No faces de la teua ignorància un argumentJoan Fuster

06 - 12 MARÇ 2021

BreadTubeCom els activistes d’esquerra combaten l’extrema dreta a YouTube amb les seves mateixes armes

2vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

S’ha constituït el nou Parlament de Cata-lunya, i Laura Borràs n’és la nova presi-denta. L’independentisme ha esperat a darrera hora per anunciar els noms dels nous membres de la mesa, en la qual entra la CUP per primera vegada. ERC n’assumeix la vice-presidència primera, amb Anna Caula. Jaume Alonso-Cuevi-llas (Junts), Pau Juvillà (CUP) i Rubén Wagensberg (ERC) en seran secretaris segon tercer i quart, respectivament. Així doncs, l’independentisme guanya un seient més a la mesa. El PSC es queda la vice-presidència segona –Eva Gra-nados– i la secretaria primera –Ferran Pedret. És el primer gran acord dels par-tits independentistes aquesta legislatura, que ara ha d’avançar amb la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat i la formació del nou govern, probablement amb ERC i Junts. Ambdós partits han d’acordar una estratègia so-bre el procés i un pla d’acció de govern, però necessitaran també el vist-i-plau de la CUP, almenys amb una abstenció, per a aprovar la investidura.

La gran novetat a l’auditori del par-lament, on s’ha fet la sessió perquè té més bones condicions per a acollir els 135 diputats de manera presencial en època de covid, ha estat la presència de Meritxell Serret. La consellera exiliada, ara diputada d’ERC, va tornar dijous a Catalunya. Va ser un viatge sorpresa i inesperat, en què va assumir el risc de ser detinguda, i va passar pel País Basc i

LA SETMANA

L’EXILI CONTINUA LA LLUITA MENTRE SERRET TORNA A CATALUNYAROGER GRAELLS FONT

per Madrid abans d’arribar al seu poble, Vallfogona de Balaguer. Serret va com-parèixer al Tribunal Suprem espanyol i ha estat citada a declarar el 8 d’abril davant el jutge Pablo Llarena, l’instruc-tor de la macrocausa contra el procés. Una concentració multitudinària de familiars, amics i veïns va rebre Serret al seu municipi, en el primer retorn d’un exiliat a casa seva.

A l’exili, la batalla continua. Dilluns el Parlament Europeu va votar –amb una oposició molt elevada, vora el 43%– la retirada de la immunitat de Carles Puig-demont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que continuaran essent eurodiputats. Els tres exiliats van anunciar que pre-sentarien immediatament un recurs al Tribunal de Luxemburg amb una petició de mesures cautelars per a recuperar la immunitat, arran de les nombroses irregularitats que ha tingut el procés del suplicatori a l’eurocambra, però cal tenir en compte que aquestes mesures es concedeixen en comptades ocasions. El tribunal també tindrà damunt la taula les qüestions pre-judicials de Llarena, que mira d’evitar que la justícia belga torni a denegar les euroordres. La resolució del TJUE pot trigar mesos, i mentrestant el jutjat belga paralitzarà el procediment de les euroordres. Puigdemont, Comín i Ponsatí probablement no tindran immu-nitat i hauran de romandre a Bèlgica, en una situació de llimbs legals de la qual no hi ha precedents ni jurisprudència. El

La resolució del TJUE pot trigar mesos, i mentrestant el jutjat belga paralitzarà el procediment de les euroordres. Puigdemont, Comín i Ponsatí probablement no tindran immunitat i hauran de romandre a Bèlgica, en una situació de llimbs legals

El Parlament Europeu lleva la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, que plantaran cara al Tribunal de Luxemburg, mentre Serret torna a Catalunya i el parlament elegeix Borràs com a nova presidenta de la cambra

3vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

LA SETMANA

El congrés espanyol ha refusat una proposició no de llei del plurilingüisme que tenia el suport de partits i entitats dels Països Catalans, el País Basc, Galícia, Astúries i l’Aragó

mateix dia que s’anunciava el resultat de la votació al Parlament Europeu el jutge de vigilància penitenciària va revocar el tercer grau dels presoners polítics dels Lledoners. Carme Forcadell i Dolors Bas-sa resten a l’espera que es resolgui el seu cas, tal com va passar la primera vegada. En canvi, els homes ja van reingressar a la presó al vespre. Entretant, l’estat espanyol ha rebut dues condemnes més del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Una per haver condemnat dos activistes que van criticar una jutgessa i una altra per la violència policíaca i la manca d’investigació d’aquesta violència en la mobilització “Envolta el congrés” del 2012, en què la policia espanyola va agredir els manifestants.

En l’àmbit polític, el congrés espanyol ha refusat una proposició no de llei del plu-rilingüisme que tenia el suport de partits i entitats dels Països Catalans, el País Basc, Galícia, Astúries i l’Aragó. El PSOE ha evi-tat que s’aprovés la majoria del text i l’ha descafeïnat fent tenalla amb el PP, Vox i Ciutadans. La dreta política espanyola ha viscut unes hores caòtiques, després de la jugada de Cs d’aliar-se amb el PSOE a Múrcia i presentar una moció de censura contra el PP en canvi d’obtenir-ne la presidència. La jugada d’Inés Arrimadas ha tingut una rèplica immediata a Ma-drid, on Isabel Díaz Ayuso ha convocat eleccions anticipades mentre l’esquerra espanyola provava d’impedir-ho regis-trant també una moció de censura. El PSOE també ho ha fet a Castella i Lleó, però Ciutadans ha desmentit cap acord amb els socialistes i ha assegurat que l’única voluntat era d’expulsar el PP del govern murcià. El terratrèmol ha tingut rèpliques a Alacant, on el PP i Cs gover-nen a l’ajuntament i a la diputació, però el

pacte s’hi manté tot i el nou oferiment del PSPV a Cs. Tot això, la mateixa setmana que l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas ha assegurat en el judici a l’Audiència espanyola que el partit va demanar-li que falsifiqués els papers de la caixa B.Pel que fa a la pandèmia, el millora-ment dels indicadors sanitaris ha anat acompanyat d’un relaxament de les restriccions arreu del país, que arriba pocs dies abans de Setmana Santa, du-rant la qual s’ha acordat de mantenir els confinaments perimetrals. A Catalunya es permet la reobertura del comerç no essencial durant tot el dia i s’aixeca el confinament comarcal. El govern d’An-dorra ha demanat explicacions a la Generalitat per no haver inclòs Andorra en el desconfinament comarcal, de ma-nera que continuarà sense poder rebre turistes i només mantindrà la connexió amb l’Alt Urgell com fins ara. Al País Valencià, s’autoritza la reobertura de l’interior dels bars i restaurants i un terç de la cabuda dels gimnasos, a més de la tornada de les extraescolars. I les Illes avancen cap a la reobertura: Eivissa pas-sa al nivell 3 de la reobertura, Mallorca i Formentera al 2 i Menorca a l’1. Al nord del país, entitats i organitzacions afecta-des pel tancament dels passos fronterers amb Catalunya Nord –vigent d’ençà de l’11 de gener– han fet públic un manifest per a reclamar-ne la reobertura i per denunciar els problemes que causa als veïns de les comarques limítrofes entre el nord i el sud, especialment la reper-cussió econòmica. També s’han convocat mobilitzacions, la primera diumenge al pont del riu Major.

Quant a la vaccinació, el Departament de Salut de Catalunya ha pressionat el Ministeri de Sanitat espanyol perquè

autoritzi la inoculació del vaccí d’As-traZeneca a les persones més grans de cinquanta-cinc anys. El govern espa-nyol es va comprometre a estudiar-ho, però dijous uns quants països europeus van aturar l’administració d’aquest vaccí arran dels dubtes sobre possibles efectes de trombes. L’Agència Europea del Medicament ho investiga i en farà una valoració aquests dies. Alhora, s’ha aprovat el vaccí Janssen, de la farmacèu-tica Johnson & Jonhson, el quart que es podrà fer servir a la UE i el primer que és d’una sola dosi.

La setmana començava amb les mobi-litzacions del 8-M, enguany aigualides per la crisi sanitària, però igualment concorregudes arreu del país. El mateix dia, Mónica Roca era elegida la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, tot trencant-ne el sostre de vidre. On encara no s’ha trencat és a les eleccions presidencials del FC Barcelona: hi concorrien tres candidats i mai no hi ha hagut cap candidata. La victòria incontestable de Joan Laporta va confirmar tots els pronòstics. En aquesta segona etapa, Laporta té el desafiament de restaurar el prestigi del Barça i tornar a portar el club al cim del futbol, però té envits immediats, especialment en l’àmbit econòmic, per a redreçar el club.

4vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

PORTADA

REPORTATGES

ENTREVISTES

SUMARI

BreadTube, els activistes de YouTube que proven de guanyar l’extrema dreta jugant al seu jocPer Alexander Mitchell Lee.

Maria Barbal, 53è Premi d’honor de les Lletres CatalanesPer Montserrat Serra.

Laporta pren el timó del Barça: cinc envits immediats del nou presidentPer Roger Graaells Font.

ÀLBUM FOTOGRÀFIC: Vuit de Març: les imatges de les manifestacions feministes arreu dels Països Catalans

Manuel Delgado: “Bàsicament és una revolta. I ja està”Per Andreu Barnils.

Clara Ponsatí: “Espanya no ha pogut fer la passejada triomfal”Per Andreu Barnils.

Francesc Canosa: “La pell de brau és una pell de frau”Per Andreu Barnils.

Enric Gomà: “Quan apareix una novetat, tothom ho troba horrorós: així no tindrem mai creativitat lèxica”Per Bel Zaballa.

Elizabeth Duval: “El discurs contra la llei trans entronca molt amb el de les teories de la conspiració”Per Clara Ardèvol Mallol.

06-12 MARÇ 2021

Fotografia de portada: Nordwood-themes / Unsplash, CC BY-SA.

5vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

REPORTATGE

YouTube s’ha guanyat la re-putació de facilitar la radi-calització de l’extrema dreta i la difusió d’idees antiso-cials. No obstant això, ara, en un tomb interessant, les mateixes tàctiques subver-sives, còmiques, satíriques i iròniques utilitzades per les figures de l’extrema dreta d’internet són contraresta-des per un grup de youtubers

d’esquerres anomenat Bre-adTube.

Essencialment, els vídeos de BreadTube, que tracten so-bre els mateixos temes que l’extrema dreta, segresten l’algorisme de YouTube i per això són recomanats als es-pectadors que consumeixen continguts d’extrema dreta. Els breadtubers volen rebentar

Els ‘breadtubers’ utilitzen els mateixos títols, descripcions i etiquetes que les personalitats d’extrema dreta de YouTube, de manera que el seu contingut es recomana als mateixos espectadors

les bombolles polítiques de YouTube per crear un espai de desradicalització.

Un tomb a l’esquerra (política)El nom ‘BreadTube’ té l’ori-gen en el llibre anarco-so-cialista La conquesta del pa, de Peter Kropotkin. El nom va sorgir com una alternativa més còmica a ‘LeftTube’, i

Els ‘breadtubers’ volen rebentar les bombolles polítiques de YouTube per crear un espai de desradicalització

ALEXANDER MITCHELL LEE

BreadTube, els activistes de YouTube que proven de guanyar l’extrema dreta jugant al seu joc

SZABO VIKTOR/UNSPLASH

6vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

es fa ressò de la naturalesa d’esquerra dissident dels cre-adors.

El moviment no té un ori-gen clar, però molts canals de BreadTube van començar fent oposició als continguts anti-SJW (anti-Guerrers de la Justícia Social) que van gua-nyar força a mitjan dècada de 2010.

Els capdavanters principals de BreadTube són Natalie Wynn, creadora de ContraPoints; Abigail Thorn, creadora de Philosophy Tube; Harris Brewis, creador de Hbomber-guy; i Lindsay Ellis, creadora d’un canal que porta el seu nom. De primer, l’etiqueta es limitava a aquests creadors, i encara que tots s’hi identi-fiquin d’una manera o altra, continua havent-hi contro-

gent en compte de limitar-se a criticar.

Els eufemismes, els memes i el llenguatge “intern” d’in-ternet també es fan servir d’una manera que els mit-jans tradicionals tenen di-ficultats a replicar. El Sout-hern Poverty Law Centre s’ha referit als breadtubers per ajudar a entendre com es propaguen els memes entre els grups d’extrema dreta i la dificultat d’identificar la línia que separa els trols de l’ús genuí dels símbols d’extrema dreta.

Els breadtubers fan servir els mateixos títols, descripci-ons i etiquetes que les figu-res d’extrema dreta de You-Tube, de manera que el seu contingut es recomana als mateixos espectadors. En un

vèrsia sobre qui forma part del moviment.

