casal de la gent gran de can rafart - portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran...

24
CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART LES VEUS DEL CASAL Número 6, 2ª etapa Primavera del 2014

Upload: others

Post on 04-Sep-2019

10 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

SES MAJESTATS A L’ERA CAN RAFARTNADAL DEL 2013 CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART

LES VEUS DEL CASAL

Número 6, 2ª etapa Primavera del 2014

Page 2: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

2 Editorial 3 El Casal sEguEix viu

5 llEtrEs mortEs 7 ai! Els nEns!

9 xErrada amb xaviEr vilà

15 ¿suEño? ¿rEalidad?

16 ConvErsEs tafanErEs 17 gràCiEs pEr la vida

18 rECordant rosa manEnt

19 En mEmòria dE valErià pujol

20 ConsErvEm lEs tradiCions

22 Espai dE poEsia

És per a mi un honor i una satisfacció te-nir l’oportunitat de ser un col·laborador

de l’edició de la revista LES VEUS DEL CASAL. Per aquesta transcendental raó, em considero un afortunat i em sento feliç i satisfet de ser un més en aquesta tasca tant important pel centre i per to-thom.

La revista fa difusió de tots els programes del Casal, on tota la gent que ho desitgi pot cooperar-hi. Entre tots, col·laboradors, ajuntament, els que fem possible la confecció i el contingut de la ma-teixa, fem que arribi a les vostres mans amb la mi-llor qualitat que ens és possible. Ho fem pensant amb tots i cadascun de vosaltres, persones grans, que desprès de tantes lluites i sacrificis heu arribat al vostre merescut descans.

Però, aquí no s’han acabat les obligacions, no senyor no, doncs, si abans éreu avis (ye-ye) ara sou avis cangurs, i a més a més, amb un somriure d’orella a orella. Què us sembla? Són els problemes quotidians que tenim actualment per causes que to-thom ja sabem de sobres i desitjant que se s’arreglin el més aviat possible, sobretot que no empitjorin més del que estan actualment i que aixequin el volt, millor avui que demà, sobretot pensant en la joven-tut que ve darrere nostre, i que torni l’estabilitat en les famílies i en els centres laborals.

Cristóbal fErnándEz

EDITORIAL

2

SuMARI

Podeu trobar la revista a:

www.vilassardEdalt.Cat

sErvEis soCials

Enllaços

Page 3: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

EL CASAL SEGuEIX VIu

PREGUNTES I SUGGERIMENTS A [email protected]

3

CELEBRACIÓ

DEL

NADAL A

CAN

RAFART

Page 4: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

4

dilluns16.20 a 17.20 h. iniciació line dance amb

Enric17.30 a 18.30 h. line dance amb Enric

18 a 19.20 h. ioga amb martadimarts

10 a 12 h. manualitats amb berta11 a 13 h. i 16 a 18 h. informàtica amb

alfons o montserrat17 a 18 h. Costura amb joaquima

18 a 19 h. tai-txi amb mario20 a 21 h. salsa (2 grups) amb

mª del mar

dimECrEs16 a 18 h. tertúlia

18 a 19.20 h. ioga 2 amb martadijous

11 a 13 h. i de 16 a 18 h. informàtica amb alfons o montserrat

17 a 19 h. jocs de tauladivEndrEs

15.30 a 16.50 h. ioga i de 17 a 18.20 h. pi-lates amb marta

diumEngE18 a 21 h. gran ball

aCtivitats dEl Casal

sEs majEstats a l’Era dE Can rafart

Page 5: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

Lletres Mortes

feia anys que havia arribat al poble, molts d’anys, quasi de tota la vida. Quan hi arribà, tot justs havia acabat els estudis de magisteri,

l’escola en semirunes, els pupitres desencaixats, cap vidre a les finestres, cap cèntim per comprar paper i llapis. Les parets fumades, fum de guerra, humides, i només Déu sabia els anys que feia que ningú els havia donat una mà de pintura.

Aquella escola, que havia tingut temps més gloriosos, s’havia convertit anys enrere en la seu de la CNT, després, fou arrasada i passada a foc quan varen entrar els nacionals, els guanyadors.

L’únic que hi havia de bell nou a l’escola, penjats a la paret que quedava a l’esquena de la taula de mestre, un santcrist just aplomat a damunt el cap del que gosés asseure’s a la cadira de damunt la tarima, a banda dreta un retrat de Francisco Franco, molt més gran que la creu, a banda esquerra un altre retrat, el de José Antonio.

Va ser el primer dia quan el Josep, mirant de manera absent la paret on hi havia els penjats, va pensar quin dels dos que hi havia a banda i banda del santcrist clavat a la creu seria el lladregot bo i quin el lladregot dolent.

Va deixar les seues caboires i convenciments arraconats, quedant-se per sí mateix els pensament, no eren temps de reclamar a crits les llibertats perdudes, ara havia arribat el dia de reprendre, si més no intentar-ho, el fer renéixer les lletres, lletres que a cop de trets i fum algú havia matat feia uns anys.

Ha passat el temps, succeïts, fets que han canviat moltes coses, la vella escola s’ha esdevingut un modern edifici lluminós, ple d’alumnes, més de vint alumnes per aula, més mestres, fins i tot ara hi ha director, consell escolar, associació de pares, troles per arreplegar alumnes, un caramull de coses. Ell quan arribà estava sol amb els alumnes.

De tots els canvis viscuts, el Josep, el mestre, n’hi ha dos dels que està més satisfet, que hi hagi cèntims per comprar paper i llapis i que tots els penjats que va trobar a la paret de la vella escola quan hi va arribar, hagin desaparegut.

El primer dia d’escola, tot a l’engròs una dotzena d’alumnes des de cinc a dotze anys, el Josep és va presentar; - Soc el nou

“Va deixar les seues caboires i conven-ciments arraconats, quedant-se per sí mateix els pensament, no eren temps de

reclamar a crits les llibertats”

5

Page 6: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

mestre de l’escola del poble, em dic Josep, tenc vint anys, he vingut per ensenyar-vos el que sé, tan senzill com el que us dic, tot depèn de vosaltres per aprendre-ho.

Un marrec, el Josep Planes, sis anys, va aixecar la mà,

-mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor.

El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més dur el fet d’haver d’ensenyar que no el d’aprendre, encara que quan estudiava pensés que era a l’inrevés.

El Josep, l’alumne que volia ser escriptor, ha tornat al poble, al poble on va aprendre les primeres lletres de la mà del mestre Josep.

L’escriptor Josep Planes, un dels més reco-neguts autors dels que escriuen en català, ha anat al poble per acompanyar al Josep, el mestre, en el dia de la seua jubilació, agrair-li que encara que fos d’amagat, li ensenyés com eren les lletres de la llengua que ell parlava, lletres que molts volien ofegar per sempre, pensant que l’haver guanyat una guerra els donava el dret de matar una parla nascuda allà pel segle vuit.

