antoni jordà fernández · a tarragona també s’han trobat fragments de ceràmica grega en...

• Col·lecció El Tinter - 68 •

Antoni Jordà Fernández

Història de la ciutatde Tarragona

Índex

Introducció ......................................................................................................... 9

Tàrraco .............................................................................................................. 11

Visigots, musulmans, cristians ......................................................................... 39

Tarragona medieval: La formació d’una ciutat .............................................. 57

L’època moderna: Una ciutat amb problemes .................................................. 73

El segel XIX: Una oportunitat de recuperació perduda? ............................. 99

De la pau a la guerra ...................................................................................... 117

La ciutat sota el franquisme .......................................................................... 137

La democràcia i l’expansió recent de la ciutat ............................................ 157

Conclusions ..................................................................................................... 197

Cronologia ...................................................................................................... 207

Bibliografia ..................................................................................................... 215

9

• Introducció

Introducció

La Tarragona de demà, no en dubteu, neix de la d’ahir.I tan sols coneixent i fent nostre aquest ahir podrem somiar-la millor per

demà.

Xavier Pedrol, “Retrobar Tarragona”(Diari de Tarragona, 22-12-1990).

Tothom estima la seva ciutat, el seu poble, la seva terra… És una estima-ció i un afecte que es van formant per diversos camins. Per a uns, la naixen-ça n’és la motivació principal, la que determina uns vincles sentimentals amb unes persones, uns edificis, un paisatge. Per a altres, és la permanència continuada en un lloc, la que crea aquells lligams i sentiments. En qualse-vol cas, les persones anem creant, i mantenim durant la nostra vida, unes relacions amb un espai físic determinat que ens fa dir d’on som o d’on venim, si més no.

Com qualsevol estimació, la que sentim per la nostra ciutat deixa de ser sensitiva, impulsiva o irracional a mesura que anem coneixent millor els seus carrers, la seva realitat, els seus habitants; és a dir, la seva història.

Durant molts segles, els habitants de Tarragona, i també els seus vi-sitants, s’han adonat que es trobaven davant d’una ciutat singular; amb una ubicació geogràfica destacada, a prop del mar, amb una climatologia benigna i amb una terra fèrtil. Aquestes característiques han evolucionat amb el pas del temps, i avui es valoren altres singularitats de la ciutat, com poden ser les comunicacions, el potencial de la seva indústria o la impor-tància del turisme.

En qualsevol cas, com més sabem i coneixem d’una realitat, millor l’apreciem i valorem.

I en el cas de Tarragona també. Perquè no és suficient viure el present, el dia a dia, sense pensar que estem perfilant el futur amb la nostra acti-vitat quotidiana. I el futur que ens espera, que s’atansa pas a pas, pot ser diferent, i també millor, del que ha estat el passat. Solament amb un conei-xement del passat podrem afrontar decididament el futur. I aquest coneixe-ment només el podem assolir trobant amb respostes a molts interrogants. Per exemple: Per què es creà la Tàrraco romana? Com era realment? Si fou una ciutat principal, com va perdre aquella esplendor, que avui encara es manifesta en les restes arqueològiques? Els musulmans arribaren a ocupar

10

Antoni Jordà Fernández •

la ciutat? Per què hi ha una catedral i un arquebisbat tan poderosos en el món medieval? De què vivien el seus habitants? La pesta negra, afectà la ciutat? Com actuaren els tarragonins en les guerres dels Segadors? I davant les tropes del rei Felip V? I davant Napoleó? El port de Tarragona era molt important? Per què Tarragona fou capital de província? Com afectà la fil-loxera al comerç tarragoní? Com es governaven els tarragonins en èpoques passades? Què va passar durant la Guerra Civil dels anys 1936-1939? I durant la postguerra? I després de la restauració de la democràcia, quines han estat les decisions més destacades de l’Ajuntament? Com és la ciutat avui, en començar el segle XXI? A més dels monuments, què ens queda, de la ciutat que s’ha anat forjant des de fa més de dos mil anys? Quin futur podem esperar?

Aquestes i moltes altres preguntes trobaran la seva resposta, la resposta de l’autor, si més no, en les pàgines que segueixen. El ciutadà de Tarragona, els seus visitants, el lector encuriosit, o simplement interessat, són els des-tinataris d’aquest llibre d’història de Tarragona que aspira a divulgar de forma amena i científica una sèrie d’esdeveniments seleccionats que han condicionat la vida de la ciutat i dels seus habitants. Cada capítol inclou un breu resum introductori (Visió general) dels aspectes que, en un nivell més general, caracteritzen cada període històric. I, sens dubte, el coneixement de la història de la nostra ciutat pot ajudar i orientar millor el futur que anem creant a cada moment, a cada instant.

Tarragona és Història, i Tarragona té la seva història. Comencem, doncs, a descobrir-la i valorar-la: si ho fem, podrem descobrir el nostre futur.

ANTONI JORDÀ FERNÁNDEZ

Tarragona, agost del 2006

11

• Història de la ciutat de Tarragona

Tarragona, antiquísima cabeza de la España Citerior, muy frequentada de los romanos por su puerto, llena de vestigios de las antigüedades romanas, de que estava entonces tan abundante, que parecía que las paredes hablavan latín.

Gregori Mayans, Vida del Antonio Agustín,Arzobispo de Tarragona, Madrid, 1734

Visió general: La romanitzacióEn el marc de les lluites entre l’Imperi romà i l’Imperi cartaginès, la pe-

nínsula Ibèrica es convertí en un centre estratègic de les operacions militars. Però aquesta circumstància, que inicialment tenia com a objectiu evitar que li arribessin reforços a Anníbal (que estava ja molt a prop de Roma), es convertí, posteriorment, en una veritable ocupació del territori ibèric, al la qual van seguir la incorporació dels nous territoris a l’Imperi de Roma i que va donar pas a l’inici del fenomen conegut com romanització; és a dir, la implantació dels elements característics de la vida social, econòmica, política i cultural del món romà.

Des d’aleshores (segle III aC), la vida d’Hispània, nom amb què serà coneguda aquesta nova part de l’Imperi, restà ja vinculada a les vicissituds de Roma. La conquesta no fou ni fàcil ni ràpida, però dos-cents anys més tard havia, pràcticament, acabat. L’organització política i administrativa a les províncies i els municipis i l’adopció d’elements culturals identificadors com la llengua, les manifestacions artístiques, la religió o el dret, van ser essencials per cisellar una societat que s’allunyà ràpidament de les seves formes de vida anteriors, les de la cultura dels pobles ibers. L’esplendor de l’Imperi es traslladà també a les províncies, en especial a les seves capitals, on la monumentalitat de les edificacions era un signe evident de la seva importància.

La societat i economia que s’instauraren es fonamentaren en l’existèn-cia de diversos elements que permeteren instal·lar una estructura imperial aparentment sòlida. Cal assenyalar, en aquest sentit, la presència de l’es-clavisme, reforçat per la política de conquestes militars imperials. Aquesta mà d’obra esclava, barata i abundant, permetia un aprofitament econòmic extraordinari per part dels patricis; és a dir, dels membres de famílies ben-estants distingides pels seus serveis a l’Imperi. L’agricultura, el comerç i

Tàrraco

12


les activitats artesanals eren les fonts principals d’ingressos econòmics. Pel que fa a la religió, la presència, a partir del segle I, del cristianisme va anar minant, a poc a poc, la religió oficial de les divinitats paganes i imperials, fins que, a començament del segle IV, es va fer evident que tant l’alta soci-etat romana com el poble s’havien apropiat ja els elements principals de-finidors dels cristianisme, que acabà per convertir-se en una nova, i única, religió oficial.

Les crisis que es van anar succeint a partir del segle III dC afectaren de manera directa tot l’Imperi. L’època de la pau romana (pax romana) deixà pas a una nova situació durant la qual les fronteres imperials van ser fran-quejades per pobles bàrbars o estranys; és a dir, pels pobles germànics. His-pània no en fou pas una excepció, i al darrer terç del segle V estava ja en mans dels visigots, un poble no massa nombrós però que amb la col·laboració de les principals famílies i càrrecs polítics del territori assolí ràpidament el poder suficient per crear un regne propi i independent.

La presència dels visigots a la província Tarraconense, i en especial a la seva antiga capital, Tàrraco, no alterà radicalment l’estructura social i econòmica de les darreres èpoques de l’Imperi romà. De fet, continuà es-devenint-se un procés de despoblament urbà durant el qual els grans propi-etaris de terres van anar creant entorn seu un nou tipus de relacions socials basades a partir de llavors, no ja en l’esclavatge (que subsistí, de forma residual, fins segles després), sinó en unes relacions de dependència del pagès respecte del propietari de la terra, que van anar incloent, a poc a poc, un sotmetiment de tipus econòmic i també de tipus jurídic.

Aquesta dependència o clientelisme evolucionà cap a unes formes més perfeccionades de control fins arribar a l’aparició del règim feudal, que s’estengué arreu de l’Europa occidental.

Abans de Tàrraco…És difícil considerar l’existència d’una ciutat amb anterioritat a l’ocupa-

ció romana, almenys de la ciutat en el sentit que els romans li van atorgar; és a dir, un espai habitat per persones que es regien per unes determinades normes de govern i que estaven sotmeses a una autoritat superior.

Tanmateix, no ens és desconeguda la presència dels ibers a la zona que posteriorment seria Tàrraco. Per això, per primera vegada, es pot anomenar pel seu nom la població que ocupava aquestes terres gràcies a la documen-tació escrita dels autors grecs i llatins. Val a dir, però, que el gran interès historiogràfic del passat romà ha condicionat la majoria dels estudis envers aquesta direcció, i ha provocat, com a conseqüència indirecta, un cert des-coneixement del món ibèric.

La presència de la cultura ibèrica en aquesta zona es pot valorar com la síntesi o resultat d’una evolució del món indígena local en contacte amb el comerç marítim i les migracions indoeuropees. És un fenomen crono-lògicament ampli (segles VI-I aC), en el qual la presència fenícia i grega

13


sembla haver estat de certa importància. Pel que fa a la colonització fenícia a Tarragona, hom creu que va ser un fenomen originat especialment des de les terres de l’Ebre. Per la seva banda, la colonització grega ens aporta una doble font de coneixement sobre el món ibèric: de tipus arqueològic i de tipus literari.

Quant a la primera, podem esmentar les troballes de ceràmica grega, especialment àtica, a diferents nuclis habitats propers a Tarragona (Valls, Riudoms, Vallmoll, Perafort, Salou, Vila-seca, etc.), datades entre els segles V i IV aC. A Tarragona també s’han trobat fragments de ceràmica grega en diferents llocs, la qual cosa permet pensar en l’existència d’un poblat fortificat a la zona baixa de la ciutat, a prop del port. Aquest fet sembla confirmat per les troballes efectuades a les excavacions del carrer Pere Mar-tell, a partir del 1990, en especial per les estructures ibèriques i el material arqueològic del segle V aC.

Pel que fa a les fonts literàries, cal assenyalar els escriptors grecs i lla-tins, que van prestar atenció als habitants i fets d’Hispània, no sense una dosi d’interpretació interessada d’algunes dades que ha desorientat i con-fós els historiadors. Per exemple, la localització de Cal·lípolis (que vol dir “la ciutat bella”), les restes de la qual —si és que va existir realment— no s’han trobat mai; avui per avui, hom pensa que segurament és una referèn-cia a la ciutat de Tàrraco.

La troballa d’una moneda —una dracma iberoemporitana— amb la llegenda “Tarakon-salir” permet reflexionar sobre les referències que Era-tòstenes (segle III aC) ens aporta, mitjançant la lectura posterior que en farà Estrabó, en relació a l’existència d’un poblat indígena denominat pels grecs Tàrrakon o Tàrakon, que sembla que comerciava amb els grecs i que coincideix amb el poblat anomenat Kissa o Cissis. El topònim Tàrrakon o Tàrakon es referia a una zona d’aigües, aiguamolls, cursos fluvials, zones pantanoses i terrenys fèrtils.

La localització d’un poblat ibèric en la zona que després seria Tàrraco presenta, si més no, algunes incògnites. No es pot afrimar de forma taxa-tiva per falta de documentació suficient, però sembla que hi ha continuïtat de l’hàbitat des dels nivells ibers fins als romans, sense destrucció brusca o trencament cultural. Això ens porta a afirmar que l’ocupació per part de Roma d’aquest territori es va fer, aparentment, sense violència. Les fonts numismàtiques i arqueològiques indiquen, doncs, una certa continuïtat en-tre Cissis, Tàrrakon i Tàrraco, deixant de banda definitivament les teories mítiques i fantasioses d’erudits del segle XIX sobre el possible origen feni-ci, egipci, etrusc o grec de la ciutat.

Què deien els clàssics sobre Tàrraco?Tradicionalment, la Tarragona romana ha estat una de les èpoques en

què la historiografia ha concentrat més la seva atenció. És un tema molt ampli, no només cronològicament (gairebé sis-cents anys), sinó també per

14


la seva repercussió en la formació i estructuració de la ciutat en els segles posteriors.

Un els primers problemes amb què topem és la dificultat per valorar les restes arqueològiques: de vegades, les restes apareixen ben conservades in situ i llavors és relativament fàcil analitzar-les i estudiar-les. Però aquest fet no es produeix, dissortadament, en moltes ciutats que han persistit fins als nostres dies, com és el cas de Tarragona. La dificultat del coneixement de les ciutats romanes del nostre país es deu al fet que gairebé totes han continuat existint fins avui, i les restes antigues han estat, en conseqüència, transformades i cobertes per les noves estructures urbanes i per les cons-truccions posteriors dels darrers mil cinc-cents anys.

És interessant valorar com veien la ciutat els autors de l’antiguitat clàssi-ca. Hem de pensar que una ciutat no sempre es veu igual: avui, Tarragona és coneguda pels seus monuments, pel clima, per les platges o per la petro-química. Fa dos-cents anys, els viatgers es fixaven en les muralles i les de-fenses de la ciutat, o en l’estat lamentable dels camins i la manca d’activitat comercial al port. Tot és, doncs, relatiu.

Polibi i Livi aporten textos que corresponen a una moment cronolò-gicament contemporani a l’arribada dels romans. Ambdós ens parlen de Tàrraco especialment com una base militar marítima. Estrabó fa referència als aspectes marítims i comercials. Pomponi Mela ens presenta una ciutat oberta al mar, però que no oblida l’agricultura a prop del riu. Plini recorda que la ciutat era obra dels Escipions, així com Cartago ho era dels púnics, i es refereix, principalment, a les riqueses de l’agricultura, en especial del lli i de la vinya. També ho fan Marcial, Sili Itàlic, i Florus, que afirmava: “Tàrraco és per a mi la ciutat més agradable i estimada de totes les que són apropiades al descans”.

En l’època de decadència, els autors recorden especialment el paper mi-litar de la ciutat i la importància de les seves defenses davant les escomeses dels bàrbars; així ho feia Aureli Víctor quan esmentava l’assalt dels francs cap al 260 dC, o Prudenci, fent referència al martiri del bisbe Fructuós.

Roma i Cartago s’enfrontenEls enfrontaments entre Roma i Cartago pel control polític i econòmic

de la Mediterrània van provocar les anomenades Guerres Púniques (púnic era el nom que els romans donaven al poble cartaginès). Amb la victòria de les tropes romanes s’estengué la romanització, que va suposar la pèrdua i desaparició del fenomen cultural ibèric a causa de la intervenció d’una potència estrangera que sotmetia o colonitzava el territori i imposava la seva voluntat a la població autòctona.

L’any 218 aC els cartaginesos assetjaren Sagunt, que era una ciutat ali-ada de Roma. Després, el general cartaginès Anníbal marxà cap a Roma per ocupar-la. Però Roma va organitzar un intel·ligent pla de resposta: va tallar la comunicació de les bases de subministrament entre la península

15


Ibèrica i Itàlia, i envià els seus exèrcits a la Península. Aquell any, doncs, Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries i sotmeté tota la costa fins al riu Ebre atacant victoriosament un campament púnic situat a prop d’un poblat de nom Cissis. La reacció cartaginesa comportà una operació de càstig contra els soldats romans, que, malgrat això, i gràcies a la direcció militar d’Escipió, recuperaren definitivament el territori i instal·laren un campament d’hivern que es convertiria a poc a poc en seu permanent de les legions romanes.

Per què el romans triaren Tàrraco com a base d’operacions?La tria de Tàrraco obeeix a diferents factors, però el més important és la

voluntat de mantenir una base marítima lluny de les inclemències del golf de Lleó. A més, es buscava una localització que permetés la penetració cap a l’interior per instal·lar el campament en un turó des del qual es pogués vigilar i controlar el port i la costa. El poblat de Tàrrakon passà a anome-nar-se Tàrraco, i l’any 217 aC hi va arribar un exèrcit de reforç comandat per Publi Corneli Escipió, germà de Gneu. Després de diferents campanyes militars per la Península en les quals les tropes romanes es van veure abo-cades a replegar-se sobre la ciutat, hi arribaren nous contingents militars, un d’ells comandat per Publi Corneli Escipió el jove (anomenat l’Africà), fill de Publi Corneli Escipió, que permeté conquerir, finalment, Cartagena i donar per acabades les campanyes el 206 aC amb la conquesta de Cadis.

De base militar a Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco L’any 197 aC Roma procedí a la divisió dels territoris conquerits a His-

pània en dues províncies: la citerior i la ulterior, que es van veure sotmeses a les ordres dels governadors i al pagament de tributs. Aquest fet va provo-car diverses rebel·lions dels indígenes. Amb motiu d’aquestes campanyes militars, i de les campanyes organitzades per conquerir la resta d’Hispània, van fer estada a la ciutat diferents personatges, com el cònsol Porci Cató o el general Tiberi Semproni Grac.

Tenim poques notícies de la ciutat en dècades posteriors, en especial del període que precedeix l’època d’August. Estrabó deia que l’any 73 aC va tenir lloc a prop de la ciutat una de les darreres batalles de les Guerres Ser-torianes. I Cèsar recordava com la ciutat el va ajudar amb queviures l’any 49 aC, enmig de les topades contra els pompeians a Ilerda; en agraïment a aquest gest, convocà a Tàrraco una assemblea de tota la Hispània Citerior, i es donaren per acabades les campanyes.

En iniciar-se el procés de romanització de la Hispània Citerior, Tàrraco fou la base principal de Roma a Hispània. Amb l’allunyament dels fronts de batalla, va anar perdent progressivament el seu caire de campament-ciutat militaritzada i es va anar transformant a poc a poc en una urbs. Els factors que intervingueren en aquest procés són diversos: el geogràfic, en especial per l’existència del port, que al principi era gairebé exclusivament militar i posteriorment es transformà en un punt d’arribada i sortida de

16


persones i de mercaderies; l’econòmic, especialment en relació amb el co-merç, ja que els mercaders seguien als exèrcits allà on anaven, i el militar: els exèrcits tenien molts soldats i molts d’aquests, un cop llicenciats, es quedeven a Tàrraco.

Desconeixem quina era exactament la situació jurídica de la ciutat du-rant els primers segles de l’ocupació romana. El dret romà establia diferèn-cies entre les ciutats i els pobles que havien estat conquerits, i prenia com a signe distintiu l’actitud d’aquells envers Roma. Així, hi havia ciutats lliures, exemptes del pagament de tributs; ciutats federades, obligades a ajudar Roma en cas de conflicte, i ciutats estipendiàries, obligades al pagament de tributs de forma regular i permanent. Per algunes dades fragmentàries que tenim, sembla que Tàrraco era una ciutat lliure o bé federada, tot i que sotmesa, evidentment, a l’autoritat de Roma i a l’organització provincial. Sembla que Juli Cèsar li concedí el rang de colònia sota la denominació de Colonia Iulia, i que era governada a semblança de Roma. La denominació oficial de la ciutat era Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco; les sigles CVT o CVTTARR ja apareixen en monedes encunyades entre els anys 2 aC i 4 dC. Precisament fou l’emperador August qui, el 27 aC, establí una nova divisió provincial classificant les províncies en dos tipus: les se-natorials, pacificades, que eren governades pel senat, i les imperials, que encara tenien per resoldre algun conflicte, sota el comandament directe de l’emperador. La província citerior, o Tarraconense, fou objecte d’alguns canvis, i la ulterior fou dividida en dues: la Lusitània i la Bètica. La Bètica fou posada sota l’administració del senat romà i les altres dues sota l’au-toritat de l’emperador.

La província TarraconenseLa província Tarraconense comprenia una gran part de la península Ibè-

rica, un territori que actualment correspon a la part nord de Portugal i a les actuals comunitats autònomes de Galícia, Castella-Lleó, Castella-la Manxa, Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i una part molt petita de l’Andalusia oriental.

La província tenia com a màxima autoritat el governador, amb categoria de cònsol perquè era considerat delegat de l’emperador. El governador era la primera i màxima autoritat provincial. Intervenia en tots els assumptes jurídics i administratius. No tenim gaire informació sobre el funcionament de l’administració provincial d’Hispània, en especial en l’etapa republica-na. Sens dubte hi havia una gran complexitat burocràtica perquè hi havia diversos grups de població que es relacionaven de diferent manera amb Roma, com ja hem esmentat (ciutats estipendiàries, ciutats federades, ciu-tats lliures). En qualsevol cas, el govern de la província estava en mans del governador, que exercia la seva autoritat mitjançant els edictes. Les amplís-simes facultats d’aquests governadors, els abusos comesos i les protestes

17


dels sotmesos per l’incompliment dels pactes van obligar a dictar una sèrie de lleis per tal de regular, si més no, la seva actuació.

Les províncies estaven dividides en uns districtes judicials anomenats conventus iuridici, que prenien el nom de la seva capital; a la Tarraconense n’hi havia set: Tarraco, Carthago Nova, Caesaraugusta, Clunia, Asturica Augusta, Lucus Augusta i Bracara Augusta. La província comptava amb gairebé tres-centes ciutats i prop de dos-cents poblats fortificats dividits en diferents categories (colònies, ciutats lliures, federades, estipendiàries).

El conventus Tarraconensis incorporava un ampli territori entre el riu Xúquer i els Pirineus corresponent a la major part de l’actual Catalunya (amb excepció d’una part de Lleida i de la Vall d’Aran), i a la part nord i centre de la Comunitat Valenciana. Segons diu Plini, nombrosos pobles de-penien de Tàrraco en aquest conventus: alguns, amb categoria de ciutadans romans, d’altres, com a llatins.

Tàrraco es convertí així en la una ciutat molt important de l’Imperi romà (sempre després de Roma, és clar) perquè era la capital de la provín-cia més gran de l’Imperi i cap d’un conventus, i, per tant, seu d’un impor-tant aparell polític i administratiu que atreia molta població i necessitava infraestructures de gran volada. Com a colònia, gaudia del dret a regir-se per una llei promulgada en el moment de la seva fundació. Cada cinc anys, a més de fer-se el cens de la població, es renovaven els membres del que podríem anomenar administració municipal: els ciutadans benestants elegien un consell format per un centenar de persones (els decurions) que dirigien la vida política municipal. Els decurions ho eren amb caràcter vi-talici, i es distingien de la resta de la població per la seva indumentària, ocupaven llocs reservats als espectacles i la presidència en les solemnitats. Anualment, s’elegien els dos duumvirs o màximes autoritats municipals, que tenien la funció específica d’administrar justícia, organitzar cerimònies religioses, defensar la ciutat i administrar el seu patrimoni, a més d’impo-sar sancions. També s’elegien els edils, dos, que ajudaven els duumvirs i tenien cura dels mercats, dels queviures, dels carrers i dels edificis públics. Finalment, hem d’esmentar altres oficis que auxiliaven els magistrats: els qüestors, que s’encarregaven de la hisenda municipal, els missatgers, els harúspexs o endevins, etc. La vida política estava condicionada pels diners, que permetien accedir a la carrera de les magistratures urbanes i més enda-vant accedir a les magistratures superiors.

