cas clínic de readaptació a l'exercici físic en futbolistes desprès d'una lesió de...

READAPTACIÓ A L’ACTIVITAT FÍSICA I

A LA COMPETICIÓ ESPORTIVA

CAS CLÍNIC DE READAPTACIÓ A L’EXERCICI FÍSIC EN FUTBOLISTES

DESPRÈS D’UNA LESIÓ DE TENDINOPATIA AQUIL·LEA

COMPONENTS DEL GRUP: TONI GRIMA I JORDI RODRÍGUEZ

CURS ACADÈMIC: 2012/2013

NOM ASSIGNATURA: READAPTACIÓ A L’ESFORÇ

ESTUDI: 4RT CIÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT

TIPUS ASSIGNATURA: OPTATIVA, 2on SEMESTRE

PROFESSOR/A: AZAHARA FORT VANMEERHAEGHE

TONI

Texto escrito a máquina

TONI


TONI


TONI


TONI


TONI


TONI


TONI


CAS CLÍNIC DE READAPTACIÓ A L’EXERCICI FÍSIC DESPRÈS D’UNA LESIÓ DE TENDINOPATIA AQUL·LEA EN FUTBOLISTA

2

Toni Grima Migueles i Jordi Rodríguez Casadevall

ÍNDEX

1. RESUM..................................................................................................................Pàg. 3

2. PARAULES CLAUS..............................................................................................Pàg. 3

3. INTRODUCCIÓ......................................................................................................Pàg. 3

4. OBJECTIUS...........................................................................................................Pàg. 4

5. METODOLOGIA EMPRADA PER A LA RECERCA BIBLIOGRÀFICA...............Pàg. 4

6. MARC TEÒRIC......................................................................................................Pàg. 5

6.1. Estructura i biomecànica del tendó d’Aquil·les...............................................Pàg. 5

6.2. Activitat funcional dels músculs de la part posterior de la cama....................Pàg.5

6.3. Etiologia i aparició de la lesió....................................................................Pàg. 6

6.3.1. Les lesions del tendó d’Aquil·les i el futbol......................................Pàg. 7

6.4. Les lesions del tendó d’Aquil·les................................................................Pàg. 7

6.4.1. Tendinopatia aquil·lea...................................................................Pàg. 8

6.4.1.1. Símptomes i signes................................................................Pàg. 8

6.4.1.2. Diagnòstic..............................................................................Pàg. 8

6.4.1.3. Tractament.............................................................................Pàg. 9

6.4.2. Ruptura parcial del tendó d’Aquil·les...............................................Pàg. 9


6.4.2.2. Diagnòstic.............................................................................Pàg. 10

6.4.2.3. Tractament............................................................................Pàg. 10

6.4.3. Ruptura total del tendó d’Aquil·les..................................................Pàg. 11


6.4.3.2. Diagnòstic..............................................................................Pàg. 12

6.4.3.3. Tractament.............................................................................Pàg.12

6.5. Factors de risc de la patologia escollida.....................................................Pàg. 12

6.6. Procés de rehabilitació de la lesió esportiva escollida (Article d’impacte).......Pàg. 13

6.6.1. Proposta de rehabilitació en fase crònica segons Medina (2012).......Pàg. 13

7. PROPOSTA DE PLANIFICACIÓ DE LA READAPTACIÓ A L’ENTRENAMENT I LA

COMPETICIÓ................................................................................................Pàg. 15

7.1. Proposta de planificació de la lesió.............................................................Pàg. 15

7.2. Mètodes de valoració.................................................................................Pàg. 16

7.3. Mesocicle tipus.........................................................................................Pàg. 17

7.4. Microcicles tipus.......................................................................................Pàg. 17


3


7.4.1. Introductori (Microcicle 1).............................................................Pàg. 17

7.4.2. Càrrega (Microcicle 3)..................................................................Pàg. 17

7.5. 3 sessions tipus......................................................................................Pàg. 18

7.5.1 Sessió 1.........................................................................................Pàg. 18

7.5.2 Sessió 2.........................................................................................Pàg. 20

7.5.3. Sessió 3........................................................................................Pàg. 22

8. PROPOSTA DE PREVENCIÓ DE LA RECIDIVA DE LA LESIÓ...................Pàg. 23

9. CONCLUSIONS I APLICACIÓ PRÀCTICA..................................................Pàg. 24

10. BIBLIOGRAFIA...........................................................................................Pàg. 25

11. ANNEXES...................................................................................................Pàg. 26

11.1. Victorian Institute of Sport Assessment (VISA)........................................Pàg. 26


4


1. RESUM

Dins del món de l’activitat física i l’esport ens trobem amb nombroses lesions que són comunes

durant la pràctica esportiva i és per això que el professional de l’esport ha de conèixer com

ajudar a l’esportista en el procés de la lesió, el tractament i la recuperació mitjançant l’eina que

coneixem i que devem dominar: l’exercici físic. Aquest treball, doncs, intentarà proporcionar els

coneixements necessaris, des d’un punt de vista teòric i pràctic, per assolir la funció de rehabilitar

i posar en funcionament un mecanisme lesionat.

Aquest treball pretén ser una eina de coneixement sobre el tendó d’Aquil·les ja que té per

objectiu informar de quines són les funcions, quina estructura el forma i quines són les lesions

més freqüents que pateix el tendó d’Aquil·les. Amb un diagnòstic, tractament, rehabilitació i

posterior readaptació a l’exercici i pràctica esportiva. Per a realitzar aquest treball i posar en

pràctica la teoria que explicarem a continuació, presentarem un cas clínic d’un futbolista amateur

lesionat del tendó d’Aquil·les i explicarem l’actuació a seguir fins a la total recuperació del

futbolista.

2. PARAULES CLAU

Tendó d’Aquil·les

Tendinopatia aquil·lea

Lesió

Futbol

Readaptació

3. INTRODUCCIÓ

En quan a la lesió que volem presentar, és doble ja que el tendó d’Aquil·les és una estructura

tendinosa que té diferents graus d’importància lesiva. La lesió menys important que pot patir és

una inflamació de l’estructura tendinosa i que se la coneix com tendinopatia. El segon grup de

lesió més greu que pot patir és una ruptura parcial, i el tercer és una ruptura total. En aquest

treball ens centrarem en la tendinopatia.

El subjecte que presentem en aquest projecte és un esportista que practica futbol a un nivell

amateur i juga en un equip que competeix en una lliga a nivell català com podria ser Primera o

Segona Catalana. El nostre subjecte té una edat d’entre 28-32 anys aproximadament i juga de


5


migcampista, posició en la qual creiem que hi ha una freqüència més alta de lesió degut al gran

nombre de quilòmetres que solen córrer per partit, i per tant, on hi ha un ús repetitiu del tendó

d’Aquil·les.

