antologia de poemes - · pdf filepaisatge sense badar boca s’atansà per...
TRANSCRIPT
ANTOLOGIA DE POEMES
ALUMNES DE L’AULA D’ESCRIPTURA DE GIRONA
Mòdul II- febrer-maig de 2015
Berta Cabré
Josep Callís
Marta Giol
Laura Masmiquel
Santi Moreno
Judit Navarro
BERTA CABRÉ
DESAMOR
Polsoses aquelles cartes d’amor
marcides en sobre vell i cendrós,
miratge d’un temps de minsa ventura,
penyora viva de vives passions.
Són l’arbre sec d’un ahir que es despulla
fendit per confusos ritus d’amants;
hi nien rius de llàgrimes vessades
on naveguen, errants, dols i besades.
EL VIATGE
El viatge va començar ara fa prop de vint anys, sols hi havia bitllet d’anada i, en el
trajecte, a cada bugada es perdia un llençol. I tants de llençols bruts que s’han rentat
aquests anys, tantes bugades fetes per provar d’esbandir els rastres acumulats pel
simple fet d’estar vius! Un testament vital en forma de viatge per les entranyes del
dolor i la memòria.
Paraules de poeta, paraules de David Rosenthal, que ara són les paraules d’un altre,
com si s’haguessin anat empeltant de tant repetir-les. Sense trobar encara el locus
amoenus, el viatge fa el seu camí, amb entitat pròpia, i nosaltres aprenem a lliscar per
les notes d’una trompeta, pel batec del contrabaix, els arpegis d’un piano; saltem d’un
solo de bateria al gemec d’una guitarra, sempre a punt d’esclafar-nos contra el terra a
ritme de jazz. Com en un atanor en perpetua ebullició, ens dissolem i coagulem i ens
tornem a dissoldre, un solve et coagula immutable i, com sempre, a ritme de jazz, fem
“la gran obra”.
A l’escenari, pura voluntat de ser, d’existir; colrar-se de nou la pell sota els focus
eixordadors de vermells, grocs i magentes, els colors de la sang d’aquest viatge, els
colors de les nostres vides durant aquests vint anys.
A POC A POC
A poc a poc, sense paraules,
desvelo els secrets que amaga el teu cos.
El verb, sols en la mirada,
els dits no gosen obrir el que és clos.
Arribo al Leteu de les aigües més vives,
sadollo la meva ànsia per coneixe’t del tot.
Bec d’una font que regala la vida,
navego silent a tan dolça mort.
DE CAP A CAP
Res no en sabia de tanta tendresa
fins que amb l’atzur de la teva mirada
vas posseir per sempre nits i dies
que fins aleshores eren sols meus.
Els ulls enriolats i encuriosits,
imant de seducció definitiva
arrelant-se en un jo desconegut.
Sòlides branques i dolços els fruits,
l’amor que desclou el cor d’una mare
que acull l’infant de qui res no en sap
i de qui ho abraça tot a l’instant.
I de molt lluny m’arriben altres ulls,
el mateix esguard d’intensitat blava.
El temps és bastit per un alè d’aire.
De cap a cap, remor sols de tendresa.
De lluny estant, una mirada blava.
BATECS
Era al cor de les ones
on escoltàvem el batec
d’un estiu que pensàvem etern.
Era el meu bategar, inquiet,
que esclatava, sol refulgent,
el meu esguard lluint en la teva mirada.
No en fa quaranta, sinó cinquanta
dels dies de sal i regust d’anxova.
I encara ara miro el mar
i sento el batec de la vida, somort, llunyà.
SEGREDO
Roncs somorts s’esmunyen per vastes pedres
i fulles adolorides de sol,
magma madur reblert d’antics secrets
oferts en un brunzit a cau d’orella.
Segueixo, tenaç, ficticis camins
que menen al lloc d’on neix aquest tro.
M’atanso vers la cabellera xopa,
sonor aliment d’esclat furiós.
Són els misteris que amaga aquest sòl,
l’eco llunyà que fascina l’entorn
i em sento sadoll d’una set remota,
com l’infant, del mugró rep el consol.
PAISATGE
Sense badar boca s’atansà per abraçar-la; els ulls plens de llàgrimes i, en l’esguard, el
misteri d’una vida que s’acaba. És d’aquesta abraçada tan íntima, tan nua,
d’impostures despullada, d’on ixen les certeses,veritats irrefutables. Hi vaig poder
copsar, ara jo els ulls plens de llàgrimes, la insondable solitud que tothora ens
acompanya. La bellesa i el dolor revelats com epítoms i secrets de l’existència humana.