-M’han convidat, engegar el Josep l’escrip-tor, a fer un parlament en aquest acte, en el dia de la jubilació de mestre Josep, i m’han convidat ben segur perquè de les lletres que ell m’ensenyà quan jo era petit, he aconseguit ajuntar-ne unes quantes i contar el que la meua fantasia em dictava, d’una o altra manera aconseguí que unes lletres condemnades a mort hagin pogut reviure de nou, no tenc més mèrit que haver-les sabudes emprar, crec que el mèrit més gran és el del mestre Josep, puix que ensenyar-les en aquell temps podia comportar a més de fam, presó. No ho dubteu.

Un corc em corroeix l’ànima, avui, ara, veig com l’esforç fet potser no ha estat de bon fruit. El mestre ens ensenyà les lletres que uns volien matar a trets, amb presons, i ara uns altres, els nous polítics, volen ofegar, sens sorolls, amb fums negres de lleis i decrets, crec que una llengua que es parla des de fa mil tres-cents anys i unes lletres que en tenen prop de mil, puguin ser ignorades, no mereixen ser altre cop lletres mortes.

Del senyor Josep què us he de dir, quasi tots els

que som aquí hem estat alumnes seus. Alguns com jo, que vaig ser dels primers que va tenir en temps difícils, d’ell podríem dir moltes coses, però crec que el més propi seria dir que va ser “El Mestre”.

pilio

L’educació fa la gent fàcil de dirigir

però difícil de manipular, fàcil de governar, però impossible d’esclavitzar, Henry Peter Brougham, polític, orador i advocat an-glès.

Si voleu que els vostres fills surtin bé, passeu amb ells el doble de temps i gasteu-hi la meitat de diners. Abigail van Buren, periodista nord-americana.

Eduqueu els nens i no caldrà casti-gar els homes. Pitàgores de Samos, fillòsof i matemàtic grec.

L’educació ens ensenya a conviure amb la gent i a respectar les idees i la ma-nera de fer dels altres, Miquel Martí i Pol.

6

Page 7: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

AI! ELS NENS!

Q uan torna a casa amb el cotxe –un monovolum gris– després d’haver portat el més gran, en Lluís, al col·legi, ja són dos quarts de deu. I, a aquesta hora, després d’haver-

se aixecat a dos quarts de vuit, ja ha posat una rentadora, ha deixat el menjar mig encetat, ha aixecat en Lluís i el petit, en Joan –que ara és amb ella al monovolum– ha donat la llet amb cereals a en Lluís -que se l’ha pres, sí, però sense parar quiet un segon al mateix lloc-, i també li

ha donat de menjar a en Joan. Ha preparat la cartera per a en Lluís –de sis anys– l’entrepà i els llibres, li ha ficat pressa: -Vesteix-te,

fes pipí!!! i ha sortit escopetejada cap el col·legi, empaitant els nens. -Vinga, que es fa tard, Lluís, deixa la maquineta! I, després de trucar un veí que li bloquejava la plaça d’aparcament -per fi, ha pensat– ha sortit cap al

col•legi públic (és clar, qui se’n podria permetre un de privat!) i, mirant el rellotge, conduint amb presses, ha aparcat sobre la vorera, ha donat un parell de petons a en Lluís, petons nets, nous, de nen i ha marxat, amb en Joan –un any– cap a casa

Sort que el meu cap ha tingut comprensió i admet la jornada intensiva a les tardes a partir de les dues! –pensa, mentre li entra fluidament la reducció a segona– . És clar que també queda reduïda la paga, sí, bé, però quin remei! Almenys pot donar més a l’abast amb la casa i els nens!

Més tard, quan ja és aparcat el cotxe i es troba a l’aparcament, surt del vehicle, mira el rellotge: dos quarts i cinc de deu. Pensa a relaxar-se. Però es gira cap enrere. En Joan! Treu la cinta que el manté subjecte a la cadireta, el nen tira els braços cap a ella, l’agafa en braços, agafa també la bossa i llavors va cap a la porta. D’aquí accedeix als pisos.

Obre el pis: fa una olor difícil d’expressar. Potser a buit, a resclosit. Però la fa sentir nostàlgica. De fet, feia no gaire que eren aquí. Però els objectes i fins les parets han pres una pàtina d’antic, com si el que estan vivint ara, més endavant ho haguessin de recordar amb la nostàlgia d’un temps estimat, molt bo i perdut.

Li causa una estranya tristor. Li va a la gola. S’empassa saliva i la fa avall. Només movent-se al pis la sensació es va trencant, de forma un xic dolorosa. Fa mal trencar quelcom així de maco, però és molt millor d’aquesta forma – pensa – .

Deixa el nen assegut a la cadira de passeig, que és al menjador. Va a la seva habitació, es treu les sabates i es posa un calçat d’estar per casa, més còmode. Lla-vors, s’asseu davant del seu fill i expira, com per cercar tranquil·litat. Es queda fixa mirant el seu fill uns segons, i uns segons més.

7

Page 8: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

El seu fill, d’un any, té el cabell ros i uns grans ulls blaus que ara fixa, sembla que curiós, en ella.

La Neus s’atansa més i el segueix mirant, de fit a fit. El nen no canvia la seva expressió. S’adona que és una expressió que no s’avé en un nen de la seva edat, és inquisitorial i molt, molt decidida.

La Neus agafa el nen per les aixelles, el puja en braços fins que els ulls del nen són a l’alçada dels seus i li diu:

Escolta, has de viure. Viure és meravellós, s’aprenen moltíssimes coses. Es fan amics, aprens a conèixer les persones: n’hi ha de bones, de no tan bones i que no en tenen gens de bones. Però es pas-sa molt bé mentre t’hi relaciones! I pots conèixer una noia (o un noi, depèn de la teva orientació sexual) que t’estimis més que els altres i trobar-hi l’amor i si ella o ell també es fixa amb tu podeu estar junts i establir un vincle meravellós. Realment fantàstic!

I després hi ha la natura, la meravella de creació. I, si creus en Déu, com jo, ell t’ajudarà a tirar en-davant!

Sempre hi ha nous aspectes a descobrir, de la realitat! I pots aprendre a fer un munt de coses! Cadas-cú té una habilitat especial! Música, literatura, escultura... o simplement fer la teva vida sense complica-cions com fa el 90% de la gent, però viure, al capdavall, val la pena!

Aprendràs a escriure, a llegir, a dibuixar, tantes coses!Pots viatjar –fins i tot, amb sort, recórrer la vida que vius i que viuràs– però sobretot la vida és me-

ravellosa; la vida brilla per sí mateixa... sí, hi ha pena, hi ha dolor, hi ha mort, però la raó més poderosa per a viure és la vida mateixa.