Als breadtubers tan sols els uneix un interès comú de combatre l’extrema dreta a la xarxa i la voluntat de compro-metre’s amb qüestions socials i polítiques. Aquests creadors barregen la política amb els altres interessos propis, com ara el cinema, els videojocs, la cultura popular, la història i la filosofia.

La breadtuber més popular ara mateix, Wynn, descriu el seu canal com una “llarga res-posta teatral al feixisme” i una part del “sistema immu-nitari de l’esquerra”. En una entrevista a The New Yorker, Wynn va dir que volia acon-seguir una propaganda millor que la de l’extrema dreta, amb l’objectiu de guanyar-se la

article recent sobre Brea-dTube, els investigadors Dmitry Kuznetsov i Milan Is-mangil van resumir així l’es-tratègia: “La primera capa implica l’ús d’algorismes de recerca per part dels bread-tubers per difondre els seus vídeos. La segona capa –una mena de segrest afectiu– es fonamenta en l’ús de diver-sos estils teatrals i didàctics per transmetre el pensament d’esquerres.”

Quins resultats han obtingut?L’èxit dels breadtubers és di-fícil de quantificar, tot i que sembla que van guanyant molt d’espai. Reben desenes de milions de visites el mes i, com més va més, els mitjans de comunicació i el món aca-dèmic en parlen com un cas d’estudi de desradicalització.

REPORTATGE

Breadtubers

7vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

REPORTATGE

Per exemple, The New York Times ha informat amb profunditat sobre el viratge d’individus de l’extrema dreta fins a la desradicalització mit-jançant BreadTube. A més, la secció r/Breadtube de Reddit i els vídeos de tots els crea-dors de BreadTube van plens d’usuaris que expliquen com s’han separat de l’extrema dreta.

Els algorismes de YouTube són un entrebancQue YouTube ajuda a pro-moure els continguts d’ex-trema dreta és àmpliament acceptat, encara que segons qui ho discuteixi. La difi-cultat principal per a mirar d’entendre la veritat és que l’algorisme de YouTube és se-cret. L’obsessió de YouTube per maximitzar el temps de visualització ha fet que es recomanin constantment als usuaris nous continguts dissenyats per a mantenir-los enganxats.

Seguint aquesta política, els crítics diuen que YouTube ha tendit històricament a re-comanar continguts cada vegada més extrems als usuaris de dretes. Fins fa poc, els conservadors convenci-onals tenien una presència limitada a YouTube, de ma-nera que l’extrema dreta era sobrerepresentada entre els comentaris polítics i socials de dretes.

En el pitjor dels casos, l’al-gorisme de YouTube pot crear una bombolla de ra-dicalització personalitzada, tot recomanant únicament continguts d’extrema dreta i fins i tot introduint l’es-pectador en continguts que

l’empenyen més en aquesta direcció.

Y o u T u b e é s c o n s c i e n t d’aquestes dificultats i mo-difica de tant en tant el seu algorisme. Però s’ha qües-tionat l’eficàcia d’aquesta mesura.

Els breadtubers també tenen limitacions. Al cap i a la fi ells identifiquen i discuteixen, però no tenen la resposta sobre les causes estructu-rals de l’alienació que poden impulsar el reclutament de l’extrema dreta. La desigual-tat econòmica, la manca de propòsit existencial, la des-confiança en els mitjans de comunicació moderns i la frustració envers els polítics són alguns dels problemes que hi poden tenir un paper i en què incideixen.

En el pitjor dels casos, l’algorisme de YouTube pot crear una bombolla de radicalització personalitzada, tot recomanant únicament continguts d’extrema dreta

BreadTube pot ser, doncs, una peça del trencaclosques per a abordar el problema dels continguts d’extrema dreta a internet. Sigui com sigui, és evident que comptar amb veus populars en sintonia amb la cultura d’internet –i que es proposin de respondre als con-tinguts extremistes utilitzant el mateix to de veu– podria ser un element molt valuós per a cap-girar l’onada de radicalització de l’extrema dreta.

Natalie Wynn

8vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

Entrevista a l’antropòleg, especialista en conflicte urbà, sobre les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasel

ENTREVISTA

“Bàsicament és una revolta. I ja està”

MANUEL DELGADO

Manuel Delgado en una imatge d’arxiu . ALBERT SALAMÉ

9vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

Manuel Delgado (1956) és doctor en antropologia per la Univer-sitat de Barcelona i forma part de la junta de l’Institut Cata-là d’Antropologia. Arran dels

esdeveniments d’aquests dies, amb les manifestacions dels joves al carrer des que Pablo Hasel va ser enviat a presó, VilaWeb entrevista Delgado com a veu acadèmica autoritzada per explicar la diferència entre violència i revolta, con-textualitzar els fets viscuts i mirar d’en-tendre per què no hi ha una direcció de-finida que encapçali les manifestacions. Delgado és autor de més de vint llibres, entre els quals el molt citat Carrer, festa i revolta. 1951-2000, que va coordinar, pertany a l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, i no fa ni quatre dies que va fer el pròleg de La danza de los nadie, que és una antropologia de les manifestacions. Aquest doncs, és un dels seus temes, i en parla amb VilaWeb per telèfon.

—Això que veiem aquests dies són al-darulls? És violència? Com ho definiu?—És un motí, un aixecament. En una presó hi ha un motí quan els presos es revolten. Bàsicament és una revolta. I ja està. El terme ‘violència’ té una pro-blemàtica perquè està molt escorat ide-ològicament. Els violents són sempre els altres. El mateix fet, objectivament idèntic, pot tenir significats diferents, i rebre valoració moral distinta, per molt que sigui idèntic. Per exemple, la imatge d’uns contenidors cremant i gent tirant pedres a la policia, i la imatge d’un vehi-cle de policia en flames, a Caracas seria l’expressió de les ànsies de llibertat del poble veneçolà. Aquí és terrorisme urbà. I aquesta és la qüestió. Les paraules que fem servir sembla que descriguin fets naturals, i no ho són. Descriuen fets amb valoració no tan sols moral, sinó també ideològica.

—Per què han sortit al carrer els joves?—Els motius pels quals es desencadenen tenen dos nivells: l’explícit, immediat, que hi ha un fet particular que el des-encadena (envien un raper a la presó)

ANDREU BARNILSi un altre, que implica l’emergència de malestars que són crònics en una societat feta d’injustícies i asimetries. Sempre hi ha motius per a la revolta, en una ciutat. No vol dir que siguin justificades des d’un punt de vista ètic, sinó que són explicables. No són esclats psicòtics del populatxo. A banda que puguis, o no, compartir-ne les raons que ho desen-cadenen, no són fenòmens irracionals. Tenen, sovint, una certa dimensió ritual que té a veure amb el malestar crònic, que quan troba una oportunitat, s’expressa. S’entén que el recurs a la violència el duen a terme segments socials que no tenen cap més manera d’expressar el seu descontentament. No ho fan per vici. El que m’interessa és que aquests esdeve-niments qüestionen la presumpció que hi ha una normalitat ciutadana. I que adver-teixen de la naturalesa intrínsecament conflictiva de les societats complexes, i de la mateixa naturalesa de les ciutats.

—Malestar crònic lligat al capitalisme només?—No crec que cap societat complexa si-gui justa. És impossible. Mai no hi ha una societat prou justa i prou lliure. Per tant, hi haurà aquesta mena d’esclats. És quan el malestar sura. Fa poques setmanes que esclatava una revolta urbana a Copen-haguen. Ni tan sols una societat nòrdica socialdemòcrata se’n deslliura, d’això.

—Comenteu la frase “Tots els aldarulls són per infiltrats de la policia. Els ma-nifestants són pacífics, els violents són infiltrats.”—Qualsevol explicació que simplifiqui el fenomen, i atribuint-li una causa cons-pirativa, és tan absurda com pensar que la violència policial és conseqüència de la presència de psicòpates a les seves files. No. Hi ha segments socials, i el jovent n’és el braç executor, que estan descon-tents. I ja t’hi pots posar com vulguis. I no és nou, no fotem. Recordem com van ser les vagues generals del 2010 i del 2012. Les lluites dels estudiants contra el pla Bolonya. La protesta contra el desallot-jament de Can Vies. La intifada del Besòs del 1990. El cinema Princesa del 1996.

MANUEL DELGADO

Qualsevol explicació que simplifiqui el fenomen, i atribuint-li una causa conspirativa, és tan absurda com pensar que la violència policial és conseqüència de la presència de psicòpates a les seves files

10vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

MANUEL DELGADO

Mossos d’Esquadra que empenyen una noia, es retira, i de sobte reclama unes ulleres que li han caigut. I els mossos, amablement, agafen les ulleres i les hi tornen. Una cosa no priva l’altra. Cada ciutat té formes de protesta específiques. L’ús sistemàtic i generalitzat de còctels Molotov a Grècia, aquí no té tanta in-tensitat. Aquí sembla que la tendència és a cremar contenidors. I que té una dimensió expressiva, que va més enllà de la instrumental. No es tracta només d’impedir el pas de la policia.

—Quin seria el simbolisme d’un conte-nidor, per nosaltres?—Per nosaltres, no ho sé. Per ell, ho tinc claríssim. Si jo fos un contenidor m’esti-maria molt més cremar en una barricada que passar-me la vida menjant merda. Per cert, m’enfadaré molt si això queda que jo justifico res. Jo intento explicar. La idea de manipular elements del mobiliari

Els esdeveniments d’aquests dies no han estat ni remotament de la intensitat de l’octubre del 2019.

—També recordo esclats en les victòries del Barça.—I també aleshores hi havia saquejos d’establiments. No hi ha res de nou. I menys a Barcelona. Per això era la Rosa de Foc. Que a Barcelona hi hagi bullan-gues, s’hauria de veure com una tradició popular.

—Quins elements rituals hi veu el se-nyor antropòleg, aquests dies?—En una societat amb unes forces d’or-dre degudament entrenades els enfron-taments al carrer no solen portar vícti-mes. Aquí sí que n’hi ha, com hem vist amb la noia que li han tret l’ull. Però te-nen una dimensió ritual en la mesura que tenen molt de protocol en què l’agressió és limitada. Hi ha unes imatges d’uns

Si jo fos un contenidor m’estimaria molt més cremar en una barricada que passar-me la vida menjant merda

Manuel Delgado en una imatge d’arxiu . ALBERT SALAMÉ

11vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

urbà implica, encara que sembli una pa-radoxa, donar-los una dignitat que no te-nen. Convertir-los en protagonistes de la història quan habitualment eren residus, elements marginals de la vida quotidiana. Les llambordes que s’aixequen en una revolta clàssica, o un contenidor. Aquell contenidor sempre és allà. Te’l trobes cada dia. I de sobte té un sentit que no li havien donat els seus dissenyadors..

—Per l’establiment atacat, es pot saber si qui ataca és policia infiltrat o ma-nifestant? Es pot discernir a través de l’objectiu?—No. De memòria, recordo la cimera del Banc Mundial (2001). Aquell dia sí que hi havia proves de policies infiltrats i actu-ant. Ara no en tinc cap prova. Voleu que us digui quin és el sentit que té tot això? Hi ha una pel·lícula que es diu Battle in Seatt-le. Com sempre, tenim els manifestants bons i els manifestants dolents. I en un moment determinat uns manifestants bons retreuen als dolents que trenquin vidres. Els dolents s’aturen, miren els bons, i diuen: com vulguis, però aquests dies es recordaran per nosaltres, no per tu. I això és objectivament cert: si aquests dies el cas de Hasel i la democràcia a Es-panya ha tingut ressò internacional no ha estat pel 52% d’independentistes que sembla que hi ha a Catalunya votant, sinó per les imatges del passeig de Gràcia en flames. Objectivament és així. Hi ha intel-ligències secretes que actuen, de vegades sense ser-ne conscients ni la gent que les encarna. Hi ha actuacions col·lectives que no responen a cap centre, i tenen a veure amb una mena de comunicació telepàti-ca, i que la gent es mogui com un ballet, de manera coordinada, inconscient. Això es diu conducta col·lectiva.

—Una mena d’inconscient col·lectiu?—No m’ho facis dir, perquè ho explico sempre a classe: l’inconscient és allò que és col·lectiu. Això diferencia Marcel Mauss de Carl Jung. Jung diu que hi ha un inconscient col·lectiu. I el que hi ha són acords automàtics entre desconeguts, que no necessàriament han de respondre a instruccions ni ordres.

