Les 100 primeres

amb algunes col·laboracions

Càndid Miró

Dedicat als artistes que han fet possible les bandes sonores de les

persones que m’acompanyen.

“Sense música la vida seria un error.”

–Friedrich Nietzsche

“En realitat, si no fos per la música, hi hauria

més motius per tornar-se boig.”

–Piotr Ilich Txaikovski

“La música expressa tot allò que no es pot dir

amb paraules i que no pot quedar en el silenci.”

–Víctor Hugo

La intenció del bloc era clara: connectar una música amb un moment

biogràfic d’una certa intensitat. No pas explicar la vida, que no cal ni és

prudent, sinó la possibilitat d’escoltar una cançó i donar pistes sobre

quin paisatge, quines persones, quin estat.

Vaig començar amb una certa periodicitat, fins i tot l’Adam i la Ginesta

s’hi van apuntar i van fer alguns comentaris, també vaig aconseguir

d’incloure textos que vaig trobar en altres blocs. Després, les entrades

es van tornar irregulars, esporàdiques, úniques, sense comentaris i

sense col·laboracions, i sense gaire constància de cap seguiment aliè.

Malgrat això l’exercici continuava tenint sentit. I així va ser que vaig

adonar-me que ja hi havia poc més d’un centenar d’entrades, durant dos

anys. Vaig mirar les llistes que m’havia anat fent i vaig comprovar que

tenia material per a un altre centenar ben bo. Dos anys més, doncs.

“És el moment de recollir-ho”, vaig dir. “Per si de cas”.

I ja està. Aquí ho tinc, aquí ho teniu.

Banda sonora pseudobiogràfica

Em venia de gust d'obrir aquest espai.

A còpia d'anar amunt i avall i escoltar i reescoltar músiques al cotxe em

va semblar que ho necessitava, que m'ajudaria.

Un racó on posar músiques lligades a un moment determinat de la

pròpia experiència. Convençut que cançó a cançó pots anar

descabdellant la vida.

Descabdellar la vida és com tornar-la a viure.

Els senyals, les traces d'allò viscut. Marques sonores.

En tot cas em semblava que podia tenir sentit. Sí per a mi.

¿Que no interessarà ningú? I doncs.

I si interessés algú, també estaria convidat.

O sigui: estàs convidat. O sigui: estàs convidada.

D'entrada em plantejo això: lligar records d'un moment, d'un estat, d'una

sensació a músiques significatives, a músiques que em signifiquen. Cap

altra pretensió.

I si algú més hi vol jugar només cal que em faci un correu.

A veure què.

De graó en graó (1974)

1974. Estudiant a Lleida. Entrehores anàvem a un bar al costat del

col·legi. El local es deia Senglar. Però nosaltres, moderns i saberuts, li

dèiem "Sénglar", amb totes les lletres. Quan teníem diners menjàvem un

frankfurt i bevíem una cocacola. Que moderns i saberuts que érem. I de

tant en tant posàvem música. Posàvem una moneda i premíem la tecla.

No ens turnàvem a posar música però quasi. La jukebox funcionava

pràcticament tothora. En aquell bar no posaven la ràdio. No posaven la

tele. La gent es rascava la butxaca perquè sonés la música que volia.

Recordar el local em fa tornar cares de gent que ja no sé posar-los-hi

nom, i converses possiblement falsejades pel record, però encara vives.

Debats no superats. A en Quim no l'he tornat a veure des que tinc vint

anys. No sé què se n'ha fet. L'última pista –de fa vint altres anys– el

situa de metge a Valladolid.

El 1974 feia ja temps que els Led Zeppelin havien publicat el quart

àlbum. I em sembla recordar que per aquell llavors encara hi havia els

singles Black dog i Rock'n'roll a les máquines de música. La que no, era

la que tots teníem al cap, la que deien les revistes que tots ens

emportaríem a una illa deserta. Déu n'hi do aquella Stairway to Heaven.

Us en poso una versió especial. Una en directe d'en Jimmy Page.

Sense els histrionismes d'en Plant (i que em perdoni). Una música que

m'ha acompanyat des de la seva aparició.

La motosssssssicleta (1968)

1968 – Dotze anys jo tenia, o potser tretze, perquè aleshores les

pel·lícules duraven més d’un any en cartellera. El cas és que vaig veure

aquella pel·lícula musical que em va fer anar una mica més enllà dels

èxits de la ràdio com ara Cuando calienta el sol.

A la pel·li hi havia un grup musical amb un cantant que pronunciava

estrany (anys després va anar a parar a l’Escala, com jo, vés per on)

que anaven de vacances a la muntanya, molt a prop d’un col·legi de

senyoretes. La rígida escola femenina quedava trasbalsada per la

proximitat d’aquells paios amb cabells no estrictament curts que

reivindicaven que “los chicos con las chicas deben de estar”.

La pel·lícula em devia frapar prou com perquè a hores d’ara encara

recordi un munt de cançons, i sentint-les em vinguin flaixos de les

imatges del film. El devia veure més d'un cop (aleshores anar al cine

estava tirat de preu).

Potser el que em va influir més del grup va ser la mort del teclista –

Manolo Fernández– que es va suïcidar després d’haver tingut un

accident de cotxe en què va morir la seva dona, amb qui s’acabava de

casar. A tretze anys això impressiona.

Una altra cosa que em devia impressionar és Black is black, un

enregistrament que segurament no van tocar ells, pel que es va anar

sabent. Només hi havia la veu d’en Mike Kennedy. La resta eren

músics contractats per a l’ocasió. Sembla que el guitarrista va ser en

Jimmy Page, que aleshores era un simple i jove músic d’estudi.

I ja que llavors era un preadolescent –en aquells temps arribàvem més

tard a l’adolescència, i ja no diguem a superar-la– segurament estimulat

pel missatge de la pel·lícula, i que anava amb bicicleta pertot, jo, doncs

una cançoneta com la de la moto em va ajudar a pedalar més d’un dia.

Ara bé, la pel·li era de pura pena. Vinga, va, us en poso un fragment...

Raigs de llum (1999)

El 1999 feia més d'un any que m’havia separat, el mateix temps que

havia aparegut un dels discos que més m’han agradat, Ray of Light, de

la Madonna. No em declaro fan d’aquesta dama, però considero que

aquest disc me’n va canviar la imatge, la d'ella, la de la seva música, i la

de la música electrònica (o amb elements electrònics) en general.

Sentint-lo –i me l’he sentit milers de cops– no tenia la sensació d’un

treball de patchwork sinó d’un tapís monumental i ben lligat. Potser per

la separació i la consegüent preocupació pels fills i altres afectats, les

lletres i el to de moltes de les músiques de Ray of Light, se’m van fer

especialment properes i oportunes.

El disc de què us parlo va tenir molta repercussió mediàtica i durant més

d’un any en van anar apareixent diferents senzills, a la ràdio o en

videoclips, i cadascun s’agraïa. No sé si recordareu Frozen, Ray of

Light, Drowned World/Substitute for Love, The Power of Good-Bye, Little

Star, Nothing Really Matters. Així i tot, em decideixo per compartir amb

vosaltres una que no va tenir tant de ressò: Sky Fits Heaven.

Aquell any jo era un home darrere un volant, amunt i avall. En aquells

trajectes el disc de la Madonna es va fer ineludible, i la cançó que us

poso, indicadíssima.

Ginesta

La Madonna mai m'ha despertat especial sentiment de simpatia, considero que, a hores d'ara, algú ja li hauria d'haver dit aquella famosa i sabia frase que diu que "una retirada a temps és una victòria".

No escolto la veu d'aquesta dona més que quan vaig en algún cotxe la ràdio del qual no està sota el meu domini, i no puc canviar-la. El que acostumo a fer en aquestes situacions és desconnectar inconscientment el fil conductor que comunica les orelles amb el cervell, i desviar la ment.

La qüestió és que al escoltar aquesta cançó l'he reconegut de seguida, i me n'han vingut al cap algunes més, també cantades per la Madonna. Resulta que en aquell moment no desconectava la ment de la oída, fins i tot seria capaç de cantar-ne la tornada, potser fins i tot m'agradava escoltar-la.

I he de confessar que si tanco els ulls i exprimeixo la part del cervell que conté els records, aquesta cançó em fa sentir dins un cotxe (possiblement fent el recorregut Sant Pere - Escala, o a l'inversa).

Càndid Hola Ginesta, estic d'acord amb tu pel que fa a moltes cançons, i no només de la Madonna. Així i tot et convido que et tornis a escoltar el disc sencer, perquè penso que té moltes coses bones tant pel que fa a arranjaments com a lletres.

Gràcies per fer el primer comentari d'aquest bloc.

Tots al carrer (1978)

1978. En aquella època vaig estar fent el que s'anomenava mili, o servei

militar, o fot-li com vulguis. Petits enviaments musicals via correu

ordinari (no n'havia d'altre, ai las) eren esperats i agraïts com bafarades

d'aire pur en la facècia anaeròbica de guàrdies, imaginàries i maniobres.

Un parell de discos d'en Ramon Muntaner van ajudar a fer aquesta

feina. El segon disc contenia moltes lletres que ja coneixíem del poeta

que ens havia ajudat a molts a congeniar poesia i país. En el primer,

però, i amb lletra de Pere Quart, ens ensenyava el camí més curt cap a

nosaltres.

La lletra començava "quan tindré cinquanta anys / no vull ser com el

pare..." Bé, ara ja tinc cinquanta anys, i no tinc ni idea si sóc com el pare

o no, ni si el que diu a la cançó es correspon amb el que hi ha al voltant.

En aquell moment, però, el missatge era clar, simple, concís, directe,

activador, compartit. Una de les poques cançons que durant temps

hagués pogut cantar de cap a cap. Una cançó que no ha resistit el pas

del temps. La cançó ha patit el mateix deteriorament que l'adolescent

que la prenia com a bandera. Cançó de carrer.

I doncs (1986)

1986. Jo treballava a Camallera, emmerdat fins dalt en la lentíssima

gestació de la ZER, que aleshores ja era molt més imminent del que es

preveia.

Musicalment va ser l’any de So. El primer d’uns quants anys de So.

En Peter Gabriel que havia estat fent cosetes després de deixar

Genesis en mans d’en Phil Collins, de cop i volta feia un salt mortal,

per caure allà mateix, però com si hagués crescut un parell de pams.

Potser tot plegat era un miratge, potser meravelles del marqueting, vés a

saber si virgueries del vídeo, tal vegada imposicions radiofòniques o

macroeconòmiques… Segons en Peter el títol no volia dir res, li

agradava com sonava i que només fossin dues lletres, que es podien

interpretar de moltes maneres (els discos següents també tenien un títol

en la mateixa línia, US i UP).

Qualsevol de les cançons dels disc n’hauria justificat l’adquisició (o el

furt o el préstec amb consentiment o sense). Suposo que tothom n’ha

sentit els senzills: Red Rain, Sledgehammer, In Your Eyes, Don’t Give

Up, That Voice Again, Big Time… Boníssims. Per això m’he decidit a

compartir amb vosaltres una que no va ser èxit: Mercy Street.

És una cançó que em va atrapar de seguida, tot i que de la lletra no

n’acabava de treure l’entrellat. Però tampoc no era tan difícil. Només

calia dedicar-li una estoneta. La cançó estava dedicada a l’Anne

Sexton, una poetessa de Boston que després de dures depressions va

acabar suicidant-se el 1974. Pòstumament se li van publicar alguns dels

seus poemes. Per exemple el recull 45 Mercy Street, al que fa referència

la cançó. De tota manera, si doneu un cop d’ull als títols dels llibres que

va publicar, veureu que més clar no podia parlar: Live or Die, The Book

of Folly, The Death Notebooks, The Awful Rowing Towards God, Words

for Dr. Y.

Tots presoners (1994)

1994. Hi van haver diversos viatges al País Basc, a fer turisme, i a

intentar entendre què era allò que hi passava, veure el visible, respirar el

respirable, escoltar el que ens diguessin. Hi vam entendre alguna cosa,

potser no la més correcta, potser no la més convenient, en tot cas la que

vam poder. I, com sempre, hi havia la corresponent banda sonora. Una

mica de Benito Lertxundi, una mica dels Oskorri. Però em quedo amb

una altra música. Una comprada, ja en CD, en un dels viatges

intencionats al país. Un grup de joves que barregen una música

inevitablement viva i optimista, amb lletres existencialistes i depressives.

L’autor, tant d’una cosa com les altres, es diu Mikel Errazkin. I el grup té

la gosadia de fer una mena de rock de la presó (tema candent), amb

fàstics a la Kutxa, amb homenatges al folk i al rock’n’roll. Un tema que si

l’haguessin sentit a Islàndia segur que els hagués agradat, tot i que

potser no l’haurien entès, o que potser l’haurien entès més que no pas

nosaltres. O en tot cas, més que no pas jo, que encara ara hi ha coses

que no pillo, ho confesso (tot i tenir la traducció castellana que apareix al

disc).

Titella immòbil però somrient (1967)

1967. Vaig començar a anar als Maristes de Lleida. Això volia dir agafar

la bicicleta, anar fins a l’estació, allà deixava la bici guardada en un bar

que tenia un pati al darrere, o a casa d’uns coneguts dels meus pares

que tenien la torre allà mateix. Després quedava travessar tota Lleida, ja

que el col·legi estava just a l’altra banda de la ciutat. Em donaven diners

per agafar l’autobús. Jo preferia guardar-me els diners i anar d’un costat

a l’altre –quatre cops cada dia: dos al matí i dos a la tarda– corrent. Crec

que alguna vegada havia comprovat que arribava abans corrent que no

pas amb l’autobús. Els diners anaven per altres coses.

En aquella època, ¿quina música escoltava? A escola, poca cosa. No

existia una assignatura que es digués música. Cantàvem a missa, els

divendres, que ens hi feien anar. Els diumenges no hi anava pas, però

tenia instruccions de no dir-ho. A hores d’ara potser ja es pot reconèixer

públicament. I a casa hi havia la ràdio de la cuina. Una ràdio típica,

enfilada en una plataforma de marbre. I també teníem el televisor al

menjador, des de feia un parell d'anys, amb dos canals, un en blanc i

negre, i l’altre amb tota la gamma de grisos. La tele era un recurs dels

vespres i una mica dels caps de setmana.

Una cita que no es podia eludir era Eurovisió. Mentre escric això estic

temptat de posar com a “músicasenselaqualnocrecquejofoselmateix” la

sintonia de connexió amb Eurovisió. Però no. Si he de ser sincer, a més

de parlar que el concurs hagués nascut el mateix any que un servidor,

tot i que Espanya no hi va participar fins el 1961, us hauria de reconèixer

algunes cantarelles eurovisives que van alleugerir la meva escassetat

musical de llavors: Poupée de cire, poupée de son, Yo soy aquél, Dio,

come ti amo...

Però a l'hora de la veritat vull compartir amb vosaltres Puppet on a

String; bé, en realitat Marionetas en la cuerda (sí, dit en castellà; de fet,

va sortir la cançó en castellà: “Ay, si tu me quisieras lo mismo que yo,

pero somos marionetas bailando sin fín en la cuerda del amoooooor”).

Ella era una cosa estranya, desmanegada, descalça, amb aquell vestit

tan hippy, i amb aquell cabell que aquí no portava ningú. Després es va

saber que la Sandie s’ho currava, i que odiava aquella cançó i haver

guanyat el concurs i tot el que allò l’obligava a fer, tot i que finalment va

reconèixer que “It is a song which has been the source of much grief,

hilarity, circumspection and I have to admit, financial reward for many

years."

Això era ritme! (1976)

1976. He de reconèixer que en qüestions musicals sempre he tingut

molta informació (és a dir, manca absoluta de formació). I amb l’ús

fraudulent de la paraula informació hi podria afegir tots els derivats i

relatius: aformació, deformació, desformació, transformació,

malformació…

En aquest context el meu acostament vers la música clàssica va anar a

batzegades, contradient tota la lògica i tots els processos convencionals.

No deixa de ser sorprenent com moltes músiques de les anomenades

clàssiques s’han anat guanyant territori en la banda sonora de la meva

vida.

A mitjans dels setanta jo bevia de dues fonts musicals: els Tranquils (sí,

amb majúscula, ja ho explicaré en un altre moment) i la colla de

Magisteri (capitanejada musicalment per l’Aïda). De tota manera el camí

que du fins a la Consagració de la Primavera no passava per aquest

territori. Segurament devia ser una casualitat, com tantes coses a la

vida. No recordo com.

No devia ser a través de la pel·lícula Fantasia de la factoria Disney;

pel·lícula que em vaig afartar de veure quan els meus fills eren petits (i a

en Josep-Esteve li agradava molt la seqüència dels dinosaures).

Tampoc devia ser per la novel·la de l’Alejo Carpentier que va aparèixer

el 1978 i que vaig llegir i gaudir d’una manera especial.

Mentre escric el missatge em vénen ganes d’entrar al rebost dels horrors

i perdre les hores necessàries per a trobar un llibre de versos que vaig

fer sobre la Consagració de la Primavera. Propòsit perillós perquè

sempre que llegeixo textos propis d’aquella època se’m posen els pèls

de punta. Quedo atònit, com a mínim. I cal suposar que més que això,

tenint en compte que era un text sobre un ballet que ni havia vist ni

coneixia, i sobre una mitologia i simbologia que segurament llavors –i

probablement encara ara– em venien grosses. Si el trobo ja us ho faré

saber.

Per cert, em vaig perdre la projecció de Rhythm is it! ¿Algú sap com es

pot trobar?

Com podeu veure us he posat el segon “moviment”, el que s’anomena

Auguris Primaverals – Dansa dels Adolescents. La versió és d’en

Claudio Abbado, que no és la meva preferida, però és la que tinc a mà.

I després del missatge us enllaço l'obra sencera, per si algú se sent

temptat de tornar a sentir l'obra sencera. Recordeu de tancar els ulls.

Machado per Serrat

Entrada feta per Adam

La primera cançò que em ve al cap es Cantares, el poema de Machado

musicat per Serrat. A casa tenim una habitació on els pares passen

moltes hores, hi ha l'ordinador del papa, la taula de planxar (que

bàsicament toca la mama) i l'equip de música (a més de milers de paper

que guarda el diògenes del meu pare...). Doncs recordo estar a la meva

habitació (veient la tele, llegint, jugant a la play...) i sentir repetidament

cançons de Serrat i per sobre de totes recordo Cantares.

Vaig conèixer la Penélope i la Lucía jugant vora el Mediterráneo,

cantaven Hoy puede ser un gran día, eren Aquellas pequeñas cosas que

van marcar Mi niñez, La saeta, Fiesta i, és clar, les Paraules d'amor que

algún día cantaré a cau d'orella. Totes elles em van ensenyar el poder

de la paraula, a admirar els artistes que eren capaços de moldejar la

llengua per dir allò que jo pensaba (o sentia, o volia, o somiava) pero

que no era capaç de transmetre. I al final, aquesta es la màgia de les

cançons.

Pero com dic, sempre que escolto Cantares penso en el meu poble, els

camins que algún dia van ser trepitjats per gent que fugia de la por d'una

guerra sagnant, de persones que l'última imatge que van tenir del seu

país es la que jo gaudeixo cada matí mentre esmorzo veient la

inmensitat d'aques Mediterráneo que tant agrada en Serrat. I em fa feliç

poder fer-ho, i inconscientment el meu cap torna a la infància i se’m

dibuixa el somriure als llavis...

Com que sóc un desastre i no sé posar cançons:

http://www.goear.com/listenwin.php?v=739aa5b

¿Quants anys viuen els gats? (1981)

1981 – Tossa (després coneguda com Tossa de Mar). Els llargs dies

d’entresetmana i de fora de temporada. La música, les tertúlies. Recordo

una tarda a Ca l’Avi (un bar, amb la gent del qual vam fer una certa

amistat; fins i tot van deixar-me temporalment un pis antic del nucli de

Tossa perquè pugués muntar el laboratori i revelar fotos, ja que a casa

no hi cabia). Doncs, érem a Ca l’Avi fent un beure o jugant a cartes, i de

cop van posar el disc The Year of the Cat. Algú va fer un comentari

sobre els anys que tenia aquella cançó de l'Al Stewart i que bé que

continuava sonant malgrat l’edat. Aquí es va desfermar un inacabable

debat sobre la música i el pas del temps.

Ja coneixia la cançó. I m’agradava. Però em penso que des d’aquella

tertúlia tan circumstancial –les discussions s’allargaven més en funció de

l’avorriment del personal que no pas per la polèmica inherent al tema en

si– aquella cançó va prendre nou protagonisme. Si no el tenia, devia

comprar llavors el disc, on hi havia meravelles com On the Border; però

indubtablement The Year of the Cat tenia una lluentor especial, potser

s’hi notava la mà d’en Peter Wood. La portada del disc (Hipgnosis /

Colin Elgie) també tenia suc, una il·lustració per ser estudiada (coses

de la psicodèlia light).

A Tossa hi vaig deixar molt, però també me’n vaig endur molt. The Year

of the Cat n’és només una mostra, petita però exquisida. ¿Algú de Tossa

recorda això de què parlo?

Junts (molt) millor

Entrada feta per Adam

Alfafar (València), jo solet en una suite d'un hotel de quatre estrelles (a

la banyera, per més senyals) i la recomanació musical d'una noia que

acavaba de conèixer. Sona Jack Johnson i es respira "bon rollo", això

és així.

Resulta ser un antic surfista que va aparcar la seva taula a la sorra d'una

platja hawaiana per posar-se a crear cançons, la majoría de les quals

tenen la capacitat de fer-me sentir millor amb mí mateix i tot allò que

m'envolta.

Quan els núvols em tapen la vista busco cualsevol de les seves cançons

(en especial Better together) i el sol torna a escolar-se i a il·luminar-ho

tot.

Em costa escriure sobre això, són bàsicament sentiments, us proposo

que l'escolteu i em digueu que en penseu.

Càndid Doncs està molt bé; no el coneixia jo aquest paio. Serà qüestió d'ampliar la llista (o sigui: esborrar-ne un per a fer lloc per a un altre). Càndid Palermo Em sembla que la Ginesta sap de què va, pots demanar-li consell a ella també. En tot cas disfruta'l perque és genial! Adam Ginesta En Jack Johnson no va aparcar la taula de surf per voluntat pròpia, va tenir un accident i la lesió el va obligar a fer repòs durant un bon temps. Va ser en aquest període quan va començar a tocar la guitarra i a composar. Ell mateix afirma que si no hagués estat per aquell accident, segurament mai hagués arribat a integrar-se en el món de la música. Alguns creuen que això significa que el seu destí era cantar i composar, jo no vaig tan lluny i em limito a pensar que gràcies a aquella pategada ara puc gaudir de cançonasses com "middle man". (per cert, te la recomano papa, suposo que tu Adam ja la coneixes). Un petó! Palermo Tens raó (un cop més), m'he deixat "haver de" en la frase "va aparcar", la lesió va obligar-lo a abandonar una carrera i "gràcies" a això a iniciar-ne una altra. Potser el seu exemple ens pugui servir d'inspiració, potser en els nostres pitjors moments hem de replantjar-nos que volem fer...i potser d'aquest "reposicionament" en treiem grans èxits. Gini "Don't let your dreams be dreams"...

Comença la Ronda (2005)

2005 – ¿Què hi pot tenir a veure un disc anomenat La Revancha del

Tango amb una obra austríaca de teatre d’un segle enrere? En principi

res, a no ser que s’hi posi pel mig en Josep Maria Cortada. Ell és el

pont entre una cosa, l’altra, i un servidor. En Josep Maria va dirigir

l’obra La Ronda amb actors de la Funcional de Figueres. La seva

concepció escènica passava per projeccions, músiques, coreografies, i

una versió del text perquè ningú no pogués dir que es tractava d’un

argument superat o anacrònic. Tots els detalls sobre el muntatge els

deixo per a una altra ocasió o per a un altre bloc, perquè aquest és

musical.

De tota manera l’obra començava amb aquesta música que sentiu, i els

actors representaven un joc de les cadires (una ronda, la primera de

l’obra) en què anàvem quedant progressivament desclassificats.

L’escenografia, de l’Ariadna Bassols, ens va tenir divendres i més

divendres assajant. L’inici de la música, a les fosques i amb l’escenari

buit, ens posava a tots en tensió (primer) i en moviment (després). Era

un tango que ens engegava. Tots agafàvem el taxi –la ronda del qual es

projectava– i entràvem de patac en l’espiral psicoanalista de la peça. Hi

havia moltes altres cançons a l’espectacle, però aquesta tenia l’honor i el

privilegi de començar, de fer-nos prendre la concentració en passos i

compassos que no havíem de perdre en cap moment fins al cap de dues

hores i escaig.

Encara ara, quan sento el CD que ens va enregistrar el director, em

sembla que no hauria d’estar on fos que sigui, sinó tot dret davant de la

pantalla, vestit i maquillat per a l’ocasió, conscient que ja no sóc jo sinó

allò que la llum, la música, el text i el director havien decidit.

Ginesta Escoltant aquesta cançó et visualitzo a l'escenari amb cara seria i inexpressiva, vestit amb smoking, americana, camisa i corbata? Un dels únics cops en què the vist lluïr corbata, em sembla. "La Ronda", juntament amb "La Bella Helena" i aquella en la que eres un nazi (el nom de la qual no recordo) són les meves preferides de les que ha interpretat la Funcional. Per cert, si m'hi vols, podria ser col·laboradora d'aquest espai. Ja me n'explicaràs el procediment. Un petonàs papa. Càndid És cert que m'hi has vist amb corbata (exactament 15 segons); en canvi a la dels nazis (La solució final) portava corbata tota l'obra!!!! I és que la corbata és una cosa per a fer teatre. Si vols fer entrades, ja pots, perquè he entrat el teu correu entre els "col·laboradors". El que val la pena és que pengis la música en algun servidor (Goear, per exemple) i incrustis el reproductor (és fàcil per a tu). Ja veus que l'Adam (en Palermo) també hi col·labora. Dos petonassos. Palermo Benvinguda Ginesta! Ara quedaré en ridícul perque el vostre nivell es altíssim, tot i així m'agrada col·laborar amb dos "bèsties" com vosaltres, i miraré d'apendre'n. Tres petons (dos per la Gini i un per tú Càndid!) Adam

Radiohead, els coneixeu?

Entrada feta per Ginesta

Fa relativament poc temps no tenia gust musical, no tenia preferències

justificades, escoltava la música que escolta tothom, la que sona a la

ràdio. Imagino que el fet que la gent del meu voltant escoltés

exactament el mateix em feia minvar l'interès en descobrir noves

alternatives.

Un dia qualsevol, un professor de filosofia, al qual admirava i admiro, em

va comentar que anava al concert del que, segons ell, és el millor grup

del món, que finalment venien a Barcelona. "Radiohead, els coneixes?",

tant sóls vaig poder afirmar que el nom em sonava.

Al cap d'un bon temps, vaig anar a buscar a l'Adrià a casa seva per anar

a "pendre algo" al Ruki (costum dels divendres al vespre, en aquella

època) i, al entrar, vaig escoltar una música suau i agradable, que em

transmetia sensacions que, en aquell moment, encara no podía

compendre.

