30

INVESTIGACIÓ:

Carme BallesterDESCOBRIM QUI VA SER LA PRIMERA DAMA DE CATALUNYA

M A D A M EC O M P A N Y S

Text d’ANNA SÀEZ amb l’assessorament d’ORIOL DUEÑAS

31

M A D A M EC O M P A N Y S

QUARANTA ANYS DESPRÉS QUE TARRADELLAS TORNÉS DE L’EXILI, SÀPIENS FA PÚBLICA LA CORRESPONDÈNCIA —INÈDITA FINS ARA— QUE VA MANTENIR AMB LA VÍDUA DE LLUÍS COMPANYS. UNA DONA AMB IDEES POLÍTIQUES PRÒPIES QUE VA SER MOLT MÉS QUE “L’ESPOSA DEL PRESIDENT AFUSELLAT”

arxi

u mon

tser

rat t

arra

dell

as i m

acià

no va ser ben rebuda per tothom. Alguns li deien despecti-vament la Pompadour, fent referència a l’amant més cèlebre del rei francès Lluís XV.

I és que si un nom de dona havia circulat en els cercles po-lítics de la Barcelona dels anys trenta era el de Ballester, so-bretot pel seu affair amb el creador de les Joventuts d’Esquer-ra Republicana (JEREC) i futur comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, el Capità Collons. Les seves tro-bades sexuals, suposadament d’alt voltatge, eren la tafaneria més comentada en certs ambients. De fet, i arran dels fets del Sis d’Octubre, el rumor que va córrer va ser que Companys havia revoltat la Generalitat per impressionar Ballester; per demostrar-li que ell també era catalanista... com Badia! Una llegenda que el mateix Tarradellas, més endavant, contribui-ria a estendre. Quan li demanaven una explicació per la deri-va nacionalista de Companys es limitava a respondre un làn-guid: “Cherchez la femme” (busca la dona).

EL TRIANGLE BADIA-BALLESTER-COMPANYSNo hi ha proves fefaents de la influència de Ballester sobre el president, ni tampoc sobre la teoria que la mà del president pogués estar rere els anarquistes que van assassinar Miquel Badia i el seu germà l’abril del 1936. Les dues úniques certe-ses són que Companys cessaria del càrrec Badia i que la seva

ERA TAN FELIÇ QUE SE SENTIA CULPABLE. Feia tot just un parell d’anys que havia co-negut Lluís Companys, però havien vis-cut tantes coses junts que ja no concebia la seva vida sense ell. Que lluny queda-ven els mesos en què es va traslladar a viure a El Puerto de Santa María, a Cadis, per estar a prop seu mentre era a la pre-só. El retorn a Barcelona amb una mul-titud aclamant el president... Havia ha-gut de sacrificar la seva pròpia vida po-lítica, això sí.

Ella i el seu primer marit, Joan Duran, havien estat molt implicats en Estat Ca-talà. Al Casal d’Esquerra de la Gran Via de les Corts Catalanes, ell hi feia de tre-sorer, i ella era la vocal i màxima respon-sable de la secció femenina de l’entitat. Era una activista en defensa dels drets de la dona, des d’una perspectiva repu-blicana, d’esquerres i independentista.

Per un moment li van passar pel cap els aplaudiments que acostumava a re-bre en els diferents mítings en què par-ticipava: de Sabadell a Santa Fe del Pe-nedès, de Mataró a Reus i a Igualada, del barri del Clot al del Poblenou de Bar-celona… La seva prometedora carrera política havia quedat estroncada, però tant li era. Ella s’havia separat de Du-ran i Companys de Mercè Micó i ja es podien casar.

Però no era una boda de conte de fa-des. Feia gairebé tres mesos que havia esclatat la guerra i ja s’havia vessat tanta sang! Passaven cinc minuts d’un quart de sis de la tarda del 5 d’octubre del 1936 quan el jutge Sever Gibert Piera la va convertir en l’esposa de Lluís Companys al Palau de la Generalitat, amb el con-seller de Cultura, Ventura Gassol, i Ma-nuel Companys, germà del president, com a testimonis.

