b e l l v e r● CUADERNO CULTURAL DE DIARIO DE MALLORCA ● ● bellver.diariodemallorca@epi.es ● ● JUEVES, 22 DE MAYO DE 2008 NÚMERO 484 ●

A l’epígraf, la frase d’un anunci deNeutrex, arreu del llibre, ovnis, katiuscasi cafeteres, pertot, referències culturalsde caire filosòfic, musical, cinematogrà-fic, literari... Joan Miquel Oliver (Sóller,1974) ha sabut traslladar al seu primerproducte narratiu el mateix savoir faireque respiren les cançons del grup musicalmallorquí Antònia Font, del qual Oliver ésel lletrista. Tal volta, per als de la sevageneració —que també és la meva—, Elmisteri de l’amor conté una virtut afegi-da: som els que ens hem nodrit amb refe-rents com Indiana Jones, Darth Vader, lesvideoconsoles, els microones, Maradona,Verano azul, Rosalía de Castro als bitlletsde 500 pessetes, els qui hem vist esbucarel cinema Capitol a l’actual plaçaFleming... amb els quals ara ens retro-bem, convertits ells en pura literatura.També som els de la inestabilitat en lesparelles sentimentals, tema central del’obra que avui ens ocupa, i hem de saberacceptar-ne les culpes; contrastem viva-ment, en aquest sentit, amb els matrimo-nis per a tota la vida que segellaren lageneració dels nostres pares.

Els principals personatges de la fun-ció es redueixen a quatre, en forma dedoble parella: Biel, escultor, i Mònica,per un costat, i Marga i el músic Toni(l’alter ego de Joan Miquel Oliver), perl’altre. Ambdues viuen plegades, encaraque no saben ben bé per quin motiu, iacaben unint-se al cònjuge de l’altra,possiblement més proper a la seva mitjataronja ideal.

Mònica, la dona de Biel li etziba, aaquest, que no s’ha inspirat en el seucony sinó en el d’una altra a l’hora d’es-culpir una vulva gegant. Mònica abando-na el seu marit i se’n va a Barcelona,però després que el seu espòs pateixi unaccident amb la monstruosa escultura,torna cap a la llar. De camí cap a l’Illa,a l’avió, s’asseu al costat de Toni, l’ho-me de Marga, qui, al mateix temps, anysha, havia protagonitzat una aventuraamb Biel. Els personatges es reconeixenaleshores llurs infidelitats.

L’episodi de la vulva recorda els argu-ments del Woody Allen d’Everything youalways wanted to know about sex (1972) oels contes del Quim Monzó d’El perquè detot plegat (1993). També en Oliver el sexe

adquireix notòries dimensions en forma detrios, infidelitats, intercanvis de parelles,experiències homosexuals, orgies... si béaquestes resulten les planes més tedioses

i fàcils del llibre, un tant sobreres. Encanvi, ens en fascinen d’altres, com el delpensador a domicili, que recorda El mónde Sofia (1991) de Jostein Gaarder, que

visita can Toni al Molinar i per on traspuael llicenciat uibense en Filosofia que ésJoan Miquel Oliver.

Això no obstant, posaria en dubte laconsideració general d’El misteri de l’a-mor com una novel·la. La tènue i inter-mitent presència d’un narrador i el fetque els personatges no variïn i entrin isurtin dels diferents capítols no em sem-bla motiu prou suficient per considerarel llibre com a tal. En qualsevol cas,representa un text ben al límit entre dosgèneres, el del conte i la novel·la, que,en realitat, basteixen un sol cos, el de laprosa de ficció.

El narrador, de vegades, extern, adop-ta en altres ocasions la forma del monòleginterior (o sigui, en la ment del personat-ge en qüestió), encara que sempre el puntde vista recau en l’home, fins que al final,cosa que sols fa sentit si ho interpretemcom un exercici de tècnica narrativa,adopta un prisma femení gairebé com unamanera de sentir-se dona per un instant,com si d’una nova melodia d’Antònia Fontes tractés. I a sobre, en un totum revolu-tum, encara hi suma el diàleg per trans-metre’ns una sensació gairebé caòtica,que aconsegueix amb escreix.

Li retrauria només l’opció lingüísticaadoptada. Oliver, amb la pretensió deredactar l’obra tal i com els pensamentsli rajaven del cervell sense cap mena dedeturpació ortogràfica, altera tota menade signes de puntuació i accepta caste-llanismes a balquena, i això suposamaterial ràpidament inflamable en unallengua gairebé apàtrida com la nostra.D’original, altrament, en té poc: l’es-criptura automàtica, més que novedosa,resulta demodé avui dia, baldaments’hagi de reconèixer que l’autor deSóller hi desplega certa traça. Rere totplegat, òbviament, hi hem de saber lle-gir la línia més surrealista de l’avant-guarda literària d’entreguerres amb totala destrucció de la tradició que aquestacomportava. Excepció feta d’aquestdarrer punt, per la resta, El misteri del’amor desplega l’arquitectura sòlidaque sols es projecta en els bons llibres.

Joan Miquel Oliver: El misteri de l’amorEditorial Empúries (Narrativa, 321), 183

pàgines, 16 €

NARRATIVA Joan Miquel Oliver trasllada a la seva literatura els trets característics de les cançons

del seu grup musical, Antònia Font. A ‘El misteri de l’amor’ retrata la seva generació

Històries de vulves i de banyes

LA TÈNUE PRESÈNCIA D’UN NARRADOR I EL FET QUE ELS PERSONATGESNO VARIÏN I ENTRIN I SURTIN DELS DIFERENTS CAPÍTOLS NO EM SEMBLAMOTIU PROU SUFICIENT PER CONSIDERAR EL LLIBRE COM A NOVEL·LA

La aspillera Cuarenta años despuésCuarenta años después de mayo del 68, analizamos dos estudiosen las centrales, así como un libro sobre Sarkozy, su “enterra-dor”. En 1968 murió Quasimodo, de quien Carlota Vicens reseñasu poesía (página 6). Pero los tiempos han cambiado. Aquímismo, Carles Cabrera aborda la novela de Joan Miquel OliverEl misteri de l’amor. En la página 3, Miquel Rayó comenta larecopilación de artículos de Gabriel Janer Manila (foto de la

izquierda) y Nadal Suau Firmin, de Sam Savage (foto de la dere-cha) una historia de amor a los libros.

En música, Baltasar Samper visto por Antoni Pizà (página6). En la 7, José Luis de Juan nos habla del pintor RobertBradbury y Florentino Flórez del Còmic Nostrum. Y en la últi-ma, Biel Mesquida y el Paseo de ronda.

Francesc M. Rotger, coordinador

CARLES CABRERA

JOAN MIQUEL OLIVER, AUTOR DE ‘EL MISTERI DE L’AMOR’

R e c o m a n a t d e l a s e t m a n a :

Aquel curs de maig del 68

b e l l v e r

P o r l a s s o l a p a s

L o s m á s v e n d i d o s Semana del 9 al 15 de mayo. Fuente: casadellibro.com

Jueves, 22 de mayo de 2008Diario de Mallorca2

Castellano. Ficción.1 C. Ruiz Zafón: El juego del ángel. Planeta.2 E. Mendoza: El asombroso viaje... Seix Barral.3 J. Boyne: El niño con el pijama... Salamandra.4 R. Montero: Instrucciones para salvar... Alfaguara.5 F. Moccia: Perdona si te llamo amor. Planeta.6 D. Jurgens: La muerte de Superman. DeAgostini.7 J. Banville: El otro nombre de Laura. Alfaguara.8 A. Grandes: El corazón helado. Tusquets.8 R. Rubio Sanz: Hijos de Sirio. Grand-Guignol.10 Sjon: El zorro ártico. Nórdica.

Castellano. No ficción.1 R. S. Bobrow: El médico perplejo. Alba.2 Rhonda Byme: El secreto. Urano.3 César Millán: El encantador de perros. Aguilar.4 M. Fdez. Álvarez: Pequeña historia... Espasa-Calpe.5 B. Tierno: Los pilares de... Temas de Hoy.6 T. Alfaro: Un cuerpo para toda... Ediciones B.7 Mario Luna: Sex Code. Nowtilus.8 Raj Patel: Obesos y famélicos. Todovino.9 J. Dispenza: Desarrolla tu cerebro... Palmyra.10 R. Mejide: El pensamiento... Espasa-Calpe.