Llavors es va acabar la cançó i va començar a sonar Creep. En tan sols

escoltar-ne l'inici em va atrapar, em vaig quedar muda, cega, i sorda per

tots aquells sóns que no provinguessin de la mini-cadena.

Suposo que va ser per veure'm en aquell estat (i perquè ignorava el que

m'estava dient) que l'Adrià em va preguntar extranyadament

"Radiohead, els coneixes?".

Crec que aquell va ser el primer moment en què vaig experimentar de

què és capaç la música, i des de llavors no he parat de descobrir les mil

sensacions que pot provocar una cançó o una melodia.

Palermo

Genial Gini!

Benvinguda al bloc, desitjo que ens regalis moltes d'aquestes cançons que ens alteren les sensacions i els sentiments.

La propera aquella que diu: "hay tanto idiota ahí fuera...", jaja!

Càndid

Hola Ginesta.

No coneixia la cançó i amb prou feines coneixia el grup. Gràcies per descobrir-lo. I em sumo al comentari d'en Palermo. Benvinguda. Així sé alguna cosa més de la meva filla però amb música de fons. Està bé, és guai (perdó per fer servir expressions neanderthals).

Records a tots els autors del bloc. I gràcies per deixar que els avis també s'expliquin una miqueta, pobrets ells, sempre amb les seves batalletes...

Pares i fills i Nash (1983)

1983 – L’any m’agafava treballant i vivint a Sant Miquel de Fluvià. A

casa d’en Pep tenia el meu refugi vital. També el refugi musical. En una

visita de l’Anna, amiga d’en Pep, parlant de músiques, va demanar si

teníem el Déjà Vu dels CSN&Y.

Doncs sí que el tenia. Era un disc que m’havia regalat en Miquel de

Tossa. Me l’havia regalat quan jo encara vivia a Blanes o a Sant Genís

de Palafolls. Ell, en Miquel, n’era seguidor obsessiu; fan, que se’n deia.

El disc l’havia sentit milers de cops, aquell any i els següents, i m’havia

donat peu a continuar trobant materials del Stephen Stills, d’en Neil

Young i, sobretot, d’en Graham Nash. Recordo haver convençut en

Bernat perquè aconseguís Harvest (Young) i Wild Tales (Nash), dels

quals potser també hagi de parlar en algun moment, i que us recomano

vivament. Era un disc que havia quedat connectat per sempre més a

l’etapa de Tossa.

I aquell vespre el vaig com redescobrir, reassaborir en el moment que

les papil·les gustatives eren a punt, i jo no ho sabia. L’atzar, com

sempre, i aquell cop personificada en l’Anna, va decidir tornar a

connectar la persona amb la cançó.

Un vespre de primavera del 83 a la cuina-menjador de can Pep. És

probable que cap altra de les persones presents ho recordi.

Canteu ocells, que l'ocellot ja no hi és (1975)

1975. Sóc al General Britos fent pràctiques. Les notícies només parlen

d'un personatge que està a les últimes. Em moc entre gent que en té

moltes ganes (que es mori d'una vegada) i altra gent que en passa (fa

anys que mentalment l'han enterrat). Doncs, patam, la seva inacabable

agonia sembla que es va acabant. Una agonia a l'altura dels seus

mèrits. Els diaris ja no saben què dir. Les ràdios ja no saben què dir. I

van repetint el mateix, un cop i un altre, un enfadós parte médico. Diuen

que hi ha gent que té por. Por que mori. Por que no mori. Por del que

passarà quan mori. Por del que no passarà quan mori. Puc constatar

que també hi havia gent que no en tenia gaire de por. Tranquils, no diré

noms.

I es mor. La cançó del moment consisteix en un silenci atapeït, i un tal

Arias Navarro dient quatre paraules que pretenen ser solemnes:

"Españoles, Franco ha muerto". Uns anys més tard, un altre polític

s'inspiraria en aquella mateixa música tot canviant la lletra: "Catalans, ja

sóc aquí". Però això és una altra història, espero.

El cas és que amb la mort d'en Franco es va esdevenir una situació

impensable a nivell nacional: van donar una setmana de festa. En

aquella setmana es van obrir moltes coses: ampolles de cava, armaris

amb camises i jaquetes antigues, cofres ocults, gàbies d'ocells...

Aquí anava: en Pau Casals volia ser enterrat al Vendrell però no mentre

en Franco fos al poder. Ara ja podia tornar. Recordo aquells dies haver

sentit El Cant dels Ocells. Una modesta celebració. Una melodia popular

convertida en símbol. Una cançó de bressol però no per a dormir una

criatura, sinó per a despertar un poble. (Ostres, quina frase que m'ha

sortit; millor que ho deixi aquí!)

Esperitats (1980)

1980 – Sant Genís de Palafolls. Una trobada recent (aquest mateix cap

de setmana) amb la Teresa m’ha fet tornar a la casa aquella acarada al

Tordera. Revistes Integral pertot. Gent que entrava i sortia. La pineda

amb restes d’alzinar. La Teresa, en José Ángel, la Mar, la Pilar... I un

servidor fent pràctiques d’amistat, pràctiques de convivència, pràctiques

de proïsme, pràctiques de natura, pràctiques de laboralitat, pràctiques

de mi mateix.

Un menjador-saleta d’estar a dos nivells. Entre els dos nivells, una llar

de foc. Al nivell inferior sofàs i tocadiscos. Músiques aportades per

cadascun dels estadants, fixos o passavolants. ¿I jo, quina música hi

aportava? Doncs, aquesta que sentiu, entre altra. Amb en Bernat

havíem descobert en Roy Harper a través d’una cançó del tercer disc

dels LedZep. Hi havia una llarguíssima cançó anomenada The Game.

Però entre les preferides hi havia aquesta. La guitarra és d’en David

Gilmour (Pink Floyd). Segurament és un dels discos fàcils i entenedors

d’en Roy, que ha fet altres coses força més infumables (clar que hi havia

qui s’ho fumava tot llavors).

L’esperit de què parla la cançó em torna aquella gent, aquella casa,

aquell esperit, aquells fums, aquell jo. Quan una cançó et transporta és

que et té agafat, li pertanys. Jo m'hi rendeixo.

Aigua avall (2002)

2002. Era a mitjans d’any. Em va trucar l’Ignasi Roda demanant que

repassés un poema meu que ell havia musicat anys abans. Estava

enregistrant un disc amb poemes musicats i volia incloure-hi el meu.

Tenia dubtes sobre algun vers. El recordava de memòria i no el tenia

escrit. Per sort, jo sí recordava el poema i recordava per on parava.

Vaja, que sabia on buscar-lo, fet gens habitual. El vaig localitzar i, cofoi i

emocionat, el vaig repassar, i vaig respondre a l'Ignasi sobre els dubtes

que tenia. Concretament es repetia una mateixa paraula en dos versos i

pensava que es tractava d’un error. Doncs, no, no era un error. Era una

repetició intencionada. “És clar –va dir–, aquests poetes!” Semblava

decebut. Així va quedar la cosa.

I a finals d’any, quan ja s’havia anat fonent el record de la trucada, vaig

rebre per correu ordinari un disc doble, i, si buscaves per la m trobaves:

Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Càndid Miró, Frederic Mistral, i alguns

altres.

Clar que quedaria elegant que us adjuntés alguna altra cançó del disc,

però ja podreu entendre que no tinc gaires poemes musicats i encara

menys publicats. L’Ignasi va crear el seu propi segell discogràfic “Imion”

per a aquella aventura sonora. Crec que ha publicat alguna altra cosa.

Però no me n'ha demanat cap altre. Llàstima. Jo que estava disposat a

cedir-li els drets de tots els textos que volgués.

Per cert, el poema connectava amb un moment tot especial al qual ja he

fet referència en un altre missatge. Un moment compartit amb en Pep i

amb el Fluvià.

Ignasi, si llegeixes això, dues coses: una que gràcies a grapats, i l'altra

que ja saps, a disposar…

Hotel Canyeret (1974)

1974. Magisteri. Allà hi acabava de conèixer la Queralt. Havia nascut un

4 de setembre, com jo. Vam fer amistat. Fins i tot va integrar-se en els

Tranquils, el grup de teatre (sic). En vam fer alguna de grossa

(inconscients i agosarats que érem, experimentadors que ens

preteníem). La Queralt i la seva companya (¿la Carme?) van agafar un

pis al Canyeret. Un suïcidi, van dir tots, de manera especialment

insistent en Blanch.

El lloc tenia el seu què, una entrada que t’ho feia pensar dues vegades

abans d’entrar, una escala que déu n’hi do d'estreta i aterradora, un

terrat insegur, i un pis tristoi. Veïns que no es veien. Independència a

poc preu.

Un dels records musicals que tinc associat a aquella època, a aquell pis,

a aquella gent, és l’Hotel California. ElsTranquils, puntuals i generosos

proveïdors de música, me’l van gravar. I el vaig sentir un piló de

vegades, sovint al pis de la Queralt. Recordo especialment un vespre

que plovia i jo hi era sol, estudiant o copiant els apunts de la Queralt. I

sonava el joc de veus mel-odioses que tot sovint fan els Eagles i que en

Boneu tant estimava. El xicot nou del veïnat. Sí, aquell era jo. Un jo

ensucrat. Disset anys, a punt de fer els divuit. Acabat d’arribar al

Canyeret, a Lleida, a Catalunya, al món, a la llibertat, a la vida. ¿Massa

solemne? ¿Massa vehement? New Kid in Town.

Les cordes als capcirons dels dits (1982)

1982 – El disc era del 76 però va trigar un temps a fer el camí necessari

fins a les meves mans. El camí passava per Chick Corea i per Return

to Forever. L’Al Di Meola n’havia estat guitarrista. Per l’època que jo el

vaig abastar es dedicava a fer concerts multitudinaris amb Paco de

Lucía i amb John McLaughlin, però aquesta via no m’interessava. No

crec haver escoltat cap disc d’aquelles sessions ni haver-me empassat

cap enregistrament en una època en què van sovintejar per la televisió.

M’agradava molt més la seva feina a Return to Forever o les barreges

amb rock que feia en el disc Land of the Midnight Sun. Fusió extrema. A

la meva vida també es produïa una curiosa fusió entre Tossa, Sant

Miquel de Fluvià i Puigcerdà.

Pel que fa al disc i a l'intèrpret, doncs això, virtuosisme excessiu, sens

dubte, una mica fatu, balmat, exhibicionista, efectista, el que vulgueu.

Em va agradar tant que vaig buscar un altre disc de la mateixa fornada:

Elegant Gipsy. Potser me’l vaig escoltar tres vegades, una mica per

obligació, per amortitzar els diners i l’esforç. Elegant Gipsy no m’entrava,

tot i la vaselina que vessava. Sempre quedava al darrere de The Wizard

o del Golden Down o del que us he posat, el tema que interpreta a duet

amb en Corea i composat per aquest darrer: Short Tales of the Black

Forest. Quan un veu títols d'aquest sospita que han dedicat més temps a

buscar el títol que a composar i assajar la cançó. Estic segur, però, que

aquest no és el cas.

L'himne de la terra

Entrada feta per Adam

Ho faré fàcil, i segur que tots esteu d'acord amb mí, que aquesta no serà

una cançó cualsevol. Parlo de L'Empordà, l'himne mític de totes les

festes major d'aquestes contrades.

Escoltar-la assegut a l'habitació li resta tota la màgia, si més no, em fà

recordar els centenars de vegades que l'he cridat (que no cantat) amb

totes les meves focçes. Si alguna cosa tenen aquestes cançons, i les

festes majors, es clar, es que et fan sentir el Bruce Springsteen del

poble, que no guardes un gram d'energía per demà, son festa grossa i

cal deixar-se la pell a la pista.

No se si a l'Escala i a Sant Pere es viu amb la mateixa intensitat, digueu-

ho vosaltres companys, pero de ben segur que aquesta sona sempre i

es especial. O no?

Càndid Em sembla recordar haver parlat amb algú, alguna vegada, que em va dir que coneixia la cançó però que no l'havia ni cantat ni ballat ni taral·lejat mai... Bé, potser vaig somiar-ho, perquè és evident que és impossible. Els Sopa han fet moltes coses interessants, però és acollonant comprovar que per més pilons de bones cançons que facis, sempre la de sobre tapa les altres. És una mica com l'homenatge que Enderrock dedica a Sau. Tothom sap que hi ha una cançó que no hi falta. Després pot fer apostes sobre quines són les altres... Salut, Càndid Ginesta Confirmo que a cada festa major on he estat (que no creguis ehh, no són poques) a Verges, l'Escala, Vilacolum i Vilamacolum, Sant Pere, Fortià, Torroella de Fluvià, Castelló d'Empúries, Figueres, i algunes més que no recordo, ha sonat l'Empordà, de sopa de cabra. jaja, i que cert el que dius sobre les festes, que no guardes energia per l'andemà i que crides l'empordà, més que no pas la cantes. Ginesta Per cert, aquest himne sonava allà a terra ferma??.Creia que aquí sempre la tocaven perquè saben com reaccionen els natius de la terra al escoltarla... Palermo Aquí substituïm Cadaqués per Portbou ("nascut entre Blanes i Portbou!") i es importen poc els temps i les rimes... Es un himne arreu (com el Boig per tú, molt de festa major també) Veig que tú, com jo, aprofites les Festes Majors.

Guerirón, bangagón, gueriron (1971)

1971 – Devia ser llavors –l’any abans del que explico– que em van

comprar el casset. La meva primera maquinària musical. M’havia

acompanyat la mare fins la botiga del Círculo de Lectores i n’havíem

sortit amb l’aparell König i una cinta. (Jo em pensava que era una de Cat

Stevens, però comprovo que l’aparició dels seus Greatest Hits és del

1975, amb la qual cosa resulta que és impossible que fos aquesta, tot i

que hauria posat la mà al foc…).

I amb l’aparell em situo a les migdiades d’estiu. La migdiada era la

pausa entre la granja al matí i la collita de fruita a la tarda, per tornar a la

granja al vespre. Amb l’aparell a la meva disposició, intentant enregistrar

el que passaven per la ràdio, esborrant el que no m’agradava i estant

alerta per prémer el botó al primer indici de música que volia capturar.

L’estiu del 1971 vaig quedar marcat per la cançó que us acompanyo.

Vibrava amb els baixos –no malinterpreteu– i fins amb la veu ambígua i

panteixant d’en Marc Bolan. No sabia què deia la cançó, però m’era ben

igual. No estava al cas del Glam Rock ni de cap tipus de moguda local o

internacional. Simplement m’agradava. M’agradava més que agradar-

me. I al garatge de la torre, cantava el que no entenia, i saltava i ballava

sense haver vist cap altre ball que els pasdobles i valsets de les festes

majors dels Alamús. Encara ara hi tornaria.

A Galicia de Milladoiro (1984)

1984 – Bona part de l’any vam ser celtes, celtes escocesos, celtes

bretons, celtes gallecs, celtes bascos, celtes en definitiva. Crec que va

ser aquell any que vam anar al festival d’Ortigueira a mostrar-nos com a

practicants de celtes. Va ser una bona experiència. La musical, no cal

dir-ho. I també conèixer la violència dels antihippies. Si no ho vaig

entendre malament –que també podria ser– hi havia gallecs que no

supostava que haguéssim anat amb tendes de campanya a omplir

l’espai que l’Ajuntament havia cedit amb aquell propòsit, i volia fer mal,

robant, rebentant les tendes, aixafant els cotxes o el que fos… És una

jugada que d’una experiència d’aquest tipus te’n quedi un resum tan

lamentable. Però, bé. Nosaltres no vam rebre gaire. Però gent amb qui

vam fer mitja amistat i mig veïnatge, déu n’hi do. I aleshores venia allò

tan gratificant d’anar a la Guàrdia Civil que et prengués nota de tot el

que havies d’explicar. En fi…

He vist que ara van per la XXV edició. O sigui que aquella devia ser la

primera, o de les primeres, si després se’n van saltar algun any o no.

En aquell festival Milladoiro eren els cap de cartell i la principal atracció

(la major dels fets que us he referit abans es van produir durant la seva

actuació). A casa ja havíem sentit A Galicia de Maeloc i O Berro Seco.

En directe ens va sorprendre el rigor en el so (extraordinari, immaculat,

exactament igual que en el disc), a més del seu virtuosisme. Se’ls veia

estranys, tan seriosos, tan precisos, tan perfectes.

Faig una mica de trampa amb la música que us poso, A Farruquiña.

Se’m fa difícil triar entre tots els discos de Milladoiro, i al final us en

poso una del disc Castellum Honesti, que és del 1989, una mica

posterior.

Us convido a ser celtes durant tres minuts.

Dubtant de si queda temps (1990)

Canvi de dècada i en Lou Reed proclamant que ja no quedava temps.

New York tornava a ser un disc d’una peça. I d’entre les peces de la

peça deixeu-me quedar amb un rock sense gaires estilismes ni

concessions. Ni en el text ni en la tonada. Rock d'una peça. Si ja no hi

ha temps, doncs caldrà fer alguna cosa. És un tema recurrent. En un

dels recitals del col•lectiu Veus de fa dos anys proposava una versió

lliure al català de la cançó.

Lou Reed sempre m’ha agradat molt, tot i que no sempre m’ha

convençut. Recordo que l’Hugo –professor d’anglès– me’l recomanava

perquè pronunciava correctament i perquè feia bons textos. A hores

d’ara encara crec que l’Hugo tenia tota la raó.

Aquell 1990 era el segon any que un servidor oficiava de mestre

d’anglès entre els alumnes de la ZER. Ara bé, mai no vaig usar la cançó

per a les classes. Potser els hagués agradat, als meus alumnes, com a

mi, però un sempre ha pecat d’excés de cautela. Coses que no es curen

amb l’edat, ni els gustos musicals ni les tendències a la discreció.

No sé si en Josep-Esteve o la Ginesta la devien sentir des dels seus

respectius bressols. Pobrets.

Ginesta Pobrets?? No recordo si la sentia o no, però, en tot cas, perquè hauria de ser més educatiu escoltar les músiques del Super3 abans que en Lou Reed? A part de la mitiquíssima "walk on the wild side", i algunes altres poques excepcions, no conec masses cançons d'aquest bon home.. em sembla que és una mica massa "aturat" pel meu gust. :) Un petó! Càndid Diria que en aquella època m'agradava d'escoltar la música a tot volum a l'habitació sense llits del pis de dalt. Vosaltres teníeu el bressol a la cambra del costat. Espero que tingués la precaució d'assegurar-me que quan la posava a tota bufa vosaltres fóssiu al menjador escoltant les cançons del Súper 3. Cada música al seu temps. Teníeu sort del Súper3. Si sabéssiu el que escoltava jo a la vostra edat! Ja que dius que el senyor Lou Reed és massa aturat, et diré que allà pels anys 70 jo n'escoltava un disc que es deia "Rock and roll animal". No sé si el trobaries prou aturat. Un petó.

Qualsevol enze pot fer una entrevista (1984)

1984 – Aquell any havia estat fent un programa setmanal a l’aleshores

Ràdio Alt Empordà, als estudis d’Empuriabrava. El programa l’havíem

començat amb en Pep i la Marta un any abans.

Era un programa de música. Es titulava Molta roba i poc sabó, amb un

subtítol aclaridor: Molta música i poc guió.

Era un programa absolutament caòtic. Només hi havia una consigna: no

posar cançons d’en Julio Iglesias. Totes les altres músiques s’hi valien,

si ens venien de gust.

En l’època en què vaig quedar sol al programa, un dels més surrealistes,

va ser la possibilitat de presentar el que havia de ser el darrer disc català

d’en Sisa, amb una entrevista en exclussiva. O sigui, em va arribar el

disc i una cinta amb les respostes d’en Sisa d’una entrevista preparada

que havia fet arribar a totes les ràdios locals de poca –o nul·la– volada.

L’habilitat de l’entrevistador/a consistia a formular la pregunta, inventada

per vés a saber qui, de manera que no ho semblés. O sigui, en comptes

de dir la pregunta pelada, hi inseries l’estil particular, o no, i després

posaves la resposta de la cinta de casset.

Deixant el simulacre d’entrevista exclussiva de banda, que no vaig saber

estar-me’n de fer, el disc no era gaire bo. Era el moment d’enyorar

aquell èxit ja intemporal de Qualsevol nit pot sortir el sol.

I us la poso amb un vídeo absolutament genial. Atenció a l'autor.

Setembre per a tots els gustos (2006)

Va ser l’any abans (el 2005) que en Josep-Esteve va portar el disc. Va

començar a córrer per casa, pel cotxe, pels ordinadors… Recordo que

ell em demanava si coneixia els Green Day d’abans, i li reconeixia que

sí però que molt limitadament, no n’havia fet gaire cas abans, la veritat. I

també li havia de reconèixer que el disc American Idiot era simplement

imprescindible. Si no s’hagués fet hi hauria un buit –que no es notaria,

és clar– en el món de la música recent, i vés a saber si de la música en

general.

I del disc jo em quedo amb una cançó en particular, una que em torna i

em torna. Una que passa per ser una balada. Amb una bateria que no

es pot descriure, només es pot sentir; amb unes guitarrades

esfereïdores. D’aquelles cançons que t’has de controlar, per por

d’acabar-les avorrint a base d’excessos auditius, rebentant els bafles i

renyint amb tots els veïns. Wake me up when September ends. Vaig

llegir que algú –nordamericà, inevitablement– elucubrava que la cançó

parlés del setembre aquell que els americans tenen gravat a l'estómac.

Trobo que els catalans també podríem reivindicar que la cançó parlés

del nostre setembre, aquell que diuen que malrecordem. A casa, però, al

setembre celebrem un piló d’aniversaris.

Tanmateix l’autor de la lletra, en Billy Joe Amstrong, va explicar que

era un homenatge al seu pare, que havia mort un setembre quan ell era

petit. Son pare –bateria de jazz i conductor de camions– havia mort el 10

de setembre de 1982, quan el que seria cantant de Green Day tenia 10

anys.

Doncs, en solidaritat, que no ens despertin fins que s'acabi el setembre.

Palermo

Gran, gran, gran cançó. Pero quan he vist les fotos he pensat que el post era "Made in Gini" així que Càndid, m'has sorprés (de manera positiva, com sempre).

Segueix sonant, dia rere dia a radios, ordinadors o cotxes del món sencer perque es un tema atemporal.

Salut

Càndid O sigui, que si la cançó és moderneta, el post ha de ser de la Ginesta, perquè, és clar, el vell aquell, què vols, si encara no sap que ja hem canviat de mil·leni... Salut!

Ginesta

jajaja

Vinga papa, no et facis l'ofès, el fet que la música moderna no sigui fruit de la teva devoció és normal (no et puc imaginar escoltant reggeton, o aquella música exterminadora de neurones que durant una època vas haver de soportar) jaja, però sí, Green Day estan bé, jo també recordo perfectament els dies en què es va convertir en la banda sonora de la presència de'n Josep-Esteve. On estava ell, sonava aquest disc!

Un petó!

Palermo

Jajaja! Jo no he dit enlloc que no estiguis totalment modernitzat (tens blogs i compte al facebook, un xic oblidada, per cert) així que no em pots acusar d'això, eh company!

Em sembla que nomès pots triar la música (o la peli o el programa de tele) quan estàs sol perque les "jefas" (i tu vius rodejat d'elles) tenen el poder, tant es així que et veus forçat (en aquest cas el "culpable" es en Josep-Esteve) a escoltar altres músiques que, ves per on, t'agraden tant que creus "que no series el mateix" sense elles...

Petons als dos

P.D.: La Gini "em fot la bronca" perque no m'agraden els Guns n'roses...

Cel foradat (1994)

1994 – Va aparèixer en José Ángel. Venia amb un nepalí, l’home de la

Vicky. Vam anar a l’Estartit perquè hi havia uns parents de la Vicky i

perquè el seu home trobés feina per un temps. Els vaig fer de xofer. En

José Ángel també necessitava algú que l’ajudés a omplir els papers en

anglès, per demanar la residència al Nepal, suposadament per afegir-se

a l’associació de la Vicky. També vam passar unes hores redactant

aquells formularis.

Una tarda vam anar a Figueres. Em sembla que hi volia anar pels

Esclarecidos. Havíem estat parlant de música, tema del que en els

nostres temps n’havíem xerrat del dret i del revés. Ell em parlava de

grups que jo ignorava completament. Imperdonable, segons ell. Havia

de sentir els Esclarecidos. Com que internet no existia, l’única solució

era anar a Figueres i buscar-ne un disc a les botigues especialitzades. I

així fou. I vam trobar un recopilatori titulat Un agujero en el cielo. Me

n’explicava meravelles, d’un tren blau, d’un tucan, d’un club dels

innocents. Surrealisme mesetari.

El disc em va agradar molt. Les cançons que ell m’havia dit. I d’altres

que s’anaven descobrint a còpia de sentir-ho. Però d’entre totes, i

segurament no la millor, ni la de més números, la primera, la del títol del

recopilatori. Un forat al cel. Lenta, assossegada, amb la veu de

la Cristina Lliso marcant un territori de glaç. Una cançó que demana de

parar la música tot seguit, un cop acabada, per esperar que es vagi

sedimentant, aglomerant i metamorfosejant; estricta geologia musical.

És una cançó del seu tercer disc, Por amor al comercio. La lletra és de

l'Alfonso Pérez, el mateix que toca la bateria.

Ara que fa pocs dies que he sabut que en José Ángel definitivament no

va morir al Nepal, sinó que encara és viu, tornen els Esclarecidos,

tornant a obrir un forat al cel.

Joan/Neil

Aquest missatge ha estat tramès per en Joan, com a col·laboració al

bloc.

El lloc d'honor l'ocuparia, en el meu cas, el ZUMA de Neil Young. Corria

l'any 1975-76 i jo m'havia passat l'éstiu treballant en la meva primera

feina. Amb els sous a la mà vaig poder fer realitat un dels meus somnis:

comprar un nou tocadiscos per a casa per tal de substituir el més que

obsolet aparell del que disposàvem. Junt amb el tocadiscos (crec que

era de la marca Belter) em vàrem deixar triar un LP i vaig triar aquest,

que feia poc que era al mercat. Per mi és un dels millors discs d'en Neil.

Ja en el seu moment és va fer molt esment dels seus puntejos i de la

historia de ruptures sentimentals que hi havia al darrera. A part d'això

destacaria dues cançóns: La primera és Cortez the Killer. El senyor

Young demostra com una senzilla tonada de 3 acords super-senzills es

pot convertir en una obra mestra. També recordo que aquesta cançó la

posaven a la discoteca Charly de Figueres i l'havia cantat més d'una

vegada a duo amb un noi de baixava d'Olot i que tenia una certa

semblança amb el Neil Young. És una imatge que tinc gravada a la

memòria visual i auditiva de manera molt clara.

L'altre és Danger Bird, una preciosa cançó sobre la pèrdua en què la

guitarra és capaç de mostrar els sentiments millor que les paraules. És

curiós com hi ha àlbums o cançons que porten tota una historia a

darrera. Jo també en tinc un bon grapat.