‘CHERCHEZ LA FEMME’Ballester estimava amb bogeria aquell home i se sentia molt còmoda en el pa-per de primera dama de Catalunya, un rol que ningú abans que ella havia as-sumit. La notorietat de Ballester, però,

Probablement la parella es va conèixer quan Ballester, acabada de separar, va anar a viure amb el seu germà en un pis de Sants propietat de Lluís Companys.

GUERRA CIVIL

32

tats solidàries que ajudessin a mitigar el sofriment dels nens. La guerra, però, mostrava la seva pitjor cara i el matrimo-ni s’havia de refugiar sovint al mones-tir de Montserrat. Gerhard explica com després dels fets de Maig Ballester li va confessar: “Si no prengueren el Palau de la Generalitat va ser perquè no els donà la gana”. I afegia: “Ens deixaren sols [...] Sort tinguérem dels Mossos d’Esquadra, que es portaren molt bé. Els del PSUC, en canvi, tant demanar que es donés la ba-talla als de la FAI, es quedaren tranquil-lament a defensar els seus propis locals”. També explica quan, després dels terri-bles bombardejos del març del 1938, en què la casa del president a la rambla de Catalunya fou colpida per una bomba, Ballester li va dir: “Com ens hem de veu-re! El president de Catalunya no té casa!”.

L’ADÉU A LES TERRES CATALANESEn aquest temps d’incertesa, un viatge privat a París i Brussel·les per anar a vi-sitar el fill malalt del president li va do-nar oxigen. Les fotografies que va publi-car la premsa francesa la mostren radi-ant, amb un abric de pell i un pom de flors que li van regalar les autoritats fran-ceses que els van rebre a l’estació d’Or-say. Aquelles fotos van donar munició a l’enemic. La premsa franquista va pu-blicar que Ballester s’havia gastat 18.000 francs en roba durant el viatge.

Però difícilment es podien centrar en aquests atacs: la guerra es complica-va per moments. El 3 d’abril del 1938 els franquistes ocupen Lleida i aboleixen l’Estatut d’Autonomia. És un cop dur per a Companys. En aquells moments, la cai-guda de Barcelona sembla imminent: ella ha de marxar. El 6 d’abril del 1938 creua la frontera amb la filla del presi-dent, Maria; l’esposa de Josep Tarrade-llas, aleshores conseller primer, i altres familiars d’alts càrrecs de la Generalitat.

Ballester no s’hauria imaginat mai que seria el seu darrer dia a Catalunya. Tam-

relació amb Ballester sortiria a la llum pública arran dels fets del Sis d’Octubre del 1934, quan ella, tot i la presència dels mi-litars, es negà a abandonar el Palau de la Generalitat.

Després d’haver-se-la vist acompanyant Companys en el lliurament de la bandera de la Columna Macià al tinent coro-nel Bosch, en el partit de futbol que es disputaven les selecci-ons de Catalunya i València a l’estadi blaugrana de les Corts, en els concerts de Pau Casals al Liceu, en la rebuda de la flota republicana amarrada al Port de Barcelona... el 3 de juny del 1937 faria el seu primer acte públic a títol individual coincidint amb un homenatge a les víctimes del bombardeig de Gerni-ka. Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat, la retrata a les seves memòries com una dona “brava de tem-perament”. “Sabia el que volia i hi anava de dret. Petita d’esta-tura, agraciada de formes, cabell d’un ros or magníficament pentinat, cutis fresc i fi, boqueta menuda i ben tancada i grans ulls amb reflexos metàl·lics, era tot un caràcter”.

Van ser uns mesos difícils. El president estava sotmès a una gran pressió i Ballester, presidenta honorària de La Dona a la Rereguarda, col·laborava amb el Comissariat de Propagan-da dirigit per Jaume Miravitlles, sobretot en aquelles activi-

Ballester en un dels actes en què va assistir com a primera dama de Catalunya. Podria tractar-se d’un acte d’homenatge a Pau Claris.

Miquel Badia, el creador de les Joventuts d’Esquerra Republicana, poc abans de ser assassinat pels anarquistes.

