auge i caiguda dels mitjans tradicionals · 2020. 3. 17. · tornat a assolir els volums que havia...

comunicació21Primavera 2020 · Fundada l’any 1999 · comunicacio21.cat 2,95€

“Els deu o dotze primers diaris digitals de Catalunya facturen la meitat que un producte ‘vell i caduc’ com El Punt Avui”

Articles de:

Rosa RomàJoan Maria MorrosDaniel CondeminasMontse BonetEstanis AlcoverQuim MiróArnau Nadeu

Entrevista a Joan Vall i Clarapresident d’El Punt Avui

Ramon Grau:“AMIC Media serà un projecte de creació de continguts, dissenys i nous formats”

Dossier ‘20 anys després’Auge i caiguda dels mitjans tradicionalsper Joan M. Corbella

Entrevista aJoan Vall i Clara

05334044

20

34

Rosa Romà

Montse Bonet

Daniel Condeminas

Quim Miró

Revista Comunicació 21, Primavera 2020Edita: Grup Comunicació 21

Edició: Arnau NadeuDisseny i maquetació: Marga MorenoPublicitat: Marcelo Villanueva

[email protected]@comunicacio21.com

www.comunicacio21.cat

OPINIÓ

TEMES

Dossier ‘20 anys després’ Auge i caiguda dels mitjans tradicionals

per Joan M. Corbella

06

Entrevista al president de l’AMICRamon Grau

485558

Estanis Alcover

Joan M. Morros

Arnau Nadeu

OJD: la difusió dels diaris impresos cau un 9,42%

45

52Grup Comunicació 21

Espai Línia

grup comunicació21

Dipòsit Legal DL B 16110-1999

co

mu

nic

ac

ió 2

1

www.comunicacio21.cat · C21_5

RosaRomàUn nou Col·legi per un màrqueting i una comunicació transgressorsLa publicitat moderna, com a professió i com a vertebra-dora d’un teixit sectorial potent i creatiu, va néixer aCatalunya a inicis del segle XX de la mà de pioners comRoldós i Prat Gaballí. Aquí es va crear una indústria cap-davantera que ha anat organitzant-se i creixent al llargdels anys amb l’ajuda de l’associacionisme. El fins araCol·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunyaés hereu d’aquesta història i des del 1998 ha defensat ipromogut els professionals del que es considera-ven els dos vessants clàssics de la comuni-cació comercial persuasiva: la publicitat iles relacions públiques.

La irrupció i consolidació de lestecnologies de la informació i de lacomunicació a principis del pre-sent segle va propiciar canvisestructurals profunds en laindústria, en els processos i en lamentalitat dels nostres profes-sionals. Calia adaptar-se a l’en-torn online, aprendre nous llen-guatges, entendre l’aparició denous actors, perfils i rols competen-cials.

Així doncs, la publicitat i les relacionspúbliques han deixat de fonamentar-seestrictament en missatges per a ser emesosper mitjans convencionals o no convencio-nals. Transcendeixen les seves pròpies fronte-res, s’hibriden les tècniques i es dilueixen lesbarreres entre els mitjans fins a transitar peltransmèdia.

La publicitat i les relacions públiques arasón branded content, màrqueting de contin-guts, màrqueting d’influencers, advergaming,advertainment, màrqueting viral, neuromàrque-ting, tryvertising, ambush marketing,growth hacking, comunicaciócross-device…

El sector segueix demandantprofessionals de la creativitat, laredacció, el disseny, la direcció d’art,l’estratègia, la planificació de mitjans o l’organitzaciód’esdeveniments, però també demana social mediamanagers, gestors de comunitats, especialistes enSEO/SEM, digital managers, transformation managers,analistes de bases de dades, programadors en VR/AI/IoT,experts en compra programàtica, etc.

No es tracta d’una situació passatgera ni local. Somdavant d’una realitat global, on s’alcen veus que propo-sen deixar de parlar de campanyes de publicitat peranomenar-les sequències narratives (Salmon, 2008) iprefereixen dirigir-se a audiències, abans que a consu-midors. Si la publicitat, que ha estat sempre un relat,ara s’aixopluga en l’storytelling és perquè les categoriesse’ns estan quedant petites, símptoma d’un canvi real

de paradigma.Bauman parlava de la societat líquida i, enrelació amb el nostre àmbit, som en un

sector de professions líquides, on calfugir d’etiquetes que encotillen i bus-

car paraigues conceptuals sota elsquals puguem encabir-nos totsels professionals que treballemper a fer créixer les marques. I unparaigua prou gran, acollidor iversàtil és el del màrqueting.

El Col·legi té la responsabili-tat i l’obligació de fer complir elsseus Estatuts aprovats al

Parlament de Catalunya, els qualsdetallen en alguns dels seus punts

que el Col·legi té entre els seus finsessencials “assumir la representació dels

interessos generals de la professió davantles administracions públiques, els organismespúblics i privats i els particulars” i impulsar la“promoció, el foment i el desenvolupamentde la professió”.

Per aquest motiu, el Col·legi ha fet un pasmés per impulsar una professió que no nomésestà en constant canvi sinó que s’ha convertiten un sector important com a motor d’accele-

ració de l’economia a Catalunya. Ha evolucionatper adaptar-se a les noves realitats del

sector i representar els professio-nals més tradicionals amb els nousperfils que han sorgit fruit d’a-

questa evolució. Un nou Col·legiper un màrqueting i una comunicació

innovadors, moderns i transgressors, el Col·legi delMàrqueting i la Comunicació de Catalunya.

Rosa Romà és degana del Col·legi del Màrqueting, la Comunicació, la Publicitat i les Relacions Públiques de Catalunya

6_C21 · www.comunicacio21.cat

20 anys després Auge i caiguda dels mitjans tradicionalsper Joan Maria Corbella

Quan Comunicació21 va començar la sevasingladura, ara fa vint anys, estàvem enplena voràgine de l’internet inicial, quehavia de trastocar-ho tot i va aixecar unesexpectatives de negoci enormes. Però lacompra de TimeWarner pel gegant d’in-ternet AOL, la compra de Lycos per a crearTerra i d’Endemol per part de Telefónicaper a crear el seu imperi comunicatiu, o laintegració de Vivendi-Canal+ amb lesnord-americanes Universal i Seagram, for-men part de la protohistòria del paisatgemediàtic del segle XXI i recorden quesovint les expectatives només són això. Ino es compleixen a curt termini.

Però un cop païda la crisi que va gene-rar aquest desfici pels negocis a internet (labombolla tecnològica), que va coincidir enel temps amb un període de crisi econòmi-ca global pels esdeveniments internacio-nals dels primers anys del segle, a partir de2004-2005 vam entrar en una segona fasedel segle digital, en què van engegar bonapart de les empreses que avui dia dirigei-xen amb mà de ferro el desenvolupamentdel paisatge comunicatiu. Juntament ambles supervivents del primer període(Google i Amazon, pel que aquí ensocupa), van aparèixer -entre altres que nohan tingut tant èxit- YouTube (compradapoc després per Google) i Facebook. Pelseu costat, el videoclub per correu Netflixes va llançar a l’incert negoci del VOD el2007, en una direcció que des deCatalunya ja havien iniciat l’any abans elspromotors de Filmin (reivindicació neces-sària).

I és en aquest temps també que lestelevisions més innovadores comencen amadurar les seves iniciatives a internet: laCCMA a Catalunya engega el 2004 el pri-mer servei de televisió a la carta (TV3 a lacarta), la BBC ho fa el 2006 (iPlayer) i enaquests anys la majoria dels operadorsdecideixen penjar –amb més o menysintensitat- continguts a YouTube i contri-bueixen a fer que aquest servei s’imposisense oposició als seus “rivals” Vímeo oDailymotion com a referent en la compar-tició de vídeos.

I en l’àmbit periodístic, cal recordartambé que abans del canvi de segle jaVicent Partal i Assumpció Maresme havienreconvertit els seus projectes digitals en elque avui és Vilaweb, i que es desenvolupàun projecte com Osona.com, ànima delque ara és Nació Digital, i també El Tempsi Avui van ser dels primers a llançar-se a lesaigües d’internet.

Fent balanç d’aquests darrers vintanys, però, penso que ni el més negatiudels escenaris que algú pogués preveurellavors per al futur dels mitjans i les indús-tries dels mèdia tradicionals s’ha complert.Els canvis han estat molt més radicals delque imaginàvem, i amb les restes d’aquellmón analògic i les habilitats digitals a duesbandes estem construint el nou medi deles relacions comunicatives del segle XXI.Les dues bandes són: una, les empreses iprofessionals de la comunicació que mal-den per adequar els serveis -i negocis- almedi internet, i l’altra una ciutadania queamb un ritme accelerat s’ha apropiat de lainnovació tecnològica, experimenta, modi-fica els seus hàbits i exigeix als anteriorsque les propostes per als nous serveis sigu-in coherents amb les seves necessitats i lespossibilitats tècniques d’avui.

I aquí, la clau de volta rau en la millorade la connectivitat entre els dispositius i del’accés als serveis. La digitalització pertanyal segle passat, mentre que al XXI els aven-ços han estat en velocitat, capacitat i ubi-qüitat de les connexions. Sense el wi-fi, cap


Paper i ones sobreviuen però a poc a poc queden arraconats, i internet és ja el nou medi dels serveis de comunicació

dels serveis que s’han popularitzat haurienadquirit la dimensió que tenen avui(Netflix o Youtube compartits en un solordinador a les llars, sense el wi-fi?), i sensel’abaratiment de l’internet mòbil no hauriaestat tan assequible tampoc que ensemportem tots els serveis en el telèfon o latauleta a tot arreu, la ubiqüitat màxima.

Paral·lelament, cal fer notar que ambel segle XX vam accelerar el desterramentdel lideratge de les iniciatives autòctonesen l’àmbit dels mèdia: en la premsa, laràdio i la televisió encara són visibles elsmitjans “de tota la vida”, però van acumu-lant pèrdues d’audiència a favor de novesiniciatives exteriors al país i ja no podentreure l’ull del retrovisor per espiar els seusmoviments. Per tant, han perdut el liderat-ge davant Netflix, Spotifiy, Amazon,Google o els antics operadors nacionals detelecomunicacions avui situats en la bata-lla global.

Amb aquestes idees inicials, a modede context, entenc que ens podem expli-car millor les transformacions dels 25 anysque portem si fa no fa de l’era digital, i els vint

que portem de segle i de Comunicació21. Apartir d’aquí, en les pròximes pàgines pro-poso una anàlisi dels canvis a Catalunya idel punt al qual hem arribat l’any2020 –sense arribar a fer-ne la crònicadetallada– per a cadascun dels mitjans tra-dicionals, amb el suport de sèries tempo-rals de dades sobre alguns dels principalsindicadors que els descriuen.

DE L’AUGE A LA DEBACLELa trajectòria dels mitjans tradicionals aCatalunya al llarg dels dos primers decen-nis d’aquest segle corre paral·lela a la delconjunt de l’estat espanyol. Començava elmil·lenni amb les expectatives de creixe-ment dels darrers anys 90, que havien pro-piciat que sortissin els primers mitjans digi-tals i les plataformes de televisió de paga-ment per satèl·lit, i per fi començava eldesplegament de la televisió/telecomuni-cació per cable. Al mateix temps, lesaudiències dels mitjans es mantenien al’alça o estables, en el pitjor dels casos, i lapublicitat remuntava.

L’any 2007, però, va ser el darrer amb


aquests indicadors positius. Coincidintamb la crisi econòmica internacional, apartir d’aquesta data la publicitat ja no hatornat a assolir els volums que havia anatadquirint: els gairebé 700 milions d’eurosde 2007 que van arribar als mitjans cata-lans s’han reduït a 330 milions l’any 2019(dades d’I2P), castigant sobretot la prem-sa diària i la televisió, com es pot veure algràfic. I pel que fa al conjunt de l’estatespanyol, es va passar dels gairebé 8.000milions en mitjans convencionals el 2007a menys de 4.300 milions el pitjor any(2013), per a remuntar després exclusiva-ment gràcies a la millora de la inversió enserveis d’internet.

Per altra banda, les dades d’ús per lapoblació (Estudio General de Medios) per-meten veure també l’evolució negativa delsmitjans tradicionals. L’audiència de la prem-sa, que es va anar sostenint fins al 2007 aCatalunya, va entrar en els darrers deu anysen un procés molt negatiu, ni tan sols com-pensat per la inclusió amb la lectura enpaper del visionat digital en PDF (a partir de2018). La ràdio també ha entrat en un ciclelleugerament negatiu des del 2012, i fins i tot

la televisió va començar a notar la pèrduad’espectadors diaris (lleu), tot i que aCatalunya s’ha recuperat una mica els dosúltims exercicis. Per contra, l’ús de serveisbasats en internet progressa espectacular-ment, fins al punt de superar el 80% depoblació diàriament (gràfic 2).

Ambdós indicadors corroboren clara-ment la idea que hem exposat al títol: des-prés d’uns primers anys del segle en què lamillora de la situació econòmica postcrisi del2001-2003 va permetre mantenir una inèr-cia positiva als mitjans tradicionals, la ràpidamillora de les connexions a internet i la ràpi-da acceptació també dels serveis innova-dors per part de la població (YouTube,Spotify, Facebook, accés electrònic a lapremsa, televisió a la carta...) han fet queavui puguem dibuixar el paisatge comunica-tiu amb una substitució del medi físic tradi-cional (paper, ones) pel medi internet, i alseu interior s’hi mouen tots els serveis cri-dats a sobreviure. Mentrestant, el medi tra-dicional es va consumint més o menys len-tament, segons els serveis: ni la població nila publicitat el necessiten ja per a satisfer lesseves necessitats comunicatives.

Inversió publicitària en mitjans catalans, 2004-2018Font: Associació Empresarial de Publicitat amb dades d'Arce Media-Media Hot Line

Gràfic 1

““

Ni el mésnegatiu dels

escenariss’ha complert.Els canvis han

estat molt mésradicals del que

imaginàvem


Població que utilitza cada mitjà o servei a Catalunya, 2000-2019 (EN PERCENTATGE) Font: Informes anuals d'EGM (població de 14 anys o més)

Inversió publicitària en mitjans a Espanya, 2000-2018Font: Infadex

Gràfic 1 bisGràfic 1 bis

Gràfic 2


LA PREMSASi hi ha un mitjà que ha patit i està patintencara amb contundència el pas de lasocietat tradicional a l’era d’internet és,sense cap mena de dubte, la premsa, finsal punt que és fàcil suposar que el pas delXX al XXI és el darrer canvi de segle queveurà (i potser també el darrer canvi dedecenni). Almenys amb l’estructura imodels de negoci amb què es va desenvo-lupar i sense cap mena de claredat sobrecom haurà de prestar el servei en el futurimmediat.

Fins al 2007 el mitjà va mantenir unaprogressió positiva a tots els nivells, i elsdiaris en paper van assolir les millors xifresde difusió de la història (vegeu gràfic), peròa partir d’aquí no han fet altra cosa queacumular descensos, un fenomen comú atots els països del nostre entorn, i amb altsi baixos també a la premsa no diària. Elsdiaris de Catalunya van reduir més del 57%la difusió entre 2007 i 2018, passant de702.000 exemplars diaris a 304.000, fins alpunt que ja cap títol arriba actualment als100.000 exemplars. Però els quatre diarisd’informació general d’abast espanyol enpaper encara han evolucionat pitjor, i en elmateix període van perdre dues terceresparts de la difusió (68%), i del sostred’1.160.000 exemplars assolit el 2008 vanbaixar deu anys després a 367.000.

En termes d’audiència diària (vegeugràfic), l’evolució dels mitjans ha estatdesigual dins la tendència comuna a ladavallada, però és especialment notableentre els diaris de Madrid i també en elcas d’El Periódico, que després d’encade-nar un període amb tots els indicadorsnegatius, va ser venut amb Sport i tots elstítols de Grupo Zeta al grup Prensa Ibérica(que compta a Catalunya amb les capça-leres Diari de Girona, Regió 7 i Setmanaride l’Alt Empordà). Pel seu costat, LaVanguardia va iniciar l’edició en català ameitats de 2011, i probablement aquestfet li ha permès resistir millor l’evoluciónegativa del sector.

