Facultat d’Humanitats

Treball de fi de grau

Any 2016-2017

Direcció: Josep Maria Delgado Ribas

Autodeterminació, formació d’estats i resolució

de conflictes territorials: el marc teòric d’István

Bibó i la seva validesa actual

Zsigmond Kovács Dani

NIA: 148631

Juny 2017

2

Correspon al poble determinar el destí del territori i no al territori el destí del poble.

Opinió separada del Jutge Dillard, Opinió consultiva sobre el Sàhara occidental, Tribunal

Internacional de Justícia, 1975.

3

Agraïments

En primer lloc vull donar les gràcies al professor Josep Maria Delgado pel seu gran interès en fer conèixer l’obra d’István Bibó al nostre país, per haver-me animat en l’elecció del tema d’aquest treball i per haver-lo dirigit amb molta cura i saviesa.

Igualment estic agraït al matrimoni amic Montagut-Mikes, ambdós professors d’història de dret, la professora Tünde Mikes, del Departament de Dret Privat de la Universitat de Girona, i el professor Tomàs de Montagut, del Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, per haver-me recolzat en l’elecció del tema del treball i pels seus suggeriments i comentaris valuosos.

Resum

El present Treball de Fi de Grau té com a objecte presentar, per primera vegada a Espanya, un pensador polític atípic i original de l’altra Europa: István Bibó (1911-1979), doctor en dret hongarès especialitzat en dret internacional i en filosofia del dret, professor d’universitat, acadèmic, assagista prolífic, intel·lectual depurat, ministre, pres polític i, de nou, ja jubilat, assagista. El centre del treball és el seu últim gran estudi, de títol explicatiu: La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis: un estudi d’autodeterminació, concert entre grans potències i arbitratge polític, publicat per primer cop a Gran Bretanya al 1976. En el treball s’exposa i s’analitza el pensament de Bibó sobre aquestes qüestions, ressaltant la seva idea central de la preeminència del principi d’autodeterminació dels pobles (i no dels territoris), fins i tot per sobre de la inviolabilitat territorial dels estats així com la necessitat de disposar de procediments per a l’aplicació del principi, consistents essencialment en el concert entre grans potències i en arbitratges polítics imparcials, per poder alterar fronteres, en el cas de conflictes, si no hi ha més remei per evitar guerres. Seguidament, es repassen breumen les tres etapes de l'evolució històrica de l'aplicació de l'autodeterminació ressaltant els canvis conceptuals del principi: la posterior a la Primera Guerra Mundial, la descolonització i els canvis de la dècada dels anys 1990. Com a conseqüència dels fracassos de l’aplicació del principi, entre els quals es destaquen Xipre, Israel-Palestina, les guerres iugoslaves i els conflictes de la zona del Caucas, la comunitat internacional i el món acadèmic del dret internacional no acaben de sortir d’una mena de “paràlisi” i tendeixen a considerar l’autodeterminació una mena de “trampa” que cal evitar sobretot si es tracta de la secessió de territoris. Amb tot, es creu que l’aplicació del marc teòric de Bibó permetria (o hauria permès) d’evitar els conflictes bèl·lics relacionats amb l’autodeterminació i que contribuiria a resoldre els conflictes territorials de forma equitativa i sostenible, és a dir, de posar “remeis” a la “paràlisi” de la comunitat internacional.

Paraules clau

Democràcia, por, histèria política, legitimitat, autodeterminació, conflictes territorials, integritat territorial dels estats, secessió, formació d’estats, grans potències, arbitratge polític.

Portada

Fotografia d’István Bibó de 1948; baixada de la pàgina Bibó István élete képekben (La vida d’István Bibó en imatges: http://galeria.hir24.hu/3/46999/Bibo_Istvan_palyaja_kepekben el 15/09/2016; font: http://jog.unideb.hu/ (Facultat de Dret de la Universitat de Debrecen).

4

Índex

1. Introducció............................................................................................................................6

2. István Bibó: un pensador polític atípic i original de l’altra Europa ...................................10

2.1. Una vida marcada per la història: del dret a la (teoria) política ...................................10

2.2. Bibó com a pensador polític .........................................................................................13

2.3. La recepció política i acadèmica de Bibó.....................................................................17

3. El marc teòric de Bibó: la problemàtica dels conflictes territorials i la seva resolució......20

3.1. Propòsit i gestació d’un estudi singular........................................................................20

3.2. La problemàtica de la comunitat internacional en la resolució de disputes

internacionals: principis, normes, institucions .............................................................25

3.3. Els principis rectors de la comunitat internacional: de l’antic principi de legitimitat

monàrquic al principi de l’autodeterminació................................................................26

3.4. El principi d’autodeterminació i la seva “crítica i apologia”........................................29

3.5. La problemàtica dels procediments internacionals per a la resolució de conflictes

territorials: concert de les grans potències i arbitratge polític internacional ................33

3.6. Una síntesi del marc teòric de Bibó..............................................................................35

3.7. Estudis de cas desenvolupats per Bibó: Xipre, Israel-Palestina, Irlanda del Nord.......36

3.8. La recepció i repercussió acadèmica del marc teòric de Bibó......................................41

4. La problemàtica de l’autodeterminació a l’actualitat .........................................................44

4.1. L’evolució de l’autodeterminació després de la Segona Guerra Mundial:

descolonització i el problema de la secessió ................................................................44

4.2. La comunitat internacional enfront de la desintegració de la Unió Soviètica i

Iugoslàvia .....................................................................................................................46

4.3. Un cas específic: la independència de Kosovo.............................................................51

4.4. La “trampa” de l’autodeterminació i com escapar-se’n ...............................................55

4.5. La validesa actual del marc teòric de Bibó...................................................................58

5. Conclusions ........................................................................................................................61

6. Referències .........................................................................................................................65

Apèndix 1: Índex de l’obra La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis: ...........

autodeterminació, concert entre grans potències i arbitratge polític d’István Bibó ...............73

Apèndix 2: La vida d’István Bibó en imatges ..........................................................................79

5

Llista de figures

Figura 1: El “mapa vermell” del comte Pál Teleki: mapa ètnic del regne d’Hongria (1910) ..21

Figura 2: Llengües i ètnies a la conca alta de l’Adige a Itàlia (2011) ......................................22

Figura 3: Resultat dels plebiscits de Schleswig de 1920..........................................................32

Figura 4: Mapa ètnic de Xipre abans de la invasió turca (esquerre) i partició de facto actual de

l’illa (dret).................................................................................................................................37

Figura 5: Israel i Palestina: línia d’armistici de la guerra de 1967 (esquerre) i situació actual

dels assentaments a Cisjordània (dret)......................................................................................39

Figura 6: Mapa religiós i ètnic d’Irlanda del Nord...................................................................41

Figura 7: Grups ètnics de Iugoslàvia abans dels conflictes ......................................................47

Figura 8: Població sèrbia a Croàcia abans (esquerre) i després de la guerra (dret)..................49

Figura 9: Distribució ètnica de Bòsnia-Hercegovina abans (1991) i després (1998) de la guerra,

amb indicació de la línia de Dayton en el mapa dret................................................................50

Figura 10: Mapa de la regió del Caucas amb indicació dels conflictes territorials ..................51

Figura 11: Mapa ètnic de Kosovo (1991).................................................................................52

6

1. Introducció

El concepte de l’autodeterminació remunta fins a finals del segle XIX i a principis del XX

quan la idea que els grups humans que compartien identitat ètnica, llengua, cultura i, sovint,

religió havien de tenir la possibilitat de decidir el seu destí nacional i formar el seu propi estat

es va estendre en el pensament occidental i líders ideològicament tan diferents com el

president dels Estats Units, Woodrow Wilson (1856-1924), i el principal artífex de la

revolució bolxevic de Rússia de 1917, Vladímir Ílitx Lenin (1870-1924), van ser entre els

primers a assumir-lo i formular-lo (Wilson, 2008; Lenin, 2000). De fet, l’autodeterminació es

va erigir com a principi rector i legitimador de la formació dels nous estats nacionals abans i

després de la Primera Guerra Mundial, tals com Albània, ja al tractat de Londres de 1913,

Àustria, Hongria, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i Polònia als tractats de Versalles de 1920 i de

Letònia al tractat de Riga de 1920, així com les declaracions unilaterals d’independència de

Finlàndia al 1917 i d’Estònia i Lituània al 1918. Ara bé, tot i les bones intencions dels Estat

Units i del seu president, expressades en els seus cèlebres catorze punts en un discurs el 8 de

gener de 1918 (Wilson, op. cit.), la seva llunyania de l’escenari polític europeu, els interessos

de les potències europees occidentals de l’Entesa (Gran Bretanya, França i, de manera

col·lateral, Itàlia) i la “voracitat” dels estats novament formats de la Petita Entesa

(Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania) van fer que aquesta primera aplicació del principi

d’autodeterminació als tractats de Versalles hagués resultat ser molt parcial i limitada anant,

en general, en detriment d’Alemanya, Àustria-Hongria i la Rússia soviètica (que prèviament

s’havia retirat de la guerra per mitjà del tractat de pau de Brest-Litovsk del 3 de març de

1918).

La segona etapa de l’aplicació del principi de l’autodeterminació va produir-se després de la

Segona Guerra Mundial quan, ja convertida en un element del dret internacional de l’era de

les Nacions Unides, es va convertir en la base legal i, fins i tot, moral de la descolonització.

La seva aplicació, però, va sofrir una restricció conceptual molt important: l’autodeterminació

dels pobles de les colònies va ser substituïda, en la immensa majoria dels casos, per

l’autodeterminació dels territoris colonials, sota el principi de l’uti possidetis1, contràriament

al que suggereix l’epígraf elegit, òbviament no sense intenció, per a aquest treball. Durant

aquesta etapa, l’aplicació del concepte es va limitar només a casos de domini colonial o

1 “Tal com el posseïu”: principi provinent del dret romà i d’aplicació generalitzada durant els processos de

secessió de les colònies espanyoles d’Amèrica que va esdevenir una norma consuetudinària del dret

internacional (Cassese, 1995:190).

7

estranger, excloent les reivindicacions de les poblacions d’un estat sobirà amb un govern

establert, entenent que el dret a la integritat territorial dels estats estava per sobre de qualsevol

altra consideració (Cassese, 1986:134). Donat que, per la manca de sortida legal, les

reivindicacions de les minories de caràcter separatista sovint s’abocaven en accions violentes,

l’autodeterminació es va convertir en una mena de “trampa” per a la comunitat internacional i

el món acadèmic (Weller, 2005; 2008). És amb aquest esperit que va afrontar el món al 1991

la desintegració de la Unió Soviètica i la destrucció de Iugoslàvia així com, una mica més

endavant, als moviments “sobiranistes” del Quebec, Escòcia i Catalunya en la que havia de

ser la tercera etapa de l’aplicació del principi d’autodeterminació.

Aquest llarg camí de l’autodeterminació està empedrat, doncs, no de bones intencions com el

camí a l’infern, sinó d’autèntics fracassos: de casos no resolts, mig resolts o mal resolts. En la

primera etapa, immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial, l’aplicació de

l’autodeterminació va permetre, certament, la formació dels estats nacionals de l’Europa

Central, Oriental i Sud-oriental però el tractats orquestrats per les potències vencedores de la

guerra van deixar fora de les noves fronteres d’aquests estats més de la meitat dels albanesos,

un terç dels hongaresos, els tirolesos de la conca alta de l’Adige, van incorporar milions de

bielorussos i ucraïnesos a la nova Polònia, van intentar reduir Turquia a un estat insignificant

(només impedit per la resistència de Kemal Atatürk i la guerra greco-turca de 1919-1920,

provocant, alhora, l’èxode tràgic d’un milió de grecs d’Àsia menor), van crear uns mandats

francesos i britànics al Pròxim Orient en comptes de l’estat o estats àrabs promesos

prèviament per aquestes mateixes potències, i, last but not least, van oblidar la formació d’un

estat propi per a la nació kurda, grans perdedors de totes les èpoques. La segona etapa,

corresponent a la descolonització, va significar la creació de nombrosos nous estats arreu del

món però alhora va deixar uns conflictes tan paradigmàtics com Xipre i Israel i Palestina que

no troben solució des de fa moltes dècades. I què dir de la tercera etapa, la desintegració de la

Unió Soviètica i de les dues formacions sorgides de la primera etapa que semblaven d’allò

més sòlides com Txecoslovàquia i Iugoslàvia? La comunitat internacional estava mal

preparada per aquests “girs del destí” i no va poder fer res per evitar uns conflictes armats que

van provocar les disputes territorials a l’antiga Iugoslàvia, a la regió del Caucas i, una guerra

que encara dura, a la Ucraïna Oriental. Aquesta etapa també va deixar unes quantes solucions

no tancades o mal resoltes com la independència de Kosovo sota la tutela dels Estats Units

però no reconeguda per un gran nombre de països de l’ONU, el reconeixement d’Abkhàzia i

Ossètia del Sud com a “estats independents” per Rússia, la annexió unilateral de la província

8

de Crimea per Rússia i els conflictes bèl·lics a Ucraïna, a Irak i a Síria que, en realitat, també

tenen a veure amb el concepte d’autodeterminació i de la formació d’estats.

En relació amb aquests casos no o mal resolts, les dues qüestions principals que es poden

plantejar són, en primer lloc, perquè sorgeixen amb tanta freqüència i quines són les seves

causes i, en segon lloc, perquè la comunitat internacional és incapaç d’aportar solucions

pacífiques acceptables per a les parts en conflicte que satisfaci tota la comunitat? En aquest

sentit, hi ha nombroses preguntes que esperen resposta. No seria millor partir Xipre en dos

estats o admetre la partició de l’illa com va ser el cas de Txecoslovàquia però en aquest cas

amb la possible incorporació dels territoris separats als estats nacionals respectius? Pot

allargar-se eternament l’actual conflicte arabo-israelià tot i la superioritat militar d’Israel?

Permetrà una pau duradora a la regió dels Balcans l’estat de Bòsnia-Hercegovina

artificialment “cosit” en els acords de Dayton i la separació de Kosovo de Sèrbia, tenint en

compte que, en el primer cas, hi ha una separació de facto de les nacions bosniana2, croata i

sèrbia, i que, en el segon, el nou estat conté comunitats sèrbies importants i alguns dels

bressols i llocs sagrats de la nació sèrbia? És la secessió de Crimea moralment diferent a la de

Kosovo? No pot ser que les comunitats russes de l’est d’Ucraïna tinguin raó en voler separar-

se d’aquest estat i integrar-se a Rússia? Etc., etc. En definitiva, perquè la comunitat

internacional i les grans potències fugen d’estudi quan es tracta de resoldre conflictes polítics

on el principi d’autodeterminació xoca amb la integritat territorial d’un estat i amb l’statu

quo?

Per tractar de respondre a aquestes preguntes, ens hem plantejat recórrer a “una veu baixa i

poc espectacular, però coratjosa i acadèmica, humanística i tanmateix pràctica, [provinent]

d’un dels països més turmentats però civilitzats d’Europa, Hongria, que argumenta tant contra

l’idealisme fals del ‘govern mundial’ com el realisme fals de ‘ja que no hi ha govern mundial,

llavors simplement l’interès propi de les Grans Potències’” (Crick, 1976:iii). Es tracta del

jurista i pensador polític hongarès, István Bibó (1911-1979) que a la primera meitat dels anys

1970 va desenvolupar un marc teòric político-legal de gran calat i complexitat per resoldre

“els conflictes territorials i la formació d’estats” i va proposar una sèrie de principis i mètodes

que permetrien endegar acords de pau i la formació d’estats durables i plenament reconeguts

per la comunitat internacional. Es tracta de l’assaig titulat The Paralysis of International

Institutions and the Remedies: a Study of Self-Determination, Concord among the Major

Powers, and Political Arbitration (La paràlisi de les institucions internacionals i els seus 2 Considerant com a tal els bosnians musulmans.

9

remeis3: un estudi d’autodeterminació, concert entre les grans potències i arbitratge polític),

publicat per primer cop en anglès a Londres al 1976 (Bibó, 1976), que, en paraules de l’editor

del llibre, Bernard Crick4, és “entre aquells molt pocs que han abordat el que és el problema

major de la humanitat – com preservar la pau d’una manera que pot ser acceptada com a

justa” (Crick, ibidem).

L’objectiu principal d’aquest Treball de Fi de Grau (TFG) és, per tant, introduir i presentar

aquest autor i aquesta obra sens dubte singulars i desconeguts a casa nostra, així com analitzar

la seva validesa actual en relació amb les pràctiques de la comunitat internacional i amb els

treballs acadèmics del dret i de la política internacionals actuals pel que fa a l’aplicació del

dret a l’autodeterminació i a les condicions per a la formació de nous estats. Per fer-ho,

proposem desenvolupar el treball en els tres capítols següents: en el primer, presentarem a

István Bibó, aquest pensador polític atípic i de vida marcada per la història convulsa del seu

país, el segon inclourà la part central del treball on abordarem la presentació i anàlisi del marc

teòric de Bibó, i en el tercer, exposarem breument la problemàtica de l’autodeterminació a

l’actualitat, repassant la seva evolució des de la Segona Guerra Mundial, amb una atenció

especial a la secessió de territoris, esbossarem un cas específic i paradigmàtic, la

independència de Kosovo, i procurarem respondre a la pregunta de si és encara vàlid i, si ho

és, en quina mesura ho és el marc teòric de Bibó. A més, per mostrar l’envergadura, l’abast i

el desenvolupament acadèmic rigorós i acurat de l’obra La paràlisi de la comunitat

internacional i els seus remeis, en un apèndix del treball adjuntem l’índex complet de l’obra i,

en un altre, presentem la vida d’István Bibó en imatges.

3 La traducció del títol hongarès original és La paràlisi de la comunitat internacional i els remeis que utilitzarem

en la resta del treball. L’edició anglesa no inclou els estudis de cas de Bibó sobre Xipre i el conflicte àrabo-

israelià, que, per tant, van aparèixer per primer cop a les edicions hongareses del 1984 i 1986 (1984f; 1986a). 4 Bernard Crick (1929-2008), pensador polític britànic i destacat intel·lectual; a l’època de la publicació del llibre

de Bibó, va ser professor de la London University. És autor, entre altres, d’una biografia fonamental sobre

George Orwell, publicat al 1982.

10

2. István Bibó: un pensador polític atípic i original de l’altra Europa

2.1. Una vida marcada per la història: del dret a la (teoria) política5

Bibó va néixer al 1911 en el si d’una família hongaresa reformada6 de la petita noblesa, amb

avantpassats pertanyents a la intelligentsia de províncies. Un resum del seu curriculum vitae

en paraules clau mostra, de manera força escaient, una vida marcada per la història turbulenta

d’Hongria: “doctor en dret (Szeged, dret internacional, 1933, filosofia del dret, 1934, estudis

complementaris a Viena, Ginebra i La Haia), habilitació, 1940, professor d’universitat

(ciències polítiques, Szeged, 1946-1950), membre corresponent de l’Acadèmia de Ciències

Hongaresa (1946-1949), vicepresident de l’Institut d’Europa de l’Est (1947-1949),

bibliotecari (Biblioteca Universitària de la Universitat de Ciències Loránd Eötvös, 1951-1957),

Ministre d’Estat (novembre de 1956), pres polític (1957-1963), bibliotecari (Oficina Central

d’Estadística, 1963-1971), pensionista (1971-1979)”. Va morir al 1979 a Budapest, als 68

anys.

La formació bàsica de Bibó va ser, per tant, de jurista, especialitzat en dret internacional i en

filosofia del dret. Després de doctorar-se a la Universitat Francesc Josep de Szeged, unes

beques de l’estat hongarès li van permetre completar els seus estudis a Viena, Ginebra i La

Haia entre 1934 i 1937, amb cursos sobre dret internacional i història política, entre els quals

s’escau de destacar les classes de l’historiador italià Guglielmo Ferrero a l’Institut

Universitaire des Hautes Études Internationales de Ginebra que van influir decisivament en el

seu pensament i en les seves idees sobre la legitimitat i sobre les bases teòriques i

funcionament del sistema d’estats monàrquics vigent fins a la Primera Guerra Mundial,

essencials en el desenvolupament de l’assaig La paràlisi de la comunitat internacional i els

seus remeis, abans citat (Bibó, 1976:i; Bibó, 1984f:9677; Ferenczi, 1992; Kovács, 2001;

Bihari, 2011). Després de tres anys a l’administració de justícia, comença una carrera

acadèmica, truncada per la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya de 1944, que,

alhora, l’empenyen a un activisme antifeixista, incloent-hi una detenció pels nazis hongaresos,

els “creus fletxades”, i una vida clandestina durant els últims mesos de la guerra. Entremig, al

1940, es casa amb Boriska Ravasz, una doctora en història i professora d’un institut reformat

5 Basat en Kenedi (1984). 6 L’església reformada d’Hongria és de ritu calvinista i és la segona confessió en el país, amb un 20%

aproximadament dels creients. 7 Les referències a l’obra La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis que donem en aquest treball

corresponen a la primera edició en hongarès, la de Berna (Bibó, 1984f).

11

prestigiós de Budapest i filla del bisbe reformat molt conservador i molt influent, László

Ravasz.

Al 1945, amb l’ocupació soviètica, comença una nova etapa a Hongria: una democràcia

“tutelada” de governs de coalició8 fins al 1948, “l’any del canvi”, quan els comunistes prenen

el poder amb una mena de cop d’estat, igual a tots els països satèl·lits. En aquest període

pseudo-democràtic de quatre anys, Bibó desenvolupa una activitat molt intensa en múltiples

àrees: continua la seva activitat acadèmica, ocupa diferents càrrecs a l’administració on

treballa en diversos aspectes de la reforma de l’estat; des de 1945 milita en el Nemzeti Paraszt

Párt (Partit Nacional Camperol), partit del moviment dels escriptors populistes als quals Bibó

se sentia proper des de la seva joventut; a l’any 1947 ingressa a l’Acadèmia de Ciències

pronunciant el seu discurs de presa de possessió sota el títol La separació de poders de l’estat

abans i ara; i, last but not least, inicia un període altament creatiu com a pensador polític,

publicant un nombre espectacular d’assaigs sobre la història i la política d’Hongria. Entre els

seus escrits d’aquest període s’escau de destacar La crisi de la democràcia hongaresa (Bibó,

1984a), publicada a la revista Valóság (Realitat) a la tardor de 1945, el fonamental La misèria

dels petits estats d’Europa de l’Est (Bibó, 1984c) publicat en un “pamflet” del setmanari Új

Magyarország (Nova Hongria) al 1946, i dos assaigs importants més publicats a la revista

Válasz (Resposta): Caràcter hongarès deformat, història hongaresa d’atzucac (Bibó, 1984d),

a la primavera del 1948 i La qüestió jueva a Hongria després de 1944 (Bibó, 1984e), a la

tardor del mateix any9.

Tal com diu Ferenc Fehér10 en un article seu “al marge d’un assaig clàssic [el de la qüestió

jueva]” (Fehér, 1980:4), aquest assaig de gran importància va ser el cant de cigne de Bibó

perquè, amb l’arribada del règim de terror stalinista, és depurat de tots els seus càrrecs

administratius i acadèmics entre 1949 i 1950, i se’l destina a la biblioteca de la Universitat

Científica Loránd Eötvös de Budapest. A més, se li prohibeix publicar a Hongria i se’l

8 Amb la participació dels partits dels Petits Propietaris (majoritaris en els successius governs), dels Camperols,

dels Socialdemòcrates i dels Comunistes (en minoria però, gràcies al domini soviètic, en possessió dels

Ministeris de Defensa i Interior). 9 Publicats també en hongarès a Válogatott tanulmányok (Assaigs seleccionats) (Bibó, 1986a). Els tres assaigs

últims van ser publicats en francès (Bibó, 1986c), en italià (Bibó, 1994), en anglès Bibó (1991a; 2015) i en

alemany (Bibó, 1990c; 1991b; 2005). 10 Ferenc Fehér (1933-1994), filòsof i esteta hongarès, deixeble de György Lukács, membre de l’Escola de

Budapest, espòs d’Ágnes Heller. A partir dels mitjans dels anys 1970 es va allunyar del marxisme i va ser forçat

pel règim a exiliar-se junt amb Heller i un altre membre de l’Escola de Budapest, György Márkus.

12

converteix en un autèntic proscrit polític i intel·lectual, condició que es perllonga

pràcticament fins a la seva mort, de manera que no publicaria mai més en el seu país tret

d’algunes traduccions o escrits sense importància. Una de les principals causes de la seva

depuració va ser l’article citat sobre la crisi de la democràcia hongaresa que va provocar fins i

tot l’anomenada “disputa Bibó”, amb un protagonisme força diligent del gran filòsof,

aleshores convertit en comunista sectari, György Lukács, el qual es va fer tot el que calia per

desqualificar-lo com a intel·lectual titllant-lo de “reaccionari de dretes” (Borbándi, 1961:365).

