BUTLLETÍ

1

ÍNDEX

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

Paraules del President (1)

Casal (2)

Notícies (5)

Grup Dansaire (6)

Menú d’hivern (7)

Història de Catalunya (8)

Viatges: Vienna (10)

Cròniques dels socis (11)

Conte: El Infierno (12)

Personatges (14)

Correspondència (15)

La veu d’en Jordi Ros (16)

El Butlletí. Número 48. Edició d’Hivern. Febrer 2000PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47

Email 105333.325@compuserve.com - http://www.eng.uci.edu/~balsells/casal

Paraules del President

Moltes coses estan succeint a dins i a l’entorn delCasal. El nostre secretari, en Pere Garriga, vaassistir a Houston a la formació de la North Ameri-can Catalan Federation (NAFCA), que va serpromoguda pel Dr. David Cardús, qui va esdevenirpresident de l’entitat, amb en Pere Garriga com asecretari. Aquesta és una bona notícia per anosaltres perquè permetrà l’apropament delsCasals dels Estats Units i de Canadà, amb unintercanvi dels respectius punts de vista. Pensoque desenvoluparem una relació més propera ambla Generalitat, i gaudirem de l’aportació d’ideesdels diferents Casals de Nord Amèrica.

Com tots vosaltres ja sabeu, la Generalitatorganitza la Trobada de Casals, i el nostre secretariencapçalarà la delegació del Casal. Es tractarandiferents temes i com abans, esperemdesenvolupar una relació més propera. S’hiinclourà l’interessant possibilitat de presentarprogrames per obtenir una doble nacionalitat -Nord-Americana i Espanyola al mateix temps- quebeneficiaria a molta gent.

Alguns de vosaltres heu rebut el Carnet deCatalans, que ens permet participar en diferentsactivitats en Catalunya i -crec- visitar determinatsmuseus de franc. Tanmateix el carnet és, més quequalsevol altra cosa, un gest simbòlic perreconèixer els catalans de tot el món.

El nostre Grup Dansaire, encapçalat pel JoanComellas, segueix participant en diversosesdeveniments, donant a conèixer la nostracultura, i això els hi hem d’agraïr molt. Sé querequereix molt d’esforç i dedicació, no només perpart del Joan, sinó de tots els membres. Rebeu lesmeves felicitacions. No puc pensar en cap millormanera d’exposar la nostra cultura que mitjançantaquest heritatge.

Ja que estem començant un nou mil.leni i un nouany, us desitjo a tots un bon any i un feliç mil.leni.

Pete Balsells

Words of the PresidentA lot of things are happening in and around theCasal. Our secretary, Peter Garriga, was in Hous-ton in connection with the formation of the NorthAmerican Catalan Federation (NAFCA), whichwas sponsored by Dr. David Cardús, and he be-came president of the entity with Peter Garrigasecretary. This is good news for us because itwill bring the Casals of the United States andCanada together through an exchange of pointsof view. I think we will develop a closer relation-ship with the Generalitat, and an input of differ-ent ideas from the different Casals in NorthAmerica.

As you all know, the Generalitat is sponsoringTrobada de Casals, and our secretary will beleading the Casal delegation. There are a num-ber of topics involved and again, a closer rela-tionship hopefully will be developed. Of inter-est will be the possibility of presenting programsto obtain a dual nationality -–that means US andSpanish at the same time, which would be a ben-efit to a number of people.

Some of you have received the Catalonia identi-fying card, which allows the bearer to partici-pate in activities in Catalonia and visit muse-ums, I believe, free of charge. It is, more thananything else, a symbolic gesture recognizingthe Catalans in different parts of the world.

Our dance group, headed by Joan Comellas,continues to participate in various events, ex-posing our culture and for this, we thank themvery much. I know it takes a lot of effort anddedication, not only on the part of Joan but allthe members. My congratulations. I can’t thinkof a better way to show and demonstrate ourculture through this heritage. Since we are en-tering our new millenium and a new year, I wisheveryone a Happy New Year and a HappyMillenium.

Pete Balsells

2

Des del Consell ...

Casal

Acta de la Reunió Ordinària de Consell(28/11/1999)

Lloc i assistència

La reunió es convoca a les 2 de la tarda a casa del presidentPere Balsells de Newport Coast. Assisteixen, juntament ambel president, la vice-presidenta Carme Farreras, el secretariPere Garriga, el tresorer Joan Bertran i el vocals i col.laboradors:Joan Comellas, Montse Jason, Carme Roig, TeresaWroblewski, Quimet i Nuri Andreu, Giorgio Milesi. També,Alba Pérez i els nous becaris Miquel Sainz i Manrico Fedi. LaPepita Martínez i el l’Anselm Bossacoma s’han excusat.

Ordre del Dia

Federació de Casals de Nord Amèrica, Trobada de Casals delMón, Correspondència, Festa de Nadal i Altres qüestions

Federació de Casals de Nord Amèrica

El secretari va informar que el 23 d’octubre es va reunir aHouston amb representants d’altres entitats catalanes deNord Amèrica amb la fi de fundar la North American Federa-tion of Catalan Associations (NAFCA). La reunió fundacionalva ser presidida per David Cardús, de la American Institute ofCatalan Studies. Van assistir representants d’entitatscatalanes de San Francisco, Nova York, Washington, Toronto,i Quebec. Iolanda Garcia de la Direcció General de RelacionsExteriors de la Geneneralitat va participar com a observadora.Els objectius de NAFCA seràn a) promoure relacions entreles entitats catalanes de Nord Amèrica, b) representar elsinteressos d’aquestes entitats, c) col.laborar amb institucionscatalanes de l’interior que tinguin com a objectiu la projeccióde Catalunya a Nord Amèrica, i d) promoure relacionsacadèmiques, culturals i altres activitats entre Catalunya iNord Amèrica que puguin ser de benefici. Una vegada vanser aprovats aquests objectius, es va procedir a la discussiódels estatuts de la nova entitat. Es va formar una organitzacióinicial de la Federació amb David Cardús (AICS) de presi-dent, Josep Ma. Solà Solé (Paulí Bellet) i Ferran Rodriguez(Toronto) de vicepresidents, Miquel Ribas (San Francisco)de tresorer i Pere Garriga (Califòrnia) de secretari. David Cardúsfarà la tramitació per a incorporar la NAFCA a l’estat de Texas.El consell del Casal va aprovar la gestió de Pere Garriga aHouston i l’afiliació del Casal a la NAFCA. Quan es rebin elsnous estatuts de la NAFCA, el Casal convocarà una reunióper a aprovar-los.

Trobada de Casals del Món

El secretari informa sobre la 2a. Trobada de Casals Catalansd’Arreu del Món convocada a Barcelona del 4 al 8 d’abril del2000 per la Direcció General de Relacions Exteriors de laGeneralitat. En l’últim butlletí del Casal s’han esmentat elsobjectius d’aquesta trobada. El Casal hi participarà. De mo-ment s’han presentat tres membres del consell per a assistir-hi: en Joan Bertran, la Montse Jason i el Pere Garriga. Elsprimers dos són els representants oficials del Casal convidatsper la Generalitat. La Trobada està oberta a tots els socis delCasal. La Generalitat demana la presentació de suggerimentsals grups de ponències abans del 15 de gener. El consell vaacordar que el secretari enviés un formulari als socis demanantla seva ajuda.

Correspondència

Es llegeix una carta de la familia Wroblewski donant les gràciesal Casal per expressions de condol.

Es llegeix una carta del guitarrista català Francesc de PaulaSoler oferint-se a actuar a l’aplec de tardor del 2000 i ajudar-loa trobar altres oportunitats de fer concerts a Califòrnia.Demanaria que se li pagués l’estada a Los Angeles. S’acordacomunicar-li que el Casal no disposa del personal per a buscar-li actuacions.

Es llegeix una carta del Josep Llauradó amb el suggerimentd’explorar les possiblitats de construir una capella dedicadaa la Verge de Montserrat a la nova catedral de Los Angeles.S’aprova que Llauradó comenci a fer les gestions necessàriesper a saber l’interés i les condicions de la diòcesi en aquestprojecte.

Festa de Nadal

Es repassen les responsabilitats dels caps dels equips detreball.

El plat del sopar serà pollastre. El Garriga els comprarà a Costco,juntament amb les bosses d’amanida. Es calcularà ¼ depollastre per persona. La Pepita Martinez farà les verdures,patates i suc. El Balsells portarà el farcit. La Carme Roig lespostres (torrons). El Quimet Andreu les begudes. El Bertran,la taquilla. Decoració, rifa i regals, a càrrec de la TeresaWroblewski. El Garriga trucarà al Pere Aranda per a fer deSanta Claus. La Carme Roig portarà el tió.

Es demanarà que els que portin música per a tocar que les

3

Casal

donin al DJ al començament de la festa. El Garriga trucarà al’Ernesto per a fer la neteja. La sala s’obrirà a les 5 PM per acomençar a fer les instal.lacions necessàries.

