes, amb el suport de la Generalitat, van deci-dir fer un pas endavant per recupe-rar aquesta tradició...» Moltes par-ròquies, afortunadament, no van esperar tant, valgui a tall d’exemple la dels Josepets de Gràcia, que va adquirir un nou orgue l’any 1945, que ara ha posat a punt, o la parrò-quia de Sant Vicenç de Sarrià, que va comprar el seu l’any 1941, i que ara ha substituït per un de nou.

A les imatges que il·lustraven l’article s’hi podia veure l’orgue de la basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Ha estat possible restaurar-lo perquè aquesta parrò-quia va ser l’única de les 58 parrò-quies de Barcelona que l’any 1936 no va ser cremada. En aquest cas el Govern de la Generalitat va enviar mossos d’esquadra per evitar-ho,

sembla que preocupava que de resultes de les flames es cremés també l’edifici de l’Ajuntament si-tuat molt a prop. És obvi que no cal entrar en gaires detalls històrics en un article que parla d’orgues, però tampoc esforçar-se tant per tal de no dir el que va passar de debò, amb el perill, que pot semblar vo-luntat, d’acabar donant a entendre tot el contrari.

ALBERT CONSEGAL GARCÍABarcelona

Un despropòsit de targetes

Viatjar de Sabadell a Terrassa i viceversa està penalitzat per la no-va tarifa de les T-Casual i T-Usual. Costa el mateix anar de Sabadell a Barcelona —el trajecte dura gairebé 40 minuts—, que viatjar de Terrassa a Sabadell, cosa que s’aconsegueix en només 10 minuts. Com és possi-ble que en tots dos casos es consi-deri que es fan dues zones? És a dir, algú ens pot explicar als egarencs per què sempre hem de pagar més que els de Sabadell? Però, a més, la pujada del preu és intolerable. Fins ara amb una T-30/50 pagàvem uns 40 €. Des de l’1 de gener amb la T Usual de 2 zones paguem 53,85 € per un trajecte de 8 minuts.

I per què el sistema ens obliga a comprar tantes targetes quan se suposava que, amb el canvi, havia de millorar? A qui beneficia? Per descomptat que no als soferts vi-atgers. Ja que, a més, abans podíem utilitzar una T-10 d’una zona tant si ens movíem per Sabadell, com si s’anava a Barcelona i es podia aga-far el bus o el metro al llarg del dia. Ara, per contra, la T Casual només funciona on s’ha picat per primera vegada. És a dir, si vaig a Sabadell me’n cal una, si em moc per Terrassa una altra, si vaig a Barcelona una altra diferent. No és una bogeria i un despropòsit?

PILAR CRESPO ÁLVAREZTerrassa

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

26 GENER 202036 CatalunyaCristiana SOCIETAT

La intel·ligència artificial obre noves possibilitats que generen entusiasme en alguns i reticències en altres. El que està en perill és la mateixa dignitat humana i, per tant, la filosofia i la teologia tenen molt a dir-hi. Els dies 27 i 28 de novembre la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) va organitzar les jornades de «Filosofia i intel·ligència artificial». La perspectiva teològica la va oferir Mn. Juan Ramón La Parra, doctor en Teologia, llicenciat en Ciències Quí-miques i enginyer químic de Sarrià. És membre del Departament de Te-ologia Sistemàtica de la Facultat de Teologia de Catalunya i del grup de recerca Theosciences.

Quina és la importància del dià-leg entre teologia i ciència?

La relació ideal no és ni la com-petència ni la indiferència, sinó la col·laboració per aproximar-nos a la realitat des de diverses perspec-tives. Quan es parla de coneixement científic moltes vegades apareix una visió idealitzada, mentre que quan es parla de coneixement teològic, apareix sovint una visió pejorativa, com si es tractés d’una mena de superstició o una confiança cega infundada. És important desmitificar aquesta visió. La teologia és un sa-ber que està arrelat a la raó humana, oberta a la perspectiva de Déu.

Aquesta obertura a Déu és el que ens fa pròpiament humans?

La teologia, juntament amb la fi-losofia, posa de manifest la relació intrínseca de l’home amb Déu, a partir del desig de l’home de veure Déu i de la capacitat d’acollir la Re-velació. Això fa de l’home un ésser

«Un avenç tecnològic pot suposar un retrocés per a la dignitat humana»

CARME MUNTÉBarcelona

Juan Ramón La Parra, membre del grup de recerca «Theosciences»

Juan Ramón La Parra és vicari de Sant

Josep Oriol.

«La suposada esperança que ens ofereixen les tecnologies és una secularització de l’esperança cristiana»

«El problema el te-nim quan deleguem en una màquina la responsabilitat de tenir cura dels nens o de la gent gran»

absolutament singular. Què entenem exactament per

Intel·ligència Artificial (IA), un concepte, d’altra banda, força controvertit?

Cal distingir entre la IA feble, aquella que trobem avui dia en molts contextos de la vida quo-tidiana, on les màquines fan tas-ques concretes que associem a la intel·ligència; i la IA forta, que pretén crear una màquina amb una intel·ligència equiparable a la dels humans. El segon cas planteja un suposat escenari de futur en què les màquines dominaran el món o en què els humans traspassaran la ment a un suport informàtic, i d’aquesta manera, perviuran eter-nament.

Quins reptes planteja cadas-cuna?

