1

1

2

2Representacions 2011:Divendres, 8 de juliol, 22 h. Dissabte, 9 de juliol, 22 h. Diumenge, 10 de juliol, 20 h. Diumenge, 17 de juliol, 21 h. Sala Cal Maiam - Torredembarra

Venda d’entrades: Taquilles de Cal Maiam, els dies de representació, des d’una hora abans de la funció Preu: 8 € (Públic general) · 6 € (Socis d’El Nus Escènic i del Centre d’Estudis Sinibald de Mas) Organitza: El Nus Escènic Col·labora: Patronat Municipal de Cultura Ajuntament de TorredembarraOna La TorreAmb el suport de:Antena del Coneixement / Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

3

3Bertolt Brecht, dramàtica no aristotèlicaEls elements essencials de la dramàtica aristotèlica es basen en tres unitats: de lloc, de temps i d’acció. És a dir, l’acció succeeix en un sol lloc geogràfic, té lloc dins de 24 hores i hi ha només una acció principalL’efecte que busca en l’espectador és el de la identificació total, amb les situacions i emocions dels personatges, realitzant una catarsi de les seves pròpies emocions i com a ésser limitat, arribar a la resignació. Aquesta resignació vindria donada per la creença que la naturalesa humana és immutable: som així i ja està. Bertolt Brecht planteja la seva teoria teatral i per tant els seus textos, a partir de contradir aquest punt fonamental de la dramàtica d’Aristòtil: el de l’efecte que busca la representació en l’espectador. Bertolt Brecht no creu que la natura humana sigui immutable, sinó que les relacions socials i emocionals són producte d’un moment històric determinat, és a dir, que podem canviar. Introdueix així el pensament marxista al teatre.Així, mentre el teatre aristotèlic busca la commoció emocional de l’espectador i per a això utilitza tots els recursos teatrals possibles perquè sembli que estem veient “un tros de vida” i caiguem en un estat d’il·lusió total; el teatre de Bertolt Brecht busca que pensem sobre el que està succeint a l’escenari, apel·la a la nostra capacitat crítica i intel·lectual. Per això s’inventarà recursos perquè el públic sàpiga en tot moment que està assistint a una representació, perquè sigui conscient de la il·lusió, que se’ns estan explicant aquestes històries perquè reflexionem i canviem, llavors millorarem. Mai va pretendre tirar per terra cap teatre anterior, si ens fixem en “El casament dels petitburguesos” es respecten absolutament les tres unitats aristotèliques, però li afegeix un nou punt de vista.Aquesta va ser la seva grandesa, aportar una altra manera de veure les coses que ens pugui il·luminar sobre nosaltres i el nostre entorn, el fi últim de l’art.

4

4

4

4El Grup d’Afi cionats a l’Art de TorredembarraP r e s e n t e n

El casament dels Repartiment:

JACOB, EL NUVI – Martí MartíMARIA, LA NÚVIA – Aida Solé

EL PARE DE LA NÚVIA – Esteve CañellasLA MARE DE LA NÚVIA – Rosa M. Castro

LA MARE DEL NUVI – Anna RamírezEL PARE DEL NUVI – Josep Lleixà

INA, LA GERMANA DE LA NÚVIA – Gypsy Nel·loJOAN SUAU, EL JOVE – Oriol Canyelles

L’AMIC DEL NUVI – Joan GriñóL’AMIGA DE LA NÚVIA – Dolors Garri

EMI, LA DONA – Carme CanyellesEL MARIT – Eloi Nolla

EL MAJORDOM – Joan Porta

5

5

5

5VERSIÓ de Carles Marquès, a partir de les traduccions de FELIU

FORMOSA, principalment, i de CARME SERRALLONGA

i la coordinadora teatral El Nus EscènicP r e s e n t e n

petitburgesosde Bertolt Brecht

DIRECCIÓ: Carles Marquès

AJUDANT DE DIRECCIÓ: Joan Porta

SO I IL·LUMINACIÓ: Rafel Núñez

FUSTERIA I DECORAT: Antoni Pulido

VESTUARI I ATTREZZO: Maria Teresa PortaRosalia PortaIris FiguerolaAnna Ramírez

PERRUQUERIA I MAQUILLATGE: Perruqueria ANNA

COREOGRAFIA: Gemma Porta

APUNTADOR: Joan Pi

TRASPUNT: Maria Gual

REGIDORS D’ESCENA: Lluís Solé Antoni PulidoMª Carmen Madueño

VÍDEO: Rafel NúñezJoan Porta

GRAVACIÓ ANTIGA; IMATGES, MUNTATGE I SO:

Josep Maria NúñezJoan Cañellas Manuel Crehuet

VEU: Alexandrina Crehuet

ENREGISTRAMENT*: German Rull

COL·LABORACIONS ESPECIALS:PIANISTA *:

David Jiménez *(en la peça de Kurt Weill)

6

6UN “CASAMENT” A LA MIDA DEL GRUP D’AFICIONATS A L’ART

El nostre propòsit a l’hora de triar El casament

dels petitburgesos, de Bertolt Brecht, era disposar d’una obra on pogués participar molta gent, amb paper o sense. I un casament ja se sap que pot ser molt massiu, tant com les famílies vulguin i l’economia ho permeti. Volíem una participació alta perquè si havíem triat l’obra, un gran clàssic que fa anys havia protagonitzat una lectura del Grup d’Aficionats a l’Art de Torredembarra, era per poder-la estrenar al nou teatre, si hagués estat acabat. A més a més aquesta inauguració hauria estat motiu de festa, de celebrar els prop de seixanta anys de l’elenc del Grup.

Que el teatre nou no estigui acabat (encara) no ha estat prou raó per aigualir-nos la festa, ni per deixar-nos sense l’estrena d’un espai

teatral per a la Torre. Així doncs, hem traslladat la representació a Cal Maiam, una sala reinaugurada fa poc, que obrim al teatre representat, tot i que hi hem fet anteriorment una lectura de textos de Josep Palau i Fabre. I de la pensada que a l’escenari hi pogués pujar tothom que hagués participat en la llarga vida de l’elenc o hi hagués col·laborat, per ser present en el dinar de celebració, n’ha quedat un “casament” amb uns cinquanta “convidats” i, no hi pot faltar, el vídeo!

Per poder-hi tenir més actors i actrius amb paper, hem hagut de fer algunes variacions en el text de Brecht, que esperem que l’autor i els

traductors ens perdonin. S’han creat personatges que no existien en l’original, com un altre pare, el del nuvi, i una mare, la de la núvia, o una amiga per a la núvia, a més d’un majordom que no parla. Altres personatges, si hagués fet falta, també hi haurien cabut. Com més serem, més riurem. Per crear els nous personatges ha calgut partir de dues traduccions, la de Feliu Formosa, sobretot, i la de Carme Serrallonga, i afegir-hi algunes rèpliques de text.

7

7El casament, a seques, que així es titula en la versió de Serrallonga, i així es va estrenar el 1926 a Frankfurt, es

considera la peça més rodona de les que va escriure Brecht en un sol acte, i es va estrenar en català, amb el títol El casament dels petits burgesos, el 1985 a la Sala Villarroel de Barcelona, pel Grup de Teatre El Globus de Terrassa, en traducció de Formosa i direcció de Pau Monterde. Aquest segon títol, en alemany, li va ser posat a la segona meitat dels anys vint. En aquesta versió nostra el títol és El casament dels petitburgesos, ja que el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull la forma petitburgès, i que amb aquest nom s’ha estrenat per última vegada a Catalunya, fa pocs mesos, a l’Almeria Teatre de Barcelona.