Veig que t'agrada en Graham Nash. A mi m'encanta. El concert que

varen fer fa 4 anys amb el David Crosby al Palau de la Música és un

dels millors records musicals que tinc. Sobre els discos d'aquest parell

tambè hi ha història.

Càndid Gràcies, Joan, per la col·laboració. Potser això d'explicar les músiques és més perillós del que sembla, potser diem moltes més coses de nosaltres que no pas quan anem a cal confessor o a cal psicòleg. Escoltant les cançons, t'he vist amb la guitarra i el cabell llarg en una d'aquelles sessions del Charly –on no he estat mai, però n'he sentit a parlar a uns quants de Figueres... Salut.

L’autoestopista feliç (1972)

1972 – Crec que vaig entrar en contacte amb Creedence Clearwater

Revival als Alamús, a casa del meu cosí Abel. Ell tenia tocadiscos. Jo

tenia casset. Ell tenia accés a discos dels seus amics. Jo em dedicava a

aprofitar-ho ampliant el meu més que migrat fons musical. Recordo

haver enregistrat discos amb el micro del cassete davant de l’únic bafle-

tapa del tocadiscos de l’Abel. I així vaig conèixer els Creedence, crec

que el 1970, minut amunt, lustre avall. Rarament sonaven a la ràdio i era

tota una aventura anar aconseguint les músiques. El primer disc que

vaig sentir diria que va ser un dels darrers del grup, Mardi Grass. Ni de

bon tros és dels millors, però moltes vegades la porta és més

determinant que la cambra a què dóna accés. La porta va ser, doncs, la

cançó que se’m gravà més en el tendre cervell d’adolescent.

La meva porta d’entrada era la porta de sortida del grup. Aquell era el

seu darrer disc, farcit amb materials diversos, els que trobaven per fer

l’última jugada. Però alguna cosa se salvava. En alguna s’hi podia pujar i

fer autostop. Jo en triaria Sweet Hitch-Hiker. Poc després sentiria altres

cançons anteriors, segurament millors, però... Potser per allò de la

motosssssicleta.

La cançó esmenta El Cerrito (Califòrnia), lloc d’on procedia el grup.

L’autor, lògicament, era John Fogerty.

Trans-lliure (2008)

2008 - La segona meitat de la dècada en què ens trobem ha vingut

marcada per la música a través de la xarxa. He dedicat moltes hores a

buscar músiques lliures per a projectes audiovisuals que havien de ser

publicitats i no podien tenir cap problema de drets d’autor.

El cas és que, remenant i rebuscant, l’atzar campa lliure i fa de les

seves. Sorprèn la varietat i la qualitat del que es pot trobar. I en la

recerca escoltes atentament allò que d’altra manera hauria estat

impensable d’escoltar.

No podria trobar un tema en concret del qual dir que m’ha canviat la vida

en alguna cosa, pel que fa a la música lliure. Però crec que els nous

procediments i les noves possibilitats del Creative Commons, i dels

artistes que no acaben d'encaixar en els circuïts comercials de

producció, sí que han fet variar radicalment la meva sensibilitat al

respecte.

Com a mostra del vestit, un tros de tela. Nightversion. Una que em va

atrapar durant uns dies, que en substituïa una altra, i que va ser

substituïda per la següent. L’atzar, doncs, l’ha posat a l’abast en el

moment en què en buscava una per a il·lustrar el que us deia.

No sé gran cosa de l’autor (Jestin) sinó que n’hi he trobat unes quantes

que estan molt bé. Del que ell fa (trance) tampoc no en sé gran cosa. La

viquipèdia diu que és un gènere de la música electrònica, compost per

sons sintètics, acords llargs amb progressió llarga, atmòsferes

envolupants, arpegis, de vegades amb sons àcids, base rítmica de

percusió, greus rodons i melodies molt elaborades. Això diu. Vaja.

La noia que no hauríem d’haver conegut mai (1972)

1972. La ràdio de la cuina. Se sent un paio de veu ronca que acaba de

trencar peres amb el seu grup, The Faces. En aquella època es

publiquen uns discos de vinil amb dues cançons, que es diuen single o

senzill. Són els que sonen per la ràdio. Concretament la cara A. La cara

B és per omplir. Només són els fanàtics que compren el LP sencer.

Doncs el paio aquell de veu ronca en canta una que es diu Reason to

Believe, però ningú no li fa gaire cas. I a la cara B n’ha posat una altra.

Maggie May. Vés a saber quin il·luminat li ho ha aconsellat. La melodia

és d’en Quittenton i hi sona la mandolina tota curiosa que toca en Ray

Jackson (el de Lindisfarne). Una mala peça, la Maggie de la cançó.

Doncs vés per on va ser la cara B la que fou un èxit. Un èxit que va

sonar anys. A casa sonava als vespres, després de sopar, a la ràdio de

la cuina. Els pares miraven la tele al menjador o potser ja se n’havien

anat a dormir, com mon germà petit.

A les nits, a Radio Lérida feien un programa de músiques “modernetes i

diferents”, d’allò que escoltava el jovent. El jovent com jo, que me les

començava a donar de modernet i diferent.

Rod Stewart, en aquell moment una ànima del rock, per acabar sent un

pallasso del pop, va ser un dels guies dels camins tortuosos a la recerca

de llums musicals. No ben bé ell, sinó la cançó que cantava. Encara em

guia. Una mala companyia. Paraula d’adolescent.

Un tren desdoblat (1990)

Pat Metheny Group – Still Life (Talking), aparegut el 1987, amb una

cançó bandera, Minuano (Six Eight), però a la que vaig quedar atrapat

va ser a Last Train Home. El disc sencer el vaig sentir un bon piló de

vegades quan el grup de teatre al qual pertanyia, l'Elenc Santperenc,

va tenir el poc encert de permetre’m fer de tècnic de so en el muntatge

Desdoblaments. Tota la música, abundant a l’espectacle, va sortir del

mateix disc, d’aquest.

Deixant de banda l’obra de teatre, la cançó, entre marxosa i nostàlgica,

en una combinació de sons i tons irrepetible, amb un títol tan evocador

com potent, em va capturar des de la primera audició. És possible que ja

l’hagués sentit abans de tenir el disc i que fos per la cançó que l'hagués

buscat. És una composició del mateix Pat. D’entre les moltes

moltíssimes cançons de fusió jazz d’aquest guitarrista, aquesta és la

primera que em ve al cap. Un tema musical que es posa en

funcionament a l’inconscient només de pujar al tren, abans, fins i tot, que

agafi velocitat. Un tren que encara no sé si he agafat, aquest darrer tren

cap a casa. He llegit que evoca el migoest nord-americà. Bé, també deu

servir per a evocar les terres de ponent de Catalunya.

El papel·lito (1997)

Va ser el dia de sant Jordi. Érem de colònies. La meva companya

d'escola em va regalar un casset (ui, ¿com us ho explicaré jo ara? com

una capseta plana de plàstic amb una cinta prima i molt llarga enrotllada

a dins impregnada amb un material magnètic capaç d'enregistrar sons

que passats per l'aparell adequat es podien sentir amb una certa qualitat

si no s'embolicava...) que acabava de ser publicat.

Amb el temps, aquest artista (Juan Perro), aquest disc (La Huella _

Sonora)* i algunes de les cançons que contenia (Obstinado en mi error,

El papelito, A la media luna) anirien formant part de la nostra minúscula

constel·lació de músiques compartides. Quan dic la "nostra" em

refereixo a "quien ella ya sabe" que deien a la ràdio a la secció de discos

dedicats.

El casset va passar a millor vida (la tecnologia en general, i l'exemplar

concret en particular) i em va caldre aconseguir el CD per tal de

continuar gaudint del disc. I dels que vingueren després, alguns de

memorables. Només d'esmentar-ho, ja em vénen a la memòria temes

d'altres àlbums que també mereixerien ser publicitats en el bloc, o en

altres blocs millors. Però finalment us ofereixo El Papelito per la

significació especial que va tenir en el seu moment i que no puc

compartir-ne els detalls.

Pot semblar una broma de secretàries atrafegades o d'artistes impulsius.

També pot ser una metàfora de l'ésser humà del canvi de segle. Ui, la

de secrets que hi ha darrere quatre notes musicals ben jugades id'uns

versets com de conya!

* ¿Us hi heu fixat en el doble espai? He respectat el que apareix en el CD! Mai no

n'he sabut el perquè, si era un error tipogràfic o tenia alguna intenció. ¿Algú ho sap?

Un radar a l'arracada (1973)

Una cançó –Radar Love– que parla de conduir tota la nit i de

percepcions extrasensorials. Bé, al 73 no ho sabíem –si més no, jo no

en tenia ni idea– però ens agradava el ritme persistent i fluïd. Ens

dominava el joc de veus i de guitarres. Un grup –Golden Earring–

holandès (o danès o alemany, segons les fonts, que no ho he acabat

d’aclarir) que ja portava la pila d’anys llavors i que en va durar una altra

pila, que va aconseguir altres èxits, però que no han resistit tan bé

l’acció devastadora i simplificadora del temps. ¿Sabeu que d’aquesta

cançó n’han fet versions U2, R.E.M., Def Leppard, Santana…? ¿Sabeu

que surt com a música de fons en un parell d’episodis dels Simpson?

En aquells temps hi havia gent que en deia rock progressiu. Ja

aleshores anàvem bojos amb les etiquetes. Hi havia altres que sortíem a

la pista del Praxis, o del Scarlett, i ens posàvem en situació mental

(progressiva, suposo) mentre deixàvem que el cos portés el ritme amb la

relativa llibertat gestual que es portava a l’època.

Després la música passaria al casset de casa dels pares, al tocadiscos

de la casa pròpia, al reproductor de CD del cotxe, a la carpeta de

músiques del disc dur, i allà on convingui que toqui en un futur molt més

proper del que ens podem posar a pensar-hi. I heus aquí, també, un

altre dels temes de carretera per a un cremacomptadors com un

servidor.

Una música antiga (1960)

Aquest missatge està capturat del bloc La bibliotecària blogantera. Agraïm l'autora,

la Júlia Costa, que ens hagi permès incloure'l.

http://biblioblo.blogspot.com/2009/03/una-musica-antiga.html

He sentit una música antiga

i he somniat que tenia quinze anys.

Era un somni de núvols i enganys,

amb la veu, estimada i amiga

d'una boira llunyana i eterna,

d'il·lusions que no varen ser mai.

Damunt nostre, al capvespre, l'espai,

amb clarors espectrals de lluerna.

Érem colla, jovent rialler,

engrunant mil paraules temudes,

oblidant tantes vides perdudes

que alentien al mig del carrer.

Jo mirava els xicots i fins creia,

que tots ells eren fusta d'herois.

Quin misteri, la vida dels nois,

als meus somnis de noia que reia!

Era un somni que el temps ha esfullat,

com als arbres ho fa la tardor,

els nois eren tan febles com jo

i els herois, un miratge esquerdat.

Nois i noies, persones només,

esquitxades al mig de la boira.

Pols del temps i una mica d'història,

esperant que la tarda passés.

He sentit una música antiga,

ni tan sols he escoltat la cançó:

la tendresa que porta un vell so,

al cansat raconet de l'orella,

que ha escoltat tantes altres cançons,

que parlaven d'amor i tempesta,

i que omplien el goig de la festa

amb anhels i desigs massa bons.

Érem colla, jovent rialler,

llançant pedres a mítics estanys.

He somniat que tenia quinze anys

i la boira amagava el carrer.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Final de trajecte (1987)

Sí, sí que m’agraden els Beatles. Tot i que reconec que només en tinc

tres discos comprats –molts menys que dels Rolling. Però sí que

m’agraden els seus discos. I un d’ells, el que escolto més sovint, i que

de tant en tant reapareix per art de màgia al costat dels reproductors de

CD de casa i del cotxe, és el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Sí,

va aparèixer el 1967, però jo tinc la versió del 1987 –remasteritzada,

diuen.

Segur que ja sabeu que és un disc fet molt a poc a poc. Els Beatles van

plegar de fer concerts i es van passar uns quants mesos a l’estudi, fent i

desfent, sobretot de nit, jugant amb idees, sons i substàncies. És un disc

que va fluint. Que m’agrada anar-lo escoltant tot sencer, i amb plaer

creixent conforme es va acostant el final. Perquè al final…

Al final hi ha la cançó. No sóc pas l’únic que ho diu, i prou greu que em

sap. A day in the life.

Permeteu-me que prescindeixi de les seves possibles referències al

cannabis (va estar prohibida durant força temps en alguns països per

aquesta qüestió, primer negada categòricament i després ja no tan

negada, pels seus autors). Permeteu-me que prescindeixi de la mort

accidental de la Tara Browne (amiga dels autors i que segons ells

mateixos va inspirar alguns dels versos de la cançó). Permeteu-me que

prescindeixi de tot això i de les versions posteriors i estudis de tota

volada, per quedar-me simplement amb una mena de viatge interior que

acaba amb un aterrament a la realitat. Un aterrament revoltat. Un

aterrament amb rebel·lió inclosa. Un final instrumental que fa inútil

qualsevol retòrica.

Una odissea mecànica (1972)

1972 – Ja em teniu amb setze anys passant uns dies a la gran capital, a

casa dels cosins de l’Hospitalet. I un servidor aprenent com funcionava

allò de l’urbs. Descobrint el metro i un piló de sensacions contradictòries

i subterrànies. Posant-me al dia de carrers i places. Posant-me al dia de

cinema.

Recordo un dia tot sol anant a veure la pel·li que era d’absoluta

novetat: La naranja mecánica, d’un tal Kubrick. Semblaria que al

cinema hi va entrar un pagerol despistat i va sortir-ne, dues hores

després, un aparegut incrèdul, atordit. El que sortia amb uns ulls com

unes taronges mecàniques era un servidor.

Imagino que era per efecte de l’èxit de The Clockwork Orange que

havien reposat en els cinemes barcelonins l’anterior pel·lícula del mateix

director: 2001 A Space Odissey. I el noi aquell de setze anys, l’endemà

mateix, no va poder estar-se’n. I ja el tenim novament impactat. Suposo

que recordareu els primers minuts del film, el capítol anomenat El

despertar de la humanitat protagonitzat per uns micos en ple

descobriment d’un os que es torna nau espacial. Ara us podria parlar

d’alguns efectes especials de la pel·lícula i del curiós protagonisme

aconseguit per una mena de robot omnipresent però desubicat. Però no.

El cas és que us volia parlar de la música d’en Richard Strauss.

Curiosament la introducció (Einleitung) de l’opus 30, Also sprach

Zaratustra, és la que fa de teló musical de la il·luminació del simi. Música

i imatges assoleixen mútuament una intensitat impossible d’imaginar en

cap altra combinació. Jo no puc sentir la música sense tornar a veure el

primat mirant-se els ossos amb posat de connexió interestelar. No vull

dir que l’adolescent que sortia de veure aquelles pel·lícules fes la

mateixa cara, però d’alguna manera era conscient que els seus

interessos cinematogràfics havien girat en rodó. Li havia caigut un

meteorit a sobre. I era un meteorit amb música incorporada.

On Every Czech Road (1991)

1991 – Dire Straits ja sonaven de feia anys. Jo tenia el seu

Communiqué des del 79. El seu àlbum Brothers in Arms, del 85, havia

remogut els esquemes d’investidura musical (i algun d’elaboració de

vídeos també). Va arribar el 91. Amb l’Annabel, la Marta i en Josep

Maria vam anar a Praga, amb cotxe. Això vol dir moltes hores de volant i

carretera. Moltes hores de radiocasset, o millor dit de casset i prou,

perquè les músiques de la ràdio ens deixaven força desorientats. I en

Josep Maria portava la cinta del darrer disc dels Dire Straits.

Començava trucant un Elvis que a hores d’ara encara donen per viu. Ells

deuen tenir les seves dades. Però la cançó que t’atrapava –que

m’atrapava– era la que donava títol a l’àlbum, On every street. No pas

per la lletra, que és d’aquelles d’agafa-te-la-com-puguis-i-qui-lentengui-

que-la-compri. Però sí per la música. Una música sense la qual crec que

jo no seria el mateix. És una cançó lenta però potent, que et va

preparant per al rematament final (¿una coda?) a base de guitarres,

piano i saxòfon (a més del baix i la bateria) que et fan plegar del que

estiguis fent. Per sort, un servidor, conduint, encara sap mantenir el pilot

automàtic, ni que sigui per les carreteres alemanyes, txeques o

austríaques. Tot i conduir sents una estrebada al clatell, un formigueig

sobtat i intens que s’esvaeix lentament.

Doncs, això, a part del retard en l’aparició del disc, dels mals rotllos que

ja hi havia a la banda, de l’absolut protagonisme del Knopfler, del fet

que aquest fos el seu darrer disc d’estudi, doncs encara hi ha moments

brillants, irrenunciables.

Pedagogia a garrotades (1966)

Durant anys he tingut consciència que aquesta és la primera cançó que

recordava. La primera.

La foto fixa que me n'havia fet era del pare cantant-la un matí d'estiu

mentre collíem pera al tros. Jo em situo en un rengle, ajudant, potser a

traginar galledes fins a les caixes, i el pare engegant-se amb la cançó. A

la plaça fan ballades, mare, dixeu-m'hi anar!

I allà es va quedar, la foto fixa, virant cap a sèpia pel pas dels anys.

El pas dels anys que em porten a Sant Miquel, i allà en Pep i els seus

discos de Menorca. Ell hi havia anat amb els alumnes de Camallera.

Escoltant un dels discos, un de Traginada, tatxan!, A sa plaça hi ha

ballades, mumare, deixau-m'hi anar! No pot ser! Torna l'estiu, l'espona,

els perers, les galledes, les caixes, la plaça, les ballades, les garrotades.

La tercera garrotada, la tercera garrotada, ben morta la va deixar, ben

morta la va deixar! Pedagogia aplicada. I la mare dins sa cuina, i la mare

dins sa cuina, se rebenta de plorar, se rebenta de plorar. Cadascú al seu

lloc.

Ho comento amb ma mare. Sí coneix la cançó. Quan era jove tothom la

cantava, era molt coneguda. No creu que la cantés el pare. Lo tiet

Ramon, que vivie al costat, sí que cantae, cantae molt, i ho feie bé. Ton

pare no crec. No cantae gaire. La devies sentir al Ramon. Mitja teoria

per terra. El pare també recorda la cançó però no recorda que la cantés.

Potser sí que l'havia après durant els tres anys que va passar a Torre

Mornau, a l'Empordà. Però tothom la sabia. No ho recorda amb

exactitud.

Em resisteixo. Torno a la versió original, aquella que diu que un dia

d'estiu, collint pera al tros, i el pare que s'engega...

Ginesta El padrí collint pera, amb quaranta anys menys i cantant "A la plaça fan ballades, mare, dixeu-m'hi anar!" és una imatge que la meva ment és incapaç de percevre. I tu, de nen, mirant-lo i amb una galleda a les mans, encara menys. Com m'agradaria veure-ho per un forat del temps! Càndid No et pensis que ets l'única que t'agradaria veure-ho per un forat del temps. Jo mateix, que se suposa que ho vaig viure, també m'agradaria tornar-ho a veure. ¿Saps aquelles galetes tan bones quan són torrades, però per més bé que les guardis amb el temps van venint toves? Doncs això mateix passa amb els records. Una abraçada!

Oposicions a Slowhand (1979)

1979. L’any de les opos. Acabar el període militar, buscar feina

infructuosament, i decidir dedicar-me a intentar la loteria de les

oposicions.

Aquell any vaig reprendre tènuament l’amistat amb els Tranquils. Crec

que va ser en Boneu qui em va fer còpia del Slowhand. Una meravella

darrera l’altra. Cançons que parlen d’algun dels maldecaps que tenia

l’Eric amb substàncies que enganxen. I altres cançons d’amor. I és que

l’Eric Clapton estava enamorat. Enamorat de la seva dona, la Pattie

Boyd, la xicota que havia pispat al seu amic George Harrison.

Precisament la Pattie i l’Eric s'havien casat aquell 1979.

Pocs temps després, ja a Tossa, curiosament vaig saber que una cançó

anterior de l’Eric, del 1970, la Layla, una princesa persa, representava la

seva devoció pel que aleshores era la dona d’altri, la mateixa Pattie.

O sigui, Wonderful Tonight i Layla estan dedicats a la mateixa persona.

¿Què es deu sentir quan has estat la musa de dues fites musicals com

aquestes (a més de les que li va dedicar en George Harrison, com la

magnífica Something)?

Deixeu-me fer trampa i posar dues cançons en el mateix missatge.

Escoltant-les no sabria dir-vos si preferiria inspirar temes com aquests, o

que algú me’ls inspirés, i jo ser capaç de traduir-los en quelcom visible, o

audible, o llegible, o apreciable d’alguna manera. Com tants, m’hauré

d’aguantar i no aconseguir ni una cosa ni l’altra, i aconformar-me amb

gaudir del fet que altra gent sí hagi estat capaç de provocar i de

composar.

Ara anirien pels vuitanta anys (2009)

L’atzar –i un puntet de seny familiar– va fer que m’establís a l’Escala,

davant de la placeta de Pekín. De mica en mica he anat sabent coses

d’aquest racó del nucli antic. Que el nom li ve del cinema Pekín, malnom

del Centre construït per prestació personal (treballant com a xinos), que

a la plaça havia nascut i viscut Martí Rouret, i que l'indret havia estat

bombardejada el 23 de gener de 1939, per quatre bombarders italians

amb base a les Balears.

Moltes bombes van caure al mar; altres es van anar acostant a la

placeta, fins a tocar-la de ple, com si aquest fos l’autèntic objectiu. Una

quinzena de morts civils –entre els quals una bona colla de mainada–

arrodoneixen l’èxit de la ràtzia feixista. Un estudi d’en Lluís Colomeda,

us en pot donar diverses dades i versions.

Prop de la placeta també hi viu, a estones, en Tero. I en el seu darrer

disc, Fronteres, dedica una cançó al macabre moment històric.

L’assassinat indiscriminat –quina magnífica i eficaç estratègia bèl·lica!–

vista des d’ulls de nen. Diu en Tero que ell se’n recorda cada 23 de

gener. Jo crec que aquells bombarders continuen sobrevolant de tant en

tant l’Escala, i vés a saber si no tota Europa o arreu. ¿Què m’ho fa

pensar? Potser la sensació, vés a saber si malaltissa, que hi ha una

enorme quantitat d’aspirants a aviador com els del 39 corrent pels

carrers.

La cançó la vaig sentir per primer cop el 2008 en un concert al MASLE.

Ara que ja tinc el disc i el puc sentir tranquil·lament, és un dir, i

repetidament, la vull incorporar a aquesta biografia amb banda sonora.

Una cançó nova que ja forma part del patrimoni sonor escalenc.

De ridículs a depravats i de depravats a malalts (1978)

1978 - De ridículs a deparavats i a malalts. Aquest va ser l’extraordinari

procés social que van anar fent els homosexuals quan jo era jovenet. El

tema donaria de si, recordar algunes situacions greus que en el seu

moment van ser etiquetades com a anècdotes, les menjades de tarro

que ens feien els Hermanos Maristes més progres, els que plantejaven

el tema obertament i encara ens deixaven opinar. (Les cursives són

personals i intencionades). Gent que quan no feia por feia riure, i

l’alternativa compassiva era que només fessin pena. Segurament la

societat es retratava a ella mateixa en aquella opinió que imposava

sobre l’homosexualitat. És la societat que va anar canviant de ridícula a

depravada i després a malalta.

En fi, no és el moment d’aprofundir; el tema social només m’interessa

com a fons contextual per a un tema musical. El primer disc que vam

tenir a casa dels Queen –comprat pel meu germà– es deia Jazz. En

Freddie Mercury encarnava un munt d’idees, símbols i icones del

moment. ¿Qui, si no ell, ens va il·lustrar el que era ser kistch en el vestir,

en el cantar, en la decoració dels àlbums? Era un insuperable mestre del

mal gust, de l’ordinarietat. I tanmateix ho feia bé.

Sentint els Queen vagament pensava en pervertits o en malalts mentals.

O no hi pensava gens. Pensava en un paio que feia unes coses que

m’encantaven i altres que em desencantaven, sempre artísticament

parlant. Però que se’l veia content, desinhibit, feliçot de fer el que feia.

Un que no volia pas que l’aturessin.

El disc era irregular. Però va ser el primer que vam tenir a casa. El

primer que vam ratllar de tant sentir-lo. I les cançons bones ho eren més

perquè eren del primer. I les dolentes ho eren menys perquè eren del

primer. A més tenia un pòster d’un estol de noies nues dalt d’unes

bicicletes, suposo que fent referència a dues de les cançons del disc:

Fat Bottomed Girls i Bicycle Race. I encara: tota la vora del disc tenia un

logo d'un/a biciclista que es passa l'audició donant voltes. Però la

música que us adjunto gratuïtament és una que us sonarà més i que

potser us faci més el pes com a homenatge a en Freddie. Don't Stop me

Now.

Ginesta

el que et comentava l'altre dia tornant de Barna; si hagués viscut a la teva època ja hagués posat algú al seu lloc. En fi, sort que, pel que sembla, la humanitat evolucina i ja no ens limitem (al menys no tots) a tragar-nos les imposicions ideològiques que dicten uns malalts sense ni tan sols plantejar-nos-les.

Respecte a Queen, que gran que és. Estic enamorada de Bohemian Rapsody.

Ens veiem aviat papa, un petó!

Càndid Tens tota la raó. I et dono tot el suport del món pel que fa a Bohemian Rapsody i a posar a més d'un en el seu lloc.

El que és difícil de veritat és adonar-te del que t'imposen quan és tothom que t'ho imposa, sense opció. Costa. Crec que avui en dia també hi ha unes quantes imposicions d'aquest tipus. Molts dels hippies d'altre temps s'estirarien els cabells, si els en quedessin, de veure la programació televisiva d'aquests temps tan evolucionats que vivim.

Sortosament, amb el tema de l'homosexualitat, les coses sí que han canviat. De forma, si més no.

Una abraçada.

Ara que tinc la... la... la... la què (1969)

1968/69 – Avís: Aquestes informacions poden ferir la susceptibilitat

musical de les noves generacions o de les persones poc (re)formades.

L’any 68 van passar moltes coses, aparentment inconnexes. Us

n’explico unes quantes. Jo en aquella època era molt jovenet i les

percepcions que tenia eren diferents de les d’ara (que no vol dir que les

d’ara siguin millors, en cap sentit). Doncs jo tenia dotze anyets i del món

exterior ja sabia que el que parlàvem a casa era una cosa residual, que

a l’escola i a molts altres llocs parlar en aquell mateix idioma era de mala

nota o simplement prohibit. Els meus tutors musicals es deien ràdio i

televisió. Curiosament, a la ràdio havia començat a sonar –tampoc gaire

sovint– un senyor que cantava més o menys com parlàvem a casa: en

català. Era un fet tan inusual que em vaig quedar amb la cantarella. El

senyor es deia Joan Manuel Serrat i la cançó que quasi s’havia fet

famosa era Ara que tinc vint anys. La cosa es podia haver quedat en

una sorpresa, però l’any següent es va liar de mala manera.

El senyor va començar a cantar en castellà. I va i el trien per cantar a

l’Eurovisió, representant España. En aquella època la gent es prenia

Eurovisió com una cosa molt seriosa (era un desl pocs espais en què els

franquistes podien jugar a ser europeus). Encara que jo visqués en la

inòpia, es va muntar un circ molt interessant. Els sectors catalanistes

van pressionar perquè, malgrat que ja tingués vint-i-un anys, aprofités

l’avinentesa per cridar l’atenció sobre el català. La cançó de la discòrdia

era del Dúo Dinámico i es deia La la la. Sembla que el representant

d’en Serrat, un tal José María Lasso de la Vega, va veure el perill que

el cantant perdés el seu públic més catalanista i va ordir un pla per

nedar i guardar la roba: el cantant demanaria de cantar la cançó en

català a Eurovisió, els catalanistes xalarien, es negociaria amb el règim

de Franco que no podria permetre que la cançó es cantés només en

català, i aleshores es pactaria que alguns dels versos de la cançó fossin

en català, però la major part en castellà, els franquistes s’aconformarien,

els catalanistes s’aconformarien, Serrat triomfaria i es faria famós a tota

Europa. Un pla senzill. Però els franquistes en van trobar un altre de

més senzill. Van adjudicar la cançó a una cantant emergent: Massiel,

que estava disposada a cantar-la en un idioma més de moda: el

minifaldilla. La Massiel va guanyar i el Serrat es va quedar amb mig

pam de nas. Només mig, perquè va aprofitar per enlairar-se a ulls dels

catalans com un heroi sacrificat pel seu convenciment.

De tot això jo, res de res, o millor dit: poc de poc, perquè tothom en

parlava, i alguna cosa pillava. En aquell moment hauria roto una lansa

pel Serrat –i encara més amb el disc incommensurable que es va

publicar tot seguit, de cançons tradicionals– tot i que pocs anys després

l’hauria roto tirándoselas ensima. I és que un, tot i que jovenet, ja era

així de voluble.

Us deixo amb la dels vint anys i, si us vaga, ja investigareu el Lalalà, que

el trobareu pertot. La Massiel encara surt a la tele i d’ençà del La la la

no ha fet absolutament res més. Ja veieu. En Serrat, com a mínim, sí

que ha fet alguna cosa. Els progres el tenen com un semidéu. I canten

Ara que tinc vint anys, i també Ara que fa vint anys que tinc vint anys,

per no dir Ara que fa vint anys que canto ara que fa vint anys que tinc

vint anys. No us estranyi que ja tingui feta la versió d’Ara que fa vint

anys que us trepano amb l’ara que fa vint anys que canto ara que fa vint

anys que tinc vint anys.

Un miratge d'infantesa (1980)

1980 - M’imagino que això del rock sudista (o com s’hagi de dir) el devia

haver descobert amb els Lynyrd Skynyrd o potser amb els Outlaws,

dels que algun dia hauré de fer un comentari. Segur que la manera de

tocar la guitarra d’aquells virtuosistes em devia captivar.

Compto que devia ser a finals dels 70 o començaments dels 80 que vaig

conèixer la Jessica. Jessica era la filla petita d’un músic dels Allman

Brothers, un tal Dickey Betts. No tinc l’honor de coneixe’n

personalment cap dels dos, però musicalment me’ls he emportat al llit,

tots dos, un piló de vegades.

Si veig els Allman Brothers en vídeos de l’època, no em sento gens

emocionat ni amb els barrets texans ni amb el posat d’acabar de baixar

del cavall. Però amb la música a soles, la cosa va diferent, els jocs dels

ritmes, aquesta barreja de blues i rock sobre un coixí de jazz, la

inesgotable vitalitat del tema.

¿Curiositats? Tantes com vulgueu però no descobertes en el moment,

sinó molt després, quan et submergeixes en la premsa rosa de la

música que t’ha impactat. La cançó la van composar entre en Dickey

Betts, el pare de la criatura, i un guitarrista convidat de nom Les Dudek.

El convidat va passar a ser membre numerari per de la mort sobtada de

dos dels membres de la banda per accidents de moto, ai las. Dues morts

en dues motos i en dos moments diferents, però en el mateix lloc.

Una altra xafarderia per fer temps mentre no acaba la cançó, que és

llargueta: en Dickey Betts tocava la guitarra en aquesta cançó amb

només dos dits, segons es diu en homenatge al guitarrista de jazz

Django Reinhardt, que també tocava la guitarra amb dos dits, més que

res perquè tenia els altres fotuts des de la infantesa.

Una cançó per a una nena, per als nens que hem estat aquí i allà, pel

nen i per la nena que se’ns han quedat emparedats a dins, perquè

respirin un moment. Deixeu que acabi el rotllo i torni a escoltar-me-la.

La mateixa exposició cent anys després (1975)

1975 – D’acord, la música clàssica no era pas el meu fort. De fet hi

anava fent incursions prudents (que és un eufemisme d’indecises).

Algunes d’aquestes ràtzies musicals eren guiades per monitors sense

titulació. Igual és el cas d’en Keith, en Greg i en Carl, que per aquells

anys feien la seva particular celebració del centenari de l’obra d’en

Modest Mussorgsky, Quadres d’una exposició (Картинки с выставки).

Érem a Magisteri, a la classe de música. Ens feien tocar la flauta, cantar

i també buscar maneres de fer arribar la música a uns alumnes que per

aquella època no ens podíem ni imaginar. Millor dit, ens els imaginàvem

asseguts disciplinadament i esperant a entusiasmar-se amb el que el

mestre o la mestra els portés. Això ens imaginàvem. Pel mateix preu

també ens haguéssim pogut imaginar els alumnes com si fossin els

quadres d'una exposició. I en aquells cursos de Magisteri no ens

acabaven d’ajudar a adonar-nos del nostre error.

Doncs, això, a l’aula de música, la profe ens porta fragments orquestrats

de l’obra d’en Modest. I nosaltres, que de casualitat portàvem el disc de

l’Emerson, Lake and Palmer recreant-se en el passeig pel museu.

Demanem permís per fer escoltar l’alternativa. I ja tenim la classe

capgirada. Els adormits de la darrera fila que aixequen el cap, tothom

dient-hi diu la seva, i si no és la seva tant li fa, el cas és el debat

imprevist, oposar-se a l’opinió de la profe, inserir un riure a la rutina.

Undercover en un R11 (1990)

Bé, el disc Undercover era del 83, ja ho sé. Però devia ser per aquella

època que devia córrer la cinta pel cotxe, segurament acabada d’arribar

d’alguna oferta de cassets del DiscoPlay.

El cas és que aquesta cançó dels Rolling Stones tenia la seva gràcia

relativa, era obra d’en Mick que pels començaments dels vuitanta tenia

una baralla musical –que no crematística– amb en Keith. Segons aquest

darrer, ell només "hi tocava". La lletra parlava de la situació política a

Amèrica del Sud. Fins i tot se n’havia fet un vídeo cinematogràfic que, si

el trobo, us el posaré al capdavall.

Qui va fer de la cançó una fita personal va ser la Ginesta. Pel que es

veu, i explicat per la seva mare, la nit que vam haver de córrer cap a

l’hospital perquè la noia tenia pressa per néixer, jo tenia la cinta posada

al cotxe i la devia posar per alleugerir l’ambient, vaja, per distreure el

personal, o digueu-li com vulgueu. Segons sa mare, fou un suplici allò

d’anar fent les respiracions prescrites amb l’Undercover de fons, o per

sobre, perquè, segons ella, sonava a tot volum. Pobret nadó! ¿Com no

se’n va tornar enrere?

La Ginesta ha recollit la contalla de sa mare i l’ha incorporat al seu

univers particular. I de retuc la cançó també pren protagonisme en el

meu. Suposo que hi ajuda l’encaix dels elements, el ritme frenètic i tens,

el viatge precipitat, la noctunitat, la imminència dels fets, el nerviosisme

ambiental, Undercover of the Night.

¿Per què no tindria aquell setembre al cotxe una recopilació de The

Mammas and the Pappas?

Ginesta “Qui va fer de la cançó una fita personal va ser la Ginesta”. :) Per més que ho provés no podría recordar aquell trajecte nocturn que em portava a néixer, però me'l imagino, i m'agrada haver-hi pres part o, fins i tot, haver-ne estat la protagonista, encara que fos del tot inconscientment i inintencionada. "quin món de bojos m'espera allà fora!?" devia pensar el meu mini-cervell buit. De totes maneres, m'alegra que la meva última pre-experiència musical fossin els Rolling (el pòster dels quals està penjat a la meva habitació des d'abans de conèixer l'anècdota) i la banda sonora de la meva imminent entrada en escena fos "undercover". Potser t'he copiat els gustos musicals instintivament, potser és una simple coincidència o potser és quelcom genètic però en tot cas m'enorgulleix pensar que durant la meva infància (i inclús abans de néixer) ja escoltava la que considero la millor música. Diuen que "los viejos rockeros nunca mueren" i òstia! jo ja era rockera abans de néixer! Un petó, papa! Càndid Si n'hagués estat conscient, la de música que m'hauria afartat d'escoltar perquè vosaltres, en Josep-Esteve i tu, l'haguéssiu sentit abans de néixer. Segur que alguna cosa hi influeix. Un petó.

Palabra namá (1969)

1969 – Les festes majors dels Alamús. A la sala del ball havien posat

una màquina de discos (¿qui és que deia JukeBox en aquella època?) i

els joves posaven una moneda i ballaven tot prenent una taronjada.

També tinc el record d’això mateix, o d’una cosa semblant, a la sala del

cinema. Poseu que això sigui el 68, el 69 i segurament el 70. Després

devia continuar, però ja no en puc fer de cronista.

Una altra cosa a destacar: els èxits venien del món anglosaxó però aquí

hi havia una legió de grups fent-ne versions. Hauríeu d’imaginar un grup

barcelonès com los treient deu o quinze discos l’any amb versions dels

Beatles (El Submarino Amarillo va ser un èxit rotund). I qui diu aquests,

diu los Sírex, los Cheyenes, los Ángeles, los Llopis, los Tamara, los

Stop, los Salvajes, los Rockeros, los Relámpagos, los Pekenikes, los

Pasos, los Payos, los Mitos, los Íberos, los Huracanes, los Gritos, los

Gatos Negros, los Estudiantes, los Sonor, los Buenos, los Marshalls,

los Javaloyas…

Apa que els que us porto és cosa seriosa. Es diuen The Rocking Boys.

Eren de la Línea de la Concepción. I feien, entre moltes altres, una

versió de la cançó Words dels Bee Gees (aquells que cantaven una

mica en falset, i després van acabar fent un falset integral). Si no la vam

ballar mil vegades no la vam ballar cap, la de Words. Era la manera –

l’única que jo sabia– de tenir una noia relativament a prop durant una

estona relativament llarga en què ella es veia quasi obligada a mantenir

una cosa relativament semblant a una conversa. Una conversa que són

palabras nada más però que ja era un començament.

Si us domina la curiositat per recordar com eren els discos EP

(Extended Play, o sigui. dues cançons per cara) dels The Rocking

Boys, us recomanem de mirar el vídeo (prengueu precaucions!).

L'estrella de la carretera de Corbins (1975)

El disc es va enregistrar l'agost del 72, es va publicar a finals d'any i el

vaig estar escoltant el que quedava de dècada. Em refereixo al Made in

Japan, dels Deep Purple. Era un disc amb set cançons i la que us poso

és la més curta. No és la millor, però és la que obria el concert. No hi

pots entrar bé si no obres la porta. I aquesta cançó n'és la porta. Estem

parlant del Highway Star.

Diu la llegenda del grup que la cançó se la van treure de la patilla en una

entrevista. En un viatge en autobús, el 71, els demanaven com

composaven, i en Ritchie Blackmore va improvisar unes esgarrapades

de guitarra en sol, mentre l'Ian Gillan hi afegia uns versets també

improvisats. Va quedar bé, i només van haver d'anar polint. Durant un

temps era la cançó d'obertura dels concerts, i després passà a ser una

de les dels bisos.

A més de la lletra que diu que és l'estrella de la carretera perquè té un

supercotxe i una superxicota i que està clar que no té competidor, ai las,

cal destacar-hi el solo de guitarra d'en Ritchie i el solo de teclat (diuen

que inspirat en Bach) de l'incombustible Jon Lord.

Ara bé, el tema és només el començament. Jo, de vosaltres, no em

perdria la continuació, potser en les dosis que la vostra resistència al

hard rock us recomani. Us he citat l'Ian, en Ritchie i en Jon. L'equip, en

aquell moment, es completava amb el baixista Roger Glover i el bateria

Ian Paice. Una màquina amb tots els èmbols ajustats. Els crits de fons

els suposo nipons, però no m'estranyaria que n'hagués algun de meu,

virtual, extemporani, no sé com, però tampoc m'estranyaria.

Us l'he col·locat el 75, simplement perquè dono per fet que és el moment

de la meva eclosió dels Deep Purple. De fet en aquella època ja tenia

supercotxe (un 127), superxicota (vam durar fins després de la mili) i

dies de boira extrema com per trencar la velocitat de la llum.

Al capdavall de la rambla (1981)

1981 - I ja hi som. Les trampes de la memòria. Els dubtes cronològics.

D’entrada diria que va ser aquell estiu que em vaig trobar sol per Galícia,

pel juliol, i que vaig coincidir per la diada de sant Jaume a Santiago. I de

Santiago de Galícia a Santiago Auserón. Allà, al costat de la catedral,

hi actuava Radio Futura. Jo no els coneixia. O dit d’una altra manera,

n’havia sentit coses a la ràdio d’un seu disc Música Moderna, que no

m’havia fet el pes. El que en vaig sentir en aquell assaig de so va ser

una altra cosa, i vaig prendre la decisió de tornar al vespre, al concert.

Des d’aquella nit sóc radiofuturaddcite.

El que no lliga és que, si això va ser realment el 1981, com és possible

que en recordi cançons que encara no s’havien publicat. Ara que en tinc

els discos, veig que “recordo” temes que no es van publicar fins el 84 o

el 85.

Llegeixo que en aquella època de carretera ja tocaven temes no

publicats, però em costa de creure que no els publiquéssin fins tants

anys després. És possible que recordi Escuela de calor, però no sembla

tan lògic que aquella nit toquessin No tocarte o 37 grados.

Podria ser que el concert dels Radio Futura fos el 1984, que vaig tornar

a Galícia. Però aleshores no quadren altres records que no vénen al cas

en aquest bloc.

En tot cas, esperant que es faci la llum, un petit homenatge als

Santiagos. I com que les dates no casen, ho acabo d’embolicar posant-

vos un dels temes no gaire coneguts però que a mi em va anar agafant

de mica en mica, escoltant el disc. Així és que aneu fins al final de la

rambla, a veure si també us topeu amb La Negra Flor.

¿Pugeu al tren? (2000)

L’any 2000 va ser any de traspassos. Sí, ja sé que precisament no va

ser oficialment any de traspàs tot i ser múltiple de 4, però musicalment

itecnològicament van produir-s’hi canvis radicals.

Aquell any vaig fer un màster de 500 hores a Barcelona. Això vol dir

desplaçaments a manta, hores i hores setmanals de viatge. En el cotxe

encara hi havia el radiocasset, que tenia les hores comptades. I com si

es tractés d’un pacte tecnològic, vaig fer un dispendi en cintes

netejadores, i vaig recollir els centenars (i centenars) de cintes que havia

emmagatzemat en anys i anys d’enregistraments i tràfecs i intercanvis. A

cada viatge m’emportava unes quantes cintes, no ben bé a l’atzar, i solia

dedicar el viatge d’anada a un disc. Si no se sentia bé, a la bossa

d’escombraries, cinta netejadora, i una altra cinta a veure què. Si se

sentia amb un mínim de condicions feia el viatge d’anada sencer. Si era

molt bona, a vegades també feia el viatge de tornada. I d’allà passava a

una capsa on, una dècada després, encara hi deu ser.

¿Què vol dir això? Doncs un any pràcticament dedicat a la revisió de

fonts musicals, algunes de seques, altres de tèrboles, altres de

sorprenentment fresques. I al mateix temps un adéu a un format que per

mi va desaparèixer aquell any després de molt de temps de fidelitats: la

cinta de casset.

¿I què us poso per a il•lustrar aquest tastaollisme de músiques, estils i

èpoques? Com que fa poc vaig tornar a sentir el disc d’en David Bowie,

Station to Station, m’ha semblat que hi anava bé.

Pel títol: Station to Station, pel que insinua de nomadisme, de

desplaçament, de velocitat, de canvi.

Per les circumstàncies: el mateix Bowie reconeix que anava tan volat en

aquella època que pràcticament no recorda ni la composició ni

l’enregistrament dels temes, com si el disc no fos seu. Deixem-ho en

mareig emocional.

Per qüestions personals: perquè és un disc que havia estat descobert

anys abans, en una situació personal important que no ve al cas de

detallar.

Per la música: perquè és bona.

¿Pugeu al tren?

Massa vegades la pau (1974)

4L’any 64 jo tenia 7-8 anys i recordo haver vist el rètol dels XXV Años de

Paz. Però jo no me n’assabentava gaire. L’any 67 ja tenia 10-11 anys i

en Raimon va fer una cançó titulada Sobre la pau. La dedicava a un tal

Ernesto Guevara. Al mateix temps naixia al País Basc un grup activitsta

anomenat ETA. Però jo no me n’assabentava gaire. L’any 73 ja tenia 16-

17 anys. O sigui, en tenia 16 quan van nomenar en Carrero Blanco

president del govern, i ja tenia els 17 quan, aquell mateix any, va volar

pels aires impulsat per una bomba d’ETA. Jo crec que ja començava a

assabentar-me d’alguna cosa, potser no gaire, tot i que ja començava a

ser hora. Ja era hora de lligar els XXV Años de Paz, el Che, en

Raimon, l’ETA, en Carrero Blanco, en Francisco Franco, la pau i un

modest i càndid servidor.

L’any 1974 –un any abans de la mort d'en Franco– vaig adquirir el meu

primer disc d’en Raimon, Campus de Bellaterra. Allà també hi havia una

versió de la cançó que més m’ha agradat del cantant de Xàtiva. És, com

ja sabeu, Sobre la pau. També una de les seves millors lletres, segons

ma opinió.

Reconec que mai no he estat fan rabiós d’en Raimon ni de la seva

manera de cantar ni d’interpretar. Així i tot hi ha hagut moments

col·lectius –i alguns he tingut la sort de ser-hi– que ningú altre ha

encertat a dir-los, a cantar-los, a interpretar-los millor. Que no s'hagués

pogut fer altrament. Tota una història que cadascú ha menat com ha

pogut però que encara no s’ha revisat col·lectivament. Potser també

comença a ser hora.

Promeses de velocitat (1983)

Aquell any vaig fer molts viatges a Puigcerdà. El trajecte de divendres

era Sant Miquel de Fluvià-Puigcerdà. El trajecte de diumenge era el

contrari. La meva xicota-companya treballava allà. De tant en tant

baixava ella, fins on treballava jo. De tant en tant hi pujava jo, fins on

treballava ella. En el 127 sense radiocasset. Vaig acabar comprant-me

un walkman, conscientment inconscient del perill i de la ilegalitat que

això comportava. Vull dir de fer-lo servir mentre condueixes. I no el feia

servir pas poc.

No és que Cock Robin fos un dels meus ídols de l’època, però... Sortien

sovint en un programa de videoclips (com qui diu acabats d’inventar) de

la tele catalana, que presentava un irònic i desconegut Miquimoto. Però

van esdevenir un referent musical meu per un altre motiu.

A Puigcerdà i els seus voltants es poden fer moltes activitats. Hi ha

centenars de llocs per visitar. Però sovint, en fer-se fosc, acabàvem a la

pista de gel. Era una delícia passar un parell d’hores patinant.

M’imagino que un servidor (és un dir, perquè ho sé del cert) patinant no

devia ser res de l’altre món. Però a mi m’era igual, perquè era una

sensació nova, intensa, revitalitzant, segurament enyorada des d’una

altra vida, que dèiem i mig crèiem aleshores. I a la pista de gel de

Puigcerdà posaven música perquè bé devien saber que augment la

sensació de velocitat. La selecció musical crec recordar que era

millorable però mai no hi faltava The promise you made. I us he de dir

que mai no me n’anava fins que la posaven. I si la posaven al

començament, m’esperava a plegar fins que hi tornaven. El ritme de la

cançoneta em completava la sensació de velocitat i virtuosisme.

I és que la realitat és una cosa, però amb música és una altra.

Ja ho veieu, una altra concessió a l’horterada –i no l’última– en aquest

bloc.

The River

Entrada feta per Ginesta

A casa hi tenim un reproductor de cassette (ara reconvertit en

reproductor, també, de CD’s) que es pot escoltar en totes les habitacions

de la casa, a través d’un altaveu que hi ha al sostre de cadascuna. De

petita, el papa sempre hi posava la seva música i l’encenia a les

habitacions del pis de dalt. En tinc un lleu record durant els meus banys

amb en Josep. No puc recordar exactament quins grups o cantants hi

solien sonar, però estic convençuda, i de fet sé, que entre ells hi havia

en Bruce. D’aquesta manera corria jo, quan era un nap-buf,

taral·larejant les seves cançons, mentre els altres nens taral·larejaven

les del club súper 3.

Així doncs, aquest bon home es mereix el meu respecte ja només pel fet

d’haver estat present a la meva vida més que qualsevol altre yanki hagut

i per haver. D’altra banda, però, també es mereix el meu fidel i infinit

respecte per cançons com “The River”. Una de les poques cançons que

no puc saber quan la vaig descobrir, ja que, fins allà on m’arriba la

memòria, sempre l’he conegut, n’he taral·larejat el ritme i n’he sabut la

lletra. I per ser, també, una de les poques cançons que s’acosta a la

perfecció.

Càndid Aquest és un disc (i especialment una cançó) que a mi em torna a Tossa, potser perquè a Tossa em tornava al riu de la meva infantesa, allà a Lleida. Ja veus quant de camí amb només unes notes, començant pel Segre i acabant a la banyera amb en Josep Esteve. Música d'aigua. Malenconia pura.

El Timbaler Txecoslovac (1965)

1965. Anava amb bicicleta a estudi cada dia, al Clot de les Monges, a

cal García. No sé si queda ningú a Lleida que recordi el lloc. Lleida en

aquella època era en blanc i negre. Com la tele. Com la música. Com jo.

No feia gaire que teníem un televisor a casa. Dos canals. Programes

que s’eternitzaven un any i un altre. Tradicions imposades. Entre les

quals el Concierto de Nochebuena. El règim franquista tenia un artista

propi, o adoptat, o digues-li com vulguis. Es deia Raphael. Encara se'n

diu. Era dels pocs que tenien permís per perpetrar determinades

modernitats. Una era la ph del nom. Una altra era cantar un villancico

d’origen comunista: El Tamborilero. Una mica més i fa el Timbaler del

Bruc per error. Però no. El Timbaler en qüestió era una cançó txeca que

s’havia traduït alegrement a l’anglès als anys 40 després de la Segona

Guerra Mundial, i que s’havia fet popular a tot Europa als anys 50 i,

seguint la lògica temporal, havia arribat a les espanyes als anys 60. La

versió televisiva que teniu dalt del missatge és del 69.

Crec que en Raphael en cantava moltes en aquella època, tenia tot el

suport que podia necessitar i una televisió al seu servei, però jo només

en recordo aquesta.

Un servidor no és gaire nadalenc i és força reticent a repescar segons

què. Però si en ple segle XXI encara sóc capaç de recordar alguna

estrofa del Tamborilero en versió raphaeliana, és perquè, segurament,

sense aquesta cançó, i les mancances que li feien de context, jo no seria

el mateix.

Abbey Nevermore Road (1977)

En el llibret del seu primer disc, el senyor Parsons alardejava d’haver

enregistrat el The Dark Side of the Moon dels Pink Floyd per un salari

bàsic de 35 lliures a la setmana, que va produir The Year of the Cat de

l’Al Stewart per una miqueta més, i que ha treballat amb The Beatles,

Paul McCartney, els Hollies i Ambrosia i que si tal i que si qual. I

remata l’autopresentació en tercera persona amb "Pràcticament no

canta mai." Això apareix en el disc Tales of Mistery and Imagination

Edgar Allan Poe.

L’any 76 em vaig posar malalt. No sé de què. Però recordo ser al llit i

rebre la visita del meu cosí de la Pobla, lo Ramon, suposo que per

motius de la meva convalescència. Mon cosí venia amb unes quantes

cintes de música que per aquella època el flipaven (es deia així, llavors).

Un era el Crisis? What Crisis? del que un dia d’aquests és possible que

n’hàgim de parlar. Un altre era aquest del/s The Alan Parsons Project.

Jo no coneixia l’Alan Parsons, però en aquella època em podia quasi

declarar expert en Edgar Allan Poe; expertesa que, per cert, dec haver

perdut en bona part, però que alguna coseta dec conservar perquè ara

mirant el disc tot se’m resitua en un moment, des de la Caiguda de la

Casa Usher, a l’inevitable Corb, amb el seu Nevermore.

Doncs la que us convido a escoltar és precisament The Raven, cantada

justament per l’Alan Parsons. La veu que sentireu a l’inici (que no

correspondria a aquesta cançó, sinó a l’anterior, A Dream Within a

Dream) és de l’Orson Welles. El tema va ser enregistrat l’abril del 75 a

Abbey Road.

I encara corre (1982)

De vegades la música porta imatges incorporades per sempre més.

S’enganxen. Es fonen. És difícil d’explicar com cada element entra dins

l’altre i torna a si mateix justament a través de l’altre. Fins i tot es dóna el

cas de músiques que normalment no em cridarien gaire l’atenció, que de

cop i volta entren en el sac dels inoblidables i imprescindibles. En

Vangelis és un d’aquests, fins i tot quan es feia dir Vangelis

Papathanassiou i amb el seu cosí Demis Roussos tenia un grup que

s’anomenava Aphrodite’s Child, o quan va començar a fer músiques

hipnoecologistes com Apocalypse des Animaux. Res de bo. Havia

intentat adormir-me amb els seus discos i no ho aconseguia, acabava

insomne i ple de mala llet. Vangelis quedava descartat. Encara que fes

cançonetes guanyadores d’un òscar com els Charriots of fire.

Però, patam. Vaig a veure Blade runner, i s’esdevé la revolta. Per la

història (d’en Philip K. Dick, un dia n’hauré de buscar les obres

completes), per la direcció del film (d’en Ridley Scott, que no ha fet cap

altra pel·lícula de la categoria d’aquesta, no, no, ni Gladiator), per l’actor

Harrison Ford (jove i antiheroi, es veu que totalment empipat amb el

director), per l’actriu Sean Young (magnífica, i mai més), per la humida

ambientació (inspirada en l’autor de còmics Moebius), i finalment per la

música. Vangelis i la seva oportunitat.

Un dels moments musicalment significatius és l’escena que en podríem

dir d’amor. Els sintetitzadors d’en Vangelis i el saxo del jazzista Dick

Morrissey. És la que us deixo com a degustació. A través del Tutub en

trobareu més. A través del Goear també.

Vaig veure la pel·lícula a Girona, ho recordo. Hi vaig tornar al cap de

pocs dies, amb en Pep que no en va sortir gaire entusiasmat, també ho

recordo. I l’he tornat a veure uns quants cops en DVD, i cada cop em

sembla descobrir-hi quelcom que no he vist les anteriors vegades. Deu

ser que, en realitat, no me’n recordo tan bé com dic.

Una pel·lícula de ciència-ficció per acabar donant voltes a l’existència, a

la realitat, a les emocions... Uff, va dir ell.

Benvinguda la màquina (1977)

1977. Faltava poc per anar a la mili. Semblava que havíem d’enllestir

moltes coses abans no desaparegués i em convertís en una altra cosa.

L’Antoni i en Jesús dels Tranquils tenien un antic projecte teatral,

inspirat en una cançó dels Pink Floyd, Welcome to the Machine.

Feia poc havíem estrenat amb èxit una peça que vam titular a última

hora Rius per un no-res, una obra en què tenia llibertat absoluta

d’actuació. No hi havia res escrit. Jo anava al psiquiatre. Li clavava un

rotllo sobre els meus somnis. La resta d’actors havia dissenyat una sèrie

de jocs visuals amb els efectes especials que en Jesús improvisava amb

la boca enganxada a un micro. Genial, en Jesús. O sigui: jo deixava

anar el discurs, i quan l’equip de so i llum considerava que ja estava bé,

donava llum a la resta d’escenari on es representava el somni (l’Antoni,

el Xino, el Guiu, en Miquel...). No hi havia cap senyal, cap pauta. Tot era

absolutament fluïd. No hi havia música. Quan s'acabava el gag, jo

tornava a parlar amb el psiquiatre, i cap al següent... Va funcionar. Vam

trobar la nostra manera de fer teatre.

Com que no hi havia temps, per la mili, calia muntar Benvinguda la

màquina en un tres i no res, a tota marxa. La vam voler fer amb guió i

text i coses d’aquestes. Recordo que la vam representar una sola

vegada. Només de començar, en Jesús, que feia de Superman, em va

venir a buscar i em va dir: M’he quedat en blanc. No recordo res. Surt i

fes el que puguis. I un servidor, vestit de Spiderman, va sortir i va fer el

que va poder. No recordo gaire res més. Un desastre. Si no hagués

estat per la mili, potser l’hauríem pogut refer, tornar a representar, i

convertir-la en l’èxit que la música inspiradora mereixia. Però no va ser

així.

Welcome to the Machine, doncs, és un autohomenatge al fracàs, a la

feina inacabada.

¿Per què hi he pensat? Fa pocs dies vaig saber que en Jesús havia

mort d’un accident de trànsit. La màquina. Ja fa temps, ja. Però jo no me

n’havia assabentat.

Jo també vull ser l'Emilio Cao (1983)

1983. Sant Miquel de Fluvià. El tocadiscos de cada cambra. En Pep que

tenia un carregament de discos que a l’època es deien d’arrel

tradicional; encara no s’havia inventat l’adjectiu ètnic aplicat a la

indústria discogràfica. I jo que en bevia a glopades, fins a fer una

inacabable llista d’aspirants a missatges d’aquest bloc, músiques sense

les quals jo crec que no seria el mateix.

La d’avui és de l’Emilio Cao, un lluitador de les músiques gallegues.

Diuen que va ser el primer a incorporar l’arpa celta a les noves

composicions més o menys comercials. I és cert que moltes de les

seves melodies són interpretacions “instrumentals”. I encara diuen que

va aprendre l'arpa de manera autodidacta. Però jo us n’he triat una altra.

Una que canta. Es diu Sara.

Si busqueu el nom d’Emilio Cao a la xarxa us trobareu una cançó dels

també gallecs Siniestro Total titulada Yo quiero ser Emilio Cao, que

se’n foten a bastament. Amb tot, sembla que ni la conya dels Siniestro

Total li ha servit a l’Emilio per esdevenir una figura mediàtica.

El disc de l’Emilio que tenia en Pep era No manto da agua, de l’any 82.

Més tard, ja en CD vaig comprar-me Cartas marinhas, que encara

escolto de tant en tant. Així i tot, em quedo amb Sara, malencònica i

sense arpa, la cançó dels vespres, amb la posta de sol Fluvià amunt, i la

Mixa esperant el pinso i les restes del sopar.

Sentint-nos tots els membres (1990)

La cançó Luca havia fet furor. Fins i tot els alumnes grans de Camallera

la van fer servir per al playback de l’any. Jo aleshores feia les classes

d’anglès de l’escola, no encara de la ZER. Em va semblar que l’havia

d’aprofitar per a les classes. L’Aïda m’havia dit que ella havia fet servir el

tema de Bells of the Cathedral i que li havia anat tan i tan bé. Jo em

decantava per Solitude Standing. Però em vaig deixar temptar per la

intuïció, com sempre, i després d’escoltar tots els discos en aquell

moment disponibles de la novaiorquesa, que començava a agradar-me

de manera perillosa, vaig triar el que m’havia fet peça a mi. Era un tema

antimilitarista i antibel·licista, que encaixava força amb el grup d'alumnes

que tenia aquell any, contestatari ell, i amb el profe, contestatari jo. De

resultes d’aquella recerca pedagògica vaig quedar força atrapat per la

veu lleu i tendenciosa, pels seus acompanyaments minimalistes, i pels

temes amb un puntet (de vegades amb punts suspensius) de

forasenyament, i encara pel disseny convencional però curós dels seus

àlbums. Una mica com un servidor, o, si més no, com l’un servidor

d’aleshores. O com l’un-servidor-d’aleshores s’hagués volgut a si mateix.

La cançó és Men in a War, del seu àlbum Days of Open Hand, el que

venia acompanyat d'uns poemes visuals amb una mà oberta.

Deixem la Suzanne Vega passejant esmaperduda pels carrers de la

seva gran ciutat mentre jo li segueixo les petjades esmaperdut pels

carrers del meu petit poble.

El bon rapinyaire (1971)

L’any 71 la Maria del Mar Bonet va publicar L’Àguila Negra. Dos o tres

anys després la vaig anar a veure en directe (la Maria del Mar, no

l'àguila) al palau de la Passió de Cervera. Allà mon cosí Abel es va

adormir. I encara un parell d’anys més tard la vaig tornar a veure en un

concert a Lleida que es va dir Galeusca (amb veus de Galícia, d’Euskadi

i de casa nostra). Era la primera vegada que sentia el mot acabat

d’encunyar. Tinc entès que iniciatives semblants han continuat existint

amb el nom de Galeuscat.

Segurament ja ens adonàvem que l’Àguila Negra era un intent prou

consistent de la mallorquina per fer entrar el català en cançons d’èxit

d’abast superior a les fronteretes encongides i difuses de casa nostra. I

per això mateix la valoràvem. Però la cançó mesuradament malencònica

de la Bàrbara tenia altres virtuts. Simbòliques, si més no. Allò que se’n

diu un text i una melodia que tothom se la pot adaptar al que sigui.

Suposo que no en vaig ser cap excepció

I no hi faltava la morbositat, per bé que no es descobriria fins més tard.

A les seves memòries, publicades pòstumament, la Bàrbara explicava

que alguns versos no parlaven de quan va patir la persecució nazi (era

jueva) sinó que feien referència a l’incest del que fou víctima per part de

son pare. A l’ordre del dia, doncs, tot i que aleshores no en teníem ni

idea.

La Guillermina Mota també versionà una altra cançó de la Bàrbara,

però aquesta és una altra història, aliena en veu i forma a la de la Maria

del Mar, la dona que ens ensucrà la percepció dels rapinyaires.

Condemnat a campar sol (1982)

Crec que hi ha veus que ho poden cantar tot. Però n’hi ha d’altres que

només poden cantar certes coses, certes cançons. Segurament en Lee

Clayton és un d’aquests darrers. Veig que en Lee que no publica res de

nou des de 1994 (tot i que el seu disc anterior era de 1981). El

cataloguen com a artista country-rock. O encara millor: se’l considera

l’inventor de l’outlaw country.

Bé, no recordo com és que el vaig conèixer. És possible que fos en

aquella època tossenca que cada dissabte anàvem a Girona. Al matí,

ben d’hora, després d’un trajecte per Terra Negra i Llagostera, tocaven

les classes de català; allò que no ens havien ensenyat quan corresponia

i ho havíem d’estudiar quan ja no. Se’n deia “reciclatge”. Després venia

el dinar, fent una volta prèvia pel mercat, evidentment. De vegades

dinàvem a can Cent Peles. I a la tarda tocava cinema, la passió

d’aquella època, un altre reciclatge pendent. Però abans quedava una

estona suficient per anar visitant les cases de discos. Un parell d’hores a

la setmana passant per cases de discos ben fornides de la capitaleta, ja

donava per estar al dia de les novetats en molts gèneres.

Suposo que aixì devia escoltar algun tema del Lee Clayton i em devia

quedar l’àlbum. I no seria estrany que la setmana següent en busqués

un altre fins a posar-me al dia.

Acabat el reciclatge, acabada l’etapa tossenca, i acabada l’era vinil, tot

allò va anar canviant i el sistema de trobar música va variar, vam passar

a dependre molt més dels altres, del que ens volien explicar a la ràdio,

dels catàlegs que ens enviaven a casa, de les descobertes que feien

amics i coneguts... Faltava l'internet

He començat a veure algun vídeo del tutub de Lee Clayton, i no n’he

acabat cap. Em quedo a com sona en els discos. Em quedo a com me

l’imagino a escena. La seva veu de tall a joc amb la duresa de les

guitarres. I com a exemple podria dedicar-me a dubtar hores i hores tot

escoltant-lo, a veure quina us en poso. En trio una –I ride alone– però

heu de saber que amb les altres que no us poso crec que sense elles jo

tampoc no seria com sóc.

Vindic, les Veus d'Abudragh (2007)

El col·lectiu de poetes Veus ja portàvem un parell d’anys fent-nos

propostes i escenificant-les. Encara érem cinc poetes. La Inès va

contactar amb un músic iraquià que havia conegut a Brussel·les. Van

arribar a acords. Els altres del col·lectiu vam buscar en la pròpia

producció allò que tingués un marcat caràcter reivindicatiu i crític amb la

realitat. Vaig proposar un títol Víndic. Es va acceptar. Vam anar lligant

els versos de l’una amb els de l’altre. Mentrestant escoltàvem els discos

publicats de l’Anwar Abudragh.

Va arribar el dia abans. Vam conèixer l’Anwar i el seu llaüt. També vam

conèixer en Saddam i les seves percussions. Vam acabar de lligar les

coses i vam fer assajos interminables. El dia de l'estrena i única

representació vam assajar de nou a la Bisbal. I va esdevenir-se l’acte.

¿Com va anar? A mi em va agradar. Però hi va haver gent del públic

que no. L’endemà va sortir una crítica al Punt d’algú que havia esperat

meravelles de l’Anwar i que en va sortir decebut i que es demanava a

quina ment malaltissa se li havia acudit de barrejar les músiques

celestials amb aquelles lectures de versos. Crec que al crític no li

interessava la resposta a la seva pròpia pregunta, perquè si no hauria

pogut parlar amb nosaltres i hauria sabut que se’ns havia acudit a

nosaltres mateixos, i que en seguíem convençuts. Preguntes retòriques.

Juntament amb la crítica va venir la petita desfeta. Un dels poetes va

tallar de socarrel amb la resta. Un altre poeta va dir que mai més amb

músics autodivinitzats. I encara algú altre va penedir-se per sempre més

de tenir l’Anwar a casa seva i no “encertar” la manera de tractar un

artista místic.

Particularment segueixo convençut que va ser un privilegi llegir textos

propis amb l’acompanyament de l’Anwar i d’en Saddam. Que els textos

de Veus tenien el suc que havien de tenir. Que no li van fer cap mal a la

música. Que va ser un pas més en un aprenentatge necessari i

inajornable.

La Inès i jo vam tornar a presentar Víndic, justament també a la Bisbal,

però la banda sonora en va ser una altra de molt diferent, que ara no ve

al cas. L’Anwar només es podia fer en directe. Si el voleu sentir en una

de les peces que va tocar a l’espectacle, tot un clàssic, es diu Alè de

Baghdad.

Samba pa quién (1977)

Això era abans que el senyor Santana es convertís en un ídol religiós.

Havia tingut la cançó gravada en el cassette aquell que ja ha sortit

coprotagonitzant algun dels temes musicals anteriors. Em ve al cap una

conversa amb la Dèlia, que opinava que aquella era una cançó per a

enamorats, com dient que qualsevol persona que no estigués en el

període d’anar a la discoteca a magrejar-se (un dels pocs llocs on es

podia fer) no tenia sentit que l’escoltés.

La sorpresa va ser aquell hivern, perdut en un poble congelat de León,

malvestit amb uniforme militar, dormint sota set capes de mantes de

color indefinible, cridant bajanades al pobre recluta que havia de fer la

vigilància noctura, incomprensiblement anomenada imaginària, i quan

eren dos quarts de vuit del matí, patapam, engegaven els altaveus i,

justament, posaven Samba pa ti. ¿Que per què? Ja m’hagués agradat

saber-ho (espero que no fos per allò que deia la Dèlia). Tant li feia, però.

En aquell moment, però, l’última cosa que calia fer era preguntar. Calia

mirar i escoltar, i no fer res que no fos manat, i menys que res preguntar

per què. Prohibit. Tabú. Per tant, abans de sortir del sarcòfag que

formaven el matalàs deforme i les mantes ben enganxades entre el

matalàs i el somier i córrer a vestir-me mentre els membres no

quedessin congelats, mandrejava tres minuts al llit escoltant la guitarra

d’aquell sudamericà. Em penso que en aquella època no en coneixa cap

altra cançó. I amb aquella ja en feia prou.

Càndid a la platja (1962)

Hi he estat pensant estona i crec que el record musical més antic que

aflora a la tèrbola superfície de la memòria és el de jo mateix per la

carretera de Corbins tot engegant-me “Cuando calienta el sol, aquí en la

playa...”. I la Dèlia fent un comentari que jo no sabia interpretar i que em

frenava en sec l'ímpetu estival. Doble frustració, ja que un servidor, a

més de no estiuejar, no devia haver vist mai una platja, tot i que sí que ja

havia vist el mar, una vegada (quan l’avi Càndid va marxar a l’Argentina

en un vaixell de la marca Ibarra i amb dues xemeneies).

En tot cas no m'acabo de creure que “Cuando calienta el sol...” em

marqués personalment com per pertànyer a aquest espai, però m’ajuda

a situar-me en el temps. Si la cantava és que devia sonar a la ràdio a

tothora, o sigui l’èxit de l’estiu, o la de l’estiu abans. Però és evident que

us l’he acabat posant... Deixeu-me explicar-vos per què.

La cançó s’havia publicat a Mèxic pels Hermanos Rigual el 1961, l’any

que va marxar l’avi, cap a Sud-Amèrica, precisament.

Investigant es pot saber que la cançó no era d’ells sinó d’un

nicaragüenc, un tal Rafael Gastón Pérez. Es titulava “Cuando calienta

el sol en Masachapa”. Potser és sobrer advertir que Masachapa és una

platja de Nicaragua. Els mexicans van fer el que ara se’n diu una

deslocalització. “Aquí en la playa” és més genèric, i més adequat. En

aquella època a España es començava a anar a la platja. Nosaltres no,

els rics vull dir, però ja sabíem que era moda, sortia a les revistes

il·lustrades. No enteníem per a què servia, ni quina gràcia tenia anar a

prendre el sol i passar calor, però sabíem què era una platja. També

sabíem què era l'arena perquè a la torre -on sempre estàvem fent obres-

en teníem.

Curiosament l’any 1961 (o potser el 1962) vaig veure per primer cop un

televisor. Vull dir un televisor engegat i funcionant. A ca l’Ensabonat.

Grans moments de canvis, doncs. Moments de grans canvis. I aleshores

comença a prendre sentit un fons musical tan irreal com inqüestionable:

“Cuando calienta el sol...”. I podria continuar “cogiendo peras”. Potser ja

ho hagués sabut dir, en castellà, em refereixo, perquè ja havia començat

a estudiar de llegir a cal Tossinaire, i tot el que apreníem era

absolutament irreal i inqüestionable, tot en castellà.

Tinc la sensació que això que us dic no és història, sinó més aviat

arqueologia sonora latent. I explicant-vos-en aquesta, me n’ha vingut

una altra a la memòria, una de més pedagògica, que me la reservo per a

una altra entrada.

Llana al clatell (1979)

1979 – Crec que ja he dit algunes coses d’aquest any, l’any que em vaig

comprar un despertador. (Un despertador per a mi tot sol, i tot el que un

despertador personal implica.) L’any que feia exactament el que decidia.

I si feia el que s’esperava de mi era perquè jo volia. L’any que vaig

començar a triar quina vorera del carrer agafava. L’any que vaig

començar a triar els meus menús. L’any que potser vaig fer el més

semblant a demanar ajut. L’any que vaig començar a informar-me, fins i

tot de la meva feina, que fins aquell moment no tenia gaire clara. Però

també de com som de diferents, i com de diferents podem arribar a ser,

sense deixar de ser tan terriblement iguals. Aquell primer impacte es va

dir Blanes.

Part de la meva informació em va arribar via pel·lícula. Em refereixo a

Hair, de Milos Forman. La vaig veure un parell de cops sol. Després em

vaig deixar acompanyar per algú altre. Hi trobava pistes –americanes, sí,

però adaptables– de tot allò que us deia al paràgraf anterior. ¿Poca

cosa? No ho crec; eren pistes que arribaven en el moment adequat, en

el format adequat, en l’espai adequat, a la persona adequada.

Com que tenia una calvície prematura que aviat esdevindria galopant, la

qüestió de Hair va perdre alguns dels seus aspectes formals, però en va

haver d’altres que van tocar medul·la; fins i tot és possible que

m’identifiqués amb algun personatge femení, potser endevinaríeu quin,

si és que heu vist la pel·lícula. És més que probable que fos en aquell

moment que descobrís que tots tenim una part femenina, fins i tot elles.

L’any següent vaig veure el musical a Cervera, amb el nu integral a les

enfosques inclòs. Però me l’hagués pogut estalviar: el mal ja estava fet

per la pel·lícula. Prou que m’ho deien als Maristes, que havia d’anar amb

compte amb el cinema.

I com que no em puc posar gaire reivindicatiu amb els cabells (que si en

tingués, ja veuríeu, ja...) opto per I got life, que això no falla.

Càlcul mercantil (1963)

1963 – Cal Tussinaire s’havia quedat petit. Ara em tocava anar al davant

de l’estació, a cal Catellví. Anava amb bicicleta al matí, tornava amb

bicicleta a dinar, tornava a anar amb bicicleta a la tarda, i tornava a

tornar amb bicicleta al vespre. Deixava (ai, perdó, dixaa) la bicicleta en

un pati del bar La Punyalada.

l repàs nou, com que se’m donaven bé els números, vaig començar a fer

Cálculo Mercantil, i ja em veia a venir (ai, perdó, a vindre) un llibrot més

gros que es deia Teneduría de Libros.

¿M’agradava? No ho recordo. L’escola no era un lloc per gaudir (ai,

perdó, per disfrutar) però no hi patia tampoc gaire. Hi havia un piló de

coses que no entenia, però em fa l’efecte que no devia pas ser l’únic. De

tant en tant et queia una bronca o un mastegot i feines a saber per què.

Sembla que havia après de llegir (ai, perdó, de lligir) força ràpid, i que

allò de fer números tampoc no se’m donava malament. Les taules de

multiplicar no eren res de l’altre món. Com deia un tal Maginet

Pelacanyes que sortia a la ràdio, era cosa de fer-ho cantant. Si en

Maginet o jo haguéssim sabut el que eren les calculadores! Si ho

hagués sabut el mestre! Si ho hagués sabut l’autor del Cálculo Mercantil!

En Maginet sortia a la ràdio, com ja us he dit, i feia riure. Els

presentadors que practicaven un analfabetisme català voluntari,

l’anomenaven “Machinet Pelacañas”. Tenia un disc que de vegades

posaven sencer que es deia La trastada de Maginet. L’autor era un

locutor de ràdio Tarragona –el señor Tarrasa– que en el disc feia d’ell

mateix i de Maginet. No cal que us digui que tot això ho he esbrinat ara.

Per aquell llavors (ai, perdó, allavòrens) ja en feia prou a escoltar, riure i

ajupir el cap, que mai no sabies quan te’n podia caure alguna.

El tros més conegut, i el que jo recordava, és la primera part, la de la

taula del 7. I és que el set sempre ha estat un número màgic però

complicat; traïdor, fins i tot. Aleshores en dèiem un número primo, i

tothom sap que com més cosins més endins.

Bé, vam sobreviure, ¿no?

Don't be afraid, Jules (1970)

La festa major dels Alamús era pels voltants de sant Martí, és a dir a

mitjans de novembre. Però, per mi, anar als Alamús ja era festa major,

fos l’època que fos. Era festa el viatge amb autocar (jo em desplaçava

habitualment amb bicicleta), envoltat de gent de la meva edat (en aquell

llavors jo rondava els 14 i mon germà els 7), i amb unes possibilitats de

llibertat social que a casa es reduïen a obligacions laborals i solitàries.

Festa major, ja ho veieu.

Mon cosí Abel mai no parava a casa (a la seva). A vegades se

m’emportava i altres no. Cap problema. Múltiples possibilitats. En darrer

extrem, sabia en quina habitació del pis de dalt guardava el tocadiscos.

Jo no en tenia a casa. Tirava exclusivament de ràdio (o sigui: d’arràdio).

I tenia discos, ell. En podia escoltar un darrere l’altre, o repetir el mateix

fins que me’n cansés, fins que l’avorrís.

Hi havia uns discos petits que tenien dues cançons per cara. I uns altres

ja de més moderns que, ai las, només en tenien una per cara. També hi

havia uns discos grossos que en tenien un piló, però cap d’aquells no

era yeyè i no m’interessaven.

Un d’especial. Quatre paios peluts i estrafolaris, que tothom en parlava, i

que la majoria en malparlava. Si a casa et deixaven portar el cabell una

mica més llarg del que era normal tothom et deia Sembles un bítel, que

era mig sinònim de modern i mig sinònim de deixat. Ser un bítel era

abandonar definitivament la postguerra, la missa de diumenge i la

submissió a la parella de guardiacivils.

I una cançó estranyota, llarga, i amb un final repetit, salmòdic,

emborratxador. Vaig conèixer els Beatles quan desapareixien, encara

recordo les portades de les revistes que deien que se separaven i jo

amb prou feines si me’n sabia un parell de cançons, les que deixaven

anar a la ràdio amb comptagotes. Hey Jude sí que la coneixia, però, i

l’havia sentit centenars de vegades, a ca l’Abel.

Després vaig saber la història de la cançó, el rerefons, però deixeu-me'n

respectar la ignorància original, quan donava per fet que era una cançó

d'amor convencional, ai las!

Un ball en la penombra (1985)

1985. Sant Miquel de Fluvià. Encara perduraven ideals exòtics amb les

seves sonoritats incorporades. Qui més qui menys estava fent els seus

viatges astrals, sovint més econòmics que els físics, tot i que no sempre.

L’Índia continuava essent un dels referents. I la discogràfica

Windhamhill hi (pro)posava bandes sonores.

Una bona sorpresa va ser Shadowfax. Segurament vaig escoltar-lo per

la portada. Un vel de color ataronjat sobre un horitzó amb un sol arbre

en la penombra del capvespre. Segurament vaig escoltar-lo perquè

estava en la zona de catàleg que barrejava el New Age amb el Jazz.

Eren els estils que se’m barrejaven llavors en el cap.

La primera que vaig sentir va ser doncs la que us poso: New Electric

India. Però, per poc que em deixi anar, us proposaria el disc sencer.

Shadowdance, per exemple. I també Brown Rice. I no oblidem A Song

for My Brother. Ràpidament vaig buscar més discografia. Llavors ja

havien publicat The Dreams of Children. I al cap de poc, un altre, Too

Far To Whisper. Tots recomanables.

Segurament el líder reconegut del grup seria en Chuck Greenberg, el

que fa sonar aquesta mena de clarinet electrònic batejat com Lyricon.

De fet, quan ell va morir el 1995 (el mateix dia que jo feia 39 anys a

l'ombra de la Comtessa de Molins) d’un atac de cor, el grup es va desfer.

Però em fa l’efecte que acabo preferint els temes compostos per G. E.

Stinson, el guitarrista. Ell va plegar del projecte el 1989, quan jo ja no

els seguia. Havien canviat els temps i els referents. Havien canviat els

viatges astrals i les sonoritats.

Sentir Shadowfax és, si més no, una sotragada en el temps. No arriba a

viatge, ara; deixem-ho en sotragada astral.

Pink Panther

Aquest missatge està capturat del bloc Nòmades del vent. Agraïm l'autora, elur, que

ens hagi permès incloure'l.

http://nomadesdelvent.blogspot.com/2010/02/amor-primera-oida.html

És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada

vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink

Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys?

17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà.

Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc

minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que

marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només

va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que

me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em

reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és

una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per

més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més

ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les

companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.

elur :) gràcies a tu Càndid. Un plaer aquest petit 'cameo' en aquest gran bloc. Càndid Si aquest és un "gran bloc" serà pels cameos de grans blocaires, com és el cas.

Bussejant en la idea de déu (1973)

1973 – No recordo com es deia, però el coneixíem com Tinito. Alguna

vegada jo havia anat a casa seva, i sempre hi girava alguna novetat o

algun descobriment al tocadiscos. Una de les que recordo és Life is a

long song dels Jethro Tull. En aquella temporada el seu Aqualung el

posaven fins i tot a les discoteques, i tots sortíem a ballar amb la mà

dreta ventant-nos el sagí i l’esquerra a mig aire aguantant justament

això, l’aire, l’aire sonor. Tocàvem la guitarra fins i tot en els temes en què

la guitarra no sonava. Puntejàvem. Tocar la guitarra era una actitud, un

símbol, un eufemisme, una metàfora i un senyal dels temps.

Tenia l’Aqualung –el disc doble– enregistrat en casset (suposo que

l’Antoni dels Tranquils se n’havia encarregat) i encara que contenia

coses que costaven d’entrar, no hauríem gosat dir-ne res de dolent, ni

de displicent. Seguíem gratant la guitarra inexistent, i no la flauta

travessera de l’Ian, però no hi hauríem canviat res.

Després la col·lecció s’aniria completant, amb l’Ian Anderson i el seu

rebuf frenètic. Thick as a bric és dels que guardo un record més intens. I

coses que han perdurat com Too old to Rock’n’roll: too young to die, fins

i tot Stormwatch que en Pep traginava quan va venir a Blanes. I altres

que no sé si passaran a cap història musical. A hores d’ara encara

donen guerra. Aquí enllaceu amb el seu web.

Però, és clar, Aqualung, era la cançó, i continua essent la cançó.

Sembla que parla de déu encarnat en un rodamon, el qual respira amb

un soroll com el dels bussos sota aigua, digueu-li bombolleig, d’aquí el

nom. I encara una altra més, el nom estava registrat per l’inefable

Cousteau (pulmó aquàtic) però l’Ian i en Jacques ho van resoldre com a

col·leguis. A destacar el solo de guitarra d’en Martin Barre, del que

s’explica (del solo) que va tenir un moment d’interrupció quan a l’estudi

va entrar en Jimmy Page i en Martin va aixecar la mà per saludar.

Concerto grosso per a un rústic (1983)

Anar a viure a Sant Miquel de Fluvià va comportar compartir. Rutines,

sorpreses, maldecaps i músiques. Un dels descobriments que tenia en

Pep a la seva discografia era Les Luthiers.

Ràpidament vaig fer amistat amb en Yugurthu i l’Oblongo. Al cap de poc

ja era íntim d’en Mastropiero. Viatjava per poc preu a arreu del món i el

contemplava a través d’uns vidres argentins de molta graduació.

Vaig compartir les noves amistats amb els de Lleida. No va ser gens

estrany, doncs, que quan van venir a Barcelona, el febrer del 84,

omplíssim un microbús per anar-los a veure al Tívoli. L'espectacle es

deia Lutherías. I no ens va defraudar. Durant temps i temps vam seguir

compartint-los, ara un acudit, ara un altre, ara un disc, ara una notícia.

Les coses van evolucionant, i de mica en mica vam anar perdent

l’interès impetuós i Les Luthiers van anar quedant com un pòsit. I

encara hi són.

Segur que m’agradaven pel seu enginy, pels seus jocs visuals i sonors.

Però segur que m’agradaven perquè eren bons músics.

No us estranyi, doncs, que per a il·lustrar aquest record recorri a un

tema dels menys apreciats, Concerto grosso alla rustica. No és el primer

que em ve al cap quan penso en Les Luthiers, i segurament no és cap

èxit ni cap tema especialment significatiu, però és dels que no fallen mai

quan hi penso una mica més.

Ressorgiments (2002)

Ja coneixia el Bruce a través del Bernat, que va comprar-se el

Greetings from Asbury Park, potser el 75 o el 76. A Blanes en

Springsteen també em va acompanyar fent tàndem amb la Patti Smith

en un tema que està a la llista d’espera d’aquest bloc. En aquell

moment, ja al 80, editava el disc The River; aquest sí que ja ha sortit en

aquest bloc i que em va seguir fins a Tossa.

Vaig anar seguint el Boss amb el seu Born in the U.S.A., el Tunnel of

Love, i algunes cançons esparses d’un disc o d’un altre. Semblava que

la cosa ja havia fet el cim i només li quedava anar baixant més o menys

a poc a poc.

Però no. El 2002 va arribar The Rising. Un èxit mundial, potser sí. Que

tornava a tocar la mateixa fibra del Born in the U.S.A., però ara aprofitant

els atemptats de Nova York. Potser sí. Però un èxit rotund a casa meva.

Sempre m’ha estranyat que el CD no es fongués al cotxe. Que quedés

arrugat, com a mínim. Que no es foradés de tant de làser. De camí entre

la Marca de l’Ham i l’Escala, i entre Sant Pere Pescador i Castelló. Des

del 2002 fins potser el 2004. Des de Lonesome Day fins My City of

Ruins. Amb parada i fonda a Into The Fire, Nothing Man, Empty Sky,

Worlds Apart, Further On,The Fuse, You’re Missing, The Rising... I ja

m’estic penedint de no citar les que no he dit... L'home ho va rematar

amb un concert a Barcelona, enregistrat i editat. No vegis.

Per triar un tema i esperant equivocar-me, us poso el Worlds Apart.

Potser per allò del pont entre mons condemnats a estar separats, o per

allò de Let’s let love give what it gives. O potser per alguna altra raó, que

tampoc no cal explicar-ho tot.

La sardana d'en Piotr (1976)

1976 – A mitjans dels setanta, la meva porta d’accés a Txaikovski va

ser la Patètica, com no podia ser altrament. Abans que el Trencanous o

que el Llac dels Cignes o que el seu Concert per a Piano núm. 1. Per a

l’adolescent que en aquell llavors es començava a fer dir Josep-Càndid,

trobar-se amb una obra d’emocions intenses escrita per qui al cap de

pocs dies moriria de còlera, com la seva mare, després de beure

voluntàriament aigua del riu sense esterilitzar, donava per a molt.

Sembla ser que ningú no dubta de la versió del suïcidi, el que es

planteja si va ser per amor a la seva mare o perquè havia sortit a la llum

que s’entenia amb un nebot d’un noble rus

Doncs això, que en Piotr Ilitx em va enganxar. Era una barreja de

sensacions musicals i de xafarderia biogràfica. Vaig llegir-ne un parell de

biografies. Una que insistia en la seva sensibilitat i els èxits artístics, i

l’altra que aprofundia i no descartava cap de les possibilitats d’escàndol

d’una vida turmentada. Ja sabeu que els bojos famosos porten una vida

turmentada; els que no són famosos, aleshores simplement estan com

un llum.

En tot cas, la Patètica (quin nom més ben doblement trobat!), els ballets,

les Estacions, Manfred, les Variacions sobre un tema Rococó... tot això

va anar passant de mica en mica a formar part important del meu

bagatge sonor. Tantes que per fer aquesta entrada em veig gairebé

obligat a buscar alguna cosa diferent, reivindicativa. I m’he decidit pel

tercer moviment de la quarta simfonia.

La devia descobrir mentre llegia la seva biografia socialment correcta.

¿Per on anava en Txaikovski mentre escrivia la quarta simfonia? Uf.

Mantenia relacions platòniques amb Nadejda von Meck, mecenes de

l’artista, i estava convençut que a la vida tot ho regeix el destí. Fins al

punt que en rebre una carta d’amor de qui havia estat alumna seva, va i

s’hi casa. El casament havia estat propiciat pel seu germà Modest que,

homosexual com ell, pensava que un matrimoni convencional ajudaria

en Piotr a ser més ben considerat socialment. Al cap de poc, i empès

per la repulsió física que li causava la seva dona, el músic va intentar

suïcidar-se llançant-se al riu Moskvà i essent-ne rescatat amb un

refredat i amb una crisi nerviosa. En fi, ja ho veieu. Ni la Belén Esteban

no ho supera. Ara bé, entremig d’aquest maremàgnum va ser capaç

d’escriure un tercer moviment plàcid, juganer, quasi alegre. Molt de

pizzicato i amb un fragment a ritme de sardana. Apa!

Ho va escriure pels voltants de 1876-77, o sigui: just un segle abans que

jo ho escoltés embadalit.

I quin sol que feia (1964)

El disc enregistrat en directe es va publicar el 1963. Lo Quim el devia

comprar potser el 1964. Lo Quim tenia molta sort. Li donaven paga

setmanal, i, suposo que seguint criteri dels Germans Maristes, que

llibertat no és el mateix que llibertinatge, i que cal educar en

responsabilitat, els seus pares li deixaven opció a comprar

voluntàriament un producte cultural al mes, o bé un disc (el que ell

volgués) o un llibre (els còmics de l’Àstèrix també s’hi valien).

Aquest disc va ser dels primers a comprar-se, crec, perquè em sembla

recordar el disc acompanyat de la perorata de la llibertat adquisitiva

acabada d’estrenar. En tot cas, dubto si era aquest exactament o bé el

disc octogonal dels Rolling Stones. Increïble! Una carpeta octogonal.

Al·lucinant! Una cançó que dura tota una cara del disc (d’un LP!)

La cançó que durava tota la cara del disc era la que donava títol al disc

d’en Johnny Rivers, o sigui: John Lee Hooker. Ara bé, no sé si per

influència de la meva cosina o vés a saber per què, em ve sempre el

Sunny, la cançó del Bobby Hebb. Sunny, yesterday my life was filled

with rain. Sunny, you smiled at me and really eased the pain. Ostres, tu,

què fàcil.

Blues a les palpentes (1979)

L’any 1979 em van donar feina a Blanes. Allà me’n vaig anar amb el

meu 127 de color verd i matrícula de Lleida, i una mica de música per

sobreviure els primers mesos de la meva nova vida gironina.

Un dels cassets que van viatjar amb mi era una adquisició recent,

segurament l’únic disc d’en Tete Montoliuque he escoltat realment a

fons. Estic parlar de Blues For Myself.

¿Com pot ser que altres discos d’en Tete no em facin gaire fred ni calor,

i, en canvi, aquest em resulti absolutament imprescindible? Si ho sabés!

El disc havia aparegut l’any 1977. En Montoliu al seu piano −amb un

baix (Eric Peter) i un bateria (Peer Wyboris) que en cap moment

juguen a prendre-li el protagonisme−, fa tots els papers principals de

l’auca: compositor, líder, solista...

Hauria de sorprendre. Que un dels millors pianistes de jazz es digui

Vicenç i sigui de l’Eixample. Que el fet de ser cec no l’aboqués a vendre

cupons. Que fos descobert i exportat per un altre músic de jazz,

lògicament estranger. Que enregistrés discos a tort a dret. Que

composés més de 70 cançons. Que mai no acabés d’oblidar d’on

provenia. Que faci 13 anys de la seva mort i sigui un dels grans

desconeguts del nostre país. Vaja, crec que sí que hauria de sorprendre.

Però estic segur que tot això no em va acabar d’influir. El que em va

convèncer de debò va ser la música. Un abans i un després del Blues

For Myself. I la sensació que amb aquell disc potser no n’hauria d’haver

fet prou. Però parlo d’un disc que vull creure antològic, d’aquells que no

saps quin fragment escollir. Finalment em decideixo per Jimmy’s Tempo,

el que diuen que és un magnífic exemplar de Hard Bop entre moltes

balades. Diuen. Jo, és que no hi entenc.

Un martini a l'inrevés (1985)

El setembre de 1980 va morir John Bonham, el bateria de Led

Zeppelin, i el grup es va desfer definitivament –si és que encara no ho

estava. Els tres supervivents van seguir en el món de la indústria

musical amb diversa intensitat i sort. Segurament el que ho va tenir més

clar va ser en Robert Plant.

El 82 se separa de la seva dona i alhora publica el seu primer àlbum

Pictures at Eleven. Un bon àlbum.

El 83 publica The Principle of Moments. Un bon àlbum.

El 85 publica un nou disc. Shaken’n’Stirred. No té èxit. Els principals

músics que treballen amb en Plant es barallen a causa del nou

enfocament musical que en Plant pretén. Total, un desastre.

Doncs bé, és el meu disc preferit. Una aventura. Una flipada. Una

experimentació. Una fuita d’olla. Una barreja de mescles.

Segurament em va enganxar en una època en què una mica de tot això

em venia bé. Vivia a Sant Miquel de Fluvià. Amb un grup de joves

embolicàvem la troca i potser no ho fèiem malament del tot. Treballava a

Camallera. Tenia els de 1r i 2n, i notava que gaudia de la meva feina.

Vaja, que el disc d’en Plant coincidia amb el meu estat d’ànim.

El títol ja té el seu què. En James Bond quan demanava el seu martini

deia “shaken, not stirred”. En Robert va pel dret: “Agitat i remenat”.

Del disc se’n va fer famosa una cançó, el Little by little, justament la més

convencional de totes, l’excepció del disc. Per tant, no és pas aquesta la

que us posaré. Una mica a l’atzar us ha tocat Kallalou Kallalou. És una

cançó d’amor i, com a mínim, en Robert no es posa d’allò

transcendental.

Aquesta terra (1976)

Abans d’abandonar la Lleida natal definitivament, mig de casualitat, em

va venir a mans un disc amb una portada d’una Texas devastada per

una tempesta de pols. Es deia Dust Bowl Ballads. Agror i esperança

destil·lades per a una esponja adolescent. Allà va quedar la cosa, el disc

i el seu autor, Woody Guthrie.

Després de la mili, i ja en plena jungla gironina (és a dir, la Selva), van

començar a córrer pels cineclubs pel·lícules com ara La sal de la terra o

Bound for glory. De fet, crec que Bound for glory va entrar als circuits

comercials de cinema, ja que va aconseguir dos òscars, i a més era

protagonitzada pel David Carradine, que tothom coneixia per la tele.

Recordo la sortida del cinema discutint amb algú –vés a saber amb qui,

perquè en aquella època a la sortida del cinema sempre es discutia–

sobre l’actitud del Woody. Que si era millor una guerra oberta al

sistema, com ara cantar amb una guitarra on hi havia escrit This

machine kills fascists, o bé trobar la manera d’acomodar-se i anar fent la

viuviu, adaptant-se als temps, i anar segant l’herba sota els peus, com

qui no vol la cosa. No recordo per què, però sembla que la segona

actitud correspondria a Bob Dylan, i això que per aquell llavors encara

no trucava a les portes del cel.

La veritat és que a hores d’ara, a no ser que faci trampa, no us podria fer

un discurs coherent sobre en Woody Guthrie, ni obra ni biografia, ni

sobre el film d’en Hal Ashby, si no és alguns plans sobre el tren,

imatges d’aquelles que queden enregistrades i connectades sempre

més a una música. I pel que fa a cançons, tinc a la memòria el This

land... Honestament és la que us hauria de posar, perquè és la que se

m’activa automàticament.

Sí, ja sé que és antinatural mirar un paisatge català i que en algun lloc

remotíssim del cervell hi hagi una veu que digui This land i your land,

and this land is my land..., però és que això del cervell és tan complex!

Esquizofrènies estereofòniques (1980)

Els Tranquils em van gravar en un casset el disc dels Who,

Quadrophenia. Devia ser pel 75. Allò de quadrofènia semblava referir-se

al so quadrofònic, que en aquells moments era la moda, una mena de

doble estéreo. El casset tenia cançons magnifiques i altres que

quedaven diluïdes en un propòsit que jo no entenia. Allà va quedar la

cosa, encintada.

L’any 1980 vaig anar a Barcelona –em sembla recordar que sol– a veure

la pel·lícula que s’acabava de fer sobre l’òpera dels Who. Era un cinema

apartat, per no dir apartadíssim. ¿Com ho vaig trobar en aquells

moments sense el Google Maps?

Aleshores vaig tenir unes quantes dades més d’aquell univers formal i

violent, la rivalitat entre mods i rockers, les motos i les batusses entre

ambdues bandes, i la lluita d’un adolescent desorientat per saber qui era

i on li corresponia ser. Altre cop The Real Me esdevenia la música i la

lletra que emergia de tot plegat. Em sembla –però no ho asseguraria–

que la traducció de les cançons apareixia en subtítols, a la pel·lícula.

El que havia començat, suposo, com un joc d’en Townshend, de crear

un personatge adolescent amb una esquizofrènia a quatre bandes –

jugant amb les personalitats del grup: hipócrita com el mateix

Townshend, tossut com en Daltrey, romàntic com Entwistle o llunàtic

com en Moon− i que va perdent tot el que es pot perdre: la feina, la

família, la xicota, els amics, un lloc on viure, la moto, les amfetamines...

esdevenia, finalment, una magna obra musical.

A la fi el protagonista acara la moto –que no és seva− cap als penya-

segats... Però, tranquils, que ja a la primera escena de la pel·lícula se’l

veu tornant a peu del penya-segat. O sigui: si et vols curar, fot la moto a

mar!

Ara ja no tindria edat per fer-me preguntes com les que apareixen a The

Real Me, o a I Am One, o a Is It In My Head, o a I’ve Have Had Enough,

o a Drowned, o a... tot i que algunes, ¿s’arriben a contestar alguna

vegada? Tots som... Who?

De Cervera a la resta dels Països Catalans (1977)

Doncs bé, les vegades que havia anat a Cervera m’havien aportat

moltes coses: la possibilitat de gaudir de la piscina, d’enamorar-me amb

impúdica lleugeresa d’algunes veïnes, d’anar als actes de festa major

amb llibertat desacostumada...

Culturalment hi havia també alguns elements: el paisatge de la Segarra,

l’edifici de la universitat, la història desmentida del port de mar, i la

devoció per un rei que ni m’anava ni em venia, un tal Felipe V.

Mica a mica vaig anar trobant peces d’un trencaclosques que tampoc no

em feia perdre el son. Qui era aquell magnànim Felipe V, la raó de

l’existència de la universitat, la rancúnia popular reconvertida en una

contalla menyspreadora...

La pista bona em va venir a través d’un grup que es deia Coses. Els

vaig veure un parell de cops. Encara conservo un cartell de la seva

actuació en un poblet a tocar de Lleida. A partir del seu descobriment,

vaig anar aconseguint alguns dels seus discos. Concretament, tres: Via

Fora! (1976), Ara és demà (1977) i Perquè no s’apagui l’aire (1978). No

sé si en van fer cap més.

El del mig, el titulat Ara és demà, és on apareix Goigs en llaor de Felip V

(inventor del número 100), i també altres de prou interessants com El

faroner, musicant el poema de Miquel Desclot dedicat al faroner del cap

de Creus, espai que molt després hauria de conèixer.

Coses ens va explicar moltes coses en el moment exacte. Part de la

informació es perdia però quedava surant enlaire, fins que de mica en

mica va anar sedimentant amb discreció. La música, els jocs de veus,

els arranjaments, potser han quedat superats pel temps, però l’equip

format per Jordi Fàbregas, Miquel Estrada i Ton Rulló van deixar anar

més pol·len del que potser tenen constància.

Si no t'agraden les meves pomes (1993)

1993 – Van ser uns anys d’una certa sequera, en molts aspectes.

Contínuament intentava mapes per a la desorientació. Emocional,

laboral, estomacal.

En Page també ho intentava. Es va aliar amb en Coverdale, que havia

estat dels Deep Purple, i amb en Carmassi i en Phillips que havien

estat dels Montrose.

Semblava que en Page aixecava el cap després d’allò dels Firm. Però

era un vol gallinaci. Bé, en aquella època de gestació (o de congestes),

res no volava gaire enlaire.

L’àlbum començava amb Shake my tree.

Prometedora. Una cançó de presumpte desamor. En èpoques fosques,

el desamor és una bona moneda. “I don’t want be your slave / you’re

trying to drive me to an early grave”. ¿Quina mena d’estimada era

aquesta? Podia ser-ne tantes. Estimades desestimades.

Altres cançons del disc van tenir un cert èxit: Pride and joy que va arribar

a ser número 1 als EUA. A Europa la que va reeixir més és Take me for

a little while. I la que trio és la que comença, la que promet, encara que

després tot es dilueixi de mica en mica. Ja sabeu què diuen: "If you don't

like my apples, don't shake my tree". Ens falta una expressió com

aquesta en català. Ens hauria fet falta, vaja, més d’una vegada, en

aquells anys.

Bé, a Sant Pere s’estaven plantant pomeres pertot. I començaven a

venir negres a collir-les. No sé si hi té relació.

Música de violí (1981)

A començaments dels 80 vaig topar amb els discos que portaven en Pep

i en Lluís. Afeccionats com eren a les incursions agosarades a la

Bretanya, recollien mostres esparses d'aquell univers nou i cèltic. Una

de les imatges que duien impreses a la mirada era l'Angelo Branduardi

i el seu violí voleiant i esperrucant l'escenari.

El disc que ells tenien es deia simplement Branduardi. Una portada tot

interessant. I noms tan suggerents com Luisa Zappa (autora de les

lletres) o Maurizio Fabrizio (autor dels arranjaments).

Aquell mateix any vaig voltar per Europa durant tot un mes d'estiu. Itàlia

s'hi va posar pel mig. Era la primera vegada. D'aquella primera vegada

vaig portar un dofí de Murano que ma mare guarda com un tresor. Al

cap d'un temps van venir altres viatges. I d'alguns d'ells portava nous

tresors d'en Branduardi. La pulce d'aqua. Cercando l'oro. Highdown

Fair. L'Angelo va ser un més de la colla. Algú important de la colla.

Quan va començar a canviar, suposo que per necessitat, va començar a

perdre punts. Els havia guanyat de cop. Els va anar perdent de mica en

mica. Però de tant en tant reviscolava i en recuperava algun. Si puo fare,

per exemple. Reconec que de la seva obra més recent, tot i tenir alguna

referència, no en conec gran cosa.

Com sempre, recupero la sorpresa, l'esclat. D'aquell primer disc

segurament sentit el 81, reapareix la melodia optimista de Musica.

Doncs sí, lletra de la Luisa Zappa, música de l'Angelo Branduardi,

arranjaments de Maurizio Fabrizio, i l'oïda resclosida d'un servidor.

Quan la cuina feia olor de revelador (1975)

Devia ser l’any 75 que vaig tenir segurament l’experiència definitiva amb

la fotografia. Va venir de la mà d’en Miquel, a Lleida. Vam passar hores i

més hores fent fotos, revelant-ne els negatius, positivant-los, niquelant

els positius... coses que sembla que ja han passat a la història

directament a la secció d’oblits inexhumables. En aquella època jo feia

fotos de 6x6 (era la càmera que tenia, ¿on deu ser, ara?), la qual cosa

vol dir que fer una foto em sortia per un ull de la cara, però que obtenia

un negatiu de nassos, per seguir amb el símil facial.

Llavors encara sonava a la ràdio en Paul Simon, de feia poc separat del

Garfunkel. De fet ja havia tret tres discos en solitari, i el més recent era

Still Crazy After All These Years, que estava molt bé. Però a mi

m’agradava més un dels èxits de l’anterior, There Goes Rhitmn’ Simon.

Està clar que em refereixo a Kodachrome, ja que el món de les

diapositives era una de les novetats (no amb la càmera de 6x6,

evidentment).

A data d’avui dec tenir acumulats uns quants milers de kodachromes,

d’agfachromes i d’altres diapositives més o menys manuals, entaforats

en un armari, amb tots els estris de revelar que em nego a arxivar

definitivament. Igual que en Simon aviat també diré So mama don’t take

my kodrachrome away. Sisplau, que ningú no em llenci les diapos a les

escombaries, ai, perdó, a la deixalleria. I quan jo no hi sigui, sisplau, fills

meus, no deixeu que se les enduguin a Salamanca!

Aprenent a caminar com els celtes (1980)

Fins feia poc allò dels celtes era una marca de tabac, molt econòmic i

sense filtre. El pare en gastava. Abans de l’època dels Ducados. Una

manera de fumar a la brava. Bons devien ser aquells celtes que sortien

aixecant l’espasa enlaire, per sobre del casc amb dues banyes alades

impressionants.

Però també devien ser gent caminadora. Per les ales del casc, potser.

Un caminar com a pertot, potser. Però és evident que hi havia un ritme,

persistent i lleuger. I hi havia una manera de posar els peus en aquell

paisatge, que era suau, humit i relliscós i alhora abrupte i esquerp. I hi

havia aquella combinació de vents, cordes i percussió, sons i ressons,

buscant la vibració íntima.

Tenien més armes que l’espasa.

Parlo d’un disc que tenia en Pep. Un que ja devia escoltar a Blanes,

quan el vaig conèixer, abans de les dinades al Jardín de Alà. A la

portada, un xic infantil, el gegant aquell que recorre el món mundial (o

sigui, el celta) tocant la gralla i posant color a la vida de la gent.

En Pep i en Lluís ja havien tingut les seves primeres incursions

bretones, n’explicaven aventures inversemblants dins d’un dos cavalls, i

allà havien trobat els Gwendal. Se’ls havien endut enllaunats, i dins de

la lluna havien fet cap al davant de sa Palomera, per gaudi i

ensinistrament de lleidatans àvids de camins.

Temps després –no cal dir que havent passat tots els vinils a cintes de

casset– vaig fer-me a mans, amb el corresponent dispendi, d’un disc

també amb referències mòbils. Es deia Locomo. No estava malament,

però res capaç d’ensorrar aquell primer Irish jig, i el Joe can’t reel.

Doncs res, ens posem a caminar. El disc és de l’any 1974. Però,

honestament, la meva entrada forta en tot això és del 80.

Boixos de tant zuroll (1973)

De feia uns pocs anys, hi havia un grup britànic que es dedicava a fer

soroll i més soroll i a escriure malament els títols de les cançons.

Totes dues coses eren força banals, però per a un pobre adolescent

àvid de novetats, eren ni més ni menys que una novetat interessant.

Potser és agosarat dir que sense aquelles músiques jo no hagués estat

el mateix, però potser també seria agosarat negar-ho.

Aquell any anava als Maristes i em van fer fer una cosa que es deia

Reválida, i que era el darrer any que es feia. Vaig aprovar.

Crec que en el meu pla d’estudis em vaig trobar amb moltes coses que

era el darrer any que es feien i altres que eren el primer any.

Vaig sobreviure a tantes novetats imposades i segurament a moltes

altres que em vaig imposar jo mateix. Vaig anar aprovant.

Els quatre britànics Slade, que per aquella època devien sonar al Praxis

i al Scarlett, també havien començat essent uns skins per, tot seguit,

deixar-se cabell llarg i maquillar-se generosament i provar sort amb una

cosa que s’estava inventant. La cosa es va anomenar glam rock. I els

Slade van aprovar.

La mare ja ho sabia que estàvem bojos, o ho suposava, però deixava

fer. Els Slade, des del 72 que ho deien: Mama Weer All Crazee Now.

Tirar les plomes (1995)

Devia ser el 95 que en una pausa de la Comtessa i tot mirant un

programa televisiu de vídeos amb gràcia –es deia Oxigen ¿o potser era

Hidrogen?− que uns irlandesos em van cridar l’atenció. Encara en

recordo la cançó i el vídeo. No vaig trigar a comprar el disc.

N’he comprat d’altres dels Corrs, cadascun una mica inferior a l’anterior,

fins que vaig decidir deixar de comprar-ne justament quan ells decidien

deixar de fer-ne. Més que res perquè tres d’ells (la violinista, el

guitarrista i la bateria) preferien dedicar-se a les famílies respectives.

L’Andrea ha continuat pel seu compte.

No em digueu que no resulten entranyables. Els quatre germanets tan

ben avinguts. Com si fos un homenatge als seus pares, que de joves

havien fet un grup que es deia Sound Affaire, interpretant cançons dels

Eagles i dels Abba, i emportant-se els fillets als pubs on actuaven. La

mare va morir en ple èxit dels Corrs, tot esperant un transplantament de

pulmó.

Seria lògic que us posés aquella primera cançó del grup desconegut,

però no. Amb el temps, d’aquell primer i millor disc comercial, se

m’imposa una altra tria. Hi ha dues cançons consecutives que ara per

ara no puc separar. Són The Minstrel Boy (una cançó patriòtica del

XVIII-XIX) i Toss The Feathers (tradicional). Totes dues irlandeses.

Totes dues universals. I juntes, també particulars.

Adéu-siau al vespre (1979)

El 1979 un servidor començava a treballar (és a dir, a tenir nòmina,

perquè, a pagès, això de treballar es té assumit des de ben menut). Poc

abans de tenir plaça a Blanes apareixia el disc In Through the Out Door.