El moment d’aquesta lesió el fixarem en la meitat de la temporada esportiva, quan el jugador ja

porta una càrrega important d’entrenaments i partits.

4. OBJECTIUS

Els objectius que ens vàrem marcar a l’inici i els que creiem que el lector trobarà explicats i

consolidats en una base teòric - pràctica en aquest projecte són:

Familiarització amb el tendó d’Aquil·les. Coneixença de la seva biomecànica, estructura i

mecanisme lesiu.

Què produeix la lesió del tendó d’Aquil·les? Quins factors en causen la tendinitis i la

ruptura parcial?

Quina importància tenen les estructures musculars, articulars, òssies i tendinoses que

envolten el tendó d’Aquil·les per a la prevenció de la lesió.

Posada en pràctica a partir d’un cas clínic i resolució del problema.

5. METODOLOGIA EMPRADA PER A LA RECERCA BIBLIOGRÀFICA

Per a la realització d’aquest treball hem emprat un seguit de passos per tal de donar el màxim

d’eficiència a les nostres hores aplicades i al rendiment extret.

El primer pas que hem realitzat ha estat informar-nos sobre el propi treball, és a dir, crear una

fonamentació teòrica a partir d’autors experts en la lesió i readaptació de la tendinopatia

aquil·lea, per així donar solidesa a la part pràctica posterior. Aquesta recerca bibliogràfica ha

estat basada en buscar articles en cercadors de medicina de l’esport com PubMed o American

Journal of Sports Medicine, on hi ha articles científics contrastats, però també hem anat a

biblioteques i altres punts d’informació on estàvem segurs que trobaríem la informació desitjada i

hem acurat la concreció d’objectius per a la realització del treball.


6


6. MARC TEÒRIC

6.1. Estructura i biomecànica del tendó d’Aquil·les

El tendó d’Aquil·les està considerat el tendó més gruixut i fort del cos a través del qual els

músculs de la zona posterior de la cama exerceixen la seva força durant la fase propulsora de

moltes activitats, com per exemple, al caminar, al córrer o en el moment de realitzar un salt.

La musculatura de la cama, el tendó d’Aquil·les i el calcani (Fig.1) formen un sistema funcional

determinant per a la capacitat de bipedestació, salt i carrera a través de la flexió plantar.

Per mitjà del tendó d’Aquil·les es realitza la transmissió

de la força del múscul del tríceps sural a la palanca del

peu. La major força de contracció es realitza amb una

certa extensió de l’articulació del genoll i és llavors quan

el múscul gastrocnemi efectua una extensió òptima.

Quan el genoll està flexionat, la força del múscul

gastrocnemi disminueix i la flexió plantar s’efectua

principalment per mitjà del soli.

Té una amplada de 6 cm i es fa més estret i rodó en el

punt d’inserció, arribant a una mesura de 3 cm, fins al punt de s’obra i s’expandeix mitjançant les

fibres tendinoses creuades i s’insereix en la tuberositat del calcani. Just abans d’aquest punt

d’inserció es desplaça per sobre d’una bossa sinovial que disminueix les forces de cisallament

que actuen sobre el tendó.

Segons Franke 1980 (p353), per mitjà de l’entrenament es produeix un fenomen d’adaptació en

el tendó d’Aquil·les: una hipertrofia del tendó, un augment de la seva resistència a la tracció per

mitjà d’una optimització de l’estructura i una disminució de l’extensió i una millora de la

capil·laritat tendinosa.

Segons Bahr i Maehlum (2007), Els tendons es componen en un 80 a 90% de col·lagen tipus I, i

tenen una estructura molt similar a la dels lligaments. En els tendons, el col·lagen es disposa en

formacions paral·leles de tropocol·lagen, que a la vegada s’organitzen en estructures de mida

progressivament més grans denominades microfibrilles, subfibril·les, fibril·les i fascicles.

6.2. Activitat funcional dels músculs de la part posterior de la cama

L’acció dels músculs de la part posterior de la cama en conjunt no és una altre que la flexió

plantar del peu en l’articulació del turmell. El múscul gastrocnemi actua de força propulsora i

opera principalment sobre el turmell, però també produeix la flexió del genoll si treballa amb força

Figura 1. Part posterior de la cama amb la connexió

del tendó d’Aquil·les, el calcani i els gastrocnemis.


7


suficient. Per una altre part, el múscul soli actua com un múscul postural. Això es deu a que la

inserció inferior és un punt fix i impedeix que la cama es desplomi cap a davant per culpa del pes

del cos, ja que hi ha una projecció vertical des de el centre de gravetat del cos que cau fins a

l’articulació del genoll.

6.3. Etiologia i aparició de la lesió

El mecanisme lesiu del tendó d’Aquil·les es deu, gairebé sempre, a una sobrecàrrega d’aquesta

part. La tendinopatia aquil·lea és una lesió comú a esportistes majors de 30 anys i pot ocórrer en

caminants, corredors i altres atletes que pateixen un impacte continuat en la planta del peu. Els

músculs del la part posterior de la cama exerceixen la seva força sobre la part posterior del peu

durant la fase propulsora de moltes activitats, per exemple, en el moment de saltar, el cos aterra

en una posició on els peus adopten una flexió plantar mitjançant l’activitat del múscul del tríceps

sural i provoca una tensió que és assumida pel tendó d’Aquil·les, que genera un efecte de rebot.

Altres causes que poden provocar l’aparició de la lesió de tendinopatia pot ser: augmentar la

quantitat o intensitat de l’activitat i que hi hagi més tensió als músculs posteriors de la cama,

repetir constantment una acció o realitzar un moviment sobtat intern o extern del peu. També

trobem com a causes: córrer per superfícies dures i l’ús d’un calçat inapropiat.

En la carrera i en l’acció de salt s’ha calculat que el tendó d’Aquil·les ha de suportar una càrrega

molt elevada i que els valors màxims quan està sotmès a impulsos de força de curta durada són

més elevats en algunes disciplines esportives.

Una altre acció que provoca la lesió ve provocada quan es fa un ¼ de gir i a continuació salt cap

a endavant, durant unes mil·lèsimes de segons el tendó d’Aquil·les ha de suportar una càrrega

de 25 vegades el pes del cos. Per tant, els esports més sotmesos a aquest tipus de càrrega són

els que tenen en el salt l’acció tècnica més freqüent com el vòlei, el futbol, el bàsquet, etc. o

esports que precisen de girs i de tensió constant del genoll i la cama, com l’esquí.

