aspectes generals de cantabria - xtec.cat · són la de disposar d’un regim de temperatures suaus...

Viatges Regina – EDUCATOURS. Passeig St. Joan, 172, 4rt1ª -08037- Barcelona. Tel: 93.208.24.24 Fax: 93.208.24.25 E-mail: [email protected]. Web: www.educatours.es

1

ASPECTES GENERALS DE CANTABRIA Nom oficial: Comunitat Autònoma de Cantàbria. Extensió: 5.299 km2. Població: 550.000 habitants. Capital: Santander. Principals ciutats: Torrelavega (51.000 habitants), Camargo (20.000 habitants), Reinosa (14.00 habitants), Castro Urdiales (13.000 habitants). Densitat de població: al voltant dels 100 hab/km2. Número de municipis: 102 Geografia La Comunitat Autònoma de Cantàbria, formada per una única província del mateix nom, es troba situada al nord d’Espanya, ocupant una posició gairebé central en l’anomenada cornisa cantàbrica. El mar Cantàbric en el seu límit natural pel nord; cap al sud hi ha les províncies de Lleó, Palència i Burgos; a l’oest, separat pel massís dels Pics d’Europa, hi ha el principat d’Astúries i, a l’est, el País Basc. Es poden distingir deu comarques diferenciades. Aquestes s’integren en tres zones: la costera, la zona de les valls intermitges i la zona meridional. A la primera, hi ha la comarca costera anomenada La Marina. Engloba la zona de Santander, la costa oriental i l’occidental. Es la comarca amb més població i s’hi concentren indústria, agricultura, ramaderia i mineria. Entre els seus nuclis més importants hi ha: Santander, Castro-Urdiales, Santoña i Laredo. La segona la formen les comarques de Liébana i les vall del Nansa, del Saja, del Besaya, del Pas-Iguña, del Miera i de l’Asón-Gándara. La tercera zona aplega les comarques de Campoo i les valls del sud de la província. La principal dedicació és ramadera i agrícola i els seus nuclis més destacats són Reinosa i Mataporquera. El clima i la vegetació Bona part de les terres de Cantàbria estan sota la influència d’un clima oceànic o atlàntic, les dues característiques principals del qual són la de disposar d’un regim de temperatures suaus i temperades, amb una limitada oscil·lació tèrmica i freqüents pluges repartides al llarg de l’any., amb màximes a l’hivern. S’ha d’assenyalar que, a mesura que s’avança cap a l’interior, les temperatures resulten més contrastades, amb hiverns una mica més freds i estius lleugerament més calorosos. La pluviositat també augmenta. S’ha d’afegir que a les zones més altes els hiverns són més llargs i nevades freqüents. El clima humit i temperat de les terres de Cantàbria afavoreix l’existència d’una abundant vegetació arbòria i prats naturals que són, sens dubte, les formes de vegetació més característiques de la flora de la regió. Les espècies d’arbre més freqüents són les pròpies del bosc atlàntic caducifoli: roures, faigs, castanyers, til·lers, oms, ametllers... Aquest tipus de vegetació es degrada a mesura que augmenta l’altitud, transformant-se en arbusts. Els prats naturals tenen una distribució irregular i es troben presents a totes les valls.

L’escut de Cantàbria és de forma quadrilonga, amb la punta rodona. Fa referència a la conquesta de Sevilla per matins càntabres el 1248. A la dreta hi ha una torre que representa la Torre de l’Or de Sevilla i a l’esquerra un vaixell que ha trencat unes cadenes que tancaven el pas pel riu Guadalquivir. Al costat apareixen dos caps: Sant Emetèri i Sant Celedoni. A la part inferior una estela en forma de disc amb ornamentació geomètrica, del tipus de les esteles càntabres de l’Edat del Bronze.

Els prats naturals tenen una distribució irregular i es troben presents a totes les valls.

Tot i que no és segura la seva procedència, l’opinió acceptada pels experts és que deriva de l’arrel cant- , d’origen celta o ligur i que significa roca o pedra, i el sufix –abr, freqüent a les regions celtes. De tot això es dedueix que “càntabre” significaria “poble que habita a les “peñas” o “ muntanyès” en clara referència al territori abrupte i muntanyós de Cantàbria


2

Relleu i rius El relleu de la província està determinat per la serralada Cantàbrica. La major part del territori és un conjunt de cims i turons que van perdent alçada a mesura que s’apropen al mar. Només la part central sobrepassa la línia de cims i s’estén al sud al voltant del riu Ebre, que discorre entre les estribacions de la serralada cantàbrica endinsant-se cap a les terres de la Meseta. El relleu més abrupte i el que localitza les altures màximes es troba al massís dels Pics d’Europa, situats al límit amb el Principat d’Astúries. El cim més alt de Cantàbria és el de Peña Vieja amb 2613 m. Aquest panorama es completa amb les valls fluvials, els rius de les quals tallen perpendicularment la serralada Cantàbrica per obrir-se camí cap el mar. D’oest a est, els principals rius de Cantàbria són: Deva, Nansa, Saja, Besaya, Pas, Miera, Asón i Agüera. A ells se’ls ha d’afegir l’Ebre, el primers quilòmetres del qual discorren per terres càntabres. La costa resulta particularment variada Hi han tres tipus de formacions geomorfològiques que s’alternen al llarg de tot el litoral. Els penya-segats, els estuaris i badies i les platges. Els estuaris és la forma natural de desembocar els rius càntabres al mar. Alguns veuen ampliades les seves desembocadures en extenses badies, com les de Santander, Santoña o San Vicente de la Barquera. El litoral càntabra té 58 platges de diferents tamanys: des dels 5 km de la platja de La Salve a Laredo fins a les poques desenes de metres d’algunes petites cales. En totes elles hi predomina l’arena fina que en ocasions forma dunes. Població, densitat i assentaments Cantàbria té una població aproximada de 550.000 habitants, el que suposa una densitat mitja de més de 100 habitants per km2. No obstant, la seva distribució espacial resulta bastant equilibrada ja que el 10% de la superfície provincial acull més del 70% de la població, donant lloc així a zones amb diferents densitats. Les concentracions més grans es localitzen a la zona costanera. Sols les ciutats de Santander i Torrelavega sumen gairebé la meitat del total de la població provincial. BREU HISTÒRIA DE CANTÀBRIA La primera referència escrita del nom de Cantàbria es remunta al voltant de l’any 200 a.C. quan l’escriptor Cató el Vell parla en el seu llibre “Orígens” del naixement del riu Ebre al país dels càntabres. A partir d’aquí les cites sobre càntabres i Cantàbria es succeeixen contínuament, ja que els càntabres s’empraven com a mercenaris en diferents conflictes tant a l’interior com a l’exterior de la Península Ibèrica.

El sostre de Cantàbria es localitza a la imponent serralada dels Pics d’Europa. La màxima alçada es troba al pic de Peña Vieja amb 2613 m.

