ESBÓS PER A LA BIOGRAFIA D’EUGENI MOLERO I PUJÓS

a càrrec d’Esteve i Eni Molero

A principis de l’any 1982, l’Eugeni Molero i la seva esposa Montse

Olivella van decidir venir a viure a Ribes. S’havien casat feia deu anys als

Franciscans de Vilanova i la Geltrú, en una cerimònia oficiada per un cosí

capellà que al cap d’un temps penjaria els hàbits. El matrimoni va comprar-

se un pis a Vilanova mateix, a baix a mar, com diuen els vilanovins o a

Vilanova-Port, com deien els promotors de l’època. Tant la Montse com

l’Eugeni eren vilanovins, però no de soca-rel. Ella, geltrunenca de Cal

Bartrets, empeltada amb la terra ferma del Segrià per part de mare; i ell una

barreja entre la llunyana Múrcia paterna i el Montseny matern. Els

cognoms són aclaridors: Molero i Pujós.

D’ençà del seu casament fins al moment d’anar a viure a Ribes havia passat

només una dècada, però els canvis se succeïen a una gran velocitat. I no ho

diem pel cosí clergue que havia penjat els hàbits. En pocs anys, s’havia

acabat una dictadura militar de quatre dècades; hi havia hagut l’intent de

cop d’estat militar del “¡Se sienten coño!”, i el president de la Generalitat

de Catalunya a l’exili havia tornat al balcó de la plaça de Sant Jaume

pronunciant el “Ja sóc aquí”. A nivell personal les coses també havien

canviat. Fruit del matrimoni havien nascut dos fills; el sogre Estevet, molt

estimat per l’Eugeni, havia traspassat, i molts companys de lluita

antifranquista s’havien instal·lat còmodament en el sistema de la nova

admistració pública. Era l’època de l’anomenada Transició Democràtica,

que els historiadors situen entre 1975 i 1982, un període d’entusiasme, però

políticament no del tot clar en la història del nostre país. Per algun motiu,

entre ells la necessitat d’un canvi d’aires, l’Eugeni va proposar a la Montse

d’anar a viure a un altre lloc. I on podem anar? L’Eugeni era un home

d’acció, per la qual cosa ja anticipava solucions als problemes i respostes a

les preguntes. Un amic company de feina, en Josep Miret i Cuadras, li

parlava sovint de Ribes. Fins i tot el va assessorar sobre la zona que li

convenia més: “No compris mai una casa prop de la riera!”. Miret

recordava els aiguats d’anys enrere, quan la riera havia arribat a saltar per

damunt del pont de les Parellades. I potser li ho explicava tot tornant en

tren des del Prat de Llobregat, o sota les ufanoses moreres del pati de casa

seva. Bé, si no havia de ser prop de la riera, doncs cap a l’altre cantó: la

Montse i l’Eugeni van comprar una casa al carrer de Cristòfor Mestre,

davant d’aquella plaça triangular que ara, malgrat haver estat remodelada,

segueix sense tenir un nom. Allò era un canvi radical comparat amb la

rambla de Vilanova que havien deixat: els carrers no estaven asfaltats, pels

camps del voltant hi pasturaven les cabres d’en José Gázquez, el masover

d’una casa que Ribes va deixar perdre, Can Milà; els nens jugaven a

“caniques” (primer) i a baixar amb “cars” (després, quan es van asfaltar els

carrers), els veïns deien que “baixaven” al poble quan havien de creuar la

carretera per anar a comprar, se sentien els grills de nits i es veien volar

ratpenats, i el senyor José deia, de tant en tant, que els gossos bordaven

perquè havia baixat la guineu.

A Ribes, l’Eugeni Molero va viure-hi amb energia renovada, amb

l’entusiasme de fer coses a l’Escola d’Art, a Ràdio Ribes, al GER, al

Centre Social Ribetà (actualment Xulius)… i fins i tot inventar-ne de

noves, com la creació d’una revista d’informació local: el Montgròs. Però

aquesta època va durar poc, perquè una greu malaltia se’l va emportar quan

només tenia quaranta anys. Detectada a la primavera de 1984, només va

sobreviure fins al 6 d’agost d’aquell mateix any. Però Eugeni Molero i

Pujós reposa a Ribes, al cementiri municipal, prop d’aquell paratge de

Sota-ribes que li agradava tant, prop de la plaça del Castell mil·lenari on

sovint anava a llegir; prop d’aquells pins de la riera, prop del pont de la

Palanca, prop del Portal de les Ànimes de l’església vella. Ara, quan fa poc

que s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la mort de Molero, Ribes li ret un

homenatge tot publicant aquest opuscle de caràcter biogràfic.

