DRET INTERNACIONAL PÚBLIC

Tema 1

1.1. Concepte de dret internacional públic

Sistema de normes i principis que formen l’Ordenament jurídic de la Societat internacional contemporània. Es tracta d'un conjunt de normes jurídiques amb una estructura especialment adequada als destinataris del sistema i les necessitats del mateix. L'estructura del Dret internacional públic és de coordinació, el que el diferencia de les estructures de subordinació dels sistemes interns, on els subjectes estan sotmesos a poders que els condicionen. Aquesta estructura de coordinació, respon que els seus principals subjectes, els Estats, són sobirans, raó per la qual, per definició, no admeten submissió a poder material aliè que els condicioni, encara que si es subordinen, sense perdre la seva atribut, a regles jurídiques que l'obliguen sense excepció.

El Dret internacional està integrat per acords entre estats com ara tractats internacionals (anomenats tractats, pactes, convenis, cartes, memoràndum o memoranda (segons el cas), intercanvi de notes diplomàtiques, esmenes, annexos i protocols de tractats, entre d'altres- com també pel costum internacional, que es compon al seu torn de la pràctica dels Estats, que aquests reconeixen com obligatòria, i pels principis generals del Dret.

La societat internacional es defineix com: Organització dels Estats que s'estructura com a base dels Estats i que regula la seva coexistència. (El naixement de les organitzacions internacionals és l'any 1945 Nacions Unides-192 membres, i el concepte d'Estat neix el 1948, estat no sotmès a cap força superior)

La S.I. contemporània és:

a) Universal : ja que formen part de la mateixa i estan lligats per l'ordenament internacional general tots els Estats de la Terra.

b) Complexa : per la immensa llista de problemes molt diversos pendents de resoldre en el seu si, i per la importància i intensitat dels canvis que es produeixen en el seu si.

c) Heterogènia : per la desigualtat econòmica entre estats desenvolupats i en desenvolupament i la desigualtat del poder polític entre les grans potències i la resta del món.

d) Fragmenta da : i doncs, molt poc integrada, perquè el seu grau d'institucionalització segueix sent molt relatiu i per les mateixes raons que el punt anterior.

e) Interdependent : perquè els Estats mai van ser tan sols relativament autosuficients.f) Riscos laborals : com a causa directa del procés de mundialització i la interdependència. (lliure

circulació dels factors de producció però a la vegada, també als criminals, a la contaminació etc...)

1.2. La institucionalització del sistema internacional: distingir i veure competències dels òrgans principals de les nacions unides

ONU:

Creació de l'ONU:

Fundada el 1945 després de la Segona Guerra Mundial per 51 països que es van comprometre a mantenir la pau i la seguretat internacionals, fomentar entre les nacions relacions d'amistat i promoure el progrés social, la millora del nivell de vida i els drets humans. El nom de "Nacions Unides", encunyat pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt, es va utilitzar per primera vegada l'1 de gener de 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan representants de 26 nacions van aprovar la "Declaració de les Nacions Unides», en virtut de la qual els seus respectius governs es comprometien a seguir lluitant junts contra les Potències de l'Eix. El 1945, representants de 50 països es van reunir a San Francisco en la Conferència de les Nacions Unides sobre Organització Internacional, per redactar la Carta de les Nacions Unides. Els delegats van deliberar sobre la base de propostes preparades pels representants de la Xina, la Unió Soviètica, el Regne Unit, i els Estats Units en Dumbarton Oaks, Estats Units, entre agost i octubre de 1944. La Carta va ser signada el 26 de juny de 1945 per els representants dels 50 països. Polònia, que no va estar representada, la va signar més tard i es va convertir en un dels 51 estats membres fundadors. Les Nacions Unides van començar a existir oficialment el 24 d'octubre de 1945, després que la Carta és ratificada per la Xina, França, la Unió Soviètica, el Regne Unit, els Estats Units i la majoria dels altres signataris. Actualment formen part de l'ONU 193 estats membres.

Els principals objectius de l'ONU són:

Mantenir la pau i la seguretat internacionals. Fomentar relacions d'amistat entre les nacions.

Ajudar a les nacions a treballar unides per millorar la vida dels pobres, vèncer la fam, les malalties i l'analfabetisme, i fomentar el respecte dels drets i llibertats dels altres.

Servir de centre que harmonitzi els esforços de les nacions per assolir aquests objectius comuns.

Estructura de l'ONU. Òrgans principals:

L'assemblea general:

Establerta el 1945 en virtut de la Carta de les Nacions Unides, l'Assemblea General ocupa un lloc central com a principal òrgan deliberatiu, de formulació de polítiques i representatiu de les Nacions Unides. L'Assemblea està integrada pels 193 estats membres de les Nacions Unides i proporciona un fòrum per al debat multilateral de tota la gamma de qüestions internacionals que abasta la Carta. També té un paper important en el procés d'establiment de normes i en la codificació del dret internacional.

L'Assemblea General és el principal òrgan deliberatiu de l'ONU. Les decisions sobre qüestions considerades importants, com, per exemple, les recomanacions relatives a la pau i la seguretat, l'admissió de nous membres i les qüestions pressupostàries, requereixen una majoria de dos terços. Les decisions sobre altres qüestions es decideixen per majoria simple.

Cada estat membre de l'Assemblea té un vot. Alguns Estats membres en mora de pagament se'ls podrà concedir el dret al vot. Article 19 de la Carta de l'ONU: «El Membre de les Nacions Unides que estigui en mora en el pagament de les quotes financeres per a les despeses de l'Organització no tindrà vot en l'Assemblea General quan la suma deguda sigui igual o superior al total de les quotes degudes pels dos anys anteriors complets. L'Assemblea General podrà, però, permetre que aquest membre voti si arriba a la conclusió que la mora es deu a circumstàncies alienes a la voluntat d'aquest Membre ».

Els òrgans subsidiaris de l'Assemblea General es divideixen en categories: Comitès, Comissions, Juntes, Consells i Grups, i Grups de treball i altres.

Després de discutir els temes del programa, buscant sempre que sigui possible per harmonitzar els diferents enfocaments dels Estats, els òrgans subsidiaris presentaran les seves recomanacions, en general en forma de projectes de resolucions i decisions, a una sessió plenària de l'Assemblea per seva consideració.

Consell de Seguretat:

El Consell de Seguretat té la responsabilitat primordial, en virtut de la Carta de Nacions Unides, de mantenir la pau i la seguretat internacionals.

D’acord amb la Carta, els estats membres estan obligats a acceptar i complir les decisions del Consell. Encara que les recomanacions d'altres òrgans de les Nacions Unides no tenen el caràcter obligatori de les decisions del Consell, poden influir en determinades situacions, ja que reflecteixen l'opinió de la comunitat internacional.

Quan se li presenta una controvèrsia, la primera mesura del Consell és generalment recomanar a les parts que arribin a un acord per mitjans pacífics. El mateix Consell pot establir els principis per la solució pacífica i nomenar representants especials o demanar al secretari general que usi els seus bons oficis.

Conforme Capítol VII de la Carta, el Consell té el poder de prendre mesures per fer complir les seves decisions. Pot imposar embargaments o sancions econòmiques, o autoritzar l'ús de la força per fer complir els mandats.

Conforme també al Capítol VII, el Consell ha establert tribunals penals internacionals per jutjar persones acusades de violacions greus del dret humanitari internacional, inclòs el genocidi.

D’acord amb la Carta, el Consell de Seguretat té la responsabilitat primordial de mantenir la pau i la seguretat internacionals.

El Consell té 15 membres: cinc permanents i 10 electes per l'Assemblea General per períodes de dos anys. Els membres permanents són la Xina, els Estats Units, la Federació de Rússia **, França i el Regne Unit.

Cada membre del Consell té un vot. Les decisions sobre qüestions de procediment es prenen per vot afirmatiu de, almenys, nou dels 15 membres. Les referents a qüestions de fons també requereixen nou vots afirmatius, però aquests han d'incloure els dels cinc membres permanents. Aquesta és la regla de la "unanimitat de les grans potències" o, com es diu sovint, el poder de "veto".

Si un membre permanent no dóna suport a una decisió però no vol bloquejar amb el seu veto, es pot abstenir en la votació.

D'acord amb la Carta, tots els membres de les Nacions Unides convenen a acceptar i complir les decisions del Consell de Seguretat. Aquest és l'únic òrgan de les Nacions Unides les decisions dels estats membres, d'acord amb la Carta, estan obligats a complir. Els altres òrgans de les Nacions Unides fan recomanacions.

La Presidència del Consell trencada mensualment, segons el llistat dels estats membres del Consell de Seguretat en l'ordre alfabètic anglès dels seus noms.

Òrgans subsidiaris:

Comitès ad hoc (es reuneixen segons es requereixi en sessions privades amb representants de tots els Estats, membres del Consell), Comitès de sancions, tribunals internacionals (Enjudiciament de violacions greus i per a responsables de genocidi i altres violacions de Dret humans greus a Rwanda), grups de treball i comitès permanents (hi ha tres comitès actualment, i cada un inclou membres de tots estats membres dels Consells de Seguretat; Comitè d'experts del CJ, Comitè del CJ de nous membres, Comitè del CJ per les reunions del Consell fora de la seu).

Consell Econòmic i social:

El Consell Econòmic i Social es va establir en el marc de la Carta de les Nacions Unides com a principal òrgan per coordinar la tasca econòmica, social i connexa dels 14 organismes especialitzats de les Nacions Unides, les comissions orgàniques i les cinc comissions regionals. També rep informes d'11 fons i programes. El Consell Econòmic i Social actua com a fòrum central per al debat de qüestions internacionals d'índole econòmica i social i per a la formulació de recomanacions sobre polítiques dirigides als Estats membres i al sistema de les Nacions Unides.

Cort Internacional de Justícia:

Mai actua d'ofici. Competència consultiva a instància dels OI. Competència contenciosa a instància dels Estats membres.

La Cort Internacional de Justícia, amb seu a l'Haia (Països Baixos), és l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides. Està encarregada de decidir d'acord amb el Dret Internacional les controvèrsies d'ordre jurídic entre Estats i d'emetre opinions consultives respecte a qüestions jurídiques que poden ser-li sotmeses per òrgans o institucions especialitzades de l'ONU. El seu Estatut forma part integral de la Carta de les Nacions Unides.

El Tribunal té una doble missió: l'arranjament acord amb el Dret Internacional de controvèrsies que li siguin sotmeses pels Estats, i l'emissió de dictàmens sobre qüestions jurídiques que li sotmetin els òrgans o organismes de Nacions Unides que hagin estat autoritzats sobre això.

Està composta per 15 magistrats elegits per un període de nou anys per l'Assemblea General i el Consell de Seguretat, votant per separat l'un i l'altre. No pot haver més d'un nacional d'un mateix estat. Cada tres anys la Cort renova un terç dels magistrats, que poden ser reelegits, aquests no representen als seus respectius governs, sinó que són independents.

En cas de controvèrsies entre Estats, només els Estats membres podran ser parts en els casos de la Cort. La Cort Internacional de Justícia pot conèixer d'un assumpte només si els Estats implicats han acceptat la seva competència d'alguna de les següents maneres:

En virtut d'un acord especial (un compromís) conclòs entre els Estats per tal de sotmetre la controvèrsia al Tribunal.

En virtut d'una clàusula jurisdiccional. Aquest és el cas en què els Estats són part d'un tractat en el qual una de les seves clàusules preveu acceptar la jurisdicció del Tribunal en cas que sorgeixi en el futur una controvèrsia sobre la interpretació o l'aplicació d'aquest tractat. En l'actualitat, més de tres-cents tractats o convencions contenen una clàusula d'aquest tipus.

Per l'efecte recíproc de declaracions fetes per ells sota els termes de l'Estatut, mitjançant les quals cada un d'ells ha acceptat la jurisdicció de la Cort com a obligatòria en relació amb qualsevol altre Estat que accepti la mateixa obligació. Les declaracions de 66 Estats estan actualment en vigor. No obstant això, un cert nombre d'elles conté reserves que exclouen determinades categories de controvèrsies.

En cas de disputa sobre si la Cort té o no jurisdicció, la Cort decidirà.

El Tribunal aplica les convencions i tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals del dret, i, subsidiàriament, les decisions judicials i la doctrina dels més reconeguts publicistes.

Consell d'Administració fiduciària:

El Consell d'Administració Fiduciària va ser establert per la Carta el 1945 per supervisar a escala internacional els 11 territoris en fideïcomís confiats a l'administració de set estats membres i assegurar-

se que s'adoptaven les mesures adequades per dirigir als Territoris cap al govern propi o la independència. La Carta autoritza el Consell d'Administració Fiduciària a considerar informes de les autoritats administradores sobre l'avenç polític, econòmic, social i educatiu dels pobles dels Territoris, a examinar les peticions dels Territoris i a enviar missions especials a ells.

Secretària:

La tasca quotidiana de les Nacions Unides està a càrrec de la seva Secretaria. La Secretaria presta serveis als altres òrgans principals de les Nacions Unides i administra els programes i les polítiques que aquests elaboren.

Les funcions de la Secretaria són tan variades com els problemes que tracten les Nacions Unides. Inclouen des de l'administració de les operacions de manteniment de la pau i la mediació en controvèrsies internacionals fins l'examen de les tendències i problemes econòmics i socials i la preparació d'estudis sobre drets humans i desenvolupament sostenible.

1.3.Nacions unides i els seus principis: article 2 de la Carta de les Nacions Unides

Per la realització dels Propòsits consignats en el Artículo 1, la Organización y sus Miembros procederán de acuerdo con los siguientes Principios:

1. La Organització esta basada en el principi de la igualtat sobirana de tots els seus membres.(Igualtat)

2. Els membres de l’Organització, a fi d’assegurar-se els drets i beneficis inherents a la seva condició com a tals, compliran de bona fe les obligacions contretes per ells de conformitat amb aquesta carta.

3. Els membres de la Organització arreglaran les seves controvèrsies internacionals per mitjans pacífics de tal manera que no es posin en perill ni la pau i la seguretat internacionals ni la justícia. (Resolució pacífica de conflictes)

4. Els membres de la Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recorres a l’amenaça o a l us de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altre forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides. (No us de la força)

5. Els membres de la organització prestaran a aquesta tota classe d’ajuda en qualsevol acció que exerceixi de conformitat amb aquesta carta i s’abstindran de donar ajuda a qualsevol Estat contra el que la Organització estes exercint acció preventiva o coercitiva.

6. La Organització farà que els estats que no son membres de les nacions unides es condueixin d’acord amb aquests principis en la mesura que sigui necessària per a mantenir la pau i la seguretat internacionals.

7. Cap disposició d’aquesta carta autoritzarà a les Nacions Unides a intervindré en els assumptes que son essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ni obligarà als membres a sotmetre aquests assumptes als procediments d’arranjament conforme a la present Carta, però aquest principi no s’oposa a l’aplicació de les mesures coercitives prescrites en el Capítol VII. (No ingerència)

La resolució 2625, manifesta i desenvolupa progressivament al D.I. normes ja existents com els 5 principis incloent-hi 25 anys abans de la carta i que, per tant, són comuns a tots dos.

1. Principi d'igualtat sobirana dels Estats

2. Principi de bona fe

3. Principi de resolució pacífica de conflictes

4. Principi de la prohibició de l'amenaça o ús de la força

5. El principi d'igualtat de drets i l'autodeterminació dels pobles.

Però a aquests 5 principis s’ha d'afegir el "principi de no-intervenció." i el principi de cooperació pacífica entre Estats. Representen els principis per a la majoria de la doctrina de la D.I.P. i el seu principal distintiu marc, a la llista ja que ocupen una posició central en l'ordenació i arribat a representar formalment l'expressió de la seva estructura general a l'etapa actual de la seva evolució.

Tema 2

2.1. Subjectivitat internacional de l’estat: elements que delimiten el concepte d’Estat

Es subjecte de dret internacional el titular de drets i obligacions conferits per normes jurídiques internacionals. També es requereix una aptitud per fer valer el dret davant instàncies internacionals o per a ser responsable en el pla internacional en cas de violació de la obligació: doble exigència, situada en el pla processal de la legitimació activa o passiva que fa controvertida la inclusió de l’individu entre els subjectes del dret internacional.

La distinta naturalesa dels subjectes de dret internacional i els diferents graus de la seva capacitat internacional permeten fer diferenciacions entre ells. En el que es refereix als estats, l’element de la igualtat sobirana els distingeix de la resta de subjectes d’aquest ordre jurídic, l’element de l’organització els distingeix de certs subjectes no organitzats (nació, l’individu) i l’element territorial els distingeix de les organitzacions internacionals. En quan a subjectes sobirans, dotats d’una organització política i d’una base territorial, els Estats son els subjectes necessaris i plens del Dret Internacional, però juntament amb ells coexisteixen altres subjectes, que cap qualificar de secundaris o derivats, posseïdors d’algun o alguns dels caràcters que integren la capacitat internacional (possibilitat de celebrar acords regits per el dret internacional, disposar de cert grau de ius representationis, d’accedir a instàncies internacionals per a reivindicar els propis drets per via de reclamació internacional, d’exercir certes competències atribuïdes per normes internacionals, d’incórrer en responsabilitat internacional, de veure’s aplicar les regles del ius in bello en cas de participació en un conflicte armat)

L’estat, com a persona de dret internacional, ha de reunir les condicions de població permanent, territori determinat, govern i capacitat d’entrar en relacions amb altres estats.

La població és el conjunt de persones que de forma permanent habiten en el territori de l’estat i estan en general unides a aquest per el vincle de la nacionalitat.

El territori es l’espai físic dins del que l’organització estatal exercita en plenitud la pròpia potestat del govern, excloent en ell qualsevol pretensió d’exercici d’anàlegs poders per part d’altres estats.