La retirada de Bibó de l’activitat pública pren un gir inesperat al 1956 quan, uns dies després

de l’esclat de la revolució hongaresa del 23 d’octubre contra l’stalinisme i l’ocupació

soviètica, el 3 de novembre el Consell d’Estat de la República Popular d’Hongria el nomena

ministre d’estat sense cartera del tercer govern d’Imre Nagy11 en representació del Partit

Camperol. En la seva qualitat de ministre d’estat, el 4 de novembre, el dia que l’exèrcit

soviètic comença la seva ofensiva brutal per esclafar la revolució, redacta una proclamació

Als hongaresos a l’edifici del Parlament hongarès i és l’únic membre del govern present quan

un destacament de soldats soviètics comandats per un general ocupa l’edifici. El 9 de

novembre, encara en qualitat de ministre d’estat (el seu nomenament és derogat el 12 de

novembre), elabora un Projecte “per a la resolució de compromís de la qüestió hongaresa”

que fa arribar, junt amb la proclamació, a les ambaixades de Gran Bretanya, França i l’Índia

(Kenedi, op. cit.:1288; Huszár, 1989:148-152; Huszár, 1995:435-439). Segons Fehér (op.

cit.:4), aquest programa, un esborrany per a les negociacions entre la comunitat internacional i

una nova Hongria nascuda de la contesa revolucionària, és un document més que notable que

hauria pogut ser de gran utilitat si els soviètics haguessin contemplat alguna cosa més que

l’esclafament despietat del país rebel i si les potències occidentals no haguessin mirat cap a

una altra banda.

El 23 de maig de 1957 Bibó és arrestat i passa quinze mesos detingut en espera de judici, fins

que, el 2 d’agost de 1958, el Tribunal Suprem de la República Popular Hongaresa el

condemna a cadena perpètua i deu anys d’inhabilitació de dret polític, un preu certament molt

elevat per deu dies de vida política pública. Al 1963 és alliberat amb una amnistia general,

11 Imre Nagy (1896-1958) polític hongarès comunista, dos cops president del govern hongarès, primer del 1953

al 1955, en el període de desstalinització del partit comunista, i després durant els dies de la revolució de 1956.

Pel seu paper a la revolució va ser condemnat a mort i executat el 16 de juny de 1958 per “conducta

contrarevolucionària”, la qual cosa li va donar no solament un ressò internacional pòstum sinó que també el va

convertir en un “heroi” i referent de la democràcia hongaresa després de 1989.

13

torna a ser bibliotecari, aquesta vegada a l’Oficina Central d’Estadística, fins que, al·legant

problemes de salut, s’acull a la jubilació als 60 anys al 1971. Mor a l’any 1979, als 68 anys,

d’un atac de cor, un mes escàs després de la mort de la seva dona. Tot i les seves condicions

personals precàries, aquesta última etapa de la vida de Bibó és el seu segon període creatiu

com a pensador polític, ja que és quan elabora el seu gran assaig La paràlisi de la comunitat

internacional i els seus remeis, objecte central del nostre treball, publicat a Gran Bretanya al

1976 gràcies a uns amics seus que van treure el manuscrit d’amagat del país i van aconseguir

la seva publicació, sota la cura de l’esmentat professor Crick.

2.2. Bibó com a pensador polític

“István Bibó va ser un dels teòrics d’esquerres no marxistes més importants de l’Europa de

l’Est dels últims trenta a quaranta anys”, comença Fehér el seu article de 1980, ja citat, amb

aquesta frase contundent. Segons Fehér, “Bibó pertanyia a la branca transsilvana de la teoria

social hongaresa, caracteritzada per una afinitat al racionalisme cartesià i per un patriotisme

hongarès ferm i alhora realista que, en contrast amb el xovinisme hongarès sovint miop i

insensat, va aprendre com viure entre potències mundials sense il·lusions cegues ni un auto-

abandonament servil” (Fehér, op. cit.:3). Els greus problemes del camp hongarès, on en el

període d’entreguerres encara sobrevivien unes estructures semi-feudals omnipresents,

desperten el seu interès per les qüestions de la pagesia i de la reforma agrària i l’aproximen al

moviment dels escriptors dits populistes i al Partit Nacional de Camperols sense compartir,

tanmateix, “l’irracionalisme romàntico-anticapitalista que (a pesar de, o junt amb, el seu

radicalisme social) va conduir alguns d’ells cap a una aliança amb el feixisme i va infectar

quasi tots ells amb l’antisemitisme” (ibidem).

Com hem pogut veure a l’apartat anterior, van ser les convulsions especialment tràgiques de

la Segona Guerra Mundial a Hongria i l’anhel d’un canvi sorgit després de l’alliberament (i

ocupació soviètica) del país que van empènyer Bibó de la filosofia del dret a la sociologia i a

la teoria política. Degut a les circumstàncies de la seva formació, experiències polítiques i

situació personal, Bibó es va convertir en un analista de primer ordre del canvi polític i social

d’aquesta època de transició del règim autocràtic feixistitzant de l’almirall Horthy12 cap a la

12 Miklós Horthy (1868-1957), almirall de l’armada de l’Imperi austro-honagrès i, entre 1920 i 1944, cap d’estat

amb el títol de regent del Regne d’Hongria (un regne sense rei com l’Espanya de Franco).

14

dictadura del proletariat stalinista del camarada Rákosi 13 , passant per una democràcia

“vigilada” pel partit comunista i per l’Exèrcit Roig.

Segons apunta el seu editor i traductor polonès, Jerzy Snopek (2011:78), la característica

principal d’István Bibó com a pensador polític és la seva actitud intel·lectual “sincera, neta i

escrupolosa” i el fet que sempre abordava qüestions rellevants. Ja hem vist a l’apartat anterior

els seus assaigs més importants de la postguerra en els quals va abordar les problemàtiques

de la nova democràcia hongaresa, del nacionalisme dels petits estats d’Europa de l’Est i de la

qüestió jueva, efectuant unes anàlisis exemplars difícils de superar. A aquests grans assaigs de

la postguerra cal afegir un altre, també de gran envergadura, titulat De l’equilibri europeu i de

la pau, escrit durant la guerra però només publicat pòstumament (Bibó, 1986b), que en el seu

segon capítol conté un assaig quasi independent, titulat Les causes i la història de la histèria

política alemanya14 , una anàlisi molt original de la genealogia del feixisme alemany, el

nazisme, i del fenomen de les histèries polítiques en general.

El valor central de Bibó, omnipresent en els grans assaigs de 1945 a 1948, va ser la

democràcia, entesa com a objectiu primordial que el país havia d’assolir després d’una etapa

de transició, i va dedicar bona part dels seus esforços a esbrinar i analitzar les alternatives

d’aquesta transició per tal d’evitar-ne els esculls i els desviaments, i a aclarir i definir els

requisits polítics, psicològics i institucionals de la democràcia, donat que el país mancava

d’experiències col·lectives històriques en què basar-se (Kovács, 2011:1321). Tot i que, degut

a la seva posició progressista, Bibó sentia una certa simpatia o, si més no, comprensió als

comunistes d’aquesta època de la postguerra immediata, la seva concepció de democràcia,

basada en idees democràtiques moderades allunyades del marxisme-leninisme, era clarament

oposat a la democràcia popular dels comunistes, en realitat una disfressa de la dictadura de

partit únic. Així, finalment, la seva postura, expressada amb una contundència notable ja en el

primer dels seus assaigs sobre la crisi de la democràcia hongaresa al 1945, li va valdre

l’enemistat dels comunistes que no li van perdonar mai la seva crítica implacable de les seves

teories (i pretensions) pel que fa, principalment, a l’establiment de la dictadura del proletariat

(Fehér, ibidem).

13 Mátyás Rákosi (1892-1971), polític comunista primer secretari del Partit Comunista (després Partit dels

Treballadors) entre 1945 i 1956, un “lloctinent” fidel i servil de Stalin a Hongria i principal responsable del

terror stalinista entre 1948 i 1953. Béria, el totpoderòs cap de la NKVD, la policia secreta stalinista, el va titllar

“el primer i últim rei jueu d’Hongria” (Fehér, op. cit.:20). 14 Publicat també separadament (Bibó, 1984b).

15

Partint de la teoria de Guglielmo Ferrero sobre el paper de la por humana en relació amb el

poder i, en conseqüència, la necessitat de legitimació del poder, la idea central de la concepció

de la democràcia per a Bibó és precisament la manca de por (Bihari, 2011:3), tal com ho

expressa en aquesta frase escrita durant la guerra a De l’equilibri europeu i de la pau,

esdevinguda cèlebre i sovint citada (Bibó, 1986b:334-335):

Ser demòcrata vol dir, abans de tot, no tenir por15: no tenir por d’aquells que tenen una altra opinió,

una altra llengua, una altra raça, de la revolució, dels complots, de les intencions malvades i

obscures de l'enemic, de la propaganda adversa, del menyspreu i, en general, de tots aquells perills

imaginaris que es tornen verdaders precisament perquè en tenim por15. Els països d’Europa Central i

Oriental tenien por perquè no eren democràcies plenes i madures i, donat que15 tenien por, tampoc

podien ser-ho.

La frase, que segueix sent vàlida fins i tot en els nostres dies de “perills imaginaris”, va ser

represa per Bibó en l’assaig de La misèria dels petits estats d’Europa de l’Est al 1946 (Bibó,

1984c:222) quan confiava que una Hongria democràtica podia navegar entre, per dir-ho així,

l’Escil·la de la reacció del passat recent feixista i la Caribdis de la dictadura comunista. Estava

equivocat, o potser estava massa refiat (una de les seves característiques com a persona i com

a pensador), la Caribdis de l’stalinisme va acabar “xuclant”16 el país durant els anys terribles

de 1948 a 1953 i més endavant d’una forma més suavitzada durant els anys del socialisme

real de Kádár, fins al 1989.

Un altre concepte central en el pensament de Bibó, també resultant de la influència de Ferrero,

és la histèria política que neix de la por i de la sensació d’incertesa. Segons Bibó, “el punt de

partida de la histèria política és sempre una experiència històrica commovedora15 d’una

comunitat, però no qualsevol commoció sinó una que els membres de la comunitat considerin

que en cap cas poden suportar-la o resoldre els problemes que en deriven” (Bibó, 1986b:376).

En definitiva, la histèria política neix, segons Bibó, d’una percepció que la nació pot quedar

anihilada, com va ser el cas dels països europeus sorgits dels tractats de Versalles: una

Alemanya profundament humiliada, la partició d’Hongria al tractat de Trianon de 1920, la de

Txecoslovàquia al 1938-39 i la de Polònia al 1939 (Dénes, 2012:155). Els tractats de

Versalles van ser l’escenari de les primeres aplicacions massives del principi de

l’autodeterminació dels pobles però els errors comesos i les mancances en la seva aplicació

15 Ressaltat a l’original.

16 En grec antic Χάρυ�δις (Khárubdis) vol dir "xuclador".

16

van provocar, en paraules de Bibó, “el “sembrat de dents de dragó17 del qual va néixer el

monstre de la humanitat europea més horrorosa produïda per la por, l’hitlerisme” (Bibó,

1986a:440). Aquestes idees i experiències històriques són el punt de partida de les reflexions

de Bibó sobre una aplicació correcta del principi d’autodeterminació i sobre la manera de fer

“bons tractats de pau”, qüestions que abordarà en profunditat en el gran assaig del final de la

seva vida, La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis.

El mètode que Bibó va emprar per a l’anàlisi dels problemes polítics tenia com a element

essencial una visió psicosociològica molt forta. Partint d’aquesta visió, Bibó entenia que, per

bé que la mentida és a vegades inevitable a la política, no es pot basar una política sobre la

mentida, sobre una “construcció de mentida”. Aquesta idea va ser la base del seu rebuig de

l’anomenat Compromís de 186718 en contra de la majoria d’historiadors hongaresos de totes

les èpoques que veien en ell l’inici d’una època gloriosa i de prosperitat que, tanmateix, va

conduir el país a la Primera Guerra Mundial i a la seva desintegració tràgica al 1920. Com a

pensador polític, Bibó estava convençut, profundament convençut, que el poder necessitava

legitimació, legitimació moral. Entenia que, per bé que la vida política funcionés en realitat de

manera separada de l’esfera de la moralitat, no era totalment independent d’ella. Segons Bibó,

la política s’arrela en el sòl de la moralitat i si es tallen aquestes arrels no queda més que un

„maquiavel·lisme mesquí” (Kovács, 2004:299). Aquest convenciment de la presència

permanent d’un ordre moral en la vida política i social que imbueix el pensament de Bibó pot

semblar, sobretot en el moment actual, una ingenuïtat de tipus “il·lustrat” però, malgrat tot,

com han conclòs molts, no resta res de la força i de l’actualitat de les seves diagnosis, anàlisis

i propostes (Vajda, 2008). La ingenuïtat és una de les crítiques reiteratives de la seva actitud

sobretot pel que fa a la seva equivocació durant el període 1945-1948 en relació amb el

maquiavel·lisme despietat dels comunistes sectaris que, de la mà de l’Exèrcit Roig, van

conduir el país a la dictadura i al terror (Kovács, 2004:298).

L’arrelament profund del pensament de Bibó en l’ordre moral estava acompanyat per una

altra característica de la seva manera de ser i pensar que Zoltán Szabó, amic i company del 17 A la mitologia grega, una de les proves que Jàson, cap de l’expedició dels argonautes, havia de complir per

aconseguir el velló d’or era la de sembrar un camp amb dents de drac. De la terra sembrada van sortir un munt de

guerrers que Jàson, amb l’ajut de Medea, va poder neutralitzar llençant-los el casc que contenia les dents. 18 Acord entre l’emperador Francesc Josep 1er d’Àustria i representants de l’aristocràcia i la noblesa hongaresa

que va permetre la creació de l’Imperi austro-hongarès, una monarquia dual (imperial per a Àustria i reial per a

Hongria), una mena de confederació pura que va durar de 1867 fins a 1918

17

Partit Camperol, promotor de la publicació de La paràlisi de la comunitat internacional i els

seus remeis i autor del pròleg de la primera edició de Berna de les Obres recopilades,

anomenava “bona fe obstinada” i que consistia en confiar que existien solucions polítiques

fins i tot a les situacions encallades i enrevessades i que els actors de la vida política, malgrat

tot, acaben obrant pel bé comú (Kovács, 2011:1322). Fehér, per la seva part, destaca la seva

“integritat personal desinteressada” i la seva manera de ser professoral totalment absort en les

seves idees que, segons ell, podia salvar-lo de la presó durant els anys del terror stalinista

(Fehér, op. cit.:4). En canvi, la seva actuació valenta en els dies turmentats de la revolució de

1956, quan va mostrar veritables qualitats d’home d’estat, quedant-se sol i dirigint-se a la

comunitat internacional com a últim representant legal de l’Hongria revolucionària, amb un

Memorandum remarcable, li va valdre llargs anys de presó.

2.3. La recepció política i acadèmica de Bibó

István Bibó va morir al 10 maig de 1979 i el seu enterrament a Budapest va ser la primera

actuació oberta de l’oposició hongaresa que en aquell moment encara estava en un estat

embrionari. Poc després de la mort de Bibó, al 1980, es va publicar, en samizdat19, el llibre

titulat Homenatge a Bibó (1980/1991), un recull d’assaigs i articles de 75 intel·lectuals

hongaresos destacats que els editors volien fer sortir per al 70 aniversari de Bibó però

malauradament no va poder ser. Tot i així, el llibre es va convertir en un document

determinant de la literatura hongaresa de samizdat i, de cop, va convertir a Bibó en el símbol

de tots aquells que rebutjaven el socialisme real i reivindicaven 1956 com una revolució i no,

com era la propaganda oficial del règim, una contrarevolució. Ara bé, en aquell moment, a

Hongria pràcticament ningú pensava en el retorn al capitalisme i a una democràcia “burgesa”

de tipus occidental, sinó que la base comuna dels contribuents al document era un socialisme

democràtic. En aquest sentit, s’entenia que 1956 no era ni una contrarevolució ni una

revolució burgesa per restablir el capitalisme, sinó una revolució socialista meravellosament

pura20 i Bibó, que representava aquesta idea, es va convertir en un símbol unificador i una

figura de culte d’aquesta època (Balog, 2012:14,16).

19 Del rus, “autoedició”: sistema d’edició, còpia i distribució clandestina d’escrits prohibits per la censura a la

Unió Soviètica i als països satèl·lits d’Europa de l’Est, principalment a les dècades dels anys 1970 i 1980. 20 Cf. Arendt, H (1958). “Totalitarian Imperialism: Reflections on the Hungarian Revolution (Imperialisme

totalitari: reflexions sobre la revolució hongaresa”. The Journal of Politics 20(1:) 5-43 i Fehér F. i Heller, Á.

(1983). Hungary 1956 Revisited: the Message of a Revolution a Quarter of Century After (Hongria 1956

revisitada: el missatge d’una revolució un quart de segle després). London: George Allen and Unwin.

18

Tanmateix, aquest culte de Bibó no es va poder mantenir després del canvi polític del 1989.

La seva figura era, amb tota la raó, el símbol de la revolució de 1956, de la independència

hongaresa, de la democràcia, de la llibertat i del rebuig del règim de Kádár21 però no podia ser

el símbol del nou sistema, de la democràcia capitalista d’estil occidental. Així que la seva

figura com a símbol polític no va sobreviure el 1989 però de Bibó queda una recepció

acadèmica extensa i el seu exemple com a pensador polític íntegre, exigent i implacable.

Durant els últims anys, Bibó està tornant poc a poc a la història nacional hongaresa. “La icona

s’ha convertit en una altra cosa: un inspirador” (Gradwohl, 2008:136). Pel que fa a la recepció

acadèmica, la seva obra extensa i l’originalitat del seu pensament va generar a Hongria un

grup de “bibóistes”, estudiosos, crítics, editors i divulgadors del corpus bibóià, entre els quals

convé mencionar Iván Zoltán Dénes, potser el bibóista més “incansable”, així com Iván Balog,

Gábor Kovács, Gábor Kardos i András Schweitzer, el principal promotor del llibre

Homentage de Bibó i gran divulgador de la seva obra, l’opositor polític de l’època de

samizdat, János Kenedi, i, curiosament, el professor de sociologia, membre del partit

comunista, censor d’Homentge a Bibó, i tanmateix editor de les edicions hongareses al 1986,

encara a l’època de Kádár (Bibó, 1986a) i de llibres sobre la vida de Bibó, Tibor Huszár

(1989; 1995). Vet aquí l’Hongria kádárista, “el barracó més alegre del camp”!

Tret de l’últim gran assaig de Bibó, La paràlisi de la comunitat internacional i els seus

remeis, publicat d’entrada al Regne Unit, i del qual parlarem abastament a continuació, la

recepció estrangera de l’obra de Bibó comença a França, curiosament amb la publicació a

L’Harmattan, a París, al 1985, amb prefaci de Fernand Braudel, d’ un assaig esdevingut molt

cèlebre de Jenő Szűcs, un deixeble de Bibó i continuador de la seva visió sobre la història

d’Europa de l’Est, Vázlat Európa három történeti régiójáról (Esbós de les tres regions

històriques d’Europa) (Szűcs, 1981) que, donat que sortir per primer cop a Hongria a

l’Homenatge a Bibó, va fer despertar a França l’interès també per Bibó. Així, al mateix any

de la publicació a Hongria dels Assaigs seleccionats, al 1986, surt el recull d’assaigs Misère

des petits états de l’Europe de l’Est (Misèria dels petits estats de l’Europa de l’Est) a

L’Harmattan (amb una segona edició, al 1993, a Albin Michel). D’altres edicions segueixen

en els grans idiomes: Democracy, Revolution, Self-Determination (Democràcia, revolució i

21 János Kádár (1912-1989), primer secretari del Partit Socialista Obrer Hongarès (comunista) entre 1956 i 1988;

va dirigir la repressió de la revolució de 1956 complint els ordres de Moscou però més endavant va implantar

unes pràctiques de govern menys repressives i una economia quelcom més eficient que van rebre els sobrenoms

de “barracó més alegre del camp” i de “comunisme de gulaix”.

19

autodeterminació), en anglès, a la Columbia Univerity Press a Nova York al 1991 (Bibó,

1991a), Miseria dei piccoli Stati dell'Europa Orientale (Misèria dels petits estats de l’Europa

oriental), en italià, a Il Mulino a Bolonya al 1994 (Bibó, 1994) i un gran recull d’assaigs, una

altra vegada en anglès, titulat The Art of Peacemaking (L’art de fer la pau), a Yale University

Press, al 2015 (Bibó, 2015). En alemany també estan publicats els grans assaigs: Zur

Judenfrage (A la qüestió jueva) al 1990 a Verlag Neue Kritik de Frankfurt (Bibó, 1990c), Die

deutsche Hysterie (La histèria alemanya) al 1991 a Insel Verlag de Berlín (Bibó, 1991b) i Die

Misere der osteuropäischen Kleinstaaterei (La misèria dels petits estat d’Europa de l’Est) al

2005, també a la Verlag Neue Kritik (Bibó, 2005), però fins al moment no hi ha cap edició ni

en castellà ni en català. A aquestes recepcions s’escau d’afegir el gran bibóista polonès, Jerzy

Snopek, editor i traductor d’un recull dels assaigs més importants de Bibó enumerats en

aquest treball, sota el títol Eseie polityczne (Assaigs polítics), publicat per Universitas a

Cracòvia al 2012 (Bibó, 2012).

D’aquesta manera, aquest pensador polític atípic i inclassificable continua inspirant, a la seva

manera modesta però implacable, el pensament polític als nostres dies com ho mostra, per

exemple, l’assaig d’Alexandra Laignel-Lavastine (2005), on l’autora col·loca Bibó al costat

del poeta i assagista polonès premi Nobel, Czesław Miłosz, del filòsof i opositor del règim

comunista txec Jan Patočka. Per a Gradvohl, un professor de la Univeristat de Nancy, Bibó és

“a priori ‘insuperable’” ja que, per molt que algunes de les seves idees semblin d’una altra

època, com, entre altres, la seva aproximació psicològica i moral a les qüestions socials, “la

seva crida a la responsabilitat permanent i inextingible després de la Shoah no pot ser

superada i és això que, entre altres, el fa difícilment ‘digerible’ pels nacionalistes i altres

ideòlegs de tota mena que prometen als hongaresos un futur radiant” (Gradvohl, 2008:138).

En un altre context, tal com apunta Snopek, les propostes de “tercera via” de caràcter

socialista, democràtic però decididament antimarxista de Bibó podrien ser un referent fins i

tot als nostres dies de corrents neomarxistes, quan les contestacions anticapitalistes i

antiglobalistes, dirigides majoritàriament contra les institucions financeres, “o bé es perden en

un caos de postulats improvisats o bé retrocedeixen a unes idees marxistes més aviat

indefinibles” (Snopek, 2011:81).

20

3. El marc teòric de Bibó: la problemàtica dels conflictes territorials i la

seva resolució

3.1. Propòsit i gestació d’un estudi singular

A l’any 1971, vuit anys després de sortir de la presó, Bibó es va jubilar de la seva feina de

bibliotecari i s’entrega de ple a la redacció d’un assaig de gran calat en el qual desenvolupa un

marc teòric sobre una sèrie de qüestions molt importants, potser, com deia ell, les més

importants de la comunitat internacional: les relacionades amb l’autodeterminació, la

formació de nous estats i la resolució de conflictes territorials. El títol de l’assaig, La paràlisi

de la comunitat internacional i els seus remeis: un estudi d’autodeterminació, concert entre

grans potències i arbitratge polític, parla per si mateix i resumeix el propòsit de Bibó:

proposar uns remeis a la paràlisi de la comunitat internacional en la resolució de conflictes

territorials mitjançant l’aplicació del principi d’autodeterminació en el marc del concert entre

les grans potències recorrent a arbitratges polítics internacionals.

Però com és que un intel·lectual jubilat de l’Hongria comunista es posa a redactar un estudi

d’aquestes característiques al bell mig de la guerra freda? De les seves motivacions i dels seus

propòsits, ell mateix en parla així (entrevista amb István Bibó a Bibó, 1986a:718-719; Huszár,

1995:550):

La jubilació em va permetre que em pogués començar dedicar-me seriosament als meus temes. Cap

allà al 1964 ja vaig començar a pensar en una vella idea meva, la possibilitat de resoldre les disputes

territorials candents en el món mitjançant un procediment d’arbitratge objectiu. La primera qüestió

que vaig abordar en aquest tema va ser el conflicte xipriota i, després de 1967, la crisi arabo-

israeliana de l’Orient Pròxim. Després del meu infart, durant la meva baixa mèdica d’un any, als

anys 1967 i 68, vaig començar a donar-li forma a tot plegat. Després de la jubilació, el tema s’anava

eixamplant cada vegada més. Quan vaig començar a analitzar les qüestions, però, em vaig adonar

que primer caldria aclarir els principis bàsics ja que jo havia intentat elaborar aquests temes com si

els abordés un arbitratge totalment imparcial des d’un enfocament polític. Però per això calia

esbrinar si d’entrada valia la pena ocupar-me d’aquestes qüestions des d’un punt de partida així i si

això tenia una base de realitat. Així s’anava augmentant la introducció que poc a poc es va convertir

en un raonament independent.

A part de la seva formació de jurista i de la seva especialització en dret internacional i en

filosofia de dret, la seva “vella idea” va sorgir sens dubte de l’experiència humiliant que van

patir els hongaresos d’haver perdut –no com diuen els nacionalistes de llavors i d’ara– les

dues terceres parts del seu territori, sinó el terç de la seva població nacional en el tractat de

21

Trianon22 de 1920 (Fig. 1), en una aplicació sí, però una aplicació nefasta, del principi

d’autodeterminació prèviament promogut per Wilson: fronteres arbitràriament establertes

sense tenir en compte les poblacions, amb el pretext de fronteres “naturals” com el Danubi

amb Txecoslovàquia o les “fronteres de ferrocarril”, és a dir atorgar línies de ferrocarril

estratègiques als nous estats, com la línia Szatmárnémeti-Nagyvárad-Arad-Temesvár (en

romanès: Satu Mare-Oradea-Arad-Timişoara) a la frontera amb Romania (Ormos, 1983:200).