La Neus es queda mirant el seu fill, sense dir res, uns instants. Quan sent l’aprovació en forma d’un petit gest en la boca del seu fill –un somriure molt lleu, en realitat una mena de ganyota– i una mena de moviment a la seva panxa –sembla més aviat un torçó o un moviment de l’aparell digestiu– veu que l’ha convençut. Amb el seu fill encara agafat en braços, deixa anar un sospir d’alleujament. L’ha convençut.

Aquest cop.

Cristina pérEz

L’esperança és una flama que et permet veure-hi en l’obscuritat. J. Berger

8

Page 9: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

En Xavier sempre va poble amunt i poble avall amb la seva màquina de retratar; on hi ha un esde-veniment per petit que sigui allà hi és ell per deixar-ne constància. Té un munt de retrats, però no n’hi demaneu cap d´ell, que no en té cap, diu que a ell no el retrata ningú. (La feina he tingut per

aconseguir els que veieu en aquesta entrevista). En Xavier m’explica que va néixer un divendres a les tres de la tarda, això ho sap perquè el seu oncle Ramon que llavors tenia uns 18-19 anys li ho va explicar. En Ramon Planas, conegut popularment per Ramon Peix, treballava de fuster al taller d’en Salvador Galceran, era una època de restriccions i quan va néixer en Xavier, el tiet Ramon li va fer un llitet amb una caixa de plàtans. (Llavors els plàtans venien en caixes de fusta)

-deixem que ens parli ell: -El meu pare es deia Cinto, era paleta, de can Guapasa i la mare Vicenta, de can Peix, es van casar molt joves i molt enamorats i ho varen estar tota la vida, (jo puc confirmar-ho, treballàvem juntes a can Manyé i sé del seu enamorament) Quan jo vaig néixer la meva mare tenia 22 anys. Com la majoria de nens vaig anar a les monges fins que vaig fer la primera Comunió, llavors vaig anar a l’escola pública amb el Sr. Gratacos de molt grata memòria. Vaig fer d’escolà molts anys i vaig tenir relació amb tots els mossens que varen passar per la parròquia. De més gran he treballat al costat de tos els rectors que hem tingut. He col·laborat durant 30 anys escrivint en el full parroquial, m’hi va iniciar Mossèn Joaquim Vives. Amb ell vam fer renovacions al Casal, vam organitzar el grup d’acollidors de promesos, els muntatges de la capella del Cristo, de l’esglèsia de Sant Salvador a can Boquet, les ce-lebracions a la Mare de Déu de la Pau... Als quinze anys vaig conèixer en Salvador Estrada, un personatge molt especial, ell en devia tenir uns 35. En Salvador va fer una tasca extraordinària de servei al país i ho va fer a través de les persones. Recordo aquella època que entre l’Estrada i Mossèn Batlle, que portava el jovent de pobles i comarques,

XERRADA AMB EN XAVIER VILà

9

avui coneixerem al sr. xavier vilà. Hi ha algú a vilassar que no el conegui? per la seva feina, les seves aficions, els seus hobbies, les seves entusiastes i desinteres-sades col·laboracions en el teixit associa-tiu local, la seva participació a la nos-tra parròquia, des que va fer d’escolar fins arribar al dia d’avui (actualment és membre del Consell parroquial). per tot això i molt més en Xavier és conegut i es-timat per molta gent.ah, ha estat el nostre jutge de pau du-rant 25 anys!Va néixer el 19 de juny del 1944, és casat amb l’Issa Bot, tenen tres fills i quatre néts.tota la seva vida laboral l’ha va dedicar exercint de mestre d’obres. Ara ja està jubilat.

Page 10: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

ens van ajudar molt a ser persones, és a dir, ciutadans cristians amb criteri; entre aquest fonament, els propis i els familiars, -de la família en vaig aprendre la honradesa, la puntualitat, ganes de treballar i ser complidor- ens vam abocar a una vida de servei. En aquella època vam muntar pel jovent una gran moguda; xerrades, sortides a muntanya, aplecs, tot plegat servia per aprendre a pensar, sembla molt fàcil però tenir uns valors i uns criteris no és tant fàcil. D’aquell temps recordo haver estat en la clandestinitat. En Jordi Pujol abans de fundar Convergència, va mostrar el seu interés anant poble per poble, casa per casa, difo-nent la seva ideologia, dient que calia agrupar-se, polititzar-se, enfront del que venia; es veia venir que el franquisme s’acabava. Va venir a casa per mediació de l’Estrada, a parlar-nos si ens volíem afiliar a Convergència, érem unes 8 o 10 persones, mig d’amagat -d’això s’en diu clandestinitat- Pocs dies abans també havien vingut els socialistes i altres grups, sabien que érem joves inquiets i tothom buscava gent per poder afiliar. En aquell període, junt amb uns quants amics vam muntar una revista parroquial: La Veu. Érem joves, teníem ganes de trencar esquemes, publicar, difondre, fer caliu i ens vam embrancar. Va durar uns quatre-cinc anys. Per motius de duplicitat en el nom amb una altre revista, ens la van tancar. Tot seguit en vam fer una altra amb el nom de “Vilassar” que va durar uns tres anys. Poc després, amb les noies del moviment, vaig iniciar-ne una d’àmbit català que es deia Construïm, aquesta va durar entre set-vuit anys. Amb tot això jo anava a la Universitat a estudiar arquitectura i feia pròrrogues per el servei militar el qual vaig tenir que complir a l’edat de 26 anys; em va tocar d’anar a Cartagena en el cos d’Infanteria de Marina, però la meva mare, per amistat amb l’almirall de can Mayans quan feia 6 mesos que hi era va aconseguir que em traslladessin a Barcelona, on vaig passar-hi un any més. En aquest temps vaig conèixer l’Issa Bot i l’any 72 ens casàvem. L’any 72 jo estava ficat en coses de teatre; vaig ser membre de la junta del Centre Vilassarenc. Durant el temps que vaig ser de junta es va por-tar a terme una campanya per salvar la institució i els edificis i promoguérem els populars concursos de pintura ràpi-da que es varen fer a la Massa durant molts anys. Em vaig introduir al Casal per tirar endavant obres de teatre i els pastorets, encara avui dia tot segueix rutllant. Aquells anys se’m va acudir que podia ser un bon rebombori cul-tural muntar una obra de teatre popu-lar i amb l’excusa dels 350 anys de l’arribada de les relíquies sardes a Vi-lassar poder fer un muntatge especial. Vaig anar a veure a l’Esteve Albert, (era autor teatral, historiador, promotor cultural, poeta, muntava pes-sebres vivents, retaules...), l’Esteva ens va fer un gran muntatge del Retaule de Vilassar de Dalt; va pensar en un espectacle per 90 persones, amb aquest nombre ja es podia fer a la Plaça de la Vila. Fou molt bonic. Amb les ganes de fer-ho més espectacular vam anar millorant i engrandint, varen arribar a intervenir-hi més de 300 persones. Durant 16 anys i gràcies als nens, joves i grans, vam fer viva la història de Vilassar i del retaule. Va arribar un moment que vaig dir a l’Issa, no ho aguanto més, però amb la seva ajuda, encara vaig estar-hi un temps. Pensa, Paquita, que tot era en regim de voluntariat; tot ens ho fèiem nosaltres, inclòs el vestuari.