En el bienni 2010-2011 es van comple-tar les altres novetats principals en el sec-tor a Catalunya del segle XXI: la integracióde capçaleres entre els diaris El Punt i Avui,després que el grup gironí comprés la cap-çalera del segon, afectat per una llarga crisique va incloure canvis empresarials suc-

cessius, i l’aparició del diari Ara, l’any 2010.Els dos títols exclusivament en català hantingut una evolució en termes d’audiènciai difusió millor que els dos diaris de més cir-culació a Catalunya, tot i tenir una dimen-sió econòmica molt més reduïda.

L’evolució negativa desigual del sectorés perceptible també amb els indicadorseconòmics. Mentre els editors d’Ara i ElPunt Avui des de la integració s’han mogutsempre en xifres relativament estables defacturació (13 i 18 milions d’euros aproxi-madament fins al 2018), l’editora d’ElPeriódico va baixar del record de 140milions el 2007 a prop de 53 milions el2018, i l’editora de La Vanguardia va reduirla facturació de 221 milions (record, el2007) fins a 90 milions el 2018. Es tracta dexifres totalment homologables amb lesque han patit els quatre diaris d’abastespanyol: de facturar conjuntament 777milions l’any 2007 van baixar el 2018 fins a333 milions (totes les dades econòmiquess’han extret dels comptes de les empreses,via base de dades SABI).

Pel que fa a volum de treballadors, lacrisi de la premsa ha estat especialmentdraconiana també en les empreses edito-res més grans, a banda de la que va afectarel diari Avui abans i durant l’absorció de lacapçalera pel grup Hermes. El diari delgrup Godó va passar de 805 empleats l’any2001 a una xifra de 629 l’any 2007, per ini-ciar la davallada actual fins a 197 en l’exer-cici de 2018. L’editora de El Periódico vatenir la xifra més elevada el 2000 amb 436treballadors, que ja eren 359 el 2007 i vabaixar a 184 el 2018, abans de l’expedientde regulació previ a la venda de l’empresaa Prensa Ibérica. Pel seu costat, en la crisiposterior a 2007 els diaris de Madrid vancalcar pràcticament aquesta tendència:l’editora d’El País va passar de 926empleats (2007) a 337 (2018), mentre quela d’El Mundo passà de 315 a 194 treballa-dors, i l’Abc de 477 a 205.

Els diaris d’esports van tenir un com-portament similar als d’informació generaldels grups Godó i Zeta, amb facturaciódecreixent, reducció de personal i baixadade difusió i audiència.

Per contra, la premsa de proximitatdiària i setmanal ha aconseguit travessarels dos primers decennis del segle XXI ambuna tendència negativa molt més modera-da que la premsa d’abast més gran. Tantpel que fa a l’audiència com a la difusió

“

“

La premsa deproximitat

ha aconseguittravessar elsdos primersdecennis del

segle XXI ambuna tendèncianegativa molt

més moderadaque la premsa

d’abast més gran


Difu

sió

dels

dia

ris d

e p

agam

ent

de C

ata

lunya

Font: O

JD

Gràfic 3


ïda en volum, que facturen molt per sotadels editors de paper (al voltant de dosmilions a Catalunya i de vint a Espanya).Els altres, els mitjans tradicionals depremsa, que de moment mantenen elpaper mentre aboquen tot el protagonis-me a les edicions digitals, tot i que encaraés el primer el que els aporta la major partdels ingressos, fins i tot pel que fa a unapublicitat que no atura l’hemorràgia.

La competència en l’espai d’internetés, per tant, entre jugadors desiguals iamb una oferta molt variada, però almateix temps afectada pels serveis delsgrans monstres Google, Facebook oTwitter -i els que vindran-, que els dre-nen la publicitat i l’audiència i l’atenció.Alhora, els models d’explotació ques’han experimentat fins avui no han fun-cionat, i les expectatives de fer pagar elslectors davant la insuficiència de la publi-citat per a sostenir els mitjans potser seràviable en alguns (pocs) casos. Per això,cal anar pensant en estructures alterna-tives per a la simbiosi de les empresesperiodístiques, que avui encara no estanclares, ja que la necessitat d’informacióno decaurà. I, de moment, revisar lesmètriques de consum de premsa digitalque es fan servir, fomentant les que dedebò permetin millorar l’atenció i lescondicions d’atenció del públic.

Gràfic 4

(vegeu gràfic) la caiguda ha estat modera-da fins ara i les xifres econòmiques tambéhan mostrat una evolució millor: passatl’impacte dels primers anys de la crisi,amb acomiadaments i reducció d’ingres-sos, les xifres de la majoria d’editors hanmoderat la tendència negativa. Tot i això,hi ha hagut publicacions amb greus dificul-tats, i algunes han acabat tancant, però enconjunt -títols de pagament i gratuïtslocals- ha estat el segment de la indústriaque ha resistit millor la crisi i el pas a l’uni-vers digital de la comunicació.

En aquest nou paisatge, els formatsinformatius digitals, tant dels editors tra-dicionals com dels nadius d’internet,estan abocats a agafar el relleu de lapremsa en paper en un termini encaraindeterminat (web, aplicacions i les decli-nacions d’accés des de xarxes socials, cer-cadors i agregadors), però ho fan en unentorn de gran competència, atès que nohi ha les barreres d’entrada que implicaval’època industrial de la premsa. L’anàlisi adata d’avui permet detectar un paisatgemolt poblat, amb dos tipus d’agents. Uns,els editors nadius d’internet, amb estruc-tures redaccionals d’un màxim d’una vin-tena d’empleats a Catalunya (i moltpoques amb més d’un centenar aEspanya) i -en conseqüència- amb unacapacitat de producció informativa redu-

““La competènciaen l’espai

d’internet ésentre jugadorsdesiguals i amb

una oferta molt variada

Gràfic 4

Audiència dels diaris de pagament de Catalunya i de Madrid, 2000-2019Font: AIMC: Estudio General de Medios

A partir de 2017 inclou lectura en paper i en visor digital+PDF


LA RÀDIOParlar de la ràdio a Catalunya en els darrersvint anys és parlar de canvis en profundi-tat, però amb la integració a l’era d’inter-net encara molt a les beceroles.Començava el segle XXI amb un paisatgeradiofònic dominat per Catalunya Ràdio ila resta d’emissores de la CCMA, tant pelque fa a cobertura territorial com pelsresultats d’audiència i, amb això, com aprincipal perceptora d’ingressos publicita-ris. Darrere seu -però a força distància,com es pot veure al gràfic- les emissoresgeneralista i musical de la cadena SER, imés lluny les altres generalistes d’àmbitespanyol i la musical catalana Flaix FM.Enrere quedaven els intents de Cadena 13,integrades les seves emissores finalmentper la COPE, per fer una cadena comercialgeneralista en català, davant la fortalesade la ràdio pública.

Però amb el canvi de segle i els concur-sos successius per a la concessió de llicèn-cies d’FM, el mapa radiofònic català va ferun tomb espectacular. Si bé la major partde les cadenes privades catalanes i espa-nyoles van poder ampliar la cobertura ter-ritorial i, amb això, l’audiència diària, perdamunt de totes les que encara avui són aldial i la reconvertida Ona Catalana (avui SerCatalunya) destaca el paper jugat perRadiocat XXI i les seves propostes Rac1 iRac105. Amb un parc d’emissores quecobreixen gran part del territori/poblaciódel territori i de la mà del Grupo Godó, ambrecursos econòmics i de promoció des delsaltres mitjans, ha capgirat els rànquingsd’audiència, sobrepassant des de l’any2011 Catalunya Ràdio en nombre d’oientsdiaris i en quota de mercat de la ràdio gene-ralista (per damunt del 40% Rac1 i al vol-tant del 25% l’emissora pública).

Els excel·lents resultats de Rac1 en ter-mes d’audiència han portat l’empresa aaugmentar any rere any la seva facturacióde forma ininterrompuda, tot i la crisi queha afectat la inversió publicitària de totsels mitjans: dels 2,1 milions de l’any 2000fins als 24 milions de l’any 2018. D’acordamb les xifres que s’han presentat de lainversió publicitària a Catalunya, això

representa poc menys del 50% de tots elsingressos per aquest concepte al sectorradiofònic català. I pel que fa a l’ocupació,de la vintena de persones en nòmina enels seus primers anys, va arribar a 140empleats el 2018.

Clarament, Rac1 lidera el paisatgeradiofònic català els darrers deu anys, peròaixò no ha de fer menystenir els resultatsigualment destacats de l’emissora públicaCatalunya Ràdio, que després de resistir lacompetència de les cadenes espanyoles(amb pressupostos de desenes de milionsen tots els casos, i alguns períodes de crisique han travessat totes elles), manté ambgran diferència el segon lloc del mapa, d’a-cord amb les xifres d’audiència acumuladadiària i també de quota de mercat de laràdio generalista, sempre per damunt deles propostes de ràdio d’abast espanyol.

Ara bé, l’evolució en un futur immediatde l’estructura d’oferta i consum de la ràdioqueda a l’espera de l’impacte que puguintenir els serveis d’àudio vinculats a internet,més enllà del que ja avui suposen els serveisde música com Spotify. Fonamentalment,en la cruïlla entre les programacions a lacarta de les cadenes actuals i la competèn-cia del podcast, a l’abast de tothom però oncomencen a destacar els espais vinculats aproductores i altres mitjans de comunica-ció. Però també de l’evolució dels assistentsde veu domèstics, que poden canalitzarpart de les necessitats d’informació i entre-teniment de la població en el medi interneti obrir una tempesta equiparable a la de lapremsa entre els gegants de la tecnologia iels resistents de les ones.

Entre aquestes propostes radiofòni-ques que han aconseguit resistir les duesdècades de segle, cal destacar les propostesbasades en programació musical del grupFlaix, en un entorn de competència amb elstres grans monstres de la ràdio espanyola:PRISA/SER, COPE i Atresmedia/On da Cero.Sense oblidar que encara actualment dis-posem a Catalunya d’un petit conjunt d’e-missores locals independents privades, id’unes desenes d’emissores públiqueslocals, a més de cadenes públiques i priva-des amb una presència ja veterana, comRàdio 4, RadioTeleTaxi o Ràdio Estel. Toteselles, però, compten amb uns recursoseconòmics a gran distància de les esmenta-des abans, i caldrà veure com evolucionen.


Evolució de l'audiència acumulada diària mitjanade les cadenes de ràdio, 2000-2019EGM, dilluns-divendres. Acumulat anual Catalunya. En blau, dilluns-divendres

Font: Dades d'EGM extretes de l'Informe de l’Audiovisual a Catalunya, del CAC, i fonts diverses

Gràfic 5

LA TELEVISIÓEn el cas de la televisió, per la seva naturale-sa particular no ha deixat d’evolucionar enels darrers vint anys al voltant de les possi-bilitats que la innovació tecnològica ha anatoferint, la qual cosa ha generat problemesimportants de viabilitat econòmica i desaturació de l’oferta a les pantalles del tele-visor però ja en qualsevol altre dispositiu,lloc i moment.

El segle XXI de la televisió s’obrí aEspanya amb l’inici de les emissions delscanals de TDT concedits per Aznar a les edi-tores d’El Mundo i Abc, en paral·lel a lesbatusses entre les plataformes digitals depagament, unes televisions locals toleradesa l’espera dels concursos per les llicènciesque els haurien d’obrir el pas també a la TDTi una notòria estabilitat entre les públiques i

privades d’abast espanyol i autonòmic, tot iel sotrac de la crisi del període 2001-2003:les audiències estaven estabilitzades i elsingressos publicitaris es van recuperar ràpi-dament, fins a xifres rècord l’any 2007(vegeu gràfics inicials).

En aquest entorn, el president espanyoldel moment, Rodríguez Zapatero, va arribaral govern el 2004 amb la idea de reordenarel mercat i regenerar la televisió públicaespanyola. Pel que fa al sector privat, estractava de corregir el fracàs inicial de la TDTi adjudicar noves llicències a les empreses jaexistents i incrementar l’oferta amb unaproposta més (que seria La Sexta i reconver-tir Canal+ en el canal en obert Cuatro). Peròuna vegada feta la reordenació del sector,que s’havia de completar amb la reduccióde publicitat a TVE, la crisi econòmica inter-nacional va afectar de ple el mitjà audiovisu-al. Successivament, va haver d’acceptar lapossibilitat de la fusió entre empreses tele-visives per evitar el tancament de les cade-nes més joves (i que autoritzaria finalmentja Rajoy) i va haver d’avançar la supressió de

““

El futurde la ràdio

queda a l’esperade l’impacte que

puguin tenirels serveis

d’àudio vinculatsa internet

Quota de pantalla de televisió a Catalunya per cadenes. Xifres en percentatgesFont: Elaboració de l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra,

sobre les dades de l’Institut d'Estadística de Catalunya, proporcionades per la CCMA (dades Kantar Media)

Gràfic 6

(1) Canal 33 fins al 2006; K3/33 de 2007 a 2009; Canal33 de 2010 a 2012; i Super3/33 des de 2013(2) Canal Plus fins al 2005; des de 2006, Cuatro


la publicitat com a mecanisme de finança-ment de TVE, per a deixar establertes leslínies mestres de l’escenari actual. La sevatasca es completà amb l’aprovació de la LleiGeneral de Comunicació Audiovisual de2010.

A partir d’aquest any, i deixant debanda l’escassa aportació al mercat de laconcessió de noves cadenes de TDT estatalper Rajoy, el paisatge espanyol de la televi-sió s’ha vist modificat sobretot per la potèn-cia amb què Telefónica ha dominat l’entornde la televisió de pagament i, ja a partir de2016, amb la competència dels serveisinternacionals de VOD per subscripció,especialment Netflix. Un i altre han afegitpressió a la que ve fent des de 2005 l’ecosis-tema de Youtube sobre les pràctiquesaudiovisuals de la població, i a la que s’han

afegit també les xarxes socials, amb el resul-tat prou conegut de la reducció de tempsd’atenció a la televisió tradicional, especial-ment entre els públics més joves, que a lamajoria dels països han reduït ja el consumde canals televisius al voltant del 50%.

La concatenació de tots aquests fenò-mens ha tingut una important repercussióal mitjà televisiu de Catalunya. Per un cos-tat, perquè la consolidació de l’anomenat“duopoli” Atresmedia-Mediaset ha afectatla capacitat competitiva de la resta de pres-tadors, tant pel que fa a la generació derecursos publicitaris com a la programaciódels canals i l’assoliment de resultats d’au-diència, i per l’altre per la progressiva erosióde la quota de pantalla de tota la televisiógeneralista en obert per part de l’ofertad’audiovisual de pagament, televisiva i

paratelevisiva. La impossibilitat de recupe-rar les xifres d’ingressos publicitaris per alconjunt del mitjà a Espanya ha contribuïttambé decisivament a la degradació de l’es-pai televisiu català.

El resultat, en xifres, és que la publicitattelevisiva a Catalunya ha passat dels prop de200 milions anuals en el període 2005-2007a una quarta part (50 milions) estimats perI2P per a l’any 2019. Aquesta circumstància,unida a les restriccions econòmiques de laGeneralitat, que no han permès reequili-brar amb recursos públics el pressupost dela CCMA, han debilitat poderosamentTelevisió de Catalunya i la seva proposta decanals. No obstant això, com es desprèn delgràfic, ha pogut mantenir una quota demercat del 18% a Catalunya i també el lider-atge en quota de pantalla individualitzada


per canals. Ara bé, si es compta sobre elspaquets de canals, els dos grups privatsespanyols mantenen la primacia.