ENTUSIASTAindependentista

Reportatges_ ‘Madame’ Companys

Òrfena de molt jove, treballava de dependenta en una botiga de la família Broggi. Gràcies a aquesta família es va començar a interessar per la política militant a Estat Català, partit que més tard s’integraria a ERC

arxi

u mon

tser

rat t

arra

dell

as i m

acià

bran

gulí

- ar

xiu f

otog

ràfi

c de b

arce

lona

- fo

ns ll

uís c

ompa

nys

arxi

u fot

ogrà

fic d

e bar

celo

na -

fons

lluí

s com

pany

s

33

poc no comptava que tardaria un any a tornar a veure el seu marit. Incompren-siblement, Franco va decidir posposar l’avanç sobre Catalunya i dirigir-se cap a València. L’agonia es perllongava. Final-ment, el 24 de gener del 1939 Lluís Com-panys també partia cap a l’exili. Dos dies després, s’ocupava Barcelona.

Companys i Ballester es van retrobar a París el 9 de febrer del 1939. Comença un període d’incertesa. El president re-comana a la seva filla Maria, casada amb Hèctor Gally i mare d’un nen petit, que s’embarqui cap a Mèxic, perquè sembla més segur. El president, per la seva ban-da, decideix establir-se a La Baule, a la Bretanya. El parlamentari d’ERC Joan Ca-sanella es feia càrrec del lloguer d’una petita casa que el matrimoni ocupava amb un nebot de la Carme, Francesc Ba-llester, i una serventa lleidatana que els acompanyava. La dona de Companys es va començar a fer càrrec aleshores del Lluïset, com deien familiarment al fill del president. Estava ingressat en una clíni-ca psiquiàtrica que costava molts diners des que se li havia diagnosticat hebefrè-nia catatònica, un tipus d’esquizofrènia greu i progressiva.

Quan els nazis assetgen París, l’equip mèdic de la clínica traslla-da els interns, però enmig del caos d’un bombardeig el Lluïset es perd. La desaparició del noi trasbalsa tots els plans. El ma-trimoni pren la decisió de no abandonar La Baule fins que no se’n tinguin notícies. Serà massa tard. El vespre del 13 d’agost, cinc membres de la policia militar alemanya van escorcollar sense miraments l’immoble, van confiscar els 70.000 francs que tenien estalviats i es van emportar detinguts el president i el seu nebot. Ballester va tenir esma d’amagar unes joies i el penjoll d’or de la presidència de la Generalitat. “Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims a la butxaca”, escriuria la mateixa Ballester en una carta datada a finals dels anys seixanta dirigida al Govern alemany per po-der demanar una pensió com a víctima del nazisme.

LA PART DE LA HISTÒRIA QUE CONEIXEM...La situació era dramàtica, però no perd el coratge. L’endemà mateix es trasllada amb bicicleta a la Kommandatur alemanya, on li diuen que no saben res del seu marit. Ja marxava quan un francès li va dir, discretament, que anés a Ville Caroline. Així ho fa. Els soldats li barren el pas, però “amb signes els vaig do-nar a entendre que jo tenia un rendez-vous (trobada) amb un oficial” i va aconseguir entrar on era Companys. Ja se l’empor-taven. “Vaig córrer cap a ell, però l’oficial em va agafar pel braç per treure’m a fora. No vaig posar-hi resistència. Sols vaig cri-dar: ‘Lluís!’. Ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà

Companys es disposa a sortir de viatge cap a París, acompanyat de Ballester, per assistir a un míting del proletariat francès a favor de la República.

GUERRA CIVIL

34

ENTREVISTA:

Què el va portar a investigar un personatge, a priori, secundari de la nostra història?La tenacitat de Josep M. Solé Saba-té, que és qui em va proposar la recer-ca. Se’n sabia poc, d’ella, més enllà que va ser la dona de Companys. No va dei-xar unes memòries escrites, no va tenir fills... La clau va ser trobar la corres-pondència amb Josep Tarradellas. Quan vaig arribar a l’arxiu de Poblet em van dir que era la primera persona que llegi-ria aquelles cartes. Va ser emocionant!

Qui era Carme Ballester?Era una dona avançada al seu temps, que es va separar del seu primer ma-rit, Joan Duran; va tenir relacions sen-timentals després de la separació amb Miquel Badia i, finalment, es casà amb Companys, amb qui no compartia ide-es polítiques, perquè ella era indepen-dentista i Companys, un republicà fe-deralista convençut. Era una dona amb afany de notorietat que va adquirir el rol de primera dama del país per prime-ra vegada a la història.

El casament amb Companys en plena guerra va ser el dia clau per ella.Malgrat sentir-se feliç, tenien molta gent en contra. Les germanes de Com-panys eren molt catòliques: no els de-via fer gaire gràcia aquell matrimoni ci-vil entre dos divorciats. A més, es ca-saven en un context de guerra. Ni tan sols van anunciar l’enllaç, no es podi-en permetre donar una imatge frívola quan tanta gent estava patint.

I quatre anys després, Ballester es converteix en vídua del presi-dent màrtir. Com és l’exili a partir d’aquest moment dramàtic?Ella es queda en una situació molt pre-cària, amb poc suport econòmic. És cert que té privilegis, respecte a mi-lers d’exiliats catalans que es troben en una situació pitjor, però ella havia de fer-se càrrec del Lluïset, el fill malalt del president, que estava ingressat en un centre que costava molts diners. No era el seu fill, se n’hauria pogut desen-

tendre. Però no ho va fer, malgrat que depenia de l’ajuda exterior, que arriba-va amb comptagotes. També va col-laborar amb la Resistència francesa. El general De Gaulle li va concedir dues medalles, el que demostra que va tenir un paper actiu i destacat.

Qui va ser el seu suport a França?En un primer moment, Joan Tauler, el que va ser secretari de Companys. Vi-vien a prop, s’ajudaven... Però ell va tornar a Barcelona a finals dels anys quaranta i Ballester va recórrer a una altra persona que sempre havia estat a prop: Josep Tarradellas. Tenen una re-lació molt curiosa, d’amor-odi. Tarra-dellas no podia suportar el seu caràc-ter tan extravertit, que no callés res. Però, a la vegada, el commovia la de-dicació amb el fill de Companys. Tarra-dellas tenia una filla amb síndrome de Down i penso que això el portava a sen-tir una connexió amb ella i per això van tenir una relació molt personal.

Com són les cartes que s’escrivien Carme Ballester i Josep Tarradellas?Tenen una correspondència curiosa. Tarradellas és un home molt prudent, molt polític. Per com escriu, sembla evident que intuïa que tard o d’hora les cartes es farien públiques. Ella és tot el contrari, fa unes cartes molt perso-nals. Demana diners i afecte. És una relació epistolar amb alts i baixos, però constant fins a la mort d’ella el 1972.

I de què vivia?Primer, dels ajuts de la Generalitat a l’exili. Però els recursos s’acaben i fins i tot s’arriben a organitzar campanyes als casals catalans que hi ha a l’exi-li per ajudar la vídua de Companys. Arri-ba un moment que ja no té res i es posa a netejar pisos i a treballar de modista. Aquesta situació, però, canviarà quan aconsegueixi una indemnització com a vídua d’un represaliat pel nazisme. És clar que quan li concedeixen ja li falta poc per morir.

«AMB TARRADELLAS VA TENIR UNA RELACIÓ D’AMOR I ODI»

Oriol Dueñas

A partir del 21 de maig podreu trobar a les llibreries “CARME BALLESTER: COMPROMÍS, RESISTÈNCIA I SOLITUD (1900-1972)”, de l’historiador Oriol Dueñas (Editorial Gregal).

Reportatges_ ‘Madame’ Companys

exili i

35

Companys i Tarradellas eren dos personatges antagònics i la seva relació va tenir molts alts i baixos. A la foto, passejant amb Ballester.