Aquests exemples demostren que el tendó d’Aquil·les està exposat a unes càrregues molt

importants que van més enllà de la resistència que té el propi lligament. També podem observar

que en alguns esports, per mitjà del desenvolupament dels moviments altament dinàmics o bé

per exigències constants d’un sobreesforç de les estructures sotmeses a la càrrega poden

produir signes de molèstia o lesions més greus del tendó d’Aquil·les com la ruptura parcial o

total.

La ruptura complerta del tendó d’Aquil·les és una lesió relativament estranya entre la població

atlètica que porta molts anys realitzant la pràctica esportiva i que poden tenir un desgast

important del tendó. La distància més usual on es provoquen les ruptures és entre 2 a 6 cm del


8


calcani. Aquesta àrea és la mateixa des d’on sol aparèixer la tendinopatia aquil·lea i és probable

que sigui degut a l’escàs reg sanguini.

Trobem que els dos mecanismes més clars de ruptura del tendó d’Aquil·les són la flexió violenta

del peu i un cop directe mentre el múscul està contret. Després d’una ruptura complerta, l’atleta

experimenta un dolor momentani i, sovint, sent el trencament amb claredat. El dolor sol reduir-se

amb rapidesa. Aquesta anomalia sol anar associada amb certa debilitat durant l’impuls. En la

revisió, el terapeuta esportiu pot notar un defecte palpable en el tendó d’Aquil·les allà on s’ha

trencat i un àrea marcada inflamada, que pot estar a certa distància del lloc de la ruptura degut

als efectes de la gravetat. La prova de Thompson sol ser una eina de valoració de la lesió.

6.3.1. Les lesions del tendó d’Aquil·les i el futbol

Repassant el punt anterior i relacionant les accions físiques i tècniques que es realitzen en

l’esport del futbol, podem afirmar que les lesions de tendinopatia aquil·lea en el futbol ve donada

per un sobreesforç físic, sovint per un augment en el treball de resistència. També, podem

observar que la tendinopatia pot ser ocasionada per la repetició constant i excessiva de salts de

remat de cap on el tendó rep tot l’impacta de la caiguda. Els canvis de ritme, siguin esperats o

inesperats, o girs també són causants d’una acumulació de tensió en la part posterior de la

cama.

En quant a la ruptura del tendó d’Aquil·les, observem que els futbolistes que més pateixen

aquest tipus de lesió estan en els darrers anys de la seva carrera, aquest fet pot ser provocat a

que el tendó es va desgastant al llarg dels anys fins que pateix la ruptura. La ruptura per flexió

violenta és, doncs, una de les causes en aquests esportistes. L’altre causa ve donada per

l’impacta o cop directe al tendó quan aquest està en moviment de contracció. En futbolistes,

podríem veure aquesta acció en el xoc entre dos jugadors o quan un defensor intenta treure-li la

pilota a un altre i impacta la seva cama a la part posterior de la cama de l’altre o realitza una

trepitjada que impedeix l’acció de contracció - estirament del tendó.

6.4. Les lesions del tendó d’Aquil·les

Segons Bahr i Maehlum (2007), les lesions de tendons tant poden ser de tipus agut com per ús

excessiu. Les lesions tendinoses s’han caracteritzat tradicionalment com inflamatòries, però la

patogènia real de les lesions per ús excessiu encara es desconeix. La càrrega del tendó no

produeix normalment una modificació de longitud major del 4% (es manté dins l’àrea fisiològica

elàstica), però alguns esports requereixen una càrrega repetitiva major (amb una modificació de

longitud del 4 al 8%) que pot ocasionar la ruptura de les fibril·les de col·lagen.


9


6.4.1. Tendinopatia aquil·lea

Segons Bahr i Maehlum (2007), els tendons són el teixit més susceptible de patir lesions per ús

excessiu. S’utilitzen diferents termes per descriure aquest tipus d’afeccions: tendinitis (inflamació

del tendó), tenosinovitis (inflamació de la baina tendinosa), tenoperiostitis (inflamació de les

insercions tendinoses), periostitis (inflamació del periosti) i bursitis/hemobursitis (inflamació de la

bursa, amb provable hemorràgia associada). Cal incidir en que tots aquests noms acaben en

“itis”, que significa inflamació com a denominador comú.

La tendinitis (Fig.2) és el microtraumatisme

repetitiu que supera la capacitat intrínseca d’auto

reparació del tendó i produeix inflamació. També

és possible que el microtraumatisme acumulatiu

afecti els ponts transversals de col·lagen o

elements microvasculars del tendó (Bahr i

Maehlum, 2007). La tendinitis s’entén també per

esquinç o distensió del tendó, i n’hi ha de tres

tipus: agut (menys de 2 setmanes), subagut (de 4

a 6 setmanes) i crònic (més de 6 setmanes).

Per a Bahr i Baehlum (2007), en general i a diferència de les lesions agudes, les lesions per ús

excessiu no tenen un traumatisme desencadenant ben definit. Per tant, aquest tipus de lesions

són el resultat d’una càrrega excessiva durant cert temps.

6.4.1.1. Signes i símptomes

El principal símptoma és dolor i rigidesa que es desenvolupa gradualment just a sobre de l’os del

taló. Al principi, pot ser que només se senti dolor després de descansar, com quan ens aixequem

pel dematí. Per començar, el dolor pot reduir-se amb exercici.

Amb el temps, a mesura que empitjora el problema, pot ser que se senti dolor després de fer

exercici i, per últim, durant l’exercici. El tendó que passa per sobre del taló pot veure’s lleument

inflamat i sentir-se rígid.

6.4.1.2. Diagnòstic

Aquesta lesió pot ser fàcil de detectar ja que és possible que observem diferències de mida entre

els dos tendons d’Aquil·les. Tot i això, el diagnòstic es pot realitzar a partir d’ultrasons, que

utilitza ones sonores d’alta freqüència que produeixen una imatge del tendó d’Aquil·les i serveix

per a detectar possibles canvis en el teixit tendinós. També podem rebre el diagnòstic a partir

d’una ressonància magnètica, la qual ens indica si hi ha una ruptura en el tendó o si hi ha líquid.

Figura 2. Inflamació del tendó d’aquil·les i diferència entre les

dues cames.


10


6.4.1.3. Tractament

El tractament s’ha de basar en la determinació dels factors que van contribuir a la lesió, i es

poden dividir factors de risc extern i intern:

Factors de risc extern (extrínsecs): poden ser l’entrenament inapropiat, el clima fred i una

superfície lliscant o dura. Es tracta bàsicament d’investigar durant quan, la freqüència,

amb quina intensitat i durant quant temps s’ha estat entrenant, i variar el patró de

càrrega de l’entrenament. També és possible que s’hagi de canviar el calçat esportiu

com són les botes de futbol, o l’implement com les raquetes i/o la tensió de les cordes,

els esquís o la bicicleta.

Factors de risc intern (intrínsecs): segons Bahr i Maehlum (2007) aquests factors són

l’edat, la força muscular disminuïda, el sobrepès, l’escassa mobilitat i els músculs

escurçats i rígids, l’alineació de l’extremitat inferior en forma de varo o valgo, etc.

Alguns d’aquests són impossibles de corregir però d’altres si que es pot, tot i així, els

factors interns no solen produir lesions però poden augmentar el risc de tenir-les.

Per altra banda, Papa (2012) també creu que els factors de risc interns poden ser una

dorsiflexió anormal del turmell, una disminució de la resistència a la flexió plantar de

turmell, l’augment de la pronació del peu, l’augment de l’edat, els factors genètics i

malalties com l’obesitat, la hipertensió, la hipercolesterolèmia o la diabetis.

Per acabar, segons Bahr i Maehlum (2007) hi ha esportistes que necessiten una

rehabilitació addicional com contrarestar la inactivitat, realitzar un tractament

antiinflamatori i rehabilitació.

6.4.2. Ruptura parcial del tendó d’Aquil·les

Les ruptures tendinoses agudes es produeixen quan la força aplicada excedeix la tolerància del

tendó. Aquestes ruptures es produeixen generalment en el context d’una generació de força de

tipus excèntric, com el cas del tendó d’Aquil·les durant l’arrencada d’una carrera d’acceleració.

Les ruptures tendinoses poden ser parcials o totals i generalment tenen lloc a la part central del

tendó, però també és possible observar-les a la unió osteotendinosa o com fractures per avulsió.

Les lesions tendinoses agudes són més freqüents en els esportistes de 30 a 50 anys d’edat que

participen en esports explosius. Les ruptures tendinoses poden tenir lloc sense símptomes ni

senyals prèvies, per culpa de canvis degeneratius en la seva estructura.

En moltes ruptures de tendó, abans s’hi apreciaven canvis en forma de degeneració

intratendinosa (Fig.3) com el procés d’envelliment natural, microtraumatismes, pèrdua de

col·lagen, desorganització de les fibres, disminució del recompte cel·lular, involució vascular, i a


11


vegades necrosis local amb o sense calcificació. Tots aquests canvis són denominats com a

tendinosi.

Segons Bahr i Maehlum (2007), les ruptures parcials del tendó d’Aquil·les es produeixen amb

major freqüència en aquells que practiquen esports que ocasionen ruptures totals, lesions que

afecten totes les edats.

La sobrecàrrega excèntrica aguda

que excedeix la capacitat de càrrega

del tendó generalment produeix una

ruptura parcial i no total (Bahr i

Maehlum, 2007).


La ruptura parcial normalment produeix dolor. La càrrega sobre l’extremitat afectada causa dolor,

que comença a l’àrea de la ròtula i es manté un temps després que hagi acabat la càrrega. Més

endavant, l’esportista presenta dolor i rigidesa corresponent al tendó d’Aquil·les lesionat des de

l’inici de cada sessió d’entrenament. El dolor pot disminuir poc després de l’escalfament. Més

endavant, la rigidesa a primera hora del matí i el dolor local en el tendó constitueixen signes

característiques de la ruptura parcial.


En la fase aguda, es troba un punt de dolor al tendó durant l’exploració física. Més endavant es

produeix un edema, i la palpació del recorregut del tendó amb un dit a cada costat permet la

detecció fàcil de les àrees doloroses. Els trastorns crònics tendeixen a produir certa atròfia de la

musculatura de la cama lesionada. L’ecografia i la ressonància magnètica (RM) desvelen la mida

i la localització de la ruptura parcial.

6.4.2.3. Tractament

La reducció de la càrrega és molt important quan el pacient presenta símptomes. El repòs és

necessari per la curació del tendó i per evitar una afecció dolorosa crònica.

Quan els símptomes s’ignoren i la ruptura parcial es converteix en un quadre crònic, el pacient

pot necessitar cirurgia per l’extracció del teixit de granulació i la separació de la baina del tendó

adherit a l’àrea de ka ruptura. En el postoperatori, l’individu ha de limitar el recolzament del pes a

Figura 3. Procés de degeneració del tendó d’Aquil·les


12


l’extremitat lesionada per mitjà de crosses de 4 a 6 setmanes, tot i que ha de començar

l’entrenament de la mobilitat del turmell des del moment que el dolor permeti estimular la

revascularització i el procés de curació del tendó.

El pronòstic de recuperació d’aquesta lesió generalment és bo, quan l’esportista es pren

seriosament la patologia i redueix la càrrega adequadament. El pacient amb irritació crònica que

requereix cirurgia pot mantenir-se allunyat de l’activitat esportiva de 4 a 6 setmanes com a

mínim.

6.4.3. Ruptura total del tendó d’Aquil·les

Segons Bahr i Maehlum (2007), el tendó

d’Aquil·les és el tendó més gruixut i més fort del

cos humà. Aquest té un paper molt important en

la majoria dels esports i és particularment

vulnerable a la sobrecàrrega de la carrera i el salt

reiterat.

Els esportistes que pateixen ruptures d’aquest

tendó (Fig.4) són els que participen en esports

amb pilota que requereixen canvis ràpids de

direcció i salts ràpids i reactius com el tennis,

squash, bàdminton i futbol, així com els corredors

i saltadors de pista i camp. Aquests esportistes

solen tenir 40 anys d’edat de mitjana, normalment es lesionen quan tornen a l’activitat esportiva

un temps després d’haver-la abandonat i es lesionen per culpa dels canvis degeneratius que

pateix el tendó (Bahr i Maehlum, 2007).

En la majoria dels casos, la lesió té lloc quan hi ha una forta activació de la musculatura posterior

de la cama amb una sobrecàrrega excèntrica del tendó, ex: impulsar fort el peu que aguanta el

pes corporal mentre el genoll està estès com en una carrera en pujada, o per extensió dorsal,

sobtada i esperada del turmell amb contracció reflexa de la musculatura del tríceps sural com

quan es cau en un forat (Bahr i Maehlum, 2007).