El 1980 moria John Bonham i els Led Zeppelin desapareixien

d’escena com a tals. O sigui que el disc de l’estiu anterior passava a ser

el darrer enregistrat com a obra sencera. El disc en si –començant pel

títol− ja tenia moltes referències a la mort del fill d’en Robert Plant. Per

no dir que en aquella època hi havia dos zep tocats: en Bonham amb

l’alcohol i en Page amb l’heroïna. Això va fer que aquests dos van estar

més absents en tot el procés de composició i enregistrament.

Llavors jo no estava al cas de la seva situació mèdica, i l’arribada del

disc va ser balsàmic en molts aspectes. La veritat és que Physical

Graffity i encara més Presence havien estat àlbums amb moltes

novetats però algunes decebedores (deixem-ho en no suficientment

resoltes). In Through the Out Door feia un lleu retorn a velles i

reconegudes sonoritats, amb innovacions prou ben dosificades com per

molestar.

Com en discos anteriors també jugaven amb la portada. Hi havia sis

models diferents amb la mateixa escenificació.

La mort d’un dels meus herois de joventut no va comportar cap trauma

personal, però sí musical. Led Zeppelin havien estat la barca sonora en

què havia navegat bona part dels mars en la meva descoberta del món.

Com a comiat del grup –no, no em serveix el Coda distribuït un parell

d’anys més tard− em quedo amb... ostres, ¿quina? Va, direm In the

Evening. És una de les poques en què se senten tots.

Al final resultava profètica la portada del primer disc.

Menorca, t'he de dir una cosa... (1990)

Menorca ha acabat essent un lloc, un paisatge, un refugi, un referent

important a la meva vida. Crec que el primer viatge és del 96. El primer

d’uns quants altres.

Però hi van haver certs precedents. Un precedent és un llibre d'anglès

que feien servir on treballava. Tot el llibre era sobre un viatge d'un grup

d'estudiants anglesos a Menorca. Era un llibre que vam fer servir uns

quants cursos a començaments dels 80. Un altre precedent va ser la

pel·lícula El vent de l’illa, d’en Gerard Gormezano. I el precedent

incontestable van ser els Ja t’ho diré, en la seva etapa empordanesa.

Els Ja t’ho diré ho feien prou bé a mitjans dels 90. Els havia sentit a la

ràdio. El cop important i decisiu va ser veure’ls en directe a Sant Pere

Pescador. Va ser un concert compartit entre els Incombustibles, els

Glaucs, i els Ja t’ho diré. Una sessió verament memorable. Més que

res perquè no se n’han fet gaires més. Millor dit: que jo sàpiga, no se

n’ha fet cap més.

Em sembla recordar que en aquell moment els menorquins encara no

havien editat el disc Moviments salvatges però el material del disc va

servir per a omplir bona part del concert. En tot cas, el disc aquest és el

ha quedat adjudicat com a pont entre el grup i la meva memòria. Em fan

pensar en la sort immensa que tenim que hi hagi gent i grups disposats

a fer música, a inventar, a crear. I no estic defensant els que necessiten

els músics per a omplir-se les butxaques i justificar-se els sous. Em

refereixo a l’agraïment absolut i recompensat que sento cada cop que

assisteixo a un concert que m’agrada, o que escolto música en directe

sense ser conscient de tots els intermediaris que en viuen.

Doncs, tornem als Moviments Salvatges, un disc complet. Faig servir la

cançó Així i tot com a il·lustració a l’article, i em reprimeixo de posar el Si

véns, com a insinuació i homenatge a l’illa.

Menorca, t’he de dir una cosa, però ara encara no...

Gelosies (1971-1982)

Un noi gelós. Semblaria una simple i ximple historieta d’amor. I potser ho

és. Embolics amb la Yoko. En tot cas la història de la cançó es remunta

a la visita que els Beatles van fer a l’Índia on van assistir a una

conferència del iogui Maharishi Mahesh. La cançó que en John

Lennon va proposar sobre el tema (Mother’s Nature Son) va ser

desestimada pel grup. En Lennon va recuperar-la per al seu disc

Imagine, del 71, reconvertida en devoció-advertència per a la seva

parella. En aquella època vaig conèixer-la (a cals Tranquils). En aquella

mateixa època començaven a sonar els Roxy Music.

Doncs precisament vaig redescobrir el Jealous Guy anys més tard, en

veu de Brian Ferry. I podria ser que acabés sent la cançó que més

m’agradi dels Roxy Music, encara que això resulti una mica injust. Vaja,

que era els anys 81 i 82. Escoltava àvidament el Flesh + Blood, i no tant

l’Avalon, i entremig apareix aquesta versió en homenatge al Lennon

assassinat. Encara diria més: la vaig sentir per primer cop pels altaveus

d’un supermercat, a Tossa. I vaig pensar: si és que aquesta cançó era

perquè la cantés en Ferry! Llàstima de vestuari!

Bé, aquesta era una del centenar de versions que té. Una altra la canta

el Rod Stewart, per exemple.

Però, ¿què voleu que us digui? No totes les veus aconsegueixen el to

entre planyívol i tracanet (i sincer, malgrat tot) d’en Lennon i d’en Ferry.

Escoltant-los, jo també me n’estic sentint gelós.

El jazz és d'una elegància felina (1970)

En Thomas O’Malley era un pinta. Tenia la mateixa veu que el Baloo del

Libro de la Selva i que en Little John de Robin Hood. La seva història

amb una gata d’alta societat era molt semblant a la de la Dama y el

Vagabundo. És a dir, res de massa nou.

Però l’O’Malley era un gat amb estil. Bé, parlar de gat i parlar d’estil és

redundant.

Amb els seus col·legues interpretava una proclama swing que es deia

Everybody wants to be a cat que en castellà es va traduir com Todos

quieren ser Gato Jazz, que no és ben bé el mateix, però que als anys 70

tant li feia.

Aquell any, el 1970, es va estrenar la pel·lícula, Los Aristogatos, una

barreja d’història quica i previsible amb músiques que per aquests rodals

no eren tan habituals. Tot molt americà però molt assumible.

Qualsevol d’aquells gats suburbans podien correspondre als gats que

teníem a la torre. Molts els vam batejar amb noms dels mitjans, com ara

el Cat Stevens, però cap no es va dir Thomas O’Malley. Així i tot, la

pe·lícula era la demostració subliminal que a casa, lliurats al noble art

d’empaitar ratolins, teníem veritables estrelles de cinema, felinament

elegants. Tant en Bernat com jo vam caure subjugats pels gats

parisencs del jazz.

Anys després, en Josep-Esteve i la Ginesta em permetrien reviure totes i

cadascuna d’aquelles fites animades. No recordo si l’apartat dels gats va

ser especialment reeixit, però segur que mentre la miràvem,

possiblement al vídeo de casa, els ulls infantils no devien ser els més

àvids i atents. Ells tastaven un nou menjar, el seu pare el remugava.

Beibi com va? tut-turururú (1968)

El back no portava cap problema. El come no gaires; que no es

pronunciés la e final ja era normal: s’ho havien copiat dels francesos, i

que la o no fos gaire o segurament era perquè es barrejava amb la

música i ho deien de pressa, sense fixar-s’hi. La gran novetat era el

baby. Que la a la fessin ei, ja era un mica excessiu. I aquella mania per

posar una y grega al final de les paraules... Però, vaja, eren anglesos, ja

se sap.

La meva vida consistia en treballar a la granja i anar a Lleida a col·legi.

El meu amic d’aleshores era el Conesa (amb aquest nom se’l coneixa a

classe; per fer-lo enfadar li dèiem Conejo). Vivia a tocar de la plaça Sant

Joan (aleshores plaza de España) en una casa que ha desaparegut.

Quan hi passo, a hores d’ara, sovint se m’hi va la vista, cap al carreró on

vivia el meu amic. ¿Què se’n deu haver fet?

Anàvem i tornàvem junts d’escola. Alguna vegada va venir a la torre.

Més de quatre vegades devíem parlar de la cançó de moda. No era pas

gaire habitual que una cançó en anglès es posés contínuament a la

ràdio. Però aquesta tenia molts avantatges: era enganxosa, repetitiva,

no deia res que no es pogués dir. I a la ràdio no es veia la foto: no

sabíem que alguns del grup eren negres.

I aquesta no la van traduir al castellà, com se solia fer en altres. Vam

començar a aprendre anglès, vés per on. El grup es deia The Equals,

però quan a la ràdio es volien marcar un punt, pronunciaven Di Íquals.

Vam intuir que allò de l’anglès havia de ser més estrany que un deu en

mates.

Tot s'acaba (1970)

Los Módulos. Ostres. Deixeu-me viatjar-me fins el 1970. Jo tenia

catorze anys quan van començar a sonar a la ràdio. A catorze anys la

música era una prioritat molt secundària. Sí, hi havia la ràdio dels

vespres. També sortien de tant en tant cosetes per la tele, molt per

despistar. Però encara no hi havia un intercanvi exhaustiu ni de

músiques ni d’informacions. No hi havia recerca personal. Potser on més

es notava era als Alamús, en una mena de balls al voltant de la màquina

dels discos. A can Martí es feia això. Posaven la màquina dels discos

(anys després aprendríem que li havíem d’haver dit juke box, i quan

començar a dir-li juke box vam aprendre que, en definitiva, no era altra

cosa que la màquina dels discos) a la sala de ball, quan no hi havia ball,

esclar. I els joves s’hi remolinaven al voltant, i de tant en tant, ballaven

per parelles, com a les festes majors. Sempre hi havia algú que li tocava

posar moneda, perquè si no la màquina no anava. Entre la pesseta de la

cançó i la pesseta de la beguda, a can Martí anaven fent un raconet al

calaix.

Doncs los Módulos eren de Madrid. I sonaven però amb no massa

insistència. Se sentien molt més els Fórmula V, que per aquella època

treien una cançó que ara està de moda a la tele, Cuéntame. Uns altres

eren los Diablos, i el seu Rayo de Sol. I encara n’havia uns altres, los

Ángeles, que cantaven el Mañana, mañana.

Sembla que a aquests darrers, los Ángeles, l’any 69 els va tocar de fer

la mili a tots alhora, i alguns van obtenir permís per a continuar amb els

concerts, i altres no. Aleshores van haver de substituir els que faltaven. I

un dels substituts temporals va ser un madrileny-malagueny que es deia

(i encara es diu) Pepe Robles.

Aquest va ser qui va compondre Créeme per a los Ángeles, i quan se li

va acabar la feina substitutòria va formar el seu propi grup: los

Módulos. En aquell moment eren els que feien el mateix que tots però

amb una mica més d’estil. Els de la canción del verano aviat se’ls hi va

veure el llautó, i los Módulos van mantenir el llistó una mica més alt. Als

pobrets de quinze anys ens van donar una lliçoneta discreta, ens van

llançar un salvavides entre rajos de sol i eves maries.

Sé que en vaig sentir unes quantes de los Módulos, però la que sempre

torna, ja us ho imagineu, és la que coneix tothom: Todo tiene su fin. No

la sentiria cada dia, però, així, de tant en tant, mira, trobo que encara es

conserva.

La Joana d'Arc amb americana (1988)

És cert, vaig comprar el disc perquè me n’agradava la música. No els

havia vist ni en vídeo, ni havia escoltat les lletres amb atenció, no sabia

de què anaven ni ells ni les cançons.

Devia ser cap al 88 que vaig aparèixer a Lleida amb el vinil del The

Queen is Dead, i mon cunyat, ell sempre més modernet, va estranyar-

se’n: ¿Tu? ¿Amb un disc dels Smiths?

No sé si hi havia motiu o no. I és cert que quan vaig veure’n vídeos amb

en Morrissey dislocant-se sense arrugar l’americana, i quan vaig llegir

les lletres, vaig pensar: Home, també és normal que se n’estranyin.

Però la música m’agradava, en Johnny Marr en plena efervescència

discreta, fins i tot la manera d’en Morrissey de passejar-se per sobre les

frases: Hang the DJ, Panic in the streets of London, I've got no right to

take my place in the Human race...

Home, jo no era ben bé un pijo consentit i sense ocupació. Tenia

ocupació que, a més d’agradar-me, necessitava per poder cobrar cada

mes i gastar-me alguns calerons en discos com aquell. La meva

absoluta solidaritat amb la pobre víctima del bocamoll de la cançó

(Bigmouth strikes again), tot i que potser no calia sentir-se com la Joana

d'Arc a la foguera, total perquè malparlin una mica d'un.

Himnes per sortir corrents (1975)

A començaments del 75 jo tenia 18 anys però encara no podia votar.

Com que no ho havia fet mai, tampoc no ho trobava a faltar. Però...

Va ser en un concert als “Pagesos”, una sala de Lleida que va fer de

teatre, sala de ball i altres coses amb més o menys encert durant molts

anys, a tocar del Clot de les Granotes. I podria ser que encara existís a

hores d'ara.

Doncs en aquell concert hi actuaven en Joan Isaac i en Lluís Llach.

Encara no es coneixien; no entre ells, sinó entre la gent, entre molts de

nosaltres. O se’n coneixien algunes cosetes, una mica barrejades i molt

distorsionades. Només us diré que mentre actuava en Joan Isaac

alguns li demanaven que cantés L’estaca, i ell s’entestava a anar

cantant Però no em robareu la força. I els que no sabíem què era

l’estaca, intuíem que devia ser l’hòstia, de cap manera se’ns havia de

notar que no sabíem què era.

Evidentment recordo aquestes cosetes, més que no pas la major part de

les cançons. Quan després, en el concert, va sortir en Llach ja tots vam

tenir clar qui era qui. I vam adjudicar la cançó a qui pertocava. Estàvem

actius, escoltant, i a punt per si calia sortir corrents i rebre alguna

garrotada.

Pocs anys després vaig anar a veure en Llach al Principal, però

aleshores jo ja dominava el tema i sabia tot el que calia saber, era un

convers amb tots els ets i uts. I no calia estar preparat per sortir a corre-

cuita. Va ser en aquell segon concert multitudinari que va estrenar

mundialment la cançó Laura, I ja s’havia inventat el Viatge a Itaca i tots

ens omplíem la boca amb Kavafis.

Però en l’altre primer concert encara teníem la boca buida. Sabíem

coses però la major part no sabíem que les sabíem. Tot semblava nou.

Acabat de destapar. Érem molta gent i tots amb necessitat d’aprendre.

Ens calia aprendre a ser catalans. Per sort vam tenir bons mestres.

Crec que el primer disc que vaig tenir del Joan Isaac (a Lleida no dèiem

“d’en” sinó “del” i, si per algun motiu fèiem pausa després de “de” calia

continuar amb “lo Joan”)... Bé, això, que el primer disc del Joan a entrar

a casa va ser Viure. I segurament el primer disc del Llach que vaig tenir

devia ser el Viatge a Ítaca. Me’ls devia escoltar milers de vegades.

Permeteu-me, però que reculi als precedents: en honor a aquell concert

us en poso els dos himnes activistes.

Ai, las: no he pogut trobar enlloc el Però no em robareu la força. Seguiré

buscant!

Perdent el que no ens mereixem (2010)

Els Linkin Park van entrar a casa juntament amb Green Day. Els

portava en Josep-Esteve. I van ser escoltats sobretot l’estiu del 2004, tot

i que l’estiu següent encara escoltàvem Meteora i American idiot.

Després va aparèixer Minutes to Midnight. També va entrar a casa però

no va fer tant de soroll. Va aparèixer el CD al cotxe –algú se l’havia

deixat– i va acompanyar-me en alguns viatges.

Tanmateix el disc del 2010, A thousand suns, sense que segurament

s’ho mereixés del tot, va ser el que va revitalitzar tota la breu discografia

acumulada –part de la qual subreptíciament– i engegà la curiositat sobre

aquells californians que sabien sonar amb tan fràgil contundència.

Durant aquell mateix 2010 es van promocionar dos temes de l’àlbum:

The Catalyst i Waiting for the End. Tanmateix el meu cotxe podria

certificar que els dos temes més reescoltats no serien cap d’aquests

dos. Un d’ells és Burning in the Skies. L’altre, m’ho reservo.

El Burning in the Skies no és terriblement original, s’assembla a altres

cançons, del LP i d’altres. Però em resulta evocador, tant l’embolcall

musical, com el solo de guitarra, com la mateixa tornada que va cantant

en Mike Shinoda: I'm swimming in the smoke / Of bridges I have burned

/ So don't apologize / I'm losing what I don't deserve. Pot estar parlant de

qualsevol cosa, evidentment. Però el títol del disc i moltes de les lletres

del disc sembla que van a parar a temes de fons: les guerres, l’energia

nuclear, i la relació entre totes dues.

Segurament estic d’acord amb les lletres apocalíptiques, però també

podria ser que no. Tant li fa. Un s’adapta els significats segons li convé,

sempre que la música acompanyi. I els Linkin Park acompanyen. El

d'aquest i dels seus tres discos anteriors.

Si nassiste pa tortilla (1981)

Pedro Navaja era un bon element. A finals dels 70 i a començaments

dels 80 l’Orquestra Plateria el va posar de moda a totes les ballades de

festes majors, menors i eventuals. La van enregistrar en disc el 1979.

L’Orquestra Plateria que s’havia format el 75 per a fer un únic concert

(a la Sala Zeleste, al carrer Argenteria, llavors anomenat carrer Plateria),

va aconseguir prou èxit i fama com per continuar en actiu el 2010 i com

per fer servir també el nom d’Orquesta Platería per a les seves

actuacions fora del gueto català.

Doncs el Pedro Navaja explicava una història que tot i moderna venia de

lluny. Bertolt Brecht havia fet la lletra de la cançó Mack The Knife, (¿No

us sona allò de Macky Navaja?), amb música d’en Kurt Weill. Segur

que l’heu sentit. Fins i tot en Robbie Williams n’ha tret una versió.

Doncs, aquesta inspiraria en Rubén Blades per fer 1978 Pedro Navaja,

inclòs en el seu disc Siembra, i que després li va donar una continuació

titulada Sorpresas.

A part del dramón d’història negra que explica la cançó, aquesta tenia

l’afegitó d’algunes frases fetes al final que funcionaven com a

improvisada col·lecció de morals i lliçons populars. Els de l’Orquestra

Plateria en variaven algunes de les que en Rubén Blades hi va posar,

amb omissions i afegitons.

El disc de la Plateria el va tenir pràcticament tothom. Em sembla que va

ser la Caixa que el regalava un Nadal o en fer una imposició o per anar

a preguntar l’hora.

La cançó va ben servir per a aprendre a ballar en parella i riure, per a

ballar en colla i riure, per a fer play-backs escenificats tot provant de no

riure, música socorreguda per a concerts improvisats, a la vora del foc o

a la vora d’on fos. Un referent imprescindible.

Marianne versus Suzanne (1960-76)

Suzanne. Era electritzant. Una veu tan greu havia de dir coses

profundes, necessàriament. No acabàvem d’entendre la lletra, la veritat,

i com era que hi sortia en Jesús embolicant la troca d’una cançó que

semblaria que era d’amor, però és que els jueus, ja se sap. Ara bé, se

sabia que parlava d’un riu, de les barques, i la música es movia com

l’aigua o com les fulles dels arbres de ribera, i aquella imatge esplèndida

de “the Sun pours down like honey”...

Suzanne. També corrien llibres de poemes d’en Leonard Cohen, en

edició bilingüe, i no en trèiem l’entrellat ni en anglès ni en castellà.

Potser no teníem l’edat d’entendre-ho, o que la traducció era una cosa

precipitada per la mort del dictador. Però era igual, amb les paraules ens

tornava la veu, la balada.

Suzanne era un referent. Curiosament ha continuat essent un referent,

de l’època, de l’autor, i d’aquells nosaltres que vam deixar de ser però

que alguna cosa devíem continuar essent, si no no s’entendria. Va ser

igual quan vam saber que la Suzanne va existir de veritat, que era la

dona d'un amic seu quebequès, però que en Leonard només va flipar

imaginant-se fent l'amor amb ella. Oooooooooh!

Marianne. I és clar, també hi havia la Marianne. Ostres tu, tanta dona ja

comença a ser sospitós. No serà en Leonard un d’aquells que preguen

en el moment del coit, i que, per tant, necessiten tenen un rotllo o un

altre per no faltar a les seves obligacions religioses. Deia: “I forget to

pray for the angels / and the angels forget to pray for us.”

Marianne. Fins la propera, li deia. Ens veiem un segle d’aquests.

Quedem al geriàtric. ¿Però es pot fer això? Dir adéu a una noia, si el

problema que teníem en aquella època és que si una noia et feia una

mica de cas, t’hi enganxaves com una paparra. I va i també. També la

Marianne va ser real i aquesta sí que va viure amb ell, a Grècia i a

Montreal. Per tant el "So long" anava de veres.

Marianne. Quan jo vaig conèixer la Marianne i la Suzanne, les cançons

ja eren quasi antigues, però en aquella època les coses no caducaven a

marxes forçades com ara. I, sí, en Cohen ens explicava que hi havia

una altra realitat, una altra dimensió. Jo no hi entenia massa res, i

estava convençut que el que entenia era malentès, però m’agradava.

I encara m’agrada.

Castella comunera al cor de l'Empordà (1982)

1982 – Parlar de los Comuneros és parlar d’en Germán. En Germán era

carter a Sant Miquel de Fluvià. Vivia prop de l’escola. Ens portava les

cartes. Si podia es quedava a fer una mica el comentari. Si no, saludava

i anava per feina, i ens deixava anar per feina a nosaltres. De tant en

tant apareixia per casa, i es quedava a dinar o a sopar o a fer-la petar.

Ens posava al dia de la situació política de les Castelles. Tècniques i

tàctiques antigrisos. I ens il·lustrava de la història antifranquista de les

seves Castelles. Un dels seus temes preferits era Los Comuneros.

Jo havia fet el servei militar en aquells paratges, i sí que havia vist

alguna pintada, sobretot en pobles petits del camí d’anada i de tornada

(que vaig fer poques vegades, és cert) enaltint els Comuneros. No havia

investigat. Era una època de trànsit. En Germán va veure clar que allà hi

havia una llacuna d’informació que calia resoldre. I s’hi va posar. Amb el

disc dels Nuevo Mester de Juglaría ho va tenir més fàcil. Va ser una

lliçó llarga i profunda. En Germán podria ben donar-se per satisfet.

Padilla, Bravo i Maldonado el podrien inscriure en el club d’honor de

portadors de la flama comunera.

Sé que els Nuevo Mester van fer una nova versió del disc fa pocs anys

(el disc original era del 76). No l’he sentida, la nova, ho confesso. També

confesso que els vaig escoltar en altres discos, uns quants, però que

cap no va desbancar la força i la fluïdesa del disc del Germán.

Germán va desaparèixer pocs anys després, per canvi de destinació,

crec, ajuntant-hi problemes familiars. En un no-res li vam perdre la pista.

I la seva imatge –d’una humanitat persistent, sociable, compromesa– va

quedar lligada a un disc i a un passatge històric dels que cal reivindicar

al seu estil: amb persistència, sociabilitat i compromís.

Tot acompanyant el missatge us comparteixo el moment final del disc,

en què després de traïcions i ajusticiaments, ells creuen que encara hi

ha espai per a l’esperança. Castilla, canto de esperanza. He tornat a

aquells paratges, i me’ls he mirat diferent. Era un deute comuner, un

deute a en Germán. Allà on sigui, salut!

Vehicles (1974)

El 74 vaig començar Magisteri. Hi anava amb moto. Quan s’espatllava,

amb bicicleta. De fet s’espatllava sovint. Estava a punt de fer els 18 i

això significava el carnet, i amb el carnet les expectatives del cotxe. La

moto, per tant, estava fent els seus darrers espetecs.

Entrar a Magisteri va ser conèixer un piló de gent, alguns dels quals

encara reconec, altres conec i altres em són amics. Vaig conèixer altres

coses a fer, altres maneres de fer-les. Per fer-ho venir amb la música,

voldria recordar –sense gaires detalls– una excursió a la baronia d’Àger.

Apa que no hi van passar coses.

Magisteri volia dir posar-se en pregoneses desconegudes, un moment

polític difícil amb el dictador dinyant-la a càmera lenta, però també hi

havia coses amables. Per a aquests moments més lleugers i sense

complicacions, hi posaria dos trens.

Peace Train era un dels èxits de Cat Stevens. Havia aparegut en el seu

álbum Teaser and The Firecat. El disc me’l vaig comprar anys més tard,

quan vaig tenir el meu sou. Però la cançó ja l'havia conegut quan tocava.

Devia sonar de tant en tant per la ràdio. En Cat Stevens era molt

apreciat a casa. Un dels gats –un de ben negre amb un medalló blanc al

mig del coll– el vam batejar, precisament, com Stevens.

Una altra cançó que també sonava molt a la ràdio era d’un anglès

gibraltareny que després es va fer espanyol, em sembla, o potser no.

Havia fet una cançó parlant de les qüestions meteorològiques al sud de

Califòrnia, que es va fer molt famosa, i de les cançons que van anar

radiant-ne en els mesos posteriors, una era la del tren: I’m a train. Va

aparèixer en un disc que mai no he tingut, anomenat Albert Hammond.

Que és el nom del que canta. Si el busqueu a la xarxa no el confongueu

amb el seu fill (jr).

Vagin aquestes dues cançons per Magisteri, per la colla, pels moments

d'apaivagament, per Àger, i pel 127 de color verd que va venir a finals

d’aquell any: moto, bicicleta, tren, però la llibertat arribaria en cotxe.

L’oreneta picassiana (1969)

1969 – En el minso univers musical (la ràdio i la tele eren n’eren els

distribuïdors sagrats i únics) hi havia una parella que havia de menjar-se

el món peninsular. Venien de formar part dels Pekenikes, i després dels

Brincos, i finalment s’havien establert com a parella musical.

Però un dia, ai las, un dels va modificar la veu enregistrada de l’altre, per

a un disc, i sense que l’altre ho sabés, i quan ho va descobrir, el divorci

musical va ser inevitable.

El de la conducta ofensiva era en Júnior. L’ofès era en Juan. En Júnior

surt sovint a la tele, encara avui dia. Si no en sabeu el motiu, sort que en

teniu. En Juan Pardo també va anar sortint durant un temps fins que,

benaconsellat o sense benaconsellar, s’ho va anar deixant córrer.

Com a duet van durar tres anys. Un dels seus darrers èxits va ser

Anduriña. I no fa pas gaire vaig saber –durant la visita d’uns alumnes

gallecs– que anduriña vol dir oreneta. El que no sabia és que les

orenetes poguessin migrar abans de tenir plomes (almenys això és el

que diu la cançó; potser és una metàfora).

I el que tampoc no sabia és de què li venia a en Juan Pardo –

mallorquí– d’escriure un tema en gallec, tal com diuen que ho va fer.

Potser perquè qui manava llavors n’era.

En tot cas, he de reconèixer que Anduriña va marcar el preadolescent

de catorze anys. Un piló d’anys després –ara– gairebé podria cantar-la

tot i que el temps que fa que no la sento. Potser hi ajuda que és una

balada, i que la lletra no és compendi de complexitat.

També diuen que en Picasso s’hi va emocionar, fins al punt que els va

fer un gravat perquè sortís al disc. Però com que en Picasso era massa

modern per a aquells temps del franquisme, van decidir de posar el

gravat a la contraportada.