Calendari d’activitats

S’acorda les següents dades per a festes del Casal del 2000:

30 d’abril, Aplec de Primavera al Rancho Dominguez; 17 dejuny, Revetlla de Sant Joan a Santa Teresa; 10 de setembre,Aplec de Tardor al Rancho Dominguez; i el 9 de desembre,Festa de Nadal a Santa Teresa.

En Joan Comellas farà les reserves a Santa Teresa. El PereGarriga, les del Rancho Dominguez

Altres

El Joan Comellas suggereix que s’envïin una dotzena d’anuncisal consulat i a La Espanyola en el futur. També butlletins alconsulat.

Ens ha arribat aquesta comunicació de la Generalitat dirigidaals joves del Casal. S’ofereix la oportunitat de que un delsnostres joves vagi a Catalunya i participi en la Trobada deCasals amb totes les despeses pagades. Aviam si algú s’anima!

As you know the II Trobada de Casals Catalans d’arreu delMon... will be held in Barcelona next April. With this in mind,we’ve organized an AIJOCC (Associació Internacional deJoves de Casals Catalans) Meeting on April 2, two daysbefore the Trobada, so its members can attend both events...

If you are interested in attending you must fill out an inscrip-tion form [call Peter Garriga at 310 640 8847] before January31. “Depending on the number of incriptions we will be ableto pay for your stay in Barcelona. The Secretaria General deJoventut (SGJ) will pay for the trip and stay of 20 to 25 people.In order to assure that the young people selected for the tripare really interested in working for their Casal of origin wehave established the following criteria:

a) Be a good representative of their Casal (having partici-pated in its activities)

b) Be a representative of their continent (the delegates areproportioned to the number of Casals that exist in each conti-nent - for North America 4 representatives will be selected).

By February 15 we will send to all youth groups and all Casalsthe list of people attending.

We don’t want you to consider this process a closed matterand in fact we will appreciate any of your comments or sug-gestions. For more information you can e-mail AIJOCC ataijocc@hotmail.com or try

www.geocities.com/RainForest/jungle/4259/pagu/present.htm

Joves del Casal

La Generalitat ens ha tramés els textos de tres de les quatreponències que es presentaran a la II Trobada de Casals delmes d’abril.

Les ponències estan a l’abast de tothom que tingui accés al’internet. Es poden consultar a la pagina web de casals de laGeneralitat:

http://www.gencat.es/relacions exterior

El Casal també en pot facilitar còpia a qualsevol que ens lademani.

Cada ponència té unes 20 pagines i estan escrites per comité.Els comités encarregats de cada ponència solen comptar deunes quatre persones. Són plantejaments d’un problema oquestió, seguides de suggeriments d’actuació o de temes pera discutir, estudiar, meditar o debatre. Les ponències doncssón el vehicle per on s’arribarà a les resolucions de la trobada.Les tres ponències que ens han enviat són:

1) Catalunya Interior i Catalunya Exterior

2) Projecció Econòmica i Empreserial

3) Comunitats Catalanes a l’Exterior: Reptes del Futur.

Faré un breu comentari sobre cada una:

1) Catalunya Interior i Catalunya Exterior. Està escrita perquatre persones, entre elles el Dr. David Cardús de Houston.Comença parlant del que és ser català. Fa un recorregut històricde la cultura catalana i de la recuperació política catalana.Parla de la potencia econòmica que es avui Catalunya i delsesforços que es fan per a projectar-la a l’exterior. Desprésentre al tema principal de la ponència: el de la Catalunya Exte-rior. Diu que som 84 mil els que vivim fora distribuits en 132

Ponències

4

Casal

països. Pasa a tractar com aquests catalans de fora s’hanorganitzat; entre altres anomena el FIEC, els casals i centrescatalans, les relacions dels casals amb la Generalitat, lapromoció de les fires del dia del llibre, del dia de la sardana,del dia de Catalunya exterior, de societats catalanòfiles, de lallei 18/1996 del Parlament per el qual els catalans poden accedirdirectament al govern català d’una manera estructurada i le-gal. Tracta del “global village” de catalans i de la possibilitatdel “lobby” català als seus països de residència. La ponènciaacaba formulant algunes sobre la relació dels catalans de dinsamb els de fora. Són germans, o fills i nets de germans, els defora però realment catalans? Quins drets legals poden assolira Catalunya. I els catalans de fora són una unitat ambconvergència de pensament o, ja després de vàriesgeneracions, una col.lecció dispar i diluida?

Projecció Econòmica i Empressarial. Aquesta ponència constade set apartats que parlen com anuncia el seu nom de temesrelacionats a l’economia i comerç a Catalunya. A Mèxic, i aCentre i Sud Amèrica hi han diverses associacionsempressarials catalanes del qual s’en dóna una mica dehistòria. Les propostes del grup empressarial de la I TrobadaCasals és comparada amb els seus assoliments. Una d’elles,la creació de FEDACA, una federació d’empressaris catalansa Amèrica. FEDACA no té cap representant dels EUA. Acabafent 14 suggeriements d’actuació, alguns d’ells dirigits alCOPCA. Donada l’orientació no comercial del Casal, aquestaponència ens toca més aviat indirectament, tenint en compteels interessos d’alguns dels nostres socis i el beneficis queaportaria a la vitalitat del Casal una forta presència econòmicacatalana a la nostra regió.

Comunitats Catalanes a l’Exterior. Reptes del Futur.Segurament aquesta és la ponència que més ens interessa. Laponència comença analitzant els diferents models de centrescatalans i quines necessitats dels catalans serveixen. Sónmoltes. Fa una programació per a actuacions del futur delscasals. Hi ha d’haver una dialèctica que resulti en benefici a laCatalunya d’origen i del pais d’acollida, a més de lesnecessitats culturals i lúdiques del centre. Diu: “Cal pensarque els casals del futur han de tenir [noves] aspiracions: hand’adquirir un paper protagonista i activista diferent, han defornir al món el coneixement de les nostres tradicions icostums, han de col.locar-se a la capdaventera del nou mil.leni,hem de ser, doncs, nosaltres els que promoguem aquestscanvis.” La ponència té com a objectiu projectar a Catalunyaa l’exterior i dóna directius a com fer-ho. Es dirigeix al problemade la incorporació de les noves generacions al funcionamentdels casals i a les dificultats de preservar la llengua. Dónaidees per a afrontar-les. Parla de subvencions. Acabatranscrivint cinc articles de l’esmentada Llei 18/1996 que són

bàsiques per a desenvolupar el futur dels casals.

Bé. Espero que amb aquesta ràpida sinopsis de ponèncieshagi despertat la vostra curiositat i interés a volguer llegir-les més detalladament. Ara és l’oportunitat d’aportar-hi lesvostres noves idees.

Poseu-vos en contacte amb el secretari del Casal en tal cas.

Crònica de la Festa de NadalVam celebrar la nostra festa de Nadal el 4 de desembred’aquest any passat. Per primera vegada en molts anys, l’any98 ens la vam perdre. Sembla ser que hi van haver problemesde disponibilitat del local, de falta d’alguns membres delconsell, etc. S’havia parlat inclús de fer la festa després deNadal per reis. D’excuses sempre s’en poden trobar. Aquestany passat es va decidir que no n’hi podien haver. La festa esva fer al lloc tradicional: la sala parroquial de Santa Teresad’Alhambra.

Ens vam reunir uns 80 socis i amics per la celebració, que vaconsistir en la cerimònia tradicional del cagatió, l’àpat, aquestavegada pollastre, el brindis amb cava i torrons, l’arribada delSanta Claus amb el sac de joguines, i el ball i la rifa. Hi havienforces nens i nenes per veure quines llaminadures lliurava eltió ajudat per l’avi i quines joguines anticipades el Santa elshi regalava. El Pere Aranda va fer d’avi i de Santa Claus. Ho faa la perfecció. Es veu en la cara dels nens i de les nenes. Vanprendre nota fins i tot de la d’algunes mares que es van seurea la seva falda per fer-li recomanacions i encàrrecs.

El menjar va ser bo i, compartit amb la bona companyiad’amics, encara més. La sala parroquial, que sempre ens acullmolt bé, aquell vespre, malhauradament no tenia calefacció.Ja sabem que els vespres de desembre del sud de Califòrniapoden ser bastant frescs, i aquell no era pas una excepció.Vam fer la nostra celebració ben abrigats, ajudats de la calordels nostres cors i la que produiem a l’hora del ball.

Com que molts de nosaltres no ens veurem més durant lesfestes de Nadal i de cap d’any, la celebració ens permetfelicitar-nos per haver arribat junts a aquest punt de les nostresvides, i de desitjar-nos, els uns als altres, que es compleixinels nostres anhels d’amor i felicitat en l’any nou que aquestavegada, cosa extraordinària, encapçala el nou segle i el noumil.leni.

Pere Garriga

5

Notícies

... i un altre per venirLa Maite Torres i el seu marit, en Lluis, ens comuniquen desde Barcelona, que esperen, amb molta il.lusió, un fill aquestestiu i que rebran, amb molt de gust, suggeriments per unnom. Enhorabona.

