47 Com volem que siguinels carrers del barri?.Màrius Navazo

52 Presentació delCor de GospelLa Carena de la UES.Mercè Torras

54 El nou grup de teatreLa Tartera.Manel Bonafacia Roger

55 Biblioteca UES.Redacció

56 La Unió Excursionistade Sabadell celebral’inici de curs.Redacció

4 Presentació. Redacció

5 Editorial. Albert Gil

6 Arxiu Fotoràfic de laUES. Lluís Fernández

10 Retalls de butlletinsantics. Lluís Fernández

12 Guimerà i la Vall delCorb (I). Antoni Aparicio

16 Avenc dels Esquirols.Manel Llenas

18 Secció d’Orientació.Ricard Masferrer

20 43 Campament devacances UES 2012.Jaume Planell

24 Marxa Nòrdica.Anna Puig

140 any 2012

SumariSalut, 14-16Apartat Correus, 42108202 SABADELLTel. 93 275 87 12Fax 93 725 05 90e-mail: info@ues.catweb: www.ues.cat

UNIÓ EXCURSIONISTADE SABADELL

Comissió del Butlletí

Redacció:Marina Antúnez,Elisabet G. Bordas,Andreu Reig, Jordi Roca,Pep Suñé

Disseny i maquetació:Jordi Roca

Correcció:Montse Carbó i Hors

Maquetació i Impressió:DÍPTIC, SLPassatge Teodor Llorente, 2208206 SabadellTel. 93 726 55 99

Dipòsit Legal: B-46479-70

Publicació adherida a laFederació d’EntitatsExcursionistes de Catalunya,Federació Catalana d’Esportsd’Hivern, Federació Catalanad’Espeleologia, FederacióEspanyola, Federació Catalanad’Entitats Corals i FederacióCatalana de Curses d’Orientació

Portada: “Everest”. Expedició delsoci de la UES Joan Clofent.Foto: Joan ClofentContraportades:Rocòdrom de la UES,Bar de la UES, Escalada en bloc.Fotos: Marina Antúnez

27 El tennis de taula,un esport olímpic.Carles Ricart

28 Nit màgica al cim del’Everest. Joan Clofent

33 Els nostres minerals,roques i fòssils. Redacció

34 A Alaska en cerca deMúixers. Miquel Franch

38 Jordi Roca, artista.Montse Carbó i Hors

42 La Benedicció del paa Sant Miquel deTurbians. Jordi Roca

45 Som energia.Elisenda Marcos

La Comissió del Butlletí us presenta avui un nou format.La nostra intenció és que amb aquests canvis, formalsi de contingut, puguem fomentar encara més laparticipació i la col·laboració de tots els socis i sòcies.D’altra banda, la idea també és fer més visual ientenedora aquesta publicació que, des d’ara pretenemsigui més que un portal on s’informi de les activitatsde la UES. Per això, el butlletí oferirà uns textosseleccionats i curosament revisats, completats ambfotografies de qualitat i d’interès gràfic. Esperem queel naixement d’aquest nou Butlletí us sigui útil i que,a partir d’ara, us animi encara més a ser-ne partícipsi, sovint, protagonistes.

Amb aquesta intenció, us comuniquem els requisitsnecessaris perquè els vostres articles puguin ser publicatsCal presentar els escrits amb una extensió màximad’uns 5.600 caràcters, amb lletra Arial 12 i en un catalàcorrecte; les fotos que acompanyin el text han de teniruna resolució òptima (300 punts aproximadament);cal enviar quatre o cinc imatges perquè la comissiópugui seleccionar les més adequades a la paginació.Podeu enviar tot el material a uesbutlleti@gmail.com.Els textos han d’anar signats, i si cal, a la secció quepertanyen. Les fotografies és imprescindible el nomdel fotògraf i la descripció del lloc on pertanyen.

Esperem que aquesta nova etapa del Butlletí siguiprofitosa per a tothom. Sens dubte, l’esforç i la il·lusióque hi posem els membres de la Comissió és molta,tota vegada que l’objectiu final d’aquesta publicacióno és altra que la qualitat del seu contingut sobrepassil’àmbit social.

Comissió del Butlletí

4

La darrera editorial, la del Butlletí 139, deixava oberta unaincògnita de futur, tot anunciant “un canvi” que, de fet, tambépodríem definir com un cert retorn als orígens. Ara ja el teniua les mans.

D'entrada, sembla que es tracti de la versió a tot color d'aquellsbutlletins de fa anys: una mica allò que, en altres àmbits, en diuenvintage. Aparentment sí, però en realitat és tota una nova manerad'entendre i pensar una publicació, que ha de ser el reflex del'activitat de la nostra entitat, que ha de deixar constància decom som i com actuem, de quines coses fem i opinem, i que hade permetre reflexionar i acostar-hi més gent.

Totes aquestes coses, no és gens fàcil posar-les juntes. Per tant,ha calgut la implicació d'un grup de socis i sòcies que han posattota la il·lusió a donar format a un Equip de Redacció que, comsi es tractés d'una petita secció, s'encarrega de trobar les millorsfotografies, els millors articles i la composició gràfica més atractiva.

Actualment, al mercat hi ha moltes publicacions especialitzadesde gran qualitat, moltes d'autèntica referència, en l'àmbit delsesports de muntanya; nosaltres no pretenem competir amb capd'aquestes, però sí estar a l'alçada, en format, estètica i atractiuvisual. Un Butlletí com el nostre ha de reflectir-nos i explicar-nosavui i d'aquí 30 anys quan algú el rellegeixi; aquesta és la intenció!Esperem aconseguir-ho.

Segurament és un contrasentit en temps difícils, en momentsque conviden a l'austeritat i a no fer canvis precipitats, tenir lagosadia de fer un canvi tan radical. Però justament per això hemjugat fort: ara és el moment de repensar-nos per a un futur quesegur que serà diferent! Ara és el moment de posar més que maila més emblemàtica de les publicacions de l'entitat a l'alçada deles possibilitats tècniques actuals. Ara teniu a les mans un relligaten paper, però també cal un format electrònic que aporti mésvalor afegit, que sigui més interactiu, que ens permeti arribarmés lluny.

Desitgem molta vida a aquesta renovada manera d'entendre elButlletí de la UES; significarà que és una eina usada i aprofitadaper tothom i que l'esforç val la pena!

Albert GilPresident de la UES

5

Han estat moltes les imatges que haningressat a l'Arxiu Fotogràfic de la UESd'ençà de l'última relació que vàrempublicar en el butlletí anterior fins avui.Com sempre, aprofitem aquestes pàginesper agrair i donar a conèixer les personesque ens les han proporcionat.

Família Monràs: set imatges que ens hanarribat a través de Dolors Junoy. Són d'esquíi d'excursions.

Albert Roig: tres imatges d'excursionisme.Germandat de Sant Antoni Abat, Colla

Vella: noranta-una fotografies sobre lapassada de Sant Antoni.

Joan Cura: disset imatges de GasosesPulcra.

Joan Auladell: seixanta-set fotografiessobre diferents actes de la Coral de la UES.

Mercè Lombarte: sis fotografies sobrediferents actes de la Coral de la UES.

Joan Real: dues imatges de la làpidasepulcral de Rafael Durancamps Folguera.

Miquel Sanahuja: vint-i-cinc imatges dela nevada de 1962 i el rodal de Sabadell.

Aleix Gonzàlez Campaña: dissetfotografies de Can Feu.

Vicenç Mayor: dues imatgescorresponents al lliurament de premis defotografia i campament.

Victòria Torné: quatre fotografies(Victòria Torné, Pare, Alcalde Moix i Escolade beneficència).

Santi Grimau: dotze fotografies dediferents actes de la Coral de la UES.

Francesc López: trenta-sis imatges deSenders, especialment del GR-97.

Miquel Arbós: vuit fotografies de la Taulad'orientació de la Mola.

Esteve Calvet: cinc imatges d'unenterrament a la plaça de l'Àngel.

ArxiuFotogràficde la UESLluís Fernández

història

6

Elisabet Busqué: trenta-vuit fotografiesd'espeleologia procedents de l'espòs, LluísFranquesa.

7

Núria Gonfaus: cent set imatges diversesde Sabadell i rodal, especialment del riuRipoll.

Montserrat Bertran: una imatge desardanes durant l'Acte de comiat del campde la Creu Alta.

Teresa Morera: dotze fotografies fetes enexcursions diverses.

Josep Romaguera: esquí i esquiadorsanys 1940-1950.

Josep Fígols: seixanta-quatre imatges d'altamuntanya, escalada, pagesia de Sant Quirzei diverses.

Antoni Carbonell: sis fotografies sobreCorreus i espeleologia.

Maria Antònia Buxó: una imatge de la Segona Marxa Excursionista Infantil deRegularitat.

Elsa Carné: una fotografia del pare,Pere Carné.

Teresa Arnau: cinc fotografies de disfres-ses a l'Agrupació Excursionista Terra i Mar.

Carles Olivella: una imatge de teatre alCentre Excursionista “Sabadell”.

Francesca Ruiz Blay: dues fotografiesd'excursionisme a la costa.

Santi Ginestí: cinc fotografies dels carrersdel Pont i Major de la Creu Alta.

Manel Segura: tres imatges de bateig ambmossèn Josep Plandolit.

Jordi Solà: una fotografia de neu i esquí.Maria Calzada: set imatges de la Coral

La Industrial.Josep Galícia: dinou fotografies

d'escalada, especialment femenina.Un cop més, reiterem el nostre

agraïment a tots aquests donants. Lesfotografies han passat a formar part del'Arxiu i, per tant, al patrimoni de la UES.

Col·laboradors nous a l'ArxiuA més de Dolors Junoy, de la qual

parlàvem ja a l'últim butlletí, s'haincorporat com a col·laboradora TeresaMorera. Benvinguda.

Velles imatges amb noves tecnologiesUs imagineu poder veure el bosc de

Can Feu i altres indrets de Sabadell irodal, tal com eren els anys 1920, i entres dimensions? O l'exposició

8

Escaladors de l'Agrupació Excursionista Terra i Maral cim de Castellsapera (Serra de l'Obac). Durant ladècada de 1950 a 1960 foren diverses lesescaladores que sorgiren en aquesta entitat. A laimatge, asseguda, Joaquima Gonzàlez i, dreta, NatiPujol. Els companys són Josep Alaix, el del fons, iJosep Galícia, el de la dreta. || Fotografia de JOSEPGALÍCIA MARCET, cedida per ell mateix a l'Arxiu.

Internacional de Barcelona del 29? O béuna selecció d'indrets de Catalunya,també d'aquesta època? Això ja éspossible gràcies a la col·laboració de LluísDubreil, l'Arxiu Fotogràfic de la UES,Fermí Abad Ribera i les noves tecnologies.Properament ho donarem a conèixer.

9

Al butlletí anterior iniciàvem unasecció dedicada a reproduir articles inotícies singulars o interessants, des delnostre punt de vista, extrets de butlletinspublicats per la nostra entitat centenària.Aquest cop n'hem triat dos de curtets,d'indrets força coneguts. L'un ens parlad'una destrucció i l'altre, d'unareconstrucció.

Adéu al gorg d'en Barba (Riu Ripoll)Article sobre la desaparició de

l'espectacular engorjat de sobre del gorgd'en Barba, a tocar de Castellar del Vallès,un lloc molt freqüentat pels nostres avisi pares, del qual han quedat abundantsfotografies, pel fet de ser un lloc forçasingular. Es tracta d' un escrit de JoanSaurí, publicat al Portaveu del CentreExcursionista del Vallès, núm. 12, d'abrilde 1965.

Retalls debutlletinsanticsLluís Fernàndez

“Un dels llocs més recòndits i bells del nostreriu Ripoll acaba d'ésser desfigurat. Qui noconeixia el lloc o l'havia visitat acostant-se alseu redós pel llit del riu no sabrà mai de labellesa feréstega del paratge. Aquell engorjatde roques que l'alterós saltant d'aigua quecom gegantina cua de cavall blanc esprecipitava al fons del gorg, acaba de ser'urbanitzat' (?).

10

L'aigua continua precipitant-se al fons delgorg, però no obrint-se camí enmig de les bravesroques que li obstruïen el pas, sinó lliscantper la corba del mur recentment construït; amés, no intenteu acostar-vos-hi ja que un altrealterós mur us impossibilitarà de baixar al llitdel riu, convertint el lloc en un 'clan' de gaudiparticular del veí de mà dreta. Des de dalt delmur podreu veure el pont vell, cosa que abansno era possible, car obstruïen la vista les roquesde sobre el gorg i que la dinamita ha fet saltar.

L'únic consol que us restarà serà beure unxic de l'aigua de la propera font de Can Pèlecs,a quin recer, asseguts en el pendís a propòsit,podreu filosofar sobre la beatitud d'aquellsanys de tranquil·litat fraterna.

Joan Saurí,Portaveu del Centre Excursionista del Vallès

(núm. 12, abril de 1965)

El restaurador de Sant Llorenç del MuntL'entranyable monument romànic del

cim de la Mola es va salvar gràcies a unveí de Castellar del Vallès que el varestaurar. El Centre Excursionista delVallès va fer diferents actes els anys 1920i 1964 per recordar-lo. De com es vapensar a restaurar aquest monument,ens en parla aquest articlet que hemextret del Full Informatiu del CentreExcursionista del Vallès núm. 7 del juny-juliol de 1964, que el reprodueix de larevista Alba del desembre de 1957.

“El veí poble de Castellar del Vallès tinguéun fill il·lustre. el Dr. Anton Vergés i Mirassó,prev., que estimà molt el seu poble i la mun-tanya de Sant Llorenç del Munt. Ja de noi

l'havia captivat la brava bellesa de lamuntanya i les seves poètiques llegendes.

Les notícies que li portaven els qui anavena la Mola, sobre l'estat ruïnós de l'exmonestirbenedictí de Sant Llorenç, després de laprofanació i el mal que hi feren les tropesfranceses en pujar-hi des de Castellar l'any1809, el contristaven fondament.

El zelós sacerdot fou destinat el 1868 comecònom de la parròquia de Sant Llorenç Savall,d'on estant, la vista se'n li anava sovint capa la muntanya.

A principis d'octubre de dit any, pujà ambdos sacerdots amics al Munt, i mentre els seuscompanys esplaiaven la vista per la immensitatde les terres que el cim domina, ell estavaexaminant l'interior del temple, convertit encorral des de la guerra de la independència.

I allà es sentí dominat per una forta veuinterior que li deia: “tu has de restaurar aquesttemple i antiga casa d'oració i retirament”.

La veu misteriosa enferví ardorosament idonà energies a Mn. Anton per a emprendrel'obra de restauració i a costa de molts cabalspropis esmerçats i de mil penalitats tingué elgoig de veure-la acabada el 1870.

Amb això restava satisfet el seu pietós anhel,i a la vegada havia salvat un venerable templede l'art romànic.

I encara feu més per el que fou antiquíssimmonestir, declarat anys ha, MonumentNacional: la publicació de la seva MonografiaHistòrica”.

Full Informatiu delCentre Excursionista del Vallès

(núm. 7, juny-juliol de 1964)

11

Guimerà ila Vall del Corb (I)Antoni Aparicio

Guimerà és una vila medieval situadaal sud-est de la comarca de l'Urgell,travessada pel riu Corb, i és un dels mésde trenta pobles o llogarrets que formenla Vall del mateix nom. Fins a la reorde-nació comarcal feta per Pau Vila el 1938,Guimerà formava part de la Baixa Segarrai, de fet, moltes de les seves caracterís-tiques –clima, paisatge, tipus de conreu–són més segarrenques que urgellenques.

La Vall del Corb pren el nom del riuque li ha donat forma. El riu Corb,paral·lel geogràfic que divideix Catalunyaper la meitat, és un petit riu que neix aRauric, un poble segarrenc situat a 762m d'altitud, al límit de la Segarra amb laConca de Barberà, molt a prop de SantaColoma de Queralt. El seu curs va d'esta oest, fins al Segre, prop de Vilanova dela Barca, al Segrià. El seu cabal és moltmodest, sobretot en èpoques de sequera,tot i que al llarg de la història hi haregistrades riuades molt importants.

Durant el seu recorregut, el riu passa,com hem dit, per tot un seguit de pobles:algun, el travessa pel mig, com el cas deGuimerà; d'altres, els passa fregant, comVallfogona, i encara d'altres queden forçaallunyats del Corb, encimbellats dalt dela carena, com l'Albió o Ciutadilla.

Una petita relació dels pobles que elriu va trobant al seu pas des del seunaixement fins a la seva desaparició, propde Belianes, ens ajudarà a conèixer unamica aquest bonic racó del nostre país.

Després de néixer a Rauric –d'unamanera molt discreta–, el Riu Corb giracap a ponent, deixa a la dreta el camíque ens duria a La Cirera i, més endavant,la carretera que ens portaria a Savallàdel Comtat; després eixampla una micala vall i passa per Llorac, una petita peròencantadora població que, a mi, m'hasemblat sempre un poble de pessebre.

Deixem a la dreta una carretera queens portaria a l'Albió, des d'on gaudiríemd'una bonica visió de la vall i, desprésd'uns retombs més, ens anem acostant

al balneari de Vallfogona de Riucorb. Elconjunt del balneari, el formen l'edificiprincipal i tot de xalets, hotels i edificacionsque l'envolten i que, la majoria, forenconstruïts durant el primer terç del segleXX. L'origen foren unes fonts d'aiguasulfurosa que induïren un capellà barcelonía bastir-hi unes instal·lacions termals a l'estilde les que estaven tant de moda per Europaen aquella època.

Al cap de poc, el Corb passa perVallfogona, encara a la Conca de Barberà,poble presidit per l'església de SantaMaria, gòtica amb portalada romànica,i conegut tant per la seva història comper la que el lliga al seu famós rector–Francesc Vicenç Garcia (1579-1623),més conegut com el Rector de Vallfogona,pseudònim amb què signava la seva obrapoètica–. Passejant pels carrers de lapoblació, es poden anar llegint fragmentsdels versos d'aquest important autor delbarroc català. Fa poc temps, el 2009, seli va dedicar un interessant museu ocentre d'interpretació dins de la mateixaesglésia, per donar a conèixer més a fonsla seva vida i la seva obra.

Uns quilòmetres més endavant trobemel Molí de la Cadena i un canvi depaisatge que, si als voltants del balneariera ple de bosc d'una verdor exuberant,aquí presenta ja, sobretot a la riba dreta,la característica sequedat del paisatgesegarrenc –o urgellenc, on no arriba elcanal–, amb conreus de cereals, sobretotblat i ordi, oliveres, ametllers i vinya. ElMolí de la Cadena és un dels últimsmolins que ha estat en funcionament ala vall. Deixem a l'esquerra el torrent delSaniol i els camins o pistes que ens durienal Saladern o fins als pobles de Segura,el Fonoll –restaurat i transformat fa unsanys en poble nudista– i, més allunyats,Conesa, Passanant o Forès. Passem elpetit pont per travessar aquest torrent ientrem a la comarca de l'Urgell i, totseguit, sobre un turó, veiem ja la siluetade Guimerà.

13

El poble, construït a la falda de la vall,a la riba dreta –si te'l mires frontalmentdes de l'altra riba sembla talment que lescases estiguin construïdes unes sobreles teulades de les altres–, és un magníficexemple del que arquitectònicaments'anomena “urbanització del coster”.

Una visita, passejant pels seus carrerscosteruts, ens permetrà gaudir de tot deracons plens d'interès tant des de lavessant històrica com arquitectònica ambles seves arcades, portals, voltes, porxos,portes, finestres i balconades.Construccions o llocs d'interès com laplaça Major, la capella de Sant Esteve delsegle XV, les Ascorones, els Aubalços, elMuseu, Cal Manseta (antic Hospitalrenaixentista)..., tot ens porta a endinsar-nos en un món farcit de recordsimmemorials. Vila medieval, antigabaronia i comtat des de 1599, va ser

declarada conjunt historico-artísticel 1975.

Al capdamunt de tot, les restes del'antic castell –amb la seva torre de guaita,restaurada, magnífic mirador sobre laVall de Corb–, l'església de Santa Maria,del segle XIV –edificada sobre unaprimitiva església romànica–, amb el seuimpressionant retaule modernista, obrad'en Josep M. Jujol (col·laborador d'enGaudí) i d'una molt reeixida reproducciódel retaule gòtic de Ramon de Mur,Mestre de Guimerà (s. XV), l'originaldel qual és al Museu Episcopal de Vic.

Guimerà va començar a formar-se alsegle XI, al voltant d'una torre de guaitaque fou l'inici d'un recinte defensiu iposterior castell per controlar el pas i lescomunicacions de la vall. La vila medievalemmurallada va anar creixent de dalt abaix, amb carrers irregulars, estrets icosteruts, fins a trobar la frontera naturaldel riu. Ja en època moderna, s'estengué

14

cap a ponent, pel portal de Tàrrega i,més darrerament, s'ha eixamplat cap al'altra banda del riu i als costats de lacarretera de Vallfogona.

Deixem Guimerà i, seguint el curs delriu, a uns tres quilòmetres, ens trobem lesruïnes de Vallsanta, monestir de mongesdel Cister fundat al segle XIII i extingit el1589 per l'abat de Poblet, del qual depenia,quan només hi quedaven tres monges quevan ser traslladades al monestir delPedregal, prop de Tàrrega. Actualments'hi estan fent actuacions arqueològiquesi obres de consolidació i, aquest febrer, haestat protagonista d'un dels capítols delprograma Sota Terra de TV3.

Seguim endavant i, al cap de poc,trobem una pista a la dreta que ens duriacap a Verdú, el Mas de Bondia,Montornès, Montoliu i l'Ametlla de

Segarra..., però que abans ens portarà alsantuari de la Bovera –on es venera laVerge de la Bovera, patrona de Guimerà–,dalt d'un turó, un dels punts més altsd'aquests voltants (589 m). Antiga abadiacistercenca femenina, conserva, rere lesparets renaixentistes, les restes d'unclaustre romànic de quan era un monestirfemení del Cister, fundat el 1195,probablement com a filial de Vallbonade les Monges, i que el 1237 va quedardespoblat quan la seva comunitat es vatraslladar al Monestir de Vallsanta,suposadament per motius de seguretat isupervivència. Des de dalt es contemplenunes magnífiques panoràmiques tant dela Vall del Corb com dels plans de l'Urgelli, en dies de bona visibilitat, fins elMontsec o el Pirineu.

(segueix al proper butlletí)

15

A principis de març d'enguany, unsquants components de l'equip aleví iinfantil de Tècniques de ProgressióVertical de l'Espeleoclub Sabadell, queentrenen al club Gimnàs Llenas, van ferun entrenament espeleològic a l'avencdels Esquirols, aprofitant aquesta èpocaen què no hi ha competicions. Ambaquest descens, ja són cinc les cavitatsverticals explorades per aquests joves ifuturs espeleòlegs que tenen entre 7 i 12anys. Des del primer descens a l'avencde la Falconera del massís de SantLlorenç del Munt i l'Obac, seguit pelsavencs de l'Emili Sabaté, el Passant, elLlest i ara els Esquirols, la destresa ientusiasme d'aquests esportistes haaugmentat exponencialment, així comel sentiment de companyonia.

Evidentment això no seria possiblesense la implicació dels pares, que desde fa anys porten els nens a entrenardos cops per setmana des de poblacionstan allunyades de Sabadell com Terrassa,Rubí, Sant Cugat i fins i tot Castellvell iel Vilar.

Quan a finals del 2006, la Federacióva animar-me a muntar una instal·lacióper a la pràctica del TPV a les parets delClub Gimnàs Llenas amb la finalitatd'implicar infants en aquest esport pelbé de l'espeleologia catalana, jodesconeixia la competició de TPV.D'entrada ho vaig trobar descabellat, jaque, després de tants anys de fer dedirector cursos d'iniciació a l'espeleologia,

mai no se m'havia passat pel capd'ensenyar a algú aquestes tècniques ambl'objectiu d'assolir la màxima velocitat.

Vaig haver de posar-me a entrenar, pertal de notar aquesta sensació i aixítransmetre-la als nois i noies. El tempsm'ha fet adonar de dos factors importantspels quals ara penso que la competicióen TPV és positiva: d'una banda, no vacontra la filosofia de l'espeleologia, jaque, tret de la tècnica, no hi té res aveure (ni el medi, ni la vestimenta, ni elsobjectius…); d'altra banda, és unentrenament extraordinari per fer entresetmana, fet que se'm va fer evident enles dures exploracions a -600 metres queestem portant a terme a la zonad'exploració de Cantàbria.

Fruit d'aquests anys de treball, enBernat Sust, un dels nois de la primerafornada del 2007, ja fa dos anys que vea explorar amb nosaltres a Cantàbria, ifins i tot em dóna un cop de mà enl'entrenament dels més petits. Sí que ésveritat que molts dels nens plegarandurant l'adolescència però, quantscursetistes d'iniciació a l'espeleologiaacaben sent espeleòlegs?

Els infants que van participar enaquesta sortida a l'avenc dels Esquirolssón l'Àngela Pallàs (7 anys), el PabloMorales i l'Eva Sanz (9 anys), la IrenePallàs (10 anys) i la Mireia Flores i l'ArnauCalero (11 anys). L'objectiu era davallar

Avenc delsEsquirolsEls nens i nenes de Tècniques deProgressió vertical preparen lapretemporada de competiciópracticant espeleologia al Garraf

Manel Llenas

tècniques deprogressió vertical

16

els dos primers pous per tal d'assolir lacota -35 metres. El que més va sobtar alsnens i nenes en aquest avenc, a diferènciadels altres que havien baixat fins llavors,va ser el pes de la corda a l'hora demuntar-se el davallador en la primeravertical de 25 metres.

És per aquest motiu que, durantl'entrenament del dia següent, vamtreballar aquesta sensació a les paretsdel gimnàs, suplint la manca d'alçadaamb una pes lligat a l'extrem de baixde la corda!

Això els permetrà afrontar senseproblemes el proper descens que tenimpensat realitzar a la Grallera delBoixaguer durant la primavera.

17

Secciód’OrientacióRicard Masferrer

orientació

WhatEn què consisteixen les curses

d'orientació?L'objectiu d'una cursa d'orientació és

realitzar un recorregut en el qual s'hand'anar trobant unes fites concretes, ambl'única ajuda d'un mapa i una brúixola.El mapa es lliura a cada corredor en elmoment de la sortida i aquest ha dedecidir el millor recorregut possible pertal de passar per totes les fites en el mínimtemps possible. Les sortides s'acostumena donar un a un amb un interval detemps entre els diferents competidors.