Colpidores emocions: un paisatge que commou més enllà d’altres paisatges.
JOSEP CALLÍS I FIGUERES
LA INFANTESA
Solitud d’infant que resta perduda
en vells edificis ja soterrats,
aules massa grans i una taula muda,
passadissos verds mal il·luminats.
Entre còdols blancs i els sons d’oreneta,
sec en un racó tot mirant els nens.
Un trist raig de sol, jo i la maleta
esperant el so dels carrers ben plens.
LA POMA
Frec a frec del meu llavi, corbes de setí.
Frec a frec del teu llavi, mossegades tendres.
Cau el roig del vel,
perseguit pel bes.
Blanca n’és la carn,
al seu centre,
nua.
Suau el cor batega,
excitant
el tacte.
-Tres petites llavors l’ample món abraça.
LA CULLERA DE PLATA
Descansa en un calaix, una cullera
de plata banyada i regust de sal.
L’omple d’amor incandescent un avi,
darrer aliment per l’àvia que se’n va.
Amb ulls massa cansats, ell li dibuixa
graffitis a les galtes com un bes.
Maldestre n’és l’amant per massa jove,
maldestre el vell davant l’últim revolt.
MILL A LES MANS
El tapís del teu món:
un desert sense fi
on el vent i la pau empresonen el temps
en racons plens de pols. Les estepes del nord.
Pel cercle ets protegit:
una traça de llet
et separa del foc i un tronc mort és vestit
amb el blanc de la neu. El coixí el tens de rocs.
Quatre gotes i el sol:
quan l’estiu ha arribat
com un Halley fugaç es desperta aquell mill
que retens a les mans. Un colom cau del cel.
OCELL DE FOC
Ocell de foc.
A la ciutat dels morts
has fet el niu.
HOME SOL
A l’horitzó,
es fon un gran veler.
Hi ha llum al far.
Dalt d’un penya-segat,
un home sol i el mar.
MARTA GIOL
ODA A L'ÀVIA
La teva cadira és buida
ara ja en fa massa, d'anys.
El mirall trencat enyora
la vella pinta d'os blanc
i la suau onda de plata
que voltava el teu esguard.
Aliena a la memòria,
la fosca es clou al replà
on suraven colors i olors
de quan torraves el pa.
I la tassa d'aigua d'herbes
que sempre tenies a tocar.
Com Penèlope discreta
el ganxet trenaves llarg,
fil d'inacabable punta
que jo admirava, tan blanc!
Al balcó, les flors d'amor
s'obrien alegres al pas
del teu cos fràgil, atentes
al màgic gest de la mà,
quan llançaves sucre arreu,
per fer-me dolça la mar.
LA CASA DORM
La casa dorm en la penombra
enmig d'un mantell de silenci.
M'endinso en la boira del temps
buscant la tebior del teu bes.
Només la pols gosa tocar
la teva imatge en el mirall
impresa i el rellotge aturat
marcant el teu petó de marbre.
UN FIL DE LLUM
Un fil de llum
sobre la mar desvela
els arbres nus.
L'alba encén l'horitzó
al mirall de mar calma.
Un fil de llum
sobre la mar desvela
els arbres nus.
ROSELLA
Entre les tiges
plenes de sol, es gronxa
una rosella.
ET TROBO
Et trobo a frec dins la força del vent,
humit al bressol de les ones,
càlid a l'escalf de la sorra.
Reflectit al mirall dels ulls,
amagat als plecs de la pell,
imprès al rastre que em deixes.
No hi ha espai, no hi ha temps.
Som un tot al si d'un batec.
LAURA MASMIQUEL MARTÍ
FUM
Et somio, t’imagino, vull veure’t
viu, quan sang era vida en el teu cor.
Et defujo, t’amago, qui vol creure’t
mort, quan el gel glaça la teva sort?
Quan em giro i et miro sense veure’t,
alè vull ser, vull les monedes d’or.
I quan et busco i no et trobo, vull creure’t
d’amor omplint-me el cos, i no de mort.
Sobre tu i sobre tothom, les violetes.
Ens preguntem qui som, sempre un error:
joc d’atzar, joc de res, no som ni un joc.