Pere Garriga

Notícies de la PilarLa Pilar Teague, que ara viu a Spokane, Washington, s’estàrecuperant d’una caiguda que va sofrir el passat novembre,segons ens comunica la seva filla Carolina. La Pilar va celebrarel seu 90 anniversari l’any passat amb una gran festa. Lagermana de la Pilar, la Carme Gingerelli, que havia escrit moltsarticles sobre la història de Catalunya al Butlletí, viu a la Vallde San Fernando amb el seu marit, i tambè es troba delicadade salut.

Pere Garriga

Una trista notíciaHem rebut a última hora la trista notícia de la mort de l’AnitaJofrè, mare d’en Pete Balsells, a Barcelona. Aquests últimsmesos havia estat molt delicada de salut. La família s’hatraslladat a la ciutat comtal pels funerals. Des d’aquí els hienviem el nostre condol.

El butlletí

NAFCA

Una gran notícia ha estat l’aprovació per l’Estat de Texas dela creació de la North American Federation of Catalan Asso-ciations. Creiem que aquesta és una notícia de la qual totsn’hem d’estar orgullosos i de la qual ens hem de felicitar.

David Cardús

Un becari menys ...

El Cristian ens ha deixat. Desprès de finalitzar els seus estudisde postgrau amb nosaltres a UCI, ha trobat feina a Michigani Monterrey (Mèxic). Bona sort Cristian!!!!

El butlletí

... i un futur becari

El César Alvaro i l’Elena Custodio ensanuncien que ja ha vingut!!! Es diu Max.Pesava al nèixer 7 lliures i 3 onces imesurava 20 polzades. Va nèixer el 20 degener a les 4:45 am al St. Joseph's Hospi-tal d'Orange.

El butlletí

Noces Raymund-Claudia LlauradóEl 30 d’octubre de 1999 tinguè llocl’enllaç matrimonial entre la ClaudiaElizabeth Fausto i en Raymund JamesLlauradó. Molts membres del casalse’enrecordaran de Raymund iClaudia asistint a moltes reunions.The “Mass on the Day of Marriage”fou a l’esglèsia de St. Joseph theWorker a Loma Linda, Califòrnia,precedida per l’Ave Maria, Pachelbel’sKanon i Bach’s Air from OrchestralSuite No 3.

Conclogué la cerimònia amb l’enceniment del ciri de la unitati la marxa nupcial de Wagner. La núvia, d’estirp mexicanaresident ans EUA, era resplendent vestida de blanc. L’oficiantfou Mn. Leonard Mestas; les padrines de matrimoni la MireyaLlauradó i Cynthia Fausto; els padrins Wilfred, Thadd i Oleg(tots dos Llauradó) i Brian Eichenberg. Els nens JosepHughes (fill de la Montserrat Llauradó Hughes) i CarlosRodríguez foren els portadors dels anells. Les portadores deflors foren Kathryn, Alexandra i Adriana (totes Llauradó).L’escolanet a l’altar fou Thomas Llauradó.

Després hi haguè sopar (amb cava català) i recepció fins benentrada la nit a la Mission Inn a Riverside. Fou unesdeveniment veritablement internacional ja que hi haviapersones vingudes de Catalunya, Mèxic, Regne Unit, etc.Els nuvis passaren 10 dies a l’illa de Maui, Hawaii, abans deretornar a les seves tasques professionals: En Raymund coma cirurjà de cap i coll a la Loma Linda University MedicalCenter i la Claudia com a analista de sistemes informàtics alEnvironmental Systems Research Institute a Redlands. Elshi desitgem tota mena de benaurances i una nombrosa

descendència (potser ajudin a repoblarCatalunya!!)

Josep G. Llauradó

Un més que ha caigut!Miki, el nou becari Balsells que vauconèixer mentre cuinava a la paella detardor, ha caigut finalment i al gener esva casar a Figueres. La pobra dona aqui li ha tocat suportar-lo es diu AnnaBlasi i està fent el doctorat a USC. La

parelleta viurà a Irvine i s’especialitzarà en fer barbacoes pera la resta de becaris. OK, felicitats.....

El butlletí

6

Great news for UCI

Dr. Henry Samueli , CTO of Irvine based Broadcom Corpora-tion, has donated a $20 million to the UCI School of Engineer-ing for assisting the School move up the ranks into the top 20Engineering Schools nationwide. In return the School wouldbe renamed the UCI School of Engineering “The Henry SamueliSchool of Engineering” The gift would be used to establishendowed chairs, create graduate fellowships and undergradu-ate scholarships,to support interdisciplinary programs in theSchool.

Nicolaos G. AlexopoulosDean of the UCI School of Engineering

Award

Dr. Roger Rangel, friend of the Casal and professor at UCI atthe Departments of Mechanical and Aerospace Engineering,has won the AIAA (American Institute of Aeronautics andAstronautics) Best Paper Award in Microgravity Science. Thepaper, entitled Spherical Particle Motion in Unsteady ViscousFlows, was presented by Rangel and his graduate student,C.F.M. Coimbra , at the 1999 AIAA Aerospace Sciences Meet-ing. The work forms the theoretical foundation for a flightdefinition experiment currently being conducted by NASA.

Jill HammDirector of Communications

Grup DansaireEl nostre GRUP DANSAIRE CATALUNYA, complirà el properdia 30 d’Abril, el seu cinquè any des de la seva fundació. Lesactuacions han ultrapassat les nostres espectatives, doncsno era d’esperar que tant la Generalitat de Catalunya comtambé la Televisió de Catalunya (TV3) s’interessessin per lesnostres activitats folklóriques. Esperem que al voltantd’aquestes dates, gairebé arribarem a la cinquantenad’actuacions, una xifra inesperada si tenim en compte que noestem a Catalunya.

Tots fem els possibles per demostrar la valua de la nostraestimada sardana com també dels nostres balls, que arreud’on hem actuat, tothom ens han demonstrat admiració versells.

Alguns balls ens han estat novament sol.licitats en lesdiverses actuacions que hem realitzat, essent un dels mésaclamat “La Tirotitaina” de Pallars Subirà, així mateix hemnotat que els balls moguts o ràpids, són els que més agradena tothom.

Com a Director del Grup, dono les gràcies al Casal dels Catalansde Califòrnia , a la Generalitat de Catalunya , a TV3, al Sr.Ramón Felipo, al Sr. Joan Vivo, com també a l’Esbart Cadí deBaga, a la Cobla Montgrins i a la Cobla Principal de la Bisbalpel seu suport en tota clase de materials i músiques desardanes i balls, sense aquest ajut no haguès estat possibleel nostre éxit.

A tothom moltissimes gràcies del Grup Dansaire CatalunyaJoan Comellas

Properes actuacions

El Grup Dansaire Catalunya actuara el proper dia 13 del mesde Febrer al LAGUNA FESTIVAL CONCERTINTERNACIONAL. L'actuacio sera a la una de la tarda enl’Ensign Jr. High School de Newport Beach, situat en el carrerCliff Drive .

També el dia 19 de Març, a les 12 del matí actuarà a la celebraciódel 197 Anniversary of the “Battle of San Diego Bay”, a laBase Naval de San Diego.

Joan Comellas

La web del CasalTasques realitzades per actualitzar la web del casal:- Actualització de la secció ‘‘properes activitats’’ amb lesnoticies de la festa de Nadal, properes actuacions del grupdansaire.- Actualització dels links de la secció “Informació de Catalunyai L.A.”.- Modificació complerta de la secció estudiar i viure aCalifòrnia. Aquesta pagina forma part de fet de la web de lesbeques Balsells.- Traducció a l’anglès de la web del grup dansaire.- Pel que fa a les dades de accessos a la web es preveu afegirun comptador a la pagina del Casal.

A continuació es mostren dues gràfiques amb dades sobreels accessos a la web durant els darrers tres dies.

Distribució de hits per zones

31%

25%11%

33%

UCI

USA (forade UCI)Espanya

Altres

Manrico FediNota: Les dades de l’activitat a vilaweb-LA no ens han estatfacilitades pel tancament de l’edició.

Notícies

7

1er plat: Crema de poma Restaurant: Gargantua i Pantagruel

Dificultat baixa, preu baix i temps d’elaboració de 1 hora

Ingredients per a 4 persones:

- 8 pomes Golden, 1 porro, 1/2 ceba, 2 pastanagues, 1 trosd’api , 2 l d’aigua, sal i pebre

Per acompanyar:

- pernil ibèric, juliana de menta, làmines de poma fregida

Preparació:

Primer, prepareu el brou. Talleu les verdures a trossos petits,netegeu-les i poseu-les a bullir amb aigua durant mitja hora.Un cop fet el brou, retireu les verdures.

Mentrestant, netegeu les pomes, talleu-les a quarts i traieu-ne les llavors. Poseu-les a coure en el brou de verdures durant10 o 12 minuts. Una vegada cuites les pomes, tritureu-ho totamb la batedora i passeu-ho pel colador xinès.

A part, talleu el pernil i fregiu-lo amb una mica d’oli. Serviu lacrema de poma en un bol i per sobre, poseu-hi les làmines depoma fregida, el pernil i la juliana de menta.