També, per fer més nostra, més “elenc”, més torrenca, catalana i mediterrània la peça,

hi hem introduït algunes petites variacions, com els noms de les persones que hi apareixen, que s’han “traduït” al català –literalment, en general, perquè així guanyen més sentit i proximitat–, o propostes musicals, de música de casament, i de cabaret més pròpies. I altres petits canvis i referències que no us desvelarem i que anireu descobrint.

En Brecht és molt important la cançó, la música, i segurament triant peces que ens sonen, som més fidels

a l’esperit de les obres brechtianes, i d’aquesta en concret. Si els petitburgesos són més pròxims, més ho serà el seu Casament, que hem fet que sigui un casament de casa, de vés a saber quins anys, potser de la segona meitat del XX...?

Tot plegat esperem que hagi contribuït a acostar-nos l’obra sense perdre el que és una de les seves

principals virtuts, segons el desaparegut director Ricard Salvat, el diàleg. Escrivia Salvat, en el pròleg del llibre que inclou la traducció d’aquesta obra per Carme Serrallonga: “el diàleg és d’una admirable perfecció, és com una gran paròdia de la gran xerrameca del teatre de la burgesia, aquell teatre de frases car a la “pièce bien faite” i a l’”alta comedia” castellana. La precisió i funcionalitat del diàleg, pretesament naturalista, acaba resultant, per una hàbil operació lingüística, absurd.” És una “peça de rellotgeria”, en què sorprèn la “perfecció narrativa”, i en què tot, “tot s’ensorra, però tot continua o ha de continuar, mantenint-se la gran fal·làcia social.”

8

8 D’alguna manera, el que hem intentat fer, és el que també va escriure Salvat: “El Casament” és una reflexió sobre la

Mentida de la menestralia, i a través d’ella es reflexiona sobre la gran mentida de la societat occidental. De fet és un perfecte “canavaccio” – és a dir, un canemàs – que pot ser ampliat i enriquit visualment segons en sigui capaç la imaginació del director que la du a escena. És, en cert aspecte, una obra formalment acabada, però visualment, com a espectacle, absolutament oberta.” Oberta, i com el menjar, hem volgut servir-vos-la calenta, acabada de sortir del forn, i a la nostra mesura, perquè aquí la imaginació que reclamava Salvat, l’hi hem posada tots.Esperem que sigui del vostre gust. I com diuen els personatges: Salut!!!

Carles Marquès

9

9

De família benestant, el 1917 inicià estudis de medicina, i el 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial.

Relacionat amb els corrents expressionistes, el 1919 escriví la primera peça de teatre, Baal, i féu de crític teatral a Augsburger Volkswille, diari del partit socialista independent.

El 1920 acabà Trommeln in der Nacht (“Tambors en la nit’), obra estrenada el 1922, amb la qual obtingué el premi Kleist. El 1923 fou contractat

com a dramaturg —responsable general— del teatre Kammerspiele de Munic i estrenà Im Dickicht der Städte (“En la jungla de les ciutats”).

El 1924 Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. El 1928 obtingué el primer gran èxit, Dreigroschenoper

(“L’òpera de tres rals”), segons John Gay i amb música de Kurt Weil, de la qual el 1943 publicà una versió novel·lada. En aquesta obra, així com a Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (“Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny”, 1930), començà a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa anomenà èpic, i molt més tard, dialèctic. Mentrestant havia publicat els reculls poètics Taschenpostille (“Sermonari de butxaca”, 1927) i Hauspostille (“Sermonari domèstic”, 1927) i col·laborat amb el director Erwin Piscator.

10

10El 1928, separat de la seva primera dona Marianne Holf, es casà amb l’actriu Helene Weigel, que esdevingué gran col·laboradora de la seva

activitat teatral. Conreà la peça didàctica d’estructura esquemàtica: Der Flug des Lindberghs (“El vol de Lindbergh”, 1929), Das Badener Lehrstück vom Einverständnis (“La peça didàctica de Baden sobre la concòrdia”, 1929), etc.