El mode d’assentament de la població de Cantàbria, en termes generals, és disseminat, molt més patent a la zona oriental i a tota la franja litoral

L’Ebre és el riu més caudalós de la Península Ibèrica.Neix a Fontibre, prop de la població de Reinosa i després de recórrer 910 km desemboca al Mediterrani. L’escriptor Cató el Vell parla en el seu llibre “Orígens” del naixement del riu Ebre al país dels càntabres


3

Per les referències de Sili Itàlic –Llibre III- i Quint Horaci Flacc –Llibre IV oda XIV) hi ha constància que els càntabres participaren a la guerra que enfrontà als cartaginesos – anomenats púnics – contra els romans durant l’anomenada Segona Guerra Púnica (218 – 201 a.C) També se’ls menciona durant el setge de Numancia duta a terme per Cai Hostili Mancin que aixecà el setge de la ciutat quan es va assabentar que càntabres i asturs venien a auxiliar-la. La majoria de les referències posteriors sorgeixen arrel de l’inici de les guerres càntabres contra Roma l’any 29 a.C. El seu territori superava significativament els límits de l’actual Comunitat Autònoma. ELS CANTABRES L’origen d’aquest poble és incert. La societat matriarcal. La propietat residia a la dona que conreava el camp, mentre que l’home es dedicava a la caça i la guerra. El seu llenguatge es pràcticament desconegut. Segurament seria similar al dels bascos. Sobre el seu aspecte físic tampoc es pot precisar, sembla que el càntabre ordinari era alt i fornit. Vestien una túnica lligada amb un cinturó, a més d’una capot negre de llana que utilitzaven també de manta per dormir. Usaven una espècie barrets o gorres, calçaven albarques de cuir. Les dones duien vestits amb adorns de flors. Dormien al terra, es banyaven amb aigua freda, menjaven un sol àpat abundant i eren aficionats als jocs atlètics, militars i al ball. Els seus coneixements de medicina eren molt limitats. Deixaven els malalts els camins per veure si algun viatger els proporcionava algun remei. Segurament no coneixien l’escriptura. Els càntabres es dedicaven a la recol·lecció, la ramaderia – la carn de cabra era la base de la seva alimentació -, la caça de porcs senglars i la pesca. També van tindre relacions comercials amb altres pobles hispànics. No tenien moneda i haurien de practicar el bescanvi amb espècie. El triomf definitiu del poder de Roma no va suposar, però la romanització del territori, de la seva gent i costums, sinó que Cantàbria va continuar sent una zona en la que els romans únicament tingueren alguns interessos miners i en la que gairebé realitzaren algun assentament d’importància. Després de la desintegració de l’Imperi Romà, s’obrí un llarg període del que se’n té poca informació. Sembla clar que els visigots s’enfrontaren a algunes tribus càntabres. Això succeïa a la segona meitat del segle VI. A partir del segle VII, el nom de Cantàbria es perd per ser substituït per altres denominacions com Astúries de Santillana. L’any 714 els musulmans envaeixen les valls altes de l’Ebre i arriben a conquerir Amaya, la capital càntabra, obligant als càntabres a cenyir-se a les tradicionals fronteres bèl·liques per a organitzar la seva defensa. Entre els segles X i XI el territori va estar sota el control dels monestirs, però en el segle XII, Alfons VIII de Castella pren la decisió de concedir furs- privilegis – a les anomenades “Cinc Viles Marítimes”, Castro-Urdiales, Laredo, Santander, San Vicente de la Barquera i Santillana del Mar. Les quatre primeres ciutats oferien l’única sortida de Castella al mar. En base als furs aconseguiren una certa autonomia respecte als esquemes piramidals de dependència feudal

Durant les Guerres Càntabres (29 – 19 aC.), l’exercit romà va intentar conquerir totalment Hispània. Sembla que les diferents tribus no conformaven una unitat política però si que probablement es van unir militarment davant l’amenaça de Roma. Va destacar en aquest context, la figura d’un cabdill càntabre que al capdavant de les unificades tribus de la regió, lluità valerosament contra els romans. La seva fama va ser tant gran que l’emperador August va posar preu al seu cap – 250 mil sextercis – Sembla que el mateix Corocotta es va presentar a cobrar la recompensa. L’emperador va quedar tant sorprès per aquest acte de valor que el va deixar marxar amb els diners.

Entre els càntabres algunes espècies d’arbres eren especialment respectats; el tejo y el roure. El primer és l’espècie més emblemàtica i simbòlica de Cantàbria i ha estat venerat a l’antiguitat, formant part d’alguns dels seus rituals. Per Silius Itálicus sabem que es suïcidaven amb verí extret de les fulles d’aquest arbre, ja que preferien la mort a ser esclavitzats. També hi havia el costum, entre els nois enamorats, de tirar una branca de tejo als peus de l’enamorada en senyal del seu amor. D’aquí l’expressió popular de “tirar los tejos” en referència a quan algú està “lligant” o afalagant a un altra. Es habitual trobar-los a les places dels pobles i als cementiris i esglésies, el que ha permès perpetuar aquest halo de misteri i sacralitat que envolta tot el relacionat amb aquesta espècie.


4

A partir del segle XIII, la flota de Cantàbria aconsegueix un especial protagonisme en els mars d’Europa i a les batalles navals contra els musulmans d’Al Andalus. Amb el descobriment d’Amèrica molts càntabres, experts mariners, s’embarcaren rumb a les Índies. Juan de la Cosa, un dels navegant més destacats, va ser l’autor del famós mapa mundi que dibuixà magistralment les costes antillanes, en aquell moment en plena exploració. La situació a l’interior de Cantàbria era substancialment diferent a la de la costa. Els senyors feudals dessagnaven i enfonsaven en la misèria les valls i les vil·les a causa de les seves guerres de bàndols. Sotmesa la població en la pobresa i l’endarreriment van ser mots els càntabres que s’aventuraren a buscar un mitjà de vida a Amèrica, a Andalusia o enrolant-se com a soldats a las expedicions organitzades per la Corona. Altres, els anomenats mestres canters, emigraven per col·laborar en la construcció dels grans edificis religiosos i civils. Destaca Juan de Herrera, l’arquitecte d’El Escorial, i la nissaga dels trasmerans Gil de Hontañón La Il·lustració del segle XVIII intentà posar fi als hàbits i costums del passat feudal. Entre els "il·lustrats" cal citar a Juan Fernández de Isla, que va col·laborar activament en la creació de fàbriques i factories, la construcció de bucs i va cercar noves vies de comunicació i mitjans de transport. Al darrer terç del segle XVIII es produí un fet de singular importància per Cantàbria. Les diferents Juntes de les Valls guanyen el plet secular que tenien plantejat des de segles abans contra la poderosa casa feudal de la Vega, el que va determinar que el 1778 es constituís la Província de Cantàbria. Després de segles d’oblit, el nom ancestral de Cantàbria tornava a ressorgir. Les idees de la Revolució Francesa - Llibertat, Igualtat, Fraternitat- van tindre el seu ressò i importants defensors a Cantàbria; també els qui les combateren amb ganes. L’època contemporània, a l’igual que la resta de províncies, comença amb nombrosos conflictes bèl·lic sorgits per la guerra de la Independència (1808-1814) d’Espanya contra França. La importància de Cantàbria a la guerra va residir més aviat, a cedir el seu territori com a lloc d pas dels dos bàndols. El segle XIX suposa el despertar de la regió a nivell d’infrastructura. L’any 1852 es crea la via fèrria entre Alar i Santander, facilitant el comerç, que llavors era l’activitat econòmica més important de la regió. Paral·lelament creixé la indústria marinera, sobretot les exportacions del producte brut a l’estranger però sense arribar a elaborar-se. El 1857 es crea el Banc de Santander Amb tot, Santander es convertí en una capital moderna mentre que la resta de la província continuava amb un retràs social i cultural del que en sortí molt més tard.