—“Voldríem parlar amb els manifes-tants. I no trobem ningú amb qui par-lar”, dit per la policia.—Perquè davant no tenen ningú. Tenen una boira fosca arran de terra. Un cotó fosc. Ni tan sols són individus. És una altra cosa. És un ésser que pot estar unit, fusionat, o pot ser molecular i disper-sar-se. Parlem de fenòmens de masses, que no són mai irracionals. I tenen me-canismes interns que adverteixen de la presència d’intel·ligències col·lectives. I que cada element és una terminal, però sense centre. Aquests moviments tenen capitostos, però no tenen cap. Tu ho vols entendre. I ho comprenc. I ara mateix t’abraçaria. Però el que dic és que hi ha una premissa, i hi ha una cançó que ho diu: “La gent no és capaç de veure la potència que té. La poten-cialitat que té.” La vaig veure muntada amb imatges del Primer d’Octubre. La idea que són capacitats autogestiona-des, endògenes, organitzades des de dins és el que costa d’entendre. I que creuen que ha d’haver-hi algú darrere. La policia emboscada, o els anarquistes italians. I no accepten, no accepteu,

MANUEL DELGADO

Si aquests dies el cas de Hasel i la democràcia a Espanya ha tingut ressò internacional no ha estat pel 52% d’independentistes que sembla que hi ha a Catalunya votant, sinó per les imatges del passeig de Gràcia en flames. Objectivament és així

Manuel Delgado en una imatge d’arxiu . ALBERT SALAMÉ

12vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

que hi ha formes de pensament que s’executen de forma col·lectiva i sobre la marxa. Això fa apassionant aquesta mena de fenòmens.

—Frase: “Tota aquesta canalla jove, i sense generals. Ningú aprofitant ni marcant estratègia.”—És que a dalt no hi ha ningú. Ni darrere. Per això espanta. Perquè a ningú no li pots dir: porteu-me davant del vostre cap.

—La conseqüència política de tot això pot ser 0, doncs. O 100.—Evidentment hi haurà una lectura i capitalització. Un aprofitament en un sentit o en un altre. La vindicació i la força contra les sentències afectava una part de la població que se sentia rabiosa. En aquest cas, hi ha menys gent al carrer. I així i tot la repercussió política és molt més forta. Bàsicament pel quadre en què ens trobem.

—A les manifestacions, s’hi veuen nois de quinze anys, setze, disset.—Què esperes? Que hi vagi la gent gran amb mal als malucs? Si això és tan indignant (conforme, ho és), que es pensi què va ser el maig del 1968 a París. Hòstia! Que ara hi ha gent que presumeix d’haver-hi estat! Regidors, i potser algun conseller. No fotem. Allò sí que va ser violència de carrer. I mira. Ara ho celebren.

—Pot passar igual ara: aquests dies indignació, i d’aquí a uns quants anys, elogis. Allò del “Jo hi era”.—Jo a divuit anys era a la galeria de me-nors acusat d’haver agredit un policia. Realment no vaig ser jo. Van fer pesca miraculosa. Com ara. Però em van fotre consell de guerra per un acte que era això mateix que veiem ara: violència contra la policia. Doncs fa uns quants anys em van donar un diploma i nou-cents euros per aquest fet.

—Qui?—La Generalitat. El dec tenir per aquí, que hi vaig posar un marc. Em va fer

—Però aquesta vegada Girona. Girona al carrer?—Per favor! Que un dia siguis a casa i sentir: revolta veïnal en Burgos. Burgos! Mira que allò de Gamonal. I el dia que van cremar l’Ajuntament de Cervera, ja fa molts anys? Hi ha una cosa de la qual no som conscients: de vegades passen coses. A Múrcia van cremar el parlament murcià! A Cartagena. Ho recordes? Tanta sorpresa amb el Capitoli, i a Múrcia van cremar directament el parlament. I Rei-nosa? I Errenderia? I Xixon? No pots estar mai tranquil. En qualsevol lloc o moment. A Linares. En qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.

—Comenteu l’expressió “violència es-tructural del sistema”.—Això és un lloc comú dels que es revol-

il·lusió: “El president de Catalunya, en nom del poble català, ret homenatge solemne al senyor Manuel Delgado Ruiz en reconeixement a la seva contribució a la causa de la llibertat i la democrà-cia durant la guerra civil i la dictadura franquista. Sigui el seu compromís du-rant els seus anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia, i a Catalunya per les generacions posteriors.” Pam! Firmat pel Montilla i pel Saura. El Saura, que era justament el responsable de la repressió dels estudiants contra el pla Bolonya. Ho deia abans: els violents són sempre els altres.

—Tanta història amb els Mossos i la policia espanyola i, al final, la furgoneta que crema és la de guàrdia urbana.—No fem broma. Busca el dia. El se-tembre de l’any 2010, van cremar un cotxe de la guàrdia urbana a la plaça de la Universitat. I ara jo buscava el dia que van cremar dues furgonetes de la policia nacional al costat de la prefectura. La raó és senzilla: eren per allà (cosa que ens hauríem de preguntar, quin paper ha de tenir la policia urbana a l’hora de repri-mir manifestacions). Posa-t’hi com vul-guis. T’indignis o no, aquests fenòmens es tornaran a produir d’aquí a un any. I repetirem això mateix. Això no ho posis, però el que podríem preguntar-nos és per què no passa més.

—Quina pena que no ho pugui posar, això.—Doncs posa-ho. Per què no? A veure, si hi ha tant de descontentament… Ho penso. Podria pensar que el nivell de descontentament, tristor, infelicitat, que el nostre sistema de vida imposa a les persones els dóna motius perquè estiguin emprenyades. I no volem ac-ceptar que hi ha una dimensió passional que acaba emergint. Es volen ciutats desapassionades. Doncs les ciutats són així. Totes. Les grans ciutats han viscut episodis d’aquests constantment. Pa-rís, Londres, Nova York. Permanent-ment es veuen sacsejades per aquests fets.

MANUEL DELGADO

Es volen ciutats desapassionades. Doncs les ciutats són així. Totes. Les grans ciutats han viscut episodis d’aquests constantment. París, Londres, Nova York. Permanentment es veuen sacsejades per aquests fets

13vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

ten. Encara que pugui semblar una pa-radoxa, aquesta gent no s’aixeca contra l’ordre establert. S’aixeca contra el de-sordre establert. En el fons els que tiren pedres són la gent d’ordre, que aspiren a un ordre. I que entenen que el capitalis-me no pot existir si no és a partir d’una violència crònica. Sorda. Constant. Que no és estructural. És estructurant. El capitalisme funciona a partir d’exercir la dominació d’una minoria sobre una majoria. I que no pot fer-ho sinó a través de la violència. I que per definició actua imposant, destruint. No t’ho repeteixo

perquè ho vaig dir en un altre lloc, però és veritat: cremar un contenidor és un acte de terrorisme urbà, i destruir un barri és fer créixer la ciutat. El capita-lisme és violència. I no és estructural. És estructurant. I insisteixo: jo et parlo com a autoritat acadèmica. Això és el que explico a classe. Aquest és el meu tema. Això serveix per a explicar això i una onada en un estadi. Em fascinen aquestes coses. Per exemple, quant ha de durar un aplaudiment?

MANUEL DELGADO

Encara que pugui semblar una paradoxa, aquesta gent no s’aixeca contra l’ordre establert. S’aixeca contra el desordre establert

Manuel Delgado en una imatge d’arxiu . ALBERT SALAMÉ

14vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

ENTREVISTA

Entrevista a l’eurodiputada, a qui el Parlament Europeu ha aixecat la immunitat parlamentària

“Espanya no ha pogut fer la passejada triomfal”

CLARA PONSATÍ

Clara Ponsatí en una imatge d’arxiu. ACN

15vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

CLARA PONSATÍ

ANDREU BARNILS

Clara Ponsatí, ex-consellera del govern Puigdemont i actual eu-rodiputada, va veure ahir com el Parlament Europeu li aixecava la immunitat parlamentària. Ara

ja podria tornar a ser requerida per encarar una hipotètica euroordre del jutge Llarena. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Ponsatí valora la votació d’ahir, i ajuda a entendre al lector la importància d’una votació que, tot i perdre, no va ser pas una passejada triomfal per a la posició del govern espanyol. Dels 693 emesos, 248 en contra, 45 abstencions i 400 a favor. Una part important de l’eurocambra va trencar la disciplina de vot per fer costat a Ponsatí, Comín i Puigdemont.

—A la conferència de premsa per a va-lorar els resultats, us he vist contents.—Home, és clar! És clar que estem con-tents. Una cosa que havia de ser una passejada triomfal per als espanyols, doncs s’ho han hagut de treballar molt. Han guanyat, però amb moltes fuites. M’esperava que als grups grossos hi hauria més disciplina. I al final han tingut força dissidència. En els grups aquests la disciplina de vot és bastant sagrada. I a banda, alguna gent ha fet públic el seu vot favorable a nosaltres, i alguns altres ens ho han vingut a dir en privat. Gent

de tots els partits s’ha portat malament. I especialment dels socialdemòcrates i dels liberals. A part dels que ja hi comp-taven, Verds i Esquerra Unida Europea, i que anaven a favor nostre com un sol home. És clar que entre els socialdemò-crates i liberals hi ha molta gent que no ho veu clar.

—Heu anunciat que presentareu un recurs al TJUE per irregularitats en el suplicatori. Què us n’ha xocat?—Ha estat xocant que els membres de la comissió fossin tan poc curosos. Els que han fet anar la piconadora han estat els espanyols, però uns quants que van votar a favor no ho eren. I no han tingut manies. Bastant barroer tot plegat. La comissió va donar per bona una cosa que no apareix a la sentència, i és que jo sigui acusada per malversació. No és cert. També ha estat xocant que no tin-guessin problemes que el president de la comissió no actués amb neutralitat, que no veiessin l’error de tenir tots el mateix ponent, que tothom sabia que anava a toc de xiulet de Vox. Home! Déu n’hi do. Estem contents perquè, en fi, ja sabem que els espanyols tenen molt poder el Parlament Europeu. Però evidentment que no es pot estar content que el Parlament Europeu funcioni així. I que permeti una cosa així. Clarament, sap greu.

—Un clàssic de la política: una cosa és el que et dic a tu; i una altra, el que dic als mitjans. No cal que em digueu noms, però aproximacions significatives, què deien?—Molta de la gent que no han votat seguint la disciplina de vot, alguns ens ho han fet saber. Mitjançant assistents, per exemple. I ara podem fer un mapa una mica més precís d’allò que amb les xifres i prou no es veu. I quins són els que tenen problemes amb com es fan les coses a Espanya. I on és on encara falta que ens expliquem. Es pot avançar: als països nòrdics es veu molt millor. Hem fet molts progressos a França, fins i tot a Itàlia. A Alemanya ja han sentit a parlar molt més de nosaltres, però també ens

La comissió va donar per bona una cosa que no apareix a la sentència, i és que jo sigui acusada per malversació. No és cert

16vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

a qui dec obediència, i que no té previst de parlar de mi fins el mes de maig, és el jutge Ross.

—Ara a Estrasburg (França), al ple, hi podreu anar?—No ho tenim decidit. Però mentre duri la covid, això no és una variable.

—Llarena sembla que enviï pre-judici-als per fer temps. Com si, en el fons, no volgués activar les euroordres.—Pot ser, sí. Van alliberar Lluís Puig amb uns arguments que clarament ens haurien d’aplicar a nosaltres. És bastant clar què passaria si l’euroordre tirés en-davant.

—Les eleccions catalanes com les van interpretar a Brussel·les?—Les llegeixen un dia. I després a una altra cosa. I ja fa setmanes que van passar. Però les van llegir d’una manera molt clara: els independentistes guanyen les eleccions a Catalunya. Si després resulta que això no s’administra com s’ha d’ad-ministrar ja es veurà quan passi.

—Res a afegir?—La idea important és que si es des-compta el pes de la delegació espanyola, el percentatge d’eurodiputats que no es-taven disposats a no aixecar la immunitat el trobo molt important. L’argument que volia fer servir Espanya, i no se n’ha sortit, és que això era un tràmit sense importància. I que només es feia perquè estiguéssim a disposició de la justícia. Si tan simple era, com és que hi ha hagut tanta gent que no ho ha vist clar? Si és un afer intern, per què fan sortir la ministra d’Afers Estrangers a una conferència de premsa? Si això és tan poc important, quina casualitat que hagin esperat a ai-xecar el tercer grau dels presos polítics fins feta la votació. Hi ha unes sincronies tan aparatoses en la gestió dels permisos penitenciaris i els esdeveniments polítics que fa feredat. Realment l’aparell al ser-vei de la corona funciona com un rellotge, de moment, en aquestes coses.