L’any 1933 abandonà Alemanya per oposició al nazisme. Després de residir en diversos països europeus, entre els quals l’URSS, s’instal·là a

Hollywood. Durant la Segona Guerra Mundial li foren estrenades a Zuric dues obres cabdals: Mutter Courage (“Mare Coratge”, 1941) i Der gute Mensch von Sezuan (“La bona persona de Sezuan”, 1943). En la primera reprenia el mite matern ja utilitzat en la seva versió de l’obra de Gor’kij Die Mutter (“La mare”, estrenada el 1932), i en Die Gewehre der Frau Carrar (“Els fusells de la senyora Carrar”, 1937), ambientada en la Guerra Civil Espanyola.

Encara, amb Kaukasische Kreidekreis (“El cercle de guix caucasià”), escrita el 1944, i Leben des Galilei (“Vida de Galilei”),

reelaborada repetidament del 1938 al 1956, es convertí en un autor cabdal en la història de la renovació de l’espectacle escènic.

El 1947 fou cridat a Washington pel comitè d’activitats antiamericanes i decidí d’abandonar el país. A Zuric estrenà Herr Puntilla und sein Knecht

Matti (‘El senyor Puntilla i el seu criat Matti’), obra amable escrita molt abans, i el mateix any s’establí al Berlín Oriental, on fundà el Berliner Ensemble.

L’any 1950 adquirí la ciutadania austríaca, però romangué a la RDA fins a la mort. En aquesta darrera època es dedicà preferentment a l’adaptació

d’obres d’altri, als treballs teòrics i a la direcció escènica. Autèntic creador verbal, portà a les màximes conseqüències la línia crítica de la desmitificació sociohistòrica que Ibsen inicià i que Bernard Shaw i, en part, Pirandello continuaren, anihilant, però, el seu aspecte individualista i psicologista.

Va combatre té els esquemes de la tragèdia, convençut que l’home no neix predestinat,

sinó que pot transformar i millorar lliurement el món. Al culinarisme del teatre il·lusionista burgès oposà la distanciació objectivadora, aconseguida mitjançant la utilització de la paràbola, intentant de desvetllar així la capacitat raonadora de l’espectador. D’entre els treballs teòrics cal destacar Kleines Organon für das Theater (“Petit òrganon per al teatre”, 1949).

http://www.enciclopedia.cat/

11

11

Els pares de la núvia, Rosa M. Castro, i

Esteve CañellasEls pares del nuvi,Anna Ramírez i Josep Lleixà, observats pel mossèn, Enric Bonan.

La núvia, Aida Solé.

Martí Martí, el nuvi

L’àlbum

12

12Grup d’Aficionats a l’ArtA mitjans del segle passat – any 1954 – inicia les seves actuacions el

Grup d’Aficionats a l’Art. Pretenia, sota aquest nom, agrupar les inquietuds artístiques dels vilatans de Torredembarra i molt especialment les escèniques. Amb anterioritat ja hi havia hagut a la Torre grups de teatre d’aficionats1.

Maria Rosa Wennberg, “padrina” del casament.

Les circumstàncies adverses i el desànim que les segueix havia

fet que en aquells moments – 1953 – no hi hagués cap elenc en funcions a la vila. Manuel Crehuet que n’havia obtingut la plaça de notari, era un gran aficionat al teatre, fill a més de l’autor teatral Pompeu Crehuet. No va pas trigar gaire a formar un nou grup d’actors, aprofitant l’engrescament del jovent i la col·laboració dels elements que quedaven de l’elenc anterior. Aquest grup d’aficionats és el que avui encara perdura, amb alts i baixos, èpoques d’èxits continuats i moments baixos de desànim.