El govern en sentit lat es l’expressió de la organització política de l’estat. Es manifesta a través dels òrgans encarregats de portar a terme l’activitat social de l’Estat, tant en l’interior com en l’exterior, a través de la creació de normes jurídiques que s’imposin a la població i a la pròpia organització governamental en general dins del territori de l’Estat, i, en fi, a través de l’existència d’un poder polític autònom respecte dels altres poder que exerceixen la seva activitat en societat.

2.2. Principi d’igualtat sobirana i principi de no intervenció en els afers interns; (279)

És un principi que deriva de la noció de sobirania, i que tracta de la no intervenció en els assumptes interns d'altres estats. Apareix en la resolució 2526 de l'A.G. de les N.U. en la qual se li defineix en el sentit que:

"Cap Estat o grup d'Estats té dret a intervenir directament o indirectament, i sigui quin sigui el motiu, en els assumptes interns o externs de qualsevol altre", quedant prohibits, en concret, el recurs a mesures econòmiques, polítiques, o de qualsevol índole per coaccionar a un altre Estat, i l'ús de la força per privar els pobles de la seva identitat nacional.

La mateixa resolució inclou una referència al que constitueix el seu veritable fonament, que és el dret inalienable de tot Estat a triar el seu sistema polític, econòmic, cultural i social sense ingerència de cap classe per part de cap Estat. Dret que al seu torn, no és sinó l'encarnació del principi de lliure determinació.

D'altra banda, la prohibició de la intervenció no opera només davant dels Estats, sinó també davant les organitzacions internacionals. En aquest sentit, l'art .2, apartat 7 de la Carta de les NU estableix que: "cap disposició d'aquesta Carta autoritzarà a les Nacions Unides a intervenir en els assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ni obligarà els Membres a sotmetre aquests assumptes que han pogut romandre a l'àmbit de competència domèstica dels Estats poden passar a quedar sota la competència de l'Organització per les pròpies exigències socials de regulació internacional de certes matèries.

A) El Principi d'igualtat sobirana:

Els Estats són iguals amb independència de les seves diferències reals i materials, é una igualtat fictícia per la qual tots els subjectes de drets internacional són iguals i cap pot tenir prerrogatives especials, ni un tracte diferent (òbviament això es dóna en la teoria, a la pràctica és una altra història), aquest principi es desprèn del principi de no intervenció.

Disposicions del principi a la R. 26/25:

1. "Tots els Estats gaudeixen d'igualtat sobirana. Tenen els mateixos drets i iguals deures i són per igual membres de la comunitat internacional, tot i les diferències de ordre econòmic, social, polític o d'una altra índole"

2. "En particular, la igualtat sobirana comprèn els elements següents: a) Els Estats són iguals jurídicament, b) Cada Estat té els drets inherents a la plena sobirania, c) Cada Estat té el deure de respectar la personalitat dels altres estats; d) La integritat territorial i la independència política de l'Estat són inviolables, e) Cada Estat té el dret a elegir i portar endavant lliurement el seu sistema polític, social, econòmic i cultural; f) Cada Estat té el deure de complir plenament i de bona fe les seves obligacions internacionals i de viure en pau amb els altres estats ".

B) Principi de no intervenció:

La fi d'aquest principi és el de la no intervenció mitjançant Estats en els assumptes interns d'altres estats.

Cap Estat pot intervenir en els assumptes interns d'un altre Estats, no només parlant respecte de la intervenció armada (per exemple la invasió) sinó també de qualsevol altra forma d'ingerència (coacció que impedeix a l'Estat funcionar) amenaça als elements polítics i culturals de l'Estat.

Tot i això aquest principi no ha de ser absolut, ja que pot propiciar situacions de inestabilitat i desequilibri com a Síria o Somàlia per exemple.

Per suplir aquests problemes es parla del principi d'intervenció humanitària: Supòsits molt greus en què l'ONU ha d'actuar (interferir en els assumptes interns d'aquests Estats). No és una norma consolidar de DIP. S'ha invocar amb certes conviccions, amb certs límits. Problema: De vegades s'intervé amb interessos propis (petroli, etc.), perquè el Consell de Seguretat ho permet. Sempre que ho permeti, la intervenció serà legal.

Disposicions del principi en la Resolució 26/25:

1. "Cap Estat té dret a intervenir directament o indirectament, i sigui quin sigui el motiu, en els assumptes interns o externs de qualsevol altre. Per tant, no només la intervenció armada, sinó també qualsevol altra forma d'ingerència o d'amenaça atemptatòria de la personalitat de l'Estat, o dels elements polítics, econòmics i culturals que el constitueixen, són violacions del Dret Internacional ".

2. "Cap Estat pot aplicar o fomentar l'ús de mesures econòmiques, polítiques o de qualsevol altra índole per coaccionar a un altre Estat per tal d'aconseguir que subordini l' exercici dels seus drets sobirans i obtenir-ne avantatges de qualsevol ordre. Tots els Estats hauran també abstenir d'organitzar, donar suport, fomentar, finançar, instigar o tolerar activitats armades, subversives o terroristes encaminades a canviar per la violència el règim d'un altre Estat, i d'intervenir en una guerra civil d'un altre Estat ".

3. "Tot Estat té el dret inalienable a triar el seu sistema polític, econòmic, social i cultural, sense ingerència de cap manera per part de cap altre Estat ".

C) Principi de el no ús de la violència:

Segons la resolució 26/25:

Tots els Estats arreglaran les seves controvèrsies internacionals per mitjans pacífics de tal manera que no es posin en perill ni la pau i la seguretat internacionals ni la justícia.

La reparació de les controvèrsies internacionals es basarà en la igualtat sobirana dels Estats i es farà d'acord amb el principi de lliure elecció dels mitjans. El recurs a un procediment d'arranjament acceptat lliurement pels Estats, o l'acceptació de tal procediment, pel que fa a les controvèrsies existents o futures en què siguin parts, no es considera incompatible amb la igualtat sobirana.

2.3. Reconeixement d’estats: saber explicar i perquè el reconeixement d’estats es un òrgan declaratiu, perquè quan una entitat ja te els elements ja es un estat, el reconeixement permet que pugui actuar

L’aparició d’un Estat en l’escena internacional es pot produir ex novo, sense que altres estats es vegin afectats, o bé a partir d’estat preexistents, ja sigui resultat de la seva modificació o de la seva extinció.

Un cop que un estat creat per qualsevol d’aquestes vies reuneix de fet els elements que el caracteritzen com a tal, es pot dir que existeix com a subjecte ple de dret internacional. Des de llavors, els altres estats estan en condicions de verificar la seva existència real, prestant-li el seu reconeixement. La practica internacional ens mostra com per el reconeixement es constata la realitat del nou Estat, iniciant-se el tracte amb ell en quan la seva existència es pot donar per assegurada. En aquest sentit

sembla més certa la caracterització del reconeixement com a acte declaratiu que com acte constitutiu o atributiu de la subjectivitat.

Es pot entendre com a declaratiu definint-lo com l’acte lliure per el que un o varis estats constaten l’existència sobre un territori determinat d’una societat humana políticament organitzada, independent de qualsevol altre estat existent, capaç d’observar les prescripcions del Dret Internacional. L’existència política de l’Estat es independent del seu reconeixement per altres estats.

No obstant, es pot entendre el caràcter constitutiu en l pràctica, en la mesura que, si bé el nou estat es subjecte de dret internacional des de el seu naixement, no pot exercitar plenament certs drets fins que hagi estat reconegut, per el que s’ha dit que l’acord d’iniciar relacions oficials amb el nou Estat té ja un caràcter constitutiu .Encara que el reconeixement posseeix un indubtable valor declaratiu en relació amb l’existència de l’estat, doncs la constata, la capacitat d’acció del nou estat en el pla internacional es molt restringida abans del seu reconeixement formal, essent aquest indispensable per al ple exercici de les seves competències exteriors o per al ple desplegament dels efectes dels seus actes jurídics en el territori d’un altre estat. I es que, encara que la alta de reconeixement no impedeix en principi els contactes d’algun tipus amb l’Estat no reconegut, aquests contactes tenen, no obstant, un caràcter aïllat, fragmentari, no oficial. El reconeixement es un acte jurídic, no polític, encara que esta influït per motivacions polítiques.

El reconeixement es pot fer de diferents formes. Pot ser un reconeixement individual o col·lectiu, exprés o tàcit (intercanvi d’agents diplomàtics, celebració de tractats o adhesió a tractat sense negativa). La forma més freqüent es el reconeixement individual exprés, que normalment pren la forma d’acte unilateral (nota diplomàtica, declaració), encara que a vegades pot realitzar-se a través d’un tractat bilateral amb l’Estat al que es pretén reconèixer o d’un comunicat conjunt ad hoc.

2.4. La representació exterior dels estats: òrgans centrals, ministre d’afers exteriors, cap d’estat, cap de govern, missions diplomàtiques, missions consulars (funcions bàsiques)( algunes immunitats i privilegis, alguns exemples i causa de la seva existència)

Els òrgans centrals de l'Estat:

A) El cap d'Estat i el cap de Govern: Correspon al dret intern establir els seus procediments de designació i les seves competències, fins i tot de les relacions internacionals. Les seves competències són:

o Ratificació dels tractatso Rebre agents políticso Nomenar consulars

També té privilegis i immunitats quan visita un estat estranger:

o Inviolabilitat personalo Immunitat de jurisdicció penalo Immunitat de jurisdicció civilo Altres privilegis (exoneració d'impostos personals)

Encara que quan acabi el seu mandat pot anar davant els tribunals si ha comès uns crims contra la humanitat.

B) El ministre d'Afers Exteriors: Igual que hem vist amb el cap d'estat i cap de govern, les seves funcions i estatus estan regulats tant per normes de dret intern com per normes de dret internacional. Les seves funcions són:

o Planificar, dirigir, executar i avaluar la política exterior de l'Estato Concertar i potenciar les seves relacions amb altres Estatso Defensar els interessos i dur a terme una adequada i eficaç política de protecció dels ciutadans

espanyols a l'exterioro Dirigir política de cooperació internacionalo Fomentar les relacions econòmiques, culturals etc ...

C) Les delegacions dels òrgans legislatius estatals a les assemblees parlamentàries: els tractats constitutius d'algunes organitzacions internacionals han creat Assemblees Parlamentàries, constituïdes per membres de poder legislatiu dels Estats membres de l'organització de què es tracti.

Les missions diplomàtiques:

La representació o Missió diplomàtica, és l'òrgan que representa permanentment a l'Estat acreditant davant l'Estat (o Estats) davant del que està acreditat, compost per un conjunt de persones dirigit per un cap de missió acreditat i que està encarregat de funcions diplomàtiques.

Les funcions d'una missió diplomàtica poden ser:

A) Normals que constitueixen objectius:

1. Protegir en l'Estat receptor els interessos de l'Estat acreditant i els dels seus nacionals dins dels límits permesos pel DI

2. Fomentar les relacions amistoses i desenvolupar les relacions econòmiques, culturals i científiques entre l'estat acreditant i l'Estat receptor

3. Exercir certes funcions consulars

B) Normals que constitueixen mitjans:

1. Representar l'Estat acreditant davant l'Estat receptor2. Negociar amb el Govern de l'Estat receptor3. Informar-se per tots els mitjans lícits de les condicions i evolució dels esdeveniments de l'Estat

receptor4. Informar el govern d'Estat acreditant sobre l'Estat receptor

C) Excepcionals: són les elegides per a un estat accepta la protecció o representació d'interessos dels Estats tercers.

Les funcions dels agents diplomàtics poden acabar per diverses causes:

1. Per ser cridat a l'agent per l'Estat acreditant per diferents motius (jubilació, canvi de destinació etc.)2. Per ser declarat l'agent "persona non grata"

L'exercici de les funcions diplomàtiques amb la llibertat necessària requereix una sèrie de garanties, conegudes per privilegis i immunitats, que suposen per a l'agent una condició jurídica especial respecte als estrangers que resideixen al territori de l'Estat receptor.

Com privilegis trobem:

a. Utilitzar la bandera o escut de l'Estat acreditantb. Ajuda per l'Estat receptor per obtenir els locals necessaris per a la Missióc. Exempció d'impostos per l'estat acreditant i el cap de la missió sobre els locals de la mateixa dels

que siguin llogaters o propietarisd. Llibertat de circulació i trànsit pel territori de l'Estat receptor a tots els membres de la missióe. Permetre i protegir la lliure comunicació de la Missió a cada cap amb el seu Governf. Exempció fiscalg. Exempció per a tots lloa agents diplomàtics de tots els impostos i gravàmens personals o realsh. Exempció del dret de duanes sobre els objectes per a ús oficial de la missió i els de l'ús personal

de l'agent i la seva família.

Com immunitats trobem:

a. Inviolabilitat dels locals de la Missiób. Inviolabilitat dels arxius i documents oficial de la Missióc. Inviolabilitat de la correspondència oficial de la Missiód. La persona de l'agent gaudirà d'inviolabilitat i no podrà ser objecte de detenció ni arrest.e. L'agent gaudirà de la immunitat de jurisdicció penal de l'Estat receptor i de la civil i administrativaf. L'agent està exempt en l'Estat receptor de qualsevol prestació personal, de tot servei públic i de les

càrregues militars de tota índole

Les relacions consulars:

Entenem per agents oficials que un Estat estableix en certes ciutats d'un altre Estat, amb la finalitat de protegir els seus interessos i els dels seus nacionals. Els cònsols són òrgans de l'Estat que actuen a l'estranger i fan actes per complir la seva missió, amb exclusió generalment dels de naturalesa jurídica.

Els Cònsols, no són agents diplomàtics!

Les funcions dels cònsols són molt variades i abasten els camps de la protecció:

a) Dels nacionals i informació a l'Estat,b) Funcionaris de caràcter administratiu i notarialc) De col·laboració amb els tribunals de justíciad) Altres relatives a l'estat civil de la persona i les successions.e) Altres relacionades amb la navegació marítima, el comerç i l'exercici de les professions.

Classes de cònsols:

a) Cònsols missi: cònsols enviats o de carrera, són funcionaris públics de l'Estat que els nomena i posseeixen la nacionalitat d'aquest. Són pagats per l'Estat que els envia i no exerceixen, en general, altres funcions que les professionals

b) Cònsols electius: els honoraris, poden ser súbdits d'Estat que els designa o estrangers, i exerceix el comerç o altres professions. El seu servei és gratuït.

Privilegis i immunitats:

A) A l'Oficina consular:

1. Les facilitats, les haurà d'atorgar l'Estat receptor, i són, en general totes les necessàries per a l'exercici de les seves funcions

2. Privilegis, exempció fiscal, llibertat de trànsit i de comunicació3. Immunitat, inviolabilitat dels locals consulars, les autoritats no podran penetrar sense autorització

del cap de l'Oficina.

B) Als funcionaris:

1. Les facilitats, l'ésser tractat amb la deguda deferència, i que es prengui les mesures adequades per evitar qualsevol atemptat contra la seva persona

2. Privilegis, exempció d'inscripció en el registre d'estrangers i del permís de residència3. Immunitats, inviolabilitat personal, no poden ser detinguts, llevat del cas de delicte greu i immunitat

de jurisdicció pels actes executats en l'exercici de les seves funcions.

Les Missions diplomàtica poden exercir també funcions consulars, així se'ls aplicaran a més, tot el que s'ha dit anteriorment.

L'establiment consular és totalment independent del de les relacions diplomàtiques, igualment la ruptura de relacions diplomàtiques no implica la fi de les relacions consulars, sinó el tancament d'una oficina consular és un acte discrecional de l'Estat acreditant.

Tema 3

3.1. Personalitat jurídica de les organitzacions internacionals i les seves competències, quins son els elements que les caracteritzen i que serveixen per diferenciar-la d’una ONG i perquè es subjecte de dret internacional públic (creat per tractat, poden celebrar tractats, els seus titulars tenen immunitat, etc)

Les organitzacions internacionals són subjectes internacionals que obeeixen a una lògica de cooperació i fins i tot d'integració, ja que els problemes socials difícilment poden solucionar a escala exclusivament estatal.

Per això, les O.I. són la resposta que els Estats han donat a les necessitats derivades de la interdependència creixent i de les exigències de cooperació internacional, es pot dir a més que són ens independents dotats de voluntat pròpia i destinats a assolir uns objectius col · lectius. Irrompen al començament de s. XIX.

Però això, no vol dir que les O.I. hagin reemplaçat als Estats, ja que són aquests els qui les creen i decideixen la seva desaparició, però els estats no són els únics destinataris de les normes internacionals, és a dir, els únics titulars dels drets i obligacions en l'ordre jurídic internacional.

Es podria definir a les O.I. com: "unes associacions voluntàries d'Estats establertes per acord internacional, dotades d'òrgans permanents, propis i independents, encarregats de gestionar uns interessos col · lectius i capaços d'expressar una voluntat jurídicament diferent de la dels seus membres".

L'autonomia jurídica de les O.I. és que encara que la seva acció es vegi influïda per la presència en el seu si dels Estats membres, són capaços d'elaborar i manifestar una voluntat autònoma en els àmbits en què té competència. De tal manera que, sigui quin sigui l'òrgan que adopti la decisió, aquesta s'ha d'imputar a l'Organització i no als seus estats membres. La personalitat dels OI estarà afectada pel principi de l'especialitat que inspira tot el seu règim jurídic, és a dir, que aquesta personalitat estarà lligada a l'assoliment dels objectius i funcions que li van ser confiats tal com van ser enunciats en el seu Tractat constitutiu. Però a més, les OI són entitats molt individualitzades de manera que, no és possible referir-se a una personalitat jurídica del mateix abast per a totes.

El contingut jurídic de la personalitat internacional de les OI:

Les OI, per la seva naturalesa funcional i al principi d'especialitat que informa la seva personalitat internacional, només van a posseir aquelles competències necessàries per exercir les funcions i assolir els objectius que li van ser fixats pels seus creadors, tal com apareixen enunciats o es dedueixen de les regles pertinents de cada Organització. La conseqüència que es deriva d'aquesta afirmació és que les OI van a variar necessàriament d'uns a altres OI.