Com a contrapunt a aquestes dades, unresultat que prové tant dels esforços iencerts de programació per part de TVCcom de la dinàmica política i informativa delpaís i de no tenir pràcticament competènciatelevisiva d’abast nacional, és interessantobservar la trajectòria que ha seguit un altreindicador, el de l’audiència acumulada(nombre de persones que han vist algunprograma o fracció en cada canal). La mit-jana diària d’espectadors situava els princi-pals canals generalistes per damunt del 50%de la població amb contacte amb cadascund’ells l’any 2000. Però a partir de 2007,l’augment de la competència va començara fer baixar la xifra, una tendència que no hafet més que agreujar-se en els darrers exer-cicis, per a situar-se sistemàticament persota del 30% d’espectadors amb contactediari amb cada canal a Catalunya.

La resta del sector televisiu deCatalunya, amb aquest estat de coses, noha pogut resistir la competència entrecanals generalistes espanyols, plataformesde pagament, la reducció de l’audiènciaglobal i el pes específic determinant de TVC

Gràfic 6/2

en el mercat publicitari i d’audiència. Elprestador públic ha aconseguit, a més, inte-grar i consolidar de facto les funcions deservei públic i canal comercial en una solaproposta de programació. En conseqüèn-cia, els tímids projectes d’El Punt AvuiTelevisió, i sobretot el de 8TV del grupGodó, no han aconseguit fer-se un espaiestable en el paisatge televisiu català. 8TV,que va començar amb la llicència de City TVel 2003 i va esdevenir el prestador del mul-tiplex privat d’àmbit nacional de TDT, ho haintentat tot al llarg de quinze anys, fins i totdonant entrada a Mediaset al seu capital iprogramació, però l’estructura del mercatcatalà i la conjuntura econòmica fan impos-sible que resulti competitiva.

Finalment, la televisió local tambéafronta un futur incert, després que ambl’engegada de la TDT es va establir unaestructura de demarcacions territorials quealterava en bona mesura el desplegamentque havia assolit des dels anys 80 del segleXX. El resultat actual és que hi ha un elevatnombre de canals sense llicenciatari, i ambunes condicions de finançament publicitariescàs, que en dificulten l’explotació, en soli-tari o integrades en grups comunicatius depremsa i ràdio local.

“

“

Televisióde Catalunyaha aconseguit

integrari consolidar

les funcions deservei públic

i canal comercialen una sola

proposta

Evolució de la quota de pantalla dels canalsgeneralistes de televisió a Catalunya, 2010-2019Font: Idescat, amb dades de Kantar Media facilitades per la CCMA, i fonts pròpies


Audiència acumulada diària a Catalunya percadenes. Xifres en percentatgesFont: Elaboració de l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra, sobre les dades

de Institut d'Estadística de Catalunya, proporcionades per la CCMA (dades Kantar Media)

Gràfic 7

(1) Canal 33 fins al 2006 ; K3/33 de 2007 a 2009; Canal33 de 20010 a 2012, i Super3/33 des de 2013(2) Canal Plus fins al 2005; des de 2006, Cuatro

Gràfic 8

Audiència acumulada diària (mitjana anual) dels canalsde TV generalistes a Catalunya, 2006-2018


A MODE DE BALANÇD’aquesta ràpida revisió dels dos decennisdel segle XXI se’n desprenen algunes ideesfinals, que cal exposar. La primera, quel’evolució extremadament ràpida del noupaisatge digital amb internet ha debilitatmolt l’estructura d’agents autòctons deCatalunya i ha provocat que augmenti elpes del sector públic en el conjunt, tot i elseu debilitament, per la reducció del pesdels grups i empreses privades depend-ents de la premsa en paper. Per contra, laràdio ha mantingut molt millor la sevaposició, probablement perquè els serveisd’àudio a internet estan encara poc desen-volupats, amb l’excepció d’Spotify.

Una segona idea, en positiu, és ques’ha posat de manifest que hi ha iniciativesimportants en l’àmbit de la informacióperiodística digital, tot i que la globalitzacióterritorial inherent a internet no fa sinóincrementar la competència forana per alseditors catalans. Caldrà veure com evolu-cionen, però, els models d’organització iexplotació en el futur immediat per apoder calibrar la possibilitat que esdevin-guin competitius i estables.

En tercer lloc, com està succeint enmolts altres països, la subsistència delsmitjans i empreses actuals pot necessitarunes polítiques de suport reforçades i querevisin les bases que les sustenten, ja queprovenen de la realitat dels anys vuitanta i

noranta. Atès el tipus de nous agents queentren al sector, el recurs a les subven-cions pot no ser suficient –i potser no ade-quat– per a reforçar el paisatge autòctonnacional i l’espai local.

En els pròxims anys caldrà fer un granesforç de realització d’estudis per enten-dre més i millor els canvis dels públics, elsusos i les seves motivacions en relació ambla plèiade de serveis que emergeixen. Enun sector d’oferta i no de demanda, calentendre molt bé les seves eleccions, per aextreure conseqüències sobre les formesd’organització i d’oferir els serveis infor-matius i d’entreteniment.

El mercat català està saturat d’ofertade serveis i mitjans (com l’espanyol i el dela majoria dels països). Ni la publicitat ni elsusuaris, ni molt menys els recursos públics,podran finançar-los tots, i d’una manera oaltra es produirà una selecció. En el procés,per l’experiència sabem que no sempresobreviuen els millors o els més necessaris,sinó sovint els qui tenen una capacitat deresistència a mitjà termini o els qui podenfer més despesa en promoció i generarcanvis d’hàbits de la població. I això nofacilita les coses als agents que no s’obrinal mercat global o que siguin forts en elnínxol local-regional. Però un ecosistemacomunicatiu es basa sempre en un equilib-ri dinàmic de forces, i qui s’hi adapti pottenir-hi espai.


JoanVall i Clara

per Daniel CondeminasFotografia d’Eduardo Corria

A pocs dies de Nadal, la propietat d’El Punt

Avui quedava en mans d’un veterà professional

del periodisme que ha passat per quasi totes

les responsabilitats del diari El Punt, i anys més

tard de l’actual capçalera, tant pel que fa a la

redacció com a l’àrea de gestió empresarial.

En aquesta entrevista, Joan Vall i Clara analitza

sense embuts l’estat del sector de la

comunicació al nostre país i en quin escenari

de futur vol situar el seu –mai millor dit– diari.

El president del consell d’administració

d’Hermes Comunicacions respon bona part de

les preguntes tot escrivint dades i dates de

forma ordenada mentre parla, transformant els

papers en blanc que té damunt la taula en una

mena de fulls d’Excel manuscrits, que delaten

els anys que porta treballant balanços i

informes econòmics. És des d’aquest doble

vessant d’home periodista i d’home empresari

que escoltem unes reflexions desproveïdes

d’edulcorants embafadors. Un Vall i Clara

químicament pur, directe i punyent.


“El sector està en aquests momentsabsolutament desballestat i sense

visualitzar una sortida per cap cantó”


Com s’arriba a aquest canvi de propietat,amb la venda de quasi el 75% de les accionsdel grup Hermes Comunicacions que tenial’empresari Joaquim Vidal i Perpinyà pel preusimbòlic d’un euro?Vidal i Perpinyà arriba a començaments dedesembre i em comenta que ha pres unadecisió personal: deixar-ho. Ho vol fer perdiversos motius personals: familiars, per edat,pel fet que no gaudeix, perquè el sector estàcom està, perquè no és el seu sector (empre-sarial) tot i que fa molts anys que té Televisióde Girona... No és un home només del sectorde la comunicació. I a partir d’aquí, pensa ell,la millor opció és que jo m’ho quedi i em fauna proposta que la valoro en dos dies. Comes pot entendre, jo fa quaranta anys que socaquí i tinc poques coses a descobrir. Em fauna proposta que no puc rebutjar. Jo era aquídefensant que aquesta empresa, que aquestprojecte, era perfectament gestionable en lesmagnituds en les quals es trobava, a bandaque a aquestes magnituds s’afegien unsavantatges en aquesta proposta, com són lacondonació de part del deute i la reducciód’una part de les despeses que teníem. I si atot plegat hi sumem una qüestió personald’ell, que em deia que podria marxar tranquilsi ho deixava en les meves mans perquè esgarantia la continuïtat, per part meva li dicque sí perquè ell té decidit marxar. Si noaccepto la proposta, a banda que sento que litraeixo tots aquests vuit anys de confiançaque m’ha fet (el 2012 Vidal i Perpinyà adqui-reix la majoria d’accions del grup de comuni-cació i nomena Vall i Clara conseller delegat),ell vendrà i jo no sé a qui ho farà. I com queel perímetre de possibles compradors no éspas tan gran, doncs probablement si jo no dicque sí el resultat potser seria pitjor per a tot-hom. I una altra raó és que jo m’hi trobocòmode, és la meva feina de tota la vida, ésel projecte de tota una vida. Vaig començaraquí amb dinou anys i he fet tots els papersde l’auca.

I aquesta decisió com t’afecta a nivell perso-nal?Jo era el soci minoritari i ara soc el soci majori-tari. Estem exactament on érem abans quepassés tot això, amb els pressupostos queteníem elaborats per als tres pròxims anys,però amb una diferència: que el propietari sor-tint hi posa unes facilitats, com són la condo-nació d’una part del deute, uns 7,2 milionsd’euros, que és una part important, i per tantla gestió de l’empresa és més senzilla. Quan tupagues diners per una empresa és perquèaquesta està generant uns beneficis i penses

“Som l’únic sector del món on la gent es fot les pedres a sobre del seu teulat, cosa que resulta incomprensible. Però la realitat és que ja m’agradaria saber qui caurà primer, si el paper,la televisió generalista o els mateixos diaris digitals, que són els que han fet creure que hi havia no sé pas quines possibilitatsde no sé què


que recuperaràs aquests diners, i quan noposes uns diners i la compres per un preuprou simbòlic com un euro és perquè estàpassant una altra cosa, i això que està pas-sant és que assumeixes un deute. Un deutecom el que ell va assumir quan es va quedarl’empresa fa vuit anys. I a mi m’ha semblatque l’empresa té capacitat per retornaraquest deute i per gestionar-se. I pel que faal discurs de si es perden diners ja vindrand’un altre cantó... Ni haurien vingut amb enVidal ni vindran amb mi. Aquest és un mal-entès dels mitjans. El que s’ha de fer és noperdre diners. Aquesta empresa el que ha defer és no perdre diners i guanyar-ne elsnecessaris per retornar el deute. En el nostrecas, de 4,3 milions d’euros a set anys, que enuna empresa que factura 16 milions anualsés perfectament assumible.

Fa poc més de 10 anys vas ser artífex de lacompra del diari Avui, en aquells momentsen mans d’un accionariat estrany i clara-ment transitori: Grup Godó, Planeta il’Institut Català de Finances. Una operació derisc en aquell moment, potser?Risc relatiu, com s’ha pogut comprovar, per-què l’Avui des que neix fins que nosaltresens el quedem, malgrat la important apor-tació de diner públic via subvencions i multi-tud de canals, perd diners sempre, any rereany, i fa fallida. I s’inicia aquest projecte defuncionariat diguem-ne que complex. Unaccionariat que respon a la voluntat del pre-sident Maragall de dir “no seré jo el presi-dent que tanqui l’Avui” i, per tant, fa unaoperació i demana que s’hi involucri gentque se li posa bé per fer un projecte, d’a-quests que es fan a Barcelona de cents demilers d’euros que mai se sap d’on han desortir i que moltes vegades no acaben sor-tint. Com no van sortir en aquest cas, ja queaquest projecte va perdre en cinc anys mésde trenta-dos milions d’euros, com ja haviafet fallida anteriorment, i una altra vegadasom en la mateixa situació. A nosaltresse’ns havia ofert quedar-nos l’Avui en elmoment que es fa aquesta operació ambGodó, Planeta i l’ICF. En aquell momentdiem que no, que no estem preparats, tot ique ens insisteixen molt i molt per part depersones com Miquel Sellarès, en aquellmoment secretari de Comunicació delGovern, o Jordi Fortuny, director general.Més endavant, passats quatre o cinc anys,fem a la inversa i diem: “Escolteu, com ques’està dient que això se’n pot anar al carall ipotser no hi haurà solució, quan en vulgueuparlar, en parlem”.

24_C21 · www.comunicacio21.cat“Ara som cent cinquanta treballadorsen plantilla a El Punt Avui. Hi va haver un moment que érem 560 i entremig d’aquests s’hi van sumar els 140 de l’Avui. Vam arribar a ser uns set-cents


I no era una operació de risc?En aquell moment s’especula sobre per quèens el quedem, es diu que el petit es quedael gran... I això és absurd. La reestructuraciódel sector era imprescindible, però la majoriadels agents es negaven a fer-la. Nosaltres hohavíem provat durant anys en base a totamena d’acords amb gent per impulsar unareestructuració adequada, i al final decidimtirar pel nostre propi camí i ens quedeml’Avui amb el valor del que hi ha a la caixa,perquè no val res més. I el que és evident ésque, des d’aquell moment que El Punt com-pra l’Avui, el diari no ha tornat a prendrediners. En un principi la idea era la de mante-nir els dos diaris i anar fusionant coses, peròdesprés tot ha anat molt de pressa, tot haanat molt accelerat. Les caigudes no hanparat i s’ha vist que no eren amb motiu de lacrisi d’aquells anys, sinó per una causaestructural del sector de la comunicació.Com dèiem al començament: sembla queaquest sigui un sector en què els dinershagin de venir sempre de no sé on, i lesempreses –que jo sàpiga– s’han d’autofinan-çar. I les que no s’autofinancen tenen els diescomptats, o tenen el present hipotecat. Iaquesta ha estat sempre la nostra premissa:no estirar més el braç que la màniga, fer elque es pot i tenir uns comptes equilibrats. Iaixò ha costat.

I passats aquests deu anys, quina valoracióen fas?Collonuda! Tant de bo hi hagués hagut mésoperacions com aquesta, perquè probable-ment el sector no estaria com està enaquests moments: absolutament desballes-tat i sense visualitzar una sortida per capcantó. Portem uns quinze anys en què tot-hom, fins i tot els del subsector del paper,diuen que el paper està mort, que el lectordel paper és vell, cosa que segurament ésveritat... Però deu ser l’únic sector del mónon la gent es fot les pedres a sobre del seuteulat, cosa que resulta incomprensible. Peròla realitat és que ja m’agradaria saber quicaurà primer, si el paper, la televisió genera-lista o els mateixos diaris digitals, que són elsque han fet creure que hi havia no sé pasquines possibilitats de no sé què. Aquí hi haun sector que ha hagut de redimensionar-se,excepte la part pública. Perquè no és elmateix que els diners arribin a cabassos enles quantitats que es necessitin per fer unsuposat servei públic, o no. Que en els dar-rers deu anys l’Avui sigui un diari com ha deser, rentable, no sense sacrificis, és fruit de lagestió. De l’equilibri entre els ingressos i les

despeses. T’has de readequar, no pots pas-sar-te tot el dia plorant perquè algú et facino sé què. Per tant, estem contents d’haverfet l’operació i de tenir el tercer diari deCatalunya i aviat el segon, perquè amb elnivell de caiguda d’El Periódico, aquest que-darà per sota de nosaltres.