De la plenitud urbana a la decadència A les darreres dècades abans de la nostra era es pot parlar d’un extens

i llarg període de pau en aquesta zona, un fenomen nou en un territori tradicionalment convulsionat per rivalitats tribals. La ciutat ocupava una superfície d’unes 40 ha i una població entorn dels 30.000 habitants. Al-guns emperadors hi sojornaren, com August, arran de les campanyes cantà-briques; o Adrià, buscant un subsidi econòmic per augmentar l’exèrcit.

18


La ciutat creixia, i de quina manera! De vegades, aquest fet era conse-qüència de la religió: el culte als déus obligava els habitants de la ciutat, seguint les seves creences, a edificar monuments i temples, i per aquest motiu calia urbanitzar la ciutat.

En què creien, aquells tarragonins romanitzats?Ràpidament s’instaurà el culte d’August; s’edificà un temple dedicat al

culte imperial i s’encunyaren monedes amb la representació del temple i de l’estàtua imperial. Com a ciutat important que era, comptava amb un cos sacerdotal que s’encarregava d’encendre el foc dels sacrificis i de conservar les fórmules del ritual, respectivament. Les restes arqueològiques indiquen també altres cultes a Minerva, Mart, Venus, Mercuri, Juno, Neptú, Júpiter Capitol·lí, etc. El contacte comercial i humà amb gent d’arreu de l’Imperi va fer possibile que Tàrraco rebés una influència constant de molts cultes orientals: s’hi han trobat restes epigràfiques i escultòriques que confirmen el coneixement de divinitats orientals i la presència de cultes frigis i egipcis, en especial representacions d’Isis, sense oblidar Serapis, Atis i Cíbele. Hi ha medallons monumentals de la divinitat romanoegípcia Júpiter Ammó. Com altres religions d’origen oriental, el cristianisme arribà a la Península pels ports del nord-est. Possiblement, els propagadors de la nova religió eren mercaders o negociants sirians o frigis que tenien com a punt de partida els ports nord-africans. Fins al segle III pràcticament no tenim in-formació que permeti valorar adequadament la progressió del cristianisme; sembla que va tenir més incidència en capes socials humils de la ciutat i menys en el camp.

Tàrraco es convertí en una veritable ciutat en el sentit més ampli que per als romans tenia aquesta expressió: la unió de dos elements fonamentals com eren el nucli urbà (urbs) i la zona agrícola que l’envoltava i alimenta-va (ager). L’ager era, en realitat, el rerepaís, estava format per nombroses villae (centres d’explotació agrícola a prop de la ciutat) que destacaven especialment pel conreu del lli i del vi. En aquesta divisió de funcions i espais, la urbs, en canvi, concentrava les activitats polítiques, administrati-ves i militars, i també les de tipus artesanal. Per completar tot això, el port servia per canalitzar unes intenses relacions comercials entre la Península i Roma, que el tenien com a eix vertebrador. Les rutes marítimes més cone-gudes eren les que portaven al nord d’Àfrica, a les Gàl·lies i a Itàlia, i els productes principals del comerç eren el vi, el blat i l’oli, sense oblidar els teixits de lli utilitzats com a roba i per al velam de les embarcacions. S’ha de destacar que el vi de la zona era molt apreciat i lloat, com demostren les opinions de Marcial, Plini i d’altres autors.

Al segle II dC la ciutat arriba a la seva plenitud; així ho palesen les cons-truccions arquitectòniques dirigides a configurar l’urbanisme d’una gran ciutat romana. Cal destacar la seva importància política en tant que capital d’una gran província de l’Imperi on una vegada l’any es reunia una magna assemblea de ciutadans notables procedents de les diferents colònies i mu-

19


nicipis: el concilium provinciae Hispaniae citerioris, amb funcions no ex-clusivament religioses, que van patir les vicissituds de les revoltes i tensions polítiques de l’Imperi. Després de la duríssima repressió de Septimi Sever contra els partidaris d’Albí, sembla que el concilium deixà de reunir-se a finals del segle II.

La inestabilitat general de la vida política de l’Imperi romà provocà, des de mitjan segle III, l’inici d’un període que se sol anomenar de decadència, probablement perquè els nous temps no resistien la comparació amb l’an-terior època d’esplendor. Aquest fet, unit a consideracions de tipus social i econòmic, va donar lloc a un decaïment de la vida urbana: les ciutats ja no eren el centre politicoadministratiu que havien estat, ni tan sols eren segures. La ciutat patí els atacs de pobles germànics a mitjan segle III: foren els francs, tot i que hom pensa que més que un atac en regla fou una ràtzia sobre el port de la ciutat per obtenir els vaixells ancorats i fugir al nord d’Àfrica. Cent anys més tard, el 360 aC, Tàrraco resistí amb prou feines una nova i potent escomesa, reiterada als inicis del segle V, fins que a mitjan d’aquell segle va ser ocupada pels visigots.

El saqueig de la ciutat va tenir uns efectes simbòlics, ja que l’atac es pro-duïa després de gairebé cinc-cents anys de pau. Significà l’inici d’una èpo-ca, d’àmplia durada cronològica, en la que els canvis socials, econòmics i polítics van anar configurant una perspectiva diferent de la ciutat. En efecte, entre els segles III i VIII observem que la societat romana, esclavista, urba-na, mercantil, etc., es transformà en una altra societat, amb una creixent importància del món rural i de l’agricultura. No hi hagué una ruptura, una data exacta, un moment concret que ens indiqui o assenyali el fet; però, tanmateix, durant aquells segles es produïren uns canvis substancials a tot l’Imperi i, és clar, també a Tàrraco.

Com van viure els tarragonins aquells canvis? Eren canvis importants? Per respondre, hem de classificar-los en tres tipus: polítics, urbanístics i religiosos. Parlem-ne.

Hi hagué canvis polítics com, per exemple, la pèrdua progressiva d’im-portància de la ciutat com a capital d’un territori. Les reformes adminis-tratives de l’emperador Dioclecià (finals del segle III) comportaren que l’Imperi es dividís en diòcesis. Hispània n’era una, dividida en sis pro-víncies. La Tarraconense es mantingué, però amb unes dimensions molt més petites quant a la seva extensió de períodes anteriors. Posteriorment, amb la divisió de l’Imperi en l’oriental i l’occidental, Tàrraco seguí la sort de l’Imperi d’Occident, en especial quan el 476 la ciutat de Roma fou ocupada pels germànics. Així, restà incorporada al regne dels visigots, que primer va tenir la capital a Tolosa i després a Toledo. La ciutat, tot i que era considerada com un important centre eclesiàstic (seu metropolitana) i que comptava amb un port de certa activitat econòmica, a poc a poc va viure un distanciament dels centres del poder polític.

20


Pel que fa als canvis urbanístics, la pèrdua progressiva d’habitants pro-vocà una disminució de l’espai ocupat i l’abandonament d’antics recintes i edificis. El resultat fou un perímetre emmurallat molt inferior, en extensió, a la muralla romana de l’època imperial. La ciutat s’adaptà a les necessitats dels nous temps, amb estances per a les noves autoritats (el comes o dele-gat de l’autoritat imperial) i noves construccions religioses entre les quals destacaven les basíliques cristianes i la sinagoga de la comunitat jueva. La població es va reduir, tant en nombre com en l’espai que ocupava. La part alta, que incloïa els antics espais del recinte de culte i del Fòrum provincial, es transformà en zona residencial protegida per la muralla, que tancava un perímetre molt més petit i també més segur per als seus habitants. Els su-burbis i el barri portuari es despoblaren. En aquest procés, intervingueren altres factors, com el canvi de religió oficial. La implantació del cristianisme des del segle IV provocà la inhabilitació i abandonament de l’Amfiteatre, que va perdre la seva funció original, sense oblidar la suposada destrucció dels temples pagans dedicats a les divinitats i al culte imperial.