NO obstant això, la doctrina sol identificar uns drets i obligacions internacionals que conformen el contingut mínim de la personalitat internacional de les OI:

a. Dret a celebrar tractats internacionalsb. Dret a establir relacions internacionalsc. Dret a participar en els procediments de solució de diferències internacionalsd. Dret a participar en les relacions de responsabilitat internacionalse. Dret de gaudir de certs privilegis i immunitats internacionals

Però no totes les OI gaudeixen amb la mateixa intensitat d'aquests drets.

Les competències de les O.I:

Les competències de les organitzacions internacionals són competències d'atribució, és a dir, que les organitzacions només tenen les competències que se'ls assignen mitjançant el tractat fundacional o instituent. Nota distintiva entre els poders de l'Estat i les organitzacions internacionals. Però a més d'aquestes competències atribuïdes les organitzacions tenen les anomenades competències implícites que són les que resulten necessàries per a l'exercici de les funcions previstes en els tractats fundacionals.

A) DRET A CELBERAR TRACTATS INTERNACIONALS "ius contrahendi":

- La celebració de tractats és una de les formes més importants de relacionar-se i cooperar els subjectes internacionals, constitueix també un test fonamental per apreciar la subjectivitat internacional d'un determinat ens.

- L'abast i importància d'aquests tractats és molt variable. Alguns són necessaris per al propi funcionament de l'OI i altres són el resultat de la intensa participació dels OI en el trànsit

convencional internacional i reflecteixen la projecció externa de les competències que els han estat atribuïdes o que es dedueixen dels seus tractats fundacionals.

B) DRET A ESTABLIR RELACIONS INTERNACIONALS:

- Té dret de legació passiva i activa, és a dir, a rebre o enviar representants diplomàtics.

Diferència de legació dels Estats i de OI:

- El que caracteritza a aquestes relacions diplomàtiques i les diferències de les entaulades entre Estats és que quan es tracta de legació passiva en la qual intervé una OI es produeix una relació triangular i no bilateral, ja que intervé l'OI, l'Estat hoste i el Estat que envia la representació.

- En el dret de legació activa: Les OI estableixen una representació permanent davant la ONU i els organismes especialitzats de les UN, també, solen acreditar representacions davant els seus propis Estats membres, bé per coordinar determinades operacions, o bé per informar sobre les seves activitats. Menys freqüent, en canvi, és l'establiment de representacions diplomàtiques permanents de l'OI davant tercers Estats.

C) DRET A PARTICIPAR EN ELS PROCEDIMENTS DE SOLUCIÓ DE LES DIFERÈNCIES INTERNACIONALS:

- Submissió als procediments d'arranjament de diferències que preveu l'DI: negociació, mediació, arbitratge, bons oficis, arranjament judicial.

- Quan la controvèrsia és entre una OI i una altra: Caldrà anar al que disposin els tractats celebrats entre aquestes on poden haver previst l'existència d'aquestes controvèrsies i les vies de resolució, que en general descarta la submissió a través del procediment consultiu de la diferència al TIJ.

- Entre OI i un tercer Estat: El seu acord pot confiar bé a les pròpies parts en la diferència, per exemple, a través de la negociació, que pot o no estar institucionalitzada, o bé, pot precisar la intervenció d'un tercer, en aquest cas les seves decisions pot o no tenir valor jurídic obligatori. A vegades la solució a la diferència suposarà la submissió de les parts a un òrgan de naturalesa arbitral o jurisdiccional les decisions tindran valor jurídic obligatori.

- La solució jurisdiccional: Pot ser encarregada a un òrgan judicial, pertanyent a una de les parts o totalment aliè a les mateixes. El primer d'aquests supòsits és bastant excepcional.

- La institució judicial encarregada de solucionar la controvèrsia pot ser un Tribunal internacional específic aliè a les parts, sobre això es plantegen dues possibilitats, que la compareixença davant els estiga oberta a les OI, o que aquesta sigui selectiva i només puguin accedir-hi determinades OI i només en el marc del procediment consultiu i no del contenciós.

- Entre OI i Estat membre: En aquests supòsits caldrà distingir si la controvèrsia afecta al dret intern de l'OI, en aquest cas haurà d'examinar els mitjans de solució preveuen. Si es refereix a una situació exterior a l'ordre jurídic intern però està relacionat amb el funcionament de l'OI, la diferència serà sotmesa a arbitratge.

D) DRET A PARTICIPAR EN LES RELACIONS DE RESPONSABILITATS INTERNACIONALS:

- Facultat que tenen de fer valer internacionalment els drets derivats de la participació en les relacions internacionals i de respondre també internacionalment en cas de violació de les obligacions sorgides d'aquesta participació.

- Tenen aptitud general per participar activament i passivament en les relacions jurídiques de responsabilitat internacional que sorgeixen de la inobservança injustificada d'una obligació internacional d'origen consuetudinari, convencional o un altre.

E) ELS PRIVILEGIS I LES IMMUNITATS:

- Aquests privilegis i immunitats solen estar esmentats en els instruments constitutius, en els acords de seu en què l'OI defineix el seu estatut al país hoste, i en convenis multilaterals. I desenvolupats, de vegades, per legislacions internes.

- Aquests privilegis, immunitats i facilitats poden estar destinats a protegir les OI, a seus funcionaris i agents, i als representants dels seus Estats membres en els diferents òrgans de les OI.

- Entre els privilegis concedits a les OI cal esmentar el de la inviolabilitat de les seves locals, la inviolabilitat dels seus arxius. Altres privilegis dels que gaudeixen les OI són de naturalesa financera i fiscal: possibilitat de tenir fons propis, de transferir divises al estranger, exempcions fiscals i duaneres.

- Així mateix se'ls concedeixen una sèrie de drets destinats a facilitar el seu funcionament.- Els seus funcionaris també van a gaudir de privilegis d'ordre fiscal.- Les OI gaudeixen d'immunitat de jurisdicció que els permetrà, excepte renúncia expressa, no

comparèixer davant els tribunals nacionals. Els seus agents podran, igualment, acollir-se a aquesta immunitat respecte de tots els actes que realitzin en l'exercici de les seves funcions.

- Els representants dels Estats membres de l'OI, gaudeixen de certes immunitats respecte l'Estat on aquesta té la seva seu.

Les Persones jurídiques (ONG):

- El fet que les organitzacions internacionals públiques, és a dir, de naturalesa interestatal tinguin l'origen en un tractat fet entre estats, constitueix una dada diferenciador bàsic respecte de les ONG (no governamentals), la base jurídica és ser un acte de dret intern, col independència que la seva activitat es reguli en el pla internacional.

- Organitzacions integrades per associacions, fundacions i institucions privades, fruit de la iniciativa privada o mixta amb exclusió d'acord intergovernamental, constituïdes de manera lliure per persones privades o públiques, físiques o jurídiques.

- Expressant solidaritat internacional, persegueixen sense esperit de lucre un objectiu d'interès internacional i han estat d'acord amb el DI d'un Estat.

3.2. Els pobles: el principi de lliure determinació, que significa al dret internacional, no als drets interns i veure que es va establir amb la 26/25, que es el que va dir el TIJ amb el dictamen sobre la declaració unilateral de Kosovo

Al costat dels Estats i les OI ha altres actors de les relacions internacionals dels quals pot predicar una subjectivitat jurídica internacional. Es tracta dels pobles, de certes entitats vinculades a l'activitat religiosa (la Santa Seu, la ciutat del Vaticà ...) o a una situació de bel·ligerància (com els grups rebels amb estatut de bel·ligerants o, en el marc de l'aplicació del principi de autodeterminació dels pobles etc ...), i molts més discutiblement, de les persones privades, en la seva consideració, bé de persones físiques (individus), bé de persones jurídiques (organitzacions no governamentals o empreses).

El dret dels pobles a la seva lliure determinació:

El principi d'autodeterminació "suposa per a un poble colonial seu dret a ser consultat, a expressar lliurement la seva opinió sobre com vol conformar la seva condició política i econòmica i, si aquesta fos la seva desig, el dret d'esdevenir un Estat sobirà i independent". La seva consagració com a principi pertanyent al dret positiu ha vingut de la mà d'una sèrie d'importants resolucions de l'AG, començant per la Resolució 1514 de 14 de desembre de 1960. Seguidament declara contrari a la Carta de les UN tot intent dirigit a trencar la llibertat nacional i la integritat territorial d'un país, o el que, en la Resolució 2625, estableix que cap de les disposicions incloses en aquesta resolució sota el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles podrà infringir-los.

3.3. Individu, organitzacions no governamentals, diferencia entre ONG no subjecte de dret públic amb OI que si ho es, malgrat no es subjecte de dret internacional públic hi tenen incidència, ja que pretenen canviar la situació internacional

Mitjançant acords internacionals, els Estats han anat establint diverses normes dirigides a la protecció d'interessos individuals o de grup. I en ser beneficiari d'aquestes normes no converteix "ipso facto" l'individu en subjecte de DI, però tampoc se li pot reduir per això a la condició de mer objecte d'aquest ordre jurídic.

Quant a la capacitat d'actuar de l'individu, davant un acte il·lícit internacional d'un Estat en perjudici d'un individu que no en té la nacionalitat, la regla general segueix sent avui que l'individu perjudicat no pot entaular una acció o presentar una petició davant òrgans internacionals contra aquest Estat, quedant-li l'alternativa de recórrer contra l'acte en el pla del dret intern de l'Estat infractor i, en cas de no obtenir satisfacció per aquesta via, acudir a l'Estat del qual és nacional per tal que sigui aquest, si decideix interposar al seu favor la protecció diplomàtica. Tanmateix, l'evolució jurídica mostra algunes esquerdes en aquest principi, com posen d'evidència algunes regles convencionals que concedeixen a certs individus l'accés a tribunals internacionals d'arbitratge o, en el context de la protecció dels drets humans, a òrgans específics de garantia i control.

C) Les persones jurídiques:

La doctrina iusinternacionalista sol referir-se a dos tipus de persones jurídiques:

1. Les organitzacions no governamentals : es defineixen com "organitzacions integrades per associacions, fundacions i institucions privades, fruit de la iniciativa privada o mixta amb exclusió de tot acord intergovernamental, constituïdes de manera duradora, espontània i lliure per persones privades o públiques, físiques o jurídiques , de diferents nacionalitats, que, expressant la seva solidaritat transnacional, persegueixen sense ànim de lucre un objectiu d'interès internacional i han estat creades de conformitat amb el DI d'un Estat.

2. Les persones jurídiques de cap econòmic : Encara que solen dir que aquest tipus de persones jurídiques no són subjectes de DI alguns autors afirmen que si per la possibilitat que tenen de concórrer amb els governs davant instàncies arbitrals internacionals i altres òrgans.

El Individu:

Des de la perspectiva que es refereix a la capacitat d'actuar l'individu no pot ser reconegut com a subjecte de DIP.

La protecció dels drets de l'individu i la capacitat d'aquest per accedir a les instàncies internacionals:

L'existència de normes jurídiques internacionals aplicables als individus:

Mitjançant acords internacionals, els Estats han anat establint diverses normes dirigides a la protecció d'interessos individuals o de grup. No li converteix ipso facto al individu en subjecte DI, però tampoc en objecte d'aquest ordre jurídic. L'objecte de protecció internacional són els drets humans.

La capacitat d'actuar de l'individu davant òrgans internacionals:

Davant d'un il·lícit d'un Estat en perjudici d'un individu que no en té la nacionalitat, la regla és que l'individu perjudicat no podrà entaular acció contra l'Estat, haurà de recórrer al dret intern d'aquest, o anar a l'Estat del qual és nacional per tal que sigui aquest el que recorri contra l'altre Estat.

A la pràctica internacional, però, es registren diversos casos de concessió als particulars de la possibilitat d'accedir, en defensa dels seus drets o interessos, a òrgans internacionals, de caràcter judicial o no.

Els particulars tenen vetat l'accés directe al TIJ per qualsevol dels seus dos vies (Contenciosa o consultiva), també als sistemes regionals de protecció dels drets humans, amb l'excepció del sistema europeu d'aquests drets en el Consell d'Europa.

Respecte a òrgans sense caràcter pròpiament judicial, la pràctica internacional, és més àmplia, reflecteix un poder processal dels individus per posar en marxa l'actuació de òrgans específics de certes organitzacions internacionals amb vista a que valorin el comportament dels Estats respecte de normes internacionals que concedeixen als individus determinats beneficis.

El vessant passiva de la subjectivitat:

Capacitat de l'individu per veure atribuïda responsabilitat en el pla internacional.

No hi ha obstacle per a considerar l'individu com a subjecte d'una conducta que constitueixi internacionalment il·lícita.

Es dóna la possibilitat d'una incriminació internacional de l'individu per la comissió de actes delictius que són contraris a exigències bàsiques de la convivència internacional.

El DI sol limitar-se a establir en aquests casos, per via de tractat internacional, els tipus penals aparellats a aquests transgressions, resignant als Estats la tasca del seu punició, deixant a part els supòsits excepcionals.

En supòsits excepcionals, susceptibles d'expansió al fil dels progressos que s'aconsegueixin en el procés d'humanització de la DI, l'individu pot veure exigida una responsabilitat internacional directa per actes que per la seva gravetat atemptin contra certs interessos bàsics de la comunitat internacional.

Tema 4

4.1. Que es una norma ius cogens i quins son els efectes de les normes ius cogens : estudiar amb profunditat, expressen valors fonamentals de la S.I, son molt poques

Per raó de la naturalesa normativa de les regles que protegeixen i formalitzen els interessos individuals, col·lectius o comuns, cap distingir entre normes de dret dispositiu (ius dispositivum), que son les més nombroses i normes de dret perentori o imperatiu (ius cogens), molt escasses en nombre. Les regles dispositives es defineixen perquè dos o més estats poden, mitjançant acord excloure la seva aplicació o modificar el seu contingut en les seves relacions mútues, mentre que les regles imperatives no admeten l’exclusió o modificació del seu contingut i declaren nul qualsevol acte contrari al mateix. Les primeres pretenen satisfer els interessos individuals i comuns als estats, propis de les estructures relacional i institucional. Les segones pretenen donar resposta als interessos col·lectius essencials de tot el grup social, que son propis de la nova estructura comunitària i que exigeixen regles qualificades per el seu grau de obligatorietat, lo que comporta la superior jerarquia de les mateixes en front a la resta de normes de l’ordenament.

Es nul tot tractat que en el moment de la seva celebració, estigui en oposició amb una norma imperativa de dret internacional general. Una norma imperativa es una norma acceptada i reconeguda per la Comunitat Internacional d’Estats en el seu conjunt com a norma que no admet acord en contrari i que tan sols pot ser modificada per una norma ulterior de dret internacional general que tingui el mateix caràcter

Aquestes normes de ius cogens suposen un límit importantíssim, al valor del consentiment en el dret internacional, i, per tant, no tan sols al caràcter dispositiu del dret internacional, si no també al caràcter relatiu i al caràcter recíproc.

Tenen efectes “erga omnes” obligació oposable a tots.

4.2. Lleis de lege ferenda : aquelles que no s’han considerat encara com a normes de dret internacional públic

Lege ferenda o softlaw: Dret no consolidat. Aspiració a ser-ho però encara no són normes de DI però algun dia ho seran.

Lege lata: Autentiques normes de DIP.

Tema 5

5.1. Què és un tractat internacional

S’entén per tractat un acord internacional celebrat per escrit entre Estats i regit per el Dret Internacional, ja consti en un instrument únic o en dos o en més instruments connexes i qualsevol que sigui la seva denominació particular. També podem considerar tractats internacionals els acords internacionals, que poden ser els concertats entre estats, entre estats i altres subjectes de dret internacional públic o entre altres subjectes entre si. Així com també podem considerar-ne els concertats en qualsevol forma o sota qualsevol denominació, sempre que suposin un acord de voluntats entre subjectes de Dret Internacional regit per el Dret Internacional. El que caracteritza a un tractat es la naturalesa de l’acte o transacció continguda al mateix i no la seva forma, un acord internacional pot tenir formes variades i presentar-se sota denominacions diverses. La practica internacional confirma que no és necessària la forma escrita pe a que existeixi un acord obligatori entre les parts.

5.2. Fases de la celebració dels tractats internacionals

Existeixen diverses fases per a la celebració d'un tractat:

A) Atorgament dels Plens Poders:

És una fase prèvia durant les autoritats nacionals competents designen als seus representants, fase que transcorre dins de cada Estat i no transcendeix encara a l'exterior.

a) La convenció de Viena de 1969 entén per Plens Poders: "Document que emana de l'autoritat competent d'un Estat i pel qual es designa una o diverses persones per representar l'Estat en la negociació".La regla general, tant per a l'adopció i autenticació del text com per la manifestació del consentiment, considera que representen a l'Estat:a. Els que estan proveïts de Plens Podersb. Quan de la pràctica d'una altra circumstàncies es dedueixi que els Estats han considerat la

persona com el seu representant sense necessitat de Plens Podersb) La regla especifica preveuen que, en virtut de les seves funcions i sense haver de presentar plens

poders, es consideren facultatius:a. Cap d'Estat, Cap de Govern i ministre d'afers exteriors.b. Als caps de missions diplomàtiques per l'adopció d'un Tractat amb l'Estat davant del qual es

troben acreditats.c. Als representants davant una Conferència Internacional o una organització internacional per a

l'adopció del tractat de tal Conferència o Organització.

B) Negociació:

a) El seu desenvolupament: La negociació transcorre en un marc internacional. Consisteix en la presentació de propostes i contrapropostes per part dels representants, que són debatudes per les delegacions, que les accepten, rebutgen o procuren esmenar.

b) La fi de la negociació: l'adopció i autenticació de text: La fase de la negociació culmina amb l'adopció i l'autenticació del text, actes que acrediten que el text adoptat és el convingut, però que no el converteixen en obligatori per als Estats.