Figura 1: El “mapa vermell” del comte Pál Teleki23: mapa ètnic del regne d’Hongria (1910). Font:

https://hu.wikipedia.org/wiki/Trianoni_b%C3%A9keszerz%C5%91d%C3%A9s

Fora de l’àmbit hongarès, un altre exemple de l’aplicació arbitrària del principi

d’autodeterminació va ser l’annexió del Tirol del Sud, territori cent per cent austríac, és a dir

germanoparlant, a Itàlia, simplement perquè ocupava la conca alta del riu Adige (Etsch en

alemany) tributari del Mar Adriàtic, és a dir, conca hidrogràfica “italiana” (Fig. 2).

22 Un dels palaus del castell de Versalles, el Grand Trianon, escenari de la signatura del tractat de pau per

establir l’Estatus d’Hongria després de la Primera Guerra Mundial el 4 de juny de 1920. 23 Comte Pál Teleki (1879-1941), polític i geògraf hongarès. Primer ministre en dues ocasions en períodes de

gran crisi (1920-1921 i 1939-1941), es va suïcidar al 1941 quan Hongria va envair Iugoslàvia incomplint el

tractat d’amistat que ell mateix havia signat. Catedràtic de geografia, autor del mapa mostrat a la figura, un dels

primers mapes etnogràfics basat en la densitat de la població. En vermell, l’ètnia hongaresa, en línia negra, la

frontera posterior al tractat de Trianon.

22

Figura 2: Llengües i ètnies a la conca alta de l’Adige a Itàlia (2011). Font:

https://simple.wikipedia.org/wiki/Tyrol_(region)

Bibó va treballar en el desenvolupament del llibre entre 1965 i 1971 i, tenint en compte les

circumstàncies polítiques del moment, en plena guerra freda, i la seva pròpia situació

d’intel·lectual proscrit, era perfectament conscient de la impossibilitat de publicar l’obra a

Hongria (Bibó, op. cit.:721-722; Huszár, op. cit.:552),

[...] no perquè el seu contingut fos perillós o contrari al règim, ja que no ho és gens; però és

certament aliè a tota aquella concepció política que només admet el dret d’autodeterminació en el

context de colònies i potències colonials i jutja qualsevol altra disputa territorial en funció de la

pertinença dels governs momentanis a un o altre camp polític: és això que determina si l’estat és una

mare pàtria que amb tota justícia s’esforça a conservar la seva integritat territorial o un opressor

malvat, i si el territori que vol sortir-ne és secessionista o lluita per la seva llibertat. En una

concepció així, no hi ha cabuda a l’arbitratge d’un òrgan imparcial. Per tant, no podia tenir cap

esperança per a la publicació d’una obra no marxista (no antimarxista sinó amarxista) a casa nostra.

He pensat per tant en una publicació a Anglaterra perquè allí tenia uns quans amics amb els quals

podia comptar i que pertanyien a l’ala més sensata i políticament més competent de l’emigració.

D’aquestes reflexions de Bibó es desprèn que estava convençut que el seu estudi abordava un

tema molt rellevant de la política internacional i que tenia prou entitat i nivell com per ser

publicat en un país com Gran Bretanya. El fet que hi hagi pogut pensar és també una mostra

del clima de détente dels anys 1970 i de l’alleujament de la repressió a l’Hongria kádárista a

què hem fet menció més amunt. Finalment, entre el 1971 i el 1972, va fer arribar el manuscrit

d’estranquis en vàries trameses al seu amic András Révai a Londres que, amb l’ajut d’altres

intel·lectuals hongaresos instal·lats a Anglaterra, en van aconseguir la traducció i la publicació,

sota la cura del ja citat professor Crick (Kodolányi, 2011).

23

De les condicions peculiars de la gestació de l’obra, Bibó fa aquest aclariment en el Preàmbul,

quasi disculpant-se (Bibó, 1984f:967):

Diferents circumstàncies han fet difícil que pugui complir en aquesta obra amb els requisits

acadèmics adients i dotar-la amb l’aparell habitual de referències bibliogràfiques. No desaprofito,

tanmateix, l’oportunitat de no donar compte en aquest preàmbul dels principals impulsos

intel·lectuals que han contribuït a l’elaboració d’aquest treball.

Entre aquestes influències, Bibó destaca Guglielmo Ferrero de qui ja hem parlat més amunt,

el seu professor, Barna Horváth, el “pare de la filosofia de dret hongaresa”, en relació amb les

qüestions del poder, lluita i procediments, i menciona, entre altres, Bertrand Russell,

Raymond Aron, Robert M. MacIver, Hugh Seton-Watson, els seus professors de Viena, Hans

Kelsen i Alfred Verdross, així com teòrics del dret internacional com Leland Goodrich,

Edward Hambro, Sarah Wambaugh i Rolin Farquaharson, i les monografies sobre Xipre i el

conflicte arabo-israelià de Robert Stephens i de Fred J. Khouri, Maxime Rodinson i Jean-

Pierre Alem, respectivament.

Tot i les greuges hongareses derivades del tractat de Trianon, l’argumentació i l’estil del llibre

de Bibó estan diametralment oposats al que seria un pamflet o tractat polític. Tal com diu

Crick a la Introducció (Crick, 1976:vii):

No hi ha referències polítiques d’actualitat en el llibre, sobretot no a la política hongaresa i als

esdeveniments de 1956. El llibre està escrit, deliberadament i intel·lectualment, i no des de la

prudència, en un nivell elevat de generalitat. L’autor és ben conscient, com una ment llegida i

cosmopolita (en el millor sentit d’aquest terme abusat), a pesar de les seves oportunitats força

restringides de viatjar i contactar acadèmics estrangers en aquests últims temps, que els europeus de

l’est tenen la fama de ser una mica obsessius respecte dels seus problemes – i ho poden ser. Aquest

elefant, però, pertany al món, no a la qüestió polonesa o hongaresa.

En una carta escrita a Révai (1990b:243-244), ell mateix reflexiona així del propòsit i

l’enfocament del llibre:

Tota la temàtica, incloent-hi totes les disputes territorials, m’atreu des de la meva època d’estudiant i,

naturalment, l’esfondrament de l’Hongria històrica com a vivència hi té una part important.

Tanmateix, crec que ja he superat el mirar-se el melic infantil i la qüestió m’esperona en la seva

totalitat objectiva, més encara quan sóc força pessimista sobre les possibilitats de canvis territorials

a Hongria tot i els mètodes tan ferventment proposats per mi, que segurament altres podran fer

servir més aviat.

En efecte, la intenció de Bibó va ser escriure un llibre d’abast general, mundial, dirigit a la

comunitat internacional i, sobretot, a les grans potències, tal com ho mostra el seu primer

paràgraf , una veritable declaració d’intencions (Bibó, 1984f:968-969):

24

L’estira-i-arronsa al voltant dels successius conflictes internacionals durant les dècades

transcorregudes des de la Segona Guerra Mundial ha fet palesa la desorientació, la manca de

principis i la ineficàcia de la comunitat internacional en la resolució definitiva de les disputes

polítiques internacionals verdaderament crítiques, en particular, les territorials i les relacionades

amb la formació d’estats. D’una manera insòlita, es multipliquen les situacions provisionals i

pendents de solució més o menys estabilitzades, les línies d’alto el foc i d’armistici ocupant el lloc

de fronteres definitives, les decisions territorials preses arbitràriament i sense principis, els estats

creats com a solucions de compromís, les lluites entre nacions i nacionalitats que es declaren i es

perllonguen una i altra vegada, les guerres locals que amenacen amb estendre’s, i els fenòmens que

acompanyen tot això: la davallada del to dels contactes internacionals, les negociacions que

s’acaben en atzucacs, els incidents recurrents, l’armamentisme creixent, les guerres locals que

generen cada vegada nous grups de refugiats, la incertesa que afecta centenars de milers i fins i tot

milions de persones.

Aquestes frases, certament llargues i característiques de l’acurat estil professoral de Bibó, van

ser escrites a principis dels anys 1970, en plena guerra freda i en un període de confrontació

entre les grans potències, però creiem que segueixen sent vàlides en els nostres dies pel que fa

al nombre i característiques del conflictes, la manca d’entesa entre les grans potències i, en

definitiva, de la “paràlisi de la comunitat internacional” enunciada per Bibó. En aquest sentit,

només cal pensar als casos ja mencionats a la Introducció: la desintegració de Iugoslàvia, els

conflictes territorials de la regió del Caucas, la guerra d’Ucraïna o el polvorí de l’Orient

Pròxim.

La Introducció de l’obra comprèn una recapitulació de la problemàtica esmentada i tres parts

o capítols que tracten, successivament, els principis rectors de la comunitat internacional, una

anàlisi crítica del principi d’autodeterminació i la problemàtica dels procediments per resoldre

conflictes territorials, respectivament, i es completa amb un quart capítol que tracta “dues

disputes territorials i de formació d’estats: Xipre i Orient Pròxim” (Bibó, 1984f:1309) que,

per decisió de l’editor britànic del llibre no va ser incorporat a la primera edició anglesa i

nord-americana. Més endavant va desenvolupar un tercer estudi de cas, el d’Irlanda del Nord

(Bibó, 1984g)24. A continuació presentarem i analitzarem el marc teòric de Bibó d’acord amb

aquests capítols de l’obra, recapitularem les lliçons que es poden extreure’n i donarem unes

pinzellades de la seva recepció i repercussió nacional i internacional.

24 Per a l’índex de l’obra, vegeu l’Apèndix 1.

25

3.2. La problemàtica de la comunitat internacional en la resolució de disputes

internacionals: principis, normes, institucions

El punt de partida de Bibó és la constatació de la paràlisi aparent de la comunitat internacional

en la resolució de conflictes territorials i en la formació de nous estats que, per ell, són els

veritables problemes als quals la comunitat ha de fer front. Segons Bibó, aquesta paràlisi es

deu fonamentalment al funcionament deficient de les institucions internacionals,

principalment per la manca de procediments a seguir en el cas de conflictes territorials. Per

tant, el primer que fa a l’inici de l’estudi, és recapitular quins principis regeixen les disputes

internacionals, quins són els “sistemes de normes” vàlids i acceptats per la comunitat

internacional i quins procediments, organismes i institucions té a la seva disposició.

Pel que fa als principis rectors, la comunitat internacional en té dos que són fonamentals: “en

general, no hi ha dubte que, per tal d’assegurar la pau i l’estabilitat de la humanitat, cal

respectar la sobirania, la inviolabilitat territorial i la independència25 dels estats així com,

per tal de delimitar-los correctament i limitar-hi els abusos d’un poder excessiu, el dret

d’autodeterminació dels pobles25” (Bibó, 1984f:970). Segons Bibó, la inviolabilitat territorial

dels estats és certament una necessitat pràctica del funcionament normal de la comunitat

internacional (op. cit.: 981) però per a molts, incloent-hi la immensa majoria dels estats, la

integritat territorial apareix com un principi o, més aviat, un dogma o un sagrament. El

problema amb aquest dos conceptes o principis és que la major part de les vegades són

diametralment oposats entre si ja que es pot fer referència indistintament a l’un o a l’altre en

relació amb el mateix territori i, per tant, la majoria de les disputes polítiques internacionals

no gira al voltant de si aquests principis són vàlids (que ho són) sinó de qui té dret (o suficient

força) d’al·ludir a l’un o l’altre en relació amb un territori determinat. A més, tal com ho deixa

clar Bibó des del principi, el problema bàsic d’aquests principis és que, per molt que estiguin

reconeguts els dos en el dret internacional, i així a la carta de les Nacions Unides, com a drets

dels pobles, la sobirania i la inviolabilitat territorial dels estats és un dret molt més clarament

assumit que el de l’autodeterminació, de la qual molts juristes i polítics opinen fins i tot que ni

tan sols hauria de tenir cabuda en el sistema de dret internacional ja que hi fa més nosa que

servei (Bibó, op. cit.:970-971)

Malgrat aquestes contradiccions en els principis bàsics, no hi ha dubte que existeix un sistema

de normes vàlid i reconegut, anomenat dret internacional, tot i que es pot dir, sense equivocar-

25 Ressaltat a l’original.

26

se massa, que la seva funció és ben diferent d’aquella que el dret sol complir dintre d’un estat.

Bibó diu clarament que el problema del dret internacional és que “només funciona de forma

continuada i ordenada principalment en aquells casos que són d’importància secundària des

del punt de vista de l’ordre, la pau, l’equilibri i la subsistència del conjunt de la comunitat

internacional” (Bibó, op. cit.:971). Pel que fa a les institucions de la comunitat internacional i

als seus procediments, més o menys tothom està d’acord que les disputes s’han de resoldre a

través de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o d’unes negociacions o de la justícia

internacional. Però què vol dir això, en realitat? – podem preguntar-nos amb Bibó. Quant als

conflictes més candents, l’ONU ha resultat ser malauradament un fòrum molt ineficaç i feble,

com aquell qui diu, de segona categoria, ja que les grans potències tenen la tendència

d’intentar resoldre la majoria dels temes importants que els afecten fora d’ell, gairebé sempre

de manera que l’ONU i, fins i tot, el seu òrgan que hauria de ser més resolutiu, el Consell de

Seguretat, són escenaris de negociacions de poca importància i sobretot de poca eficàcia. La

situació tampoc és menys desconcertant si contemplem les negociacions directes entre els

països o territoris en litigi amb o sense participació directa de les grans potències; només cal

pensar en les negociacions interminables que s’estan portant a terme sobre Xipre en

innombrables tandes des dels anys 1970. I què dir de la justícia internacional? Té una activitat

molt lloable però està clar que no va servir ni a l’època de Bibó ni serveix ara per resoldre

qüestions que afecten els interessos vitals dels estats. Per tant, es pot dir amb ell que, per

salvaguardar l’ordre i la pau internacional i resoldre els conflictes territorials no existeixen ni

procediments, ni institucions formalment establerts i eficaços en funcionament, sinó només

“un equilibri summament fràgil i inestable de les grans potències” (Bibó, op. cit.:972).

3.3. Els principis rectors de la comunitat internacional: de l’antic principi de legitimitat

monàrquic al principi de l’autodeterminació

Davant de la constatació de la feblesa de la comunitat internacional per resoldre conflictes

territorials, Bibó passa a analitzar quins són aquells elements –convenciments i procediments,

diu ell– que permetrien que la comunitat internacional fos més reeixida en la resolució

d’aquestes disputes i es convertís en una veritable comunitat i un ordre legal internacional. Pel

que fa a l’estructura i equilibri de la comunitat internacional, diu que

[h]em conegut la comunitat de dret internacional com una comunitat d’estructura primitiva i

d’equilibri inestable però la qüestió de l’equilibri inestable no és la mateixa que la de l’estructura

primitiva. Una comunitat d’estructura primitiva també pot ser una comunitat estable, i hi havia

èpoques quan la comunitat internacional d’estats, almenys a Europa, tenia una estructura molt més

primitiva que l’actual però era substancialment més estable (Bibó, op. cit.:984).

27

A aquest respecte es pregunta –i aquesta és una de les preguntes centrals de l’obra de Bibó–

com era possible que el principi de legitimitat monàrquic hagi pogut assolir una pau més

duradora a la conferència de Viena de 1815 que el principi d’autodeterminació basat en la

sobirania dels pobles als tractats de Versalles al 1920?

Seguint, una vegada més, els passos de Ferrero, aquesta pregunta porta Bibó a la qüestió de la

legitimitat del poder, és a dir, la seva justificació més enllà de la pura força militar o la tirania

personal, en tant que principi fonamental de la comunitat organitzada i de l’ordre jurídic,

incloent-hi, en aquest cas, la internacional. Adoptant una idea de Max Weber, Bibó explica

que

bàsicament en dues cultures, a la greco-romano-europea i la xinesa-asiàtica oriental, s’ha

desenvolupat un esquema social on la justificació del poder ha pogut integrar-se dintre de les

condicions, tècniques i procediments de la formació del poder, i convertir-se en una qüestió en la

qual els que detenen el poder estan obligats26 i els que suporten, segueixen o posen en dubte el

poder són capaços26 de prendre posició (Bibó, op. cit.:976).

En efecte, a Europa, durant els segles XVII i XVIII, es va desenvolupar un sistema de

legitimitat monàrquico-feudal que va aconseguir establir un ordre força estable entre els

estats. La base d’aquesta legalitat era el dret diví dels reis que, com ho havia analitzat Ferrero,

es va sobreposar orgànicament al sistema medieval de lleialtats i pactes feudals. Aquest

sistema, on els conflictes s’arranjaven mitjançant unes guerres “procedimentals”, de tipus

“duel”, es basava en l’intercanvi de territoris mitjançant acords internacionals entre

monarques. Aquestes normes per la guerra i la pau es van mantenir més o menys fins a la

segona meitat del segle XIX de manera que, per exemple, l’emperador d’Àustria, Francesc

Josep I, encara va poder dir després de la batalla de Solferino de 1859 contra l’exèrcit de

Napoleó III: “He perdut la batalla, renuncio al territori [de Piemont]”. La norma per a la

formació de nous estats va ser igualment senzilla: per tal que un estat fos legalment vàlid es

necessitava el reconeixement dels altres estats, és a dir, que “els reis i repúbliques

aristocràtiques admetessin el nou sobirà a la seva pròpia comunitat” (Bibó, op. cit.:984-985).

L’auge del sistema de legitimitat monàrquica va coincidir amb l’absolutisme europeu que va

acomodar finalment al seu sistema legal internacional fins i tot aquells països que

originalment estaven en contra, com Anglaterra, els Països Baixos, Suècia i Suïssa, però, pel

fet de quedar-se sense dinasties que haguessin pogut liderar la seva causa, “va engolir” antics

regnes com Polònia, Bohèmia, Hongria i Irlanda. A més, el sistema va començar a trontollar

26 Ressaltat a l’original.

28

durant el segle XVIII des de tres direccions: la utilització de la guerra per alguns monarques

europeus per a fins imperials sense justificació dinàstica, com les guerres de Frederic el Gran

de Prússia contra la Silèsia, que van provocar les tres particions de Polònia; l’aparició, en el

marc de la il·lustració, del concepte de la sobirania del poble, convertit, a la revolució francesa

i, en concret, a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1793 (amb unes altres

paraules), en el dret a l’autodeterminació; i el desenvolupament de la teoria i la pràctica de la

guerra total acompanyada pel servei militar obligatori que van ser la base de les guerres

napoleòniques (Bibó, op. cit.: 986).

Després de l’intermezzo de la revolució francesa i Napoleó, el sistema de legitimitat

monàrquica es va reconstituir en el congrés de Viena que, una vegada sobrepassat els seus

inicis més aviat nefastos de la Santa Aliança, va permetre la creació de l’anomenat “concert

europeu” de cinc grans potències europees27 que pràcticament decidia les disputes territorials.

Malgrat la senzillesa dels seus procediments o, com diu Bibó, potser precisament per això,

aquest concert europeu va poder comptabilitzar nombrosos èxits: la independència de Bèlgica,

la resolució més o menys correcta de les crisis balcàniques successives permetent la

independència de les nacions d’aquesta regió i l’aturada o l’acotament de la majoria de

guerres (fins a la guerra de Crimea de 1856). Es pot dir que, en el seu conjunt, el seu

funcionament va ser més aviat fructuós (Bibó, op. cit.:987).

Tot i la seva reconstitució en el congrés de Viena i el seu manteniment durant bona part del

segle XIX, la comunitat d’estats monàrquics i el seu sistema de legitimitat no va poder

superar, com diu Bibó, la “ferida mortal” que havia rebut de la revolució francesa. El principi

nacional es va convertir en el nou principi rector, sobretot arran de la política de Napoleó III, i

les monarquies d’Europa occidental s’anaven transformant poc a poc en estats nacionals. De

la mateixa manera, per molt que els nous estats naixents, tals com Bèlgica, la Itàlia unida,

l’Alemanya bismarckiana, els nous estats dels Balcans i Noruega, s’acomodessin al sistema,

convertint-se, formalment, en monarquies, en realitat, es tractava d’estats nacionals formats

d’acord amb les primeres aplicacions del principi d’autodeterminació dels pobles.

Naturalment, aquestes aplicacions deixaven molt a desitjar, com, per exemple, el cas dels

albanesos, partits en dos estats, i les qüestions més difícils sense resoldre: les de les nacions

de l’imperi austro-hongarès i de la Polònia dividida que pervertien les monarquies imperials

que hi estaven implicades. Al mateix temps, van aparèixer uns vicis que es tornarien

27 Àustria, Rússia, Prússia, Regne Unit i, després de la restauració borbònica, França.

29

persistents i acabarien intoxicant les disputes territorials a l’Europa de l’Est al llarg del segle

XX i fins i tot als nostres dies, i que Bibó definia així (Bibó, op. cit.:989):

Per un altre costat, els moviments nacionals van ser corromputs per la inseguretat del seu status

territorial i el fet que el dret internacional seguia permetent les annexions de territoris sense

preguntar les seves poblacions les quals, en realitat, ja no corresponien a les mentalitats polítiques

canviades. Així van néixer les supremacies territorials, conquestes territorials, greuges territorials i

exigències territorials de les nacions, on ja no era un sobirà opressor que s’afrontava amb una nació

oprimida sinó una nació opressora amb una altra, l’oprimida.

Tota aquesta situació de “corrupcions múltiples” va conduir a la Primera Guerra Mundial, una

guerra on gairebé ningú estava conscient per quins objectius finals es lliurava, excepte, com

diu Bibó, les dues nacions atacades al principi de la guerra, els serbis i els belgues. Degut a

una sèrie de factors com la disponibilitat d’uns exèrcits enormes provinents de la mobilització

general i d’uns armaments no aptes per guanyar batalles sinó per no perdre-les, la guerra es va

perllongar quatre anys i quan es va acabar, va provocar no solament l’esfondrament de les

dinasties imperials d’Europa Central, Oriental i Sud-oriental, sinó també de tot l’ordre

europeu d’estats monàrquico-feudal (Bibó, op. cit.:991).

3.4. El principi d’autodeterminació i la seva “crítica i apologia”

Després de la caiguda del sistema antic, un nou principi era necessari per regir la formació de

la nova Europa sorgida del cataclisme de la Primera Guerra Mundial. Aquest nou principi va

ser l’autodeterminació dels pobles heretada de la il·lustració i de la revolució francesa i a la

qual ja hem fet referència a la Introducció com a principi adoptat i preconitzat per personatges

tan dispars com el president nord-americà Wilson i el líder bolxevic Lenin. Bibó deixa molt

clar que, en efecte, es tracta d’una qüestió de legitimitat i d’un principi inevitable: amb la

desaparició definitiva de l’antiga legitimitat monàrquico-feudal, no hi ha cap altre principi que

pogués legitimar la formació dels nous estats que el principi de l’autodeterminació dels

pobles, és a dir, “el dret dels pobles de disposar del seu propi territori” (Bibó, op. cit.:992;

1046).

Malgrat creure fermament en la validesa i en la preeminència del principi de

l’autodeterminació dels pobles i no, com diu en relació amb el conflicte d’Irlanda del Nord,

“de muntanyes, rius, illes i línies de ferrocarril” (Bibó, 1984g:1196), per a Bibó aquest

principi no és una panacea, un remei per a tots els problemes i tots els mals. Per això, en el

llibre dedica un capítol sencer, el segon, a la seva “crítica i apologia”. Abans, però, com a

30

punt de partida, recapitula el balanç de la primera i de la segona aplicació massiva del principi,

la formació de nous estats arran dels tractats de Versalles i de la descolonització.

Per a Bibó, els tractats de Versalles, com també el congrés de Viena, eren “un d’aquells

moments líquids de la història que proporcionen un gir a les èpoques estancades o a aquelles

que només avancen en una sola direcció, i determinen els desenvolupaments posteriors i els

donen una nova direcció durant molt temps” (Bibó, 1984f:995). Segons Bibó, “la nova

configuració d’estats, malgrat tots els errors, era més conforme al principi d’autodeterminació

que la situació anterior a la guerra, [...per bé que] el resultat al final va ser bastant més

disharmònica respecte dels seus propis principis bàsics28 que el sistema antic de legitimitat

monàrquico-feudal a la seva època daurada” (ibidem). L’aplicació del principi va permetre la

formació dels nous estats d’Europa Central, Oriental i Sud-oriental però era imperdonable

l’obstinació dels vencedors de castigar els vençuts, la qual cosa, per un costat, va donar peu a

les disputes territorials aviciades de l’Europa de l’Est a què ja hem fet menció i, per un altre,

va provocar una sèrie d’histèries: “la gran histèria alemanya, la petita histèria hongaresa i

altres megalomanies nacionals grans i petites”, sense les quals “amb tota certesa no s’hauria

produït el feixisme d’abast europeu i la Segona Guerra Mundial”. Ara bé, Bibó observa que si

no hi hagués hagut principi d’autodeterminació, la cosa hauria pogut ser molt pitjor: “França

hauria annexionat la Renània i hauria intentat trossejar tota Alemanya, Itàlia hauria mossegat

un bocí bastant més gran de l’àmbit iugoslau, probablement haurien partit totalment Hongria i

segurament la intervenció contra Rússia hauria estat molt més violenta” (Bibó, 1984f:996).