CLARA PONSATÍ

queda feina. I llocs on ens sembla, i parlo de sentiment, de sensació, on no hem estat atents, i per tant han votat en massa a favor que s’aixequés la immunitat són Polònia, Hongria, Romania. Països amb molta gent i molts eurodiputats. I on no hi ha una opinió pública gens receptiva encara.

—Els alemanys conservadors què deuen haver fet?—Jo crec que aquests han votat amb el PP. És un vot secret, i per tant no puc donar res per segur. Algú del Partit Po-pular Europeu sí que ha expressat que no ho veia clar. Però en general és un sector que encara assumeix el marc mental que Espanya és un país que té una constitució i un Tribunal Constitucional.

—La votació d’avui com afecta el pro-cés? Quina força dóna? O en pren?—L’afecta en el sentit que s’ha fet visible que això no és un afer intern. S’ha fet visible que dins Europa hi ha molta gent que no veu gens clar com es gestiona des dels poders espanyols. S’ha fet visible que a Europa molta gent no confia en la justícia espanyola. Implicacions políti-ques immediates, més enllà d’aquestes, no n’hi veig.

—La vostra euroordre se seguia a Escò-cia. I hi teniu una vista pendent al maig. On l’afrontaríeu, una possible euroor-dre, a Bèlgica o a Escòcia?—Aquesta decisió no serà només meva. Jo em posaré a disposició de qui cregui que l’haig d’anar a visitar. Com que visc aquí, entenc que alguna cosa li haig de dir a la justícia belga. Però no vull anticipar esdeveniments i sobre això no vull fer gaires comentaris. Perquè pot ser que les preguntes del Llarena ho posin tot altra vegada en suspens. No ho sé. També hi ha el factor Brexit. Sóc resident a Bèlgi-ca, i per tant, que no m’extradeixin des d’Escòcia, quan estic a Bèlgica, diguem que no em soluciona cap problema. Parlo sense saber què voldran que faci exacta-ment els jutges. I què em recomanaran els advocats. Jo de moment, malgrat que m’han aixecat la immunitat, l’únic

L’argument que volia fer servir Espanya, i no se n’ha sortit, és que això era un tràmit sense importància

17vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

REPORTATGE

L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) és el nou Pre-mi d’honor de les Lletres Catalanes, el que fa cinquan-ta-tres. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contem-porània. Barbal va debutar el 1985 amb una petita no-vel·la que ja és emblemàti-ca, Pedra de tartera, la més coneguda i destacada de la seva trajectòria literària i la

més traduïda també, fins ara a dotze llengües. Però més enllà d’aquesta, la seva trajectòria literària és formada per una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil. I ha rebut una gran quantitat de premis, l’últim, el premi Josep Pla per la novel·la Tàn-dem (Columna), a primers de gener d’enguany. Per tant, es tracta d’una obra viva,

El jurat ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal

reconeguda i que té el favor del públic, ja que fa setmanes que Tàndem és en les llistes de novel·les més venudes.

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, havia d’haver presidit l’acte. La respressió de l’Estat espanyol ho ha impedit.

El lliurament del premi (avui només s’ha anunciat) es farà el 7 de juny. La narradora ha

“Avui rebo el premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dic jo, que malgrat totes les imposicions, si volen hi ha esperança. Gràcies”

MONTSERRAT SERRA

Maria Barbal, 53è Premi d’honor de les Lletres Catalanes

18vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

agraït el guardó i ha recordat que és un any que li ha comen-çat a favor, ja que ara ha rebut el premi d’Honor, també s’ha incorporat a l’Acadèmia de Bones Lletres i ha guanyat el premi Josep Pla. I ha expli-cat: “Aquest premi és un gran regal, perquè l’escriptura ja és en si compensatòria.” I ha recordat que amb ella també premien un seguit de perso-nes: família, amics, alguns companys d’escriptura i els lectors.

Tot seguit ha afegit: “Però l’alegria contrasta i fa balan-ça amb la meva preocupació per un temps que vivim ple de dificultats i de reptes im-portants: temps de crisi sa-nitària, política, econòmica i social. L’amnistia encara no ha arribat als nostres polítics i exiliats i empresonats. Tam-poc a Jordi Cuixart, president d’Òmnium, que és una entitat cultural. Constato que hi ha lleis que vulneren els drets individuals i també alguns de col·lectius. També constato que l’aplicació d’aquestes lleis no es fa amb justícia. Què es

es (2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodo-na (2019). Les quatre últimes guanyadores han estat guar-donades durant la presidència de Jordi Cuixart.

El jurat, format per Marc Artigau, Fina Birulés, Marta Buchaca, Judit Carrera, Martí Domínguez, Lluïsa Julià, Ma-ria Rosa Lloret, Isidor Marí i Salvador Sunyer, ha conside-rat que d’acord amb les bases, el premi, dotat amb 20.000 euros, s’atorga a una perso-na que “per la seva obra li-terària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i conti-nuada a la vida cultural dels Països Catalans”.

El jurat ha cregut, després de deliberar, que aquestes condicions concorren en la persona i en l’obra de Maria Barbal i Farré per haver creat,

pretén empresonant el pen-sament (cosa que em sembla una acció delirant)? O, potser, senzillament el que es vol és demostrar qui té el poder i la força. Aquesta preocupació és per a mi dolorosa i mati-sa l’alegria d’avui, d’aquest premi d’honor de les lletres catalanes.”

S’ha definit com una lletra-ferida i ha recordat que no va tenir l’oportunitat d’estudiar i formar-se en llengua cata-lana. Però que va ser perseve-rant i als primers anys setanta fins i tot va ser una de les joves mestres de català d’Òmnium Cultural. Ha reclamat utilitzar el català en la vida quotidiana, perquè no es mori, i ha acabat les seves paraules dient: ‘Avui rebo el premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dic jo, que malgrat totes les imposici-ons, si volen hi ha esperança. Gràcies.’

Maria Barbal és la setena escriptora que rep el premi d’Honor de les Lletres Cata-lanes, després de Mercè Ro-doreda (1980), Teresa Pàmi-

a través de la seva escriptu-ra, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to po-ètic, sempre al servei de la versemblança.

També se li atorga el guar-dó per la composició de tot un univers que arrenca d’un compromís amb la realitat, que comença amb un rerefons autobiogràfic en els seus pri-mers llibres, donant-nos una visió crítica del món rural del Pallars i de la decadència de la societat agrària, i que ha anat traçant un recorregut per la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal.

A través de la ficció ens mostra la crisi de la societat tradicional de muntanya i la transformació econòmica que força la mi-gració cap a les ciutats a partir d’uns personatges que tenen un món interior ric i una gran profunditat psicològica.

REPORTATGE

L’escriptora Maria Barbal amb Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium. ALBERT SALAMÉ.

Jordi Cuixarts anuncia que Maria Barbal guanya el premi d’Honor de les Lletres Catalanes

19vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

Avui, dimecres, s’emportaran del Museu de Lleida quaranta-dues peces que s’hi conservaven proce-dents de les parròquies de la Franja de Ponent. De les cent onze que hi

havia, ja no n’hi quedarà cap, seguint la resolució judicial que obliga a portar-les a l’Aragó. El 2017 ja se n’havien endut unes altres peces del monestir de Sixe-na. I ara queden pendents els murals del monestir, que s’han conservat al MNAC, i que una resolució també diu que es portin a l’Aragó. Són les tres branques del con-flicte de l’art de la Franja. D’aquest cas, VilaWeb en parla amb Francesc Cano-sa (1975), el periodista que ha impulsat la revista la Mira (Premi Nacional de Periodisme) i autor del llibre Sixena: la croada de la memòria (Fonoll, 2018). Ca-nosa aporta context al cas i ajuda a fer-ne la interpretació política.

—Quines peces s’emporten ara?—Quaranta-dues peces que quedaven al Museu de Lleida de les parròquies de la Franja de Ponent. Ara ja no n’hi ha més. Avui, les cent onze peces hauran volat totes. La setmana passada van marxar-ne quaranta-una, i dies enrere, vint-i-vuit. Tot això neix després d’haver dinami-tat entre el 1995 i el 1998 el lligam amb aquestes parròquies de la Franja de Po-nent, que fins aleshores pertanyien al bisbat de Lleida. I cal remarcar-ho: feia vuit segles que eren del bisbat de Llei-da, i durant setze segles, van ser-ho de

“La pell de brau és una pell de frau”

Entrevista al periodista i autor del llibre ‘Sixena: la croada de la memòria’ (Fonoll, 2018), sobre l’art de la Franja

ENTREVISTA

FRANCESC CANOSA

ANDREU BARNILS

Francesc Canosa, en una imatge d’arxiu. VILAWEB

20vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

Enmig de les corts itinerants. Destinada a les monges pijas, que dic jo, la beautiful people de la noblesa catalana-aragonesa. La gent no sap que a Sixena es parlava català. I ara es vol tallar qualsevol vincle amb Catalunya amb unes grans tisores: vincles com la llengua catalana. Un altre vincle és l’església. Les obres d’art són el timeline de la veritat sobre els lligams de Catalunya amb Aragó. Són el carboni 14. Aquest és el veritable problema. No parlem d’art. Parlem d’un nosaltres. I això explica el dolor, la tristesa, i la im-potència de la gent de Lleida. Hi ha una cosa que costa d’explicar.

—Quina?—Que en tot aquest cas, Lleida es con-verteix en la consciència de Catalunya. No sols les vas comprar legítimament, totes aquestes peces, sinó que les has conservades, perquè les parròquies de la Franja formaven part del teu bisbat, del de Lleida. I acabar així, d’aquesta manera, buidats, i amb una gran apagada mediàtica, fa pensar. Sorprèn. Hi ha gent que es pensava que el Primer d’Octubre no l’atonyinarien. Ara sorprèn que hi ha gent que no entengui que l’estat espanyol pot fer això: endur-se unes obres que són teves des de tots els punts de vista. Són tot d’avisos que dóna l’estat espanyol. Han convertit la Franja de Ponent en un assaig nuclear d’allò que espera a Catalunya. Tot entra per Ponent. Abans del 1714 va haver-hi el 1707, a Lleida. I recordem la frase del 1938 quan entraven els franquistes per Ponent: “Tenemos a Cataluña en la punta de la bayoneta.” O el 2017, que amb el decret del 155 entren al museu per agafar més peces. La pregunta és: quins vincles quedaran entre Catalu-nya i Aragó? És el que volen tallar. Si la Franja de Ponent era l’esquena de Cata-lunya, ara volen que deixi de mirar cap a Lleida i Ponent i miri cap a Saragossa, amb repetidor Madrid. Aquí el conflicte no és amb Aragó, perquè Aragó té darrere un estat. No ens n’oblidem.

—Sou autor del llibre Sixena: la croada de la memòria. Fent el llibre, quines coses vau descobrir?

FRANCESC CANOSA

El conflicte de l’art ha estat una manera de posar una frontera on no hi havia frontera. El que no havia aconseguit ni l’absolutisme borbònic ni el franquisme ho aconsegueix la democràcia, després de segles de germanor

la Tarraconense. Els anys noranta les parròquies de la Franja deixen de pertà-nyer al bisbat de Lleida. Ara marxen les peces. Permeteu-me una comparació. Aquests dies tenim la floració del Baix Segre. Camps de color rosa. Vénen perio-distes d’arreu del món a veure els camps del Baix Segre i els de la Franja, units pels fruiters. El color és el mateix. No hi ha diferència. Poble rere poble, rere poble, no hi ha cap frontera. El conflicte de l’art ha estat una manera de posar una frontera on no hi havia frontera. El que no havia aconseguit ni l’absolutisme borbònic ni el franquisme ho aconsegueix la democrà-cia, després de segles de germanor. Posar fronteres. Mereix una reflexió important. I que ningú s’equivoqui, la base és política. No és artística. Perquè el problema que tenen les obres d’art és que expliquen la veritat. I ho expliquen aquestes obres de les parròquies de la Franja, les obres del monestir de Sixena, que ja es van endur, i els murals del monestir de Sixena que ara són al MNAC, però que una sentència diu que s’han de portar a l’Aragó. És tot un lot que explica la mateixa veritat. Perquè el problema que tenen les obres d’art és que expliquen la veritat.

—Quina veritat?—Que la pell de brau és una pell de frau. I que la gènesi de tot és l’estat confe-deral: el Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. I aquestes obres d’art ho de-mostren. Les parròquies de la Franja, administrativament eren Aragó, però culturalment, religiosament són Llei-da, Ponent, Catalunya. El problema no són les peces d’art de la Franja, sinó la Corona Catalana-Aragonesa i els Països Catalans. Tres Països, una nació. Això que fan amb les obres és agafar el cos del delicte, i que no quedi cap prova del que som. Les obres d’art són d’una vàlua espectacular, perquè darrere es veu que catalans i aragonesos, germans, van regalar al món una estructura políti-co-social i econòmica que després han adoptat altres països, que es diu estat confederal. I el monestir de Sixena era el símbol de la corona catalano-aragonesa. Per això es va construir Sixena allà al mig.

21vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

FRANCESC CANOSA

—Per exemple, com he dit, veus que venim d’on venim. Venim d’un estat confederal i el monestir de Sixena n’era el símbol. Després fent el llibre també trobo que quan cremen el monestir de Sixena (1936) els diaris franquistes acusaven les milícies catalanes del front d’Aragó de fer-ho. Doncs aquest és l’argument repetit per Aragó el segle XXI.

—I qui el crema, el monestir, l’any 1936?—Avui dia totes les proves que tenim ens porten a creure que no va ser cremada per les milícies catalanes arribades del Principat. Va ser cremada pels comitès locals i de la zona. La relació del convent amb el poble era ambivalent. Ho veiem amb les fonts del secretari que eren allà, o documents de depuració franquista.

—Això s’ha acabat? No es reclamaran més peces?—No s’ha acabat, no. Ara queden les pin-tures murals de Sixena que es van salvar de la cremada, i que els catalans vam res-catar. Són al MNAC. Hi ha una sentència, als llimbs, que diu que s’han de retornar. Tot el món ha dit que no es faci, perquè es pot desintegrar. Aquestes pintures murals no són en propietat de Catalunya, sinó en dipòsit. Les van rescatar Gudiol i companyia, la Generalitat de Catalunya, amb el Comitè de Salvament Artístic. Quan el 1936 tot és una barbacoa, van a Sixena, que havia cremat durant tres dies, i Josep Gudiol i dos pintors, entre els quals un anarquista lleidatà, i l’ajuden a salvar-ho. Això està pendent de veure com acaba. En principi, la sentència diu que s’ha de tornar. Però fins i tot el con-servador de la Capella Sixtina diu que no es faci. Podrien desintegrar-se. De moment, les cent onze peces de la Franja, des d’avui ja no en quedarà cap. I de les peces de Sixena, tampoc, que se les van endur amb l’espot del 155.

—L’espot del 155?—L’any 2017 recordeu que van entrar a endur-se les peces del Museu de Lleida de Sixena aprofitant el 155. L’assalt del 2017 és un espot publicitari del 155. Fem el que volem i entrem a casa teva.

Helicòpter tota la nit, Lleida assetjada, desembarcament de la Guàrdia Civil com si fos operació antiterrorista, gent armada. Uns avis per a navegants. Ara, van deixar una altra imatge: la socie-tat lleidatana més unida que mai. Les esquerres, les dretes, els creients i els no-creients. No defensaven una reli-gió, o unes obres: sinó un patrimoni, un nosaltres. I per això avui veurem el mateix dolor.

—He llegit, de fet, que en reclamaran més de peces, més enllà de les actuals.—Correcte. Aquí hi haurà molts proble-mes. Obra a obra intentaran judicialment veure què poden rascar. Per això Albert Velasco o Carmen Berlabé, que va fer la tesi doctoral demostrant la legitimació, han explicat la por de tants museus a partir d’ara: la jurisprudència que puguin comportar Sixena i Franja de Ponent. Ara es podran reclamar obres de qualsevol lloc?

—I una reclamació per part catalana es pot fer? Apel·lar la decisió es farà?—L’única via que veuen els entesos amb qui he parlat seria Europa. No hi entenc massa, i no sé si té recorregut.

—Res més que vulgueu afegir?—Preguntar-se i ara què? S’enduen les obres de Sixena, les de la Franja de Po-nent i segles d’història compartida. Les peces d’art de la Franja demostren que som història compartida. Però què farà ara el Museu de Lleida, Lleida, i Catalu-nya? Quan es van endur la caixa d’Isa-bel d’Urgell, germana de Jaume, comte d’Urgell, el del Compromís de Casp, que havia de ser rei de Catalunya, en aquella caixa a la morta la van rematar dos cops. La caixa deia la veritat. No és tant el valor artístic, sinó simbòlic. Al final nosaltres tenim l’edat mitjana més gloriosa i més potent i hem de veure Joc de trons. I els americans no tenen edat mitjana, i ens l’han d’explicar a nosaltres! És un bui-datge en tots els sentits del país. Buidatge de memòria i neuronal. Per això pregun-to: i ara què? Quina és la funció de Lleida, i de Ponent, i de Catalunya?

Les peces d’art de la Franja demostren que som història compartida. Però què farà ara el Museu de Lleida, Lleida, i Catalunya?

22vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

REPORTATGE

El nou president del Bar-ça, Joan Laporta, afronta un mandat de sis anys a la llot-ja del Camp Nou amb molts desafiaments, però n’hi ha cinc que són immediats per fer ressorgir el FC Barcelona. L’economia del club passa un moment molt delicat i cal prendre ràpidament decisi-ons estratègiques que mar-caran el futur immediat de l’entitat, a més de reforçar el projecte esportiu i començar a preparar la temporada vinent. La victòria clara a les elecci-

ons, afegida a l’alta participa-ció, legitimen encara més el guanyador a marcar el ritme de la institució.

Convèncer MessiProbablement, la continu-ïtat de Leo Messi al primer equip masculí de futbol és el fet que més importa a la ma-joria de socis i afeccionats. Messi acaba el contracte el 30 de juny i des del gener és lliure de negociar amb qualsevol club. Va decidir de continuar al Barça tot argumentant que

Laporta pren el timó del Barça: cinc envits immediats del nou presidentLa delicada situació del club, especialment en l’àrea econòmica, exigeix una presa de decisions ràpida i eficient per a fer-lo ressorgir

no volia un enfrontament als tribunals, i s’espera que de-cideixi el seu futur quan acabi la temporada. Durant la cam-panya electoral, Laporta ha assegurat que ell tenia més credibilitat per a convèncer el futbolista per la bona rela-ció que hi manté des del seu pas pel club. Ha afirmat que té esperances que continuï perquè valora més un pro-jecte esportiu sòlid que no els diners i ha dit que li farà una bona oferta. Laporta també haurà d’intentar de garantir

Probablement, la continuïtat de  Leo Messi al primer equip masculí de futbol és el fet que més importa a la majoria de socis i afeccionats

ROGER GRAELLS FONT

23vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

a Messi que el Barça tornarà a ser competitiu, especialment a Europa, per a aspirar a gua-nyar la Lliga de Campions.

La negociació del deute i l’Espai BarçaEl deute, d’uns 1.200 mili-ons d’euros, és l’espasa de Dàmocles del Barça. Uns 700 milions vencen a curt ter-mini i la nova junta directi-va haurà de renegociar amb els creditors per ajornar els pagaments de manera que el club els pugui assumir. L’ar-ma principal de Laporta és el seu vice-president econò-mic, Jaume Giró, que ha estat un gestor de pes a CaixaBank. El principal desavantatge és que una part d’aquest deute és amb uns altres clubs de fut-bol per traspassos dels últims anys, i no serà fàcil que posin facilitats a un competidor di-recte. S’espera que la tornada del públic als estadis i la recu-peració de la normalitat una volta superada la pandèmia alleugi les finances del club, però també s’han d’explo-tar nous ingressos, com ara mitjançant el Barça Corpo-rate. A més, s’ha de repren-

alleugerirà aquesta massa salarial, però hi ha contractes elevats en vigor de futbolistes veterans de l’equip masculí com ara Gerard Piqué, Ser-gio Busquets i Jordi Alba. A més, futbolistes com ara An-toine Griezmann, Philippe Coutinho i Ousmane Dem-bélé  cobren sous d’estre-lla i no han donat el rendi-ment esperat al Barça, com tampoc Samuel Umtiti. No es descarta alguna sortida aquest estiu, i també caldrà abordar si es renova Dem-bélé, que té contracte fins el juny del 2022.

Trobar el nou patrocinador de la samarretaE l B a r ç a t é c o n t r a c t e amb Rakuten fins el juny del 2022. Falta més d’un any per-què s’acabi, però la cerca d’un nou patrocinador o la nego-ciació de la renovació amb l’empresa japonesa és una urgència i implica un gran desplegament. En l’última temporada, Rakuten redui-rà el patrocini de 55 milions a 30. També fineix el 2022 el contracte amb l’empresa turca Beko, que paga cada temporada 19 milions per ser present a la màniga de la sa-marreta i a la roba d’entrena-ment. L’efecte de la pandèmia complicarà les negociacions, i si Messi se n’anés es redui-ria el valor de la samarreta del Barça. Lligar la continu-ïtat de Messi serà vital per a aconseguir un nou contracte de patrocini que mantingui la samarreta blau-grana en-tre les més ben pagades del futbol.

dre la reforma del Camp Nou i la construcció del nou Palau Blau-grana, dues obres molt cares que formen part del projecte Espai Barça. Per ad-quirir liquiditat a curt termini, Laporta ha proposat durant la campanya una emissió de bons que caldrà veure com es concreta.

Roger Vinton: “Si el Barça fos qualsevol altra empresa, la situació seria el preàmbul d’una fallida”

Abaixar la massa salarialLa rebaixa de la massa sala-rial del club va estretament vinculada al punt anterior. Els futbolistes del primer equip masculí s’emporten bona part del pastís i actu-alment els seus salaris són un llast per a una economia de club tan afeblida. Fins ara la comissió gestora ja havia negociat uns quants ajor-naments, però la intenció de la nova junta directiva és de renegociar contrac-tes i adaptar-los a la nova situació. Una hipotètica re-novació a la baixa de Messi

Els futbolistes del primer equip masculí s’emporten bona part del pastís i actualment els seus salaris són un llast per a una economia de club tan afeblida

Fer net del Bartogate i recuperar el prestigi del clubEl Bartogate ha fet molt de mal a la imatge i el prestigi del Bar-ça, que n’és part perjudicada. La investigació avançarà les setmanes vinents i pot acabar en un judici contra l’ex-presi-dent Josep Maria Bartomeu i els seus assessors pels paga-ments irregulars a l’empresa I3 Ventures i podria arribar el moment en què el club hagués de decidir si exerceix l’acusació particular. Laporta ha explicat durant la campanya que faria una auditoria interna per com-provar què havia passat i veure en quin punt es troba el club, i també ha demanat respecte per la investigació dels Mossos d’Esquadra i per la presumpció d’innocència de Bartomeu i els seus assessors. Alhora, caldrà escatir si s’han desviat fons i si s’han finançat d’amagat or-ganitzacions com ara Societat Civil Catalana (SCC). Al sumari del cas consta que el 2018, I3 Ventures, que va ser contracta-da pel Barça en situació pràcti-cament de fallida, va traspassar 163.350 euros a Telampartner. El director general d’aquesta empresa és Jaime Malet, un empresari obertament espa-nyolista i que ha estat mem-bre de la Fundació Joan Boscà, vinculada a SCC, que ha negat haver rebut diners. Una altra de les fites de Laporta serà tornar a connectar el Barça amb el sentit general del país.

Joan Laporta: “El Barça sempre ha de bategar al rit-me amb què batega el país”

REPORTATGE

24vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

En la llengua catalana anem coixos de col·loquialitat, fa anys que es constata i que mira de posar-s’hi remei. Havent fet feina amb la llen-gua estàndard, ara ben consolida-

da, fa temps que hi ha qui pensa en el registre informal i hi treballa. I és en aquest sentit que l’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963) publica ara El català tranquil (Pòrtic). “Un manifest”, diu el subtítol, que proposa d’afluixar cotilles, amarar-se molt més de la llengua oral i aprofitar la riquesa lèxica de creació pròpia, més enllà de la rigidesa de la norma. “Hem de deixar respirar el català i acceptar que es parla segons cada generació”, ens diu Gomà. Es dirigeix, d’una banda, a l’Institut d’Estudis Catalans, a qui demana agilitat en la incorporació de terminologia; d’una altra, als correctors, perquè deixin de vetar formes lèxiques pel sol fet de no ser en un diccionari normatiu; i, en general, a tots els parlants, perquè aquest és un llibre per a tots els públics, escrit amb sentit de l’humor i documentat amb de-senes d’exemples i amb la intenció que el lector vegi que el seu català és millor del que creia, cosa que “ens hauria d’alegrar una mica la vida”.