El Conveni de Viena distingeix dos procediments d'adopció de text:1. Pel consentiment de tots els Estats participants a la seva elaboració2. En el cas especial d'adopció del text d'una conferència internacional, aquesta s'efectuarà per

majoria de dos terços dels estats presents i votants, llevat que els Estats decideixin per igual majoria una regla diferent.

L'autenticació del text és un acte jurídic que dóna fe de la veracitat de text adoptat, el qual "quedarà establert com autèntic i definitiu"

Amb l'autenticació acaba l'elaboració material del text, de tractat, però els Estats negociadors no estan encara obligats pel tractat. La vinculació jurídica només es produirà, amb la manifestació de consentiment. (No obstant això, l'autenticació produeix certs efectes derivats del principi de la "bona fe".

c) Manifestació del consentiment: La fase de la manifestació del consentiment és capital, perquè sense la prestació de consentiment per part del subjecte internacional negociador el tractat no l'obliga. La prestació del consentiment transforma el "Estat negociador" (un estat que ha participat en l'elaboració i adopció del text del Tractat) a "part contractant" (Estat que ha consentit a obligar pel tractat, hi hagi o no entrat en vigor), i amb l'entrada en vigor, en part en el tractat (un estat que ha consentit a obligar pel tractat i respecte al qual el tractat està en vigor).

El consentiment es pot manifestar:

1. De forma plena (sobre el conjunt del tractat)2. De forma incompleta (amb reserves)

El consentiment ple es pot manifestar de diverses formes:

1. La ratificació (aprovació, és a dir, la confirmació).2. Altres formes de manifestació del consentiment (la signatura, el canvi d'instruments que

constitueixen un Tractat, l'acceptació, l'aprovació, l'adhesió o en qualsevol altra forma que s'hagi convingut).

5.3. Quines son les normes que s’apliquen a l’estat espanyol a l’hora d’aplicar la política exterior, tractats que abans de ser aprovats requereixen l’aprovació de les corts

A)LA NEGOCIACIÓ DELS TRACTATS

a) La representació d’Espanya

Poden representar a Espanya en la negociació i adopció del text de Tractats, el Cap d’Estat, el President del Govern, el Ministre d’Afers Exteriors, els Caps de Missions diplomàtiques i de Missions Permanents davant els organismes internacionals afegint la categoria de Caps de Missions especials.

Altres persones que portin a terme la negociació han d’estar previstes de la plenipotència que les acrediti com representants d’Espanya per a la negociació o altres actes de celebració. Les persones que porten a terme la negociació son designades per el Ministre d’Afers Exteriors, encara que altres ministres poden proposar a altres persones si estiguessin afectades per el contingut de la negociació.

La plenipotència, estesa per el ministre d’Afers Exteriors en nom del Cap d’Estat, expressa els actes pe als que s’estén. I, finalment, els representants d’Espanya en la negociació d’un tractat s’atendran al contingut i abast de l’autorització atorgada per el Consell de Ministres, així com les instruccions que els doni el Ministre d’Afers Exteriors, al que tindran informat del desenvolupament de la negociació. Aquestes instruccions tenen un caràcter confidencial i els representants d’Espanya en una negociació han d’obrar, en conseqüència, amb discreció.

b) La iniciativa exclusiva del Govern

La Constitució així ho estableix. Es doncs, el Govern, reunit en Consell, qui autoritza l’obertura de les negociacions. EL Govern posseeix la iniciativa exclusiva en matèria de negociació, i en el seu conjunt, de celebració de tractats, i també una accentuada discrecionalitat en el desenvolupament de les seves fases, pal·liada tan sols per el control parlamentari previst als articles 66.2, 93 i 94.1 de la Constitució.

Dins del Govern la negociació es competència del Ministre d’Afers Exteriors, prèvia autorització del Consell de Ministres.

La iniciativa popular per a la presentació de proposicions de Llei relatives a qüestions internacionals està prohibida expressament per la Constitució. La prohibició es justifica per la naturalesa especifica de les normes convencionals que exigeixen per a la seva formació la negociació i el consentiment mutu. Ara bé, no es lesiona tal especificitat quan es permet manifestar la iniciativa popular a fi de promoure la denuncia o retirada d’un tractat, si fossin possibles, ja que es tractaria d’una declaració unilateral que expressa la voluntat de no seguir vinculat a un tractat.

c) La participació de les comunitats autònomes

La CE reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre les relacions internacionals. La noció de relacions internacionals ha de ser entesa de forma proporcionada i equilibrada entre el sentit unitari de l’acció exterior de l’Estat i de la distribució constitucional de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que la Constitució reconeix i garanteix. La reserva estatal exclusiva tan sols comprèn les competències de projecció exterior.

No obstant, hi ha altres competències lligades a les relacions internacionals que son de projecció interior i que estan situades en el procés intern de formació de la voluntat exterior de l’Estat i del desenvolupament i execució d’un Tractat. Així, es competència domèstica la formació de les delegacions negociadores i la presència en elles de representants de les Comunitats Autònomes, o la informació a diversos ens u organismes, o les peticions o sol·licituds al Govern en matèria de política exterior, o la aprovació de normes internes per al compliment d’un tractat, etc. La participació de les comunitats autònomes en la formació de la voluntat exterior de l?estat es concreta bàsicament en dos tipus d’actuació:

a) La sol·licitud de les Comunitats Autònomes: Poden instar al Govern de la Nació per a que conclogui tractats internacionals en relació amb diverses matèries d’interès per a les mateixes.

Poden ser tractats que permetin l’establiment de relacions culturals amb Estats amb els que determinades CCAA presenten particulars vincles culturals, lingüístics o històrics; tractats amb Estats on resideixin ciutadans d’una Comunitat Autònoma per a l’adequada protecció de la seva identitat social i cultural; o de forma molt amplia altres estatuts disposen que aquesta sol·licitud pot fer-se en relació amb matèries d’interès per a la regió i, en especial, en qüestions derivades de la seva situació geogràfica com a regió fronterera o com a regió insular ultraperifèrica. Les comunitats autònomes no tenen iniciativa en matèria de TI ni els poden celebrar a llum del text constitucional i de la jurisprudència del Tribunal Constitucional, a menys que l’Estat delegués mitjançant llei orgànica especifica aquesta competència estatal, i no ho ha fet.

b) Deure d’informar a les Comunitats Autònomes: Gairebé tots els Estatuts d’Autonomia preveuen que el Govern haurà d’informar a les Comunitats Autònomes sobre l’elaboració dels tractats internacionals quan puguin afectar a matèries del seu específic interès i altres de forma una mica més restrictiva en relació amb matèries de la seva competència.

B) L’ADOPCIÓ I AUTENTICACIÓ DELS TRACTATS

L’adopció i autenticació del text d’un tractat es també competència del Govern. Aquesta es redueix a la rúbrica o a la firma posada sobre el Tractat per part del representant d’Espanya, es requereix la prèvia autorització del Consell de Ministres per a la firma, donat que la llei no diferencia entre la firma per a l’autenticació i la firma per a prestació de consentiment. La solució donada per el decret es que el ministre d’afer exteriors podrà firmar o autoritzar la firma ad referèndum, recavant ulteriorment l’aprovació del Consell de Ministres.

La firma o rúbrica d’autenticació d’un tractat no fa obligatori el seu contingut per els contractants, les úniques obligacions que estan presents fins aquesta fase son la general d’obrar de bona fe i la de no frustrar l’objecte i el fi del tractat.

C) LA MANIFESTACIÓ DEL CONSENTIMENT

a)Tractats que exigeixen d’autorització prèvia per les corts generals

La intervenció de les Corts obeeix a la necessitat d’exercir un control democràtic sobre l’executiu en la seva activitat exterior, si bé no tots els tractats es sotmeten al mateix control: el control més rigorós es realitza mitjançant autorització prèvia.

La naturalesa jurídica de la intervenció de les Corts consisteix en una autorització i no en la manifestació del consentiment en sí, que es un acte posterior i de rellevància internacional. Les Corts General no ratifiquen els tractats, ni s’hi adhereixen, ni els firmen o accepten. Les Corts autoritzen la prestació del consentiment de l’Estat.

En conseqüència, la intervenció parlamentaria no es raó de la forma de manifestar-se el consentiment ni la denominació del Tractat, si no que té lloc mitjançant una autorització quan el tractat afecta a matèries determinades i per els efectes de les seves obligacions.

La iniciativa de recavar de les corts l’autorització per a la prestació del consentiment de l’estat correspon també al Govern. Aquesta iniciativa es vincula a la direcció de la política exterior i està en consonància amb la iniciativa legislativa del Govern, si bé en matèria internacional es iniciativa exclusiva, de forma que no la comparteix, com succeeix amb la iniciativa legislativa, ni amb les Corts, ni amb les CCAA ni amb la iniciativa popular expressament prohibida.

Les càmeres poden aprovar l’autorització o denegar-la, o en el cas dels tractats multilaterals proposar reserves o declaracions o suprimir o modificar les que pretengui formular el Govern, etc. Qualsevol actuació del Congrés es tramitarà com una esmena a la totalitat.

Han de ser sotmesos a prèvia autorització els tractats que operin una atribució de l’exercici de competències derivades de la Constitució en favor de Institucions o Organitzacions internacionals (majoria absoluta al congrés, simple al senat i articulada per llei orgànica), tractats de caràcter polític, militar, integritat territorial de l’Estat, tractats que impliquin obligacions financeres per a la hisenda pública, que suposin modificació o derogació de llei o exigeixin mesures legislatives per a la seva execució. (majoria simple a les corts)

b) Informació a les corts generals sobre la resta de tractats.

De la resta de tractats les Corts en seran simplement informades de la seva conclusió. L’exclusió d’aquests acords internacionals d’un control parlamentari efectiu, es basa, consegüentment, en un criterio ratione materiae y no por la urgència de la seva entrada en vigor o per la forma simplificada de la seva conclusió. La intervenció de les Corts en aquests Tractats es limita a rebre informació oficial de la seva celebració i de forma immediata +(190)

E) DES DE LA MANIFESTACIÓ A L'ENTRADA EN VIGOR:

a) L'entrada en vigor:

S'entén per entrada en vigor d'un Tractat el moment en què comença la seva vigència, en els bilaterals sol coincidir amb la prestació del consentiment.

En els multilaterals es fa dependre de la recepció d'un determinat nombre de ratificacions o adhesions i del transcurs d'un termini després de l’esmenada recepció.

Principi bàsic en aquesta matèria és el de la irretroactivitat (jurisprudència internacional), excepte si l'han convingut així les parts o quan la irretroactivitat es dedueixi del propi tractat.

Article 24. Entrada en vigor.

 1. "Un tractat entra en vigor de la manera i en la data que s'hi disposi o que acordin els Estats negociadors ".

2. "A falta d'aquesta disposició o acord, el tractat entrés en vigor tan bon punt hagi constància del consentiment de tots els Estats negociadors a obligar pel tractat ".

3. "Quan el consentiment d'un Estat a obligar-se per un tractat es faci constar en una data posterior a la de l'entrada en vigor del tractat, aquest entrarà en vigor amb relació a aquest Estat en aquesta data, llevat que el tractat disposi una altra cosa ".

4. "Les disposicions d'un tractat que regulin l'autenticitat del seu text, la constància del consentiment dels Estats a obligar pel tractat, la manera o la data de la seva entrada en vigor, les reserves. les funcions del dipositari i altres qüestions que se suscitin necessàriament abans de l'entrada en vigor del tractat s'aplicaran des del moment de la adopció del seu text ".

5.4. Reserves i efectes de les reserves; que es aplicació provisional; dipòsit, etc

A) Concepte

La reserva és una declaració de voluntat d'un Estat que serà part en un Tractat, formulada en el moment de la seva signatura, de la seva ratificació o de l'adhesió, amb el propòsit de no acceptar íntegrament el règim general del tractat, i una vegada acceptada expressament o tàcitament per tots els altres contractants o alguns d'ells, forma part integrant del Tractat mateix.

Però la CDI exclou d'àmbit de les reserves determinades declaracions unilaterals:

1. Les que tenen com a objecte assumir compromisos unilaterals2. Les que vulguin afegir nous elements al tractat3. Les declaracions de no reconeixement4. Declaracions de política general5. Declaracions relatives a l'aplicació del tractat en l'àmbit intern

B) Classes:

a) Per l'abast dels seus efectes jurídics:a. Reserves que afecten determinades disposicions d'un tractatb. Reserves que afecten el tractat en el seu conjunt pel que fa a certs aspectes específics, en la

seva aplicació amb el subjecte que la formula (reserves transversal, que solen excloure o limitar l'aplicació de Tractat en el seu conjunt (certes persones, certs objectes, circumstàncies determinades, determinats territoris etc ...))

b) Pel seu objecte:a. Reserves d'exclusió de la clàusula (si els estats que les formulen intenten evitar tots o alguns

dels efectes jurídics que es deriven de la clàusula objecte de la reserva)b. Reserves de modificació de clàusules (subjecte que la formula intenta complir una obligació

que preveu el tractat d'una manera diferent però equivalent a la imposada pel tractat).c. Reserves interpretatives (el subjecte que la formula condiciona el seu consentiment a una

determinada interpretació de la clàusula objecte de la reserva).

C) Funcionament:

Dins el funcionament de les reserves podem distingir diversos moments:

1. El de la seva formulació: La regla general és que l'Estat pot fer reserves al tractat en el moment de la signatura, la ratificació, l'acceptació, l'aprovació o l'adhesió a un tractat, llevat que:a. Les reserves estiguin prohibides pel tractat

b. El tractat disposi què reserves es poden fer i la reserva proposta no figuri entre elles.c. La reserva proposta sigui incompatible amb l'objecte i finalitat de la Convenció

2. El de l'acceptació es pot fer:a. Tàcitament una reserva és acceptada pels altres estats contractants:

i. Quan està expressament autoritzat pel tractat, llevat que s'hi disposi que sigui exigida l'acceptació dels altres estats contractants.

ii. Els Estats no han formulat cap objecció a la reserva formulada dins dels dotze mesos següents a la data en què hagin rebut la notificació.

b. Es requereix l'acceptació expressa en els següents supòsits:i. Quan el nombre reduït d'Estats negociadors del Tractat i del seu objecte i fi es desprèn

que la integritat del mateix és una condició essencial del consentiment de cada un d'ells en obligar pel Tractat.

ii. Respecte de les reserves formulades als instruments constitutius de les OI per l'òrgan competent d'aquests

iii. En els altres casos no previstos en els anteriors apartats, no es requereix l'acceptació de tots els Estats

3. El de la retirada de les reserves i de les objeccions: a. La regla general és que tant les reserves com les objeccions poden ser retirades en qualsevol

moment.b. La regla específica és:

i. Que no s'aplica la regla general quan el contracte disposi el contrariii. Perquè la retirada d'una reserva produeixi efectes respecte d'un altre Estat cal que rebi la

notificació de la retirada.iii. La retirada d'una objecció a una reserva només tindrà efectes quan la notificació sigui

retirada per l'Estat autor de la reserva.4. Regles de procediment:

a. S'haurà d'usar la forma escrita (s'evités així tota incertesa)b. Les reserves a la signatura seguida de ratificació, acceptació, etc .. hauran de ser

confirmades en prestar el consentiment definitiuc. L'acceptació definitiva a una reserva o objecció fetes en moments anteriors a la confirmació

no hauran de ser confirmades pels Estats reservant o objectant.

D) Efectes:

1. Efectes entre els estats que no han formulat reserves. (Ets no produiran cap efecte jurídic entre ells).

2. Respecte als efectes entre l'Estat reservant i els que no han formulat reserves, cal distingir:a. Si la reserva ha estat acceptada per totes les parts, l'Estat reservant és part en el tractat i les

seves obligacions queden modificades respecte als altres Estats no reservants, així com les obligacions d'aquests últims respecte d'aquell queden també modificades.

b. Si la reserva ha estat acceptada només per algun Estat o Estats contractant, l'Estat reservant serà part en el tractat en relació amb l'Estat o estats.

c. Si l'Estat objectant manifesta que la reserva impedeix per a ell l'entrada en vigor de Tractat, aquest no entrarà en vigor entre l'Estat objectant i reservant. És a dir, si l'Estat objectant no manifesti inequívocament la seva intenció que el tractat no entri en vigor, aquest tindrà efectes entre l'Estat objectant i l'Estat reservant.

Dipòsit i registre dels tractats:

a) El dipòsit:

a. Determina qui poden ser dipositaris, la designació s'ha de fer pels Estats negociadors en el propi tractat o de qualsevol altra manera. La funció del dipositari pot recaure en un o més Estats o OI.

b. Les característiques de les seves funcions estan presidides per les notes d'imparcialitat i internacionalitat.

c. Dins de les seves funcions podem distingir:a. Les funcions d'arxiver i notarialsb. Les funcions de recepció, informació i transmissió.

b) El registre:

Obligació de les parts de tots els tractats és la seva transmissió a la Secretaria de l'ONU i d'aquesta el seu registre i publicació

Tema 6

6.1. Que es el costum internacional

Entenem per costum internacional l'expressió d'una pràctica seguida pels subjectes internacionals i generalment acceptada per aquests com a dret.

No han de confondre el costum i la cortesia internacional, en aquesta última la violació de les normes de cortesia no engendra responsabilitat internacional, la infracció d'una norma jurídica, per contra si dóna origen a la mateixa

La importància del costum és enorme:

a) Pràcticament tot el DI general que regeix en la SI està format per normes consuetudinàries i principis generals del dret.

b) Malgrat el procés codificador i l'obra de les organitzacions internacionals, perquè la codificació és lenta i incompleta.