Els joves han substituït els vells, els que s’han retirat o han mort. Amb els anys, molts actors han passat a ajudar darrere el teló, com a

tècnics de llum o de so, traspunts, fusters, modistes, que de tot es necessita en un elenc ben organitzat. La dècada dels setanta va ser una època gloriosa pel Grup. Abundaren les sortides pels pobles de la rodalia i també a viles llunyanes – Sant Joan de les Abadesses, Tremp, Sort, Sant Feliu de Guíxols. S’aprofitava la sortida per fer-ne una excursió. D’alguna obra – “L’inspector” de Gogol – se’n van fer 14 representacions i 13 de “Tres barrets de copa” de Mihura. També es va prendre part en concursos de teatre amateur i es van guanyar diversos premis, tant com a grup, com per la direcció o com a actors. Durant tots aquests anys han anat formant part del Grup més d’un centenar de persones i s’han muntat i representat vint-i-sis obres2.

Sense comptar les lectures que han omplert buits entre representació i representació. L’exposició d’una obra en

forma de lectura va sorgir no solament per emplenar el temps que anava d’una comèdia a l’altra – tria de text, assajos – sinó que era la manera de posar a l’abast del públic autors poc coneguts o locals, obres col·lectives, recull de

13

13poesies i altres manifestacions poc aptes per ser representades. Una de les obres triada per a ser llegida va ser “El casament dels petitburgesos”, que va tenir lloc a la Biblioteca Municipal, ubicada al carrer Moragues i Barret, el dia 30 d’abril de 1998, dintre dels actes commemoratius del centenari del naixement de Bertolt Brecht.3

EL NUS ESCÈNIC. Molta gent el confon amb el Grup d’Aficionats a l’Art, quan en realitat només tenen

en comú que els membres de la junta directiva, acostumen a ser, i no necessàriament, elements de l’elenc teatral.

El Nus es va constituir com a associació per solucionar els tràmits burocràtics de l’elenc ja que per a qualsevol sol·licitud calia formar

part d’una associació. Si es va pensar en un nom nou i un nou format, va ser per constituir una entitat de base més sòlida, ja que els membres de l’elenc acostumen a ser més inestables i fluctuants.

També es va pensar que pogués acollir altres elencs ai algun dia sorgien, com així va ser amb el ja desaparegut “Teló

de fons”. Donar-los suport logístic, conservació del vestuari, edició de programes, organització de sortides i contactes amb d’altres grups. Es va registrar com a Coordinadora teatral i es va presentar al públic el dia 27 de novembre de 1993 en el curs d’una lectura dramatitzada.

El Nus té també l’objectiu de fomentar el teatre, mitjançant sortides periòdiques a la capital. D’informar els socis, de les obres vigents en

cartellera. Durant unes quantes temporades havia portat bones companyies d’aficionats per actuar davant del nostre públic, activitat que s’ha hagut de suprimir per falta de locals adequats.

Finalment diré que El Nus Escènic atorga un premi de teatre dins el Cartell de Premis Vila de Torredembarra,

que porta el nom de “Bambolina”. Es pretén amb aquest premi estimular i obrir portes als novells dramaturgs i adquirir textos inèdits perquè els representi l’elenc o elencs torrencs. L’obra guanyadora l’any 2003 – “Converses al vent” de J.C. Cardona Romanos - va ser representada pel Grup d’Aficionats a l’Art l’any 2006.

Maria-Rosa Wennberg

1 Consulteu “Recull de treballs 2” Centre d’estudis Sinibald de Mas. Fitxes de teatre Bloc I2 Manuel Crehuet “40 anys de teatre a Torredembarra”. Grup d’Aficionats a l’Art” Centre d’Estudis Sinibald de Mas

3 “Recull de treballs 9” Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Fitxes de teatre Bloc III

14

14

Els amics dels nuvis,Dolors Garri i Joan Griñó.

Joan Porta, el majordom.

L’Emi i el seu marit, Carme Canyelles i Eloi Nolla.

L’àlbum

15

15

Gypsy Nel·lo és Ina, la germana de la núvia.

Oriol Canyelles com aJoan Suau, El Jove.

16

16

Organitza: Col·labora: Amb el suport de: