Mig ple omig buit?

Any IINúm. 19

Setembre2005

2,50 euros

Any IINúm. 19

Setembre2005

2,50 eurosvalorsvalorsvalors.orgvalors.org

Diversitat cultural, globalització i noves tecnologies

La millor manerade sobreviureel síndromepostvacacionalsegueix sent veureel got mig ple iintentar seroptimistes

FOTO

: J.S

.

Mig ple omig buit?

Xerrada de Roser Loire · 18 d'octubre · 2/4 de 9 de vespre · Cafè La Selva (La Peixateria, Mataró)

ACTE INCLÒS DINS LA

4A SETMANA DE LES

NOVES TECNOLOGIES

La millor manerade sobreviureel síndromepostvacacionalsegueix sent veureel got mig ple iintentar seroptimistes

3valors

T.C.EN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural ValorsDIRECCIÓ Maria Coll i Joan SalicrúCONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser TrillaREDACCIÓ Laura Arias i Xavier NoyaCAP D'OPINIÓ Joaquim BrustengaHI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla

4 Editorial | L'optimisme, sí.5 L'article del mes | El diàleg és possible. Jordi Simon

6-8 Fòrum | La història local. Manel Salicrú. Personeslliures. Josep Lligades. Un adéu abans d'hora. Mireia

Llonch. Canviar de... Carme Sellarès. El que ens cal perviure. Jaume Cornellà. Guimerà o Hungtington. Ramon

Radó. Un esdevenidor de pau. Manuel Seliva.

8 ContraVALORS... Ho diu un president. X. Manté.

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEGNúmero 19. Setembre 2005Pàgina web: valors.org

COL·LABORADORS Joaquim Amargant,Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, NicolauGuanyabens, Xavier Manté, EulàliaPuigderrajols, Ramon Salicrú, Josep M. Solài Judith Vives.HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROJaume Cornellà, Josep Lligades, Ramon Llinés,Mireia Llonch, Ramon Radó, Manel Salicrú,Manel Saliva, Carme Sallarès i Jordi Simon.DIBUIXOS Àlex Valls i Javier GarcíaEDICIÓ Anna Olm i Rita TudelaFOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noya

i Laia Alonso.COMPAGINACIÓ Joan SalicrúPÀGINA WEB Víctor Sanchoi Jonatan LópezIMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia CarlosPUBLICITAT Carme ItxartDISTRIBUCIÓ Raul GarcíaADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-MataróTel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.orgDIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

Cal ser optimista

SantiagoVicent Molinés"Chufa",director de laSocietatMestre d'Ortsde Gaianes(València),explica larelació que s'ha establert entreMataró i aquesta formació musicaldurant totes les festes majors deLes Santes que la banda haanimat, de 1980 fins el 2003.

sumari | setembre 2005PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC9-23 El got, mig ple10-11 "Intento fer veure a la gent que tot millorarà".

Entrevista a Esteve Camps. Laura Arias.

14-15 "Els optimistes acostumen a ser tenaços".

Entrevista a Joan López Joan Salicrú.

14-15 "Intento aprofitar tots els bons moments".

Entrevista a Alícia Fernández. Joan Salicrú.

16-17 "El secret és viure la fosca per arribar a la llum".

Entrevista a Abdul Wadud Sabaté. Maria Coll.

18-19 "Tan important és la malaltia com l'actitud vers

ella". Entrevista a Magda Oranich. Maria Coll.

20-21 "Quan treballes per canviar les coses tot sembla

més fàcil". Entrevista a Isabel Martínez. Maria Coll.

21-22 "Som optimistes amb les persones, però no amb

l'exclusió". Entrevista a Ramon Noró. Laura Arias.

31El record d'una banda

Jordi Simon, director de la revistaLa Xarxa de Manresa explical'experiència interreligiosa que s'estàduent a terme en aquesta ciutat.

5El diàleg és possible

Ramon Bassas proposa la visita aaquesta exposició d'art religiós;barreja de gran diversitat detendències, estils i èpoques.

23'Dual', a Lleida

PROPOSTES24 Propostes atípiques |Deixa't perdre pel Camí deSantiago. Eulàlia Puigderrajols.25 Art|'Dual', a Lleida. Ramon Bassas.25 Llibres |Feina ben feta. Josep Maria Solà.26 Viatges| 'Anglaterra, de nord a sud i un tastd'Irlanda. Joaquim Amargant.27 Excursions | Cap a la muntanya màgica. Red27 Cinema | 'Charlie y la fábrica de chocolate'. J.Vives

28 Sabies que... | les serenates de carrer inloïen "elllevant de taula?. Nicolau Guanyabens.

28 Petites coses per canviar el món | Caminar.Ramon Salicrú.

29 Hi havia una vegada... | El regal. Ramon Llinés.

31 momentVALORS | Santiago Vicent Molinés: "Elprimer cop que vam venir a Mataró estàvem angoixats".Xevi Noya.

PER ACABAR...

9-23De vegades, tali com ensmostren el món,ens pot costartrobar elementsque ens generinoptimisme. Així,condemnats perun certpessimismegeneral, tambéens deixemarrossegar per lapassivitat. Hi hapersones, però,que malgrat lesdificultats de lavida o elsconflictesmundials, viuenamb optimisme.Us elspresentem enforma demonogràfic.

L'optimisme, sí

S'EDITORIAL

han acabat les vacances d’estiu i cal retornar a les activitats quotidianesdesprés d’haver gaudit d’un descans ben merescut. Semblaria que latornada al treball o a l’escola hauria de ser una moment de joia desprésd’haver disfrutat d’un temps d’oci.Malgrat tot, a les cares de moltscompanys de treball hi descobrim enyorança i un cert disgust. No han

tingut prou temps de vacances? O les tasques que realitzem habitualment no sónprou engrescadores per reemprende-les amb una actitud més positiva i animosa? Ens diran que tot és questió de veure l’ampolla mig plena o mig buida. Que segonsquina sigui la nostra percepció de la relitat respondrem les preguntes des d'unavessant més optimista o més pessimista. Provablement mai no som una o altra cosa,sinó un cúmul de sensacions que a cada moment ens fan veure l’ampolla més plenao més buida, que ens fan llegir la vida i les seves diferents activitats d’una o altramanera. Mirant, però, els estants de les llibreries, haurem de pensar que vivim un momentde pessimisme general. Hi ha una gran oferta literària que ens parla d’autoestima,d'autoajuda, de com ser més positius o de com tenir un major benestar. Ens mancauna lectura més optimista de la vida i de la societat en què vivim? La vida és realmentcomplexa, un continu anar i venir, una suma de canvis constants que ens sacsegeni ens enfronten contra les situacions més variades. Aquest repte demana la nostracol·laboració perquè no ens podem deixar portar pels esdeveniments, sinó que hemde ser capaços d’assumir les dificultats i portar la realitat que ens toca viure a cadamoment amb un actitud animosa. Quan en el món del treball, de la política, de la família o de qualsevol altre àmbithumà, hi manca entusiasme, tot esdevè tremedament conflcitiu i carregós. Fins i totles coses més senzilles i rutinàries són carregoses i difícils. Aquesta mancad'entusiasme és la que ens aboca a una actitud negativa, passiva on la queixa conti-nuada és l’expressió més habitual d’aquest estat personal i social. Optimista o pesimista? Mig ple o mig buit? Manca de motius per viure o entusias-me pel que ens toca viure i fer? Necessitem persones, líders socials que ens motivin,que donin sentit al que vivim personalment i social. El veritable motor per afrontarles situacions de la vida per més positives o negatives que ens puguin semblarés l’entusiasme. Tant si l’ampolla és mig plena com si és mig buida, amb entusiasmeafrontrarem la realitat amb l’ànim necessari per trobar les solucions més oportunes.

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

La sostenibilitat:El governcentral preténque el 12 %de l'energiasigui renovable(Avui,26/8/2005)

4va

lors

L'ACUDIT. Àlex Valls

La llibertat:L'ONU denunciaque encara hiha al mónquatre milionsd'esclaus (LaMalla.net,23/8/2005)

La inauguració de la nova mesquita de Manresael passat mes de juny representa un signe denormalitat a la ciutat. El clima de concòrdia queva regnar durant la jornada de portes obertes fapensar que la religió no és motiu de discòrdia,sinó que pot ser d’entesa en una comunitat. Elfet que les autoritats de la ciutat i del país as-sistissin a la seva inauguració expressa el fetque Manresa és un exemple de convivència aCatalunya. L’obertura d’aquesta mesquita en unclima de cordialitat és la prova fefaent que lacomunitat islàmica pot arrelar a la ciutat senseque això hagi de suposar un problema. La ciutat té ara el repte d’organitzar el mes demaig de l’any vinent la segona edició del Par-lament Català de les Religions. Això demostraque la ciutat s’ha convertit en un referent deldiàleg interreligiós a Catalunya, així com tambéel seu actiu Grup de Diàleg Interreligiós. Ac-tualment s’està acabant de perfilar un extensprograma d’actes per preparar el Parlament quedurarà de setembre a maig i que s’anomenarà“Manresa en Parlament”. El Grup de DiàlegInterreligiós de Manresa ha estat també un delsfundadors de la Xarxa Catalana d’Entitats deDiàleg Interreligiós i en un futur la ciutat podriaacollir una Casa de les Religions en reconeixe-ment a la seva llarga trajectòria en aquest àmbit. La força d’aquest fenomen interreligiós aManresa només es pot entendre des del com-promís i la diversitat de les parts implicades,tant institucions religioses, com polítiques isocials. Manresa ha esdevingut així la capitalde la diversitat religiosa a Catalunya, fet queha possibilitat que es parli de Manresa coml’exemple d’una ciutat plural i diversa religio-sament, on regna la pau i la convivència ciu-tadana.

M

L'ARTICLE DEL MES

anresa és una ciutat molt ricaper la seva diversitat, onconviuen persones de 80nacionalitats i 7 religions otradicions espirituals diferents.En els darrers anys, la ciutat

s’ha convertit en un dels referents del diàleginterreligiós a Catalunya. Però, aquest fenomenprové d’un camí realitzat des de fa més de vuitanys pel Grup de Diàleg Interreligiós de Manresai un grup de gent compromesa que han fet unaaposta clara pel diàleg entre les religions. Unaactitud oberta i de diàleg, de respecte enversl’altre, ha possibilitat l’entesa entre les diversesreligions i tradicions espirituals que hi ha a laciutat. El Grup de Diàleg Interreligiós de Manresaestà format per bahais, brahma kumaris,budistes, catòlics, protestants i musulmans. Les trobades periòdiques d’un petit grup queconvocava una pregària anual, primer ecumè-nica i després interreligiosa, van anar aug-mentant, acollits més tard per les GermanesDominiques del Convent de Santa Clara, queobrien el seu monestir com a espai de pregària.Entre les seves activitats destaquen les pre-gàries i trobades interreligioses, però també esvan portar a terme molts actes amb el nom de“Manresa en Diàleg”, durant els anys 2003 i2004, per preparar la celebració del ParlamentMundial de les Religions, que va tenir lloc eljuliol de l’any passat a Barcelona. Un grup dejoves universitaris que es trobaven a Santa Cla-ra l’any 2002 van decidir crear una associacióanomenada “La Xarxa de Manresa” ambl’objectiu de fer una revista que tingués en compteles iniciatives de diàleg interreligiós que es por-taven a terme a Manresa i comarca. Conjunta-ment un grup de músics que acompanyaven lespregàries en el convent va decidir crear el grupde música interreligiosa animaTS i van treure alcarrer l’any passat el disc “Notes de Pau”.

La forçad’aquestfenòmeninterreligiósnomés espot entendredes delcompromís ila diversitatde les partsimplicades

El diàleg és possible

Jordi Simon

per començar5

valors

Jordi Simon és periodista i director de larevista 'La Xarxa de Manresa'

que es fan per cap d’any a diferentspunts del món. Cada cop pensava: “A-questa serà l’última vegada que el vegi,és molt gran i potser l’any vinent ja seràmort”, però mai m’hauria imaginat queacabaria així la seva vida, una vida queencara no havia arribat a la seva meta.

Cada dia al món passen coses horri-bles. Llàstima que algunes notícies coml’assassinat del germà Roger, passin tandesapercebudes. Recordo que el 1997quan la mare Maria Teresa de Calcuta vamorir vaig pensar el mateix. El que és se-gur és que la feina que fa gent com ellsés impagable i que segurament la sevamillor grandesa és la seva petitesa.

Un adéu abans d'hora

La història és l'exposició o la memòriadocumentada de l'evolució de les socie-tats humanes. Per això tant es pot parlard'història familiar, d'història local, d'his-tòria general, d'història nacional... enfunció només de l'àmbit elegit. I, a més, és molt clar que tots els àmbitss'interrelacionen perquè, per exemple, noes pot parlar d'història local sense con-templar història familiar i tampoc no espot plantejar història general sensesintetitzar història local. La història local analitza l'evoluciód'una comunitat local. En tots els seusaspectes: demografia, economia, cultura,arquitectura, política, religió, relacions,territori, toponínima, costums... El conei-xement de la pròpia història és molt im-portant per a qualsevol comunitat huma-na, perquè explica les seves arrels, és laseva memòria. I, en aquesta línia vull fer un homenatgea totes les generacions de pagesos itreballadors anònims que vivint encondicions molt dures han format el nos-tre país.

La històrialocalManel Salicrú

per començar6

valo

rs

Manel Salicrú és director delMuseu Arxiu de Santa Maria

dicada al diàleg entre cristians de di-ferents confessions.

El germà Roger, un home pacificadorque parlava sempre de pau i de l’alegriade viure, sembla mentida...

Sovint els joves busquem referentsactuals que ens ajuden a mantenir vivala nostra fe. Jo l’havia trobat en ell. Latrobada europea de joves de Taizé queva tenir lloc a Barcelona em va fer des-cobrir aquesta comunitat que té com aprincipal característica la senzillesa. Unasenzillesa tan difícil de trobar en unasocietat complexa com la nostra. Any reraany he seguit anant a aquests encontres

No puc ni imaginar el sentiment d’im-potència de tots els assistents a la ceri-mònia que tenia lloc a l’església de laReconciliació de Taizé el 16 d’agost alvespre quan una dona romanesa de 36anys va apunyalar el Germà Roger Shutz,fundador de la comunitat ecumènica deTaizé (França). Va dir que ho havia fetper cridar la seva atenció. Va sortir-seamb la seva. El món sencer es va assa-bentar d’allò monstruós que havia fetaquesta dona, segons sembla, pertor-bada i que altres vegades havia estat aTaizé. I és que Taizé sempre ha estat oberta tothom, una comunitat ecumènica de-

Mireia Llonch

Mireia Llonch és llicenciada enComunicació Àudiovisual

Persones lliuresJosep Lligadas

Quan un sent les preses de posició dedeterminats sectors eclesials, sorprènveure la poca confiança que mostrentenir en els cristians d’aquest país.Perquè, si el govern fa una llei que permetel matrimoni civil dels homosexuals,aquests sectors afirmen que això provo-carà la destrucció de la família. I si esplantegen les classes de religió com unaassignatura estrictament optativa, recla-men que hi hagi una alternativa del mateixnivell i obligatorietat, sens dubte per e-vitar que els nois i noies no s’apuntin areligió per estalviar-se feina. Realment, això demostra molt pocaconfiança en la solidesa de les famíliescristianes i en la real voluntat dels paresde donar ense-nyament religiós als seusfills. Sembla que, sense l’ajut d’unes lleiscivils que donin suport als plantejamentseclesials, aquests corrin perill de des-muntar-se. I alguna cosa deu fallar, enaquesta visió de les coses. Potser fallael fons: el saber a què ha de dedicar elsesforços l’Església. Potser és que, independentment del’opinió que es pugui tenir sobre la lleidel matrimoni dels homosexuals, sobre

l’ordenament de les classes de religió, osobre qualsevol altra llei, l’interès del’Església no s’hauria de centrar enaquestes qüestions sinó en unes altres:treballar, amb les eines que tingui, perfer fortes les comunitats cristianes, per-què cada cristià i cristiana estimi de veri-tat Jesucrist i sigui capaç de viure la sevafe i conèixer-la tan a fons com pugui,sabent separar el gra de la palla, i perquèels cristians siguin enmig del món lluitantal servei de les causes i valors ens pro-posa l’Evangeli i fent present la seva feals qui no la comparteixen... Perquè aixòés el que consolida l’Església, i no elssuports que es puguin arrencar dels di-versos governs.

Josep Lligadas és teòleg

"L'Església no esconsolida ambels suports que espoguin arrencardels governs"

que és una costum molt estesa entre elscapgrossos d’aquesta ciutat, tambémediterrània. Val a dir que el munt de coses senseles quals es pot viure ha augmentat ex-ponencialment al llarg d’aquest últims2.500 anys. La civilització de la que somhereus ha progressat de manera inexo-rable i ens trobem al cap de munt del’opulència. Sòcrates posava la fe en la raó i en elconvenciment de que existeix una veritatuniversal vàlida. S’enfrontava al rela-tivisme ètic del seus coetanis pensadors,el sofistes. No cal que us digui que elnostre amic no va acabar gaire bé, mésaviat va ser condemnat a mort per ateu. Avui que som evolucionats i tot resultatambé relatiu i canviable a l’atzar de lamoda, em resulta divertit mirar enrera iveure que primitiu que era aquell grec.

perquè això és sinònim de millora. Costa molt parar-se i veure què és elque realment ens fa falta i de què ens enpodem estar, i com podem millorar el nos-tres hàbits de consum. Ja no nomésperquè la nostra terra està arribant alslímits dels seus recursos i l’impacte am-biental que tot aquest sistema genera ésbrutal; sinó per nosaltres, per sentir-nosuna mica més responsables de tot plegat.Segurament ens falta més informació perque el consum pugui ser crític i conèixerbé els recursos per a fer-ho possible. Perexemple abans de tirar una cosa per “in-útil” recórrer als circuits de segona mà,als reciclatges, al reparar sempre que espugui... I moltes altres coses com saberd’on ve el que comprem (tipus d’empre-sa, si és o no respectuosa amb el mediambient, amb condicions laborals dig-nes...) i poder fer una selecció... comprarmés productes de Comerç Just... i tantesi tantes coses... Hi ha molta feina a fer isegur que ens recompensa.

Sòcrates era conegut pels seus con-ciutadans com una persona austera, noobstant tenia el costum de passejar elsdissabtes, tot xafardejant les parades delmercat d’Atenes. Els que el tractaven,no podien més que preguntar-li per a-questa estranya costum, donat el seutarannà senzill. Ell sempre els responiaque li plaïa de veure la quantitat de co-ses que hi ha al món sense les qualspodia viure. Qui vulgui, pot també exercitar aquestcontrast per al sentits tot caminant undissabte a la tarda, rambla amunt i ram-bla avall. Compartirà segurament la pas-sejada amb un munt de mataronins, donat

per començar7

valors

El que enscal per viureJaume Cornellà

Jaume Cornellà és funcionari

Canviar de...

Ara que s’acaben les vacances ve allòde “sempre gastem més del compte”. Jaho sabem, és l’època de viatjar, d’anar azones d’oci, d’aprofitar que tenim méstemps per a fer millores a casa, d’anar derebaixes.... un no parar. I és que vivim enun món que crea necessitats constant-ment, un món que ens fa tenir la sensaciópermanent de que sempre ens falta algu-na cosa per adquirir o per fer. Vivim a unritme desmesurat de consum, un ritmeque fomenta el canvi sistemàtic i hoconsiderem normal: hem de canviar demòbil, de mobles, de cotxe, de roba...encara que el que tenim es trobi enperfecte estat. Quan se’ns pregunta pelcanvi argumentem que el cotxe té mésde 8 anys, que els mobles són els matei-xos de quan ens vam casar, que la robaja no és de moda... tot fa massa temps. Elque abans ens donava satisfacció per-què era de bona qualitat i ens durariamolts anys o “per a tota la vida” com de-ien els nostres avis, ara no ens produeixcap alegria. Tot ha de ser substituïble

Carme Sellarès

Carme Sellarès és educadora social

blement les diferències entre civilitza-cions provocaran conflictes, sobretotentre Occident i l’Islam, de qui diu que“té fronteres sagnants”. Les paraules de Tony Blair desprésdels atemptats de Londres o les trobadesde Benet XVI amb representants jueus imusulmans a Colònia van en una líniade no criminalització de l’Islam. Però, perdesgràcia, als carrers cada vegada se sentmés gent que defensa tesis com ara queIslam i democràcia no són compatibles.De tots depèn que el futur s’assemblimés a com el descriu Guimerà a com elpreveu Huntington...

Guimerà o Huntington?

Fa més de cent anys que Àngel Gui-merà ja demanava una reconciliació en-tre les religions amb Mar i Cel (1888).Saïd, el capità dels pirates de qui s’ena-morarà la novícia cristiana Blanca, voldemostrar en un moment del text que laconvivència entre l’Islam i el Cristianismeés possible: “Mon pare era moresc, amorsentia / a una noia cristiana, i s’uní ambella / (...) Ella veia a Jesús; ell al Profeta;/ i tan feliços eren, que semblava / com sihaguessen fet pau en l’altra vida, / pertant amor atrets, Crist i Mahoma. / Mesla pau era sols dintre ma casa”. Ben dife-rent és el que diu el professor norda-mericà Samuel P. Huntington, el teòricdel xoc de civilitzacions: creu que inevita-

Ramon Radó

Ramon Radóés estudiant de Periodisme

"La civilització de laqual som hereus haprogressat demanera inexorable"

de l’Església: en ella, no poden haver-hi severitats recíproques, sinó noméslimpidesa, la bondat del cor, la com-passió... " Tenia 25 anys quan va abandonar elseu país natal, Suïssa, per traslladar-sea França, pàtria de la seva mare. Europaes dessagnava en la dramàtica segonaGuerra Mundial. Aquest jove protestantfou sensible a la tràgica realitat. Comen-çà treballant en comunitat la reconcilia-ció en el dia a dia. A la casa de Taizé, a-magava refugiats que fugien de la Fran-ça ocupada, especialment jueus. Françarestava ocupada i el germà Roger es veiéobligat a quedar-se a Suïssa, on ajudavaa creuar la frontera al qui ho necessitava. Dos anys després, el 1944 tornà a Tai-zé, amb els primers germans entre unagran senzillesa de vida. El 1952 el germàRoger, prior de la comunitat, escriu laRegla de Taizé. Així, d’una manera sen-zilla, va néixer aquesta comunitat ecumè-nica internacional que aplega un cente-nar de germans, cristians catòlics, pro-testants i ortodoxos de diferents nacio-nalitats. Una de les experiències ecumè-niques més importants. El 23 d’agost, més de 12.000 personesvan donar l’últim adéu al fundador de lacomunitat de Taizé. El mateix dia delsfunerals, també un grup de cristians delnostre Arxiprestat ens uníem en la pre-

setes. La web es presenta sota la fraseque el 16 d’abril de 1953 va pronunciar elaleshores president dels EEUU, el gene-ral Dwight D. Eisenhower: "Cada armaque es fabrica, cada vaixell de guerra ques’avara, cada coet que es dispara signi-fica un robatori als qui passen fam i nose’ls ofereixen aliments, per els qui tenenfred i no se’ls dóna roba". Avui en dia,poca gent percep la guerra, qualsevolguerra, com un robatori als que passenfam. I realment ho és.

Un esdevenidor de pauManuel Seliva

El 16 d’agost rebíem una notícia queva commoure tot el món cristià (i bonapart del món no cristià): el germà RogerSchutz de Taizé, va ser assassinat a ga-nivetades per una dona romanesa de 36anys. Schutz era una persona acces-sible; sense guardaespatlles... Un homeque va lliurar la vida a la pau i la reconci-liació va morir víctima d’una violènciairracional que així acabava amb tota unavida compromesa amb la reconciliació ila pau del cor. El germà Roger, suís, fun-dador de la Comunitat Ecumènica deTaizé, tenia 90 anys i estava presidint lapregària vespertina davant de 2.500 per-sones a Taizé. La seva mort va despertaruna gran commoció, sorpresa i tristesaentre protestants i catòlics europeus. El germà Roger deixa un recordinesborrable. Un dels darrers escrits delgermà Roger és la carta que va prepararperquè fos meditada al llarg d’aquest any2005 en les diferents trobades de jovesque se celebren a Taizé i a d’altres in-drets del món. Amb el títol d’"Un esde-venidor de pau". Roger deia que “lapregària no ens allunya de les preo-cupacions del món. Al contrari, no hi hares més responsable que pregar: commés vivim una pregària senzilla i humil,més som conduïts a estimar i a ex-pressar-ho amb la vida”. Deia també que"Comunió” és un dels noms més bonics

per començar

Manuel Seliva és rector de laparròquia de Maria Auxiliadora

8va

lors

contraVALORS. Xavier Manté | Ho diu un president

Cada dos o tres mesos faig una ullada ala web costofwar.com. que dóna, segona segon, el cost que ha tingut fins al mo-ment la guerra de l’Iraq. Miro a quin graud’estupidesa inhumana hem arribat. Desde l’abril del 2003, els nordamericans NikoMatsakis i Elias Vlanton van fent aquestcàlcul i apareix en dòlars. Esborrona. Enels moments de començar a escriureaquestes ratlles diu que portem gastats178.819.147.885 dòlars. Si us hi veieu encor, jo no, traduïu-ho a les antigues pes-

gària, seguint l’estil de Taizé, a l’esglésiade Santa Anna dels escolapis de Mataró. De tota arreu, la Comunitat de Taizé harebut missatges d’estimació i de solida-ritat. El cardenal Gaspar va explicar que elgermà Roger «volia viure la fe de 1'Esglésiasense divisió, sense trencar amb ningú,en una gran germanor». És molt allò queens uneix. Un home que va deixar emprem-ta de pau, de reconciliació i de comunióno deixa indiferent ningú. El dia abans de la mort del fundadorde Taizé, el Papa Benet XVI rebia unacarta en la qual li comentava que a cau-sa del seu estat de salut no podia assistira Colònia, però li manifestava el seudesig d’anar a Roma per dir-li que la sevacomunitat vol caminar en comunió ambel sant Pare. I amb lletra de la seva mà lideia: “Estigui segur dels meus senti-ments de profunda comunió”. Com diu en el seu llibre: "En tot, la paudel cor", el germà Roger entre altres mol-tes coses ens ha deixat un preciós testi-moni de la indispensable pau del cor.

Hem perdut el sentit moral de les nos-tres accions i la invocació del dret de lanostra seguretat ho justifica tot. Al aca-bar d’escriure aquestes ratlles, la webdiu que ara ja portem gastats178.827.190.315 dòlars, 18.042.430 mésque abans o sigui que en el temps d’es-criure s’han gastat en la guerra de l’Iraq,tres mil sis cents milions de les antiguespessetes. Deu ser degut a que he escritmolt a poc a poc i he parat per parlar ambel meu fill.

A Taizé amagarefugiats que fugende la França ocupada,especialment jueus

ALBERONI, Francesco. L’optimisme. Editorial Pòrtic. Col. Pòrtic Viure.Barcelona, 1999. AVIA, Maria Dolores i Vázquez, Carmelo. Optimismo Inteligente. AlianzaEditorial. Madrid, 1998. BARRERA, Loreto. Claves del optimismo. Libro Hobby Club SA. Madrid,2001. 320 pàgs. LINDFIELD, Gael. La mujer positiva: desarrolla el optimismo y la creen-cia en ti misma. Ediciones Neo-person. S.L. Madrid, 2002. MARUJO, H.A., Neto, L.M y Perloiro, M.F. Pedagogía del optimismo.Guíapara lograr ambientes positivos y estimulantes. Narcea Ediciones. Madrid, 2003. TAYLOR, S.E. Seamos optimistas. Ilusiones positivas. Martínez Roca,Barcelona 1991. RIVIERE, Margarita. Vivir la madurez con optimismo. Ed.Plaza & Janes,Barcelona, 1995. ROJAS, Marcos. La força de l’optimisme. Ediciones 62 Llibres a l’Abast,nº 396. Barcelona, 2005. 208 pàgs. SELIGMAN, Martin E.P. Niños optimistas. Ediciones Grijalbo. Barcelona, 1999. VAUGHAN, Susan .C. La psicología del optimismo. Barcelona.Paidós, 2004

El got, mig pleTONI CANAL

MONOGRÀFIC

9valors

El setembre marca l'¡nici d'un nou curs.

La tornada a la feina -o a la rutina diària-per alguns suposa un petit trauma. Aixòens porta a reflexionar sobre si en

general a la nostra vida acostumem aveure el got mig ple o mig buit. Nosaltresel veiem mig ple i per això us presentem

diversos testimonis que, cadascú en elseu camp, també el veuen així.

PER SABER-NE MÉS

10

valo

rs

"Intento fer veurea la gent que tot

millorarà"uè és per vostè ser optimisme? Si considera? Creure que demà serà millor perquè t’ho hasguanyat. Sempre he valorat la sort que he tingut.Tinc dues mans, bona salut, ganes de treballar ila possibilitat de fer-ho en allò que m’agrada. Tinc

molta sort i això em fa ser optimista de cara al futur.

Què fa per transmetre optimisme a la gent que l'envolta? Treballo molt, però no pels diners, sinó perquè m’agrada. Tambéintento fer veure a la gent que no estem tan malament, que totmillorarà i que, de fet, tot millora.

Què li fa creure que hi ha esperança? Creure en l’esperança és complicat. Mires qualsevol mitjà decomunicació i tens ganes de plorar. Però sempre hi ha petitescoses per creure que el món pot ser millor. Sempre hi ha gent quelluita perquè les coses funcionin. Quan vas a altres països i veusque allà no tenen coses tan fonamentals per a nosaltres coml’aigua o l’electricitat, però són feliços, et preguntes per quènosaltres, que som privilegiats i ho tenim tot, ens queixem percoses més insignificants.Si l’optimisme és mirar endavant,l’esperança és mirar endarrere. Quan mires enrere i veus que abansestaves molt pitjor i que has millorat, veus que hi ha esperança.

Creus que la societat actual és prou optimista? La societat no és optimista perquè l’enganyen. Els mitjans decomunicació creen una angoixa que no deixa ser optimista. Comque les bones notícies no venen, només expliquen males notícies.

Com educar per arribar a ser optimistes?Nosaltres som el que veiem. Si a davant només ens posen

males notícies, és molt difícil poder ser optimistes. Per tant,canviaria el sistema dels mitjans de comunicació. Convidaria a

PER LAURA ARIAS

Q

ENTREVISTA A ESTEVE CAMPS, PALLASSO

tothom no deixar-se intimidar pel què diran o pensaran. Si es volxiular o cantar pel carrer es fa. Aquestes petites coses tambéreprimeixen l’optimisme.

L’any 1995, va unir-se a Pallassos Sense Fronteres i va viatjara Bòsnia. Com va anar?

Va ser una experiència molt enriquidora. T’adones que totarealitat es pot trencar si no es cuida. Vaig estar a un poble moltsemblant al nostre. La gent parlava dos o tres idiomes, la majoriade persones tenien carreres universitàries.. però de la nit al dia hovan perdre tot per culpa d’una guerra. Es van cremar cases i elsveïns es van matar entre ells. Penses que qualsevol d'aquellsciutadans podries ser tu. Va ser molt dur. A més, esperava trobar-me amb la Bòsnia que ensenyava la CNN, però ni tan sols erenimatges del mateix país. No hi havia ni periodistes, ni CascosBlaus. Hi havia membres del Moviment per la Pau, elDesarmament i la Llibertat (MPDL) que transportaven i repartienmenjar majoritàriament rebut des de Catalunya. Però ells no sortienper televisió. Abans de marxar fèiem bromes de si ens agafariauna ofensiva... fins que ens va passar! I vam haver de marxarabans de temps. Després d'aquella experiència tinc en compteel valor real de les coses. De Bòsnia vaig tornar més adult iconscient del que tenim aquí.

Creus que l’optimisme pot tenir cabuda en la guerra?La guerra i l’optimisme són termes massa antagònics. L’únic

optimisme que té la guerra és el dia que s’acaba. La gent pottornar a construir el que s’ha tirat a terra i començar de nou.

Què el va dur a emprendre aquell viatge?Un cúmul de circumstàncies. Sentia que havia de donar gràcies

a la vida pel que tinc i vaig pensar que una manera de fer-ho eratreballant per aquells que ho havien perdut tot. Eeren personesdesvalgudes i desorientades, els sentia com germans. Marxar no

11

valorsl'Optimisme | ENTREVISTES

"Els nens guardavenel confetti com untresor, així conservavenl'esperit de la festa"

va ser fàcil... aleshores tenia dos nens de sis i quatre anys. Elsvaig deixar un bol ple de tants caramels com dies havia de passara fora, i els vaig dir que cada dia en mengessin un, de tal maneraque quan s’acabessin, jo ja hauria tornat.

Després de la teva experiència a Bòsnia t’afecten de la mateixamanera els conflictes bèl·lics? No. He après a plorar. Ara veient aquestes coses ploro i nom’avargonyeix dir-ho. Des que vaig anar a Bòsnia, cada cop queper la televisió veig una criatura patint sé que molta gent quetambé ho veu només en serà conscient durant els quinze segonsque dura aquella imatge. Però quan el nen desapareix de la pantalla,jo penso en ell, perquè sé que segueix allà, plorant i passant-homalament. Tots hauríem de plorar una mica més per després sermés optimistes. Quan plores se’t netegen els ulls i l’esperit.

Enmig d’un conflicte armat, què queda quan s’acaba la funciói marxen els pallassos? El record és una cosa que no et poden prendre mai. La majoriad'aquells nens bosnians no havien vist mai un pallasso. Lesmares ploraven en veure riure els seus fills. Quan s’acabavenels espectacles els nens recullien fins el darrer paperet deconfetti del terra i se’l guardaven com si fos un tresor. Per aells era conservar l'esperit de la festa. Aquella alegria nigú elshi podrà pendrà i segur que no l’obliden. Aleshores vandescobrir que existeix quelcom millor que els trets.

Esteve Camps es dedicaprofessionalment a entretenir ifer riure amb les arts d’unmític pallasso, el Mag Màgic.Eternament compromès ambels altres, l’any 1995 va unir-sea la fundació Pallassos SenseFronteres per pal·liar lesconseqüències d’una guerraque estava destrossant física imoralment Bòsnia. Convençutque l’optimisme és una ajuda iuna sortida factible cap a l’èxitd’un futur millor, ens explicales seves vivències.

perf

il

L.ARIAS

12

valo

rs

"Política i optimismehan d'anar

estretament lligats"ostè es declara molt optimista. Sí, ho sóc fins a la inconsciència i la irrespon-sabilitat, perquè moltes vegades em llenço ales coses sense pensar en les consequüènciesque això tindrà per mi, de temps, o de desgast.

La gent que té la fortuna -jo ho celebro per ells- que a la vidatots els ha anat bé, el seu entorn ha tingut molta sort, tenenuna feina ben remunerada... si arriben als 35 i els tiren al carrertenen un trauma molt pitjor que la gent que hem anat patintreblincades...

Això mateix ja és una forma de ser optimista... Sí. D'altra banda, hi ha gent que diu que ser optimista és unamanera de ser covard, perquè et fa tanta por pensar que etvagi malament que és una manera d'embolicar-te...

Bé, vostè és diputat al Parlament de Catalunya. Es pot seroptimista en la política, vista des de dins? A veure, per començar si ets del PP a Catalunya has de sermolt optimista. Sinó ho tens molt malament. A més és molt fàcilser-ne, perquè quan només et vota el 10% de la gent tens unmarge de 90%, tens molt de camí per córrer. La política il'optimisme han d'estar íntimament lligats. El que no ho entenguiaixí és que no serveix per la política. La política consisteix en l'artde contribuir a millorar les condicions de vida de les persones.I és, per tant, una feina optimista. Si creus que les coses nopoden millorar... perquè dedicar-te a la política? Només perquèet paguin un sou, per satisfer-te a tu mateix, per la teva vanitat...

També passa, a vegades... Pot ser, però és bastant lamentable. Només si tens confiança

PER JOAN SALICRÚ

V

ENTREVISTA A JOAN LÓPEZ, PARLAMENTARI DEL PARTIT POPULAR (PP)

en el teu entorn de generar noves oportunitats i de que cadaany vingui la primavera... té un cert sentit dedicar-se a la polí-tica... D'altra forma es converteix en una activitat mesquina.

Ha evolucionat, suposo, aquesta concepció de l'optimismedes que va ser escollit regidor a Mataró el 1991. Sí, és clar, hi ha una evolució lògica. Quan un té vint i pocsanys com quan vaig entrar a l'Ajuntament un és un fona-mentalista de les seves pròpies idees. Tot és com OperaciónTriunfo, tothom s'abraça o s'abaralla, tot és perfecte o horrorós,blanc o negre... hi ha molt poca amalgama de grisos. A la llargales coses passen a tenir accents, contrastos... De mica en micate n'adones de les coses que poden arribar a ser motors de lasocietat o de les idees que han fracassat. Per exemple, jo res-pecto molt la gent d'esquerres, però crec que és demostrableque el socialisme ha sigut un motor de misèria i de problemesa la història de la humanitat, encara que també és veritat que hiha hagut gent d'esquerres ha fet un paper important peldesenvolupament de la societat en el camp social. Amb aixòvull dir que només qui és capaç d'evolucionar pot mantenir-seal dia i mantenir també una certa confiança, que també equivala optimisme, de que les coses seguiran millorant.

Llavors la qüestió és transformar aquest optimisme ingenucap a una cosa profitosa, que permeti donar resultats... Sí, tinc al cap l'exemple d'una persona que té una personaamb una malaltia seriosa i que té una capacitat de vitalitat ab-solutament envejable. Altres s'enfonsen... Cada cop hi ha mésmalalties psicosomàtiques i relacionades amb temes psicolò-gics i això és perquè la societat té un to vital baix. La gent estàdecaiguda, té problemes, poc entusiasme... Si tinguéssim unamica més de convicció amb les nostres pròpies possibilitats

13

valors

J.SALICRÚ

"Només qui potevolucionar potmantenir una certaconfiança i optimisme"

El mataroní Joan López vacomençar a fer política ja dinsel Partit Popular quan aquestva entrar per primera vegadaal consistori de la capital delMaresme, el 1991.Posteriorment s'ha presentattres vegades més per alcalde il'any passat, el 2004, va serescollit diputat al Parlamentde Catalunya, on és un delsquinze homes de confiança deJosep Piqué.

l'Optimisme | ENTREVISTES

no hi hauria tants problemes d'aquest tipus.

Els optimistes tenen altres qualitats, però. Per anar a buscant sinònims optimisme crec que està vinculata tenacitat. Només els optimistes són tenaços. Només si creusque a base d'intentar-ho te'n surts. Jo sóc dels que no crecamb l'atzar. La sort es pot buscar però gairebe res passa percasualitat. En general les persones que van fent acaben sentoptimistes perquè te'n surts, ni que sigui en la meitat de lescoses. Optimisme també pot estar relacionat amb ser valent,que quan estàs a l'oposició a vegades és necessari, per exempleper sumar-te a un projecte del govern.

Estar a l'oposició en demana molt, d'optimisme. Si, una cosa és ser optimista i l'altra inconscient; que el PP aMataró en tregui catorze per poder governar està dins d'allòque és difícil.

Quina és la seva estratègia per vèncer el pessimisme? Cada dia té les seves coses i com va dir Franklin només lamort i els impostos són inexorables. La resta és discutible. Sial final del dia les coses no han anat bé... doncs el dia següenttorna a sortir el sol i sant-tornem-hi.

perf

il

14

valo

rs

ts una persona optimista davant les novesgeneracions. Com es pot ser optimista davant ladesmobilització, el passotisme, la falta deresponsabilitat...?

Indubtablement sóc una persona optimista ambles noves generacions! El primer problema per no ser optimistaés acceptar com a veritat aquesta imatge de passotisme idesmobilització amb què la societat ha etiquetat els joves.Que els joves ara ens impliquem socialment d’una altra manerano vol dir que no ho fem. L’error és voler comparar la manerai la intensitat amb què, per exemple, es van implicar els nostrespares amb com ho fem ara. No es poden comparar generacionsque han viscut èpoques i situacions tan diferents i, en totcas, per fer-ho necessitem dades objectives, no partir depercepcions subjectives. De totes maneres, i al marge de lacomparació, sóc optimista amb la joventut, però no amb lasituació que ens ha tocat viure. Som la generació més pre-parada però la que té menys perspectives de millora respectel’anterior generació! En general, el context desanima, però siens referim a les persones, em sento optimista.

Quina imatge o anècdota t’ha fet reafirmar l’optimismerespecte els joves?

Ser al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya emdóna l’oportunitat de conèixer de més a prop moltes entitatsi de poder anar a moltes activitats. Veure des de primera líniael que es fa des de les organitzacions, conèixer com treballen,conèixer la gent que tira els projectes endavant, els qui hiparticipen, és un bon motiu per sentir-se optimista.

El pessimisme que generalment acostuma a mostrar lagent gran respecte els joves no deu ser un element que ajudi

massa a animar a la resta de joves?No ajuda, per això nosaltres intentem que els i les joves

tinguem el reconeixement que mereixem. Ens agradaria i ensajudaria molt que abans de fer algunes observacions gene-ralistes del tipus “els joves són....” o “la joventut...” s’intentésno posar etiquetes. De joves, n’hi ha de moltes maneres, igualque de nens i nenes o de persones adultes! En la joventut,com en tot els àmbits, és molt important no posar etiquetes.

En general, et consideres una persona optimista? D’on etve aquesta manera d’encarar la vida? Ha anat evolucionant,aquesta percepció? No em considero una persona excessivament optimista, peròcrec que cada vegada ho sóc una mica més. Cada dia quepassa miro les coses d’una manera més positiva.

Quina és la teva recepta per ser optimista en el dia a dia?Com transmets aquesta vivència a les persones que t’envol-ten?

No tinc una recepta per a l’optimisme. Intento buscar elmillor de cada dia i aprofitar tots els bons moments.

Com creus que es pot educar la gent en l'optimisme?

"Intento aprofitartots els bonsmoments"

EPER J.S.

ENTREVISTA A ALÍCIA FERNÁNDEZ, PRESIDENTA DEL CONSELL NACIONAL DE LA JOVENTUT

"Sóc optimista amb lajoventut, però no ambla situació que ens hatocat viure"

l'Optimisme | ENTREVISTES1

5valors

"Per compartir elssomnis calen personesoptimistes i personespessimistes"

No tinc massa clar que s’eduqui per ser optimista. Segurque el reforç positiu i el reconeixement, sobretot en els méspetits, és important, però crec que no hi ha una única fórmulaperquè algú sigui optimista. És important el reconeixementque ens fem els uns dels altres i el suport que donem a aquellsque tenim al nostre costat.

Què creus que pot aportar l’optimisme en l’evolució delmón?

Per a l’evolució del món cal una bona dosi d’optimisme,però crec que el més important és que aquesta evolució esfaci a partir del treball compartit. I per compartir els somnis iels projectes hi ha d’haver gent optimista i gent pessimista.Per contribuir a l’evolució de la societat és funamental lacapacitat d’entendre’ns i treballar plegats.

La societat actual la veus optimista davant els problemesque té plantejats? I els joves, en general, són més o menysoptimistes que la resta de la població?

Els joves ho tenim difícil per ser optimistes... No vull dirque no ho siguem, però la veritat és que la situació no ensajuda. Les dificultats per a trobar una feina estable, unavivenda... No tenim massa opcions per desenvolupar elsnostres projectes de vida, i això dificulta poder mirar-ho totamb optimisme.

Alícia Fernàndez, llicenciadaen Història, és des del marçdel 2004 presidenta delConsell de la Joventut deCatalunya, xarxa d'entitatsjuvenils del país que defensaels interessos de la gent jove.Abans d'ocupar aquest càrrec,va ser secretària general del'Associació de JovesEstudiants de Catalunya i vaser responsable d'un projectede formació de monitors aNicaragua.

perf

il

VALORS

16

valo

rs

el meu personatge

ostè perquè es considera optimista amb el futurde les relacions interreligioses?

Voldria distingir entre optimisme i realisme.L’islam, i concretament el sufisme, estàconcentrat en la veritat; va més enllà de la

dicotomia moral del bé i del mal. Aquesta realitat no sempre ésplaent, però té un avantatge, sempre és. La veritat és Déu i desd’aquesta premissa hem d’aproximar-nos a la realitat. Sóc moltoptimista en el futur de les relacions interreligioses perquèaquesta veritat última és immutable. A partir d’aquí, tota la restasón bels que hem de descobrir i traspassar per arribar a Déu. Ensegon lloc, penso que dins de cada persona, única i irrepetible,hi ha una ànima de pura llum. Però aquesta personalitat ésinfluenciable. És molt important, des de la fe, fer aquesta distincióentre cos i ànima, ja que per essència, malgrat l’ego, tothom ésbo; és pura llum.

Per tant, el seu optimisme rau en la bondat natural de l’homecom a creació divina?

Sí, penso que vivim una realitat, però aquesta no és l'última.Encara que quatre membres d’Al-Qaeda influenciessin en elcervell de 1.300 milions de musulmans, la realitat última no seriacanviada perquè tota ànima ha d’arribar pura a la divinapresència. De fet, tant a l’Antic Testament com al Nou Testamento a l'Alcorà, s'explica com la lluita entre la llum i la fosca ensacosta a Déu. El secret és viure la fosca per arribar a la llum.Aquesta és la mirada real, aquesta és la meva mirada optimista.

Però potser, actualment, les influències són massa fortes? El bé i el mal existeixen, però més enllà d’aquests dos elements

hi ha el coneixement i la ignorància. El desconeixement fa possibleel mal. Aquí rau el poder dels dictadors. La gent ha de comprendre

PER MARIA COLL

Vque segons la seva activitat diària està caminant vers la fosca overs la llum. Si el teu dia està ple de mals pensaments, estàstreballant per difondre el mal. Per exemple, pots conduir insultantla resta de conductors o pots saludar la gent amb un “bon dia”.Només amb aquest gest ajudes a restaurar la llum natural delmón. Aquesta distinció és útil per a les persones creients i pelsno creients.

Realment la seva és una visió optimista.Estem vivint un moment difícil, però es tracta d’una realitat

temporal. És un crit al despertar del món. Per exemple, als EstatsUnits, els atemptats de l’11-S, sense justificar-los, més enllà deles religions, van conscienciar la gent envers la realitat queviuen.

Quins elements observa en la vida quotidiana que li fan creureen aquest despertar?

La vostra revista és un exemple clar, un signe dels temps. Eltemps té signes, missatges divins. Podem llegir els textos divins,però no ens podem posar al nivell de Moisès o de Jesús. Estracta de textos poètics i no literals -en una visió literal noméss'hi aferren els radicalismes-. Per tant, necessitem signes modernsper interpretar-los. Vivim en uns temps on la realitat de la vida faque cada vegada sigui més difícil que la gent visqui adormida.En cap altre temps de la humanitat el despertar havia estat tanurgent, mai havíem viscut una convulsió tan important. Cadadia la gent es més veurà obligada a escollir entre la llum i lafosca, independentment de la seva religió, perquè una cosa ésclara: ni tots els cristians ni tots els musulmans són bons odolents. Més enllà de les etiquetes, ets un servidor de Déu o noho ets. Només et fa veritable la quotidianitat. Els profetes hodiuen: “Hi haurà un temps que mantenir una centèssima part dela fe serà tan difícil com mantenir les brases a les mans”. Avui, la

"El secret és viurela fosca per arribar

a la llum"

ENTREVISTA A ABDUL WADUD SABATÉ, RESPONSABLE DEL CENTRE SUFÍ DE BARCELONA

l'apunt

l'Optimisme | ENTREVISTES1

7valors

l'apunt

el meu personatge

"La religió serveixper arribar a Déu idesprés ja no valenles etiquetes"

Abdul Wadud Sabaté,després de caminar pelcristianisme i per l'hinduisme,va descobrir l'islamisme sufista.Avui és responsable delCentre Sufista de Barcelona.Va participar en l'organitzaciódel Parlament de les Religionscelebrat a Barcelona en el marcde Fòrum de les Cultures 2004i ha col·laborat en el CentreUNESCO de Catalunya en elcamp de les relacionsinterreligioses.

gent que és capaç de tenir una mica d’espiritualitat és com lespetites estrelles. Quan mires la societat des de l’espiritualitatveus un firmament fosc però amb algunes estrelles on guiar-te.Si la realitat fos plena de llum, com en el temps dels profetes,seguiríem el sol, la realitat encarnada, sense cap altra opció.Però ara hem de triar. Per mi, viure aquest temps és un repte i unhonor. Hem de pensar que ni la fosca de tot l’univers mai noserà suficient per apagar una petita estrella.

Com transmetre aquesta visió optimista del món a la resta dela societat?

L’únic que pot fer una persona és canviar-se a ella mateixa. Ésdur i fort, però és així. És impossible canviar ningú sense elpermís de Déu. Només podem viure la realitat generant llum, jaque aquesta es propaga. Ara bé, si acostem aquesta llum a unapedra mai no prendrà. El missatge no té força si no en somtestimonis.

Hi ha qui pot pensar que aquesta és una visió massa utòpica.La idea d’un mestre espiritual somrient no existeix. Qui pot

somriure tot el dia davant les coses que passen al món? Això noho faria ni Jesús. Ell també era rígid amb els seus deixebles. Unaaltra cosa però, és la misericòrdia. Podem treballar per la llum,però abans de transformar les coses, cal una acceptació del fill,del veí, de la vida, dels problemes, de les desgràcies... Sense

perf

ilacceptació no hi ha treball possible i sensetreball no hi ha canvis.

Primer cal l'acceptació i desprès laconeixença o primer cal conèixer per

després acceptar?El coneixement sense acceptació és limitat, vulnerable i

perillós, perquè tot coneixement no encarnat pot ser mal usat.Hi ha gent amb coneixement però sense sabiduria. Les perso-nes que no han viscut la realitat són pura teoria. Dic això des dela meva experiència personal. La meva família era cristiana nopracticant. Primer, per inquietuds personals, vaig volerreconnectar amb aquesta religió però no hi vaig trobar allò quebuscava. Després vaig conèixer l’hinduisme, i finalment l’islam.L’islam no té cap diferència important amb les altres, només ésun missatge formulat d’una altra manera, ni millor ni pitjor . Lareligió serveix per arribar a Déu i quan s'hi arriba no valen lesetiquetes. En aquest moment a tothom se li preguntarà: “Hasservit?”. Hem de veure les nostres similituds i no les nostrespetites diferències.

M.COLL

l'apunt

18

valo

rs

l'apunt

l seu llibre és un testimoni optimista respecte unamalaltia.

Sí, intento mostrar una visió optimista respec-te el càncer perquè a mi aquesta actitud em va ajudarmolt, però sobretot per ajudar aquelles persones que

ara passen per la mateixa situació que vaig viure jo. El testimoniatgeés una gran eina d’ajuda. Entre els malalts de càncer s’ha creatuna gran xarxa solidària, els membres de la qual es transmetenoptimisme i així ajuden a superar la malaltia a d'altres que també lasofreixen. És tan important la malaltia com l’actitud que prens perafrontar-la.

De fet, alguns metges diuen que l’optimisme pot ser curatiu. Sense acabar culpabilitzant els malalts que moren, sí, és certque l’optimisme és un factor molt important. Un dels que defensaaquesta teoria és Luís Rojas Marcos, psiquiatre i home de granoptimisme, que en el seu darrer llibre explica que l’optimisme ésun factor absolut de curació. Abans del càncer, vaig tenir unaccident molt greu pel qual vaig haver d’aprendre a caminar denou i fer vuit mesos de recuperació. En aquell cas vaig viure mésel valor de la força de voluntat i l’optimisme. Recordo que ladoctora que dirigia el centre de rehabilitació quan un malalt entravaja sabia si la seva recuperació seria ràpida o lenta. No ho deia tantpel grau de la lesió, sinó per la forma d’afrontar-la. Si cada dia enshaguéssim de plànyer dels nostres mals, tindríem molt a plànyer.

Com passar de preguntar-nos “per què nosaltres” a tenir unavisió optimista respecte la curació? A totes les persones que hem truquen i hem pregunten “per quèa mi? Si porto una vida sana” sempre els dic que fins que nodeixin de fer-se aquesta pregunta i no superin el primer estat deràbia no podran avançar. El moment més fort de la malaltia sempre

PER MARIA COLL

Eés quan te la diagnostiquen. Després, és una evolució gradual.

En aquest procés, els ànims que es reben de les persones quet’envolten són molt importants? Sí. Arriba un moment que no només vols la teva curació, sinótambé la dels altres. Amb el càncer aprens a ser molt solidari. Hearribat a anar a veure gent a l’hospital que no coneixia, nomésperquè un familiar m’ha comunicat que s’ensorrava. En el fons,sense ser-ne conscient, quan ajudes els altres, t’ajudes a tumateixa. Intentes transmetre’ls el teu optimisme i els dius que lavida no s’acaba aquí. Les ganes de viure d’un malalt sónimportants per a ell, però també per als seus familiars, ja quedurant la malaltia moltes vegades s’ha de fer el cor fort de cara alsaltres. Hi ha coses ben senzilles per aconseguir aixecar els ànimsd’un malalt. Quan estava a traumatologia per l’accident, el metgeem deia que el dia que les infermeres maquillaven una noiatetraplègica i les seves amigues l’anaven a veure, en aquellinstant canviava de caràcter.

Hi ha nous avenços mèdics, petites notícies esperançadores. Entre tots, metges, malalts i mitjans de comunicació, a diferènciad’ara fa cinc anys, estem oferint una visió diferent del càncer. Aras’ha investigat més i hi ha menys mortalitat, malgrat encara notenir-ne la curació i ser la principal causa de mort entre les donesd’entre 40 i 65 anys. Penso que sobretot ha millorat molt el tractesocial que s’ofereix als malalts. Recordo que quan explicava quetenia càncer tothom es quedava astorat. Abans moltes personesno ho explicaven perquè se’ls mirava com si haguessin fet unacosa dolenta. Se’ls sentenciava a mort. Les nostres àvies endeien “el mal lleig”. Ara es parla de càncer amb molta més norma-litat, estem aprenent a desdramatitzar la paraula. Fins i tot cadacop hi ha més persones famoses que ho diuen públicament. Totaixò ha fet molt de bé als malalts, ja que ara poden expressar els

"Tan important és lamalaltia com

l'actitud envers ella"

ENTREVISTA A MAGDA ORANICH, AUTORA DEL LLIBRE 'GANES DE VIURE'

l'apunt

l'Optimisme | ENTREVISTES

l'apunt

l'apunt

19

valors

Magda Oranich, advocada iactualment regidora del'Ajuntament de Barcelona perConvergència i Unió, hapublicat recentment un llibretitulat "Ganes de viure. Lameva lluita contra el càncer".Es tracta d'un testimoni enprimera persona de com vacanviar la seva vida el dia que livan diagnosticar aquestamalaltia i com l'optimisme l'haajudat a superar l'angoixa.

seus neguits a altres persones i participar a associacions d’ajuda.Tot això contribueix en la guarició, si més no, a viure amb mésbenestar el temps que ens queda.

De fet, el càncer és una malaltia que sempre pot tornar aaparèixer. L’optimisme s’ha de mantenir sempre en guàrdia? Sí. Quan vas a la revisió, els minuts d’espera són interminables.En aquest sentit, entre les associacions n’hi ha d’optimistes in’hi ha de pessimistes. L’altra dia, una dona membre d’unad’aquestes associacions em deia: “És que sempre hem d’anaramb l’espasa de Democles a sobre, ja que aquest any a dues jase’ls hi ha reproduït”. En canvi, una altra, amb el mateix índex derecaigudes, em deia: “Aquest any hem tingut sort, només a duesse'ls ha reproduït”. En el primer cas t’engoixes i dius “Ostres,aquella feia els mateixos anys que jo que havia tingut càncer!”,en canvi, amb la segona penses "Sembla que ho estem superant".

El càncer pot convertir una persona pessimista en optimista? És una qüestió de caràcters. Jo sóc d’aquelles que quan hi haun got amb un parell de gotes d’aigua penso: “Ui, encara en que-da!”. Hi ha persones que davant la malaltia canvien el caràcter,treuen una gran força interior. De vegades cal una desgràcia percanviar-te, estimar més els altres, valorar més les coses,... De fet,molts malalts i jo mateixa, et diríem “ara estic millor que abans”. Elfet de pensar que ho has superat, que estàs ajudant els altres, ac-ció que dóna molta satisfacció personal... et canvia per sempre.

perf

il

"L'optimismecontribueix a lacuració, si més no,millora el benestar"

M.COLL

20

valo

rs

l'apuntl'apunt

el meu personatge

OS Racisme defensa que l’arribada de personesnouvingudes és una font de riquesa. És una visióoptimista del fenomen migratori? Més que optimisme, que també en tenim, la nostratasca es basa en realisme. La immigració és un fet

real que està molt present als nostres pobles i ciutats. L’arribadade persones d’altres indrets és una realitat a la qual no podemtancar els ulls. Per això, els membres de SOS Racisme mai no ensreferim a la immigració com a “problema”, sinó com a “repte”.D'altra banda, tractem amb persones que volen refer el seuprojecte de vida i, per tant, hem d’emmarcar la immigració en unmarc de respecte als drets humans.

Per tant, si la immigració és un repte social de futur, caldràcerta dosi d’optimisme per superar-lo amb bona nota? Sí, però avui dia cal matisar molt el terme “optimisme”, ja quede vegades aquesta paraula s’utilitza com a sinònim d’utopia.Per transformar la societat i per millorar-la ens hem de guiar peruns valors de justícia, democràcia global,... i cert optimisme,però sense perdre mai de vista la realitat. Ens calen polítiquesmigratories realistes, ja que les actuals tenen unes conse-qüències que encara contribueixen més a incrementar la sensaciód’angoixa i malestar respecte l’arribada de persones estrangeres.

En quina ocasió has observat llum d’esperança respecte lasituació actual? Després de quinze anys treballant pels drets humans i contrael racisme hi ha molts moments impactants. Per exemple, lacelebració de manifestacions molt nombroses per denunciarfets xenòfobs. Una d’elles va tenir lloc l’any 1985 quan va serassassina a Madrid una dominicana, Lucrecia Pérez, però tambévan ser molt importants les celebrades pels fets de El Ejido o

contra la llei d’estrangeria. Aquestes manifestacionsmaximalistes ens fan pensar que la societat catalana és acollidorai que s’indigna quan hi ha casos de racisme. A nivell personal,voldria destacar les persones autòctones que vénen a lesnostres oficines per denunciar casos dels quals han estattestimonis. Més allà d’aquestes situacions, hi ha moltes altresaccions que ens evoquen esperança: escoles amb alumnat deprocedència de molt diversa que tenen claustres de professorsque malgrat la manca de recursos accepten les diferències comun repte, barris on les persones immigrants participen al teixitassociatiu...

Aquests exemples esperançadors s’observen més a nivellsocial que a nivell polític administratiu? És un peix que es mossega la cua. Quan diem que hi ha part dela societat autòctona que veu la immigració com un fet negatiu ésprincipalment a causa de tres factors: les lleis i polítiques quetenen incidències socials negatives, els missatges que rebemdels mitjans de comunicació, els quals moltes vegades utilitzenterminologia meteorològica per parlar d’immigració, per exemple,“una allau humana arriba a la costa”, i, finalment, pel nostre propiimaginari ple de tòpics i perjudicis. Cal afrontar aquests treselements a nivell de base però també a nivell estatal, aprovantunes polítiques migratòries més progressistes que mostrin aquestarealitat com un fet normalitzat i no com un trauma.

Quines eines utilitza SOS Racisme per transmetre aquestavisió positiva del fenomen migratori a la resta de la societat? Tenim dues vies de treball: una oficina d’informació i denúncies,on atenem els immigrants que han patit alguna acció discrimina-tòria i les persones que n’han estat testimonis; i d'altra banda, lescampanyes de denúncia i sensibilització. Per exemple, ara estemimmersos en una campanya contra el racisme social i una sobre

"Quan treballes percanviar les coses totsembla més fàcil"

PER MARIA COLL

S

ENTREVISTA A ISABEL MARTÍNEZ, PORTAVEU DE SOS RACISME

se a un partir o col·laborar a una ONG. Tot i que el treball en xarxaestà molt bé, també cal fer un esforç per canviar les nostresactituds personals. Quan comences a treballar per canviar lescoses observes que tot és més fàcil.

Sempre ets una persona optimista? Tant a la feina, com en la meva vida personal, intento ser-hosempre. Davant una dificultat intento pensar que no haig desuperar un problema sinó escollir la millor solució respecte unventall de possibilitats. Sempre intento guiar-me per aquestamàxima. Amb aquesta filosofia et saltes l’angoixa pel fet de tenirun problema i passes directament a pensar en les coses quepots fer al respecte.

21

valors

l'apunt

l'apunt

l'Optimisme | ENTREVISTES

l’esport i l’antiracisme. També treballem el tema del dret a vot i ambel problema dels fills adoptats, legalment catalans però amb tretsracials diferents que també poden ser víctimes d’accions racistes.

Amb aquests anys el grau d’optimisme deu haver fluctuat? Cada any augmentem el nombre de denúncies, per tant, creiemque a nivell de carrer el racisme continua, cosa que també voldir que se’n té més consciència. A nivell administratiu hem viscutperíodes durs. Actualment, malgrat els canvis de governs,l'estatal i el català, denunciem la manca de polítiquesprogressistes i arriscades respecte la immigració. El governespanyol ha apostat obertament per altres temes, com perexemple la pau a l’Iraq o els matrimonis homosexuals, però noho ha fet respecte la immigració perquè és un tema que despertamoltes passions internes i fa perdre electorat.

En general, a la societat catalana actual li manca optimisme? Hi ha massa pessimisme i passivitat. Generalment, mancaimplicació per contribuir a transformar la societat. Això no voldir que la gent resti impassible, però només mobilitza perqüestions puntuals i els manca certa implicació respecte temesconcrets. De fet, per contribuir a canviar les coses no cal afiliar-

Isabel Martínez és portaveu deSOS Racisme, una entitatnascuda a França l'any 1982 iamb seu a Catalunya des del1989. Va ser fundada peralertar a la població del'existència d'actituds racistesa la nostra societat ipromocionar valors d'igualtat,convivència i acollida vers elsnouvinguts. Des de la seva seuubicada al barri gòtic deBarcelona realitzen campanyesen aquest sentit.

perf

il

"Davant unproblema intentopensar que només haigde triar una solució"

M.COLL

22

valo

rs

"Som optimistes ambles persones, peròno amb l'exclusió"

s considera una persona optimista? Sí, sóc optimista. A la vida, he tingut experièn-cies per superar i ho he fet, i això m’ha fet veureles coses amb esperança. A més, crec que estara dins de la fundació m’ha fet ser més optimista.

Hem aconseguint moltes coses.

Quina és per a vostè la millor definició d’optimisme? Optimisme és veure que el futur pot ser millor i que dia a diaun mateix pot superar les dificultats. Tots tenim, ja no força,sinó capacitats, esperança, i expreiència de ser capaços de mi-llorar i aconseguir fites. Cal veure la vida amb humor, pensique és una cosa molt sana. Optimisme és veure el futur ambpossibilitats i, sobretot, no culpabilitzar-nos a nosaltres ma-teixos.

Arrels Fundació està basada en l’optimisme? Sí, Arrels Fundació és optimista tant per objectiu com perexperiència. A la fundació descobreixes persones on no lesveies. Al final t’adones que les persones que atenem són igualque nosaltres.

Podem ser optimistes davant de l’exclusió social? Davant de les persones sí que podem ser-ho, però davant detot el que genera l’exclusió socials costa molt. Ens podemmovilitzar per la pau, però després ens donem cops de colzeels uns als altres per ser més que el company de feina. Neces-sitem un canvi de mentalitat possible quan algú viu experiènciescom les que viuen els nostres voluntaries, ja que canvien lamanera d’afrontar la vida.

Arrels Fundació s'ha especialitzat amb la gent sense sostre.

PER LAURA ARIAS

E

RAMON NORÓ, MEMBRE ARRELS FUNDACIÓ

Nosaltres treballem amb aquest col·lectiu perquè volem arribara aquell que està pitjor. Tots estem en el mateix vaixell, peròquan veus la distància entre els de dalt i els de baix, t’adonesque cada cop estem creant més diferències entre rics i pobres.Per a algunes persones, és més important guanyar diners iespecular que no pas lluitar perquè tothom tingui un dret cons-titucional reconegut, però no pressuposat, com és l’habitatgedigne. Tots plegat ens hauríem de treure la cuirassa i deixar-nos influenciar, ser més sensibles.

Quan vas entrar a formar part d’aquesta fundació? Formo part de l'equip promotor d'Arrels des de 1987 quan esva fundar. En aquell temps volíem fer moltes coses, oferir moltsserveis, però vam tenir la sort de no trobar el local adient perals nostres propòsits. Només vam aconseguir un local de 60m2 i va ser bo, perquè allà vam descobrir que una dutxa, un llito unes mans que no coneixes i que et serveixen un plat calent,són ben poc sense la proximitat entre les persones i les con-verses. Com que no podíem oferir gran cosa, materialmentparlant, vam descobrir que la companyia és el millor que espot donar.

Com podem educar a la societat a ser optimistes davant del’exclusió social? Fent veure a tothom que no som tan diferents. Tots tenimels mateixos problemes, però als exclosos socials els hi hanvingut de cop i no els han pogut digerir. Hi ha molta gent delcarrer amb grans qualitats i valors. El que hem de fer és ajudarals desarrelats a trobar-los. Sovint, amb visites escolars, elsexplico, per a fer-los entendre la problemàtica de manera fàcil,que es preguntin interiorment si coneixen algú a l’atur, divor-ciat, que pateixi una malaltia crònica o mental, que sigui de-pressiu, algú amb invalidesa...en fi, que tingui algun fil trencat.

23

valors

VALORS

"Hi ha moltagent vivint alcarrer amb gransqualitats i valors"

Ramon Noró és el Director deComunicació d’Arrels Fundació.Ell és un dels 19 professionalsque coordina els 185voluntaris actius, els qualsconjuntament vetllen pels“sense sostre”. La fundació,situada en un dels carrers delsRaval de Barcelona, ofereixserveis i activitats a les perso-nes sense llar i a la vegadaintenta sensibilitzar a lasocietat de l’estat en què viula gent del carrer, que són, entots els sentits, persones comnosaltres.

l'Optimisme | ENTREVISTES

perf

il

Tothom coneix una persona que li passa una d’aquestes coses.També n’hi ha que coneixen algú que n’hi passen dos. Fins i tot,hi ha gent que sap d’algú que n’hi passen tres de juntes. La re-flexió ens porta a l’evidència de què a ells els passa el mateix quea nosaltres; perquè tots formem part de la societat. L’exclusióno és un problema dels exclosos, és un problema de la societatque pateixen els exclosos.

En els divuit anys que funciona Arrels, creus que ha milloratla situació? No, ha empitjorat. S’està engrossint i la immigració n’és unacausa. En general, la societat no està oferint les xarxes de serveiadequades per a l’atenció que es necessita. Una millor cohesióentre les entitats seria molt positiva. La Generalitat va fer unestudi i va presentar un informe que no va publicar, on deia quea Catalunya hi havia de 8.043 persones sense sostre. En aquellmateix moment, les places d’acollida només eren 800. Ni tansols arriba al 10%!

Creus que, en general, tots som optimistes? No es pot generalitzar. Hi ha gent molt positiva, i jo cada diaem moc amb persones com aquestes a la fundació. Ens estemmovent en uns espais on és necessari ser optimista, perquèsinó no hi hauria quasi ningú.

Si tothom veiés l’exclusió social de forma més optimista,creus que la seva sol·lució seria més ràpida i senzilla? Sí, perquè entre tots l’esforç no seria tan gran. A l’hora deposar recursos materials, en el cas de l’exclusió social, no enscostaria tant. El que realment és un repte i que també essolucionaria més fàcilment amb optimisme, és posar-te al costat

dels exclosos. Quan seus amb ells i els parles, veus que sónpersones que t’accepten i que tens capacitat d’influenciar enells. En aquest cas, la persona sempre millora i tu també.

Fora de l’associació, com vius l’exclusió social? Critiques les coses que provoquen l’exclusió. Un exempled’aquest estiu: els diaris van denunciar la mala imatge de Bar-celona a causa de la brutícia i l’incivisme dels ciutadans. A la fo-tografia apareixia una persona sense llar. Això no és veritat!L’incivisme no el provoca la gent del carrer. El que és incívic ésque hi hagi prop de 2000 persones vivint als carrers de Barcelona.Hi ha coses que no podem barrejar i que sovint confonem, iaquest fet em fa sentir realment frustrat.

A partir d’Arrels ha canviat el teu concepte d’exclusió? Treballar a Arrels m'ha fet veure les coses de manera més crítica.Si jo treballés en algun altre lloc no opinaria com ho faig i tampocsentiria les coses de la manera com les sento. Abans de la fundació,jo em mirava els exclosos com la majoria de persones: amb pena icompassió. Ara, en canvi, els miro com una injustícia.

24

valo

rs

caminat. És conèixer i estimar aquells quetan sols saludaves. És sentir-te amic d’a-quells que ni tan sols coneixies. El Camí s’ha de fer amb la ment i el coroberts, amb poc equipatge, valorant sen-se prejudicis el company, escoltant, ca-llant, rient, cantant, celebrant tots juntsen comunitat. Hi ha moments per a tot,com diu l’Eclesiastés . El més importantés que al cap de dos dies d’iniciar el tra-jecte, estàs immers en una mena de dinà-mica de grup, amb cinc, sis hores de mar-xa per endavant. És un exercici, noconfondre-ho amb repte esportiu, sinóun posar-te en situació per treballar-teper dins i reordenar la teva espiritualitat,

propostesamb valors

les idees, les relacions familiars, de fei-na.... treballar moltíssim la convivèn-cia.... i no quedar-te en el núvol que a-quest estat idílic et porta, sinó trasllar-dar-ho a la quotidianitat quan retornesa casa i refàs el teu dia a dia. Una amiga peregrina diu "cadascúha de fer el seu propi camí". I repetintla idea d’un amic peregrí: "Hem seguitun camí traçat. Ara ens toca obrir ca-mins, amb valentia, amb llibertat as-sumint les conseqüències". Si Déu vol el repetirem, qui sap quan,qui sap des d’on. La qüestió, com deiaal començament, és fer camí i aquestaés l’excusa. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS

E.PUIGDERRAJOLS

El camí s'ha de feramb el cor i la mentoberts i valorantsense perjudicis

eixar-se perdre pel “Camiño“no sé pas si és una propostamassa atípica atenent la gen-

tada que trobes quan vas apropant-te a Compostel·la. Però si li donemun tomb a la idea i deixem que fer elCamí sigui una excusa, l’excursió pottenir el seu "què" i marcar la dife-rència. Vam sortir de Trabadelos. No calpartir des d’aquest punt. Tots els ca-mins porten a Roma, com diu el poeta.Jo, el tram de Ponferrada –Santiagoel conec prou bé. Tot i que l’he fettres cop en èpoques diferents, semprehi trobo un encant, quelcom que me’lfa redescobrir. No diguem els paisat-ges que tant es diferencien als nos-tres més eixuts, més mediterranis. Perveure paisatges diferents no aniríemfins a tocar de Finisterre. Arreu onvagis de la península en pots trobarde tan o més encisadors. És el compartir taula, dormitori, polsdel camí, silencis i rialles. És el llevar-te cada dia amb les lleganyes als ullsamb el company i donar-li el bon dia.És gaudir de l’èxit de l’arribada i l’a-braçada dels qui aquell dia no han

D

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre pel Camí de Santiago

· La Peixateria.· Hospital de Mataró.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (M. Sant Llorenç).· Llibreria El Tramvia. (P. Granollers)

valorscada mes a...

· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)· Llibreria Mas (Pl. Cuba)· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).· Llibreria Proa (Premià de Mar).· Esglésies de Sagrada Família,

Sant Josep, Santa Anna, SantPau, Montserrat, Esperança, MariaAuxiliadora, Llavaneres, Vilassarde Mar, Vilassar de Dalt, Premià deMar, Cabrils i Caldes d'Estrac.

tivament joves com MarinaNúñez, Zhang Huan, Mari-na Abramovic, Álex Fran-cés, etcètera. Però també t’adones de lesdiferències, és clar, i no tansols en els aspectes tècnics(no hi havia vídeo al Barroc,us ho imagineu?) sinó en latransmissió d’un nou con-text estètic (ho podem veureen els vestits de la pietat deBettina Rheims), de refe-rents intel·lectuals (retaules buits de sants, la mort coml’aigua que ascendeix, Déu absent), de posicionaments mo-rals (el tactament de Sant Sebastià és un doll, o els “sants”sexuats de Pierre et Gilles en són un altre) o del propi puntde vista (sarcòfags gòtics ‘versus’ cossos morts o amor-tallats). Parles del de sempre, amb els referents que ens haaportat la cultura cristiana en el món de l’art, però amb elllenguatge i les referències actuals. Les preguntes, romanen.No us la perdeu. És una bona excusa per revisitar la nostracapital de terra endins, una gran ciutat plena de goig imeravelles com aquesta. RAMON BASSAS

l plantejament és molt senzill, però el resultatés una meravella plena de matisos i de riquesavisual. L’Ajuntament i el Bisbat lleidatans, amb el

suport de la Diputació i la Generalitat, jugen molt fort ambel nou Centre d’Art La Panera i l’exposició que comentemavui (que bé val un viatge a la capital del Segrià) n’és unamostra palpable. La idea és, doncs, mostrar la continuïtat del discursartístic des de l’Edat Mitjana fins el segle XIX amb lespeces contemporànies, aprofitant, d’una banda, el fonsd’art del Museu local (magnífic) i una molt acurada recercaen alguns dels autors més característics d’aquesta conti-nuïtat. Òbviament, encara que ningú ho digui, la referènciaés fonamentalment religiosa. A l’església de Sant Martí, romà-nica i sense culte, es fa una mostra general amb esculturesque van des del cubisme (el “consagrat” James Lee Byars)fins a autors espanyols realistes com Ferrán/Otero o elsgermans Rosado. A La Panera, al costat, una antiga fàbricade pa recuperada en un majestuós museu, les obres s’agru-pen en eixos temàtics com la mort, el sacrifici, el ritual, l’ofrenai la paraula. Estem parlant d’escultures, sarcòfags, tríptics,fotos, vídeos i pintures i, el primer que penses, és que hi hauna inquietant similitud entre les peces contemporànies iles antigues, com si les primeres no gosessin més que rein-terpretar allò que ja ha estat explicat. I estem parlant -en l’àmbit contemporani- també d’autorsconeguts com Miralda, Jaume Plensa, Pierre et Gilles, PepeEspaliú, Pérez Vilalta... encara que també d’autors rela-

ART

'Dual', a Lleida

AJUNTAMENT DE LLEIDA

Un delsespais de

l'exposició.

E

"Dual. Trànsits i encreuaments per la història del’art” al Centre d’Art La Panera i el Museu de LleidaDiocesà i Comarcal (Església de Sant Martí). Lleida,fins el 23 d’octubre de 2005.

Kierkegaard, Llull, Luter, Tomàs Moro, Newman, Péguy,Teresa de Jesús, Tertulià , Tomàs d’Aquino, Vicent Ferrer Elventall temporal s’estén, com es pot com-provar, des delsinicis del cristianisme fins als temps actuals. Cada volum

està dotat d’una excel·lent introducció històrica iuna cronologia que ajuda a situar l’obra. A més unabi-bliografia que dóna fe de les edicions originalsbase de la traducció, altres traduccions existents iestudis monogràfics sobre l’obra i l’autor. L’elenc detraductors i col·laboradors és d’una gran categoria.Sebastià Janeras ha estat el fundador i director de la

col·lecció. La cultura catalana ha d’estar orgullosa d’aques-ta col·lecció que li ha valgut el reconeixement de les més a-creditades institucions del món cultural. J.M. SOLÀ

vegades succeeix, quan hom preten situar-se enuna òptica religiosament neutral, que es tendeix apassar de puntetes sobre esdeveniments

culturals de signe confessional però que són de pri-mera magnitud. Durant la primevera passada, vaaparèixer el número cent, el darrer, de la Col·leccióClàssics del Cristianisme. És la culminació d’unprojecte ambiciós dut a terme amb la col·laboracióconjunta de la Facultat de Teologia de Ca-talunya i laFundació de l’Enciclopèdia Catalana. La gràcia de lacol·lecció està en haver traduït al català - i això en cap altrallengua del món s’ha fet- obres d’autors que són fi-guresreconegudes en la cultura i literatura europees: Agustí,Benet, Calví, Eckhart, Erasme, Francesc d’Asís, Ignasid’Antioquia, Ignasi de Loyola, Joan de la Creu, Kdempis,

A

Col·lecció Clàssics del Cristianisme. Editada des de 1988 per laFacultat de Teologia de Catalunya amb Enciclopèdia Catalana.

la fitxa

LLIBRES

Feina ben feta

25

valors

magistralment com era la societat anglesa medieval i lesvisicituds a l’hora de construir una catedral. Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem esta-da a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que faanys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens portena visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat deltèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolucióindustrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar afabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de lafàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionarl’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants.És una sortida laboral. Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucliantic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens dellaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprarcom a record. La gran cate-dral val la pena i també vi-sitar el castell Howard i lamuralla romana.

Cap a Irlanda És hora d’ambarcar capIrlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà unvaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que vanaprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregenamb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic.Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic quejustament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costaatlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosapel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb trenper Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió deRyanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT

Ja t'hi has connectat?

valors.orgAra actualització setmanal!2

6va

lors

propostes

er no perdre el costum, comencem el viatge a l’a-eroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta aLuton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una

hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts ettrasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviarplantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est. Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principisde juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a lariba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebrenles més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí elstrens que surten de l’estació de Padington van plens de gentmolt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones,amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Pocmés d’una hora arriben a l’esmentada població per veure oparticipar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època.Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent ambuna copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula,fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixellsde vapor com els del Mississipi es passegen pel riu. L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de treshores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estacióens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí laseva carrera de compositor. Donem una volta al poble:espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, unartista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviardiners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turísticd’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós:molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva. A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica;el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primerexplorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sudvisitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica

VIATGES

Anglaterra, de nord asud, i un tast d'Irlanda

VALORS

P

Una imatgede la població

marinera deKingsbridge.

Manchester era unade les ciutats del tèxtil,però ara moltesfàbriques són tancades

VALORS

propostes

que després serviràper tornar al monestir,i als 45 minuts arribema l’ermita de Sant Je-roni. Una mica més a-munt, després d’unadarrera pujada, el mi-rador ofereix una magnifica panoràmica de bona part deCatalunya i fins i tot de Mallorca si el dia és perfectament clar. El retorn al monestir s’ha de fer pel fons de la vall per uncamí descendent en ziga-zaga i lleuger. Des de Sant Jeronical fer marxa enrera i just en el punt encimentat agafar eltrencall de l’esquerra. Per aquesta via s’arriba al Pla delsOcells. Es passa per sota la panxa de Bisbe i més enllà esconflueix amb el sender GR-7.2. Es tomba a la dreta i es co-mença un llarg descens per escales que, a través de l’estretpas del Francès, condueix fins al Monestir. RED.

a muntanya de Montserrat ofereix desenes de rutespossibles que ens permeten gaudir d’un dels parat-ges més emblemàtics de la geografia catalana. Hi

ha una ruta, fàcil per aquells no acostumats a les llarguescaminades, que transcorre per algunes de les ermites mésconegudes de la serralada i ofereix als excursionistes fan-tàstiques panoràmiques de Catalunya i del cèntric massís.La caminada comença a la Plaça del Monestir, on agafemel camí fins a l’ermita de Sant Miquel on podem parar peradmirar des del peu d’una creu una de les primeres vistesde l’abadia benedictina. Continuem la caminada pel mateixcamí, el qual cada cop fa més pujada, fins a Sant Joan. Peraquelles persones que volen estalviar-se la primera partd’aquesta ruta, tenen la possibilitat d’agafar el funicularque surt des del monestir i arriba fins aquest punt.A la porta de l’estació girem a la dreta pel camí que enscondueix en direcció nord-oest. Al davant cal admirarl’espectacle de les roques de Sant Salvador. Ben aviat,ens trobem sota la Gorra Frígia i al fons observem SantJeroni i el Cavall Bernat. Després d’un pas entre roques,hi ha un mirador a mà esquerra. Sempre s’ha de seguir elcamí que perfila la serra vers la capçalera de la vall. Enalguns moments s’endinsa al bosc. Després d’una mitjahora de marxa es creua el torrent de Santa Maria per unapassera amb barana de fusta. Aleshores s’emprèn la pujadad’un tram encimentat; a la dreta cal identificar el trencall

EXCURSIONS

Cap a la muntanya màgica

L

SECCIÓ ELABORADA AMB COL·LABORACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ

Vista deMontserrat

seu bon cor acaba captivant aquest personatge marcat –perllicència de Tim Burton, ja que en el llibre aquest detall no esmenciona- per l’estricta educació paterna. Després dels seusúltims pals de cec, el director de Bitelchús i Eduardo Manosti-jeras redreça la seva trajectòria amb una pel·lícula notable, queés al mateix temps innocent i perversa, divertida i tendra; es-bojarrada en les seves delirants coreografies (que protagonitzal’actor Deep Roy) i molt seriosa en el seu missatge final en favord’uns renovats valors familiars. JUDITH VIVES

la nova pel·lícula de Tim Burton, Charlie y la fábri-ca de chocolate, un Johnny Depp amb ressonànciesa Michael Jackson es posa en la pell del Willy Wonka

l’excèntric xocolater imaginat per Roald Dahl que fa les delíciesdels nens de tot el món. Un concurs en el que Willy Wonkaconvida a cinc nens a visitar la seva fábrica és l’excusa per po-sar en evidència els “pecats” dels més petits i les “debilitats”dels seus pares. Així, la fantasia de Roald Dalh, que Burton hasabut traslladar amb força fidelitat i conseqüència al seu estilvisual propi, serveix per ridiculitzar els nens malcriats,capritxosos, maleducats i consentits i per trencar una llança enfavor de valors que, per ser tradicionals, no deixen de tenir laseva importància: la generositat, la bondat, el respecte als mésgrans, etc... Totes aquestes virtuts estan personificades en lafigura del petit Charlie, un nen molt pobre que resulta afortunaten el concurs per visitar la fábrica de Willy Wonka, i que amb el

A

PEL·LÍCULA

'Charlie y la fábrica de chocolate'

Director: Tim Burton.Web oficial: Johnny Depp, Deep Roy, Christopher Lee, HelenaBonham-Carter.

Fotogramade la

pel·lícula.

27

valors

Temps aproximat: Dues hores des de Sant Joan i treshores des del monestirDesnivell: 320 metresMés informació a www.abadiamontserrat.net

28

valo

rs

per atraure el nombre màxim de visi-tants.

Un acte simpàtic que es celebra-va el dia principal de la festa era “elllevant de taula”. S’anomenava aixíperquè es realitzava havent dinat.Un grup de joves veïns, vestits degala, feien una mena de cercavilaacompanyats d’una petita orques-tra que tocava animades melodies. Passaven casa per casa por-tant uns recipients de vidre amb diversos brocs que contenienaigua de colònia. Ruixaven amb perfum tota persona que el sor-tia a rebre, especialment si eren noies. Als més menuts els re-partien caramels o confits. Els diners obtinguts amb aquestacuriosa col·lecta es destinaven a solemnitzar la festa. Sabem,però, que amb els anys, els donatius es destinaven a finalitatsbenèfiques i generalment a l’hospital.

El “llevant de taula” ha desaparegut decantat per la riuadaaccelerada de la modernitat. Avui, el que pugui faltar per quadrarel pressupost ho cobreix l’Ajuntament amb un invent anomenatsubvenció. Actualment els joves col·laboren d’altres maneres.Avui, havent dinat d’un dia senyalat no ens llevem de taula,més aviat fem el sobretaula. N.GUANYABENS

per acabar...

adelerats pel món, a fer les feines a co-rre-cuita, a passar superficialment peldamunt dels obstacles de la vida ...sense imbricar-nos-hi potser plena-ment... que, portar a terme una experièn-cia com la d’aquest estiu, resulta –usho asseguro- especialment gratificant,encoratjadora i aconsellable fermamentper a tothom. Una bona lliçó doncs per al curs queha començat. Al cap i a la fi, fer camíper als viaranys de la vida –com diu lacançó- és d’alguna manera saber men-jar quan cal la pols del camí o saberficar-te en mig del fang quan convé ocompartir amb els altres el poc o moltaliment que portem al sarró. Això sí, ambtota la joia i la il.lusió d’aquest món,malgrat les indesitjables angoixes i lesinevitables tristors. R.SALICRÚ

SABIES QUE...

uan a mig setembre es celebrin les festes dels carrersSant Pelegrí i Amàlia de Mataró, s’hauran acabat aques-tes microfestes veïnals. Tot plegat, des de maig s’hau-ran muntat una quinzena de serenates, organitzades per

ciutadans sense ànim de lucre. Són caps de setmana dedicats alcarrer i a la gent, reductes de resistència contra la globalització, laincomunicació, el pessimisme i la motorització. Tota la via públicaesdevé àgora, no només punt de trobada, sinó també d’eatada.Les portes de les cases no són frontera. L’espai de sempre trans-format, amplificat, policromat. Jocs, música, un sopar a la fresca...Un intent d’alterar els costums personals i socials, un horari trencat.Calidesa humana per fer front a la grisor de la rutina.

Les serenates arrenquen de lluny. Per la premsa local, en tenimnotícies a finals de segle XIX, però la seva època daurada vaser la de les tres primeres dècades de segle XX. Les imatges iles cròniques parlen de carrers convertits en petits envelats,guarnits amb arcs enramats i garlandes. No hi falten actuacionsde banda, cobla, jocs de cucanya, altars dedicats al sant, etc.

Per sufragar les despeses que comportava tot això, una comis-sió de veïns tenia cura de recollir entre els residents una quantitatsetmanal al llarg de tot l’any que es fixava segons les possibilitatsde cada família. Se solia arribar a les vigílies amb la bossa plena.Tots els carrers s’esforçaven per assolir la serenata més lluïda

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

í, caminar. I ho diu una perso-na que no s’ha caracteritzatpas per l’exercici continuat de

l’activitat física ni per la realització ha-bitual de pràctiques esportives. A-quest estiu he tingut l’oportunitat decomprovar que la resistència del coshumà i el control de les seves enor-mes possibilitats, és una qüestió d’au-toconvencioment i de confiança en unmateix. He caminat gairebé doscentsquilòmetres –en onze dies, és clar !- eltram final del Camí de Santiago. A més, i amb independència delselements positius que suposa per a lasalut, amb els components de l’expe-dició hem pogut valorar tot el que ensha significat fer via per aquelles con-

trades de Galícia : Tocar de peus a terraper a copsar la realitat tal com és i en di-recte; parlar amb calma i tranquil·litat ambels amics; valorar aspectes recòndits deles persones; descobrir la manera de serdel company que pensaves conèixer enprofunditat; gaudir del paisatge en con-tacte amb la natura; compartir l’experièn-cia amb persones vingudes de diferentsindrets; saludar afectuosament els veïnsdels poblats de la ruta; captar les sen-sacions d’una terra plena d’incògnites ireptes; fer camí tot sol en ocasions... Els valors esmentats no tindrien límit.Són aspectes preuats que la gent del grupexpedicionari ha experimentat en la pròpiapell i que ens interpel·len seriosamentara a l’inici de les activitats quotidianes.Estem tan avesats a anar amb cotxe i aveure les coses sobre rodes, a deambular

Caminar

les Serenates de carrer incloien el "llevant de taula"?

Q

S

Imatge d'arxiu de la Serenata delcarrer Sant Agustí

EXTRET DE 'EL TOT MATARÓ'

"Sentiré la sevaescalfor quan sem'acosti, m'abraçarài sentiré el seu cos"l’estampa i, mirant-me, em dirà: “és preciós”. No, em dirà: “quebonic, és preciós”. I se m’acostarà i jo sentiré l’escalfor del seunom perquè li preguntaré: “T’agrada, Mariona?” No, callaré,sentint només la seva escalfor quan s’acosti. Ja tenia preparat el paper, d’un color blanc trencat i amb barbesirregulars a cada banda. S’havia passat vint minuts en remull i enfeia cinc que estava encastat en un vidre escorrent-se. El vaigposar en mig de dos secants i el vaig treure amb la humitat correcta.Amb unes pinces, el vaig portar cap a la vora del tòrcul. Percentrar bé el gravat, vaig fer la plantilla en un acetat, marcant ambretolador l’espai de la planxa i l’espai del paper. Sentiré la sevaescalfor quan se m’acosti. M’abraçarà i sentiré el seu cos, elsseus pits, contra mi i li acariciaré suaument l’esquena, notant enla meva mà la tanca dels seus sostenidors. Provaré de fer-li unpetó. No, només li fregaré l’esquena. Vaig situar la plantilla i la planxa sobre la platina . La cara gravadamirant enlaire. Vaig col·locar bé el paper, guiant-me per les marquesde l’acetat, vaig deixar caure el feltre sobre el paper i vaig fer girarel tòrcul. El tòrcul va prémer el paper contra la planxa. M’abraçarài jo em deixaré abraçar i provaré de fixar per sempre aquell moment.Li acariciaré l’esquena mentre m’abraça. “Gràcies”, em dirà.Vaigenretirar el feltre i, amb les pinces, vaig aixecar el paper per unextrem. Va aparèixer el gravat. Una punta seca negra, d’un negrevellutat. La línia era forta, contundent, els solcs que havia fetl’eina facilitaven que la textura de la línia no fos gens homogènia.Contemplava el gravat penjat de la pinça i veia la Mariona.M’abraçava i jo li acariciava l’esquena. Vaig deixar assecarl’estampa en mig de dos secants i vaig encabir els secants en migde dues fustes. D’aquí un parell de dies el regal estaria a punt.M’agraden els regals que puc fer a poc a poc. Vaig sentir arribar la Mariona i em vaig posar neguitosa. Naturali riallera. Li vaig oferir de seguida la cartolina. Va desplegar-la, vaenretirar amb els seus dits prims i llargs el paper de seda i va veurel’estampa. Una punta seca negra, que anava de l’esquerra cap aamunt, com un camí, com un viatge, jugant i perdent-se per l’espaide la planxa de coure abans d’arribar a dalt a la dreta. “Que bonic,és preciós”, em va mirar als ulls i em va somriure. Vaig acolliraquella mirada desitjada i em vaig acostar per abraçar-la. Ella esva separar una mica. Em va mirar i em va fer un petó. Un petósuau, dolç..., “T’estimo, Clara”, em va dir, “t’estimo” i va continuarel petó dolç, llarg, humit... i em va acariciar l’esquena . Jo vaigtancar els ulls.

El regal"La mesura de l’amor és estimar sense mesura".

Agustí d’Hipona (354-430)

aig agafar la punta seca i vaig fer una ratlla precisasobre la planxa. “Que bonic...”, dirà mirant-me els ulls.Es va sentir un petard i un gos va bordar. Havia politla planxa de coure a consciència. Havia tirat aigua sobrela planxa i amb paper de vidre havia començat a fregar

suau-ment, primer amunt i avall, després de dreta a esquerra id’esquerra a dreta. Havia agafat de nou el paper de vidre, haviatornat a humitejat bé la planxa i havia acabat de polir-la fent ungest circular. Havia fet els bisells amb la llima i finalment haviadesengreixat la planxa posant-la en aigua, sal i vinagre. La línia precisa de punta seca va aixecar minúscules partículesde coure en incidir sobre la planxa. Havia provat de memoritzar eltraç. No era un traç figuratiu... Sí que era un traç figuratiu, perquètots els traços figuren alguna cosa. El traç començava a baix a ladreta i pujava a poc a poc, precís i amb força. El viatge del traçacabava a dalt, a l’esquerra. El traç, en principi memoritzat,esdevenia lliure i improvisat en solcar els espais de la planxa decoure. Un traç, un camí, un viatge. Desplegarà la cartolina,enretirarà el paper de seda i em dirà “que bonic, és preciós...”Amb una espàtula vaig escampar tinta negra i consistent sobreel vidre, vaig pastar la tinta i amb una goma de la mida d’una tarja,vaig estendre la tinta per la planxa tèbia. Quan tota la planxa vaquedar ennegrida, amb un monyó de tarlatana vaig continuarescampant la tinta, fent-la penetrar en el solc de la punta seca. Amb paper Manila vaig anar fregant la planxa fins que la mevaimatge hi va aparèixer nítida, però tallada pel camí de la puntaseca, plena de tinta. Enretirarà el paper de seda que cobrirà

V

HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors

Ramon Llinésés mestre

Ramon Llinés

JAVIER GARCIA

29

valorsper acabar

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalorsTAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

31

valors

valors

Què va significar per a la Banda la primeravisita a Mataró?

El primer viatge a Mataró representava unail·lusió enorme a nivell personal i també a nivell degrup, com a banda, perquè eixíem del nostre terrenyper anar a una ciutat desconeguda per a nosaltres.La primera volta que vàrem venir estàvem angoixats.No sabíem on anàvem.

Quins records té d’aquells primers anys?Eren anys on no se sabia què fer amb la Banda,

moment

"El primer cop que vam venir aMataró estàvem angoixats"

de relleu. L’autocar mos duia d’una plaça a unaaltra perquè la feina que teníem era d’inaugurar-les.Però al poc temps, començaren els actes que enca-ra segueixen fent-se.

Quina és la història que va dur la Banda deGaianes a les Santes de Mataró?

Per les festes de Muro, un matrimoni també deMuro -però que treballaven ací- tenia l’encàrrec debuscar una banda de música per a les festes deMataró. Eren anys de renovació total de les festesde Mataró i els calia qui fes la música. Proposarenque fóra la Banda de Gaianes la que vingués a lesSantes i la Comissió decidí d’acceptar la propostade Gaianes.

Amb els anys, què representava venir cadajuliol a Mataró?

Mataró representava passar-s’ho bé perquèsempre tocàvem molt a gust ací. Tot i els altresconcerts que fem al poble, venir per Santes era unestímul per a la banda, perquè calia una preparacióimportant de les peces.

I quin futur hi ha entre Gaianes i Mataró?A nivell institucional, cal que hi haja algun

organisme –del tipus que siga- que vetlle per lacontinuïtat en les relacions de les bandes. A nivellpersonal, tinc bons amics a Mataró que telefonecada any. El temps, però, dirà.

Canviant de tema, ens pot explicar la històriade “El Bequetero”, la cançó que s'ha convertit entot un clàssic entre el jovent mataroní?

Abans que res, la veritat és que els primers copsque veníem ací ni l’Ajuntament sabia on fer-nostocar. Imagina't. Per les Santes, es volia fer unacercavila nocturna des de l’Ajuntament fins a laplaça de Santa Anna. Ja se li deia Desvetllament.Com a Banda, decidírem tocar “El Bequetero” i a lesdues voltes de tocar-lo, la gent ja el cantava. Delball que n'ha sorgit, no en sé res.

Santiago Vicent Molines "Chufa". Director de la valencianabanda de Gaianes, que ha amenitzat Les Santes fins el 2003.

per XEVI NOYA

X.NOYA

De 1976 a 1999, Santiago

Vicent Molines ha dirigit la

"Societat Musical Mestre

Orts" de Gaianes

(Alacant). Va agafar la

batuta de la banda en

substitució del seu germà

i a l'espera que sortís un

altre director i ha estat 24

anys al capdavant de la

Banda de Gaianes.

valorsElls també parlen de...

www.valors.org