Català. Ficció.1 John Boyne: El noi del pijama... Empúries.2 Quim Monzó: Mil cretins. Quaderns Crema.3 Sandor Marai: L’estranya. Empúries.4 J.M. Oliver: El misteri de l’amor. Empúries.5 Ch. Llorens: Et donaré la Terra. Plaza & Janés.6 Francesc Miralles: La profecia 2013. Edicions 62.7 F. Moccia: Perdona si et dic amor. Proa.8 M. Baixauli: L’home manuscrit. Moll/Proa.9 Lluís Juste: El guepard 1970. De Ponent.10 Noah Gordon: El celler. Roca.

Català. No ficció.1 Albert Espinosa: El món groc. Plaza & Janés.2 À. Rovira Celma: Paraules que curen. Plataforma.3 J. Mercader: Mil dies amb PM. Ars Medica.4 Carles Reixach: Ara parlo jo. Ara.5 J. Benet i Morell: Memòries I. Edicions 62.6 Eduard Estivill: Juguem! DeBolsillo.7 Isma Prados: Receptes de l’Isma. Ars Medica.8 E. Pedrosa: Criatures d’un altre planeta. RBA.9 J. Bucay: Les 3 preguntes. Ars Medica.10 Jordi Pujol: Memòries 1930-1980. Proa.

¿Quieres leerlo? Acércate a la librería Literanta

(C/ Can Fortuny, 4A, Palma) y podrás adquirir el libro.!

El Premi Pollençade Poesia 2007Hilari de Cara, poeta i professor de se-cundària, presenta un poemari escindit entres parts: dues de més extenses, “Postalsde cendres”, la primera, que dóna nom atot l’aplec, “Cal·ligrafia del buit”, la da-rrera, i al mig, tres colpidores elegies almalaguanyat Gabriel Galmés, contista iprofessor també, a la tomba de Robert Gra-ves i al santanyiner Blai Bonet.

Hilari de Cara: Postals de cendres El GallEditor (Trucs i baldufes, 23), 94 pp., 12 €

Los estudios deFerran PujalteEl presente volumen reúne unos cuantosestudios, hasta ahora inéditos, de este his-toriador mallorquín, especializado en eldesarrollo industrial de la isla y fallecido,por desgracia, en plena juventud. Tambiénse recogen algunas de sus intervencionesen el programa Ara per ara, en IB3 Ràdio.

Ferran Pujalte: Els pioners de la industria-lització a les illes Balears i altres escrits

Documenta Balear, 82 páginas, 11 €

Ni vizconde ni hijode Rubén DaríoNo era aristócrata, pero firmaba como“vizconde” y publicó uno de sus títulos co-mo “Rubén Darío hijo”. Ésta está conside-rada, probablemente, su obra maestra: eldietario de un asesino, en un entorno dedepravación, con el que Impedimenta re-cupera a un autor “maldito” argentino.

Vizconde de Lascano Tegui: De la elegan-cia mientras se duerme Impedimenta, 192

páginas, 17’60 €

Una chica en Parísa fines del XIXTrasladada al cine en su día por VincenteMinnelli, ésta es la historia de una adoles-cente, a las que sus extravagantes madre,tía y abuela pretenden garantizarle un fu-turo acomodado, en el París de finales delXIX. Su autora, Colette, fue una de las cre-adoras más rompedoras de su tiempo.

Colette: Gigi Traducción de José María Solé Mariño.

Veintisiete Letras, 100 páginas, 14 €

Comentarisistemàtic d’HeràclitAquest llibre és un comentari sistemàtic dequasi tots els Fragments d’Heràclit, com ex-plica O. Ponsatí- Murlà; Josep Palau i Fabreprecedeix cada fragment amb una preguntaque, segons ell, s’hauria perdut i desplega,a continuació, la justificació i el comentaride la seua tria. Palau i Fabre va escriureaquest assaig a finals dels anys seixanta.

Josep Palau i Fabre: La claredat d’Heràclit Accent, 160 pàgines, 10 €

Las etapas a recorrerpor el hombreAdmirado primero por Nietzsche y despuéspor Hofmannsthal, Kafka y Kundera, AdalbertStifter (1805- 1868) relata en Verano tardíolas etapas que ha de recorrer el hombre parallegar a conocerse. Surge así, entre las mon-tañas de Bohemia, una utopía: un lento pro-ceso de maduración bajo el signo del arte yla belleza, en armonía con la naturaleza.

Adalbert Stifter: Verano tardío Pre-Textos, 896 páginas, 48 €

Contes amens i sensualsEls relats de Thomas Simon Guellette sónuna de les obres més destacades del co-rrent orientalitzant que començà a Françaa principis de segle XVIII amb la traduccióde Les mil i una nits. Contes àrabs. Amensi plens de sensualitat, aquests Contes tàr-tars apareixen ara per primera vegada encatalà traduïts per Encarna Sant-Celoni.

Thomas Simon Gueullette: Els mil i unquarts d’hora. Contes tàrtars

Moll, 708 pàgines, 30 €

De la educación a la bellezaClarice Lispector escribió en prensa desde1940 hasta dos meses antes de su muerte, en1977. Este libro reúne los artículos de su fa-se inicial que abordan temas diversos, desdela educación de los hijos a los tratamientosde belleza, de los remedios contra los rato-nes a la búsqueda de la felicidad, de la elec-ción de un perfume a los dilemas morales.

Clarice Lispector: Correo femenino Siruela, 224 páginas, 19’90 €

Literanta

Llibresi cafè

L a c r í t i c a d e l l e c t o r

bellver obsequia las aportaciones a La crítica del lectorcon un libro de regalo. Los lectores que vean publicadassus reseñas en esta sección pueden pasar por DIARIO deMALLORCA y recoger el bono necesario para conseguir el

libro gratis en Quòrum (C/Vinyassa, 5, Palma).

Envía tu comentario a bellver.diariodemallorca@epi.es.Máximo 60 palabras. No es necesario que el libro

comentado sea novedad.

!

Más allá de la alambrada

JOSEP MARIA QUINTANA

Quòrum LlibresLa Gran Librería

de Mallorca

John Boyne: El niño con el pijama de rayas. Salamandra, 224 páginas, 15 €

La verdad. Compro el libro por intriga ante su fama. Y me advierten en la librería queme hará llorar. “Es sólo una novela”, contesto. Y la dependienta sonríe y encoge sushombros. Leo El niño con el pijama de rayas a ráfagas nocturnas. Como a poquitos paraque dure más. Encaja algo en la infancia de mi vida: marinos, viajes, traslados, nuevoscolegios y amigos, cambios de casa... pero nunca alambrada al final. Si yo fuera Bruno,Shmuel sería mi mejor amigo a los nueve años de edad. Pero sigo con la novela yencuentro entre sus páginas tanta ternura, tanta amistad, tanta verdad, tanto de todopor ser tan real, que volveré a leerlo mañana porque ayer me dormí soñando con dosniños de vidas muy distintas que supieron generosa e inocentemente ser “ellos” con susmiedos, mentirijillas, juegos imposibles y charlas entrañables que se pierden al finalporque unen Shmuel y Bruno, Bruno y Shmuel, sus manos en esa rueda más allá de laalambrada que les funde para siempre, y de amor en plena infancia, mueren... se van.

Mª Dolores Vázquez Rovira

Maite Salord, Joan Pons, Josep MariaQuintana... La narrativa menorquina delsdarrers temps, en proporció, està contri-buint més lúcida i decisivament que lamallorquina en el conjunt de la literaturacatalana actual. Ara, Quintana (Alaior,1950) ens proporciona Les revolucions per-dudes. Redactada en forma epistolar, l’i-llenc Gabriel Pijoan explica a la seva fillaSílvia les dues grans revolucions que ha per-dut al llarg de la seva vida: la primera, laque es va produir a l’Illa arran de la desfetarepublicana al llarg de la Guerra Civil; lasegona, la del Maig del 68 francès, el cursque ell estudiava a la universitat de Tolosa

Josep Maria Quintana: Les revolucions perdudes

Editorial Proa (A tot vent, 474)217 pp., 16 €

NARRATIVA Es Boston, una ciudad civilizada,y son los años sesenta. Muy cerca de la zonauniversitaria, la plaza Scollay, hoy ocupadapor cenizos mamotretos oficiales, está enpeligro de muerte: el Ayuntamiento quierederribar todo el barrio para que el Progresodé a la zona un uso razonable. Entre los edi-ficios condenados a la extinción, hay uno quealberga una vieja librería, el dormitorio deun escritor lunático y un sótano que es lacasa de Firmin. El tal Firmin, que tiene abien definirse como cínico, vicioso y melan-cólico, es un lector compulsivo: los libros,dice, “son la pasión que ha dominado mi vida—echándola a perder, dirían algunos, y nonecesariamente les llevaría la contraria—”.Por lo demás, Firmin es una rata, aunqueconvengamos en su carácter francamentehumano. Demasiado humano, en tanto quecada vez quedan menos personas dotadas devicios genuinos y ardor lectoriano.