El conseller Tarradellas i Ballester en l’acte d’homenatge pòstum a Enric Fontbernat que va morir en els enfrontaments del 19 de juliol del 1936.

meu home i del meu tot”, li diu per car-ta. “Me l’he estimat [a Companys] com ja no es podia fer més [...] si creus que és suficient perquè em guardis l’afecte i el respecte, ell t’ho agrairia des de l’al-tre món.” I afegeix que lamenta no ser la seva mare biològica perquè “així em quedaria alguna cosa seva”.

A mitjan 1942 Ballester pren la decisió de deixar La Baule i traslladar-se a París. És més pràctic per anar a visitar el Lluï-set a la clínica, i també és una manera de passar pàgina. Des de la capital france-sa contacta amb Josep Tarradellas. Seria l’inici d’una llarga relació epistolar i per-sonal amb el futur president de la Gene-ralitat, que Sàpiens publica per prime-ra vegada i que duraria fins a la mort de Ballester el 1972. Bàsicament, la vídua de Companys li demana ajuda econò-mica. Per a ella i per al Lluïset. També li explica les seves penúries de l’exili, el seu carteig amb Maria Companys, les vi-sites que rep, els actes que organitza... Li han matat l’home, però conserva intac-tes les forces. Creu fermament que der-rotant Alemanya caurà la dictadura fran-quista i decideix passar comptes amb els assassins de Companys. És per això que s’implica en la Resistència francesa.

COL·LABORANT AMB LA RESISTÈNCIAEn algun moment entre el 1942 i el 1944 s’allista a la xarxa del coronel Lizet, pseu-dònim del general De Marguerittes, i més endavant també col·laborarà amb l’orga-nització del general Delestraint —dos des-tacats resistents francesos que participa-ren de forma decisiva en l’alliberament de París. La seva tasca consistia a auxili-ar perseguits per la Gestapo, molts d’ells jueus, fos amagant-los, alimentant-los o ajudant-los a passar d’una zona a l’altra o fins i tot cap a l’estranger. Havia de ser molt prudent, perquè tot i que vivia al districte XVI, un barri benestant on els alemanys no comptaven trobar-hi ene-mics capaços de jugar-se la vida, sospi-tava que la policia secreta nazi la seguia i la vigilava, cosa que es demostraria ab-solutament encertada.

volent dir: ‘Fuig d’ací!’. Ja no el vaig veure més.” Ella no es ren-deix. Va escriure al mariscal Pétain, a l’arquebisbe de París i, fins i tot, a l’ambaixador espanyol suplicant que intercedissin pel seu marit, però tot fou debades. La resta de la història és prou coneguda. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, Companys era condemnat a mort a Barcelona el 14 d’octubre del 1940. Abans que s’executés la sentència va tenir temps d’es-criure una carta a la seva filla Maria i dues a la seva esposa. Ba-llester encara no havia rebut la llarga carta d’amor quan el 16 d’octubre va sentir per la ràdio que el seu espòs havia estat afu-sellat. Es va desmaiar.

...I LA PART DE LA HISTÒRIA QUE NO CONEIXEMMalgrat el sotrac, la vídua de Companys no es podia permetre el luxe de plànyer-se. Estava sense un cèntim, lluny de casa, i amb el Lluïset desaparegut. Trobar el noi va ser la seva prioritat. Va inserir anuncis breus en diferents diaris fins que el prefecte de Llemotges li va enviar una targeta postal informant que un jove que responia a la descripció era en un centre psiquiàtric de la ciutat. Es veu que, després del bombardeig, el jove va diva-gar per les carreteres fins que les autoritats franceses l’incorpo-raren a una companyia de treball per obrir trinxeres. El Lluïset s’hi negava. Després d’unes quantes pallisses, un metge s’adonà de la seva malaltia i el portaren a un psiquiàtric de Llemotges.