Segons Romero i Tous (2011), la majoria de lesions tendinoses, com la ruptura del tendó

d’Aquil·les, són causades per una càrrega de tracció. Aquesta es produeix quan hi ha una tensió

provocada per dues forces que actuen en la mateixa direcció i en sentits oposats, fet que sol

provocar un augment de la longitud del teixit i un estrenyiment del mateix.

Figura 4. Mostra del cicle d’escurçament-estirament i de la

ruptura del tendó.


13



L’esportista experimenta dolor agut i intens corresponent al tendó d’Aquil·les on a vegades es pot

sentir un espetec. D’aquesta manera, en esports de contacte com futbol o bàsquet l’atleta sovint

gira sobre ell mateix per veure “qui li ha tirat una cossa”. No pot caminar de puntetes, ni pot fer-

ho amb una marxa normal.


En l’exploració física, el pacient presentarà una reducció important de la força de flexió plantar

del turmell del costat compromès. Quan es palpa el tendó amb un dit de la mà als dos costats es

pot seguir el seu recorregut des del calcani fins que “desapareix” a l’àrea de la ruptura i després

fins on retorna, entre dos i tres centímetres prop de la lesió. Quan el diagnòstic és dubtós,

l’ecografia i la ressonància magnètica permeten avaluar la zona lesionada al detall.

6.4.3.3. Tractament

És molt important reparar quirúrgicament el tendó trencat en breu. En el postoperatori, el turmell

ha de ser immobilitzat durant almenys dues setmanes.

Segons Bahr i Baehlum (2007), les lesions agudes dels músculs, lligaments, tendons i ossos es

caracteritzen perquè sagnen just després de la lesió i hi sol sortir un hematoma, com és el cas de

la ruptura total del tendó d’Aquil·les on l’anomalia s’emplena de sang i edema, i la pell sobre

l’àrea lesionada presenta equimosi.

L’objectiu del tractament general immediat és limitar el sagnat intern el més aviat possible i evitar

el dolor o alleujar-lo, per tal de millorar les condicions per un tractament posterior i per la curació

de la lesió. Perquè això sigui possible cal utilitzar el tractament PRICE, acrònim de Protection

(protecció), Rest (repòs), Ice (gel), Compression (compressió) i Elevation (elevació de la part del

cos lesionada) just després del moment lesiu i fins almenys dos dies després de la lesió.

6.5. Factors de risc de la tendinopatia aquil·lea

Segons Papa (2012), la majoria de les persones afectades per trastorns en els tendons

d’Aquil·les és localitza entre els 30 als 50 anys i hi ha dades que suggereixen que els homes es

veuen més afectats que les dones. Diferents estudis demostren que entre el 30 i el 50% del total

de les lesions esportives es produeixen per sobrecàrrega, de les quals les alteracions del tendó

d’Aquil·les són considerades de les més comunes (Jarvinen, 1992 i Silbernagel et al 2007, citat a

Medina 2012). Segons Medina (2012), els factors de risc es poden classificar en:

Factors intrínsecs

o Malalineacions:


14


Hiperpronació del peu.

Peu pla.

Genoll varo o valgo.

o Desequilibris i/o debilitat muscular.

o Inextensibilitat de parts toves.

o Laxitud articular.

o Sobrepès.

o Aportació sanguínia: isquèmia o hipòxia.

Factors extrínsecs

o Errors de l’entrenament: excés de temps d’entrenament, mala recuperació, tècnica

deficient, fatiga, etc.

o Càrrega de treball excessiva: moltes repeticions, molts exercicis similars, etc.

o Equipament inadequat: calçat i superfícies de joc.

Kongsgaard et al (2005), creu que un altre factor de risc és la falta d’irrigació sanguínia, ja que el

tendó d’Aquil·les és el teixit tendinós més distal del cos, així com el més llarg i potent. A part,

s’ha demostrat que totes les ruptures del tendó (incloses les del tendó d’Aquil·les) mostraven

alteracions indicatives de degeneració. Segons els mateixos autors, tenir un bon nivell de força al

tríceps sural és positiu per evitar la ruptura del TA.

6.6. Procés de rehabilitació de la lesió esportiva escollida

Romero i Tous (2011) creuen que per a recuperar el teixit articular és molt important treballar

l’extensibilitat, la força i l’elasticitat per poder resistir les càrregues de tracció lesives.

Per a realitzar aquest estudi i procés de rehabilitació de la tendinopatia aquil·lea hem emprat

l’article de Medina (2012) Guia de la pràctica clínica de les tendinopaties: diagnòstic, tractament i

prevenció.

6.6.1. Proposta de rehabilitació en fase crònica segons Medina (2012)

Abans d’iniciar la pauta d’exercicis excèntrics, Medina (2012) aconsella un treball de

condicionament de l’estructura tendinosa:

Bicicleta o treball sense impacte per escalfament del tendó.

Teràpia manual:

o Mobilització de les articulacions del turmell i del peu.

o Treball transversal i d’extensibilitat de les fibres de col·lagen.

o Massoteràpia d’activació del tríceps sural.


15


o Estiraments en tensió activa de la cadena posterior dels membres inferiors.

Pauta d’exercicis excèntrics:

En exercici número 1 (fig.4), realitzarem un exercici excèntric d’Aquil·les: el peu en posició

horitzontal en el pla de l’esglaó i el genoll flexionat un màx. de 50º a 10º, realitzar la fase de

baixada molt a poc a poc en uns 10 a 15s i mantenir uns 3-4s a baix. Després pujar només fins a

l’horitzontal amb el genoll en la mateixa flexió i sense passar la línia de l’esglaó.

En exercici número 2 es realitzarà una variant de l’exercici núm.1 on s’inclou la vibració

mecànica a 35Hz en plataforma vibratòria.

En exercici número 3 es realitzarà el mateix exercici que el número 2 amb la inclusió

d’electroestimulació en el tríceps sural. Aquests dos últims exercicis es duran a terme d’acord

amb l’evolució clínica.

En fases avançades del protocol de tractament de tendinopaties cròniques abans de la

incorporació als entrenaments es poden realitzar els següents exercicis segons l’evolució i la

tolerància del jugador (fig.5-7).

En exercici número 4 realitzarem una reverència bipodal: dempeus amb els talons al terra, es

realitza una flexió simultània de malucs, genoll i flexió dorsal del turmell sense aixecar el taló fins

on es pugui (sense dolor o dolor tolerable). Es manté aquesta posició final durant 3-4 segons per

tornar després a la posició de partida.

En exercici número 5, realitzarem una reverència unipodal: ídem a l’exercici núm.5, però amb

recolzament unipodal.