—Proposeu que estiguem molt més atents a la creació lèxica, per no dei-xar-la perdre.—Sí, perquè vetem solucions que neixen de dins de la societat mateixa i de dins la llengua. Hem de prestar atenció a tot allò que fa diferent la nostra societat, tot allò que neix de dins: marques co-mercials, malnoms, noms despectius, vulgarismes, etc. Amb molt d’encert, el DIEC va incorporar la paraula ‘biquini’, com a entrepà calent: havia nascut d’una sala de festes barcelonina amb molta trajectòria des dels anys cinquanta fins fa deu anys, i això està molt bé. Doncs de biquinis, n’hi ha centenars! Ara també ha

L’escriptor publica ‘El català tranquil’ (Pòrtic), una proposta per a la llengua col·loquial

ENTREVISTA

BEL ZABALLA

“Quan apareix una novetat, tothom ho troba horrorós: així no tindrem mai creativitat lèxica”

ENRIC GOMÀ

25vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

‘targeta’: que convisquin les dues for-mes. ‘Taquilla’ i ‘guixeta’, un gal·licisme i un castellanisme: totes dues es poden dir, i no passa res.

—Quins requisits han de complir aques-tes paraules perquè siguin incorporades a un diccionari normatiu?—Que estiguin ben constituïdes, que estiguin esteses, que siguin naturals i espontànies en sectors notables de la població. No pas total, perquè pretendre que una forma lèxica la compartim de Cervera de la Marenda fins a Crevillent és absurd. Aquí tenim molts matisos, moltes societats, molts poders polítics i moltes televisions.

—I uns quants anys d’ús, també?—Quan et diuen que no es pot aprovar una forma lèxica perquè és recent i hem de veure si s’estableix o no, naturalment que ens hem d’esperar. Ara, quan una paraula fa quaranta anys que es diu i la diuen tres generacions…’Semat’ és un adjectiu divertit que diuen els joves: hem de veure si continua o no, perquè és molt recent. Però ‘motivat’ ja té vint anys. A més, és una paraula preciosa i divertida, perquè és una burla dels professors, que diuen “heu d’estar motivats”, i els nois la giren i la fan servir en un sentit irònic, “aquest és un motivat”. Tinc la sensació que els lingüistes són, o més ben dit, som senyors vellets que ens estem en despat-xos i tot allò que no ens és freqüent en la nostra vida personal ens irrita o ens des-espera. Nosaltres tenim seixanta anys, setanta, vuitanta, i hem d’acceptar que la gent de trenta, quaranta i cinquanta parla d’una altra manera.

—Tot el lèxic ha de ser al diccionari?—Al DIEC no hi pot ser tot, per des-comptat. Però la no-presència al DIEC fa que correctors, editorials i mitjans de comunicació t’ho vetin i t’ho prohibeixin. De manera que tenim tot un català viu en un nivell col·loquial que no apareix mai als mitjans de comunicació. És absurd. Si l’absència d’un mot al DIEC fa que no pugui aparèixer enlloc públicament, ha de ser al DIEC. Aquest català col·loquial

FRANCESC CANOSA

aprovat la ‘lot’, després de cent anys de creació de la marca, i l’ha aprovada quan ja va una mica a la baixa… Les coses, si no s’aproven a temps, es deixen morir. Hi hem de parar atenció perquè, si no ho aprovem i ho fem servir nosaltres, no ho aprovarà ni ho farà servir ningú. És part de nosaltres, de la nostra vida com a societat.

—Què caracteritza el català tranquil?—El català tranquil defensa la coexistèn-cia, la convivència, de formes lèxiques que tenen cap i peus totes dues, i sovint una és normativa i l’altra no. La dife-rència entre el diccionari normatiu, el DIEC (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans), que té 70.000 entrades, i el Diccionari descriptiu , estrenat el 2019 i que és una meravella, que té 110.000 entrades, és de 40.000 entrades. No parlem d’un centenar de casos. Són 40.000 paraules, que ja han passat un filtre de qualitat dels lingüistes, encapçalats pel doctor Joaquim Rafel. Jo defenso que s’incorpori al català norma-tiu un gruix lèxic impressionant que està ben format i ben constituït.

—Que totes les paraules que són al des-criptiu també formin part del DIEC?—Caldria examinar-les amb calma, i probablement no ho serien totes, però en serien moltes. La presidenta de la Secció Filològica del IEC ja va comentar que el descriptiu era una mena de sala d’espera del DIEC. Jo els animo que deixi de ser una sala d’espera en molts casos, no en tots, i que ho considerin.

—Algun exemple, d’aquestes formes que dieu que han de coexistir?—Mig país diu ‘xarrup’ i mig país diu ‘sorbet’, doncs que coexisteixin totes dues formes. Una és un invent dels anys vuitanta, fruit de la ultracorrecció, i l’al-tra és la paraula més etimològica. Doncs que convisquin. “No, és que es diu sor-bet…” No corregim tota l’estona! A més, amb ‘sorbet’ i ‘xarrup’ passa una cosa divertida: als vuitanta uns corregien els altres, i actualment els altres corregeixen els uns! Uns diuen ‘tarja’ i uns altres,

Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard, ara hem de guanyar la irrespectabilitat

26vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

FRANCESC CANOSA

ha de poder aparèixer en registres de mitjans de comunicació.

—Els mitjans s’associen a l’estàndard…—Hi ha una obsessió per l’estàndard, que és l’aposta de Fabra. Si tu examines en quin percentatge d’ocasions durant el dia fas servir l’estàndard i en quin un registre més informal, descobreixes que l’estàndard el fas servir en un 20% i el col·loquial, en un 80%. Té molta més presència el registre informal. Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard i va ser un gran pas endavant, sense aquell pas no ens n’hauríem sortit. Ara hem de guanyar la irrespectabilitat, i ho dic amb un punt d’ironia. Hem de guanyar el català com a llengua social d’una manera més fresca i espontània, la col·loquialitat.

—Per això insistiu que cal potenciar la creativitat lèxica?—Si cada vegada que apareix una paraula o forma nova –o una deformació, perquè la llengua també es crea per deformació, per error, per badada–, tothom es posa les mans al cap i s’esquinça les vesti-dures… De sobte una noia diu ‘sispli’, i tothom hi reacciona en contra. Per què? És divertit, li és útil. O un que diu ‘epos-toflant’. Què passa? S’ho va inventar en Rovirosa, ve del francès, a partir de l’any 08 es comença a fer servir i es fa un lloc… Cada vegada que apareix una novetat, tothom ho troba horrorós. Així no tindrem mai creativitat lèxica! Hem de deixar respirar una mica el català, i també acceptar que es parla segons cada generació. A més a més, també som can-viants. La manera com parla algú de vint anys ara no serà com parlarà als quaranta ni als seixanta. La llengua ens canvia. La vida ens va conduint, les feines ens van fent més complexos, les relacions hu-manes ens van enriquint, i parlem molt diferent en una època i en una altra. No tot està perdut.

—Què voleu dir?—Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys, o les faran servir d’una altra manera o deformades.

Quan tinc setze anys, sóc incapaç de dir ‘tanoca’, perquè em sembla una paraula pròpia de vells i m’esgarrifa. Ara que en tinc cinquanta-set, dic al meu fill “ets un tanoca” i ben tranquil. No passa res. He canviat. I als disset anys no deia mitja frase feta i ara en dic unes quantes. La llengua evoluciona internament en la vida de les persones. Als disset anys, ni borratxo de malvasia faries el pessebre, i als trenta-cinc, tens un fill i cada Nadal fas el pessebre, i ben content, i te’n vas a comprar un sant Josep a la fira. Passa igual amb la llengua.

—I les interferències del castellà i de l’anglès, com s’han de tractar?—D’entrada, cal dir que hi ha molta més creació lèxica pròpia, autòctona, de la que ens pensem. Anem repetint un clixé que diu que en català no tenim crea-ció lèxica. I ens quedem ben contents. I desesperats. Analitzant la web de “Com ho diria”, que són tres filòlegs joves que expliquen argot juvenil, et trobes que hi ha creació lèxica autòctona. No n’hi ha prou, per al nostre gust, però n’hi ha. Sobre les interferències, hem de veure si les paraules estan ben formades o no. Que coincideixin dues formes tampoc no ens ha d’espantar. I quan una interferència agafa carta de ciutadania, després de quaranta anys o cinquanta, potser que ens la mirem amb bons ulls. Combatre el mateix el 1970, el 2020 i el 2080 no ens va a favor. Hi ha un moment que has d’acceptar allò que és ús general, amb criteris prudents.

—…—Al segle XVI, els catalans van anar substituint ‘simple’ pel castellanisme ‘senzill’. Al segle XVI era una novetat, perquè ens venia del castellà sencillo, però cinc-cents anys després ha passat a ser una paraula incorporada. Les paraules, quan adopten formes catalanes i tenen un ús i matisos propis, s’han de poder acollir a la llengua; com el nostre ‘ma-co’, que no és exactament el majo actual castellà.

—A qui us dirigiu, amb aquest llibre?

El català col·loquial necessita el seu Termcat

27vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

—Pràcticament a tothom, però amb estrats diferents. D’entrada, a la Secció Filològica li demano una mica més de màniga ampla, d’agilitat i de comprensió cap als parlants. Que en tenen, també cal dir-ho. El Diccionari descriptiu no es fa perquè sí. Quan Teresa Cabré diu que tenim un dèficit en català col·loquial, han detectat el problema de fa molt de temps i amb molta exactitud. Estan ben orientats. Ara, cal una mica d’agilitat i rapidesa. El món de la terminologia funciona a la perfecció, el Termcat és extraordinari i prodigiós i fa una feina excel·lent. El català col·loquial necessita el seu Termcat, per entendre’ns. Un orga-nisme muntat per a accelerar processos. Al IEC fan molta feina, per descomptat, no ho poso en dubte, però si hem de de-pendre del seu ritme actual, és una mica lent. Després, m’adreço als correctors.

—Què els dieu, als correctors?—Són el filtre entre el català espontani i els mitjans de comunicació. Quan et posen vets i prohibicions a determinades formes, fan que no tinguin vida, que no es reconeguin, que no es llegeixin mai ni se sentin ni es diguin mai, que no siguin presents a la vida pública, i això fa que tendeixin a desaparèixer. Per últim, als lectors en general, que s’adonin de com parlen, de què els veten, què han canviat.

—“El teu català és millor del que creus i t’han dit”, escriviu.

—El nostre català és millor del que ens han fet creure, sí. A vegades perquè no hem dominat prou l’ortografia, la sintaxi se’ns ha escapat, o perquè tenim vacil-lacions… He de dir que hi ha apartats en què jo ja no vull entrar. En el cas del ‘per’ i ‘per a’, necessites tants coneixements, que hi ha un moment que la llengua se’t fa insuportable. I jo ho resolc per pura intuïció. Una altra és el ‘ser’ i ‘estar’. Hi ha una obra de Vallcorba Rocosa sobre el ‘ser’ i ‘estar’ que és impressionant i admirable. Però no podem demanar als parlants que ho sàpiguen, tot allò. Hem de ser pràctics. Tirar pel dret. Algun er-ror cometrem. Ara bé, el nostre català és ric, variat, matisat, espontani, té arrels, perquè ens el parlaven els avis, els pares, els oncles, i el parlem amb les nostres famílies avui, amb els amics, i les entitats on anem, amb els veïns… Tot això forma un tot col·loquial, natural, que hem de posar en solfa.

—Paral·lelament, les dades constaten una davallada de l’ús del català…—Ho dieu perquè en vint anys hem bai-xat d’un 49% a un 36% en l’ús habitual de la llengua? D’acord. Però és que en aquests vint anys han vingut 1,5 milions de ciutadans. Hauria estat impensable que 1,5 milions nous sobre una població de sis milions no hagués fet baixar l’ús del català. Haurien vingut estudiosos de la NASA a investigar el fenomen pa-ranormal. Naturalment, l’ús del català

Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys

28vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

baixa. En aquests 1,5 milions, hi ha un percentatge important de castellano-parlants, originaris de Sud-amèrica, i també provinents del nord d’Àfrica que tenien un coneixement d’un cert castellà, per raons de turisme, proximitat, domini espanyol fins als cinquanta, etc. Per tant, és normal. El català s’usa menys perquè s’ha trencat la transmissió generacional? No. Aquest 36% són el 49% de fa vint anys, som els mateixos.

—És poquíssim, no us preocupa?—No és desitjable, és clar. No és bo. Però és que no podia ser d’una altra manera. Són faves comptades. La nostra espe-rança és que els ciutadans nouvinguts de la segona generació sàpiguen català i s’incorporin al català. Cosa que ja passa, eh? En aquest sentit, hi ha raons per a l’optimisme. Ara bé, cal fer feina. I cal fer del català una llengua necessària. Una llengua necessària per a viure, per a treballar, per a guanyar-te la vida, per a conviure, entretenir-se, etc. El punt clau és el món laboral: si no és necessari, el català tendirà a desaparèixer. Si el català és un requisit, no. En l’administració, la sanitat, la justícia, l’empresa, les fà-briques, en l’atenció al públic… I això és responsabilitat no tan sols de l’individu i de l’administració, sinó també de les empreses. Aquí podem treballar en una direcció o en una altra. I us avanço una novetat.