Hi ha diferents modalitats de curses:

• De velocitat o sprint: cursa curta amb

moltes fites on la rapidesa és el mésimportant.

• De mitja distància: cursa amb pocadistància entre les fites i on es necessitadominar molt la tècnica d'orientació.

• De llarga distància: cursa amb mésdistància entre les fites i on la forma físicadels competidors és molt important.

• De relleu: cursa on els componentsdel mateix equip es donen el relleu uncop acabat el seu circuit, com a les cursesde relleu de l'atletisme.

• De rogaine: cursa on es corre en equip,sense separar-se, amb un tempsdeterminat (de 6 a 24 hores) perlocalitzar el màxim de fites possible.En aquest tipus de curses, les fites tenenpuntuacions diferents i el treball enequip, l'estratègia i la resistència sóncabdals.

A part de les curses a peu, també hiha curses d'orientació en BTT.

WhoQui les pot practicar? Hi ha límit

d'edat?Les pot practicar tothom ja que, en

tota activitat o competició d'orientació,s'habiliten circuits per a totes les edats inivells.

WherePer on es fan?Es fan arreu, fins i tot en entorns

urbans, malgrat que el més habitual ésl'entorn natural. A més, en algunesèpoques de l'any és habitual fer cursesnocturnes, tant en parcs urbans com almig de l'entorn natural.

HowCom posar-se en contacte, dia de

reunió, material que es necessita... ?Habitualment la secció es reuneix al

local de la UES el darrer dimarts de cadames. Podeu trobar informacióactualitzada de les activitats que realitzema la pàgina web de la secció. El materialbàsic per fer curses d'orientació és unabrúixola. També és útil disposar d'unsportident en propietat, encara que, encas de no tenir-ne, es pot llogar a lamateixa cursa. En algunes curses tambéés útil portar la part inferior de les camesprotegida, per evitar esgarrinxades ambla vegetació baixa dels boscos.

18

Permet a cadascú competir dins del seunivell. No hi ha mai cap cursa igual, jaque depenen molt del terreny, del mapai de la distància. Cada cursa és un reptediferent que posa a prova la capacitat decadascú per trobar les fites sense cometreerrades (la qual cosa és gairebéimpossible: fins i tot els orientadors mésexperts, quan acaben la cursa, sónconscients que han fet alguna errada).

WhenEn quina època es fa ?En totes les èpoques de l'any.

WhyPer què una activitat així ?Els practicants de l'orientació hi

arriben per diferents motius, però lamajoria són persones a les quals elsagrada fer esport al mig de la natura.

19

43 Campamentde vacancesUES 2012Vall d’Aisa, 4-18 d’agost

Jaume Planell

Després de tot un any de treballar enla preparació del campament, semblamentida, però ja ha arribat el dia d'anara carregar el camió! Al magatzem delFrancesc ens reunim per endur-nos-hotot. Quina munió de caixes! Quinembalum! Però, amb la col·laboracióentusiasta de tothom, el que podriasemblar feixuc, ho enllestim en una hora.Dissabte hem quedat amb el camionerper fer la descàrrega del camió, a lesdotze del migdia, al càmping Borda JuanRamón, situat a la capçalera del riuEstarrún, a una vintena de quilòmetresal nord-oest de Jaca, on aquest anyinstal·larem el campament, que ensacollirà amb una gespa cuidada,amplitud, paisatge i tranquil·litat. Aixídoncs, el dissabte, ben d'hora, enfilemcap a la Jacetània. Són unes quatre horesfins a la capçalera de la Vall d'Aisa, vallpoc explotada encara, amb poblets comLas Tiesas (Alta i Baja), Sinués o Esposa,que encara tenen un regust d'allò mesautèntic.

Arribem d'hora a la Borda Juan Ramóni podem anar distribuint les tendes,remolcs i caravanes al terreny que ens

han assignat. “Ep, el camió ja és aquí!”Reclam general i comença el circ de cadaany. Entre tots, aviat el tenim buit: “Lescaixes de fil agrupades allà!” “Els tendalsal fons!” “La cuina, ves que pesa molt!”“Deixeu l'arcó aquí amb la nevera!”Havent dinat tornem a la gresca: uns ala cuina, altres als tendals, a la tenda desubministres, als rentadors... Tothoms'afanya per deixar-ho enllestit i podercomençar a trescar per aquests verals.Sortosament la pluja ens ha respectat i

campament21

per la seva via normal i per l'aresta delMurciélago, una escalada més interessantdel que ens esperàvem. Al davant del'Aspe, cim que presideix l'estació d'esquíde Candanchú, destaca la Muralla deBorau o Lecherin, ascensió llarga itreballada també per la colla; el monolíticMallo Lecherín, escalat tot buscant obrir-hi una via; el Riguelo, amb la sevatrencada aresta, que ens va quedarpendent d'assolir. A ponent del cercle,el castellot de la Punta alta de Napazal,la collada del Bozo i el pic de Napazaltambé van ser objecte de visita i,aprofitant els relleus suaus del carener,es va fer la travessa de la Cleta (punt mésalt on es pot deixar el cotxe) a la colladade Bozo, Napazal, Petrito i Mesola, perbaixar per la carena del Mesola al refugide Saleras i, de nou, a la Cleta. No ensvam oblidar tampoc dels cims laterals: elmodest Cucuruzuelo es va deixar pujardes del campament mateix travessantuna esponerosa boscúria on ens vamdelectar recollint maduixetes.

A l'altre vessant, el pic de la Madalenaens va fer gaudir dels seus prats i de lespanoràmiques del cercle. Vàrem petjar

abans de sopar tenim el campamentgairebé tot muntat. Visca!

Anem a dormir ben cansats, peròsatisfets; demà ja podrem començar aexplorar aquests cimals i aquestes vallspregones.

Dormirem, però, bressolats per unabona tempesta (ja em semblava que aixòestava molt verd!!).

Tanmateix, hem estat molt de sort, jaque altres anys hem muntat sota la pluja.

Diumenge gairebé hem acabat lestasques comunes; alguns ja fan la sevaprimera sortida, d'altres acaben d'arreglarels desperfectes de la tempesta nocturna,d'altres tan sols gaudeixen de no fer res...Aquest migdia la Núria, la nova cuinera,s'estrena amb l'ajuda dels ajudants deldia.

La capçalera de la vall queda tancadaper un alterós cercle de muntanyes; deponent a llevant, el Llena de Bozo, elLlena de la Garganta i el més conegut,l'Aspe, tots d'alçades modestes però devessants enasprats i ben defensats. Elshem anat visitant tots: alguns, com l'Aspe,

22

gairebé tots els cims de la vall d'Aisa, peròtambé el gegantí Bisaurin; el refugi deLizara ens quedava prou avinent, aixícom el punxegut i esquerp Pico deAnayet per la llarga i verge Canal Roya,vall amenaçada per l'expansió de lesproperes pistes d'esquí d'Astún.

Tanmateix, no tot van ser ascensions:també visitàrem l'Ibon d'Estanés, a l'altrabanda del túnel de Somport; el bonicpoble de Lescún, mirador del massís delBillare i portal de les agulles d'Ansabere;San Juan de la Peña, monestir romànicconstruït sota una balma, o la cova geladade Lecherines, amagada i ben plena deneu malgrat la calor d'aquest estiu.Canfranc, amb la seva estacióinternacional (en el seu moment, lasegona més gran d'Europa), ens vacaptivar: Quanta història a les seves parets!

Vam començar amb pluja però, tot iaixò, ja no ens vam mullar més; tan solsuna tarda va fer un ruixat que es va agrair.De dia feia calor, però a les nits ens caliatapar-nos. D'altra banda, el jovent delcampament va fer més d'una sortida a

les pozas, per tal de banyar-s'hi. I, sovint,en acabar les excursions, no ens podíemresisitir a capbussar-nos en alguna gorga.Aquest any estrenàvem cuinera, la Núria,i la veritat és que ens va cuidar molt bé(més d'un va tornar amb alguns quiletsde més!!!) I, pel que fa a la Festa Major,va ser una jornada per gaudir tots, menutsi grans, jugant, ballant, menjant xocolatadesfeta, assaborint un dinar especial perllepar-se els dits i fent una bona becainadesprés.

El campament de vacances, el fem totsi som tots.

És la gràcia que té anar superant lesdificultats que ens anem trobant, gaudintplegats de companyonia, amor i, ara,amb recança, ja estem cantant L'horadels adéus mentre el camió, talment unvaixell eixint de port, toca la botzinaacomiadant-se.

Fins a l'any vinent.http://campamentues2012.wordpress.com/

23

El desembre de l'any passat vaig tenirl'ocasió d'anar a l'Alfàs del Pi (Alacant)per fer un curs d'Instructor/a de marxanòrdica (nordic walking) amb el BerndGoldschmidt, considerat, per molta gent,la persona que en sap més de l'estatespanyol. Realment, va ser un plaer poderser una de les seves alumnes i vaigaprofitar per demanar-li una entrevistaper al Butlletí de la UES, a la qual cosava accedir sense pensar-s'ho gaire.

Hola, Bernd, Com vas descobrir laMarxa Nòrdica (Nordic Walking)?Hola. Com podeu veure pel meu nom,

sóc alemany. Visc a Espanya des del 1995.El 2005 anàrem a Bayiera (Alps), on,entre les activitats turístiques, hi haviaun curs bàsic de nordic walking. M'hi vaigapuntar i en tres hores en vaig descobrirtant la història com el rerefons, i sobretotvaig aprendre una tècnica interessant desdel punt de vista de la salut, que, al mateixtemps, era divertida i efectiva. Com aLlicenciat en Ciències de l'Esport enl'especialitat de salut i rehabilitació,sempre estava buscant nous exercicisfísics per incorporar-los a la meva ofertad'activitats. Quan vaig descobrir la marxanordica, vaig veure l'enorme potencialque tenia aquest concepte per millorardiferents aspectes físics. Per tant,immediatament vaig tenir la idea queaquesta activitat era ideal en l'ofertad'Activitat Física per millorar la salut.Després d'aquest primer curs bàsic, vacomençar el meu projecte personal.Em vaig informar i em vaig formar coma instructor bàsic en les internacionalsINWA i INFO. Després em vaig formarcom a instructor ALFA i vaig realitzaraltres cursos de formació continuada.

Al final, em van acceptar per a la formacióde Master Coach/Formador de la INFO,que em va portar al projecte d'introduirla marxa nòrdica a Espanya per mitjà dela fundació d'una xarxa, la xarxa ANE,que actualment es coneix com la FENWA.

Què valores més de la marxa nòrdica com a disciplina?Per mi, el nordic walking és, en primer

lloc, un concepte de moviment. Despréspot convertir-se en una forma d'entre-nament i, per últim, pot ser una tècnicaesportiva. Però mai no en parlo com d'unesport.

De fet, el que més en valoro és que ésl'activitat física ideal per treballar imillorar la salut.

Ho he observat en moltes ocasions, enfamiliars, amics i alumnes, i tots els estudiscientífics que s'han fet fins avui hoconfirmen.

Què t'ha aportat la pràctica de la marxa nòrdica?Personalment, moltíssim. Quan vaig

descobrir la tècnica del nordic walking,m'hi vaig enganxar, i el més importantés que vaig comprovar-ne els resultats enel meu propi cos. Abans no m'agradavacaminar per les muntanyes, però llavorsaixò va canviar radicalment. I el millorva ser que el meu rendiment físic va

MarxaNòrdicaAnna Puig

marxanòrdica

24

millorar tant que fins i tot podiacombinar-ho perfectament amb una altraactivitat com córrer (i abans mai nohavia estat corredor). El nordic walkingm'ha proporcionat una pràctica que pucfer ara i en el futur. M'agrada i em vamolt bé; és fenomenal, tant a nivellcardiovascular, com de tonificació,mobilitat i coordinació.

Com és que vas introduir aquestaactivitat física a l'estat espanyol ino a Alemanya?Em vaig casar amb una madrilenya i,

per raons de feina, ens vam traslladar ala costa llevantina (en concret a L'Alfàsdel Pi). Vam decidir que volíem seguirvivint a Espanya i, per tant, vaig haverd'adaptar-me a aquesta situació, sobretoten l'àmbit laboral. A Alemanya, la situaciólaboral d'un Instructor de nordic walkingestà regulada i els cursos els paga laSeguretat Social. Però el fet és que quanvaig decidir quedar-me a Espanya l'any95, la meva única intenció era lad'introduir la marxa nòrdica en aquestpaís. Llavors em va sorprendre forçacomprovar que aquí no hi havia absolu-tament res de nordic walking, a part d'unesquantes tendes que en venien els bastonsperò que no en sabien res de la tècnicani de les seves aplicacions i beneficis.

Quin any vas començar a dedicar-tea fer cursos de marxa nòrdica ?Al setembre del 2005 vaig organitzar

el primer curs bàsic de tècnica ALFA,dins l'oferta d'activitats esportives del'Ajuntament de L'Alfàs del Pi; s'hi vanapuntar deu persones (nou dones i unhome). Vuit mesos més tard es va fer elprimer Curs de Formació d'InstructorsBàsics, en el qual participaren dotzealumnes. Durant els darrers set anys, elnordic walking no ha parat de créixer, sicomptem els cursos d'iniciació, els cursosbàsics, els avançats, els de formaciód'Instructor Bàsic (Nivell 1) i d'InstructorALFA (Nivell 2), els crèdits de lliureelecció a la Universitat, les ponències,els esdeveniments davant de col·lectius,les caminades, etc. No ha estat una tascafàcil: ha estat un camí dur i, si et dic laveritat, penso que no el tornaria a fer.