I després de la compra de l’Avui surt unaltre diari en català...Després de dos anys d’haver dit pública-ment que estàvem interessats que l’Avuino desaparegués, i ho vaig dir a tothom,això va arribar a gent partidària absoluta-ment que aquesta acció (la compra) no esproduís. Gent de diferents adscripcionspolítiques i de tota mena es van moureper fer que aquesta operació fracassés. I laprimera volta va fracassar. Finalment,quan la cosa estava molt avançada, va sor-tir una operació molt més conjunta delque després va ser per fer un diari nou deles cendres de l’Avui, per quedar-se el quepogués. La nostra iniciativa va venir amolestar, i com que va anar agafant cosperquè ningú no hi creia, finalment es vaconcretar. Llavors et ve un dia una personad’aquestes que no saps ben bé a quirepresenta i et diu: “Escolta, hauries deposar-te en contacte amb uns que volenfer un diari per intentar evitar que n’hi hagidos”. I no, jo no em posaré en contacteamb ningú per evitar que algú faci un diari.Que el faci! Jo el que volia és que l’Avui nodesaparegués i posar-lo en sinergia ambtota una sèrie de coses que nosaltresteníem en marxa. I no vaig fer cap pas. Sil’hagués fet, s’hauria produït un episodisimilar al que es va produir quan vam llen-çar el que ara és l’Esportiu. Recordo quealgun dels socis em va dir: “Això ho hau-ríem de parlar, perquè els de Mediaprovolen fer un diari esportiu”. Vaig tenir unareunió amb Tatxo Benet i em va dir: “Aixòho hem de fer al 50%”. I jo li vaig respon-dre: “Nosaltres al 50% no ho farem, omanen uns o manen els altres. I en aquestcas ens sembla que hauríem de ser nosal-tres”. Llavors es va aixecar de la taula i emva dir: “Com que nosaltres farem igual-ment un diari esportiu, n’hi haurà dos”.D’això fa divuit anys i jo no he vist aquestdiari esportiu en català. Ara, si et mires lacosa amb una mica de perspectiva, ¿a nos-altres ens hauria anat molt més bé si nohagués sortit l’ARA? Probablement sí, peròno em preocupa gens ni mica, ans el con-trari. ¿Que algú ha volgut caricaturitzar-hodient que nosaltres som els pagesos de

“Hi ha gent que no pot entendreque es pugui feruna cosa fora de la capital.Algú ha volgutcaricaturitzar-hodient que nosaltres som els pagesos deGirona


Girona, i més des que hem tancat el localde Barcelona? Hi ha gent que no potentendre que es pugui fer una cosa forade la capital. El més lògic és que nosal-tres, que tenim la seu aquí (Girona), por-téssim les coses cap aquí en el momentque hem d’ajustar les despeses. L’Avui,quan el vam comprar el 2009, perdiaencara quatre milions d’euros, i el 2010surt l’ARA i des de llavors aquest últimno ha parat de perdre. Crec que ja va perun acumulat de divuit milions d’euros depèrdues per aconseguir 13.000 exem-plars de venda, mentre que nosaltresestem en els 19.000. Aquest és el seuproblema, no el meu. Les dades són lesque són: el 2018 han perdut dos milionsi mig d’euros. Si hi ha projectes que espoden sustentar així, doncs...

Reestructuracions, que a voltes és unamanera amable de parlar de retallades iacomiadaments. Havent de prendreaquestes decisions, personalment comhas viscut els processos des de dins deldiari?Ara som cent cinquanta persones enplantilla, i no preveig cap reducció mésque la que es produeixi per la nostrapiràmide d’edat, que farà que en els prò-xims anys se’ns vagi jubilant gent i veu-rem com anirem reconformant l’equip.Hi va haver un moment que érem 560 ala plantilla, i entremig d’aquests s’hi vansumar els 140 de l’Avui. Per tant,podríem dir que vam arribar a ser unsset-cents. I no es podia fer de cap altramanera que amb sortida de gent...Llavors hi ha dues coses fonamentals.Precisament perquè molts d’ells hi porta-ven treballant una pila d’anys, quanvenien mal dades el que calia és posar-hiel màxim de sentit comú i d’estimació.Ser trempat i divertit quan les coses vanbé és molt fàcil! Jo he provat sempre detirar endavant acords amb la gent, deparlar-ho tot molt i de poder-nos abraçari plorar junts d’alguna manera. Que lesempreses són les persones es veu quanles coses van mal dades. Dins de la insa-tisfacció que genera un procés de des-construcció d’un projecte, que és onsom, en la forma de desconstruir-lo potstrobar-hi moltes satisfaccions i moltsreconeixements, malgrat el punt lleig dela feina, fent-ho de la manera menystraumàtica possible. I probablement ésdel que estic més content de la mevagestió, més que no pas dels temps d’èxit.

Maneres com la creació de les societatslaborals de les capçaleres vinculades aldiari com L’Esportiu, L’Econòmic o laRepública?Això no va ser tant una sortida meva comel fet que vaig posar-m’hi bé de seguida iels he ajudat en tot el que he pogut i hocontinuo fent. Estan aquí treballant almateix local que nosaltres, compartintcoses per abaratir costos. Però són els tre-balladors qui s’han jugat les seves indem-nitzacions i els seus aturs en alguns casosperquè sabien que si no podien establiralgun tipus de vincle amb el diari, aixòs’havia acabat. Com s’han acabat milersde llocs de treball en aquest món.

Precisament abans esmentaves una crisiestructural del sector...Per exemple, jo vaig ser molt crític ambel tema de les promocions. Pràcticamentno n’hem volgut fer mai. Perquè, a veureuna cosa: si fèiem promocions per veuresi veníem més exemplars, devia ser per-què algú havia detectat que s’estavencomençant a perdre exemplars... Si no,¿a què venia aquesta dèria de finals dels80 i principis dels 90 per inventar tot unmunt de coses, sobretot amb la sortidad’El Observador? Hi havia diaris que vanregalar una ampolla de cava al quiosc!Des de llavors estàvem en crisi i es vaanar dissimulant amb moltes coses. S’hadissimulat amb diner públic, amb les pro-mocions... I ara amb tota aquesta disper-sió de mitjans, que s’ha multiplicat perdeu. I TV3 que ens va dient que és lalíder i que és la primera. La primera enquè? Si és l’única! No hi ha cap més tele-visió a Catalunya. Les altres són televi-sions espanyoles que entren a Catalunyao cadenes mundials que entren aCatalunya. Amb què es comparen cadames dient que són els primers? AmbBetevé o amb Televisió de Girona?Només faltaria, amb tot el que ens costa!Els canvis encara no els hem entès, enca-ra no els tenim assumits. Fa anys, en uncongrés de llengües minoritàries aTrieste, algú em va dir: “Si no ets a inter-net, desapareixeràs”. Ben bé com amb elProcés: hem fet tot de màximes històri-ques, en un sentit o en un altre, que des-prés no han resultat ni en un ni en l’altre.Som en un procés de transformació bru-tal d’una cosa que feia uns cinc-centsanys que funcionava més o menys de lamateixa manera, des que Gutenberg vainventar la impremta.

“La TDT local estàacabada, diguin el que diguin. Estàmal planificada i de l’únic que serveix és perquè sobrevisqui el CAC


“

L’Avui, quan el vam comprar el 2009, perdia encara quatre milions d’euros, i el 2010 surt l’ARA i des de llavorsaquest últim no ha parat de perdre. Crec que ja va per un acumulat de divuitmilions d’euros de pèrdues per aconseguir13.000 exemplars de venda, mentre que nosaltres estem en els 19.000. I van explicantque fan coses molt ben parides


ctacions de programes, i quan qui era elconseller delegat em va dir zero, doncs jovaig tancar. I, segon, perquè viuen delpressupost municipal. Per exemple, aBadalona hi destinen dos milions de pres-supost públic, al Vendrell, sis-cents mil. I al’hora de la veritat, què passa? Que ningúmira aquestes televisions. Pot sonar tandur com vulguis. Remetem-nos a les últi-mes dades del Baròmetre. El mateixpassa amb la premsa comarcal: inventsper demostrar no sé què, però hi ha elque hi ha. Fa temps que hem començat aaugmentar el nivell de mentida que ensposem nosaltres mateixos a sobre, el qualamb els digitals ja ha crescut exponencial-ment: milions i milions d’usuaris únics!Quan abans et deien que havies venuttants milers d’exemplars sabies quantsdiners tenies a la caixa.

I què queda de l’experiència televisiva?És evident que el futur és digital, i enaquest digital hi ha tant audiovisual com

lletra escrita i, per tant, el que hem fet ésun aprenentatge per part d’una organitza-ció que no tenia ni idea de l’audiovisual,que era absolutament de paper, i que araen té una mica. Ha estat una experiènciamolt interessant, que és la raó principalper la qual ho vam fer. I si l’haguéssimpogut assumir, aquest milió d’euros quecostava, hauríem continuat com el quevulguis, com a R+D+I. Tinc l’estudi i tanbon punt pugui, quan tingui els números,ho farem per internet. Però la televisióconvencional no té recorregut. O tenspactat amb algú, la XAL o qui sigui, els teuscostos mínims, o no hi ha tele avui, enl’actual mercat. A més, cal tenir en comp-te una altra cosa: fa temps que dic que elsmeus lectors, el 80%, estan entre els sei-xanta i els noranta-quatre anys. Però elsespectadors de televisió, entenent la tele-visió amb una programació, amb horaris,se situen sobre els cinquanta o cinquanta-cinc, i els lectors de digitals són potser mésgrans i tot. Si no, mireu quan en Vicent

No marxem de l’àmbit televisiu. Fa pocsmesos finalitzaven les emissions d’ElPunt Avui TV...Jo mai havia volgut entrar en el tema deles televisions locals, perquè no hi creia.Però en aquests últims anys en què lescoses estaven molt complicades, amb enNicola Pedrazzoli (propietari de les llicèn-cies de Canal Català) no va ser gens difícilreunir dotze freqüències i provar de feruna televisió. El que hem constatat totaquest temps, malgrat reduir el cost, ésque no era viable. Que era impossible definançar com ho ha estat 8TV. La TDTlocal està acabada, diguin el que diguin.Està mal planificada i de l’únic que serveixés perquè sobrevisqui el CAC i no gairecosa més. No sé a qui se li va acudir queGirona podia tenir no sé quantes televi-sions... Vivint de què? Que no saben elque costa un lloc de treball? Les televi-sions locals sobreviuen per dues coses.Primer, perquè la Xarxa Audiovisual Local(XAL) distribueix disset milions via contra-

“Un mercat de 7 o 12 milions no és suficient per als mitjans digitals en català. Hem començat a augmentar el nivell de mentida que ens posemnosaltres mateixos a sobre, el qual amb els digitals ja ha crescut exponencialment: milions i milions d’usuaris únics!


Partal fa conferències i fixeu-vos en els cla-tells de les fotografies: a veure si veieu unclatell d’una noia o d’un noi de divuit anys.O agafeu la foto que es va fer Pepe Antichamb els seus trenta lectors de Barcelona, iel més jove té seixanta-cinc anys. Si teniufills o nebots, pregunteu-los-hi. Ens heminventat una situació que va començaramb la mentida de les promocions quehem comentat, va continuar amb la men-tida de les teles... I continuarà mentre hihagi diner públic per anar remenant i ensn’anem sortint tots plegats, jo el primer.Deia que no hi ha model de negoci amb latelevisió local, però tampoc amb els digi-tals. Agafa els números que han presentatels diaris digitals el 2018 i veuràs que elsdeu o dotze primers de Catalunya, en fac-turació, tots junts facturen la meitat queun producte ‘vell i caduc’ com diuen queés la premsa de paper. Jo facturo setzemilions, tinc cinc milions d’ingressos desubscriptors i tres de quiosc... ¿Jo he d’a-nar a un model digital gratuït per facturarentre tots vuit milions d’euros, amb unorigen de la publicitat de dependènciapública superior al 40%, en molts d’a-quests casos, i fins i tot del 86%? I a mise’m critica per tenir-ne un 16% i perquèen un exercici en vaig tenir un 22%? Enquè se sustenta tot això? I amb quins sala-ris? El salari mitjà d’aquesta gent no arribaals dos terços del salari mitjà dels altres,un cop treus La Vanguardia i El Periódico.Si hi poses els salaris d’aquests diaris quesegons ells estan tots per tancar, aixòestaria generant unes pèrdues d’un milió imig d’euros. I aquest és el futur?

Li diuen noves tecnologies...Bé, noves tecnologies: en Partal ja portavint-i-cinc anys. En canvi, tothom d’a-quests acaba fent paper per justificar unapàgina de publicitat que em venen a fotrea mi. Hem anat alimentant tota una sèriede coses que algun dia explotaran del tot,perquè amb això no anem enlloc. Perquèentremig hi ha el fet que jo tenia set-centstreballadors i ara cent cinquanta... I onsón tots aquests? Saps on són? A l’antipe-riodisme, a l’oficina de premsa, per mésque els deixin entrar al Col·legi i diguinque és el mateix. No és el mateix, la sevafeina és la contrària. La feina del periodis-ta és que tots els interruptors de la comu-nicació estiguin oberts, mentre que lafeina de l’oficina de premsa és tancar-lossempre que al seu amo li interessi i obrir-los quan li interessi que estiguin oberts. I

com anirà tot això a partir d’ara? Lesnoves generacions no llegeixen paper peròtampoc els digitals per informar-se. Unanova situació que per monetitzar-se ja enparlarem, però que és apassionant. I totplegat mentre molts que havien sentatcàtedra amb les seves profecies potser seles hauran de menjar totes. De fet, el 2017ja no havia de quedar paper, i som al2020! Per exemple, La Vanguardia quèestà fent? Se n’ha anat al mercat en caste-llà deixant totalment el mercat en català.Fa res en digital en català? La seva únicaesperança de transformació rau en unmercat de 400 milions de persones. En unmercat de set o dotze milions de personesno hi ha prou massa crítica per a aquestmodel de negoci. I amb tot això no vull dirque no sigui el futur, serà collonut tot això!Però ens falta molt camí per recórrer.

A l’anterior número de Comunicació 21,Francesc-Marc Álvaro afirmava quehavia estat un greu error estratègic oferirgratuïtament els continguts dels diaris.Ara es volen instaurar murs de paga-ment...L’èxit d’El Punt del 1979 i de tots els mit-jans locals era que oferíem a la gent quel-com que no existia abans. No parlo pas dela seva qualitat, que està a anys llum delque fem ara. El que passa és que s’hi hananat sumant una sèrie de coses, com elsmateixos ajuntaments amb tota la gentque treballa a la comunicació local oficial.I la ràdio. I acabem nosaltres que facilitemla informació. Jo m’hi nego durant anys ial final faig un acord amb en Partal: recor-deu allò que es va anomenar Vilaweb-ElPunt? Una etapa que va durar un muntde temps. Un mur de pagament? Llavorsestem tot el dia fent xarxes socials i t’en-tren per elles, que és una manera comuna altra de burlar el mur de pagament.Ara tothom diu que entrarà en els mursde pagament. És com amb les promo-cions, que van evolucionant i que agafenvida pròpia, amb uns departaments demàrqueting que diuen: “Fem promo-cions!” Perquè no té cap sentit manteniravui dia les promocions, però fa vint-i-cincanys que diuen que trauran les promo-cions. Amb el pagament de la informaciópassarà el mateix. Fa tres anys que hodiuen i l’únic que fan són suposats regis-tres. Jo entenc que en determinadesdimensions X... La Vanguardia crec queestà sobre els disset milions de facturació,sobre un mercat potencial de 400 milions

“A la Televisió deBadalona hi destinen dosmilions de pressupost públic,al Vendrell, sis-cents mil. I al’hora de la veritat,què passa? Que ningú mira aquestestelevisions

del castellà, on competirà amb El País,Clarín.... Amb això potser se’n sortiran, noho sé, però nosaltres amb una comunitatinformativa de set i lingüística de dotze,no hi ha massa crítica per a 40 o 60.000euros de massa salarial, que és el que hasde pagar perquè quan en tinguis un de bono se te l’emportin.