—Digueu.—Sobre mesures concretes per a di-fondre el català, al maig un col·lectiu de set lingüistes (Maria Rodríguez Mariné, Míriam Martín Lloret, Magí Camps, Pau Vidal, Rudolf Ortega, Ivan Solivellas i jo mateix) posem sobre la taula un con-junt de cinquanta-cinc propostes per a rellançar el català. Propostes concretes adreçades a molts àmbits. A les uni-versitats, el món de l’ensenyament, l’administració, també les empreses, el Barça, les multinacionals, els exhibidors de cinema, les televisions, públiques i privades… Hem aplegat tot d’iniciati-ves que teníem al cap i les hem posades sobre paper. Són solucions concretes, a

molts nivells, de petites a altres de gran magnitud.

—Finalment, quin mètode feu servir per a les vostres anotacions de lèxic? Teniu una mena de diccionari Gomà?—Tinc un arxiu amb 9.500 entrades. Des de l’any 1988, tota paraula o expressió en català dita espontàniament al meu voltant que no conec o no faig servir, la registro. De manera que tinc aquestes entrades, estructurades per mesos, i cada vegada que en pesco una, l’estudio una mica. En trobo moltes que no són a l’Al-cover, que no les trobo en cap diccionari, o que les trobo en un diccionari del XIX, a vegades. Al XX se’n va perdre el rastre i, de sobte, una dona de seixanta anys ho diu espontàniament davant meu. M’ho apunto i ho investigo. I aquest arxiu es complementa amb la lectura de diccio-naris, que és una informació paral·lela. N’he llegit uns catorze, de diccionaris. N’he pres moltes notes, m’he fabricat tot un conjunt d’arxius intercomunicats que em permeten fer cerques ràpides, i me’n vaig del XVII al XIX, al XX, i amb això vaig fent.

Podeu comprar El català tranquil  a la Botiga de VilaWeb

29vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

Entrevista a l’escriptora i filòsofa, que ha publicat ‘Después de lo trans’, un assaig sobre el fet trans i els debats actuals sobre la qüestió entre sectors de l’esquerra i del feminisme

ENTREVISTA

“El discurs contra la llei trans entronca molt amb el de les teories de la conspiració”

ELIZABETH DUVAL

HANNAH WAHEED

30vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

A només vint anys, Elizabeth Duval (Alcalá de Henares, 2000) ja ha publicat tres llibres i ha esdevingut una de les figures amb més soli-desa intel·lectual de la generació Z.

Un capital cultural que, diu, no ha estat heretat: “M’enorgulleixo de no venir d’una família rica, ni en el sentit econò-mic ni en el de capital cultural. No crec en les narratives de la meritocràcia, però m’enorgulleixo d’haver causat un error en el sistema, d’haver escapat a la roda de reproducció social.”

Duval viu a París perquè estudia Filosofia i Filologia francesa a la Sorbona, tot i que manté una vida mediàtica intensa a l’es-tat espanyol. La seva primera aparició pública va ser a només catorze anys, parlant de la seva transició de gènere a la televi-sió. Però diu que està farta que sempre li demanin per aquesta mateixa qüestió i que, en part, per això ha escrit Después de lo trans (La Caja Books), un assaig que parla del fet trans i dels debats actuals sobre la qüestió entre sectors de l’esquerra i del feminis-me. La publicació del llibre ha coincidit amb la publicació de l’esborrany de la llei trans espanyola, que ha originat molta polèmica. Però Duval no ho veu com una coincidència positiva perquè diu que ara, en el terreny de la política, el debat està més encallat que mai i els arguments del llibre poden no ser escoltats. “Hauria de prevaler la voluntat d’un debat més pausat”, considera.

—Dieu que esteu “fins al cony de la qüestió trans”, però heu publicat un llibre sobre el tema. Per què?—Quan pertanys a una minoria o quan ets dona, tot allò que fas s’adscriu a aquesta circumstància. La gent LGT-BI en el món cultural interessa quan s’acosta el dia de l’Orgull, a les dones les truquen per fer conferències de manera

atrafegada el 8 de març... Però la resta del temps s’oblida aquesta part de la pobla-ció. És normal, el sentiment d’estar una mica farta, sobretot quan t’ho pregunten constantment, fins i tot quan fas coses que no tenen res a veure amb el tema. El llibre, a part de la voluntat divulgativa i de reflexió, em serveix per a mirar de posar un punt final, més o menys. Per a contestar ara preguntes sobre el tema i, d’aquesta manera, després poder reme-tre al que vaig escriure i demanar que em

deixin en pau sobre la qüestió trans i que deixin d’etiquetar-me com a activista trans quan realment no faig res...

—Heu valorat positivament l’esborrany de la llei trans espanyola, que permetrà el canvi registral de sexe al DNI sense els requisits de la presentació d’un informe mèdic o psicològic ni la modificació de l’aparença de la persona que ho demani. Què en destacaríeu?—Catalunya En Comú-Podem, al pro-grama del 14-F, parlava del dret d’es-collir lliurement el gènere. És un error transferir, de l’àmbit jurídic al polític, una noció com la de l’autodeterminació de gènere. L’autodeterminació de gè-nere com a qüestió jurídica implica que s’expressi la identitat lliurement mani-festada de la persona, però no implica considerar, a escala filosòfica o política, que realment aquesta persona tingui la llibertat d’escollir o decidir. L’esborrany de la llei no fa referència a l’autodeter-

CLARA ARDÉVOL MALLOL

ELIZABETH DUVAL

minació de gènere, i crec que és positiu. És un instrument contraproduent que serveix als qui volen posar bastons a les rodes. Pot ser molt més funcional un discurs que parli d’una legislació transparent, ràpida i eficaç amb la ma-nifestació lliurement expressada que un que caigui en la trampa discursiva que fa que et diguin que parles del que és neoliberal, de la llibertat d’elecció, de la llibertat de consum, de la llibertat d’es-collir l’etiqueta líquida o vaporosa que

et doni la gana... Més enllà d’això, es diu que la llei instaurarà autèntiques barbaritats, però són coses que ja funcionen en l’àmbit autonòmic de fa temps, perquè hi ha competències, com la Sanitat, que estan transferi-des. Sembla que tota llei signifiqui la revolució a la Terra, però realment canvien molt poques coses.

—S’han criticat molt les contra-diccions del PSOE. És el partit que va impulsar la llei trans actual i ara

sembla que alguns sectors critiquen no tan sols l’esborrany d’Igualtat, si-nó també aquella llei del 2007. Què en penseu?—Una de les coses que explica aquest viratge del PSOE és un càlcul interessat. Si no, no s’explica que durant anys hagin promulgat lleis autonòmiques que parlen en els mateixos termes que aquesta o que fins i tot hagin fet la ponència que dóna lloc a l’esborrany. Però ara la veuen signada per un altre partit, que ocupa el Ministeri d’Igualtat. Aquest ministeri té un component patrimonialístic impor-tantíssim per al PSOE, que veu Igualtat en unes mans que no són les seves i és com si li haguessin robat la joia de la corona. Això hi influeix, si no, no s’entén que Ángeles Álvarez aparegués el 2017 davant el congrés amb banderetes trans parlant de la futura llei i ara sigui al cap-davant de l’Aliança contra l’Esborrat de les Dones [plataforma contrària a la llei]. Aquest terme que utilitzen del peak trans,

Una de les coses que explica el viratge del PSOE amb la llei trans és un càlcul interessat

31vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

ser que hi hagi aspectes biològics que ajudin a internalitzar certs rols socials, com són els del gènere. Fixem-nos en la simplicitat d’un enunciat com: “El sexe és una realitat material i les persones trans la negueu”. S’intenta confrontar una cosa que és complexa amb la reducció a la cosa més simple. Si has de contestar a això, has d’entrar a preguntar de quin sexe parlem, si del sexe gamètic, els cro-mosomes, la proporció hormonal... Per això, quan es defensa les persones trans a les xarxes s’apel·la als drets humans, que és una possibilitat de discurs simple que no necessita un gran desenvolupament.

ELIZABETH DUVAL

com a moment en què s’adonen de tota aquesta enganyifa, més aviat té a veure amb el fet que han entrat en una mena de teoria de la conspiració que serveix als seus interessos. És un discurs que entronca molt amb el de les teories de la conspiració. Moltes vegades citen un llibre d’Abigail Shrier, Dany irreversible, que diu que no es fa prou cas als temors i preocupacions dels pares i que es fa massa cas a la comunitat científica...

—Tornant a la qüestió de l’autodeter-minació de gènere, al llibre dieu “Seria incapaç d’aixecar-me del llit si hagués de viure la resta dels meus dies com si fos un home.” Crec que expressa molt bé que el fet de ser trans no és un capritx, que no “s’escull” el gènere de manera frívola.—Tenint en compte el rol que té la dona en la societat, és molt difícil que algú, si volgués beneficiar-se de res, prengués la decisió de ser dona d’un dia per l’altre. A París he viscut molt d’assetjament de carrer pel fet de ser dona. Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit, qui escolliria tota aquesta mena de com-portaments com si fos una mena de fan-tasia eròtica individual, com a vegades es formula des de la reacció transexcloent? Quina mena de deliri és concebre que algú escull lliurement el fet de presentar-se així en societat, sabent, a més, que a la societat li costarà tant reconèixer-la? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba i a la qual hem de donar resposta. Ser d’un gènere no és una decisió racional que s’hagi arbitrat per part de l’individu. Si es pogués escollir, hi hauria un procés global d’injecció de testosterona per part de les dones de tot el món... Però no, hi ha una internalitza-ció d’aquestes identitats.

—Però el fet que ser trans no sigui una elecció tampoc no vol dir que el gènere sigui una essència interna, quelcom que sigui dins la persona de manera natural, com assenyala el discurs dels cervells d’home i de dona que gran part del col-lectiu mateix ha criticat. Generalment, explicar això és més difícil?

—Des de l’àmbit polític, la cosa més fàcil és utilitzar el discurs més efectista. Hi ha l’estatística sense fonament que el 85% de les persones trans són a l’atur. És molt fàcil dir “pobres víctimes del sistema, do-nem-los drets”. La gent no hauria d’estar en la misèria més absoluta perquè et dig-nis a concedir-li drets humans, pel fet de ser persones tenen dret al reconeixement de la seva identitat i dret a la seva vida pri-vada. És molt difícil que calin els discursos amb matisos, que diuen que no es pot saber estrictament quin és el component biològic i quin és el component cultural, perquè ambdues coses es barregen i pot

HANNAH WAHEED

32vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

—En la majoria d’àmbits es conside-ra que el sexe és, generalment, binari (masculí/femení). Això no s’ha qüesti-onat socialment de manera àmplia.—Per això cal parlar del sexe com una realitat social. Si la població es pot dividir en dues meitats distingibles amb certes característiques comunes –encara que part de la població no entri en aquestes dues meitats i encara que hi hagi varietats dins de cada meitat– no és fàcil concebre que hi ha categories que no especifiquen característiques en si o que no delimiten tipus diferents de com és la gent dins aquests sexes. Es caricaturitza la teoria queer amb la cosa aquesta de “diuen que hi ha cinc sexes!”. Anne Fausto-Ster-ling, quan parlava de cinc sexes, volia provocar i escollir-ne arbitràriament cinc basant-se en les diferències que hi podia haver. Pot haver-hi més diferèn-cies dins d’un mateix sexe que entre els dos sexes que hem delimitat, però això no modifica la percepció social. Quan observem, encara que hi hagi dones amb cromosomes XX i amb barba, continuem categoritzant de manera molt específica.

—Una part del feminisme defensa que el gènere, entès com la construcció social sobre els homes i les dones, s’ha d’abo-lir, però dieu que això és impossible. Per què?—El gènere també són maneres d’en-tendre’ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim –de vestimenta, de comportament, de ser en el món– que no poden desapa-rèixer, perquè tota interacció social és intervinguda per certes classes de codis. Poden canviar i alliberar-se dels com-ponents opressius i de dominació, però és difícil que el conjunt d’aquests codis i pràctiques, que formen part d’una cosa que hem begut per mitjà de la cultura durant molt de temps, desapareguin, o que en desaparegui la memòria. A tot estirar, pot desaparèixer el gènere com a estructura inherentment opressiva, i es pot fer més plàstic, però no com a sis-tema de comprensió de comportaments i catàleg d’aquests comportaments en societat. De la mateixa manera, crec que

no desapareixerà el discurs que diu que només existeixen dos sexes.

