a

^^^^^I ^I^r^Ill

Baeza. Una casa senyorial, apunt de Vifa-Puig,

S U M A R I z Paisatges espirituals. Marginais a un concert, per Orlfama. - Tarda del Divendres Sant,per Josep Cardona, pare. — A la quimera, per J. Vives i Borre!!. — Del neguit de l'amor, per Jordi Arnaus.--Prinmavera, per Esteve Serra. — La mort del fill : La resurrecció del fill, per Ricard Peroran¡ler. — El senti

-ment, per M. Poal-Aregall. — Reflexions profanes de Setmana Santa. Els escèptics sentimentals, per JoanMatas. — Contes de la vora del foc. La nora de can Massàrria, per S. Sabater Oliver.

ANY 11. SABADELL, 15 MARÇ 1921 NOM. 11.

PAISATGES ESPIRI T UA L S

MARGINALS A UN CONCERT

Per a oir música cal estar posseït d'una plenitud harmònica bon xic difícild'assolir.

Quan l'orquestra descriu un < fort només oïm la bateria metàl'lica 1 els instru-ments de percussió; de la trama interior, del teixit sonor i de ¡'Idea de l'esclat, ensen desavenim. Quan un piano > ens captiva les oïdes acostuma a succeir-nos elmateix; ara la dolçor melódica ens enllemineix i oblidem el cos Instrumental orgh-nic que la traslluu, catius inconscients de les prenedores sonoritats.

En el piano la temptació és tiranitzant en les dues mans; hom no sap avenir-semassa a una unificació de sonoritats : us pren la mà destra i us estreba l'esquerra,o al revés. Ço poc menys que inassequible és oir el piano tocar. (Déu ens lliuri delspianos que amb una moneda executen).

Una audició musical proporciona alguns cops un turment anguniós : és quantemem per l'artista. L'idea d'una desafinació, d'una nota donada fora temps, o unsalt de trast o de tecla, causen a l'auditor un latent sobressalt. La frurció artística,llavors, és nul'la. — Sovint fóra just i correcte que el concertista, en acabar, diguésal públic : — Perdó, senyors, per la molèstia.

Un concert, si no s'hi posa cura, aviat será quelcom avorrit 1 plebeu. Sovint, mésque una demostració musical, és un campionat de resistència simfònica. Més queexecutar música deuria modular-se música, llegir-la discretament delxant-hi unscompassos en blanc per als comentaris. De continuar com ara, els músics, abansque no altra cosa, deuran cultivar-se els bíceps.

ORIFLAMA.

GARBA

TARDA DEL DIVENDRES SANT

Tarda del Divendres Sant, tarda de fos-cor i tenebra.

Jerusalem esdevé abans d'Hora la Sióplorada per Jeremies, plena de desolació,sense rei, sense sacerdots, sense poble;car no hi ha quedat a prop de l'hora denona ni un soldat en ses muralles ni unguarda en sos portals.

Tot és quietud malastruga en els carrersde la ciutat deïcida, contrastant son pao-rós silenci amb els braols de feres huma-nes que es senten udolar al Calvari a onJesús hi és crucificat.

La celebració de la Pasqua havia atreta Jerusalem gent de tots indrets de lesprovíncies Romanes, Perses, Medes, deMesopotàmia, de Capadòcia, d'Àsia, deFrígia, d'Aràbia i de Creta que al mati hoenvaïen tot en la vella Sió i a la tarda lamateixa gent, encuriosida una part i altraenfurida, s'acobla entorn de la creu a onagonitza el Salvador.

Posat Jesús entre dos lladres, tenint sotasos peus sagnants a sa Mare verge quecornuada el mira i al deixeble Joan quecalladament el contempla i a les tres Ma-ries que sangloten i ploren, veu el varódels dolors la dalla de la mort al fons delcalze de la Passió i obra sa sacratíssimaboca per a acomiadar-se de tots.

Veniu, mortals, que abans de despedir-se ens vol beneir com Jacob a sos fills al'espona del llit de sa agonia, que és lacreu.

Des d'ella vol que sapiguem sa darreravoluntat, que rebem son testament, ac-tuant de notari l'estimat deixeble en es-criptura rubricada amb divina sang da-vant dels vivents que s'estremiran i delsmorts que s'alçaran de les fosses.

Desde la creu vol alliçonar-nos i enca-rir-nos el perdó bo i dient:

Pare, perdoneu-los que nosaben el qué es fan.

EXZ3

Així parla Jesús quan és blanc de totl'odi del poble jueu que l'ha condemnata mort afrontosa.

Així parla Jesús tot mirant amb es-guard trist aquelles planúries de Judeaper on hi havia escampat la suavíssimaflaire de sa doctrina celestial i a on haguétanta celebritat per la fama de sos miraclesi que veu ara com un mal ermot sensemés plantes que la crescuda herba de laingratitud.

Pare, perdoneu-los que no saben elqué es fan. Així parla Jesús mirant aque-lla Jerusalem sobre la qual va plorar unjorn, perquè volia congregar els seus fillscom la gallina aplega i ajoca els polletssota ses ales i no ho va voler. I ara denou el seu cor es desfà en llàgrimes desang que amb tot i ésser plorades per unDéu no arriben pas a ablanir la obstinaciójueva. Ai! que els seus admiradors d'ahir,tornats són ara els seus butxins de mortqui no contents de martiritzar son cos finsa no deixar-li part sana, s'esdaliten a grat-cient en torturar son cor agonitzant totdient-li: Si ets Déu baixa de la creu.Vas salvar als altres i no saps salvar-tea tu mateix ? 1 ets el qui volies enrunari tornar a refer el temple en tres dies ?Lliura't, si pots, de la creu i creurem entes paraules.

I quan Jesús podia calzinar amb unllamp del cel aquelles llengües burletesi endimoniades que es divertien en el do-

GA R BA

3

lor sense mesura de la víctima més innos-cent, Ell tornant bé per mal dolçament elsresponia cridant: Pare, perdoneu-los que

no saben el què es fan. Coni Jesús?... Nosaben el qué es fan ? No són ells els quius veieren en el temple de Salomó admi-rant als doctors de la llei amb vostra sa

-piència divina ?...No són ells els qui davant la fossa de

Llàtzer s'embadaliren en vostre poder fentressucitar al qui era mort? ...

No són ells els qui us aplaudien quana vostra veu caminava el paralític i quanfèieu veure la llum del sol a l'orb de nai-xement?...

No són ells els qui us rebien amb hos-sannes el diumenge de Rams i els quiqueien espaordits a l'imperi de vostra veua l'Hort dels Olivers ?... Ai! que són elisi no saben el què es fan perquè la malíciaels ha encegat. El bon Jesús ho veu i se'ncompadeix i abans d'aconhortar a sa afli-gida Mare, abans d'encomanar son esperita l'Etern Pare, per més que sigui befat,escarnit i crucificat, suplica perdó per asos enemics, demostrant així una vegadamés l'amor immens que té a 1'humanitat.

Noè amb tot hi ésser tan gran patriarca,al veure's burlat per son fill Cam, no po-gué aguantar-se i es desfogà llançant unamaledicció contra ell.

Elies va demanar foc del cel per a abru-sar als qui d'ell es befaven i el mateixZacharies clamava venjança contra elsqui injustament se li havien portat. Il'Hom-Déu alhora que és maleït no ma-leeix f poguent-se venjar no es venja, anssi obra els llavis, clavat en creu, és per afer sentir-se paraules de perdó pels ene-mics, Pare, diu, perdoneu-los que izo sa-ben el què es fan. Altres ne vindranpensaria— que coneixent-me més que elsjueus es befaran de mi a tothora i ambsos pecats me tornaran a crucificar. Oh,

Pare Etern, en els moments de ma agoniaper a tots us demano perdó!

I aqueix crit de perdó d'allavores ençàressona sens mai parar d'un pol a l'altredel món, fa vint centúries.

Perdó clamen els cels que acudirenamb núvols de dol a cobrir la santa creuquan Crist agonitzava i moria.

Perdó clama la terra que sentia sot-moure ses arrels a cada sospir del Cria-dor.

Perdó clamen els àngels que ploravenprop de Jesús amb el cap sota les alesen l'hora del cruent sacrifici.