Els canvis religiosos es van donar, en especial, a partir de l’oficialitza-ció del cristianisme com a religió dels habitants de l’Imperi (segle IV) i de la prohibició del culte als antics déus romans. La conseqüència directa d’aquest procés de cristianització oficial fou la instal·lació d’una necròpolis paleocristiana, un conjunt arqueològic funerari sense comparació a la Me-diterrània occidental. Es troba situat fora del nucli urbà antic, a prop del riu Francolí i al costat de la zona que actualment ocupa, encara, la Fàbrica de Tabacs. De fet, la necròpolis i el seu estudi han posat de manifest l’interès del conjunt arqueològic. En primer lloc, perquè permet estudiar les restes d’un barri o suburbi en el qual destacava un carrer enllosat, uns habitacles decorats amb pintures murals, unes estances d’aigües termals i uns enter-raments anteriors al segle III. En segon lloc, per l’existència d’una basílica cristiana del segle V, que, com a lloc de culte, es mantingué fins a l’ocupació musulmana. Finalment, per l’existència de la necròpolis pròpiament dita. Hi ha més de dues mil tombes corresponents a diferents èpoques (segles III-V). En els seus orígens, en aquesta zona coexistien diferents edificacions i una zona cementirial, a causa de la hipotètica instal·lació de les despulles de Fructuós, Auguri i Eulogi. A més del valor intrínsec de les troballes i la seva conservació, hom pot observar-hi la jerarquia i estratificació social existent: des de sarcòfags de marbre i laudes sepulcrals decorades amb mo-saics policromats fins a enterraments coberts amb simples teules. Les restes materials localitzades permeten estudiar i comprendre millor la cultura ma-terial de l’època. Cal destacar que al recinte es troben inscripcions i pedestals del Fòrum de la colònia que van ser traslladats a la necròpolis i reaprofitats posteriorment com a materials de construcció. La necròpolis paleocristiana ens aporta nombroses dades sobre l’elevat grau de cristianització existent en els diferents estrats socials.

21


En tot cas, la vida de la ciutat i dels seus habitants s’anà adaptant a les noves circumstàncies: celebració de concilis eclesiàstics, encunyacions de moneda visigòtica a la seca tarraconense, participació directa o indirecta en les intrigues i lluites polítiques de la monarquia visigòtica…, fins arribar al començament del segle VIII, en què l’ocupació musulmana de la Península significà l’inici d’una nova etapa de la ciutat, els habitants de la qual l’aban-donaren, probablement sense lluitar, entre els anys 713-714, com ho feren també el seu bisbe, Pròsper, i els seus ajudants, tot emportant-se cap a Itàlia relíquies dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi. També s’endugueren llibres sagrats, com l’oracional de litúrgia mossàrab que rep el nom d’Oracional de Verona (ciutat italiana on es conserva).

Societat i economiaQui vivia a Tàrraco? I de què vivien els seus habitants?La societat i l’economia seguien, en línies generals, l’evolució de l’Im-

peri. Pel que fa a l’agricultura, sabem que antics soldats de l’exèrcit romà i emigrants procedents d’Itàlia vingueren a les terres tarragonines amb el de-sig i l’ambició d’establir-s’hi. Les propietats agrícoles s’organitzaven entorn de les vil·les com a centres o unitats productives on la mà d’obra esclava era fonamental per a desenvolupar la seva activitat. Els conreus principals d’aquestes propietats eren la vinya, l’horta i les oliveres, com també el lli.

Des del primer moment de la seva fundació, la ciutat fou un punt d’atrac-ció per als comerciants. La seva situació estratègica i el seu port, en contac-te amb la Mediterrània i Roma, permetien convertir-la en una destinació econòmicament atractiva. Sabem que hi havia instal·lada una important comunitat de comerciants, alguns d’ells amb signes evidents de riquesa, com palesen els seus sepulcres. Comerciaven amb productes importats de la Mediterrània oriental i occidental: oli del nord d’Àfrica, vins i ungüents de Palestina i vaixelles de Tunísia.

Ja hem esmentat l’existència d’esclaus. De fet, la divisió social i jurídica de la societat romana es basava en l’existència d’esclaus: persones que eren propietat dels seus amos, que treballaven per a ells i que eren considerats com a simples objectes o coses. Una línia divisòria molt estricta els separa-va dels homes jurídicament lliures, que estaven molt estratificats i jerarquit-zats socialment: les capes populars, per una banda; i els cavallers i patricis, un grup molt petit numèricament, però que ostentava la direcció política i el govern de la ciutat i de l’exèrcit, per l’altra.

Les notícies que ens han arribat d’aquesta societat són molt parcials i reduïdes, ja que, en línies generals, només l’elit ha deixat constància de la seva presència en monuments, estàtues i inscripcions de caire honorífic o funerari. Altrament, la major part de la població, dedicada al comerç, l’ar-tesania i les feines agrícoles, pràcticament no va deixar empremtes visibles. Tanmateix, les excavacions arqueològiques ens ofereixen dades interes-sants. Sabem de l’existència de determinades corporacions o organitzaci-

22


ons col·legials, com la dels treballadors de la construcció. També ha quedat constància d’altres oficis i professions en diferents restes epigràfiques: ar-tesans com calderers, dauradors, escultors i ceramistes; i també metges, mestres, gramàtics, comerciants, esportistes, diversos tipus de funcionaris de l’administració provincial, etc. Hem de suposar que les activitats de la pesca també tenien la seva importància dins de l’economia de la ciutat.

Aquesta població estava distribuïda per la ciutat en diverses zones. Da-des puntuals ens parlen dels habitatges senzills, plurifamiliars, dels artesans, comerciants i pagesos, que se situaven, principalment, a la zona emmura-llada existent entre el Circ romà i la zona portuària. També hi ha notícies dels habitatges dels sectors socials més benestants: habitatges unifamiliars que tenien uns rics paviments de mosaics i uns elements decoratius singu-lars (escultures de marbre, lampadaris). Les informacions són fragmentàri-es, ja que l’expansió urbana de la ciutat durant el segle XIX va malmetre de forma indiscriminada nombroses restes arqueològiques que haurien estat de gran utilitat per completar el coneixement de la societat romana.

L’època de la conquesta (segles III-I aC)Un visitant de la ciutat en aquella època podia observar els dos elements

que condicionaren l’urbanisme de l’època. Per una banda, la instal·lació d’un praesidium militar a la part alta o més elevada de la ciutat, base del campament on les tropes romanes se situaven per defensar-la estratègica-ment i que ben aviat es va dotar d’un recinte emmurallat per garantir-ne una major protecció. El segon element és el port i la zona que l’envoltava, del tot necessari per canalitzar els contingents humans i el material neces-sari per a les guerres i l’ocupació del territori.

Praesidium i port eren els extrems d’un eix o línia que comunicava la part alta del turó de la ciutat amb la part baixa propera al mar. La creixent importància de la ciutat (estratègica, política, econòmica, demogràfica) va obligar a urbanitzar, en diferents èpoques, l’espai que delimitaven els dos extrems d’aquesta línia i a superar el desnivell de gairebé seixanta metres que hi havia mitjançant l’arranjament d’uns espais intermedis o terrasses i ampliant l’extensió de la muralla que protegia la ciutat.

La urbanització de tot l’espai esmentat fou un procés que durà segles, però que podem delimitar amb més o menys precisió cronològica en dos grans períodes: l’època inicial de la conquesta (fins al segle I aC) i l’època d’esplendor urbanística (fins al segle III).

La primera època, urbanísticament parlant, no és massa coneguda. Les grans reformes urbanes d’èpoques posteriors esborraren gairebé comple-tament les referències d’aquesta; tot i això, les restes conservades ens indi-quen que la part principal de la ciutat es devia situar a prop de la zona on posteriorment se situaria l’anomenat Fòrum de la Colònia.

Una primera mirada a la disposició inicial del nucli urbà en aquesta època ens mostra una ciutat sacrificada a les necessitats militars, on la mu-

23


ralla defensiva marca i delimita el recinte urbà. Aquest nucli s’adaptà al ter-reny ocupant el turó i, copiant els models clàssics de Grècia, establint una àmplia zona urbana a prop del port i deixant a la zona alta del turó uns edificis religiosos que potser encara no eren temples monumentals, edifi-cats amb fusta, pedra i fang. Entre aquesta zona (una mena d’acròpolis) i la zona portuària, possiblement hi havia les casernes de les legions. Val a dir que les excavacions més recents ens indiquen que durant la segona meitat del segle II aC Tàrraco es va configurar com a ciutat, amb nous carrers, una xarxa de clavegueres i l’edificació de noves cases. Des de la muralla fins al port, durant aquest període es va viure una veritable renovació urbana amb el traçat d’un col·lector que abocava al port i captava les aigües residuals de la part baixa.

En aquesta època, cal esmentar el port, que fou l’element fonamental de l’expansió de la ciutat. Un bon port era, en aquells temps, una veritable via de comunicació de persones, pobles i mercaderies. Entorn dels ports de l’Imperi hi havia sempre una gernació provinent de les diverses províncies que parlava un llatí amb diversos accents i que portava a la ciutat costums, cultures i religions de qualsevol part del món conegut. Un port era, en de-finitiva, una exposició multicolor de la vida de l’Imperi romà.

Les característiques més destacades del port de Tàrraco eren la seva ca-pacitat, la relativa protecció que s’oferia des de terra i la protecció natural contra el mar, tot i que aquest darrer aspecte fou qüestionat pels autors clàssics. Les referències de què disposem sobre del port romà són de tipus literari: les obres de rehabilitació del port, iniciades a finals del segle XVIII i continuades durant el segle XIX, van eliminar qualsevol resta o senyal de les estructures portuàries romanes, de les quals sabem que van arribar a ocupar una zona molt més interior dins de l’actual estructura urbana de la ciutat. Sembla clar, però, que el port fou el centre d’un nucli mercantil d’im-portància considerable, en el qual les drassanes i els magatzems servien per impulsar l’activitat econòmica. Una activitat que era controlada fiscalment per les autoritats, que també es preocupaven del control i vigilància de les costes.

Un altre conjunt urbanístic, en aquest cas molt visible encara avui dia, és el que formen les muralles; és a dir, el recinte emmurallat de la ciutat. Val a dir que aquesta estructura monumental fou un element característic que, amb determinades modificacions i variacions, es va mantenir fins al segle XIX com a instrument defensiu de la ciutat. No endebades, la consideració de plaça forta des del punt de vista militar provocà que la ciutat visqués, en determinats moments de la història, enmig d’una cotilla molt difícil de sostenir.

En contemplar les muralles, no es pot deixar de pensar que abans de nosaltres, i durant més de dos mil anys, successives generacions d’habi-tants i de visitants han quedat bocabadats davant la seva solidesa, mag-nificència i elegància. Qualsevol punt és bo per aturar-se i admirar-les, i si

25


ens posicionem dins el seu recorregut interior i mirem en direcció a la mar, gaudirem d’una experiència gratificant i inoblidable!

El recinte urbà emmurallat era, llavors, molt més ampli del que seria se-gles després. En efecte, la restauració cristiana feta al segle XII es conformà amb aprofitar una petita part de l’antiga ciutat bastint una nova muralla que tanqués la zona sud-occidental. Tot el que restà fora del nou perímetre fou oblidat, o, com a màxim, algunes zones foren conreades i les pedres restants foren reaprofitades per bastir nous edificis. La muralla, en època medieval i moderna, fou reparada, i àdhuc modificada: en ocasions s’hi van fer nous murs defensius amb grans baluards, com va succeir durant la guer-ra de Successió (1705-1714). Algunes circumstàncies no previstes, l’acció urbanística dels homes o les conseqüències de les guerres (en especial les destrosses causades per les tropes napoleòniques el 1813) provocaren un seguit d’alteracions que, amb el pas dels segles, han modificat l’estructura originària de la muralla. Una muralla que, malgrat tot, es conserva parcial-ment a la part alta de la ciutat, encara que necessita un veritable pla integral de conservació i manteniment: l’ensorrament d’una part del llenç a prop de la torre de l’Arquebisbe (2005) ho ha posat de manifest.

L’origen i tipologia de la muralla ha estat motiu de discussió i contro-vèrsia, en especial l’existència d’una antiga muralla, de base ciclòpia, que suposadament havia estat edificada en època dels ibers i que després va ser reedificada pels romans. Hom pot assegurar, malgrat això, que tota la muralla fou obra dels romans. La muralla romana és, sens dubte, una obra magna per la seva extensió, que devia encabir un espai d’unes quaranta hec-tàrees. Presenta dues fases diferenciades pel que fa a la seva construcció.

La primera muralla és de 4,5 m d’amplada per 6 m d’alçada i està bastida amb torres de planta rectangular, de les quals en coneixem la de Minerva (o de Sant Magí), la del Cabiscol (o del Seminari), i l’anomena-da de l’Arquebisbe. Tant els llenços com les torres responen a la mateixa tècnica constructiva: la base està formada per blocs megalítics i al damunt d’aquest sòcol es recolza un doble parament de carreus (pedres tallades en forma de paral·lelepípede rectangular) fins a completar en alçada el recinte. Sota el domini romà es projectà la construcció d’un mur defensiu de grans megàlits. Tot i l’existència de signes ibèrics que apareixen en els carreus dels murs amb sòcols, Theodor Hauschild afirma que aquest fet només demostra la col·laboració o participació d’obrers ibers en la construcció de la muralla, sota la direcció dels enginyers romans. Tanmateix, altres autors afirmen que són signes de picapedrers itàlics.

La necessitat de fer obres d’ampliació a la muralla sembla evident si tenim en compte que en els anys posteriors arribaren a la Península milers de legionaris i de soldats llatins aliats, una bona part dels quals s’establi-ren, probablement, a la zona fortificada. La segona fase de construcció de la muralla, que es pot datar entre els anys 150 i 125 aC, respon, estructu-ralment, a una nova perspectiva de construcció arquitectònica i, per tant,

26


també de funcionalitat estratègica: l’amplada de la base augmenta a 5 m, mentre que l’alçada passa a ser de 12 m. Els llenços de la muralla adopten la mateixa tipologia constructiva que la descrita en la primera fase, tot i que no incorporen cap torre. A la base megalítica s’obren algunes portelles destinades a la sortida en cas d’atac, de les quals se’n conserven set. Possi-blement hi devien haver portes monumentals, de les que no se’n conserven ni restes ni notícies.

L’època d’esplendor (segles I-III dC)La configuració de la ciutat com a colònia i capital de la província de

la Hispània Citerior va possibilitar la creació d’un conjunt monumental molt important pel que fa a la seva categoria arquitectònica, dotat dels elements arquitectònics necessaris i adients a la categoria que havia adqui-rit la ciutat. Aquest conjunt urbà es pot analitzar en base a dos elements principals: una zona residencial i comercial, i una zona monumental. És difícil concretar la superfície de la ciutat que abastava la muralla. S’han fet estudis comparatius amb altres ciutats de l’època romana, prenent com a referència, només, el recinte emmurallat, tot i que Tàrraco tenia uns subur-bis molt extensos fora muralla. La ciutat devia ocupar almenys unes 60 ha (recentment, els estudis apunten que fins i tot més), una xifra considerable davant les d’Empúries o Sagunt (20 ha), Barcelona (14 ha) i Tortosa (12 ha), mentre que Girona, Mataró, Badalona o Dénia no passaven de les 5 ha. Per tant, hom pot dir que se situava entre les grans ciutats del món romà, no solament per la seva importància estratègica, política o adminis-trativa, sinó per la seva pròpia extensió, comparable amb la de Còrdova, Mèrida, Saragossa o Cartagena (entre 50 i 70 ha), i a certa distància de Narbona (90 ha), Bordeus (125 ha), Lió (140 ha) o Nimes (220 ha).

Les nombroses troballes arqueològiques de la zona permeten establir que els vials traçats tenien una direcció similar a l’actual, i que la màxima esplendor de la ciutat tingué lloc al segle II, coincidint amb un alt grau de romanització. A més d’un temple dedicat a la deessa Tutela, del qual no s’han conservat restes arquitectòniques (però sí de tipus escultòric i epi-gràfic; és a dir, inscripcions en làpides), cal fer esment de dues edificacions corresponents a la zona residencial i comercial: el Teatre i el Fòrum local o de la Colònia. La ciutat era important i comptava amb unes edificacions adients a la seva categoria.

El Teatre és l’únic teatre romà visible actualment a Catalunya, tot i que es conserven algunes restes del de Badalona. S’edificà aprofitant el desni-vell del terreny existent a prop de la zona portuària, a fora de la muralla. Té unes dimensions modestes, i fou documentat per Bonaventura Hernández Sanahuja el segle XIX. Amb el pas dels anys, les obres realitzades pels dife-rents propietaris del solar on es trobaven les restes i la manca de diligència de les administracions responsables van malmetre molt considerablement la seva estructura. Es conserven parcialment els tres elements estructurals

27


que caracteritzen qualsevol teatre romà: la graderia, l’hemicicle central i l’escenari, una mena de plataforma elevada sobre un podi. Darrere l’es-cenari, s’aixecava un frons scaenae, un gran mur decorat amb columnes superposades i amb estàtues. Les restes arqueològiques localitzades ens fan pensar en una gran riquesa arquitectònica de la qual donen bona prova els capitells i les estàtues i las plaques de marbre que revestien les grades.

El Fòrum Local o de la Colònia fou descobert gràcies a les excavacions realitzades entre els anys 1926 i 1930 per Mn. Joan Serra i Vilaró, sacerdot i arqueòleg resident a Tarragona. La zona ja havia estat explorada anys abans per Bonaventura Hernández Sanahuja com a conseqüència dels tre-balls d’urbanització de la part baixa de la ciutat. Es creu que les restes que s’hi van trobar corresponien a una remodelació de tot el conjunt que tingué lloc a la primera meitat del segle I, tot i que, segurament, aquest ja existia a mitjan segle I aC.

El Fòrum era una plaça on es desenvolupava bona part de la vida social urbana de qualsevol ciutat romana. Tenia una múltiple funcionalitat: era el lloc on es realitzaven les votacions per elegir els magistrats, el punt de sortida de processons religioses, el centre de reunions o trobades per fer negocis, així com també el lloc on es trobava el tribunal de justícia i on es reunien les assemblees dels membres del consell municipal. Acostumava a ser un edifici amb pòrtics rere dels quals hi havia uns petits locals o boti-gues anomenades tabernae.

La interpretació tradicional de les restes localitzades ens parla d’una plaça rectangular al voltant del qual hi havia un pòrtic amb columnes. Al fons del pòrtic hi havia les botigues, a més d’una sala o cúria, lloc de reu-nions, i una basílica jurídica o tribunal de justícia. Les darreres excavacions han plantejat una revisió d’aquest teoria en considerar que les restes con-servades, de dimensions modestes per a ser un fòrum, són, en canvi, una part de la basílica jurídica on les suposades botigues eren, en realitat, els locals dels arxius del tribunal, i que la resta del Fòrum està encara soterrat. En una nova etapa d’excavacions (2003) s’han localitzat restes correspo-nents a un temple edificat abans del segle I aC dedicat a Júpiter, a la seva esposa Juno i a Minerva. Aquestes restes plantegen noves hipòtesis sobre les dimensions i la funcionalitat del Fòrum.

Una ciutat monumentalJa hem esmentat anteriorment que a la ciutat, a més de la zona residen-

cial i comercial, existia també una zona monumental, clarament diferencia-da de l’anterior per la seva estructura. La ubicació d’aquest zona, a la part més elevada del turó de la ciutat, ens indica, d’antuvi, la importància que tenia per als seus habitants.

Amb el pas dels segles, es va cloure el procés d’ocupació militar romana sobre Hispània (finals del segle I aC). Les questions estratègiques i de caire militar que havien fet de la ciutat una autèntica plaça forta ja no tenien la

28


vigència o importància d’èpoques anteriors. A més, la capitalitat política i administrativa que va adquirir la ciutat obligà a una readaptació i un nou aprofitament dels espais de bona part d’aquesta, en especial de tota la zona ocupada anteriorment pels legionaris i el praesidium, per tal de comptar amb uns edificis aptes per a la nova situació. Cal recordar, també, que fora de la muralla es van anar establint altres edificis singulars, com veurem més endavant.

Aquesta zona estava delimitada al sud per l’actual rambla Vella i conte-nia tot l’espai situat dins del perímetre emmurallat que s’ha conservat fins avui. El desnivell del terreny obligà a fer unes obres molt complexes per tal d’encabir i situar els conjunts monumentals dins aquesta zona. Aquest desnivell es va salvar mitjançant tres terrasses o nivells.

Encara avui, el visitant pot copsar aquestes terrasses, per poc que es deixi dur per la imaginació i les restes arqueològiques. Ajudem-lo amb unes breus referències, tot i que és ben fàcil adonar-se de la seva existència: si ens situem al capdamunt de la ciutat, a la zona de la Catedral, i anem en direcció a l’Ajuntament pel carrer Major, comprovarem com baixem pels tres nivells.

La primera terrassa, la més elevada i que presideix simbòlicament tot el conjunt monumental i la mateixa ciutat, fou el lloc adient per edificar un gran espai dedicat al culte imperial, un recinte de forma rectangular d’uns 150 m de llargada per 130 m d’amplària que es va construir envoltat per un pòrtic monumental que a la cara exterior tenia finestres i delimitava un espai pavimentat amb marbre. Aquest espai coincideix, en línies gene-rals, amb el que ocupa actualment la Catedral; recordem que en la seva construcció es van aprofitar estructures del Fòrum. No s’han trobat restes arqueològiques que permetin concloure de forma clara l’existència dintre del recinte de culte d’un temple dedicat al culte imperial. Tanmateix, l’estu-di de les inscripcions conservades en aquesta zona permeten confirmar el caràcter sacre que tenia per als seus habitants aquesta part de la ciutat.

En un nivell inferior trobem la segona terrassa, amb unes dimensions notablement superiors a l’anterior, que forma un rectangle de gairebé 320 m per 175. La seva data de construcció és propera a la del recinte de culte ja es-mentat (imperi de Vespasià, 69-79). Ocupava una superfície delimitada pels actuals carrers de Santa Anna, de la Merceria, de la Civaderia, baixada del Roser, de Cavallers i baixada de la Misericòrdia. Hi ha grans incògnites so-bre aquest espai i la seva funcionalitat, en especial sobre els tipus d’edificis que hi havia: la tesi tradicional parla d’un gran Fòrum i d’un palau d’Au-gust on, segons Pons d’Icart, l’emperador August havia signat el decret or-denant l’empadronament de tots els habitants de l’Imperi. Les excavacions de les darreres dècades i la interpretació dels seus resultats han posat de manifest noves perspectives sobre el tema. Aquesta segona terrassa estava formada per un conjunt arquitectònic amb diferents serveis i dependències estretament relacionades amb el govern de la província, que constituïa, en

29


el seu conjunt, la seu del concili provincial. Hi havia una gran plaça central, possiblement envoltada, almenys per tres costats, per una sèrie de pòrtics i construccions que allotjaven les diferents dependències.

El límit sud-occidental del conjunt estava format per un mur de més de 300 m que unia l’anomenat Pretori amb l’Antiga Audiència. En aquests dos edificis hi havia sengles torres que permetien l’accés ràpid de les per-sones entre el Circ, situat en un nivell inferior, i aquesta segona terrassa. El Pretori, també conegut com a Castell del Rei, és l’actual Museu d’Història de Tarragona. L’edifici ha sofert importants reformes i canvis durant els seus gairebé dos mil anys d’existència; encara després de la Guerra Civil de 1936-1939 continuava habilitat com a presó, amb el nom de presó de Pilats. No és gens probable que fos el palau d’August.

La tercera terrassa o nivell d’aquesta zona monumental estava ocupada pel Circ. És l’únic edifici d’aquestes carcaterístiques conservat a Catalunya. Fou edificat en època de l’emperador Domicià (81-96) i impressionava per la seva forma rectangular, molt allargada.

Amb aquesta construcció es completava el programa d’ordenació ur-bana del sector oficial de la ciutat. Tenia una superfície aproximada de 325 m de llarg i uns 110 d’ample. En instal·lar-se dintre del recinte urbà emmurallat, els problemes que provocà foren de difícil solució. La impor-tància arquitectònica del Circ rau en les solucions tècniques adoptades per resoldre els complexos problemes que plantejaven les estructures existents (essencialment, la muralla edificada en època tardorepublicana) i, a més, en el fet que el Circ era la façana visible de tot el conjunt arquitectònic del concili o Fòrum provincial.

En qualsevol cas, el Circ colpia per la seva disposició arquitectònica i la seva monumentalitat; encara avui, els visitants de les seves restes observen astorats la seva imponent presència, ja sigui de les restes visibles en super-fície, ja sigui en les que es poden admirar en establiments que han fet part de la seva construcció aprofitant les restes.

El Circ estava edificat en base a unes sales rectangulars cobertes amb voltes perpendiculars al podi que envoltava la pista. Les voltes s’inclinaven allà on eren la base de la graderia, el mur començava al podi i acabava a la façana, al costat meridional, i al mur de la plaça del Fòrum provincial, al costat septentrional. La tècnica constructiva s’havia adaptat a les exigèn-cies plantejades: els fonaments i les voltes estan fetes de morter de calç; els murs de suport de les voltes, de petits carreus; la façana, el podi i les carceres (el lloc per on sortien les quàdrigues), a base de grans carreus de pedra. La circulació de les persones, i la comunicació i accés al Fòrum pro-vincial es feia mitjançant un conjunt d’escales i de voltes, algunes de gran espectacularitat, com la que connectava l’arena del Circ amb la tribuna o pulvinar.

Pel que fa als elements estructurals del Circ, es conserven bona part de les voltes i alguna de les grades, així com restes de la façana exterior, del

30


pòdium i d’alguna de les portes d’accés a l’edifici. A més de les restes ar-queològiques, en conservem algunes inscripcions funeràries d’aurigues (els conductors dels carros), com la d’Eutyches, de gran bellesa poètica. Tot i la possible utilització del Circ en època visigoda, sembla clar que amb la restauració i repoblació de la ciutat al segle XII solament es va ocupar la part del Fòrum provincial i del recinte de culte imperial. Per aquest motiu, el Circ restà fora de la muralla; no va ser fins a mitjan segle XIV que, amb el bastiment d’una nova muralla, el Circ s’incorporà de nou al recinte urbà, tot i aprofitant la façana meridional del Circ com a parament intern de la nova muralla medieval.

Les excavacions realitzades a les dècades finals del segle XX dins dels programes de restauració de la denominada capçalera oriental del Circ, han posat de manifest una gran varietat de restes arqueològiques que van des de restes de la muralla del segle II aC fins a les de la muralla del segle XIV, del baluard de Carles V (segle XVI), o d’estructures militars dels segles XVIII i XIX. No hem d’oblidar tampoc l’aprofitament de les voltes del Circ com a habitatges o magatzems que els habitants de la ciutat van anar protant a terme des de fa més de sis-cents anys. Aquest fet ha provocat que les seves restes, en alguns casos, no es trobin sota els edificis actuals, sinó que hi siguin immerses, i això n’ha permès una bona conservació. A més a més, molts carrers actuals coincideixen amb les alineacions romanes i molts desnivells (rampes, escales) es justifiquen per la presència d’estructures del Circ al subsòl.

Tots els edificis públics de la zona monumental que han estat fins ara esmentats es troben situats dintre del perímetre emmurallat, amb l’excep-ció del Teatre, que s’edificà aprofitant el desnivell del terreny en direcció al port. Quelcom semblant succeí amb l’Amfiteatre. A l’època romana, els amfiteatres eren unes construccions públiques edificades per celebrar-hi, bàsicament, i de forma habitual, dos tipus d’espectacles: lluites entre gladi-adors i lluites o caceres de feres salvatges. També, i de forma esporàdica o excepcional, podien ser el lloc d’execució dels condemnats a ser devorats per les feres.

L’Amfiteatre de Tàrraco, junt amb el d’Empúries, que és més mo-dest quant a dimensions, és l’únic edifici d’aquesta tipologia conegut a Catalunya. Fou edificat a la primera meitat del segle II, fora de la muralla, al costat de la platja actualment anomenada del Miracle i al peu del turó on es bastí la ciutat. Posteriorment, l’any 221, va ser reformat per l’empera-dor Heliogàbal, com indica una inscripció que envolta tota l’arena o pista central. Això permeté que, tot aprofitant el pendent natural del terreny, es construïssin les grades. Presenta una planta el·líptica amb dos elements funcionals: l’arena, al centre, on es desenvolupaven els espectacles, amb unes dimensions aproximades de 60 m per 38, i unes construccions soter-rades, les fossae, que el creuen longitudinalment i transversal i que servien per amagar la maquinària necessària per garantir l’escenografia dels jocs.

31


Val a dir que en una d’aquestes fosses hi havia una petita capella dedicada a la deessa Nèmesi, protectora dels gladiadors i dels caçadors, a qui s’en-comanaven abans de sortir a l’arena.

L’altra element principal de l’Amfiteatre és la càvea o graonada, on se situava el públic. Aquestes grades foren construïdes a partir del pòdium (un mur elevat de més de tres metres) per tal de protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles de lluites en les quals participaven feres. Les grades estaven dividides en tres sectors diferenciats, corresponents als diferents sectors socials, de forma totalment jerarquitzada: les tres primeres files de seients eren per als grups privilegiats; les deu files següents forma-ven un sector intermedi, separat de les onze files més elevades, i estaven destinades al conjunt del poble senzill o plebs. Tot plegat, es pot calcular que l’Amfiteatre tenia una capacitat aproximada de catorze mil persones, que durant hores i hores gaudien dels espectacles, del menjar, del beure i de la conversa. El públic contemplava els espectacles des de les seves localitats, de vegades reservades amb el nom o càrrec del propietari gravat.

L’Amfiteatre passà per diferents etapes i vicissituds. Durant el segle V l’edifici fou abandonat, però al segle VI hi fou bastida una basílica en re-cord dels primers màrtirs: una petita basílica de culte amb un cementiri al costat de la qual només resten els fonaments, que no són altra cosa que les peces aprofitades del coronament del pòdium de l’Amfiteatre. Consta d’un

Vista parcial de l’Amfi teatre (segle II dC).Foto: Alberich, Arxiu Fotogràfi c del Museu d’Art Modern de la Diputació.

32


absis en forma de ferradura, tres naus, una cambra l’ús de la qual desconei-xem, unes cambres funeràries i un cementiri al voltant de l’edifici.

Suposadament, la basílica fou abandonada a començament del segle VIII a causa de la presència musulmana. Durant la restauració cristiana del segle XII s’edificà a sobre d’aquelles restes basilicals i de l’Amfiteatre una església romànica dedicada a Santa Maria. Posteriorment, l’any 1576, s’hi bastí el convent dels Trinitaris i, a partir del 1801, un penal on s’allot-jaren els presidiaris que treballaven forçats en la reconstrucció el port de la ciutat. L’Amfitetare és un exemple més de la superposició d’estructures i edificis sobre els quals la ciutat de Tarragona s’ha anat fent en el decurs del segles…

Tàrraco i el seu entornEn aquesta època, la ciutat vivia i s’alimentava del que es portava des

del camp: els productes agrícoles eren vitals per a la seva subsistència. Era necessari, doncs, assegurar el proveïment de queviures.

Per tenir una visió completa del que significava una ciutat romana, cal recordar que a més de la urbs, és a dir, del conjunt de construccions i ser-veis que la conformaven estructuralment de forma física i tangible, la ciutat tenia també un ager, és a dir, un territori més o menys extens que l’en-voltava i que la nodria de recursos suficients. Aquest territori fou intensa-ment romanitzat i el territori fou organitzat en nombroses villae o centres d’explotació agrícola que coexistien amb petites propietats agrícoles en un règim econòmic gairebé de subsistència. L’ager va rebre les conseqüències més directes de la invasió dels francs i d’altres pobles germànics a partir del segle III; molts ager van ser destruïts, ja no es referen i restaren aban-donats.

Maqueta de la reconstrucció idealitzada de la ciutat de Tàrraco (segle II dC).

antoni jordà fernández · a tarragona també s’han trobat fragments de ceràmica grega en...

Documents