Qui participen en la formació del costum:

Són els propis subjectes de la SI, és a dir, són els propis destinataris de les normes dels que creuen, modifiquin o s'extingeixin.

Un problema diferent és el saber si les OI poden, com a tals, engendrar costum. En aquest sentit avui, podem dir, que les OI estan donant vida a noves costums internacionals.

Les classes de costum i la seva obligatorietat:

a) Costums generals o universals : tenen àmbit universal i obliguen a principi a tots els Estats, llevat que s'hagin oposat a aquesta en el seu període de formació de manera inequívoca i expressa (regla de l'objecció persistent). Per tant, el litigant que s'oposi a que se li apliqui un costum general haurà de provar que l'ha rebutjat en el període de formació, recaient sobre ell la càrrega de la prova.

b) Costums regionals : són aquelles que han nascut entre un grup d'Estats amb característiques pròpies. Les referides costums en cas d'un litigi internacional les caldrà provar la part que les al.

c) Costums de caràcter local : l'àmbit d'aplicació és més reduït que les anteriors i que pot arribar a afectar només dos estats (parlem en aquest cas de costum bilateral) el TIJ parla per exemple del "Cas del dret de pas per territori indi".

6.2. Elements del costum

Element material:

L'element material consisteix en la repetició d'actes (precedents).

Es pot manifestar: per l'actuació positiva dels Estats, per la repetició d'usos, per instruccions coincidents dels GB....

És imprescindible que siguin pràctiques uniformes, és a dir, que, per exemple, diferents Estats del món es comportin de manera similar.

Han de ser pràctiques generalitzades, és a dir, s'han d'identificar a nivell mundial o continental.

Ha de ser constant: Ha de passar un cert temps, i en aquest, el comportament ha de ser similar i reiterat.

Element espiritual; opinio iuris sive necessitatis :

És la convicció que els subjectes internacionals es troben davant d'una norma obligatòria jurídicament.

La forma de manifestar la opinio iuris, importat per a la prova de la mateixa, pot ser molt diversa, sempre es manifestarà a través de la pràctica dels Estats i altres subjectes per això.

Tenen un paper molt destacable el exercit per les Resolucions de l'AGNU a la formació de la opinio iuris.

Com vam demostrar que el comportament d'un país es realitza perquè aquest creu que és obligatori? . S'hauran de buscar proves com: Veure normativa interna de l'Estat, o els Estats per donar seguretat jurídica a aquestes pràctiques decideixen recollir en tractats (codificació).

De vegades els tractats tenen relació amb les costum perquè recullen normes consuetudinària preexistents.

6.3. Principis generals del dret al DIP, definició; (equitat no)

A) La concreció dels PGDI

Els PGD aplicables en l'ordenament internacional tenen dues procedències:

1) Els principis "in fòrum domèstic": són aquells que han estat recollits pels ordenaments interns, són els més nombrosos.a. El de prohibició d'abús de dretb. El de responsabilitat internacional nascuda d'actes il·lícits i la restitució del que s'ha adquirit

per mitjà d'un enriquiment injustc. L'excepció de prescripció alliberadord. L'obligació de reparar els danys ha de comprendre no només al dany efectivament patit, sinó

també el guany deixat per obtenir.2) Els principis "pròpiament internacionals" són:

a. La primacia del tractat internacional sobre la llei internab. El principi de la continuïtat d'Estatc. El que en matèria de responsabilitat internacional la indemnització ha de ser apreciada en

funció de la realització efectiva de danyd. La regla de l'esgotament previ dels recursos interns abans d'acudir a la vis internacional

No es tracta d'una font subsidiària en relació amb el costum o els tractats sinó d'una font autònoma.

Un nombre reduït d'aquests principis està ancorat en la convicció jurídica dels Estats amb tanta força que la CI en el seu conjunt els considera principis bàsics o fonamentals de l'ordenament jurídic.

B) L'obligatorietat dels PGD en l'ordenament internacional:

Les normes consuetudinàries que creen els costums tenen els mateixos efectes que les normes convencionals que creen els tractats o els convenis.

6.4. Jurisprudència i doctrina: valor, no creen normes de dret públic però la jurisprudència del TIJ ajuda a clarificar els costums

Decisions judicials (més conegudes per jurisprudència): La seva missió no és la de crear dret, sinó la de ser un mitjà per determinar les regles de dret. La funció de la jurisprudència internacional és doble:

a) Com a element d'interpretaciób) Com a mitjà de prova, de l'existència de les normes de DI

Cal saber distingir entre sentències i dictàmens dels tribunals internacionals, el valor vinculant és ben diferent, però per als efectes d'ús de precedents el TPJI, tracta en peu d'igualtat sentències i dictàmens.

L'obligatorietat de les sentències segons l'art. 59 del estatut diu el següent:  "No és obligatòria sinó per les parts del litigi i respecte del cas que ha estat decidit."

La doctrina científica: És l'opinió dels publicistes en la matèria, que formen l'anomenada "interpretació doctrinal" i que es manifesta a través de debats, conferències, acords o mitjançant els seus treballs. Pels tant podem dir que és un mitjà auxiliar per a la determinació de les regles internacionals, creades pel costum o pels tractats. La importància de la doctrina és avui molt més limitada ja que serveix per donar fe d’existències de determinats costums internacionals.

La jurisprudència i la doctrina científica no són veritables fonts de producció de normes.

6.5. Actes unilaterals dels estats i actes unilaterals de les organitzacions internacionals; (149)

A) Concepte:

Un acte unilateral es pot definir com:

"Una manifestació de voluntat d'un sol subjecte de la DI, la validesa no depèn prima facie, d'altres actes jurídics i que tendeix a produir efectes (creació, modificació, extinció o conservació de drets i obligacions) per al subjecte que l'emet i per tercers en determinades circumstàncies. "Els actes unilaterals d'una OI pot ser qualsevol resolució d'un òrgan d'aquestes i dels Estats que expressa la seva voluntat expressa.

En resum podem dir, que els actes unilaterals es caracteritzen per:

1) Emanen d'un sol subjecte de Dret2) No depenen per ser eficaços de cap altre acte jurídic3) No produeixen mai obligacions per tercers

4) Produeixen efectes jurídics obligatoris i exigibles per a l'Estat del qual emana.

B) Element:

Però hi ha un problema que es refereix a si els actes unilaterals produeixen efectes respecte a tercers Estats o no. A l'Estat actual del desenvolupament del·lectual la contestació ha de ser negativa, ja que per definició els actes unilaterals només atribueixen drets a tercers però no obligacions.

Els actes unilaterals poden ser una font de DI quan originen una pràctica consuetudinària que acaba cristal·litzant en una norma de DI.

Classes i manifestacions d'actes unilaterals:

a. El reconeixement: és el més usat per la pràctica. S'entén per reconeixement una declaració de voluntat unilateral per la qual un subjecte de DI constata l'existència d'un fet, d'una situació o d'una prestació, i expressa la seva voluntat de considerar legítimes

b. La renúncia: definida com la manifestació de voluntat d'un subjecte, dirigida a abandonar un dret o poder propis amb la finalitat de provocar la seva extinció.

c. La notificació: és un acte pel qual es posa en coneixement d'un tercer un fet, una situació, una acció o un document, del qual es poden derivar efectes jurídics i que serà en conseqüència considerat com jurídicament conegut per aquell a qui es va dirigir .

d. Hi ha més actes, encara que els anteriors esmentats són els més utilitzats.

6.6. Resolucions de l’assemblea general: poden ajudar a crear costums, efecte cristal·litzador de costum, declaratiu, etc. d’algunes resolucions

El fenomen de la codificació i desenvolupament progressiu de la DI ha produït certs efectes en la formació de la DI consuetudinari, sota formes o modalitats que s'han descrit com a efecte declaratiu, cristal·litzador i constitutiu o generador. (Les resolucions són recomanacions i no són vinculants, per això produeixen efectes) Aquesta classificació d'efectes, pretén esbrinar la naturalesa formal del consensos finalment assolit i el caràcter normatiu concret de cada procés on s'hagi donat la interacció entre costum i tractat en ordre de formació d'alguna regla de la DI.

En altres termes, l'aplicació i interpretació de la DI consuetudinari i de la DI convencional es regeixen per regles diferents perquè es tracta de fonts o vies normatives de diferent naturalesa, sense que la possible coincidència dels continguts de conducta establerts en algunes de les seves normes modifiqui en res aquest fet. Ara bé, el DI consuetudinari desconeix la institució de les reserves.

1. Efecte declaratiu: Es refereix al supòsit d'un costum ja existent que és recollida i declarada en un conveni codificador d'àmbit multilateral amb l'efecte general de precisar i sistematitzar per escrit (en un tractat o resolució), a més de servir com a prova de l'element espiritual . Des d'aquest moment, un determinat contingut de conducta regeix simultàniament i paral·lelament al pla consuetudinari (per als Estat que han seguit certa pràctica concordant amb aquest contingut de conducta) i en el convencional (per als Estats part en el tractat que declara la norma consuetudinària ).

2. Efecte cristal·litzador: Es distingeix per l'existència d'una norma consuetudinària en vies de formació que aconsegueix cristal·litzar formalment en virtut d'un acte prou rellevant, l'adopció d'un tractat multilateral. En aquest supòsit, la norma així cristal·litzada obliga al pla consuetudinari a tots els Estats que no s'hagin oposat expressament a aquesta, i en el pla convencional obliga tots els Estats part en el tractat o participants en el procés codificador. Per tant, es constitueix com una norma consuetudinària.

3. Efecte generador o declaratiu: Es caracteritza perquè certes disposicions d'un tractat es converteixen en model de conducta subsegüent dels Estats en el pla consuetudinari, donant lloc a una norma de DI consuetudinari si la pràctica posterior és suficient constant i uniforme. És a dir, que a partir d'una Resolució o Tractat es genera un costum internacional, una norma consuetudinària.

El fenomen de la interacció normativa entre costum i tractat no s'esgota en aquest àmbit, sinó que es projecta també a les relacions entre costum i resolucions de l'AG de l'ONU. És cert que la major part de les resolucions de les OI no creen normes jurídiques obligatòries per als Estats membres, i per tant, no constitueixen font del DI.

Els costums són obligatòries per a tots els Estats a canvi, els tractats són obligatoris només per als Estats que han participat en la seva elaboració i que han signat.

Tema 7

7.1. Recepció de les normes als ordenaments interns (paper de la publicació al BOE (no confondre amb l’entrada en vigor)

La recepció a Espanya:

La Doctrina diu que es tracta d'una recepció monista perquè no transforma el Tractat internacional (sistema automàtic). La publicació és una formalitat necessària perquè sigui vàlid en el dret intern, de manera que un sector diu que és dualista moderat ja que no cal conversió, però si no es publica no té efectes a nivell intern.

Genera efectes internacionals des del moment en què entra en vigor, no és necessària la seva publicació al BOE. Les normes contingudes en els tractats obliguen a Espanya des de la seva entrada en vigor en l'ordre internacional en la data pactada per les parts.

Els tractats són plenament eficaços en el dret intern un cop publicats oficialment, són susceptibles de crear per si mateixos drets i obligacions directament exigibles pels particulars i invocables davant els òrgans judicials i administratius.

La publicació es durà a terme mitjançant la inserció del text íntegre al BOE, si el consentiment s'ha prestat mitjançant ratificació o adhesió s'afegirà també i es haurà de fer constar si es va demanar l'autorització de les CCGG en els casos exigits; articles 93 i 94.1 CE.

Tancant la publicació ha de constar una comunicació subscrita pel secretari general tècnic del Ministeri d'Afers Exteriors en què s'indica la data en què el tractat obliga Espanya. Qualsevol variació s'ha de publicar al BOE i també la retirada de una reserva perquè generi, la norma, efectes per als particulars.

Quan el tractat es publiqui en data posterior a la seva entrada en vigor haurien retrotreure seus efectes.

Respecte a l'aplicació judicial del Tractat no publicat oficialment, els jutges i Tribunals no podran aplicar, però, si aquesta manca de publicació és un anormal funcionament dels serveis públics i si es demostra el dany causat al particular, per la impossibilitat d'aplicar un tractat en vigor i no publicat, donaria lloc a la responsabilitat patrimonial de l'administració.

Si no es publiqués al BOE el Tractat no podria invocar pels particulars. Afecta a l'eficàcia interna del Tractat.

L'aplicació de les normes de DIP:

En ambdós casos de recepció (monista i dualista) es passaria a la fase d'aplicació.

Podem trobar tractats, en la segona fase, que tinguin disposicions a) self-executing i b) non self-executing.

Pot ser que un tractat contingui tant 'a' com 'b'.

L'aplicació dels tractats internacionals competència de totes les institucions de l'Estat: legislatiu, executiu, jutges i tribunals, tant en l'ordre estatal com en l'autonòmic.

Disposicions self-executing:

En coherència amb la recepció automàtica dels tractats internacionals que Espanya és part, les disposicions directament aplicables (self-executing) d'aquests tractats, és a dir, les que no estiguin condicionades a un desenvolupament legislatiu o reglamentari, engendren drets i obligacions per als particulars, que els òrgans administratius i judicials de l'Estat han de protegir i aplicar.

Si el contingut del Tractat és prou precís i incondicional tindrà eficàcia directa i immediata i afecta els drets i obligacions dels particulars, havent d'assumir els òrgans judicials i administratius la vigilància, aplicació i protecció dels drets i obligacions establerts pel tractat.

Disposicions non self-executing:

Tractats o part de les seves disposicions no poden ser aplicats directament: precisaran d'un desenvolupament legislatiu, que correspon a les CCGG o al legislatiu autonòmic si la matèria a què es refereix el tractat és objecte de reserva legal o exigeix modificació de lleis anteriors, o pot precisar un desenvolupament reglamentari, que correspon al GB de la Nació o l'executiu autonòmic.

Aplicació a Espanya:

L'execució d'un Tractat del qual Espanya és part és una activitat interna de l'Estat.

Les CCGG podran delegar l'aprovació de la llei d'execució del Tractat a les Comissions Legislatives Permanents, o delegar en el GB seva execució mitjançant les delegacions legislatives singulars o el GB podria utilitzar el Decret Llei en cas de extraordinària i urgent necessitat.

El GB de la Nació o l'executiu de les CCAA de sol · licitar el preceptiu dictamen del Ple del Consell d'Estat sobre els avantprojectes de lleis que s'elaboren per al compliment dels Tractats, així com haurà de ser consultat sobre els dubtes i discrepàncies que sorgeixin en la interpretació o compliment dels tractats en què ESP sigui part.

Espanya assumeix la responsabilitat internacional com a Estat per un eventual incompliment del tractat sense importar que institució o poders de l'Estat hagin violat el tractat. Fet il·lícit.

Jerarquia:

El tractat internacional conserva, en integrar en el dret espanyol, la seva naturalesa de norma internacional i la seva especial eficàcia jurídica. Tractats són supralegals al dret intern.

Aquesta primacia sobre el dret intern es basa en el propi DIP i no depèn d'un reconeixement a l'efecte per part de la Constitució.

Si un Estat deixés d'aplicar un Tractat aplicant disposicions contràries d'una llei interna comet un fet internacionalment il·lícit.

Un Tractat no pot ser modificat, derogat o suspès de manera unilateral, per exemple, per una Llei de Corts o per una llei autonòmica o per un decret llei, sinó mitjançant la voluntarietat concertada dels estats part que van concórrer en el mateix. La força de resistència del Tractat davant la llei és garantia de la primacia del tractat sobre les lleis anteriors o posteriors contràries.

Les lleis internes quedarien inaplicades en cas de contradicció amb un Tractat en vigor.

Relacions entre la CE i el Tractat:

El mateix ordenament internacional ofereix el mecanisme de reserves per salvaguardar situacions de conflicte amb el dret intern.

Si no es pot fer ús de les reserves i es dubta de la conformitat d'un tractat sobre el que es projecta manifestar el consentiment, la CE preveu l'article 95.2 la possibilitat de un control previ de constitucionalitat dels tractats internacionals. (Infraconstitucional el Tractat).

Els tractats, ja sigui mitjançant control previ o a posteriori, han de respectar i conformar a la CE.

Si un cop celebrat es veu clàusula inconstitucional en el Tractat serà inaplicable al Dret intern, però aplicable en el Dret internacional.

En una situació límit l'ordenament constitucional podria cedir davant l'interès tutelat per la norma de DIP, es podria reformar la CE (art. 166-169 CE).

7.2. Interpretació dels tractats internacionals, article 31, valor convencional i consuetudinari: a l’estat espanyol hi ha que explicar l’article 10.2 de la CE, STC sobre homosexuals, citant jurisprudència del TEDH (Campus Virtual)

Article 31 de la CV de 1969.

Un tractat haurà d'interpretar de bona fe d'acord amb el sentit corrent que hagi de atribuir als termes del tractat en el context d'aquests i tenint en compte el seu objecte i fi.

Per als efectes de la interpretació d'un tractat. el context comprèn, a més del text, inclosos el seu preàmbul i annexos:

a) Tot acord que faci referència al tractat i hagi estat concertat entre totes les parts amb motiu de la celebració del tractat:

b) Tot instrument formulat per una o més parts amb motiu de la celebració del tractat i acceptat per les altres com a instrument referent al tractat;

Juntament amb el context, s'ha de tenir en compte:

a) Tot acord ulterior entre les parts sobre la interpretació del tractat o de la aplicació de les seves disposicions:

b) Tota pràctica ulteriorment seguida en l'aplicació del tractat per la qual consti el acord de les parts sobre la interpretació del tractat:

c) Tota forma pertinent de dret internacional aplicable a les relacions entre les parts.

Es donarà a un terme un sentit especial si consta que aquesta va ser la intenció de les parts.

LA CE aporta una innovació en el seu article 10.2 per a la interpretació: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats públiques que la CE reconeix, s'interpretaran de conformitat amb la

Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificades per Espanya."