Com veus el futur de la marxa nòrdicaal nostre país ?El veig com ara és a Alemanya, és a

dir, el procés a Alemanya va sis anys perdavant del d'Espanya. Fins ara, tot el que

25

ha passat a Alemanya està passant aquíde la mateixa manera, només que elnombre de participants és menor aquí.Després de cinc o sis anys, de mica enmica, la gent ho va coneixent, i sobretothi ha més publicacions a internet. Igualque a Alemanya, la gent ara parla delnordic walking, però cadascú sembla queparli d'una cosa diferent: de tècniquescorrectes o incorrectes, que si això ésdolent i això altre no, que si estàhomologat o no... I el resultat és quel'alumnat, al final, es fa un embolic. Amés, molts cops els monitors o instructorstampoc no ho saben. I de sobte surtenun pila dels anomenats “experts” que hocompliquen tot cada cop més. Segura-ment, ens trobarem encara en aquestasituació durant dos o tres anys més, finsque el temps ho posi tot al seu lloc.

Tens alguna recomanació per aaquelles persones que tot just s'inicien en la pràctica de la marxa nòrdica,o per a aquelles que n'han sentit aparlar i no saben ben bé què els potaportar?Sí, en el cas que aquestes persones

hagin fet un curs d'Iniciació al nordicwalking i que el monitor els hagi explicattotes les possibilitats i sobretot comaplicar-les, llavors recomano ques'informin bé sobre la dosificació, la

freqüència i la intensitat de l'exercici quecal portar a terme, així com la manerade combinar la marxa nòrdica amb altresexercicis, perquè l'adaptació de la sevaforma física sigui la millor possible. És adir, no només cal que algú els ensenyibé la tècnica, sinó que també els ensenyicom entrenar-se bé.

Per a les persones que no han conegutfins ara el nordic walking, la millormanera és apuntar-se a un curs d'iniciacióamb els anomenats Instructors Bàsics.

Sens dubte, recomano les personesformades per l'ANE-FENWA, que espoden localitzar a la pàgina web d'aquestaassociació, on també hi ha una àmpliainformació de la història del nordicwalking, l'organització, alguns estudiscientífics, etc. També recomano a tothomel llibre d'Andreas Wilhelm Manualpráctico de NW. I per descomptat, estic adisposició de qualsevol persona peraclarir dubtes i ajudar en temes de NWmitjançant el meu correunw_alfas@yahoo.es, al facebook(Bernd Goldschmidt)o al telèfon 629.81.61.97

Moltes gràcies i fins aviat.

26

destacat Albert Dueso, els germans Palési d'altres; tots ells han sigut internacionalsdiverses vegades i han aconseguit guanyarpremis en campionats importants.

En el Jocs Olímpics del 1988, celebratsa Seül, ja va ser considerat esport olímpic;els xinesos van aconseguir la medallad'or en dobles i un coreà va guanyar lamedalla d'or individual. En els Jocscelebrats a Barcelona el 1992, tresjugadors xinesos van guanyar medallesd'or i l'alemany Waldner aconseguí l'orindividual masculí.

Aquí a la UES es pot practicar a lestaules que tenim en una part annexa ala sala d'actes. Anima't i vine a practicar-lo: faràs esport i també trobaràs bonscompanys!

El tennis de taula, que també s'anomenaping-pong, és un esport relativamentmodern. Cap a l'any 1880 es va començara practicar a Anglaterra, en cercles d'amicsde caire minoritari. Més tard també hijugaren els nord-americans. A l'estatespanyol, Catalunya ha sigut pionera en lapràctica d'aquest esport. És molt practicaten nacions com la Xina i en païsoseuropeus com Suècia, França, Alemanyao Gran Bretanya, on actualment hi ha elsmillors palistes o jugadors del món.

Per practicar aquest esport no esrequereix gaire equipament: tan sols unespales, un joc de pilotes i ganes de jugar.Per a jugar-hi correctament només caltenir agilitat i reflexos. Ara bé, cal anarentrenant amb regularitat per aconseguirjugar partides entretingudes i ambpossibilitat de guanyar-les.

A Catalunya hi ha hagut grans jugadorsde ping-pong. Individualment, han

El tennis detaula, unesport olímpicCarles Ricart

27

Fotografia • Video • LaboratoriPasseig de la Plaça Major, 4 - 08202 SABADELL - Tel. 93 725 91 14

movifot@fotomonistrol.com - www.fotomonistrol.com

Nit màgicaal cim de l’EverestJoan Clofent i Torrellas

19 de maig del 2012. Són les 3:20de la matinada i sóc dalt del cim del’Everest, la mare de totes les muntanyesi el sostre del món, on acabo de culminarel meu repte dels Set Cims. En aquestmoment sento tota la càrrega sentimentali emotiva acumulada durant la meva lluitadels darrers cinc anys. En la llunyaniadel temps queden el Kilimanjaro,l’Aconcagua, l’Elbrus, la Piràmide deCarstensz, el Denali i el Mt. Vinson.

Hem sortit del C4, al Coll Sud, comquasi tothom, a les vuit del vespre deldia abans, ja completament fosc ambl’ajut dels frontals i sota un vent gèlidque glaçava el cor.

Com que no porto posades les ulleresde tempesta per tal de veure-hi millor denit, se’m glacen les pestanyes i parpellesi haig d’anar traient-ne el gel com puc.

Vaig amb l’Ang Dorjee, un xerpa“americà” que l’organització m’haassignat com a guia, i també amb el xerpaKami.

L’Ang Dorjee ja fa anys que viu itreballa de mecànic als EUA, a l’estat deWashington, però cada any, com les ausmigratòries, sent la crida de la deessaChomolungma -que és com els xerpesanomenen la muntanya més alta de laTerra- abandona la seva feina i família(està casat allí i té dos fills) i va a retreculte a la seva Muntanya Sagrada. Ambnomés 42 anys, l’Ang Dorjee està moltfort i ja ha assolit anteriorment quinzevegades l’Everest. Per tant, aquesta seràla seva setzena vegada.

La pujada de la Cara Triangular del’Everest, una figura negra i tètrica quecal escalar després del Coll Sud, l’hem

fet, crec, a molt bon pas, gairebé volant,diria. De fet, no ho sé, perquè no men’he adonat. És com si ens haguessinsortit ales o, encara millor, com si unaforça sobrenatural ens hagués xuclat capal cim.

Sols recordo que, de tant en tant, elmeu frontal ensopegava amb l’esquenade l’Ang Dorjee i ell, a vegades, emcridava l’atenció per no guardar ladistància. Deia, amb raó, que si ellrelliscava em podia fer mal amb els seusgrampons.

També recordo que sovint es paravauns segons, feia unes inspiracions moltprofundes per recuperar l’alè i tornavaa continuar pujant. Jo pensava que potserno es devia trobar prou bé.

Seguim pujant per la forta rampa degel i roques, algunes formant esglaons,fins que, sense adonar-nos-en, assolim elBalcó, a 8550 m, on comença l’arestasud-est de l’Everest i on, si fos clar,veuríem la immensitat de la glaceraKangxung al vessant tibetà. Allí l’AngDorjee es comença a mirar el rellotge iem sembla notar a la seva cara (la pocaque li puc veure) un cert desconcert.

Continuem la forta pujada per l’aresta

Nit màgica alcim de l’EverestEl meu darrer dels Set CimsJoan Clofent i Torrellas

30

sud-est a molt bon ritme, fins que arribemal Cim Sud, a 8.750 m. L’Ang Dorjee estorna a mirar el rellotge i la seva cara dedesconcert ara ja és impossible dedissimular.

Jo també em miro el rellotge, és pocmés de mitja nit i li comento quearribarem al cim de nit. Em respon ambun gruny que jo entenc com a afirmatiu.

Baixem el Cim Sud per l’altra banda.Tot el recorregut de l’estreta aresta degel i l’impressionant “pati” que hi ha acada banda és una visió fantasmagòricai surrealista, magnificada per la llum delsfrontals que sols deixen veure claramentel fil prim i blanc de l’aresta i endevinar,per la foscor, la profunditat dels dosabismes que tenim a banda i banda.

Arribem al famós Esglaó Hillary i allíla soledat és total. Al temut “coll d’am-polla” de l’Everest no hi ha absolutamentningú, estem completament sols. Són lestres del matí.

Aquest any l’Esglaó Hillary està mésdescarnat que altres anys, quasi senseneu o glaç, i cal escalar la roca nua ambles botes rígides d’expedició i elsgrampons posats. Sort que és de nit i noes veu la timba.

En pocs minuts tornem a ser dalt dela cresta i al cap d’una estona l’AngDorjee esclata amb un fort crit: SOMDALT DEL CIM!

Miro el rellotge i em marca les 3 horesi 20 minuts de la matinada. L’emoció ésincontenible. Ens abracem i ens felicitemmútuament.

L’Ang Dorjee em diu que no sap elque ha passat, però que ell, amb quinzeascensions anteriors a l’Everest, mai nohavia arribat al cim a aquella hora. Hembatut el seu rècord. Hem estat 7 hores i20 minuts des del C4 al cim de l’Everest.

Jo em sento com si fos al Paradís.Tinc plena consciència i lucidesa peròno em fa mal res, no noto cap mena decansament, em sembla impossible estarallà dalt amb aquelles condicions. Comhe pujat? Potser és que estic somniant?

I llavors té lloc una experiència màgicaque sempre més recordaré i que encaraara em trasbalsa. Fa una nit fosca, senselluna, tan sols il·luminada per un celfarcit d’estels que lluen com gegantinsbrillants, sense que cap contaminaciólumínica o gasosa els enterboleixi.

El vent gelat i gelador és intens. Jo hetret un moment la senyera de la motxillaper fer-la onejar i l’he hagut d’agafaramb força perquè el vent se la voliaemportar.

Mentre pujàvem, moltes parts delnostre cos, la motxilla, els guants i fins itot la màscara d’oxigen, s’anaven tornantblanques, cobertes d’una capa de gebreformat per la congelació del nostre bafi suor.

Jo no puc menjar ni beure res, tot iportar alguna barreta energètica i duescantimplores plenes dins de les butxaquesinteriors de la meva granota de plomaper evitar que es congelin, simplementperquè les cremalleres estan glaçades,bloquejades pel gebre i no es podenobrir.

31

32

I en aquelles circumstàncies extre-madament dures, els dos xerpes, talmentcom si es trobessin en un immenssantuari, comencen a murmurar unesparaules que, mig ofegades pel vent, jointerpreto que són pregàries budistes.

Llavors treuen de les motxilles diversesbosses de plàstic que contenen arròs idiferents tipus de flors de color groc itaronja i, amb les mans nues malgrat elfred, les comencen a escampar per l’aireenmig de la foscor, com a ofrena aChomolungma, tot incrementant el tode les seves pregàries.

Finalment l’Ang Dorjee treu un rosaride banderoles o pregàries budistes i,agafant-lo per un extrem, deixa que elfort vent les tensi i les faci onejar mentreespeteguen fortament. Després obre elsdits i deixa que el vent s’emporti lespregàries, com xuclades perChomolungma, i que desapareguin al’instant enmig de la negror de la nit.

Jo, testimoni involuntari d’aquellaestranya cerimònia, resto bocabadat enun silenci respectuós, peròprofundament commocionat per lamàgia que es respira. En aquell momentl’emoció és tan intensa que ni tan solsrecordo que acabo de fer l’Everest i decompletar allí els meus Set Cims.

No tinc càmera per fotografiarl’escena però tampoc la necessito perquèno hi ha càmera capaç d’enregistrarl’emoció d’aquell moment. De fet, nifalta que fa, perquè tota la meva vidarecordaré aquella escena de la Nit Màgicaal cim de l’Everest.

Nota de la Redacció:L’alpinista català i soci de la UES Joan

Clofent i Torrellas va assolir el passat 19 de maigel cim de l’Everest per la ruta de la glacera delKhumbu i Coll Sud, a l’edat de 66 anys i 9mesos, i ha esdevingut el català i tambél’espanyol de més edat a pujar-hi. Ha estat tambéel primer soci de la UES a coronar l’Everest.

Amb aquesta ascensió a l’Everest, hacompletat el seu projecte dels Set Cims, assolitstots ells amb més de 60 anys.

A les vitrines del passadís de la UES hiha mostres de roques, minerals i fòssilsrecollits en els més de cent anysd'excursionisme sabadellenc. Avui volemencetar una descripció dels més popularso importants, i comencem per dosminerals, la fluorita i la calcita.

FLUORITA

Com és?És un dels minerals que més cridal'atenció a petits i grans. Presenta diversescoloracions que poden ser degudes aimpureses orgàniques o minerals. Lesmés freqüents van del lila al violeta, peròtambé poden ser blaves o verdes i d'altrescolors. El que realment sobta és que,sovint, quan s'il·lumina amb llumultraviolada, retorna una part de la llumamb tonalitats verdes, blaves... Aquestfenomen és degut a la seva composicióquímica, el fluorur de calci (CaF2).

Com la podem trobar?Està molt difosa a la natura. Es presentaformant bosses en forma de geodes odruses i ocupant esquerdes i buits. Laforma dels cristalls sol ser cúbica ooctaèdrica. Se sol trobar en vetes pureso associada amb menes de plom, plata ozinc. És comuna en roques calcàries i endolomites i, en algunes ocasions, es pottrobar en roques ígnies, com lespegmatites.