Pel que fa a l’aplicació de l’autodeterminació en el context de la descolonització després de la

Segona Guerra Mundial, Bibó celebra que el principi “[hagi] entrat, per primera vegada, en un

document internacional de validesa global, la Carta de les Nacions Unides, com un dels

principis bàsics d’aquesta organització”, però era plenament conscient que, a la major part

dels casos, el principi s’aplicava no als pobles sinó als territoris colonials, d’acord amb les

fronteres administratives anteriors “com si fos obvi que aquestes fronteres correspondrien

automàticament a les de nacions en curs de formació o futures, quan això només podia ser el

cas en una part d’elles”. Tot i que, òbviament, no podia saber quins problemes provocaria

aquesta restricció de l’aplicació del principi d’autodeterminació en el context dels canvis

europeus dels anys 1990, Bibó ja mostra el seu total desacord amb ella (Bibó, op. cit.:997-

999). En vista de les veus cada vegada més fortes que s’alçaven en contra de l’aplicació del

28 Ressaltat a l’original.

31

principi d’autodeterminació i que “atribuïen els problemes29 no a la seva mala aplicació sinó a

la seva pròpia existència” (Bibó, op. cit.:1000), Bibó porta a terme una anàlisi profunda que

anomena “crítica i apologia del principi d’autodeterminació”. De les crítiques, n’enumera i

n’analitza quatre.

La primera és que el principi d’autodeterminació “propicia el nacionalisme”. Bibó no diu pas

que aquesta crítica fos falsa sinó argumenta que el nacionalisme no ha de ser considerat

quelcom negatiu en si mateix i que, en qualsevol cas, no desapareixerà a curt termini. L’actual

consciència nacional és el lligam més fort per a molta gent després de la família però els

sentiments positius envers la pròpia nació no han d’estar lligats necessàriament a interessos de

poder i sentiments agressius contra altres nacions. Segons Bibó, no hem de tenir por que

l’autodeterminació generi nacionalisme, ja que:

per un costat, podem trobar nacions, amb un concepte seriós de llibertat i un balanç de poder

relativament equilibrat, confrontades entre elles sense obsessionar-se per quimeres d’aniquilació ni

conflictes de fronteres, com Suècia i Noruega o Dinamarca i Islàndia. Per una altra banda, veiem

que l’endarreriment polític, un desequilibri de poders, experiències que generen pors o fins i tot la

distorsió de la mentalitat col·lectiva i, a més, uns problemes de fronteres, poden magnificar els

conflictes entre les nacions fins al punt d’arribar al genocidi (Bibó, 1984f:1009-1010).

Bibó va escriure aquesta última frase als anys 1970 a base de les “misèries dels petits estats

d’Europa de l’Est” dels anys 1930, sense saber res, evidentment, dels conflictes i guerres que

sorgirien vint anys més tard a Iugoslàvia, un estat que ell encara considerava, junt amb

Txecoslovàquia, com a exemples summament positius de l’aplicació de l’autodeterminació en

els tractats de Versalles. Per contra, Bibó cita vàries vegades el cas de Dinamarca com

“l’exemple més simpàtic de respecte del principi d’autodeterminació” quan, del territori de

Schleswig, de població mixta alemanya i danesa i històricament unit a la corona danesa,

només va acceptar aquelles zones que, mitjançant dos plebiscits celebrats al 1920 (Fig. 3), van

decidir pertànyer a ella (Bibó, op. cit.:1068). En definitiva, no és l’autodeterminació que

genera els nacionalismes agressius sinó la seva aplicació fallida com va ser el cas de les

histèries alemanya i hongaresa citades més amunt.

La segona crítica que evoca Bibó és que el principi d’autodeterminació impedeix la integració

internacional. Bibó argumenta que la integració no és un valor en si: una entitat més gran és

millor només si és més viable. Per altra banda, està convençut que

29 Tensions, conflictes i guerres ètniques com a Katanga o Biafra.

32

les nacions, per poder incorporar-se a entitats supranacionals més grans, han de formar-se abans

clarament com a tals i, per fer-ho, primer han de rebutjar les federacions velles o noves inviables

que són incapaces d’oferir-los la perspectiva de la formació de la nació i del progrés social (Bibó,

op.cit.: 1027).

Es tracta, d’alguna manera, d’una premonició dels casos del Quebec, d’Escòcia i de Catalunya

que, naturalment, als anys 1970, no van poder ser ni recollits ni considerats en el marc teòric i

en les reflexions de Bibó.

Figura 3: Resultat dels plebiscits de Schleswig de 1920. Font:

http://blackpowdergames.blogspot.com.es/2015/02/

La tercera crítica contra el principi d’autodeterminació que analitza Bibó és que hi pot haver

d’altres principis de formació d’estats que puguin competir amb el principi

d’autodeterminació. Bibó es refereix als principis de conveniència, ètnics, històrics,

econòmics, geogràfics o estratègics que, naturalment, poden ser rellevants en algun cas.

Considera, però, que només poden ser aplicats aquells principis dels quals els afectats

accepten la legitimitat de forma que puguin ser lleials a l’estat format.

La quarta crítica és sens dubte la més important: el principi d’autodeterminació és contrari a la

inviolabilitat territorial dels estats i, d’aquesta manera, posa en perill la pau i l’estabilitat

internacional. Bibó tampoc nega la rellevància d’aquesta crítica però argumenta que –i aquest

és un altre dels elements centrals del pensament de Bibó– en els casos en què dos aspectes

igualment vàlids i importants xoquen entre si, no s’ha de fer valdre simplement un contra

l’altre, sinó que és necessari implantar un procediment que permeti assolir una solució

acceptable per a totes les parts. Parteix de l’exemple d’una bona constitució: la constitució

que es canvia contínuament no és una bona constitució però en algunes situacions cal canviar

33

fins i tot la millor constitució ja que, quan les circumstàncies canvien radicalment, es

converteix en totalment inservible. En aquest sentit, l’estabilitat territorial, com a fonament

d’una “constitució” de la comunitat internacional, és sens dubte essencial per a la pau i

l’estabilitat però

si volem que les col·lisions de tant en tant inevitables entre l’instrument legal internacional de la

inviolabilitat territorial i les exigències del principi d’autodeterminació no provoquin conflictes

susceptibles de posar en perill l’estabilitat de la comunitat internacional, cal que existeixin30 uns

procediments pacífics30 –com més pacífics millor– que permetin fer valer aquells requeriments del

principi d’autodeterminació que faciliten els canvis però alhora augmenten l’estabilitat.

Bibó entén, òbviament que, amb l’estructura actual de la comunitat internacional, aquests

“només poden ser procediments excepcionals30” (Bibó, op. cit.:1042).

3.5. La problemàtica dels procediments internacionals per a la resolució de conflictes

territorials: concert de les grans potències i arbitratge polític internacional

Tal com ja suggereix el seu títol, l’obra de Bibó no és un tractat teòric sobre la problemàtica

de l’autodeterminació, com n’hi ha molts a la literatura especialitzada del dret internacional

(per exemple: Cassese, 1995, Knop, 2002, Macedo i Buchanan, 2003, Weller, 2008a,

Mancini, 2012), sinó que tenia un propòsit eminentment pragmàtic: proposar “remeis” a la

“paràlisi” de la comunitat internacional. Tot i que alguns hagin trobat o que els pugui semblar

ingènua la pretensió de Bibó, el seu punt de partida era la idea de legitimitat i estava

convençut que si la legitimitat monàrquica podia desenvolupar els seus procediments

d’arranjament de conflictes basat en el concert de les monarquies dels segles XVII a XIX, la

nostra època de la sobirania i de l’autodeterminació dels pobles hauria de poder disposar

d’instruments i de procediments semblants. És per això que Bibó s’endinsa en l’anàlisi

d’aquestes pràctiques del passat i que hi torna una i altra vegada.

La idea fonamental de Bibó és que l’aplicació del principi d’autodeterminació requereix un

procediment específic que reuneixi els elements diplomàtics i jurídics de la resolució de

conflictes. Si la disputa arriba només davant d’un organisme jurídic, la decisió es basarà en la

majoria dels casos en el marc jurídic internacional imperant, generalment oposat a tocar

l’statu quo, i el resultat és sovint infructuós o, fins i tot, lamentable, en el sentit de no poder

evitar guerres devastadores, com van ser els casos del Sàhara Occidental (Feinäugle, 2015;

Knop, 2002:109-167) o el paper de la Comissió de Badinter en el conflicte iugoslau i, en

especial l’Opinió núm. 2 que va decretar que l’autodeterminació del poble serbi de Croàcia i

30 Ressaltat a l’original.

34

Bòsnia-Hercegovina no pot implicar cap canvi de fronteres (Pellet, 1992:180; Knop, op.

cit.:167-190). Si és per la via diplomàtica que s’intenta resoldre el conflicte, el paper del dret

internacional és només un dels elements de la disputa però aquestes converses solen ser també

summament estèrils i interminables com les, ja citades, sobre Xipre, o també sobre el Sàhara

Occidental. Segons el plantejament de Bibó, el principi d’autodeterminació ha de ser aplicat

per un arbitratge internacional imparcial i independent que actuï a base d’una discreció

política i no només de normes jurídiques formals: “A pesar de la seva imparcialitat i

independència, ha de tenir un caràcter polític31. No en el sentit d’arribar a compromisos sense

principis a base de conveniències momentànies, sinó en el sentit que les seves decisions han

de basar-se més en un judici polític31 que en l’aplicació de les normes del dret o simplement

en l’aclariment de fets” (Bibó, op. cit.: 1099-1100).

Pel que fa al contingut d’un procediment d’autodeterminació, Bibó enumera tota una llista

detallada de qüestions que l’arbitratge internacional hauria d’abordar que, ja per si soles,

resumeixen el conjunt de la problemàtica relativa a la formació d’estats i la delimitació de

fronteres així com l’essència de la idea bibóiana sobre el paper del principi

d’autodeterminació (Bibó, op. cit.:1105-1106):

Quan significa el principi d’autodeterminació el dret de tot un poble a una vida estatal independent i

quan el dret de la població d’un territori a l’adhesió a un estat ja existent? De què es pot deduir si

darrere d’una aspiració o d’un moviment hi ha una demanda i possibilitat real de formar una nació?

Com es pot convertir l’esdeveniment excepcional de canvi de fronteres en un element de l’estabilitat

internacional?

Com s’ha de fer valdre la voluntat de la població? Quan es pot pressuposar la voluntat del poble a

base de fets incontestables o de la pertinença nacional i quan s’ha de preguntar la població

formalment en un referèndum31? Quins criteris cal considerar per assumir la voluntat popular sense

referèndum? Més específicament, quin criteri s’ha de fer valdre per traçar la línia de demarcació:

segons fronteres històriques, fronteres ètniques, lingüístiques o altres? Com s’ha de fer preguntes

realistes, justes i pràctiques en un referèndum? Es pot i sota quines condicions es pot repetir un

referèndum? Com s’ha d’interpretar el resultat d’un referèndum si és problemàtic?

Si la voluntat de la població està dividida segons fronteres territorials quin ha de prevaldre? I què cal

fer quan un territori conté una població amb voluntats barrejades? Quins drets proporciona o pot

proporcionar l’autodeterminació a una minoria? És a dir, quins territoris han de ser considerats

indivisibles de manera que el seu destí ha de determinar-se d’acord amb la voluntat de la majoria de

la població, i quins territoris han de ser dividits d’acord amb unes fronteres establertes segons

determinats criteris o a base d’un referèndum? Dit d’una altra manera, quan s’ha d’aplicar la divisió

31 Ressaltat a l’original.

35

o l’expressió d’opinió d’una població a la totalitat d’un territori en disputa i quan als sectors

delimitats pels grups individuals de gent?

Què s’ha de fer si la població ha canviat de residència, voluntàriament o obligada? Quins drets

d’autodeterminació pot tenir una població recentment establerta en un territori? Quan es justifica el

reassentament o intercanvi de poblacions i sota quines condicions?

Aquestes preguntes poden sonar un xic retòriques però sens dubte es basen en els

coneixements de Bibó de les experiències sovint dures i amargues del segle XX, tal com els

intercanvis de població greco-turca, els referèndums celebrats després dels tractats de

Versalles, les neteges ètniques d’alemanys de Polònia i d’altres països de l’òrbita soviètica

després de la Segona Guerra Mundial, i encara no sabia res dels esdeveniments i dels

desplaçaments massius de poblacions a les guerres de Iugoslàvia. Hi ha implícites, però,

aquelles solucions de separació de nacions i ètnies que, malgrat la seva duresa, van poder

evitar disputes territorials posteriors com és la separació greco-turca (excepte, precisament

Xipre) o l’expulsió dels alemanys de la nova Polònia, creada pel tractat de París de 1947 i

desplaçada 250 km cap a l’oest, ocupant territoris de població alemanya de Silèsia,

Brandenburg Oriental, Pomerània i Prússia Oriental.

Bibó era conscient també de les dificultats de posar en pràctica uns arbitratges internacionals

imparcials però per això insistia en el caràcter polític i no jurídic de l’arbitratge proposat i

pensava que “els fenòmens polítics característics de la vida política democràtica de ‘pacte’, de

‘regateig’, d’’intercanvi’, de ‘compensació’, d’’equilibri’ podrien ser incorporats també a

l’arbitratge polític internacional” (Bibó, op. cit.:1099).

3.6. Una síntesi del marc teòric de Bibó

El Bibó dels seus últims anys volia aclarir les causes de “la paràlisi de la comunitat

internacional” en qüestions d’autodeterminació, formació d’estats i conflictes territorials.

Volia comprendre perquè la comunitat internacional no era capaç de resoldre la qüestió

xipriota, el conflicte àrabo-israelià, el nord-irlandès, etc. Les seves reflexions es deriven i són

continuacions lògiques de les experiències de la història d’Europa Central i Oriental, en

particular, la del període d’entreguerres. Sabia perfectament que els conflictes d’aquests

territoris havien estat només reprimits però, en realitat, no estaven resolts (Vajda, 1998:95).

Com veurem en el capítol següent, els grans estudiosos del dret internacional han estat

incapaços fins als nostres dies de sortir del dilema de com s’han de relacionar entre ells els

dos grans principis de la comunitat internacional: el dret d’autodeterminació dels pobles i la

inviolabilitat territorial. Bibó, però, ho veia molt clar:

36

La contraposició del principi de l’autodeterminació i de la inviolabilitat territorial floten avui sense

dissoldre’s en la vida i en la consciència de la comunitat internacional. Aquesta indissolubilitat fa

totalment buits i inutilitzables els documents internacionals que posen aquests dos eslògans un al

costat de l’altre sense donar la més mínima indicació per a la seva concordança (Bibó, 1984f:1040).

Per a Bibó, no hi ha dubte sobre la prevalença del principi d’autodeterminació, donat que,

segons ell, la legitimitat d’un poder públic de l’època actual només pot basar-se en aquest

principi i en la sobirania popular i tampoc té dubtes que l’autodeterminació ha de ser entesa

clarament com “el dret dels pobles de disposar del seu propi territori” (Bibó, op. cit.: 1066),

expressat també en l’epígraf d’aquest treball però negat, com veurem més endavant, per bona

part dels estudiosos del dret internacional i per les cancelleries d’arreu del món. Per fer valdre

el principi d’autodeterminació, es necessita, però, un procediment especial que reuneixi els

elements diplomàtics, és a dir, polítics i jurídics de la resolució de conflictes, per al qual Bibó

va proposar l’arbitratge internacional polític, independent i imparcial.

3.7. Estudis de cas desenvolupats per Bibó: Xipre, Israel-Palestina, Irlanda del Nord

Xipre

Bibó va considerar que el conflicte de Xipre era en realitat l’últim procés pendent de la

delimitació entre les nacions grega i turca, iniciat en el segle XIX i continuat amb el gran

intercanvi de poblacions entre les dues nacions posterior a la guerra greco-turca a què ja hem

fet menció més amunt. L’illa de Xipre va obtenir la seva independència al 1960 després de

gairebé 100 anys de domini britànic i 300 anys de domini otomà el qual va deixar una

població d’ètnia turca i turcoparlant més o menys barrejada amb una majoria d’ètnia grega i

grecoparlant, i sens dubte va ser el domini britànic el que va impedir que l’illa entrés en els

arranjaments del tractat de Lausana de 1923 i en els processos de separació posteriors.

Pel que fa al problema de formació de l’estat de Xipre, Bibó tenia molt clar que

[...] una nació xipriota32 no ha existit ni existeix ni en el sentit wilsonià ni en el senti leninià de la

paraula i la unitat política32 de Xipre corresponia sempre a la pertinença a una entitat més extensa o

al producte d’una conquesta externa: el destí comú no ha proporcionat cap experiència, vivència o

altre esdeveniment històric comú que hagués forjat una consciència nacional o estatal abraçant grecs

i turcs alhora, tal com alemanys, francesos, italians i romanxos de Suïssa en una nació suïssa, o

finesos i suecs de Finlàndia en una nació finlandesa. En el cas de Xipre, succeïa més aviat el

contrari: les experiències dels dos pobles eren paral·leles a les experiències històriques pan-gregues i

32 Ressaltat a l’original.

37

pan-turques; dit d’una altra manera, el que per a un era una victòria o alliberament, per a l’altre

significava submissió o retrocés (Bibó, op. cit.: 1117-1118).

La situació de Xipre va prendre un gir dramàtic a l’any 1974 quan un cop d’estat dels

xipriotes grecs i un intent d’enosis33 va ser respost per una intervenció militar turca ocupant la

part nord de l’illa, on es concentrava la població turca. Des de llavors, Xipre està dividit en

dos països de facto separats i independents, tot i que de jure només existeix una sola

República de Xipre, integrada, a més, a la Unió Europea (Fig. 4, dret).

Per a Bibó, la Xipre del seu temps, és a dir la de principis del anys 1970, era un cas

paradigmàtic per implantar un arbitratge polític internacional imparcial. Opinava que Xipre

no constituïa una entitat política necessàriament indivisible i que l’autodeterminació havia de

ser concedida alhora a les dues comunitats. A l’època de Bibó, el problema era una població

molt barrejada i la manca d’una línia de demarcació clara (Fig 4., esquerre) i, per això, va

realitzar una anàlisi detallada de la possible frontera,

potser una de molt tortuosa per tal de deixar les mínimes bosses de minories a l’altre costat o que

aquestes tinguin més o menys el mateix nombre als dos costats de la frontera, la qual cosa

proporcionaria, per una banda, una garantia mútua contra la temptació de l’opressió i, per una altra,

condicions més avantatjoses per a l’intercanvi de poblacions en el cas de relacions tenses (Bibó, op.

cit.: 1127).

Figura 4: Mapa ètnic de Xipre abans de la invasió turca (esquerre) i partició de facto actual de l’illa (dret).

Blau: grecs o xipriotes grecoparlants; vermell: turcs o xipriotes turcoparlants. Font: Kyriakides (2011).

El pròxim pas hauria estat la celebració de referèndums entre els habitants grecoparlants i

turcoparlants per decidir si volien viure en un estat federal comú de dues nacionalitats –a

aplicar només si les dues parts estarien d’acord– i, si no, si volen tenir un estat separat o unir-

se a l’estat “pare” (Grècia i Turquia) (Schweitzer, 2015:155). La situació actual és ben

diferent ja que la invasió turca va provocar uns èxodes i/o intercanvis espontanis de població

33 Reunificació de les comunitats gregues amb la mare pàtria, és a dir, l’Estat de Grècia.

38

considerables, així com una aparent “anatolització”34 de la zona turca que, malgrat la incertesa

de dades, sembla haver dividit l’illa en dues comunitats ètnicament separades (Brey i Heinritz,

1993).

En termes bibóians, per tant, un estat unificat de Xipre manca precisament d’aquella

legitimitat que permetria la seva formació. Tot i així, la comunitat internacional insisteix en

mantenir unes converses interminables entre les dues parts sota l’ègida de l’ONU, amb plans

infructuosos, mentre que el país no és més que una “paròdia d’estat” i el paradigma de la

paràlisi de la comunitat internacional en aquesta matèria.

Israel-Palestina

El conflicte àrabo-israelià és, segons Bibó, bàsicament el conflicte entre dues nacions que

s’han format en circumstàncies molt diferents. A l’època de Bibó, la principal causa del

conflicte va ser que els estats àrabs circumdants no reconeixien l’existència d’Israel.

L’essència del conflicte era que, per un costat, les polítiques àrabs es basaven en les seves

greuges històriques mentre que la mentalitat dels israelians es limitava a la utilització de la

força per resoldre totes les discòrdies. A més, els israelians percebien una amenaça de

genocidi en aquestes polítiques àrabs expressades en l’eslògan d’”empènyer els jueus al mar”

(Schweitzer: ibidem).

Bibó entenia que Israel, malgrat la seva superioritat de força, no podia enfrontar-se

eternament al món àrab ja que, a més, la seva posició de domini depenia en gran part del

recolzament dels Estats Units. En conseqüència, argumentava que una pau estable amb el

conjunt del món àrab, basat en el reconeixement d’Israel per la pràctica totalitat dels països

àrabs, era més de l’interès d’Israel que dels palestins o de les altres nacions àrabs. Per

aconseguir una pau perdurable, però, Israel havia de renunciar als territoris ocupats, d’acord

amb un pla gradual de concessions i garanties mútues, tot plegat sota la tutela i control de les

grans potències, no solament una sinó totes que, a l’època, volia dir Estats Units i la Unió

Soviètica, i potser Gran Bretanya. Bibó va argumentar que la línia de demarcació i futura

frontera perdurable havia de ser necessàriament la línia de l’armistici de 1967 (amb canvis

menors, per exemple l’accés a la ciutat vella de Jerusalem per als israelians) perquè és l’única

que ha adquirit un valor de legitimitat davant de la comunitat internacional i l’única, opinava

Bibó, que els àrabs acceptaven (Fig. 5, esquerre).

34 Immigració de població turca procedent d’Anatòlia.

39

El conflicte àrabo-israelià s’ha transformat molt profundament en el decurs de les últimes tres

o quatre dècades i avui seria més apropiat anomenar-lo “conflicte Israel-Palestina”. Israel ha

fet la pau amb Egipte i Jordània i l’anomenat procés d’Oslo (1993-2000) ha creat uns territoris

autònoms palestins i, en el conflicte que perdura, Israel està afrontada amb moviments

palestins i forces islamistes radicals, en particular amb Hamàs a la franja de Gaza i Hezbollah

en el sud del Líban que han obligat a Israel a retirar-se de facto d’aquests dos territoris. L’altre

territori palestí, Cisjordània, en canvi, està militarment ocupat per Israel que hi porta a terme

una política molt agressiva de creació d’assentaments jueus, una mena de colonialisme de

facto del segle XXI (Fig. 5, dret).

La situació actual, tanmateix, sembla afirmar les idees de Bibó que entenia que Israel no

podrà dominar el conflicte concedint simplement una autonomia limitada i controlada als

palestins en els territoris ocupats i que sense una implicació clara i contundent de les grans

potències no es podrà assolir una pau verdadera i durable. Bibó pensava, a més, que, en

comptes de deixar les parts negociar i regatejar sobre qüestions de detall, era necessari

elaborar un pla de pau, la manca del qual va ser, segons molts, la raó del fracàs del procés

d’Oslo i de les negociacions basades en l’anomenat Full de Ruta entre 2003 i 2008

(Schweitzer, op. cit.: 158).

Figura 5: Israel i Palestina: línia d’armistici de la guerra de 1967 (esquerre) i situació actual dels

assentaments a Cisjordània (dret). Fonts: esquerre: Friedman (2011); dret:

https://en.wikipedia.org/wiki/Israeli_settlement

40

Un altre encert de Bibó va ser la clara identificació de la legitimitat de la línia d’armistici de

1967 com a única base possible par a una futura separació de les dues nacions i dos estats (Fig.

5, esquerre), confirmada una vegada i altra durant les mediacions i negociacions que s’han

produït principalment sota l’auspici de les administracions nord-americans del passat recent.

Tot plegat, a pesar dels canvis substancials, el mateix pla de pau i procediments proposats per

Bibó en el seu assaig podrien ser vàlids: separació dels dos estats i tractat de pau a canvi de

territoris, d’acord amb la línia de 1967 i, malgrat que el conflicte s’ha reduït pràcticament a

l’afrontament entre israelians i palestins, l’acord entre Israel i la pràctica totalitat del món àrab,

incloent el reconeixement formal d’Israel, sota la tutela i garantia de les grans potències.

Irlanda del Nord

A l’època de Bibó, el conflicte d’Irlanda del Nord, que afrontava les comunitats catòlica,

irlandesa, i protestant, d’immigrants escocesos del segle XVII, encara estava candent. Irlanda

del Nord, de fet, comprèn aquells comtats de la província de l’Ulster que, per l’existència de

comunitats protestants considerables, no es van integrar a l’Estat Lliure d’Irlanda (ara

República d’Irlanda), esdevingut independent al 1922 després d’una guerra d’alliberament

contra Gran Bretanya. Per a Bibó, estava clar que no es tractava d’una confrontació religiosa o

cultural, sinó d’una disputa territorial i un conflicte entre nacions i estats. Bibó va plantejar

d’entrada les diferents alternatives per resoldre el conflicte: mantenir el territori dintre del

Regne Unit, com reclamaven els protestants, integrar-lo enterament a Irlanda per establir un

estat únic a tota l’illa, com reclamaven els catòlics, cercar una solució federativa o, finalment,

separar les dues comunitats de manera que un territori majoritari d’irlandesos pugui integrar-

se a Irlanda. El cas hauria pogut ser objecte d’un referèndum per què pugui decidir la majoria:

però quina, de quin territori? Tal com diu Bibó: “Aquest és el punt de salt de la qüestió: quina

és la unitat territorial35 sobre la qual ha de considerar-se legítima l’expressió de la voluntat de

la majoria?” (Bibó, 1984g:1195).

Bibó considerava “una quimera política” insistir en el caràcter indissoluble tant del territori

d’Irlanda del Nord com de l’illa sencera d’Irlanda i pensava que una verdadera solució del

problema nord-irlandès havia de passar per la partició del territori de manera que la zona de

majoria protestant quedés dintre del Regne Unit i la zona de majoria irlandesa s’integrés a la

República d’Irlanda. Donat que les poblacions vivien i viuen encara ara molt barrejades (Fig.

6) i, en realitat, hi havia dues ètnies que reclamaven el mateix territori (com en el cas d’Israel

35 Ressaltat a l’original.

41

i Palestina però sense ni tan sols una línia de demarcació més o menys establerta), un

arbitratge polític hauria hagut de treballar de valent per establir una línia de demarcació,

necessàriament molt sinuosa, i alguns opinaven fins i tot que el principi d’autodeterminació

no era gaire aplicable per al cas d’Irlanda del Nord (Kardos, 2012:435-37).

Com sabem, al final no s’ha fet divisió territorial sinó, mitjançant els acords del Divendres

Sant de 1998, s’ha portat a terme una restitució dels drets d’autogovern sota una mena de

sobirania compartida entre el Regne Unit i la República d’Irlanda. Donat que l’acord

pressuposava, d’alguna manera, l’existència d’una Europa unida, caldrà veure, en qualsevol

cas, com afectarà el Brexit el futur d’Irlanda del Nord.

Figura 6: Mapa religiós i ètnic d’Irlanda del Nord; vermell=protestant; blau=catòlic. Font:

https://en.wikipedia.org/wiki/Demography_of_Northern_Ireland

3.8. La recepció i repercussió acadèmica del marc teòric de Bibó

El llibre La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis va ser publicat al 1976 a

Gran Bretanya, en una petita editorial propera al Partit Laborista, Harvester Press, i, al mateix

temps, als Estats Units, a Nova York, a Halsted Press, pertanyent al grup Wiley & Sons.

Malgrat els nombrosos conflictes existents a l’època, la qüestió de l’autodeterminació no

estava realment a l’agenda de la política internacional del moment, centrada més aviat en la

confrontació entre els dos blocs antagònics. Així, d’entrada hi havia menys reaccions al llibre

del que es podia esperar i que, de fet, el mateix Bibó esperava. Entre aquests destaca la

recensió “càpsula” d’Edward Morse36, a la prestigiosa revista nord-americana Foreign Review

(1977), que val la pena reproduir sencera perquè resumeix molt bé la primera recepció de 36 A l’època de la publicació del llibre de Bibó, va ser col·laborador del Consell de Relacions Exteriors dels

Estats Units, actualment és un prestigiós economista d’energia.

42

l’estudi que reconeixia les seves aportacions però que quedava una mica incrèdula davant del

seu atreviment i radicalitat:

Un assaig provocatiu per un intel·lectual hongarès, ministre d’estat durant la revolució de 1956, que

analitza de forma convincent la necessitat de mecanismes internacionals per proporcionar un ordre

mundial just, basat en principis democràtics. Les seves conclusions –que nous enfocaments són

urgentment necessaris per al concert entre grans potències i per a la implantació d’arbitratges

internacionals imparcials– plantegen més preguntes que no pas les respostes que donen.

Hi ha una altra recensió a la revista The American Political Science Review del 1978 del

professor de la University of North Dakota, William Hazleton (1978), que dóna un bon resum

dels trets essencials de l’assaig, i poca cosa més.

Segons un dels bibóistes hongaresos, Schweitzer, aquesta recepció poc interessada es devia al

fet que l’edició anglesa no va incloure els dos estudis de cas de Bibó37 que, segons ell són més

reveladors que el tractat teòric en si que ell considera, a més, una mica “sobrecarregat”38

(Schweitzer, 2015:154). És possible que aquesta sigui una de les causes ja que, com hem

pogut veure, l’anàlisi dels casos concrets, en efecte, reforça la validesa del pensament de Bibó,

arribant fins i tot a l’actualitat. Nosaltres, tanmateix, ens inclinem més aviat cap a la manca

d’interès general en el tema en el moment de la publicació del llibre en anglès.

La recepció tampoc va augmentar més endavant als anys 1990 quan, amb la desintegració de

la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia, el tema de l’autodeterminació i de la formació

d’estats va ressorgir amb molta força. De fet, dels nombrosos autors consultats durant la

preparació d’aquest treball, realment són molt pocs els que citen o fan referència a l’obra de

Bibó i, fins i tot, la majoria d’aquestes són relativament superficials o irrellevants, com per

exemple Raymond (1980:22), Knop, (2002:171) o Weller (2008a:176). Creiem que aquesta

manca de presència de Bibó rau més aviat en el fet que, com veurem en el capítol següent, a la

nostra època, les grans potències i el món acadèmic de la política i del dret internacional han,

per dir-ho així, donat l’esquena al principi de l’autodeterminació, considerant-lo una simple

“trampa” (Weller, 2005; 2008). En conseqüència, és possible que l’enfocament lliure, audaç i

alhora acadèmicament rigorós de Bibó, denunciant justament la paràlisi de les grans potències

amb una crítica implacable i advocant pel seu concert per resoldre els conflictes territorials,

no resulti massa oportú en els temps que corren.

37 Encara avui no estan publicats en anglès (i en cap altre idioma), tret de l’Estudi del cas de Xipre (Bibó, 2015). 38 “Overwritten”.

43

Pel que fa a Hongria, els bibóistes hongaresos també van començar a estudiar i analitzar La

paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis després de 1989. Així, cal destacar els

treballs de Kardos sobre la teoria de conflictes internacionals de Bibó (2012, 2013), del

franco-hongarès Kende sobre la validesa actual de l’autodeterminació (1992) i, dels més

recents, de Schweitzer, un defensor acèrrim de l’actualitat del pensament de Bibó (2015,

2016) i estudiós del conflicte àrabo-israelià (2006). A aquests especialistes, s’escau d’afegir

una veu no especialitzada, la del filòsof Mihály Vajda39 que ha destacat (i admirat) sobretot la

validesa del pensament del Bibó compromès a trobar una solució en situacions que semblen

irresolubles per l’existència de principis i drets igualment vàlids però diametralment oposats

(Vajda, 1998, 2008).

39 Mihály Vajda (1935-), filòsof hongarès pertanyent al cercle de l’Escola de Budapest.

44

4. La problemàtica de l’autodeterminació a l’actualitat

4.1. L’evolució de l’autodeterminació després de la Segona Guerra Mundial:

descolonització i el problema de la secessió

Després d’una etapa confusa entre les dues guerres mundials (l’acord de Munic, les annexions

de Hitler, les decisions de Viena), l’adopció de la Carta de les Nacions Unides al 1945 va ser

el començament d’una nova era en la història de l’autodeterminació, la segona després dels

tractats de Versalles, quan l’autodeterminació va ser formalment reconeguda com un principi

bàsic de la comunitat internacional. Un dels grans canvis d’aquesta època de l’ONU va ser

que a mitjans dels anys 1960 el principi es va convertir en un dret de l’autodeterminació i va

contribuir, d’una manera substancial, a la justificació del procés de descolonització. Ara bé,

segons argumenta Hannum (1998:775), el problema era que mentre l’ONU continuava

referint-se al dret a l’autodeterminació dels pobles, en realitat tothom entenia el dret

d’autodeterminació dels territoris. A partir de la dècada dels 1960, per tant, en el llenguatge i

la pràctica de l’ONU, l’autodeterminació no tenia res a veure amb els pobles, és a dir, amb

l’etnicitat, la llengua o la cultura. Tot i que hi havia algunes excepcions, com la divisió de

l’Índia britànica en Índia i Pakistan, la separació de Ruanda-Urundi en Ruanda i Burundi, la

divisió d’Indoxina en Vietnam, Laos i Cambodja, i poques més, la doctrina acceptada de

l’ONU era que havien de ser els territoris colonials, tal com els administraven prèviament les

potències colonitzadores, els que accedirien a la independència. No importava, per tant,

quants pobles, nacions o grups ètnics es trobessin dins de cada territori o si alguns pobles o

grups ètnics poguessin distribuir-se en varis territoris, encara que totes aquestes situacions es

donaven a tot arreu, sobretot en el continent africà. Aquesta restricció i simplificació, fins i

tot, podríem dir, semàntica de la paraula autodeterminació, i naturalment del principi associat,

va tenir dues conseqüències fonamentals: la impossibilitat pràctica de la secessió d’un territori

dels estats esdevinguts independents i la limitació del concepte de l’autodeterminació al

context colonial.

Així, el concepte de la secessió d’una nació o d’un grup ètnic d’un estat establert i/o de la

formació d’un nou estat va desaparèixer completament del dret internacional, de forma que

“cap estat o ministeri d’afers exteriors i molt pocs autors o acadèmics desinteressats assumien

que tots els pobles tenien el dret de tenir un estat i rebutjaven implícitament o explícitament el

dret a la secessió” (Hannum, op. cit.:776). El rebuig general de la secessió va impedir que

intents de separació tan sonats com Katanga a l’actual República Democràtica del Congo, de

1960 a 1963, o Biafra a Nigèria, tot just ara fa 50 anys, al 1967, o més recentment, “casos

45

com el dels populars tibetans o dels impopulars tamils de Sri Lanka”, hagin pogut trobar

recolzament per part de la comunitat internacional (ibidem).

L’altra conseqüència de la restricció del concepte d’autodeterminació va ser que, per a la gran

majoria d’estats i per al món acadèmic del dret internacional, la seva aplicació quedava

limitada al context de la descolonització, un argument repetit una i altra vegada, per exemple,

en el cas de procés sobiranista català. Això volia dir que, una vegada acabada la immensa

majoria de processos de descolonització cap a finals dels anys 1970, el principi

d’autodeterminació s’hauria esvaït com a dret humà, excepte, com veurem més endavant, en

casos extrems com a dret “correctiu”.

Per no quedar completament insensible als anhels d’autodeterminació de les nombroses

entitats subestatals, és a dir, territoris ocupats per pobles o grups ètnics que es trobaven dintre

d’un estat dominat per una altra ètnia o nació existents en el món, el dret internacional va fer

un esforç considerable de teorització per determinar qui podia tenir dret a la secessió d’un

estat i qui no i quines altres formes d’autodeterminació podien plantejar-se. D’entrada, van

definir dues formes d’autodeterminació: la “interna” que significava el dret al reconeixement

de les particularitats d’una minoria ètnica, cultural, religiosa, fortament preconitzada per la

comunitat internacional i els acadèmics, i l’“externa” que implicaria la secessió d’un territori

o la formació d’un nou estat, inadmissible a la pràctica totalitat dels casos (Hannum, 1993:58).

Els únics casos on la separació podia haver estat admès, i encara no per tothom i no a tot

arreu, eren els casos on existien violacions de drets humans “propers al genocidi” contra un

poble o un grup ètnic i l’altre la negativa sistemàtica d’“un nivell mínim de drets de minories

o l’exercici de l’autogovern” a un grup ètnic o comunitat per part d’un estat (Hannum,

1998:776-777). En aquests casos l’autodeterminació externa, és a dir, la possibilitat de

secessió només estaria admesa com una “correcció”, la qual cosa va donar lloc a la cèlebre

Remedial Right Only Theory (teoria del dret només correctiu) de Buchanan. Segons aquesta

teoria, un grup ètnic té només el dret de separar-se si “la supervivència física dels seus

membres està amenaçada per l’estat”, com la repressió dels kurds pel govern de Saddam

Hussein a Irak als anys 1987-1988 (però no a Turquia!) o si pateixen violacions de drets

humans bàsics com el cas de Pakistan de l’Est que es va separar de Pakistan (amb ajut militar

de l’Índia) per crear Bangla Desh, o bé quan un territori prèviament sobirà va ser annexionat

injustament per un altre estat, com les repúbliques bàltiques o l’antiga Bessaràbia, actualment

Moldàvia, tanmateix no restituït a Romania a la qual pertanyia en el període d’entreguerres

(Buchanan, 1997:37). Al marge del dret correctiu, es van definir les Primary Right Theories

46

(teories de dret primària) que contenien dues classes de drets: la primera es basaria en el

“principi nacionalista”, segons el qual cada nació o poble té dret a tenir el seu propi estat, i la

segona concerniria aquells grups que reunirien una majoria en un plebiscit en favor de la

independència. Buchanan, però, considera aquestes teories totalment utòpiques i defensa el

dret correctiu com aquell que té suficients bases teòriques per ser implantat en un futur (op.

cit.: 60-61). Vist així, poca cosa queda del principi d’autodeterminació original que defensava

Bibó o el Jutge Dillard del nostre epígraf, perquè, com argumenta Hannum (op. cit.: 779),

“pocs estats estan disposats a permetre que un fòrum internacional jutgi una situació que

podria, si una demanda d’autodeterminació es recolzés, resultar en la destrucció del propi

estat”.

4.2. La comunitat internacional enfront de la desintegració de la Unió Soviètica i

Iugoslàvia

Amb aquests antecedents teòrics i pràctics va afrontar el món acadèmic del dret internacional

i la comunitat internacional, és a dir, l’ONU en el seu conjunt i, sobretot, les potències

occidentals, els Estats Units i la Unió Europea (la Unió Soviètica estava immersa en la seva

pròpia crisi i la Xina estava lluny) el gran imprevist històric dels canvis de l’Europa de l’Est a

partir de 1989. L’esdeveniment més important va ser naturalment l’ensorrament de la Unió

Soviètica que va permetre, en primer lloc, la independència de les “repúbliques socialistes

soviètiques” (però no de cap altre territori de la Federació Russa, tanmateix un imperi colonial

–cal recordar– format essencialment en el segle XIX) i, en segon lloc, l’alliberament dels

anomenats països satèl·lits del domini soviètic, un procés exemplificat per la “caiguda del mur

de Berlín”. Tot aquest procés va ser marcat per unes forces centrífugues molt fortes i així, pel

que fa a la formació d’estats, va permetre, sense grans problemes, la restitució de la

independència dels països bàltics (però no la restitució de Moldàvia a Romania) i la unificació

d’Alemanya, així com, fins i tot, la partició de Txecoslovàquia en Txèquia i Eslovàquia,

fallida d’un dels estats plurinacionals creats als tractats de Versalles i alhora, exemple d’una

separació “amistosa” de territoris gràcies al fet que les fronteres administratives coincidien

perfectament amb les fronteres nacionals i ètniques.

No va ser aquest el cas de la desintegració de Iugoslàvia, un altre producte plurinacional de

Versalles finalment fallit, on les fronteres de les nacions i ètnies iugoslaves, diferenciades no

47

solament per les llengües, sinó també per les religions 40 , no coincidien amb les de les

repúbliques federals, traçades sobre bases històriques o, en algun cas, fins i tot, arbitràriament,

tret de l’única excepció, Eslovènia. Hi havia importants comunitats sèrbies a Croàcia (a la

Krajina i a l’Eslavònia Oriental), albaneses a Sèrbia (Kosovo) i a Macedònia (com hem dit,

més de la meitat de tots els albanesos), hongaresos a la província autònoma de Voivodina i,

sobretot, tres comunitats bosnianes diferenciades per la seva religió, la sèrbia, la croata i la

bosniana-musulmana (abans totes anomenades bosnianes), força barrejades dins de la nova

República de Bòsnia-Hercegovina (Fig. 7).

Figura 7: Grups ètnics de Iugoslàvia abans dels conflictes. Font: Central Intelligence Agency, "Ethnic

Groups in Yugoslavia," Making the History of 1989, Item #170,

https://chnm.gmu.edu/1989/items/show/170

A més, per molt que una Iugoslàvia multinacional i multiètnica, on els drets

d’autodeterminació “interns” estiguessin bastant clarament reconeguts (tret potser dels dels

albanesos), les nacions i ètnies de la república federal es van embarcar en uns processos

d’autodeterminació d’alta càrrega nacionalista, destinats a la formació dels seus propis estats.

la qual cosa va portar el país inevitablement cap a uns conflictes imprevisibles. Aquesta 40 Serbis, croats i bosnians-musulmans parlen la mateixa llengua, abans anomenada serbocroata, i ara llengües

designades amb els noms de cada ètnia. També els montenegrins que més endavant es van separar de Sèrbia

parlen serbocroat o serbi. Els eslovens i els macedonis parlen altres idiomes eslaus del grup meridional (iugoslau

vol dir eslau del sud), mentre que la llengua dels albanesos i dels hongaresos és força diferent de les altres.

48

situació va agafar totalment desprevinguts la Unió Europea, els Estats Units, l’ONU i la

comunitat internacional en el seu conjunt que, d’acord amb el que hem dit en el capítol

anterior, entenia que aquests processos de separació i de formació de nous estats no tenien

cabuda en el dret internacional i, per tant, no eren admissibles.

La crisi va començar amb les declaracions d’independència d’Eslovènia i Croàcia al juny de

1991 i, en aquell moment inicial, els Estats Units i la Comunitat Europea (CE)41 van recolzar

encara la unitat de Iugoslàvia i van considerar que els intents d’eslovens i croats eren

temptatives de secessió i, per tant, intolerables. L’actitud occidental va canviar quan l’exèrcit

federal iugoslau (pràcticament sota comandament serbi) va iniciar la utilització de la força

contra les dues repúbliques separatistes, recolzant sobretot les temptatives de separació de les

regions croates de Krajina42 i d’Eslavònia Oriental (Vukovar), de majoria sèrbia. Sota la

pressió d’Alemanya i Àustria que es van fins i tot avançar en el reconeixement de la

independència d’Eslovènia i Croàcia, la CE va reaccionar i va adoptar “una posició comuna

per al reconeixement” dels nous estats de l’URSS i de Iugoslàvia “d’acord amb els estàndards

normals i les realitats polítiques de cada cas”, però, en la posició europea, naturalment, no hi

havia cap referència al dret de secessió (quan en realitat és el que succeïa) ni a

l’autodeterminació dels “pobles” sinó es limitava al concepte de reconeixement d’unes

entitats, les repúbliques d’una entitat superior que es dissol (Hannum, 1993:59-62).

La CE va convocar una Conferència Internacional sobre Iugoslàvia la qual va establir, alhora,

una Comissió d’Arbitratge o Comissió Badinter43. Sèrbia, malgrat la seva posició dominant i

política agressiva gràcies al fet que el gruix de l’exèrcit federal estava a les seves mans, es va

dirigir a la Comissió, a través d’una pregunta formulada per Lord Carrington44, president de la

Conferència Internacional, de “si la població sèrbia de Croàcia i Bòsnia-Hercegovina, com un

dels constituents dels pobles de Iugoslàvia tenen el dret a l’autodeterminació”. La Comissió

va emetre la seva Opinió núm. 2, esdevinguda cèlebre, en la qual va dictaminar que “en cap

circumstància el dret a l’autodeterminació no po[dia] implicar canvis a les fronteres existents

41 La Unió Europea (UE) es va establir en el Tractat de Maastricht de 1992. 42 Krajina vol dir frontera o marca que, durant els segles XVIII i XIX, era un districte especial de “frontera

militar” de l’imperi Habsburg contra l’imperi otomà en territori croat, on l’administració de l’imperi feia assentar

majoritàriament guardes fronterers serbis. 43 Del nom del seu president, un jurista de gran prestigi, President del Consell Constitucional de França, Robert

Badinter 44 Lord Carrington (1919-), polític britànics, ex-ministre d’exteriors britànic (1979-1982) i ex-secretari general

de l’OTAN (1984-1988).

49

en el moment de la independència (uti possidetis), a no ser que els estats ho acordin d’una

altra manera” i que els serbis de Croàcia i de Bòsnia-Hercegovina “tenien el dret de

reconeixement de la seva identitat sota la llei internacional [...] incloent-hi, on s’escaigui, el

dret d’elegir la seva nacionalitat” (Conference on Yugoslavia Arbitration Commission, 1992).

Aquesta opinió, molt àmpliament comentada i discutida per gran nombre d’experts del dret

internacional (p. ex. Pellet, 1992; Knop, 2002:167-190, amb molt poques reserves, com les de

Hannum, 1993) reprodueix la concepció de l’autodeterminació de la descolonització: les

repúbliques iugoslaves van esdevenir estats sobirans en el moment de la seva declaració o

reconeixement d’independència i, per tant, no hi havia lloc per a cap acció de secessió. Ara bé,

tal com Knopp evoca Bibó (una de les poques cites de la literatura especialitzada!), la

Comissió d’Arbitratge no va considerar que el concepte de l’autodeterminació només hauria

d’haver protegit la integritat territorial d’un estat quan aquest hagués estat creat per un

exercici d’autodeterminació (Bibó, 1984f:1040), la qual cosa, evidentment no va ser el cas de

Bòsnia-Hercegovina, ni d’una Croàcia que tenia una població sèrbia d’un 12% abans de la

guerra (Fig. 8, esquerre).

Figura 8: Població sèrbia a Croàcia abans (esquerre) i després de la guerra (dret). Font:

https://en.wikipedia.org/wiki/Serbs_of_Croatia

L’arrelament de la concepció “colonial” de l’autodeterminació i la por per obrir la caixa de

Pandora de secessions i formacions d’estat van conduir la CE i la Comissió Badinter a no

adonar-se que es tractava d’aquells “moments líquids de la història” que evocava Bibó en

relació amb els tractats de Versalles i que, en realitat, es tractava de l’acabament de la

desintegració de l’imperi otomà , per la qual cosa s’hauria hagut d’afrontar una reordenació

dels estats de la regió amb justícia i equitat, a base d’una aplicació verdadera del principi de

50

l’autodeterminació. Potser era aquell moment on s’hauria pogut evitar el desastre però els

responsables europeus miraven cap a una altra banda i els grans experts del dret internacional

es fixaven només en les normes escrites. L’emissió del veredicte de la CE va ser seguit pel

reconeixement de la independència de Bòsnia-Hercegovina com a estat sobirà, la qual cosa,

junt amb l’emergència a Sèrbia de Slobodan Milošević, un líder nacionalista que es veia a si

mateix capaç de tot, va precipitar la guerra de Bòsnia i l’agreujament de la guerra de Croàcia

(fortament recolzada per Alemanya i Àustria), unes guerres devastadores que van causar més

de cent mil morts i centenar de milers de desplaçats forçats.

Al final dels conflictes, el recolzament d’Europa a Croàcia i la intervenció dels Estats Units

contra Sèrbia van fer que Croàcia quedés quasi “buidada” de serbis (Fig. 8, dret), desplaçats

majoritàriament a la Voivodina, i que a Bòsnia-Hercegovina s’implantés un esquema

confederal entre una anomenada Federació de Bòsnia i Hercegovina (croato-musulmana) i la

Republika Srpska (República Sèrbia), separades entre elles per la línia de Dayton, del nom

d’una base militar nord-americana on l’acord de pau va ser signat al 1995 entre els

responsables de la guerra, Milošević de Sèrbia, Izetbegović de Bòsnia-Herzegovina i Tudjman

de Croàcia. Els mapes de la Fig. 9 mostren la distribució ètnica de Bòsnia-Herzegovina abans

i després de la guerra i ens podem preguntar amb István Bibó que, si la comunitat

internacional no hagués estat en paràlisi i hagués pogut implantar uns procediments

d’arbitratge polític permetent l’autodeterminació autèntica de tots els pobles de l’antiga

Iugoslàvia, no s’haurien pogut evitar les guerres (el principal objectiu de les propostes de

Bibó) i arribar a una solució semblant a la línia de Dayton o, fins i tot, potser millor, sense

tants morts i sofriment.

Figura 9: Distribució ètnica de Bòsnia-Hercegovina abans (1991) i després (1998) de la guerra, amb

indicació de la línia de Dayton en el mapa dret; vermell=serbis, blau=croats, verd=bosnians. Font:

https://en.wikipedia.org/wiki/Peace_plans_proposed_before_and_during_the_Bosnian_War

51

Iugoslàvia, tanmateix, no era un cas únic i no tenia l’exclusiva dels conflictes territorials dels

anys 1990. La zona del Caucas n’aportava uns quants més: aquí només evocarem els casos de

Txetxènia, un moviment d’alliberament anticolonial esclafat per l’imperi rus sense que

Occident pogués (o volgués?) fer-hi res, Abkhàzia i Ossètia del Sud, separats de facto de

Geòrgia amb ajut militar rus, i l’annexió de facto del territori de l’Alt Karabakh (Nagorno

Karabakh), de població armènia, de la República d’Azerbaijan, per Armènia (Fig. 10). I què

dir de l’annexió recent de la península ucraïnesa de Crimea per Rússia i la guerra civil de l’est

d’Ucraïna habitat per ucraïnesos russòfons, recolzada per Rússia? Val a dir que en tots aquests

casos el principi d’autodeterminació hauria pogut ser plantejat en tota regla però sembla ser

que l’únic llenguatge vàlid que ha utilitzat la potència directament implicada en aquests casos

és el de les armes. Hi ha hagut també casos de secessió acabats amb èxit, com el d’Eritrea

d’Etiòpia o el del Sudan del Sud (i està pendent el de Somalilàndia) però en aquests casos es

tractava de guerres civils molt llargues i esgotadores, i, en el cas del Sudan i Somàlia, estats

essencialment fallits.