Infantesa i joventut

L’Eugeni Molero i Pujós va néixer a la clínica de la Previsió Ferroviària de

Barcelona el 25 d’agost de 1943, i va ser batejat a la propera església de

Sant Joan d’Horta al cap de pocs dies. La mare, el pare i la criatura van

estar-se a la clínica una setmana, després de la qual van tornar a casa seva,

a la colònia ferroviària de Sant Vicenç de Calders. Això dels trens, a la

família, venia per part de mare i de pare. L’avi matern, l’Antoni Pujós i

Gubern, fill del Montnegre (al Montseny) treballava i vivia a l’estació de

Montgat. Allà va criar els seus fills Joan i Carme, al costat de la seva

esposa Maria Senitjes i Argemí, filla de Gualba (també al Montseny). L’avi

patern, en Fulgencio Molero Cerón havia vingut de Mazarrón (Múrcia)

l’any 1911 amb la seva companya Josefa García Espinosa, també de

Mazarrón, i una criatura que encara no tenia ni un any d’edat, l’Eugeni

Molero i García. També aquesta part de la família treballava en l’antiga

companyia de trens, la MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), primer a

Calafell i després a Badalona. La Carme Pujós i Eugeni Molero i García es

van casar a l’església parroquial de Montgant el 1942. Ell, que ja feia una

colla d’anys que treballava al tren, va ser destinat a l’estació d’enllaç de

Sant Vicenç de Calders, i el matrimoni, a l’espera que s’acabessin els nous

habitatges a la colònia de l’estació, va viure un any al Vendrell, en un pis

del carrer Àngel Guimerà.

El protagonista d’aquest opuscle, doncs, va passar la seva infantesa al nucli

ferroviari de Sant Vicenç de Calders, fins al 1956, any en què la família es

va traslladar a viure a l’estació de Vilanova i la Geltrú, i on l’Eugeni va fer

els seus estudis de batxillerat amb els pares Escolapis. Abans, a la colònia

de Sant Vicenç, on vivien diverses famílies però on no hi havia botigues ni

establiments, va rebre les primeres lliçons de mà de la seva mare i de la de

la senyora Hermínia, que era la mestra dels nens de la colònia. De petit ja

destacava com a infant espavilat i intel·ligent. Va aprendre a parlar i a llegir

de seguida. Tant és així que, quan tenia tretze anys, els seus pares li van

haver de comprar una llibreria perquè ja tenia un volum considerable

d’exemplars que no sabia on posar. Posseïa, ja de petit, una bona oïda, que

li permetia identificar els trens pel soroll de les locomotores. Aquesta oïda

fina, acurada amb el temps, el convertiria en un bon crític musical. La

música, com les lletres, serien dues de les grans passions de l’Eugeni

Molero, activitats que trobarien la combinació perfecta en el periodisme

musical.

El primer llibre que va publicar, el 1963, va ser precisament un assaig

musical: la biografia del músic vilanoví Eduard Toldrà, editat pel Diari de

Vilanova. F. Cassany escrivia, al mateix diari, el 18 de maig 1963:

“Eugenio Molero Pujós, Secretario de Redacción de nuestro Semanario, es

hombre apasionado por las Letras y la Música. Desde el fallecimiento del

maestro Toldrà [31 de maig de 1962] viene recopilando datos en torno a la

figura de nuestro ilustre compatricio y fruto de su desvelo es un ensayo

biográfico, desarrollado a lo largo de catorce capítulos, que bajo el

patrocinio de Villanueva y Geltrú se editará en fecha inminente,

revistiéndole la especial particularidad de ser la primera biografía de

Eduardo Toldrà salida a la luz”. Per aquests i altres comentaris de l’època,

entenem que Eugeni Molero, malgrat comptar amb només vint anys, era ja

un periodista actiu, que fins i tot ocupava un càrrec important en

l’organigrama administratiu del diari. L’any següent, 1964, va publicar una

altra biografia, en aquest cas la del pintor, també vilanoví, Salvador

Massana. És doncs en aquesta època, a començaments dels anys seixanta,

que situem els principis de la carrera de Molero com a periodista i

assagista. Primerament a la premsa local: Diari de Vilanova, L’Eco de

Sitges, Tramuntana (Lloret de Mar) o Delta (el Prat de Llobregat); després

en setmanaris, com El setmanari de Vilanova, del qual era l’artífex, i

Canigó; revistes com Presència, Serra d’Or, Àncora, i finalment en diaris

com El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes i Avui. Josep

Faulí, per a qui Molero va enllestir molts articles, escriu: “Es feia estimar

per l’esperit de col·laboració, per l’abnegació que emprava al servei de

causes que no l’havien de fer ric ni famós. Es feia témer per la

contundència, per la força, per la sinceritat amb què feia aquell mateix

servei. Tenia amics incondicionals i entusiastes i, paral·lelament, provocava

incomprensió i recel: massa net per a moltes combinacions, massa clar per

a força hipocresia, massa directe per a tants circumloquis. La dimensió

espiritual de l’Eugeni restava força ben reflectida per la física: hi havia una

dosi d’excés, tant de vitalitat com d’entusiasme, tant de capacitat de treball

com d’esperit de lluita. Per això, comptat i debatut, amb ell tot era possible

tret de la indiferència”. I Isabel-Clara Simó, aleshores directora de Canigó,

afegeix: “Una altra característica del nostre company malaguanyat fou la

seva rotunda independència, que avui gairebé no se sap ni què vol dir. Si

valorava positivament alguna cosa o alguna persona que no estava de

moda, no tenia embuts per fer-ne causa; si valorava negativament quelcom

que feia posar els ulls en blanc als mandarins de la moda, s’esforçava per

demostrar, honestament, que això no s’aguantava dempeus. El bo del cas és

que els temps va demostrant, mica en mica però inexorablement, que

sempre tenia raó”.

Abans d’arribar a la dècada dels anys vuitanta, Molero havia publicat, a

més de les biografies de Toldrà i Massana, les del músics Rafael Ferrer

(1975) i Francesc Mas i Ros (1979). Va enllestir multitud d’articles per a

programes d’aplec i textos d’enregistraments discogràfics, especialment els

de la cobla La Principal de la Bisbal, així com comentaris i crítiques d’art

plàstic. Va publicar una sèrie d’articles divulgatius sobre els instruments de

cobla per al butlletí dels Amics de la Sardana de Vilanova i la Geltrú

(posteriorment editats en llibre per Rúbrica Editorial amb el títol Els

instruments de cobla i els seus executants). Va guanyar un gran nombre de

premis de creació literària, tant en prosa, poesia, periodisme com assaig,

entre els quals destaquen els cinc guardons aconseguits als premis Pau

Casals d’assaig musical dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. I

encara ens resta anotar que va ser membre fundador de la Unió de

Periodistes de les comarques Gironines i de l’Associació Catalana de

Crítics d’Art. Un volum d’activitat sorprenent si, a més, tenim en compte

que a més cal sumar-hi la seva feina diària com a responsable de premsa de

la multinacional holandesa La Seda de Barcelona, S. A.

Com a periodista, Molero es caracteritzava per un estil crític, amb

l’habilitat d’esquivar amb elegància la censura del moment. Al final de la

biografia Rafael Ferrer, per posar un exemple, Molero inclou un capítol que

titula “Panorama” en què reflexiona sobre la situació cultural de la capital

de Catalunya pel que fa a la música. El text s’estructura en forma de

decàleg:

1. La ciutat de Barcelona no disposa d’una sala de concerts

mitjanament dotada, que estigui a to amb les necessitats i les

exigències del darrer terç del segle XX. El fet que s’hagi d’anar a

raure, en la major part de casos, a l’estatge social d’una entitat – amb

tot el sentimentalisme que es vulgui – ja sembla prou simptomàtic.

2. El públic, llevat uns quants casos excepcionals – Rubinstein,

Karajan, Filharmònica de Viena, etc. – no acudeix als concerts en la

proporció que hauria de correspondre a una ciutat de més de dos

milions d’habitants amb vida musical intensa.

3. Les representacions d’òpera al Liceu es mantenen no pas per fidelitat

a l’Art, sinó perquè les nostres classes altes tinguin l’avinentesa

d’endiumenjar-se, enjoiar-se i carregar-se de pells. La qualitat de les

audicions donades al Liceu molt sovint no arriba al nivell mínim que

caldria exigir en aquests casos. Es contracten, de tant en tant, solistes

de gran capacitat, però l’orquestra – al capdavall una institució

musical barcelonina- és força deficient.

4. La metamorfosi de l’Orquestra Municipal en Orquestra de la Ciutat

no ha produït cap mena de canvi substancial. Pel contrari, si tenim en

compte que han estat proveïdes moltes vacants existents, s’ha

renovat l’instrumental necessari, s’han millorat els sous i es donen

tota mena de facilitats, ens cal acceptar que en relació amb la difunta

Orquestra Municipal – deixada de la mà de Déu, plena d’interinitats,

amb material vell, etc. – encara hem donat un pas enrere.

5. Els programes dels concerts s’estructuren de vegades respectant els

interessos de determinats elements o grups, que intenten promoure el

triomf d’alguns autors en concret, prescindint de si la seva obra està

en relació amb el relleu que se’ls pretén atorgar.

6. Als nostres concerts no sempre intervenen els millors directors i

solistes catalans. El criteri imperant és el d’atendre una sèrie de

compromisos i molt sovint hom cau en la feblesa d’intentar

promocionar la mediocritat.

7. Llevat de les excepcions d’una Alícia de Larrocha, una Victòria dels

Àngels o una Montserrat Caballé, o el simbolisme d’un Pau Casals,

cap altre intèrpret català ha assolit veritable relleu internacional.

8. En el terreny de la composició la nostra transcendència encara

sembla més problemàtica, sobretot després de la mort de Robert

Gerhard.

9. Ens manca tot sovint una crítica objectiva, valenta i lliure de

compromisos i de coaccions Els nostres crítics –compositors en la

seva major part – es troben condicionats pels seus ensomnis i les

seves cobejances de creadors.

10. A Barcelona l’activitat musical ve determinada per l’existència

d’una sèrie de grups, sovint antagònics. Entremig de tots ells

sobresurt un nucli més poderós. Aquest grup pretén d’enlairar les

seves figures i de vegades ignora o oblida les individualitats alienes a

la seva esfera.

Obres de maduresa

A la dècada dels anys vuitanta, Eugeni Molero enllesteix els dos llibres

capitals de la seva bibliografia. Són dues obres projectades amb

anterioritat, que van implicar anys i anys de recerca, però que van ser

redactades i publicades a principis dels anys vuitanta. Ara en parlarem en

detall, però abans anomenem que és també en aquesta època que, per

encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, confecciona el

“llibre blanc” del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat de

Catalunya (no publicat), així com dirigeix (1982 i 1983) el diari de la

mostra Expocultura, organitzada per Pere Baltà, que escriu: “Serà difícil

localitzar tot aquest material que l’Eugeni Molero ha publicat arreu de

Catalunya, malgrat la seva condició de periodista sense carnet, condició

que el va convertir en un magnífic exemple de rebel·lia, davant les

normatives del Régimen que l’obligaven a l’obtenció del títol”.

Efectivament, Molero mai va posseir el carnet de periodista. Aquesta

acreditació s’aconseguia mitjançant un examen que s’havia de passar

davant del Servicio Nacional de Prensa franquista. Recordem que el carnet

número 1 del Registro Oficial de Prensa el posseïa el dictador, el general

Francisco Franco; i el número 2 Ramón Serrano Súñer, “el cuñadísimo”. El

dia de l’examen, una de les preguntes que el tribunal va preguntar al jove

periodista va ser dir el nom de les nétes del dictador. Molero va respondre

que no ho sabia. Per aquest motiu li va ser denegada l’obtenció del títol.

Centrem-nos ara en la presentació dels dos llibres capitals de Molero. Els

dos tracten sobre temàtica musical, més concretament sobre el món de la

cobla i la sardana. A principis dels vuitanta, Molero s’havia convertit en un

expert en aquest camp concret de la Història de la Música catalana. Massa

vegades se l’ha etiquetat com a “periodista especialista en sardanes”, la

qual cosa és inexacta. El periodista bisbalenc Enric Lloveras ho descriu

amb precisió: “En els centenars d’articles que [Molero] publicà parlava

dels fets més diversos. S’interessava per tot. Era una mica un home

enciclopèdic, i esbrinava amb la mateixa passió desgavells urbanístics que

fets culturals; problemes del camp i actes administratius; sardanes o

tecnologies d’avantguarda. (…) Però la música, ho hem de reconèixer, era

segurament la vocació més intensa”. La música en general, insistim. En la

seva discoteca trobem des de música simfònica (amb una preferència per la

interpretació a càrrec d’orquestres txeques i austríaques), jazz (amb

predilecció per a les formacions orquestrals de Duke Ellington i Count

Basie), música de cambra, música pianística i, és clar, sardanes, amb

devoció, com veurem, per la cobla La Principal de la Bisbal.

La història d’aquesta cobla empordanesa va ser estudiada a fons per

Molero, que el 1981 va publicar el llibre La Principal de la Bisbal, cobla

oficial de la Generalitat de Catalunya, per l’editorial Pòrtic. L’obra

s’estructura en vint-i-dos capítols, que repassen la trajectòria d’aquesta

formació musical centenària. No es tracta, però, d’una simple recopilació

de dades, sinó d’un treball contextualitzat i crític. A través de la història de

“La Principal”, Molero explica també la història de la música a Catalunya.

El llibre està dedicat a Conrad Saló, director de “La Principal” entre 1935 i

1977. Precisament, un dels premis d’assaig musical que Eugeni Molero va

guanyar als Jocs Florals celebrats a l’exili (Ginebra, 1972) versava sobre la

figura de Conrad Saló: “Conrad Saló, l’últim joglar de tota una nissaga”.

Eugeni Molero admirava la qualitat artística de Saló com a compositor i

arranjador, també les seves habilitats com a instrumentista de fiscorn i,

sobretot, el seu rigor com a director musical. La dedicatòria del llibre ens

mostra aquest respecte (que marca també el to que tindrà el treball): “A la

memòria del mestre Conrad Saló i Ramell (4/12/1906 – 8/7/1981), qui, a

través d’una dedicació modèlica i un nivell de competència únic, va fer de

La Principal de la Bisbal ‘la millor cobla que ha existit des que es toquen

sardanes en el nostre país’, segons definició exacta de Josep Pla. Malgrat

que ell ja no tindrà el goig de veure editat aquest treball, voler fer avinent

que mesos enrera en llegí l’original i hi suggerí algunes esmenes i

precisions de gran interès. La versió que ara donem a conèixer és, doncs, la

que meresqué la seva conformitat, excepte les referències als

esdeveniments més recents, les quals han estat incorporades després del seu

traspàs.”

L’altre llibre que volem presentar amb deteniment és la biografia dels

germans Saderra, titulat Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i

compositors, editat per Pòrtic el 1983. En una carta a Joan Parnau del Foment

de la Sardana de Banyoles (Josep i Manuel Saderra van tenir una estreta

relació amb la capital del Pla de l’Estany, on van viure durant molts anys),

Molero escriu: “Vaig tenir carta d’en Manel. Sembla content i feliç. Aquest

és el millor premi que podria rebre. Consti que agraeixo i valoro de tot cor

totes les atencions que tinguéreu amb nosaltres. Però haver pogut fer feliç en

Manel i la Fausta culmina les meves més altes aspiracions”. El llibre

s’estructura en tretze capítols, i és de nou una mostra de documentació

exhaustiva i contextualització. Les investigacions de Molero, però, són

sempre combinades amb el seu estil literari exquisit. Reprodruïm a

continuació el principi del capítol 9, titulat L’home i el músic, tal com són:

“Manuel Saderra ha estat sempre un home senzill, modest, molt espontani i

altament accessible. No és gaire alt i de complexió prima. Cabells

blanquíssims, una mica rebels. Les celles i les pestanyes són igualment

blanques. Els seus ulls blaus reflecteixen una gran vivacitat i intel·ligència.

La pell del rostre, també molt blanca, amb un lleu to rosadet, apareix solcada

d’arrugues. No ens trobem pas davant de cap persona decadent, sinó davant

un músic de setanta-quatre anys que manté la seva energia i la seva vitalitat.