En exercici número 6, realitzarem un pas enrere: partint de davant d’un esglaó, es farà un pas

enrere amb la cama afectada, de manera que es recolzi primer la punta del peu per anar passant

el pes del cos de forma progressiva sobre la resta del peu a mesura que el cos s’aixequi cap a

l’esglaó. Simultàniament el peu que queda avançat ajudarà lleugerament en la fase d’ascens del

cos fins que quedi per sobre de l’esglaó recolzat de nou sobre les dues cames.

En exercici número 7, realitzarem el mateix exercici que el núm.6 però amb vibració mecànica a

35Hz.

Per altre banda, l’autor indica d’idoneïtat de realitzar treball fisioterapèutic amb electroteràpia,

ones de xoc i crioteràpia.

L’autor adjunta un qüestionari del Victorian Institute of Sport Assessment (VISA) per valorar la

gravetat de les tendinopaties aquil·lees (annex.1).


16


Segons Medina (2012) els jugadors cal que compleixin determinats requisits per poder ser

donats d’alta d’una lesió tendinosa i poder tornar a competir amb normalitat i evitar possibles

recaigudes. Un dels criteris serà en relació amb l’escala VISA:

o No podran tornar al treball de camp els que estiguin per sota d’una puntuació de 60.

o Per incorporar-se al grup hauran de tenir una puntuació per sobre de 80.

o Haurà d’haver millorat, almenys en 30 punts, des de la primera vegada que va

passar el qüestionari, sempre que es sobrepassin els 70 punts.

Per altre banda també caldrà complir els següents requisits:

o Nivells de força i de volum muscular adequats.

o Desaparició de la neovascularització al voltant del tendó.

o Haver fet almenys 5 entrenaments complets amb el grup.

7. PROPOSTA DE PLANIFICACIÓ DE LA READAPTACIÓ A L’ENTRENAMENT I LA

COMPETICIÓ

7.1. PROPOSTA DE PLANIFICACIÓ DE LA LESIÓ

Com hem plantejat anteriorment, el subjecte en el qual desenvoluparem les diferents tasques de

planificació de la readaptació a l’entrenament i la competició és un futbolista que té entre 28 i 32

anys, competeix a un nivell amateur i juga de centrecampista. Aquest jugador entrena 3 cops per

setmana a part del partit del cap de setmana. El moment d’aquesta lesió el fixarem a la meitat de

la temporada esportiva, el dia 15 de gener, ja que és el moment en el qual el jugador porta una

sobrecàrrega d’entrenaments i de partits important. A continuació, podem observar els temps de

recuperació de la lesió (fig.5), els quals estan dividits en una fase de 6 setmanes de rehabilitació

terapèutica (les dues últimes setmanes de gener i tot el mes de febrer), una segona fase de 4

setmanes de readaptació a l’entrenament i a la competició de forma progressiva amb una

evolució de treball de gimnàs a treball de camp de futbol (mes de març) i, finalment, una fase de

prevenció durant les següents 12 setmanes (Medina, 2012).

Figura 5. Temps de durada dels diferents períodes de recuperació de la tendinopatia aquílea.


17


7.2. MÈTODES DE VALORACIÓ

Per valorar el dany causat en la lesió de tendinopatia aquil·lea emprarem el qüestionari del

Victorian Institute of Sport Assessment (VISA), el qual realitza una classificació clínica de la lesió

basada en la severitat, la capacitat funcional i la capacitat esportiva.

El qüestionari VISA per a tendinopaties aquil·lees (annex 1) consta de 8 ítems amb un rang de

valoració de 0 a 100. El nivell més satisfactori correspon a una puntuació de 100 i la proximitat a

0 ens indica que ens estem apropant a un estat pitjor o menys satisfactori del tendó.

Un altre mètode de valoració de l’activitat funcional és l’adaptació al mètode dissenyat per

Blazina et al. (1973) amb el tendó rotulià: En el nivell 1 de dolor apareix després de l’activitat

esportiva i no influeix en el rendiment de l’esportista; en el nivell 2 el pacient presenta dolor a

l’inici de l’activitat esportiva però amb l’escalfament desapareix i tampoc afecta de forma

significativa al rendiment esportiu; en el nivell 3, el dolor està present durant i després de

l’activitat esportiva provocant inclús que l’esportista es vegi obligat a deixar aquesta activitat.

Segons Medina (2012), tant la classificació clínica de Blazina et al. (1973) com l’escala VISA-A

estan validades per la comunitat científica.

7.3. MESOCICLE TIPUS

El procés de recuperació que utilitzarem en aquest futbolista lesionat de tendinopatia aquil·lea

serà mitjançant un mesocicle adaptat (fig.6) a les seves condicions físiques. Cal dir que el

futbolista ve d’un període de 6 setmanes de fase de rehabilitació i que durant aquest període no

ha estat entrenant, per tant, el seu nivell de condició física general ha disminuït

considerablement. El futbolista inicia al mes de març la readaptació als entrenaments amb

l’objectiu de la cerca d’adaptacions de la part lesionada, per tant, guiarem els diferents aspectes

físics de les pròximes quatre setmanes a treballar la readaptació de la part lesionada.

1er microcicle: entrenament al gimnàs. Treball de propiocepció, flexibilitat, elasticitat i

resistència aeròbica.

2on microcicle: entrenament al gimnàs. Treball de flexibilitat, resistència aeròbica i

força.

3er microcicle: entrenament individual al camp de futbol (amb i sense pilota): Treball

de propiocepció, resistència anaeròbica, velocitat i força explosiva.

4rt microcicle: Inici del treball en grup al camp de futbol i de forma parcial i progressius

compaginats amb exercicis individuals de situació real de joc (tàctica) amb aspectes

físics i tècnics, i propiocepció.


18


7.4. MICROCICLES TIPUS

A l’apartat anterior hem explicat el conjunt de microcicles que formen el mesocicle de

readaptació a l’esforç després de patir una tendinopatia aquil·lea. A continuació detallarem el

funcionament del treball de dos dels quatre microcicles de la fase de readaptació:

7.4.1. Introductori (Microcicle 1)

Aquest microcicle introductori està situat a la primera setmana del mes de març, just després de

les 6 setmanes de rehabilitació fisioterapèutica compreses entre el mes de gener i febrer. Per

planificar aquest tipus de microcicle hem tingut en compte que l’esportista porta un mes i mig

sense entrenar i la majoria de les seves capacitats condicionals han disminuït considerablement,

per tant, les tres sessions setmanals d’aquesta fase s’iniciaran a un volum baix (50%) i a una

intensitat molt suau (50%).