I quin és el futur per a El Punt-Avui?Empetitir-nos. Nosaltres tenim un granavantatge. Això ho hem construït dezero i ara només hem de seure i des-construir-ho. Quan ho vam construir noen sabíem res. Ara, malgrat que no vamfer plànols, com que hi som tots recor-dem que “a sota d’aquí vam posar-hiformigó del fort”. Sabem exactamentper on hem de desconstruir, perquèhem de desconstruir. Tots. Tot el sectorha de desconstruir per continuar sentviable. Però això no durarà tota la vida,després del temporal ve la calma, i dicque cal desconstruir si no tens altresvies. Perquè aquest sector viu delsmiracles! Prensa Ibérica continuaentrant aquí d’una manera molt impor-tant i té un diari, que és el segon diaride Girona amb molta diferència, queperd 500.000 euros el 2018; en té unaltre que és el primer de Manresa queen perd 350.000; la planta d’impressiófa temps que li està perdent al voltantdel milió d’euros... I pot fer una opera-ció de compra d’un diari, El Periódico,que aquell any perd 7 milions i que estàperdent cinc o sis mil exemplars cadaany. Són difícils d’entendre, les opera-cions com aquesta. Sigui com sigui, des-

construir vol dir empetitir. La publicitatcaurà enguany un 10 o un 11%. Què faràel quiosc? Doncs caurà un 10 o un 11%. Iquè faran les subscripcions? Cauran entreun 4 i un 6%. Això serà molt probable-ment així. I amb una part de despesavariable que caldrà descomptar, vol dirque he d’equilibrar uns 500.000 euros sivull tenir el cash-flow per anar tornant eldeute que tinc pactat. Si no es fa això,entrem en aquest terreny d’uns milions imilions d’euros que no saps d’on surten...Un diari que va sortir dient que ara sí queho farien bé, que els altres no n’havíemsabut, que ells creien que amb els estudisque havien fet podrien vendre 100.000exemplars d’un diari en català, ara està a13.000 i porta 18 milions perduts. I conti-nuen perdent dos milions i escaig cadaany, però hi són i van explicant que fancoses molt ben parides.

I el futur del conjunt de l’espai de comu-nicació, especialment pensant en elsjoves, com el veus?Som en un canvi de civilització, i cada sec-tor té el seu punt d’implementació. I elnostre el tenim molt avançat. Cap a onanirà? La gent jove està cada cop mésinformada. Els meus fills estan molt mésben informats del que ho estava jo a laseva edat. S’informen per canals dife-rents. Ja s’obriran oportunitats.Dimensionem per continuar vivint, per-què quan es donin les oportunitats queencara no hi són, que es vegin els caminsclars, hi siguem nosaltres perquè no elsocupin altres. Tenim un problema demodel molt bèstia. Jo no sé si d’aquí a uns

anys hi haurà quiosc, però soc molt opti-mista amb el que fem. En tot cas, ambuna massa crítica de 7 o de 12 milions,empreses de 40 o 50 persones i de 4 o 5milions de facturació seran un exitàs, amenys que hi hagi un canvi en la concep-ció del nostre servei públic per part delmón polític, cosa que no veig.

I el diari davant la situació del país, quinpaper vol jugar? Tinc molt clar qui va fundar El Punt i perquè i qui va fundar l’Avui i per què. Pensoque n’hem sigut fidels sempre i ens hemmantingut en un terreny que ha anat evo-lucionant. No puc dir que l’any 79 éremsobiranistes. Érem catalans, que ja vol dirmolt en aquell moment. Hem estat alcapdavant de moltes coses d’una maneramolt transversal. Quan el 1992 vam fer elconcert en solidaritat amb els detingutsper Garzón, érem sols. Hi ha una sèrie decoses que hem anat fent: el llaç groc, pas-sar la informació d’Espanya a Europa... Demanera molt transversal, cosa que ha fetque cada partit, segons l’etapa, no ens haentès. Tots els partits sense excepciótenen la voluntat de controlar-ho tot. Jono ho entenc però és així, sobretot quanmés amunt puges. La gent de sota és dife-rent. Jo tinc grans amics a les militànciesde la CUP, JxCAT o ERC. Però no he dema-nat carnets d’identitat a ningú ni he donatdirectrius editorials, és un fet. I una de lesraons per acceptar aquesta responsabili-tat al diari és que penso que un dels èxitsdel nostre projecte és estar una mica allu-nyat de segons quines freses, de segonsquins sorolls. Aquí fem periodisme.



D’entre les moltes definicions que existeixen sobre què ésla innovació, la ja clàssica d’Everett M. Rogers m’ha sem-blat sempre especialment encertada i pràctica. Perquè mésque centrar-se en què pot considerar-se nou o no, cercantunitats de mesura per a la novetat, Rogers posava l’èmfasien la percepció. Així, innovació és tot allò (idea, pràctica,objecte, etc.) que percebem com a nou. Aquesta perspecti-va resulta molt útil quan, enmig del magma de discursosfarcits de determinisme i certa fascinació tecnològica acríti-ca, cal distingir entre el que és i el que no és nou de veritat.I els termes emprats (sovint, en anglès) poden contribuiren gran mesura a crear percepció de novetat.

Com hem vist en altres ocasions, la innovació sovintpodria quedar-se en una mera qüestió lèxica si no fos perles serioses implicacions que es van quedant pel camí. I sihi ha un mot que exemplifica molt bé la definició de Rogersés “plataforma”. És de tot punt impossible reproduir enaquestes poques línies la quantitat ingent de definicions oaplicacions que es donen a un mot que podríem qualificarde “navalla suïssa”. En destaco només algunes.

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’EstudisCatalans n’ofereix tres de lèxic comú i algunes més específi-ques, i el Termcat ja n’ha inclòs algunes de més afinades ireferides a serveis d’internet. Un dels autors més lúcids al’hora d’explicar-ne, no només l’ús sinó també les implica-cions, és Tarleton Gillespie, que, tirant de l’OxfordDictionary, afirma que la plataforma, com a terme aplicatals nous intermediaris dels mitjans digitals, no representacap de les quatre accepcions que li atorga el diccionari(figurativa, política, computacional i arquitectural) peròdepèn de les quatre.

Cal buscar els seus orígens en el disseny de videojocs,primer, i webs per compartir continguts i xarxes socials,posteriorment. La indústria de la computació l’usa perprimer cop a principis dels anys 90 quan Windows(Microsoft) i Netscape decideixen definir-se com a plata-formes. Durant molts anys, era habitual usar el mot per areferir-se al tipus d’infraestructura física usada per a ferpossible la comunicació.

Sentim a parlar i llegim sobre “plataformització”, lògi-ca de les plataformes, polítiques de les plataformes, capi-talisme de plataforma, cooperativisme de plataforma,estratègia, societat, estudis de les plataformes. El mónsencer ha esdevingut una plataforma. Són plataformes,com dèiem, les infraestructures, però també ho són elsserveis, programaris, xarxes socials, marques, empreses. I

MontseBonetPlataformes, cortines de fum i navalles suïsses

repetint molt sovint la paraula, com qui xiuxiueja unmantra, donem per fet que és obvi a què ens referim.No és d’estranyar que els articles i les anàlisis mésserioses dediquin quatre línies a definir-la i, sobretot, aacotar-ne el seu significat.

Usar el terme “plataforma” no és del tot innocent;l’envernissament tecnològic serveix sovint de cortinade fum. Recordem, perquè val molt la pena, quan fauns anys un periodista noruec posava la icònica foto-grafia de la nena vietnamita fugint del napalm al seuFacebook i la hi van censurar. Ni les seves queixes ni lesdel director del diari van servir de res fins que van deci-dir publicar una carta en portada, adreçada a MarkZuckerberg. Poc després, Peter Preston escrivia sobreel cas a The Guardian i el titular ho diu tot: “Face it, MrZuckerberg, you’re a news editor too”. I aquí rau unapart de l’explicació: si una empresa es defineix com aplataforma, entenent-la des d’una òptica puramenttecnològica, l’estem alliberant de qualsevol responsabi-litat sobre el contingut.

Podríem concloure, en aquest breu repàs, que laplataforma és una innovació o millora tecnològica quepermet oferir serveis i productes, d’una manera unamica diferent, posant en alerta les indústries culturalstradicionals i qüestionant la seva cadena de valor. Unacadena de valor que ha deixat de ser lineal i que tothomvol controlar per tal d’erigir-se com a distribuïdor únic iintermediari absolut per tal de connectar directamentamb la gent (digueu-ho com vulgueu: audiència, usuaris,seguidors) i personalitzar l’oferta en un sol entorn. Entreels que dominen el tauler de joc, aquelles corporacionsconegudes com a GAFAM (Google, Apple, Facebook,Amazon i Microsoft) a Occident, i els “tres regnes” xine-sos (Baidu, Alibaba i Tencent) a Orient; totes elles res-ponsables en bona part del redisseny de la producció, ladistribució i la monetització dels productes i serveis cul-turals i comunicatius.

Si molta gent percep la plataforma com una innova-ció amb capacitat per adjectivar-ho tot és, en granmesura, per l’ús interessat de la paraula. Però no tot ésnou i no resulta massa difícil endevinar què i què no ésla història de sempre.

Montse Bonet Bagant és professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona

“L’AMIC, amb més de 400 mitjans i pel que representa, ha de tenir

un pes més gran en els ajuts i en la publicitat institucional”

L’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació treballa reeixidament

des de fa cinc anys per esdevenir una central de mitjans que ofereixi

eines útils al sector, acompanyant-ho d’un major pes i representativitat.

El juliol de 2019, Ramon Grau va iniciar un segon mandat com a president de l’AMIC

amb uns objectius diàfans: per una banda, consolidar els serveis posats en marxa els

darrers anys i, de l’altra, impulsar nous projectes que ajudin els mitjans associats en

particular i, de retruc, el conjunt del sector. Com a noves iniciatives destaquen la

creació de l’AMIC Media, d’una incubadora i d’un premi internacional.

L’editor del grup santcugatenc Totmedia va accedir a la presidència el juliol de 2015 i

quatre anys més tard va ser reelegit per a un nou mandat. Anteriorment, Grau havia

estat el primer president de l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta (1997-2003),

que el 2014 es va reconvertir en l’AMIC.

Ramon GrauEntrevista a

per Pere GiménezFotografia d’Eduardo Corria


Quina valoració fa del que porta de presi-dència?L’associació, tal com la vam pensar enels seus inicis fa 23 anys, evidentmentno té res a veure amb la d’ara. Alcomençament era una entitat moltvoluntarista amb pocs associats, uns 35editors, tots de premsa en paper; el2015 tenia uns 250 socis i ara en som400, amb un tant per cent molt elevatde mitjans digitals i una estructura ple-nament professionalitzada i competiti-va. Les necessitats han canviat molt enaquests anys. Hem passat de basar-nosúnicament en el paper a un sector queté diversos canals, diversos fronts, ambmoltes incerteses, però també amb unpotencial molt gran. L’AMIC està fent

molta feina, i pensem que el camí hasigut progressivament espectacular.

El primer mandat com a AMIC (2015-2019) ha estat una etapa de consolidaciói creixement?Consolidació però sobretot creixement.Ens hem convertit en un interlocutor moltsòlid i representatiu del que és la premsade proximitat, tot i que també tenim mit-jans nacionals i molts temàtics. En aquests moments som 400 associats,un 60% digitals i un 40% en paper. Hemobert seccions al País Valencià, on agru-pem una seixantena de mitjans de proxi-mitat, i a les Illes Balears, on som gairebé40. També tenim mitjans d’Andorra ialguns de la Catalunya Nord, però no crea-


rem cap altra secció: hi haurà un AMICglobal, un AMIC Illes Balears i un AMICValencians. Els serveis conjunts, que sónper a tots, es donen des de la central, aBarcelona, on tenim nou professionals tre-ballant.

Així doncs, l’AMIC s’ha enfortit com aentitat de serveis i central de mitjans,etapa impulsada fa cinc anys. Sí, exacte. Tenim serveis de banc de con-tinguts, central de mitjans, banc d’imatges,OJD, assegurança per a empreses,intel·ligència artificial per a gestió de xar-xes, finançament (avancem subvencions ipublicitat institucional)... Aquest any volemtreballar la consolidació d’aquests i anar-ne oferint de nous. Sobretot volem treba-

llar molt en l’increment de l’àrea de nego-ci, buscar recursos per als associats a nivellde publicitat. També volem seguir fentesdeveniments que ens donen notorietat,com el Congrés Interpirinenc de Mitjansde Proximitat, amb la participació d’unes180 persones entre editors i professionalsde banda i banda del Pirineu, que va serun èxit molt important. Era la primeravegada que ens trobàvem tots aquestseditors vinculats d’alguna manera. ElPirineu era l’excusa.

Tindrà continuïtat?La previsió és fer el CIMP cada dos anys, ila idea és que la pròxima edició es faci alPaís Basc o Navarra, que tenen intenció decontinuar-lo. La voluntat és que sigui itine-rant.

L’AMIC també està preparant un premiinternacional de mitjans de proximitat...Està previst fer-lo a finals d’aquest any o laprimavera de 2021. La voluntat és crearun premi amb tres guardons que doninrellevància a un mitjà de proximitat enllengua catalana, un mitjà d’Europa, i unmitjà de la resta del món. Tenim un grupd’experts professors d’universitat que ensassessora i que està treballant en lesbases.

Els mitjans adherits a l’AMIC tenen reali-tats molt diferents, també geogràfiques.Com es gestiona per tenir tothom con-tent?Intentem defensar tant els petits com elsgrans. La prioritat és que la realitat del’AMIC, bàsicament formada per mitjansde tots els territoris de parla catalana, d’al-guna manera es vegi compensada a l’horad’invertir en serveis, venda de publicitat,formació, suport a la innovació, etc. Nosom una associació d’uns pocs on elsaltres fan de figurants, sinó que treballemper a tot el col·lectiu. De fet aquest és elnostre gran èxit.

En el Congrés Interpirinenc els temes mésrellevants de tots els tractats van sermodels de negoci, tecnologia i creació decomunitats. És per aquí cap a on s’encarael camí de l’AMIC?Totalment. Hem d’anar cap a aquests reptesque ja són de present, i ser cada cop mésimprescindibles en les nostres comunitats.

El model de negoci és el hàndicap mésgran per als mitjans?Sí, no hi ha un llibre d’instruccions. Elprova-error l’està fent tothom, des delsgrans fins als petits. El que volem des de

l’AMIC és que aquestes proves es testeginbé i es puguin aplicar de seguida en elsnostres mitjans, perquè si no és un des-gast impressionant.

L’AMIC dona força importància a la for-mació...Fa poc hem signat un acord amb Googleperquè faci formació en noves tecnolo-gies i eines per al periodisme i enriquirels continguts dels nostres mitjans. És elprimer cop que fa un acord amb unaentitat d’aquest tipus. Volem seguir enaquesta línia: formació, millora de con-tinguts, professionalització del sector iinnovació. Invertir molt en innovació,perquè els mitjans per si sols no hopoden fer. El mercat no està fàcil, i alsmitjans el dia a dia ens està cremant ino tenim ni possibilitats ni recursos perinvertir en innovar preveient el futur allarg termini.

Invertir en innovació en quin sentit?Per una banda tenim l’aula d’innovació, oncada any bequem un seguit de mitjansque volen millorar en algun àmbit, alsquals posem uns experts durant quatremesos perquè els ajudin a desenvolupar insitu un seguit de projectes. L’objectiu ésmillorar els mitjans que utilitzen el servei, idesprés transmetre les experiències a laresta del col·lectiu. Per altra banda hi ha ellaboratori d’innovació: un grup de perso-nes expertes, reconegudes en el món digi-tal i de continguts, que d’una maneraperiòdica ens aporten idees. Ara, anantmés enllà de tot això, volem muntar unaincubadora amb persones dedicades pro-fessionalment a buscar solucions per alsector que, tutelades pel grup d’experts,desenvoluparien estratègies i accions pertal de generar nous negocis i iniciativesque des dels propis mitjans seria molt difí-cil tirar endavant. És que, dins del sector, ofem alguna cosa, o realment ho passaremmolt malament. El futur és canviant, moltincert, i tothom està patint.

Una altra iniciativa que esteu preparantés la posada en marxa d’AMIC Media.AMIC Media serà un projecte de creacióde continguts, dissenys i nous formats,amb capacitat també per realitzar contin-guts patrocinats o de marca. De vegadesels mitjans no tenen el temps, la tecnologiao la capacitat per fer-ho. La idea és que, siel mitjà no hi arriba, es pugui fer des del’AMIC. I en paral·lel hi hauria la captacióde publicitat i nous ingressos. AMIC Mediaés una aposta per més periodisme, mésdisseny, més publicitat i nous formats.


