catálogo para el festival de magia de badalona 09

© dels textos/de los textos: els autors /los autores

© de la reproducció de les obres d’art/

de la reproducció de les obres d’art: els autors i VEGAP

©2009 d’aquesta primera edició/ d’aquesta primera edició:

Fundació Romaterra, Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya

Preimpressió: Macpac, Elisabets 18, Barcelona

Impressió: Macpac, Elisabets 18, Barcelona

ISB:86-977-2121-5

DIPÒSIT LEGAL: B 7.675.2009

Festival Internacionalde MàgiaMemorial Li-ChangBadalona, febrer de 2009

Edició a cura de Claudia Rifaterra Amenós

Elisava, BarcelonaDel 20 de març al 10 de juny del 2009

Edición cargo de Claudia Rifaterra Amenós

Elisava, BarcelonaDel 20 de marzo al 10 de junio del 2009

Direcció

Claudia Rifaterra Amenós

Edició a cura de


Coordinació/oordinación


Marta Llinàs

Disseny gràfic/Diseño gráfico


Traduccions/Traducciones

Núria Figueras, Pau Romagosa,

Fred Menier, Maria Amenós,

Maria Torremadé, Júlia Martinez

Correccions/Correcciones

Marta Llinàs

Fotografies/Fotografias

Claudia Rifaterra (p.3-8)

Pilar Aymerich (p.20)

Pau Barceló (p.22,23,24,25,26)

Fransesc Català-Roca (p. 30)

Arxiu Joaquim Gomis (p.32,34,35,36,37)

catàleg / catálogo

Marta LlinàsOctavi RifaterraUrbano Rifaterra CasamitjanaUrbano Rifaterra EspallargasUrbano Rifaterra GuallarTere CasamitjanaNúria FiguerasPau Romagosa,Fred MenierMaria Amenós, Maria TorremadéJúlia MartinezBerta PascualKilià MeliàAlejandro Gonzalezs Nina FontcubertaJoan Amer CollMarta LlinàsClaudia Rifaterra AmenósNúria FiguerasPau Romagosa,Fred MenierMaria Amenós, Maria TorremadéJúlia MartinezBerta PascualKilià MeliàAlejandro Gonzalezs

Alejandro Gonzalezs Nina FontcubertaJoan Amer CollKilià MeliàAlejandro Gonzalezs Nina FontcubertaJoan Amer CollMarta LlinàsClaudia Rifaterra AmenósNúria FiguerasPau Romagosa,Fred MenierMaria Amenós, Maria TorremadéJúlia MartinezBerta PascualKilià MeliàAlejandro Gonzalezs Nina FontcubertaJoan Amer Coll Marta LlinàsOctavi RifaterraUrbano Rifaterra CasamitjanaUrbano Rifaterra EspallargasUrbano Rifaterra GuallarTere CasamitjanaNúria FiguerasPau Romagosa,Ajuntament de BadalonaMinisterio de Educación, Cultura y

Nina FontcubertaJoan Amer Coll Marta LlinàsOctavi RifaterraUrbano Rifaterra CasamitjanaUrbano Rifaterra EspallargasUrbano Rifaterra GuallarTere CasamitjanaNúria FiguerasPau Romagosa,Fred MenierMaria Amenós, Maria TorremadéJúlia MartinezBerta PascualKilià MeliàAlejandro Gonzalezs Nina FontcubertaJoan Amer CollMarta LlinàsClaudia Rifaterra AmenósNúria FiguerasPau Romagosa,Fred MenierMaria Amenós, Maria TorremadéJúlia MartinezBerta PascualKilià Melià

agraïmentsagradecimientos

Presentació

Presentación

Jaume Vives Sobrino Regidor de Cultura i Patrimoni CulturalRegidor de Cultura y Patrimonio Cultural

Per novè any consecutiu Badalona gaudirà del Festival Internacional de Màgia-9è Memorial Li Chang que ha esdevingut un referent per a l’il.lusionisme i la màgia al nostre país. El prestigi que ha assolit aquest esdeveniment projecta internacionalment la nostra ciutat i la situa com a capdavantera en aquesta especialitat artística. L’edició d’enguany ens presenta un magnífic cartell artístic al Teatre Zorrilla, com ja és habitual, però també omple de màgia i d’il·lusió molts altres indrets de la ciutat.Les activitats que es desenvolupen, durant el mes de febrer, als centres cívics, a les biblioteques, als mercats municipals i als centres socios-anitaris, així com els tallers i els concursos, conformen un programa global que dota el Festival d’un grau d’excel·lència dins del món de l’il·lusionisme. Durant el Festival, nens, joves i grans participarem de la màgia de l’impossible, tot recordant el badaloní Joan Forns.

Por novè any consecutiu Badalona gaudirà del Festival Internacional de Màgia-9è Memorial Li Chang que ha esdevingut un referent per a l’il.lusionisme i la màgia al nostre país. El prestigi que ha assolit aquest esdeveniment projecta internacionalment la nostra ciutat i la situa com a capdavantera en aquesta especialitat artística. L’edició d’enguany ens presenta un magnífic cartell artístic al Teatre Zorrilla, com ja és habitual, però també omple de màgia i d’il·lusió molts altres indrets de la ciutat.Les activitats que es desenvolupen, durant el mes de febrer, als centres cívics, a les biblioteques, als mercats municipals i als centres socios-anitaris, així com els tallers i els concursos, conformen un programa global que dota el Festival d’un grau d’excel·lència dins del món de l’il·lusionisme. Durant el Festival, nens, joves i grans participarem de la màgia de l’impossible, tot recordant el badaloní Joan Forns

Introducció del festival A càrreg de Jaume Vives Sobrino, regidor de cultura.

Entrevista Octavi Rifaterra (guanyador concurs de Màgia Nous Talents)

Actuacions

Inés...PlicableMag GerardMag...Nífic Màgic Andreu

Mensió honorífica Joan Brossa i la màgia

1

2

3

4

Índex

Índice

Introducció del festival A càrreg de Jaume Vives Sobrino, regidor de cultura.

Entrevista Octavi Rifaterra (guanyador concurs de Màgia Nous Talents)

Actuacions


Mensió honorífica Joan Brossa i la màgia

1

2

3

4

Introducción del festival A cargo de Jaume Vives Sobrino, regidor de cultura.

Entrevista Octavi Rifaterra (Ganador del concurso de Magia Nuevos Talentos)

Actuaciones


Mensión honorífica Joan Brossa i la màgia

1

2

3

4

Totes les imatges que aquí es presenten tenen el mateix origen: són la reproducció de fotografies fetes per un soldat italià que prengué part en la guerra civil espanyola (1936-39), a les files del Corpo Truppe Volontarie (CTV) enviat per Mussolini per lluitar a favor del bàndol nacional. L’home que féu les fotografies, un tinent de l’exèrcit italià, es deia Guglielmo Sandri, però també Wilhelm Schrefler1. La seva història i la de les fotografies paga la pena que sigui explicada.

La troballa d’aquestes fotografies es produí per casualitat i de manera totalment fortuïta el 1992 a Vipiteno/Sterzing, un poble de la província de Bolzano/Bozen (Itàlia), situat uns deu quilòmetres al sud de la frontera del Brenner, que separa Itàlia d’Àustria. Una noia del poble, Samantha Schneider, les preservà d’una destrucció segura en recuperar-les d’una capsa de fusta abandonada a la vora d’un cubell de d’escombraries. Dins de la capsa hi havia més de 4.000 fotografies, sense cap mena d’indicació sobre el seu autor. A finals del 2004, l’Arxiu Provincial de Bolzano2 adquirí el fons fotogràfic.

La localitat on es trobaren les fotografies està situada a l’Alto Adige/Südtirol, una província que pertany a Itàlia i que té una història totalment peculiar. Es tracta d’una petita zona fronterera (on viuen avui uns 480.000 habitants), que entrà a formar part del regne d’Itàlia a finals de la Primera Guerra Mundial. Fins aleshores, formava part de l’imperi austrohongarès i, concretament del Land del Tirol. Per convèncer Itàlia d’anar a la guerra amb el seu bàndol, a l’abril del 1915 les potències de l’Aliança li prometeren formalment una sèrie d’adquisicions territorials que obtindria a costa dels vençuts un cop finalitzada la guerra. Aquestes incloïen els territoris austríacs situats al sud del Brenner, és a dir, Trentino, habitat per població de llengua ita-liana, però també l’actual Alto Adige/Südtirol, aleshores habitat majoritàriament per població de llengua i cultura alemanyes. El tractat de Saint-Germain del setembre del 1919 ratificà la fi del gran imperi danubià i, entre altres coses, el pas a Itàlia de tot el Tirol meridional fins al Brenner.

Durant el vintenni feixista, del 1922 al 1943, el Südtirol3 (rebatejat oficialment en italià com a Alto Adige) patí una dura intervenció desnacionalitzadora plantejada pel règim, destinada a eliminar qualsevol tret distintiu de caràcter ètnic, lingüístic i cultural de les minories que havien entrat a formar part del regne d’Itàlia: l’alemanya del Südtirol i l’eslovena i croata de Friül-Venècia Júlia. La prohibició de l’ús de la llengua alemanya, la italianització de la toponímia, la supressió de l’ensenyament

Festival Internacionalde MàgiaMemorial Li-Chang

Badalona, febrer de 2009

1. Convirtió en lo que es hoy, cómo vive el ilusionismo y cómo cree que influye en nuestro país.



Totes les imatges que aquí es presenten tenen el mateix origen: són la reproducció de fotografies fetes per un soldat italià que prengué part en la guerra civil espan-yola (1936-39), a les files del Corpo Truppe Volontarie (CTV) enviat per Mussolini per lluitar a favor del bàndol nacional. L’home que féu les fotografies, un tinent de l’exèrcit italià, es deia Guglielmo Sandri, però també Wilhelm Schrefler. La seva història i la de les fotografies paga la pena que sigui explicada.

La troballa d’aquestes fotografies es produí per casualitat i de manera totalment fortuïta el 1992 a Vipiteno/Sterzing, un poble de la província de Bolzano/Bozen (Itàlia), situat uns deu quilòmetres al sud de la frontera del Brenner, que separa Itàlia d’Àustria. Una noia del poble, Samantha Schneider, les preservà d’una destrucció segura en recuperar-les d’una capsa de fusta abandonada a la vora d’un cubell de d’escombraries. Dins de la capsa hi havia més de 4.000 fotografies, sense cap mena d’indicació sobre el seu autor. A finals del 2004, l’Arxiu Provincial de Bolzano adquirí el fons fotogràfic.

La localitat on es trobaren les fotografies està situada a l’Alto Adige/Südtirol, una província que pertany a Itàlia i que té una història totalment peculiar. Es tracta d’una petita zona fronterera (on viuen avui uns 480.000 habitants), que entrà a formar part del regne d’Itàlia a finals de la Primera Guerra Mundial. Fins aleshores, formava part de l’imperi austrohongarès i, concretament del Land del Tirol. Per convèncer Itàlia d’anar a la guerra amb el seu bàndol, a l’abril del 1915 les potències de l’Aliança li prometeren formalment una sèrie d’adquisicions territorials que obtindria a costa dels vençuts un cop finalitzada la guerra. Aquestes incloïen els territoris austríacs situats al sud del Brenner, és a dir, Trentino, habitat per població de llengua ita-liana, però també l’actual Alto Adige/Südtirol, aleshores habitat majoritàriament per població de llengua i cultura alemanyes. El tractat de Saint-Germain del setembre del 1919 ratificà la fi del gran imperi danubià i, entre altres coses, el pas a Itàlia de tot el Tirol meridional fins al Brenner.

Durant el vintenni feixista, del 1922 al 1943, el Südtirol (rebatejat oficialment en italià com a Alto Adige) patí una dura intervenció desnacionalitzadora plantejada pel règim, destinada a eliminar qualsevol tret distintiu de caràcter ètnic, lingüístic i cultural de les minories que havien entrat a formar part del regne d’Itàlia: l’alemanya del Südtirol i l’eslovena i croata de Friül-Venècia Júlia. La prohibició de l’ús de la llengua alemanya, la italianització de la toponímia, la supressió de l’ensenyament

Festival Internacionalde MagiaMemorial Li-Chang

Badalona, febrero de 2009




de la llengua alemanya, l’intent de desvirtuar amb la violència el caràcter sociocul més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la interven-ció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.

Per la seva ubicació a recer de la frontera estatal, el poble de la troballa de les fotos, Vipiteno/Sterzing, fou seu de nombroses casernes en època feixista, però també en temps republicans. El fet d’haver trobat precisament allà les fotografies fetes per un soldat italià durant una expedició feixista permetia intuir que l’autor fos un dels molts militars que primer el regne d’Itàlia i després la República italiana havien enviat a controlar la frontera. Això no obstant, les recerques encaminades a donar un nom al desconegut fotògraf han donat lloc a un resultat inesperat.

La recerca de la identitat del fotògraf ha comportat una llarga però apassionant tasca. En primer lloc, un ràpid aprofundiment, sobre la base de l’escassa bibliografia existent, de les característiques de la participació italiana en la guerra d’Espanya, és a dir, dels destacaments enviats, de les batalles combatudes, del trajecte de les tropes italianes en terres ibèriques. Després, una lectura atenta de les fotografies, dels llocs, dels uniformes i dels distintius dels soldats fotografiats, que ha fet pos-sible comprendre a quina formació del CTV pertanyé el fotògraf, que resultà ser el segon regiment de la divisió Littorio. La major part dels seus companys d’armes que apareixen a les fotografies vestien, de fet, divises i distintius que identificaven aquesta formació.

Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat oficial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio,

que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf, Guglielmo Sandri.El pas següent fou consultar els fulls de registre on constaven les dades dels sol-dats de lleva de la província de Bolzano/Bozen conservats a l’Arxiu Nacional de Bolzano. A l’hora de buscar en les llistes de noms, a primer cop d’ull no apareixia cap Guglielmo Sandri, la qual cosa confirmava la idea que no es tractava d’una persona originària del Südtirol, sinó d’un italià de les “velles províncies” arribat a la província de Bolzano/Bozen d’adult, en el curs de la seva carrera militar. Però aquesta hipòtesi fou aviat desmentida per un examen més atent de les llistes, on el nom de Guglielmo Sandri apareixia afegit a continuació, escrit a sobre d’un nom esborrat, el de Wilhelm Schrefler.

Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo San-dri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schrefler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat, i el deixà sol i desemparat. Entre el 1925 i el 1926, quan feia alguns anys que el Südtirol havia passat a formar part d’Itàlia, féu el servei militar com a oficial de

“La recerca de la identitat del mag ha comportat una apassionant tasca”




de la llengua alemanya, l’intent de desvirtuar amb la violència el caràcter socio-cultural, més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la intervenció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.


La recerca de la identitat del fotògraf ha comportat una llarga però apassionant tasca. En primer lloc, un ràpid aprofundiment, sobre la base de l’escassa bibliografia existent, de les característiques de la participació italiana en la guerra d’Espanya,

és a dir, dels destacaments enviats, de les batalles combatudes, del trajecte de les tropes italianes en terres ibèriques. Després, una lectura atenta de les fotografies, dels llocs, dels uniformes i dels distintius dels soldats fotografiats, que ha fet pos-sible comprendre a quina formació del CTV pertanyé el fotògraf, que resultà ser el segon regiment de la divisió Littorio. La major part dels seus companys d’armes que apareixen a les fotografies vestien, de fet, divises i distintius que identificaven aquesta formació. Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat ofi-cial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio, que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf, Guglielmo Sandri.

El pas següent fou consultar els fulls de registre on constaven les dades dels sol-dats de lleva de la província de Bolzano/Bozen conservats a l’Arxiu Nacional de Bolzano. A l’hora de buscar en les llistes de noms, a primer cop d’ull no apareixia cap Guglielmo Sandri, la qual cosa confirmava la idea que no es tractava d’una persona originària del Südtirol, sinó d’un italià de les “velles províncies” arribat a la província de Bolzano/Bozen d’adult, en el curs de la seva carrera militar. Però aquesta hipòtesi fou aviat desmentida per un examen més atent de les llistes, on el nom de Guglielmo Sandri apareixia afegit a continuació, escrit a sobre d’un nom esborrat, el de Wilhelm Schrefler.

Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo Sandri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schre-fler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat, i el deixà sol i desemparat. Entre el 1925 i el 1926, quan feia alguns anys que el Südtirol havia passat a formar part d’Itàlia, féu el servei militar com a oficial de complement a Verona, i





més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la interven-ció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.



Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat oficial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio, que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf,

Guglielmo Sandri.El pas següent fou consultar els fulls de registre on constaven les dades dels sol-dats de lleva de la província de Bolzano/Bozen conservats a l’Arxiu Nacional de Bolzano. A l’hora de buscar en les llistes de noms, a primer cop d’ull no apareixia cap Guglielmo Sandri, la qual cosa confirmava la idea que no es tractava d’una persona originària del Südtirol, sinó d’un italià de les “velles províncies” arribat a la província de Bolzano/Bozen d’adult, en el curs de la seva carrera militar. Però aquesta hipòtesi fou aviat desmentida per un examen més atent de les llistes, on el nom de Guglielmo Sandri apareixia afegit a continuació, escrit a sobre d’un nom esborrat, el de Wilhelm Schrefler.

Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo San-dri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schrefler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat, i el deixà sol i desemparat. Entre el 1925 i el 1926, quan feia alguns anys que el Südtirol havia passat a formar part d’Itàlia, féu el servei militar com a oficial de complement a Verona, i després tornà a la vida civil, en què se les compongué





cultural, més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la intervenció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.


La recerca de la identitat del fotògraf ha comportat una llarga però apassionant tasca. En primer lloc, un ràpid aprofundiment, sobre la base de l’escassa bibliografia existent, de les característiques de la participació italiana en la guerra d’Espanya, és a dir, dels destacaments enviats, de les batalles combatudes, del trajecte de les




tropes italianes en terres ibèriques. Després, una lectura atenta de les fotografies, dels llocs, dels uniformes i dels distintius dels soldats fotografiats, que ha fet pos-sible comprendre a quina formació del CTV pertanyé el fotògraf, que resultà ser el segon regiment de la divisió Littorio. La major part dels seus companys d’armes que apareixen a les fotografies vestien, de fet, divises i distintius que identificaven aquesta formació. Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat ofi-cial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio, que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf, Guglielmo Sandri.


Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo Sandri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schre-fler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat, i el deixà sol i desemparat. Entre el 1925 i el 1926, quan feia alguns anys que el Südtirol havia passat a formar part d’Itàlia, féu el servei militar com a oficial de complement a Verona, i després tornà a la vida civil, en què se les compongué fent feines esporàdiques. A


“La recerca de la identitat del conill ha comportat una llarga tasca”

Jaume Vives Sobrino Regidor de Cultura i Patrimoni Cultural

més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la interven-ció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.



Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat oficial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio, que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf,

Guglielmo Sandri.El pas següent fou consultar els fulls de registre on constaven les dades dels sol-dats de lleva de la província de Bolzano/Bozen conservats a l’Arxiu Nacional de Bolzano. A l’hora de buscar en les llistes de noms, a primer cop d’ull no apareixia cap Guglielmo Sandri, la qual cosa confirmava la idea que no es tractava d’una persona originària del Südtirol, sinó d’un italià de les “velles províncies” arribat a la província de Bolzano/Bozen d’adult, en el curs de la seva carrera militar. Però aquesta hipòtesi fou aviat desmentida per un examen més atent de les llistes, on el nom de Guglielmo Sandri apareixia afegit a continuació, escrit a sobre d’un nom esborrat, el de Wilhelm Schrefler.

Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo San-dri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schrefler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat,




Jaume Vives Sobrino Regidor de Cultura y Patrimonio Cultural

cultural, més enllà del lingüístic, de la població local, són tots elements típics de la intervenció feixista al Südtirol com a terra fronterera, que s’afegirien a les accions dutes a terme pel feixisme per tot Itàlia com a règim autoritari.


La recerca de la identitat del fotògraf ha comportat una llarga però apassionant tasca. En primer lloc, un ràpid aprofundiment, sobre la base de l’escassa bibliografia existent, de les característiques de la participació italiana en la guerra d’Espanya, és a dir, dels destacaments enviats, de les batalles combatudes, del trajecte de les




tropes italianes en terres ibèriques. Després, una lectura atenta de les fotografies, dels llocs, dels uniformes i dels distintius dels soldats fotografiats, que ha fet pos-sible comprendre a quina formació del CTV pertanyé el fotògraf, que resultà ser el segon regiment de la divisió Littorio. La major part dels seus companys d’armes que apareixen a les fotografies vestien, de fet, divises i distintius que identificaven aquesta formació. Més endavant, a través de l’associació nacional dels supervivents de la guerra civil espanyola, s’establí contacte amb un exlegionari, Renzo Lodoli, que havia estat ofi-cial en aquell mateix regiment. Recordava un oficial sempre entestat a fer fotos, que parlava alemany i que utilitzaven d’intèrpret amb soldats alemanys destacats a Espanya en suport dels nacionals. Del llibre dels oficials de la divisió Littorio, que encara es trobava a les seves mans, Lodoli pogué obtenir el nom del nostre fotògraf, Guglielmo Sandri.


Recerques posteriors permeteren aclarir que Wilhelm Schrefler i Guglielmo Sandri eren la mateixa persona i reconstruir la biografia del nostre fotògraf. Wilhelm Schre-fler nasqué a Merano/Meran (aleshores de l’imperi austrohongarès) el 12 de febrer de 1905, de pares procedents de l’Alta Àustria.1 Ell i el seu germà Ludwig quedaren orfes dels dos progenitors quan eren encara nens. Mentre que el seu germà acabà en un orfenat, Wilhelm fou confiat a una vídua, que també morí aviat, i el deixà sol i desemparat. Entre el 1925 i el 1926, quan feia alguns anys que el Südtirol havia passat


20

Text/ Texto: Núria Figueras

Imàtges/ Imágenes: Claudia Rifaterra Amenós

Localització/ Localización: La Secuita (Tarragona)

Traducció/ Traducción: Tere Casamitjana

20

Entrevista amb Octavi Rifaterra, guanyador dels nous talentsde Badalona 2009.“La magia es un arte que tiene la virtud de transportarte a otro nivel mental”. Ganador del campeonato mundial de magia en Badalona 2009, se transformó de estudiante de medicina a exitoso empresa-rio: posee escuelas de magia, el primer resto-bar de Latinoamérica dedicado a la especialidad y productos exclusivos. En charla con Infomagos, cuenta cómo se convirtió en lo que es hoy, cómo vive el ilusionismo y cómo cree que influye en nuestro país.

“La magia es un arte que tiene la virtud de transportarte a otro nivel

mental”. Ganador del campeonato mundial de magia en Badalona

2009, se transformó de estudiante de medicina a exitoso empresa-

rio: posee escuelas de magia, el primer resto-bar de Latinoamérica

dedicado a la especialidad y productos exclusivos. En charla con

Infomagos, cuenta cómo se convirtió en lo que es hoy, cómo vive el

ilusionismo y cómo cree que influye en nuestro país.

Entrevista con Octavi Rifaterra, ganador de losnuevos talentos de Badalona 2009.

“La magia es un arte que tiene la virtud de transportarte a otro nivel mental”Ganador del campeonato mundial de magia en Badalona 2009, se transformó de estudiante de medicina a exitoso empresario: posee escuelas de magia, el primer resto-bar de Latinoamérica dedicado a la especia-lidad y productos exclusivos. En charla con Infomagos, cuenta cómo se convirtió en lo que es hoy, cómo vive el ilusionismo y cómo cree que influye en nuestro país.

“La magia es un arte que tiene la virtud de transportarte a otro nivel mental”Ganador del campeonato mundial de magia en Badalona 2009, se transformó de estudiante de medicina a exitoso empresario: posee escuelas de magia, el primer resto-bar de Latinoamérica dedicado a la especiali-dad y productos exclusivos. En charla con Infomagos, cuenta cómo se convirtió en lo que es hoy, cómo vive el ilusionismo y cómo cree que influye en nuestro país.

“Yo gané el campeonato cuando nadie sabía que había mundiales de magia”

“Vaig guanyar el campeonat quan ningú sabia que hi havien mundials de màgia”

- Desde que ganaste el campeonato mundial en Japón hasta ahora, ¿qué cambió en tu carrera profesional? - Todo. Porque traté de darle forma a los negocios colaterales del campeonato, localmente hablando, aunque tuve una época en el exterior donde dí conferencias afuera, y vendí mis ideas, mis productos. Después, traté -y hoy por somos líderes-, de abarcar las escuelas de magia. El restaurante “Embrujo” es el único en Sudamérica en donde hay una carta de vinos y comida de nivel, con shows de magia permanente. Además, la parte de ventas, porque en las escuelas tengo dos locales de artí-culos que están creciendo a pasos enormes. Creo que no existen muchas cosas más ‘explotables’, relacionadas con la magia. Ese fue un cambio. Y después, artísticamente mucho, porque pasé a hacer todo tipo de magia. Yo gané el campeonato cuando nadie sabía que había mundiales de magia. Me acuerdo de las notas de la prensa, por ejemplo, cuando fui tapa de Clarín y me preguntaban ‘Che… ¿cómo es un mundial de magia?’. Nadie sabía que existían así que, a raíz de eso, se produjo una bisagra y empecé a actuar mucho para empresas.

- Desde que ganaste el campeonato mundial en Japón hasta ahora, ¿qué cambió en tu carrera profesional? - Todo. Porque traté de darle forma a los negocios colaterales del campeonato, localmente hablando, aunque tuve una época en el exterior donde dí conferencias afuera, y vendí mis ideas, mis productos. Después, traté -y hoy por somos líderes-, de abarcar las escuelas de magia. El restaurante “Embrujo” es el único en Sudamérica en donde hay una carta de vinos y comida de nivel, con shows de magia permanente. Además, la parte de ventas, porque en las escuelas tengo dos locales de artí-culos que están creciendo a pasos enormes. Creo que no existen muchas cosas más ‘explotables’, relacionadas con la magia. Ese fue un cambio. Y después, artísticamente mucho, porque pasé a hacer todo tipo de magia. Yo gané el campeonato cuando nadie sabía que había mundiales de magia. Me acuerdo de las notas de la prensa, por ejemplo, cuando fui tapa de Clarín y me preguntaban ‘Che… ¿cómo es un mundial de magia?’. Nadie sabía que existían así que, a raíz de eso, se produjo una bisagra y empecé a actuar mucho para empresas,

1. Convirtió en lo que es hoy, cómo vive el ilusio-nismo y cómo cree que influye en nuestro.




Octavi rendeix un tribut a la pel·lícula “Anatomy of a murder” en un dels seus trucs.

Octavi rinde tributo a la pelicula “Anatomy of a murder” en uno de sus trucos.

“La recerca de la identitat del mag comportat una apassionant tasca”

- ¿Te acordás cómo te habías preparado para el evento? - Sí, de la mejor manera de preparase: no ir a ganar, sino a hacer un buen papel. Así fue la preparación. Practicaba todos los días. Estudiaba medicina y hacía guardias en las que llevaba la rutina, y sentaba a los médicos para que me vean. Practicaba permanentemente durante el último año y medio, dos. Era una obsesión, un entrenamiento como pianista, un concertista. Igual, el eje de ese acto, el esquema inicial, ya estaba pautado en el año 89, donde gané el primer premio en el Latinoamericano de Brasil. Esa fue la médula espinal de la rutina, a la que le fui cambiando cosas, hasta que llegó al 94 depurada.

- ¿Te acordás cómo te habías preparado para el evento? - Sí, de la mejor manera de preparase: no ir a ganar, sino a hacer un buen papel. Así fue la preparación. Practicaba todos los días. Estudiaba medicina y hacía guardias en las que llevaba la rutina, y sentaba a los médicos para que me vean. Practicaba permanentemente durante el último año y medio, dos. Era una obsesión, un entrenamiento como pianista, un concertista. Igual, el eje de ese acto, el esquema inicial, ya estaba pautado en el año 89′, donde gané el primer premio en el Latinoamericano de Brasil. Esa fue la médula espinal de la rutina, a la que le fui cambiando cosas, hasta que llegó al 94 depurada.

- Vos ganaste en lo que se denomina cartomagia, pero ¿cuál es tu dis-ciplina preferida? - Muchas disciplinas me gustan, pero a la cartomagia uno le tiene un amor especial. Tengo muchos años volcados ahí, por los congresos, las conferencias. El maso de cartas es increíble por la cantidad de juegos que encierra. Por ahí, en las ilusiones, a los apa-ratos los usas para dos o tres cosas, pero un mismo maso de cartas te puede servir para horas y horas de juegos distintos.

- Contanos cómo fue estrenar el espectáculo que desde julio hacés en el Embrujo, justo después de un incendio. Parece casi una cosa de ‘Ave Fenix’… - Claro, la idea era esa: traducir positivamente la desgracia. Se nos incendió el 85, 90% y no quedó nada. La idea era o ponerse a llorar o ‘tragar amargo y escupir dulce’, como dice el refrán. Contra todos los pronósticos de los arquitectos, que pronosticaban dos o tres meses, no dormimos ni los arquitectos, ni los encargados, pusimos a fondo el acelerador y en 14 días lo remontamos. Por eso pudimos reírnos de esa desgracia, y de ahí que la comunicación está todavía anclada en el fuego sagrado. Qué mejor que hacer un show que se llame ‘Alto el fuego’. De hecho en el openinng mi asistente salía con casco de bombero, es decir: nos cagamos de risa de lo que ocurrió. Hoy tenemos un Embrujo que está renovado y hasta un 70% mejor, te diría, en técnica y detalles, de lo que era antes.

“La recerca de la identitat del mag comportat una apassionant tasca”

- ¿Te acordás cómo te habías preparado para el evento? - Sí, de la mejor manera de preparase: no ir a ganar, sino a hacer un buen papel. Así fue la preparación. Practicaba todos los días. Estudiaba medicina y hacía guardias en las que llevaba la rutina, y sentaba a los médicos para que me vean. Practicaba permanentemente durante el último año y medio, dos. Era una obsesión, un entrenamiento como pianista, un concertista. Igual, el eje de ese acto, el esquema inicial, ya estaba pautado en el año 89′, donde gané el primer premio en el Latinoamericano de Brasil. Esa fue la médula espinal de la rutina, a la que le fui cambiando cosas, hasta que llegó al 94 depurada.

- Vos ganaste en lo que se denomina cartomagia, pero ¿cuál es tu disciplina preferida? - Muchas disciplinas me gustan, pero a la car-tomagia uno le tiene un amor especial. Tengo muchos años volcados ahí, por los congresos, las conferencias. El maso de cartas es increíble por la cantidad de juegos que encierra. Por ahí, en las ilusiones, a los aparatos los usas para dos o tres cosas, pero un mismo maso de cartas te puede servir para horas y horas de juegos distintos.

- Contanos cómo fue estrenar el espectáculo que desde julio hacés en el Embrujo, justo después de un incendio. Parece casi una cosa de ‘Ave Fenix’… - Claro, la idea era esa: traducir positivamente la desgracia. Se nos incendió el 85, 90% y no quedó nada. La idea era o ponerse a llorar o ‘tragar amargo y escupir dulce’, como dice el refrán. Contra todos los pronósticos de los arquitectos, que pronosticaban dos o tres meses, no dormimos ni los arquitectos, ni los encargados, pusimos a fondo el acelerador y en 14 días lo remontamos. Por eso pudimos reírnos de esa desgracia, y de ahí que la comunicación está todavía anclada en el fuego sagrado. Qué mejor que hacer un show que se llame ‘Alto el fuego’. De hecho en el openinng mi asistente salía con casco de bombero, es decir: nos cagamos de risa de lo que ocurrió. Hoy tenemos un Embrujo que está renovado y hasta un 70% mejor, te diría, en técnica y detalles, de lo que era antes.

20

Destresa en la cartromagiaDestreza en la cartomagia

tatxan!

tatxan!ActuacionsActuaciones

20

©Inés Royuela

20

Sabeu quin és el gran secret dels mags? Doncs precisament peraixò no us ho puc dir; el secret és saber guardar els secrets…És un gran mèrit que encara avui la gent es pregunti com ens hofem els mags per tallar una persona per la meitat o com podemfer desaparèixer les coses, potser això és l’única pregunta que noens pot respondre el Google. Els secrets més importants s’hanescrit en fulls en blanc.Però si esteu disposats a fer que el llegat de tots els mags quem’han precedit pervisqui, passeu i disposeu-vos a gaudir de

Sabeu quin és el gran secret dels mags? Doncs precisament peraixò no us ho puc dir; el secret és saber guardar els secrets…És un gran mèrit que encara avui la gent es pregunti com ens hofem els mags per tallar una persona per la meitat o com podemfer desaparèixer les coses, potser això és l’única pregunta que noens pot respondre el Google. Els secrets més importants s’hanescrit en fulls en blanc.Però si esteu disposats a fer que el llegat de tots els mags quem’han precedit pervisqui, passeu i disposeu-vos a gaudir del’espectacle sense cap ganes

Teatre Zorrilla 29 de gener 2009

Teatro Zorrilla 29 de enero 2009

La reina de cors

La reina de corazones

Especialidad: Mágia con cartas


Nombre:Inés Royuela


Procedéncia:Madrid

Procedéncia:Madrid

Actuación:Nada por aquí


Inés...plicableNada por aquí

2020

És un gran mèrit que encara avui la gent es pregunti com ens hofem els mags per tallar una persona per la meitat o com podem


©In

és R

oyue

la



Mag GerardAlehop!



Un As de la màniga

Un As de la manga





Procedéncia:Madrid

Procedéncia:Madrid



20



©Inés Royuela



Mag NificMagia S.L



Un As de la màniga

Un As de la manga





Procedéncia:Madrid

Procedéncia:Madrid



20



©Inés Royuela



Magic AndreuMés medalles



Un As de la màniga

Un As de la manga





Procedéncia:Madrid

Procedéncia:Madrid



20



Joan Brossai la seva màgia y su magia

“Si no podia escriure, als moments d’euforia seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Esser poeta inclou totes dues coses”

Joan Brossa

“Si no podia escribir, en los momentos de euforia seria guerrillero, en los de pasivitad prestidigitador.Ser poeta incluye las dos cosas”

Per novè any consecutiu Badalona gaudirà del Festival Internacional de Màgia-9è Memorial Li Chang que ha esdevingut un referent per a l’il.lusionisme i la màgia al nostre país. El prestigi que ha assolit aquest esdeveniment projecta internacionalment la nostra ciutat i la situa com a capdavantera en aquesta especialitat artística. L’edició d’enguany ens presenta un magnífic cartell artístic al Teatre Zorrilla, com ja és habitual, però també omple de màgia i d’il·lusió molts altres indrets .

Les activitats que es desenvolupen, durant el mes de febrer, als centres cívics, a les biblioteques, als mercats municipals i als centres socios-anitaris, així com els tallers i els concursos, conformen un programa global que dota el Festival d’un grau d’excel·lència dins del món de l’il·lusionisme. Durant el Festival, nens, joves i grans participarem de la màgia de l’impossible, tot recordant el badaloní Joan Forns.

Por novè any consecutiu Badalona gaudirà del Festival Internacional de Màgia-9è Memorial Li Chang que ha esdevingut un referent per a l’il.lusionisme i la màgia al nostre país. El prestigi que ha assolit aquest esdeveniment projecta internacionalment la nostra ciutat i la situa com a capdavantera en aquesta especialitat artística. L’edició d’enguany ens presenta un magnífic cartell artístic al Teatre Zorrilla, com ja és habitual, però també omple de màgia i d’il·lusió molts altres indrets de la ciutat.

Les activitats que es desenvolupen, durant el mes de febrer, als cen-tres cívics, a les biblioteques, als mercats municipals i als centres sociosanitaris, així com els tallers i els concursos, conformen un pro-grama global que dota el Festival d’un grau d’excel·lència dins del món de l’il·lusionisme. Durant el Festival, nens, joves i grans participarem de la màgia de l’impossible, tot recordant el badaloní Joan Forns

Mensió honorifica de Joan Brossa i la mágia

Mensión honorífica de Joan Brossa y la mágia

jocs de mansjocs de llenguatge

trucos de magiajuegos de lenguaje

Aquesta obra de les més reproduïdes mostra amb un dels elements més significatius de la màgia, el barret, que sempre acompanya l’obra de Brossa i la màgia.

Cartell per a l’Espectacle Hausson-Brossa / Cartel para el Espectacle ,1987

Producció / Producción:Tècnica / Técnica:



Poema experimental / Poema experimantal, 1950




Sense atzar/ Sin azaar, 1988




Alfa / Alfa, 1986




Poema objecte/ Poema objeto, 1967




El Rei de la Màgia, 1986



biografiaJoan Brossa

Nascut al 1918 al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

Con sólo 18 años fue llamado a participar en la Guerra Civil Española, en el bando republicano, en la que resultó herido. Fue en plena contienda cuando se inició en la escritura. Después de la guerra y por haber estado en el bando perdedor, se vio obligado a prestar el servicio militar, en Salamanca.

De regreso a Cataluña a finales de 1941, conoce al poeta J.V. Foix, máximo expo-nente del surrealismo literario catalán del período anterior a la Guerra Civil, quien se convierte en otra influencia importante y a través del cual entra en contacto con los integrantes del grupo ADLAN, con el pintor Joan Miró y el dinamizador artístico Joan Prats. Con ellos explora las diversas vanguardias europeas, entre otras el surrealismo y el dadaísmo.Joan Brossa: Poema visual transitable en tres partes. Barcelona, Velòdrom de la Vall d’Hebron.

El interés en la psicología y la obra de Freud le sugieren la creación de imágenes hipnagógicas y le acercan al automatismo psíquico y al surrealismo.Mallarmé, para Brossa un ejemplo de rigor intelectual y un auténtico precursor del caligrama, antes incluso que el propio Apollinaire, le inspiran la creación de poesía visual.

En 1948 participa en la creación de la revista Dau al Set con los pintores Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart y Joan-Josep Tharrats, el polígrafo Juan Eduardo Cirlot y el filósofo Arnau Puig, que significa un punto de referencia capital para la vanguardia artística catalana de la época, en claro contraste con el marasmo inte-lectual imperante bajo el primer franquismo.

La relación (1947-1951) con el poeta brasileño João Cabral de Melo Neto, cuya amistad conservará toda la vida a pesar de que no se volverán a ver hasta 1993, le devuelve el contacto con la realidad cotidiana y le incita a conocer el marxismo. La obra de Brossa gana en profundidad política y asume un compromiso social que nunca abandonará.

La lectura de filosofía y religiones orientales, en especial sobre el zen le reafirman en su vivencia de la importancia de la sencillez de las cosas y la búsqueda del equi-librio. No desdeña, sin embargo, la perfección formal, para lo cual se ejercita en el soneto (como su referente Mallarmé), la oda en estrofa sáfica y singularmente en la sextina, dificilísima composición poliestrófica de origen medieval.

Su obra literaria, de dimensiones enormes y en parte aún inédita, fue redactada exclusivamente en lengua catalana. Públicó unos 80 libros de literatura. Ha sido objeto de traducciones al español, al francés, al inglés, al alemán, al italiano, al portugués, al sueco, al neerlandés, al húngaro, al serbo-croata, al polaco, al checo, al japonés, al ruso y al esperanto.

Gracias a la inmediatez de su poesía visual, objetual y corpórea ha llegado a ser universalmente conocido, aun a riesgo de que el género más cultivado por el poeta, el literario en general, siga siendo casi desconocido incluso en ambientes interna-cionales que valoran a Brossa como artista plástico de referencia.

Joan Brossa fue galardonado con los premios Lletra d’Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la Unesco (1988), Nacional de Artes Plásticas (1992), Meda-lla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1995) y Nacional de Teatro de la Generalitat de Catalunya (1998). Era miembro de honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. En 1999 y a título póstumo (falleció veinte días antes de su octuagésimo aniversario, fecha programada para la ceremonia) fue investido doctor honoris causa por la Universitat Autònoma de Barcelona.

biografíaJoan Brossa

Nascut al 1918 al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

Con sólo 18 años fue llamado a participar en la Guerra Civil Española, en el bando republicano, en la que resultó herido. Fue en plena contienda cuando se inició en la escritura. Después de la guerra y por haber estado en el bando perdedor, se vio obligado a prestar el servicio militar, en Salamanca.

De regreso a Cataluña a finales de 1941, conoce al poeta J.V. Foix, máximo expo-nente del surrealismo literario catalán del período anterior a la Guerra Civil, quien se convierte en otra influencia importante y a través del cual entra en contacto con los integrantes del grupo ADLAN, con el pintor Joan Miró y el dinamizador artístico Joan Prats. Con ellos explora las diversas vanguardias europeas, entre otras el surrealismo y el dadaísmo.Joan Brossa: Poema visual transitable en tres partes. Barcelona, Velòdrom de la Vall d’Hebron.

El interés en la psicología y la obra de Freud le sugieren la creación de imágenes hipnagógicas y le acercan al automatismo psíquico y al surrealismo.Mallarmé, para Brossa un ejemplo de rigor intelectual y un auténtico precursor del caligrama, antes incluso que el propio Apollinaire, le inspiran la creación de poesía visual.

En 1948 participa en la creación de la revista Dau al Set con los pintores Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart y Joan-Josep Tharrats, el polígrafo Juan Eduardo Cirlot y el filósofo Arnau Puig, que significa un punto de referencia capital para la vanguardia artística catalana de la época, en claro contraste con el marasmo inte-lectual imperante bajo el primer franquismo.

La relación (1947-1951) con el poeta brasileño João Cabral de Melo Neto, cuya amistad conservará toda la vida a pesar de que no se volverán a ver hasta 1993, le devuelve el contacto con la realidad cotidiana y le incita a conocer el marxismo. La obra de Brossa gana en profundidad política y asume un compromiso social que nunca abandonará.

La lectura de filosofía y religiones orientales, en especial sobre el zen le reafirman en su vivencia de la importancia de la sencillez de las cosas y la búsqueda del equi-librio. No desdeña, sin embargo, la perfección formal, para lo cual se ejercita en el soneto (como su referente Mallarmé), la oda en estrofa sáfica y singularmente en la sextina, dificilísima composición poliestrófica de origen medieval.

Su obra literaria, de dimensiones enormes y en parte aún inédita, fue redactada exclusivamente en lengua catalana. Públicó unos 80 libros de literatura. Ha sido objeto de traducciones al español, al francés, al inglés, al alemán, al italiano, al portugués, al sueco, al neerlandés, al húngaro, al serbo-croata, al polaco, al checo, al japonés, al ruso y al esperanto.

Gracias a la inmediatez de su poesía visual, objetual y corpórea ha llegado a ser universalmente conocido, aun a riesgo de que el género más cultivado por el poeta, el literario en general, siga siendo casi desconocido incluso en ambientes interna-cionales que valoran a Brossa como artista plástico de referencia.

Joan Brossa fue galardonado con los premios Lletra d’Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la Unesco (1988), Nacional de Artes Plásticas (1992), Meda-lla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1995) y Nacional de Teatro de la Generalitat de Catalunya (1998). Era miembro de honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. En 1999 y a título póstumo (falleció veinte días antes de su octuagésimo aniversario, fecha programada para la ceremonia) fue investido doctor honoris causa por la Universitat Autònoma de Barcelona.

tatxan!

tatxan!ProgramacióProgramación

Màgic Andreu

Màgic Andreu



Jaime Figueroa Teatre Zorrilla 29 de gener 2009

La màgia actual. Vareta de pla-ta de Montecarlo, mag de l’any 2005 de l’Acadèmia d’arts mà-giques de Los Angeles i Man-drake d’or de París 2007.






Màgic Andreu

Màgic Andreu

Octavi Rifaterra










Mag Gerard

Màgic Andreu

Joan Brossa






La màgia actual. Vareta de plata de Montecarlo, mag de l’any 2005 de l’Acadèmia d’arts màgiques de Los Angeles i Mandrake d’or de París 2007.



La màgia actual. Vareta de plata de Montecarlo, mag de l’any 2005 de l’Acadèmia d’arts màgiques de Los Angeles i Mandrake d’or de París 2007.

catálogo para el festival de magia de badalona 09

Documents