L’objectiu principal d’aquest microcicle és treballar la propiocepció, la flexibilitat i l’elasticitat del

tendó d’Aquil·les lesionat, així com la resistència aeròbica del futbolista amb exercicis sense

impacte i sempre dins el gimnàs.

7.4.2. Càrrega (Microcicle 3)

El tercer microcicle de la readaptació que en aquest cas és de tipus càrrega, està situat a la

segona quinzena del mes de març. Per planificar aquest tipus de microcicle hem tingut en

compte que el futbolista lesionat ja porta dues setmanes de readaptació on ha treballat la

propiocepció, la flexibilitat i l’elasticitat del tendó d’Aquil·les, així com la resistència aeròbica i la

força, tot sense sortir del gimnàs.

En aquest microcicle s’inicia el treball individual amb el readaptador al camp de futbol (amb i

sense pilota) per continuar treballar la propiocepció, iniciar-se en la resistència anaeròbica, la

velocitat i la força explosiva a un volum del 70% i a una intensitat del 70%.


19


7.5. 3 SESSIONS TIPUS

En aquest apartat hi desenvoluparem tres sessions incloses dins el mesocicle de readaptació a

la competició. Les primera i la segona sessió estan incloses dins el microcicle 1 introductori que

es desenvolupa a l’interior del gimnàs, i la tercera sessió està inclosa dins el microcicle 3 de

càrrega, que ja es porta a terme al camp de futbol exterior. A continuació s’hi troben les tres

sessions detallades:

7.5.1. Sessió 1

Jugador: Ferran Solé Vila Espai: gimnàs Nº sessió: 2

Tipus de lesió: tendinopatia aquília

Durada: 60’ Mesocicle: 2 readaptació

Material: fitball, plat intestable

i 3 pilotes malabars o tennis

Microcicle: 1 introductori

Objectius: millorar la propiocepció, flexibilitat i elasticitat del tendó d’Aquil·les, i la resistència aeròbica de l’esportista lesionat.

Escalfament (20’) Representació gràfica

10’ Bicicleta estàtica al 60%. Resistència aeròbica. - 3’ Mobilitat articular: flexibilitat.

o Flexió dorsal i plantar del turmell amb consciència de la sensibilitat de la musculatura de la part posterior de la cama.

o Rotació interna i externa del turmell. - 7’ Estiraments passius: 1 rep. x 20” cada múscul.

Flexibilitat. o Gastrocnemis (1ª imatge representació gràfica). o Solis (2ª imatge representació gràfica). o Tibial anterior o Peroné lateral o Tibial posterior o Flexor llarg dels dits o Flexor llarg del primer dit

Part principal (30’)

- 5’ En posició decúbit supí, realitzar translacions frontals

amb els dos peus sobre la fitball, passant per taló, planta i punta, i fent-la rodar amunt i avall per una paret. Flexibilitat.

- 5’ En posició monopodal, realitzar translacions frontals del peu per sobre la fitball, passant per taló, planta i punta. Realitzar-ho amb suavitat. 1 sèrie de 3 repeticions de 1’,


20


amb 30” de descans entre repeticions. Flexibilitat.

- 20’ Recolzament unipodal al plat inestable: propiocepció i elasticitat.

o Recolzament unipodal simple: 1 sèrie de 2 repeticions de 1’.

o Recolzament unipodal escapçar i tornar pilotes amb passada picada i sense del readaptador: 2 sèries de 1’.

o Recolzament unipodal malabars (progressió de dues a tres pilotes): 4 sèries de 30”.

o Recolzament unipodal amb pertorbacions suaus del readaptador (davant, darrera, dreta i esquerra): 2 sèries de 30”.

* Descans entre repeticions: 30”.Descans entre sèries: 2’.

Tornada a la calma (7’) Representació gràfica

- 7’ Estiraments passius (ídem escalfament): 1 rep. x 20” cada múscul. Flexibilitat. o Gastrocnemis o Solis o Tibial anterior (imatge representació gràfica). o Peroné lateral o Tibial posterior o Flexor llarg dels dits o Flexor llarg del primer dit

Observacions Al ser la segona sessió de readaptació a l’entrenament, el futbolista ha de treballar a una intensitat baixa. El volum de treball també és baix ja que estem en un mirocicle introductori.


21


7.5.2. Sessió 2

Jugador: Ferran Solé Vila Espai: gimnàs Nº sessió: 3 Tipus de lesió: tendinopatia aquília


Material: no és necessari Microcicle: 1 introductori

Objectius: millorar la flexibilitat del tendó d’Aquil·les, la resistència aeròbica i la força de l’esportista lesionat.


10’ Bicicleta estàtica al 60%. Resistència aeròbica. - 3’ Mobilitat articular: flexibilitat.



Flexibilitat. o Gastrocnemis (1ª imatge representació gràfica). o Solis (2ª imatge representació gràfica). o Tibial anterior o Peroné lateral o Tibial posterior o Flexor llarg dels dits o Flexor llarg del primer dit

Part principal (30’) Representació gràfica

- 10’ Treball de força de gastrocnemis: iniciar amb bipedestació amb extensió total de genolls, seguir amb una flexió plantar bipodal i finalitzar amb una flexió plantar unipodal (extremitat afectada). Ritme lent. 4 sèries de 5 repeticions. Temps de descans entre sèries 1’. No hi ha temps de descans entre repeticions. - 10’ Treball de força de solis: iniciar amb una bipedestació amb flexió de genolls d’entre 45 i 90º, seguir amb una flexió plantar bipodal i finalitzar amb una flexió plantar unipodal (extremitat afectada). Ritme lent. 4 sèries de 5 repeticions. Temps de descans entre sèries 1’. No hi ha temps de descans entre repeticions.


22


- 5’ Treball de força de gastrocnemis: en un esgraó, iniciar amb posició monopodal amb extensió total de genolls (extremitat lesionada) en flexió dorsal dels turmells, passar a la mateixa posició però bipodal i finalment, realitzar una flexió plantar acabant de puntetes. Baixada lenta en excèntric. 3 sèries de 8 repeticions, 1’ de descans entre sèries. - 5’ Treball de força de solis: ídem exercici anterior però amb flexió de genolls.

Tornada a la calma (7’) Representació gràfica - 7’ Estiraments passius (ídem escalfament): 1 rep. x 20”

cada múscul. Flexibilitat. o Gastrocnemis o Solis o Tibial anterior (imatge representació gràfica). o Peroné lateral o Tibial posterior o Flexor llarg dels dits o Flexor llarg del primer dit

Observacions Al ser la tercera sessió de readaptació a l’entrenament, el volum i intensitat augmentaran respecte les dues anteriors, però el treball continua sent lleuger.