Figura 10: Mapa de la regió del Caucas amb indicació dels conflictes territorials. Font:

https://en.wikipedia.org/wiki/Caucasus

4.3. Un cas específic: la independència de Kosovo

L’última fase de les guerres de Iugoslàvia va ser el conflicte de Kosovo, una província

autònoma de la República Federal de Iugoslàvia situada dintre de Sèrbia (n’hi havia una altra,

la Voivodina multiètnica, al nord de Sèrbia) que va afrontar durant deu anys (1989-1999) els

albanesos que constituïen el 90% de la població de la província (Fig. 11) i el govern de la

52

Iugoslàvia reduïda, comprenent aleshores les repúbliques de Sèrbia i Montenegro. Els orígens

de l’afrontament remunten al 1989 quan el govern serbi, essent ja Milošević president de

Sèrbia, va abolir l’autonomia constitucional de la província (establerta al 1974, durant el

règim de Tito) i, en una escalada nacionalista contra el domini demogràfic de la població

albanesa musulmana d’un territori considerat sagrat pels serbis45, va iniciar una repressió

política i cultural sense precedents de la majoria albanesa.

Figura 11: Mapa ètnic de Kosovo (1991); verd=albanesos, vermell=serbis, blau=goranis (eslaus

musulmans). Font: http://www.globalsecurity.org/military/world/europe/ks-maps.htm

La resposta dels albanesos va ser una protesta no violenta iniciada pel líder albano-kosovar

Ibrahim Rugova46 al 1989 però la tensió augmentava i els albanesos radicals es decantaven

cada vegada més cap a una lluita armada. Al mateix temps, els albano-kosovars consideraven

que el seu territori tenia els mateixos drets constitucionals que les altres repúbliques i que

haurien de poder sortir igualment del que quedava de la federació. A partir de 1996 va sorgir

45 Kosovo era la seu de l’església ortodoxa de Sèrbia, amb varis monestirs emblemàtics (tal com Montserrat per

als catalans), una mena de bressol de la nació sèrbia. També va ser l’escenari de la derrota dels serbis davant dels

turcs al 1389 en una batalla heroica i de la victòria contra els turcs al 1912. 46 Ibrahim Rugova (1944-2006), polític albano-kosovar, fundador de la Lliga Democràtica de Kosovo, iniciador

de la resistència política albanesa i, després de la guerra, president virtual del país fins a la seva mort.

53

l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK47 amb les sigles albaneses) que perpetrava atacs

cada vegada més freqüents contra la policia i els polítics serbis i, cap al 1998, una autèntica

guerra va declarar-se entre l’UÇK i una policia especial sèrbia recolzada per les forces

armades iugoslaves i sèrbies que van engegar una contraofensiva a gran escala, provocant el

desplaçament massiu de desenes de milers d’albanesos.

La reaccions de la comunitat internacional es van produir a través d’una coalició informal dels

Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Rússia anomenada Grup de Contacte

demanant el cessament de les hostilitats i la retirada de les forces iugoslaves i sèrbies, i un

embargo d’armes del Consell de Seguretat de l’ONU, però la violència continuava. Al febrer

de 1999, es va negociar un Acord de Pau i d’Autogovern Interí entre les parts a Rambouillet

prop de París (Weller, 1999) però Sèrbia va rebutjar l’acord i va trencar les converses. La

guerra continuava amb una escalada cada vegada més forta: l’OTAN, liderada pels Estats

Units, va emprendre atacs aeris contra objectius militars serbis al mes de març (Herring,

2000:225-227) i la resposta de Iugoslàvia va ser posar en marxa una autèntica neteja ètnica de

la població albanesa amb l’expulsió de centenars de milers de persones a Albània i a

Macedònia. La campanya de bombardeigs de l’OTAN va durar gairebé 3 mesos i es va

estendre a la capital, Belgrad, i a altres grans ciutats de Sèrbia, causant la destrucció de

nombroses infraestructures. Al mes de juny, l’OTAN i Iugoslàvia van signar els anomenats

acords de Kosovo que van obligar Sèrbia a retirar les tropes i el retorn del refugiats i

desplaçats albanesos. L’ONU va desplegar unes forces de manteniment de pau, les KFOR, a

tot Kosovo, que va quedar sota administració de les Nacions Unides, però no va poder evitar

el desplaçament massiu de les poblacions sèrbies fora de la província o cap a la zona de

majoria sèrbia del nord.

Les tensions entre albanesos van continuar després del 2000, aquesta vegada en la direcció

contrària, en forma d’aldarulls anti-serbis arreu de Kosovo causant desenes de morts,

nombrosos actes violents i milers de desplaçats. Al febrer de 2008, Kosovo va declarar la seva

independència de Sèrbia (Iugoslàvia va deixar d’existir al 2003, donant pas a la federació de

Sèrbia i Montenegro, que també es va dissoldre al 2006). Considerant que la declaració

d’independència va ser, en realitat, una manifestació de l’autodeterminació “correctiva”

(vegeu a l’apartat següent), els Estats Units i la majoria dels estats de la UE van reconèixer el

nou estat, però alguns països de la UE, com Espanya, Romania i Eslovàquia, molt sensibles

als seus processos d’autodeterminació, de bascos i catalans i d’hongaresos, respectivament, no 47 Ushtria Çlirimtare e Kosovës.

54

ho van fer, i, òbviament, Sèrbia tampoc, ni Rússia ni la Xina. Dels 193 estats membres de

l’ONU només 111 han reconegut el nou país fins ara i degut a les reticències de dos membres

permanents del Consell de Seguretat, no ha pogut esdevenir membre de Nacions

Unides. El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, per la seva part, va sentenciar que la

declaració unilateral d'independència de Kosovo no vulnerava cap llei internacional donat que

“no es basava en un ús il·legal de la força i que la declaració va ser emesa per uns

representants” (Falk, 2011:50).

La independència de Kosovo va ser, per tant, la conseqüència d’una guerra de l’OTAN contra

Iugoslàvia (la reduïda, a l’època, a Sèrbia i Montenegro). i, des del punt de vista de la

temàtica del nostre treball, és a dir, l’autodeterminació dels pobles, la formació d’estats i la

resolució de conflictes territorials, deixa obertes nombroses preguntes, la majoria sense

resposta. Va ser la proposta de pau de Rambouillet una solució raonable i viable per assolir la

pau o, més aviat, una provocació inacceptable per a Milošević que alhora va permetre a

l’OTAN anar a la guerra? En realitat, calia una guerra, no s’hauria pogut negociar d’una altra

manera a Rambouillet (Herring, op. cit.:241-243)? És el cas de Kosovo només una “entitat

efectiva” o un estat de facto com el qualifica Weller (2008a:136-138)? O va ser la

independència de Kosovo una resposta dels Estats Units i de l’OTAN a les secessions

d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud de Geòrgia orquestrades pels russos (Weller, 2008b:86-88)? O,

al contrari, podrà ser un pretext que Rússia pugui utilitzar per al reconeixement internacional

d’aquests dos estats de facto (ibidem). I per què no podria servir, per altra banda, de precedent

de legitimació per als moviments d’autodeterminació de Txetxènia, Anatòlia Oriental (kurds),

Xinjiang (uigurs), Tibet, etc. (Falk, op. cit.:58)?

Per a molts acadèmics del dret internacional, incloent-hi Weller, la independència de Kosovo

ha estat una aplicació exemplar de l’autodeterminació correctiva, com a resposta al genocidi

sofert pels albanokosovars. Acceptant la validesa d’aquesta teoria, però, queda la pregunta si

les atrocitats comeses pels albanokosovars contra la població sèrbia a la postguerra no haurien

merescut ser objecte del mateix tractament d’autodeterminació, tenint en compte, a més, la

significació del territori per a la nació sèrbia i l’enorme quantitat de greuges acumulats entre

les dues comunitats. No hi hauria pogut haver una possibilitat per a la “solució inesmentable”,

la partició de les comunitats albanesa i sèrbia (Ker-Lindsay, 2007)?

Pel que fa a Bibó, només podem fer suposicions sobre quin estudi de cas hauria escrit sobre

Kosovo (o, posem pel cas, quina opinió hauria emès per a la conferència de Rambouillet) si

hagués viscut. Podem suposar que hauria estat d’acord amb la independència de Kosovo i la

55

seva secessió de la Iugoslàvia reduïda (o Sèrbia) com a aplicació correcta del principi

d’autodeterminació per sobre de la integritat territorial dels estats esmentats però podem estar

gairebé segurs que no hauria quedat satisfet amb l’aplicació estricta (o, com aquell qui diu,

punitiva, contra els serbis) del principi de l’uti possidetis que no ha permès el traspàs de la

zona de Kosovska Mitrovica, de població sèrbia, a Sèrbia (zona nord de Kosovo, Fig. 11).

Molt probablement, hauria proposat encara alguna revisió de frontera “tortuosa” per algun

altre municipi serbi o arranjaments especials per facilitar l’accés dels serbis als seus llocs

emblemàtics o sagrats.

4.4. La “trampa” de l’autodeterminació i com escapar-se’n48

Com ha quedat el principi d’autodeterminació a l’actualitat, després de la restricció del

concepte en el període de descolonització i de la paràlisi de la comunitat internacional davant

dels conflictes dels anys 1990 descrita als apartats anteriors? Doncs sembla que és un tema

espinós i molest tant per als responsables polítics com per als acadèmics del dret

internacional, una mena de “trampa” que un dels principals estudiosos del tema, Marc Weller,

professor de la Universitat de Cambridge, ha donat com a títol a un assaig seu del 2005 i un

llibre seu del 2008 tracta de com “escapar-se de la trampa de l’autodeterminació” (Weller,

2005; 2008a). Weller inicia la introducció del llibre amb aquestes paraules punyents:

“L’autodeterminació mata. Els conflictes d’autodeterminació són les formes més persistents i

destructives de guerra” (Weller, 2008a:13). L’informe d’una taula rodona del Departament

d’Estat del Estats Units mantinguda sobre el tema de l’autodeterminació al 1995 comença

també de manera contundent: “Tal com està estipulat en molts documents internacionals, el

dret a l’autodeterminació s’està ràpidament convertint en un dels temes més espinosos de la

comunitat internacional i dels responsables polítics dels EUA en particular” (Carley, 1996:1).

Evidentment, l’autodeterminació és una “trampa” i “mata” i és “un dels temes més espinosos”

perquè la seva aplicació ha estat totalment supeditada a la doctrina de la integritat territorial

dels estats en la pràctica de la comunitat internacional posterior a la Segona Guerra Mundial i,

naturalment, aquestes pràctiques han estat contestades, a vegades violentament, pels

moviments dits secessionistes, que lluitaven per a l’autodeterminació de les seves nacions o

grups ètnics.

48 Expressió agafada de les obres de Marc Weller, catedràtic de dret internacional a la Universitat de Cambridge

(Weller, 2005; 2008).

56

La restricció de l’autodeterminació als territoris en comptes dels pobles durant l’època de

descolonització va ser una solució de comoditat per a la comunitat internacional quan s’havia

de fer front a un nombre enorme de processos d’independència en molt poc temps. Malgrat

uns conflictes sonats com Katanga o Biafra, ja citats, el que aparentment va permetre

l’aplicació restrictiva del principi era que, en la major part dels casos, no existien moviments

nacionals o ètnics constituïts que haguessin optat per la secessió d’un territori colonial i per la

creació d’un estat nacional propi en el moment de la independència i que les elits existents a

cada territori van preferir d’assumir la direcció dels nous estats tal com eren.

No va ser aquest el cas de la crisi iugoslava on la comunitat internacional va fracassar i on va

quedar palesa la seva “paràlisi” denunciada per Bibó, així com la manca de “remeis” que ell

pretenia aportar, precisament, per resoldre les disputes territorials, tot evitant les guerres

desastroses que van trasbalsar la regió durant els anys 1990. Com hem dit ja, els canvis de

l’Europa de l’Est i, sobretot, les forces centrífugues i destructores van trobar desprevinguts no

solament la comunitat internacional en el seu conjunt sinó també el món acadèmic del dret i

de la política internacional.

Pel que fa al principi de l’autodeterminació, la majoria dels escrits dels anys 1990 parteixen

de la idea que el dret clàssic d’autodeterminació que, tal com va esdevenir un nucli de la llei

internacional, es referia únicament a territoris colonials dels quals ja no en quedava cap. Tot i

que aquest dret és definit sobre el paper com “el dret dels pobles per determinar lliurement el

seu status polític, econòmic i social”, a la literatura especialitzada es van encunyar dues

categories de dret: l’anomenat “dret extern”, és a dir, aquell que normalment inclou el dret a

la secessió, no té cabuda en el dret i en les pràctiques de la comunitat internacional, mentre

que el “dret intern” que “es refereix a l’elecció d’un sistema de governança que estigui

d’acord amb la voluntat dels governats” mantenint el marc estatal donat és recolzat per

tothom, l’ONU i els ministeris d’afers exteriors dels estats. Aquesta va ser també la postura

del Departament d’Estat dels EUA, entenent que “el dret d’autodeterminació ha de separar-se

del dret de secessió i de l’establiment d’un estat independent, entenent que hi ha categories

intermèdies no estatals que poden adequar-se als interessos i aspiracions d’un grup minoritari

(Carley, 1996:vi). Val a dir que aquesta autodeterminació interna és sens dubte una solució

còmoda per a la comunitat internacional i les grans potències però malauradament pot no

resultar ser acceptable per a molts moviments d’autodeterminació implicats en els casos de

conflictes ètnico-nacionals i territorials verdaders.

57

El problema, però, no és amb les definicions sinó amb l’aplicació altament restrictiva del dret

que ha practicat la comunitat internacional col·locant-lo sota la doctrina de la integritat

territorial dels estats de manera que el dret internacional pot ser considerat sovint com a

bàsicament irrellevant en conflictes territorials que impliquen la possibilitat de secessió. Així,

podríem dir que en realitat, no és el dret o principi d’autodeterminació el que “mata” sinó la

insistència rígida a la integritat territorial dels estats, la qual cosa, per altra part, com hem

comentat abastament en els apartats anteriors, no ha servit tampoc gaire per a l’objectiu pretès

de l’assegurament de la pau i la seguretat internacional ja que no es va poder evitar, com

aquell qui diu, cap dels enfrontaments dels “desastres etnopolítics i etnoterritorials dels

Balcans, del Caucas i altres zones del món dels anys 1990” (Weller, 2005:5).

Caldria, per tant, com diu Weller, “escapar-se de la trampa de l’autodeterminació” o sigui, de

la trampa de la rigidesa de la integritat territorial dels estats. A aquests efectes, caldria

abandonar la rigidesa del concepte clàssic i introduir formes noves d’autodeterminació. El

problema és que el món acadèmic (i els funcionaris d’afers exteriors) no s’atreveixen a més

que l’autodeterminació “constitucional”, quan l’autodeterminació o la secessió estan previstes

no en el dret internacional sinó en la constitució del propi estat, com va ser el cas de l’URSS i

de les repúbliques iugoslaves o és el cas del Canadà (Weller, 2008a:46-58), i la ja mencionada

“correctiva” d’estats de genocidi o de repressió continuada de drets polítiques i/o culturals

d’una nació o una ètnia, com podia ser el cas de Kosovo (op. cit.: 59-69). La postura del

govern dels Estats Units va també en el mateix sentit:

Estats Units ha de deixar totalment clar que la secessió no ha estat universalment reconeguda com a

dret internacional. [...] Al mateix temps, un rebuig absolut de la secessió en tots els casos és erroni

perquè Estats Units no hauria d’estar disposat a tolerar la repressió o genocidi en un altre estat en

nom de la integritat territorial. La secessió pot ser un objectiu legítim d’alguns moviments

d’autodeterminació, en particular, com a resposta a violacions sistemàtiques de drets humans i quan

l’entitat és políticament i econòmicament viable.

Malgrat tot, Weller pensa que “un nou raig d’esperança ha sorgit” en la forma de resolucions

que no necessàriament impliquen la secessió del territori i així permeten realment “escapar-se

de la trampa de l’autodeterminació”. A aquest respecte, esmenta, com exemples a seguir, els

arranjaments assolits a Bòsnia-Hercegovina a Dayton amb l’atorgament de “poders

d’autogovern molt amplis” a les entitats constituents, les autonomies de Gagauzia o

Transnistria a Moldàvia, que, segons com es miri, poden ser considerades com estats

embastats de diferents peces dels quals no se sap quin vestit sortirà (Weller, 2005:24). A part

dels casos clàssics de solucions d’autonomia, com la de Tatarstan a la Federació Russa, que,

58

en realitat, no vénen al cas per als conflictes territorials, una altra escapatòria de la “trampa de

l’autodeterminació” seria, segons Weller, l’autodeterminació correctiva de Kosovo, Abkhàzia

o Ossètia del Sud. Plantejat així, sembla que suggereix que aquests casos correspondrien a

unes accions de grans potències, una mena de canvi de “cromos” (com el dels monarques dels

segles XVII a XIX) però amb la diferència que no hi ha hagut allò que preconitzava Bibó: el

concert entre grans potències. Podríem esperar, com suggereix Weller, que algun dia les grans

potències realment es posin d’acord malgrat que algunes d’elles són directament afectades

pels conflictes territorials existents: Rússia pels problemes al Caucas, Crimea i Ucraïna

Oriental i la Xina per Xinjiang i Tibet? Arribarà el moment quan casos com la reivindicació

de la nació sèrbia dels anys 1990 de constituir un estat nacional o dels ucraïnesos russòfons

d’adherir-se a Rússia o, el que encara no s’ha reivindicat ni tan sols, la unificació de tots els

albanesos en un sol estat trobin una solució per part de la comunitat internacional?

En qualsevol cas, la majoria de tractats d’autodeterminació que es pot trobar a la literatura de

dret i política internacional actual no va més enllà del relat i de l’anàlisi dels esdeveniments i

de les pràctiques del passat i no es troben marcs teòrics comparables amb el de Bibó que, a

més, arribin a proposar “remeis” a les situacions de “paràlisi” de la comunitat internacional.

Hem pogut veure, però, que hi ha un desig d’”escapar-se de la trampa de l’autodeterminació”

i una esperança que les grans potències actuïn d’una forma més raonable en un futur però res

més. En un sentit similar es manifesta, a l’última frase de les conclusions, l’informe de la

taula rodona del Departament d’Estat dels EUA de 1995 (Carley, 1996:18):

Potser analitzant cuidadosament els orígens dels moviments d’autodeterminació, abordant el factor o

els factors més importants de les reivindicacions o lluites d’un grup d’identitat particular i assistint-

los ràpidament i directament ajudarà els Estats Units i la comunitat internacional atendre aquestes

demandes abans que la violència o la secessió sigui l’única manera d’assolir-les.

4.5. La validesa actual del marc teòric de Bibó

Hem exposat el marc teòric de Bibó per a l’anàlisi i resolució dels conflictes ètnico-territorials

i de formació d’estats i hem esbossat les postures i l’actitud de la comunitat internacional i del

món acadèmic a l’actualitat i aquí, al final d’aquest capítol, ens preguntem sobre la validesa

del marc teòric de Bibó. D’entrada, podem constatar amb ell que, malgrat tots els intents

d’”escapar-se de la trampa de l’autodeterminació”, la comunitat internacional continua estant

en “paràlisi” ja que no disposa de “remeis”, és a dir, els procediments i institucions

inadequades per resoldre els conflictes territorials internacionals. Tot i que la teoria del dret

internacional i de les relacions internacionals ha experimentat una evolució molt important en

59

els últims quaranta anys, creiem que les seves anàlisis crítiques del funcionament de l’ONU i

de les negociacions internacionals continuen sent vàlides.

Tal com diu Kende (op. cit.:131), La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis

“és probablement el seu treball més acadèmic, més professoral de tots però, llegint-lo avui, un

té la impressió que cada frase de l’estudi té un missatge d’actualitat. A vegades sembla com si

el llibre hagués estat escrit a base de les experiències de la guerra civil iugoslava que va

esclatar al 1991”. Val a dir que Bibó no va preveure la desintegració ni de Iugoslàvia ni de

Txecoslovàquia, els dos productes multinacionals dels tractats de Versalles, però el seu marc

teòric podria haver estat útil per analitzar els problemes en joc i enfocar determinades

solucions. Seguint les anàlisis de casos portades a terme per Bibó, queda clar que la principal

diferència entre els dos casos va ser que a Txecoslovàquia la frontera interna coincidia amb la

línia de demarcació de les dues comunitats ètniques mentre que la situació va ser totalment

diferent a Iugoslàvia on les nacions o ètnies estaven completament barrejades.

Així, Schweitzer (2015:159-160) argumenta, que, utilitzant els seus estudis de cas com a

models, s’hauria pogut dissenyar una resolució pacífica per als conflictes d’aquella ex-

república federal i multiètnica. La clau de la solució hauria hagut de ser el reconeixement del

dret a l’autodeterminació dels territoris de majoria sèrbia (i croata a Hercegovina) i un pla de

pau hipotètic hauria comprès el reconeixement de la independència de Croàcia i Bòsnia-

Hercegovina per part de Sèrbia a canvi de compensacions territorials. Els detalls de l’acord,

incloent-hi el traçat de les noves fronteres, haurien pogut ser elaborats per arbitratge

internacional, és a dir la decisió política d’un jurat internacional imparcial. Pel que fa a

Bòsnia, la zona sèrbia, independent o part de la República de Sèrbia, probablement hauria

estat més petita que l’actual donat que aquesta és el resultat d’una guerra atroç i de nombroses

neteges ètniques sovint tràgiques. Naturalment, com proposava Bibó, l’acord de pau hauria

pogut preveure també intercanvis de població negociades, pacífiques i finançades per la

comunitat internacional en casos on grups ètnics haurien quedat a l’altra banda de les línies de

demarcació que, certament, haurien tingut menys costos humans que les desenes de milers de

morts, ferits i refugiats causades per les guerres de Croàcia i Bòsnia-Hercegovina. Com hem

dit més amunt, Bibó segurament hauria enfocat la independència de Kosovo d’una altra

manera: independència sí però separació i traspàs a Sèrbia de les comarques sèrbies i

arranjaments especials per als llocs sagrats ortodoxos com a contrapartida d’un reconeixement

serbi de la independència d’un Kosovo albanès. Evidentment, posar en marxa institucions i

60

mecanismes capaços d’aconseguir la pau en conflictes extrems d’aquest tipus no és una tasca

fàcil i, en qualsevol cas, hauria requerit el concert de grans potències que reclamava Bibó.

Un altre element que reforça la validesa del marc teòric de Bibó és el seu mètode, una mena

de mètode de “deconstrucció”: “com actuar quan hi ha uns principis bàsics que en si ambdós

són correctes però que resulten ser clarament contradictoris entre ells. La solució en aquests

casos no és optar per l’un o per l’altre sinó intentar, sense aferrar-se a cap dels dos, trobar una

mediació entre ells, tenint en compte els elements específics de cada cas concret i que en

aquests conflictes territorials no hi ha mai una sola veritat: en general totes dues parts tenen

raó” (Vajda, 2008). Per això, el seu enfocament és preferentment històric i polític i no legal de

la mateixa manera que ho és la solució pràctica que proposa, l’arbitratge internacional

imparcial. Probablement pensava igual que uns anys més tard Hannum: “Algunes coses són

massa importants com per deixar-les a les mans dels juristes i penso que l’autodeterminació

n’és una d’aquestes” (Hannum,1998:779).

La seva manera de pensar estava sempre guiada per un esforç de ser el més equànime possible

i aquesta actitud és més vàlida que mai. Les seves anàlisis i els seus plantejaments poden

semblar ingenus, una crítica que es formula sovint en relació amb les seves obres en general i

amb La paràlisi de la comunitat internacional i els seus remeis en particular. Ell també n’era

conscient en el moment d’escriure l’estudi i així ho explica al seu amic András Révai a

Londres al 1968 (Bibó, 1990b:253):

[...] sé que la meva obra és també ingènua en el fons; ingènua en el sentit que eren ingenus els meus

articles de 1945-46 en els quals explicava a Ferenc Nagy49 i Rákosi el que haurien hagut de fer si

haguessin tingut seny, i eren ingenus els meus projectes del ’56 dels quals podia saber que no els

necessitava ningú. Però per molt que podia saber i sé que la veritat interna que rau en aquest tipus

d’obres es fa valer només a llarg termini, tanmateix, aquest escrits estan directament animats i guiats

per aquella no sé quina petita fracció de possibilitat que potser influiran allí i aleshores per a on i per

a quan hagin estat redactats. Donat que va ser i és aquest esforç apassionat que em va fer escriure i

em segueix fent escriure aquesta obra, confesso que em rellisca tot aquell raonament assenyat que

em vol demostrar la seva inutilitat.

49 Ferenc Nagy (1903-1979), polític hongarès del Partit del Petits Propietaris (dreta moderada) , primer ministre

del 1946 al 1947.

61

5. Conclusions

A l’any 1976, un intel·lectual hongarès jubilat de 65 anys, István Bibó, va publicar, en una

editorial de Gran Bretanya, un assaig de títol força ambiciós, audaç i alhora explicatiu: The

Paralysis of International Institutions and the Remedies: a Study of Self-Determination,

Concord among the Major Powers, and Political Arbitration (La paràlisi de les institucions

internacionals i els seus remeis: un estudi d’autodeterminació, concert entre les grans

potències i arbitratge polític). Partint d’aquesta obra, en la qual Bibó desenvolupa tot un marc

teòric del concepte de l’autodeterminació, incloent-hi “remeis” per a la seva aplicació, en el

present Treball de Fi de Grau ens hem plantejat, en primer lloc, presentar aquest marc teòric,

contrastant-lo amb els treballs acadèmics i les pràctiques actuals de la comunitat internacional

i analitzant la seva validesa i rellevància, i, al mateix temps, introduir aquest autor certament

important i alhora atípic i original de l’altra Europa, desconegut i inèdit, tant en català com en

castellà, a casa nostra.

En efecte, el principi de l’autodeterminació, que consisteix en un dret dels grups hu,mans que

comparteixen identitat ètnica, llengua, cultura i, sovint, religió, de decidir el seu destí nacional

i disposar dels seu territori, ha estat, des que va aparèixer a finals del segle XIX i principis del

segle XX, un dels conceptes més controvertits del dret internacional i un d’aquells que més

maldecaps han causat tant als acadèmics com a la comunitat internacional, és a dir, a Nacions

Unides i als ministeris d’afers exteriors d’arreu del món. Malgrat que teòricament és el

principi que ha de guiar i legitimar la formació dels nous estats i l’ordenació de la comunitat

internacional, el camí de la seva aplicació ha estat sembrat de casos no o mal resolts, per no

dir fracassos, que han fet palesa “la desorientació, la manca de principis i la ineficàcia de la

comunitat internacional en la resolució definitiva de les disputes polítiques internacionals

verdaderament crítiques, en particular, les territorials i les relacionades amb la formació

d’estats”, que Bibó va qualificar la “paràlisi” de la comunitat internacional (Bibó, 1984f:968-

969).

El marc teòric de Bibó pot ser resumit en les quatre tesis principals següents:

1. En els temps actuals, qualsevol legitimació de poder públic només pot basar-se en “el

principi de l’autodeterminació i en la sobirania popular”. Això no ha estat sempre així, “les

monarquies dels segles XVII-XVIII i, en certa manera, fins a mitjans del segle XIX, van

poder generar una forma relativament estable de legitimitat”, però després de la Primera

Guerra Mundial ja només queda la legitimitat moderna basada en l’autodeterminació i la

sobirania popular (op. cit.:1024).

62

2. L’autodeterminació és un principi semblant a la sobirania popular però la diferència entre

elles és que mentre la sobirania popular es refereix a un marc estatal establert i al seu

funcionament, l’autodeterminació planteja o replanteja el marc estatal, incloent-hi els aspectes

territorials corresponents. En el principi de l’autodeterminació, per tant, es manifesta “el dret

dels pobles de disposar del seu propi territori” (op. cit.:1066). Es tracta de l’autodeterminació

dels pobles i no “de muntanyes, rius, illes i línies de ferrocarril” (Bibó, 1984g:1196). En

l’estat actual de la consciència comunitària, l’autodeterminació és dirigida en primer lloc a la

formació de nacions d’estat (op. cit.: 1024) i, en qualsevol cas, “les nacions, per poder

incorporar-se a entitats supranacionals més grans, han de formar-se abans clarament com a

tals” (op. cit.: 1027).

3. El principi d’autodeterminació xoca amb la integritat territorial dels estats que limita la

seva aplicabilitat però no l’invalida. La inviolabilitat territorial dels estats és certament una

necessitat pràctica del funcionament normal de la comunitat internacional (op. cit.: 981) però

per a molts, incloent-hi la immensa majoria dels estats, la integritat territorial apareix com un

principi o, més aviat, com un dogma o un sagrament. Aquesta contradicció entre els dos

principis que s’ha manifestat en innombrables conflictes ètnico-territorials és el gran llast de

la comunitat internacional que no troba la manera de resoldre-la, provocant la seva “paràlisi”

denunciada per Bibó.

4. Partint de la idea que el principi de legitimitat monàrquica va poder assolir una pau força

duradora a base de la concòrdia entre els grans monarques europeus, la idea central del marc

teòric de Bibó és que la nostra època de la sobirania i de l’autodeterminació dels pobles hauria

de poder disposar d’instruments i de procediments semblants. D’aquí, els “remeis” que

proposa Bibó per resoldre els conflictes territorials candents consistirien, per analogia, en el

concert de les grans potències, imposant solucions d’autodeterminació equitatives i sense

limitacions (és a dir, secessió inclosa) via arbitratges internacionals polítics (i no jurídics)

imparcials. Aquests remeis poden semblar a priori ingenus o poc realitzables però el problema

és que ningú, ni les grans potències ni el món acadèmic del dret internacional, tenen res millor

a oferir com a alternativa a les guerres i violències que acompanyen els conflictes territorials.

L’aplicació del principi d’autodeterminació ha travessat tres etapes ben diferenciades. La

primera, immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial, un “moment líquid de la

història”, en paraules de Bibó, va permetre la formació dels nous estats d’Europa Central,

Oriental i Sud-oriental però l’obstinació dels vencedors de castigar els vençuts va crear

nombroses situacions injustes i humiliants a les nacions involucrades, sembrant les llavors del

63

feixisme europeu i de la Segona Guerra Mundial. La segona etapa va ser la descolonització on

el principi d’autodeterminació va sofrir una important restricció conceptual en el sentit de

convertir-se, en l’autodeterminació de territoris en comptes de l’autodeterminació dels pobles,

amb dues conseqüències importants en el dret internacional: el predomini absolut de la

doctrina de la integritat territorial dels estats amb la conseqüent impossibilitat pràctica de la

secessió d’un territori d’un estat independent (tret del “dret correctiu” de genocidis o

violacions sistemàtiques de drets de minories) i la limitació del concepte de

l’autodeterminació al context colonial. Amb aquestes restriccions va afrontar el món la tercera

etapa de l’aplicació del principi de l’autodeterminació a partir de 1990: la formació de nous

estats per la desintegració de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. El resultat va ser una altra

“paràlisi” de la comunitat internacional en el sentit que les potències europees i Estats Units

no es van adonar que es tractava d’un altre “moment líquid de la història” i l’aplicació rígida

de l’autodeterminació no va poder evitar les guerres als Balcans i a la zona del Caucas.

Les tres guerres de Iugoslàvia, de Croàcia, de Bòsnia-Hercegovina i de Kosovo van resultar

ser especialment desastroses i tràgiques, causant 140.000 morts i centenars de milers de ferits

i desplaçats. Vist el resultat, una Bòsnia-Hercegovina artificialment “cosida” com a “estat

nacional” i la independència de Kosovo només parcialment reconeguda per la comunitat

internacional i sense solució per a les comunitats sèrbies, ens podem preguntar amb István

Bibó que, si la comunitat internacional no hagués estat en paràlisi i hagués pogut plantejar i

implantar unes solucions d’autodeterminació autèntica de tots els pobles de l’antiga

Iugoslàvia, no s’hauria pogut evitar les guerres (el principal objectiu de les propostes de Bibó)

i arribar a una solució semblant a la línia de Dayton o, fins i tot, potser una de millor, sense

tants morts i sofriment.

Les conseqüències de l’aplicació defectuosa del principi de l’autodeterminació han estat

interpretades pel món acadèmic del dret internacional com una “trampa”:

“L’autodeterminació mata. Els conflictes d’autodeterminació són les formes més persistents i

destructives de guerra” (Weller, 2008a:13). L’intent d’”escapar-se de la trampa de

l’autodeterminació” (ibidem) va donar lloc a una teorització considerable del concepte des de

la dècada dels anys 1990: es va definir el “dret intern”, és a dir, “l’elecció d’un sistema de

governança que estigui d’acord amb la voluntat dels governats”, especialment preconitzat per

la comunitat internacional, i el “dret extern”, aquell que normalment inclou el dret a la

secessió, en canvi, no té gaire cabuda ni en el dret i ni en les pràctiques de la comunitat

internacional. Del dret extern, els únics supòsits admissibles han estat el mencionat “dret

64

correctiu”, utilitzat com a justificació per a la independència de Kosovo, i el “dret

constitucional”, quan la constitució d’un estat preveu la possibilitat de secessió, com va ser el

cas de la Unió Soviètica, de la República Federal Socialista de Iugoslàvia o n’és el del

Canadà).

L’assaig de Bibó és probablement el seu treball més acadèmic i més professoral però el marc

teòric desenvolupat en ell, en particular, les seves anàlisis crítiques del funcionament de

l’ONU i de les negociacions internacionals, el seus “remeis” per fer valdre el dret a

l’autodeterminació evitant les guerres i els seus estudis de casos paradigmàtics com Xipre i

Israel i Palestina continuen sent vàlids. Així, els procediments que hauria posat en marxa Bibó

en les crisis iugoslaves haurien contemplat segurament el dret a l’autodeterminació dels

territoris de majoria sèrbia (i croata) i un pla de pau per al reconeixement de la Bòsnia-

Hercegovina musulmana per part de Sèrbia i Croàcia, a canvi d’unes compensacions

territorials, i molt probablement haurien produït unes formacions més estables sense les

guerres i les tragèdies humanes. En definitiva, la validesa del pensament de Bibó consisteix

també en el seu mètode de “deconstrucció”: com actuar quan hi ha uns principis bàsics

correctes però clarament contradictoris entre ells, com trobar una mediació entre ells, tenint en

compte que en els conflictes territorials no hi ha mai una sola veritat sinó que en general totes

dues parts tenen raó (Vajda, 2008).

Aquest intel·lectual hongarès jubilat va ser “un dels teòrics d’esquerres no marxistes més

importants de l’Europa de l’Est” de les dècades centrals del segle XX. Doctor en filosofia de

dret i dret internacional, professor i acadèmic, les convulsions especialment tràgiques de la

Segona Guerra Mundial a Hongria i l’esperança d’un canvi polític que sorgiria després de

l’alliberament (i ocupació soviètica) del país al 1945 desperten el seu interès per la sociologia

i a la teoria política i l’empenyen cap a una producció assagística molt considerable durant els

anys de la postguerra. Al 1948, amb l’arribada del règim de terror stalinista, però, és depurat

de tots els seus càrrecs administratius i acadèmics, se’l destina a una biblioteca, se li prohibeix

publicar a Hongria i es converteix en un autèntic proscrit polític i intel·lectual, condició que es

perllonga pràcticament fins a la seva mort. La seva vida té un intermezzo, un càrrec de

ministre durant els dies tumultuosos de la revolució de 1956 que paga amb 6 anys de presó. El

tret bàsic d’István Bibó com a intel·lectual i pensador polític va ser una actitud sincera, neta i

escrupolosa, abordant sempre qüestions històriques, polítiques, socials i legals rellevants

(Snopek, 2011:78), per la qual cosa entenem que mereixeria ser introduït al nostre país

65

mitjançant la publicació, feta ja fa temps en els grans idiomes europeus, d’una col·lecció dels

seus assaigs més importants, evocats en aquest treball.

6. Referències

Balog, I. (2012). “Politikai recepció (Recepció política)”. A: Bibó 100. Recepciók, értelmezések,

alkalmazási kísérletek (Bibó 100. Recepcions, interpretacions, temptatives d’aplicació). Ed.: Iván

Zoltán Dénes. Budapest: Argumentum Kiadó, Bibó István Szellemi Műhely (Taller Intel·lectual

István Bibó):13-22; disponible a

https://www.academia.edu/2110509/Nemzet%C3%A1llam_demokr%C3%A1cia_%C3%A9s_kise

bbs%C3%A9gi_jogok._Gondolatok_az_etnikai_konfliktusok_bib%C3%B3i_%C3%A9rtelmez%C

3%A9s%C3%A9r%C5%91l, visitat el 20/10/2016.

Bibó, I. (1976). The Paralysis of International Institutions and the Remedies: a Study of Self-Determination,

Concord among the Major Powers, and Political Arbitration. (La paràlisi de les institucions

internacionals i els seus remeis: un estudi d’autodeterminació, concert entre grans potències i

arbitratge polític). Hassocks, Sussex, Regne Unit: Harvester Press - New York: Halsted Press,

John Wiley & Sons.

Bibó, I. (1984a). “A magyar demokrácia válsága (La crisi de la democràcia hongaresa)”. A: Bibó István

összegyűjtött munkái, 1-4. kötet (Obres recopilades d’István Bibó, volums 1-4). Eds. István

Kemény i Mátyás Sárközy. Vol. 1:39-80. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem

(Universitat Lliure Protestant Hongaresa Europea). Primera edició: Valóság II(1-2):97-99, gener-

febrer 1946.

Bibó, I. (1984b). “A német hisztéria okai és története (Les causes i la història de la histèria alemanya)”. A:

Bibó István összegyűjtött munkái, 1-4. kötet (Obres recopilades d’István Bibó, volums 1-4). Eds.

István Kemény i Mátyás Sárközy. Vol. 1. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem

(Universitat Lliure Protestant Hongaresa Europea):107-183.

Bibó, I. (1984c). “A kelet-európai kisállamok nyomorúsága (La misèria dels petits estats d’Europa de

l’Est)”. A: Bibó István összegyűjtött munkái, 1-4. kötet (Obres recopilades d’István Bibó, volums

1-4). Eds. István Kemény i Mátyás Sárközy. Vol. 1 Vol. 1:202-251. Berna: Európai Protestáns

Magyar Szabadegyetem (Universitat Lliure Protestant Hongaresa Europea). Primera edició:

Budapest: Új Magyarország, Az Új Magyarország röpiratai (Pamflets d’Új Magyarország), 1946.

Bibó, I. (1984d). “Eltorzult magyar alkat, zsákutcás magyar történelem (Caràcter hongarès deformat,

història hongaresa d’atzucac)”. A: Bibó István összegyűjtött munkái, 1-4. kötet (Obres recopilades

d’István Bibó, volums 1-4). Eds. István Kemény i Mátyás Sárközy. Vol. 1. Berna: Európai

Protestáns Magyar Szabadegyetem (Universitat Lliure Protestant Hongaresa Europea): 255-288.

Primera edició: Válasz VIII(4):289-319.

Bibó, I. (1984e). “Zsidókérdés Magyarországon 1945 után (La qüestió jueva a Hongria després de 1944)”.

A: Bibó István összegyűjtött munkái, 1-4. kötet (Obres recopilades d’István Bibó, volums 1-4). Eds.

István Kemény i Mátyás Sárközy. Vol. 2. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem

66

(Universitat Lliure Protestant Hongaresa Europea): 391-504. Primera edició: Válasz VIII(10-

11):778-877.

Bibó, I. (1984f). “A nemzetközi államközösség bénultsága és annak orvosságai. Önrendelkezés,

nagyhatalmi egyetértés, politikai döntőbíráskodás (La paràlisi de la comunitat internacional i els

seus remeis. Autodeterminació, concert entre grans potències, arbitratge polític)”. A: Bibó István

összegyűjtött munkái 4. (Obres recopilades d’István Bibó 4.). Eds. István Kemény i Mátyás

Sárközy. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem (Universitat Lliure Protestant

Hongaresa Europea), pp. 965-1188. Publicat a Hongria al 1990 a: Bibó, I. Válogatott tanulmányok

IV. (Assaigs seleccionats IV. 1935-1979), Budapest: Magvető Könyvkiadó, pp. 283-682.

Bibó, I. (1984g). “Észak-Írország kérdése egy lehetséges pártatlan politikai döntőbírósági döntés fényében

(El problema d’Irlanda del Nord en vista de la decisió d’un possible arbitratge polític imparcial)”.

A: Bibó István összegyűjtött munkái 4. (Obres recopilades d’István Bibó 4.). Eds. István Kemény i

Mátyás Sárközy. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem (Universitat Lliure Protestant

Hongaresa Europea), pp. 1188-1203. Publicat a Hongria al 1990 a: Bibó, I. Válogatott

tanulmányok IV. (Assaigs seleccionats IV. 1935-1979), Budapest: Magvető Könyvkiadó, pp. 683-

710.

Bibó, I. (1986a). Válogatott tanulmányok (Assaigs seleccionats). Toms I-III. Selecció, edició i epíleg per

Tibor Huszár. Budapest: Magvető Könyvkiadó.

Bibó, I. (1986b). “Az európai egyensúlyról és a békéről (De l’equilibri europeu i de la pau)”. A: Válogatott

tanulmányok (Assaigs seleccionats). Tom I. Selecció i epíleg per Tibor Huszár. Budapest: Magvető

Könyvkiadó:295-728.

Bibó, I. (1986c). Misère des petits états d'Europe de l’Est (La misèria dels petits estats d’Europa de l’Est),

trad. de l’hongarès per György Kassai, epíleg de Sándor Szilágyi. París: L'Harmattan. (Domaines

danubiens); segona edició a París: Albin Michel, el 1993.

Bibó, I. (1990a). Válogatott tanulmányok, 1935-1979 (Assaigs seleccionats, 1935-1979). Tom IV.

Budapest: Magvető Könyvkiadó.

Bibó, I. (1990b). “Levél Londonba, Révai Andráshoz (Carta a Londres, András Révai)”. A: Bibó István:

Válogatott tanulmányok, 1935-1979, IV (István Bibó: Assaigs seleccionats, 1935-1979, IV.).

Budapest: Magvető Könyvkiadó: 243-244.

Bibó, I. (1990c). Zur Judenfrage. Am Beispiel Ungarns nach 1944 (A la qüestió jueva: l’exemple

d’Hongria després de 1944). Frankfurt del Main: Verlag Neue Kritik.

Bibó, I. (1991a). Democracy, Revolution, Self-Determination. Selected writings (Democràcia, revolució,

autodeterminació. Escrits seleccionats). Ed. Károly Nagy, trad. András Boros-Kazai. New York:

Columbia University Press. (Atlantic Research and Publications).

Bibó, I. (1991b). Die deutsche Hysterie: Ursachen und Geschichte (La histèria alemanya: causes i

història) . Frankfurt-Leipzig: Insel Verlag.

Bibó, I. (1994). Miseria dei piccoli stati dell'Europa Orientale (La misèria dels petits estats d’Europa de

l’Est). Ed. F. Argentieri, trad. A. Nuzzo. Bolonya: Il Mulino (Intersezioni).

67

Bibó, I. (2005). Die Misere der osteuropäischen Kleinstaaterei (La misèria dels petits estats d’Europa de

l’Est) Frankfurt del Main: Verlag Neue Kritik.

Bibó, I. (2012). Eseie polityczne (Assaigs polítics). Ed. i trad. Jerzy Snopek. Cracòvia: Universitas.

Bibó, I. (2013) “Document. The Dispute over Cyprus: Facts and Interpretations (Document. La disputa

sobre Xipre: fets i interpretacions)”. European Review 21(4): 564-593.

Bibó, I. (2015). The Art of Peacemaking: Political Essays by István Bibó (L’art de fer la pau: assaigs

polítics d’István Bibó). Ed. Iván Zoltán Dénes, transl. Péter Pásztor, foreword d’Adam Michnik.

Yale University Press.

Bibó-emlékkönyv (Homenatge a Bibó) (1980/1991). Ed. Pál Réz. Budapest: Századvég Kiadó, Berna:

Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem. Publicació en samizdat al 1980.

Bihari, M. (2011). “Hatalom és legitimitás. Guglielmo Ferrero hatása Bibó gondolkodására (Poder i

legitimitat. La influència de Guglielmo Ferrero en el pensament de Bibó)”. Győr: Universitat

István Széchenyi, Facultat d’Estudis de Dret i d’Administració d’Estat Ferenc Deák; disponible a

http://dfk-online.sze.hu/images/J%C3%81P/2012/1/bihari.pdf, visitat el 20/10/2016.

Borbándi, Gy. (1961). “A Bibó-vita (La disputa Bibó)”. Új Látóhatár IV(4):363-368.

Brey, H. i Heinritz, G. (1993).”Ethnicity and Demographic Changes in Cyprus: in the ’Statistical Fog’

(Etnicitat i canvis demogràfics a Xipre: a la ’boira estadística’)”. Geographica Slovenica 24:201-

222; disponible a http://giam.zrc-sazu.si/sites/default/files/gs_clanki/GS_2401_201-222.pdf, visitat

el 30/05/2017.

Buchanan, A. (1997). “Theories of Secession (Teories de secessió)”. Philosophy & Public Affairs 26(1):31-

61; disponible a

http://philosophyfaculty.ucsd.edu/faculty/rarneson/phil267fa12/BuchananTheoriesSecession.pdf,

visitat el 20/03/2017.

Carley, P. (1996). Self-Determination: Sovereignty, Territorial Integrity, and the Right to Secession

(Autodeterminació: Sobirania, integritat territorial i el dret a la secessió). Informe d’una taula

rodona celebrada juntament amb l’equip de planificació de polítiques del Departament d’Estat dels

Estats Units. Peaceworks No. 7. Washington, DC: United States Institute of Peace; disponible a

https://www.usip.org/sites/default/files/pwks7.pdf, visitat el 22/03/2017.

Cassese, A. (1986). International law in a divided world (Dret internacional en un món dividit). Oxford-

New York: Clarendon Press, Oxford University Press.

Cassese, A. (1995). Self-determination of peoples: a legal reappraisal. A Grotius Publication. Cambridge:

Cambridge Univerity Press.

Conference on Yugoslavia Arbitration Commission (1992). Opinion no. 2. París, 11/01/1992.

Crick, B. (1976). “Introduction (Introducció)”. A: The Paralysis of International Institutions and the

Remedies: a Study of Self-Determination, Concord among the Major Powers, and Political

Arbitration. (La paràlisi de les institucions internacionals i els remeis. Un estudi

d’autodeterminació, concert entre grans potències i arbitratge polític). Hassocks, UK: Harvester

Press: iii-xi.

68

Dénes, I. Z. (2011). “Bibó István életművének tudományos recepciója (Recepció acadèmica de la obra

d’István Bibó)”. Korunk III(7):6-13; disponible a

http://korunk.org/letoltlapok/Z_ZLKorunk2011julius.pdf, visitat el 15/09/2016.

Dénes, I. Z. (2012a). “Tudományos recepció (Recepció acadèmica)”. A: Bibó 100. Recepciók, értelmezések

és alkalmazási kisérletek (Bibó 100. Recepcions, interpretacions i intents d’aplicació), ed. Iván

Zoltán Dénes. Budapest: Argumentum Kiadó, Bibó István Szellemi Műhely (Taller Intel·lectual

István Bibó):374-391; disponible a

https://www.academia.edu/2110509/Nemzet%C3%A1llam_demokr%C3%A1cia_%C3%A9s_kise

bbs%C3%A9gi_jogok._Gondolatok_az_etnikai_konfliktusok_bib%C3%B3i_%C3%A9rtelmez%C

3%A9s%C3%A9r%C5%91l, visitat el 20/10/2016.

Dénes, I. Z. (2012b). “A legitimitás és a politikai kultúra mintái (La legitimitat i les mostres de la cultura

política)”. A: Bibó 100. Recepciók, értelmezések és alkalmazási kisérletek (Bibó 100. Recepcions,

interpretacions i intents d’aplicació), ed. Iván Zoltán Dénes. Budapest: Argumentum Kiadó, Bibó

István Szellemi Műhely: 374-391; disponible a

https://www.academia.edu/2110509/Nemzet%C3%A1llam_demokr%C3%A1cia_%C3%A9s_kise

bbs%C3%A9gi_jogok._Gondolatok_az_etnikai_konfliktusok_bib%C3%B3i_%C3%A9rtelmez%C

3%A9s%C3%A9r%C5%91l, visitat el 20/10/2016.

Dillard, H. C. (1975). “Separate Opinion of Judge Dillard (Opinió separada del Jutge Dillard)”. A: Western

Sahara, Advisory Opinion of 16 october 1975 (Sàhara occidental, Opinió consultiva del 16

d’octubre de 1975). ICJ Reports (Informes de la TIJ). Tribunal Internacional de Justícia; disponible

a http://www.icj-cij.org/docket/files/61/6211.pdf, visitat el 09/04/2017.

Falk, R. (2011). “The Kosovo Advisory Opinion: Conflict Resolution and Precedent (L’opinió consultiva

de Kosovo: resolució de conflicte i precedent)”. The American Journal of International Law

105(1):50-60; disponible a: http://www.jstor.org/stable/10.5305/amerjintelaw.105.1.0050, visitat el

22/03/2017.

Fehér, F. (1980). “István Bibó and the Jewish Question in Hungary: Notes on the Margin of a Classical

Essay (István Bibó i la qüestió jueva a Hongria: Notes al marge d’un assaig clàssic)”. New German

Critique 21(3): 3-46, edició especial: Alemanys i jueus; disponible a

https://www.jstor.org/stable/487995?seq=1#page_scan_tab_contents, visitat el 20/03/2017.

Feinäugle, C. (2015). “Western Sahara (Advisory Opinion) (Sàhara Occidental (Opinió consultiva)”.

Oxford Public International Law; disponible a http://opil.ouplaw.com, visitat el 09/04/2017.

Ferenczi, L. (1992). Guglielmo Ferrero. Jornades amb el recolzament de la Friedrich Ebert Stiftung

(Fundació Friedrich Ebert), ed. Iván Zoltán Dénes, Szeged, 5-7 novembre de 1992: 215-228.

Friedman, U. (2011). “What Obama Meant by '1967 Lines' and Why It Irked Netanyahu (El que Obama

entenia per ‘línies del 1967’ i perquè irritava Netanyahu)”, The Atlantic, 20/05/2011; disponible a

https://www.theatlantic.com/international/archive/2011/05/what-obama-meant-1967-lines-why-

irked-netanyahu/350925/, visitat el 31/05/2017.

69

Gradvohl, P (2008) “Istvan Bibo, l’insubmersible (Istvan Bibo, l’insubmergible)”, Le courrier des pays de

l’Est 1067(3):134-139; disponible a https://www.cairn.info/revue-le-courrier-des-pays-de-l-est-

2008-3-page-134.htm, visitat al 06/05/2017.

Hannum, H. (1993). “Self-Determination, Yugoslavia, and Europe: Old Wine in New Bottles?

Autodeterminació, Iugoslàvia i Europa: vi vell en botelles noves?)”. Transnational Law &

Contemporary Problems 3(1):57-69; disponible a

https://papers.ssrn.com/sol3/papers.cfm?abstract_id=1940557, visitat el 27/03/2017.

Hannum H. (1998), “The Right of Self-Determination in the Twenty-First Century (El dret a

l’autodeterminació en el segle XXI)”, Washington & Lee Law Review 55(3):773-780; disponible a

http://scholarlycommons.law.wlu.edu/wlulr/vol55/iss3/8, visitat el 22/03/2017.

Hazleton, W. A. (1978). “Review of of ‘The Paralysis of International Institutions and the Remedies’, by

István Bibó (Recensió de ‘La paràlisi d’institucions internacionals i els remeis’, per István Bibó)”.

The American Political Science Review 72(3):1150-1151; disponible a

http://www.jstor.org/stable/1955239, visitat el 13/02/2017.

Herring, E. (2000): “From Rambouillet to the Kosovo accords: NATO's war against Serbia and its

aftermath (De Rambouillet als acords de Kosovo: la guerra de Nato contra Sèrbia i les seves

conseqüències)”. The International Journal of Human Rights 4(3-4):224-245; disponible a

http://dx.doi.org/10.1080/13642980008406901, visitat el 17/04/2017.

Huszár, T. (1989). Bibó István: Beszélgetések, politikai-életrajzi dokumentumok (István Bibó: Converses,

documents político-bibliogràfics). Magyar Krónika (Crònica Hongaresa). Budapest: Kolonel Lap-

és Könyvkiadó Kft.

Huszár, T. (1995). Bibó István (1911-1979): Életút dokumentumokban (István Bibó (1911-1979): Biografia

en documents). Budapest: 1956-os Intézet – Osiris-Századvég.

Kardos, G. (2012). “Bibó István nemzetközi konfliktuselmélete (Teoria de conflictes internacionals

d’István Bibó)”. A: Bibó 100. Recepciók, értelmezések és alkalmazási kisérletek (Bibó 100.

Recepcions, interpretacions i intents d’aplicació), ed. Iván Zoltán Dénes. Budapest: Argumentum

Kiadó, Bibó István Szellemi Műhely: 416-437;

https://www.academia.edu/2110509/Nemzet%C3%A1llam_demokr%C3%A1cia_%C3%A9s_kise

bbs%C3%A9gi_jogok._Gondolatok_az_etnikai_konfliktusok_bib%C3%B3i_%C3%A9rtelmez%C

3%A9s%C3%A9r%C5%91l, visitat el 20/10/2016.

Kardos, G. (2013). “Az államalakulási konfliktusok megoldása Bibó István értelmezésében (Resolució de

conflictes de formació d’estats segons la interpretació d’István Bibó)”. Világosság, primavera-estiu

2013:303-310. http://epa.oszk.hu/01200/01273/00060/pdf/EPA01273_vilagossag_tavasz-

nyar_303-310.pdf, visitat el 18/10/2016.

Kende, P. (1992). Önrendelkezés Európában tegnap és ma (Autodeterminació a Europa ahir i avui).

Jornades amb el recolzament de la Friedrich Ebert Stiftung (Fundació Friedrich Ebert), ed. Iván

Zoltán Dénes, Szeged, 5-7 novembre de 1992: 130-143.

70

Kenedi, J. (1984). “Bibó István életrajzi adatai (Dades biogràfiques d’István Bibó)”. A: Bibó István

összegyűjtött munkái 4. (Obres recopilades d’István Bibó 4.). Eds. István Kemény i Mátyás

Sárközy. Berna: Európai Protestáns Magyar Szabadegyetem (Universitat Lliure Protestant

Hongaresa Europea), pp. 965-1188. Publicat a Hongria al 1990 a: Bibó, I. Válogatott tanulmányok

IV. (Assaigs seleccionats IV. 1935-1979), Budapest: Magvető Könyvkiadó, pp. 1283-1289.

Ker-Lindsay, J. (2007). “The unmentionable solution (La solució inesmentable)”. The Guardian; 1ª part,

9/8/2007; 2ª part, 3/9/2007; disponibles a

https://www.theguardian.com/commentisfree/2007/aug/09/theunmentionablesolution,

https://www.theguardian.com/commentisfree/2007/sep/03/theunmentionablesolutionpart2, visitats

el 20/100/2016.

Knop, K. (2002). Diversity and Self-Determination in International Law. Cambridge-New York-

Melbourne-Madrid-Cape Town: Cambridge University Press; disponible a

http://fcthighcourtelibrary.com/maitama/library/ebooks/eb3/Diversity%20self%20determination%

20int%20law.pdf, publicat en 2004, visitat el 20/01/2017.

Kodolányi, G. (2011). “Currents of a Secret Life. István Bibó and Bernard Crick”. Hungarian Review II(6).

http://www.hungarianreview.com/article/currents_of_a_secret_life, visitat el 20/10/2016.

Kovács, G. (2001). “Guglielmo Ferrero and István Bibó: comparative interpretations of legitimacy

(Guglielmo Ferrero i István Bibó: interpretacions comparatives de legitimitat)”. A: István Bibó and

the History of Hungary in the XXth Century. (István Bibó i la història d’Hongria al segle XX).

International conference, Trento, October 26-27, 2001:92-98; disponible a

http://mek.oszk.hu/02200/02224/02224.pdf, visitat el 20/10/2016.

Kovács, G. (2002). “Nemzet, önrendelkezés, nacionalizmus Bibó István gondolatvilágában (Nació,

autodeterminació, nacionalisme a l’ideari d’István Bibó)”. Regio: kisebbség, politika, társadalom

13(3):93-116; disponible a http://www.matarka.hu/cikk_list.php?fusz=5273&nyelv=eng, visitat el

20/10/2016.

Kovács, G. (2004). “Politikai gyakorlat és poltikai teória (Pràctica política i teoria política)”.

Politikatudományi Szemle 2004(1-2):297-300.

Kovács, G. (2011). “Egy megátalkodottan jóhiszemű értelmiségi odisszeája a jogtól a politikaelméletig:

100 éve született Bibó István (L’odissea d’un intel·lectual obstinadament refiat del dret a la teoria

política: Fa 100 anys va néixer István Bibó”. Magyar Tudomány 11(4):1316-1323; disponible a

http://www.matud.iif.hu/MT2011-11.pdf, visitat el 20/10/2016.

Kyriakides, K. (2011). ”What’s the name for it? (Quin és el nom per això?)”. Al blog: Cyprus Solution

Revisited and Turkey's Hypocrisy Unveiled (La solució de Xipre revisitada i la hipocresia de

Turquia desvelada), 02/12/2011; disponible a http://antifon.blogspot.com.es/2011/12/whats-name-

for-it.html, visitat el 31/05/2017.

Laignel-Lavastine, A. (2005). Esprits d’Europe. Autour de Czeslaw Milosz, Jan Patocka, Istvan Bibo.

París: Calmann-Lévy.

71

Lenin, V. I. (2000). “El derecho de las naciones al la autodeterminación (El dret de les nacions a

l’autodeterminació)”. Marxist Internet Archive. Publicat originalment als números 4, 5 i 6 (abril a

juny de 1914) de de la revista Prosvesxenie; disponible a

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1910s/derech.htm, visitat l’01/05/2017.

Mancini, S. (2012). Secession and Self-Determination. A: The Oxford Handbook of Comparative

Constitutional Law, ed. per Michel Rosenfeld i András Sajó: 481-498. Oxford: Oxford University

Press.

Morse, E. L. (1977). “Capsule Review of ‘The Paralysis of International Institutions and the Remedies’ by

István Bibó (Recensió curta de ‘La paràlisis d’institucions internacionals i els remeis per István

Bibó)”. Foreign Affairs, January; disponible a https://www.foreignaffairs.com/reviews/capsule-

review/1977-01-01/paralysis-international-institutions-and-remedies, visitat el 20/10/2016.

Ormos, M. (1983). Padovától Trianonig, 1918-1920 (De Pàdua a Trianon, 1918-1920). Budapest: Kossuth

Könyvkiadó.

Pellet, A. (1992). “The Opinions of the Badinter Arbitration Committee: A Second Breath for the Self-

Determination of Peoples (Les opinions del Comité d’Arbitratge de Badinter: Un segon respir per a

l’autodeterminació dels pobles)”. European Journal of International Law 3:178-185; disponible a

http://ejil.org/pdfs/3/1/1175.pdf, visitat el 28/03/2017.

Raymond, G.A. (1980). Conflict Resolution and the Structure of the State System: An Analysis of

Arbitrative Settlements (Resolució de conflictes i l’estructura dels sistema d’estats: una anàlisi de

les resolucions d’arbitratge). Montclair, N.J.: Allanheld, Osmun & Co.

Schweitzer, A. (2012). “Területi és államalakulási konfliktusok. Beigazolódnak Bibó István ‘naiv’ nézetei?

(Conflictes territorials i de formació d’estats. Es confirmen les idees ‘ingènues’ d’István Bibó?)”.

A: Bibó 100. Recepciók, értelmezések és alkalmazási kisérletek (Bibó 100. Recepcions,

interpretacions i intents d’aplicació), ed. Iván Zoltán Dénes. Budapest: Argumentum Kiadó, Bibó

István Szellemi Műhely: 392-406; disponible a

https://www.academia.edu/2110509/Nemzet%C3%A1llam_demokr%C3%A1cia_%C3%A9s_kise

bbs%C3%A9gi_jogok._Gondolatok_az_etnikai_konfliktusok_bib%C3%B3i_%C3%A9rtelmez%C

3%A9s%C3%A9r%C5%91l, visitat el 20/10/2016.

Schweitzer, A. (2015). “The Contemporary Relevance of István Bibó’s Theoretical Framework for

Analyzing and Settling Territorial and State-Formation Conflicts (La pertinença contemporània del

marc teòric d’István Bibó per analitzar i resoldre conflictes territorials i de formació d’estats”.

Intersections, East European Journal of Society and Politics 1 (2):146-167; disponible a

http://intersections.tk.mta.hu/index.php/intersections/article/view/68/pdf_13, visitat el 13/10/2016.

Snopek, J. (2011). “Bibó aktualitása (L’actualitat de Bibó)”. Kortárs 55(12):76-81; disponible a

http://www.kortarsonline.hu/2011/12/bibo-aktualitasa/2498, visitat el 21/10/2016.

Szűcs, J. (1981). “Vázlat Európa három történeti régiójáról (Esbós de les tres regions històriques

d’Europa)”. Történelmi Szemle 24 (3): 313-359. http://www.tti.hu/folyoiratok/124-tortenelmi-

szemle-arhiv/928-tortenelmi-szemle-1982-7.html, visitat el 20/05/2016. Publicat en anglès a

72

Hongria al 1983 sota el títol “The Three Historic Regions of Europe. An Outline (Les tres regions

històriques d’Europa. Un esbós”, Acta Historica Scientiarum Hungaricae 29 (2-4): 131-184 i en

francès a França al 1985 sota el títol Les trois Europes (Les tres Europes), París: L’Harmattan, trad.

Véronique Charaire, Gábor Klaniczay i Philippe Thureau-Dangin, pref. Fernand Braudel.

Vajda, M. (1998). “Államalakulás és önrendelkezés: Európa Bibó István szemszögéből (Formació d’estats i

autodeterminació: Europa des del punt de vista d’István Bibó)”. Múlt és Jövő, 5(1):94-98;

disponible a http://www.multesjovo.hu/hu/aitdownloadablefiles/download/aitfile/aitfile_id/1155/

Vajda, M. (2008). “Aktuális-e még Bibó István? (És rellevant encara István Bibó?)”. Mozgó Világ 34(2),

versió d’internet; disponible a http://www.mozgovilag.hu/vajda-mihaly-aktualis-e-meg-bibo-

istvan/, visitat el 18/10/2016.

Weller, M. (1999). “The Rambouillet Conference on Kosovo (La conferència de Rambouillet sobre

Kosovo)”. International Affairs 75(2):211-251; disponible a http://www.jstor.org/stable/2623341,

visitat el 24/02/2017.

Weller, M. (2005). “The Self-determination Trap (La trampa de la autodeterminació)”. Ethnopolitics,

4(1):3-28; disponible a http://www.tamilnation.co/selfdetermination/trap.pdf, visitat el 17/01/2017.

Weller, M. (2008a). Escaping the Self-determination Trap (Escapant-se de la trampa de la

autodeterminació). Leiden-Boston: Martinus Nijhoff Publishers.

Weller, M. (2008b). Negotiating the Final Status of Kosovo (Negociant l’estatus final de Kosovo). Chaillot

Paper nº 114. Paris: Institute for Security Studies, Unió Europea; disponible a

http://www.iss.europa.eu/uploads/media/cp114.pdf, visitat el 20/01/2017.

Wilson, W. (2008). “8 January, 1918: President Woodrow Wilson's Fourteen Points (8 de gener de 1918:

Els catorze punts del president Woodrow Wilson)”. The Avalon Project. New Haven. Lilian

Goldman Law Library, Yale Law School; disponible a

http://avalon.law.yale.edu/20th_century/wilson14.asp, visitat l’01/05/2017.

73

Apèndix 1: Índex de l’obra La paràlisi de la comunitat internacional i els

seus remeis: autodeterminació, concert entre grans potències i arbitratge

polític d’István Bibó

Prefaci

Introducció

1. La paràlisi de les institucions internacionals en la resolució de disputes

internacionals

La proliferació dels conflictes internacionals sense resoldre

El funcionament insuficient dels procediments i institucions en la resolució de disputes

internacionals

Arbitrarietat de poder i requisits morals en la comunitat internacional

Part I. L’estructura i els principis rectors de la comunitat internacional

2. L’estructura de la comunitat internacional

El problema de la legitimitat del poder i els principis rectors bàsics

Legitimitat de contingut i forma: la relació de dret, constitució i principis rectors bàsics

El conjunt dels estats i l’estatus territorial com “constitució” de la comunitat

internacional

El mite de l’arbitrarietat il·limitada de la violència en relació amb els canvis estatals i

territorials

3. El principi rector antic de la legitimitat monàrquico-feudal

La comunitat internacional antiga

El trontollament i la restauració de la posició de la legitimitat monàrquico-feudal: el

concert europeu

El pacte equívoc de la legitimitat monàrquic-feudal amb el principi nacional

L’esclat de la primera guerra mundial i el col·lapse de la legitimitat monàrquico-feudal

4. El principi rector nou del dret a l’autodeterminació

La victòria del principi d’autodeterminació després de la primera guerra mundial i la

seva topada amb la qüestió de la responsabilitat per la guerra

El balanç de la primera aplicació del principi d’autodeterminació

La sort del principi d’autodeterminació després de la segona guerra mundial:

l’alliberament dels pobles colonials

El balanç de la segona aplicació del principi d’autodeterminació

74

La importància del pas de la legitimitat monàrquico-feudal als principis rectors

democràtics

Part II. Crítiques i apologies del principi d’autodeterminació

5. El principi d’autodeterminació com a estímul per al nacionalisme

Nació, pàtria i consciència nacional

Situacions de dominació i submissió en la vida de les comunitats nacionals

Factors incitant a comportaments agressius i de dominació en la vida de les comunitats

nacionals

Una digressió sobre les ideologies polítiques del nostre temps

Nacionalisme i patriotisme

El nacionalisme com un comportament agressiu de domini i com ideologia

La invalidesa total de les ideologies nacionalistes

El fet de la nació darrere dels “èxits” del nacionalisme

Definició definitiva de la relació de nacionalisme, nació i autodeterminació

6. El principi de l’autodeterminació com un impediment de la integració internacional

Els programes d’un poder central mundial i de la dominació d’una elit

Les fonts possibles de la legitimitat d’un poder central mundial i de la dominació d’una

elit

L’esterilitat de la contraposició de l’autodeterminació i de la integració superior, i el

camí gradual a una integració superior

Autodeterminació i federació

Crítica de l’autodeterminació i de la nació-estat de la part de les entitats superiors

anteriors

La inevitabilitat dels principis de la sobirania del poble i de l’autodeterminació en el

camí de la integració internacional

7. Altres principis de formació d’estats i d’ordenament territorial en rivalitat aparent

amb l’autodeterminació

El principi nacional i les seves variants: principis nacionals, històrics, ètnics i similars

Consideracions pràctiques en problemes de formació d’estats i territorials

8. El principi d’autodeterminació com a principi oposat a la inviolabilitat territorial

dels estats

Rebuig de l’efecte subversiu del principi d’autodeterminació per part dels poders estatals

existents

75

La necessitat de l’autodeterminació per als poders estatals existents com a principi

justificador i estabilitzador

La funció doble del principi d’autodeterminació: la prioritat actual de la funció

justificadora-estabilitzadora i la inevitabilitat de la funció subversiva-revolucionadora

La compensació de les confrontacions entre el principi d’autodeterminació i la institució

de l’estabilitat territorial

Els problemes de l’aplicació del principi d’autodeterminació i la manca d’institucions i

procediments per posar-lo en pràctica

Part III. Procediments polítics internacionals per a la resolució de conflictes: qüestions

claus del concert entre grans potències i d’una decisió política imparcial

9. La insuficiència del procediments actuals existents per a la resolució de disputes

polítiques internacionals

Procediments de formació d’estats i d’ordenament territorial abans i ara

La guerra que ha esdevingut absurda i és present malgrat tot

La insurrecció i la desobediència civil com procediments per resoldre disputes

El problema de la força policial internacional

L’atzucac de les negociacions internacionals

L’afebliment de la força legitimadora del contracte internacional

L’afebliment de la força legitimadora del reconeixement internacional i de les relacions

diplomàtiques

Els estatuts de minories i autonomies territorials

El reassentament de poblacions

El problema del referèndum

El concert entre grans potències i la decisió política imparcial com a qüestions claus

10. El funcionament de les institucions i procediments del concert entre grans potències i

la seva insuficiència

El funcionament del concert de les grans potències abans i ara

El col·lapse del concert europeu i el fracàs de la Societat de Nacions

El fi de la segona guerra mundial i la reglamentació jurídica del concert entre grans

potències a l’Organització de les Nacions Unides

Les convencions tàcites necessàries per al funcionament del Consell de Seguretat

La qüestió del caràcter irreconciliable o reconciliable de les controvèrsies entre les grans

potències

El nou paper del Secretari General i la funció de la mediació internacional

76

Condicions de les transaccions polítiques internacionals globals per al pau i l’estabilitat

El caràcter fonamentalment contractual del funcionament del concert entre les grans

potències

11. El problema de l’arbitratge polític internacional

Els inicis dels esforços encaminats a aconseguir un arbitratge polític internacional

La influència dels esforços encaminats a aconseguir un arbitratge polític en el

desenvolupament de la justícia internacional regular

La diferència entre l’arbitratge polític internacional i la justícia internacional regular

La necessitat i la mancança de l’arbitratge polític internacional des del fi de la primera

guerra mundial

Les dificultats i les possibilitat de l’arbitratge polític internacional

Els fonaments i l’organització possible de l’arbitratge polític internacional

Les competències i les decisions possibles de l’arbitratge polític internacional

Efectes secundaris polítics i obligacions addicionals en relació amb les decisions del

tribunal

El procediment de l’arbitratge polític internacional

El contingut possible de les decisions de l’arbitratge

Part IV. Dues disputes de formació d’estat: Xipre i Pròxim Orient

12. Els fets de la disputa de Xipre i la seva interpretació

Antecedents històrics de la disputa de Xipre

Les crisis de l’estat xipriota fins als nostres dies

El caràcter “artificial” del conflicte greco-turc de Xipre i el paper dels factors de poder

externs

La disputa de Xipre com a problema parcial de la separació nacional greco-turca

L’efecte intoxicant de les reminiscències de les conquestes en la disputa de Xipre

Estat xipriota, nació xipriota, poble xipriota

El punt mort de la disputa de Xipre

El fracàs dels procediments de resolució de disputes internacionals emprats fins ara en la

disputa de Xipre

Possibilitat d’un arbitratge polític internacional i les postures previsibles de les parts i de

les grans potències

13. Possible contingut de la postura del tribunal en la disputa de Xipre

Del dret d’autodeterminació de la població de Xipre i del seu contingut possible

De la unitat indivisible o del caràcter divisible de Xipre

77

Del dret d’autodeterminació d’una minoria dispersa i del seu contingut

De la influència de la separació greco-turca universal sobre la separació de Xipre

Dels criteris estadístics de la separació nacional de Xipre i de la evitabilitat d’un

referèndum en el tema de la separació

Del Xipre binacional independent i de la necessitat d’un referèndum en aquest tema

Els problemes de contingut i seqüència del referèndum necessari en el tema del Xipre

binacional independent

Del Xipre grec independent, amb una consideració especial a la situació actual de Grècia

Dels drets de les minories i del desplaçament eventual de la població

De les bases militars estrangeres i de les forces d’ocupació

14. El conflicte arabo-israelià: fets, valoracions, solucions

Els fets: Palestina, l’escenari de la hostilitat arabo-israeliana

Diàspora jueva, antisemitisme i sionisme

Els inicis de la hostilitat arabo-israeliana fins a la formació d’Israel

La primera guerra arabo-israeliana i l’estabilització d’Israel

L’estabilització de la hostilitat arabo-israeliana i la segona, tercera i quarta guerra

15. El conflicte arabo-israelià: aspectes de valoració

Les particularitats de la formació nacional israeliana

L’estat de la formació nacional àrab

La valoració del problema de refugiats

Mentalitat i estat d’ànim àrab

Mentalitat i estat d’ànim israelià

La inutilitat objectiva d’una solució violenta unilateral per a ambdues parts

La legitimació de la frontera efectiva anterior a 1967

Jerusalem com a ciutat santa i la seva situació entre les parts en disputa

La qüestió de responsabilitat en el conflicte arabo-israelià

La responsabilitat de la civilització de l’home blanc i la seva revalidació pràctica

Desconnexió d’alguns clixés inútils

16. El conflicte arabo-israelià: possibilitat d’una acció de grans potències de cara a una

solució definitiva

El promotor i la possible forma d’un pla de pau definitiu

Possible contingut d’un pla de pau definitiva

Acceptació i desenvolupament del pla de pau: la qüestió de l’ordre

Delimitació de la primera i segona zona d’evacuació

78

Acció i garantia de les grans potències per al cas de l’encallament del pla de pau

Epíleg

Conclusions

La qüestió d’Irlanda del Nord en vista d’un possible arbitratge polític imparcial50

La paràlisi de les institucions internacionals en la resolució de disputes internacionals

Principi, força i procediment necessaris per a la resolució nord-irlandesa

Els fets rellevants de la qüestió

Els grups contraposats: religions, classes o nacions?

La qüestió de la separació: la frontera ètnica tortuosa

Els punts de vista contraposats a Irlanda del Nord

La qüestió de la majoria: a quin territori ha de referir-se?

La vana il·lusió dels britànics d’Ulster i la vana il·lusió dels irlandesos

La reducció del territori d’Irlanda del Nord com a solució

Els problemes del referèndum

Els problemes de la reducció del territori d’Irlanda del Nord i de la frontera tortuosa

Realització, distensió i ajuda

50 Assaig escrit a posteriori: Bibó (1984g).

79

Apèndix 2: La vida d’István Bibó en imatges51

István Bibó amb la seva mare a l’edat d’un any

Fotografia d’István Bibó de l’orla del Gimnázium52 András Dugonics dels escolapis a Szeged, 1929

51 Les fotografies són de la col·lecció de la tretes de la Facultat de Dret de la Universitat de Debrecen

(http://jog.unideb.hu/) i han estat descarregardes de les pàgines web del portal de notícies:

http://galeria.hir24.hu/3/46999/Bibo_Istvan_palyaja_kepekben (La trajectòria d’István Bibó en imatges) i de la

revista hvg.hu: http://hvg.hu/nagyitas/20110805_Bibo_Istvan_nagyitas. 52 Nom dels instituts d’educació secundària a Hongria.

80

István Bibó, doctor en dret, al 1935, després dels seus estudis de Ginebra

István Bibó, Viola Tomori53, Ferenc Erdei54, Ferenc Erdei pare, al voltant de 1940

53 Viola Tomori (1911-1998), sociòloga, psicòloga i etnògrafa hongaresa. Formava part del moviment populista

durant els anys 1930 i 1940, coincidint, a Szeged, amb Bibó i Erdei. 54 Ferenc Erdei (1910-1971), sociòleg, escriptor i polític hongarès, company de carrera d’István Bibó a la

Universitat de Szeged i gran amic de tota la vida malgrat les diferències polítiques. D’origen camperol, va ser un

intel·lectual destacat del moviment populista. Durant i després de la Segona Guerra Mundial i fins a 1948 va

militar en el Partit Nacional Camperol, després va ingressar en el partit comunista on va exercir càrrecs de

ministre a l’època estalinista més dura de Rákosi i després de la revolució de 1956 va ser un dels artífexs de la

col·lectivització del camp hongarès.

81

István Bibó, professor d’universitat, al voltant de 1942

István Bibó, al 1944, a Leányfalu, a casa del seu sogre, el bisbe reformat László Ravasz

82

A la porta del parlament hongarès amb Ferenc Erdei, al 1945

István Bibó a l’estiu de 1956

83

István Bibó al 1963, l’any que va sortir de la presó

István Bibó i la seva dona, de vacances al Llac Balaton, al 1964

84

István Bibó al 1970

István Bibó conversa amb el seu sogre, László Ravasz, a Leányfalu, a la casa d’aquest, al 1972

85

La tomba d’István Bibó en el cementiri d’Óbuda de Budapest55

Estàtua d’István Bibó, de Géza Széri-Varga (2005), a Budapest, Széchenyi rakpart, a la vora del Danubi56

55 Font: https://hu.wikipedia.org/wiki/Bib%C3%B3_Istv%C3%A1n_(politikus) 56 Font: http://www.titkosbudapest.hu/cikk-reszletek.php?szocikk_id=127