Perdó clama la Verge que, corn unaeura abraçada a l'arbre de la Redempció,presidí mort-ferida de dolor la espantosatragèdia del Calvari.

Perdó clama l'Església com filla nas-cuda del costat de Crist, de qual divinasang reb encara la vida.

I perdó clama cada jorn l'Hòstia santaa l'alçar-se com un sol en tots els altarsdel món per a renovar el gran holacaustedel mártir del Gòlgota.

Només l'home que amb un crit de perdófou redimit i salvat, es nega a perdonarmantes vegades.

I àdhuc sovint l'hurnanitat respon ambun udol de venjança a la dolça veu deperdó que del Calvari davalla.

Davant d'un Déu en la creu perdonant,els qui no perdonen saben el qué es fan?

Oh, que el qui no perdona no és perdo-nat. El qui no perdona ni és cristià, car eldeixeble ha de seguir al mestre. El qui noperdona ¿ com podrá dir en l'oració do-minical: < perdoneu-nos nostres culpesaixí com nosaltres perdonem a nostresdeutors > ?

Perdonant com Jesús els màrtirs del cris-tianisme han sapigut també morir comell tornant bé per mal als qui els llevavala vida.

4

GARB A

Atenent el perdó de Jesús, els príncepscristians acostumen pel Divendres Santindultar a reus que sofreixen comdemna,pràctica que es troba ja a França des delsegle setè.

A Espanya durant la cerimònia del Di-vendres Sant, en el moment de la adora-ció de la Creu, es demana al rei l'indultd'alguns reus damnats a mort, el qualés concedit amb les cristianes paraules :- Jo els perdono per a què Déu me per-doni ».

L'acte més sublim de la caritat fraternaés el sapiguer perdonar als enemics iveu's-aquí perquè Jesucrist, com a salva-dor i mestre nostre, ens ho volgué ense-nyar en la primera paraula que digué enla Creu.

Tarda del Divendres Sant; tarda de fos-cor i tenebra, peró també tarda de llumper als qui saben apendre.

JOSEP CARDONA, PVRE.

A LA QUIMERA

No em deturis la esperança,fingidora.

No em demanis temperançaen la sang que el cor arbora

No malmenis l'alegria,malcuitada;

que els compassos d'harmonial'esperit els afalaga.

No contorbis la ventura,oh, quimera!

Ets incerta i ets obscurasi un bell ritme no t'altera.

Tan immensa com tan lliurevas essent domenyadora ;pro del geni del meu viureno ens seràs mai vencedora

Que el desfici per la glòriam'ha permès la trasmudança,i al recer de tota històriahi ha un record de benaurança.

J. VIVES I BORRELL.

DEL NEGUIT DE L'AMOR

Si m'heu donat, Senyor, aquesta vidatan plena de gaubances i neguitsi. aquesta joia pura i beneïdaque ha obert de bat a bat els meus sentits.

Si m'heu donat aquesta llum tan clarai el goig de viure sense dol ni abrullsi uns llavis per besar aquella carai uns ulls per a mirar-me en altres ulls.

Si m'heu donat, Senyor, de mica en micaaquest neguit tan lleu i encisadori em feu senti en ]'oïda la musicade les paraules de la meva amor.

Si m'heu donat aquesta meravellaper a abrandar la flama en el meu pit,volgueu que sigui solament per ellatal com én ella penso dia i nit.

JORDI ARNAUS.

aw

lu

1•

.à (1. 1, E., &1,01 a

F

11-1 .. 1.1. '. .

- II

1I

QARBA

PRIMAVERA

La tardor també té la seva poesia.Sota els arbres despullats que reblin

-quen ses corpulentes branques a la volup-tuositat del bes del sol, s'hi passeja dol

-çament una damisel'la.) s morena i bella. Camina quasi amb

majestat i el seu cos ubèrrim té un cairede soperba matrona.

Ricard l'esguarda amb fruïció. Ella som-riu i es saluden significativament.

La donzella es diu Laura, i enllaça ele-gantment el seu braç amb el de la sevamare.

Ricard creu que n'està enamorat; l'insis-tència en el seu pensament de la visió dela formosa darnisel'la li demostra.

Ell, peró, no n'està completament segur.És la primera volta que s'hi troba.

s*.

Un dia li donaren indiscretament unanova que l'entristí molt.

Laura era desitjada per l'Enric. Veu's-aquí una cosa que no hi havia pensat rnai.

El coneixia, i un odi inesplicable sentívers aquell jove que, com núvol en el celdiàfan enlletgia son avenir rosat.

Ricard vegé la seva estimada; el saludàausterament. No hi havia dubte. L'amic,intrús li havia assegurat que era cosa feta.

Ricard, Ilavores cregué que el que sen-tia era amor. SI, estava enamorat, foll ifatalment.

Això era en aquest temps,Ricard davant la posició social d'Enric

es veié impotent i, enfront !'indiferènciade Laura, abatut.

I més tard una malaltia interna, terrible,el consumia lentament.

A la dolor de l'agonia corporal cal afe-gir-hi la de son cor ferit mortalment.

Si, el metge ho havia dit: ara, a la pri-mavera i a muntanya, son cos es revifariaa l'ampit de la natura.

I el carruatge passà indiferent per l'as-solellat passeig. Ara els arbres reflorien.Dessota d'ells que il'lusionat mantes vol-tes hi havia passejat, ara també hi veiagent que ho feia tranquil°lament.

I entre ells, bella com sempre, Laura.Volia treure el cap al defora i saludar-la,

acomiadar-se, peró no gosà.En els vidres s'hi reproduïa la faç d'una

faisó cadavèrica.I vora un poble humil, en una riallera

torre, es trobà defallit, Ricard.

A la tarda, en un silló era portat per uncriat sota una parra nua a pendre el sol.

Aquell home li feia companyia el menyspossible.

El malalt ho comprenia i li regraciavainteriorment, per la solitud en què el dei-xava.

Aquell dia rebé una lletra de sos pares;entre altres coses deia : <Pots estar segur,estimat Ricard, que aquí en mig d'aquestabella natura, et goriràs ben prompte >.

El seu cap es somogué negativamentamb una tristesa aclaparadora.

Bé era florit l'ametller, bé ses arrelss' expandien per la terra pròdiga, però

ri

OARB A

també dintre seu una malaltia, terrible,silenciosa, treballava lentament.

**s

Àdhuc Laura, per reanimar-lo, 1i feuuna visita. Estigueren una bella estonaparlant. Ricard tenia la sensació que esrestablia ràpidament.

Laura davant del dissortat s'entristí pro-fundament i prometé, interiorment, esti-mar-lo.

Sí, sí—es deia—, l'estimaré, pobre!

Ricard estava fora de si d'alegria.La primavera començava per ell.Un atac fulminant no el deixà acabar;

es coll-torçà en una mueca terriblementcòmica i caigué fred, cadàver, protegit in-conscientment per l'emparrat.

El sol descendia lentament, amb tota lamajestat del sacrifici, amb tota la bellesad'una magnífica posta primaveral, san-gonenta.

ESTEVE SERRA.

LA MORT DEL FILL

És el clavell d'un llavi roig, que en vàlluita per dir una paraula pia.Són uns ulls blaus que la mort envidria,i una llàgrima els torna a humitejar,

un cop, i un altre cop. És el bleixarsonor, d'un ocellet en l'agonia.El comiat d'un pensament, que espiael meu, i em diu adéu, ans de finar.

Es una mà que estreny la meva mà;un brot novell que es trenca i s'emmustia,un poncellet encara no desclòs.

Oh Mort cruel! Per què vas perllongarl'últim dolor de qui mancat no havia?Per què vas torturà un indefens cos?

LA RESURRECCIÓ DEL FILL

Trista mirada desesperançadade mon esguard, enterbolit i esquiu,cerques si en una estrella rediviuaquell troç de ta vida mutil•lada?

Recerques vanament! Clou la mirada,i escolta en el silenci a Aquell qui et diu:—En veritat, jo et dic, que ton mort viula pura Vida, d'eterna durada.

Forja l'esguard dins de la nit obscura,un somni và de vida que perdura...Quant prest es desvaneix !

Senys ! Senyo !Apiadeu's de la meva mancança!Feu d'aquell somni, carn!... en la esperançad'una futura Resurrecció !

RLCARD PERMANYER.

Q A RB A

EL SENTIMENT

Troc, troc, troc, catatroc, troc, troc 1Divendres sant 1

Troc, troc, troc, catatroc, troc, troc 1

Les tenebres giravolten dalt del cam-panar.

Les campanes són mudes des d'ahir.I el cel avui és llis com un estany.I la villa sembla dormir...

Troc, troc, troc, catacroc, troc, troc!

Passen les dones vestides de negre...Passen els homes vestits de les festes...Passen els infants amb un xarrac als ditsfent-lo botzinejar... rac, rac, rac...

Divendres Sant 1 Divendres Sant 1

Les tenebres giravolten...

Allá, a l'extrem de la villa, hi ha unaesglésia petita i avui hi va la bona genta dur-hi farigola i romaní als peus delCrist. Un Crist que durant l'any resta obli-dat, perquè no és com aquell altre de l'es-glésia gran que té el rostre en una muecaque espaordeix, 1 els braços en una con-torsió horrible i les cames desllorigades.El Crist d'aquesta ermita, en aquesta diadaés !'imatge benvolguda perquè és un Cristsense llàstimes. Un Crist poc terrible. UnCrist sense massa turment.

I avui les ànimes, i els ulls, us cerquena Vós, Crist de l'ermita, oblidat durantl'any, perquè la vostra fesomia disminueixl'angúnia que respiren totes les coses...

Senyor, Senyor, aquestes ànimes queavui vénen a Vós, vénen per la temençaque els ofega. Vénen a cercar repòs en elvostre silenci. I Vós els en doneu amb lavostra figura pàl'lida.

Avui vénen les ànimes que vessen pas-sions violentes i us esguarden humils.

Avui vénen els cossos soberes i es vin-clen...

Avui la Mort ho és tot i les gents s'em-paren a la vostra placidesa, Crist sensellàstimes.

La gent tem la punició i d'aquí quecerca la vostra faç i no la de l'altra imatgeaturmentada que venera durant l'any...

Jesucrist la passió vostratots l'havem de contemplar

canten les veus en aquesta diada, esporu-guides. Ah, Senyor! jo diria que aquestesveus són amargues com les nous verdes.Jo diria que si canten els mots sagnantsés perquè la diada els té obsessionats...

Ara que ja és vespre, surt la processó.—Taran! — i I'espinguet de la corneta

agemoleix la multitud.Rataplam, plam, plam! — i aquest so

tràgic i acompassat del timbal fa pensaramb els condemnats a mort.

Troc, troc, troc, catatroc, troc, trocl—i lesmasses de les tenebres fan, en giravoltar,un soroll sord. Diria's que algú colpejafuriosament una sèrie de caixes podrides...per la carn que es descompon i !'humitatinclement...

Passa la processó lenta...Passen els armats i, a cada cop violent

de les llances en tocar a terra, aixequenuna contricció de la gentada...

Passen els misteris balancejant com tor-tugues...

GA RBA

Passen els homes descalços i amb vesta.Passen els capellans...Passa el Crist de la mueca que espaor-

deix, dels braços en contorsió horrible iles cames desllorigades, i els ulls de lamultitud resten en terra i les goles s'en-nueguen.

Passen les dones arrossegant cadenes.Passen els infants duent instruments de

suplici...Les tenebres giravolten...

Mes vet -aquí que ara apareix l'altraimatge del Crist sense contorsions ni llàs-times... I és ara que totes les testes s'en-lairen amb un gest de misericòrdia. I elrostre del bon Jesús va copsant en els ullsde la gent les estrelles que manquen alcel...

Divendres Sant 1 Divendres Sant!Avui el sentiment floreix com en cap

més dia de l'any en les ànimes senzilles.

M. POAL-AREGALL.

REFLEXIONS PROFANES DE SETMANA SANTA

ELS ESCÈPTICS SENTIMENTALSAi d'aquell qui cerca esplai en su tristesa !

Sovint haureu topat, en vostres correriesper la vida, amb aquest tipu d'home

intel'ligent però inadaptat, la conversa in-cissiva del qual, plena de comparacionsespaventoses i reals, ni condueix a judi-car-lo amb commiseració, com si talmentlos una ànima en derrota, un ésser de fa-talitat contra del que ha d'esvair-se totaalenada de triomf, perquè el fracàs méscolpidor i formidable, ja ha pres en ell unamena d'estat físic permanent. A aquesthome, moralment llatzerat, sense fer osten-tació de compadir-lo, cal respectar-lo. Ésun escèptic sentimental.

Si no voleu ésser decebuts en vostrenoble intent, no cerqueu pas en aquesthome la franquesa d'un entusiasme xar-dorós, puix que havent mort a dintre seutot optimisme, de cap manera trobaríeul'ardida o expontània adhesió que d'ellinútilment esperàveu.

Si el vostre requeriment, però, és per abregar per una causa noble, us prestará,no sense abans posar sos ulls alerta vers

el desengany final, un apoiament quiet ireflexiu. Acontenteu-vos amb el lleu con-curs que us presta. No volguéssiu pasobtenir d'ell un rendiment major. Penseuque aquest home ha esdevingut, per lamoral sofrença, esmorteït d'energia; queamb sutzura ha tingut de realitzar el sa-crífici de grans idees de felicitat, i, final-ment, penseu també que tot esforç per ellportat a terme, ha sigut poc menys que elgest estèril d'una larva. Tot ell és un se-menter de malmeses benaurances, i de sadesfeta interior n'ha sortit, naturalment,sa voluntat ferida, sa voluntat malalta.

Ara, únicament, Ii resten forces per alluitar contra ell mateix — lluita terrible—i gairebé prescindeix, en son agut subjec-tivisme, del món exterior que el volta.

Sens dubte, a dintre d'aqueixos homes,purs com les ales verges d'una crisàlide,però inútils per la vida o quasi bé ambaquesta incompetibles,hiha establerta unalluita de supremácia entre llur sentimenti llur raó, guanyant batalla el primer sense

E

GARBA

inutilitzar el segon, que torna sempre a labrega encarnissada així que de nou hareprès forces.

Cal exhortar a tothom a qué respecti elsescèptics sentimentals, car, si ho són és acausa de no haver sigut, per a triomfar enla vida, doctors en murriesca o egoismes.Respectem-los, doncs, en nom de la llurpuresa o en mèrits a la gran set de per-fecció que els fa ésser imperfectes. Talvolta, o sense tal volta : a ben segur sónpenitents o dissortats a qui sempre acom-panya la tristesa d'un record, la natura-lesa del qual ha traspuat segurament tra-gèdia... Oh la fatalitat d'aqueixos homesen no saber oblidar 1... La recordança, so-vint fa abandonar-los en el bressoleigd'una tristesa amorosida i lassa que ésper a ells no pas una punyent dolor, sinóuna mena de fina, molt fina, lassitud, dis-solta suaument en la llur més fina encarasensibilitat, essent per altra banda aquestapura, exquisida i transparent llangor del'ànima, una bella hora de crepuscle enllurs cors...

Oh la fatalitat d'aqueixos homes en nosaber oblidar!... Vers ells, sincerament, vaencaminada la nostra simpatia. Són tanpurs, que ni tan sols saben convertir-se enassassins de llurs pròpies il'lusions... Seràque llur bonesa d'ànima els fa penar peruns amors difunts ?... Qui ho sap! Proba-blement sí; probablement la causa tortu-

rant de llur carácter la determina això tanenganyós i fins i tot estrafalari que ano-menem pomposament amor...

Escèptics fins a la mèdula dels ossosper iot el que representa especulació delviure material, són en canvi, en aquestaltre aspecte del cor, grans il'lusos obses-sionats en adorar una mortalla, enamoratsinútilment d'una planta que ja no té ar-rels, resseca i sense saba...

D'aqueixa mena d'homes —per cert tandelirants com generosos— varen sortir-neels poetes nostàlgics de la Plèiade, de laque en fou gloriós pontífex el gran Pierrede Ronsard, aquell poeta màxim de l'ele-gia que un dia va cantar, és a dir, va plo-rar, en ses famoses « Estances a :

Plora ma vida sens conhortbo i remembrant aquesta mortque se ,n'ha endut tota esperança.Sos ulls recordo, que el meu senyfeien esclau de llur domeny,¡ja, sense ella, el viure em cansa.

I heu's-aquí, només, l'única victória queaqueixos homes poden assolir: emocionarprofundament a les dones sentimentals ibondadoses que són, si pot dir-se, les mésescasses, havent de sofrir, en canvi, el ter-rible fracàs d'ésser amb fúria de llopadafamolenca devorats pels homes malvo-lents i egoistes que són, també, si potdir-se, els més abundosos.

Ai d'aquell qui cerca esplai en sa tris-tesa 1...

JOAN MATAS.

1IiJI

Q A RB A

11

CONTES DE LA VORA DEL FOC

La nora de can Massàrria

N1 o en sap cap més, padrina, de conte

d'aquells?—De quins ?—D'aquells del salta-i-gafa. A mi va

agradar-me tant, que el vegí saltar da-munt del meu llit tres o quatre vegades!Quina manera de saltar! Unes vegadesamb la cua encesa va cremar-me els lli-bres que tenia damunt de la tauleta, des-prés va calar foc al cobre-llit, que tot jocuidava a ofegar-me 1 Si fins vaig cridaruna bella estona 1...

—A mí també em va agafar una por...—Però de qué tanta por?Així platicaven novament l'àvia i sos

néts una tarda esplèndida de primavera;la padrina, sentada i sorgint al peu delbrancal, i els néts manyagament reclinatsa sa falda, veient transcórrer les hores delleure d'un dijous a la tarda.

—Si heu d'agafar por a la nit—continuàl'àvia—no que no us n'esplicaré cap més.Sempre voleu contes i ¿veieu? encara des-prés serveixen per a donar-vos pena.

—Un que no sigui de cremar-se res -féu la noia.

—De soldats i reis o de cavalls i bruixes.—De nines, de fines!—Ui 1... que coses! Ni soldats ni cavalls,

que jo ja no en sé d'aquests. Quan la vos-tra àvia no ho era tant de velleta, quanencara no li ranquejaven les cames i deuna pitrada podia saltar sauledes i ver-disses i reclots i riberes, sí que en sabiad'allò més de contes de reis i de bruixes,que allavors la vostra padrineta teniamolta memòria i les aprenia en els firalsi en les balles dels aplecs. Ara en tinc tanpoca! Allavors, quan retornàvem al masles recontàvem i rèiem recontant-les i elnostre pare encara reia més, que li plaviaveure com ens donaven tant bo aquelles

contalles innocents... Avui... darrera elscinematògrafus,els nois que pujen noméss'engresquen en coses extremades... Si jono sé cona són la quitxalla d'avui !...

I ja no adonant-se'n, de digressió en di-gressió, l'àvia anava reconstruïnt-se perella sola—car els néts no l'entenien—unapintura viva de les habituds que als in-fants d'avui han portat les coses dolentesque aprenen en les pantalles dels cines.

El noi entengué que aquell cami no erael del conte que esperava i tustant cari-nyosament els genolls de la padrinetadeia, diu :

—No hi anem pas nosaltres a veureaquestes cosotes. Digui, digui; no hi fa resque no sigui d'aixà que dèiem.

—O, és que—feu l'àvia—el conte d'avuino l'entendràs.

—Després ja ens dirà què vol dir, coml'altre dia.

—Serà de la mare Massàrria.—Qui és la mare Massàrria?—Era una velleta d'una casa de pagès

d'allà dalt, d'una muntanya molt llunya,sabeu? passats els planells i els turonetsque hi ha darrera d'aquell roqueter en-cinglat.

1 l'àvia signava enllà d'enllà del lluny,on s'hi veia una pinzellada de sol que ful-gurava com una llenca d'or damunt lasuavitat de la gran muntanya.

Els infantons se giraren alhora i vege-ren ço que !'àvia, alçant sa descarnadadestra els signava bo ! aguantant, a tallde bandera, la peça de roba que cosia.

—1 què ?—La mare Massàrria era una bona dona

que aquell dia casava un fill, l'hereu d'unmas que, si no era dels inés rics del terme,tampoc es pot dir que fós dels més pobres.La bona gent que l'habitava, si lii havia

12

GARBA

bona collita, anaven fent, i si la collita noho era gaire, també passaven resignats iesperant temps millors.

—Com ara; oi que tampoc ho són gairede bons ?

—Just, com ara. L' heureu — continuàl'àvia — es va deixar portar del mal genide la que havia d'ésser la seva muller iva tornar-se reganyós i la seva mare ja hova conèixer que amb la seva nora no lli-garien gaire; les amabilitats d'un dia aras'havien tornat tan escaduceres, que gai-rebé no s'hi podia tenir cara. Amb aixòanava apropant-se la diada de Pasqua,que era la festa senyalada per a fer el ca-sament, i en lloc de la bona cara i els ale-grois que solen precedir a una festa tangrossa de família, com és la de casar l'he-reu, a Can Massàrria s'hi havia ficat elpugó. —No lligarem amb la teva dona, Iideia, i lo que sento és que trigaré a co-neixe-li el geni.

Tan se va anar agreujant la bona har-monia, que l'hereu ja vegé ciar que sograi nora no hi cabrien i que lo millor seriaviure sois fora del mas. Però calia unamanera suau d'arribar a la topada, que elcor li feia mal a l'hereu de fer una malapassada a la seva mare. I dies abans delcasament, va dir-li a sa promesa : —Mira,a la mare ja saps que no Ii entres per l'ulldret perquè troba que parles fi 1 per altrescoses que tu ja saps; així, lo primer quefaràs arribant a casa, és parlar poc i bé.Procura que no t'hagi de conèixer el genigaire aviat.

El dia del casament a Can Massàrria totanava a bute. Els fadrins i les fadrines,acompanyats de les famílies dels nuvis,esperaven en la llinda l'entrada dels nousesposos. Ell, sapat i bon moço, vestint eljec de color d'oliva, ella emperifolladadalt de la mula, anaven a fer la solemneentrada a la llar pairal, com així era usan-ça, temps era temps, en l'alta muntanyacatalana.

La núvia pujà a cavall fins al mig de

la gran entrada i dirigint-se a la seva so-gra li digué, diu :

— Déu vos guard, mare Massària ;/quins sota-cels teniu tan baixos! He re-but un cop a la tosca que els kikirekics mebrollen d'aigua. Porteu-me'n al sant re-pòs, abrigueu-me amb els llamps del cel,ferreu-me'n un parell d'ous i aneu a cer-car el senyor Dimoni.

—I per qué fou aquesta lletania ?—saltàel noi tot estranyat.

—Per complir lo que li havia demanatel promès; que parlés poc i bé i que no lipoguessin conèixer el geni aviat.

—Si es descuida 1 Oil—Sí, perquè després de saludar a sa

mare, rondinà del sostre —el sota-cels—,que, muntada a cavall, el trobà baix; fingíun cop al cap—la tosca; plorà a llàgrimaviva — dels ulls en deia kikirekics;— de-manà llit per a refer-se — el sant repòs;manà que l'abriguessin bé amb els llen-çols — els llamps del cel del llit —; quel'atipessin depressa—un parell d'ous fer-rats aviat ho són — i que correguessin abuscar el senyor Dimoni, que volia dir elmetge.

—I què va fer la mare Massàrria?—Tota va esborronar-se; del parlar en-

gargussat de la nora, del seu manar im-peratiu, de la gana que tenia, de lo rega

-nyosa que aparentava, de lo delicada d'EnTendre que era; i va dir al seu fill, diu :—Vés, no li vull a casa. Si tot just entraja m'ensenya tants defectes, demà quèfaria ?

I varen viure sols en una casa del capd'amunt del poble.

Això no vol dir que, després, l'hereu deCan Massàrria tot era penedir-se de nohaver aconsellat d'altra manera a la sevadona. Ara que ell ja també la coneixia bé,sabia que si ho hagués fet al revés i li ha-gués dit : —Noia, el geni ensenya'l aviat,—encara viurien en pau i gràcia de Déutots plegadets al mas.

s. SABATER OLIVER.

lrnpremta L A NO O G R A FI CA : Rambla, 127 : Telèjbn 922 : SabadQll.