23


7.5.3. Sessió 3

Jugador: Ferran Solé Vila Espai: camp de futbol Nº sessió: 8 Tipus de lesió: tendinopatia aquília


Material: pilota de futbol i plat inestable

Microcicle: 3 càrrega

Objectius: millorar la flexibilitat i la propiocepció del tendó d’Aquil·les, la resistència aeròbica, anaeròbica, velocitat i força explosiva de l’esportista. Millorar la passada curta i mitja,


- 10’ Cursa contínua al voltant del camp de futbol 11. Resistència aeròbica. - 3’ Mobilitat articular: flexibilitat.



Flexibilitat. o Gastrocnemis (1ª imatge representació gràfica). o Solis (2ª imatge representació gràfica). o Tibial anterior. o Isquiotibials. o Quàdriceps. o Adductors/abductors. o Glutis.

Part principal (35’) Representació gràfica

- 5’ Treball de propiocepció: el readaptador llença la pilota amb les mans a l’alçada del genoll del futbolista, i aquest l’ha de tornar de volea a les seves mans utilitzant l’interior i l’empenya del peu. Realitzar el treball amb les dues extremitats. 3 repeticions de 30” amb descans de 30”. - 5’ Treball de propiocepció: ídem exercici anterior però ara sobre el plat inestable. - 5’ Passades amb la pilota diferents distàncies amb el readaptador utilitzant els dos peus i diferents superfícies de contacte. Velocitat.

o Passades a 5m a 2 tocs. Progressió: 1 toc. 2’. o Passades a 10m a 2 tocs. Progressió: 1 toc. 2’. o Passades a 12 - 15m en diferents direccions:

desplaçar-se en velocitat on va la pilota + control orientat + passada. 2 repeticions de 1’ amb descans de 30”.


24


- 10’ Conducció simple arribant al 1r con i tornar, 2n con i tornar, i 3r con i tornar. 3 sèries de 1 repetició, 2’ de descans entre sèries. Resistència anaeròbica.

- 10’ Partit de posició bipodal, realitzar 5 repeticions de flexió plantar (sense peses) + tornar 2 passades al readaptador (interior peu dret i esquerra) + sortida explosiva 5m. Total 4 sèries: 2 sèries de treball de gastrocnemis (extensió genolls) i 2 sèries de treball de solis (flexió genolls), 2’ de descans entre sèries. Força explosiva.

Tornada a la calma (7’) Representació gràfica - 7’ Estiraments passius (ídem escalfament): 1 rep. x 20”

cada múscul. Flexibilitat. o Gastrocnemis. o Solis. o Tibial anterior (imatge representació gràfica). o Isquiotibials. o Quàdriceps. o Adductors/abductors. o Glutis.

Observacions Al ser la vuitena sessió de readaptació a l’entrenament, el volum i la intensitat de treball augmenta respecte les anteriors al trobar-nos en un microcicle de càrrega.

8. PROPOSTA DE PREVENCIÓ DE LA RECIDIVA DE LA LESIÓ

El nostre jugador està reincorporat i entrena amb total normalitat després que se li hagi

diagnosticat una tendinopatia aquil·lea a mitjans del mes de gener. Durant 12 setmanes haurà de

seguir i mantenir un treball preventiu per tal d’evitar recaigudes de la lesió en sessions de tres

cops per setmana i amb les següents característiques (Medina, 2012):

Els principals exercicis que realitzarem en aquesta fase de manteniment seran els

exercicis número 1, 2 i 3 descrits anteriorment a l’apartat de proposta de rehabilitació en

fase crònica de Medina (2012).

Es faran almenys 3 cops per setmana abans dels entrenaments i després de fer un

escalfament específic per als exercicis esmentats.

Al final de les sessions es farà una descàrrega manual i un treball d’extensibilitat del

tendó d’Aquil·les, almenys dos cops per setmana (treball fisioterapèutic).


25


En els casos en què un jugador amb molèsties segueixi el mateix règim d’entrenaments que

els seus companys haurà de dur a terme unes mesures profilàctiques (Medina, 2012):

Bicicleta o treball sense impacte per escalfament del tendó, sempre abans de les

sessions.

Treball transversal i d’extensibilitat del tendó, abans de la sessió, de forma

obligatòria i diàriament.

Massoteràpia pre activació del tríceps sural.

Treball excèntric manual 3-4 x 15 repeticions, alternant la velocitat d’execució.

Estiraments en tensió activa abans dels entrenaments.

Exercicis excèntrics combinant 2 tipus dels exercicis explicats: el núm. 1 amb el

núm. 4, el núm. 2 amb el 5, etc., abans dels entrenaments.

Inici de la fase d’impacte en el terreny de joc específic una mica abans que la resta

del grup i de forma més gradual.

Al final dels entrenaments, acabar sempre amb descàrrega del tríceps sural i

estiraments en tensió passiva.

Acabar les sessions amb quinze minuts de crioteràpia de forma sistemàtica.

9. CONCLUSIONS I APLICACIÓ PRÀCTICA


26


10. BIBLIOGRAFIA

Bahr, Roald; Maehlum, Sverre. (2007). Lesiones deportivas: Diagnóstico, tratamiento y

rehabilitación. Madrid, Editorial Médica Panamericana S.A.

Gomá Oliva, A. (2007). Manual del entrenador de fútbol moderno. Barcelona, Editorial

Paidotribo.

Medina, D. (2012). Guia de la pràctica clínica de les tendinopaties: diagnòstic, tractament

i prevenció. Apunts Med Esport.

Romero, Daniel; Tous, Julio. (2011). Prevención de lesiones en el deporte: claves para

un rendimiento deportivo óptimo. Madrid, Editorial Médica Panamericana S.A.

Kongsgaard, M., Aagaard, P., Kjaer, M., Magnusson, S P. (2005). Structural achilles

tendón properties in athletes subjected to different exercise modes in and achilles tendón

ruptura patients. Institute of Sports Medicine, 99, 1965-1971.

Papa, JA. (2012). Conservative management of achilles tendinopathy: a case report. The

Journal of the Canadian Chiropractic Association, 56, 216-224.

Purdam, C., Allison, G T. (2009). Eccentric loading for Achilles tendinopathy –

strengthening or stretching? British Journal of Sports Medicine, 43, 276-279.

Robinson, J.M. et, al. (2001). The VISA-A questionnaire: a valid and reliable index of the

clinical severity of Achilles tendinopathy. British Journal of Sports Medicine, 35, 335-341.


27


11. ANNEXES

11.1. Victorian Institute of Sport Assessment (VISA)


28



29
