Teresa Parellada Garrell (Granollers,1950), amb el seu marit i els seus dosfills, porta la casa de colònies i de ban-quets Can Ribas de Montbui. Amb unaplantilla de 30 persones, aquesta masiade Bigues acull uns 200 nens cada dia idiversos banquets el cap de setmana.Teresa Parellada, filla segona de la FondaEuropa de Granollers, es va apartar delmón de l’hostaleria estudiant Magisteri.Ha fet de mestra fins fa dos anys i ara esdedica de ple al negoci familiar, obert el1986. Les paraules amb què parla de laseva mare serveixen per parlar d’ella: ésdona d’empenta i la feina no l’espanta.Té quatre néts.

Com és un dia de cada dia a Can Ribas?

Un dia és molt ple. Comença que estem tots pen-dents de l’arribada dels autocars. Després ja vénenles activitats: descoberta de l’entorn, l’hort, les cul-tures del món, el “toca-toca” amb el bestiar, elsjocs populars, les manualitats, el taller de cuina…

Quin programa!

Com que tenim boscos propis, això permet quefacin totes aquestes activitats. A part de jocs de nit.Els monitors dormen aquí, i estan les 24 hores ambels nens: només paren per dinar i per dormir.

Parla’ns d’alguna activitat en concret.

L’hort, per exemple. Els nens reguen, planten, estu-dien què ens dóna la terra… També munten para-des i venen el producte: fan un simulacre de mer-cat. Els mestres van a comprar el que han collit ells.I és molt bonic perquè s’ambienta tot i els nens vanvestits de pagesos.

De distracció no us en falta.

Però entre setmana, que som casa de colònies, ésquan el meu marit i jo estem més lliures. Perquè ésfeina de la Tarin, la nostra filla, coordinar monitors,professors, canalla… Per descomptat, sempre ambel nostre suport.

La vostra feina ve el cap de setmana.

Exacte, amb els banquets. El menjador on dedilluns a divendres hi mengen els nens es transfor-ma i s’hi serveixen banquets. Els divendres a les tresde la tarda se’n van les motxilles i arriben les cor-bates de llacet! Ahir, per exemple, que era diven-dres, vam fer dos casaments, avui dos més i demàun altre.

Això és un continu!

És una casa convertible. Però ho portem bé, perquèsi no ens tornaríem bojos.

Com us ho feu?

Entre quatre: el meu marit, el Toni, la meva filla, laTarin, el meu fill, l’Àlex, i jo. La convivència escolar,com deia, la porta la Tarin. El meu marit es cuidadel personal i vigila que tot rutlli. I amb el meu gen-dre, que és arquitecte, va posant maca la casa.Cada any hi fem alguna reforma. I tot i que no éscuiner, també controla la cuina.

I el teu fill?

L’Àlex porta els casaments. Té molt do de gents: ésla vena Parellada! Sempre diem que Can Ribas noés una fàbrica de casaments. Volem personalitzarmoltíssim i sortir de la rutina, i això és cosa de l’À-lex. I també les compres i dissenyar plats nous, juntamb l’equip de cuina.

Entrevista a Teresa Parellada, de Can Ribas de Montbui

“Estem considerats una de les cases de colònies amb més prestigide Catalunya”

Teresa Parellada és mestra d’infantil i ha treballat endiverses escoles públiques de Canovelles fins fa dosanys.

T r i b u n a 10

249.qxd 28/10/09 11:46 Página 10

E n t r e v i s t a 11

Quina és la teva parcel·la?

Jo he estat molt a l’escola i he deixat fer. Què faig?El cap de setmana informo les parelles, ensenyo lacasa, vaig molt a les fires… Faig la part més comer-cial i de relacions públiques, a més de la decoraciói l’ambientació.

Que també és important.

I tant, perquè el que veu la gent és el que es quedaa l’hora de comprar. No n’hi ha prou de fer un men-jar bo. Les ambientacions i les benvingudes que femtenen molt èxit. A mi m’ha agradat sempre. Aquí nove mai cap florista: ho fem tot nosaltres.

Com us heu format?

Som autodidactes. I a més no ens pensàvem queels nostres fills es volguessin dedicar a això. La Tarinés sociòloga i l’Àlex va estudiar Filologia Hispànica:és de lletres pures, com el meu pare. Pensa queaquí hi havia viscut temporades llarges Josep Pla,que era com un avi per a tots nosaltres.

Com és que la família Parellada vau anar aparar a Bigues?

Els meus pares van comprar aquesta casa el 1976.Sent família nombrosa i vivint a la Fonda Europa, elmeu pare sempre va buscar una casa a la natura.Primer en vam tenir una a Aiguafreda, els Esquirols,al mig del bosc. Hi vam passar tota la nostra infàn-cia i en tenim molt bons records. Però aquella casava anar quedant massa salvatge i el meu pare va dirque havíem de buscar una altra casa.

I es va enamorar de Can Ribas.

En el primer que es va fixar és que els sostres esta-ven ferms i que hi havia aigua. I, així com que la casa

l’havien ensenyat a moltes famílies i les senyoresmarxaven corrents, a la meva mare li va semblar unameravella. No li va fer por res. Es va arremangar!Recordo que va tenir una època de dedicar-se moltal jardí, de plantar arbres… “Terrejo, em passo el diaterrejant”, deia. Tenia una activitat impressionant.

No era una dona qualsevol.

He tingut uns pares molt fora del que és normal. Laimatge típica de la meva mare és amb un cigarro!Era una dona molt moderna. Sempre anava des-calça per aquí, va ser de les primeres que va anaramb pantalons de la seva generació, era campionad’esquí…

I mare de vuit fills!

Oh, és que deia que quan es trobava més bé eraquan estava en estat! Perquè ella tenia bronquitis,i ja se sap que durant l’embaràs el fill immunitza lamare. Ella va estar molt pendent de nosaltres, peròtambé de la feina. Treballava i ja tenia les minyonesperquè als fills no ens faltés de res.

Què era Can Ribas pel teu pare?

La seva il·lusió és que Can Ribas fos “l’hort de laFonda Europa”. Tenia aquesta idea romàntica de, apart de viure-hi i disfrutar-ho, fer-hi camps i proveirla fonda. I durant anys vam tenir de tot. Però ell nofeia res, ell només mirava. Com deia la meva mareparlant de la fonda: “Jo sóc les cames i el meumarit, el cap”.

Feien bon equip.

El meu pare era molt creatiu, brillant. Va fer unbanc, la Cooperativa de Crèdit de Sant Josep deCalassanç, va impulsar menjars prefabricats, va fer

La casa de colònies Can Ribas està especialitzada enprimària i des del 2002 també és casa de banquets.

Com els seus germans Francisco, Ramon i Ada, TeresaParellada s’ha acabat dedicant a l’hostaleria.

249.qxd 28/10/09 11:46 Página 11

E n t r e v i s t a 12

càmpings, cines… Va engegar mil i un negocis.També li encantava llegir. Tenia molta conversa: eracapaç d’estar parlant dues hores i tenir tothomescoltant-lo. Era molt culte: a mi de petita em par-lava de Plató i Sòcrates. Però també tenia geni, iens feia anar rectes!

Com va néixer la casa de colònies?

Els pares aquí hi passaven temporades llargues.Nosaltres som vuit germans i aquesta era la casapairal de tots. Hi fèiem les festes i els Nadals. Peròtots ens vam anar casant i els meus pares cadavegada hi venien menys. Jo, sent mestra, ja haviadit al pare que amb un entorn tan bonic s’hi podriafer una casa de colònies. Llavors va coincidir que elmeu home va haver de tancar la fàbrica tèxtil i elmeu pare ens va oferir la casa.

I vau començar.

Molt tímidament. La meva mare em va ajudar molt.Era una dona amb molta empenta i molt jove, per-què només ens dúiem 20 anys. A la masoveria hihavia unes quadres molt maques i les vam habilitarconservant la mateixa estructura. Cuinàvem a lacuina de la casa pairal, que era molt gran. Noméspodíem agafar grups màxim de 60 persones.

Fins que vau posar una carpa.

Sí, per aplegar més nens, perquè teníem moltesplaces de dormir i poques de menjador. Jo conti-nuava fent de mestra i entre el meu marit i la mevamare feien rutllar la casa. Ella s’ho passava bomba.Havia estat de mestressa de la Fonda Europa totauna vida i representa que aquí s’havien vingut ajubilar, però ella s’avorria com una ostra i quan vaveure aquest ambient de mestres i nens i aquestacasa plena de feina, es va entusiasmar.

Continueu sent una empresa familiar.

Jo sempre dic que és una garantia que un negoci elporti una família tots junts, treballant a la una i ambil·lusió. Nosaltres tenim ganes que això funcioni, hiestem molt implicats, estimem la casa i ens agradal’hostaleria.

Els Parellada ho porteu a la sang!

No et pensis, perquè al meu marit li agrada mésque a mi, que sóc qui ha nascut a la Fonda Europa.Hi vaig viure fins que em vaig casar. La meva habi-tació era sobre la cuina, vaig mamar aquest ofici,sempre estava envoltada de cambrers i cuiners.Però al meu home li encanta el tracte amb la genti aquesta feina l’apassiona.

I a tu?

També m’agrada, però no m’hi volia dedicar. Jovolia un ofici que em permetés “fer família”, per-

Tel. 93 844 65 56Fax: 93 844 66 95

jardipi@jardipi.com

C/. Font de Sant Cristòfol, s/n.08187 Santa Eulàlia de Ronçanawww.jardipi.com

249.qxd 28/10/09 11:46 Página 12

E n t r e v i s t a 13

La Teresa és una enamorada de la decoració.

què quan era petita la feina ho era tot. Jo veia lesmeves amigues els dissabtes i diumenges amb elsseus pares i jo no, i només pensar que em podiapassar el mateix amb la meva família em causavahorror. Jo volia una altra cosa per als meus fills. Peraixò em vaig fer mestra.

Deies que us estimeu la casa.

Estimem aquesta casa perquè ens ha permès tenirun modus vivendi i perquè després de tot el quehem fet hem tingut un cert èxit. Les colònies vanmolt bé i els casaments també, fins al punt quetanta demanda teníem que hem fet un segon men-jador. Ara en tenim dos, de 300 persones cada un.

Què és el que t’omple més?

Veure tot el que hem creat i que els meus fills s’hipoden guanyar la vida. En aquesta casa hem fetmolta feina, però hem de continuar treballant molt.

Tot costa.

Hem anat fent de mica en mica i haig de dir, i hodic amb orgull, que estem considerats una de les

cases de colònies amb més prestigi de Catalunya.Les mateixes escoles que tenim durant l’any ja ensdiuen que volen repetir. Ho tenim ple quasi fins al2012.

Impressionant.

A més, cada vegada hem aconseguit que la tem-porada sigui més llarga. Quan vam començar tre-ballàvem abril, maig, juny i prou, però ara ja treba-llem de febrer a juny, al juliol fem unes colònies pri-vades nostres i a l’octubre ja reenganxem fins aldesembre.

Com resumiries qui sou i què feu?

Això és casa nostra i la vam obrir al públic per acolònies i banquets i ens hi hem abocat al màxim. Ial final és una lluita que no és feixuga. Entenguem-nos, si estiguéssim amorrats als fogons potser síque ho seria, però aquesta casa està formada perequips: som un equip de família amb un equip mésgran al darrere que ens ajuda.

Carme Badia i Puig

249.qxd 28/10/09 11:46 Página 13