Sobre mi avui espero les violetes
Em pregunto qui sóc, sense l’amor:
flors de foc, foc de fum, cendres de foc.
IN EXTREMIS
Així com aquell que en el mar naufraga,
transforma tota onada en un turó
i en gra de sorra cada gota freda
per sobreviure més segons d’espera;
jo que em trobo immòbil i mut al llit,
t’acaricio el cos amb la nineta,
la vista aturo als llavis per besar-te.
Per dir el darrer t’estimo et miro als ulls.
GOTES
Se m’acosten petjades temptadores i humides.
Tovallola en el cos, tot el pecat oculta.
Però tres gotes s’escapen
dels cabells
onejants,
arriben a l’espatlla,
desfent-se,
incitants.
Només amb un petó,
ja cau la tovallola,
i es fan vapor les gotes entre el nostre delit.
QUADRE
Envoltada d’art em sorprèn la posta,
veig marbre i olis d’una llambregada,
corro passadissos i esquivo cares
fins al pont de cases. Per fi sóc fora.
Respiro el riu i perdo la mirada,
la pols pastel del cel es difumina
i em deixo omplir de l’instant que sé efímer
mentre em porten els peus on mana el mapa.
Pujo escalons cap on acaba el dia
i veig plena de vida aquesta mort:
reflectides al riu les llums són or,
i esfera i creu dalt la cúpula brillen.
Una música em fa bategar el cor,
una aquarel·la al cavallet se’m mostra.
Tota Florència guardo en mi closa,
hi torno cada nit amb el record.
LA TASSA
Buscaves al matí la teva tassa
sempre amagada al fons del rentaplats.
“Ja fem tard”, deies per arribar d’hora
i riure per haver corregut tant.
Ara acaricio la teva tassa,
que t’has deixat, oculta al rentaplats.
“On és el papa?”, pregunto a tota hora,
i tots ploren perquè has corregut tant.
SANTI MORENO
TRES CALLES
I
Las puertas bien abiertas
en los caminos blancos del Sureste.
Mis primeros pasos
van al patio de las risas,
de los plumbagos y del jinjolero
y mis manos alzadas buscando…
Los portales de par en par
y vecinas sentadas al fresco, de cháchara.
La atalaya con su castillo moro,
y un puente colgante sobre el Segura:
sesean aguas verdes entre melocotoneros,
baños dulces entre cañas, juncos y huertos.
II
Nueva vida geométrica en l’Eixample.
Casas ajenas de gran portón
con gruesa madera y rombos forjados,
bien cerrados, con llaves de hierro.
Por las noches nos vigila el “Sereno”
andariego por las anchas aceras
de losetas de flores grises, iguales,
repicando su bastón y el pesado llavero.
En el entresuelo coexiste la portera,
sólo recuerdo un ama mayor con gafas.
Calles adoquinadas,
asfaltadas por ruidos urgentes:
sirenas de bomberos y ambulancias,
percutores sobre amapolas de cemento,
y el tiovivo hormigón tapa las zanjas
y apisona el polvo cubriendo los túneles…
Yo vivo en un sexto, dos pisos más
y veo un poco de cielo,
cielo de antenas y grúas,
cielo sin cielo,
sin pausa azul en el horizonte:
demasiado lejos el mar.
Dos ríos mueren vertederos.
Y como aves pardas,
tras el fin de semana,
cual orugas regresamos
a habitar las jaulas de las palomas…
III
Ya hace más de una década mi calle mira,
y vive al sol naciente de las Medas.
La Plana del Ter la abraza,
manzanos, olivos y cipreses enraízan
y suenan los cuatro vientos;
por las noches el ruiseñor y la lechuza,
y un jilguero asoma con la luz.
QUIETUD
Montañas ocultas
en nubes de algodón.
Tierra blanca.
Hasta la cruz duerme en la plaza
y algún jilguero mudo
apenas aletea.
El coche gris plata
se ha desvanecido.
Una línea fina
de micro perlas
en el infinito.
Sólo despiertan las hojas,
en llamas de primavera,
chisporroteando entre los tilos.
Soy la quietud de este sueño blanco,
el fuego verde,
la alquimia de la Luz.
LA DE LA BELLA VOZ
—Despabila oyente idealista,
serán hilos de cielo en tu boca,
mensajes derramados en la hoja,
como se llena un cuenco vacío;
cólmala del Verbo sempiterno,
—me musitaba Calíope.