Això vol dir que, els tractats internacionals sobre drets humans subscrits per Espanya subministren criteris d'interpretació de la pròpia CE i del conjunt de l'ordenament jurídic espanyol, que han de ser tinguts en compte per totes les institucions de l'Estat, i en especial, pels òrgans administratius i judicials.

7.3. Control internacional: concepte (manual)

Unitat de verificació en funció de la instància que controli: Poden controlar òrgans nacionals o internacionals (El TIJ o l'Administració), no sol haver òrgans, normalment són els Estats els que comproven que es compleixin els Tractats.

La iniciativa en els processos de control pot ser a instància de part o d'ofici.

Les tècniques utilitzades solen ser, demanar informació (preguntes molt tècniques, molt concretes perquè no puguin mentir ... coixejar) per corroborar que realment s'estan duent a terme les obligacions que estableixen els Tractats. Investigació per part dels òrgans.

Solen ser òrgans tècnics, no vetllen pels interessos dels països, sinó pel compliment dels tractats.

Concepte:

La noció de control internacional ve determinada per tres elements:

Element material: Comprèn dos moments, la determinació dels fets i la subsegüent valoració de la conformitat o disconformitat d'aquests respecte de certes regles jurídiques o de determinades pautes de conducta desproveïdes d'obligatorietat jurídica.

Element teològic: L'objectiu de les actuacions de control pot consistir també en el ajust de pautes protojurídicas (sí, protojurídicas, caldrà buscar-lo al diccionari) o fins i tot a orientacions recolzades majoritàriament, però sobre les que existeix desacord al si de la Societat Internacional.

Element formal: Regulació de les actuacions per disposicions de caràcter internacional, inclòs l'eventual auxili de PGD.

Modalitats:

Poden classificar per:

a) Per la instància de control:

Cal distingir el control exercit per òrgans de l'Estat de les funcions de control de les OI. A més de control per altres actors de la SI. L'exercici de control pels Estats constitueix l'excepció més que la regla, però adquireix especial rellevància en alguns sectors de reglamentació, com en el règim jurídic dels espais no sotmesos a la sobirania territorial o en el control del compliment del DI humanitari.

En la majoria de casos, la instància de control s'emplaça en una Organització intergovernamental. Encara que en ocasions s'han creat OI amb l'única finalitat d'exercir control internacional en un àmbit específic, és més habitual encarregar aquesta funció a un òrgan d'una organització.

També passa que es constitueixen òrgans de control integrats per persones que actuen a títol individual, com és el cas de la Comissió d'Experts per a l'aplicació de convenis i les recomanacions de l'OIT.

En sentit similar pot ser citat el control exercit pels tribunals internacionals, si bé la funció d'aquests no s'esgota en la idea de control. En aquest context es distingeix entre el control administratiu i el jurisdiccional, segons sigui el caràcter de l'òrgan competent per el control. Ambdues categories poden complementar com per exemple: el sistema de control de la Comunitat Europea, on es conjuguen tradicionalment el control administratiu de la Comissió i el control jurisdiccional del Tribunal de Justícia.

b) Per la iniciativa dels processos de control :

Aquí distingim el control d'ofici i a instància de part interessada (no s'exclouen mútuament, poden complementar).

La incoació del control mitjançant queixa de part interessada presenta diferents variants segons la naturalesa i condició jurídica del propi interessat i segons que es reconegui o no a aquest la capacitat d'obrar en les ulteriors actuacions de control.

c) Per les tècniques de determinació dels fets :

Dos grans grups de modalitats:

Les que es limiten a un examen de les informacions subministrades pel propi ens la activitat es controla: Presentació d'informes periòdics, que constitueix una pràctica bastant estesa, ja que són moltes les OI que recullen aquesta classe d'informes als Estats membres.

Les que suposen un esforç d'investigació per part de la instància de control: Tècniques d'investigació diverses, com ara la comparació de la informació facilitada pel Estat amb dades obtingudes d'altres fonts o l'observació directa, sigui mitjançant l'enviament d' missions, sigui a distància mitjançant les noves tecnologies.

La tramesa de missions troba més dificultats que una altra modalitats de control per ser acceptat pels Estats, però té un important paper.

Tema 8

8.1. Convenció de Viena 69 o manual: sobre nul·litat, terminació dels tractats

Nul·litat dels tractats:

Es poden distingir entre causes de nul·litat absoluta en les que no cap confirmació o convalidació del tractat nul, i causes de nul·litat relativa o anul·labilitat, respecte de les quals si és possible.

La nul·litat absoluta es dóna en els casos:

1. Quan el consentiment de l'Estat a obligar s'ha aconseguit per coacció sobre l' representant de l'Estat mitjançant actes o amenaces.

2. Quan la celebració del Tractat s'ha aconseguit per l'amenaça o l'ús de la força, en violació dels principis del DI continguts en la Carta de les UN. L'amenaça en aquest cas està dirigida contra l'Estat.

3. Quan el Tractat en el moment de la seva celebració estigui en oposició a una norma imperativa (ius cogens) del DIP.

La nul·litat relativa:

Suposa l'existència d'una causa de nul·litat del Tractat però respecte del qual hi ha la possibilitat que es vegi convalidat per un acord exprés entre les parts o per un comportament tal que equivalgui a una aquiescència. Són les següents:

1. La manifestació del consentiment en violació manifesta d'una norma d'importància fonamental del dret intern relativa a la competència per celebrar tractats. El TIJ assenyala que els Estats no estan obligats a conèixer les disposicions legislatives o constitucionals que puguin prendre altres Estats limitant les competències dels seus òrgans constitucionals en matèria de celebració de tractats i, per tant, aquestes només seran causa de nul·litat en cas que hagin estat notificades fefaentment i amb precisió.

2. Quan el representant de l'Estat tenien una restricció específica i notificada als altres en els seus poders per manifestar el consentiment de l'Estat.

3. En cas d'error sobre una situació que sigui base essencial del consentiment, sempre que l'Estat que ho al·lega no contribuís amb la seva conducta a l'error o les circumstàncies fossin tan evidents que estigués advertit ell.

4. En els casos de dol, entenent per tal el que deriva d'una conducta fraudulenta d' altre estat negociador.

5. En els casos de corrupció del representant d'un Estat, efectuada directament o indirectament per un altre Estat negociador

La suspensió dels tractats:

La suspensió és d'ordre temporal. El Tractat durant un cert temps deixa de produir efectes jurídics, però roman en vigor.

La suspensió es pot presentar sola o com una alternativa a la terminació, segons la CV.

En els casos en què la suspensió es presenta com una alternativa juntament amb la terminació:

1) Quan hagi hagut una violació greu per una de les parts. Es pot demanar la suspensió total o parcial.

2) Per impossibilitat temporal del compliment.3) En els casos d'haver sobrevingut un canvi fonamental de circumstàncies.

Casos de suspensió simple:

1) Quan el tractat així ho prevegi.2) Quan totes les parts ho consentin, després de consultar amb els altres estats contractants.3) Per mitjà d'un acord entre dues o més parts, sempre que estigui previst en el Tractat o no estigui

prohibit per ell.4) Com a conseqüència d'un acord sobre la mateixa matèria. Perquè el tractat originari o 1 quedi

suspès cal que es desprengui així del Tractat posterior o consti de altra manera.5) La guerra pot suspendre també l'aplicació dels Tractats.6) L'estat de necessitat, en les condicions assenyalades per la impossibilitat temporal del compliment.

La terminació dels tractats:

L'origen de l'extinció dels tractats no està en cap vici de consentiment o, si incompatibilitat amb normes essencials de la DI, sinó, generalment, en situacions sobrevingudes quan el Tractat conserva encara la seva validesa o decisions de les parts, després que hagi entrat en vigor. En absència d'estipulació

expressa continguda en el Tractat o si no consta que va ser intenció de les parts admetre la possibilitat de denúncia o retir el Tractat no podrà acabar sinó pels motius enumerats limitativament a la CV de 1969.

Circumstàncies previstes en la CV com a causes de terminació:

1) D'acord amb les disposicions del propi Tractat.2) Per consentiment de totes les parts, després de consultar els altres estats contractants.3) Per denúncia, sempre que consti la intenció de les parts en autoritzar o es dedueixi de la

naturalesa del Tractat. Normalment tot Tractat incorpora una clàusula de denúncia unilateral que sol incloure les següents condicions basades en el principi de bona fe i el respecte a la resta de parts en el Tractat: a) Notificació expressa al dipositari o, si absència, a la resta de parts, b) Preavís d'un cert termini temporal i c) explicació dels motius de la denúncia.

4) Per abrogació tàcita. Estarem davant aquest supòsit quan totes les parts celebrin posteriorment un altre Tractat sobre la mateixa matèria i consti o es dedueixi la intenció de les Parts de regir pel Tractat posterior. O si es donen Tractats incompatibles o no aplicables simultàniament.

5) Com a conseqüència d'una violació greu del Tractat, es faculta, a l'altra part en els Tractats bilaterals o a les altres parts unànimement en els multilaterals, per donar-lo per acabat. En relació amb aquesta causa, s'ha de tenir en compte, com va recordar el TIJ, que, en cas de violació d'un Tractat les clàusules contingudes en aquest relatives a la solució de controvèrsies segueixen en vigor entre les parts en la diferència.

6) Per impossibilitat de subsegüent compliment, com a conseqüència de la desaparició o destrucció definitives d'un objecte indispensable per a aquest fi.

7) Per un canvi fonamental del les circumstàncies existents en el moment de la celebració del Tractat no previst per les parts i sempre que: a) l'existència d'aquestes circumstàncies constitueixi una base essencial del consentiment, b) aquest canvi tingui per efecte modificar radicalment les obligacions que encara s'han de complir, c) el Tractat no estableixi una frontera i d) el canvi de circumstàncies no sigui una violació de la Part que ho al·lega.

8) L'aparició d'una nova norma imperativa de DIP farà que tot Tractat existent que es oposi esdevingui nul i es doni per acabat.

Circumstàncies excloses a la CV:

La reducció del nombre de parts fins a un nombre inferior al necessari per a l'entrada en vigor.

La ruptura de relacions diplomàtiques o consulars.

Circumstàncies no previstes a la CV com a causa de terminació:

L'arribada al terme final, quan el Tractat hagi estat estipulat per a una durada determinada.

La guerra no és una causa de terminació sinó de suspensió de la mateixa manera que l'Estat de necessitat.

Tema 9

9.1. Solució pacífica de controvèrsies: polítics o diplomàtics i característiques que els diferencies dels jurisdiccionals

Concepte i regulació de les controvèrsies:

a) noció de conflicte : discrepància entre subjectes de DI, que ha induït o pot induir a un d'ells a actuar contra un altre

b) noció de controvèrsia o diferència : una de les dues parts en la mateixa fa valer enfront de l'altra pretensions oposades, o quan una d'aquestes parts pretén de l'altra una pretensió a la qual aquesta última no es sotmet.

Mecanismes per resoldre conflictes:

L'article 33 de la Carta de les UN deixa en llistes obertes els mètodes que puguin utilitzar els Estats per resoldre els seus conflictes (però han de resoldre de manera pacífica (és la condició, sinó ho poden fer de qualsevol mètode que els sembli convenient).

A) Els mitjans anomenats diplomàtics (no jurisdiccionals o polítics):

La solució d'aquests mitjans no és vinculant amb els Estats.

a) Les negociacions diplomàtiques : És el mètode més antic t més utilitzat per l'arranjament de controvèrsies. Consisteix en l'enteniment directe de les parts en una diferència. Es realitza a través dels serveis diplomàtics normals o bé en el si d'una Conferència Internacional convocada o utilitzada per a aquesta finalitat. Es caracteritzen per la seva immediatesa i la seva rapidesa.

Les negociacions diplomàtiques directes es duen a terme per mètodes normals: converses directes, intercanvi de notes diplomàtiques etc ... i finalitzen mitjançant declaracions comuns o generalment per acord entre les parts.

b) Els bons oficis i la mediació : Intervenció d'un tercer o tercers, que varia segons que es tracti de bons oficis o mediació. En aquests necessitem l'ajuda de tercers (destaca per la intervenció d'un subjecte internacional), es dóna un tercer que s'ofereix per tractar d'apropar les posicions enfrontades en el conflicte, la diferència amb la mediació és que el tercer no proposa la solució, tracta d'acostar les parts.

La funció del tercer varia segons es tracti dels bons oficis o de la mediació. Al primer cas, el tercer es limita a ser un simple intermediari sense formular cap solució, en el cas de la mediació, el mediador intervé no només intentant posar d'acord a les parts, sinó també proposant una solució, en aquest cas les parts no tenen la obligació d'acceptar, però l'oferiment no pot ser considerat com un acte inamistos.

Hi ha vegades que el mediador s'ofereix. Un mediador que s'ofereix generalment és el Secretari General de l'ONU

1. Bons oficis : el tercer es limita a ser un simple intermediari sense formular cap solució2. Mediació : el mediador intervé no només intentant posar d'acord a les parts, sinó també proposant

una solució. Les parts no tenen l'obligació d'acceptar la solució proposada pel mediador.3. La investigació internacional : Les parts trien comissions d'investigació que tenen com a missió

"facilitar la solució d'aquests litigis, aclarint per mitjà d'un examen imparcial i conscienciós les qüestions de fet".

4. La conciliació internaciona l: es pot definir com "la intervenció en l'arranjament d'una diferència internacional, d'un Òrgan sense autoritat política pròpia que, gaudint de la confiança de les parts en litigi, està encarregat d'examinar tots els aspectes del litigi i de proposar una solució que no és obligatòria per les parts ".

Aquesta última es diferencia de la investigació ja que aquesta no formula proposta d'arranjament i es limiten a la fixació dels fets.

9.2. Mecanismes jurisdiccionals: arbitratge, TIJ (tot: competència consultiva, qui pot demanar, competència contenciosa, tan sols avant demanda d’estats, individu no pot presentar demanda, sentencies de TIJ obligatòries per les parts, mecanismes per acceptar les competències del TIJ)

La solució d'aquests mitjans és vinculant i obligatòria.

1. L'arbitratge internacional : és un mitjà de solució de les diferències entre subjectes internacionals en què intervé un tercer independent (òrgan unipersonal o col·legiat) al qual les parts de mutu acord han investit de la facultat d'adoptar, després d'un procediment contradictori , una decisió basada en dret i jurídicament obligatòria per les parts. L'arbitratge es caracteritza perquè:

a. La submissió d'una controvèrsia a l'arbitratge depèn de la voluntat de les parts.b. Els jutges són elegits per les parts del litigi, no són veritables jutgesc. L'acte és obligatori.

2. La solució judicial : es fa a través de tribunals internacionals. La competència "rationae materiae" del Tribunal s'estén a totes les controvèrsies d'ordre jurídic que li siguin sotmeses pels estats part en aquestes. L'acceptació de la jurisdicció del Tribunal es fa de diferents motius:a. Per mitjà d'un acord especial, anomenat "compromís" que s'utilitza per a un assumpte

determinat que ha nascut abans que les parts hagin decidit sotmetre al Tribunal mitjançant un acord concret entre elles.

b. Per mitjà de "tractats o convencions vigents" en què es preveu la submissió al Tribunal per a tots els casos que es presentin en el futur.

c. Per mitjà de la "clàusula facultativa", que és quan un Estat accepta en alguns casos la jurisdicció del TIJ i decideix on no la té (reserves).

d. Mitjançant el principi "fòrum prorogatum", implica una acceptació implícita d'un Estat, a partir dels seus actes, a les competències del TIJ.

El TIJ: Per anar-hi es fa mitjançant un acte voluntari, no actua d'ofici. Depèn de la voluntat dels subjectes de DIP. És un òrgan principal de les UN, té competència contenciosa. Només tenen legitimació per posar una demanda al TIJ els Estats i només tenen legitimitat les OI o òrgans de les OI per la competència consultiva que té el TIJ parell emetre una opinió.

Les sentències són vinculants per a les parts, però la competència consultiva no és vinculant.

Diferències entre Organitzacions internacionals:

Aquestes diferències sorgeixen, a causa sobretot al fet que les organitzacions projecten en ocasions la seva activitat sobre una mateixa situació, abordant per aconseguir objectius diferents, i en conseqüència, amb criteris no necessàriament coincidents.

En general sorgeixen entre l'ONU i la resta d'OI sectorials, per raó de la competència general de la primera i de la circumstància que les segones no li estan subordinades, abans bé les relacions entre una i altres s'inspiren en la coordinació.

Els Tractats bilaterals entre cada OI i l'ONU confien la solució de les eventuals diferències als contactes directes entre les parts, mostrant una actitud marcadament contrària a la intervenció de tercers i descartant la possibilitat d'acudir al TIJ a través del procediment consultiu (el Tribunal és un òrgan d'una de les parts, l'ONU).

La eficàcia d'aquest règim està molt discutida i d'aquí, la presència de clàusules encaminades a la prevenció de les diferències en els Tractats.

Diferències entre Organitzacions i Estats:

Poden sorgir diferències entre les OI i un o diversos estats.

Les diferències poden sorgir entre un Estat membre i una Organització cant l'Estat invoca el Tractat constitutiu per oposar-se a l'aplicació d'una decisió de l'OI, o bé discrepa en relació als resultats obtinguts per un òrgan de control o quant a la coerció jurídica de la conducció de determinades operacions. Les vies de solució depenen del Tractat constitutiu i dels eventuals acords entre l'OI i l'Estat concret.

Les diferències entre l'OI i diversos Estats membres sol traduir jurídicament una oposició social entre la voluntat de la majoria dels Estats membres, expressada en les resolucions dels òrgans col · lectius, i pretensions d'un Estat o Estats minoritaris, el que no afavoreix la seva solució si no és a través d'un tercer imparcial. Potencialment es dóna en aquests supòsits la solució jurisdiccional. Procediment consultiu del TIJ.