Firmin (Seix Barral/Columna) está siendoun éxito de dimensiones considerables. Suautor, Sam Savage, presenta un perfil cuanto

menos peculiar: es octogenario pero no habíapublicado nada hasta la fecha; se doctoró enYale, pero ha dedicado buena parte de su vidaa ejercer como mecánico de bicicletas, car-pintero o pescador; su libro, que trata de unarata que sabe leer, se ha hecho popular enInternet. Pese a esta presentación, que cabecalificar de poco alentadora, su libro se sos-tiene muy dignamente. Esto es así por variosmotivos: primero, en él late una genuinaadhesión a la causa de la lectura. Para Firmin,la narrativa multiplica el mundo, convierte lavida en un portentoso relato por el que desfi-lan Eisenhower y Oliver Twist en pie de igual-dad. Segundo, el libro es divertido, pero nocursi. Una rata que piensa como un hombre noes un espectáculo infantil, sino una tragediabufa. Otra cosa es que nos enternezcan más omenos las ilustraciones de Krahn —cuya labor

experimenta aquí una notable mejoría, al noejercer de guionista—. Tercero, algún mila-groso equilibrio hace que Sam Savage logreamagar con los tópicos librescos al uso —“¡me encanta el olor de los libros, sutacto!”, y astracanadas por el estilo— sin lle-gar a avergonzarnos. El resultado es convin-cente, y Firmin nos resuelve una tarde aplena satisfacción, más aún si nos acompa-ñan David Brubeck y un julepe de menta.

La metáfora del lector compulsivo comouna rata es de lo más ajustada: por su situa-ción marginal, por la ocultación en la queviven. Porque pronto habrá más lectoresentre los roedores que entre nosotros.Firmin representa al adulto tal y como loconcebíamos en épocas más consistentes: legustan las mujeres —las humanas, sí—, perole gustan de una forma intensa y verdadera,

no mecánica. Las adora, lo cual constituyeuna forma de respeto extremo. Su naturale-za de rata supone un obstáculo ciertamenteinnegable a la hora de seducirlas, pero sabecómo sublimarlo: él es como El fantasma dela ópera (el de Leroux). Firmin sabe autoin-culparse, conoce lo peor de sí mismo. Amay odia sin engañarse sobre quienes le rode-an. Le gusta el jazz, desea parecerse a FredAstaire. Si Firmin viviera hoy, repudiaría lasilicona cincuentona y esos horribles panta-lones bajos que tan mal sientan a las chicas.Bueno, la silicona tal vez no.

Firmin, lector, expresa una certezareveladora: “Si hay algo para lo que resulteútil una formación literaria, es para dotar-lo a uno de un sentido de la catástrofe”.Esta sentencia resume, en una paradojahermosísima, la importancia de la literatu-ra y el horror que produce a la gente.

Sam Savage: FirminColumna, 232 páginas, 16’50 €

Seix Barral, 224 páginas, 16’50 €

Firmin: una rata se instruye en la catástrofeNADAL SUAU

PERIODISME Acostumats —ens hi hem dei-xat acostumar— al periodisme efímer enquè predomina —amb excepcions— l’exage-ració, el sectarisme i el joc de paraules sim-plement graciós, l’article setmanal deGabriel Janer Manila al DIARIO de MALLOR-CA se’ns presenta com un refugi en lalamentable diària crònica de corrupcions,de frivolitats i de trifulga política penosa.Un refugi i un estímul, perquè hi ha una pro-vocació en cada article de Janer. I en qual-cun, una fiblada verinosa i, llavors, ens potdisplaure l’acritud, la decepció, el sarcas-me feridor amb què Janer s’expressa (vegeuEl vent de l’illa o La serp dins el cap).Preferim la passió per l’art, l’amor a lavida, l’humor resistent, la il·lusió de quivoldria fer un altre món des de la creacióliterària i la pedagogia, i hi creu, i encaraho creu possible. Llegir aquests textos queneixen de la quotidiana mirada de Janer alseu entorn proper o llunyà, ens situa davantd’un sempre incòmode interrogant perso-nal: fins quan podrem sostenir l’esperança?

La literatura de Gabriel Janer és impres-cindible en la nostra Literatura. Ho és fins itot en aquest aplec d’articles saviament titu-lats Un peu a la lluna, l’altre a les tenebres.En cada article, gairebé, un tema inicial des-crit quasi sempre objectivament i que proce-deix d’una lectura, d’una notícia, d’unaexperiència del propi autor, és de sobte con-trapuntat. El xoc de tema i contra-temamena a una conclusió sorprenent i sovintcommovedora o admirable. De cada xoc nei-xen sentències que podrien esdevenir en afo-risme: ”Els escriptors comencen a podrir-sepel cap”, “Entenc les coses fins que qualcúme’ls explica”, “A Mallorca, l’home encaraés una ventada per a l’home”, “Cadascú estàsol davant la pròpia llibertat”…

Si el tema és la matança del porc, elcontra-tema és La lliçó d’anatomia deldoctor Nicolae Tulp. Si és la verema deBinissalem, els fets dramàtics deBeslan... Janer juga a proposar contrasts:la Beata amb Madona; Barbablava ambFritz Lang. Magistrals i de lectura obliga-da són Els cavallers del subjuntiu, On erafeliç, Saddam, un dels més contundents idignes al·legats contra la pena de mortescrit en la nostra llengua… Arreu, sexua-

litat, passió, desig, amargura, lectures,pors, la llengua i les seves infinites capa-citats, els records de viatges—Manhattan,Palerm, Florència, Beja, Paris…— i elsnoms de la literatura nostrada o del pen-sament, sobretot francesos, i freqüents

punyides (o punyades) d’humor (vegeuEl dard, s’hi parla de l’holocaust de lescabres a la Serra de Tramuntana). Ifinalment, l’escola, l’educació, la peda-gogia (la il·lusió, doncs?): El simuladord’eclipsis, L’important són les ulleres…

La intensitat emocional del titulatJimmy Justice és la pròpia d’un blues,del blues que n’és la causa. Tal vegadacada article de Janer ho és, també, unblues, alhora esperançat —el peu a lalluna— i amarg —l’altre a les tenebres.

Gabriel Janer Manila: Un peu a la lluna,l’altre a les tenebres. La vida en articles

Columna, 296 pàgines, 24 €

b e l l v e rJueves, 22 de mayo de 2008 Diario de Mallorca 3

Janer Manila: fiblades i blues

L’ESCRIPTOR I ARTICULISTA GABRIEL JANER MANILA. FOTO: B. RAMON

MIQUEL RAYÓ

LA LITERATURA DE GABRIEL JANER ÉS IMPRESCINDIBLE EN LA NOSTRALITERATURA. HO ÉS FINS I TOT EN AQUEST APLEC D’ARTICLES

LA METÁFORA DEL LECTOR COMPULSIVO COMO UNA RATA ES DE LO MÁS AJUSTADA: POR SU SITUACIÓN MARGINAL, POR LA OCULTACIÓN EN LA QUE VIVEN

Enguany, també. Com cada deu anys, i comquan en van fer vinti- cinc, o quinze. Perquèaquesta és una de les claus del fenòmen: el68 es commemora. I de fet és així des delmateix maig del 1968. Si alguna cosa cridal’atenció és l’enorme autoconsciència delmoment, la sensació de que la mitificaciógairebé precedia els actes. Naturalment queaixò es converteix en un territori perfecteper a l’autoengany o la vanitat, en tot casper a la manca de perspectiva crítica. Dónaigual queixar- se’n, però, perquè aquesta ésprecisament la clau de volta de la seuaimportància. Maig del 68 és (sobretot) lamemòria del maig de 1968. Per aixòenguany, també, els suplements i els dos-siers i monogràfics sovintegen. Potser ambun ressó públic menor que en el 1988, i pot-ser amb una producció analítica menys con-tundent que la del 1998, però amb una nota-ble atenció mediàtica, en tot cas. A casanostra diverses publicacions periòdiques(com ara els especials d’El temps i Serrad’Or o l’edició espanyola de Foreign Policy)li han dedicat els seus monogràfics. D’entreles publicacions europees, potser la france-sa L’Histoire i la italiana Micromega han ela-borat els dossiers més interessants. Aixímateix ha resultat relativament abundosa laproducció bibliogràfica a Europa, entrenovetats i reedicions. Potser entre les nove-tats destaquen els treballs de Serge Audier(La pensée anti-68 a la Dècouverte) sobre lareacció en el món del pensament als plante-jaments del 68 i el treball de l’historiadorMichel Winock (Mai 68, Fayard) que tractade fer-ne un balanç.

