LA FORNERA DE XÀBIA

Carme Català Caturla

Açò va anar i era fa quasi cinquanta anys o més, un forner, en Josep, un bon home que vivia amb la seua dona Blanca, una dona molt guapa, i els seus fills: Joanet, Pepiqueta i Vicentot que eren molt menuts, en una casa llogada a la Plaça de Baix a Xàbia. La seua vivenda era, molt menuda, junt a la cuina s’obria una porta al corral on estava la burreta. Des de les finestres superiors es podia veure el campanar de l'església; era molt humil però acollidora.

El forner treballava junt a la seva dona en una botigueta on venien pa, situada al mercat del poble. Era una xicoteta zona amb un forn a l’interior. Allí van aconseguir uns xicotets estalvis.

A les vesprades, quan el mercat tancava, feien una passejadeta pel carrer major. A Blanca li agradava pegar una miradeta

l’aparador d’una botiga on venien unes pintes molt boniques. Com que ella tenia el cabell molt llarg i fi, li agradava pentinar-

se i anar molt guapa.

Josep mirava sempre la

seua dona als matins,

abans d’anar al forn, quan

Blanca s’arreglava mentre

cantava amb la seva veu tan

bonica.

Un dia, mentre Josep prenia el seu cafè al bar de la plaça, va sentir una conversa. Els homes deien que havien de pujar fins el poble per a comprar el pa.

- És una llàstima que el forn del port estiga parat - deien- Aquelles bones persones... recordeu ?

En veure la dona, Josep li va comentar el que havia sentit a aquells homes al bar i, com que tenien uns pocs estalvis, varen decidir comprar el forn.

Blanca va pensar per un moment en els comentaris d’unes clientes del raval de la mar, quan en una conversa, una d’elles parlava d’alguns fets estranys que passaven a aquella casa des que va ocórrer un fatal accident. Però no en va fer cas, i en un tres i no res carregaren el carro i se n’anaren cap a la nova casa.

Estava situada en un barri mariner molt tranquil. Els darrers amos eren un matrimoni que havia mort anys enrere en un incendi en el forn, però que havien arreglat els seus germans per posar-la en venda.

Que feliços serem! –va dir Josep-

I ací no ens ha de faltar el treball - contestà Blanca al seu marit mentre descarregaven del carro les llandes i les pales per al forn.

Des d’aquella casa també tenien unes vistes meravelloses, podien veure la mar i el far. Als seus fills els agradava aquella casa; era més gran i tenia moltes finestres per on entrava molta llum. Podien passejar per la vora del mar i banyar-se a l’estiu.

Passats un parell d’anys, poc després que Blanca donés a llum la seua filla Marieta, de cop i volta, Josep va faltar, i la seua dona es va quedar amb els seus fills i a càrrec de

la botiga.

Blanca portava el forn ella sola. Era una dona forta i jove, però amb la dificultat que el major dels seus fills només tenia 8 anys i la seva ajuda tan sols arribava per a portar a sa mare

les comandes de la tenda. Vicentot es mirava molt bé les tornes del diners que li donava sa mare, i els guardava a una butxaqueta i de tant en tant els mirava per a no perdre’n cap.

Treballant de nit per tenir el pa al matí, Blanca quasi no dormia i començà a posar-se molt malalta. Es marejava a sovint i no menjava el suficient. A més a més havia de atendre amb més cura Marieta, que; com que li agradava tant jugar al carrer, sempre estava malalteta.

D. Miquel, que era l’alcalde de Xàbia i un bon amic de la parella, intentava ajuda-la. Durant molt de temps va estar acompanyant-la a passejar pel Muntanyar i les cales, per tal que s’oblidés del forn durant unes hores,

i amb Joanet, que de la mà de son pare havia passat molt de temps pescant a l’Escullera del port, s’acostaven a la llotja i de

tant en tant. Els pescadors li oferiren algun grapadet de sardines per a torrar, però ni la companyia d’aquell home tant

simpàtic li feia oblidar la seva difícil situació.

Blanca fins i tot havia deixat de somriure quan Pepiqueta començava a cantar airosament per la casa. De tant en tant, la xiqueta li deia:- Mare, vine, cantem juntes eixa cobla tant de moda que posen a la ràdio. La menuda estava molt espavilada, i volia que sa mare tornés a ser tan alegre com abans. La imatge de sa mare mirant el jupetí negre que Josep es posava quan els diumenges anava a fer la partideta amb els amics, la posava molt trista. I malgrat ser tan menuda recordava a son pare, com si el tingués davant, mirant-la amb els seus ulls tan blaus.

De tant en tant la dona de D. Miquel anava a per ella, i com abans, a la frescoreta del riu rau, feien llata i comentaven els xafardejos del poble. Però Blanca sempre trobava alguna excusa per no anar. - No sé... –deia- potser, després de missa de dotze...- Però dona, anima’t ! A que no saps que el fill de la carnissera de la plaça s’ha de casar amb massa pressa ! Però ella no tenia ganes de res...

Un dissabte de primavera, encara no havia trencat l’alba , Blanca es va alçar amb la intenció de començar un dia intens de treball. Li havien encomanat moltes mones de Pasqua per a l’endemà, i no volia decebre els seus clients. Així que, desprès de rentar-se i fer-se la tassa de llet, va pegar una ulladeta als seus fills, que encara estaven adormidets. Les dues xiquetes, Marieta i Pepiqueta, al llit al costat de la finestra , i darrere d’una cortina que ja tenia molts forats, estaven el petit Joanet i Vicentot. Aquella tendra imatge dels seus xiquets per primera vegada no li va produir tristesa. Va pensar que a l’endemà podrien anar a l’Arenal per a berenar com era costum. Prepararia un cabasset amb uns entrepans, i els pastaria una mona a cada un d’ells i els posaria un ou que una veïna li havia portat del seu corral. Aquesta idea la va entusiasmar.

Pareixia que aquell dissabte era diferent. Per primera vegada des de feia molt de temps es sentia bé. Va traure del calaix un davantal blanc que al seu home sempre li havia agradat, perquè duia unes randes molt boniques, i sempre li deia que estava molt guapa amb ell,i va anar a pel llibrell gran per a pastar les mones . Una oloreta li arribava del forn.”Caram!” va pensar , “em trobe tan be hui que fins i tot pareix que el forn estiga ja encès i tot cuit”.

Quan s’acostava al forn amb el llibrell a les mans, de sobte li va caure i es va fer a trossos. Allí davant d’ella hi tenia una taula plena de tota mena de dolços, una gran coca maria amb un coloret daurat que no envejava les que ella feia, i al seu costat una dotzena de mones ben infladetes i plenes de sucre per damunt i a la cistella gran un munt de pans casolans acabadets de fer, i encara dins de les llandes hi havia coquetes tapades amb unes voretes molt ben fetes.

No podia comprendre què hi havia passat. Per un moment va pensar

que encara estava somiant, i es va pessigar el braç per veure si estava

desperta.

De sobte, darrere d’unes garbes de sarments, van aparèixer un home i una dona desconeguts i amb una

aparença fantasmal.

- Qui sou? –va preguntar- què es tot això?

- No tingues por, nosaltres som els antics propietaris de la casa –va respondre l’home.

- I com que som forners, hem volgut ajudar-te, -va dir la dona- no sé si saps, que ací fa un grapat d’anys va ocórrer un accident molt dolent . El foc va acabar amb el nostre negoci i amb les nostres vides, i junt a nosaltres els nostres millors amics, que havien portat un bescuit per a coure al forn per a celebrar el primer any del seu fill, Josep. Per sort, el xiquet es trobava en casa de la seva tia, on es va criar al perdre el pares.

- No podrem descansar en pau fins que vos ajudem –varen continuar-. Per això no hem deixat que ningú poguera comprar la casa, fins que Josep va arribar amb tu ací. Sabíem que Josep prompte aniria a buscar els seus pares, i al veure’t patint, hem decidit que ja és l’hora del nostre descans etern i vos ajudarem a tu i als quatre netets dels nostres amics fins que tu tornes a ser feliç.

Blanca estava molt emocionada, mai havia tingut por

quan va sentir els comentaris al mercat de que

aquell forn estava encantat. Ara la

encantada era ella.

Aquella Pasqua va ser diferent per als fills de Blanca. Ella

es trobava per primera vegada

des de feia molt de temps, molt

contenta. Tornava a ser tan guapa com abans i va

tornar a eixir amb les seves amigues.

Algunes dones del poble del costat comentaven darrerament que havien vist a Blanca acompanyada d’un home molt ben plantat a la porta de sa casa, i que fins tot de vegades els veuen junts al ball.

I ....mai més es va sentir parlar d’esperits dels

forners al port de Xàbia.