La solució de les eventuals diferències entre un Estat no membre i una OI està en funció de les relacions convencionals que puguin existir entre els dos i planteja dificultats addicionals en els casos que l'Estat no reconegui l'OI com a subjecte internacional, el que és possible especialment respecte d'OI d'àmbit regional o parcial.

Respecte a diferències entre estats ex membres i OI, el Conveni del Banc Internacional preveu la constitució d'un Tribunal Arbitral.

Tema 10

10.1. Responsabilitat internacional, element subjectiu i objectiu i supòsits

Concepte de responsabilitat internacional.

L'adjectiu "il·lícit" evoca, per la seva banda, la idea de contravenció del dret. Encara que es pot distingir entre:

a) Acte il·lícit: generador de responsabilitat per al subjecte contraventor.b) Acte invàlid: fallada de les condicions requerides per al desplegament d'efecte jurídic i sotmès,

per tant, en nul·litat.

Tot fet internacionalment il·lícit de l'Estat genera la seva responsabilitat internacional.

El fet internacionalment il·lícit i les seves conseqüències:

a) L'origen de la responsabilitat internacional el constitueix el fet internacionalment il·lícit com fet que contraria o infringeix el DI

b) La relació nova sorgida amb ocasió de la comissió d'un fet internacionalment il·lícit és una relació d'Estat a Estat.

c) Les conseqüències de tot fet que origina una relació de responsabilitat així configurada, es tradueixen en termes generals en una obligació de reparar a càrrec de l'Estat al qual el fet és atribuïble.

Segons l'article 2:

"Hi ha un fet internacionalment il·lícit d'un Estat quan un comportament consistent en una acció o omissió:

a. és atribuïble segons el DI a l'Estat

b. constitueix una violació d'una obligació internacional d'Estat.

L'element de l'atribució, element subjectiu:

Atribuir a l'Estat el fet. Articles 4-11 de la resolució del CEI.

Presència d'una conducta, activa o passiva, i la possibilitat d'atribuir aquesta conducta, en funció de certes circumstàncies, a un determinat subjecte del DI.

En relació amb l'Estat es refereix no a la persona o grup de persones que l'ha tingut materialment, sinó al propi Estat, tenint en compte que l'execució material dels actes d'aquest amb rellevància en el pla jurídic-internacional correspon sempre a individus o conjunts d'individus.

El problema és determinar si el comportament de l'òrgan únicament pot ser imputat a l'Estat quan ha incorregut en el supòsit il·lícit de manera culpós o si, pel contrari, la simple violació objectiva de la DI per un òrgan fa incórrer a aquest en responsabilitat.

Doctrina: El generalment rellevant no és l'actitud dels individus que actuen com òrgans de l'Estat, sinó la conducta objectiva de l'Estat per se.

El problema principal de l'atribució a l'Estat d'un fet internacionalment il·lícit es connecta bàsicament a la qualitat o no d'òrgans de l'Estat predicable de les persones autores del fet, així com a les condicions en què aquestes persones actuen.

a) Comportament dels òrgans estatals:

Per regla, s'atribueix a l'Estat fets dels seus òrgans o agents mentre que integren la organització internacional.

Regla qualificada pel TIJ com pertanyent al Dret internacional consuetudinari.

Donada la capacitat de l'Estat per autoorganitzar, s'entén que "òrgan" inclou tota persona o entitat que tingui aquesta condició segons el dret intern de l'Estat, ja que el DI no fa sinó considerar la pertinença a l'organització de l'Estat com un pressupost, el que, però no li resta autonomia a l'hora d'atribuir un fet a l'Estat als efectes de apreciar la seva responsabilitat internacional.

Només es consideren fets de l'Estat des del punt de vista de la DI els realitzats per persones o entitats que actuen en qualitat de tals òrgans, sense que es pugui, doncs, atribuir els realitzats per persones o entitats a títol privat.

La conducta per la qual cal declarar l'Estat internacionalment responsable pot consistir, bé en un fet instantani, bé en una cadena de fets constitutiva d'un procés en el qual solen intervenir diversos òrgans de l'Estat.

Els fets dels òrgans subordinats són susceptibles de fer definitiva la violació d' l'obligació internacional, i l'actuació d'òrgans superiors pot donar lloc a un recurs intern.

És indiferent la naturalesa de les funcions exercides per l'òrgan o el caràcter internacional o intern d'aquestes funcions. És independent del poder que pertanyin.

A més de respondre per fets dels seus òrgans stricto sensu actuant en el marc de les seves competències, l'Estat també respondrà:

1. Per la conducta d'entitats públiques territorials o altres entitats que estiguin facultades pel DI de l'Estat per exercir atribucions del poder públic,

2. Per la conducta d'òrgans posats a disposició del Estat per un altre Estat o per una organització internacional. A sensu contrari, la responsabilitat de l'Estat queda descartada en els casos d'actuació en el seu territori de òrgans d'un altre Estat d'una organització internacional que actuï en qualitat de tals, llevat que aquest Estat hagi de respondre pels fets dels seus propis en mostrar, aquest, una intolerable passivitat en ocasió de fets perjudicials per a tercers estats o súbdits estrangers causats per l'òrgan de l'Estat o organització operant en el seu territori.

3. Per la conducta d'òrgans de l'Estat o de persones o entitats facultades per exercir atribucions del poder públic que actuïn excedint en la seva competència d'acord amb el Dret intern o contravenint les instruccions concernents a la seva activitat, supòsit diferent del de l'actuació d'òrgans o agents a títol especialment privat.

b) Comportament sota la direcció o control de l'Estat:

El comportament d'una persona o d'un grup de persones si aquesta persona o aquest grup de persones actua igualment sota el control d'aquest Estat en observar aquest comportament.

El comportament en qüestió només serà atribuïble a l'Estat si aquest va dirigir o controlar la operació i si el comportament denunciat era una part integrant de l'operació.

Atacs terroristes: Si els dónes els mitjans al grup terrorista perquè pugui dur a terme el acte terrorista, té responsabilitat l'Estat.

c) Fets dels particulars:

Excepte en el supòsit abans esmentat persones que actuïn sota la discrecionalitat del Estat, els comportament dels particulars no es consideren fets de l'Estat segons el TIJ.

No vol dir que l'Estat no pugui ser responsable per la seva passivitat o manca de diligència en la prevenció o repressió d'aquests comportaments, en aquest cas no estaria, el Estat, assumint-los com a seus sinó responent pels seus propis fets quant constitutius de la violació d'una obligació internacional de vigilància i protecció.

Pel que fa a l'obligació de prevenció a càrrec de l'Estat en aquests casos, caldrà tenir en compte a diverses circumstàncies, com la major o menor previsibilitat de disturbis o revoltes, l'especial vulnerabilitat de locals oficials estrangers, el caràcter públic de les persones.

d) Fets realitzats per moviments insurreccionals:

Si els comportaments dels particulars no poden ser tinguts com fets de l'Estat a els efectes de la responsabilitat internacional, tampoc podran ser-ho els realitzats per moviments insurreccionals.

L'Estat no quedarà exempt, tot i així, de responsabilitat per fets propis dels seus òrgans consistents en deixar de complir les obligacions de vigilància, prevenció i repressió al seu càrrec en relació amb l'actuació dels rebels, sent en aquests casos l'omissió del deure de repressió ex post la que amb més freqüència es adduirà l'efecte d'exigir responsabilitat a l'Estat.

Jurisprudència internacional avala el principi de la no atribució a l'Estat dels comportaments de moviment insurreccionals i confirma alhora l'eventual responsabilitat derivada de l'omissió de diligència deguda. En canvi es considera atribuïble a l'Estat tot fet d'un moviment insurreccional que resulti triomfant.

L'atribució a l'Estat dels fets de moviment insurreccionals triomfants ve confirmada per la jurisprudència, per la pràctica dels Estats i la doctrina. Al·ludeix a la presència d'una conducta, activa (acció) o passiva (omissió), i la possibilitat d'atribuir aquesta conducta, en funció de les circumstàncies, a un determinat subjecte de DI.

L'element objectiu:

Aquest element del fet internacionalment il·lícit és que el comportament atribuïble a l'Estat constitueix una violació d'una obligació internacional al seu càrrec. No és només vulnerar normes de DIP, sinó que

podria ser també per exemple vulnerar una ST de DIP, Resolucions vinculants, tractats... El caràcter objectiu dels actes il·lícits internacionals, consisteixen que mitjançant aquest fet o comportament es violi una regla de DI de la qual derivi una obligació d'acció o d'abstenció a càrrec del subjecte en qüestió.

a) La violació de l'obligació:

1. Obligació-norma- dret subjectiu:

En el si de la CDI ha prevalgut l'expressió "violació d'una obligació internacional ", entenent per obligació, "l'exigibilitat d'una conducta d'acció o omissió imposada per la norma de Dret".

Relació existent entre la violació de la norma, l'incompliment de l'obligació i la lesió del dret subjectiu aliè.

Des de la perspectiva de l'obligació, haurà violació de la mateixa per part d'un Estat quan un fet d'aquest "no està en conformitat amb el que d'ell exigeix aquesta obligació": Així doncs, el que constitueix l'essència mateixa de la il·licitud és el contrast entre el comportament adoptat en la realitat i el que s'havia d'haver adoptat jurídicament.

2. Caràcter internacional de l'obligació:

El fet que l'obligació la violació constitueix el fet internacionalment il·lícit és una obligació internacional, impedeix qualificar de internacionalment il·lícit un fet que suposi una contravenció d'obligacions contingudes en contractes celebrats entre Estats i persones estrangeres o fins i tot entre dos estats i regit pel dret intern d'un Estat.

3. Origen de l'obligació:

És indiferent quin sigui l'origen de l'obligació violada: tan il·lícit serà un acte contrari a obligacions d'origen consuetudinari com derivades de tractats.

4. Vigència de l'obligació:

Per poder qualificar d'il·lícit, cal que l'obligació que aquest fet contraria estigui en vigor en el moment de la realització d'aquest respecte del subjecte responsable.

5. Contingut de l'obligació:

El diferent contingut o objecte de la mateixa és irrellevant a l'efecte de qualificar de internacionalment il·lícit el determinat fet.

Repercutirà a l'hora d'establir el tipus de fet i, per tant, els diferents règims de responsabilitat, distingint: Violació d'obligacions de caràcter bilateral, envers alguns estats i envers la comunitat internacional.

b) El dany:

No es fa al·lusió al dany o prejudici com a element independent del fet internacionalment il·lícit. Fins i tot acceptant que pot ser un factor decisiu a l'hora de mesurar l'abast de la responsabilitat i que en certs casos no n'hi ha prou simple comportament perquè hi hagi violació d'una obligació internacional sinó que es requereix un esdeveniment exterior de caràcter perjudicial.

La CDI ha estimat que el dany inherent a tot fet internacionalment il·lícit és el que al mateix temps és inherent a tota violació d'una obligació internacional.

c) El factor temporal:

Dos plans: a) El de la ja esmentada condició de la vigència de l'obligació internacional respecte de l'Estat i b) La durada de l'obligació internacional en els diferents tipus de fets il·lícits internacionals.

1) Condició d'estar en vigor l'obligació:

Regla bàsica. L'obligació ha d'estar vigent en el moment en què aquest cometi el acte, si l'obligació ha deixat d'estar a càrrec abans que aquest realitzi l'acte en contradiguin, no es pot parlar de fet internacionalment il·lícit.

Si entre el moment en què s'ha realitzat l'acte i el moment en què ve a suscitar una controvèrsia en relació amb aquest acte l'obligació ha deixat d'existir, s'ha de declarar la responsabilitat de l'Estat.

No hi haurà assumpció retroactiva de responsabilitat.

En els fets continus (aquells que es perllonguen en el temps amb caràcter de permanència): Hi haurà violació de l'obligació pel que fa al període durant el qual, trobant l'obligació en vigor respecte de l'Estat, es desenvolupi el fet.

Fets compostos (integrats per una sèrie d'accions o omissions relatives a casos diferents): Hi haurà violació de l'obligació si el fet pot considerar constituït per les accions o omissions que hagin tingut lloc dins el període durant el qual l'obligació estigui en vigor respecte de l'Estat.

Fets complexos (procés o successió de comportament d'un o diversos òrgans estatals en relació amb un mateix cas): Hi haurà violació de l'obligació si el fet en qüestió es s'inicia per acció o omissió que hagi tingut lloc dins el període durant el qual la obligació estigui en vigor respecte d'aquest Estat, encara que aquest fet es completi després d' aquest període.

2) Moment i durada de la violació de l'obligació:

El problema es dóna amb els fets que no són de tracte únic: El seu major o menor prolongació en el temps suposaran en el pla qualitatiu major o menor gravetat del fet en si des del punt de vista de la lesió del dret subjectiu i és susceptible de repercutir en el grau de responsabilitat internacional i en concret en l'extensió de la reparació.

Regles respecte als fets continus: 1) La violació de l'obligació s'estén durant tot el període en el qual el fet continua i segueix contrariant l'obligació. 2) En els fets constituents d'una violació d'una obligació de prevenir un esdeveniment determinat, la violació, que té lloc quan es produeix l'esdeveniment continua i es manté la seva falta de conformitat amb l'obligació. 3) En fets integrats per sèrie de accions que tenen lloc quan es produeix l'acció o omissió que, presa amb les altres accions o omissions, és suficient per constituir el fet il·lícit, s'estén durant tot el període que comença amb la primera de les accions o omissions de la sèrie i es prolonga mentre aquestes accions/omissions es repeteixen i es manté la seva falta de conformitat amb la obligació.

d) Participació d'un Estat en el comportament il·lícit d'un altre Estat:

A vegades un comportament internacionalment il·lícit pot resultar de la col·laboració de diversos Estats.

Art. 16 CDI: Perquè un Estat col·laborador pugui ser responsable de prestar un ajut que es presti per facilitar la comissió del fet i que conegui, l'Estat col·laborador, les circumstàncies en virtut de les quals la conducta de l'Estat que rep aquesta ajuda o assistència ha considerar il·lícita, i que el fet comès ha de ser tal que hagués estat il·lícit si fos comès pel propi Estat que presta l'ajuda.

Art. 17 CDI: Responsable l'Estat que dirigeix i controla a un altre Estat en la comissió d'un fet internacionalment il·lícit. L'Estat que dirigeix i controla el fet en la seva totalitat és responsable pel fet en si mateix.

Art. 18 CDI: Estat coacciona deliberadament a un altre perquè cometi un fet que constitueix o que, si no hi ha coacció, constituiria un fet internacionalment il·lícit del Estat coaccionat. Pot quedar exclosa la responsabilitat de l'Estat coaccionat si deu a força major. L'Estat que coacciona és el principal responsable del comportament il·lícit.

e) La relació jurídica sorgida del fet internacionalment il·lícit:

De la responsabilitat sorgeix una relació nova per la realització de l'acte il·lícit.

Relació bilateral entre l'Estat autor del fet i l'Estat lesionat, amb la reparació com a única conseqüència possible.

L'Estat no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació del incompliment d'una obligació internacional al seu càrrec (Article 32. - Irrellevància de l' dret intern; L'Estat responsable no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l'incompliment de les obligacions que li incumbeixen en virtut d'aquesta part.).

La relació suposa la concurrència de dues situacions jurídiques subjectives; Una Activa: dret subjectiu lesionat, que dóna peu al subjecte que pateix la lesió a reclamar, i una altra Passiva: Noves obligacions del subjecte responsable derivades de la violació de l'obligació imposada per la norma primària i que solen concretar-se en el deure de reparar.

Contingut de la responsabilitat: Integrat per les obligacions de l'Estat responsable de fer cessar l'acte il·lícit i de reparar.

Maneres de fer efectiva la responsabilitat: Drets d'altres estats a invocar la responsabilitat de l'Estat autor del fet i de renunciar contra aquest mitjançant contramesures.

Pot fer-la efectiva l'Estat lesionat i si s'actua en interès col·lectiu d'un grup de Estats, o en el cas d'obligacions erga omnes de la comunitat internacional en el seu conjunt, pot fer-la efectiva un tercer Estat que no s'hagi vist lesionat.

Diferències entre:

a. Les normes internacionals "ius cogens" que se centren en l'abast i la prioritat que ha de donar-se a determinades obligacions fonamentals.

b. Les obligacions "erga omnes" en les quals el centre d'atenció és l'interès jurídic de tots els Estats a exigir el seu compliment, és a dir en poder invocar la responsabilitat internacional d'un Estat que incorri en violació.

10.2. Circumstancies excloents de la responsabilitat internacional (importants: que es el consentiment, que es el perill extrem, que es l estat de necessitat, que es la legítim a defensa, que son les contramesures, i perquè exclouen la il·licitud d’un acte)

Són circumstàncies que exclouen la il·licitud d'un acte, és a dir, determinades circumstàncies que si es donen l'acte deixa de ser il·lícit. Encara que es donin aquestes circumstàncies hi ha obligació de reparar si s'ha produït un dany, però no hi ha acte il·lícit. S'ha de donar la indemnització + Compliment de l'obligació. Treu la il·licitud del fet però no la responsabilitat.

a) El consentiment:

El consentiment vàlid, és a dir, que no estigui viciat per la coacció, l'error o el dol, de un Estat a la comissió per un altre Estat d'un fet determinat exclou la il·licitud de tal fet en relació amb el primer Estat en la mesura que el fet roman dins dels límits del consentiment. No servirà de causa d'exoneració si l'obligació surti de una norma de ius cogens. (Article 20 CDI).

b) Legítima defensa:

La il·licitud del fet d'un Estat queda exclosa si aquest fet constitueix una mesura lícita de legítima defensa presa de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides. A la Carta de l'ONU la legítima defensa és una excepció a la prohibició general del recurs a la força. Supòsit d'ocupació de la força autoritzat per la Carta, article 51; Acte temporal, és una resposta a una agressió armada, aquest dret de defensa pot ser individual o col·lectiu (ajuda d'altres estats, per exemple OTAN). Ha de complir tres característiques per ser lícita, a) Resposta immediata, b) Caràcter temporal (fins que el Consell de seguretat de les Nacions Unides prengui mesures) i c) proporcionalitat (D'acord amb com ha estat l'atac). La Legítima defensa preventiva està prohibida pel DIP.

c) Força major:

La il·licitud del fet d'un Estat que no estigui en conformitat amb una obligació internacional d'aquest Estat queda exclosa si aquest fet es deu a una força major, és a dir, a una força irresistible o un esdeveniment imprevist, aliens al control de l'Estat, que fan materialment impossible, en les circumstàncies del cas, complir amb l'obligació. Que no hagi pogut evitar-ho.