Aquest mateix mes s’han afegit al mercateditorial en castellà dues obres (d’altrabanda ben diferents i complementàries)que, en realitat, no són treballs produïts pera la data del quaranta aniversari, sinó quesón obres anteriors. La primera d’elles és elreportage-dietari de Mavis Gallant, Los suce-sos de mayo. París, 1968 (Alba). Es tractad’uns escrits publicats el mateix 1968 a TheNew Yorker i després convertits en volum. Elllibre està composat per les observacionsque l’escriptora canadenca que residia aParís el maig del 1968, Mavis Gallant, varecollir als seus quaderns. És un dels testi-monis coetanis més interessants d’entre l’a-llau d’obres memorialístiques o testimonialspublicades des d’aleshores ençà. El llibrerecull els testimonis de l’autora entre el 3 iel 31 de maig, i està escrit amb una fluïdesai sinceritat que fan la lectura apassionant.Certament, es tracta d’un testimoni parcial,perquè l’autora recull el que ha vist perso-nalment, parla d’allí on ha estat o bé trans-met el que li conten, els rumors, que corrienper la ciutat però que ella no pot verificar.Què estava passant? Pocs testimonis hanlograt transmetre tan bé la barreja d’èpicadel moment amb la quotidianitat. Aquest ésel maig dels rumors a la ciutat, rumors dejoves i vells, a esquerra i dreta: què fa lapolicia? i De Gaulle? Què fa De Gaulle? És elParís del fum lacrimògen que arribava finsals cinquéns o sisens pissos de les cases. És

el París d’arbres tallats absurdament alscarrers, en què mai no van faltar alimentsperò si mitges i en què perillava la celebra-ció del dia de la mare.

Mavis Gallant ens conta a les seues notesque mai “no vaig cantar La Internacionalamb els estudiants. És un himne que no téres a veure amb mi. Però m’agradaven elsjoves que la cantaven. Eren generosos ivalents”. Potser com li va passar a prou ciu-tadans parisencs ella que mai havia vistcàrregues policials contra les barricades enveure la brutalitat dels C.R.S. es va adonarque “un cop has vist carregar a la policia, jamai ho oblides”. Però era la mateixa perso-na que feia burla de com “quasi tots elshomes i els xicots agarren les llambordes,les sospesen i fan com si anaren a tirarles. Escreuen herois”. I al bell mig de tot aixòanava l’autora recorrent la ciutat, xarrant,recollint opinions. El dia 26 de maig anota,davant la calma prou general de la ciutat:“Tots vivim en un futur, en una cosa que nos’ha esdevingut”. No hi hagué una revolució,però sí una vaga de nou millions de treballa-dors. I gairebé una guerra civil, diu l’autoramentre De Gaulle cercava militarment Parísi tornava de l’infern del seu silenci.

París no era una festa Mavis Gallant recorda una i altra vegadaaquell París, aquella policia, que li recorda-va la situació del 1958, quan la guerrad’Algèria. No era París una festa. Per això,segurament estava més al costat dels estu-diants (finalment traïts, en diu MavisGallant), malgrat tots els seus errors i ridí-culs (com ara l’antimericanisme que l’auto-ra no comparteix) i no podia estar de bandadels qui el 30 de maig es manifestaven pelscamps Elisis. Els estudiants en les consigneshavien demanat justícia “gairebé sempreper a els altres. ¿Què té de generós dir “lapolicia està amb nosaltres”? Quan un agentde policia travessa a la vorera oposada elsvítols freguen la histèria. Sent dir: “DeGaulle, estem ací””. No, l’autora no podiaser una gaullista, i com la seua posició eramés aviat freda davant dels comunistes, lesseues simpaties (que no credulitat) van estarde la banda dels estudiants. És curiós si pen-sem que l’autora va nàixer el 1922, elmateix any que el comunista díscol PierPaolo Pasolini, el qual, com es sabut entreels polícies i els estudiants, va declarar estardel costat dels policies. I el mateix any,també, que Joan Fuster, que no era comu-nista, però que ho semblava de tant quese’n fotia de tots aquells barbuts (podeuveure els seus divertits articles del momenta Babels i Babilònies).

La segona de les obres recentment tra-duïdes al castellà (i originalment publicadael 2002) és la de Kristin Ross. Mayo del 68 ysus vidas posteriores (Acuarela & AntonioMachado Libros). Es tracta d’un treball denaturalesa molt diferent al de Mavis Gallant(el treball de la qual esmenta al llarg de total’obra, per cert) ja que estem al davantd’una anàlisi a trenta-cinc anys vista dels

fets. El motiu principal del llibre és l’anàliside la construcció de la memòria dels esdeve-niments, que l’autora aborda amb ulls moltcrítics. Certament, aquest és un treball polè-mic, i de vegades, un punt excessiu, però tél’enorme virtut de tornar a posar damunt lataula els mecanismes de construcció de larepresentació de l’esdeveniment anomenatMaig del 68. Jo destacaria, especialment,com Kristin Ross insisteix en la despolititza-ció dels fets en la seua vida posterior, en elseu pas a la memòria col·lectiva. Com si, endefinitiva, la lluita contra la guerra delVietnam, l’anticapitalisme i la Revolució(així, amb majúscules) o l’herència de laguerra d’Algèria no hagueren estat la carn ila sang d’aquells temps. En la meua opinió,l’autora té raó, ja que en cas contrari, Maigdel 68 es converteix en un esdeveniment queno s’analitza en els seus termes propis (allòquè deien i volien els seus protagonistes)sinó en els termes d’alguna lògica cega iexterna (¿la modernització?, ¿la implacable fidel comunisme?, ¿la lluita generacional?,¿l’adveniment de l’era de l’individu?). Maiges buida, així, de continguts.

Tot això ens mena a reflexionar sobrecom aquests dies, als suplements de prem-sa, a les entrevistes, predomina l’obsessiópel “llegat”, en què acaba convertint- se enel territori privilegiat per a enunciar la dis-culpa o el penediment o bé l’autoafirmaciómés pelma. En realitat la demonitzaciómetafísica (á la Sarkozy) o la salvació mirífi-ca s’assemblen molt, com dues cares d’unmirall. No estan tan lluny en el seu rebuiganacrònic. Uns poden condemnar-ho tot desde la talaia del present, dictar els errors delque va ser un temps del tot esguerrat. Elsaltres, curiosament, es reclamen hereusd’algun principi subjacent i inaprensible,malgrat haver renunciat a tota la políticadel 68. Com és pot ser hereu d’un temps derevolució i anticapitalisme quan s’ha renun-ciat per complet a tot allò? Naturalment,substituint-ho tot per una vaga nostàlgia,una autojustificació generacional, unamemòria insuficient.

El pensament “anti-68” I al mateix temps, més o menys conscient-ment en uns i en altres, en la base de totplegat rau un aire de família a pensamentanti-68, con en diu S. Audier, i que ambtanta acuïtat analitza Kristin Ross al seu tre-ball. Són els llegats dels nous (¿nous?) filò-sofs, convertits en policies de l’ètica.D’antitotalitari… a neoliberal. Però, si fouun error, si Maig va deixar llegats polítics

FERRAN ARCHILÉS

b e l l v e r Jueves, 22 de mayo de 2008Diario de Mallorca4

L’ESCRIPTORA CANADENCA MAVISGALLANT, QUE EL 1968 RESIDIA A LACAPITAL DE FRANÇA, RECULL EN UNLLIBRE LES OBSERVACIONS QUE VAANOTAR ENTRE EL 3 I EL 31 DE MAIG

Memòries demaig del 68

ENSAYO Coincidiendo con el aniversario de las revueltas de hace cuatro déc

y Kristin Ross. Así como el libro que ha dedicado Yasmina Reza al president

Mayo 68 + Sar

Pasa a la página siguiente ▲

nocius, això no pot llegir-se des d’un presentinteressat, fora de context.

A la fi, tot això resulta un exercici excessiu ia més a més, molt avorrit. Maig del 68 quedaconvertit en un esdeveniment pràcticamentinassolible. Maig del 68 no ha tingut lloc. Nomésla memòria (i ací l’obssessió pel llegat) del 68.Convindria recordar, però, com han anat mos-tant els treballs dels historiadors des de fa mésde dues dècades, que els esdeveniments deFrança només tenen sentit en un context inter-nacional de canvis de gran abast (amb matisos,d’altra banda, ben diversos d’un país a un altre).Hi hagué no un sinó molts 68 (i fer-ne una selec-ció a la carta no és sinó una trampa més). AFrança hi hagué un 68 dels estudiants, com hihagué un 68 dels obrers, i un 68 en el món de lesidees, i potser coexistien però no eren elmateix. I convindria recordar que moltes de lescaracterístiques que atribuïm al 68 venien de

molt abans, ja dels anys cinquanta. Com ara elscanvis (contra)culturals, que, per cert, veniende l’altra banda de l’Atlàntic, dels EEUU i no vanser simplement flor d’un mes a París. D’altrabanda, els “llegats” socials i polítics històrica-ment constatables (i no només els malsons exis-tencials…) ens parlen d’una complexa relació denoves reaccions autoritàries en la societat o lapolítica mundials (i a França mateixa), l’auged’un ultraesquerranisme o la transformació de laprotesta obrera. Tot això hauria, doncs, d’aju-dar a col·locar aquells esdeveniments dins d’unmarc històric que ajudara a no caure en l’ana-cronisme i la mitificació gratuita.

La memòria del 68, doncs, continua sent aquaranta anys vista un passat que no acaba depassar. Predomina, però, una certa displicènciageneral. Tinc la impressió que enguany hi ha unpoc l’obligació de seguir parlant-ne, com unritual (gratificant?) que no volem abandonar, ique si no fora per obra i gràcia de Sarkozy, ningúno pensaria ja que allò va ser un moment polí-tic. Almenys la proximitat dels quaranta anysens haurà deixat un regal, la pel·lícula de PhilipGarrel, Les amants reguliéres.

Mavis Gallant: Los sucesos de mayo. París, 1968

Alba, 216 pàgines, 22 €

Kristin Ross: Mayo del 68 y sus vidas posterioresAcuarela / Antonio Machado Libros,

437 pàgines, 22 €

b e l l v e rJueves, 22 de mayo de 2008 Diario de Mallorca 5

Éste es el retrato de un político a unego pegado, la de un narciso superlati-vo. Yasmina Reza, escritora francesaque saltó a la fama por su multipre-miada Arte, tuvo el coraje, la inteli-gencia y la paciencia de convertirse enla sombra de Nicolas Sarkozy durantemeses, el periodo desde su cargo en elMinisterio del Interior hasta su victoriacomo presidente de la República. Laobra, pese a su concisión o precisa-mente por eso, no tiene desperdicio.Ahora que este pequeño Napoleón seha paseado por el planeta de la manode la incandescente y volátil CarlaBruni (su última conquista, ¿su penúlti-mo trofeo?, ¿quién utiliza a quién?) esun momento apropiado para asomarsea la personalidad compleja y desacom-plejada de un hombre nacido para eltriunfo. La reencarnación de la gran-deur en formato de metro setenta. “Notrato de escribir sobre el poder o lapolítica, o sobre la política como modode existencia. Lo que me interesa escontemplar a un hombre que rivalizacon la huida del tiempo”, confiesa laautora. Al final, logra las tres cosas.Una aclaración: amantes del morboabsténganse. En estas páginas noencontrarán sangre, a lo sumo miel ehiel a partes iguales.

Es tan verdad el coraje de Rezacomo el valor del propio Sarkozy paraaceptar que una mujer independiente,sutil e irónica le siguiese, le espiase,escrutase a cada minuto, incluso enmomentos de privacidad. Pero ahí radi-ca uno de los encantos del propioSarko. Su ego (¿que la gran Reza quiereestar conmigo? Perfecto, parece pen-sar) le lleva a aceptar un reto que el99,99 por ciento de los políticos recha-zaría: conceder que una intelectual,con la pluma de un avezado y impíoforense, destripe sus miserias, susmanías, sus defectos, su perfil turbio.Pero así es nuestro personaje, un tipoinclasificable, que detesta pasar inad-vertido, convencido de que es mejorque hablen mal de uno a que no hablen.

El retrato de Reza, dibujado conengañosa inocencia, es extraordinario.Sarkozy se nos presenta como un tipohiperactivo, impaciente, intrépido, untanto infantil (exhala cierto complejode Peter Pan: “Tengo un éxito enormecon las chicas”), autoritario, inclusodespiadado, rebelde, que vive al minu-to (“no hay más verdad que la del pre-sente”), soberbio hasta la temeridad(“yo también podría escribir un librosobre ti”, le avisa a la autora), obse-sionado por el éxito personal, vanidosohasta la paranoia (“gusto tal como soy,¿por qué quiere usted cambiarme?”),un hombre contradictorio y coherente(capaz de jurar amor eterno a unamujer y casarse unos meses despuéscon otra), maniático, puntilloso, elitis-ta (odia el campo, adora la ciudad).

Sarkozy prefiere estar rodeado deintelectuales a quienes contradecir oalumbrar que con operarios o enferme-ras a las que, por supuesto, sonreirá yasentirá con cálidos movimientos de

cabeza (mientras está pensando enotra cosa), sincero hasta el desvarío(sus embajadores son “soplapollas” o“cretinos”), presumido (“son bonitasmis botas, ¿verdad?”)... Un megalóma-no (“¡No han visto nada igual desde losBeatles!”, exclama tras ser recibido enLondres) al que sólo le importa unacosa: ÉL. “Cuando le oigo decir las mis-mas palabras que ayer, que anteayer ycon una convicción cada vez más com-pacta, me salta a la vista que sólo sedirige a sí mismo. Los lugares, la gente,la circunstancia, da igual”, reflexionacáusticamente Reza.

Reza forja el perfil de Sarkozy con laprecisión de un cirujano, la sabiduríade un filósofo, la pasión contenida deun violinista, la perseverancia de unbuscador de oro y la delicadeza de untallador de diamantes. Su libro esredondo. Lejísimos de una hagiografíay en las antípodas de un retrato des-tructivo, la autora juzga lo imprescin-dible, con sutileza y desde una distan-cia higiénica e irónica que le mantienea resguardo de idolatrías u odios.

Es un político nacido para ser pro-tagonista. Eleva la voz, impone su jui-

cio; si no convence, vence. ¿En esoconsiste el liderazgo?, se cuestiona laautora. Y lo curioso es que el mundoparece girar en torno a él. Todos,familiares, amigos, colaboradores,intelectuales, enemigos y mediopen-sionistas, se afanan por definirlo, porinmortalizarlo con una frase lapida-ria. Esfuerzo baldío. Sarko es todo esoy mucho más, apunta Reza. Y, pese atodo y a todos, incluso pese a élmismo, hay una realidad de la que elpersonaje no se puede escapar: “Suvida ordinaria es tan ordinaria comola de un hombre corriente”.

Sarko desprecia la duda, diceadmirar el silencio aunque siempretenga una respuesta. Sencillamente,no sabe ni puede callarse. Entiende lapregunta como la antesala de sus res-puestas. Frente a la incertidumbre, laacción; y él dedica las 24 horas aactuar. “Vivo al día, ¿para qué pen-sar?”, le replica a la autora sin elmenor rubor.

Yasmina Reza: El alba la tarde o la noche

Anagrama, 184 páginas, 16 €

RAÚL GARRIDO

TOT AIXÒ RESULTA UN EXERCICIEXCESSIU I A MÉS A MÉS, MOLT AVORRIT. MAIG DEL 68 QUEDACONVERTIT EN UN ESDEVENIMENTPRÀCTICAMENT INASSOLIBLE. MAIG DEL 68 NO HA TINGUT LLOC.NOMÉS LA MEMÒRIA (I ACÍ L’OBSSESSIÓ PEL LLEGAT) DEL 68

EL RETRATO DE REZA, DIBUJADOCON ENGAÑOSA INOCENCIA, ES EXTRAORDINARIO. SARKOZYSE NOS PRESENTA COMO UN TIPO HIPERACTIVO,IMPACIENTE, INTRÉPIDO, UN TANTO INFANTIL,AUTORITARIO, INCLUSODESPIADADO, REBELDE, QUEVIVE AL MINUTO, SOBERBIOHASTA LA TEMERIDAD...

El héroe o su máscara

INSTANTÁNEA DE LOS DISTURBIOS EN MAYO DE 1968 EN LA CIUDAD FRANCESA DE BORDEAUX

adas, comentamos la aparición de dos volúmenes, de las autoras Mavis Gallant

e de la República francesa, quien habló en su día de “enterrar” Mayo del 68

rkozy

Viene de la página anterior▲

POESÍA “Tuvo el don de decir con verdad labelleza”, rezan aquellos versos iniciáticosde Arde el mar, aquel poema a Il Vittorialeque termina diciendo “Por GabrieleD’Annunzio, por Gabriele D’Annunzio”. Yluego llegó Quasimodo con sus manos her-bosas, manos entre las que el agua se escu-rre, manos como ramas que florecen en losflancos de la amada. Llegó SalvatoreQuasimodo (1901-1968) a continuar la líneahermética de Stéphan Mallarmé y a recogerel premio Nobel de literatura (1959) conestas manos que nunca pudieron tomarnada. Probablemente porque sólo fueronhechas para dar: versos. Versos que nos lle-gan hoy en traducción catalana de la manode Susana Rafart y Eduard Escoffet y cuyalectura se convierte en un auténtico regalo.

Experiencia onírica de la naturaleza,ensoñación inquietante, conflicto existen-cial... me parecen términos que definenmejor que “hermetismo” la poética deQuasimodo. Sobre todo en lo que se refie-re a la producción anterior a la SegundaGuerra Mundial (cuando ésta virará, conreservas lo escribo, hacia temas más socia-les): Aigües i Terres, Oboe submergit,Erato i Apol.lion y Poemes nous.Encontramos en ellos a un poeta en cons-tante y sordo diálogo con la Naturaleza,pero que huye de lo banal y tópico paraadentrarse en un universo oscuro, el de unSer atormentado, inmerso a su vez en unmundo de interrogantes y sombras:“Tindrem veus de morts nosaltres també, /si és que algun dia fórem vius, / o si el corde la muntanya i dels boscos, / que ens vaempènyer cap els rius, / volgué tan solsque fóssim somnis.” (“On els morts tenenulls esbatanats”). Y si el paisaje de Siciliaasoma, majestuoso, en cada uno de estospoemas es para trascender la descripciónlocal y, elevado a la categoría de símbolo,dar paso a consideraciones más universales

Es, ésta, una poesía de los cuatro ele-mentos, donde aguas temblorosas y aveces fúlgidas, conviven en perfecta yangustiosa armonía con lo aéreo y eva-nescente y donde lo vegetal acaba siem-pre resumido en tierra: tierra es lo quenos recoge y acaricia (“i en tu em doble-go i em guareixo: / trista cosa caiguda /que la terra recull”); tierra también la

nostalgia que envuelve estos poemas(“L’amor que et tinc m’entristeix, / terrameva, si el capvespre exhala / foscosperfums de tarongines”); tierra, asimis-mo, el dolor moral y la tristeza (“mun-tanyes seques, planes d’herba primeren-ca / que espera les bandades i elsramats, / m’emporto el vostre mal, queem consumeix”). La reflexión-ensoñaciónsobre la materia es aquí un lento caminarhacia el hombre. No extraña, pues, quesean recurrentes los temas del paraíso

perdido, de la nostalgia y sus derivas, dela religión, la fragilidad, el refugio...

Los libros posteriores a la guerra, Diarera dia, El verd fals i vertader, La terraincomparable o Deure i haver, presentanreminiscencias más sociales (valgan comoejemplos “El meu país és Italia” o“Auschwitz”). El autor se aleja de lasfiguras más recurrentes hasta ahora en supoesía, especialmente la metáfora y laanalogía, abandona el tono intimista y,con un lenguaje más prosaico y asequi-

ble, se esfuerza por estar cerca del Otro,del dolor de los hombres. Lo individual,el yo, deja paso a lo colectivo, al noso-tros, porque “Avui, desprès de dues gue-rres en les quals ‘l’heroi’ ha esdevingutun nombre exterminat de morts, la mis-sió del poeta és més greu perquè ha derefer l’home”. El poeta se quiere próxi-mo al hombre de la calle pues de éldepende, y no de los políticos, dar unnuevo sentido a sus días. Aunque, tal veza su pesar, los poemas de Quasimodo nopierden este aura mágica que los carac-teriza y ¿protege?. Tal vez a su pesar...

Salvatore Quasimodo: Obra poèticaEdicions del Salobre, 366 páginas, 29 €

CARLOTA VICENS PUJOL

MÚSICA Si Baltasar Samper (Palma 1887-Mèxic 1966) hagués estat escriptor, cineasta,escultor o pintor, la seva obra no seria, comés, un immens oceà de desconeixement. Lamúsica és la barrisca de la cultura, la mariade les arts —i perdonau el qualificatiu sexis-ta— perquè fer música costa molt d’esforç icomporta beneficis magres. Tal vegada percorregir aquest desequilibri cultural, aquestflagrant deute amb el patrimoni català, elpassat mes d’abril, la Fundació Caixa deCatalunya a La Pedrera va dedicar, moltencertadament, una jornada a la seva obra.

La tragèdia de Samper —una d’elles entot cas— és que no va poder mai concen-trar-se en una sola activitat. Efectivament,hi ha el Samper pianista, el director d’or-questra, el compositor, el crític musical,l’assagista, el traductor, el folklorista i finsi tot el fotògraf! La seva obra, per tant,pateix d’una dispersió colossal i tràgicaprovocada principalment per la GuerraCivil i l’exili. Samper va viure a Mallorca,Barcelona, Madrid, Tolosa i Mèxic i aquesta

dispersió geogràfica també va tenir resul-tats desastrosos. El seu llegat, per exem-ple, es troba repartit entre distints països,diversos hereus i diferents institucions.

El seu llenguatge musical, per afegitó,no té un perfil clar, una estètica “de marca”que el faci identificable fàcilment. Es mou,per una part, en l’àmbit nacionalista com ésel cas del vigorós Ritual de pagesia, peròtambé hi ha pinzellades impressionistes. Laid’amour, per exemple, enregistrada ambsolidesa pel primer i principal advocat deSamper, el pianista Joan Moll, és una obramisteriosa, harmònicament desenfocada,difosa i tal vegada dispersa com el propicompositor. Les Variacions sobre un temaoriginal per a piano també s’allunyen detota l’al·lusió folklòrica i opten per unromanticisme mediterrani i dolç après, sensdubte, del seu mestre Granados.

Les activitats múltiples de Samper demos-tren un talent portentós, igualment atent ala novetat que sensible a la tradició. Lesseves cròniques musicals per a La publicitat,El Mirador i altres revistes mostren unaploma escandalosament hàbil, en algunscasos dedicada a l’auto promoció, però sem-pre a servir els interessos generals delsmúsics i el públic. Valgui com a exemple elque va escriure sobre jazz quan encara eraconsiderat un estil “degenerat”. Aquestacombinació del nou i el vell, de l’universalis-me musical i les arrels, també es manifestaen la primera incursió que va fer en el móndel cinema. Com és sabut, el 1928 (!) es vaestrenar la pel·lícula Mallorca-Isla dorada,un documental sobre els paratges deMallorca fet per un funcionari de la Diputacióamb una subvenció de 5.000 pessetes. Lamúsica, per cert, es coneix avui en dia en

versió de concert com a Suite d’àries i dan-ses de Mallorca o Simfonia de Mallorca oCançons i danses de l’illa de Mallorca o SuiteMallorca, entre altres títols. Per cert, lamanca de títols homogenis de les seves obresdificulta l’estudi de les seves obres i és unaprova més de la dispersió del compositor.

Als artistes, en general, un els perdonaque no sàpiguen canviar una bombilla, pro-gramar el DVD, enviar un adjunt per emailo fer funcionar el despertador del telèfonmòbil. En totes aquestes coses, els artistessón poc pràctics, inexperts, despistats i,francament, dispersos. Però amb el seuart, els artistes solen ser pragmàtics, enfo-cats, centrats. No van de coverbos; sóntremendament egoistes; res no els distreudel seu objectiu últim que és crear.Samper, tristament, no va tenir l’energia,l’egocentrisme i la força de voluntat quecal per despendre’s dels accessoris i cen-trar-se en el que sembla que ell considera-va fonamental, la composició, tot i que,això, naturalment, just és una opinió.

Salvatore Quasimodo: tierra

LES ACTIVITATS MÚLTIPLES DE SAMPER DEMOSTREN UN TALENT PORTENTÓS,IGUALMENT ATENT A LA NOVETAT QUE SENSIBLE A LA TRADICIÓ

EL POETA ITALIANO SALVATORE QUASIMODO

Baltasar Samper o la dispersió

b e l l v e r Jueves, 22 de mayo de 2008Diario de Mallorca6

ANTONI PIZÀ

EXPERIENCIA ONÍRICA DE LA NATURALEZA, ENSOÑACIÓN INQUIETANTE,CONFLICTO EXISTENCIAL... ME PARECEN TÉRMINOS QUE DEFINEN MEJORQUE “HERMETISMO” LA POÉTICA DE QUASIMODO

CÓMIC Tras unos años de parón, vuelven aPalma las jornadas dedicadas a los tebeos,con invitados, charlas, dedicatorias, exposi-ciones, venta de cómics y otras actividadesque se extenderán a lo largo de los próximostres días. El esquema ha variado respecto aanteriores entregas, ya que ahora gira alrede-dor de una de las manifestaciones que másalegrías nos ha dado a los aficionados en losúltimos años: la fireta de tebeos de ocasión.Varias librerías de viejo han sido invitadas y,como viene siendo habitual, tendremos laoportunidad de sacarnos de encima la morra-lla que nos impide meter nuevos cómics encasa. Entre los invitados, un poco de todo.