On en podem trobar?A casa nostra són força coneguts elsexemplars octaèdrics de color verd moltluminiscents de la mina i pedrera Berta,a Sant Cugat (com un dels exemplars dequè disposem) així com els cúbics dediversos colors de Sant Marçal delMontseny.

Per a què serveix?L'ús principal de la fluorita ha estat laproducció d'àcid fluorhídric, materialessencial en la fabricació de criolitasintètica i de fluorur d'alumini per a laindústria de l'alumini, i en moltes altrescom ara en aplicacions de la indústriaquímica, en la indústria del ciment perincorporar altres materials al clínquer ien la fabricació d'abrasius i articles desoldadura. Té molta importància en lafabricació d'objectius d'aparells òpticsd'alta qualitat, com lents apocromàtiquesi telescopis. També s'utilitza com a gemmaen joieria i en gemmateràpia i reiki.

Els nostresminerals,roques i fòssilsRedacció

33

A Alaska en cercade MúixersMiquel Franch

34

Un múixer és una persona quecondueix un trineu tibat per gossos,normalment damunt la neu. Actualmentel múixing es considera un esport, peròen el països nòrdics d'Europa i Amèrica.encara és una manera de desplaçar-seper damunt la neu. Té moltes modalitatsi se'n fan competicions; la més conegudaa casa nostra és la “Pirena”.

Alaska, des de l'any 1959, és el darrerestat incorporat a els USA, el 49è. És peraixò que els nord-americans li diuenl'última frontera. Està situat al nord-oestdel continent americà i separat de la restadels Estats Units pel Canadà. Tot i seruna de les zones més fredes de la Terra,els seus importants jaciments petrolífersfan que estigui habitat tot l'any. Si bé lacapital és Juneau, la ciutat més habitadai més dinàmica és Anchorage.

Cap allà ens dirigim. Després de 20hores d'avió, arribem feliçment aAnchorage, i ens instal·lem, cansats, enel Western Lodge. A fora, una fina pluja

ens acompanya en aquest llarg dia. Comque hem anat cap a ponent tot seguintla ruta del totpoderós astre rei, avui eldia se'ns fa molt llarg.

Al matí següent tenim cita al mateixhotel amb el múixer espanyol Jose LuisAlcina, mecànic d'avions de la companyiaAir Alaska. Ell ens informa de les diferentsrutes a seguir dins l'immens territori, tangran que ni que hi restéssim un messeguit seria possible veure-ho tot. Alaskaés un territori poc comunicat. Tan solsles parts central i sud tenen estructuresviàries marítimes i/o ferroviàries. A lamajor part de l'estat, s'hi ha de viatjar enavió. És possible que l'estat d'Alaska tinguiel parc més gran d'avionetes de tots elsestats americans. Només a Anchorage,hi ha centenars d'avions particulars id'empreses.

La majoria dels sis Parcs Nacionals quehi ha estan distribuïts per les zones centrali sud del territori. Atès que és impossiblerecorre'ls tots en tan poc temps, vàremmuntar un pla de viatge que enspermetés, també, visitar algun múixer iels seus equips de gossos.

Visita a Willow

Willow és un importat poble on cadaany es dóna la sortida oficial de la

Iditarod, una de les curses de múixingmés dures del món. A Willow, hi viu elnostre acompanyant Alcina i la famosamúixer Dee Dee Jonrowe que comptaamb uns seixanta gossos. Amb ells haparticipat en diverses ocasions en laIditarod. Ens va explicar que, en algunaocasió, quan els seus gossos entraven enfort cansament, ella es lligava al passamàdel trineu i els ajudava tot remant ambuns pals d'esquí. D'aquesta manera vacompletar fins al final les carreres en quèva participar.

El Parc Nacional de Denali

Ens vam dirigir cap un petit aeroportamb quatre avions, on férem conversa ambels pilots que, per l'aspecte, més semblavenboscaters amables i simpàtics. Ens varenconvidar a beure cervesa i tot seguit féremtractes per sobrevolar el Parc Denali iacostar-nos al McKinley, de 5500 m, ambuna de les seves avionetes Cessna.

Tanana és la porta del Parc. Des del'aire és impressionant per la sevamagnitud i la seva grandesa. Des d'allàens apropàrem a la Muntanya Polar, quegairebé tocàrem amb la mà. Va seremocionant per la perícia i experiènciadel pilot “llenyataire”, acostumat a pujari baixar constantment turistes amb elseu petit avió.

En entrar al Parc, una ranger amb el seubarret i mocador al coll ens va donar labenvinguda i, amb el seu millor somriure,ens va fer pujar en un bus escolar groc.Amb ell ens endinsem al National DenaliPark sota l'atenta mirada d'una altra rangerque ens acompanya constantment al llargtrajecte de tot un dia.

La zona és molt rica en fauna. Hi trobesdes de petits esquirols, perdius blanques,àguiles de plomall blanc (bald-eagle), finsa moltes cabres salvatges (dall-sheep), entrealtres animals. Alguns caribús escampatspasturant ens van acompanyar en eltrajecte per l'immens i inabastable parc.En canvi, el llop és més difícil de veureperquè sol actuar de nit, quan caça. Elgran ós grizly, tan sols el veus de lluny, peròel més petit i negre s'acosta a les finestresdel bus buscant menjar.

A Alaska pots caçar un grizly per6.000 €, inclòs l'avió i el ranger quet'acompanya.

Ens sorprengué l'estat del parc, ambles seves àrees de repòs ben delimitadesi l'extremada vigilància dels rangers.Suposo que hi deu haver gent que entrial parc per lliure, però el concepte derespecte a la natura i a la vida salvatge(wildlife), és una constant en el pobleamericà, ben associat a la bandera.

35

Quan compràrem el tiquetd'embarcament al port de Sheward, novam donar cap identificació i a la maletano hi deia res. Sembla ser que els Serveisd'Intel·ligèn-cia, mitjançant el codi debarres de l'adhesiu que portava la maleta,em varen identificar en poques hores.

De port en port, Homer i Valdez,arribem a Juneau, la capital oficial delgovern d'Alaska, després de tres dies denavegació pel Prince Rupert, a la fronteradel Canadà. La sorpresa va ser que, enarribant a Juneau, ja no hi havia tornada.Els ferris, a mitjan setembre, tanquen lesrutes turístiques. Així doncs, a lafronterera Prince Rupert es va acabarl'excursió marítima. A partir d'aquí,vàrem haver de endinsar-nos en territoricanadenc per la població de Hainan, laporta de les famoses mines de Klondike,a Skynway, per la ruta de Whitehorse, alCanadà.

Viatgem amb dos vehicles, dels queen diuen diligències shutel, que nomésfan el trajecte de Whitehorse a Fairbanksdues vegades per setmana si hi ha unmínim de gent per viatjar (si no, nosurten). Un et porta fins a la frontera il'altre segueix, creuant el Yukon finsFairbanks, a Alaska, novament.

Fairbanks

A Fairbanks ens allotgem a l'albergd'en Kevin Cristians, un tipus moltsimpàtic i golafre d'ascendència noruega,a qui convidem a menjar. Ens porta ambel seu vell trastot, un Chevy del 70, pertota la ciutat, visitant els llocs méssignificatius i pintorescos, fora del circuitturístic convencional. En primer lloc,vàrem visitar el famós Pipe-Line, queporta el petroli des de Punta Barrow alnord, fins als immensos dipòsits deValdez, tot passat per Fairbanks. Quatreimmensos tubs d'acer, en els quals hi capsben dret.

Després varem visitar una casa d'em-penyoraments, molt típica americana.Pots trobar-hi des d'un vell guillot daltuna peanya, sec, corcat i dissecat, al qual

The King Salmon

Mai a la meva vida no havia vist tantssalmons junts. És impressionant viure latemporada de la fresa o posta dels ous:centenars de salmons entren a la badiadel port de Sheward, a la vegada quemolts pescadors, amb llargues canyes,treuen sense parar esplèndids exemplarsde king salmon, el més gran de l'espècie.

Alaska és la terra del salmó. Totes leslocalitats amb port es dediquen a la pescad'aquest peix tan apreciat. Això propicial'arribada d'infinitat de pescadors delsud dalt dels seus enormes motorhomes.S'instal·len prop dels ports, amb les sevesbarbacoes i es passen diversos diespescant i pescant salmons, que escruspeixen immediatament, acabats detreure de l'aigua.

En vaixell

Ens embarquem al vell ferriMalaespina, (nom premonitori, maimillor emprada la paraula). Portempoques hores al vaixell i, tot d'una,l'altaveu deixa anar una veu d'alarma:“Miguel Franch Gavarres, que es presentiimmediatament al Capità, al Pont decomandament”. “Hòstia (perdoneul'expressió), però com em podenconèixer en aquesta remota terra?”,penso. Em presento al Capità, un homegran, barbut i amb una expressió a lacara de molt pocs amics. Amb to dereprimenda, militar i en castellà, em diu:“Vostè és espanyol. ¿Ja sap el que ha passata l'estació d'Atocha de Madrid, ambl'atemptat terrorista?”, i continua: “Hemestat a punt de llençar la seva maleta al'aigua. Faci el favor de retirar-la de sotade l'escala i posar-la en el compartimentde maletes del vaixell. I que no torni apassar”. “A les seves ordres, capità”, és lameva resposta. En realitat, és que vaigpel món una mica despistat, aquesta ésla veritat, tal com em recriminen llavorsels meus companys. Però, com s'hanassabentat del meu nom?

36

carreres. Per a la seva preparació s'hafabricat una sofisticada sínia, com la ques'empra en els entrenaments de cavalls,on pot lligar fins a catorze gossos i fer-los córrer a diferents velocitats. Fins al'any, no és permès fer córrer cap gos, isempre en carreres curtes, ens explicava.

En els diferents tancats, tenia els gossosdistribuïts per edats i de diferentsventrades, amb la possibilitat de comprarun gos de qualsevol edat, fins i tot ambdiferents inicis de nivell d'entrenament.

Ens va explicar que enviava gossos decarreres a tot arreu i a estats del sud senseneu. Va ser molt enriquidora, la visita acasa seva, i ens va atendre moltamablement, donant totes lesexplicacions dels seus entrenaments.

El llunyà Oest

L'ambient dels pobles d'Alaska recordaels westerns americans de cowboys. En laversió d'Alaska, aquests són els múixers.Una visita ineludible és la dels bars delspobles i de carretera. A Sheward, existeixun local pintoresc, el Yukon, amb el sostredecorat per centenars de bitllets de dòlarenganxats. Una colt i un winchesteradornen la part posterior de la barra. Elscambrers, amb camisa blanca i una lliganegra femenina al braç, et serveixen labeguda nacional de tot Alaska, laBudweiser, tot amenitzat amb música endirecte pel Rocky Billy de torn, que favibrar la seva guitarra elèctrica. Un baterial'acompanya, fent ballar els habituals iaddictes parroquians del port. A aquestestabliment, hi van cada dia aemborratxar-se els trampers o huntersque baixen de les muntanyes després dela marxa dels turistes de l'agost.

Klondike

A finals de setembre vàrem partird'Alaska, que ens va acomiadar amb unacopiosa i intensa nevada, preparant ja elterreny per a les grans carreres d'hivern.

urraco@live.com

li cau el pèl, fins a un Winchester per caçar,vells revòlvers Colt de tambor, moltes pellsi abrics adobats.

Visitem l'alberg d'animals de Fair-banks, que està totalment subvencionatper l'Ajuntament. És un autèntic refugi,amb unes instal·lacions impecables:calefacció per als animals, serveiveterinari constant, amb una salasemblant a un quiròfan i tot el materialquirúrgic atès per un Servei de VeterinarisVoluntaris, sense interès econòmic. Elmateix que a casa nostra!

El cementiri de cotxes no es pot deixarperdre: centenars de rampoines, cotxesamericans amuntegats els uns sobre elsaltres, pick-ups i algun avió estavellat. Totplegat, una muntanya de ferros i xapes.La visita turística finalitza en unpromontori de la ruta del nord, ons'acaba l'asfalt i continua la pista de terra.Allà hi ha un restaurant per a camioners,on vàrem menjar i beure molt bé perpocs diners.

Nota: Si llogueu un vehicle a Alaska,les companyies d'assegurancesprohibeixen circular per les rutes delnord no asfaltades i no hi ha assegurança.Aquestes rutes es fan servir, a l'estiu, perbaixar, des de Barrow , el cru, en granscamions cisternes.

De tornada

Pel llarg camí del Yukon Territory esvan trobant moltes mines abandonades,que a la primera dècada de segle varenser la causa d'una incansabletranshumància de cercadors, arribats detots els continents, per buscar-hi el metallmés preuat, l'or. Innombrables documentsgràfics jalonen l'estació de trens deSkinway amb les seves lletres d'or.

El múixer suec

Egill Ellis és un famós múixer suecinstal·lat a Willow. Podria ser un delsnous múixers importants. Fa molt bonagenètica amb els seus gossos de carreres,i ha guanyat en repetides ocasions l'OpenAmèrica del Nord. Dedica molt de tempsa entrenar els seus yerlings o gossos d'unany, per després incorporar-los a les

37

El Jordi m'ha citat al seu taller, al carrerTaulí, a les onze del matí. En alçar-se laporta metàl·lica, entro en un bosc dequadres, marcs, papers i pinzells,disposats ordenadament en taules iprestatgeries al voltant d'un cavallet ondescansa el retrat gairebé acabat d'unacordionista conegut. Al darrere, un granmirall. El so que arriba de la ràdiocombina la música clàssica amb lesexplicacions de la locutora. Seiem endues cadires senzilles de fustaamenitzades amb còmodes coixins.

T'he sentit a dir sovint que et sents sabadellenc, tot i que ho ets d'adopció, perquè vas néixer a Ripoll.Jo vaig néixer l'any 33 a Ripoll; per

tant, encara sóc de l'època de laRepública, i d'això me'n sento molt cofoi.De Ripoll, me'n queden els inicis, me'nqueda l'adolescència, me'n queda haverfet de vaquer a la casa de les Tenes deSant Bernabeu de Tenes, i això m'hadonat un bagatge per a tota la vida, pelque vaig aprendre de la naturalesa, delcamp, d'estar en una família meravellosa.A Ripoll, pràcticament no hi tinc família,però la meva esposa Joana i jo cada anyhi fem una visita, a la tomba de Guifréel Pilós, per carregar piles.

Com has dit, la teva primera feina vaser com a vaquer en un mas.Quina edat tenies?Dotze anys. A casa meva, érem una

família tan i tan pobra, que el pare i lamare no podien mantenir els fills i vandecidir treure'ns de l'escola i llogar-nosen una casa de pagès. Què cobrava? Res,senzillament em mantenia. En tinc unbon record, pel tracte amb aquella famíliai pel que hi vaig aprendre.

Als 14 anys, t'inicies en l'ofici de pintor.Com va anar?Un bon dia es presenta el meu pare i

diu “La setmana que ve ja no faràs devaquer. T'he llogat perquè facis depintor.” És a dir que el meu ofici no me'lvaig triar jo, me'l varen triar, me'l va triarel meu pare amb un gran disgust de lameva mare, perquè ella volia que jo fosebenista. Vaig anar a parar a un taller depintors important de Ripoll, on vaig caureel que se'n diu bé. Tothom em tractavamolt bé, vaig aprendre moltíssim, tantque l'amo principal, que era un gandul,va dir “Aquest noi, com que promet,potser que li ensenyem a rotular”. I m'hifeia anar els diumenges al matí a rotular,i llavors em donava un duro, per rotular:guanyava més els diumenges que la restade la setmana.

L'any 48 et trasllades a Sabadell ambla família. Quins són els teus primersrecords de l'arribada a la que ara ésla teva ciutat?Vàrem arribar aquí el dia de Tots Sants,

i els dies abans havia plogut. I vàrem anara parar a Campoamor, al mig d'undescampat! Ara costa d'imaginar perquètot són cases, però llavors era com unfloronco que havia sortit a l'extrem deSabadell, i allà vàrem anar a pararnosaltres. La feina que va tenir el camióa arribar! Perquè hi havia tant de fang,

Jordi Roca,artistaMontsé Carbó i Hors

entrevista

38

que uns paletes que treballaven per allàhi van haver de posar uns taulons perquèel camió no quedés embarrancat.Aquesta és la primera impressió.

Aquí vas treballar com a pintor a lesempreses Morgui Cabal, La modernai Miquel Pons.Em varen llogar a cal Morgui Cabal

com a aprenent i de seguida em vainteressar trobar un mestre quem'ensenyés a dibuixar. Després de moltsentrebancs vaig poder anar amb el ManelRallo, que va ser el meu mestre i n'esticmolt orgullós. Jo havia enfocat la mevavida a ser un bon pintor de parets, vaig

treballar en aquestes tres cases fins queun company meu de cal Miquel Pons emva introduir al PSUC, i tinc l'honord'haver format, amb el Ramon Rius, laprimera cèl·lula comunista a Sabadell.Vàrem construir la primera impremtaclandestina, on imprimíem les butlletesi també dos o tres números del butlletíde les dones del PSUC de Barcelona.

L'any 59 vas anar a la presó. Parla'nsd'aquella experiència.Un dia arribo a casa al migdia i em

trobo la policia esperant-me amablement.Em va venir a detenir el mateix Creix, elsanguinari número 1 d'aquell moment;

39

se'm varen emportar cap a Barcelona, deBarcelona a Madrid, de Madrid aBarcelona. Al consell de guerrasumaríssim, a mi em va sortir un any i almeu company, dos perquè era reincident.I aquest va ser el meu inici polític. Semprem'he sentit a dir que tinc un tarannàpolític i penso que potser sí, però genssectari, perquè crec que l'evolució ésimportant i que no n'hem de ferescarafalls. Penso que aquells temps vanser importantíssims.

Per fi, el 1961 vas començar a treballarcom a dibuixant.Sí, tot just sortir de la presó, el Miquel

Pons em diu “Jordi, et despedeixo”. I quanjo li dic “Carai! I ara què faré?”, emcontesta “No, no et despedeixo perquète'n vagis a treballar amb un altre pintor,sinó perquè tu has de canviar de vida,t'has de dedicar a l'art”. Vaig buscar feinaen una impremta, la Minerva, el Busquetsem va donar feina de seguida i al cap dedos anys ja no compartíem les mateixescoses i vaig anar a parar a Solmak, laprimera empresa de publicitat que hihavia a Sabadell, on vaig ser directorartístic i vaig estar-hi nou anys, que emvan servir de bagatge. A partir de llavorsvaig formar l'empresa Grafic Set.Paral·lelament l'art ha estat sempre elcamí més important que he seguit a lameva vida.

A més de l'obra pictòrica, ets autord'escultures, com el monument aMozart i el monòlit de la plaçaCrusafont, i darrerament, t'estàsdedicant amb força a la poesia.Sí, escriure ha anat prenent cos en la

meva trajectòria; no sé per què escric nisi sóc un bon escriptor, i sé que tincmoltíssimes mancances, però tinc un filnarratiu que em sembla que técoherència i que, a mesura que passa eltemps, cada vegada va agafant més entitat.Un dels temes que agafa més entitat ésel sentiment de país. Jo crec en Catalunya,crec que un dia o altre tindrem la

independència; probablement no hopodré veure, però sí que faig tot el quepuc per consolidar aquest sentiment, iel fet d'unificar la part pictòrica i lapoètica en aquest context, penso que técoherència.

Els artistes són fruit del seu temps i,com que sempre he pensat més en eldemà que en l'ahir, crec que lesaspiracions d'allò que volem formen partde nosaltres mateixos i l'art ha de sercompromís i expressió d'aquest volerser.

En quins projectes estàs treballantactualment?Tinc tres fronts oberts: un front dedicat

a la música, un homenatge als nostrescompositors, els compositors catalans,motiu de tres o quatre exposicions ques'han fet fora de Sabadell, però que ésuna col·lecció que va en augment;paral·lelament, l'obra que dedicoúnicament a Catalunya, que és prounombrosa i persistent com per dir que,en aquest sentit, sóc una rara avis; i unacol·lecció de retrats de gent de Sabadelli de fora, fets de manera gensconvencional, que m'agradaria teniracabada per a la tardor de l'any vinent.

Estàs vinculat des de fa anys a diversesentitats i associacions culturalssabadellenques (Joventuts Musicals,Agrupacions Professionals NarcísGiralt, Amics de l'Òpera, Acadèmiade Belles Arts, Omnium, etc.), peròparlem de la UES. Des de quan n'etssoci i quina vinculació hi tens?Sóc soci de la UES per desig de la meva

esposa, la Joana. M'hi sento bé perquèés una associació ciutadana important,cada vegada més. Però jo no sócmuntanyenc, tot i que estimo la natura.Però fa molts anys que estic vinculat albutlletí, perquè, a l'ombra, des de laimpremta, he intervingutprofessionalment en les dues renovacionsque s'hi han fet.

40

I ara formes part del consell deredacció del nou butlletí. Presenta'ns-el des del teu punt de vista.Sí, un bon dia vénen a la impremta i

em diuen que volen renovar el butlletíperquè tingui un aire més modern, i joels proposo formar part de l'equipredactor, perquè un butlletí no sónsolament els articles, sinó que hi had'haver una comunió entre tots elsaspectes. I després de diverses reunions,es va presentar a la junta directiva, queva aprovar el nou disseny. Esperem que,amb els canvis, la gent de la UES s'adonique té a les mans una eina de treball moltimportant i que, amb els escrits que s'hipubliquen, pot marcar una època. Calpensar més en el demà que en l'ahir ioferir la qualitat i els missatges que laUES es mereix. I crec que ens en sortirem.

En la teva opinió, quins avantatges téel nou format?És un format una mica més petit,

similar a altres publicacions d'aquest estilen aquest moment, i en el qual la imatgeté molta importància. La paraula és moltimportant, però la imatge és mésimpactant. El primer que fem quanfullegem un diari és mirar-nos els sants;després, ens entretenim amb els titulars.Per això, cal que les persones quecol·laboren amb articles els acompanyinamb imatges de qualitat. Si aconseguimaixò, diria que tenim el temps a favornostre.

Sexe: homeEdat: 79 anysProfessió: artistaAficions: fer de pagèsUn llibre: La vida sexual de Catherine M.,crítica d’art francesa que es diuCatherine MilletUna pel·lícula: Dersu UzalaUna cançó: La tietaUn quadre: El sant sopar,de Leonardo da VinciUna ciutat: SabadellUn paisatge: Gisclareny,amb el Pedraforca al fonsUn país: Catalunya

El perfil

41

Dins del terme de Gisclareny, l'últimmunicipi de la província de Barcelona al'Alt Berguedà, hi trobem l'ermita deSant Miquel de Turbians enclavada alcim d'un turó de 1281 m d'altitud,talment un petit far del Parc NaturalCadí-Moixeró.

Gisclareny, per la vesant nord, formapart de la serra del Cadí, els pics mésrellevants de la qual són el Comabona iel coll de Tancalaporta, que oscil·lenentre els 2.000 i els 2.500 m d'altitud. Perla banda sud, una bona part de la serrade Gisclareny fa de partió d'aigües entreles conques de la riera de Saldes i del riu

Bastareny, que neix a prop de la cascadade l'Adou (salt d'aigua que captiva elssentits) i que, tot i tenir poc cabal i uncurt recorregut, pot presumir de riutruiter. Ambdós corrents d'aiguadesemboquen al Llobregat.

El nom de Gisclareny apareix esmentatper primera vegada l'any 1050, pertanyenta la Baronia de Pinós. El centre del pobleel trobem a redós de l'església parroquialde la Mare de Déu del Roser i està formatper l'ajuntament, el cementiri i l'antigarectoria, avui Casal del Roser, a més d'unparell de cases recolzades al Cap de laGargallosa on, amb gran encert, s'hi ha

La Benedicció del paa Sant Miquel de TurbiansJordi Roca i Tubau

42

instal·lat un mirador on tot l'any onejala senyera. Als veïnats de Berta, Vilella(antigament denominat el Paradís),Turbians, Coll de la Bena i l'Hostalet, hipodem trobar les poques masies queresten dempeus de les llegendàries tres-centes que hi havia en altres temps.

La major part del territori municipalestà format per boscos on predomina elpi roig i per alguna roureda. Arreu homtroba vestigis de murs amb feixes de secà,conreades anys ha. Els topònims ensrecorden la presència humana i la sevaprecària activitat. Les més properes a lacarretera, principal via de comunicació,s'han anat refent i serveixen de segonaresidència a famílies que, cansades de laciutat, busquem la pau a redós d'unanaturalesa més amable i d'un cel clar inet, orfe de contaminació, on els estelsbrillen com cuques de llum tot l'any.

Pel que fa a l'ermita de sant Miquelde Turbians, “Avui en dia ben poca cosaen resta del seu origen romànic.

L'església, perfectament orientada,consta d'una nau força àmplia iactualment no té absis, ja que aquest esva perdre en alguna reforma posterior.

La part més autèntica és la portad'entrada: és adovellada i forma dos arcsde mig punt en degradació rematatsexteriorment per una arquivolta. Elcampaner, de torre quadrada, situat aponent, presenta quatre finestres de migpunt fetes amb dovelles petites. La naués totalment reformada, coberta ambvolta de maó. Al s. XVIII hi fou afegidauna capella lateral. L'església de SantMiquel de Turbians probablement potésser identificada amb Sant Miquel delParadís, que ja surt esmentada en l'actade consagració de la catedral de SantaMaria de la Seu d'Urgell, l'any 839 dinsdels dominis territorials de la Baroniade Pinós a la zona històrica de la vall deBrocà, zona que als inicis de la Catalunyamedieval formava part del Comptat deCerdanya.”L'ermita resta molt ben

conservada: fa poc, l'ajuntament tinguécura de refer-ne la teulada, netejar elscamins i, ensems, desbrossar l'entorn pertal que la malesa no ofegués el conjunt.

L'aplec de Sant Miquel de Turbiansse celebra en un diumenge del mes demaig, enguany (2012) el dia 13.

Tot i que aquell dia es llevà amb el celennuvolat, no minvà el peregrinatge versl'ermita. El Pedraforca, perpetu sentinellade la contrada, tot espolsant-se, de tanten tant, les boires dels pollegons, ensmostrava la seva imponent magnificència.Els camins vorejats de pins, roures,boixos, molsa i violes, ens regalaven elpas amb flaires primaverals. En arribaral pla de l'ermita –com cada any– unsenzill altar presidit pel sant, guarnit ambrams de boix i flors boscanes, esperavaque mossèn Miquel hi celebrés la missa.Els romeus amb capellines i motxilles decolors virolats donaven una nota de colora la grisor del dia. Mes de sobte, com solpassar en aquests paratges, Sant Pere obríl'aixeta en el precís moment de l'arribavadel capellà. A cuita-corrents ensaixoplugàrem dins l'església. Crec queSant Miquel volia que, aquest any, tantla missa com el més esperat, la Benedicciódel pa, s'oficiés dins el seu estatge. Acabatl'acte, el sol brillà com si res no haguéspassat. Festa grossa de tradicióimmemorial, i dic immemorial, perquè,per més que he indagat a quina èpocaes remunta aquesta tradició, la respostasempre ha estat la mateixa: “això és fades de sempre”. Bonica tradició lad'emprendre el camí de tornada, ambun pa beneït sota el braç.

Una part dels romeus aprofiten el diaper dinar amb la família o els amics sotal'ombra dels pins. Anys ha, era costumque els pagesos de Gisclareny rivalitzessinper dirimir quina era la casa que, aquellany, havia fet la llonganissa més saborosa.Val a dir que, avui i ara, fer-ne un tast noés a l'abast de tothom: feliços els convidatsa tastar-la i, entre mos i mos de pa beneït

43

44

i trago de vi negre, rememorar la vidasenzilla. Malauradament, trobades comaquesta ja gairebé no en queden a casanostra. I no en queden perquè, de latradicional matança del porc, no enqueda ni rastre. Llàstima! L'asèpsia de lamodernitat ha capgirat de soca-rel lamanera de viure a pagès.

Ah! A aquest paradís no penséssiu pasarribar-hi amb cotxe: són molt pocs elsque hi poden accedir per la pista forestalde Cal Ros.

Si bé reitero que se m'ha resistitesbrinar des de quan es celebra laBenedicció del pa, serveixi aquesta estrofadels “Goigs a la llaor de Sant Miquel deTurbians, del seu ermità mossèn FrancescCima i Garrigó, que canten els seus amicsi admiradors quan pugen a l'ermita sotal'atenta mirada del Pedraforca”.

Amb olors d'hisop i mentael bon temps pica l'ullet,i reviu “el pa i l'empenta”a l'ermita del collet.No saps pas quina alegriaI quin zel ens ha engrescat:Feu que ens ruixi cada diael plugim de l'amistat.

Bibliografia: Opuscle, Caminada popular deBagà a Gisclareny. Unió Excursionista deCatalunya de Bagà i Goig de Sant Miquelde Turbians

• Els recursos són finits.• El consum dels recursos energètics

ha de ser racional i sostenible.• Les energies renovables probablement no són suficients

per mantenir el consum energèticactual.

• Cal un canvi de model, d'hàbitssocials i personals, i un canvi detecnologies.

És en aquest context que el desembredel 2010 neix a Girona Som Energia iactualment ja compta amb 2934 socis.Dins dels sistema elèctric espanyol, SomEnergia forma part de lescomercialitzadores, amb la característicaprincipal que només comercialitzaenergia verda certificada (amb 0.0kg deCO2/KWh i 0.0mg de residus radioactiusper KWh). Però Som Energia té un altreobjectiu: invertir en projectes locals degeneració d'energia verda per aconseguirl'equilibri entre el que es genera i el quees consumeix dins de la cooperativa.

Sí que és veritat que algú podrà dirque l'electricitat que ens arriba a casa ésuna barreja de l'electricitat generada perqualsevol dels sistemes actuals, però noés el mateix que els diners que nosaltres

Som energiaElisenda Marcos

Voleu consumir energia elèctricaverda? Ara ja podeu! Som Energia és unacooperativa sense ànim de lucre que técom a principal objectiu comercialitzarenergia elèctrica provinent el 100% defonts renovables (hidroelèctrica, eòlica,fotovoltaica i biomassa).

Són moltes les veus que ens avisen queel model socioeconòmic actual basat enles energies no renovables (petroli, gas,carbó i urani) té els dies comptats. Espreveu que en 30 anys s'esgotin lesreserves de petroli i gas, i en 60 anys, lesde carbó i urani. Però tot i aquestes veus,veiem com els governs no són capaçosde liderar el canvi necessari, i veient comactuen, fins i tot podríem pensar que nosón plenament conscients del problema.Amb aquest panorama és prioritari cercarsolucions si volem mantenir un mínimdels avenços socials, culturals i tecnològicsque hem aconseguit els darrers 200 anys.Probablement el camí cap al canvi hauriade sustentar-se en unes premissesbàsiques:

45

paguem amb la factura elèctrica acabinarribant a una empresa productorad'energia verda que a una empresaproductora d'energia bruta, ni tampocés el mateix que aquests diners acabinen una empresa multinacional que enuna empresa local.

Arribats a aquest punt us preguntareu:I com ho haig de fer perquè Som Energiasigui la meva comercialitzadorad'electricitat? Doncs primer cal que usfeu socis de la cooperativa, i això vol dirpagar 100¤ al capital social, totalmentretornables, i, un cop ja formeu part dela cooperativa, heu de sol·licitar el canvide comercialitzadora a Som Energia. Nous haureu de preocupar de donar-vos debaixa de la comercialitzadora actual, éscom si féssus una portabilitat amb elmòbil però amb la diferència que potarribar a tardar dos mesos. En relació alspreus, vosaltres mateixos podeucomprovar que no haureu de pagar mésdel que esteu pagant ara al lloc webwww.comparador.cne.es.

Us animem que factureu amb l'energiasostenible i democràtica. Avui més quemai, és necessari!

Si factureu amb SOM ENERGIApromoureu:

1. ECONOMIA LOCAL. Els diners esqueden a casa nostra; no marxen al'estranger.

2. TRANSPARÈNCIA. Sabreu en totmoment on van els diners que pagueuper la factura d'elctricitat i entre totsdecidim en què invertim.

3. OCUPACIÓ. Es promouen llocs detreball als àmbits de les tecnologies dela producció, de l'eficiència i de l'estalvienergètic.

4. ECONOMIA DEMOCRÀTICA.Participareu en les decisions, els beneficis,i en definitiva, les polítiques econòmiques.SOM ENERGIA és una cooperativa senseànim de lucre.

5. ECONOMIA ÈTICA. Evitareu elsdestins poc ètics dels imports de lesnostres factures i l'opacitat de les com-panyies tradicionals.

6. ACCIÓ. A més de ser crítics imanifestar-vos, també podreu actuar enconseqüència (banca ètica, cooperativesde consum, Som Energia…)

7. PROTECCIÓ DEL TERRITORI IDEL MEDI. Protegireu el benestar deles persones, dels territoris i lluitareudirectament contra el canvi climàtic.

8. SALUT. Reduireu les emissions delsgasos contaminants i dels riscos derivatsde la tecnologia nuclear.

I tot això sense que us costi més.Comproveu-ho(www.comparador.cne.es)Necessiteu més motius?

Actueu ja !!!Salut, bona energia i cooperativisme!

Grup Local Som Energia Sabadellwww.somenergia.coopsabadell@somenergia.coophttps://www.facebook.com/somenergiahttps://www.twitter.com/somenergiahttp://twitter.com/#!/SOMenergiaSBD

46

poden jugar davant de casa? O tots aquellsque trobem a faltar espais d'esbarjo itrobada al carrer! I si resulta que existeixenmaneres de compatibilitzar l'activitateconòmica d'una ciutat amb la necessitatque els carrers siguin acollidors?

És per això que des de l'AssociacióVeïnal Centre-Creueta proposem realitzaruna mirada fresca dels nostres carrers.Amb ulls d'infant, d'avi, d'adolescent, demare o del que es vulgui! Aleshoressegurament començarem a imaginar-losd'una manera ben diferent de l'aspecteque tenen avui. Ens atrevim, doncs, arepensar els nostres carrers?

Carrers-passadís o carrers-habitació?Tots sabem que, a qualsevol casa, els

passadissos són espais força desaprofitatsperò imprescindibles per arribar a leshabitacions, que és on succeeixen lescoses. Per aquest motiu, malgrat lanecessitat que existeixin passadissos, elsarquitectes redueixen tant com podenla presència d'aquests, per tal demaximitzar l'espai destinat a habitacions.

T'agraden els carrers de la nostraciutat? T'has imaginat mai que podrienser ben diferents? T'has adonat que sovintquan parlem dels carrers els pensembàsicament com si fóssim conductors,exigint que siguin per circular i aparcarfàcilment? Fins i tot encara que ninosaltres mateixos siguem conductors ohaguem conduït mai!

Entre uns i altres ens hem cregut quela ciutat i les seves empreses s'ofegaransi no destinem tots els carrers perquè elscotxes tinguin llibertat de moviment iaparcament. Però, i si no és així? I si resultaque els ofegats són els infants que no

Com volem que siguinels carrers del barri?Una proposta perals carrersSant Honorat i VaporMàrius NavazoGeògraf i membre del’Associació Veïnal Centre-Creueta

47

En canvi, quan parlem de l'espaipúblic, la situació és exactament lacontrària: tenim molts passadissos (elscarrers d'avui, que semblen tubs o pistesd'aterratge) i molt poques habitacions(espais on la gent juga, es troba,contempla, passeja, etc.). El resultat,doncs, és una ciutat empobrida.

Enriquir la ciutat exigeix convertir elscarrers en quelcom més similar a unahabitació que a un passadís; exigeixpossibilitar que allò que avui hemconfinat exclusivament a places i parcspugui succeir també en molts dels nostrescarrers, davant de casa.

Per això, el primer que cal modificarés la possibilitat que qualsevol cotxe passiper qualsevol carrer. Contràriament, calaconseguir que, per la majoria de carrers,només vulguin circular-hi els residents ipocs més.

Això no s'aconsegueix omplint la ciutatde pilones, sinó simplement implantantsentits de circulació que facin atractiucircular per uns quants carrers principals(els foscos del croquis) i que resultiabsurd circular per la resta perquè deseguida el sentit es torna contrari. Així,només els veïns estaran interessats aentrar en aquests carrers veïnals (elsblancs del croquis).

48

En el cas concret del barri Centre-Creueta, segons el Pla de MobilitatUrbana de Sabadell, aprovat l'any 2010,els carrers principals són Vilarrúbias,Gran Via, Salut, Creueta, Convent i SantJoan. Tota la resta de carrers d'aquestentorn es defineixen com a veïnals.

Canviar les “regles del joc” sensecanviar el tauler

Per modificar l'ús de l'espai públic nocal realitzar transformacions basades enobres econòmicament molt costoses, sinóque és possible canviar la cara als carrersa través d'actuacions senzilles i assumibles

49

econòmicament. Així, allò vertaderamentnecessari és canviar “les regles del joc”que regeixen els nostres carrers, i no pasels propis carrers, que seria molt car.

En aquest sentit, existeixen actuacionsamb pintura i mobiliari urbà que, per simateixes, aconsegueixen els objectius deguanyar espais per al joc i la trobada,alhora que moderen les velocitats delscotxes.

Atrevim-nos a imaginar: Sant Honorati Vapor!

Si bé el Pla de Mobilitat Urbana deSabadell defineix ambdós carrers com aveïnals, resta clar que cal executar canvisper tal que ho siguin de manera efectiva.Fàcilment s'estarà d'acord que l'actualsituació dista molt d'aquesta pretensiódel propi pla, atès que fins i tot hi hahagut algun accident recentment. Pertant, s'imposa la necessitat de canvi id'aconseguir-ho a través d'actuacions decost econòmic mínim (per principi, noperquè estiguem en crisi).

Així, primerament, cal impossibilitarque els cotxes realitzin dreceres peraquests vials, obligant-los a circular pelsvials principals (esmentats abans). És peraixò que es proposa la creació de tres

petites àrees amb jardineres, i altreselements de mobiliari urbà, que serienexclusives per a les persones, i que elscotxes no podrien travessar, en aqueststres espais:

1) Carrer Vapor, entre Manaut i Salut.2) Carrer Sant Honorat, gairebé davant

de la guarderia.3) Carrer Sant Honorat, entre Soledat

i Xercavins (només la primera meitat deltram, tal i com es mostra a la figura).

50

Aquestes tres àrees s'ubicarien demanera que permetessin l'accés a tots elsgaratges. Però el més important és quetindrien la virtut d'aconseguir que aquestscarrers es convertissin en atzucacs onnomés els veïns podrien entrar, demanera que ambdós carrers adquiririenun caràcter vertaderament veïnal, ambcotxes que circularien lentament i sensefer dreceres.

Vegeu un exemple de com podriendissenyar-se aquestes àrees:

La proposta es completa amb altreselements com la reubicació delscontenidors o la creació d'unes reservesd'aparcament al carrer Soledat de mitjahora al matí i mitja a la tarda, per a úsdels pares de la guarderia. En qualsevolcas, cal tenir present que la transformacióproposada segueix garantint l'accés delsvehicles d'emergència (bombers,ambulàncies i policia) a totes les finques.

Petició a l'AjuntamentEn definitiva, les propostes que aquí

s'han presentat no són més que això:propostes. Idees que sorgeixen quan unté ganes d'imaginar. Però no pas des dela innocència, sinó des del coneixementque actuacions d'aquest estil són factiblesi, també, necessàries. Factibles perquèsón econòmicament assumibles itècnicament viables. Necessàries perquèmilloren la qualitat de vida del nostrebarri i de la nostra ciutat.

Segurament a ben pocs ens agradaviure en un barri de carrers buits degent. I quanta menys gent hi ha al carrer,menys gent vol ser-hi i més corren elscotxes -que senten seus els carrers iconfien que ningú sortirà de darrered'una cantonada o perseguint una pilota.És un cercle viciós que només pot invertir-se amb el cercle virtuós invers: quantamés gent hi ha als carrers, més gentvolem ser-hi. I això és, precisament, elque aquestes propostes pretenenaconseguir.

És per aquest motiu que volemsol·licitar a l'Ajuntament que executi unaprova pilot amb les propostes que aquís'han presentat. Atès que aquest tipusd'actuacions són reversibles i poden tenirun cost zero (reaprofitant mobiliari urbàpropietat de l'Ajuntament,) creiem queuna prova pilot seria una molt bonamanera de començar a repensar el barri.

A més, a través d'aquesta prova pilotel veïnat tindria l'oportunitatd'experimentar si els beneficis queaconseguim canviant el carrer perquèsigui un espai de convivència són majorsque els desavantatges que ens comportila pèrdua d'alguns aspectes positius dela situació actual. Com tot canvi, ni totés blanc ni tot és negre, sinó que ésqüestió de decidir què pesa més a labalança! I així, una vegada sospesat,començar a decidir com volem que siguinels carrers del nostre barri.

51

El dia 19 d'abril d'enguany vàremparticipar d'una nova iniciativa de laSecció Cultura de la UES: la presentaciódel Cor de Gospel La Carena, que vaoferir el seu primer concert com a tastetdel que havien estat assajant des de laseva fundació, l'octubre de l'any passat.L'auditori estava força ple i es va veureclar que a tots ens feia molta il·lusióescoltar gospel per primera vegada a lanostra entitat. Crec expressar l'opinió dela majoria dels assistents (ja que elsaplaudiments així ho confirmaren), si usdic que vàrem quedar molt gratamentsorpresos de com un grup tan reduïttreia un so tan agradable dels seus cants.

La fundació d'aquest cor és una de lesnoves activitats que va proposar el curspassat la secció Cultura; així, el Cor degospel La Carena (nom que simbolitzael desig d'arribar molt amunt) vacomençar els assajos el passat mesd'octubre. El seu director és MarcAlguersuari, un músic actiu i dinàmic,que amb molta il·lusió vol aconseguirque l'expressió corporal i el cant esconverteixin en una sola manifestacióartística per poder-ne gaudir tots.

El programa d'aquest primer concertincloïa swing, polifònic i gospel. Així, vaninterpretar les peces Good News, No tardisJack!, It's me oh Lord, The Marching Saints,Swing low, Sing and swing, This little lightof mine i el Cànon de la pau. Ara bé, tot i

Presentació delCor de GospelLa Carenade la UESMercè Torras

les mostres de satisfacció dels assistents,cal dir que, per poder avançar, calen elsreforços que sens dubte esperen assolir,ja que, de vocacions artístiques, no enfalten a la nostra societat i solament calil·lusionar-se. Així, des d'aquest primerconcert, en què formaven el cor vuitpersones (tres sopranos: Sílvia Devesa,Ioana Badea i Núria López; tres contralts:Júlia Miralles, Montse Carbó i IsabelPardo; el tenor Ramon Pineda, i el baixJordi Pastallé), s'hi han incorporat novesveus masculines (el tenor Manel Forasteri el baix Àngel Merino), a més de lasoprano Susanna Carmona, que ja hanaparegut en el segon concert que haofert recentment el conjunt vocal,coincidint amb l'acte institucionald'Inauguració del curs, el passat 26d'octubre.

Qualsevol persona amb coneixementsmusicals bàsics (per exemple, havercantat en altres corals o tenir estudis desolfeig), ganes de gaudir de la música igust pel gospel, és benvinguda al grup.Com que, naturalment, la majoria decançons són en anglès, podria interessara persones joves, que són les quedominen els idiomes. Així doncs, segueixoberta la participació de nous interessatsa reforçar La Carena i viure l'aventura

cultura

52

53

de la música a través del cants. Els assajossón els dijous de 2/4 de 8 a les 9 delvespre.

Els desitgem que segueixin gaudint dela música i que ens vagin sorprenent amb

nous concerts. Els en donem les gràciesi els encoratgem a seguir amb aquestexcel·lent projecte cultural.

“Dona havia de ser!” omple a vessarla sala d'actes de la UES

El divendres 5 d'octubre, la sala d'actesde la UES es va convertir en teatre peracollir l'estrena simultània d'un grup iuna obra. El grup es diu “La tartera”, il'han creat la directora i les alumnes delcurs de teatre que es va engegar fa unany a la nostra institució i que ja ha donatel seu primer fruit, “Dona havia de ser!”,que va desbordar les previsions i va omplirla sala amb prop de dues-cents personesde totes les edats que van riure i gaudirde l'espectacle.

La feina d'aquests dotze mesos va tenirla seva recompensa en l'èxit del dia del'estrena, ja que el públic va dedicar aactrius i directora una llarga ovació i elscomentaris dels espectadors a la sortidadestacaven el bon fer de les actrius il'encert de l'obra en plantejar amb humori intel·ligència alguns tòpics sobre el mónde la dona.

El nou grup de teatre

La Tarteras’estrena amb èxit de públicManel Bonafacia Roger

“Dona havia de ser!” la va escriure ladirectora del curs i del nou grup, MarinaAntúnez, pensant expressament en lapersonalitat de cada una de les set donesque han seguit aquest primer curs i queformen “La tartera”.

En set esquetxos, el text afronta ambhumor una sèrie de tòpics sobre el mónde les dones a partir de situacions sovintextremes tractades de forma valenta,irònica i irreverent per fer pensar alhoraque riure.

La majoria de les actrius protagonistes(Marta Estatuet, Josep Elias, MontseCarbó, Carme Marín, Consol Moreno,Laura Maroto i Erika Jiménez) era laprimera vegada que pujaven a unescenari i van demostrar que durant elcurs no han pas perdut el temps.

El fet que les situacions i elspersonatges fossin creats expressamentpensant en cada una de les actrius sensdubte va facilitar que el resultat fos prourodó per a una primera representació, iles ganes i la feina de totes plegadesaugura un bon futur a aquest projecte.De moment, s'estudia una novarepresentació a la UES i s'han fetcontactes per portar l'obra a altresescenaris.

54

Biblioteca UES Redacció

TRE CIMEVie classiche e moderneErik Svab i Giovanni RenziEdizioni Versante Sud. Milano 2009ISBN 978-88-87890-88-4

Dos escaladors de llarga i solventtrajectòria per les muntanyes més bellesdel món, un eslovè i un Italià, han fetun recull de més de 100 vies, les mésboniques i les més difícils que hi ha al'actualitat a Le Tre Cime diLavaredo, als Alps Dolomítics. Bonsconeixedors de la zona, fan unadescripció acurada de cada una de lesvies acompanyada d'esquemes ifotografies que ocupen 195 pàginesescrites en llengua italiana.

Arrampicare a CORTINAD'AMPEZZO e dintorniMauro BernardiCasa Editrice Athesia. Bolzano 2005ISBN 978-88-8266-691-0

Mauro Bernardi ha estat durantels anys 70-80 un gran esquiador queha participat en diverses copes del móni als JJOO de Lake Placid. A partir deque deixa l'esquí de competició, es dedicaa l'esquí extrem, a l'alpinisme i al'escalada. En 295 i 239 pàgines escritesen italià, planteja diferents opcions pergaudir de la muntanya dolomítica: viesferrades, escalada esportiva i vies alpinesde diferent dificultat. En el primer volumdescriu les principals vies d'escalada dela zona de Cortina: Marmarole, Cadinidi Misurina, Cristallo, Cinque Torri,Tofane, etc. En el segon repassa les viesd'escalada clàssica i esportiva i algunesferrades als “gruppo” Odle, Sella, Cir,Sassolungo, etc.

55

Darrerament la nostra biblioteca ha adquirit els llibres que a continuació es descriuen. Per a qualsevolinformació complementària, en Carles Olivella i en Fidel Figuerola us la donaran amb molt de gust.

VIES FERRADES Recorreguts ipassos equipatsCatalunya I (comarques de Barcelonai Girona). Catalunya II -Aragó Oriental(Lleida, Tarragona i Aragó Oriental)Pep Mayolas . Miquel SoroEditorial Alpina. Granollers 2011ISBN 978-84-8090-402-5ISBN 978-84-8090-429-2

Entre els dos volums tenim la guiamés completa que s'ha publicat maide vies ferrades, recorreguts i passosequipats de Catalunya i AragóOriental. Entre les dues guies hi hamés de 200 itineraris dels quals unavuitantena són inèdits. Hi ha desd'itineraris molt difícils i exposats finsa magnífiques excursions per fer ambla família.

ELS TRES MONTSGuia de senderismeEditorial Alpina i Geoestel 2007ISBN 978-84-8090-287-8ISBN 978-84-96688-60-5

L'Editorial Alpina ha tret una guiaescrita en català, castellà i un petitresum en anglès de la ruta d' Els TresMonts en sis etapes, quatre de les qualstenen quilometratge, desnivell i horarisforça semblants. A cada etapa hi hauna descripció geogràfica, biològica,històrica, paisatgística, etc. i vaacompanyada d'un mapa. Al final hiha un recull d'allotjaments, restaurantsi serveis d'utilitat.

VIAS FERRATASLas 50 mejores de EspanyaPep Mayolas . Miquel SoroEditorial Alpina. Granollers 2011ISBN 978-84-8090-448-3

La guia es basa en una selecciódels millors itineraris de via ferradaescollits entre més de 300 de tota laPenínsula Ibèrica i Canàries, alguns,publicats per primera vegada. Cadaitinerari consta d'una fitxa tècnicaamb la dificultat, durada, apro-ximació, desnivell, exposició, passatgesaeris, etc. i d'una descripció forçaacurada del recorregut.

Arrampicare in VAL GARDENAe dintorniMauro BernardiCasa Editrice Athesia. Bolzano 2009ISBN 978-88-87272-22-2

Divendres 26 d'octubre la UES va celebrar l'acte oficial d'inici de curs. Com ja éshabitual, el president de l'entitat, Albert Gil, va fer entrega de les medalles als socisque ja celebren els 25 i 50 anys dins l'entitat excursionista. L'acte institucional tambéva comptar, enguany, amb l'actució del grup de gospel La Carena.

La Unió Excursionista de Sabadellcelebra l'inici de curs amb l'entregade les medalles als socisRedacció

56

BORRAS ESCORIHUELA ANTONI

CAMPS TORNS EDMOND

CAÑELLAS ARSEGOL MONTSERRAT

CIRERA ALAS JORDI

CIVIL DESVEUS ORIOL

DIEZ BALLESTERO JOSEP

FENOLL CASTAÑO TONI

FRAGO VILLAMANA Mª ASSUMPCIÓ

GASION MARTIN Mª DOLORS

GUILLEM SANCHO Mª ANGELA

MACIÀ CID JORDI

MARTÍ GARCIA JOAN

SOCIS 25 ANYS

MARTÍ PAINO ALEX

MONTAGUT SALLÉS MARIA MERCÈ

PIERI RUIZ LLUÍS

PRATS SANZ JOAN ANTONI

ROCA BORRELL ANGEL

ROCA COMAS JOAN

ROMERO GALAN VICENTEl

SENSADA SOTO MIREIA

SISCART BUSQUETS MARC

TROCOLÍ DALMASES DOLORS

VILA DURAN ROSA

57

SOCIS 50 ANYS

CAMPS ESTEVE PAQUITACLOFENT TORRELLAS JOANDURAN PASSOLA FELIUGALOFRÉ BOFARULL JOSEP MARIAGONZÁLEZ BORDAS ELISABETLLAVALL CLAVÉ DOLORS

MONEGAL MARSAL ANGELMORAGAS VILARNAU HELENAOLIVE LAMESA JAUMERAFEL PORTÍ ANTONIROIG DEULOFEU ALBERTRUSINÈS LASCORZ NÚRIA

58

Des del Butlletí, dediquem un record a un grapat de socis que han deixat petjaa l'entitat i que han marxat per sempre:

PERE MAÑÉ LLONCH: hem de lamentar la pèrdua del company Mañé, quefou membre col·laborador de la Secció d’Història de la UES durant unatemporada. Testimoni del seu pas per la secció són alguns dels Fulls d’Històriaque va deixar escrits. Descansi en pau.

LLUÍS COROMINAS, “CORO”: escalador memorable que, entre altres coses,va obrir la via TIM a la paret est de Sant Jeroni (aeri), autèntica proesa perl'època.

“MINGO” ROMERO: treballador infatigable, persona molt vinculada a l'antigasecció infantil, a la secció de material i als primers campaments de vacances.

JOSÉ MANUEL CUADROS “JOSEP”: la persona que ajudava la Txus a portardarrerament el bar de l'entitat.

In memoriam

Vaig pujar no fa gaire dies a La Molai no vaig trobar ni rastre de la taulad'orientació, després de seguir-ne, poc omolt, el seu ràpid deteriorament.

Potser m'equivoco escrivint aquí ja queno vull donar, avui, cap opinió. Nomésvoldria fer unes preguntes, per si algúme les pot contestar:• se sap per què s'ha malmès d'aquesta

manera?• hi ha indicis de si és un “producte”

humà o no?• se n'hi posarà una altra?• què se n'ha fet de la vella?

L’opinió del sociFarigola

Amb la col·laboració deAmb la col·laboració de