A partir del segle XIII, les anomenades Quatre Viles de la Costa( Castro, Laredo, Santander, i San Vicente de la Barquera) creixent a bon ritme: exporten al nord d’Europa i després al Mediterrani llana castellana, augmenten la seva activitat pesquera, coercien amb Castella i es converteixen en les drassanes més importants del nord peninsular. A la fotografia, un dibuix del port de Santander a mitjans del s. XIV.

Un dels personatges il·lustres de la història de Cantàbria fou el navegant Juan de la Cosa. Va participar en el primer viatge de Colon el 1492 i va ser l’autor del primer mapamundi que incloïa el nou continent americà, recentment descobert. A la foto, el mapamundi amb un traçat blau sobreposat que marca els continents actuals.

La bona marxa econòmica de meitat del segle XIX que es vivia a Santander quedà exemplificada amb la fundació el 1857 del Banc de Santander. Actualment la principal entitat bancària de l’estat espanyol


5

La població rural vivia gairebé exclusivament de la ramaderia i el conreu del blat i la patata. Aquesta situació va ser la que provocà una forta immigració, a la segona meitat del segle XIX, cap a Amèrica, especialment a Cuba i Mèxic. Malgrat tot, a la capital es va anar consolidant una classe burgesa que li va donar uns aires més moderns a la ciutat. Aviat es va convertir en un important centre d’atracció turística per a tota Espanya. En el primer terç del segle XX circumstancies nacionals, però sobre tot internacionals, provoquen la creixent radicalització de postures i la divisió irreconciliable en dos grans blocs ideològics, defensors d’ interessos contraposats, que acabaran enfrontant les seves diferencies de manera cruenta en la terrible guerra civil de 1936 Després de la guerra civil, Cantàbria patí un llarg període de privació de llibertats. Amb l’arribada dels anys seixanta el sector industrial va viure un moment de creixement que es va reflectir en la creació de noves empreses i, sobretot, en l’arrancada d’algunes instal·lades feia ja anys; tot això va suposar una important empenta per algunes ciutats com Santander, Torrelavega, Reinosa o El Astillero A la segona meitat dels anys setanta, un cop mort Franco i instaurat el règim democràtic, es començà a reivindicar l’autonomia de la província que fins el 1983, any en el que es promulga l’Estatut d’Autonomia, seguia pertanyent a Castella la Vella. Des de llavors fins avui s’autogoberna i autogestiona per primera vegada a la història. SANTANDER La capital de Cantàbria és una ciutat amb gairebé 200.000 habitants, moderna i cosmopolita que s’aixeca en una de las badies més belles del món. Una ciutat ideal, turística i amb un atractiu ambient estival i nocturn. Compte, a més, amb una rica i variada oferta cultural ( Palau de Festivals, Universitat d’Estiu, Festival Internacional de Santander... ) Breu repàs històric Les primeres petges de l’home queden reflectides en les coves properes a la costa d’aquesta zona. Aquesta ocupació queda reflectida en diferents jaciments de l’època musteriense de la Magdalena, Monte, la Virgen del Mar, Cabo Mayor... Però les primeres referències històriques són de l’època romana. Aquest lloc seria el famós Portus Victoriae, tot i que continua la discussió entre historiadors per si aquest terme es referia a Santander o a Santoña.

La ciutat compta amb gran quantitat de bells llocs naturals com els parcs de Mataleñas i la Magdalena, així com zones carregades d’ encant i d’història com El Sardinero, el Passeig Pereda i Castelar, declarats conjunt històric - artístico. Un gran número d’estiuejants són atrets per les magnifiques platges, destacant les de El Sardinero, La Magdalena, la Virgen del Mar... La seva privilegiada situació geogràfica la converteix en principal centre turístic de la regió, delimitant ambdues costes, prop del Parc de la Naturalesa de Cabárceno i amb una ràpida sortida a la zona interior gracias a les seves magnífiques infrastructures. A la foto, vista aèria de la badia de Santander.

Des de l’Edat Mitja l’economia de Santander s’ha centrat el l’activitat comercial marítima. A la foto dibuix de Santander amb el seu port al s. XV


6

Durant l’Edat Mitja la població es va concentrar al voltant del monestir de Sant Emeteri i Sant Celedoni, a la zona que avui ocupa la catedral. El primer document que parla de Santander data de l’any 1068, quan Sans II concedí un privilegi al nucli de la població que s’havia establert al voltant de l’anomenat monestir. Tota la història de Santander ha estat lligada al seu port i a les activitats marítimes que es realitzaven. Un dels fets més significatius durant l’Edat Mitja fou la participació de les naus de Santander en la conquesta de Sevilla (1248) Arrel d’aquest fet hi ha a l’escut de la ciutat una torre i unes cadenes trencades. L’armada santanderina era molt temuda en altres països com ara a Anglaterra. A més, respecte les activitats econòmiques, els vaixells d’aquesta zona exportaven la llana castellana a tots els ports de l’Atlàntic. La crisis arribaria amb la creació del port de Bilbao la competència del qual, perjudicaria greument al de Santander. La història de la capital càntabre ha estat, desgraciadament, unida a grans catàstrofes. Els incendis destrueixen la ciutat en diferents ocasions ( el més recent el 1941. Després del qual va ser necessària la reurbanització de tota la ciutat) Les pestes durant l’Edat Mitja colpejaren enormement la població deixant la ciutat pràcticament deshabitada. Fins el segle XVIII no es produeix una recuperació econòmica a Santander. El 1755 Ferran VI li atorga el títol de ciutat i el 1785 es crearia el Consolat de Mar que impulsaria, novament, l’activitat comercial. El segle XIX senyala una època d’auge i floreixement per Santander, que fatalment es veu enterbolida per l’explosió del “Cabo Machichaco” a la badia (1893) A principis del segle XX el rei Alfons XIII s’està regularment a la ciutat per a “tomar unos baños” Aquest fet marca l’inici d’una activitat turística incipient que anirà creixent al llarg dels anys. Actualment la capital càntabra s’ha convertit en un tranquil i prestigiós d’estiueig. UNA VOLTA PER SANTANDER Vorejant el mar Quan entrem a Santander, el primer que veurem és el mar. Mentre l’anem resseguint, entrem al Passeig i jardins de Pereda. Els jardins estan situats al començament del passeig. Hi han els monuments dedicats als novel·listes càntabres José María Pereda i Concha Espina. En el passeig de Pereda destaca la unitat estilística de les construccions del que en el seu dia va ser l’eixampla de l’antic nucli urbà. A la badia és on Santander entra en contacte amb la

El 15 de febrer de 1941, un simple curtcircuit elèctric va iniciar un incendi que convertí les dues terceres parts més cèntriques de la ciutat en ruïnes i cendres, sense que no es pogués fer res per aturar-lo. Van quedar arrasats els edificis nobles i les senzilles cases dels carrers vells; un total de 369 edificis que van deixar sense llar unes 20 mil persones. Amb ells, va desaparèixer l’activitat econòmica –mercantil – de la ciutat. D’aquesta muntanya de ruïnes sorgí la ciutat moderna actual de carrers amples i rectes.