“De la família en vaig aprendre la honradesa, la puntualitat, ganes de treballar i ser compli-dor”

10

Page 11: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

“Aquest any farem un homenatge especial en motiu dels 100 anys del naixement de l’Esteve Albert”

-xavier, en quines institucions del nostre poble has treballat com a voluntari? -La meva vida ha estat sempre dedicada al voluntariat, mai he cobrat res de cap lloc.

-I de jutge? Quants anys ho vas ser? -De jutge en vaig ser 25 anys, cobrava 800 € trimestrals i de renta n’havia de pagar 1.500 anuals. Feia un servei a disposició les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, encara que al jutjat hi anava a hores convingudes. Eren feines molt delicades i una responsabilitat judicial molt important; he aixecat cadàvers junt amb un forense i un jutge de Mataró. El dia de les eleccions per portar el sobre amb els vots a la Conselleria de Barcelona a les 12 de la nit amb el meu cotxe, em pagaven 8 €.

-Explica’ns on has co·laborat. -En escolaritzar els meus fills a final dels anys setanta a l’escola Sant Jordi vaig formar part de la junta. Van ser uns anys de molta dedicació i molta feina, que van contribuir a consolidar i a fer créixer la nostre escola. L’any 1970 amb l’Issa ens vam plantejar de millorar les cavalcades dels Reis, estaven molt descuidades, i vam dir, això no pot ser, i amb l’ajuda de la Magda Puig, en Pau Ubach i la seva muller, ho renovàrem -per cert, les corones que encara porten avui dia Ses Ma-jestats, les va fer en el seu dia en Pau Ubach-. Amb la meva dona l’any 1974 vam harmo-nitzar la cavalcada amb cavalls; ja s’havia fet, però el 74 ho vam renovar i ho vam fer amb una certa dignitat. També d’aquesta època dels setanta i a començament de la democràcia, amb altres persones i institucions varem tirar endavant la campanya per salvar el solar de cal Garbat Ja tens el teu pam de jardí?. Que finalment després de tot el moviment popular es con-vertí en l’actual jardí de Sant Jordi. Amb en Josep Font vam instaurar el Consorci del Centre Teatral i Cultural la Massa, junt amb l’ajuntamentt.En Llorens Artigues n’era l’alcalde i junts vam fer la renovació, la reforma i la rehabilitació del teatre i el café. Vam deixar les obres acabades. Vaig col·laborar amb el tema Guastavino. Un bon dia em vaig trobar a can Roi de Mataró a un antic conegut, l’arquitecte Agàpit Borràs, persona molt involucrada en temes culturals, socials i urbanístics. L’Agàpit com arquitecte ja havia fet un pla de patrimoni per l’ajuntament. Li vaig dir: Agàpit, hem d’animar això d’en Guastavino i ja sabeu tota la resta. Posteriorment vaig ser de la colla que amb en Manel Monjonell, als anys vuitanta, vam revolucionar i popularitzar les nostres Festes Majors. En aquest àmbit de festes vaig ser molts anys de la confraria dels Sants Màrtirs, en què plegats vam fer tota una renovació fidel als orígens i a la història en comunió amb les comunitats cristianes de Càller: el viatge a Càller amb Mossèn Aureli el 1990, la visita del Bisbe de Càller a Vilassar el 1993, la renovació

En xavier el dia del comiat de les religioses al colegi

de les monges.

11

Page 12: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

de la Festa Major que vam fer pocs anys després i tots els llibres que varem anar publicant. En Falet i en Gordi van renovar els gegants que feia anys que estaven dormint, però no hi havia colla gegantera, i per animar-ho amb l’Issa vam començar a muntar uns castellers amb nens i un ball de bas-

tons. Arrel del moviment geganter que va començar a Matade-pera l’any 1981 amb la I Trobada Internacional de Gegants, tot un grup ens vam animar i vam començar el moviment ge-ganter a la nostra vila que avui dia és molt popular. He estat 14 anys gerent del Museu Municipal amb molta feina a fer. Al llarg dels anys he escrit molt, setmanalment al Full Pa-rroquial; en els dos monogràfics que vaig fer amb els Folch; en el Vilassar de Dalt Història gràfica, en tot els llibretons i llibres que ha publicat la parròquia i finalment en el llibre Gent del Poble que vam fer amb en Daniel Espinosa

Sempre m’he interessat per la biografia i en aquest àmbit he col·laborat en l’equip del Centre Cultu-ral en l’homenatge als nostres artistes i que hem anat publicant des de el 1996 fins el 2012. El mateix hem anat fent al Casal cada any per Sant Josep en l’homenatge a la nostra gent des de el 2002 fins enguany. També des de el Casal he col·laborat amb Lletres de nit que cada any fem i dediquem als nostres poetes i dramaturgs com Josep Mª de Segarra, Joan Maragall, Salvat Papasseit, Valerià Pujol i Espriu. He ajudat amb el muntatge de La Passió que es fa per Setmana Santa a la parròquia, és un espectacle molt bonic. Una altre cosa que segueixo de prop es la demanda de llibertat per el nostre país i des d’Arenys de Munt varem muntar la plataforma del Vilassar Decideix i el 12/12/2009 ja votàvem. Ara jubilat em dedi-co més a la família i als nets i ajudo puntualment a Càritas. Vull comentar que la vida sembla molt planera, hem viscut uns anys econòmicament bons, la feina anava surtin, però hem viscut uns anys durs, difícils i encara els estem vivint, com a paleta, com a professional, he viscut uns anys profitosos i, ja de gran, les coses han estat difícils, fins a im-possibles. Era un empresari amb un cert reconeixement, (tu ja em coneixes i molta gent de Vilassar). La crisi ens va por-tar l’any 2009 a una situació sense sortida, vaig haver de tancar l’empresa, o caixa o faixa, si no hi havia feina no podia tenir personal, en vaig sortir bastant bé però amb moltes dificultats i això em va portar molts problemes, perquè un treballa per tenir una jubilació i vaig acabar com tants i tantes empreses amb les butxaques buides i no hi ha dret, jo entenc perfectament el dret dels treballadors, però, algú es fa càrrec dels drets dels petits empresaris? Som gent que donem servei, que fem el que podem perquè tothom sigui feliç, ajudem a què puguin portar el pa a casa seva... mira com vam acabar! -Sí, ho recordo molt bé Xavier, crec que no t’ho mereixies (els treballadors li varen pagar pin-tant les parets del poble i deixant-lo per...) -Explica’ns la teva implicació amb vilassar de dalt contra el Càncer. “L’any 92, (llavors jo tenia 48 anys) tot d’una, venint d’Andorra d’un casament d’un nebot meu, em trobo un bony a l’ingle i em vaig pensar que era una trencadura, (Hèrnia inguinal amb l’argot mèdic) al dia següent vaig anar al Dr. Mestres i em va dir que m’ho havia de veure un especialista i m’assabentà que havien de fer-me una biòpsia, de tot plegat en van sortir uns ganglis limfàtics cancerosos, que s’havien d’operar i tractar: 48 anys, tres nens, la dona, això, moralment, t’afecta. Jo, en aquells moments no sabia de què anava tot plegat, això d’un càncer limfàtic era nou per a mi,