Permítanme que destaque la presencia deSonia Pulido, una de mis ilustradoras favori-tas, y de Raúle y Roger Ibáñez, cuya serieJazz Maynard comenté recientemente enesta misma sección. No quiero olvidarme dePurita Campos, dibujante de Esther que enlos últimos años ha sido recuperada y valora-da como merece. Otro veterano que recibiráel homenaje que se le debe es Luis Bermejo.Es de justicia recordar a esos autores quehan dedicado toda su vida al medio, sin ape-nas recompensas ni reconocimiento oficial.

En fin, Comic Nostrum vuelve con cier-ta timidez así que debemos estar allí paraapoyarlo y ayudarle a crecer. Además con-taremos con varias muestras de originales.Una con planchas de los diferentes autoresinvitados y otra de carácter didáctico, Comes fa un còmic? Finalmente, dos que sinduda provocarán aullidos de satisfacción

entre los aficionados: El nou còmic gay yEls tebeos de la IIª República. Echo enfalta otra sobre el calentamiento global enlos tebeos, pero supongo que el presupues-to no daba para más. En fin, puestos a pro-gramar actividades políticamente correc-tas ¿qué tal algo sobre el cómic bereber?

No es broma. Jean Schalekamp, habitualcolaborador de este suplemento, me hahecho llegar una curiosidad, uno de esos pro-ductos de los que nadie habla. Es un recopi-latorio en holandés de los chistes deM’hammed Abttoy. Dudo mucho que estetipo de material se traduzca algún día, y nocreo que revista alguna se atreva a publicar-lo. Jean ha tenido la amabilidad de traducir-

me algunos de los gags e incluso ha escritouna pequeña semblanza del autor: “Abttoyes un marroquí holandés nacido en 1963 enAl Hoceima. Estudió arte en Fez y arte e his-toria en Aix en Provence. Su nombre, prohi-bido en Marruecos, es M’hamed Abttoy ydelata su origen bereber. En 1991 emigró aHolanda. Es pintor y poeta y canta en elgrupo Thidrin, también bereber. Sus viñetasse dirigen contra el fanatismo del Islam y elsalafismo, contra la opresión de las mujeres,la doble moral de los islamistas y sobre todocontra los terroristas y la represión de la cul-tura bereber por el gobierno marroquí.”

Es este último aspecto sobre el que pone elénfasis Schalekamp: “Su obra se opone tantoal fanatismo salafista, fundamentalista, comocontra la arabización de la cultura bereber ensu país natal.” Debo añadir que si su dibujo nome entusiasma, sí que me impactan la violen-cia de muchas de las imágenes y la crudeza desus proclamas. La que acompaña estas líneasse titula “Un gran corazón”. Es de las suaves.

Vuelve ‘Comic Nostrum’FLORENTINO FLÓREZ

ARTE Americano tranquilo, RobertBradbury nació un mes después del hun-dimiento del Titanic y ha visto hundirsemuchos otros barcos y vidas. En torno aél, en Deià (donde ya no vive, pero dondevivió más de cuarenta años), ha vistohundirse a seres queridos y amigos.Dorothy, su esposa, murió de leucemia en1980 en San Francisco.

Fue en su segundo viaje a Europa cuan-do los Bradbury recalaron en Mallorca. En1953 Robert y Dorothy habían pintadoescenas de Palma, Ibiza y Formentera.Volverían dos años después, esta vez paraquedarse en Deià. Alquilaron una casa enel Clot. El invierno de 1956 nevó en todala isla. Los dedos de Dorothy se helabanmientras pintaba los olivos, convertidosen crecidas coliflores. Entonces la vida enDeià era lo que ellos necesitaban. Elambiente dormido del pueblo, el paisaje,la calma como una coraza contra la locu-ra... Deià era desde finales del siglo XIX,en palabras del poeta Graves, el pueblodéjà pintado por tantos impresionistastardíos. Pero Robert apenas habla deellos. Su identidad de artista es demasia-do fuerte. Ni la vanguardia ni los grupos leinteresan. Individualista, cree que labelleza es una búsqueda solitaria, y que seencuentra en el estudio de la naturaleza,de su estructura y composición, y en laconcentración en uno mismo como en unaisla desierta. Ajeno a las modas, la pintu-ra de Robert se mueve gracias al mecanis-mo de un reloj interno. A veces pienso enél como uno de los últimos pintores convida. Un superviviente de la gran catástro-fe estética que el “mercado” ha intentadodisimular inyectando dinero.

Es inevitable pensar en Paul Cézannecuando uno ve los paisajes que ha pintado

desde 1990, al regresar al paisaje en peque-ño formato después de los tapices islámicosy la cerámica y la época egipcia. La pintu-ra, dice, es sólo la relación entre dos colo-res vecinos. También es estructura y com-posición, pero lo importante es siempre esevínculo cromático. Más aún: lo esencial escómo el ojo de quien mira una pintura con

detenimiento y curiosidad, crea un colordiferente, nuevo, a partir de lo que ha plas-mado el artista en una superficie plana.

Hombre solitario y metódico, en losúltimos veinte años ha caminado cada díadesde el pueblo hasta el pinar de SonBujosa. No hay personajes en la últimaetapa de sus cuadros. Cada mañana saca-

ba su trozo de papel y reemprendía latarea dejada el día anterior, sorprendidopor algunas secciones de pintura verda-deramente exactas e irritado por otrasmuy decepcionantes. Robert odia hablarde su trabajo, pero el color, ese color queel espectador ve cuando de veras “mira”un cuadro, ese color que construye elpintor por aproximación y afinidad con elpretexto del paisaje de Son Bujosa (con-vertido en su íntimo Saint Victoire), síhabla: es un torrente de palabras surgi-das de una sensación visual intensa.Porque ese color es irrepetible, fugaz enla retina, y a la vez eterno como elabora-ción depurada de la mente imaginativa.

Este americano tranquilo deja caer ennuestras charlas opiniones contundentesen un inglés limpio, preciso, lógico, queparece venir de una época remota y de unpaís que ya no existe. Como Duchamp,Robert es un buen jugador de ajedrez.Muchas veces le vi enfrascado en una par-tida con Norman Yanikun en la cala.Norman decía que el ajedrez no es sólo unjuego, que te enseña a vivir. Robert no locree. El ajedrez es un juego, dice sonrien-do con desafiante timidez. Y la pintura essilencio. ¿Cómo va a tener nombre, título,una pintura? Por separado los colores tie-nen nombre, pero una vez en el cuadropierden su identidad. Robert Bradburypinta en la naturaleza para estar solo, parahuir del ruido perturbador del mundo. Enocasiones un “motivo” llama poderosa-mente su atención y simula reproducirlocon la máxima concentración y autentici-dad, aunque lo que de veras pinta está,siempre ha estado, en su mente.

Robert & Dorothy BradburyMuseu Krekovic. Hasta el 12 de julio

JOSÉ LUIS DE JUAN

Robert Bradbury, el último pintor

‘COMIC NOSTRUM’ VUELVE CON CIERTA TIMIDEZ ASÍ QUEDEBEMOS ESTAR ALLÍ PARAAPOYARLO Y AYUDARLE A CRECER

ES INEVITABLE PENSAR EN PAUL CÉZANNE CUANDO UNO VE LOS PAISAJES QUEHA PINTADO DESDE 1990, AL REGRESAR AL PAISAJE EN PEQUEÑO FORMATODESPUÉS DE LOS TAPICES ISLÁMICOS Y LA CERÁMICA Y LA ÉPOCA EGIPCIA

“DESNUDO SENTADO DEBAJO DE UN PINO” (1975), DEL PINTOR NORTEAMERICANO ROBERT BRADBURY

b e l l v e rJueves, 22 de mayo de 2008 Diario de Mallorca 7

Pedagogia i PsicologiaPge. Papa Joan XXIII, 5-E • Geranis Centre

Tel. 971 71 33 50 • Fax 971 21 36 41• 07002 Palma de Mallorca • embat@atlas-iap.es

■ Enigmáticos, hábiles creadores de piezasportentosas, fueron arrinconados en laHistoria por sus poderosos vecinos: losromanos. Ahora está a punto de llegar alGran Hotel (el 4 de junio) esa muestraespléndida, Prínceps etruscos. EntreOrient i Occident, que nos transporta haciael pasado más de dos milenios. Algunoshemos tenido la suerte de verla, antes, enel CaixaForum barcelonés, un espacioluminoso, en la ladera de Montjuïc, deedificios de ladrillo, que tal vez recuerdeun poco a s’Escorxador palmesano. O a loque pudo ser s’Escorxador si todo él sehubiese dedicado a equipamiento cultu-ral, como quisieron algunos soñadores.■ Otra muestra que acaba de exhibirse enBarcelona es ese seductor paseo por elMedievo, El romànic i la Mediterrània, enel Museu Nacional d’Art de Catalunya(Montjuïc da de sí bastante; también elTeatre Lliure y la Fundació Miró, por ejem-plo). Aparte de que el MNAC siempre se

merece una visita. En el viejo palacio de laExposición Universal se han estado ense-ñando piezas de Touluse, la ciudad rosada,y también de los pisanos, que nos invadie-ron cuando éramos moros. Y del antiguoRegne de Mallorca, de mármol rosa deVilafranca de Conflent (aunque ahoraestén en el Museo de Arte de Filadelfia).■ Como es el Any Rodoreda (cien añosdel nacimiento de la escritora enBarcelona, veinticinco de su falleci-miento en Girona), el Palau Robert bar-celonés le dedica esa exposición, Lamort de la innocència, en la que serecrean los escenarios de sus cuatronovelas más celebradas: las palomas deLa Plaça del Diamant, el bosque de Lamort i la primavera, la casa de muñe-cas de Mirall trencat, las sirenas y lasbombas y el miedo de Quanta, quantaguerra. En el mismo Palau, una muestrade fotografía se dedica a Julio Ubiña.Destacan sus instantáneas de Ernest

Hemingway en los Sanfermines de1959: orondo, barbudo, firmando autó-grafos en la Plaza del Castillo. ■ Otro de los espacios más irrepetiblesde Barcelona es, seguramente, la Plaçadel Rei, el antiguo palacio de los condes-reyes catalanes, por cuyo subsueloromano puede uno pasearse, admirandotintorerías y bodegas que fueron flore-cientes hace dos milenios. Se constata,una vez más, la habilidad de nuestrosvecinos del otro lado del mar para haceratractivos sus museos (ahora que ha sidosu Día Internacional) mediante maque-tas luminosas, audiovisuales, ordenado-res. A la salida uno se encuentra con lassillas de tijera colocadas para los con-ciertos del Fringe (“al margen”, o pro-gramación alternativa del Festival deMúsica Antiga) en el patio del Arxiu de laCorona d’Aragó, donde nuestros docu-mentos y los de los otros territoriosduermen el sueño de los tiempos.

RODONA DE SAFAREIG. Poesia pra mim éinfância da língua, lugar onde a gentepode obedecer a desordem e desobedecera ordem. Manoel de Barros.

No va ser fins tres dies més tard que hivaig pensar. O que el meu cos se’n recordà. Jaera al llit, acabava de llegir alguns fragmentsde les Noticias Histórico-topográficas de laisla de Mallorca de Joaquín Maria Bover, quem’havien produït un aire de malenconia quanhavia comprovat les nombroses escultures deRaixa perdudes al llarg de només dos segles;a penes estirat, després d’apagar el llum dela capçalera, esperava sense impaciència quela son em deixàs estormiat quasi sense tèmer-me’n, em trobava immòbil amb els ulls obertsdins les tenebres on distingia en una confusióde fosques el rectangle blavós de la finestrallunyana d’on provenia la llum lletosa d’unalluna creixent que s’aferrava a la corba d’unacalaixera isabel·lina, als regruixos de lesvases i, a poc a poc, penetrava en les partsmés clares del quadre que hi havia a la paretesquerra (l’explosió daurada i carabassa quesortia del Vesuvi, les veles d’una falua a labadia de Nàpols, les expressions angoixadesde dos homes, una dona i un ninet que xiscla-ven en aquell oli de Pietro Fabris, View ofthe Great Eruption of Mont Vesuvius onSunday, 8 August 1779, comprat pel besaviArnau el vuit-cents), emperò aquella clarorinvasora no s’aturava allà i s’estenia cap alsretrats familiars foscos i envoltats de motllu-res daurades, que ocupaven, en un desordremisteriós, totes les altres parets i que sempreem deia que recompondria sense escenificar-ne mai cap intent, fins arribar al cobertor derandes que em feia la sensació d’una reixablanca molt històriada que algú m’haguésllançat damunt per empresonar-me. Perquè aquella fanfara trista m’ha fet arribarfins a tu, Aràlia, en un moment? La clarorha il·luminat d’esquitllentes aquelles pinze-llades d’un vermell roent de la paret d’es-quena d’ase amb parament verd que hi ha

rera el meu comodí (un apunt foraviler plei-nairista d’Antoni Gelabert que tenies moltgelós) i totd’una he sentit ta veu: «Escolta,escolta la remor del mur, escolta el tremo-lor.» I ho he pintat de memòria molt detemps fins que m’he condormit amb tu.

&&&

NUS DE LLUM? I deia, d’això vaig viure...sense parar, sense parar... L’una després del’altra i sempre la que m’agradava més eral’altra... i que jo encara no sabia què hihavia a dins d’un home però que quan hosabria em voldria morir. I amb els ulls sense

mirar enlloc deia, al costat de les ganes deviure hi tindràs les ganes de morir i seràaixí fins a l’acabament. Mercè Rodoreda

Tot al llarg de la tornada cap a Son Asgardell havia conduit al ralentí, fins i tot, en unmoment de baixada forta de la claror, s’a-turà en un costat de la carretera que encarano s’havia convertit en autopista, devora unbosquet d’alzines, tancà el contacte, obrí elsllums de posició i va encendre una cigarretaamb l’acostumada parsimònia, i, amb lesmans col·locades damunt el volant, miràaquelles grans masses de cumulonimbus ambel grafit amenaçador dels ventres gegantinssutjosos, per damunt els cims altíssims de la

serra dels Sebel·lins, ell encara no tremola-va malgrat que el vent fred s’aficava per lesjuntes de la galera de luxe, i repetia en veualta una de les frases que Aràlia va posar demoda l’estiu del 96, «Els colors són la metzi-na del temps», com una cançoneta zen quan,sobtadament, com un bitzac l’encegà unaencletxa de sol que s’havia produït en un cri-vell d’aquelles bèsties metamòrfiques queocupaven tot el firmament, emperò l’ulld’ell va poder sortir del bullent d’or per pro-tegir-se rera les alain mickli amb els vidrescompletament verds, i observar amb minu-ciosa curiositat tota la tramoia que es des-plegava en aquell teatre de la natura (com siels maquinistes celests haguessin canviat elsfocus i modulat rampes successives de pro-jectors): les muntanyes de la serra delsSebel·lins eren d’un negre en estat de tene-bra i al centre mateix de l’escena, el puig del’Alcadèria, quedava encès per una A gegan-tina, monumental, megamonstruosa, demolts quilòmetres, que es mantenia allà comuna projecció, mentre les ombres que l’en-voltaven insinuaven en cada tic-tac delrellotge del jaguar les altres lletres de l’al-fabet que instant rera instant es superposa-ven amb una velocitat justíssima, ell va pen-sar que allò no podia ser un efecte del maltaque s’havia pres amb en Charles, ni de l’agi-tació que li produïen les notícies d’Aràliaque el cosí de Mlle. Vieux li donava amb pocsdetalls, sinó que la pirotècnia de llums imi-tant l’A no era més que l’efecte dels darrersrajos solars que, per una inclinació singularentre les grans masses de núvols moguts pelventeguer de tramuntana, construïen uncalidoscopi d’As fosforescents que li recorda-va aquelles lletres del sistema Montessori -vermelles i verdes- que bressolaren la sevainfantesa, i quan anava a mossegar-les, copen sec, desapareixien entremig d’una plugi-neua de neu que omplia el parabrises depuntets blancs que es fonien tot d’una comun teló constel·lat d’estrelles lluents.

PLAGUETA DE NOTES (MCMLXXXIV)

b e l l v e r Jueves, 22 de mayo de 2008Diario de Mallorca8

PASEO DE RONDA

Los etruscos viajan de Barcelona a Mallorca

BIEL MESQUIDA

FRANCESC M. ROTGER

SÍLVIA BEL, EN ‘LA PLAÇA DEL DIAMANT’

Aràlia, de bell nou

L’EXPLOSIÓ DAURADA I CARABASSA QUE SURTIA DEL VESUVI, LES VELESD’UNA FALUA A LA BADIA DE NÀPOLS, LES EXPRESSIONS ANGOIXADES...

L’ESCRIPTORA CATALANA MERCÈ RODOREDA