annex 1 tema 9 tgest atc - departament de la...

www.cef.es SumariJUNy 2017

T. GesTors ATC. ANNeX 1 TemA 9

1. La relació juridicoadministrativa: concepte i elements

2. La personalitat jurídica de les administracions públiques

3. El ciutadà com a titular de drets davant l’Administració

4. Els drets públics subjectius

5. Els interessos legítims

6. Capacitat jurídica i capacitat d’obrar

7. La competència administrativa: concepte, classes i naturalesa

8. La jerarquia administrativa

9. La delegació de competències, l’encàrrec de gestió, l’advocació i l’autorització de signatura

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

www.cef.es 9 ‒ 1JUNy 2017

1. La reLació juridicoadministrativa: concepte i eLements

1.1. ConCEptE

La relació juridicoadministrativa és una relació jurídica que s’estableix entre subjectes, en la qual s’assumeixen uns drets i unes obligacions concrets. En conseqüència, es tracta d’una relació jurídica que reuneix unes característiques o singularitats pròpies. Com a relació jurídica que és, és una relació social o humana protegida i reglada, en tot o en part, pel Dret. És a dir, la relació jurídica es pot definir com una relació social concreta regulada pel Dret –com diu el professor Entrena Cuesta– que reuneix les carac-terístiques següents –tal i com indiquen els professors García de Enterría i Tomás Ramón Fernández–:

És necessari que com a mínim una de les parts d’aquesta relació jurídica sigui una administració pú-blica, de qualsevol mena i naturalesa (o fins i tot subjectes de dret privat que actuïn per delegació o man-dat d’aquesta).

L’altra part de la relació juridicoadministrativa pot estar ocupada per un particular o una altra adminis-tració pública (o fins i tot per la mateixa administració pública, de manera que es donen relacions reflexives).

En el si de la relació juridicoadministrativa, el particular té la possibilitat de fer valer diferents situacions jurídiques en què pot ésser titular. Aquestes situacions jurídiques es poden classificar en dues grans categori-es: les que impliquen una ampliació de la seva esfera jurídica (com és el cas dels drets subjectius i dels inte-ressos legítims), i les que limiten aquesta esfera jurídica (com és el cas de la subjecció, el deure i l’obligació).

1.2. ELEmEntS

Seguint el professor Entrena Cuesta, es poden distingir quatre elements en la relació juridicoadmi-nistrativa: el subjectiu, l’objectiu, el material i el causal.

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

tEmA

9La relació juridicoadministrativa: concepte i elements. La personalitat jurídica de les administracions públiques. el ciutadà com a titular de drets davant l’administració. els drets públics subjectius. els interessos legítims. capacitat jurídica i capacitat d’obrar. La competència administrativa: concepte, classes i naturalesa. La jerarquia administrativa. La delegació de competències, l’encàrrec de gestió, l’advocació i l’au-torització de signatura


Oposicions

9 ‒ 2 www.cef.es

T. GesTors ATC

A) L’element subjectiu, que es refereix als subjectes que intervenen en aquesta relació. Aquest element és doble, atès que hi ha un subjecte actiu, que és el titular del dret que és contingut de la relació juridicoadministrativa; i un subjecte passiu, que és l’obligat a fer la conduc-ta que satisfaci aquell dret. Poden ésser contrapart subjectiva de les relacions administra-tives, les persones físiques i jurídiques privades i les persones públiques (per exemple, la delegació de funcions de l’Estat en una comunitat autònoma o un Ajuntament). És per això que és inexacte considerar una persona física privada com un mer subjecte passiu de les potestats administratives, atès que les relacions juridicoadministratives són complexes i els subjectes poden ésser alhora titulars de drets i obligacions.

B) L’element objectiu, constituït pels actes humans o les coses.

C) L’element material, és a dir, el contingut de la relació, que consisteix en un seguit de drets i obligacions que recauen sobre l’objecte de la relació (per exemple, el deure del funciona-ri de desenvolupar fidelment el càrrec) i que corresponen als subjectes que hi intervenen.

D) L’element causal, que consisteix en la concurrència de determinats fets, que són qualifi-cats de fets jurídics, que provoquen el naixement de la relació juridicoadministrativa (per exemple, la relació de serveis neix amb el fet jurídic del nomenament del funcionari).

2. La personaLitat jurídica de Les administracions púbLiques

Resulta evident que l’administració pública tan sols pot ésser subjecte de drets i deures en la relació juridicoadministrativa si té personalitat jurídica pròpia.

En aquest sentit, l’article 3.4 de la Llei 40/2015 determina que cadascuna de les administracions pú-bliques actua per al compliment de les seves finalitats amb personalitat jurídica única.

En conseqüència, l’Administració és un ens personificat que es configura com el subjecte de tot el conjunt de relacions jurídiques en què intervé, per damunt de la contingència dels òrgans concrets que la integren i de les seves respectives funcions i competències.

Per una altra banda, l’article 3.4 de la Llei 40/2015 fa referència a una pluralitat d’administracions públiques. Aquesta és una altra idea que cal tenir present. En el nostre sistema jurídic, cal parlar d’una pluralitat d’entitats administratives dotades, cadascuna d’elles, de personalitat jurídica. I cadascuna d’aquestes entitats integren el concepte d’Administració, ja sigui de l’Estat, de les comunitats autòno-mes o de l’administració local.

A partir d’aquí, cal entendre que la personalitat jurídica és la qualitat que cadascun dels diferents ens públics té com a subjecte de dret i que els permet actuar com a subjectes de dret públic en la vida jurídica, i en definitiva, ésser centres unitaris d’imputació de relacions, situacions jurídiques subjectives (poders, drets, deures, etc.) i, si escau, responsabilitat patrimonial.

Es poden predicar unes característiques pròpies de l’administració estatal i de l’administració au-tonòmica com a persona jurídica.

Aquestes característiques més específiques de totes dues personalitats són les següents:

A) Es tracta de personalitats jurídiques úniques, i això expressa que abasten la totalitat de les organitzacions i funcions pròpies, sens perjudici del fet que aquesta unitat es tradueixi en una pluralitat de capacitats jurídiques.


www.cef.es 9 ‒ 3

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

B) Són una personalitat jurídica originària, no derivada, és a dir, que no està creada ni és depe-nent de la voluntat de cap altre subjecte. Aquest caràcter originari vol dir que la personalitat sorgeix jurídicament de la Constitució (concretament, en l’article 103, per a l’Adminis-tració de l’Estat, i també en els articles 152, 153 c) i 154 de la Constitució, per a les ad-ministracions autonòmiques. Per a aquestes últimes, llur personalitat també sorgeix dels Estatuts corresponents).

C) Són una persona jurídica superior. Això fa referència a la resta de subjectes no públics de l’ordenament, els ciutadans i les persones jurídiques privades, vers les quals l’Adminis-tració ostenta supremacies operants, com la possibilitat jurídica de crear les normes vincu-lants, obligacions i deures, i fins i tot sacrificar, eventualment, els deures propis. En el cas de l’administració autonòmica, només en casos excepcionals d’incompliment d’obligaci-ons constitucionals o legals, o d’actuacions greument atemptatòries a l’interès general, el Govern de l’Estat, segons estableix l’article 155 de la Constitució, pot imposar-se als òr-gans de les comunitats autònomes i compel·lir-les al compliment forçós de les obligacions desateses, o corregir per elles mateixes les actuacions desviades de l’interès general. Però aquest supòsit és excepcional, i les relacions entre totes dues administracions s’ajusten al principi de coordinació.

D) L’Administració de l’Estat és al seu servei com a unitat política, en el sentit que en aquesta administració se situa la connexió entre l’organització administrativa i els òrgans suprems de l’Estat. L’administració de les comunitats autònomes també és al servei de la comunitat respectiva, en el mateix sentit de connexió entre l’organització administrativa i els òrgans suprems de cada comunitat.

L’article 71 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya determina les disposicions generals i els prin-cipis d’organització i funcionament de l’Administració de la Generalitat:

«1. L’Administració de la Generalitat és l’organització que exerceix les funcions execu-tives atribuïdes per aquest Estatut a la Generalitat. Té la condició d’administració ordinària, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis, sens perjudici de les competències que corresponen a l’administració local.

2. L’Administració de la Generalitat serveix amb objectivitat els interessos generals i actua amb submissió plena a les lleis i al dret.

3. L’Administració de la Generalitat actua d’acord amb els principis de coordinació i trans-versalitat, amb la finalitat de garantir la integració de les polítiques públiques».

I el concepte d’administració ordinària establert en l’article 71 de l’Estatut d’Autonomia està defi-nit en la seva disposició addicional sisena:

«La Generalitat serà administració ordinària de l’Estat a Catalunya en la mesura que li si-guin transferides, mitjançant els instruments que corresponguin, les funcions executives que compleix l’Administració de l’Estat per mitjà dels seus òrgans territorials a Catalunya».

A més a més de l’Administració de l’Estat i de l’administració de les comunitats autònomes, també cal esmentar les entitats que integren l’administració local, entre les quals es pot distingir les que són d’existència necessària, com són el municipi, la província, i l’illa als arxipèlags balear i canari (arts. 137, 140 i 141 de la Constitució); i en el cas de l’àmbit territorial català, la comarca i vegueria, segons l’ar-ticle 83 de l’Estatut d’Autonomia; d’altres ens locals d’existència no necessària com són les àrees me-tropolitanes, les mancomunitats de municipis, i, fora de l’àmbit territorial català (o d’altres ordenaments


Oposicions

9 ‒ 4 www.cef.es

T. GesTors ATC

autonòmics que s’expressin en termes semblants), les comarques o altres entitats que agrupin diversos municipis, instituïdes per les comunitats autònomes de conformitat amb la llei i els estatuts d’autonomia corresponents (art. 3.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril).

Cal tenir present que les entitats de l’administració local d’existència necessària fonamenten aques-ta existència en la mateixa Constitució o en els estatuts d’autonomia (com és el cas de les comarques), encara que poden estar sotmeses a un control de legalitat per part de l’Estat i de la comunitat autònoma respectiva, sempre respectant el principi d’autonomia local, el qual s’explica per l’amplitud d’interessos més gran que defensen totes dues administracions respecte als interessos locals que defensen les admi-nistracions locals.

La particularitat principal dels ens locals territorials radica en el fet que estan configurats i estruc-turats bàsicament d’acord amb el principi democràtic o representatiu. Són entitats dotades d’una orga-nització representativa de les comunitats locals. Es diferencien així de la resta de les entitats públiques territorials, les quals no es configuren com unes administracions representatives, sinó burocràtiques. Dels ens locals, l’ens local bàsic i primari és el municipi, que té per objecte la consecució d’interessos públics de la comunitat en règim d’autonomia (art. primer de la Llei 7/1985), sens perjudici de servir de suport per a la descentralització dels ens territorials estatal i autonòmic.

Per una altra banda, dins de l’organització administrativa de l’Administració de l’Estat, de les co-munitats autònomes i també de les administracions locals s’observa una diversificació en una pluralitat d’ens dotats de personalitat jurídica pròpia i diferent de la que hi ostenten. Tradicionalment, aquest fe-nomen de constituir centres personalitzats es coneix com descentralització.

Aquesta diversificació no suposa una fragmentació de cadascuna d’aquestes administracions, atès que totes elles abasten aquestes unitats menors com una unitat estructural política i, a més, les sotmeten a una certa disciplina unitària mitjançant la tècnica tradicionalment anomenada tutela administrativa.

La pluralitat d’ens administratius s’ordena en unes famílies, o esferes, que són les següents:

• L’Administració de l’Estat.

• Les comunitats autònomes.

• L’administració local.

• L’administració institucional.

• L’administració corporativa.

A efectes de l’aplicació de la norma, l’article 2 de la Llei 40/2015, preveu que aquesta llei s’aplica al sector públic, que comprèn:

• L’Administració General de l’Estat.

• Les administracions de les comunitats autònomes.

• Les entitats que integren l’administració local.

• El sector públic institucional.

Aquest article, en l’apartat segon, especifica que el sector públic institucional està integrat per:

• Qualssevol organismes públics i entitats de dret públic vinculats a les administracions pú-bliques o dependents d’aquestes.


www.cef.es 9 ‒ 5

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

• Les entitats de dret privat vinculades a les administracions públiques o dependents d’aquestes que estan subjectes al que disposen les normes d’aquesta llei que específicament es referei-xin a aquelles, en particular als principis que preveu l’article 3, i en tot cas, quan exerceixin potestats administratives.

• Les universitats públiques, que es regeixen per la seva normativa específica i, supletòria-ment, per les previsions d’aquesta llei.

Dins del sector públic, l’apartat 3 de l’article 2 de la Llei 40/2015 precisa quines són les entitats que tenen la consideració d’administracions públiques, com són: l’Administració General de l’Estat, les administracions de les comunitats autònomes, les entitats que integren l’administració local, i també els organismes públics i les entitats de dret públic que preveu la lletra a) de l’apartat 2.

Com es pot apreciar, n’estan excloses les entitats de dret privat.

A efectes de control jurisdiccional, l’article 1.2 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, de la jurisdicció contenciosa administrativa, determina que s’entendrà per administracions públiques, als efectes del con-trol que exerceix la jurisdicció contenciosa administrativa:

• L’Administració General de l’Estat.

• Les administracions de les comunitats autònomes.

• Les entitats que integren l’administració local.

• Les entitats de dret públic que siguin dependents de l’Estat, les comunitats autònomes o les entitats locals, o hi estiguin vinculades.

A partir d’aquí, es pot establir diferents criteris de classificació dels ens públics.

Un primer criteri, distingeix entre els ens territorials i els no territorials. Aquesta classificació pro-cedeix de la doctrina alemanya i fa al·lusió al paper diferent que el territori pot tenir en la configuració de l’ens. Mentre que per als ens territorials, el territori apareix com quelcom que afecta essencialment la naturalesa de l’entitat, el paper del territori en els no territorials es reduiria al del simple àmbit per a l’exercici de les competències que hagin estat assignades a l’ens.

Les diferències entre els uns i els altres són les següents:

• El poder dels ens territorials s’estén sobre la totalitat de la població, incloent-hi els estran-gers. Els poders dels ens no territorials actuen únicament en relació amb determinats habi-tants que es troben dins de l’àmbit territorial sobre el que estenen la seva competència (per exemple, el rector de la universitat tan sols estén la seva autoritat sobre la població docent i el districte universitari).

• Els ens territorials es caracteritzen per la universalitat de llurs fins. Res de tot allò que pugui afectar les persones que habiten dins de llur territori els pot resultar aliè. En els ens no terri-torials impera el principi d’especialitat (per exemple, la Universitat centra la seva activitat en el fi específic de l’ensenyament superior).

• La universalitat de fins dels ens territorials implica que se’ls atribueixi els poders públics superiors: el poder reglamentari, l’expropiatori, el tributari, la capacitat d’ésser titular de domini públic... Aquestes facultats es reconeixen a favor dels ens territorials, però no dels ens no territorials.


Oposicions

9 ‒ 6 www.cef.es

T. GesTors ATC

• Correspon als ens territorials qualificar una necessitat com a pública, assumir activitats noves, autodeterminar els fins públics que es volen assolir, organitzar-ne la realització o prestació. Aquesta activitat organitzativa inclou la creació d’ens filials no territorials com a instruments per a la gestió d’aquests serveis, o bé la delegació d’aquesta gestió a favor d’ens corporatius que no admeten la mateixa qualificació de filials o instrumentals. Els ens no territorials, en canvi, es limiten a gestionar un servei concret que els ha estat atribuït per un ens territorial, i no poden estendre o canviar aquest servei o atribuir-se’n un de nou. Tenen un caràcter executori. Per això estan afectes necessàriament a un ens territorial que, a més d’ésser el centre polític d’on procedeix la configuració substancial del servei que presten, exerceix la tutela sobre aquests ens no territorials, i eventualment en domina l’organització pròpia i el funcionament.

Són ens territorials, l’Administració General de l’Estat, les administracions de les comunitats autò-nomes i els ens públics que integren l’administració local.

Constitueixen els ens públics no territorials, els ens de base corporativa i els ens de base fundacio-nal o institucional.

Els ens públics fundacionals són els ens públics constituïts com a tals per alguns dels ens territorials per a dur a terme determinades finalitats d’interès públic de l’ens matriu, de la voluntat i sostenibilitat del qual depenen. Llur naturalesa és absolutament instrumental, atès que llur creació i actuació respon a la voluntat d’assolir finalitats de l’ens públic matriu i actuen sota la direcció i control d’aquest.

En el nostre ordenament jurídic hi ha diversos ens públics de base fundacional o institucional, com són els organismes autònoms, una modalitat de gestió personificada i descentralitzada de servei públic l’autonomia dels quals és merament executiva o gestora.

Aquests ens es troben en una relació d’adscripció orgànica i de serveis, de subordinació o depen-dència en relació amb l’ens matriu, i llur funció és simplement executiva, operativa, dins de les direc-trius fixades per l’ens titular.

En conseqüència, són característiques dels ens públics fundacionals:

• La creació per part d’un ens públic matriu.

• L’afecció al compliment d’una finalitat específica que l’ens matriu determina.

• L’ens matriu en determina l’estatut.

• L’ens matriu n’assegura l’organització material, personal i financera, sens perjudici d’una autonomia funcional.

• L’ens matriu designa els titulars dels òrgans de l’ens instituït.

• Els òrgans de l’ens instituït se subjecten a les directrius de l’ens matriu.

Per una altra banda, la corporació és un conjunt de persones organitzades en l’interès comú de totes elles, que participen en l’administració d’aquesta, en el sentit que és llur voluntat la que integrarà la vo-luntat pròpia de l’ens mitjançant un procés representatiu.

Es tracta d’un altre tipus d’ens no territorial que té característiques pròpies que el diferencien de l’ens fundacional. En aquest sentit, l’interès propi de la corporació és el mateix que el de la comunitat a la qual ha de servir. L’organització d’aquesta té caràcter representatiu, atès que la voluntat de l’ens s’in-tegra per la dels seus membres i s’instrumenta mitjançant un procés de representació democràtica de la


www.cef.es 9 ‒ 7

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

seva estructura i funcionament. Finalment, la dotació dels mitjans materials i personals per assolir-ne les finalitats depèn de la corporació mateixa.

Dins de les corporacions, es distingeixen dos grups:

• Les entitats representatives de col·lectius i interessos professionals determinats, com són els col·legis professionals.

• Els ens corporatius que defensen interessos econòmics determinats, com són –entre d’altes– les cambres de comerç, indústria i navegació.

Finalment, cal esmentar una altra institució que respon a un sistema d’autoadministració, tot i que amb característiques pròpies i específiques en matèria docent, com és la universitat pública. Cal recordar que la universitat gaudeix d’una autonomia reconeguda en l’article 27 de la Constitució.

3. eL ciutadà com a tituLar de drets davant L’administració

Una de les característiques de l’Estat de dret és que el nucli del Dret administratiu està constituït per les normes que regulen les relacions entre l’Administració i els particulars. I aquestes normes no im-pliquen només el sotmetiment de l’Administració a les normes jurídiques, sinó també el reconeixement dels drets i les llibertats dels ciutadans com a garanties davant de l’Estat.

En l’Estat de dret, les persones ja no són únicament subjectes de relacions passives amb les admi-nistracions públiques, sinó que les persones –els ciutadans– poden ésser subjectes actius de les relacions juridicoadministratives com a titulars de situacions jurídiques actives (drets subjectius, interessos legí-tims) davant l’Administració.

Entrena Cuesta defineix l’altre subjecte de la relació juridicoadministrativa diferent de l’Adminis-tració com qualsevol persona física o jurídica, nacional o estrangera, susceptible d’establir relacions amb les administracions públiques. D’aquesta manera, s’ha abandonat el terme tradicional que s’utilitza per a fer referència a aquesta altra part de la relació, «administrat», primer per «ciutadà», i amb l’entrada en vigor de la Llei 39/2015, pels termes «persones» i «interessats».

Aquesta altra part –o altres parts– es coneix en el procediment administratiu com la «persona inte-ressada». Quan una persona té la condició d’interessada pot intervenir en el procediment o ésser-ne una part; també es diu que té legitimació per a actuar en el procediment.

La condició de persona interessada no s’adquireix pel fet d’ésser part en un procediment concret, sinó que és prèvia: si una persona reuneix els requisits per a ésser persona interessada, estarà legitimada per a ésser part en un procediment administratiu.

No tothom pot tenir la condició de persona interessada en un procediment: per a ésser-ne part, s’ha d’ésser titular d’un dret subjecte o bé d’un interès legítim que es vegi afectat per la resolució que pugui recaure en el procediment administratiu.

Fruit d’això, les relacions jurídiques actives que estableixen els ciutadans amb l’administració pú-blica es fonamenten en l’afirmació a favor dels ciutadans dels drets subjectius típics, ja siguin drets de naturalesa patrimonial, anomenats obligacionals o reals; com drets reconeguts o creats per actes admi-nistratius; o finalment, els anomenats drets de llibertat (situacions de llibertat individual construïdes tèc-nicament com a drets). Les posicions actives atípiques s’identifiquen com a interessos legítims, els quals


Oposicions

9 ‒ 8 www.cef.es

T. GesTors ATC

són susceptibles de protecció jurídica i atorguen al ciutadà un poder de reacció davant l’activitat admi-nistrativa quan aquesta no infringeix drets però s’aparta de la legalitat en perjudici dels seus interessos.

4. eLs drets púbLics subjectius

Es pot definir el dret subjectiu com un poder basat en un títol específic que permet al titular, en l’inte-rès propi, imposar una conducta –positiva o negativa– a un tercer (segons el professor Santamaría Pastor).

El dret subjectiu pot tenir l’origen en una norma, en l’exercici d’una potestat o en una relació ju-rídica concreta; posseeix un objecte específic concret i el seu contingut consisteix a portar a terme una conducta concreta i específica; i és una posició de poder que es dirigeix a la satisfacció de l’interès del ti-tular, per la qual cosa es caracteritza pel fet d’ésser renunciable, transmissible i susceptible de prescripció.

Aplicats al Dret públic, els drets públics existeixen en el sentit que els particulars tenen titularitats actives davant l’Administració, i poden presentar una estructura molt semblant als drets subjectius pri-vats, o bé poden presentar una estructura pròpia que no té correlació en el tràfic privat.

El professor Santamaría Pastor estableix les classificacions dels drets públics subjectius següents:

• Per raó del titular, distingint si el titular és una administració o és un administrat.

• Per raó de l’origen, de manera que els drets subjectius poden néixer d’una norma jurídica, de contractes, de danys (com és el cas del dret d’indemnització derivada de la responsabili-tat patrimonial de l’Administració), o d’actes administratius dictats en l’exercici d’una po-testat.

• Per raó del contingut, els drets poden ésser obligacionals, com són els drets derivats d’un contracte o de caire prestacional; reals, com el dret derivat d’una concessió demanial; o de participació, que confereixen el poder d’intervenir en l’organització pública.

A partir d’aquí, cal fer referència als drets que les persones, com a titulars, tenen en llurs relacions amb les administracions públiques. En termes generals, aquests drets estan recollits en l’article 13 de la Llei 39/2015, i són els següents:

«a) A comunicar-se amb les administracions públiques a través d’un punt d’accés general electrònic de l’Administració.

b) A ser assistits en l’ús de mitjans electrònics en les seves relacions amb les administra-cions públiques.

c) A utilitzar les llengües oficials al territori de la seva comunitat autònoma, d’acord amb el que preveuen aquesta Llei i la resta de l’ordenament jurídic.

d) A l’accés a la informació pública, arxius i registres, d’acord amb el que preveu la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i la resta de l’ordenament jurídic.

e) A ser tractats amb respecte i deferència per les autoritats i empleats públics, que els han de facilitar l’exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions.

f) A exigir les responsabilitats de les administracions públiques i autoritats, quan així co-rrespongui legalment.


www.cef.es 9 ‒ 9

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

g) A obtenir i utilitzar els mitjans d’identificació i signatura electrònica que preveu aques-ta Llei.

h) A la protecció de dades de caràcter personal, i en particular a la seguretat i confidencia-litat de les dades que figurin als fitxers, sistemes i aplicacions de les administracions públiques.

i) Qualssevol altres que els reconeguin la Constitució i les lleis».

Acaba dient aquest article que aquests drets s’entenen sens perjudici dels que reconeix l’article 53, referits als interessats en el procediment administratiu.

Cal tenir present que la titularitat d’un dret subjectiu pot comportar la condició d’interessat en el procediment administratiu, encara que no tot interessat ha d’ésser necessàriament un titular d’un dret subjectiu, com es veurà tot seguit, atès que també pot ésser titular d’interessos legítims.

Concretament, l’article 4 de la Llei 39/2015 determina el concepte d’interessat en el procediment administratiu:

«a) Els qui el promoguin com a titulars de drets o interessos legítims individuals o col·lectius.

b) Els qui, sense haver iniciat el procediment, tinguin drets que puguin ser afectats per la decisió que s’adopti en aquest.

c) Aquells els interessos legítims dels quals, individuals o col·lectius, puguin ser afectats per la resolució i es personin en el procediment mentre no s’hagi dictat una resolució definitiva.

2. Les associacions i organitzacions representatives d’interessos econòmics i socials són titulars d’interessos legítims col·lectius en els termes que la Llei reconegui.

3. Quan la condició d’interessat derivi d’alguna relació jurídica transmissible, el dretha-vent succeeix en aquesta condició sigui quin sigui l’estat del procediment».

Aquest concepte d’interessat derivat de la condició de titular de drets subjectius o de titular d’un interès legítim (sempre que pugui resultar afectat per la resolució administrativa que s’ha de dictar en aquell procediment) per part d’una persona, atorga tot un seguit de drets davant l’Administració en el procediment administratiu, que es troben recollits en l’article 53 de la Llei 39/2015:

«1. A més de la resta de drets que preveu aquesta Llei, els interessats en un procediment administratiu tenen els drets següents:

a) A conèixer, en qualsevol moment, l’estat de la tramitació dels procediments en què tin-guin la condició d’interessats; el sentit del silenci administratiu que correspongui, en cas que l’Administració no dicti ni notifiqui una resolució expressa dins el termini; l’òrgan competent per a la seva instrucció, si s’escau, i la resolució; i els actes de tràmit dictats. Així mateix, també tenen dret a accedir i a obtenir una còpia dels documents continguts en els procediments esmentats.

Els qui es relacionin amb les administracions públiques a través de mitjans electrònics tenen dret a consultar la informació a què es refereix el paràgraf anterior, en el punt d’accés general electrònic de l’Administració, que funciona com un portal d’accés. S’entén compler-ta l’obligació de l’Administració de facilitar còpies dels documents continguts en els procedi-ments mitjançant la posada a disposició de les còpies en el punt d’accés general electrònic de l’Administració competent o en les seus electròniques que corresponguin.

b) A identificar les autoritats i el personal al servei de les administracions públiques sota la responsabilitat de les quals es tramitin els procediments.


Oposicions

9 ‒ 10 www.cef.es

T. GesTors ATC

c) A no presentar documents originals llevat que, de manera excepcional, la normativa reguladora aplicable estableixi el contrari. En cas que, excepcionalment, hagin de presentar un document original, tenen dret a obtenir-ne una còpia autenticada.

d) A no presentar dades i documents no exigits per les normes aplicables al procediment de què es tracti, que ja estiguin en poder de les administracions públiques o que hagin estat elaborats per aquestes.

e) A formular al·legacions, utilitzar els mitjans de defensa admesos per l’ordenament ju-rídic, i a aportar documents en qualsevol fase del procediment anterior al tràmit d’audiència, que han de ser tinguts en compte per l’òrgan competent en redactar la proposta de resolució.

f) A obtenir informació i orientació sobre els requisits jurídics o tècnics que les disposi-cions vigents imposin als projectes, actuacions o sol·licituds que es proposin dur a terme.

g) A actuar assistits d’un assessor quan ho considerin convenient en defensa dels seus in-teressos.

h) A complir les obligacions de pagament a través dels mitjans electrònics previstos a l’article 98.2.

i) Qualssevol altres que els reconeguin la Constitució i les lleis.

2. A més dels drets que preveu l’apartat anterior, en el cas de procediments administratius de naturalesa sancionadora, els presumptes responsables tenen els drets següents:

a) A ser notificats dels fets que se’ls imputin, de les infraccions que aquests fets puguin constituir i de les sancions que, si s’escau, se’ls puguin imposar, així com de la identitat de l’instructor, de l’autoritat competent per imposar la sanció i de la norma que atribueixi aques-ta competència.

b) A la presumpció de no-existència de responsabilitat administrativa mentre no es de-mostri el contrari».

A banda de la legislació bàsica estatal, també trobem una llista de drets com el dret a la no-discri-minació i a una atenció adequada, el dret a una bona administració, el dret a uns serveis públics de qua-litat, el dret a l’ús dels mitjans electrònics, el dret a la presentació de sol·licituds, comunicacions i altres documents, i el dret d’accés als expedients administratius, que estan desenvolupats en els articles 21 i següents de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions pú-bliques de Catalunya.

Els drets vinculats amb l’accés a la informació estan regulats per la Llei 19/2014, del 29 de desem-bre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern.

5. eLs interessos Legítims

El concepte d’interès legítim neix per la resposta que el dret públic dóna al problema d’atorgar una protecció efectiva dels ciutadans capaç de permetre’ls imposar a l’Administració l’observança de la Llei més enllà de l’àmbit dels drets subjectius. Aquesta resposta consisteix a permetre al titular d’un interès legítim de comparèixer davant l’òrgan administratiu com a conseqüència de la possibilitat d’esdevenir afectat per l’acte que es dicti en el procediment.

A diferència dels titulars de drets, els titulars d’interessos legítims només tindran la consideració de persones interessades si promouen el procediment o si hi compareixen.


www.cef.es 9 ‒ 11

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

A més, les associacions i organitzacions representatives d’interessos econòmics i socials només seran titulars d’interessos legítims col·lectius, i per tant, interessades en els termes que una llei especí-fica els ho reconegui.

L’interès legítim equival a una situació jurídica en la qual una persona, sense ésser titular d’un dret, es troba en una posició singular respecte de la resta de ciutadans. Aquesta posició singular és objecte de protecció per les normes legals. Hi ha interès sempre que es pugui presumir que, de la resolució admi-nistrativa, en derivarà un benefici moral, econòmic o jurídic.

Pel que fa a l’interès col·lectiu, correspon a l’interès d’un conjunt de persones amb una caracterís-tica comuna que les agrupa. Malgrat que no estiguin inicialment determinades o identificades individu-alment, són identificables a partir d’aquesta dada comuna.

Un exemple d’interès col·lectiu seria el d’un sindicat en relació amb els interessos dels seus afili-ats, o el d’un col·legi professional respecte dels seus professionals, o el d’una associació de consumi-dors i usuaris.

En aquest sentit, el professor Entrena Cuesta posa de relleu que mentre que el dret subjectiu és ob-jecte de protecció directa per l’ordenament jurídic, l’interès legítim només és objecte d’una protecció indirecta, l’ordenament el protegeix per la seva connexió amb l’interès públic com a reflex de la tutela que atorga a aquest últim.

Segons la doctrina, el concepte d’interès legítim es relaciona amb posicions en què els ciutadans poden instar l’Administració a reconduir la seva actuació cap a la legalitat, sia per l’existència d’un per-judici per al ciutadà per l’actuació administrativa, sia per una actuació il·legal de l’Administració.

6. capacitat jurídica i capacitat d’obrar

La capacitat jurídica és l’aptitud per a ésser titular de drets i obligacions, i en general, de situacions jurídiques subjectives que no ha de coincidir forçosament amb la capacitat d’obrar.

La capacitat d’obrar d’una persona és l’aptitud per a exercir per ella mateixa els seus drets, i per a fer front per ella mateixa a les seves obligacions.

La legislació civil determina que les persones físiques tenen capacitat jurídica des del moment del naixement i fins a la mort. En canvi, la capacitat d’obrar o actuar és més limitada, atès que només la tenen amb caràcter general els majors d’edat i els menors emancipats. A més, la capacitat d’obrar es pot trobar limitada, en tot o en part, com passa, per exemple, en el cas de les incapacitacions.

No obstant això, pel que fa als menors d’edat, el llibre segon del Codi civil de Catalunya (art. 211-5) estableix que el menor pot fer per si mateix, segons la seva edat i capacitat natural, els actes següents:

• Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa.

• Els relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials.

• Els altres que la llei li permeti.

El mateix Codi civil de Catalunya (art. 211-6) estableix que: l’interès superior del menor és el prin-cipi inspirador de qualsevol decisió que l’afecti; que el menor d’edat, d’acord amb la seva edat i capa-


Oposicions

9 ‒ 12 www.cef.es

T. GesTors ATC

citat natural, i en tot cas si ha complert dotze anys, té dret a ser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera personal o patrimonial; i que, per qualsevol acte del re-presentant legal que impliqui alguna prestació personal del menor, se’n requereix el consentiment si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

Pel que fa als menors d’edat, doncs, la legislació civil els reconeix un feix de drets quant a la seva capacitat d’actuar que, si bé no és una capacitat d’actuar plena, té una rellevància especial.

Pel que fa a les persones jurídiques, tenen capacitat jurídica i capacitat d’obrar d’acord amb les lleis reguladores de cada tipus de persona jurídica.

Pel que fa a la capacitat d’actuar davant les administracions públiques, l’article 3 de la Llei 39/2015 disposa que, a l’efecte del que estableix la mateixa Llei, tenen capacitat d’obrar davant les administra-cions públiques:

«a) Les persones físiques o jurídiques que tinguin capacitat d’obrar d’acord amb les nor-mes civils.

b) Els menors d’edat per a l’exercici i la defensa d’aquells dels seus drets i interessos l’actuació dels quals estigui permesa per l’ordenament jurídic sense l’assistència de la persona que n’exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela. S’exceptua el supòsit dels menors incapa-citats, quan l’extensió de la incapacitació afecti l’exercici i la defensa dels drets o interessos de què es tracti.

c) Els grups d’afectats, les unions i entitats sense personalitat jurídica i els patrimonis in-dependents o autònoms, quan la llei així ho declari expressament (per exemple, en la normati-va tributària o en la normativa de consum)».

En la Llei 39/2015, doncs, la capacitat d’actuar de les persones davant les administracions públi-ques és més àmplia que la que disposa la legislació civil. En aquest sentit, el menor d’edat pot actuar sense l’assistència de la persona que n’exerceixi la pàtria potestat o tutela. La minoria d’edat, per tant, es configura com una causa modificativa de la capacitat d’obrar. Però no n’és l’única. N’hi ha d’altres, com poden ésser:

A) La nacionalitat, en el sentit que alguns drets, els reserva exclusivament la Constitució als espanyols, tot i que el Tractat de Maastrich de 7 de febrer de 1992 va crear una ciutadania de la Unió Europea. També es pot constatar d’una manera general que la manca de naci-onalitat espanyola pot ésser causa d’exclusió dels ciutadans estrangers de determinades relacions juridicoadministratives.

B) El veïnatge administratiu, en el sentit que el veí és el membre plenari de l’entitat local com a corporació territorial i, en aquest sentit, té capacitat electoral activa i passiva, es pot su-brogar en l’exercici dels seus drets, etc.

C) L’edat, que en alguns casos determina l’aptitud per a ésser titular de determinats drets (com l’accés als cossos de funcionaris).

D) Les condicions físiques o la malaltia, les quals poden ésser determinants pel que fa a l’ap-titud per esdevenir titular de determinats drets o complir determinades obligacions (com l’impediment d’accedir a determinats cossos de funcionaris, com la policia)

E) La condemna penal, la qual pot implicar limitacions per establir determinades relacions juridicoadministratives, en els casos d’inhabilitació absoluta o especial o de suspensió d’ocupació o càrrec públic.


www.cef.es 9 ‒ 13

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

F) Les situacions processals, atès que determinades situacions processals poden implicar, en alguns casos, la impossibilitat d’ésser titular de drets administratius (com la declaració de concurs i la prohibició de contractar amb l’administració pública)

7. La competència administrativa: concepte, cLasses i natura-Lesa

7.1. ConCEptE

La competència es pot definir com la potestat irrenunciable d’emanar actes jurídics en relació amb unes matèries determinades, atribuïda per una norma jurídica a l’Estat, a les comunitats autònomes, a una administració pública o a un òrgan administratiu.

Ja hem vist que l’Estat i les comunitats autònomes constitueixen entramats organitzatius amplis que inclouen les administracions públiques respectives, però que inclouen també altres òrgans i poders pú-blics que no estan no enquadrats en l’administració pública.

La distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes deriva directament de la Constitució i els estatuts d’autonomia, si bé l’exercici de les competències autonòmiques acostuma a estar condicionada a l’aprovació d’unes normes de traspassos, que transfereixen els mitjans materials i personals necessaris per a l’exercici d’aquestes.

L’Administració de l’Estat i les administracions de les comunitats autònomes són titulars de les funcions de caràcter administratiu dins del conjunt de les competències que corresponen a l’Estat i a les comunitats autònomes, respectivament.

Els ens locals exerceixen les competències que els atribueix la llei. Per exemple, l’article 25 de la Llei 7/1985 fa referència a les matèries en què els municipis poden tenir competències pròpies.

Per la seva banda, els ens de l’administració institucional exerceixen les competències que els as-signa llur norma de creació.

Dins de cada administració, cada òrgan té assignades, en virtut d’una norma jurídica, una part de les competències d’aquella administració.

7.2. CLASSES

La competència a un òrgan determinat es pot atribuir per raó de la matèria (per exemple, a un mi-nisteri o departament), per raó de jerarquia (a un òrgan que tingui un rang jeràrquic determinat) i per raó del territori (a un òrgan perifèric). És possible que una norma d’atribució de competència utilitzi única-ment un d’aquests criteris. Així, per a determinar l’òrgan competent per a conèixer un afer concret, pot ésser que hàgim de consultar diverses normes d’atribució de competència.

La competència per raó de la matèria fa referència al resultat de la distribució de competències per departaments o sectors organitzatius, a l’assignació de sectors de la realitat subjectes a intervenció pú-blica a grans unitats departamentals.


Oposicions

9 ‒ 14 www.cef.es

T. GesTors ATC

La competència jeràrquica fa referència al repartiment de la titularitat de les potestats públiques sobre una matèria corresponent dins d’una unitat departamental, ministeri, conselleria, regidoria, entre els diversos òrgans o nivells jeràrquics d’aquesta, en consideració a la transcendència dels assumptes que ha d’atendre o tractar.

La competència territorial permet distingir l’àmbit geogràfic que abasta l’exercici de la competèn-cia de cada ens o òrgan, o comporta la distinció entre els òrgans centrals i els òrgans territorials o pe-rifèrics, segons que la competència afecti, respectivament, la totalitat o una part dels territori propi de cada administració.

En ocasions també es fa referència a la competència temporal o ratione temporis, que al·ludeix al fet que l’exercici de la competència es pot limitar a un període temporal determinat.

En el cas dels òrgans unipersonals, si la competència s’atribueix per raó de la matèria, normalment l’òrgan s’identifica mitjançant la referència al seu conjunt (ministeri, departament); si la competència s’atribueix per raó de jerarquia, l’òrgan s’acostuma a identificar mitjançant la referència al càrrec de la persona que n’és titular (ministre, conseller).

Finalment, cal tenir en compte que l’article 8.3 de la Llei 40/2015 estableix que si alguna disposició atribueix competències a una administració, sense especificar l’òrgan que l’ha d’exercir, s’entén que la facultat d’instruir i resoldre els expedients correspon als òrgans inferiors competents per raó de la matè-ria i del territori, i si n’hi ha diversos, al superior jeràrquic comú.

Un altre criteri per a classificar les competències és el que atén l’abast o el grau de poder de cada ens o òrgan en relació amb les competències que corresponen a altes entitats. En aquest sentit, distingim entre:

• Competència exclusiva, que es refereix a la titularitat exclusiva, i en principi excloent, de totes les potestats sobre una matèria determinada.

• Competència compartida, que es refereix al fet que hi ha una compartició de la matèria o d’alguna de les potestats o funcions d’intervenció pública.

• Competència executiva, que es refereix a l’atribució de potestats d’execució i organització en relació amb una matèria determinada.

Una darrera classificació distingeix entre les competències pròpies, que són les atribuïdes per llei, i que sexerceixen en règim d’autonomia i sota la responsabilitat pròpia de cada ens o òrgan titular; les competències delegades, en què es produeix una dissociació entre la titularitat i l’exercici de la compe-tència entre dos ens o òrgans; i les competències assignades, que són aquelles en què es realitzen acti-vitats puntuals per encàrrec de l’ens o l’òrgan titular de la competència, el qual en manté la titularitat i l’exercici substantiu.

7.3. nAturALESA

Segons disposa l’article 8.1 de la Llei 40/2015, la competència és irrenunciable i l’han d’exercir els òrgans administratius que la tinguin atribuïda com a pròpia, excepte en els casos de delegació o avoca-ció, quan s’efectuïn en els termes que preveu aquesta llei o d’altres.

La delegació de competències, els encàrrecs de gestió, la delegació de signatura i la suplència no suposen l’alteració de la titularitat de la competència, tot i que sí la dels elements determinants del seu exercici que es preveuen en cada cas.


www.cef.es 9 ‒ 15

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

Aquest principi d’indisponibilitat de la competència constitueix una regla de bona administració que permet que els ciutadans coneguin l’òrgan al qual s’han d’adreçar. Malgrat això, l’ordenament permet un ampli ventall d’alteracions de l’exercici de la competència en les relacions entre òrgans.

La transferència o reassignació de competències implica que la competència s’atribueix a un ens o un òrgan diferent del que n’era titular fins aquell moment.

Aquesta reassignació pot respondre a una descentralització, que implica la distribució de funcions administratives entre diverses administracions públiques jurídicament independents, o a una desconcen-tració, que fa referència a una reassignació de competències per a organitzar racionalment l’estructura interna de qualsevol administració pública.

Tant el principi de descentralització com el de desconcentració estan recollits en l’article 103.1 de la Constitució:

«L’administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret».

L’article 8.2 de la Llei 40/2015 estableix que la titularitat i l’exercici de les competències atribuïdes als òrgans administratius es poden desconcentrar en d’altres jeràrquicament dependents d’aquells en els termes i amb els requisits que preveuen les mateixes normes d’atribució de competències.

Seguint el professor Entrena Cuesta, distingim dos tipus de desconcentració:

• La desconcentració horitzontal, quan el destinatari és un òrgan central, per exemple, la trans-ferència de competències d’un conseller a un secretari general.

• La desconcentració vertical, quan el destinatari és un òrgan perifèric, per exemple, una transferència que l’òrgan central de l’Administració de la Generalitat fa a favor d’un dele-gat territorial.

Una qüestió que es pot suscitar és el fet que sorgeixin dubtes sobre la competència d’un òrgan per a conèixer un afer. En aquest sentit, l’article 14 de la Llei 40/2015 estableix tot un seguir de regles:

«1. L’òrgan administratiu que es consideri incompetent per a resoldre un afer ha de re-metre directament les actuacions a l’òrgan que consideri competent, i ha de notificar aquesta circumstància als interessats.

2. Els interessats que siguin part en el procediment es poden dirigir a l’òrgan que estigui co-neixent d’un afer perquè declini la seva competència i remeti les actuacions a l’òrgan competent.

Així mateix, es poden dirigir a l’òrgan que considerin competent perquè requereixi la in-hibició al que conegui de l’afer.

3. Els conflictes d’atribucions només es poden suscitar entre òrgans d’una mateixa admi-nistració no relacionats jeràrquicament, i respecte a afers sobre els quals no hagi finalitzat el procediment administratiu».

En el mateix sentit es pronuncia l’article 12 de la Llei 26/2010.


Oposicions

9 ‒ 16 www.cef.es

T. GesTors ATC

8. La jerarquia administrativa

La doctrina ha afirmat tradicionalment que l’estructura interna de cadascuna de les persones jurídi-ques constitueix una organització piramidal fonamentada en regles de comandament i subordinació, és a dir, en una organització jeràrquica en què els superiors ordenen i els inferiors obeeixen aquestes ordres.

Per tant, la jerarquia consisteix en el fet que els òrgans superiors tenen diferents potestats en relació amb els òrgans inferiors. Els òrgans superiors poden dirigir i fiscalitzar la conducta dels inferiors, per-què tenen la potestat de:

• Donar ordre a l’òrgan inferior jeràrquic.

• Dirigir, amb caràcter general, les activitats del òrgans jeràrquicament dependents mitjançant circulars, instruccions i ordres de serveis. En aquest sentit, l’article 6.1 de la Llei 40/2015 estableix que els òrgans administratius poden dirigir les activitats dels seus òrgans jeràrqui-cament dependents mitjançant instruccions i ordres de servei. També estableix que: «quan una disposició específica ho estableixi així, o quan es consideri convenient per raó dels des-tinataris o dels efectes que es puguin produir, les instruccions i ordres de servei s’han de publicar al butlletí oficial que correspongui, sense perjudici de la seva difusió d’acord amb el que preveu la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern.» I en l’apartat segon, l’article 6 disposa que: «l’incompliment de les instruccions o ordres de servei no afecta per si mateix la validesa dels actes dictats pels òr-gans administratius, sense perjudici de la responsabilitat disciplinària en què es pugui incór-rer». Dins de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, l’article 16 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, preveu que els secretaris generals i els directors generals puguin dictar circulars i instruccions per a dirigir l’activitat de llurs subordinats en relació amb l’organit-zació interna dels departaments.

• Inspeccionar d’ofici o a instància dels interessats l’activitat dels òrgans inferiors i decidir, si escau, l’aplicació de sancions als titulars d’aquests òrgans.

• Resoldre els conflictes d’atribucions entre els òrgans inferiors, com preveu l’article 52 de la Llei 13/1989 sobre els conflictes d’atribucions positius o negatius entre òrgans o organismes autònoms dependents de diferents departaments, els quals han d’ésser resolts pel president de la Generalitat

• De vegades, els òrgans superiors poden anul·lar o reformar els actes dels inferiors a instàn-cia de tercers en virtut del recurs d’alçada. També poden delegar-los funcions o avocar-los afers, encomanar-los activitats de caràcter material, tècnic o de serveis, o autoritzar-los la signatura de les resolucions o actes.

Per últim, cal tenir present que en l’exercici de la potestat de la creació d’òrgans administratius que té l’Administració, segons l’article 5 de la Llei 40/2015, cal que l’Administració determini la integració de l’òrgan i la seva dependència jeràrquica.

En aquest sentit:

«1. Tenen la consideració d’òrgans administratius les unitats administratives a les quals s’atri-bueixin funcions que tinguin efectes jurídics davant tercers, o l’actuació de les quals tingui caràcter preceptiu.

2. Correspon a cada administració pública delimitar, en el seu àmbit competencial respectiu, les unitats administratives que configuren els òrgans administratius propis de les especiali-tats derivades de la seva organització.


www.cef.es 9 ‒ 17

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

3. La creació de qualsevol òrgan administratiu exigeix, almenys, que es compleixin els requi-sits següents:

a) Determinar la seva forma d’integració en l’administració pública de què es tracti i la seva dependència jeràrquica.

b) Delimitar les seves funcions i competències.

c) Dotar dels crèdits necessaris per a posar-lo en marxa i en funcionament».

9. La deLegació de competències, L’encàrrec de gestió, L’advo-cació i L’autorització de signatura

En el si d’una mateixa administració, la competència ha d’ésser exercida pels òrgans que la tenen atribuïda, tret dels casos de delegació de competències i avocació (art. 9. de la Llei 40/2015).

La delegació és l’acte en virtut del qual un òrgan administratiu transfereix a un altre l’exercici d’una competència que té atribuïda. L’òrgan delegant, però, continua tenint la titularitat de la competència i l’acte dictat en l’exercici de competències delegades es considera dictat per l’òrgan delegant. Aquesta és una de les característiques diferenciadores amb la desconcentració (art. 8.2 de la Llei 40/2015), atès que la desconcentració implica, a més de la transferència de l’exercici de la competència, la de la titularitat.

En aquest sentit, el ja esmentat article 9.1 de la Llei 40/2015 estableix el següent:

«1. Els òrgans de les diferents administracions públiques poden delegar l’exercici de les competències que tinguin atribuïdes en altres òrgans de la mateixa Administració, encara que no siguin jeràrquicament dependents, o en els organismes públics o entitats de dret públic vin-culats o dependents d’aquelles».

Per una altra banda, l’article 8 de la Llei 26/2010 completa aquesta possibilitat de delegació de com-petències establint, en l’apartat segon, que:

«2. La delegació pot ser general o per a un procediment administratiu concret. En aquest últim cas, la delegació es pot fer en qualsevol moment de la tramitació prèvia a la resolució, llevat que el procediment inclogui un dictamen o informe preceptiu, cas en el qual la delegació s’ha de fer abans que aquest dictamen o informe s’hagi emès».

La delegació de competències s’ha d’ajustar també a les normes següents, segons el que s’estableix en els articles 9.2-7 de la Llei 40/2015 i 8.3-9 de la Llei 26/2010:

«2. En cap cas poden ser objecte de delegació les competències relatives a:

a) Els afers que es refereixin a relacions amb el cap de l’Estat, la Presidència del Govern de la nació, les Corts Generals, les presidències dels consells de govern de les comunitats au-tònomes i les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

b) L’adopció de disposicions de caràcter general.

c) La resolució de recursos en els òrgans administratius que hagin dictat els actes objec-te de recurs.

d) Les matèries en què es determini així per norma amb rang de llei.


Oposicions

9 ‒ 18 www.cef.es

T. GesTors ATC

3. Les delegacions de competències i la seva revocació s’han de publicar al Butlletí Ofi-cial de l’Estat, al de la comunitat autònoma o al de la província, segons l’Administració a què pertanyi l’òrgan delegant, i l’àmbit territorial de competència d’aquest.

4. Les resolucions administratives que s’adoptin per delegació han d’indicar expressament aquesta circumstància i es consideren dictades per l’òrgan delegant.

5. Excepte en cas d’autorització expressa d’una llei, no es poden delegar les competències que s’exerceixin per delegació.

6. La delegació és revocable en qualsevol moment per l’òrgan que l’hagi conferit.

7. L’acord de delegació de les competències atribuïdes a òrgans col·legiats per a l’exercici de les quals es requereixi un quòrum o una majoria especial, s’ha d’adoptar observant, en tot cas, el quòrum o la majoria esmentats.

8. La delegació d’una competència pot reservar, a favor de l’òrgan delegant, les facultats de control i seguiment de l’exercici de la competència delegada, i es pot subjectar a condició, suspensiva o resolutòria, o a termini (art. 8.4 de la Llei 26/2010).

9. El canvi de titular de l’òrgan delegant o de l’òrgan delegat només extingeix la delega-ció si així ho ha establert l’acte de delegació (art. 8.7 de la Llei 26/2010).

10. Els actes administratius que s’adopten per delegació es consideren dictats per l’òrgan delegant, i han d’incloure abans de la signatura les paraules «per delegació» i indicar la data de la resolució i la de la publicació en el diari o butlletí oficial (art. 8.8 de la Llei 26/2010)».

Mitjançant l’encàrrec de gestió, un òrgan encomana a un altre, de la mateixa administració o d’una altra, la realització d’una activitat material determinada en no disposar dels mitjans tècnics necessaris per a fer-ho.

L’article 11 de la Llei 40/2015 especifica que la realització d’activitats de caràcter material o tèc-nic de la competència dels òrgans administratius o de les entitats de dret públic es pot encarregar a altres òrgans o entitats de dret públic de la mateixa Administració o d’una altra, sempre que entre les seves competències estiguin aquestes activitats, per raons d’eficàcia o quan no es posseeixin els mitjans tèc-nics idonis per a exercir-les.

Els encàrrecs de gestió no poden tenir per objecte prestacions pròpies dels contractes regulats en la legislació de contractes del sector públic. En aquest cas, la seva naturalesa i règim jurídic s’ha d’ajustar al que preveu aquesta.

L’encàrrec de gestió no suposa la cessió de la titularitat de la competència ni dels elements substan-tius del seu exercici, i és responsabilitat de l’òrgan o entitat que l’encarrega dictar tots els actes o reso-lucions de caràcter jurídic que donin suport o en els quals s’integri l’activitat material concreta objecte d’encàrrec.

En tot cas, l’entitat o òrgan encomanat té la condició d’encarregat del tractament de les dades de caràcter personal a les quals pugui tenir accés en l’execució de l’encàrrec de gestió, i li és aplicable allò que disposa la normativa de protecció de dades de caràcter personal.

Pel que fa a la formalització dels encàrrecs de gestió, l’apartat tercer de l’article 11 estableix les re-gles següents:

«a) Quan l’encàrrec de gestió s’efectuï entre òrgans administratius o entitats de dret pú-blic pertanyents a la mateixa Administració, s’ha de formalitzar en els termes que estableixi


www.cef.es 9 ‒ 19

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

la seva normativa pròpia i, si no n’hi ha, per acord exprés dels òrgans o entitats de dret públic intervinents. En tot cas, l’instrument de formalització de l’encàrrec de gestió i la seva resolu-ció s’ha de publicar, per a assolir eficàcia, al Butlletí Oficial de l’Estat, al butlletí oficial de la comunitat autònoma o al de la província, segons l’Administració a què pertanyi l’òrgan que efectua l’encàrrec.

Cada administració pot regular els requisits necessaris per a la validesa d’aquests acords, que han d’incloure, almenys, una menció expressa de l’activitat o activitats que afectin, el ter-mini de vigència, i la naturalesa i l’abast de la gestió encomanada.

b) Quan l’encàrrec de gestió s’efectuï entre òrgans i entitats de dret públic d’administracions diferents, s’ha de formalitzar mitjançant la signatura del conveni corresponent entre elles, que s’ha de publicar al Butlletí Oficial de l’Estat, al butlletí oficial de la comunitat autònoma o al de la província, segons l’administració a què pertanyi l’òrgan que efectua l’encàrrec, excepte en el cas de la gestió ordinària dels serveis de les comunitats autònomes per part de les dipu-tacions provincials o, si s’escau, cabildos o consells insulars, que es regeix per la legislació de règim local».

En referència a aquests convenis, l’article 10 de la Llei 26/2010 estableix, en els apartats 4 i 5, el següent:

«4. Cada administració pot regular, per reglament, els requisits dels acords a què fa re-ferència l’apartat 3, que han d’incloure, com a mínim, la menció expressa de l’activitat o les activitats afectades, el termini de vigència i la naturalesa i l’abast de la gestió encarregada.

5. Si l’òrgan, organisme o entitat pública que rep l’encàrrec no pertany a la mateixa ad-ministració que el fa, l’encàrrec s’ha de formalitzar mitjançant un conveni, llevat que es tracti de la gestió ordinària dels serveis de l’Administració de la Generalitat per a les entitats locals, que s’ha de regir per la legislació de règim local. El conveni de col·laboració ha d’establir al-menys les determinacions següents:

a) L’abast i el contingut de l’activitat encarregada.

b) Les raons que justifiquen l’encàrrec.

c) La fórmula de finançament de l’activitat encarregada, amb la indicació dels crèdits pres-supostaris corresponents que es transfereixen.

d) Les relacions i les actuacions per a fer el seguiment i control de l’encàrrec.

e) El termini de vigència del conveni».

L’avocació consisteix en l’assumpció per part d’un òrgan de l’exercici de la competència atribu-ïda o delegada a un òrgan inferior, quan circumstàncies d’índole tècnica, econòmica, social, jurídica o territorial ho facin convenient. En trobem el règim regulat en els articles 10 de la Llei 40/2015 i 9 de la Llei 26/2010.

D’acord amb l’article 10 de la Llei 40/2015, els òrgans superiors poden avocar per a si mateixos el coneixement d’un o diversos afers la resolució dels quals correspongui ordinàriament o per delegació als seus òrgans administratius dependents, quan circumstàncies d’índole tècnica, econòmica, social, ju-rídica o territorial ho facin convenient.

En els supòsits de delegació de competències en òrgans no dependents jeràrquicament, el coneixe-ment d’un afer pot ser avocat únicament per l’òrgan delegant.


Oposicions

9 ‒ 20 www.cef.es

T. GesTors ATC

En tot cas, l’avocació s’ha d’efectuar mitjançant un acord motivat que s’ha de notificar als interessats en el procediment, si n’hi ha, amb anterioritat o simultàniament a la resolució final que es dicti. Afegeix l’article 9 de la Llei 26/2010, que també tracta de l’avocació, que la resolució d’avocació s’ha de publicar en el diari o butlletí oficial corresponent si n’hi ha una pluralitat indeterminada de persones interessades.

Contra l’acord d’avocació no es pot interposar cap recurs, tot i que es pot impugnar en el que, si escau, s’interposi contra la resolució del procediment.

Pel que fa a l’autorització de signatura (anomenada delegació de signatura en la Llei 40/2015), en trobem recollida la regulació en els articles 12 de la Llei 40/2015 i 11 de la Llei 26/2010.

Els titulars dels òrgans administratius poden, en matèries de la seva competència, que tinguin, bé per atribució, bé per delegació de competències, autoritzar la signatura de les seves resolucions i actes administratius en els titulars dels òrgans o unitats administratives que depenguin d’ells, dins dels límits assenyalats per a la delegació de competències, ja assenyalats a l’article 9 de la Llei 40/2015.

L’autorització de signatura no altera la competència de l’òrgan delegant, i perquè sigui vàlida no cal publicar-la. Els actes signats per autorització es consideren dictats, a tots els efectes, per l’òrgan ti-tular de la competència.

En les resolucions i els actes que se signin per delegació, s’ha de fer constar aquesta circumstància i l’autoritat de procedència. Concretament, s’ha de posar davant la signatura les paraules «per autoritza-ció» i la identificació del titular de l’òrgan que l’autoritza; a continuació, la denominació de l’òrgan au-toritzat, i finalment la data de la resolució d’autorització.

L’autorització de signatura pot ésser general o per a un procediment administratiu concret. En aquest últim cas, l’autorització es pot fer en qualsevol moment de la tramitació previ a la resolució.


annex 1 tema 9 tgest atc - departament de la...

Documents