“

“

AMIC Mediaserà un projecte

de creacióde continguts,dissenys i nousformats, amb

capacitat tambéper realitzarcontingutspatrocinats o de marca

A més, AMIC Media podrà estar en el mer-cat com a central de mitjans, i fins i totpodria presentar-se en algun concurs o lici-tació, sobretot d’ajuntament i per campa-nyes enfocades a la proximitat. Quan unaagència ha de planificar una campanya plu-ral de mitjans de proximitat la gestió no lisurt a compte, els fa nosa. El concepted’AMIC Media és necessari, perquè hemd’aconseguir que es pugui fer sense massasobrecostos i amb una garantia de qualitat. Als grans clients que volen arribar als mit-jans de proximitat els fa falta un interlocu-tor únic, i a les agències grans els costa moltdonar aquest servei, els surt car i no conei-xen com nosaltres els mitjans del territori.

En els darrers anys l’AMIC ha guanyatpresència en altres entitats... Els últims anys hem volgut estar presentsen consells i juntes de les patronals.Estem a Pimec, a Cecot, a Dircom, a laFundació puntCAT com a patrons... Totallò que ens pot aportar notorietat, con-tactes, presència i representativitat. El que sí que reclamem és un tracte justde les administracions cap a l’AMIC, cap alnostre col·lectiu. En aquests momentssom l’entitat més representativa de lapremsa de proximitat: més de 400 mit-jans, això ho diu tot. I en canvi encaraseguim tractats amb inèrcies que venendels anys 90. Pel que representem, hemde tenir un pes més gran en els ajuts i enla publicitat institucional. Nosaltres elsrecursos els utilitzem per donar més ser-veis, no per mantenir-nos. Això ho femamb les quotes i els marges dels ingressosde publicitat que es queda l’entitat. El2019 vam facturar 2,1 milions d’euros,una mica més que l’any anterior.Així doncs, l’ajut que dona l’administracióa l’entitat creiem que ha d’anar d’acordamb el seu volum d’associats i els projec-tes que impulsa. En aquests momentsestem per sota del que correspondria.

I per què creu que això no s’ha resolt,quan els números manen?Perquè hi ha els estereotips de tota lavida: que la premsa gratuïta és de segona.Això fa uns anys es podia entendre fins acert punt, però ara ja no. On és la gratu-ïtat? Perquè estic cansat de veure cadadia al tren repartir diaris de pagamentgratuïtament... I les seves edicions digitalstambé són gratuïtes. Al final tots som mit-jans de comunicació i la manera d’arribaral lector no té cap importància.Per altra banda, reclamem tenir el volumd’insercions publicitàries que ens pertoca.

No pot ser que d’un pressupost de 31milions per a publicitat de la Generalitat elsmitjans de proximitat acabin gestionant-nemenys d’un milió. No té cap sentit... En paper, tot i que és poc, la inversió haanat creixent i està en un volum quecomença a ser correcte. Ja no és indigne,però en digital encara és insignificant. Enles campanyes institucionals s’hauria d’e-quilibrar paper i digital. I és que, al final,quina és la premsa del país? Hem estatsempre defensant el català, la identitat, elterritori, les entitats socials... El caràcter deservei públic el té sobretot la premsa deproximitat. I en conjunt, amb una audièn-cia considerable...

I les subvencions?Els ajuts també s’han d’equilibrar. A nos-altres ens agradaria anar cap a la fórmu-la del País Basc, que ens sembla perfec-ta. Allà han agrupat els ajuts del Govern ide les Diputacions Forals i fan prevaldresobretot la professionalitat: valoren elscostos de cada empresa (estructura, pro-ducció, distribució, etc.) i quins contin-guts ofereixen, independentment de siels mitjans són de pagament o gratuïts.A més, els han dotat d’una importànciaeconòmica que correspondria al 30%dels costos d’una empresa, i es conce-deixen per triennis. Primer han estudiatel que necessiten els mitjans i desprésn’ha sortit la dotació. Això és una apostaseriosa.

Aleshores, a Catalunya cal implicar-hi lesDiputacions?Creiem que amb la Generalitat no n’hi haprou, no arriba a tot, i per tant lesDiputacions haurien de participar en aju-dar els mitjans de proximitat, posant-nosd’acord tots. Amb el despoblament quehi ha a les zones interiors de Catalunya,els mitjans donen un sentit al territori, l’e-quilibren, són elements de dinamització.El dia que desapareguin es desertitza. Pertant, què volem? Un país amb quatregrans mitjans homogenis? Com a admi-nistració de proximitat que és laDiputació, hauria de jugar un rol enaquests mitjans locals o comarcals. ACatalunya s’incentiva l’audiència, quan elque s’ha de primar és el mitjà, els profes-sionals, els continguts. Tot això s’ha derevisar, perquè és tan important un mitjàque distribueix 4.000 exemplars a la Seud’Urgell que un de 20.000 al Vallès. S’hade buscar una fórmula que ajudi a mante-nir aquesta riquesa que tenim al territori,si no ens desertitzarem.


DanielCondeminasTres reptes legislatius per al 2020:Català a les plataformes, reciprocitat televisiva i suport a la indústria audiovisual

Els nostres veïns del nord

ja fa temps que hi estan

treballant de valent.

Conscients del canvi

profund que s’està

produint, s’han

plantejat una reforma

a fons de la seva legislació

que va molt més enllà

d’una simple adaptació

tècnica a les noves regles

de joc que planteja la

Directiva europea

“

“Si es volen acomplir els terminis fixats des deBrussel·les, abans no ens mengem els dotze gransde raïm, tant el Parlament de Catalunya com lesCorts espanyoles haurien d’haver incorporat a lesseves respectives legislacions la nova Directivasobre Serveis de Comunicació Audiovisual. UnaDirectiva que situa les plataformes de contingutsdigitals –siguin OTT o IPTV– a un nivell d’obliga-cions similar al dels canals de televisió convencio-nals; per exemple, pel que fa al percentatge deproduccions europees dins la seva oferta.

I què tenen a veure els tres reptes assenyalatsal títol de l’article amb aquestes futures reformeslegislatives? Doncs molt i fins i tot de maneradecisiva. Parlem d’adaptar a la normativa catala-na i a l’estatal el treballat acord de les institucionslegislatives i de govern de la UE que va culminar afinals del 2018. Una Directiva que suposa el pasmés ambiciós dins les normatives comunitàriespel que fa a la promoció i la garantia del pluralis-me cultural i lingüístic de l’oferta audiovisualeuropea. Una trajectòria legislativa que té el seuorigen en la Directiva ‘Televisió sense fronteres’de fa tres dècades, que ha marcat una novamanera d’entendre els drets de la ciutadaniadavant l’oferta audiovisual i el paper de les institu-cions per promoure’ls i garantir-los.

L’EXEMPLE FRANCÈSEls nostres veïns del nord ja fa temps que hi estantreballant de valent. Allí, a diferència d’aquí, con-sideren l’audiovisual –des del cinema fins alsvideojocs– un tema de màxima importànciaestratègica, al costat de tota la resta d’indústriesculturals. Conscients del canvi profund que s’estàproduint, s’han plantejat una reforma a fons de laseva legislació que va molt més enllà d’una simpleadaptació tècnica a les noves regles de joc queplanteja la Directiva europea. Els mots finals deltítol del projecte de llei presentat pel govern

Macron expliciten l’ambició dels seus objectius:“sobirania cultural a l’era digital”. Una de lesqüestions més destacades d’aquesta futura llei ésl’obligació de les plataformes de serveis audiovi-suals d’invertir en produccions franceses un 25%de la facturació que obtinguin dels clients de l’he-xàgon. Uns diners que, a curt termini, servirienper incrementar el ja potent finançament públicde la seva indústria audiovisual (més de 700milions anuals) i, a mitjà termini, compensarien laprevisible reducció d’ingressos provinents delscanals de televisió en obert.

Pensant en la nostra indústria audiovisual, amés de prendre molt bona nota d’aquesta apostafrancesa per crear una nova via de finançament,caldria treure el màxim de suc a dues obligacionsprovinents de la Directiva: que l’oferta d’aquestesplataformes inclogui si més no un 30% de produc-cions europees i que aquestes tinguin una pre-sència prominent i no pas secundària... Vaja, queno es vegin relegades al fons del catàleg de sèries,documentals i films.

És més, la Directiva assenyala que cal una“adequada prominència dels serveis de comuni-cació audiovisual d’interès general”. Un interèsgeneral que queda definit, entre d’altres principis,per la garantia de la “diversitat cultural”. Una dis-posició que hauria de servir per assolir una desta-cada presència de continguts en VO en català,doblats i subtitulats a les plataformes. Vaja, unescenari ben diferent del quasi desert actual, aexcepció de Filmin i poca cosa més.

EL CATALÀ, PROMINENT?El tema del català és clau, especialment si pen-sem en les noves generacions que han deixat detenir –o simplement no han tingut mai– el televi-sor com la seva pantalla de consum audiovisual.Això sense oblidar el debat estratègic pendentsobre l’oferta infantil de la CCMA –del qual vaigescriure l’article “Què fem amb el Super3?” publi-cat fa un any aquí– i la necessitat de produir més imés continguts adreçats especialment a joves iadolescents, que siguin d’èxit dins i fora de lesemissions de TV3.

I si es diu que això no és possible, només calrecordar que una llei “menor”, com la de regula-ció de la programació audiovisual distribuïda percable –aprovada pel Parlament en un ja llunyà1996–, tenia tot un article dedicat a la pluralitatlingüística que anava des de la programació tele-visiva fins a la comunicació amb els abonats. Vaser la mateixa llei que va crear el Consell del’Audiovisual de Catalunya, tot i que en aquellmoment sota la fórmula d’organisme assessor delGovern i no pas com a autoritat independent,com ho és des del 2000.

Un CAC que amb aquesta doblereforma –catalana i estatal– hauria de poder gua-nyar pes en una doble direcció: la internacional i

çwww.comunicacio21.cat · C21_43

la competencial. Internacional, perquè hauriad’esdevenir un dels organismes integrants del’ERGA –el grup d’autoritats reguladores de l’au-diovisual a qui la Directiva els atorga la interlocu-ció directa amb la Comissió Europea a l’hora d’in-terpretar les seves disposicions–, de la mateixamanera que ja és membre de diverses entitatsinternacionals i fins i tot dels seus organismesdirectors. I competencial –tot i que l’anterioraspecte ho és molt també– per plantejar-se quetambé esdevingui organisme regulador i defensorde la propietat intel·lectual a internet. Cal recor-dar que els drets de propietat intel·lectual i dretsconnexos són un element clau de l’economia dela indústria audiovisual i dels seus autors i crea-dors. Precisament la reforma legislativa que esdebatrà pròximament al parlament francès con-templa la creació d’un nou i gran regulador, quesorgiria de la fusió de l’autoritat audiovisual (elCSA) i de l’organisme que vetlla per la proteccióde la propietat intel·lectual (la HADOPI).

I com? Doncs tibant al màxim de “la compe-tència compartida sobre la regulació i el controldels serveis de comunicació audiovisual que utilit-zin qualsevol dels suports i de les tecnologies dis-ponibles adreçats al públic de Catalunya, i tambésobre les ofertes de comunicació audiovisual, si esdistribueixen al territori de Catalunya”, que asse-nyala l’article 146.1.b de l’Estatut. I complementà-riament constituir a Catalunya una oficina depatents i marques (pensant en el sector delsvideojocs especialment) i de la propietat intel·lec-tual, amb totes les atribucions de reconeixementinternacional establertes per l’OMPI(l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectu-al, amb seu a Ginebra).

RECIPROCITAT, ARAPel que fa a la reciprocitat televisiva –objectiud’una campanya promoguda per la FOLC–, estractaria de recuperar el segon MUX (canal multi-plexat de la TDT) “autonòmic” que el governespanyol va esborrar del mapa fa sis anys, ambexcuses tècniques de mal pagador. Si una lleiestatal del 1999, que suposava la transposiciód’una Directiva europea, va consolidar que lesComunitats Autònomes tinguessin dos MUX, lareforma de la “Ley General del Audiovisual”, que

haurà de procedir a la transposició de l’actualDirectiva europea, hauria de servir per desferaquesta greu atzagaiada. Certament, recuperaraquest segon MUX no és condició indispensableper materialitzar la reciprocitat pendent amb elPaís Valencià, però hi ajudaria. I encara més, pen-sant que d’aquí a 3 anys tots els canals de la TDThauran d’emetre’s en HD, cosa que farà quecadascun ocupi més espai en cada MUX que nopas ara. Però més enllà de la reciprocitat, tenir eldoble de capacitat d’emissió permetria fer-senous plantejaments respecte de l’oferta televisivad’àmbit nacional.

Mirant estrictament l’escenari de la futurareforma de la legislació catalana, els dubtes sobrequina serà la seva efectivitat final no són pasmenors. Seria estratègic aprovar-la abans de l’es-tatal, perquè malgrat la repetició de les eleccionsespanyoles que ha aturat el Congrés durantmesos, al Parlament (en el moment d’escriureaquest article) no li ha arribat encara cap propos-ta. I ara, a més, qualsevol tramitació podria que-dar en no-res si es convoquen eleccions ben aviat.Certament, però, alguna passa s’ha fet. L’estiupassat el Govern en va obrir una consulta ciutada-na i, paral·lelament, va celebrar trobades ambdues dotzenes d’organismes professionals, acadè-mics i associatius. Però d’aquestes tres qüestionsclau que hem assenyalat, l’informe posterior delDepartament de la Presidència només en fa unaúnica referència a les seves conclusions, reduïda aun esment vague sobre el foment de les obresproduïdes en català o aranès. Ben poca cosadavant dels grans reptes plantejats.

Caldria ser molt ambiciosos i no renunciar ares. Es tractaria de materialitzar per llei allò que jareclamà el Parlament de Catalunya fa una micamés de vint anys: “Promoure l’augment de la pre-sència de la llengua catalana a les plataformes detelevisió digital per satèl·lit, per cable i terrestres, ia internet”. Sí, a internet, quan l’actual escenarid’oferta audiovisual ni tan sols s’albirava.

Com diria Miquel Martí i Pol, “tot està per feri tot és possible”.

Daniel Condeminas i Tejel és consultor en Comunicació


En una entrevista de la darrera revista Comunicació21,Francesc-Marc Álvaro assegurava que “a Catalunya hi ha unabús de webs de temàtica generalista i, en canvi, hi ha unamancança de portals especialitzats”. El Grup Comunicació 21va tenir l’enginy, ara fa un any, de dissenyar un projecte inno-vador, amb un relat específic i adreçat a un públic concret:Exterior.cat.

En la darrera dècada, la població catalana a l’exterior hacrescut gairebé el doble. En dades oficials, es comptabilitzen345.000 catalans residents a l’estranger. Una tendència que vaa l’alça i que cada vegada reclama més protagonisme. Així hovaig comprovar en la darrera trobada de comunitats catalanesque va tenir lloc a Washington DC, als Estats Units. Des d’unpunt de vista polític, la comunitat catalana a l’exterior reivindi-ca el seu dret a vot. Però un vot vàlid, reconegut i transcen-dent. Que enterri d’una vegada les sospites que es generen enels diferents consolats espanyols cada cop que hi ha eleccions -un grapat, darrerament-. Deia la periodista Mireia Domènech,especialista en comunicació i relacions institucionals, que “enpolítica res és casual, tot és tàctic. Ja fa vuit anys que desd’Espanya incentiven l’abstenció exterior, és un frau a la demo-cràcia”. Aquesta estratègia ha dut a un desencís que s’ha tra-duït en una dada significativa: només un 10% dels electors al’exterior van exercir el seu dret a vot en les darreres eleccions.De moment, ni vot rogat ni electrònic.

Més enllà de voler ser partícips a les urnes, la Catalunyaexterior vol reivindicar amb més força que mai el seu rol com adiplomàcia civil. En una sola direcció i amb la necessitat de serreconeguts i entesos des de la Catalunya interior. Que mésenllà del folklore, la Catalunya exterior d’avui -jove, preparada iamb talent- vol internacionalitzar la cultura, l’educació i elconeixement. Alguns, fins i tot a títol individual, sent l’altaveudels drets nacionals. Som davant d’un nou escenari. La globalit-zació ha provocat que s’estripi definitivament aquell clixé decatalà resident a l’estranger que vivia Catalunya des de l’enyor,per un ciutadà actiu, connectat i disposat a explicar la realitatcatalana al món.

Durant dotze mesos, Exterior.cat no només ha actuat coma eina canalitzadora de l’activitat que genera el Govern -des deles delegacions- i del centenar de casals catalans, sinó quetambé s’ha convertit en un espai de confluència virtual entreles dues Catalunyes: l’una, que vol ser reconeguda, i l’altra, queintenta descobrir-la. Aquest és l’univers d’Exterior.cat. Unaaposta singular, pròpia i de llarg recorregut.

Quim Miró és el cap de continguts d’Exterior.cat

QuimMiróL’univers Exterior.cat

“

“

La globalització

ha provocat

que s’estripi

definitivament

aquell clixé

de català resident

a l’estranger que

vivia Catalunya

des de l’enyor


La pèrdua de difusió dels diaris impresoscontinua avançant a un bon ritme i es facomplicat preveure un canvi de tendènciaen la corba descendent. De juliol de 2018 ajuny de 2019, a Catalunya, Illes Balears iPaís Valencià gairebé totes les capçaleresvan perdre lectors respecte dels mateixosmesos de 2017-2018, segons les dades cer-tificades d’OJD. Com és habitual, aquestacaiguda generalitzada varia segons el mitjài la zona. Els únics diaris que van guanyarlectors –lleugerament– van ser l’AraBalears i La Mañana.

De juliol de 2018 a juny de 2019, la difu-sió global als tres territoris va ser de337.612 exemplars de mitjana diària, un9,42% menys que els 372.722 del període2017-2018. Per zones, a Catalunya el con-junt de diaris va registrar una difusió de222.762 exemplars, una reculada del9,75% respecte de l’exercici anterior; al PaísValencià, amb 70.446 exemplars, la dava-llada va ser del 9,15%, i a les Illes Balears,amb 44.404 exemplars, la reducció es vaquedar en un 8,16%.

La difusió dels diaris impresos cau un 9,42%per Pere Giménez

Les capçaleres editades a Catalunya,Balears i País Valencià van assolir una difu-sió global de 288.614 exemplars de mitjanadiària en el període de referència, el querepresenta un retrocés del 9,06% respectedel 2017-2018. Per la seva part, els quatregrans diaris editats a Madrid van registraren aquests tres territoris una difusió de48.998 exemplars, una caiguda del’11,51%.

Habitualment, com més gran és la pro-ximitat dels mitjans menor és la pèrdua delectors. Així doncs, a Catalunya els diarisque s’hi editen van sumar una difusió de201.067 exemplars de mitjana diàriadurant el 2018-2019, un 9,48% menys queen la temporada anterior. Per la seva part,la difusió dels diaris editats a Madrid va serde 21.636 exemplars, una disminució del12,25%.

Al País Valencià els diaris del territorivan obtenir 47.549 exemplars de difusiómitjana, una reculada del 8,91%, mentreque les capçaleres de Madrid, amb 21.876exemplars, van patir una davallada del10,11%.

Finalment, a les Illes Balears els periò-dics locals van registrar 38.092 exemplarsde difusió, xifra que suposa un descens del

7,21%, i la premsa de Madrid va assolir unadifusió de 5.486 exemplars, un 13,95%menys.

RÀNQUINGSEl rànquing de mitjans de juliol de 2018 ajuny de 2019 per al conjunt dels tres terri-toris presenta pocs canvis respecte al delmateix període de 2017-2018: l’Ara avançaEl Mundo i se situa en setè lloc, i a la cual’Ara Balears i La Mañana superen elMajorca Daily Bulletin.

Com sempre, la classificació dels mit-jans canvia bastant entre Catalunya, IllesBalears i País Valencià tant pel paper que hijuguen les publicacions locals com per ladiferent incidència que hi tenen les capça-leres editades des de Madrid. Sí que coinci-deixen en el fet que els primers llocs delsrespectius rànquings els ocupen mitjanseditats a la zona.

Per territoris, les classificacions de2018-2019 també presenten poques nove-tats en comparació amb les de 2017-2018:a Catalunya, el Diari de Girona supera ElMundo; i a les Illes Balears, Menorca EsDiari avança El Mundo i l’Ara Balears elMajorca Daily Bulletin. Al País Valencià nohi ha variacions.

C21_46 · www.comunicacio21.cat

Diari Difusió mitjana 2018 - 2019

Variació respecte2017 - 2018

La Vanguardia El PeriódicoEl Punt AvuiEl PaísÚltima HoraLevante-EMVAraEl MundoLas ProvinciasInformaciónLa RazónDiario de MallorcaSegreDiari de TarragonaABCEl Periódico MediterráneoRegió 7Diari de GironaMenorca Es DiariDiario de IbizaDiari de TerrassaAra BalearsLa MañanaMajorca Daily Bulletin

87.53352.52720.53619.075 18.24716.00714.10614.06413.33912.78910.320

9.4747.7816.9025.5395.4684.9024.5913.8413.0192.2781.8031.7581.713

- 8,64%- 13,30%

- 6,81%- 12,78%

- 7,31%- 10,82%

- 9,60%- 10,68%

- 7,42%- 9,19%

- 12,92%- 8,75%- 5,95%- 9,43%- 6,17%- 5,92%- 4,15%- 5,42%- 3,88%- 7,62%- 4,77%+ 0,45%+ 0,40%

- 11,20%

Rànquing de diaris a Catalunya,País Valencià i Illes Balears


La Vanguardia El PeriódicoEl Punt AvuiAraEl PaísSegreDiari de TarragonaLa RazónRegió 7Diari de GironaEl MundoDiari de TerrassaABCLa Mañana

86.20652.19420.53613.921

9.731 7.7796.9025.5574.9024.5914.3472.2782.0011.758

- 8,66%- 13,29%

- 6,81%- 10,26%- 14,59%

- 5,95%- 9,43%- 9,57%- 4,15%- 5,42%

- 11,99%- 4,77%- 8,21%+ 0,40%

Diari Difusiómitjana

2018-2019

Variaciórespecte 2017-2018

Levante-EMVLas ProvinciasInformaciónEl PaísEl MundoEl Periódico MediterráneoLa RazónABCLa Vanguardia

16.00713.33712.789

7.9205.9695.4164.4613.526

667

- 10,82%- 7,42%- 9,19%

- 10,94%- 10,21%

- 5,97%- 12,27%

- 4,99%- 4,03%

Última HoraDiario de MallorcaMenorca Es DiariEl MundoDiario de IbizaAra BalearsMallorca Daily BulletinEl PaísLa VanguardiaLa Razón

18.2479.4743.8413.7483.0141.8031.7131.424

660302

- 7,31%- 8,75%- 3,88%- 9,88%- 7,66%+ 0,45%

- 11,20%- 10,04%- 10,81%- 51,37%


2018-2019



2018-2019


Catalunya

Illes Balears

País Valencià

Com més gran és la proximitat dels mitjans,menor és la pèrdua de lectors. Els únics diaris que van guanyar lectors –lleugerament– van ser l’Ara Balearsi La Mañana

“


Han passat vint anys del segle actual. L’any 2000, el sector dela premsa a Catalunya va endegar una crisi de difusió i audièn-cia. També de model periodístic i una crisi amb repercussionseconòmiques. La gran davallada la protagonitzava la premsad’informació general, tot i que esmorteïda pel creixement dela premsa comarcal i local, la premsa esportiva i la premsaespecialitzada. Fa vint anys, hom tenia ja damunt la taula la dis-cussió sobre el model de premsa, ben viu 20 anys després i pocprevisible tant pel que fa als mitjans impresos com els digitals.

Fa dues dècades, el sector de la premsa de proximitat i espe-cialitzada, agrupada entorn de l’ACPC, l’AMIC (abans ACPG) il’APPEC, brandava la bandera de la llengua i demanava polítiquesde suport més properes a la realitat del sector i semblants a lesque es coneixen d’Europa i que es van debatre. La FundacióPremsa Comarcal va posar damunt la taula del Govern català unestudi que havia encarregat a Opina en el qual, a més de deixarpatent la vàlua de la premsa comarcal i local, deixava en evidèn-cia els escassos recursos que aquesta rebia de l’administració.

El juny del 2006, el Govern i l’INCOM fan una immersió perEuropa per a constatar o no si el que demanaven les associa-cions de premsa es corresponia amb la realitat. Europa estava alcostat de les llengües regionals i/o minoritàries? Es concedienajuts a la premsa a Europa? Els resultats van donar la raó alsmitjans catalans. Les jornades van oferir un panorama descriptiui analític de les polítiques d’ajudes a les publicacions periòdiquesexistents en els països de l’àmbit occidental europeu durant elsprimers anys del nou segle. Entre les conclusions, el prec alGovern català que “sigui considerada la necessitat d’impulsarpolítiques de protecció a la premsa en benefici del mantenimentdel pluralisme, de la defensa de la llengua autòctona i de la qua-litat de la informació”.

Però ja som a l’any 2020 i encara cerquem sortides a aquestanecessitat vital de la premsa en català: un suport valent i decidit,lluny del senzill “cop de mà” clàssic. Repassem i posem-nos al dia.

La Unió Europea té 24 llengües oficials, entre les quals no hiés el català. Tanmateix, però, la UE reconeix el multilingüismecom a política inexcusable. L'objectiu d'aquesta política és: 1.comunicar amb els ciutadans en la seva pròpia llengua; 2. prote-gir la rica diversitat lingüística d'Europa; 3. fomentar l'aprenen-tatge de llengües a Europa. En el seu moment es va vanagloriarque aquest enfocament no té precedents als Estats multilingüesi ni tan sols en organitzacions internacionals. Però, repetim, elcatalà no hi és oficialment perquè Espanya no ho vol.

La UE, això sí, accepta i intenta donar suport a les més de 60llengües regionals o minoritàries autòctones, que compten amb

EstanisAlcoverCom millorar el suport a la premsa local en català

“

“

Ja som al 2020

i encara cerquem

sortides a aquesta

necessitat

vital de la premsa

en català:

un suport valent

i decidit, lluny

del senzill

“cop de mà”

clàssic


un total d'uns 42 milions de parlants. Entre elles figuren elcatalà, l’euskera, el frisó, el gal·lès, el sami i l’ídix.

Segons el seu Gabinet de Comunicació, la ComissióEuropea manté un diàleg obert, impulsa la diversitat lingüísti-ca i fa el possible per preservar aquest patrimoni. Ara bé, elrègim jurídic i el suport que reben aquestes llengües el deter-minen els governs nacionals. Obvio dir qui ha de donar suportal català.

El 18 de setembre del 2008 es va donar a conèixer unaComunicació de la Comissió Europea al Consell, al ParlamentEuropeu, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè deles Regions. Qüestió: “Multilingüisme: un avantatge perEuropa i un compromís compartit”. La Comunicació posa l'ac-cent en el valor de la diversitat lingüística en la Unió Europea(UE) i presenta els passos que haurien de fer-se per garantirque s'integri el multilingüisme en les polítiques de la UE, ambl'objectiu de realitzar l’anomenat “Objectiu de Barcelona”,segons el qual els europeus haurien de poder comunicar-seen dues llengües a més de la seva llengua materna.

El document recull cinc punts clau, dels quals me’n faigmeus dos: 1. El multilingüisme és important per a la cohesiósocial i la mobilitat dels treballadors i mereix una estratègiaeuropea conjunta. 2. Es pot reduir la bretxa lingüística a laUE mitjançant els mitjans de comunicació, les noves tecno-logies i els serveis de traducció.

En resum, la UE creu rellevant el multilingüisme. Ara bé,el suport el deixa en mans dels governs nacionals, que, engeneral, creuen en aquesta política europea en tot cas perforça. S’ha establert un protocol amb màxims i mínims? Hiha un control de la UE, sobre aquest suport? Si hi és, com esporta a la pràctica? Hi ha controls?

La Constitució Espanyola reconeix la diversitat lingüística

a Espanya en el seu article 3. En aquest article s'estableix queel castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que totsels espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la(art. 3.1), que les altres llengües espanyoles seran també ofi-cials en les respectives comunitats autònomes, en funció de laregulació que facin els seus estatuts (art. 3.2) i que Espanyaconsidera que la riquesa de les diferents modalitats lingüísti-ques és un patrimoni cultural que ha de tenir un respecte iuna protecció especials (art. 3.3).

A la pràctica, però, el contingut de la Constitució, la juris-prudència constitucional de les últimes quatre dècades i elsestatuts d'autonomia i legislació lingüística autonòmica hanassentat un reconeixement de la diversitat lingüística espa-nyola i dels drets lingüístics concrets dels parlants de les dife-rents llengües espanyoles fonamentat en el principi de jerar-quia lingüística i no en els de seguretat lingüística i igualtat dedrets lingüístics. El principi de jerarquia lingüística pressuposaconsiderar que existeixen unes llengües que han de tenir unreconeixement legal i oficial superior a altres. I, cosa que és elmateix, que els drets lingüístics dels seus parlants no tenen elmateix grau de reconeixement. Constitució en mà, doncs, esconstata que, legalment, una llengua (el castellà) té una situa-ció de preeminència legal-oficial.

Així les coses es constata, doncs, que la llengua castellanaté una situació de preeminència; sis llengües més de l’Estat(català, gallec, basc, occità, aragonès i asturlleonès) tenenalgun tipus de reconeixement oficial en part del territori en elqual són parlades de manera autòctona; una llengua té reco-neixement polític (tamazight), una altra té un reconeixementadministratiu menor a Catalunya (el caló o romaní), i tres llen-gües autòctones no tenen el més mínim reconeixement legal,polític o administratiu (àrab, judeocastellà i portuguès).


Periodistes de diferents llengües regionals i minoritàrieseuropees van constatar en l’assemblea de MIDAS a Barcelona,aviat farà dos anys, que ni a Espanya ni a molts altres Estats dela UE s’avança en la promoció de les llengües regionals i mino-ritàries. Aquesta constatació es produïa en paral·lel a unadeclaració del Parlament Europeu del 2018 en la qual destacanovament la importància de protegir i promocionar les llengü-es regionals i minoritàries, que parlen el 10% dels europeus. Eltext demana a la Comissió Europea i als Estats membresmesures per assegurar la presència d'aquests idiomes en elssistemes educatius i els mitjans de comunicació.

A Catalunya, i en la profusa reforma de l'Estatut de 2006,s'incorpora al text estatutari part de la Llei 1/1998 de políticalingüística, l'article 6 de la qual afirma que “la llengua pròpia deCatalunya és el català” i, per tant, “és la llengua d'ús normal -ipreferent- de les administracions públiques i dels mitjans decomunicació públics de Catalunya, i és també la llengua nor-malment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ense-nyament“, si bé en una sentència del Tribunal Constitucionalde 26 de juny del 2010 es declara inconstitucional l'incís “i pre-ferent”. I Catalunya, com ordena la UE, no només manté mit-jans públics en català, sinó que dona suport als mitjans privatsamb una clara declaració d’intencions.

La llibertat de premsa, una de les bases de totes les demo-cràcies modernes, és un pilar fonamental per garantir el dret ala informació dels ciutadans. L’accés a una informació diversa ide qualitat, que pugui reflectir múltiples opinions i generar undebat públic i en plena llibertat, és imprescindible per al man-teniment d’una societat lliure i plural. Per altra banda, en unmón globalitzat on els mitjans de comunicació exerceixen detransmissors de la cultura, qualsevol país que aspiri a mantenirla seva identitat cultural davant les nombroses influènciesexternes ha de comptar amb un espai de comunicació propi,fort i consolidat. A Catalunya, a més, aquesta identitat culturalestà estretament lligada a la seva llengua pròpia, la catalana,que cal protegir i fomentar en totes les àrees de la societat.