Al jardí de Pereda hi ha una estàtua dedicada a una de les figures literàries més importants de Cantàbria: l’escriptora santanderina Concha Espina

El palacete del Embarcadero, que durant molt temps fou la dependència de l’aduana, s’ha convertit en sala d’exposicions adscrita a la Junta del Port de Santander


7

naturalesa. Des de la riba, a l’altra costat de la massa d’aigua, es pot distingir els pobles de Somo i Pedreña. Més cap a la dreta s’aixeca Peña Cabarga i per darrera de tot, despunten els cims de la zona d’Alisas, que a l’hivern normalment estan cobertes de neu. En el tram de moll que correspon a aquest passeig hi ha, a més, la vella Grua de Pedra, el palauet del Embarcadero i el punt des d’on surten les llanxes que creuen la badia Puerto Chico i el Palau de Festivals Al final del passeig de Pereda hi ha el Reial Club Marítim, situat a la badia, a l començament de l’espigó que dóna lloc al port esportiu conegut com Puerto Chico. El Reial Club Marítim és una de les millors mostres de l’anomenada arquitectura racionalista santanderina i la dàrsena de Molnedo, que va ser durant molt temps el port pesquer de la ciutat, va passar a anomenar-se Puerto Chico quan es va construir la gran dàrsena de Maliaño, al final dels molls del mateix nom. Des de qualsevol punt del Puerto Chico es veu el modern i monumental Palau de Festivals, realitzat per Francisco Javier Saenz de Oiza. La principal raó de la seva construcció va ser el desig de trobar un marc adequat al Festival Internacional de Santander, que des de 1952 a 1999 va tenir la seva seu en l’eventual escenari que es muntava i desmuntava a la Plaça Porticada

Des de l’inici de la seva construcció el Palau va comptar amb defensors i detractors. Pels enemics, un edifici tan avantguardista trenca l’harmonia urbanística de la badia. Per l’arquitecte però es tracta d’una al·legoria del mar a la terra.

Avinguda Reina Victoria i península de la Magdalena L’Avinguda Reina Victoria pot ser considerada com un dels passeigs marítims més bells de Cantàbria. Comença com a continuació del carrer Castelar i condueix, primer, cap a la península de la Magdalena, per finalitzar, més tard, a la plaça d’Itàlia en ple cor del Sardinero. Caminant cap aquesta direcció, a l’esquerra i a sobre d’un turó, hi ha el luxós hotel Reial i als seus peus nombrosos xalets de diferents estils que miren cap al mar. A la dreta, i al llarg d’una franja ajardinada s’obren les platges de “los Peligros” i de la Magdalena.

Tancat la badia de Santander hi el privilegiat espai natural de la península de la Magdalena. Presidida per l’imponent Palau de la Magdalena.

A inicis del segle XX, la península es va transformar en el magnífic parc d’avui. El poble de Santander va decidir llavors regalar-lo al rei Alfons XIII i construir-hi un palau que fos digne com a residència estiuenca dels monarca. En realitat, i a instàncies dels regidors republicans, el regal es va fer a nom de “don Alfonso de Borbón” i no a la figura reial d’Alfons XIII. Les obres del palau de la Magdalena finalitzaren el 1913 i el seu cost total va pujar fins les 700.000 pessetes (4.207’08€ actuals!) Els arquitectes responsables van ser Javier González Riancho y Gonzalo Bringas, que van dissenyar una majestuosa mansió, en la façana de la qual s’hi combina la pedra blanca amb tonalitats més fosques. Estilísticament el palau respon, en línies generals, als gustos de l’arquitectura rural de la noblesa anglesa, amb certes influències angleses i certs detalls autòctons. Des de 1913 a 1930 la família reial va passar els seus estius al palau. Després de la desaparició de la monarquia, el govern republicà que s’havia quedat l’edifici i fou utilitzat com a seu de la Universitat Internacional d’Estiu. El 1949, sent la família reial de nou propietària, el cedi per celebrar la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. El 1977 l’ajuntament de Santander va comprar la península de la Magdalena amb totes les construccions al comte de Barcelona per la simbòlica suma de 150 milions de pessetes.


8

El palau de la Magdalena és, sens dubte, el més interessant que hi ha a la península però hi han altres atractius que justifiquen una visita. A la zona nord, hi ha un petit zoo amb lleons marins i foques. A pocs metres hi ha tres rèpliques de les embarcacions que el santanderí Vital Alsar utilitzà en la travessa que va fer fins a Orellana – a Amèrica del sud – El Sardinero, el Gran Casino i l’estadi de Fútbol A partir de la península , l’avinguda de la Reina Victoria entra en l’àmbit de El Sardinero, un dels espais més elegants – i cars! –de la costa espanyola. Aquesta zona de la ciutat mira ja cap a mar oberta i es succeeixen sense interrupció les platges del Camello, la Concha i la Primera i la Segunda del Sardinero. En el mar, al davant de les platges, hi ha l’illa de Mouro i en ella el far que indica l’entrada a la badia. La plaça d’Itàlia és el centre de la vida urbana de El Sardinero. En un dels extrems s’aixeca el Gran Casino. Construït el 1916. L’edifici, de tall neoclàssic, va funcionar com a casino fins el 1939. Després el local va romandre pràcticament tancat fins el 1978, data en la que, després d’una restauració, el Gran Casino reobrí les seves portes com a establiment de joc.

Al voltant del Gran Casino i la plaça d’Itàlia hi ha nombrosos hotels, restaurants i cafeteries que fan, sobretot a l’estiu, el segon centre urbà de Santander L’estadi de El Sardinero Un dels edificis més destacats de la zona és l’estadi de futbol del Rácing de Santander. L’estadi de El Sardinero va ser inaugurat el 1988 i té una capacitat per a 22.500 espectadors. Es considerat un dels estadis amb una equipament més modern d’Espanya.

Mataleñas i Cabo Mayor Mataleñas és una petita platja que sorgeix al fons d’un profund entrant de mar i que deu el seu atractiu als imponents penya-segats del Cabo Mayor. Aquests com els del Cabo Mayor, estan formats per grans estrats inclinats en els que el mar ascendeix quan l’oleatge és fort. Al Cabo Mayor s’aixeca el far. La vista des d’aquí és esplèndida. Als peus del far hi ha un mirador des del que es pot admirar els penya-segats. En un dia de vent la força de les onades del Cantàbric picant les roques afegeixen espectacularitat a la vista. A l’esquerra del far hi ha el pont del Diable que guarda llegendes tràgiques de morts per desamor. Segons la tradició, va ser construït pel mateix Llucifer.

Una de les vistes més espectaculars de Santander és la del Cabo Mayor amb els seus penya-segats i la immensitat del Cantàbric al davant.


9

Pels carrers de la ciuat Santander no és una ciutat monumental. És sens dubte, una ciutat còmoda per viure, on no manquen zones agradables per passejar, disposa de l’atractiu d’algunes de les seves platges al mateix nucli urbà. És innegable que la Universitat Ménendez Pelayo i el Festival Internacional fan d’ella, cada estiu, un centre cultural de primer ordre. Però, certament, no és monumental. Durant l’Edat Mitja el lloc no va ser més que un port pesquer en el que s’hi construïen vaixells i al que, a vegades, arribaven embarcacions carregades de mercaderies. Al llarg d’aquests segles medievals, la vil-la, gairebé, no va sobrepassar la dotzena de cases al voltant d’una església col·legiata. El títol de ciutat no li va arribar a fins a mitjans del segle XVIII i, fins i tot llavors, no era molt més gran del que havia arribat a ser a finals de l’Edat Mitja. Santander és, doncs, una ciutat recent, que es configura com una gran urbs fa menys de 100 anys i que, encara, el 1941 va patir el gegantesc incendi que arrasà, justament, la part més antiga del casc urbà. Malgrat tot, Santander compta amb la seva catedral, museus d’interès, la important biblioteca Menéndez Pelayo, la seva famosa plaça porticada i tot el conjunt d’edificacions burgeses privades d’inicis del segle XX. La catedral L’actual catedral de Santander es va construir sobre les restes d’una antiga església abacial dedicada als màrtirs sant Emeteri i sant Celedoni, els cossos dels quals, o com a mínim, els seus caps, es guardaven com a relíquies. La primitiva abadia va ser transformada en col·legiata en temps d’Alfons VIII. Poc després s’iniciaren les obres de l’actual edifici. La catedral està construïda per dos temples superpsats, actuant l’inferior com a cripta del superior. L’església baixa o cripta del Crist – anomenada així pel Crist crucifixat que presideix el seu altar major – es va començar a construir el segle XIII. Estilísticament respon als primers moments de l’arquitectura gòtica. Està constituïda per tres naus de quatre trams, amb els seus absis comunicats entre ells.

Exteriorment, el conjunt format per la cripta i l’església superior ofereix més una sensació de fortalesa que de catedral gòtica. Aquesta impressió ve donada pels murs llisos, els robusts contraforts i la massissa torre que s’aixeca als peus del temple.

La poca alçada de la construcció, així com els austers suports que l’aguanten, fan que l’obscura cripta del Crist dongui més la sensació de recolliment i interioritat del romànic que de la grandesa exaltant del gòtic A l’església superior s’hi accedeix a través del claustre situat al costat sud. A l’interior està format per quatre naus de diferent altura i amplada. Les capelles laterals es van anar afagint als segles XV,XVI i XVII. Tota la capçalera del temple correspon a la reedificació realitzada després de l’incendi del 1941 Segons la tradició, en temps de l’emperador Dioclecià aquests sants van ser martiritzats a Calahorra i els seus caps llançats a l’Ebre. De manera miraculosa, els caps seguiren el curs de l’aigua i, a través del mar, arribaren fins a la badia de Santander. Encara avui, aquests caps adornen l’escut de Santander, sent, a més, el nom d’un d’ells l’origen del topònim Santander (Sancti Emetherii Sancti Emderi-Sante Endere- Santendere) L’edifici aixecat al costat de la catedral es conegut com Correus. Va ser construit a principis del segle XX pels arquitectes Secundino Zuazo i Fernàndez Quintanilla seguint l’estil regionalista. S’ha convertit en una de les principals edificacions monumentals de la ciutat i és la seu de Correus. L’Ajuntament L’ajuntament va ser construït en dues èpoques, el 1907 i el 1964. Es tracta d’un majestuós edifici en el que hi ha barrejats elements modernistes. Està format per tres pisos. El conjunt està coronat amb un gran rellotge i un bell escut de la ciutat.


10

A la part del darrera de l’ajuntament hi ha la Biblioteca i casa de Ménendez Pelayo. Va ser declarada monument històric-artístic el 1982. La biblioteca fou llegada a la ciutat per l’escriptor Marcelino Menéndez Pelayo, a la seva mort. Va ser el centre del Santander cultural de la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Compta amb uns 40 mil volums, alguns de gran valor – com ara una còpia de les Crónicas de Alfonso X el Sabio, realitzada cap a finals del segle XIV - La Plaça Porticada Aquest espai urbà, d’escàs valor arquitectònic és un dels llocs més representatius de la ciutat. Va ser construïda després de l’incendi de 1941 per a allotjar alguns organismes oficials però el que realment li va donar caràcter va ser el fet que s’hi celebrés, des del seu inici el 1952, el Festival Internacional. Estiu rera estiu s’aixecava a la plaça una estructura per a grades i una altra per escenari. Aquest peculiar teatre aviat va fer de la plaça Porticada un espai que es definia per ell mateix. SANTILLANA DEL MAR Es coneguda com la vila de les tres mentides “ ni es santa, ni es llana ni tiene mar” Santillana ja no és el poble silenciós i solitari que era a finals del segle XIX. Milers de visitants hi arriben cada any atrets per una fama que ja, el 1938 va fer dir al filòsof Jean-Paul Sartre, per mitjà d’un dels seus personatges de l’obra La Nàusea, que Santillana és el poble més bonic d’Espanya. Es podria dir que Santillana és un museu viu de l’arquitectura dels segles XII al XVIII que s’ha d’admirar en el seu conjunt. A la vila s’hi accedeix per un únic carrer que aviat es bifurca de manera que cadascun dels seus dos brancals condueixen respectivament fins a la plaça i la col·legiata. Ja des del primer carrer s’aixequen als dos cantons les cases-palaus, bona mostra de l’elegant arquitectura del segle XVIII. Seguint el carrer de l’esquerra, es succeeixen una sèrie de construccions més senzilles, gairebé totes amb escuts heràldics dels antics propietaris – gairebé tots nobles muntanyencs -. La majoria són del segle XVII. La plaza està constituïda per un espai més o menys triangular i s’hi aixequen alguns dels edificis més atractius de Santillana

Arribant pel carrer Juan Infante, a la dreta, hi ha el parador de turisme Gil Blas, antiga casa dels Barreda-Bracho, construïda el s. XVIII. Davant del parador hi ha la casa del Águila i casa de la Parra. Ambdós edificis estan ocupats pel Museu de les comarques de Cantàbria, que organitza exposicions de temes etnogràfics. Al centre de la plaça hi ha una casona del s. XVIII, avui seu de l’ajuntament

En un dels extrems de la plaça hi ha la torre de don Borja. Es va aixecar a finals del XIV, malgrat haver estat modificada posteriorment, encara manté l’aire d’obra gòtica fortificada. Va pertànyer a la família Barreda, un dels llinatges més poderosos de Santillana La darrera construcció de la plaça és la torre del Merino. Aquesta edificació massissa i austera va ser aixecada al XIV com a residència fortificada dels “merinos”, els administradors que representaven a la vila els interessos dels reis. De la plaça es pot sortir pel carrer de las Lindas per a desembocar a l’inici del carrer del Cantón, un dels quatre noms que rep la via que condueix a la col·legiata. El carrer del Cantón presenta un atractiu conjunt de cases dels s. XV,XVI i XVII, construïdes algunes totalment en pedra, mentre que d’altres presenten en el seu pis superior façanes de maó amb entramat de fusta.


11

El carrer del Cantón finalitza amb la casa de la Villa, coneguda també com la casa de los hombrones pels bigotuts cavallers que sostenen l’enorme escut de la façana (a la foto) Abans d’arribar a la col·legiata, el carrer del Cantón es transforma en el carrer del Río. El canvi del nom es deu a que el creua un rierol, després d’abastir un safareig instal·lat al centre. Davant d’ell hi ha les cases dels Cossío i els Quevedo, a les façanes dels quals hi ha el escuts de les famílies. El dels Cossío, amb uns lleons rampants que el sostenen, és un altre bell exemple d’heràldica muntanyenca. La Col·legiata La col·legiata de Santillana no és només la construcció romànica més important de Cantàbria, sinó que s’ha de considerar també com la mateixa raó d’ésser de la vila. El temple està dedicat a santa Juliana, una cristiana que va patir martiri a Bitinia – l’actual Turquia – en temps de l’emperador Dioclecià. Segons sembla, el monestir benedictí que guardava les relíquies de la màrtir fou, al segle XII, transformat en col·legiata. Exteriorment, la col·legiata ofereix una imatge inconfusible gràcies a la disposició de les seves torres i alguns afegits que es van fer sobre l’obra original del s. XII. Així la portada, reformada en una època imprecisa, està rematada per un frontó triangular amb una imatge de santa Juliana. Al darrera hi ha una galeria de 15 arcs que donen elegància al conjunt. Cap a la capçalera de l’església hi ha una bella torre cilíndrica que llueix una finestra geminada a dalt. Als peus de l’edifici s’aixeca la torre de les campanes.

Tots els elements enumerats donen al conjunt de la col·legiata una grandesa que poques vegades es troba en els temples romànics que no arribaren a la categoria de seus catedralícies.

Interiorment, la col·legiata s’organitza a partir d’una planta de creu llatina amb tres naus de quatre trams i els seus corresponents absis i nau del creuer. La col-legiata conserva com a magnifica joia del període gòtic del retaule que decora l’Altar Major. Si representen escenes de la vida de Crist i de Santa Juliana.

Cal fer un especial esment als capitells que decoren les columnes i pilastres del temple. Els motius decoratius van des del vegetals als figuratius i narratius. A la foto, un dels capitells del claustre en el que s’hi representa l’escena bíblica de Daniel al fossar dels lleons.

El darrer gran espai de la col·legiata el conforma el claustre, adossat a la nau nord de l’església. Es tracta d’una obra inacabada del romànic dels s. XII i XIII i es considerada per a molts estudiosos l’obra mestra de la col·legiata. Destaca, sobretot per la seva varietat i bellesa, els relleus dels capitells. També hi són presents un gran número de sarcòfags medievals.


12

LES COVES D’ALTAMIRA A dos quilòmetres de Santillana, a dalt d’un petit turó, hi ha la primera i una de les més grandioses troballes de la pintura paleolítica mundial: la cova d’Altamira. El descobriment i acceptació de les pintures d’Altamira com una de les mostres d’art rupestre més genials seguí un llarg i tortuós procés de gairebé quaranta anys. El descobriment Tot va començar quan el 1866 la casualitat va fer que el gos d’un caçador quedés atrapat en el forat d’una cova del que no podia sortir sense l’ajut del seu amo. Aquest informà del seu descobriment a Marcelino Sanz de Sautuola, que anteriorment, ja s’havia interessat per les coves i restes prehistòriques de la zona. Sanz de Sautuola, visità la caverna per primera vegada el 1875 però només hi va descobrir alguns traços de pintura de difícil interpretació. Després d’anar a Paris a l’Exposició Universal de 1878 i veure els nombrosos objectes prehistòrics exposats, decidí visitar de nou la cova amb l’afany a la seva terra mostres semblants a les que havia vist a Paris. Aquesta segona visita, l’any 1879, la va fer amb la seva filla, Maria, de nou anys, i , segons, explica, va ser ella que degut a la seva menor estatura va ser la primera que va contemplar les figures del gran sostre d’Altamira i que va advertir al seu pare exclamant-li: “Mira pare, bous” Des de llavors fins a la seva mort, Sanz de Sautuola es va haver d’enfrontar a la ciència oficial internacional que no va estar disposada a acceptar ni la importància ni antiguitat que ell i el seu amic, el catedràtic de Geologia de la Universitat de Madrid Juan de Vilanova, consideraven que tenien les pintures. Ambdós van morir abans que es reconegués internacionalment el seu descobriment i opinions. Va ser necessari que en els darrers anys del s.XIX i els primers del XX es descobrissin a diferents llocs d’Europa i, sobretot, de França, nombrosos jaciments de característiques similars a Altamira. Des de llavors fins avui han passat per la cova milions de persones per admirar unes pintures realitzades fa 15 mil anys. La cova La cova , amb una longitud que gairebé arriba als 300 metres, conté en les seves parets i sostres un total de 150 representants entre pintures i gravats. Però, és sens dubte, el sostre de l’anomenat gran saló l’espai en el que les formes i el color arriben a manifestar amb impecable mestria la diferent fauna de la que, al llarg de mil·lenis, en va dependre l’home prehistòric d’aquesta zona. Es troba a uns 30 metres de l’entrada i les seves dimensions arriben als 18 metres de llarg per 9 d’ampla. Originalment la sala

només tenia una alçada de 1’20 i 2 m.! Plànol de la cova d’Altamira

Del conjunt dels animals pintats destaquen els bisons, tant pel seu número com per a varietat d’actituds amb les que apareixen representats. Aquesta varietat de caràcter naturalista fa que alguns exemplars es coneguin com el gran bisó, el bisó que corre, el que gira el cap, el bisó barbut... A la foto, l’anomenat “ bisó dormit”

L’ART RUPESTRE Una pintura rupestre és un tipus d'art rupestre realitzat pels homes prehistòrics, que demostra que l'home, des del seu origen a la Terra és capaç de realitzar obres d'art a les parets de les coves que habita. També s'han trobat pintures sobre còdols, escultura, ceràmiques decorades i objetes ornamentals Entre els anys 5000 i 2500 aC., aproximadament, es documenta una nova expressió simbòlica lligada als canvis econòmics i socials que comporten la introducció i posterior expansió de l'agricultura primitiva. Les pintures rupestres a les parets de les coves, en les què es representen éssers humans i animals, es troben a tots els continents de la Terra. Sembla que tots els grups humans al passar per la fase de caçadors recol.lectors crearen aquest tipus de treball plàstic durador en el què expressen l'especial relació que tenien amb les criatures del seu entorn i amb les seves deitats. Els motius i materials de les diferents pintures rupestres del món tenen un paregut entre sí, malgrat haver estat realitzades a milers de km de distància i a milers d'anys de diferència. Es poden distingir diverses tendències o escoles, una d'elles és la tradicionalment anomenada francocantàbrica que es desenvolupa a Europa, especialment en territori francés i al Nord de la Península Ibèrica, fins a punts molt occidentals d'Àsia. El seu estil és molt variat, es representen des de contorns i impressions de mans a figures d'animals; primer en formes senzilles, siluetes en negre de cavalls, bisons, cérvols i altres espècies pròpies de la fauna de l'entorn (mamuts, porcs senglars, rinoceronts, elefants, etc.), a voltes també gravats a la roca.Després, el sentit artístic es va perfeccionant i les figures no sols es perfilen, sinó que també es decoren en el seu interior amb un profund sentit naturalista (varietat cromàtica, sentit del volum, movimient). Les figures, encara que es juxtaposen sobre la paret, no formen escenes, en les què quasi mai apareix la figura humana; en canvi és molt freqüent l'aparició de signes i símbols, que es relacionen amb el caràcter màgic-religios que se'ls atribueix a aquestes manifestacions artístiques primitives, com rituals realitzats per propiciar la caça L'home primitiu sempre ha tingut fortament arrelat a la seva vida un omnipotent sentit màgic, amb el què ha pretès dominar les forces naturals adverses, o potenciar les favorables. La màgia és la forma que tenia l'home d'enfrontar-se amb aquestes forces naturals i posar-les al seu servei. Els homes primitius creien que posseint el símbol o la representació de les coses, es posseïa la mateixa cosa La pintura rupestre s'ha d'entendre com un ritu màgic-religiós que cerca afavorir la captura dels animals, imprescindibles per a l'alimentació i la subsistència, com a individus aïllats i com a espècie Dibuix que reconstrueix un moment en la vida de l’home del Paleolític, segurament com era a Altamira


13

En un extrem de la sala hi ha el gran cérvol femella ( a la foto ) que, amb els seus 2’25 m., és la figura més gran de a cova. Hi han també alguns cavalls, un cap de brau i dos porcs senglars, un en actitud de saltar o de córrer i un altre es representat amb vuit potes, com si amb així es volgués representar l’efecte de moviment.

En altres galeries hi ha pintures i gravats de notable interès, encara que menys espectaculars que el conjunt del gran saló. S’hi poden veure cérvols, cavalls, bisons, figures antropomorfes, signes i símbols de difícil interpretació. Tècnicament, les pintures d’Altamira destaquen no únicament pel seu sorprenent naturalisme sinó també pel savi aprofitament del relleu de les parets i del sostre de la cova, utilitzat per dotar de volum algunes de les figures representades. En elles, la pintura ha estat aplicada en diferents tècniques, però utilitzant només un o dos colors, pel que l’aparent policromia – varietat de colors – d’Altamira s’ha de considerar com a bícromia – dos colors -, tot i que, certament, qui les realitzaren consideraren el color natural de la roca com un pigment més per a les seves representacions. Fins el 1979 la cova d’Altamira va estar oberta al públic pràcticament sense límit de visitants. Avui però i, per evitar el greu procés de deteriorament de les pintures ocasionat per les alteracions ambientals de la cova que es produeixen amb les visites massives, l’entrada està restringida a trenta persones al dia – hi ha una cua d’espera d’anys! – Es per aquesta raó que l’any 2000 es va inaugurar la Neocueva, una rèplica exacte de la cova original – situada a pocs metres – COMILLAS És una de les localitats més belles i atractives de Cantàbria. Des del segle XVIII Comillas es coneguda com ala vila dels arquebisbes, perquè hi van néixer cinc prelats de l’església que arribaren fins aquest càrrec, sense oblidar que altres van arribar a bisbes. Si s’hagués de definir el poble d’alguna manera hauríem de dir que Comillas és una mica marinera, una mica més ramadera, bastant comercial i molt vacacional La Comillas marinera cal cercar-la en el seu petit port que, construït a mitjans del segle XVII, fou durant anys refugi d’embarcacions destinades a la pesca del llenguado i la balena. Després esdevingué port mercant del que en sortien carregaments de blenda i calamina d’unes mines properes. Avui, acull una dotzena de petites embarcacions pesqueres i algunes de luxe. Al costat del port s’estén la platja, i al darrera, algunes edificacions de la Comillas vacacional, el cementiri i una bella casa anomenada de l’anglès i que sembla sortida d’una il·lustració d’un conte.

Dominant la platja hi ha el cementiri aixecat en un petit turó i entre les ruïnes d’una antiga església del s. XVI. Té com a vigilant petri a l’alt dels seus murs, un àngel esculpit – a la foto – per l’escultor modernista català Josep Llimona, alguns mausoleus modernistes i una bella portada del mateix estil. Ruïnes, àngel, mausoleus, portada i, com a teló de fons, el mar, donen al lloc un aire romàntic inconfusible.

Comillas s’aixeca sobre diferents turons, dos de les quals contenen els edificis més bells i representatius del poble. En el lloc com a Sobrellano hi ha el palau del Marqués de Comillas, la capella panteó que el mateix marqués es va fer construir i el petit palauet conegut com El Capricho. Davant del palau s’aixeca l’imponent edifici de la Universitat Pontificia de Comillas. Aquestes construccions es van realitzar entre els darrers anys del s. XIX i els primers del XX i totes elles estan relacionades amb el marquesat de Comillas.

Els detalls ornamentals de la Universitat Pontificia ( portes, de bronze, escales... ) va ser obra de l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner que també realitzà la portada d’accés al recinte


14

Antonio López i López, marquès de Comillas El poble de Comillas està molt lligat a la família dels López. El primer marqués de Comillas va ser Antonio López i López, la vida del qual podria servir d’argument per a una novel-la o una pel·lícula de Hol·lywood. Nasqué a Comillas el 1817, en una família humil. Als nou anys, orfe de pare, Antoni va començar a enfrontar-se amb la vida viatjant a Jerez de la Frontera per a emprar-se allà com a chicuco, diminutiu muntanyenc adoptat en terres de Cadis per a designar al mosso dels encàrrecs. Amb això, l’aventura viatgera del futur marqués de Comillas no havia fet només que uns primers passos. Tres anys després, Antonio López s’embarcà rumb a Cuba per començar, com a simple dependent de comerç a La Habana la que hauria de ser una fulgurant carrera d’home de negocis. De dependent va passar a realitzar transaccions pel seu compte. Tímids, primer i de més envergadura després per acabar prenent, finalment, la decisió de convertir-se en navier. La resta va ser créixer, fundar noves companyies i establir noves línies fins a culminar amb la creació, el 1881, de la Compañia Trasatlántica Ja abans, la sòlida posició d’Antonio López l’hi havia permès entrar en contacte amb les més altes instàncies de poder de la nació, sobretot a partir de la decidida actitud de recolzament a la monarquia d’Alfons XII, quan, amb motiu d’una de les campanyes de la guerra d’independència de Cuba, va posar a disposició del govern una part de la seva flota per traslladar els soldats fins a Cuba. Com a recompensa se li va concedir, el 1883, el títol de marquès de Comillas i l’amistat de la mateixa família reial, a la que Antonio va convidar a estiuejar al seu poble natal els estius de 1881 i 1882. El 1881, el palau s’ estava acabat; la capella-panteó fou inaugurada aquell mateix estiu i en ella hi va oficiar missa mossèn Jacint Verdaguer, que era el capellà i protegit del marquès. El Capricho i la futura Universitat Pontificia no s’iniciarien fins el 1883. Antonio López va morir a Barcelona el 1883. Darrera seu deixava una immensa fortuna al seu fill Claudio López Brú El palau de Sobrellano El palau de Sobrellano va ser aixecat pel marquès de Comillas al mateix lloc on va estar la seva humil casa natal. És obra de l’arquitecte català Joan Martorell i es va construir entre 1881-1890 Es tracta d’un edifici espectacular i aparatós, gairebé un “palau de conte de fades”, propi de l’estil neogòtic tant de moda a l’època. A l’interior és tant ostentós com a l’exterior. Situat en un paratge amb un ambient romàntic presenta una façana amb galeries obertes amb arquacions trilobulades amb una fina columnata. Fa pocs anys, va passar a ser propietat del Govern de Cantàbria que l’utilitza com a centre cultural i d’exposicions. Al costat mateix del palau, i seguint amb el mateix estil artístic, hi ha la capella-panteó. Al seu interior hi ha mausoleus realitzats pels escultors catalans Llimona i Vallmitjana. La capella també és obra de Martorell, construïda el 1878 i 1881. Una part del mobiliari va ser dissenyat per Gaudí. Vista del palau de Sobrellano

El Capricho

Projectat per Antoni Gaudí i Cornet, es construeix entre els anys 1883 i 1885 sota la direcció de l’arquitecte Cascante Colom seguint els plànols de Gaudí. L’encàrrec à Gaudí per projectar aquesta casa va ser fet per Máximo Díaz de Quijano que volia una casa d’estiueig a prop del palau de Sobrellano, que era el palau del seu concunyat el primer marqués Comillas. L’edifici es el projecte d’un jove Gaudí, que no havia encara adoptat un estil arquitectònic definit dintre del Modernisme, malgrat que mostra ja la seva fantasia barrejada amb una visió contemporània de l’arquitectura combinada amb l’adopció d’elements històrics com l’estil neo-mudejar. El disseny de la casa es va fer sobre la base d’una planta baixa allargassada sobre el que es van edificar dos pisos i un semisoterrani pel garatge i serveis - actualment es una botiga de souvenirs gaudianians -. Sobre les quatre columnes de l’entrada s’aixeca una torre d’un disseny molt original que trenca volgudament amb la unitat de l'immoble. La façana es construïda amb maó adornat amb rengleres de ceràmica decorada. El ferro forjat també hi es present, especialment en les baranes de terrasses i balcons. La barana que rodeja la torre al nivell de les terrasses es especialment remarcable.