Crecí leve, tan ensimismada
como niña que sueña de día,
sometida a ese estigma sellado.
Soñé que soñaba voces, versos,
suspiros de entrevela en el alma
palabras sin cesar, libres por fin.
PAISAJE CON FLOR DESDE LA TERRAZA
En la noche aquietada,
conmovida en silencio,
algo es rasgado por el coro de grillos.
El azul eternal me regala dignidad:
Venus allá en lo alto,
luces tintineando en mis ojos…
Despojada me cubro
con el manto de luciérnagas,
nacido en penumbra clara.
Abrazar el abrazo primero
con todo el ser,
que la luz sea mi piel
y mi raíz, el magma.
Destilándome. Sola.
Soltaba, uno a uno, los nudos
hilvanados en la niebla.
Huelo el perfume,
sutil secreto de las sombras:
AZAHAR Y ROSAS.
EL CALOR AZUL
Pequeños dondiegos pigmentados
ventean el calor azul de este atardecer,
atardecer estival, como aquell0s
cuando volvían en tren al Sur.
En la casa de la gran puerta verde:
alegres abrazos, lazos inmortales,
el hogar tras aquella entrada verde,
verde esmeralda bajo el arco blanco,
y un blanco perfume a jazmín abanicaba
correteando en la calle del Arenal.
Cuando volvían en tren al Sur
y la gran madre de ojos azul amor,
las esperaba con caricias de sauce,
y meriendas en el jardín de los patos,
y bollos de mortadela.
Allí quedó el jazminero que olía a café,
el café bajo el limonero en el patio,
amarilleando en las tazas…
El último estío, tras la puerta verde:
jazmín, café y limón dormían, eternos,
tan ausentes como ella,
la abuela Pepa, “la Solanita”.
Pequeños dondiegos pigmentados
perpetúan el calor azul de aquel atardecer.
EFECTO MARIPOSA
Yace la oruga,
hilándose despacio…
Leve aleteo.
Al otro lado nace
el perfecto huracán.
NIEBLA
El mar de humo
lo camufla. Y el viento
halla al ciprés.
JUDIT NAVARRO
ROMANÇ GAUDINIÀ
Torretes i xemeneies,
escates a la teulada,
taronges, verds, grocs i blaus
rellisquen per la façana.
Finestres amb porticons
rere màscares romanen.
Comtes, dames i burgesos
miren els rius de gentada.
Poncelles de vidre i ferro
ens donen pas a l’entrada.
Fusta, ceràmica i pedra
tracen figures estranyes.
Muntanyes als passadissos,
cargolets a les escales,
caus de cuc a les parets,
llar de foc dins la cualbra.
S’encén el cor de la rosa
quan arriba la vesprada,
rebent familiars i amics
per començar la vetllada.
AGREDOLÇA
Nascuda dins el niu de la nostàlgia,
pinassa de records dèbilment entrellaçats:
fins sense inicis pensats,
principis sense finals volguts.
T’aguantes sobre una tendra branca,
vulnerable, que fuig del robust rancor.
Sort que la tija es torna ferma amb poc!
Sobre una faç ja erosionada,
per llàgrimes de desil·lusió,
s’hi posen papallones d’esperança.
Algunes agonitzen, d’altres emprenen el vol.
Maleïdes arrels de roure ranci,
que per la dolçor no es deixen talar!
UN DISSABTE A LA TARDA
És allà on tothom et pensi
on em sentiré més sola,
perquè sols el teu silenci
m’acompanya a totes hores.
Quan la teva pau em venci
i els turments se’n vagin fora,
quan el teu record em besi
sense ja estar tu a la vora,
podré adormir-me desperta
i despertar dels malsons,
així com somiar desperta
i no causar-me dolor.
Que la vida no ens espera
ni la mort per sentir amor.
AIXÍ ETS TU
Com punxa l’agulla que cus vells fils,
crema la brasa que fa de bressol.
No provis de cosir vells esperits,
ni cremar records quan el cor és sol.
Així ets tu, foradant el meu avui
amb espurnes d’amor que estan de dol.
No en facis mai un fantasma de mi:
la vida no dóna el que el pit no vol.
BRUNZITS
Brunzits dins l’estació,
mil megàfons a les vies,
una vida que se’n va.