La IA feble planteja problemes en el terreny ètic i moral: què suc-ceeix amb les nostres dades, com influeix en el món laboral, qui és el responsable del fet que un cotxe autònom mati una persona... Ara bé, és la intel·ligència artificial for-ta la que interpel·la més profunda-ment la teologia.

Quina resposta hi dona la te-ologia?

En primer lloc, la teologia està cridada a posar de manifest que aquestes teories tot sovint aca-ben sent visions religioses secu-laritzades. Plantegen escenaris apocalíptics que en realitat són secularitzacions de l’escatolo-gia judeocristiana. El teòleg té la missió de posar-ho de manifest i ajudar l’home a elevar la mirada a

37CatalunyaCristiana26 GENER 2020SOCIETAT

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

Déu. La suposada esperança que ens ofereixen les tecnologies és en molts àmbits una secularització de l’esperança cristiana i, és per tant, una esperança a un nivell molt infe-rior de la que proposa Déu a través de Jesucrist. Deia Chesterton que quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa. En segon lloc, la teologia ha de recordar la dignitat de l’home com a ésser creat i estimat per Déu, i com la nostra intel·ligència par-ticipa de la intel·ligència divina. A més, cal tenir present que alhora que som col·laboradors de la crea-ció, segons el relat del Gènesi, tam-bé hem de reconèixer que estem marcats pel pecat. Quan nosaltres, col·laborant amb la creació, inten-tem crear màquines i algoritmes, hem de tenir present que un avenç tecnològic pot suposar un retrocés per a la dignitat humana.

Una màquina que té cura de les persones pot suposar un perill per a la dignitat humana?

La intel·ligència artificial feble ofereix sistemes d’ajuda molt útils: des de rellotges que monitoritzen paràmetres de salut, passant per sistemes de geolocalització, fins a robots d’assistència que ajuden a aixecar una persona gran del llit, o que generen certs estímuls útils en casos de malaltia neurodegenera-tiva. L’important és tenir clar que un robot no pot substituir el paper del cuidador per molt que ens ajudi en tasques funcionals. El problema el tenim quan deleguem en una mà-quina la responsabilitat de tenir cura dels nens o de la gent gran.

Agustí Codinach

26 GENER 202038 CatalunyaCristiana CULTURA

EDUARD BRUFAUBarcelona

Antoni Gaudí va deixar un llegat arquitectònic d’un valor extraordinari i amb un segell molt personal dins del moviment modernista. Els seus edifi-cis de colors vius i de formes sinuoses inspirades en la natura no passen gens desapercebuts. Però la vistositat de les seves obres és inversament proporci-onal al protagonisme personal que l’arquitecte va voler tenir en vida. En coherència amb l’existència austera que portava, sens dubte inspirada per la fe cristiana, Gaudí no es va deixar fotografiar ni retratar gaire sovint. Per a ell, l’important no era adquirir noto-rietat com a arquitecte, sinó que l’obra que sortia de les seves mans reflectís la bellesa de Déu, l’únic i autèntic Cre-ador. Per aquest motiu, és rellevant que dos retrats inèdits de Gaudí, que fins ara es trobaven en mans privades, s’exposin per primera vegada. Es poden veure fins al 28 de febrer a la galeria Gothsland de Barcelona dins de l’ex-posició Barcelona i Els Quatre Gats, un gir vers la modernitat. A més, aquestes dues obres pictòriques, com la resta de peces exposades, es troben a la venda.

Aquests dos retrats d’Antoni Gaudí són obra del pintor Ricard Opisso (1880 – 1966), estret col·laborador seu. El més antic, una petita aquarel·la sobre trans-

L’exposició «Barcelona i Els Quatre Gats» de la galeria Gothsland reuneix l’obra dels principals pintors modernistes catalans

Dos retrats inèdits d’Antoni Gaudí

parència, data dels voltants del 1900 i mostra l’arquitecte al seu taller de la Sagrada Família. «De ben jove, Opis-so», explica Gabriel Pinós, director de la galeria Gothsland, «va començar treballant al taller de Gaudí com a de-lineant. Tots dos tenien en comú pos-seir un gran talent artístic i ser oriünds del Camp de Tarragona, però eren de temperaments i idees molt diferents. En contrast amb l’ascètic Gaudí, Opisso duia una vida bohèmia. D’amagat del seu mestre, a la nit el jove aprenent so-lia sortir pels locals de moda del mo-ment, entre ells Els Quatre Gats. Alhora, però, es tenien una admiració mútua». Aquesta admiració sembla reflectir-se en el retrat, que ens mostra un Gaudí en actitud serena, molt concentrat en la feina i dibuixant, pel que sembla, un arc parabòlic.

La segona obra és l’últim retrat que se li va fer. De fet, Opisso el va realitzar quan Gaudí ja era al llit de mort. Gabriel Pinós explica que «quan es va saber que l’home que agonitzava a l’antic Hospital de la Santa Creu no era cap rodamón sinó el conegut arquitecte, Ricard Opis-so, el seu antic deixeble, hi va anar de seguida i li va fer el retrat». Fet sobre la marxa, a la tècnica del carbonet, és una petita joia que reflecteix l’essen-

FE D’ERRADES Al número 2104 de Catalunya Cristiana, a la pàgina 38 hi diu per error que «el procés de restauració anirà a càrrec d’Anna Santolaria», quan en realitat el Tresor de la Ca-tedral de Girona encara no ha decidit quin serà l’equip encarregat de fer aquesta tasca.

