LA

SOCIOLINGÜÍSTICA

6.Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?

• Bilingüisme a Espanya:Espanya es un país on hi ha un idioma oficial, que és el castellà. Però així i tot hi ha comunitats autònomes on també hi ha una altre llengua cooficial, així con a Catalunya, València, Illes Balears, Galícia, País Basc. Després a cada comunitat autònoma, no es parla el castellà estàndard, sinó que empren un dialecte del castellà con és l'andalús a Andalusia.

• El castellà pur podríem dir que no existeix més que a la televisió, perquè arreu d'espanya no podem trobar cap lloc o casi cap, on es parli el castellà estàndard. Ja que per exemple, a Andalusia es parla l'andalús i així a cada lloc tenim un dialecte del castellà, però això sí alhora d'escriure tothom ha d'escriure en Castellà estàndard.

· Bilingüisme a altres països:En l'actualitat existeixen en el nostre planeta prop de 200 Estats sobirans i es considera que el nombre de llengües vives pot situar-se entorn de les 6000. La desproporció existent entre una i altra xifra dóna una primera idea de la dificultat que suposa l'organització pública de l'ús de les llengües en els diferents Estats.

·Oficialitzar una llengua suposa, en aquest sentit, una sort de reconeixement públic sobre quin és el seu element d'identitat lingüística. Però al mateix temps, la idea d'Estats- Nació unilingües és una amenaça a la pluralitat lingüística existent en el nostre planeta.En les últimes dècades s'han dictat normes sobre el fet lingüístic en nombrosos països que abans no les tenien explicitades. En efecte, en els últims anys, vàries han estat les constitucions europees que han incorporat o ampliat les seves disposicions lingüístiques: França, Portugal, Suïssa, Finlàndia o Bielorússia. Cal recordar que així i tot hi ha alguns estats monolingües com son: Eslovaquia, Estònia i Hongria.

7. Podem dir que la situación d’Eivissa és de bilingüisme equilibrat?per què?

• No. A pesar de que la situació hauria de ser de bilingüisme equilibrat no ho és ja que com que les dues llengües són oficials els parlants de la llengua “dominant”, és a dir, el castellà no es veuen obligats a aprendre el català mentre que el parlants de la llengua “recessiva” con que dominen les dues llengües fan ús del castellà més sovint que el català.

8. Con definiries, en termes generals, la situación sociolingüística de Eivissa?

• El català és la segona llengua més parlada d’ Eivissa, on és superada pel castellà tant com a llengua materna, d'identificació i habitual segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística 2008 .

• Segons l'Institut d'Estadística en 2008, el català era la llengua materna del 31,6% de la població, el 55% parlava castellà com a llengua materna i un 3,8% era bilingüe matern. L'idioma català ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003 al 35,6% a 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9% el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant fins el 12% el 2008. Segons la mateixa font el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

9.En què consisteix la diglòssia?

• La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua mare parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat.

• La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del poder administratiu.

• Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen funcions diferents i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és complicada i perd parlants a cada generació.

• Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua dominada volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupi el mateix lloc que la llengua dominant.

Tipus de diglòssia segons el conflicte lingüístic.

Diglòssia interna:• Ferguson, el 1959, afirma que la

situació sociolingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes d'una llengua hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, vehicle d'un cos de literatura escrita ampli i respectat, que és àmpliament apresa en l'educació i usada sobretot con a llengua escrita i con a parlar formal, però que no ho és de cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.

• Segons aquesta definició a banda dels dialectes hi ha una varietat usada en contextos formals diferent de tots els dialectes.

• La diglòssia és considerar la Koiné (estàndard) con a intrínsecament bona i positiva mentre que el parlar propi con una deformació del estàndard. La varietat estàndard és artificial, ha estat creada a partir de les varietats pròpies.

Diglòssia externa:• Fishman parteix de la consideració que

el bilingüisme és una caracterització de la conducta lingüística a nivell individual, mentre que la diglòssia seria un fenomen de caràcter social, seria l'objecte d'estudi de la sociologia (del llenguatge), Fishman identifica la diglòssia amb allò que nosaltres hem estat anomenant bilingüisme social, sols que la diglòssia d'entrada ha estat caracteritzada de manera correcta aquest bilingüisme social (noció de prestigi).

• Vol aprofitar la definició de Ferguson per al contacte de llengües. Quan hi ha dues llengües en un territori, diu Fishman, que una tindrà unes connotacions de prestigi i l'altre unes connotacions negatives. Aquestes diferents connotacions dona a les llengües el repartiment d'àmbits d'ús, la de prestigi per a ús formal i l'altre per als altres usos.

10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?

• El bilingüisme és l’ús de dues llengües indistintament per un individu, ja que pensa indistintament en totes dues.

• Bilingüisme diglòssic: És produesix quan un indidu fa servir dues llengües indistintament però al existir una situación de diglòssia al territorio on es troba, l’individu farà servir amb més prioritat una llengua que no l’altra ja que es trova influït per la situació de diglòssia.