15

SAN VICENTE DE LA BARQUERA Es troba a 9 Km de Comillas. Per situar cronològicament la vila cal remuntar-se a la prehistòria, ja que existeixen proves que l’home del paleolític va pescar en aquesta costa. També queden restes d’enterraments en túmuls de l’Edat de Bronze. Plini, l’ecriptor romà, cita San Vicente a les seves obres, com a Portus Verasueca, però sembla que el gran esplendor de la vila no arriba fina a l’Edat Mitja. La pesca fou la principal ocupació de la zona i el seu port, conseqüentment, va tenir una gran importància. Administrativament va formar part del corregiment de les Quatre Viles de la Costa. Un seguit d’incendis – 1484 i 1563 - i una plaga de peste van contribuir a la seva decadència. Al poble s’hi accedeix per un llarg pont, el de la Mazza del s. XVI. Tot i que va ser reconstruït posteriorment, conserva tota la seva estructura inicial.

Vista panoràmica de Sant Vicente de la Barquera

Els primers pobladors es van assentar en un turó, avui conegut amb el nom de l’Acròpolis, des del que es domina tot el litoral. En aquesta zona és on s’aixequen els principals edificis de la vila. El més important és l’església de Santa Maria construïda al s. XIII seguint l’estil estil gòtic del moment. Al voltant de l’edifici hi ha restes de la muralla que s’estén fins al castell, situat a l’extrem més oriental del turó. Tant les muralles com el castell es degueren iniciar al s. XIII però aquestes obres de fortificació no es finalitzaren i no deixaren de patir modificacions fins el s. XIV. Des del recinte emmurallat es descendeix per carrerons o per escales entre velles construccions amb poc valor artístic però molt de popular com correspon a un poble que sempre va estar habitada per gent de mar i no per nobles senyors feudals.

PARC DE LA NATURALESA DE CABÁRCENO El Parc de la Naturalesa de Cabárceno és un espectacular paradís faunístic que acull en semillibertat cents d’animals, representants de totes les comunitats zoològiques de la Terra. Àfrica, Amèrica, Àsia i Austràlia s’estenen fins a Cantàbria. Una selva de roca, metall i fauna per amagar un tresor de Naturalesa Visitant aquesta reserva d’espècies en perill d’extinció es pot contemplar, com en cap altre indret d’Europa, l’espectacle d’una fauna llunyana: tigres, ossos, lleons, jaguars, elefants, rinoceronts, girafes, búfals, monos... El reptil-liari o diferents espectacles amb aus exòtiques, vol de rapinyaires o els divertits jocs dels dofins són alguns dels atractius addicionals de Cabárceno. Viuen i es reprodueixen en un hàbitat mil·lenari, avui recuperat. En una de les seves edats, el planeta forjà la terra de Cabárceno. Els climes i milions d’anys del seu devenir teixiren els seus relleus. L’home paleolític caminà pels seus boscs . Després, pobles indígenes, l’Imperi de Roma, l’Edat Mitja i les centúries immediates, foradaren aquest terra fins a crear les fantasmals agulles que decoren tot el paratge. L’herència de la mineria, del seu patrimoni arqueològic i industrial, han deixat en el Parc de la Naturalesa de Cabárceno, abans mina, el traç de l’ esforç de totes les generacions d’homes atrets des de l’antiguitat pel preuat mineral de ferro. En l’actualitat, els antics camins dels miners ens porten per recorreguts on apareixen present passat. La seva fisonomia actual és el resultat de l’ extracció continuada, al llarg de més de dos mil anys, del mineral que conté el seu subsòl.

Paisatge Kàrstik típic de Cabárceno


16

Els inicis de l’aprofitament de la seva vena mineral es remunten, seguint les dades arqueològiques, a finals del primer mil·leni a.C., desenvolupant-se l’ extracció de ferro de manera gairebé ininterrompuda fins els nostres dies. La riquesa minera de la franja septentrional de la Península Ibèrica és coneguda des dels temps antics. Al territori de Cantàbria, Peña Cabarga és la mostra més clara d’aquesta tradició minera. El parc es troba situat dins del territori dels municipis de Villaescusa i Penagos, fauna i flora del món a només 17 quilòmetres de Santander.

Al Parc de Cabárceno es pot contemplar un dels mamífers més representatius de Cantàbria: l’ós.


17

SABIES QUÈ...?

antàbria és una terra amb una gran tradició repostera. Basada en l’alta qualitat de la llet i els

seus derivats com la mantega. Els dolços més típics són els sobaos i les quesades pasiegas. Ambdós dolços estan fets amb llet, farina de blat , sucre i mantega.

uriositats de la vida: el descobridor i difusor de les pintures d’Altamira, Marcelino Sanz de Sautuola va

ser el besavi d l’actual president del Banc de Santander, Emilio Botín.

ls temps canvien i el cost de la vida també: el cost total de l’espectacular

palau de la Magdalena de Santander va pujar fins les 700.000 pessetes...4.207’08€ actuals!

n dels jocs populars més emblemàtics de Cantàbria són els

bolos. És difícil imaginar un poble que no tingui el seu terreny per al joc de bolos. Consisteix a tirar amb unes boles un seguit de pals a mode de bitlles. Hi ha quatre modalitats diferents.

l·luminació a Comillas. Per tal d’impressionar al monarca Alfons

XII, quan estiuejava a Comillas, Antonio López va pagar de la seva butxaca les obres necessàries per aconseguir il·luminació elèctrica. Comillas es va convertir, doncs en el primer poble d’Espanya a tindre enllumenat elèctric públic.

a ciutat de Santander compta amb 12 platges. Els

noms d’algunes són ben curiosos: la platja del Camello fa referència a la forma semblant a la gepa d’un camell, la platja de Los Peligros, a la seva perillositat i la platja de los Bikinis, anomenada així per què va ser una de les platges en la que als anys 60 es van veure els primers bikinis.

ls dos animals més emblemàtics de Cantàbria

han estat, des de sempre, l’ós bru ibèric (Ursus arctos pyrenaicus) i el llop ibèric (Canis lupus signatus.) Actualment, queden pocs exemplar d’ós lliures –repartits entre Cantàbria i Astúries - La sort del llop és més trista ja que va patir una persecució implacable per part de l’home al llarg del segle passat, fins al punt de fer-l´ho desaparèixer. El llop ha estat sempre una animal temut. Existeixen, al nord d’Espanya, unes 76 maneres diferents d’anomenar-l’ho sense dir el seu nom

C

C

E

U

I

L

E

aspectes generals de cantabria - xtec.cat · són la de disposar d’un regim de temperatures suaus...

Documents