“La crisi ens va portar l’any 2009 a una situació sense sortida”

12

Page 13: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

ara sí que ho sé; és el sistema defensiu que tenim, està compost de molts ganglis que funcionen bé mentre funciones bé, però si no funcionen, a través del limfàtic que és un líquid que defensa el cos, s’acampa per tot arreu. Per sort, vaig tenir un limfàtic no gaire agressiu, el Dr. Mestres em dirigí a un oncòleg hematòleg de Sant Pau que era una eminència en aquest tema. Em va ajudar molt a passar el mal tràngol, no em va

curar però em va parar el càncer, encara el tinc, d’això fa 22 anys. També em va ajudar el suport de la família i dels amics, això va ser molt important. Cada any em fan controls, en un d’ells em van fer una colonoscòpia amb la mala sort que em varen foradar el budell i vaig haver de portar la bossa durant 8 mesos fins que em van tornar a operar i me la van treure. És una cosa que no sol passar però a mi em va

passar. Gràcies a Déu d’això estic bé. En aquells moments, al nostre poble, s’acabava una etapa del cicle del càncer de l’Associació Es-panyola Contra el Càncer, representada per la Ramoneta Saborit, la Mª Teresa Bot, la Mª Carme valls... A la Jero, esposa del llavors alcalde Llorens Artigas li va semblar que era un tema que podia treballar, vaig parlar amb ella i ens vam entendre de seguida i fa 19 anys que estem fent aquesta campanya extraor-dinària de la lluita contra el càncer. Vam començar amb l’opció espanyola durant 4 o 5 anys i no ens va acabar d’agradar, no ho veiem clar i llavors vam anar a parar amb el grup del Dr. Estapé uns 4 o 5 anys i tampoc no acabava d’anar bé. Hem estat a oncolliga 3 o 4 anys i tampoc no ens acabava d’agradar i ara anem pel nostre compte. Vam muntar una associació propera a Vilassar i al Maresme, Vilassar de Dalt Contra el Càncer i fins el dia d’avui funciona molt bé.

-I què me’n dius la festa del Càncer que cada any es fa a can Rafart a primers de juny? -La festa del càncer ve d’antic, vam començar fent-la a la plaça l’any 93-94, a l’estil d’una marató. Amb Ràdio Vilassar vam dir: “hem de fer una festa a nivell de poble, dins les nostres possibilitats, que faci arribar aquesta malaltia a la gent d’una manera festiva i directa”. I més directa no podia ser! La Maria Cabiscol, en Miquel Colomer, la Montse-rrat Tobau, la Rosa Mestres i jo, al mig de plaça, micròfon en mà, anàvem procla-mant: jo soc un afectat de càncer. Vam començar així, el procés és aquest i grà-cies a Déu, aquí estem per explicar-ho. La festa ha anat evolucionant i s’ha convertit en una gran festa que es fa a can Rafart el primer cap de setmana del mes de juny. Hi ve gent de tots els pobles de les roda-lies, i hem de donar les gràcies a tothom, principalment a tots els voluntaris que hi treballen que són un centenar de persones, sense ells no es podria fer. He anat treballant aquest tema per tot arreu, anat a moltes trobades, conferències, reunions... Amb en Milan, que també és un afectat pel càncer, vam anar a Girona a una trobada de gent que ha patit la malaltia, volen instaurar un sistema per millorar el post tractament. La gent estava repartida en grups: nens, menors de 65 anys i majors de 65 anys. Dues oncòlogues especialitzades ens preguntaven a tots, a través d’un qüestionari, com ens trobàvem, què havíem tingut, com ho portàvem... Tot una sèrie de preguntes per fer un seguiment del càncer, no quan surt sinó quan ja fa temps que el portes a dintre, psicològicament les

“Vam muntar una associació pro-pera a Vilassar i al Maresme, Vilas-sar de Dalt contra el Càncer i fins el dia d’avui funciona molt bé”

13

Page 14: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

seqüeles que té... La majoria érem gent gran, amb càncer de diferents etiologies, entre ells alguns operats de càncer de còlon i deien que tot i anar amb bossa amb les dificultats i deficiències que això comporta, el càncer els havia ajudat a viure millor, agraïen haver passat per aquest tràngol perquè valoraven més que sortia el sol cada dia, la dona o el marit que tenien, els fills que tenien... i donàvem gracies d’haver patit aquest in-cident i haver-ne pogut sortir, encara que fos en condicions com les que es trobaven. Tots coincidirem amb el mateix. Això, Xavier, la gent queno ha patit un succés una mica fort, que trasbalsa de veritat, no ho entén. -En Xavier també té els seus hobbies; la pintura i la fotografia. -La fotografia val més que mil paraules, en faig unes 6.000 a l’any, les imprimeixo en paper i en munto àlbums. Hi ha qui té una bibliografia i jo tinc una bibliofotografia. Tinc en retrats la història de Vilassar. Quan em mori que ho entreguin al Museu, perquè aquesta col·lecció és una relíquia que tindrà un valor extraordinari. -Fa pocs dies, ja va entregar més de 3.000 enegatius del seu fons fotogràfic, al Museu. -Hem d’acabar, en Xavier ha d’anar a buscar els néts al cole i ja no pot esperar més. Han quedat moltes coses al tinter, la vida d’una persona activa com ell no es pot reflectir en quatre o cinc pàgines.

-Gràcies Xavier, per la teva sinceritat i el teu bon fer. Que aquesta jubilació la puguis gaudir plena-ment amb la teva família; l’Issa, fills, germans i principalment amb els néts, que en aquesta època són una de les nostres grans lil·lusións.