En aquest punt, la Generalitat de Catalunya reconeix que“sense la força de la iniciativa privada i l’empenta del teixitsocial i empresarial del país aquests objectius no es podrienassolir. Catalunya compta amb un sector privat de la comuni-cació sòlid i emprenedor, que contribueix diàriament a la cons-trucció i al manteniment de l’espai català de comunicació”.

I a Espanya, com es fa això? Des de començaments delsanys 2000 les ajudes directes i indirectes a la premsa s'han cir-cumscrit a l'àmbit autonòmic. Els Pressupostos Generals del'Estat ja no consideren l'assignació de cap partida destinada aajudes a empreses periodístiques ni a agències informatives.L’Estat ha deixat aquesta activitat en mans dels governs de les

comunitats autònomes. Però es va quedar un as a la màniga:la publicitat institucional, una font que raja profusament iindiscriminadament, amb quantitats que superen qualsevolaltra. És cert que la majoria de les subvencions en les autono-mies s'atribueixen per raons lingüístiques, però també esdonen en comunitats sense llengua pròpia, com Andalusia.

Així, el Govern de la Generalitat dona suport a aquest sec-tor “per tal de garantir –com legisla- la seva continuïtat i la delseu important paper com a garants del dret a la informacióde tots els ciutadans i la consolidació de la identitat nacionaldel país”. I aquesta política es porta a terme amb subvencionsa la Premsa, als Mitjans Informatius Digitals, a la Ràdio, a laTelevisió i a iniciatives d’entitats. Els ajuts s’atorguen segonsunes bases reguladores amb unes quantitats de diners aracom ara desfasades.

En el primer Congrés Interpirinenc de Premsa deProximitat de la passada tardor es va presentar un nou modelde suport als mitjans en basc, un model fruit de la comunica-ció entre el Govern Basc i les tres Diputacions, amb la qualcosa augmenten el suport econòmic un 30%. L’acord és fruitd'un procés de dos anys que va arrencar a principis de 2017.Llavors, la Diputació Foral de Guipúscoa i l'associació Hekimen(quelcom semblant a l’AMIC i l’ACPC), que agrupa la majorpart dels mitjans de comunicació en euskera, van iniciar unareflexió al voltant del futur d’aquests mitjans i el suport insti-tucional.

Em vaig fixar en escoltar-ho, i m’hi fixo avui encara més,en la lliçó que es desprèn de l’acord: la suma de l’adminis-tració i dels mitjans privats. Es reuniren junts diverses vega-des, van polir friccions, van aportar idees i es van posar d’a-cord. Per donar suport a la premsa en euskera sumengovern basc i les tres Diputacions: Guipúscoa, Àlaba iBiscaia. Les quatre parts, més els mitjans representats perHekimen, van firmar juntes les conclusions extretes en elprocés de reflexió, van canviar el model d’ajuts (ara ambprojectes a tres anys), i en conseqüència el volum de dinersés gairebé un terç més.

El nou acord va ser presentat amb orgull pel govern basc:“es parla de promoure l'ús de l'èuscar en els mitjans decomunicació i en l'activitat cultural”, tot destacant la impor-tància que tenen els mitjans de comunicació en la promocióde l'ús de l’euskera. "A més de l'aportació significativa delsmitjans de comunicació públics en basc, considerem estratè-gica la tasca dels mitjans de comunicació privats per informaren euskera i crear continguts interessants i atractius", s’afir-ma. En aquest context s’indica que "era necessari introduiralguns canvis en el model de subvencions aplicat fins ara".

En la cloenda del congrés a què ens referim, el secretari


general de Comunicació del Govern català, Antoni Molons, vacomentar als editors que li havia agradat molt el model basc, ique realment a Catalunya calia fer un pas endavant en aques-ta direcció. Molons, que va creure des del primer moment enaquest congrés interpirinenc, té el compromís ara d’estudiar afons el projecte basc i dibuixar l’esquema de com podemmillorar l’actual model català. Crec que la fusió govern i edi-tors seria absolutament necessària. Unes trobades on unabanda i l’altra fossin transparents, es despullessin d’afronts,gelosies, hegemonies i altres galindaines i es treballés ambresponsabilitat.

Aquí no només es tracta d’una aportació econòmica signi-ficativa, sinó que s’accepti que els mitjans de comunicació pri-vats són estratègics per informar en català i crear contingutsinteressants i atractius –nacionals i de proximitat-. La novetatbasca en el nou acord rau en el fet que les Diputacions es res-ponsabilitzen de donar suport econòmic als mitjans de comu-nicació de proximitat més locals, mentre que l'executiu bascdona suport als mitjans de comunicació generals i especialit-zats de caràcter nacional que abasten tot el territori de l’eus-quera, així com a les televisions, ràdios i mitjans d'internet ter-ritorials.

Val a dir també –i això hauria de valer també per aCatalunya- que a les respectives convocatòries de subven-cions de cada institució s'unirà ara un conveni de col·laboracióespecífic entre el govern basc i el diari Berria. És a dir, el diarinacional basc menjarà a part, sense cap mossegada al suportde la resta de mitjans. La idea és bona i ja havia estat damuntla taula en antigues negociacions entre la Generalitat il’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que havia obert elmeló, sense èxit. Afegir també que els bascos crearan unacomissió de seguiment que vetllarà pel funcionament apro-piat del conveni. Quelcom igualment exportable.

Què més pot copiar el Govern català? En el cas basc, lacobertura de les ajudes pot arribar fins al 30% dels costosestàndards de cada projecte, per quan, com diu el conveni,“les administracions públiques farem un esforç important perdonar suport a l'activitat dels mitjans de comunicació privatsen euskera, però garantir la viabilitat dels seus projectescomunicatius queda en mans d'aquests mitjans de comunica-ció". Es parla, doncs, de suport, no de regal. Tot en línia delque té damunt la taula la UE, fins i tot el control.

Fora bo que aquesta primera trobada entre el Govern iles entitats catalanes del sector no es demorés massa. ElCongrés Interpirinenc es va fer a finals del mes d’octubre pas-sat i el temps corre.

Estanis Alcover i Martí és periodista i consultor

“

“

Els mitjans

de comunicació

privats són

estratègics

per informar

en català i crear

continguts

interessants

i atractius,

nacionals i de

proximitat

El setmanari Línia Eixample està impulsant unprojecte a mitjà termini que preveu inaugurar un

espai polivalent de 350 metres quadrats. A peude carrer i ubicat en un dels barris de l'Eixample

encara per determinar, el local permetrà ofe-rir gratuïtament als lectors, veïns i entitats

unes sales dedicades a diverses activitatsculturals i educatives. L'Espai Línia com-

partirà la seu amb la redacció del set-manari Línia Eixample i de tota la

xarxa de periòdics i publicacions queedita el Grup Comunicació 21.

Davant la crisi estructuralque pateixen els mitjans de

comunicació, Línia Eixamplefarà una aposta singular i

creativa per donar serveisconcrets i útils a les

comunitats més pro-peres, més enllà del

suport paper o delswebs i les xarxes

socials.Així doncs, l'Espai Línia posarà

a disposició d'associacions de veïns, de boti-guers i d’entitats culturals i esportives una sala deconferències perfectament equipada amb un afora-ment màxim de 25 persones. La sala, dotada ambun plasma de TV i vídeo i amb sistema d'àudio imicro professionals, estarà dissenyada per fer pre-sentacions de llibres, d'actes lúdics o reivindicatius,reunions de col·lectius, xerrades i qualsevol menad'activitat, inclòs el visionament de documentsaudiovisuals.

VISITES D’ESCOLESAquesta sala permetrà rebre la visita d'escolars delscentres educatius de l'Eixample per fer visionats detemàtiques relacionades amb el món de la informa-ció de proximitat: Entrem en una rotativa o Com esfa un diari? seran dos dels primers vídeos de 15minuts que periòdicament s'oferiran als infants i


Transcendint el paper i el digital

4

» Línia Eixample impulsa l'Espai Línia, que donarà serveis gratuïts a entitats, veïns i lectors» Serà un espai polivalent de 350 metres quadrats on també hi haurà la redacció del setmanari

espai línia

joves. Es preveu que durant el primer any de vidapassin per l’Espai Línia 1.100 escolars de centreseducatius de l’Eixample.

L'Espai Línia també disposarà d'una salaexpositiva permanent d'uns 100 metres quadratsamb mostres rotatives d'artistes plàstics delsbarris de l'Eixample, tant de pintura com d'escul-tura o artesania, combinats amb exposicions defotografia. En ser un espai totalment polivalent,hi haurà una petita biblioteca temàtica dedicadaexclusivament a la consulta de llibres de segonamà relacionats amb els barris del districte. Enparal·lel, també es podrà consultar una secció depublicacions sobres les indústries de la comuni-cació de l'espai català.

Finalment, s'inaugurarà un mini plató de TVprofessional per fer connexions amb altres mitjansaudiovisuals o digitals i disposar d'un espai insono-ritzat per enregistrar i fer entrevistes.

El futur Espai Línia treballarà activament l'apara-

dorisme als finestrals del local. Es preveu lainstal·lació de dues TV de plasma amb connexionspermanents amb les notícies de l'Eixample i d'altrespublicacions del grup. L'aparador també penjarà lesportades impreses de Línia Eixample i dedicaràespai a promocionar, de forma rotativa, les diversesactivitats per tal de nodrir de suficient públic totesles sales a disposició de les comunitats més prope-res: lectors, veïns i entitats dels barris. Els actes pro-gramats i visites d'escoles es publicaran al setmana-ri Línia Eixample per tal de donar-hi visibilitat i pro-moció i fer-ne seguiment informatiu.

L'Espai Línia estarà obert al públic de dilluns adivendres de 10h a 14h i de 17h a 20h, i els dissab-tes de 10h a 14h. Tots els serveis seran gratuïts il’entrada lliure. S'ha obert un compte de correuelectrònic per rebre peticions i suggeriments per talque l'Espai Línia sigui el més útil possible.

[email protected]


espai línia


Joan MariaMorrosReforçar la professióEl Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà aquest any el35è aniversari. Es va crear el 1985 a partir d’una Llei delParlament de Catalunya. I arriba a aquesta xifra en el millormoment de la seva història i a la vegada en una època clau per ala professió.

En el millor moment perquè a principis d’aquest 2020 som4.200 col·legiats, la xifra més alta que hi ha hagut mai i que esdeu, sense cap mena de dubte, a la bona feina que s’ha fet desde la institució, i en especial en els últims anys de mandat de ladegana Neus Bonet, de qui tinc l’honor i la responsabilitat derecollir el testimoni i continuar la feina feta.

I en una època clau de la professió perquè els periodistesens trobem envoltats per diversos escenaris que intentenposar en qüestió i de vegades dificultar la nostra feina. Nomésdos exemples: les agressions a periodistes de qualsevol mitjà ique emeten en qualsevol llengua que hi ha hagut els últimsmesos a Catalunya i que van arribar a esgotar, literalment, lesarmilles i els braçalets de premsa que només el Col·legi dePeriodistes, com a organisme referent de la professió, potrepartir al nostre país; i les fake news, que potser hauríem dedeixar d’anomenar news, perquè si són falses, no són notícies,són mentides.

En el primer cas, no només atempta contra un dret fona-mental que qualsevol democràcia hauria de tenir a l’altura dedret fonamental extraordinàriament protegit, sinó contra laintegritat, en molts casos, de la persona que l’està exercint.Entre tots hauríem de ser capaços de crear una línia de defen-sa inexpugnable contra qualsevol que vulgui actuar contra eldret a la informació.

El segon requereix un treball conjunt de tothom. Els periodis-tes han de seguir el Codi Deontològic per obtenir les informa-cions i difondre-les. I els mitjans de comunicació lluiten contra ladesinformació defensant la bona feina de les capçaleres (depremsa escrita, ràdio, televisió o internet) seguint els criteris delCodi Deontològic. El prestigi dels periodistes i dels mitjans s’obtéal llarg dels anys i es pot perdre en molt poc temps, i després ésmolt difícil de recuperar. El Col·legi de Periodistes també apostadecididament per l'educació mediàtica per empoderar els ciuta-dans i les ciutadanes que conviuen en un entorn de desinforma-ció, tant des de l’escola com als casals.

En tots aquests àmbits, el Col·legi de Periodistes de Catalunyahi ha estat, hi és i hi serà. Periodistes i mitjans ens tenen al seucostat per reforçar la professió, per reforçar el prestigi i pergarantir que la societat de casa nostra està ben informada performar-se els seus propis criteris.

Joan Maria Morros és cap d'Informatius de Rac1i degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

“

El prestigi

dels periodistes

i dels mitjans

s’obté al llarg

dels anys

i es pot perdre

en molt poc temps,

i després és

molt difícil

de recuperar

“


ArnauNadeuEm proposo escriure aquestes línies immers de ple en la crisidel coronavirus. Confinat i ofegat pel monotema, m’aferro alteletreball, que em permet seguir escrivint. Però la voràgineinformativa sobre aquesta malaltia és tan elevada que, sense nivoler-ho, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que em serveixper resumir la sensació que he tingut cada dia, cada hora, quehe dedicat a aquest ferit ofici del periodisme. I és que, si algunacosa ha predominat durant els últims anys al nostre sector,aquesta ha estat l’esperit d’autodestrucció. Ben bé com unvirus que s’ha anat contagiant entre redaccions, empreses iprofessionals i que ha anat minant la moral i les forces per llui-tar pel demà. Un mèdiavirus –permeteu-me l’analogia– respec-te al qual ni s’ha fet contenció ni quarantenes. Tot el contrari,s’ha deixat que s’escampés sense resistència.

Davant d’aquest panorama, no ha estat fàcil autogenerar-se anticossos per fer-hi front. Parlo en primera persona, peròestic segur que molts de vosaltres us hi veureu reflectits.Llevar-se cada dia amb alguna notícia de nous acomiadaments,de més tancaments de capçaleres, de davallades d’audiència.Amb titulars d’algun suposat gurú pronosticant l’any de la mortdel paper –per cert, molts ja han quedat desautoritzats pel pasdel temps–. Amb l’allau de currículums de professionals prepa-radíssims que t’arriba cada cop que obres un procés de selec-ció. I només en pots contractar un. No, no ha estat fàcil. No ésgens fàcil.

Però aquí seguim. A la primera trinxera del periodisme. Alsbarris. A peu de carrer. Creient en el que fem i batallant percontinuar sent útils als nostres lectors i anunciants. Perquè elque tenim clar és que el dia que no siguem útils sí que desapa-reixerem. Encara no hem trobat la vacuna que ens faci immu-nes al nostre virus, i potser no la trobarem mai. Però hem aprèsa conviure-hi sense abraçar la desolació. Intentant que tot ple-gat no derivi en una sèpsia –paraula que molts hem après elsúltims dies i que ve a ser una infecció generalitzada– que resultiletal. I és que, com amb el coronavirus, l’eterna crisi del nostresector s’agreuja per l’estat de desànim.

Un estat de desànim que, curiosament, en aquests dies greusha patit una sacsejada positiva. És trist que hagi de caure’ns unapandèmia global a sobre per recordar-nos la importància de labona informació, del periodisme, i aixecar-nos una mica la moralcorporativa. Però sembla que ja només reaccionem a cop dedesfibril·lador. I ara n’hem rebut un d’aquells que ens fa veureque, davant d’una crisi sense precedents, la necessitat de la infor-mació veraç, contrastada, és més necessària que mai, més bus-cada que mai. El repte serà no oblidar-ho un cop passi el corona-virus i nosaltres seguim infectats pel nostre virus particular.

Arnau Nadeu és director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia

“El nostre ‘mèdiavirus’

Ben bé com un

virus, l’esperit

d’autodestrucció

s’ha anat

contagiant

entre redaccions,

empreses

i professionals,

minant la moral

i les forces

“

auge i caiguda dels mitjans tradicionals · 2020. 3. 17. · tornat a assolir els volums que havia...

Documents