Antoni Gaudí a l’obrador de la Sagrada Família», Ricard Opisso, c. 1900.

39CatalunyaCristianaCULTURA 26 GENER 2020

cial d’aquell moment, gairebé com si es tractés d’una instantània. Contrària-ment al que es podria pensar, el dibuix no té res de tètric ni de morbós: ens mostra d’una manera senzilla, íntima però respectuosa, els darrers moments de Gaudí, que amb la boca mig oberta deixa anar la darrera alenada de vida. Per tota companyia, una creu damunt del coixí.

Després de desenes d’anys sense estar exposats al públic, ara aquests dos retrats es poden visitar de franc a l’exposició sobre Els Quatre Gats. La Ga-leria Gothsland els posa a la venda per 9.000 i 15.000 euros respectivament. Sense cap mena de dubte, aquestes du-es imatges de l’arquitecte de la Sagrada Família i de la cripta de la Colònia Güell, que molts creients volen veure beatifi-cat, serien una immillorable aportació al ric patrimoni de l’Església catalana.

Els Quatre Gats

Al tombant dels segles XIX i XX, amb el modernisme, l’art català va conèixer un dels seus moments més fecunds. Aquest va ser un estil ampli, heterogeni i complex, un art total que abraçava des de l’arquitectura fins a la literatura, pas-sant per la pintura, la joieria o el disseny. Va saber reivindicar un art nou i de ve-gades transgressor, alhora que mante-nia el lligam amb el passat, ja fos amb el romanticisme o l’època medieval. En el cas català, a més, des d’un bon comen-çament va crear lligams amb els altres grans centres europeus i internacionals del modernisme, sobretot amb París,

alhora que prenia unes caracterís-tiques molt pròpies. A Barcelona, un dels catalitzadors d’aquest art va ser el mític cafè Els Quatre Gats, fundat el 1897 i que va aplegar la majoria d’artistes del moment. Per això, Gabriel Pinós considera que era necessari organitzar una gran exposició sobre aquest local de tro-bada d’artistes: «Hem aplegat més de 130 obres relacionades amb tots els pintors i escultors que van es-tar relacionats amb Els Quatre Gats. Aquest local era, juntament amb el Cau Ferrat de Sitges, el rovell de l’ou del moment, i sense ell no s’entén el modernisme català. Tant és així que quan es va crear, podríem dir que va obligar tots els artistes a po-sicionar-se. Uns s’hi van adherir de manera incondicional, mentre que d’altres, més propers a la tradició i a l’Església, es van estimar més fundar el seu propi centre, el Cercle Artístic de Sant Lluc, impulsat entre d’altres pels germans Josep i Joan Llimona i del qual també seria mem-bre Antoni Gaudí. Però fos com fos, Els Quatre Gats va condicionar tot el panorama artístic del tombant de segle.»

El director de la galeria Goths-land assenyala que Els Quatre Gats va prendre com a model el cafè pa-risenc Le Chat Noir, lloc de troba-da d’artistes i intel·lectuals. El nom del local barceloní fa referència als quatre fundadors, els artistes Ra-mon Casas, Santiago Rusiñol i Mi-quel Utrillo, i a l’animador cultural Pere Romeu, propietari d’Els Quatre Gats. Entre el centenar llarg d’obres que es poden veure a l’exposició destaquen diversos dels suggeri-dors retrats al carbó realitzats per Casas, sobretot els que immorta-litzen la seva dona i model, Júlia Peraire; el propietari de la fàbrica Anís del Mono, Vicenç Bosch; o el ja citat Romeu, dibuix que serveix de cartell de l’exposició.

També hi ha obres de Rusiñol, com ara el quadre que representa l’escultor modernista Enric Clarasó treballant a la primera seu del Cau Ferrat, i nombroses obres d’Opisso, com els dos retrats esmentats de Gaudí o un magnètic autoretrat. Entre l’obra religiosa destaca una imatge de marbre de la Immaculada realitzada per Rafael Atché. Fins ara l’exposició ha rebut més de 12.000 visites i s’espera que doni a conèixer encara més l’ànima del modernis-me català.

EXPOSICIÓ «BARCELONA I ELS QUATRE GATS, UN GIR VERS LA MODERNITAT»

Galeria Gothsland, c. Consell de Cent, 331, Barcelona. Fins al 28 de febrerHoraris: 10.00 - 14.00 / 16.00 - 20.00info@gothsland.comTel. 934 881 922Entrada gratuïta

«Gaudí agonitzant», Ricard Opisso, 1926.

40 CatalunyaCristiana IN MEMORIAM

El Pep era el petit de la genera-ció que vam entrar al Seminari de la Conreria el setembre del 59. Érem una colla de preadolescents que vivíem encara en el boom vocacional de la postguerra. Més de setanta ens vam aplegar al primer curs de batxillerat, més d’una vintena en van quedar ex-closos. En cursos posteriors es van anar incorporant companys i, amb tots ells, hem teixit una bona relació que dura encara avui.

Eren anys de preconcili i de canvis entre els formadors de seminaristes. A l’any 1965 ja teníem 15-17 anys i el Con-cili Vaticà II plovia com aigua renova-dora: ja se’ns advertia que nosaltres seríem els qui el posaríem en pràcti-ca. El Pep, doncs, es va anar imbuint d’una responsabilitat i compromís per encarnar el millor possible el missatge i l’obra de Joan XXIII. També els més grans ens parlaven de la JOC de Car-dijn i dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, així com també coneixíem els capellans obrers. 