Ballester, que no havia tingut fills propis, s’escriu amb Maria Companys perquè estigui al cas del que passa. “Sou els fills del

GUERRA CIVIL

PERSEVERANÇAexili i

Condecorada per De Gaulle com a membre de la Resistència francesa, va dedicar-se en cos i ànima al seu fillastre (el Lluïset), a preservar la memòria de Companys i a mantenir viva la flama de la Generalitat a l’exili

arxi

u mon

tser

rat t

arra

dell

as i m

acià

casa

case

llas

- ar

xiu f

otog

ràfi

c de b

arce

lona

- fo

ns ll

uís c

ompa

nys

36

SET ARXIUS CONSULTATSA través de la correspondència de Ballester dipositada en set arxius diferents, hem pogut reconstruir, per primera vegada, l’exili de la primera dama del país.

A sapiens.cat podreu llegir una selecció de les cartes més representatives.

Reportatges_ ‘Madame’ Companys

GUERRA CIVIL

LLEGEIX-LES!

37

j. do

min

guez

- ar

xiu f

otog

ràfi

c de b

arce

lona

- fo

ns ll

uís c

ompa

nys

38

Restablir el seu honor, mantenir viva la flama de la Generalitat a l’exili i col-laborar amb el Comitè d’Ajuda als Repu-blicans Espanyols es convertirien en una obsessió. A banda d’ocupar-se del noi.

El Lluïset fa preguntes. Fa molt que no veu el seu pare. La Carme inventa, no vol que pateixi més del compte, segons es-criu a Tarradellas. Li parla de la seva ger-mana i dels seus nebots que viuen feliços a Mèxic. Però a banda d’aquest apunt més personal, més dramàtic, la vídua escriu per deixar constància d’un fet més pro-saic. “Per la pensió d’en Lluïset a la Mai-son de Santé pago 5.000 francs tot i que el pobret està en tercera classe.” O més endavant: “Una infecció a la cama obliga a amputar-li l’extremitat. Per l’operació m’han demanat 15.000 francs”.

Tarradellas es commou. Comença a moure fils. Un dels primers ajuts oficials que va donar el Govern català encapça-lat per Josep Irla, qui com a president del Parlament havia assumit la presidència de la Generalitat, va ser destinar una pen-sió de 10.000 francs mensuals a Carme Companys i al fill malalt del president.

Conscient que el Govern basc a l’exili disposa de més recursos que la Genera-litat, el 17 de novembre del 1946 Ballester es troba amb el destacat membre del Par-tit Nacionalista Basc i exministre republi-cà Manuel Irujo. La vídua de Companys li explica que rep uns diners de la Gene-ralitat, però que són insuficients, fins al punt que s’ha hagut de veure obligada a vendre’s la roba. El Govern basc deci-deix ajudar-la amb 10.000 francs més. Ho fa com una inversió de futur. Com-panys era un símbol. “Su mujer será en Cataluña una persona respetable. Hay que tener presente que los años van ga-nando terreno en ella y que las canas dan respeto siempre.” Se sobreentén que en-cara és vista amb reticència.

UN EXILI GENS DAURATLa vida a París és dura, sobretot als hi-verns. De tant en tant, Ballester visita el seu nebot a Le Baule o és convidada pel matrimoni Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. Però els diners no li arriben i Mada-me Companys no té més remei que can-viar de pis i buscar una feina que l’ajudi a cobrir les despeses. Sense estudis i exi-liada no pot aspirar a un treball ben re-munerat. La feina més estable és en un

El seu valor seria recompensat després de la guerra. Per la seva destacada actuació, li donarien dues medalles de coure que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya i tenen gra-vada la inscripció següent: “LIBERATION DE PARIS. LE CO-LONEL LIZÉ A SES COMPANGNONS D’ARMES. 19-28 D’AOUT 1944. MME COMPANYS”. A la desfilada de la victòria que ana-va del pont de Neuilly fins a la Concòrdia, Carme Companys, com es presentava aleshores, era a la tribuna oficial i quan De Gaulle va passar al seu davant, amb una gran senyera porta-da per republicans que anaven a prop seu, li van donar una gran quantitat de flors. Ella plorava d’emoció.

Una de les primeres coses que va fer després de l’allibera-ment de París va ser organitzar una missa en record del seu marit a la parròquia de Saint Honoré el 14 d’octubre del 1944.

Ballester en una imatge del 1938 davant la Conselleria de Finances.