Senyors, senyores, tornant sol i a peu del cinema de Pardinyes, ja de

fosc, per la carretera buida i per tots vostès, arribada la tardor...

Enamorat sense enamorada (1970)

1970 - Suposo que arriba el moment d’enamorar-se per primer cop, de

qui sigui, com sigui. Enamorar-se com a sortida de la disbauxa

hormonal, a més a més del canvi de veu i dels quatre pèls al bigoti i per

la resta del cos. La veu ja ha quedat com ha quedat. I els quatre pèls

han quedat en quatre mil, al bigoti i a la barba, ara tots blancs, i a la

resta del cos escampats amb generositat.

Tornem al primer enamorament. Anar parant la canya, que en diuen ara.

Donar cops de cec, que s’escauria més. A les palpentes, amb les mans

lligades, i sense conèixer el terreny. Dramàtic. Patètic. En fi, hi hauria

molt per explicar, però la intenció d’aquest escrit és la banda sonora.

Una música que anava al pèl a aquell dramatisme patètic la va posar en

Nilsson. La cançó es deia Without You. Un tema quasi d’amagat.

Només per mostrar sensibilitat davant d’aquell espècimen homogamètic

tan curiós. Com el cantant mateix, que ens descobria l’èxit que podia

aconseguir algú que es distanciava tant del machoman.

En Nilsson va fer més coses. Per exemple una cançó amb en John

Lennon, Old Dirt Road, amb fama de ser un dels temes més depressius

mai compostos. Però, què voleu, jo insisteixo en el joc de veus (de veu)

del Without You.

No puc, encara, sentir la cançó sense reviure alguna d’aquelles

situacions que no explicaria públicament ni sota tortura malaia. Per sort

ja no l’escolto gaire sovint.

Un lloc on anar a parar (1972)

John Mayall, vam aprendre a dir. I els Bluesbrakers, i amb prou feines

sabíem què era un blues. I el John tocava amb gent de categoria, com

l’Eric Clapton de qui en sabíem el Sunshine of your love, amb Mick

Taylor, que al cap de quatre dies es va convertir en el jovenet dels

Rolling Stones, i amb altra gent que ens esforçàvem perquè ens sonés

el nom, i sort que teníem memòria lliure i en condicions.

Però quan em diuen John Mayall em situo en un moment indeterminat

de començaments dels 70, quan amb prou feines em deixaven entrar a

les discoteques, i el més fort és que, a més de per les noies, hi anava

per la música. La música pertanyia a la secció de “moguda”. Les noies

pertanyien a la secció de “lenta”. I d’entre les músiques “mogudes”,

alguna d’estranya, psicodèlica, diguéssim, tot i que no en tenia res de

psicodèlica. Però ens faltava vocabulari.

La cançó era Room to move i, després de vés a saber quants solos de

guitarra, entre riffs i beats de totes les categories, de cop i volta

quedàvem esparverats d’aquella harmònica, incontestable,

inqüestionable. Ho ballàvem o no, ens movíem o no, ens traslladàvem o

no, maldestres, hipnotitzats, litúrgics... com una marea informe a la pista

de ball, amb els llums de colors que més aviat ens atordien i feien un

flac favor a la música.

Veig que en Mayall continua (o continuava fa poc) tot i tenir l’edat de

mon pare. Jo em vaig quedar amb aquell estereotip, i encara el porto

incorporat.

Senyor dels Temps (1977)

1977. Poso aquest any com en podria posar qualsevol altre. Magna

Carta és una música que vaig començar a escoltar en alguna època –

com qui diu sense adonar-me’n– i que devia d’anar deixant d’escoltar de

la mateixa manera.

Crec que tenia aquest disc que us poso, el Lord of the Ages, i també un

altre d’anterior, el Seasons. No devien ser discos que escoltaria amb

bogeria, amb necessitat física de sentir, però que sí que devien d’anar

sonant de tant en tant, intermitentment, deixant anar el seu pòsit, o la

seva llavor, imperceptiblement.

I com em passa alguna que altra vegada, el nom m’ha vingut per atzar, i

la primera cançó m’ha fet pensar en la segona, passant de l’Easy if you

try al Give Me No Goodbye, i al final t’adones de les vegades que vas

arribar a escoltar aquells discos, de postadolescent a Lleida, o fent de

guerrer de l’antifaç per les terres de Lleó, o buscant-me la vida per

Blanes i Tossa i Sant Miquel de Fluvià.

La cançó del Lord of the Ages és del 73, però em suposo que

l’acostament definitiu a aquest tipus de música em va venir uns anys

després. En aquell disc també hi havia el Father John, que és possible

que us soni. I el Wish it Was. Totes compostes pel Chris Simpson. Una

màquina (de vapor). I una portada obra d’en Roger Dean, que... tela.

Billy Bob i Veus (2003)

El 2003 vam muntar un col·lectiu de poesia a Torroella de Montgrí. La

Inés proposava com a nom Les nostres veus. Finalment va quedar com

a Veus.

Vam passar un temps llegint-nos i comentant-nos. Després vam acordar

de fer una lectura al palau Solterra. Cadascú triava uns quants poemes

propis per a l’acte, i una música d’entrada, d’un disc, és clar.

Va ser en alguna d’aquelles reunions, quan tothom portava música i en

valoràvem la idoneïtat que vaig conèixer en Benjamin Biolay. El disc

era Negatif.

Poc després vaig adquirir l’àlbum Rose Kennedy amb algunes cançons

d’antologia personal. No sé si coneixeu Nouvembre tout l’anné. Potser

us perdeu alguna cosa important. Pot ser.

De tota manera el deute el continuo tenint amb la música que en

Benjamin em va prestar per al recital. Es titula Billy Bob a toujours

raison. És un tema totalment atípic, si més no en la discografia que li

conec, però escoltat amb atenció s’hi pot descobrir la mateixa

malenconia que amb les cançons més arrossegades i murmurades.

Nota: la cançó té una durada hipotètica d'11 minuts. En realitat en dura

3, després silenci fins al minut 8 que reprèn amb una història musical

totalment diferent. Coses d'artistes...

Desert sky (we need new dreams tonight)

1987 - Jo baixava de l’hort, amb els pantalons de fangar. Visitàvem en

Jordi, que tenia una enorme reputació musical. I entre pilons de discos

de música clàssica tenia elThe Joshua Tree dels U2. Simplement el vaig

veure. No el vaig escoltar, llavors. Però ja ho vaig tenir clar.

Quan el vaig tenir, al cap de poc, el portava a un dinar a Parlavà on va

ser destripat del davant i del darrera. Qui em pensava que l’assaboriria

proclamava que era poca cosa més que sorollós.

Això separa les persones. Aquella vetllada em va portar més a prop de

la guitarra de The Edge i dels bleixos d’en Bono.

Un cop superades les cançons estrella, com Where the streets have no

name, I still haven’t found what I’m looking for, With or without you, que,

a més a més, eren les tres primeres, van anar arribant les altres.

D’entre la segona línia de foc, he estat dubtant entre One Tree Hill i In

God’s Country, totes dues amb un fort component paisatgístic. A hores

d’ara ja deveu haver endevinat que he optat per la segona, no sense

problemes de consciència.

Potser és el seu àlbum més americà. Però no importa, si l’Amèrica amb

que sintonitza és el desert de Mohave i els seus arbres que semblen

implorar déu. Recordem el fort component catòlic dels irlandesos.

Encara ressonen el Desert sky a les parets de "la cambra de música", tot

i que la cambra ja ha desaparegut. O això crec.

La revolta de les hormones (1969-70)

1969-1970. Sexe. Una tercera part de por, o de terror, o de respecte.

Una altra part d’atracció imbatible, fatal. I una última part d’alguna cosa

que no sabíem, digues-li misteri, digues-li absurd.

El sexe era més el que ens explicaven –vés a saber si era cert– i el que

ens imaginàvem –que segur que no era cert– que no pas el que

experimentàvem en primera persona (en primeríssima persona).

Una part de l’aprenentatge sexual també podia venir per part de la

música. Una de lenta i una altra de moguda.

En Serge i la Jane, europeus, hi posaven l’experimentació morbosa,

una cosa que feia gràcia per força o per ignorància, esnobisme,

manilles, fum, lentitud arrossegada, coses de parella... Va ser publicat,

és clar, l’any 69.

En James Brown, nord-americà, hi posava el furor i l’ordinarietat, la

insistència mecànica, l’obscenitat riallera, coses de grups sorollosos...

Va ser publicat l’any 70.

I això érem: pedants, ignorants, morbosos, maquinals, instintius, gentils,

obscens...

No sé si eren els mitjans on escoltava música (la ràdio, les discoteques,

els guateques amb els amics) que barrejaven els dos temes, o si només

és la meva ment que n’ha acabat fent un híbrid. Per no acabar fent res

malfet, evito el potipoti de les dues cançons, però segur que us ho esteu

imaginant. Je t’aime get up moi non plus like a sex machine.

No tinc ni un pèl... ni un (1991)

1991 - Sinéad O’Connor va saber com cridar l’atenció. Musicalment i

no. Els alumnes de l’aula d’anglès de Camallera em demanaven que

escoltéssim i traduíssim la cançó Nothing compares 2 U, que ells ja

entonaven lliurement amb el text “No tinc ni un pèl... ni un”, suposo que

ja sabeu per què. I ho vam fer. Aquesta va ser la presa de contacte amb

la Sinéad.

Tanmateix, en el disc hi havia altres temes que em van acabar

interessant més. Una bona llista. Dins la qual la de The Emperor’s New

Clothes destacaria. Lletra i música de la mateixa Sinéad. Una lletra

complicada que podria molt bé il·lustrar una situació personal.

Puc imaginar escoltant la música a tot volum, a Sant Pere, i no gaire

lluny els meus fills, d’un i tres anys, preguntant-se què li agafava al pare

com per escoltar allò i voluntàriament. Sort que no se’n poden recordar.

Abans no tinguessin formada la plataforma dels records conscients, jo ja

devia haver escoltat el disc uns quants milers de vegades.

Help, ajudeu-me! (1972)

Hi ha una llista inacabable d’anècdotes compartides amb els antics

veïns de la Torre que es podrien resumir i il·lustrar amb una cançó.

¿Una cançó? Alerta: us parlo del “Help! Ayúdame!” d’un tal Tony

Ronald.

D’acord. És una cançó que tothom coneix i ningú no suporta. Però la

necessito si vull condensar alguns estius de collir peres a ple sol, de

curses fins al riu i tornar, de viatges a Lleida amb la furgoneta dels veïns,

d’anar al ball dels Campos, de pantalons de pota d’elefant i la camisa

descordada fins a mig pit, de cabells incipientment llargs, d’afaitar-me

amb la navalla acabada d’esmolar del pare, de cartes a noies que

demanaven correspondència a les revistes, d’informacions d’urgència

sobre fisiologia femenina, i en Dionisiet que diu: quan tingui tocadiscos

aquest serà el primer disc que compraré.

No sé si va tenir tocadiscos, que suposo que sí, ni si va comprar el disc,

que suposo que no.

Rememorar aquelles boires baixes del temps requereixen aquesta única

banda sonora. Casualitat, suposo, tot i saber que les casualitats no

existeixen.

La cançó és del 71. Però en aquella època les cançons duraven

quisapló. En realitat es titulava Get me some help. En Tony Ronald, un

holandès que en realitat es deia Siegfried Anthonius Den Boer

Kramer, la va versionar a uns quants idiomes. Un exitàs. Si no la volies

sentir havies d'apagar la ràdio. El tema l’havia escrit en Daniel

Vangarde, un compositor francès que en realitat es deia Daniel

Bangalter, molt conegut a l’època (¿recordeu el Oh, oh, July dels

Fórmula V?).

Fora de la llei i prop del mar (1978)

Havíem passat l’hivern perduts per les muntanyes del Bernesga. Una

manera de reviure el febrer del 56 –els que hi eren. Però al febrer,

precisament, ens van empaquetar cap a Astorga. Aquell maig va nevar,

a Astorga. Doncs sí, del “servei” se’n poden explicar moltes, però això

ho deixo per als altres. A mi em fa mandra (a vegades una mandra

rabiosa) explicar-ne coses. Ni disfressant-ho de crònica de l’absurd, ni

malparlant de la vida militar, ni sabent que faria riure.

Però un matí un noiet (bufó, amb el cabell una mica més llarg que els

altres, fins i tot amb un serrellet ros, que feia de cambrer d’oficials o de

suboficials) que dormia al mateix megadormitori però no sé on, va posar

el seu tocadiscos a la sala gran, on passàvem revista, i hi va posar un

disc, que li acabaven de portar, segons explicava al seu seguici, i a tot

volum. No deixava de ser una fatxenderia, és clar. Però aquell dia l’hi

vaig perdonar. Fins i tot m’hi vaig acostar, malgrat la distància de “rang”

existent entre ell (i els que l’envoltaven) i jo. M’hi vaig acostar per mirar

el títol del disc. Ell va estar-me nomirant, com si estigués vagament

recelós que li toqués el disc, cosa que no vaig fer. Outlaws deia la

portada. No em va caldre gravar-m’ho a la memòria. Abans de tornar-

me’n a la “meva zona” ens vam ullar. No va ser allò de “sostenir-se la

mirada”. Cap expressió. Ni de simpatia ni d’antipatia. No ens vam dir-nos

res. No teníem res a dir-nos i no crec que ens tornéssim a mirar. Ni ell

no ho necessitava ni jo tampoc.

Des de la meva zona, però, vaig continuar sentint el disc. Impossible dir

si era la música en concret o la música en aquell context o la música en

aquell moment, però allò era la música de “fora d’aquell lloc”, era la

música dels “fora de la llei”. Alguns mesos després –massa mesos– es

va acabar la mili. Una de les primeres coses que vaig fer de la meva

reestrenada pseudollibertat va ser un homenatge al període anterior.

Vaig buscar el disc i no va parar de sonar durant dies. Continuava tenint

el mateix gust tot i que n’havia perdut una part de la intensitat. Després

va anar quedant enterrat a poc a poc, com l’any que havia passat en

pausa de mi mateix.

El setembre del 2009 un dels guitarristes i cantants i compositors de la

banda –en Hughie Tomasson– va morir d’un “aparent” atac de cor (així

va quedar documentat). Segurament sabia que alguns dels seus temes

havien estat importants per a molta gent, però ignorava el meu cas. Com

que no estic en condicions de fer-li-ho saber, comparteixo amb vosaltres

el seu Green Grass and High Tides. No deixa de ser xocant que quan

vaig sentir la cançó per primer cop, sense ni ser-ne conscient, jo era a

relativament pocs quilòmetres de la “costa verda” on l’herba verda

arribava ben bé fins la línea de la marea alta.

Retorn a la família (1970)

S’havien acabat els Beatles. En tenia una molt vaga consciència. Una

portada d’una revista penjada a l’aparador i algú que comenta entre

emprenyat i decebut. “Sí, home, quins collons!”. I reculant una mica més

en el temps sento un connat de conversa entre mare i fill als Alamús –hi

havia anat a ajudar a collir, a l’estiu–. La mare que diu que sí que ho

feien bé però que s’havien tornat molt estremats i s’havien deixat los

cabells llargs per cridar l’atenció, i el fill que li diu que calli que no sap

res.

O sigui que s’havien acabat i jo els anava descobrint de mica en mica.

També els descobríem a través dels seus antics integrants. Cadascun

buscant-se la vida. Però en Lennon que ja se la tenia buscada. Com si

esperés a desempallegar-se d’aquells pallisses per anar fent camí amb

la seva xicota.

A la màquina de discos de Lleida que ja ha sortit en aquest bloc referint-

se al Hey, hey, what can I do?, sonava una cançó feta a base d’uns

acords raríssims, o si més no m’ho semblaven. Era en John Lennon i la

seva Plastic Ono Band interpretant el Mother.

La lletra de la cançó –aleshores totalment opaca per a mi– era de les de

sucar-hi pa. Crida a sa mare, morta atropellada per un policia borratxo.

Crida a son pare, que abandonà la família quan ell era un nadó. I tant de

reclamar ve de les sessions que en Lennon feia de teràpia primal,

tutelades per la seva dona, en què intentava trobar l’essencial d’ell

mateix. La mateixa teràpia donaria lloc a altres temes interessants.

Working class hero, per exemple. Deia que la intenció de Mother se

m’escapava, si més no en els detalls, però crec que en el fons l’entenia

perfectament en la intenció: Mama don’t go, Daddy come home.

Ara, el millor de la cançó és el vestit: la veu i el piano d’en John, la

bateria d’en Ringo Star i el baix d’en Klaus Voorman. Minimalista. Res

més. El vestit nou de l’emperador, però el dia que l’emperador va anar

més ben vestit.

El començament en una capsa (1978)

Recordo la darrera conversa que vaig tenir amb en Quim, a Lleida. Hi

havia la seva germana Glòria. Si haguéssim estat preparant una

conversa de comiat no ens hauria sortit millor. Crec que no n’he tornat a

saber res més, ni directament ni a través de cap amic comú. Sé per

internet que té consulta a Lleida.

En aquella última trobada també vam parlar de música. Devia fer temps

que no ens vèiem i volíem saber de quin pal anava l’altre. No sé quin pal

anava jo però ell em va fer una inacabable apologia dels Genesis. Sí, sí

que els coneixia però, vés...

Potser aquell panegíric em va influir més del que era previsible, perquè

em vaig trobar al cap de poc escoltant Genesis a totes hores, i vaig

acabar entrant en el club del Quim, amb un retard considerable.

Tinc els meus seriosos dubtes de com il·lustrar aquella incursió dins el

Rock Art, però sé del cert que serà alguna peça de l’època Peter

Gabriel. És sabut que va ser el 75 que el Peter va decidir de deixar el

grup en mans d’en Phil Collins, que ja hi era des del 70. En Phil també

té el seu què però... Anant garbellant, a la fi em quedo amb The Musical

Box (hi ha un vídeo d’un directe impagable penjat al Tutub).

I això vol dir deixar de banda The Lamb Lies Down On Broadway, amb

les fotos d'Hipgnosis! No sé si em caldrà una altre missatge per resoldre

una injustícia tan descomunal.

El començament de l'últim (1988)

1988 – Va ser l’any del naixement d’en Josep-Esteve. Un naixement, i

sobretot si és al setembre (un setembre de 31 dies), marca tot l’any. De

menys nou mesos a més tres mesos. Dos anys després es repetiria

l’operació amb la Ginesta.

Ell diu –perquè la seva mare l’hi ha insistit– que per llavors jo només

escoltava El Último de la Fila. Segurament no és una veritat absoluta,

però sens dubte sí és una veritat.

El Último de la Fila m’havia arribat a través d’en José Àngel, el primer

any de Tossa, amb allò de “Quan la pobresa entra per la porta, l’amor

salta per la finestra”. Havien tornat a sorgir a Ripoll, en temps

d’Enemigos de lo Ajeno, al mas de la Teresa: “Aquests dos (el Manolo i

en Quimi) passen sovint per aquí, amb els gossos”

El 1988 havien publicat Como la cabeza al sombrero, un disc molt

estudiat, molt mesurat, molt equilibrat, molt uniforme, i així i tot, molt bo.

Sí, sí, com sempre, la veu impecable del Manolo sobrevolant les

músiques. Però també començava a prendre protagonisme l’artífex de

les melodies, dels canvis de guitarra, del substrat musical. En Quimi, de

qui després entendríem per què era tan bo amb la guitarra i per què

deixava fer les veus al Manolo.

D’aquell any d’arrelament, pausat i accelerat alhora, al golf de Roses us

convido a sentir-ne un minutet escàs del disc, un instrumental d’en

Quimi, que es titula Som-hi (o sigui, Vamos), una mena de tema afegit al

CD, que tanca l’àlbum. Clar que també us hagués pogut posar qualsevol

dels 10 títols principals.

Al darrere d'Immigrant Song (1971)

Lo Gual tenia els tres LP dels Led Zeppelin. Fantàstic. Però a la

màquina de discos hi havia un disc senzill que a la segona cara hi

apareixia una cançó que no era a cap LP. Hey, hey, what can I do?

Concretament a la sala de màquines (sí, aquelles del milió, les pinball)

de la pujada Santa Marta hi era. Doncs cap problema. Es posen piles al

cassette, es posa moneda a la jukebox, i s’enregistra.

Recordo el dia. Vaig dubtar on posar el micro perquè la màquina dels

discos era estèreo i tenia un bafle a cada banda. Vaig triar a l’atzar. Per

un moment vaig pensar d’enregistrar-la dues vegades, una a cada bafle.

Així que va començar a sonar la música i jo ja tenia el micro enganxat a

l’altaveu, es va acostar ràpidament l’encarregat del local. “Ja hi som.”

vaig pensar, “ara em dirà que això no es pot fer i l’invent a prendre pel

sac.” Però no, curiosament es va posar al costat impedint que els

curiosos fessin soroll i m’espatllessin la gravació.

Vaig donar-li les gràcies descartant de tornar-la a gravar de l’altra banda.

I encara abans de marxar em va fer comprovar si s’havia enregistrat bé.

Doncs sí. Sí que va quedar bé, perquè vaig escoltar aquella cançó

centenars de vegades gràcies al cassette. Al final tot s’acaba trobant,

amb una certa decepció, no cal dir-ho. No m’hagués pas sabut greu que

la cançó no es publiqués mai, i, fins i tot, que haguessin desaparegut

totes les còpies d’aquell single de la sala de màquines.

Index de músiques

1. 1974 – Led Zeppelin – Stairway to Heaven 2. 1968 – Los Bravos – La motocicleta 3. 1999 – Ray of Light – Madonna 4. 1978 – Ramon Muntaner – Cançó de carrer 5. 1986 – Peter Gabriel – Mercy Street 6. 1994 – Sorotan Bele – Folk and rolla 7. 1967 – Sandie Show – Puppet on a String 8. 1976 – Consagració de la primavera – Stravinsky 9. 1981 – Al Stewart – The Year of the Cat 10. 2005 – Gotan Project – Santa Maria 11. 1983 – Crosby, Stills, Nash & Young – Teach your children 12. 1975 – Pau Casals – El cant dels ocells 13. 1980 – Roy Harper – The Spirit Lives 14. 2002 – Ignasi Roda – Fluvià 15. 1974 – Eagles – New Kid in Town 16. 1982 – Al Di Meola – Short Tales of the Black Forest 17. 1971 – T. Rex – Bang a Gong (Get it on) 18. 1984 – Milladoiro – A Farruquiña 19. 1990 – Lou Reed – There’s no time 20. 1984 – Sisa – Qualsevol nit pot sortir el sol 21. 2006 – Green Day – Wake me Up when September Ends 22. 1994 – Esclarecidos – Un agujero en el cielo 23. 1972 – CCR – Sweet Hitch-Hicker 24. 2008 – Jestin – Nightversion 25. 1972 – Rod Stewart – Maggie May 26. 1987 – Pat Metheny Group – Last Train Home 27. 1973 – Golden Earring – Radar Love 28. 1997 – Juan Perro – El Papelito 29. 1987 – The Beatles – A Day in the Life 30. 1972 – Richard Satrauss – Also sprach Zaratustra 31. 1991 – Dire Straits – On every street 32. 1966 – Traginada – A sa plaça fan ballades 33. 1979 – Eric Clapton – Layla – Wonderful Tonight 34. 2009 – Josep Tero – 23 de gener 35. 1978 – Queen – Don’t Stop Me Now 36. 1969 – Joan Manuel Serrat – Ara que tinc 20 anys 37. 1980 – Alman Brothers – Jessica 38. 1975 – Mussorsky – Quadres d’una exposició 39. 1990 – The Rolling Stones – Undercover of the night 40. 1969 – The Rocking Boys – Palabras 41. 1975 – Deep Purple – Highway Star 42. 1981 – Radio Futura – La Negra Flor 43. 2000 – David Bowie – Station to Station

44. 1974 – Raimon – Sobre la pau 45. 1983 – Cock Robin – The Promise You Made 46. 1965 – Raphael – El Tamborilero 47. 1977 – Alan Parson’s Project – The Raven 48. 1982 – Vangelis – Love Theme from Blade Runner 49. 1977 – Pink Floyd – Welcome to the Machine 50. 1983 – Emilio Cao – Sara 51. 1990 – Suzanne Vega – Men in a war 52. 1971 – Maria del Mar Bonet – L’àguila negra 53. 1982 – Lee Clayton – I ride alone 54. 2007 – Anwar Abudragh – Alè de Baghdad 55. 1977 – Santana – Samba pa ti 56. 1962 – Hermanos Rigual – Cuando caliento el sol 57. 1979 – Hair – I got life 58. 1963 – José María Terrassa – La trastada de Maginet 59. 1979 – The Beatles – Hey Jude 60. 1985 – Shadowfax – New Electric India 61. 1973 – Jethro Tull – Aqualung 62. 1983 – Les Luthiers – Concerto grosso alla rustica 63. 2002 – Bruce Springsteen – Worlds Apart 64. 1976 – Txaikovski – 2n moviment-4a simfonia 65. 1964 – Johnny Rivers – Sunny 66. 1979 – Tete Montoliu Trio – Blues for Myself 67. 1985 – Robert Plant – Kallalou Kallalou 68. 1976 – Woody Guthrie – This land 69. 1980 – The Who – The Real Me 70. 1977 – Coses – Goigs en llaor de... 71. 1993 – Page and Coverdale – Shake my tree 72. 1981 – Angelo Branduardi – Musica 73. 1975 – Paul Simon – Kodachrome 74. 1980 – Gwendal – Irish Jig 75. 1973 – Slade – Were all crazy now. 76. 1995 – The Coors – The Minstrel Boy / Toss The Feathers 77. 1979 – Led Zeppelin – In the evening 78. 1990 – Ja t’ho diré – Així i tot 79. 1982 – Roxy Music – Jealous Guy (1971 – John Lennon) 80. 1970 – Los Aristogatos – Ser un gato jazz 81. 1968 – The Equals – Baby come back 82. 1970 – Los Módulos – Todo tiene su fin 83. 1988 – The Smiths – Bigmouth strikes again 84. 1975 – Lluís Llach – L’Estaca / Joan Isaac – Però no ens robaran... 85. 2010 – Linkin Park – Burning in the skies 86. 1981 – Orquestra Plateria – Pedro Navaja 87. 1976 – Leonard Cohen – So long Marianne 88. 1982 – Nuevo Mester de Juglaría – Los Comuneros

89. 1974 – Cat Stevens – Peace Train / Albert Hammnond – I’m a train 90. 1969 – Juan y Junior - Anduriña 91. 1977 – Magna Carta – Lord of the Ages 92. 2003 – Benjamin Biolay – Billy Bob a toujours raison 93. 1991 – Sinnead O’Connor – The Emperor’s New Clothes 94. 1972 – Tony Ronald – Get Me Some Help 95. 1987 – U2 – Desert sky 96. 1972 – John Mayall – Room to move 97. 1969-70 – Jane Birkin and Serge Gainsbourg – Je t’aime moi non

plus / James Brown – Sex Machine 98. 1978 – Genesis – The Musical Box 99. 1988 – El último de la fila – Vamos 100. 1971 –Led Zeppelin – Hey, hey, what can i do?