PAQuItA CERVERA

En xavier pintant, un dels seus hobbies preferits

rEvista nÚmEro 6, 2ª EtapaCasal dE Can rafart

Disseny gràfic i maquetacióPaquita Cervera

secretariCarles Wasserman

CorreccióVicky Llongueras

impressió Ajuntament de Vilassar de Dalt

Col·laboradorsJosé Mª HerreroPompilio PirisCristina Pérez

Cristóbal FernándezJosep Castells

J. Mª RosquillasJavier Lagar MarínVicky Llongueras

Genisa RuízDolors BonetLidia Gomis

Paquita CerveraSalvador Riera

14

Page 15: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

¿SuEñO? ¿REALIDAD?

acabo de despertar. Estoy en mi habitación, sentado en mi butaca con los pies encima de la cama, posición que tengo la costumbre de adoptar cuando como

todas las tardes, me dispongo a iniciar ese sueño reparador que nosotros llamamos siesta y que es una bendición del cielo, bendición que tiene la virtud de estar al alcance de todo el mundo, desde el más humilde, hasta el más poderoso. Y, ¿qué es lo que me ha despertado? De momento no lo sé. Sí que sé, que ha sido un despertar algo brusco, como queriendo indicar que más que una interrupción es un mensaje. Espero un buen rato, para coordinar las ideas un poco revueltas por este inesperado despertar, pero lamentablemente sigo sin comprender la razón del porqué, me he despertado completamente alterado. Me encuentro nervioso y algo excitado; mis pensamientos no van conectados como me ha sucedido en otras ocasiones. Como última solución, pruebo con el ordenador el cual me ha solucionado problemas parecidos, con resultado completamente negativo. He llegado a la conclusión de que hoy no es mi día.

Es curioso cómo me funciona el cerebro, y supongo que a muchas personas les ocurrirá lo mismo que a mí. Hace muy pocos días tuve necesidad perentoria de escribir y por mucho que lo intenté fue imposible conseguirlo; el cerebro no me correspondía y ahora de repente, me encuentro sentado delante del ordenador, colocando en su sitio las letras, las palabras, las frases, cerrando las correspondientes oraciones con una facilidad desconcertante, aunque he de reconocer que no tengo el tema decidido. Entonces, ¿para qué estoy escribiendo? En estos momentos, con sinceridad no lo sé. Creo que lo que estoy haciendo es dar respuesta a un sueño que tuve en su día, y que tengo la impresión que voy a conseguir, pero, siempre el maldito pero. ¿Dónde está el tema para los lectores? Solo se me ocurre pensar en el dicho que tienen los

franceses para estos casos. “El apetito viene comiendo”. Y esto es lo que me está pasando, cuanto más escribo, más ganas tengo de seguir escribiendo,

Mientras lo hago, pienso que lo que estoy haciendo de escribir sin tener pensado el tema para los lectores, es una cosa que no tiene mucho sentido. Porque vamos a ver. ¿A quién le pueden interesar las vicisitudes que estoy pasando para averiguar el significado de un sueño, si es que se le puede llamar como tal? Solo sé que me desperté como sobresaltado y con muchas ganas de contar algo, pero que fuera

lo que fuese no lo conseguí, y que todo lo que he escrito no me sirve como artículo. Me parece que sin saberlo me he metido en una encrucijada y no sé cómo salir airoso de ella. Leo lentamente la cuartilla y no encuentro nada que me parezca pueda interesar a los lectores. Insisto en la lectura, y me parece ver en ella un indicio para que me atreva a considerar esta redacción como un artículo. Sencillamente, este sueño era una llamada, para (por favor, no me pregunten de donde procedía esa llamada porque me he hecho un montón de veces esa pregunta, con resultado negativo), estimular mi ego en la confección del artículo. Espero que este final sea del agrado de los lectores/as. Si es así lo celebraré. En caso contrario lo sentiré de todo corazón.

josé maria HErrEro

15

Page 16: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

des que s’han popularitzats els telèfons mòbils amb infinitat de prestacions to-thom en porta un a sobre com si es tractés

d’un apèndix més del cos. El mòbil ens acompanya durant les vint-i-quatre hores del dia arreu on anem i a la nit, descansa a la tauleta vetllant els nostres somnis per estar prest a despertar-nos per si arriba una notícia intempestiva no fos cas que ens n’ assa-bentéssim l’endemà al matí. Ens hem tornat mòbil depenents.

S’ha convertit del tot normal que la gent parli per mòbil pel carrer mentre camina apressada o via-tja en transport públic. Ara tothom va amb mòbils (o tablets) amb la vista fixa a la pantalla, abstrets a tot el que gira al seu voltant (amb el perill de trepit-jar alguna tifa o quedar encastat en algun arbre). Si abans fèiem els àpats amb el televisor engegat, ara ho fem amb el mòbil damunt la taula sense perdre’l de vista, tan és que sigui a casa nostra, en un restau-rant o com a convidats en casa aliena; en la consul-ta del metge, en el cim d’una muntanya o asseguts a la tassa del wàter, tan se val, ens acompanya allà on anem amb la nostra total complaença. És més, si fa estona que no dóna cap senyal de vida ens apressem a comprovar que no s’hagi quedat sense bateria; ens llancem ràpidament a respondre quan emet qualsevol senyal; esperem impacients que respongui els nostres whatsapps a l’instant com si

en depengués la cosa més transcendent i capturem imatges a tort i a dret que enviem ràpidament als amics i coneguts per comentar la jugada. Admeto que és una eina imprescindible per la manera de viure actual i de vegades em pregunto com s’ho de-vien fer els nostres avantpassats per comunicar-se en un món on la màxima velocitat era anar al galop d’un cavall. El mòbil s’ha convertit en addicció ferma pel nostre intel•lecte, estem permanentment connectats a la resta del món en qualsevol lloc per aquest giny i s’ha de tenir una gran força de voluntat per desprendre’s de la seva influència maquiavèl·lica. Bé, no tothom hi està d’acord amb aquesta visió i se sent molt còmo-de i segur amb aquesta depen-dència.

Un dels inconvenients, a parer meu, d’aquesta popularitat és que ens tornem tafaners involuntaris

Converses tafaneres

“Admeto que és una eina impres-cindible per la ma-nera de viure actual i de vegades em pre-gunto com s’ho de-vien fer els nostres avantpassats per comunicar-se en un món on la màxima velocitat era anar al galop d’un cavall”.

16

Page 17: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

(o no) de les converses que sense cap mena de pu-dor escampen als quatre vents aquells qui parlen en llocs públics sense que els importi gens ni mica que altres persones escoltin la seva locució per ín-tima que pugui ser. A mi em fa sentir incòmoda oir les converses alienes, educada com estic a par-lar baixet en llocs públics per no molestar i vol-dria també que em respectessin aquest dret. Però, m’hauré d’acostumar als nous temps i potser jo també acabaré fent el mateix sense escarafalls, vist que sóc una incompresa, sobretot per part dels jo-ves que em recriminen que no em posi al dia (no sé distingir entre un iPod, un iPad, un iPhone). Ara bé, no em negareu que, per molt que el pudor ja no estigui de moda i tothom ventili els seus draps bruts públicament (vegeu sinó els reality show), és de mal gust sentir dir segons quines coses en veu alta.

Tot això ve a tomb perquè fa uns dies, cami-nant pel carrer, vaig sentir una frase que va pro-nunciar un noi precisament parlant per telèfon: les romaneses –deia al seu invisible interlocutor– por-ten sempre bragues. No us diré com continuava la conversa perquè em vaig aturar a contemplar un aparador per agafar distància i no haver de sentir el que seguia, no fos cas que em veies obligada a ser partícip passiva d’una conversa involuntària.

viCky llonguEras

GRàCIES pER LA

VIDA

Cristóbal fErnándEz

Tots els dies de la vida son pocs per fer-neun homenatge com cal a totes les dones;

la sacrificada dels seus deures,la que fa tot el caliu de la llar,

l’amant, esposa i companya del viatge mésmeravellós per la vida de tota la humanitat.

la lluitadora incansable, la dolça i encisadora,refugi i consol de les tempestes viscudes,la que ens recolza i eixuga les llàgrimes,

fanal de la nostre aurora,i llums del nostre camí...

Patidora i abnegada dels pares,sacrificada per els seus fills.

D’amor caliu i tendresa del seu estimat,el foc i la passió per els dies i les nits.

Tota una joia i un cel, un mon de sacrificisamb alegria i bondat, sense demanar

res a canvi, i amb un somriure angelical...Què més podem demanar a la mare,

La germana i a la dona per compensarun sacrifici tant gran? Si fins i tot la vida

que estem gaudint, elles mateixesens l’han donat amb tot l’amor

i la generositat del seu cor celestial!!!

17

Page 18: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

RECORDANT A LA ROSA MANENT RIERA

rosa Manent Riera filla de Marçal Manent i Filomena Riera, va nèixer el 31 de juliol del 1933.L’any 1955 es va casar amb Octavi Aymerich Pareta, amb qui va compartir la major part de la seva

vida i amb qui va tenir els seus 2 fills, en Ramon i la Mª Teresa. Fills que adorava.Era una persona molt alegre i dinàmica. Es relacionava amb tothom i intentava participar a totes les fes-te del poble, entre elles les més emblemàtiques, que per ella eren la festa de San Antoni Abat i les Festes Majors. Gran seguidora dels gegants, en la que tenia una gran participació.Durant la seva vida, va viatjar, va assistir a espectacles, en resum va gaudir al màxim.Una de les seves etapes en que va tenir una gran complaença va ser quan la van nombrar presidenta del Casal de can Rafart l’any 2002. Va ser un moment important per ella; va implantar el bingo, va dinamit-zar les excursions i va promoure festes com S. Joan i Cap d’any, sempre amb la col·laboració de tota la junta.L’any 2003, va haver de deixar la funció de presidenta del casal, a causa de la malaltia que li va sorgir; el Pàrquinson.Després de 10 anys de lluita, la Rosa el dia 7 de desembre de 2013 va arribar al final del seu camí.

“Cedit per la família”

18

Page 19: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

El passat 28 de fe-brer es compliren

els 62 anys del naixe-ment d’en Valerià Pujol i Bosch.

Va néixer a Premià de Dalt el 1952 i morí en aquesta mateixa lo-calitat el 1992. Es lli-cencià en Filologia Romànica i es dedicà a l’ensenyament secunda-ri. Fou co·laborador de diversos diaris i revistes com Diari de Barcelona, El Món, Última Hora, Avui, El País, El Perió-dico, El Observador i Gra de Fajol La seva incursió en el món literari vingué de la mà del gènere poètic, amb un seguit d’obres que, en general, es caracteritzen pel seu to existencialista: El crit i la paraula (1973), Tricefàl·lia (1975), es-crita conjuntament amb Salvador Solé i Joan Foni, Doble fons (1977), Destinatari d’albes (1980), Li-mito al nord només amb el teu sexe (1981), La tris-ta veu d’Orfeu i El tornaveu de Tàntal (1982), La xarxa del Númida (1986) i Els breus estius (1989).En el nord que va guiar la seva vida hi ha el sin-dicalisme, en defensa dels drets laborals i els de l’escriptor, quan no estaven ni reconeguts.També hi ha el Valerià Pujol professor i mestre, el que transmet el coneixement literari des de les aules, el que provoca la necessitat d’escriure, de trencar les barreres de la repressió i accedir a un coneixement vetat i silenciat durant anys. El que

va ser la seva feina quoti-diana a l’Institut Jaume Almera de Vilassar de Dalt, cal afegir-hi l’activista cultural i literari, creant el Grup de la Font del Car-gol.

En tots els seus camps de batalla en Valerià va ser, abans que tot, un gran se-ductor capaç de convèncer i arrossegar-te cap al nord ideològic que un món mi-llor és possible si un s’ho creu i s’hi encamina.Per tot això i molt més molts d’altres hi podrien afegir que encara queda, en els que el vam conèixer

i seguir, una part del seu mestratge i convicció. Ens ha deixat el seu clam, que encara perviu implícit en el crit i la paraula que dóna títol al seu primer llibre de poemes, publicat al 1973.

--------------------------------------------

Fragments extrets de l’article “El crit i la paraula entre nosaltres”, d’Albert Calls (2012), en el vintè aniversari de la mort d’en Valerià.El retrat li vaig fer jo a la dècada dels 70. En aquells anys coincidíem algunes vegades en un bar musical de Premià de Mar anomenat L’Escana i xerràvem de tot una mica mentre veiem els vídeos musicals. La seva conversa era sempre deliciosa i tots apre-níem molt d’ell.

gEnisa ruiz

EN MEMòRIA DE VALERIà puJOLpremià de Dalt (1952 - 1992)

“El temps és tot un desitg que es trasbalsa de sobte...” V. P.