El paràgraf anterior no és aplicable si: a) La situació de força major es deu, únicament o en combinació amb altres factors, al comportament de l'Estat que la invoca, o b) El Estat ha assumit el risc que es produeixi aquesta situació.

d) Perill extrem

La il·licitud del fet d'un Estat que no estigui en conformitat amb una obligació internacional d'aquest Estat queda exclosa si l'autor d'aquest fet no té raonablement altra manera, en una situació de perill extrem, de salvar la seva vida o la vida d'altres persones confiades a la seva cura.

El paràgraf anterior no és aplicable si: a) La situació de perill extrem es deu, únicament o en combinació amb altres factors, al comportament de l'Estat que la invoca, o b) És probable que el fet en qüestió creï un perill comparable o major.

e) Estat de necessitat:

Es posa en perill, no les persones sinó directament al mateix Estat.

Cap Estat pot invocar l'estat de necessitat com a causa d'exclusió de la il·licitud d'un fet que no estigui en conformitat amb una obligació internacional d'aquest Estat a menys que aquest fet: a) Sigui l'única manera per a l'Estat de salvaguardar un interès essencial contra un perill greu i imminent, i b) No afecti greument a un interès essencial del Estat o dels estats amb relació als quals hi ha l'obligació, o de la comunitat internacional en el seu conjunt.

En tot cas, cap Estat pot invocar l'estat de necessitat com a causa d'exclusió de la il·licitud si: a) L'obligació internacional de què es tracti exclou la possibilitat de invocar l'estat de necessitat, o b) L'Estat ha contribuït a que es produeixi l'estat de necessitat.

f) Compliment de normes imperatives:

Res en aquest capítol exclourà la il·licitud de qualsevol fet d'un Estat que no estigui en conformitat amb una obligació que emana d'una norma imperativa de dret internacional general.

g) Conseqüències de la invocació d'una circumstància que exclou la il·licitud:

La invocació d'una circumstància que exclou la il·licitud en virtut d'aquest capítol es s'entén sense perjudici de:

a) El compliment de l'obligació de què es tracti, en el cas i en la mesura que la circumstància que exclou la il·licitud hagi deixat d'existir; b) La qüestió de la indemnització de qualsevol pèrdua efectiva causada pel fet en qüestió.

10.3. Conseqüències de la responsabilitat internacional (cessament d’obligació, reparar-la, modalitats, etc) (Res 63/83 o així, sobre responsabilitat)

La reparació:

A. La reparació "lato sensu" i els seus diferents aspectes:

Sota la denominació de "reparació lato sensu", s'engloben tant la compensació del perjudici com la cessació de la situació il·lícita o tornada a la legalitat.

A aquests dos aspectes es refereix la CDI en la seva segona part. D'una banda, l'art. 30 estableix que, tractant-se de fets il·lícits de caràcter continu i sense perjudici de la responsabilitat en què hagi incorregut l'Estat autor, aquesta està obligat a posar fi al fet. D'altra banda, l'art. 31 disposa que l'Estat responsable està obligat a reparar íntegrament el perjudici causat pel fet internacionalment il·lícit.

B. La reparació del perjudici:

L'Estat responsable està obligat, segons queda exposat, no només a fer cessar el fet il·lícit (i si les circumstàncies ho exigeixen, a oferir seguretats i garanties de no repetició), sinó també a reparar íntegrament el perjudici causat per aquest fet, ben entès que el perjudici "comprèn tot dany, tant material com moral".

El dany que en realitat fa de ressort de la responsabilitat internacional i, en concret, de l'obligació de reparar, pot consistir o bé en una lesió directa dels drets d'un altre Estat, o bé en un perjudici ocasionat a un particular estranger. Però des d'un punt de vista jurídic internacional, només el dany sofert per l'Estat és rellevant.

L'obligació de reparar: les seves modalitats:

L'obligació de reparar al·ludeix als diversos mitjans de què disposa l'Estat per alliberar-se de la responsabilitat derivada del fet internacionalment il·lícit, i que poden resumir en tres modalitats.

1. La Satisfacció: És una forma adequada per eixugar els danys morals ocasionats per l'Estat (ofensa a l'honor, a la dignitat...), encara que pot concórrer amb altres formes de compensació en relació amb violacions de diversa espècie. La satisfacció en fi, pot donar-se a través de diverses prestacions al mateix temps (presentació d'excuses, càstig dels culpables, el pagament d'una suma simbòlica...)

2. La Restitució: És en principi la forma més perfecta de reparació en la mesura que apunta a restablir el "statu quo davant", esborrant totes les conseqüències del fet il·lícit (abrogació d'una disposició interna contrària al DI i en anul·lació dels seus efectes; posada en llibertat d'una persona; restitució de diners....). La CDI estableix que l'Estat responsable "està obligat a la restitució, és a dir, a restablir la situació que existia abans de la comissió del fet il·lícit" en mesura que això, no sigui materialment impossible ". Però com sabem és gairebé impossible restablir la situació que existia abans del fet il·lícit per tant en aquests casos es pot parlar del mecanisme de compensació o reparació per equivalència, situat ja fora de l'àmbit estricte de la restitució, doncs, "tota equivalència exclou la idea d'una pròpia restitució "en destruir la condició de la identitat o reintegració.

3. La indemnització: tendeix a principi, a cobrir quantitativament, a més del que es deu per equivalència, el rescabalament dels "danys soferts que no hagin estat reparat pel pagament en efectiu". La CDI, estableix que l'Estat responsable està obligat a indemnitzar el dany causat pel fet il·lícit en la mesura en què aquest no hagi estat reparat per la restitució. Aquesta és la forma més comuna de reparació

Tema 11

11.1. Mesures d’autotutela, contramesures, represàlies: quan son legitimes les represàlies, mai pot ser d’us de la força

Mesures d'autotutela:

1. L'aplicació forçosa:

A) Idees principals: El nucli originari de la disciplina de l'aplicació forçosa es troba en certes regles permissives, que autoritzen a l'Estat lesionat per infracció a reaccionar davant l'infractor.

B) Concepte: L'aplicació forçosa comprèn el conjunt de "mesures de pressió previstes pel dret internacional per al compliment efectiu de les seves regles. Però la noció d'aplicació forçosa apareix delimitada per:

1. L'objecte: consisteix a assegurar l'observança de regles jurídiques en un sentit ampli2. L'objectiu: exclou de l'àmbit de l'aplicació forçosa les pressions exercides per un Estat per defensar

els interessos no protegits jurídicament.3. Els mitjans: utilitzats han de ser mesures de pressió, el que permet distingir l'aplicació forçosa de

certes activitats de foment de l'aplicació del Dret internacional.

2. Les contramesures:

Es poden identificar com "mesures de reacció", és a dir, són el conjunt de mesures que l'Estat perjudicat per un fet il·lícit internacional pot prendre contra l'Estat que l'ha perpetrat.

Concepte i modalitats:

Les contramesures poden ser definides com aquelles mesures de reacció del subjecte afectat per un fet il·lícit internacional d'un altre, que persegueixen restaurar el respecte del dret i induir a l'Estat infractor a complir les obligacions derivades de la responsabilitat pel fet il·lícit comès.

Les contramesures pressuposen l'existència d'un fet il·lícit, el que descarta del concepte a les mesures d'autotutela preventiva (no autoritzades pel dret internacional).

Hi ha diverses modalitats de contramesures:

1. La retorsió: implica l'ús de mitjans lícits però perjudicials per al subjecte infractor, o en cas de l'Estat, per als seus nacionals.

2. Les represàlies: que són fets no conformes a les obligacions internacionals del subjecte, però que el Dret tolera quan es produeixen com a resposta a un fet il·lícit anterior d'un altre subjecte.

3. Altres: les que afecten les relacions diplomàtiques ens l'Estat afectat pel fet i aquell que l'ha perpetrat, així la suspensió o la ruptura de relacions diplomàtiques.

"L'Estat lesionat només pot adoptar contramesures contra l'Estat que sigui responsable d'un fet internacionalment il·lícit per tal de induir a complir les obligacions que li incumbeixen d'acord amb el que disposa la segona part", és a dir, l'obligació de cessar la activitat il·lícita i de reparar el perjudici causat.

Aquestes mesures d'autotutela estan permeses pel DI sempre que compleixin les condicions i límits que veurem a continuació.

Subjectes facultats per adoptar:

Article 42 que sota el títol "Estat lesionat" indica:

"Un Estat tindrà dret com Estat lesionat a invocar la responsabilitat d'un altre Estat si l'obligació violada existeix:

a) En relació amb aquest Estat individualment, o

b) En relació amb un grup d'Estats del qual aquest Estat formi part, o amb relació a la comunitat internacional en el seu conjunt, i la violació de l'obligació,

c) Afecta especialment a aquest Estat,

d) És de tal índole que modifica radicalment la situació de tots els altres estats amb els quals existeix aquesta obligació respecte al ulterior compliment d'aquesta."

Condicions i límits:

Les represàlies s'han d'acomodar també a certes condicions d'exercici:

1. Han d'estar dirigides exclusivament contra l'Estat autor del fet il·lícit davant de qui reacciona, l'important és, cap a qui van dirigides les contramesures, amb independència que hi pugui haver certs perjudicis col·laterals "raonables".

2. L'Estat lesionat ha d'haver convidat a l'Estat autor de l'il·lícit a posar fi al seu comportament o reparar el perjudici sofert.

3. Els efectes d'una contramesura han de ser proporcionats als danys soferts, tenint en compte la gravetat del fet il·lícit i els drets implicats.

4. La contramesura ha de tenir per fi incitar a l'Estat autor de l'il·lícit a executar les obligacions que li incumbeixen a DI i, per tant, la mesura ha de ser reversible.

5. La contramesura ha de cessar en el moment en què l'Estat responsable compleixi les seves obligacions.

Per ser lícites, les represàlies han de respectar certs límits:

1. De les represàlies armades, que són incompatibles amb el principi de la prohibició de l'ús de la força o de l'amenaça.

2. De contramesures que suposin derogació d'obligacions per a la protecció dels drets humans fonamentals.

3. Les que suposin derogació d'obligacions de caràcter humanitari.

En tot cas l'Estat que adopti contramesures no quedarà exempt del compliment de les obligacions que li incumbeixen:

1. En virtut de qualsevol procediment de solució de controvèrsies aplicable entre aquest Estat i l'Estat responsable

2. De respectar la inviolabilitat dels agents, locals, arxius i documents diplomàtics o consulars3. La reacció institucional

La reacció institucional representa la resposta d'una col·lectivitat a la qual pertany l'infractor i s'aproxima a les sancions conegudes pel dret intern.

La reacció institucional

A) Concepte:

La reacció institucional cobreix les mesures de pressió adoptades per una OI en el marc de les seves competències per tal de restaurar el respecte del dret o el compliment de regles no obligatòries emanades de la pròpia organització.

La reacció institucional representa 3 grans vessants que són: la sanció social, el poder disciplinari i el poder de coerció.

B) La sanció social:

Entra en joc en els casos en què no s'ha produït l'incompliment d'una obligació jurídica, sinó simplement un fet que desatén una recomanació de l'OI, i es materialitza en les expressions de censura que les OI poden adreçar a un ovaris Estats membres en aquests casos.

C) El poder disciplinari:

El poder disciplinari dels OI arriba no només als seus funcionaris, sinó també als Estats membres. Suposa la privació temporal o definitiva de drets i privilegis inherents a la qualitat de membres de l'Organització o obtinguts a través d'aquesta.

D) El poder de coerció:

L'adopció de mesures coactives per una organització en defensa del Dret pot revestir diferents modalitats, com l'aïllament de l'Estat infractor (ruptura de relacions diplomàtiques etc...), la imposició de sancions econòmiques (cessament d'exportacions de productes necessaris en aquest Estat etc...) o fins i tot el recurs de la força armada. Aquestes mesures poden ser aplicades, bé directament per l'Organització, bé pels Estats membres, segons els casos.

L'única Organització que actualment disposa del repertori complet de mesures de coerció és l'Organització de les Nacions Unides, en el marc del capítol VII de la Carta. Les mesures d'aquest capítol estan disponibles per reaccionar en cas d'amenaces contra la pau, trencaments de la pau o actes d'agressió, i no davant qualsevol fet il·lícit.

11.2. Procediments institucionalitzats (cap 7 i 8 de la CNU), excepcions de la prohibició de l us de la força si legitima defensa o perill per pau i seguretat internacional: decideix si son mesures

que no impliquen força com trencament de relacions diplomàtiques o tall de comunicacions, encara que s’autoritza

Malgrat la generalitat amb que aquesta redactat el art.4.2 de la Carta de les UN en altres disposicions admet que es pot recórrer a la força armada en determinades situacions i / o ocasions:

A) El dret a la legítima defensa:

En tots els sistemes jurídics s'admet que la defensa de la pròpia vida autoritza l'exercici de la violència contra l'agressor. Segons el DI consuetudinari la legítima defensa també s'admet però amb certes condicions: que la resposta hagi de ser immediata, necessària i proporcional a l'atac.

Així doncs, la Carta de les Nacions Unides, en consagrar el principi de la prohibició de l'ús de la força, paral·lelament inclou l'excepció que tots els Estats poden recórrer-hi en legítima defensa.

Article 51 de la Carta:

"Cap disposició d'aquesta Carta menyscabarà el dret immanent de legítima defensa, individual o col · lectiva, en cas d'atac armat contra un membre de les Nacions Unides, fins que el Consell de Seguretat hagi pres les mesures necessàries per mantenir la pau i la seguretat internacionals. Les mesures preses pels membres en exercici del dret de legítima defensa seran comunicades immediatament al Consell de Seguretat, i no afectaran de cap manera l'autoritat i responsabilitat del Consell d'acord amb aquesta Carta per exercir en qualsevol moment l'acció que estimi necessària per fi de mantenir o restablir la pau i la seguretat internacionals ".

Aquest article estableix convencionalment 2 condicions addicionals a l'exercici del dret de legítima defensa que obliguen els Estats membres de l'organització:

1) El deure d'informar: "les mesures preses pels membres en exercici del dret de legítima defensa seran comunicades immediatament al Consell de Seguretat".

2) Segons la Carta, el dret a la legítima defensa té un caràcter provisional i subsidiari respecte a l'acció del Consell de Seguretat, ja que aquest article afegeix que les mesures de legítima defensa "no afectaran de cap manera l'autoritat i responsabilitat del Consell acord amb aquesta Carta ara exercir en qualsevol moment l'acció que estimi necessària per tal de mantenir o restablir la pau i la seguretat internacionals".

11.3. Forces de manteniment de la pau: cascs blaus: definició: polèmica a nivell doctrinal ja que cap disposició de la CNU estableix (no demanarà controvèrsies, nomes concepte i d’on surt); protecció diplomàtica: saber que es

Les operacions de manteniment de la pau: Després de la Guerra freda, que marc les relacions internacionals durant gairebé tota la segona meitat del segle XX, va impedir que pogués funcionar un sistema de seguretat realment "col·lectiu". No obstant, al llarg d'aquests anys es van presentar a les UN certs conflictes en què grans potències no estaven directament interessades i en què els Estats sol·licitaven un ajut a l'Organització.

Davant aquest tipus de conflictes les NU van idear un sistema original d'actuació la denominació tècnica serà "operacions de manteniment de la pau" (OMP), i que són conegudes com "cascos o boines blaus".

Aquestes operacions no previstes a la Carta, són de naturalesa molt diferent de les accions coercitives del capítol VII. L'absència de regulació jurídica a la Carta serà una de les seves grans virtuts però al mateix temps un dels seus grans problemes (inseguretat conceptual i seguretat).

A l'origen, les OMP van consistir en el desplegament, sota comandament i control de les UN, de militars aportats per diferents Estats (aquests perdien part dels seus sobirania sobre les seves tropes), amb el previ consentiment de totes les parts implicades, amb la finalitat d'interposar entre les parts enfrontades o verificar i controlar un alto el foc.

Somàlia va demostrar la problemàtica d'aquest mecanisme, ja que no es trobava en situació de pau, quan els soldats van arribar per ajudar. A més el pressupost no era de les NU i per tant, necessitaven ajuda econòmica voluntària dels Estats. Els soldats en no poder anar armats no podien imposar-se i aconseguir els seus objectius de manteniment de la pau. Per això evoluciono aquests conceptes.

Operacions de segona generació: Els soldats podien utilitzar la força per defensar-se si els atacaven prèviament, sinó no.

Operacions de tercera generació: Els soldats podien utilitzar la força per aconseguir els seus objectius. Capítol VII de la Carta article 42.

L'article 48 de la Carta de les UN permet coordinar institucions regionals com l'OTAN, perquè puguin utilitzar l'ús de la força amb l'autorització del Consell de Seguretat. Aquest tipus d'operacions es deien "Forces de pau" i no manteniment de la pau, i l'actuació ja no era parcial, ja que els soldats no necessitaven el consentiment de l'Estat on hi ha el conflicte. (Aquest fet és el primer cop que es permet)

En general aquestes operacions de "Manteniment de la pau", eren neutres, és a dir, els exèrcits no podien agafar partit en el conflicte, ajuden a la població.