Reportatges_ ‘Madame’ Companys

GUERRA CIVIL

arxi

u mon

tser

rat t

arra

dell

as i m

acià

39

taller de costura propietat de Madame Catty, a la rue de la Pompe. La seva tas-ca consisteix a portar encàrrecs a les cli-entes de la botiga i a fer de relacions pú-bliques, aprofitant el seu passat de vídua d’un president afusellat per la dictadu-ra franquista. Per completar els ingres-sos, es dedica a netejar la llar de les fa-mílies adinerades del barri. I al final del dia, visita el Lluïset.

“Ha mort el meu pobre malalt i ha fet que tornessin a obrir-se les llagues i a remoure’s tot”, escriu Ballester a Ven-tura Gassol el 1956. La situació perso-nal de Ballester es complicaria molt als anys seixanta. Les ajudes per part de la Generalitat eren cada cop més minses. Estava sola, endeutada i amb una salut precària perquè havia sofert dues crisis cardíaques. “Estimat Josep, estic sola a tota la casa, tothom sou fora de vacan-ces. Els Chastagnier [?] varen marxar fa 14 dies, els vaig prometre que els en-viaria els 2.350 francs que els dec. Tots els amics són fora. Moralment i física-ment estic molt acabada. El meu nebot m’ha enviat poc per anar menjant. Fa dies que sols menjo llet en pols i bisco-tes, tot m’és igual”.

Aquesta demanada desesperada de Ballester provoca una reacció en cadena. Des de les colònies d’exiliats catalans de França fins als casals catalans d’Amèrica, passant pel Consell Nacional de Catalu-nya de Josep M. Batista i Roca o el mateix

mecenes Joan B. Cendrós, comencen a recollir diners. Fins i tot, l’aleshores ministre de Cultura, André Malraux, informa de la situació de la vídua de Companys al president de la Re-pública, que accedeix a fer-li arribar diners. La solució defini-tiva als seus problemes econòmics es resoldria el 1970, quan va aconseguir una indemnització del Govern alemany com a víctima del nazisme. Però ja no tindria temps per assaborir la tranquil·litat econòmica perquè moriria dos anys després.

Ballester havia deixat el funeral pagat, les esqueles per pu-blicar a Le Figaro i Le Monde redactades i, fins i tot, havia donat l’ordre que no l’enterressin fins passats 10 dies de la seva mort per donar temps que s’hi desplacés gent des de Catalunya. La cerimònia no va ser, ni de lluny, tan multitudinària com ella hauria volgut. En aquest últim capítol el destí tampoc no li va jugar una bona passada.

Tarradellas, Ballester i Ambrosi Carrion en una conferència a París en el 25è aniversari de l’afusellament de Companys.

ANNA SÀEZPeriodista

Per Sant Jordi ens recomana

“El sindicat de l’oblit”, d’Albert Villaró.

PER

SABE

R-NE

MÉS

_ A

més

del

llibr

e qu

e es

tà p

repa

rant

Orio

l Due

ñas

sobr

e Ca

rme

Balle

ster

, pod

eu c

ompl

emen

tar e

l rel

at a

mb

les

lect

ures

: Mem

òrie

s d’

un c

irur

già

de

Moi

sès

Brog

gi, p

ublic

at p

er E

dici

ons

62 e

l 201

1; Ll

uís

Com

pan

ys. P

resi

den

t de

Cat

alun

ya

de J

. M. S

olé

i Sab

até

i coe

dita

t per

Enc

iclo

pèdi

a Ca

tala

na i

la G

ener

alita

t el 2

006;

o E

l

Pre

sid

ent C

ompa

nys

, afu

sella

t de

Jose

p Be

net,

pub

licat

el 2

005

per E

dici

ons

62.AJUDA’M

estimat Josep

“Fa dies que sols menjo llet en pols i biscotes” escriu Ballester a Tarradellas. Les ajudes per part de la Generalitat eren minses i la situació de la “vídua de Catalunya” començava a ser desesperada

arxi

u mon

tser

rat t

arra

dell

as i m

acià