19

Page 20: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

La mona de pasqua

El proper dia 20 d’abril celebrarem la festivitat de la Pasqua de Resurrecció. A Catalunya hi ha la tradició que aquest dia el padrí regali al seu fillol/a una Mona de Pasqua en la qual sempre hi ha l’ou de xocolata. Antigament, el costum era que es mengés el dilluns, avui dia es menja

indistintament el diumenge o el dilluns. Aquesta tradició es remunta al segle XV, tot i que hom sospi-ta que encara es més antiga. El nombre d’ous que tenia la mona es corresponia amb l’edat del nen fins que arribava als 12 anys. Llavors els ous no eren de xocolata, eren ous durs i la mona es feia a casa. Avui dia ha esdevingut un producte de consum, es compren totes a les pastisseries. Les mones tenen diferents formes, cada pastisser fa autèntiques filigranes arquitectòniques en la seva confecció i no diguem en la ornamentació; s’ha passat dels ous durs als de xocolata, de les figures de sucre, d’ametlles garapinyades... a figures de porcellana, fusta... imitant tota classe d’animals, personatges famosos, jugadors de futbol... N’hi ha de totes mides, algunes poden arribar a mesurar dos metres i mig d’altura i es necessiten molts quilos de xocolata per la seva confecció. Era, i encara és, costum d’anar a menjar la mona amb família; es reuneixen pares, germans, padrins i llurs fillols fent un bon àpat i de postres la mona amb un bon vi bo. Aquest costum també és molt arrelat al País Valencià, en canvi a les Illes Balears ha estat més feble, tot i que ara sembla que agafi volada.

Com la crisi està entossudida a quedar-se entre nosaltres a continuació us donem una recepta per confeccionar a casa vostra una mona de Pasqua, que sempre surt més econòmica.

mona tradicional per un nen de 4 anys

20

CONSERVEM LES TRADICIONS

Page 21: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

PRESSUMPTA OFRENA

RECEPtA DE MONA DE PASQuA (12 racions)

ingrEdiEnts: ElaboraCió: 3 rovells d’ou batem els 3 rovells d’ous, l’ou sencer, els 50 g. de sucre i la 1 ou sencer ratlladura de llimona fins que quedin ben esponjats. 50 g. de sucre a part, batem les clares, incorporant els 80 g. de sucre poc aRatlladura de llimona poc, fins que quedin ben esponjades.80 g. de farina tamisada barregem lleugerament els rovells batuts a les clares seguidament 20 g. de maizena incorporem les farines i l’ametlla en pols tamisades molt 30 g. d’ametlla en pols suaument (en un bol que anirem giravoltant mentre remanem de3 clares d’ou baix cap a dalt).80 g. de sucre dipositem la massa pel pa de pessic dins un motlle d’uns 20 cm. de diàmetre (que haurem encamisat prèviament amb mantega i farina) i el coem al forn, prèviament escalfat, a 180ºC durant 20 minuts.

250 grs dE xoColata pEr CobErturadesfeu la cobertura de xocolata al bany mariaia. Quan la cobertura de xocolata estigui desfe-ta, poseu-hi la mantega i aneu-ho remenant fins que es fongui. I un cop tingueu la cobertura a punt, feu-la servir per cobrir el pa de pessic, que haureu de deixar refredar una estona.

Desitgem que us aprofiti.

l

la rEdaCCió

Page 22: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

pressumta ofrena

Ell era a superfície, estès, completament.Això et va fer confondre. El podries tenir?Se t’oferia a tu o era forma de ser?Se t’oferia, això voldries tu,i que donés l’amor al sexe i penetrésfins el final de donaon apareixes tu.

Cristina pérEz

EVOLUCIÓN

La sucia consciencia de las masasles hace seguir un camino de perdición

sin regreso, exterminando la luz de la verdad,

escribiendo una falsa historiaque es la de los vencedores.

josEp CastElls

La enseñanza primaria sigue viva(recordando a san José de caLasanz)

La enseñanza primaria sigue vivaen España autonómica exigente

al ver su resultado deficienteen Mundo que nos deja a la deriva.

Programas de enseñanza, expectativa,aprobados con duda permanente,

olvidando la “infancia” y al “docente”,motores de la acción ejecutiva

José de Calasanz fué nuestro ejemplopara amar a la infancia desgraciada

en tiempos de difícil solución…Y la escuela fue siempre como un templo

y educación cristiana, afortunada,al ver que su eficacia deslumbró.

- - - - - - -La enseñanza primaria, deseada,

necesita política de unión.

javiEr lagar marín

ESpAI DE pOESIA

22

Page 23: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

PLUJA

M’agraden els dies de pluja,Mirar les gotes d’aigua que pengen dels filats,

quietes, boniques, com llàgrimes...llàgrimes contingudes en la gravetat...

Com són de vegades les nostres,que no cauen, però són allà...

En lo més punyen del cor.Vindrà el moment de caure i ho faran,

quietament sense fer soroll...Però ja sabem que hi eren...

Ja sabem que hi són...

lidia gomis i oliva

TalismánEres mi talismán, como la estrella polar que guia e ilumina mis pasos por el

tortuoso camino de la vida, que me guia hacia tus brazos

como una dulce sensación de cariño.

JOSé Mª ROSQuIllAS

La Dolors Bonet, ens ha fet arribar aquesta poesia que va dedicar a la Mª Teresa Piferrer Sibina. La mort de la Mª Teresa la va trasbalsar molt; per la seva joventut, per el tracte que com a bibliote-cària havia tingut amb ella i per moltes coses més.Va sentir profundament la seva partença. A la Dolors, aquest trànsit li va inspirar la següent poeia que va tenir molt temps guardada, fins que un dia va decidir que sortis a la lllum.

CAMiNS SENSE LLUNA

Espurnes de llum que impregnen la nitel murmuri suau del vent als arbres,

records s’amunteguen en l’espai del tempsunes llàgrimes... que rodolen rostre avall.

Llombardes grises de carrers mullats,el gat que miola pels portals mig amagat,finestres tancades amb porticons opacs,

vides trencades i somnis esmicolats.

Jardins adormits amb espais deserts,la boira s’adorm entremig dels teulats,petjades cansades que no porten enlloc,

el grinyolar d’una porta que es tanca de cop.

Per tot es respira una basarda callada,camineu entre núvols perlejats de tempesta,

romandreu per sempre amb les mans enllaçadesper camins sense lluna i amb tornassols malves.

mirEn nECanE

23

Page 24: CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART - Portada · -mestre jo vull ser escriptor, quan sigui gran vull ser escriptor. El Josep, el mestre, de bon prest va entendre que potser fos més

vilassar de dalt

Ajuntament: 93 753 98 00 Casal piferrer: 93 753 97 97 policia local: 93 753 98 38 Jutjat de Pau: 93 753 16 07

bombers: 93 757 86 86biblioteca: 93 753 09 52museu municipal: 93 750 74 88ràdio vilassar de dalt: 93 753 20 08Centre d’assintència primària: 93 750 88 64Correus: 93 753 04 60parada taxis: 93 753 13 52Can rafart: 93 753 36 06parròquia de sant genís: 93 750 83 04residència, Hospital de s. pere: 93 753 98 50serveis socials municipals: 93 750 90 16

Emergències (mossos d’Esquadra): 112