2on plat: Canelons de verduretes ambbotifarró

Restaurant: Suquet de l’Almirall

Dificultat mitjana, preu baix i temps d’elaboració de 1 hora

Ingredients per a 4 persones:

1 carabassó, 1/2 albergínia, 1 tomàquet pelat i tallat, 2 porros,pinyons, 2 botifarrons de ceba, 1 gotet de crema de llet, 4plaques de pasta de lasanya, 100 g de llardons de cansalada,oli, sal i pebre

Per a la salsa:

- 100 g d’espinacs bullits, 1 gotet de crema de llet

Preparació:

Comenceu sofregint les verdures, primer el porro i després elcarabassó i l’albergínia, salpebreu-ho i quan hagi agafat color,afegiu-hi el tomàquet pelat i sense llavors i també els pin-yons. Talleu el botifarró de ceba i incorporeu-l’hi. Poseu-hiuna mica de crema de llet i deixeu-ho coure uns 15 minuts;reserveu-lo a la nevera perquè agafi consistència.

Mentrestant podeu bullir la pasta. Per a fer la cremad’espinacs, poseu la crema de llet en un cassó, una mica depebre i sal i els espinacs bullits. Després passeu-ho per labatedora i us quedarà com una beixamel. Munteu el caneló isalsegeu-lo. Guarniu-ho amb uns llardons de cansalada.

Postres: Tiramisú amb salsa de cafè Restaurant: L’Estanyol

Dificultat mitjana, preu mitjà i temps d’elaboració de 1 horamés 24 hores perquè es refredi

Ingredients per a 4 persones:

Per al tiramisú:

250 g de crema de llet, 65 g de sucre, 3 rovells d’ou, 3 fulls degelatina remullada, 250 g de formatge mascarpone, cacau enpols, 8 melindros, 1 tassa de cafè

Per a la salsa de cafè:

250 g de sucre, 1 tassa de cafè, 4 rovells d’ou

Preparació:

Poseu en un bol al foc la crema de llet i el sucre. Deixeu querrenqui el bull remenant-ho bé perquè no s’enganxi el sucre.Traieu-ho del foc. Afegiu-hi els fulls de gelatina, prèviamentremullats amb aigua freda i escorreguts. Remeneu-ho bé.Afegiu-hi també els rovells d’ou remenant ben de pressa iben fort. Tireu-hi el mascarpone i barregeu-ho bé perquè noquedi cap grumoll. Deixeu-ho reposar a la nevera unes 24hores.

Passat aquest temps poseu-ho en un altre bol i remeneu-hobé fins que quedi una massa ben fina. Talleu els melindros alàmines i talleu-los amb el motlle. Poseu un plàstic antiadherententre els melindros i el motlle, perquè així no s’enganxi amb elferro. A continuació, pinteu els melindros amb cafè fred. Poseu-hi la crema per sobre. Deixeu-ho reposar a la nevera unes 2hores.

Menú d’hivern

8

En l’escrit anterior deixàvem en John Sierra tot arribat a Romal’agost del 1936 després d’haver sortit de Barcelona cap aMarsella en un vaixell de guerra britànic. Ens diu que durantel temps de la Guerra Civil a Espanya hi arribaren moltsrefugiats civils i de l’esglèsia a Roma, gairebé tots a través deFrança, entre els darrers l’abat i un nombre de monjos deMontserrat.

El mes d’abril de 1940 en John Sierra va rebre l’ordenaciósacerdotal a Roma després de 4 anys d’estudis de teologia illengues grega, hebràica i aràbiga a la Universitat Lateranense.Optà per romandre a Itàlia havent tingut l’oportunitat de tornarals Estats Units a compte del govem americà.

Itàlia no entrà en la segona Guerra Mundial fins el 10 de juny1940. Quan les potències de l’Eix declararen la guerra als EUAel desembre de 1941, els americans a Itàlia reberen l’ordre delliurar el passaport americà a l’ambaixada suïssa, on els hidonaren a canvi un passaport de Suïssa. Una incursiód’avions aliats atacà casernes a Roma, però algunes bombescaigueren al costat de la Basílica de Sant Llorenç, prop de laresidència d’uns seminaristes a càrrec de Mn. Sierra. Els su-periors decidiren que sortissin de Roma i s’instal.lessin en uncol.legi a Chieti, prop del mar Adriàtic, tot convençuts que laguerra no tocaria aquell lloc.

Els aliats firmaren un armistici amb Itàlia el 3 de setembre del1943, però la tenacitat dels alemanys allargà la guerra en elterritori italià gairabé dos anys més. Els aliats entraren a lapenínsula italiana precissament per l’Adriatic. Mentrestant,les tropes germàniques havien ocupat el sud d’Itàlia i Mn.Sierra haguè de conviure amb els soldats alemanys a la bandade l’Adriatic. Ell usava uns “papers” com empleat del’ambaixada d’Espanya, ja que havia estat ensenyant als fillsdel secretari de l’ambaixada, preparant-los per a fer l’examende Batxillerat a Espanya. Els alemanys ocuparen el col.legi inomès deixaren el segon pis per als religiosos, mentre que elssoldats s’instal.laren a les aules i claustre. Els primers grupseren de trànsit, però aviat el col.legi fou convertit en hospitalde sang per a soldats ferits i malalts.

La convivència forçada obligava als religiosos a conversaramb els soldats amb l’auxili de diccionaris; fins i tot jugaven adòmino i a escacs amb els ferits alemanys. Les tropesrequissaven vaques i porcs de les masies, consumien la carnque necessitaven i a voltes donaven el sobrant als religiosos.A vegades alguns soldats alemanys anaven a la missa oficiadaper Mn. Sierra, però fonamentalment l’exèrcit alemany

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVIL D’ESPANYA VI. L’ODISSEA DE MOSSENJOHN SIERRA, Part 2

d’aquells anys no mirava amb gràcia la pràctica religiosa. Alssacerdots alemanys no s’els estalviava el servei militar. Quaneren mobilitzats no podien exercir el ministeri del sacerdoci i,desprès d’una breu instrucció, eren promoguts a oficials detropes de combat (infanteria, tancs, etc). Mossen Sierra m’hacontat que alguns d’ells passaren pel col.legi a Chieti i lirevelaren el seu ministeri, però l’única forma de poder dirmissa que tenien era fent-ho a les 2 o 3 de la matinada d’amagaten alguna esglèsia de la localitat.

El VII Exèrcit britànic pujava per l’estreta costa adriàtica desde Brindisi i per un temps els religiosos es trobaren “entredos focs”. Els italians havien deixat en llibertat els presonersaliats i molts cops els ex-presoners preguntaven als religiososcom atravessar les línies. Un fet extraordinari és que els oficialsalemanys mostraren als religiosos mapes amb indicacions d’onells es retirarien a dates fixades. Quan les tropes britàniquesarribaren, examinaren aquells mapes i esperaren les retretesgermàniques per a evitar confrontacions. Un dia les posicionsalemanyes en repòs eren plenanent visibles des del col.legillavors ja dins la línia aliada. Ple de curiositat, Mn. Sierrademanà a un alt oficial anglès com era que no obrien foc sobreels alemanys. L’oficial responguè “són els nostres cosins”.

Arribades les tropes aliades es formà un govern militar. Comla missió principal era la distribució d’aliments i articles quevenien d’Amèrica, els components del tal govern eren quasitots nord-americans. Per casualitat, el cap del govern militar aChieti era un oficial major que coneixia personalment el parede Mn. Sierra! Per molt temps ell va ser el traductor per alTribunal militar.

Mossèn Sierra va poder visitar Espanya la Primavera del1946. Retonant als EUA el juny del mateix any, ell obrí el seminaridels “Sons of the Holy Family” a Silver Spring, Maryland onell hi resideix ara. El 1947 l’ordre l’envià a unes parròquies aColorado. El 1969 fou destinat a les missions de l’Amèrica delSud: Córdoba [Argentina] i Medellín [Colòmbia]. L’any 1976,físicament exhaurit, haguè de retornar als EUA. Fou ajudant ales parròquies de San Bernardino i Banning a Califòrnia, iaquest fou el temps de la nostra trobada. El 1991 tornà alseminari de Silver Spring on exerceix el seu ministeriespecialment envers els immigrants de l’Amèrica del Sud. Al1991 va visitar molts indrets de Catalunya i al 1995 va retornarper a donar testimoni a l’enquesta sobre els màrtirs de lacongregació amb els quals ell havia conviscut a mitjans delsanys 30.

Història de Catalunya

9

Història de Catalunya

COINCIDÈNCIES: El meu primer article sobre Mn. Sierra hatingut repercussions inesperades. Per exemple, el nostreindefallent secretari, Pere Garriga, m’ha explicat que la sevafamília tinguè tambè, de fa anys, una relació amb els “Fills dela Sagrada Família” —recordeu que aquesta és una instituciótipicament catalana. Quan Pere va fer, al desembre de 1945, elseu primer viatge a la Península Ibèrica als 8 anys, nomèsmesos desprès d’haver-se acabat la segona Guerra Mundial,s’embarcà amb la família en el vaixell espanyol “Marqués deComillas” que feia la ruta de Nord-Amèrica al Nord d’Espanya.

En Pere recorda que es va trobar amb el Pare Millet, superiorde l’ordre, que acompanyava quatre nois seminaristesamericans de 12 i 13 anys de New Mexico i Colorado. Es vanfer molt amics. La mare de Pere, natural de Vilafranca delPenedès on l’ordre tenia el Col.legi de San Ramon, explicavaal Pere Millet que el seu germà hi havia estudiat i en tenia ungran record, i que segurament en Pere i son germà també hifarien cap. En Pere té molts bons records de la simpatiad’aquest Pare Millet.

I fou veritat: En Pere estiguè tres anys i mig a San Ramon. Elsque feien Batxillerat havien d’anar al Col.legi de Sant Andreua Barcelona per als examens. Quan hi anaven, Pere tenial’oportunitat de saludar als amics seminaristes trobats alvaixell. Pere retornà als EUA i obtinguè un títol universitari.Un estiu tot treballant a Washington, a instància del seu pare,que per coincidència era professor d’anglès a l’escola delsFills de la Sagrada Família a Les Corts [reconstruida desprésde la destrucció incendiària pels revolucionaris el 1936], enPere anà al seminari de Silver Spring i tingué l’alegria de trobar-se amb un dels nois seminaristes —ara ja sacerdot— quehavia conegut: Mossèn Louis.

Pere Garriga també em va dir que el Prof Solà Solé de Wash-ington recentment li va dir que als començaments del’Associació de Catalanoparlants de l’àrea de Washington,D.C. es reunia la colla a la casa dels Fills de la Sagrada Famíliaa Washington on eren sempre ben acollits. Jo vull donarpersonalment testimoni que sempre he estat inmillorablementacollit tots els cops que he visitat el seminari a Silver Spring.

Per un altre costat, un company meu de Batxillerat, l’EnricDachs, m’escriu a propòsit de la lleteria a prop del temple de laSagrada Família on es va refugiar Mn. Sierra a la seva arribadaa Barcelona el 25 de juliol de 1936. Resulta que l’amic Dachspassant la guerra civil a Santa Perpètua va conèixer una noiarefugiada en un casa de pagès, els pares de la cual tenien una

lleteria a la Sagrada Família, concretament en el passatgeNoguès, si bé el seu pare havia desaparegut al principi delsfets de la guerra civil i malauradament no aparegué mai més.Era un home de creences catòliques; un altre dels màrtirsanònims. Acabada la guerra civil en Dachs va verificarl’existència de la botiga als voltants de la Sagrada Família.

PUNT FINAL: El que va començar com una trobada casualamb Mn. John Sierra a San Bernardino al 1984 ha esdevingutuna font abundant de fets i relacions a Catalunya, Europa i lesAmèriques. És ben curiós que diversos membres del nostreCasal i la l’associació de catalans a Washington han tingutcontactes de molt bon record amb aquesta ordre religiosa,Fills de la Sagrada Família, genuinament catalana.

Josep G. Llauradó

10

ViatgesVienna on New Years Eve 1999

It was a delightful short week in Vienna. Donna Dawson andI attended the year-end festivities, which included opera,ballet, and visiting different palaces in and around Viennaincluding the downtown area, which was preparing for mid-night with the Imperial Ball at the Hofburg Palace. The operaconsisted of The Magic Flute and the ballet, the Vienna Bal-let Company. Vienna was a city of waltzes and continues tobe so; of course, we danced the night away. Many otherpeople had the same idea, as the place was full of visitors.We were able to go to the opera and the ballet. The sym-phony, which obviously was one of the highlights, we didnot attend. The price was, I felt, a little excessive at $1200 aticket and $200 for rehearsals. So there was a different way ofwatching the Vienna Symphony Orchestra, that is, throughCNN or various other TV channels.

Vienna, prior to WW1, was the seat of Austria-HungarianEmpire, which extendedthrough Central Europe.Many palaces, ministerialbuildings and government of-fices still remain from that pe-riod. It’s a delightful city andthe visit was just as delight-ful. The weather for a Califor-nian was rather cold, but wewere prepared. The ImperialBall was held in 15 differentpalace rooms, with a total at-tendance of 3500 people – notonly attending the ball butalso having dinner. There wasconsiderable amount of enter-tainment: ballet, opera, folk

dancing, musicians of different kinds, different orchestrasand of course, lots of waltzes. The way they celebrate thenew year is slightly different than what we are used to. It’sprobably moderate by our standards. There were no hats, nonoisemakers and no music. The orchestra took a break 10minutes before midnight and did not return until 10 minutesafter midnight, so I must assume that they also had to cel-ebrate and in order to celebrate, they had to take a break. SoI found that amusing and unusual, but that’s how they dothings in Vienna. Nevertheless, thereafter, there was moreand more dancing, and it was delightful to be there.

Once you left the palace, there was plenty of snow and ice toskate on and of course, you had to be very careful, especially

for some of us who are not used to snow. In the end, it was adream come true. Preparations for attending this event startedapproximately 2 1/2 years ago and it was really worth the time.It was a short week, arriving there on December 27 and depart-ing on January 2, hardly time to get used to the new time zoneand having to leave when we were used to it.

I hope that you have an opportunity to attend. It’s really anice place to celebrate the new year and the new millenium.Hope you can go there.

Pete Balsells

Carta d’agraïment de Pete Balsells

10 de febrer del 2000

Benvolguts

Les vostres expressions de condol amb motiu de la mort de lameva mare són de molt agrair. Ella va ser una gran personaque va haver de trobar solucions als enormes problemes quese li van presentar al quedar-se vídua en el 1940. Van ser anysdificils en que, gràcies a la seva valentia i tenacitat, els seusfills van poder desenvelopar-se i prosperar. Va cercar sempreels millors interessos d’ells abans que els seus propis. Vapermetre que jo emigrés als Estats Units en el 1947, i desprésla meva germana Anna en el 1958, amb l’esperança de queaixò ens proporcionaria un millor futur. El camí no va ser fàcilperò les oportunitats hi eren, i en vam fer bon profit.

La seva saviesa, la rectitud dels seus consells i el seu sentitcomú van fer que pugués seguir el camí que ella m’haviapreparat. El que ella em va inculcar, en essència, es pot resumiren les tres consignes que he seguit. Són: confiança, rectituti integritat. Pel que em toca, sóc ben orgullós de tenir unamare amb aquests valors tan alts.

Moltes gràcies per la vostra assistència i el vostre condol.Ho agreixo molt.

Amb afecte,

Pere Balsells

11

Cròniques dels socis

Després de celebrar un bon Nadal com s’esqueia aquest fi desegle 20, - torrons, cava Viudas i regals inclosos...- el diasegüent, Sant Esteve que queia en Diumenge, em va tocarajudar al capella de l’Església l’Epifania a la ciutat de Sur ElMonte. Una de tantes barriades del mosaic de municipis queconstitueixen la gran megápolis de Los Angeles.

Així que desprès de les meves misses regulars, a les 12 a lameva Parròquia de l’ Anunciació d’Arcadia i a la una i mitja alHospital City of Hope, vaig anar-me’n amb tota calma cap alSur El Monte. Com que no tenia pressa em vaig divertir unabona estona parat al costat mateix del petit aeroport d’aquestmunicipi. Vaig estar veient aterrar i enlairar-se algunsd’aquests joguets cars de la gent gran i rica que permet alafortunat deixar el cotxe, pujar a l’avionet, i donar-se el gustde passejar-se pel cel blau i contemplar cases, carrers iautopistes des de les altures.

Em preguntava en silenci quin sou deuria tenir el bon homeque acabava d’aterrar. Es va estacionar, va fermar l’aparell, vatapar la cabina i agafant el cotxe se’n va anar probablementcap a casa tot satisfet. Una avioneta per petita que sigui valmolt més que un cotxe, gasta més, obligadament ha de pagarestacionament i serveis... En fi, el pensament em va volar alparc nacional de les sequoies i em va semblar inútil queixar-sede que hi hagi arbres petits al costat dels arbres gegants...

Deixant-me d’orgues, com aconsellen els pràctics, vaig seguircamí cap a l’església L’Epifania. Ja hi he anat unes quantesvegades i sempre em quedo impressionat de la modernaarquitectura i també intrigat: al passadís lateral de l’esquerra,llindant amb la rectoria, hi ha a la paret diferents imatges enmajóliques una de les quals és la cara de la Verge de Montserrat.

L’església es va omplir tot i ésser força gran. A les cinc i mitjaen punt vaig fer l’entrada solemne amb els lectors mentre elcor cantava una nadala. A l’homilia vaig parlar de la importànciade la família, ahir, avui i sempre, ja que el Fill de Déu que vé almon per redimir-lo ho fa, a més de morir en la creu, amb trentaanys de vida de família.

Una bona hora va durar la celebració. Després una família emvan demanar que beneís el seu cotxe. Eren ja quasi les 7 delvespre quan em disposava a tornar a casa. Però tenia mitjagana i tenia que sopar. Al costat mateix de l’església, tot fentcantonada, on el carrer Santa Anita es bifurca amb Tyler hi hael famós restaurant mexicà “Cielito Lindo”. Famós perquè alMariachi Sol de México, cada dia dos vegades, fa més deliciósel menjar amb les seves cançons. Entro. Em diuen que està tot

ple. Només queden buides un parell de tauletes petites i altesdel bar a cantina. Accepto. Demano per començar unamargarita i uns camarons per seguir.

A les 7:15 en punt sonen els instruments. Hi ha tres noiesviolinistes. La gent aplaudeix cada cançó. Al cap de mitja horafan saber qui compleix anys o celebra algun aniversari i elsmúsics es reparteixen entre el públic per cantar “las mañanitas”i el “happy birthday”,

Quan acaba el concert o “show” sento darrera meu una veuamb marcat accent argenti que explica l’origen del “mariachi”... Em giro i veig una parella jove i un senyor ja madur que emdispara:- Tengo o no tengo razón?- Si señor - li responc - tiene toda la razón del mundo...Así es, como usted dice. Y le admiro, porque vos sos argentino,por supuesto ...- Si señor, del merito Buenos Aires.- Pues yo soy de Catalunya, España, con seis años demi vida gastados en Mexico.- ¡Catalunya... Barcelona...! - exclama el argentí -. Puesmire usted...I em senyala al jove. Llavors jo me’n adono vesteix una brillantsamarreta del Barça.- Que tu ets català? - l’hi pregunto -.- No. Yo soy del Salvador. Y ella también.- i Vaya hombre !, - exclamo - ¿ Del Salvador y vistes lacamiseta deI Barça...?- Es que yo soy un fanático del Barça.- Me parece muy bien. Y puedo saber cómo es quesiendo del Salvador eres un fanático del Barça?- Sencillamente porque el Barça es el mejor equipo delmundo.- Chúpate esa – exclamo -; ¡Venga esos cinco!- Ens vam donar una bona apretada de mans.- Chico, si no lo hubiéramos hecho ya, te invitaba acenar. ¡Visca el Barça!- ¡Visca el Barça!

No cal afegir per acabar que l’anécdota van ser els millorspostres, més deliciós que els millors torrons.

RAM-MAR(Pare Ramon Martí)

Visca el Barça

12

Conte: El Infierno“El Infierno”, malgrat el nom, resultava un lloc agradable. Noés que fos precisament un palau. Estava construït amb quatretotxos, planxes metàl·liques i bigues de fusta, amb dues gransfinestres que permetien veure qui s’apropava pel camí polsós,per la part del darrera, i els cotxes que passaven per l’autopista,per la part del davant, on també tenia una mena de porxada ila porta d’entrada. El que feia agradable a “El Infierno” era,d’una banda, el contrast amb el paisatge on es trobava: elbell mig del desert, i de l’altra, la gent que es podia trobar alseu interior. I és que “El Infierno”, concebut com a bar per ala gent que rodava les carreteres abans de fer-se l’autopista,havia acabat per esdevenir una curiosa combinació de caude rodamons, llar de personatges que tractaven de guarir, oalmenys oblidar, les nafres que els havia fet la vida, i punt devida social per aquells que, vivint al cor del quasi no res,cercaven de tant en tant una companyia diferent a la queoferien les guilles, els ratolins i els falcons.

En realitat podia considerar-se la clientela de “ElInfierno”, com una mena de família, i no precisamentnombrosa: entre altres, hi havia la Paca, una puta vella iretirada, gran amant de l’anís, que es passava el dia recordantels seus encants jovenívols.

Aquella bellesa juvenil es veia reflectida en una foto, viradaa sèpia, que hi havia penjada a una de les parets del localentre dos calendaris on joves beutats femenines oferien laseva nuesa per publicitar sengles marques de cervesa. Hihavia també, quan no cremaven benzina pel país, que eraquasibé sempre, en Bronco i l’V-Max, dos individus il-luminatsque basaven el seu sentit de l’estètica en el cuir negre i lesmotos de gran cilindrada, tot i que l’V-Max mostrava unaespecial simpatia per la pintura Flamenca del segle XVI - elBosco era el seu favorit - i per a en Bronco tot es podriaresumir, culturalment parlant, en les grans bandes orquestralsamericanes dels anys de la Segona Gran Guerra. Ningú nosabia a què es dedicaven habitualment, tot i que tampoc ningúno n’havia de fer res. Quan estaven al local, les seves motosdecoraven el porxo de l’entrada fent que “El Infierno” fesforça goig des de l’autopista.

Un altre dels que corrien sovint pel nostre local eraqui responia com Abdullàh, tot i dir-se Isidre. Per motius queningú no sap massa bé, el dia següent a la seva jubilació coma carter, l’Isidre es començà a vestir amb túniques i turbantsi a orar agenollat de cara a La Meca, o això se suposava, jaque ho feia cap a la posta del sol on, en qualsevol cas, mai noha estat La Meca. El fet d’abraçar els dictats de l’Alcorà, nova fer, però, que l’Abdullàh, deixés de banda el vi negre de lacooperativa, al qual dedicava una devoció considerable.Generalment, algú de la seva família el venia a buscar després

de les oracions i se l’emportava a casa entre crits piatosos dela mena d’”Al-là és gran”.

La veritable ànima de “El Infierno” era, però, en Casimir,el seu cambrer. Tot i que a totes llums ho semblava, ells’encarregava de desmentir que fos el propietari del bar.Segons en Casimir, l’estava cuidant a un conegut que haviamarxat cap a Amèrica a arreglar una papers durant uns dies,perquè no perdés la clientela tenint el local tancat durant eltemps que estigués fora. Aquestes consideracionsprovocaven ombres de dubte en alguns, ja que en Casimirfeia més de trenta anys que dirigia l’establiment. Del que ningúno en dubtava era de la seva cultura. Fins i tot corria el rumorque, de jove, havia arribat a anar a la universitat. En Casimirfloria les seves intervencions a les converses del bar ambcites que anaven des de Góngora fins a Allen Ginsberg,passant per Maquiavelo, Pere Quart, i un tal Ernesto Garcésque, d’altra banda, ningú no va saber del tot qui va ser, ni se’lva trobar mai a cap llibre d’història de la literatura, tot i que enCasimir el descrivia com un dels grans de la Generació del 98,membre, no del “grupo de los tres” com erròniament se’lsconeix, deia el bo d’en Casimir, sinó “de los cuatro”, queformarien Pio Baroja, Azorín, Ramiro de Maeztu i, no cal dir-ho, el propi Garcés.

Un grup, doncs, divers, en qualsevol cas, i difícilmentcreïble en bona fraternitat sinó fos per la presència d’enMaurice en aquest racó denegable del planeta. Però era queen Maurice, francès ell, per cert, es dedicava professionalmentals racons, potser no sempre denegables, no ja del planeta,sinó de l’univers sencer. En Maurice era astrònom, unastrònom de camp, és clar, no pas de laboratori. En Mauriceera el que en diríem un caçador d’espècies de navegantssiderals. No pas d’OVNIs ni de cap xerrameca d’aquesta mena,sinó de cometes, bòlids, estels fugaços, i tota la sèrie detrossos de roca i gel que passen l’eternitat fent tombs d’unabanda a l’altre del que algú va anomenar l’espai, i que, de tanten tant, tenen el detall de fer-nos una visita.

Arribats a aquest punt, dir que en Maurice, no nomésfrancès i astrònom, sinó també doctor per la Sorbona, viviaen una cova, per sorprenent que tal afirmació pugui ser. Si unavantatge tenen els deserts de terra calcari, és la facilitat ambla qual es pot treballar el sol i fer una cova de dues, tres, cinchabitacions ... les que hom vulgui fer, amb el simple ajut desanta paciència i un pic i una pala. Fresques a l’estiu i no tanfredes a l’hivern, les coves calcàries permeten una bonaprotecció a les rigorositats ambientals del desert. Ungenerador de benzina ajudat per plaques fotovoltàiques, untelèfon mòbil, el PC i un parell d’enginys, fan la resta perobtenir confortabilitat allà on, en principi, tant sols es trobena gust els escorpins.

13

Conte: El InfiernoPerò és que el nostre desert, a més de procurar vivenda,

oferia els millors espectacles nocturnosiderals de tota Europa,si és que no comptem amb les extensions siberianes, territoriaquest prou treballat en aquest camp. Era per aquest motiuque en Maurice havia fet niu a aquest desert, i ben a prop de“El Infierno”. Va ser durant el llarg i laboriós procés deconstrucció de la seva vivenda soterrada, que en Maurice vafer amistat, entre cervesa i cervesa, amb en Casimir, i perextensió, mica en mica, amb la resta dels asidus al local.

Per ser verídics, en un principi la clientela del bar notenia en massa bona consideració les explicacions del científicfrancès sobre els seus projectes d’observació al desert. Certque en alguna ocasió els habituals de “El infierno” havienmirat el cel estelat, per bé que generalment just després decaure rodons en etíliques circumstàncies. La Paca també po-dia explicar experiències d’observació del firmament nocturn.De fet havia vist uns quants estels fugaços quan intentavamatar l’estona mentre s’estava dessota algun client poc destreo, simplement, no massa aplicat.

De fet el que havia portat en Maurice a prop de “ElInfierno” i amb què havia engrescat, finalment, els seusescassos clients, era el que ell anomenava “el gran dia”, tot ique amb major propietat hauria de ser “la gran nit”. Havia deser aquell estiu, la nit de Sant Llorenç, a mitjans de l’agost.Aquella nit havia d’arribar la major pluja d’estels mai vista perl’home, coincidint, a més, amb un eclipsi total de lluna, unacombinació absolutament excepcional. Aquella nit tots elsastrònoms, professionals i amateurs, d’Europa i altres arribatsd’arreu del món, afeccionats de la fotografia, premsa i televisió,ufòlegs, receptors de missatges marians, amants irremeiables,controladors de vol d’aeroports sense radar, clientspreferencials dels frenopàtics més elitistes del continent,navegants amb el compàs espatllat i seguidors despistats delxou televisiu “Lluvia de estrellas”, no perdrien l’ull del quehavia de passar allà dalt la nit del deu d’agost, preferentmenta partir de quarts de tres de la matinada, entre Orió i Casiopea.I allà on eren, el desert més sudeny d’Europa, seria el millordels observatoris naturals imaginables.

Les paraules i l’entusiasme d’en Maurice, deixavenbocabadats els habituals de “El Infierno”. “L’home és unapassió inútil”, no deixava de repetir en Casimir, citant Sartre,mentre escoltava les enceses paraules d’en Maurice. “Al-làés gran i ens apropa mostres del seu gran poder”, amb proufeines encertava a dir l’Abdullàh/Isidre després de tres quartsdel bon negre de la cooperativa. En Bronco i l’V-Max tenienidees pròpies sobre les vibracions que podrien aconseguiraquella nit a l’esplanada de l’oest de “El Infierno”, on espensava instal-lar l’observatori d’en Maurice, si arribaven a

temps les mostres del cactus Peyote que els havia promès unamic mexicà.

I la Paca se’ls mirava i reia. Semblava ben bé ques’estava un pèl per sobre del diví i de l’humà. Es recargolavaen els seus esplèndids anys de joventut, quan era la méscreïble “Reina del desert” i quan, en cap cas, cap tronat curtde gambals que estigués prop d’ella, era capaç de perdrel’enteniment per alguna cosa més que no fossin qüestions,diguem-ne, més terrenals. Per això, mentre els altres perdien elcap pels llums del cel, ella s’il-luminava a base d’anís i vellsrecords.

Era curiós però, prop de seixanta anys després, portavaun temps que la ment li feia males passades acostant-li algúque es quedà enrera feia massa temps. Dies abans, un d’aquellssomnis traïdors que ens porten a la memòria aquells a qui,moltes vegades per pròpia salut mental, crèiem oblidats, haviafet que la Paca es despertés al fil del trenc d’alba amb la suorperlant-li el front. Seixanta anys ... !. Quasi al bell mig de laguerra civil espanyola. Ella tenia els divuit anys més lluentsdel Barri Gòtic de Barcelona, els ulls clars i espurnejants, elcabell ros i arrissat. Va ser aquella primavera plagada derevolucions pendents i mobilitzacions generals contra elmonstre del feixisme internacional. La cosa no pintava massabé, entre d’altres coses per la manca d’enteniment entre elspartits d’esquerra ... però ella que cony sabia de polítiquesmarcades o no des de Moscou, de si el POUM o la CNT. Ellatenia els 18 anys més atrevits del Barri Gòtic, el que ara endiríem “sexys”. I era primavera ! ... I ell era americà, pilot decaça de les Brigades Internacionals, i havia lluitat amb els“Flying Tigers” contra l’imperialisme japonès d’aquells anys... I era alt, i ros, i tenia el somriure més blanc que mai haviavist rondant per les rodalies del Zurich, i sempre li parlava dela música de la seva terra, de l’orquestra de Glenn Miller, i deles grans extensions del seu Arizona natal, de la dolçor de lesnits al desert, al costat del foc i dels cavalls, en aquellesacampades de la seva infantesa, de quan la seva nana Navajoli explicava les històries dels grans guerrers i de la lluita per lallibertat del seu poble que ell volgué fer-se seva ... I maleí totel maleïble per recordar el dia en què ell i els seus companysmarxaren de retorn a Amèrica amb el regust amarg de deixar labèstia que havien vingut a combatre, encara viva. I maleí totel maleïble recordant la carta en què li deien que havien derribatel seu P-47 “Thunderbolt” els primers dies del desembarcamentde Normandia. “Maleït fill de puta”, recordava haver exclamat,“Finalment t’has fet matar en una altra fotuda croada de lesteves...”.

Continuarà...Xavier Traïd i Gàllego

14

La vida i obra d’en Josep Conangla i Fontanilles és un delsexemples dels vincles que per moltes dècades lligavenCataluña amb Cuba. Josep Conangla i Fontanilles va nèixer el1875 a Montblanc, comarca de la Conca de Barberà, en lafamília de l’advocat i notari Antoni Conangla i Balcells i de naDolors Fontanilles i Voltàs. Al rebre el batxillerat en Lletres iCiències a l’Institut de Secundària de Tarragona, va continuarestudis a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, aon va cursar dos anys de 1891 a 1893, preparant-se per a unacarrera en abogacia. Al mateix temps va començar a escriurepoesies i s’afiançà en les seves conviccions catalanistes. Toti això, la seva vida d’estudiant i home de lletres va finalitzarrepentinament, quan no va poder evitar ser enllistat pel serveimilitar.

El destí de Josep Conangla i Fontanilles sembla ser típic permilers de joves de la seva generació a qui els va tocar participaral “desastre” contra llur voluntat. Al ser enllistat a l’exèrcitespanyol per lluitar en contra de les forçes alliberadores deCuba, en Josep Conangla es va fer testimoni de la guerra queva acabar en la pèrdua de Cuba com a colònia per a Espanya.La seva primera estada involuntària a Cuba va durar quatreanys, després dels quals va retornar a la seva patria. Els anyspassats a Cuba com a soldat li van donar una motivació pertornar a l’illa antillana el 1905, ja com a home madur i amb laseva família per viure fins a la fi dels seus dies el 1965, i des deCuba propagar les idees del catalanisme. Periodista i sociactiu de la Societat de Beneficiència de Naturals de Catalunya,fou president del Centre Català, va dirigir la revista La NovaCatalunya i va contribuïr al desenvolupament de les idees decatalanisme polític. En 1928 va presentar el Dictamen y laConstitución Provisional de la República Catalana en laAsamblea Separatista de La Habana.

Josep Conangla va arribar a Cuba amb vint anys d’edat commilers dels seus coetanis, les vides dels quals forensacrificades a l’absurd desig del govern espanyol de mantenirel domini polític a les darreres colònies. Podem imaginar juntamb en Joaquim Roy que el jove Josep Conangla va sortird’Espanya cap a Cuba, “casi musitando palabras de habanera:‘Adiós que el deber me llama, adiós que me voy a La Habana,a luchar por la Nación… fue por obligación’ (Roy,Introducción 27).”

A Cuba Josep Conangla va continuar la seva activitat literàriaque havia començat d’estudiant a Barcelona. Va escriurepoesies que són un reflexe de les impressions del jove reclutaque es trobava en condicions diferents al mode de vida quehavia dut fins aquell moment l’estudiant barceloní. El més

trascendental pels seus escrits d’aquesta època va ser el fetde trobar-se a una missió totalment aliena al seu esperit, ideesi estat d’ànim. Les poesies són plenes de la seva compassióamb els ideals de l’alliberament de Cuba i de l’admiració per laterra i el poble cubans. Els poemes es van publicar al tornar enJosep Conangla a Barcelona a diverses revistes i diaris i tambéa una recopilació, anomenada Elegia, El meu pare i Eternal. Elpoemari fou introduit per una carta d’en Joan Maragall a JosepConangla que va servir de pròleg d’inspiració per a la sevafutura obra literària.

En 1958 Josep Conangla va redactar a La Habana Memoriasde mi juventud en Cuba que es van publicar per primer cop aBarcelona el 1998, passats més de trenta anys després de lamort de l’autor. Al redactar les memòries en edat avançada, enJosep Conangla va incloure algunes de les poesies que vaescriure de jove recluta durant la guerra, traduïdes per ell delcatalà a l’espanyol. El poema original en català “Soldat d’unanació” el va traduïr per “Soldado forzoso”:

Soldado por la fuerza, no en idea,a hermoso y raro mundo me trajeron.Aquí descubro yo la poesía,y aquí en tiempo de paz ha de ser Cielo.Mas, ¡ay! que el acre vaho de la muerteenturbia unos aspectos tan brillantes,y exhala emanación de sepultura,que impide en lo grandioso extasiarse.(Memorias 80)

No només és soldat forçós Conangla, sinò está totalment encontra de la política de l’estat espanyol que l’ha dut a Cuba, icompara la política de l’estat espanyol a Cuba amb la políticacontra la seva pàtria, Catalunya:

Cuba, natura admirable;no extraño, no, tu ideal;hasta en la planta más débilhay ansias de libertad.Celosa de tus bellezas,feliz de tu ardiente sol,te consumes prisionera,y ansías tu redención.Por mí fuese, te la dabala libertad que suspiras:¡mas, ay, que tu carcelerotambién me quitó la mía! .(Memorias 82)

Josep Conangla i Fontanilles: fill de Catalunya a Cuba

Personatges

15

La lectura de les memòries que Conangla va redactar passatsseixanta anys des de la guerra i els poemes traduïts per l’autoral castellà donen una oportunitat de comparar les impres-sions de la joventut d’un soldat contra la seva voluntat ambel pensament d’un home madur que havia dedicat la sevaploma a la causa del nacionalisme català. Passats seixantaanys després d’escriure aquestes estrofes, en Josep Conanglareiterà la seva convicció de que milers dels seus coetanis vanser víctimes de la ceguera del govern espanyol. El leitmotivde les memòries són els destins de joves militars, “nativos delas esclavizadas provincias del absurdo estado español(absurdo por unitarista, centralizador y antiliberal)”, que vansser “quintados, acuartelados y embarcados forzosamentehacia esta tierra, entonces también esclavizada por el mismoEstado absolutista” (Memorias 106). El paralelisme de destinsde Catalunya i Cuba és obvi per al lector de les memòries. Altornar a Espanya després del desastre, en Josep Conanglaveia el seu objetiu en dedicar el seus escrits “contra todaclase de tiranías, despotismos, injusticias y atentados a losinmanentes derechos y respetos naturales de personas,familias, pueblos y naciones (Memorias 235).”

Després d’instalar-se a Cuba el 1905 només tres vegades vavisitar Catalunya. Una vegada en 1913 amb motiu de la mortde la seva mare; va fer un llarg viatje de sis mesos amb tota laseva família el 1920; la seva darrera visita fou el 1955 com unamena de comiat. Al morir el 15 de maig de 1965 va ser enterratal cementiri de Colón de La Habana, amb un punyat de terrade Catalunya (Roy, Introducción 36). El 1971 a la vila deMontblanc s’inaugurà una làpida conmemorativa al seuil.lustre ciutadà.

Memorias de mi juventud en Cuba: Un soldado del ejércitoespañol en la guerra separatista (1895-1898) va ser publicatper Ediciones Península a Barcelona el 1998. Les memòriesestán editades per Joaquim Roy i precedides per unaIntroducció d’aquest autor: Josep Conangla i Fontanilles:esbozo biográfico, que va servir de font d’informació alvoltant dels fets biogràfics d’en Josep Conangla i Fontanillesper aquest assaig.

Galina Bakhtiarova

BIBLIOGRAFIAConangla, Josep. Memorias de mi juventud en Cuba: Un soldadodel ejército español en laguerra separatista (1895-1898).Barcelona: Península, 1998.Roy, Joaquín. Introducción. “Josep Conangla i Fontanilles: esbozobiográfico”. Memorias de mi juventud en Cuba: Un soldado delejército español en la guerra separatista (1895-1898).Per Josep Conangla. Barcelona: Península, 1998.Cataluña a Cuba. Barcelona: Editorial Barcino/ Fundació Jaume I,1988.

Personatges / Correspondència

Correspondència

Hola Pere:

En primer lugar te mando un fuerte abrazo con motivo delNuevo Año 200, tanto de mi parte como de mi esposa Shirley,extensivo a todos los integrantes del Casal. El envio de mivideo a la TV Catalnya (TV3) ha sido un éxito, ayer recibí uncomunicado de Irma Pina Caparros (ipina.r@tvcatalunya.com)indicándome que el programa “Catalans a l’estrager” pasarahoy a las 6:00 pm, hora de Barcelona.

Una forta abraçada a tothom.

Jordi Garcia Buscato

Us voldria felicitar per mantenir activitats catalanes en aquellpais! He pensat que potser us interessarà de tenir informacionssobre el que fem a les comarques de la Catalunya del Nord, enparticular amb les escoles catalanes. Sabeu que les nostrescomarques són les úniques que no tenen reconeguda lallengua catalana oficialment!. Un salut cordial des de Perpinyà!

La Bressola http://perso.wanadoo.fr/.escoles/

+Joan Pere Le Bihan i Rullan

La Neus Giralt Bou, una noia simpàtica de Barcelona, en escriuque li agradaria tenir correspondència amb un jove del Casal.Ella té 29 anys,traballa per una empresa de casa, ha fet carrerauniversitària en Imatge i So, ha tingut oportunitat de treballara la televisió catalana, li agrada pintar a l’oli i aquarel.la, ha fetvàries exposicions i ha guanyat premis,voldria escriurecròniques des de Barcelona pel nostre butlletí, i té nombrosespreguntes sobre la vida de Califòrnia. Si algú volguésrelacionar-se més amb la Neus cal dirigir-se a la nostra redacció.

Pere Garriga

La Veu d’en Jordi Ros

16

El Butlletí som:

Pere Garriga, editor en cap i redactor.Miki Sainz, editor.Alba Pérez, César Alvaro, Manrico Fedi, Galo Gimenez,col.laboradors d’edició.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:

Pete Balsells, amb un altre viatge i les seves paraules.Josep LLauradó, amb un nou espisodi de la Història de Catalunya.Pare Ramon Martí amb la seva anècdota.Galina Bakthiarova amb la secció de PersonatgesJosep Llauradó, Joan Comellas, David Cardús i Roger Rangel ambles notícies.Jordi Ros, qui ha fet sentir la seva Veu.Xavier Traïd i Gàllego amb el seu conte.

The Toaster NetworkPer molts de nosaltres, les nostres vides han canviat considerablement des que hem escollit com a mitjà de comunicacióaquest nou invent anomenat Internet. Recordo el dia en que el meu tutor va marxar del laboratori perquè la connexió a Internetno li funcionava i es sentia que estava perdent el temps. Se’n va anar cap a casa, però no pas per prendre’s la resta del dia derepòs, sinó per conectar-se a la xarxa des d’allà mateix

Però quin és el motiu que ha donat a Internet tant d’èxit? Tirem primer una mica enrera, no gaire però, doncs tot ha passat moltràpid. Si ens situem trenta anys enrera, a la casa d’una família de classe mitjana probablement hi podrem trobar com a aparellsde comunicació un telèfon i un televisor. El telèfon permet transportar petites quantitats d’informació, la veu, de manerainteractiva entre les dues persones que estableixen la comunicació. En canvi, el televisor permet transportar grans quantitatsd’informació, la veu i la imatge (*), però de manera no interactiva. Per tant, sota aquest model tenim dues propietats,interactivitat i capacitat per transportar grans quantitats d’informació, separades en dos receptors diferents. Si avancem deuanys en el temps, probablement hi podrem trobar en la mateixa casa un ordinador. L’ordinador que hi veiem és capaç deprocessar i generar molta informació en un temps reduït, però no es troba conectat a cap altre aparell.

Internet sorgeix per fusionar aquests dos móns. El resultat és un nou mitjà de comunicació capaç de transportar grans cabalsd’informació (com el televisor) però de manera interactiva (com en el cas del telèfon). Mitjançant aquestes dues propietats,creem un model on virtualment podem estar en qualsevol punt del planeta en qualsevol instant. És un món virtual, doncs noviatgem físicament, però en moltes ocasions el resultat és equivalent i podem considerar que estem viatjant pel planetainteractuant amb persones i objectes situats molt lluny de nosaltres.

Potser l’altra pregunta interessant és saber cap on ens porta aquesta nova tecnologia. Els científics i professors donenclasses senceres hipotitzant sobre el futur i els objectius d’Internet. La tendència és a convertir Internet en el mitjà decomunicació únic. El telèfon, la televisió, la ràdio i qualsevol altre mitjà de comunicació hauria de ser trasmès a travésd’Internet. Amb aquest objectiu, recentment han dissenyat IPv6. Aquesta nova tecnologia permet augmentar considerablementel nombre d’adreces electròniques disponibles. Tant, que en podrem posar un milió d’elles en cada metre quadrat desuperfície a la Terra. Tot i semblar exagerat a primer cop d’ull, potser no ho és tant si rumiem els aparells que ens envolten i queen un futur ens agradaria tenir conectats a Internet per controlar-los a distància. Potser una bombeta, la calefacció, la neverao, perquè no, una torradora.

Moltes aplicacions i molts aparells requeriran estar conectats a Internet. La magnitud del problema fa que aquest sigui un nourepte pels enginyers i científics que estan fabricant la xarxa, una xarxa que ara ells mateixos l’han batejada com “The ToastNetwork”.

Jordi Ros

(*) Aquí és vàlid aplicar el principi de “una imatge val més que mil paraules”. Efectivament, per molt ràpid que parlem, lainformació que podem transmetre per un telèfon és molt inferior (unes 30 vegades inferior) a la que podem rebre per untelevisor.