Tot el seu treball pastoral el va fer amb sentit d’equip i identificat amb la vida diocesana, treballant amb els religiosos i religioses, sempre en l’es-perit de la Revisió de Vida. Als joves els oferia un itinerari d’iniciació tot començant per la catequesi de Con-firmació. De fet, la JOBAC té en ell un ferm referent fundacional amb el seu

Josep Soler i Llopart. El Pep (1950-2020)

carisma proper i acompanyador. Així ho corroboren tants joves, ara pares i mares de família, marcats amb el segell del Pep.

El Pep ha estat una persona de fidelitats. Als pobres, al treball com a mitjà i com a mística. A la gent. A viure des de l’evangeli. Al Mestre de Natzaret. Als amics, vells i nous. A estar disponible a tota mena de crides mentre vinguessin del seu ministeri de servei i de la causa del Regne. Amb un sentit d’obediència sense restriccions, si venia des de la crida pastoral. El seu currículum par-la de llocs concrets, de parròquies, de barri. D’estimació a totes les per-sones. Havia teixit una família molt més gran que la seva pròpia família nombrosa de Vilanova. 

En cada lloc tornava a començar com si fos el primer. Encara que una cúpula li caigués a sobre. Una cúpula que era, i segur que serà, un aixopluc d’entitats, de grups, dels que pas-saven per allà. Creia en el que feia, con el pagès que sap que la terra és com és i que ja donarà el fruit que li pertoca, al temps que li escaurà. No era providencialista però comptava que ell no tenia la darrera paraula. Servent inútil, o millor, servent que fa el que ha de fer, ben gratuïtament. I content. I punt. De fet, el Pep vivia la mística de ser capellà per als al-tres. Amb els amics compartia pe-tits viatges i excursions amb aquella intenció de poder tornar a la feina havent gaudit just el que calia. Les al-tres sortides eren amb les parròquies intentant que els feligresos d’origen immigrant coneguessin i estimessin el país. El barri de Sant Andreu li ret un homenatge merescut perquè era un més del barri. I guardava el temple com qui guarda el patrimoni de tots.

D’aquella generació del 59, alguns ja ens han deixat i en tenim un record ben viu. Molts recordem el company i amic entranyable del Pep, en Josep Maria Puxan, també com ell, treba-llador nat, auster i místic de la feina evangèlica a peu pla. Hem tingut una gran sort. Ells han deixat unes petja-des inesborrables que ara nosaltres hem de resseguir com els que fan esquí de fons. Gràcies Pep. Inspira des del cel el nostre treball pel Regne.

JOSEP MARIA FISA

26 GENER 2020

Pep Soler (a la dreta) al costat de l’autor de l’article, en la trobada que van fer l’octubre passat els alumnes de la Conreria del 59.

CULTURA 41CatalunyaCristiana26 GENER 2020

aprofitar per fer metàstasis. I el que han aconseguit els del VHIO és un in-hibidor de la LIF, el MSC-1. El primer assaig es va fer amb 41 pacients dels tres hospitals (el català, l’americà i el canadenc), per observar, abans de tot, si tenia efectes secundaris imprevistos. I es veié que no, ni tan sols a dosis altes. Èxit, de moment.

I s’ha vist, també, èxit total si s’aplica a ratolins. I una nova prova es fa ara amb 150 nous pacients. S’espera poder publicar els resul-tats aquest any 2020. Caldrà des-prés patentar-ho. I Joan Seoane ens diu: «Personalment és molt gratifi-cant veure com un producte que nosaltres hem creat començant de zero pot millorar la vida dels malalts.» I també nosaltres direm que és bo que segueixin aquestes investigacions.

Sabem prou que actualment la ciència mèdica va progressant de debò. Constantment se’ns no-tifiquen noves troballes. Però quan una d’elles es fa a Barcelona crec que és bo que ho sapiguem. Per això m’ha semblat bé comentar en aquesta pàgina la que ha fet l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO). Troballa veritablement important de cara a combatre aquesta malal-tia. Té un doble efecte: potencia la capacitat antitumoral del sistema immunitari i inhibeix la capacitat de generar metàstasis per part del tumor. Aquest fàrmac ha pres el nom de MSC-1.

L’origen de la investigació es re-munta al 2009 quan l’investigador Joan Seoane, del VHIO, descobreix que hi ha en el cos humà una prote-ïna, anomenada LIF, que afavoreix la regeneració de cèl·lules mare tumorals i es planteja com bloque-jar l’acció d’aquesta proteïna. Amb aquest objectiu funda, amb la bi-òloga Judit Anido, la companyia Mosaic Biomedicals i s’associen als hospitals Sloan Kettering de Nova York (EUA) i Princess Margaret de Toronto (Canadà) per fer assajos químics en pacients que tinguin la LIF activada. La LIF és una proteïna que afavoreix el desenvolupament embrionari, però el càncer se’n pot

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Nou fàrmac contra el càncer aconseguit a Barcelona

L’equip de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron, dirigit pel Dr. Joan Seoane, ha aconseguit un fàrmac per aturar el creixement tumoral. / VHIO

Els anys posteriors a la desamortitza-ció de convents, anys agitats de trasbals i guerres a Catalunya, van provocar que molts preveres es posessin a recórrer el país predicant en missions. El nostre per-sonatge d’avui, el sacerdot Ignasi Carbó i Florensa, va ser un d’aquests predica-dors.

Havia nascut a la Riba el dia de Sant Miquel, 29 de setembre del 1810, fill d’un moliner paperer d’una família benestant, tradicional i molt religiosa. Eren tretze germans, nou nois i quatre noies i des de la naixença, cada un dels fills semblava tenir un paper assignat a la vida.

A ell, el destinaren a seguir la carre-ra eclesiàstica. Estudiant Humanitats a Reus, va coincidir amb el pioner de l’ar-queologia, Bonaventura Hernández Sa-nahuja, i amb el gran arxiver Andreu de Bofarull i Brocà, tots tres de la mateixa edat. L’estiu del 1828, quan encara no havia complert els divuit anys, els pares al van portar al monestir de Santa Ma-ria de Poblet, i l’any següent ingressà al noviciat. Va professar com a monjo poc abans que el sorprengués l’exclaustració de l’any 1835, quan els monjos es van veure forçats a abandonar el monestir.

Amb l’amargor de l’assalt i saqueig de Poblet, havent ajudat a salvar allò que li fou possible, durant deu anys residí a diversos llocs, a l’Espluga de Francolí, a Tarragona, on hi tenia un germà canon-ge, a Barcelona... Des d’allà s’embarcà

cap a Marsella amb la intenció d’arribar a Roma.

A la Ciutat Eterna, i amb la intenció d’assolir ser nomenat missioner apos-tòlic, va visitar nombroses personali-tats. Finalment va aconseguir el seu propòsit en una audiència amb el papa Pius IX. Va tornar a Barcelona el 15 de gener del 1847.

Havia estat nomenat prior de l’aban-donat monestir de Poblet però va deixar el càrrec en ser nomenat predicador. Va conèixer el pare Antoni M. Claret en la seva activitat missionera i va esde-venir un dels seus primers seguidors i col·laboradors, també en la fundació dels Fills del Cor de Maria, els Clareti-ans, l’any 1849 a Vic.

El 1850 va començar les seves cam-panyes, predicant en dos anys en una trentena de pobles, sempre acompa-nyat de Bernat Sala. Va recórrer l’Alt Camp, la Conca de Barberà, l’Anoia, el Baix Camp, el Priorat. A la tardor del 1852, amb els pares Clotet i Picanyol, marxaria a l’Urgell, al Palau d’Angleso-la, on Ignasi Carbó moriria inespera-dament el dia 3 de desembre. Va ser enterrat al mateix Palau, a la capella de Santa Llúcia.

Els seus escrits, inèdits, parlen dels seus viatges i dels personatges que va conèixer. Eufemià Fort i Cogul va es-criure i editar, el 1935, una petita bio-grafia del personatge.

26 GENER 202042 CatalunyaCristiana CULTURA

JOAN PALLARÈS-PERSONATHistoriadorjpallarespersonat@gmail.com

GENT DE CASA

Ignasi Carbó i Florensa

Capella de Santa Llúcia, al Palau d’Anglesola,

on hi ha enterrat Ignasi Carbó Florensa. /

Albert Esteves – poblesdecatalunya.cat

CULTURA 43CatalunyaCristiana26 GENER 2020

ROBERTA VINERBADiosPreguntas, aportaciones, oportunidadesPaulinas, 2019, 231 pàg.

Teniu a les mans… 100 pregun-tes sobre Déu, 100 aportacions per coneixèr-lo millor, 100 oportunitats per anar al fons en la vida, en la fe, en les relacions, en la pregària.

Aquest llibre és com un viatge, un viatge dins vostre; allà on us tro-bareu amb vosaltres mateixos.

AUTORS DIVERSOSMística del encuentroCiudad Nueva, 2019, 152 pàg.

Una «mística d’ulls oberts» (J. B. Metz): és la necessitat que emer-geix cada vegada més en la nostra era. Aquesta mística es confronta amb el que és quotidià i mira de cara a la realitat, sap experimentar Déu, fins i tot, enmig de les diferèn-cies d’opinió i dels conflictes ine-vitables, aconsegueix conjuminar la recerca i la set de Déu amb la construcció de la pau i la fraternitat.

OLGA TOKARCZUKSobre los huesos de los muertosEdiciones Siruela, 2019, 238 pàg.

Janina Duszejko és una enginye-ra de camins retirada que ensenya anglès en una escola rural d’una regió muntanyosa del sud-oest de Polònia. Quan la rutina del poble es veu sacsejada per una sèrie d’as-sassinats intentarà resoldre aquests crims misteriosos. Olga Tokarczuk, premi Nobel de Literatura 2019, es-criu una de les obres més podero-ses de la literatura europea actual.

STEFANIE KREMSERSi aquest carrer fos meuEdicions de 1984, 2020, 256 pàg.

Escrit amb tendresa i una gran vivacitat, aquest llibre és una pas-sejada per les vint-i-dues adreces on l’autora ha viscut fins ara. L’au-tora s’endinsa en la narració auto-biogràfica per traçar la memòria de les arribades i els comiats que ha experimentat al llarg dels anys en cinc països diferents entre les Amèriques i Europa.

Llibres més venuts el mes de desembre

FRANCESC TORRALBA

Món volàtilColumna

MONJOS DE MONTSERRAT (comentaris)Paraula i vida 2020Editorial Claret

JESÚS BALLAZ i MERCÈ TOUS

Noè i el diluviEditorial Claret

AMB BON HUMOR

«Algun dia els teus artefactes sal-varan el món», diu una mare al seu fill, setciències, d’uns 10 anys. Aquesta profecia es farà realitat una dècada més tard, moment en què se situa la trama del film. La missió que ens explica el film és molt important. Cal preparar-se bé perquè el pervers mal-vat vol destruir la humanitat sencera en un acte d’una rancúnia venjativa supina.

Només hi ha un home a l’alçada per combatre’l i és Sterling, Lance Sterling. Un flamant espia, ben plan-tat, implacablement vestit, a l’estil 007, i encantadorament pagat de si mateix. Es dedica a salvar el món, ni més ni menys!, i participa en les missions més perilloses de les quals sempre en surt victoriós. Malgrat que el seu objectiu és salvar la humanitat, fi encomiable, s’equivoca en els mit-jans perquè està convençut que el foc s’ha de combatre amb el foc.

Amb tot, la comanda és arriscada i l’agent Sterling es veu sol, per pri-mera vegada. És en aquest moment que es trobarà amb el jove Walter, el científic que coneixem de petit. Tots dos s’uniran per vèncer el mal, per bé que les maneres o punts de vista per enfrontar-se al fet són diferents. Mentre l’Sterling deixa violència al seu pas, en Walter creu que el foc els cremarà a tots i que l’única cosa que pot contrarestar el mal és el bé. Un bé original, ingenu, ple d’estima-ció i de bondat. Un bé ric en fantasia que brolla d’una ment innocent i ten-dra, i d’un cor que se sent estimat. La innocència del noiet farà canviar,

Objectiu, salvar la humanitat

CULTURA44 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

encara que lentament, la petulància i les maneres de l’espia. Cal salvar una humanitat que, segons el seu parer, no està formada per bons i dolents, sinó per persones.

La missió acaba bé. Ho dubtà-veu? Després, això sí, de moltes vi-cissituds. I d’un creixement personal i maduració de tots dos nois. Mai no haurien aconseguit el bon final l’un sense l’altre. Això és treballar en equip, posar en comú el que cadas-cú aporta (ja li ho deia la seva mare). L’equip serà complet amb l’animal de companyia d’en Walter, un colom, cu-riosament, símbol universal de la pau i l’estol d’aus amigues que els ajudarà en diverses ocasions, una d’elles en el marc incomparable de la plaça San Marco de Venècia.

Alguna perla que cal esmentar del film:· La primera i tendra escena del film

on la mare, malgrat que no entén el seu fill, li assegura el seu suport, el seu amor i la bondat que ha de tenir envers els altres, per sempre, deixant-ne constància amb una «abraçada inflable» que ni el noi (ni l’espectador) no podrà oblidar.

· Els artificis que fa el jove científic no només són efectius, sinó que els dota de bellesa i d’alegria, com diu ell mateix de la purpurina.

· La importància dels bons científics que investiguin pel bé de la huma-nitat i una frase del Nou Testament «demaneu i se us donarà» (Mt 7,7), en la qual hom podria endevinar que la ciència i la fe o religió han de prac-ticar el diàleg i no pas la rivalitat.

ESPÍAS CON DISFRAZDIRECCIÓ: Troy Quane, Nick BrunoMÚSICA: Theodore ShapiroGÈNERE: animació101 minutsEstats Units

CRÍTICA DE CINEMA

MONTSERRAT CLAVERASDoctora en Història de l’Art i professora de Religió

RAUXA

EDUARD BRUFAU

CULTURA 45CatalunyaCristiana26 GENER 2020

Sota una estètica semblant i bella edició, el professor emèrit Frederic Raurell presenta la seva última obra de temàtica francis-cana. El docte autor és un reco-negut exegeta amb nombrosos estudis acreditats internacional-ment sobre els LXX i la literatura intertestamentària, però escomet, de bell nou, el tema franciscanis-ta amb l’obra que avui presentem, Francesc d’Assís llegeix l’Evangeli. El tema no afecta únicament la persona de Francesc, lector dels evangelis, sinó també la presència de la Bíblia a l’època medieval en la litúrgia i en la predicació.

L’obra és original i apassionant, de lectura agradable i mengívola, no únicament sobre com Francesc llegia els evangelis. El primer capí-tol marca ja la singularitat del tre-ball; Raurell considera que en les relacions pare-fill hi va haver més comprensió de la que certes fonts de la història ens han transmès.

En el segon capítol, referent al sentit de fraternitat del Poverello reflectit i aprofundit en el Càntic de les Creatures o en Fratello Sole, es fa notar la sintonia de Francesc amb la himnologia bíblica i l’amor a les «creatures» que anomena germanes.

El tercer capítol, de gran riquesa exegètica i franciscana, tracta amb originalitat i profunditat el fet que l’Evangeli de Joan és el text base de la Regla, del Testament i de l’es-piritualitat de Francesc.

El capítol sisè aborda un dels temes menys tractats de la vida de Francesc d’Assís: és el referent a la triple consulta de l’evangeli per saber quin és el camí que ell i els primers companys han de fer en aquesta seva opció radical de se-guir Jesús. Segons l’autor, la triple consulta no té res a veure amb la Sortes Sanctorum, condemnada per Roma i per una colla de conci-lis provincials per ser una pràctica supersticiosa, sinó que Francesc en la triple consulta segueix les Sortes Biblicae, que revesteixen un caràcter confirmatori, més que no pas revelatiu.

L’obra és un plaer de doctrina i de bellesa expositiva: un regal per als franciscanistes i per a tot lector interessat en la història de la inter-pretació bíblica. Gràcies.

CRÍTICA LITERÀRIA

Inútil, i per això mateix essencial

La pel·lícula de dibuixos ani-mats El secret del llibre de Kells, de Tomm Moore, explica com uns monjos irlandesos de fa més de 1.000 anys van il·lus-trar aquest famós evangeliari. El monestir on es du a terme la tasca de completar i donar a conèixer el llibre que «trans-formarà la foscor en llum» es veu amenaçat per l’arribada d’un perill exterior: els vikings. Per allà on passa aquest poble pagà només deixa darrere seu mort i destrucció. Aquesta ame-naça real és l’expressió més crua d’un canvi d’època que marca la fi d’un passat estable i es-plendorós i el naixement d’una etapa nova més incerta i molt menys gloriosa. D’això, tota la comunitat n’és conscient, però hi ha dues respostes. Enduts per la reacció que sembla més lògi-ca i assenyada, uns treballaran de valent per tal de preservar el món conegut, aixecar una mura-lla per salvar tot el que es pugui i protegir-se a qualsevol preu. Tota la confiança de salvar-se la posen en l’esforç personal, i la urgència fa que el criteri d’uti-litat s’imposi i arraconi allò que sembla inútil i sigui una aparent pèrdua de temps, com ara il·lus-trar els evangelis. Els que són fidels a la missió de completar l’obra, en canvi, assumeixen que hi ha poc a fer respecte l’ame-naça que s’acosta i, per tant, se centren en allò que tot i semblar inútil és realment essencial: el llibre dels evangelis. Això els permet gaudir d’una estranya llibertat que, contravenint les normes i el seny més bàsics, fins i tot els du a conèixer i estimar el misteriós món exterior.

Llavors, com ara, el que per-viu de debò a totes les convul-sions és allò feble, petit i inútil. La salvació no ve del mèrit per-sonal, sinó del servei silenciós i amatent a allò que el món menysprea i no vol acollir.FREDERIC RAURELL

Francesc d’Assís llegeix l’EvangeliKame Editors, 2019, 284 pàg.

Francesc d’Assís davant l’evangeli com a programa

TERESA SOLÀDra. en Teologia i en Filosofia

NOVAHUMANITASEls caps de setmana 8 i 9 de febrer i 15 i 16, a Ciempozuelos, formació Cómo desarrollar mi personalidad amb M. Ángeles de los Ríos (www.novahumanitas.org).

PARRÒQUIA P. ABRAHAMEl dilluns 27 de gener, a les 20.30, trenta minuts de silenci pels se-grestats del món a la parròquia del Pare Abraham de Barcelona (c/ Jaume Vicens i Vives, 6).

INSTITUT SANT TOMÀS-BAL-MESIANAEl dimarts 28 de gener, celebra-ció de Sant Tomàs d’Aquino: a les 18.30, missa inaugural i veneració de la relíquia; a les 19.15, conferèn-cia La flama doble: la psicologia de l’amor de sant Tomàs d’Aquino amb el P. Michael Sherwin, o.p.; el divendres 31, a les 20.00, pre-sentació del llibre Eutanasia: un análisis a la luz de la ciencia y la antropología de Manuel Martínez; presideix el cardenal Joan Josep Omella (c/ Duran i Bas, 9 – Bar-celona).

SANT PERE DE LES PUEL·LESEl dissabte 1 de febrer, a les 9.45, taller de cal·ligrafia Iniciació a la lletra gòtica rotunda. Nivell zero amb Conxa Adell; el diumenge 2, a les 12.00, concert de Nadal Tapestry of light amb l’Agrupació Coral Matadepera (c/ Anglí, 55 – Barcelona).

SOPARS ALPHAEl divendres 7 de febrer, presen-tació de les sessions dels Sopars Alpha a la basílica de la Concep-ció de Barcelona. Inscripcions: tel. 652 802 591, www.parro-quiaconcepciobcn.org/alpha.

CRISTIANISME I JUSTÍCIAEls dilluns del 10 de febrer al 2 de març, a les 19.00, seminari Quina espiritualitat cristiana per al com-promís social? amb M. Carmen de la Fuente, Pau Vidal i Santi Torres (c/ Roger de Llúria, 13 – Barcelo-na).

SANT JOAN BOSCOEl divendres 31 de gener, a les 9.30, el bisbe Francesc Pardo presideix la missa de Sant Joan Bosco (patró dels mags) a la capella del Gran Museu de la Màgia a Santa Cristina d’Aro

MARE DE DÉU DE SUYAPAEl diumenge 2 de febrer, a les 12.30, al temple del Sagrat Cor de Girona, ce-lebració de la Mare de Déu de Suyapa (patrona d’Hondures).

TALLER D’ORACIÓ I VIDA (MÈTODE P.I. LARRAÑAGA)El dilluns 27 de gener, a les 17.45, ses-sió informativa a la parròquia de Santa Maria de Castelldefels. Contacte: Eu-làlia, tel. 646 570 313.

PREGÀRIAEl dijous 30 de gener, a les 19.00, pre-gària vocacional a la Casa de l’Església de Sant Feliu (c/ Armenteres, 35).

AJUDA A L’ESGLÉSIA NECESSITADAEl dilluns 27 de gener, a les 20.00, xerrada sobre L’Església al Marroc, un testimoni silenciós a la parròquia de Sant Pere de Rubí.

AIN KAREMEl dissabte 1 de febrer, a les 20.00, pregària, concert i testimoni del grup Ain Karem a la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa.

BEAT MANUEL DOMINGO I SOLEl dimecres 29 de gener, a les 12.00, celebració del beat Manuel Domin-go i Sol al temple de la Reparació de Tortosa.

COVA DE SANT IGNASIEl cap de setmana del 7 al 9 de febrer, Enneagrama amb Josep Lluís Iriberri, s.j., i equip; del dijous 13 al dissabte 15, formació en lideratge inspirada en l’espiritualitat ignasiana (Carlos Losa-da, Josep M. Lozano i Josep Miralles, s.j.). Informació: www.covamanresa.cat.

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa PeraireLingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Pilarín Bayés, Agustí Borrell, Montserrat Claveras, Agustí Codinach, Núria Ferret, Josep M. Fisa, Antonio Gil, Joan Guiteras, Josep M. Massana, Joan A. Mateo, Pere Micaló, Victòria Molins, Glòria Monés, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, Quique, Maria del Carme Ribes, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Lluís Serra, Teresa Solà, Mercè Solé, Sebastià Taltavull, Josué Villalón, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 26 GENER 2020

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

Barcelona

Sant Feliu de Llobregat

Girona

Terrassa

Tortosa

Altres bisbats

Vic

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana26 GENER 2020

MACIÀ GRAU

María Antonieta Casanueva va estudiar la carrera tècnica d’Edu-cació Familiar al seu país natal, Mè-xic. La seva vida va fer un autèntic gir quan va donar a llum el tercer dels seus quatre fills, l’Ángel, que va néixer amb una lesió cerebral que li impedia assimilar cap coneixement a la vegada que li va reduir la mobili-tat durant els 44 anys que va viure. A partir de l’experiència adquirida cuidant el seu fill, María Antonieta va decidir escriure el llibre Nací pa-ra ser amado (Ed. Nueva Estrella), amb l’objectiu d’ajudar totes les persones que es puguin trobar en situacions similars. A través de di-versos testimonis i un diari perso-nal, el llibre transmet a la perfecció tot l’amor que sempre va rodejar l’Ángel durant la seva vida.

Quan va decidir escriure un llibre dedicat al seu fill Ángel?

Era una idea que tenia des de feia molt de temps, però tot va comen-çar quan una amiga que també tenia un fill amb paràlisi cerebral em va demanar que l’ajudés. Per fer-l’hi més fàcil, vaig escriure una sèrie de consells teòrics que sense saber-ho serien els primers capítols del llibre. Després, només em va caldre afe-gir-hi la part dels testimonis, que hi està completament relacionada i és essencial.

El llibre narra moments molt di-fícils. Quina va ser la seva principal ajuda per superar-los?

A nivell humà, la família sempre va estar acompanyant-nos en tot moment, però en els pitjors mo-ments, on pots arribar a perdre la claredat, el més important va ser la fe. Com diu sant Pau als Tessaloni-cencs, jo tot ho dec al Senyor que em conforta, i Ell em va ajudar en totes les decisions que vaig haver de pren-dre. Si tens fe les coses es veuen molt diferent, ja que on hi ha fe hi ha un canal i una via per veure la llum.

Moltes persones que pateixen aquestes situacions es pregunten «per què a mi?». Com respon a aquesta pregunta?

Aquesta pregunta l’he sentida en molta gent, però personalment jo mai me l’ha vaig fer. El que sí que em vaig preguntar en els moments de gravetat extrema, com per exem-ple quan el meu fill tenia crisis epi-

«On hi ha fe hi ha un canal per veure la llum»

María Antonieta Casanueva, autora del llibre «Nací para ser amado»

lèptiques, va ser per què el Senyor no se l’emportava, perquè jo volia que descansés amb Ell. No dema-nava res per a mi, només volia que ell pogués descansar.

Al llibre es destaca la idea que l’Ángel va rebre molt d’amor però també en va donar molt.

És difícil d’entendre, però hi ha una carta que ens va escriure un dels seus cuidadors on explica que, a mesura que dedicava temps a l’Ángel, sentia que ell li donava vida. Aquesta carta ens demostra que no hi ha vida inútil, i que tota vida té un sentit, l’amor. És important tenir-ho en compte perquè a vegades només volem rebre i rebre.

Quin ha de ser el paper de la fa-mília en aquestes situacions?

El més important és que la famí-lia estigui unida, perquè és el seu es-tat natural. Només quan està junta té la força de la mare i del pare, dels

germans… Tot el temps que els pa-res puguin dedicar als fills és vital, i no només en situacions com la que vam viure amb l’Ángel, sinó en totes les famílies. Aspectes com la socia-bilització realment han de comen-çar sempre per casa, i la família és la que pot donar el millor testimoni.

Quin consell dona als que es tro-bin en una situació similar a la que vostè va viure?

Al llibre destaco el tema de l’es-forç. A vegades els mateixos pares s’autopressionen i fan un esforç desproporcionat al que podrien fer. Aquesta pressió a vegades els acaba superant, i és per això que sempre s’han de tenir presents els límits que té un mateix. No obstant, amb el lli-bre no vull donar cap consell, sinó que només dono algunes pautes a partir de la meva experiència i dic el que penso com a mare, no com a especialista.