Gian Lorenzo Bernini: Apol·lo i Dafne

Títol: Apol·lo i Dafne.

Autor: Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 – Roma, 1680).

Cronologia: 1622-1625.

Tipologia: escultura exempta.

Materials: marbre.

Mides: 2,43 m (alt).

Estil: barroc.

Tema: mitològic.

Localització: Galleria Borghese (Roma).

Fitxa tècnica

Obra del mateix autor

David (1619).

El rapte de Proserpina (1621-22).

Sant Longinos (1622).

Sepulcre del Papa Urbà VIII (1628-1649) .

Éxtasi de Santa Teresa (1645-1652).

Lluis XIV (1665).

Biografia de l’autor

Gian Lorenzo Bernini fou l’escultor mésdestacat del Barroc italià. Bernini vaaprendre l’ofici amb el seu pare Pietro, unescultor manierista de certa anomenada.Aquest va posar el seu fill en contacte ambel cardenal Scipione Borghese, per a qui vafer, quan tenia poc més de vint anys, ungran nombre d’escultures en les quals vamostrar un domini tècnic tan sorprenentcom precoç.

Després de l’elecció del papa Urbà VIII, l’any 1623, Bernini vaesdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia ide Roma. En aquest període va realitzar molts encerres, entreels quals destaca el famós baldaquí de la basílica de Sant Peredel Vaticà. L’any 1644, l’arribada del papa Innocenci X vasignificar una aturada de la seva trajectòria i no va reprendrel’activitat fins el nomenament d’Alexandre VII.

Pietro Bernini: Sant Joan Bautista.

Descripció formal

Damunt una base rocallosa hi ha els cossos juvenils d'Apol·lo iDafne. El primer, representat just al moment de tocar la sevaestimada, i ella, sorpresa en el moment mateix de la sevametamorfosi en llorer. El conjunt té una composició dinàmica ihelicoïdal, visible sobretot en la curvatura que pren l’anatomiade Dafne en el moment de la transformació.

El valor principal d’aquesta peça rau en l’habilitatextraordinària de l’artista, que ha estat capaç de transformarun bloc de marbre fred i estàtic en una imatge de gran tensió imoviment. L’encert és tan gran, que aconsegueix quel’espectador intueixi la seqüència completa de la història. Aixòqueda reflectit perfectament en la figura de la nimfa, els peus,les cames i les mans de la qual van prenent una morfologiavegetal.

El treball escultòric és d’una gran qualitat, i malgrat haverestat dissenyat per ser vist des d’un únic punt de vistaprivilegiat, Bernini en va treballar amb precisió fins i tot elsdetalls més petits. Aquest aspecte es tradueix en unaexcel·lent representació de l’expressivitat dels rostres –sobretot el de Dafne- i en la magnifica diferenciació detextures utilitzant un mateix material: aspres per representarles roques i el llorer que creix, i summament suaus i polidesper reforçar la sensualitat de l’anatomia dels dos personatges.

Bernini va treballar el potencial dramàtic de la llum creant ungran nombre de zones de clarobscurs per mitjà d’incisionssituades de manera molt meditada, com ara el clot dels ulls. Enaquest sentit, també és remarcable el tractament de lestextures del marbre, que assoleixen un major grau depoliment en l’anatomia dels personatges.

Temàtica

Segons el que explica Ovidi a les Metamorfosis, Eros, enfadatamb Apol·lo perquè aquest havia fet burla de la seva períciaamb l’arc, va disparar al déu una sageta d’a or amb la puntad’or mi a la nimfa Dafne una sageta de rebuig amb la punta deplom. Apol·lo colpit d’amor per Dafne, va perseguir la nimfapels boscos fins que aquesta, acorralada, va demanar ajuda alseu pare, el riu Peneu, que la va transformar en llorer (daphneen grec). Apol·lo, obligat a renunciar a la jove, va teixir unacorona de llorer amb les fulles de l’arbre i va decidir portar-lasempre amb ell per coronar els poetes i els militars victoriosos.

Antonio del Pollaiuolo: Apol.lo i Dafne.

Durant l'Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretar com asímbol de castedat, i aquesta simbologia es va mantenir fins alsegle XVII. Potser aquesta lectura va ser l’argument perjustificar la presència d’aquesta al palau del cardenalBorghese. De tota manera, a causa de les crítiques dereligiosos més puritans, el cardenal va afegir a la base del’escultura un díptic que aconsella sobre les desgràciesderivades de l’ímpetu amorós: “L’amant que cerca el plaer de labellesa fugissera / s’omple les mans de fullaraca o cull fruitsd’amarguesa”.

Models i influències

Bernini va conservar, de l'herència del Renaixement, l’adopciódel punt de vista únic i la recuperació de temes mitològics, i hova combinar, com ho havia fet abans Giambologna, amb l’úsmanierista de la composició concebuda per tal de dotar lesfigures d’un major dinamisme. Per això va trencar lesrestriccions imposades per l’ús d’un bloc de marbre únic i vaarribar a combinar aquest material i el bronze en una mateixaescultura.

L’escultura de Bernini està considerada el paradigma del’escultura barroca i supera l’obra de qualsevol altre escultordel seu temps. Bernini assenyala en gran manera l’itinerari queseguirà l’escultura occidental durant el segle XVIII fins alNeoclassicisme.

Giambologna: Rapte de les sabines.

Pietro Bracci: Neptú. Fontana di Trevi