A les converses utilitza un llenguatge planer i col·loquial. Defuig els

modismes tècnics. Rarament fa referència a cap de les seves activitats

artístiques i si ho fa treu a lluir fets o anècdotes que gairebé el minimitzen.

Malgrat tot, posseeix una gran força interior i molt d’amor propi. En el fons

es tracta d’una persona de temperament, malgrat la discreció de la seva figura

externa i el seu aire bonhomiós i patriarcal. La vida no ha estat precisament

planera per a aquest bon músic de casa nostra. Ja hem vist que en perdre el

pare, en plena infantesa, hagué d’iniciar a corre-cuita l’aprenentatge de l’ofici

de pintor. La instrucció que rebé fou elemental. Restà reduïda al seu pas per

les escoles nacionals de Tortellà fins que es produí la mort del pare”. Vegem

que quan Molero escriu tècnicament sobre música no perd el to entenedor ni

la pinzellada poètica: “Ha estat un factor providencial per a la sardana la

limitació de recursos de Manuel Saderra a nivell tècnic. Si el músic hagués

pogut seguir estudis d’harmonia i composició en un conservatori, sembla

evident que no hauria pas escrit sardanes. La seva vena creadora hauria

derivat envers altres procediments de més amplitud musical. La sardana

ofereix la mesura justa, plenament adaptada a les seves condicions reals. En

el nombre reduït dels seus compassos, en la simplicitat del conjunt

instrumental, Manuel Saderra trobà la possibilitat de traduir pensaments i

emocions, vibracions interiors que d’altra manera s’haurien perdut per

sempre. L’atapeïment de les idees, de les sensacions, provocà el naixement

d’aquelles sardanes càlides i violentes dels anys quaranta. Gairebé totes tenen

uns primers compassos vehements, conseqüència de l’energia acumulada

durant mesos i mesos. Després d’aquesta irrupció valenta ve l’exposició del

tema central. Melodies d’altra vibració poètica, originals, rarament atractives,

intensament colpidores. En moltes d’elles sura la inquietud, el desencís, el

resultat d’una lluita interna abassegadora. Manuel Saderra assoleix la

singularitat per la senzilla raó que malgrat haver begut en les mateixes fonts

que els compositors del seu temps, parteix d’uns altres principis. Quatre

lliçons mig apreses, l’instrument als llavis i l’experiència adquirida en el seu

pelegrinatge per places, envelats i sales de ball. I, en el seu cas concret, un

criteri acurat i serè, una visió enlairada de les coses, un afany innat de

perfecció, un esperit selectiu que l’identifica amb allò que és ben fet”. Arran

de la mort de Molero, Manuel Saderra va dedicar una sardana elegíaca “a la

memòria de l’estimat amic Eugeni Molero i Pujós”, datada del 22 d’octubre

de 1984. És una de les seves sardanes més belles i alhora més tristes. Altres

compositors expressaren la tristesa per la mort del periodista a través d’una

composició musical en forma de sardana: Rafael Ferrer, Emili Saló, Max

Havart, Concepció Ramió, Francesc Mas i Ros, Francesc Camps, Lluís

Buscarons, Lluís Duran, Enric Vilà i Joaquim Ferrer. Recentment, aquestes

sardanes han estat enregistrades en el disc compacte Sardanes a Eugeni

Molero, 25 anys, per la cobla Marinada, en una edició patrocinada per

l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

L’estada a Ribes

A jutjar pel gran nombre d’activitats que Molero dugué a terme a Ribes,

sembla impossible que només hi visqués dos anys. De fet, la capacitat de

treball de Molero i la seva facilitat per dur a la realitat infinitat de projectes

fan de la seva vida una existència curta però densíssima. A Ribes va presentar

els concerts de festa major que protagonitzaven les cobles-orquestres de les

comarques empordaneses que ell tant estimava. “La meva gran desgràcia –

deia – és no haver nascut a la Bisbal d’Empordà”. A l’Empordà hi havia els

músics que ell admirava, alguns dels quals hem anat anomenant al llarg

d’aquest text. La capital del Baix Empordà, a títol pòstum, el va nomenar fill

adoptiu: “en reconeixement a la seva intensa vida al servei de la cultura

catalana, i en correspondència a la gran estimació que sempre mostrà per la

nostra població i la seva comarca”. A Ribes, dèiem, va presentar els concerts

de festa major i va escriure sobre música en els programes de la festa. Els

dissabtes al matí presentava un espai a Ràdio Ribes, El matí, al costat d’Elisa

Pascual. Però el projecte més ambiciós que va fer a Ribes va ser la creació de

la revista Montgròs. Llegim a l’editorial del primer número: “(...) el nostre

poble, que en temps pretèrits assistí a una vertadera floració de publicacions

locals (Montgròs, Castell de Ribes, La veu de Ribes i d’altres) restà orfe de

les mateixes a partir de la guerra civil, amb l’única excepció, gairebé, dels

programes de festa major i els butlletins interns d’alguna entitat. Malgrat el

temps transcorregut, l’empremta que deixaren aquells periòdics de principis

de segle encara perdura. Per aquesta raó avui surt una publicació mensual que

ostenta, amb orgull ben legítim, el nom d’una il·lustre predecessora seva.

Montgròs neix l’any 1984 amb un decidit propòsit de continuïtat i amb el

desig de fer honor a aquesta denominació. (...) Montgròs és, doncs, la nova

publicació de Sant Pere de Ribes que vol obrir les seves pàgines, ben

cordialment, a totes aquelles informacions que siguin d’interès prioritari dins

l’àmbit de la localitat. L’equip promotor, amb el suport de la Regidoria de

Cultura de l’Ajuntament, és plenament conscient de la transcendència

d’aquesta missió, a la qual fa front amb el desig de servir la veritat i de

constituir-se en testimoni i portaveu d’aquesta etapa de la nostra història

contemporània”. Molero va ser, per poc temps, car el primer número de la

revista aparegué al gener i ell va morir a l’agost, el director de la publicació.

Hi va signar, a més, alguns articles, entre els quals avui en voldríem reproduir

un en concret. Es tracta d’un text aparegut a la secció El nostre poble, titulat

Els ribetans visitaren el castell. Fa pocs mesos, el 15 de setembre de 2009, va

morir el ballarí, coreògraf i intèrpret de castanyoles José de Udaeta. Aquest

artista internacional va viure més de trenta anys al castell mil·lenari de Ribes,

del qual va tenir cura des de 1972, quan el va reconstruir de l’estat de ruïnes

en què es trobava. La reproducció d’aquest article vol ser un doble

homenatge: d’una banda a l’artista de Udaeta, estimat i respectat pels

ribetans, que sempre li estarem agraïts per tenir cura del nostre castell; i de

l’altra, a Eugeni Molero, el periodista que, malgrat viure poc temps a Ribes,

amb motiu de la seva mort prematura: “Ribes perd un valuós suport en el seu

desenvolupament sociocultural. Com ho demostra la seva obra, la seva

capacitat de treball, els seus projectes i la seva actitud. És per això que se’ns

fa difícil escriure sobre l’Eugeni. Malgrat tot, ell ens ensenyà a omplir els

espais en blanc dels fulls amb mots i frases sobre la vida quotidiana del nostre

poble. Com a home, com a amic, com a ciutadà de Ribes, com a mestre i com

a director del Montgròs, la seva mort ens dol”.

BIBLIOGRAFIA D’EUGENI MOLERO I PUJÓS

Toldrà. Ediciones Villanueva y Geltrú, 1963. Pròleg de Rafael Ferrer.

Rafael Ferrer, mig segle de vida musical. Ed. Ajuntament de Sant Celoni, 1975. Premi

Sant Celoni 1974.

Salvador Masana y su obra. Gráficas Villanueva, 1964.

Francesc Mas i Ros, Popularitat de la Sardana. Ed. Agrupació de Sardanistes de

Caldes de Malavella, 1979.

Els instruments de cobla i els seus executants. Rúbrica Editoral, 1985. Edició facsímil

dels articles publicats al butlletí dels Amics de la Sardana de Vilanova i la Geltrú entre

1976 i 1979.

La Principal de la Bisbal, cobla de la Generalitat de Catalunya. 1ª edició: Ed. Pòrtic,

1981; 2ª edició: Diputació de Girona i Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 1988.

Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i compositors. 1ª edició: Ed. Pòrtic, 1983; 2ª

edició: dins de Fem realitat un somni: Manel Saderra i Puigferrer, 90 anys. Foment de

la Sardana de Banyoles, 1998.