—Amelia Valcárcel, una de les veus contràries a la llei trans, també diu que no s’abolirà el gènere...—Sí, m’ha agradat molt descobrir-ho! Ella dubtava de la possibilitat d’abolir el gènere i que es poguessin superar les dicotomies binàries, deixar de categorit-zar segons grups de parells. La prenen a ella d’exemple per a dir que el fet trans va en contra de l’abolició del gènere i que tota feminista ha de perseguir l’abolició del gènere. Però ella diu que no és tan simple! [Riu.]

—Cada vegada es parla més d’etique-tes com el gènere no binari, el gènere fluid... Són emancipadores?—En part ho són, però alhora són inú-tils... Allò que caracteritza el fet no bi-nari és que és una relació política amb el gènere. Declarar-se en desacord amb un sistema d’estructuració social és un posicionament polític i individual. Tots els comportaments de l’ésser humà són més o menys generitzats. Es comet un error quan es concep que, pel fet de ser home o dona, és com si la persona agafés un paquet monolític de compor-taments. En les societats contemporà-nies agafem comportaments d’ambdós models, són molt mesclats, tot i que continuen categoritzats. Com a màxim, el fet no binari pot exercir, en aquest sentit, una funció de correcció, perquè no pot modificar la percepció que es té de la persona, que a tot estirar, poden ser tres: home, dona o cosa intermèdia que trenqui més o menys amb la norma. No crec que hi hagi comportaments que estiguin lliures de la càrrega del gènere masculí o femení, sinó que el fet no bi-nari es troba entre aquestes dues cate-gories en diferents posicions. Dibuixar un triangle amb un punt femení, un punt masculí i un punt no binari no té cap sentit. No hi ha una escapatòria fàcil al sistema, si de cas, es pot aconseguir que els comportaments siguin com més intercanviables o disponibles millor per al conjunt d’individus.

ELIZABETH DUVAL

Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba

33vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

ELIZABETH DUVAL

—No sé si és precisament per aquesta dificultat d’escapar del sistema bina-ri que al llibre parleu d’una discussió amb el filòsof trans Paul B. Preciado. Li retraieu que no reconegui que ocupa la posició social d’home i que té privilegis com a tal.—En part, sí. Moltes vegades es fa un discurs que posa una mica sota sospita les dones trans, perquè concep que els homes trans, per haver estat assignats dones en néixer i haver viscut un temps amb aquella identitat, estan exempts de culpa i no poden exercir el masclisme. A Testo yonqui, de Preciado, hi ha comen-taris misògins, i em pregunto fins a quin punt no és una adaptació a comporta-ments masculins rancis que, per aquesta trajectòria vital, són excusats. El revers tenebrós és que, si els homes trans, per haver viscut una part de la seva vida com a dones, estan exempts de pecat, les pe-cadores, per haver viscut una part de la vida com a homes, són les dones trans. L’escletxa acadèmica entre homes i dones trans s’intenta tapar fent al·lusió, com fa Preciado, a una gran aliança trans contra el sistema, deixant enrere la dialèctica de dominació entre homes i dones. Però això és invisibilitzar que hi ha un sistema patriarcal que es fonamenta en aquesta dominació. És un dogma molt complicat de trencar. Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans...

El gènere també són maneres d’entendre’ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim que no poden desaparèixer

HANNAH WAHEED

34vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

—En els debats entre feministes per la qüestió trans, sovint es posa sobre la taula l’argument que l’origen històric de l’opressió contra les dones és la seva capacitat reproductiva. Què en penseu?—En un principi, sí, però això no implica que amb tot el desenvolupament poste-rior sigui així. Reduït a l’absurd, és com si un violador, quan t’agredeix, digués: “T’agredeixo pel teu sexe i per la capa-citat reproductiva, que és el que genera el patriarcat”. Doncs potser no... A més, hi ha moltes dones cis que no poden gestar, però que són també llegides com a dones, s’interpreten socialment com a tal. És per això que es rep la violència. I això dic a Preciado, que no li nego la història de la seva opressió, ni tan sols negaria en l’actualitat que sigui en part subjecte del feminisme, però si ens atenim a la manera com funciona ell en societat, com és en el present, tenir por al carrer de nit pot ser una cosa psicològica, però no un perill real.

—Sosteniu, per tant, que allò que té més pes a l’hora de rebre una opressió com a dona és el fet de ser llegida socialment com a tal. Però em demano si això no posa molt el focus en l’anomenat pas-sing. Què passa amb les dones trans que potser no són llegides com a dones, per exemple?—Per això és útil la diferència entre vio-lència estructural i correctiva. Les dones trans que no tenen passing, pel fet de no tenir-ne, de ser percebudes com quelcom monstruós, que es queda entremig, seran el focus de certa violència de gènere, que és aquesta violència correctiva que intenta imposar l’ajustament a la norma. Per això parlar de violència de gènere és molt més útil que parlar de violència contra les do-nes. Per a incloure aquestes persones que reben violències, fins i tot més brutals, pel fet de transgredir la norma, s’ha de dividir entre violència estructural –la violència contra les dones per com funciona la dicotomia de dominació– i la violència correctiva contra qui se surt de la norma. Aquesta distinció, sota el paraigua de la violència de gènere, pot fiançar la lleialtat comuna entre el món LGTBI i les dones.

ELIZABETH DUVAL

Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica

—Hi ha sectors de l’esquerra que han reaccionat als debats sobre el gènere criticant altres sectors i titllant-los de “esquerra postmoderna”. Què en pen-seu, d’aquesta crítica? Hi ha una esquer-ra “postmoderna” en auge?—Crec que no. Hi ha un espai electoral de l’esquerra en declivi, l’espai de Po-dem, que es veu absorbit per les dinà-miques del govern de coalició. Aquesta mena de tendència a vegades reacci-onària dins l’esquerra és un fenomen natural si es té en compte la il·lusió que va causar Podem i, després, el sentiment d’abandonament, disgregació... No és que Podem parli sempre del llenguatge inclusiu, per exemple, sinó que quan en parla, els altres diuen que ho fa per no ocupar-se dels interessos materials, com si l’acció del Ministeri d’Igualtat invalidés l’acció del Ministeri de Treball. És una reacció més o menys natural al desencant, però no es correspon amb la realitat. No som als Estats Units i no tenim una esquerra cultural progres-sista que sigui absolutament liberal en l’àmbit econòmic. Tampoc no es pot dir, com diu Daniel Bernabé, que s’hauria d’apel·lar més a la classe obrera. És una imatge de la classe obrera molt falsejada. Aquells treballadors ara són molt més representats per un immigrant precari que treballa per a Uber o Glovo que no pas per algú de la indústria siderúrgica. Es fan caricatures maniquees que no es corresponen amb la realitat.

—La demonització de la teoria queer en seria un bon exemple? Hi ha un sector de l’esquerra que l’acusa de poc mate-rialista.—És que la teoria queer està molt ob-sessionada amb la qüestió dels cossos, i no hi ha res més material que el cos! La constatació que tot cos material és un cos social no nega la materialitat. Si Marx digués que les coses tenen un valor simplement per com són, sense que exis-

Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans...

No hi ha una esquerra postmoderna en auge, hi ha un espai electoral de l’esquerra en declivi

35vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

ELIZABETH DUVAL

teixi una relació social que hi influeix, no hi hauria teoria marxista.

—Darrerament vau ser un dels focus de la polèmica sobre els youtubers que se’n van a Andorra, i a més vau parti-cipar en un debat sobre el cas amb un youtuber d’ultradreta. Opteu per aquesta estratègia, confrontar argumentalment la ultradreta i no pas fer-ne cas omís?—Ell et deixa anar la barbaritat aquesta que Igualtat té quatre vegades el pressu-post de Sanitat i tu has de preguntar-li d’on ho treu. Òbviament, Sanitat costa unes quantes vegades més del que ell deia. En un moment en què els mitjans donen veu a personatges com la falan-gista antisemita, que la tendència de l’esquerra sigui tapar-se les orelles i els ulls amb la ultradreta segurament és menys funcional que dir-li que s’expliqui i desmuntar-la, assenyalar els deliris i les dades falses i ridiculitzar els punts dèbils. Si no, als mitjans només queden elogis o informació sobre ells. Aquesta noia deia: “Em vaig fer falangista perquè no es parlava del tema, estava censurat”. Molta gent deia que això era la confirmació que no se’ls havia de rebatre.

—O tot al contrari.—És clar, passa que no hi ha referents de ningú que els rebati.

—Tampoc no sou partidària de censu-rar o perseguir certs continguts. Us heu mostrat crítica amb les lleis restrictives amb la llibertat d’expressió, també les que defensa l’esquerra. Per què?—Censurar les coses les torna més atrac-tives, i hi ha certa seducció en la censura d’aquesta mena de continguts. I si els censures, els atorgues la possibilitat de fer-se els màrtirs, ocupar el lloc de víc-times. Lídia Falcón tindria molta menys rellevància si l’esquerra no s’escanda-litzés cada vegada que parla o si no se la perseguís judicialment per declaracions homòfobes o trànsfobes. El 2018 vaig criticar la proposició de llei de Podem per a introduir sancions administratives, que no passen ni per judici, per comentaris homòfobs o trànsfobs.

—Vau escriure un poemari inspirat en les protestes post-sentència, Excepción. Com heu vist les darreres protestes?—En faig la mateixa anàlisi: hi havia una metxa inicial (la condemna als pre-sos polítics), però també havia calat el missatge de “viurem pitjor que les ge-neracions anteriors, no tenim cap mena d’estabilitat en l’àmbit afectiu, econòmic i laboral, estem condemnats a no tenir una feina digna fins als quaranta i no tenim res a perdre”. Per això, aquesta mena de manifestació nihilista i des-tructiva. La qüestió important no és tant la llibertat d’expressió, sinó la ràbia que té la joventut. Sorgeix, sobretot, de la certesa que en el futur tindràs més males

condicions que en el present, de saber que després de la crisi de la covid vindrà una econòmica i una climàtica, i després una altra econòmica.

—Dèieu haver vist bellesa, en el foc.—Sí. Aquesta cosa del sublim, igual com es veu bellesa en Notre Dame cremant. El foc, com a origen de coses, sempre és bonic. Recordo una imatge de les revol-tes d’octubre d’unes persones jugant a escacs enmig d’Urquinaona. Aquesta vegada he vist una imatge d’una gran foguera de fons i una parella fent-se un petó. No només hi ha bellesa, hi ha desig i eròtica! [Riu.]

HANNAH WAHEED

36vilaweb.catDivendres, 12 de març de 2021

36vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ

VUIT DE MARÇ: LES IMATGES DE LES MANIFESTACIONS FEMINISTES ARREU DELS PAÏSOS CATALANS

37vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ37vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

AlacantUn homenatge a les dones assassi-nades, a l’entrada de la delegació del govern espanyol a Alacant Fotografia: Manuel Lorenzo

AndorraConcentració al parlament d’Andorra Fotografia: Diari d’Andorra

38vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ38vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

BarcelonaManifestació d’estudiants Fotografia: Albert Salamé

BarcelonaUn tall de trànsit fet per dones femi-nistes a primera hora del matí del 8 de març Fotografia: Júlia Partal

39vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ39vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

GironaCapçalera de la manifestació Fotografia: ACN

BarcelonaFotografia: Albert Salamé

40vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ40vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

LleidaCremada de cartons davant la subdelega-ció del govern espanyol de Lleida al final de la manifestació del 8-MFotografia: ACN

PalmaConcentració convocada pels sindicats a PalmaFotografia: Atienza

41vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ41vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

PerpinyàCartells contra la violència masclista, al recinte de la Universitat de PerpinyàFotografia: Universitat de Perpinyà

Sant Lluís (Menorca)Un cartell que recorda el Dia de la Dona, al molí de Sant LluísFotografia: David Arquimbau Sintes

42vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ42vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

ReusConcentració al Mercadal de ReusFotografia: ACN

TarragonaConcentració a la plaça de la Font de Tarragona Fotografia: ACN

43vilaweb.catXxxxxxxxxxx S I G N AT U R E S V E U S E S P E C I A L A C T U A L I TAT 7 D I E S 24 H D E S C O N N E C TA

ÀLBUM: VUIT DE MARÇ43vilaweb.catDivendres, 12 de març 2021

ValènciaManifestació del 8 de MarçFotografia: Manuel Bruque

ValènciaL’Assemblea Feminista va convocar concentracions descentralitzades en diversos barris de la ciutat Fotografia: Biel Aliño

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB EN UN SETMANARI DIGITAL

JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA