annals maqueta nova - core.ac.uk · annalsdel’institutd’estudisempordanesos, volum 41 (2010)...

RESSENYES

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010) 551

PATRIMONI

EL BAIX FLUVIÀ: SANT MIQUELDE FLUVIÀ, TORROELLA DE FLUVIÀ,VENTALLÓ

Diversos autorsGirona, Diputació de Girona, 2009.

L’obra que ens ocupa, d’entrada,he de dir que m’ha sorprès gratamenti el més curiós és que, tot i ser origi-nari de Sant Miquel de Fluvià i conèi-xer la zona, amb llibres com aquestsempre s’acaba descobrint o redes-cobrint (que, al cap i a la fi, és gairebéel mateix) alguna cosa que t’ha pas-sat desapercebuda. Ens meravellemamb les descobertes dels llocs mésllunyans i recòndits i no sempre valo-rem prou el que tenim al costat decasa. Aquesta guia de patrimoni,sens dubte, aporta moltes informa-cions que posen en valor el nostre en-torn i el nostre patrimoni històricmaterial, ja sigui tant el civil com elreligiós, i també, no cal oblidar, elnostre patrimoni immaterial; és a dirallò que és més d’ordre antropològic,cultural i social i que es transmet enel decurs del temps, generació reregeneració.

Concretament, en referència alscontinguts del llibre, en destacariaque es tracta d’un treball que com-pleix sobradament la seva funció divul-gativa i de guiatge. Té una estructurasenzilla, que no significa simple, iplanteja acuradament i amb rigor totun seguit de qüestions imprescindi-

bles per a tots aquells que vulguinconèixer la demarcació subcomarcali les transformacions a què ha estatsotmesa en els darrers decennis.

S’inicia la lectura a través de ladescripció de la situació geogràfica iuna aproximació resumida sobre laubicació en el mapa comarcal delstres termes municipals. A continua-ció, prenen el protagonisme un seguitde pàgines que aborden la qüestió del’entorn natural. En aquest apartat, labiòloga Estela Illa fa una síntesiexcel·lent sobre les principals carac-terístiques geològiques i físiques dela zona, amb una aproximació deta-llada de la fauna i la flora. En aquestapartat el riu hi té, com és lògic, unpaper molt destacat. Finalitza aquestasecció amb una aproximació a la ti-pologia dels conreus i uns comenta-ris sobre una vegetació caracteritzadaper l’abundància de matollars i deboscos. Tant pel que fa als conreus,com a la superfície que ocupen ac-tualment els boscos, val la pena re-tenir que no sempre el nostre entornha estat igual i, menys, en un terri-tori tan humanitzat des de tempsimmemorials.

Totes aquestes transformacionsterritorials ocorregudes a través delpas del temps es deuen en part a l’ac-ció dels homes i a la seva manerad’organitzar-se socialment i econòmi-cament, és a dir, la història. D’aquestaqüestió, se n’ocupen Marisa Roig iÈrika Serna per mitjà d’un documen-tat compendi on tenen en compte as-

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010)Ressenyes552

pectes polítics, socials, econòmics ipoblacionals. El que és més significa-tiu d’aquestes contrades, d’acordamb el que subscriuen les autores, ésque el Baix Fluvià va començar a mos-trar signes de desenvolupament, d’i-gual manera que en la majoria delsterritoris de la Catalunya Vella, a l’inicide la baixa edat mitjana, és a dir entreels segle IX i X de la nostra era. Talcom descriuen les autores i tal commostra la datació del patrimoni mésrellevant, principalment religiós, entreels segles X i XIII aquesta àrea va ex-perimentar un procés de feudalitza-ció lligat al creixement econòmic. Fouun període de lluites entre senyorsfeudals per apropiar-se de les rendesque generava principalment un cam-perolat sotmès al vassallatge i alsdrets jurisdiccionals d’una incipientnoblesa. Val la pena llegir aquestespàgines per fer-nos una idea del fun-cionament d’aquella societat. Aquíles autores, arxiveres, demostren ungran coneixement de la documenta-ció i aporten detalls gràcies a unatasca investigadora que va més enllàde la mera recopilació divulgadorad’altres estudis.

Llegint el text de les dues auto-res, es pot resseguir l’evolució d’a-quests petits nuclis rurals on l’esglésiahi tenia una centralitat indiscutible, itambé retenir alguns dels esdeveni-ments històrics més rellevants desde finals de la baixa edat mitjana(segle XIV) fins a la nostra èpocacontemporània, passant per l’època

moderna (segles XVI, XVII i XVIII).De fet, la història local –i això és elmés destacable d’aquesta guia–, siestà ben argumentada, ben docu-mentada i connectada amb el marcglobal, és una eina de primer nivellper entendre no només el passat,sinó també la configuració del nos-tre present.

El penúltim apartat del llibre ésel dedicat al patrimoni. Sobre aquestaqüestió no m’estendré, perquè apa-reixen en la narració de les dues his-toriadores multitud de descripcionsdetallades de les edificacions i vesti-gis del passat més representatius. Ésevident que en aquesta zona, des-taca, com no pot ser d’altra maneral’herència deixada per l’art romàniccorresponent a l’època de màximafeudalització, els segles XI, XII i XIII.Tanmateix, s’assenyala que és remar-cable, d’acord amb les troballes ar-queològiques, que la presència del’home vivint en societat en aquestsparatges empordanesos es remuntaa l’època del bronze avançat (1200-650 aC). Així mateix, la intensa roma-nització, entre el segle I aC i el II dC,palesa que es tractava d’un territoride pas, on es creuaven diferents ca-mins, principalment la Via Augustaamb el seu desviament cap a Empú-ries i Roses. També, mereix un es-ment l’arquitectura civil i popular,molt sovint poc tinguda en compte.

La proposta de quatre itinerarisculturals que fa Marisa Roig acabade donar el sentit al llibre: la funció


de guia de butxaca. Aquests petitstrajectes et fan adonar del potencialcultural, patrimonial i paisatgísticdel territori, i et permeten fer-te unaconcepció global del lloc com a pai-satge singular. Dissortadament, però,es tracta cada vegada més d’un pai-satge inharmònic a causa dels des-gavells infraestructurals i la saturacióturística que pateix cada dia més elBaix Fluvià. En definitiva, cal insistirque aquest tipus de publicacions, di-vulgatives però de qualitat contras-tada, a més de donar prestigi al’exercici de la història local, podenajudar a incrementar l’estima pelpaisatge heretat i, també, contribuira fomentar la seva preservació equi-librada des d’un desenvolupamentsostenible.

Jordi Font Agulló

LA MARE DE DÉU DEL MONT

David Pujol i Joaquim Tremoleda“Quaderns de la Revista de Girona”,Diputació de Girona / Caixa de Gi-rona, 2010.

Tenim a les nostres mans un nouvolum de les guies dels “Quadernsde la Revista de Girona”: La Mare deDéu del Mont, escrita per JoaquimTermoleda i David Pujol.

Els qui alguna vegada hem tingutel plaer de redactar alguna guiasabem que una de les premisses que

marca la col·lecció és evitar els termes“nostrats” i buscar la màxima objecti-vitat, fins i tot sota el risc de desenvo-lupar un discurs “fred”. Coneixent elsautors, estem segurs que no els haestat gens fàcil seguir aquestes pre-misses i no mostrar la passió que eltema suscita en ells.

La professionalitat, però, s’haimposat i el resultat és un estudimolt complet i rigorós sobre el san-tuari i tot el que l’envolta.

Una simple ullada a l’índex dónauna visió tan rica com la del, mutatismutandis, grandiós paisatge que s’al-bira des del Mont. Així, els autors ensproposen un recorregut pel municipisque hi tenen alguna relació, general-ment històrica i mantinguda fins avuien forma de romeries: Beuda, Maià,Albanyà, Cabanelles. Aquí els autorsaprofiten per destacar els principalsmonuments de cada poble, com arales esglésies de Santa Llúcia de Beuda,Sant Vicenç de Maià, Santa Coloma deCabanelles i Sant Pere d’Albanyà.

Aquests municipis no són elsúnics que mereixen una atenció es-pecial al llarg del llibre. Al seu costattrobem antigues parròquies, veïnats,masos, amb tanta entitat que surtende forma recurrent al llarg de tot l’es-tudi: Lliurona, Segueró, Can Noguer,Falgars, el castell de Caixàs, Palera, iuna bona colla de llocs i llogarets.De tots ells tenim un breu comentarihistòric i la descripció dels edificis mésemblemàtics, generalment acompa-nyats de bones imatges o dels dibui-


xos de la seva planta. Són especial-ment destacables el priorat del SantSepulcre de Palera, les esglésies ro-màniques de Sant Pere a Lligordà,Sant Mateu de Vilademires, SantMartí de Caixàs o Santa Maria del’Estela, entre d’altres.

Són d’especial interès dins de lamuntanya del Mont els grans casalsde Falgars i el del Noguer de Se-gueró, amb un capítol sencer per acadascun d’ells.

Ja que és oportú començar lescoses pel començament els autorses remeten als incis del santuari apartir del monestir de Sant Llorençdel Mont, esmentat per primera ve-gada l’any 871, i van resseguint lesseves vicissituds fins arribar a la cons-trucció de l’actual església al cim dela muntanya. En aquest punt és moltinteressant el capítol dedicat a les di-ferents restauracions que s’han fet alsantuari, amb especial atenció a ladel 1997.

Ara bé, no només hi tenen ca-buda les ermites, masos i nuclis depoblació, sinó que també hi trobemaquells llocs “menors”, estretamentlligats al santuari i a la gent que s’hiatansa d’una o altra forma. És benrica la gran quantitat de coves, avencs,rius, rierols, fonts, arbres i altres ele-ments que els autors posen davantdels nostres ulls i que palesen el granconeixement que tenen de la zona.Els noms són ben suggerents: laroca Rossoladora, la cova del lladre,la cova dels Encantats, el corral de

l’Abat, la font de Falgars, la font delMonjos i un llarg etcètera.

Un altre aspecte molt interes-sant és tot allò que està lligat amb larelació de l’home amb la muntanya,ja sigui per treballar-la i aprofitar-neels recursos (el carbó, la calç, el guix,els molins) o per gaudir-ne en mo-ments d’oci (fonts, esplanades...).

No cal dir que no podien faltar,i el autors hi posen un especial èm-fasi, les referències a les romeriespopulars: calendaris dels diversosmunicipis, llocs de trobada, itinera-ris… També la part més devocional,com ara els exvots i les relíquies o laimatge de la Verge del Mont, unatalla gòtica del segle XV, conservadaavui al Museu d’Art de Girona.

El autors dediquen també unbon espai a personatges de renomque han tingut una relació molt estre-ta amb el Mont. El cas més emble-màtic i conegut és el de mossèn CintoVerdaguer, però no és l’únic; tambéhi trobem molts membres de la fa-mília Vayreda: Estanislau, botànic;Pere, gran coneixedor de la història iles tradicions del Mont; Lluís, pintor;M. Àngels i Montserrat, escriptores.Al seu costat, noms que encara res-sonen pels camins que porten alsantuari, com el del maqui QuicoSabaté, mort el 1960.

En un llibre d’aquestes caracte-rístiques són d’agrair els apèndixsque permeten sortir-se una mica delguió més científic i narratiu. En aques-ta línia ens sembla especialment in-


teressant el capítol amb textos poè-tics que tenen com a motiu centralel santuari.

La guia acaba, com no podia serd’altra manera, amb una descripcióde la Mare de Déu del Mont en l’ac-tualitat.

Antoni Cobos

SANT PERE DE RODES,LLOC DE PELEGRINATGE

Sònia Masmartí i RecasensGeneralitat de Catalunya, 2009,127 pàgines.

Si el monestir de Sant Pere deRodes continués funcionant com ellloc de pelegrinatge que històricamentfou, ni l’any passat ni aquest de 2010haurien estat anys sants, ni de granfesta i de jubileu per a l’obtenció deperdons per als qui el visitessin com apelegrins. La gràcia, sempre presenten aquest lloc, vessava especialmentfecunda els anys en els quals el dia dela festa de la Santa Creu (3 de maig)s’esqueia en divendres. Aquests fan-tàstics capricis del calendari, que re-peteixo que no es donen aquest anyni el passat, eren esperats amb il·lusiói esperança per molts catalans i fo-rasters mentre el monestir funcionàcom a lloc de pelegrinatge.

L’autora, ja des del moment deposar el títol al llibre, ha dedicat algunespai, i ben segur que molt de temps

i esforç, a l’estudi documentat de latradició dels pelegrinatges cristians aSant Pere de Rodes, tractant tambéde definir els itineraris que seguirenels pelegrins a través dels diversosaccessos que pugen cap a la mun-tanya de Verdera. El fenomen del pe-legrinatge és certament una bonaforma d’aproximar-se al coneixementd’aquest monument i a més una fontinesgotable d’especulacions sobre lanatura dels pelegrins, la seva fe, lesseves febleses, els motius profundsdel viatge, el misteri, en definitiva,que acompanya el destí de tota per-sona. Però l’autora, una historiadorarigorosa i documentada, prefereixoferir al lector un relat objectiu sobrecom i quan comencen a celebrar-seels jubileus a Sant Pere, a partir d’undocument papal que els autoritzava,la famosa butlla d’ Urbà II, presump-tament datada l’any 1090, però quetot sembla indicar que fou inventadadurant el segle XIV per prestigiar elmonument i omplir-lo de visitantsque, a la recerca de la salvació en lavida eterna, subvenien a la vida terre-nal dels monjos benedictins i de laparròquia adjacent de la Santa Creude Rodes. Els amants de la bona lite-ratura de misteri tindran, en les verí-diques pàgines destinades a explicarla presumpta pèrdua i posterior re-cobrament o invenció de la butllad’Urbà II, una font inesgotable deplaer inimaginable de trobar en untext notarial com el que Sònia Mas-martí publica, comenta i prova d’ex-


plicar a partir de certs documents no-tarials. Ja sabíem que la història delpaís s’escrivia a cal notari –Josep Plaho certificà amb la seva autoritat–,però ara caldrà afegir que també la li-teratura hi pot trobar algun espai.Amb això vull també deixar palès queel treball de l’autora, fent recerca alsarxius notarial o no, ha estat fona-mental. Trobo, per aquesta raó, ungran encert que s’editin els docu-ments originals en un requadre alcostat del text que els comenta, do-nant així l’oportunitat al lector de con-trastar amb la lectura de la font elcomentari de l’autora. Tan impor-tants com les fonts arxivístiques sónles documentals ja publicades, comles sempre interessants descripcionsi relats del cronista setcentista, elgran Jeroni Pujades, que l’autora re-llegeix a la llum dels nous descobri-ments.

Aquest llibre, però, no és nomésuna obra sobre el pelegrinatge aSant Pere de Rodes. Hi ha en ellatambé la voluntat de contextualitzar-lo en la història de les mentalitats, ien la història política i social de cadamoment. L’esforç de síntesi i la qua-litat expositiva, i també l’amenitat,són un dels grans mèrits de l’escrip-tura de Sònia Masmartí. L’autora sapexplicar amb llenguatge planer i en-tenedor per al gran públic conceptesreligiosos complexos, com les raonsdel culte a les relíquies, la gràcia i lasalvació, o bé altres d’especialitzatscom els històrics i arqueològics.

Tenim, doncs, a les mans un ex-haustiu llibre sobre el monestir deSant Pere de Rodes, un llibre queobre noves perspectives de coneixe-ment i gaudi d’aquest monument.L’autora ha posat un punt i seguit ala seva recerca sobre el monestir.Imaginem i esperem que ella conti-nuarà treballant i publicant més cosessobre aquest lloc que, enguany, tot ino ser un any jubilar, reviu, gràcies aaquesta obra, després de molt detemps aquelles grans festes d’obten-ció dels perdons, quan hi acudiengrans multituds de diversis mundipartibus.

Miquel Sitjar i Serra

LA PEDRA SECA. EVOLUCIÓ,ARQUITECTURA I RESTAURACIÓ

Rosa Congost, Andreu Bover, JenarFèlix, Ramon Ripoll, Jordi Bellmunt,Èrica Sogbe, Xavier Rebés i Joan Re-guant. Pròleg Chistian LassureBrau Edicions. Col·lecció “Arquitec-tura Tradicional”, 3. 2010, 203 pàg.

Les construccions en pedra seca,per la seva simplicitat, modèstia cons-tructiva, i manca d’elements decora-tius, s’integren de tal manera en elpaisatge que passen gairebé desa-percebudes. No obstant això, per pocque hom s’hi fixi podem constatarcom les parets de pedra seca delsmarges, les cabanes, o els murs que


segueixen els camins no solamentformen part del paisatge sinó que endeterminats llocs són elements queveritablement el configuren.

Aquest tercer volum de la col·lec-ció “Arquitectura Tradicional”, dedi-cat a l’estudi de les construccions enpedra seca, manté l’estructura ja es-bossada en els dos volums anteriors[La masia catalana (2005), Cases depoble (2006)] tot equilibrant teoria ipràctica, història i arquitectura, en unvolum també magníficament editat.

Rosa Congost, en el primer capí-tol “Els protagonistes de la transfor-mació del paisatge agrari als seglesXVIII i XIX”, [extret del llibre –ja unclàssic– de l’autora Els propietaris i elsaltres (Eumo Editorial, 1990)] ensaporta una visió del context històric ise’ns introdueixen conceptes bàsicssobre el dret de propietat, com ara ladistinció entre domini directe i do-mini útil, o el paper de l’emfiteusi enla parcel·lació del camp català i l’ocu-pació del sòl, processos que estan enla base de la proliferació de les cons-truccions agrícoles en pedra seca delssegles XVIII i XIX.

Andreu Bover, en el capítol “Par-cel·la i funcionalitat”, ens aporta unavisió antropològica de les relacionsentre l’home i el medi. Tot reculantfins a les construccions megalítiquesde Menorca (les navetes), passantper Grècia, Xipre, Malta o Creta, ensfa veure com són presents en tota laMediterrània, sigui en forma de pous,corrals, cisternes, safareigs, abeura-

dors, basses, fons, ponts, passeres,forns o rajoleries. I conclou que aques-tes tècniques han estat el resultat deles condicions econòmiques ambquè els usuaris treballaven, de lesquals sovint depenien la mida i laqualitat de la construcció.

El capítol central del llibre, “Lesbarraques de pedra seca”, a cura deJenar Fèlix i Ramon Ripoll ens aportauna molt interessant classificació deles diferents tipologies de les barra-ques de pedra seca, atenent a la sevacoberta (volta de canó, falsa volta...) ialtres elements estructurals (cúpulestroncocòniques o semiesfèriques,formes de cobriment de les portes,disposició de les barraques segonsels murs i marges...) tot això comple-mentat amb nombrosos esquemes ifotografies que ens permeten veurel’extraordinària varietat de modelsque podem trobar al llarg de la nostrageografia. Tenint en compte que ladocumentació d’arxiu referida aaquestes construccions és gairebéinexistent, molt interessants ens re-sulten uns documents que, a tall d’e-xemple, s’hi inclouen i que fanreferència a barraques dels termesd’Avinyonet de Puigventós i de Biured’Empordà, dos municipis que con-serven una extraordinària quantitat iqualitat d’arquitectura en pedra seca.

La contribució de Jordi Bellmunti Èrica Sogbe, “El paisatge de la paretseca”, tracta dels aspectes paisatgís-tics de l’arquitectura en pedra seca, enespecial del paper del que anomenen


com “paisatges de murs”, conside-rats dins del context de l’arquitecturamoderna i, també, com a esdeveni-ment artístic.

La darrera part del llibre se cen-tra en qüestions més pràctiques rela-cionades amb la conservació de lesconstruccions en pedra seca. XavierRebés i Joan Reguant en el seu capítol“La restauració de la pedra seca” ensalerten sobre la creixent degradaciódel patrimoni cultural que representaaquesta arquitectura. La despoblaciódel camp no només ha portat a l’a-bandonament dels cultius (amb lapèrdua d’utilitat de les feixes, margesi cabanes) sinó que la transmissiódels coneixements de les pròpies tèc-niques constructives –tramesos depares a fills durant generacions– s’es-tigui, també, estroncant. La impor-tància i la dificultat de les restauracionsporten els autors a reflexionar sobreper què cal conservar i restaurar, quèés el que cal preservar i restaurar oquins criteris cal aplicar en les restau-racions. Conclouen que si bé no cal–ni es pot– conservar tot, sí que ésnecessària la creació de xarxes, fo-mentar l’intercanvi d’experiències i ladifusió d’aquestes.

Seguint aquest assenyat consell,finalitza aquesta imprescindible obrasobre l’arquitectura de la pedra secaamb uns annexos on es recullen al-guns exemples de restauracions iaplicacions, com el camí de ronda dela Costa Brava, a Cadaqués; el ParcFluvial d’Alamal, a Portugal; la Casa a

Moledo do Minho, a Portugal; i elParc de Pedra Tosca de les Preses, laGarrotxa.

Marià Baig

EL PONT VELL DE CASTELLÓD’EMPÚRIES. UNA MEMÒRIAARQUITECTÒNICA, CONSTRUCTIVA IHISTÒRICA DEL PASSAT

Salvador FamosoAjuntament de Castelló d’Empúries,2008.

El llibre d’El Pont Vell forma partde la col·lecció que l’Ajuntament deCastelló d’Empúries publica periòdi-cament, amb títols de temàtica local.És el reconeixement al treball incan-sable del seu autor, Salvador Famoso,castelloní de naixement, un investi-gador apassionat sobre la història i elpatrimoni arquitectònic de la sevavila. El volum fou presentat durant lafesta major de l’any 2008 i vaig tenirel plaer de fer-ne la presentació, perl’amistat i el reconeixement que tincenvers l’autor, del qual he estat testi-moni de la seva trajectòria durant elsanys en què formàrem part del GrupCultural Comtat d’Empúries.

La seva faceta d’investigador vede molts anys enrere, però, sobre elmateix pont Vell ens diu que ja moltaviat, des de la seva infantesa, es fixàen les seves pedres, unes primeren-ques observacions que recorda ben


vives i que recull en el llibre. La sevasensibilitat envers el tema es deguéaccentuar durant el temps que vatreballar com a restaurador de mo-numents i en excavacions arqueolò-giques al costat de Miquel OlivaPrat, director del Centre d’Investiga-cions Arqueològiques de Girona. Lesseves mans foren hàbils a l’hora dereproduir l’opus spicatum, de conso-lidar els nostres monuments per evi-tar que es degradessin, o en excavari recuperar materials arqueològicsamb cura i respecte. L’experiènciaacumulada en aquests anys de tre-ball i observació l’han permès for-mar-se en patrimoni des de la base,des dels mateixos fonaments. Co-neix aquest món perquè l’ha trepit-jat, l’ha viscut, però també, perquèl’ha estudiat i estimat.

La publicació és la culminaciód’un estudi profund i acurat, sobreel qual ja havia plasmat unes prime-res consideracions en un article dela revista El Salner, de l’any 1996. Elque hi podeu llegir és fruit d’una re-cerca exhaustiva, resultat de moltesestones d’observació, de documen-tació i de registre de dades. La mi-nuciositat de les descripcions que fanomés puguin ser resultat d’unasàvia observació de les restes quequeden del pont. Aquesta recercal’ha permès determinar les successi-ves fases constructives, conseqüèn-cia de diverses caigudes, i reconstruirla seva història i la fisonomia al llargdels segles. També s’ha preocupat

per situar aquests fets documental-ment, per la qual cosa recorre alstextos de l’època.

Les il·lustracions que hi trobareusón seves. Destacar, sobretot, el di-buix que fa sobre la restitució de l’es-tructura original del pont, en el qualno només presenta les conclusionsdel seu estudi, sinó també els seusconeixements com a bon mestre d’o-bres. Aquests mateixos coneixementssón els que l’han servit per proposarsolucions als errors que varen come-tre els mestres d’obres del pont. Si enSalvador hagués viscut a l’època pot-ser hauria seguit la sort de Merthin,el personatge de la novel·la de KenFollett,Unmón sense fi, que començademostrant les seves habilitats cons-truint el pont de la vila de Kingsbridgei acaba reconstruint la mateixa cate-dral.

Us convido a llegir detinguda-ment el llibre, a aprofundir en lesdescripcions que fa, i no només apren-dreu a conèixer la seva història sinótambé a ficar-vos en la pell dels seusconstructors.

Anna Maria Puig Griessenberger

ELS ARBRES DE FIGUERES

Cristina Viñas i Josep ViñasAjuntament de Figueres, 2010.

Aquesta publicació era molt ne-cessària per conèixer i donar resposta


a moltes de les preguntes que els ciu-tadans de Figueres es feien respecteal nostre patrimoni botànic, la histò-ria de la plantació d’aquestes espè-cies en els nostres parcs i jardinsmunicipals, algunes de les quals jacentenàries i la major part foranes.No obstant això, la majoria d’edat aquè han arribat, fa que sempre leshàgim vist com a pròpies i, avui dia,són una senya d’identitat valoradapels amants de la jardineria.

El llibre ve a consolidar una tasca,iniciada fa més d’una dècada, per ini-ciativa municipal i a través de la regi-doria de parcs i jardins, d’identificaciói estimació de l’edat de totes les espè-cies arbrades del Parc Bosc, el cemen-tiri municipal, el jardí d’Enric Morera,etc. El volum publicat s’ha de consi-derar una guia pràctica de les espèciesarbrades de la ciutat de Figueres i elsseus voltants. En la mateixa s’hi com-binen una sèrie d’ingredients que lafan molt amena. A més de trobar-hi ladescripció i la tipologia de la planta, iel lloc on està situada i les seves ca-racterístiques. En alguns casos hi lle-gim una mica d’història, apuntsd’història antiga i mitologia, i en altresversos de poetes forans i locals.També la fotografia aportada per LluísVega ens fa veure amb molta claredatquin era l’espai físic i el lloc de planta-ció en aquells anys; fins hi tot s’hipoden intuir algunes espècies planta-des feia pocs temps.

El llibre també ens descobreixles espècies més rares, importades

d’ultramar en el primer terç delsegle XX, plantades tant en jardinspúblics com privats, molt ben cita-des i catalogades. Els molts jardins,dissenyats en aquell temps pels mi-llors arquitectes figuerencs en els es-tils neoclàssic, colonial, decó, etc.,queden palesos en el llibre. La majo-ria d’aquest jardins ara són unaombra del seu disseny inicial. Hansobreviscut només les plantes méspotents, que avui ja són centenàries.Potser hauria estat escaient haver in-cidit més en la construcció d’aquestsparcs i jardins feta pels arquitectes omestres d’obra, que tant bé saberenconjugar l’espai i la planta, dins delsestils esmentats, i que només són ci-tats breument en el llibre.

Lloar el treball de recerca fet pelsautors per localitzar les diferentsespècies, més de 13.000 arbres, quees troben en terreny municipal i pri-vat. Ens fan saber que hi ha més d’unmiler de plàtans i un miler de freixes,juntament amb unes vuit-centes alzi-nes. Plàtans i alzines centenàries, ex-cepte els freixes, que són de novaplantació, distribuïts puntualment endiversos períodes dins la nova reor-denació urbana, i que no es correspo-nen amb la varietat autòctona. Tot il’esforç i el treball fets per comptabi-litzar tots els arbres descrits, es tro-ben a faltar algunes espècies que,considero, es podrien haver inclòsdins aquesta interessant guia.

Salvador Famoso Arnau


ELS JOCS EN LA HISTÒRIA.CULTURA MATERIAL ICULTURA IMMATERIAL EN EL JOC

Jornades, 14 i 15 de maig de 2010,Museu del Joguet, Figueres.

La tercera edició de les jornadesEls Jocs en la Història, organitzadesper l’Institut Ramon Muntaner deMóra la Nova, que han tingut lloc alMuseu del Joguet de Catalunya deFigueres els dies 14 i 15 de maig s’hacentrat en analitzar, des de diversospunts de vista i camps d’especialit-zació, dues cares d’una mateixa mo-neda: la cultura material i immaterialdel joc. D’aquesta manera, doncs,s’han establert tres àmbits diferen-ciats segons el contingut de les in-tervencions: cultura material del joc,immaterial i ambdues. Tots els po-nents han coincidit en diversos as-pectes, com la necessitat d’estudiar,recuperar, preservar i potenciar elsjocs tradicionals tal i com es conei-xen, ja siguin autòctons o forans. Unaltre punt comú ha estat la reflexióreiterada sobre les emocions dels ju-gadors, ja s’expressin tant indivi-dualment com col·lectiva, així comllur iniciació, formació o socialitza-ció en tant que membres individualsd’un grup cultural.

La conferència inaugural “Elproyecto educativo Madera de ser.Identidad, juego, cultura material einmaterial” duta a terme pels mes-tres d’educació primària Fernandode la Torre Renedo i José Ángel

Hoyos Perote va referir-se, principal-ment, al projecte educatiu de la Fe-deración Cántabra de Bolos. Alhora,però, aquest preàmbul va esdeveniruna reflexió idònia per tal de presen-tar aquestes jornades, ja que d’a-quest projecte se’n deriven moltesde les particularitats que, al llarg deles 13 exposicions següents es vanplantejar sobre la cultura material iimmaterial del joc. El gruix d’aquestprimer discurs, per tant, va emfatit-zar la necessitat de discernir entreels aspectes culturals tangibles deljoc i els abstractes, però també vapresentar-los com quelcom entre-llaçat en aquest procés de restaura-ció d’un joc popular. En aquest cas,doncs, es presenta el joc tradicionalde les bitlles a Cantàbria –en lesseves quatre variants– com a llegatcultural identitari molt vinculat a laidiosincràsia rural, rescatat de laseva probable extinció; i també, enla praxis, com a joc/esport, ara altrecop quotidià, amb 50.000 practi-cants registrats.

La següent intervenció fou la deFernando Maestro Guerrero –direc-tor del Museo de Juegos Tradiciona-les de Campo de Huesca– amb laseva ponència “Juegos y deportes tra-dicionales. Una manera de compar-tir, un lenguaje común en la Europaactual”, explicació de l’exposició iti-nerant “Juegos y deportes tradiciona-les” del mateix museu. En aquest cas,el discurs girava entorn de la culturamaterial que es desprèn dels nom-


brosos jocs tradicionals de diversosracons del continent així com, en al-guns casos, llur recent esportivitza-ció. Maestro va recalcar la necessitatde prendre consciència sobre el pa-trimoni lúdic que ens uneix amb d’al-tres tradicions –no només en tantque semblances a nivell material,sinó també en l’àmbit emotiu que esdesprèn del joc– i ho va il·lustrar ambla visió del globus terraqüi com a bal-dufa gegant. D’altra banda, també esva reflexionar sobre la dualitat entreaquells jocs tradicionals masculins,més de “portes endins” (de recintetancat, específic, o de cantina) i fe-menins (privatització de l’espai pú-blic) com les bitlles, els jocs decorda, etc. Posteriorment, va tenirlloc la inauguració de les jornadesamb els parlaments de Richard Elel-man –regidor de Medi Ambient iCultura de l’Ajuntament de Figue-res–, Ramón Fontdevila –director delCentre de Promoció de la Cultura Po-pular i Tradicional Catalana– i PereGifre –president de l’Institut d’Estu-dis Empordanesos– a través delsquals es va emfatitzar la importànciacabdal del joc envers les relacions hu-manes, no només de l’aprenentatgedels infants, sinó del bagatge adult,la diversió, l’autosuperació i, de re-truc, el desenvolupament cultural engeneral.

Fou el menorquí Joan Sans Mer-cadal qui va encetar les comunica-cions del dia següent amb l’exposició“Importància del joc i la jugueta per

aprendre a viure”. Sans va recordar-nos la importància que té el joc en laprimera infància en tant que vehicled’aprenentatge, educació i sociabilit-zació. I no només va accentuar la ne-cessitat del joc en la vida de l’infantper a crear els fonaments de la vidaadulta, sinó que va reivindicar el jocsense finalitat aparent per a l’infantja que, segons Sans, “tota activitatlúdica programada, amb una finali-tat, deixa de ser joc”, i que “els in-dustrials del joguet, actualment, nodeixen marge creatiu als infants, jaque tot ve programat”. A continua-ció, i compartint molts punts de vistaamb Sans, l’autor i investigador oc-cità Daniel Descomps, mitjançant laseva conferència titulada “Poiesis lú-dica i verbal - Crear joguets i nom-brar-los en viu” va referir-se a l’origenetimològic dels mots que designenjocs i joguines com a objecte d’anà-lisi, relacionant-ho amb les tradi-cions i rituals sagrats de diversescultures antigues, tot plantejant unasèrie d’enigmes sobre això. SegonsDescomps, és en aquests rituals imites on rau el valor social i culturalatemporal dels jocs, i en aquestàmbit es va debatre sobre manifes-tacions locals i religioses d’aquestaambivalència inherent en molts jocs:en són un exemple els sonalls, els“matajueus”, els estels, el gronxadoro el mateix joc de l’oca, entre d’altres.Tot seguit, el mateix Descomps vainstruir els assistents sobre com ela-borar joguines senzilles rústiques


(no només artesanals, sinó amb ma-terial natural provinent dels campsmediterranis com herbes, closquesde fruits, llavors, fustes, joncs, etc.)mitjançant un taller pràctic. A manerad’intermedi, també, es van presentardues “comunicacions-pòster”; és adir, dos estudis il·lustrats i explicats através de diversos materials gràficsmaquetats en un format de cartell(d’uns 140 x 80 cm) i que en tots doscasos van ser explicats pels seus res-pectius autors: Biel Pubill Soler, pro-fessor de l’institut de Flix, i Joan OrtíFerreres, de l’Associació Cultural LaTella. Del primer, “Me’n vaig de labola! Proposta de construcció de jocsque funcionen amb boles”, cal desta-car-ne el recull sobre el patrimonilúdic dels jocs de boles a través delsmúltiples jocs, el vocabulari emprat iels tallers creatius que, per a poten-ciar-los, proposa aquest professor.Del segon, “Los grandes juegos de lahumanidad”, s’hi reflecteixen les tresgrans famílies de jocs de taula pre-sents a la majoria de cultures i que elseu autor ha recollit únicament a tra-vés de la iconografia filatèlica d’arreudel món. Aquest recull seria minucio-sament analitzat en la conferència“Els materials a la cultura lúdica mun-dial a partir de la iconografia filatèlicadel segle XX” del mateix Ortí.

La següent ponència fou “La cul-tura immaterial en els jocs tradicio-nals”, de Pere Lavega Burgués,professor de la INEFC de Lleida. D’a-questa manera s’inaugurava el segon

àmbit de les presents jornades, el re-ferit a la cultura immaterial del joc.Mitjançant un seguit de quadres i grà-fics, Lavega analitzà les conductesmotrius i els signes en els jocs, aixícom llurs regles, el conjunt de lesquals fan que no només esdevinguinsímbols identitaris, sinó també vitri-nes culturals d’una “etnomotricitat”local. Tota aquesta riquesa culturalfruit dels jocs tradicionals també espercep en els calendaris, indrets, ex-pressions i festivitats. Alhora, va plan-tejar també el joc com una societat enminiatura així com una manera desocialitzar-se. Lavega va confirmar,també, que als jocs autòctons analit-zats hi ha un fort predomini de la so-ciomotricitat (74%) per sobre de lapsicomotricitat (26%) i conclogué queel primer ítem és el que potencia laidentitat col·lectiva. No obstant aquestprimer anàlisi, Lavega va plantejar-ned’altres, com per exemple els que clas-sificaven els jocs en grups segons sigeneraven competicions excloents(duels, guanyadors i perdedors, grandependència dels resultats, etc.) ocompeticions compartides (aliances,pactes dins l’enfrontament, sense re-sultats, cooperació, etc.). D’aquestdarrer grup se’n derivarien més sub-grups de jocs, com els que emprenuna comunicació motriu convergent iels que proposen una comunicaciómotriu permutant, en ambdós casostant a nivell afectiu com social, fisiolò-gic i cognitiu. No menys important enaquest estudi és l’aspecte emocional


dels jocs tradicionals, el qual Lavegaanalitza segons si els jugadors experi-menten emocions positives, negativesi/o ambigües.

Havent-se cancel·lat la comuni-cació de Rafael Badia i Berga sobre“Jocs infantils d’arreu del món”, es vapassar directament a la comunicaciólliure de la historiadora Lourdes PlansCampderrós del Centre d’EstudisHistòrics de Terrassa. Amb el títol de“L’hoquei herba a Terrassa: fills decasa bona, creadors de nissagues es-portives”, Lourdes Plans va repassarla història d’aquest esport introduïtper l’elit burgesa com a paradigma decanvi cultural pel que fa al lleure delcontext. Aquesta gènesi, provocadatambé per altres esports modernsintroduïts a Catalunya a finals delsegle XIX, féu aparèixer un conjuntd’elements innovadors com el naixe-ment de la premsa esportiva especia-litzada, l’aparició d’un vocabulari nou,la promoció de nous espais com elscamps de joc i els clubs esportius, etc.En acabat, Jordi Abella Pons, an-tropòleg i director de l’Ecomuseu deles valls d’Àneu, prenia el relleu ambl’“Estudi i recuperació de jocs tradi-cionals en el desenvolupament de lesvalls d’Àneu”, ponència a través de laqual va insistir en la necessitat de re-cuperar, catalogar, musealitzar i co-mercialitzar els jocs tradicionals delPallars per tal d’establir línies de de-senvolupament econòmic local, totplantejant el joc com a producte de larealitat territorial i el context històric.

Essent molt crític amb la museologiaactual (Abella va exemplificar-ho ambun acudit sobre museòlegs) va pro-posar un projecte d’ecomuseu que es-devingui un instrument de gestiósobre el propi territori i, en el qual, eljoc tradicional potenciï una xarxa so-cial que vagi més enllà de l’objecte.Mitjançant una base científica sòlidaproposa una sèrie de cursos, tallers,activitats escolars i productes turisticoculturals lúdics vinculats al museu.

El tercer àmbit, sobre cultura ma-terial i immaterial, l’encetava la pro-fessora de la UB Maria Antònia Pujoli Subirà (també docent de l’Aula deMúsica Tradicional i Popular) amb lacomunicació “Jocs tradicionals queutilitzen la música”. Val a dir que enaquest cas Pujol –autora del llibreXimic, un recull de 110 jocs musicals tra-dicionals– va repassar tota la classifi-cació d’aquests jocs duent-los a termeamb la participació del públic assis-tent, podent-se comprovar “en viu”tot un seguit de jocs de moixaines,jocs de dits, de falda, de desplaça-ment, dansats i amb elements (enaquest cas naips). Aquesta concepciódel joc efímer, com la música mateixa,entronca directament amb la darreraconferència de Biel Pubill, que amb elnom de “Jocs, diversions i joguinesefímeres amb elements de la natura ala Ribera d’Ebre” va recordar-nos totun seguit de jocs i cantarelles, malau-radament en declivi, resultants de lesexcursions i incursions a través delsindrets naturals i que, com en el cas


de la majoria de ponents, va desem-bocar en un conjunt de reflexionssobre els jocs rústics d’abans i elsmés comercials d’ara.

L’historiador Roger Benito Julià,de l’Institut d’Estudis Penedesencs,va presentar la conferència “Jocs i ju-gadors a la Barcelona baixmedieval(s. XIV-XV)” a través de la qual vadonar a conèixer una visió medievalmolt diferent del concepte actual de“joc”, ja que aquest es referia més aun entrenament militar necessari queno pas a un entreteniment ociós.Seria el cas dels torneigs de cavalle-ria, de ballesta, les caceres, la rutlla iels dards, per exemple; o d’altres méstàctics i/o moralistes com els escacs,les taules, les creueres o el jaquet.D’altra banda, però, Benito va es-mentar un nombre considerable d’op-cions lúdiques prohibides i menysformatives, tot i que molt esteses, acausa de llur relació amb les jugues-ques, blasfèmies o bregues. Penadespel Consell de Cent, aquestes esduien a terme en tavernes, tafureries,carnisseries o mercats (daus, car-tes...). Benito conclou, doncs, que hihavia una forta divisió estamental deljoc i un control molt rigorós docu-mentat a través de les “OrdinacionsBarcelonines” i nombrosos proces-sos del Consell de Cent.

Des d’una òptica antropològica,la comunicació “Producció i repro-ducció cultural juvenil a través del joci l’esport”, de Raúl Hernández Villasol(col·laborador a EMIGRA de la UAB i

del d’Estudis Històrics de Terrassa) vaanalitzar la ritualització del joc ado-lescent als espais públics urbans. Enaquest cas, es valorava la necessitatdel joc pel joc, com a ritual quotidiànecessari per a evadir-se; és a dir, perdiversió no pautada enfront l’homo-logació ciutadana que proposen lesactivitats escolars. La reproducció cul-tural tribal implícita en el joc es per-cep, segons Hernández, als espaispúblics, en la roba adolescent i en elsgestos corporals (cultura material) itambé en els nous valors i tendències(cultura immaterial). Equiparant lesestratègies de l’homo ludens contem-porani a les d’un caçador social paleo-lític, aquestes es complementen ambels coneixements de l’homo faber dela societat industrial actual per tal deconcebre el joc com una nova eina so-cial de cohesió grupal i de reproduc-ció de valors socials.

Víctor M. Álvarez Serra

MONOGRAFIA

HISTÒRIA DE LA PREMSAA FIGUERES ( 1809-1980)

Jaume Guillamet Lloveras, ManuelMoreno Chacón, Anna Teixidor Colo-mer i Albert Testart GuriEd. Àrea de Cultura de l’Ajuntamentde Figueres amb la col·laboració dela Diputació de Girona. Any 2009.589 pàg.


En els darrers anys observem l’a-parició d’una quantitat, podríem dirque extraordinària –dir excessiva po-dria entendre’s malament–, de publi-cacions de recerca històrica i similars,impulsades per institucions públi-ques, i en ocasions privades, de totàmbit, tendència, nivell i atractiu. Ésobvi que entre tanta lletra impresas’hi pot trobar de tot pel que fa alrigor, el mètode i fins i tot l’interès deltema objecte de la publicació, en oca-sions d’un abast força limitat.

Precisament per aquesta raó re-sulta altament interessant i sugges-tiva aquesta important i ambiciosahistòria de la premsa figuerenca jaque, a escala reduïda, és el reflex del’evolució social i política no tan solsde la ciutat de Figueres i la seva co-marca sinó també del conjunt delpaís.

Aquest magnífic i exhaustiu tre-ball no tan sols fa un recorregut minu-ciós per les publicacions periòdiquesque s’han fet a la ciutat des de co-mençaments del segle XIX, sinó quetambé pot considerar-se una petitahistòria del pensament polític empor-danès al llarg d’aquest més de segle imig que comprèn l’estudi. Possible-ment l’anàlisi aprofundit de la ideolo-gia que hi havia darrere totes i cadauna de les publicacions contribuiràa desfer –o almenys a precisar i do-cumentar– alguns tòpics sobre elcaràcter, diversitat i naturalesa del pen-sament polític de la societat figue-renca dels dos darrers segles, quan

s’ha pogut expressar amb certa lli-bertat.

Possiblement aquest rerefonsideològic, aquesta diversitat de ma-tisos de pensament i de creences,fins i tot la tendència a la dispersió,és el que ha enriquit considerable-ment el catàleg de premsa local, hafomentat una tradició i una densitatde papers impresos diversos quepermet afirmar que Figueres, i enconseqüència l’Empordà, és una deles comarques més riques en nom-bre de publicacions periòdiques alllarg de la història de la premsa es-crita de Catalunya. I aquesta riquesaes correspon necessàriament ambun nombre significatiu de lectors depremsa que com és sabut tradicio-nalment es considera un indicadordel nivell de desenvolupament cul-tural d’un país.

Però no només és el matís ideolò-gic de la societat del moment que esreflecteix en la premsa periòdica i enla seva anàlisi sinó que també, i deforma ben acolorida i viva, hi són pre-sents la societat, els costums, les ac-tivitats econòmiques i les culturals od’esbarjo, com també els petits esde-veniments privats considerats banalsperò que determinen la vida de lespersones. Aquelles informacions quelluny de la controvèrsia política o elmissatge doctrinal, donen la visió reali humana de la ciutat. La societat decada moment, es pot reconstruiramb força fidelitat mitjançant l’estudide la seva premsa ja que el temps


dóna suficient perspectiva per des-triar el que és informació i opinió delque és senzillament discurs o polè-mica passional i ideològica.

L’abundància de publicacionsperiòdiques a la nostra ciutat posa enevidència que moltes d’elles, sobre-tot les del segle XIX, han tingut unavida efímera i han patit les dificultatspròpies d’aquest tipus de premsa, laprimera de les quals és el finança-ment, que encomana a moltes de lespublicacions una sensació d’interini-tat, de malviure sempre pendent d’unfil, de precarietat extrema.

Tal com era previsible, l’estruc-tura de l’estudi és acadèmica, termeque per a mi és elogiós, però al ma-teix temps és àgil i de bon manejar.Tot el treball està redactat, òbviament,amb rigor exemplar, basat en una do-cumentació sòlida i abundant. Voldriadestacar la distribució del treball jaque penso que és una de les carac-terístiques que el fa especialment as-sequible i ple d’interès. Dividit encapítols per períodes històrics, cadaun d’aquests capítols està encapçalatper un estudi minuciós de les cir-cumstàncies històriques del momentamb atenció especial de la premsa fi-guerenca del mateix període.

Són remarcables l’estudi eruditde Jaume Guillamet –que tantesaportacions substancials ha fet a lahistòria de la premsa d’aquest país–sobre els inicis i el denominat Se-xenni democràtic. Manuel Moreno,gran coneixedor de l’època, fa un es-

tudi minuciós de la premsa de la res-tauració; Anna Teixidor, estudiosa dela premsa escrita, analitza amb pre-cisió la premsa d’un període espe-cialment agitat que comprèn des dela dictadura de Primo de Rivera finsla Guerra Civil i, per fi, Albert Testart,especialista en la història més re-cent, fa una meticulosa anàlisi delperíode franquista i la transició.

A aquests excel·lents estudispreliminars de cada període els se-gueixen les fitxes de totes les publi-cacions aparegudes a la ciutat durantaquells anys concrets, fitxes en lesquals en molts casos, quan s’ha dis-posat de material d’estudi suficient,s’ha fet una anàlisi aprofundida de lapublicació en qüestió. Penso quetenen especial interès, perquè repre-senten una aportació original i subs-tanciosa a la història local, els estudissobre El Ampurdanès, L’Empordà Fe-deral, La Veu de l’Empordà i el BoletínOficial de la Cámara Agraria del Am-purdán. I destaco aquest darrer, enprimer lloc pel seu interès intrínsecperò també per evidenciar que si béla majoria de publicacions tenen ca-ràcter polític o confessional, en aquestextens catàleg també s’hi poden tro-bar moltes publicacions figueren-ques d’altra naturalesa –fent honor ala fecunditat periodística del país–com són periòdics satírics, d’humor,professionals, escolars, esportius ifins i tot algunes de les quals no se’nsap exactament els continguts ja quesols es té referència de la seva apari-


ció i del títol sense que se’n coneguicap exemplar.

Sense ser l’objectiu del treball,aquest suscita una reflexió sobre eldecisiu paper de la premsa local i co-marcal –per dir-ho d’alguna manera–i el grandiós ressò que encara avui as-soleix la premsa de paper, com algúl’ha definit, que evidencia així tenirmenys caducitat i consistència de laque s’ha volgut donar a entendre.

Cal afegir, que entre les moltesfuncions de la premsa local n’hi hauna que no surt en aquest estudi, osi hi surt s’ha de llegir entre línies. Iaquesta funció és la de ser el vehiclenatural d’iniciació pels joves amb in-quietuds de periodista de cada ciu-tat. Només cal fer l’exercici de cercaren l’apartat de col·laboradors demoltes de les publicacions resse-nyades en aquest dens treball i allís’hi troben molts dels noms que hantingut un paper en les lletres i en elperiodisme no ja exclusivament deFigueres sinó de tot el país.

Penso que cal felicitar i agrairals quatre autors d’aquesta Històriade la premsa de Figueres 1809-1980–Jaume Guillamet, Manuel Moreno,Anna Teixidor i Albert Testart– el ser-vei que han fet a la ciutat ambaquest estudi i sobretot de la formacom l’han realitzat. La tasca de re-cerca feta a consciència aflora en lespàgines del treball i el transforma notan sols en un catàleg de premsa pe-riòdica local sinó en un consistentllibre de referència, de consulta ine-

vitable per a conèixer la història dela ciutat de Figueres i, si voleu, fins itot per entendre el seu present.

Felicitar l’Ajuntament que ambla concessió de la beca Ciutat de Fi-gueres ha fet possible la realitzaciódel treball, així com a la Diputacióque ha col·laborat en la magnífica iben cuidada edició.

Si a l’inici dèiem que viviem enl’abundància d’obres de recercahistòrica, com a mínim desiguals,benvinguda l’abundància si, de tanten tant, et pots topar amb una obracom aquesta excepcionalHistòria dela premsa de Figueres que fa una con-tribució decisiva a la història d’unaciutat, que és la nostra.

Eduard Puig i Vayreda

MOLLET DE PERALADA

Rosa Maria Moret Guillamet i ÈrikaSerna CobaGirona. Diputació de Girona i Caixade Girona, 2009. “Quaderns de laRevista de Girona”, núm. 146. SèrieMonografies, núm. 86. pàg. 96.

Des dels anys vuitanta la històrialocal ha esdevingut un dels sectorsmés dinàmics de la historiografia ca-talana, i és dins d’aquest marc ques’han d’encabir els quaderns d’histò-ria local que edita la Diputació de Gi-rona conjuntament amb la FundacióCaixa de Girona, atenent la demanda


d’aquest producte cultural. La revita-lització de la vida municipal ja iniciadadurant els últims anys del franquisme,però manifestada sobretot en els anysde la transició democràtica, en uncontext de noves exigències culturalsde la societat, combinat amb l’inici dedignificació dels arxius municipals re-colzat amb el desenvolupament le-gislatiu corresponent –lleis d’arxius ide patrimoni cultural– han estat sensecap dubte, els factors que han col·la-borat a aquest creixent interès per lahistòria més local i per diferents as-pectes del passat.

La monografia local de Mollet dePeralada i el seu veïnat de les Costes,l’únic llibre exclusivament dedicat aaquest municipi, és fruit d’una recercainvestigadora i seriosa, encara que enclau divulgativa. En primer lloc per lacol·laboració de nombrosos veïns, jasigui amb el préstec de fotografiescom amb el seu testimoni oral, quehan permès que el llibre sigui alhorauna història gràfica de Mollet, així comtambé per la pacient tasca investiga-dora desenvolupada per les autores adiferents arxius de la demarcació giro-nina, en especial, per aquelles etapesreculades on la tradició oral no hiarriba. Tant l’AHG, ADG i el mateixfons municipal amb documentacióconservada des del segle XVIII i dipo-sitat a l’Arxiu Comarcal, han ajudat adonar resposta als 37 capítols, sisapèndixs i un resum cronològic quecomposen el volum. La metodologiade la presentació és simple, es mos-

tren els esdeveniments més destacatsde la població, emmarcats dins d’uncontext general de les diferents etapeshistòriques, per passar a uns capítolstemàtics, tot presentat amb una re-dacció fluida i entenedora. El text veil·lustrat amb un gran nombre de fo-tografies en color que constitueixen unaplec gràfic molt valuós per si mateix,tant en imatges antigues com actuals.

El cos principal del llibre estàconstituït pels capítols dedicats alpassat més recent, segle XIX i XX, jaque constitueixen una de les normesestablertes pels editors, i que alhoradóna unitat a la resta de llibres de lacol·lecció –aquesta és la 86a– “Mo-nografia Local Gironina”.

Mollet de Peralada és un petitpoble altempordanès que s’identificasempre amb el conreu de la vinya,però una aproximació històrica i hu-mana n’aporta una visió que va mésenllà del tòpic, com demostren les au-tores. El desconegut veïnat de lesCostes, amb pocs masos i la majoriadeshabitats, independent fins al 1846;l’acolliment prou nombrós de refu-giats durant la passada Guerra Civil;l’important llegat testamentari del’il·lustrat Salvà Campillo per pagar l’a-tenció mèdica de Mollet i Rabós; laprocessó de Requesens documentadaja des del segle XVII i relacionada ambles pestes que afligien el país, entre al-tres esdeveniments fan que tot plegatintenti recollir una tradició viva que enels últims anys de manera molt acce-lerada s’estan perdent, fins i tot, en el


record. Cal fer un esment a l’innovadorcapítol dedicat a la parla, encara que apart d’alguna paraula molt local, el ca-talà de Mollet és un exemple més delsubdialecte central del català de tran-sició. El molletenc més conegut foradel municipi és el gran pedagog CassiàCostal i Marianel·lo, al qual se li des-tina un capítol monogràfic.

La presentació va anar a càrrecde l’honorable conseller Sr. JoaquimNadal, alhora que historiador, dinsdels actes de celebració de la festa pe-tita de Santa Llúcia, fet que, combinatamb la implicació en l’elaboració delvolum i l’interès despertat pel passatde la gent del poble, van provocar unabona acollida entre els molletencs,gent de pobles veïns i altres que om-plien la sala d’actes del centre cívic.

Jusa Juanola Pagès

L’EPIGRAFIA MEDIEVALDELS COMTATS GIRONINS.I. COMTAT DE PERALADA

Antoni Cobos Fajardo i Joaquim Tre-moleda TrillaFigueres, 2009.

Per a qualsevol demarcació ge-ogràfica és una benedicció tenir re-pertoris exhaustius, ja sigui de flora,de fauna, de costumari, d’argenteriao de qualsevol altre àmbit natural ohumà. Dóna certa tranquil·litat a l’in-vestigador tenir els materials com-

plets ben publicats, doncs la consultaés ràpida i constitueix un bon puntde referència per a qualsevol inves-tigació puntual o, a l’altre extrem,tota generalització.

Per a la província de Girona, labenedicció en matèria d’epigrafiamedieval ve de part d’Antoni Cobosi Joaquim Tremoleda. Ambdós sónpersones d’extraordinària capacitatcientífica i de treball (i de qualitat hu-mana) i són col·laboradors d’aquestsAnnals. Cobos, professor, procedeixdels estudis llatinistes; Tremoleda,conservador-arqueòleg d’Empúries idel seu museu, té formació en histò-ria i arqueologia. Els dos convergei-xen aquí, en el món de l’epigrafiamedieval, per a la qual la seva forma-ció professional és un bon bagatge,però que és, en realitat, una altra dis-ciplina. La lectura del seu llibre revela,en aquesta tècnica històrica, queambdós han desenvolupat una granperspicàcia i competència, corregintlectures anteriors, revelant matisosinadvertits, o millorant l’elenc, ja queun percentatge notable correspon ainèdits. A més de l’avenç científic enels continguts, la sola presentació del’obra és un gran al·licient per a la sevaconsulta (fins i tot lectura general) jaque les transcripcions van en paral·lelamb uns calcs extraordinàriamentben realitzats i fotos perfectes. Fins itot hi ha propostes de policromia peral cas de l’heràldica, si estan basadesen dades fermes. Aquest esforç deconcreció es trasllada també a la


màxima individualització dels perso-natges citats, que moltes vegades sónobscurs, o confusibles actualment.

L’obra està prevista en set vo-lums, cosa que suposarà una ingentquantitat d’informació. En el volumque comentem, el de l’Alt Empordà,s’incideix en una comarca (un paíshistòric, el comtat de Peralada senseCastelló d’Empúries) d’interès supe-rior, ja que a banda d’un patrimonidispers notable inclou un monumentd’importància global, Sant Pere deRodes, sobre el qual hi ha investiga-dors actius de diferents països, itambé aquí es publiquen algunes no-vetats. A Rodes li dediquen un esforçevident així com també a un altre textcomplex, la làpida de Roses (p. 34).

El corpus que s’inicia ara tindràmoltes utilitats. Recollirà un elenccomplet, la permanència del qual noestà garantida (molts exemplars sónprivats i poden sortir de Girona legal-ment, a banda de les possibles pèr-dues i erosions per tot tipus de causesi conflictes), donarà informació heràl-dica i biogràfica, assenyalarà intro-ducció i desús en estils cal·ligràfics,marcarà cronologies i tipologies, glos-sarà personatges històrics, etc.

Si apreciem els detalls curiosos,el llibre mereix una lectura completa.De tant en tant sorgeix un aspecte li-teràriament deliciós, o històricamentsignificatiu o transcendent. Així l’úl-tima línia de l’epitafi d’una priora–1284– diu: “vide q(ua)m ve ve ve ha-bitantibus in terra...”, traduït en “mira

quina (pena?) hi ha per als qui habi-ten la terra”. Segurament aquest ve,ve, ve, és el clàssic vae (vae victis!, “aidels vençuts”) i per tant, literalmentseria “ai, ai, ai” (pàg. 118). D’altresepitafis fan constar els diners ofertsper als sufragis: en un cas concret(1284, a la pàg. 200), dóna l’equi-valència en pa “10 sous contals per a100 fogaces de pa”. Això és moltil·lustratiu: en aquests mateixos anysun bon oficial cobrava 2 sous al dia(per exemple, els escultors gòtics dela portada de la catedral de Tarra-gona), és a dir, cobrava per valor devint fogasses, cosa que dóna un clarsentit d’abundància econòmica pera l’Antic Règim. D’altres traduccionssón molt delicades, ja que pertanyena texts històrics bàsics dels qualsqualsevol informació (o equívoc) potser transcendent. El cas més asse-nyalat seria l’epitafi de Tassi (pàg. 150)bàsic per a la història de Sant Perede Rodes, inclosa la construcció del’excepcional església, tan compli-cada de datar. El vers que “docu-menta” la construcció de l’esglésiael tradueixen sense que connoti unazona. Diu: “Qui, auxiliante D(omi)no,hanc aula(m) in caput erexit...” i estradueix, “Ell, amb l’ajut del Senyorva aixecar aquesta església fins alcapdamunt.....” D’aquesta manera noes pren partit especial, en un temapolèmic tractat al simposi sobre SantPere de Rodes, actes a Lambard. Es-tudis d’Art Medieval, 1986. Sí, contrà-riament, interpreten un adjectiu


aplicat a Tassi, “Tassi (...) alti, nobili-bus cliens”, traduït per “del nobleTassi, protegit pels nobles”, per laqual cosa nosaltres deduïm que Tassiera de la casta nobiliària. Però això potdonar una dada biogràfica incerta:aquest alti seria poderós, il·lustre,doncs sembla que s’oposa a nobilis,que són els nobles de veritat. Pot veu-re’s, per tant, que l’al·licient de l’obrano és només el catàleg i la facilitat dela consulta sinó també el plaer de tro-bar aquestes perles històricoliteràries.

Però ens centrarem en la inten-ció principal: aquests texts són mo-numents. De vegades ho sónúnicament: l’inscripció és la totalitatde l’obra. En d’altres casos la inscrip-ció és un component.Monumentum:obra que adverteix, que anuncia allòque s’ha de recordar i, per extensió,tomba. En efecte, una bona part d’a-questes inscripcions estan a les osse-res, d’altres són de tombes mésgrans, de portades o de monumentsmés circumstancials. Però el nuclimés gran és d’osseres, bé de caixaprismàtica, bé instal·lades al mur itancades per la làpida. D’aquestes os-seres, una bona part estan fora delseu lloc d’origen, i són dels segles XIVi XV. Amb tot això es pot perdre unadada: saber quantes estaven dins deltemple i quantes fora. No és quelcomintranscendent ja que el segle XIII ésel dels canvis; fins a aquest momentl’Església havia aconseguit, per mitjàde directrius conciliars, mantenir l’in-terior del temple quasi absolutament

lliure de sepulcres laics. Els dos arco-solis sepulcrals de Tassi i Hildesind, aSant Pere de Rodes, són un testimonimolt antic de grans tombes a l’interiorde temples, i també és de gran interèspaleogràfic i literari la làpida del pri-mer. Al segle XIII i després, els laicss’enterren al temple, de vegades da-vant del mateix altar major. Fins alsegle XVIII no es posa límit a aquestcostum que els il·lustrats titllaran desupèrbia. Perquè els sepulcres monu-mentals els fan els vius (aquells quepaguen) per als vius (aquells que elsveuen o llegeixen)i utilitzen el difuntper prestigiar la família o l’institucióeclesiàstica. Sigui com sigui, Cobos iTremoleda arriben fins a la mínima in-formació fiable sobre l’emplaçamentoriginal de les làpides desplaçades.

Un altre aspecte sociològic, moltobvi, és que la gran majoria de les se-pultures que s’estudien aquí corres-ponen a la noblesa, civil o transferidaa l’Església, és a dir a l’alt clergat. Persecundari que sigui el noble enterrat,correspon a la minoria de la poblacióque no treballava amb les seves mansi que, en definitiva, era paràsita de laimmensa majoria, dedicada a l’agri-cultura/ramaderia, als petits oficis i ala guerra que el seu senyor convocavaa l’estiu. La mort sol conferir al mortuna capa d’indulgència, però els se-nyors de les làpides eren d’una castapoc simpàtica, des de la nostra pers-pectiva democràtica ( i seguramentsimplificada). Una altra observació decaràcter general és el més estrany d’a-


questa sepultura tan freqüent aquí:l’ossera gòtica. És absolutament min-sa respecte al tamany, decoració i textepigràfic. Petit tamany, amb moltpoca escultura, i un text amb escassaretòrica, normalment el hic iacet, elnom del (o dels) mort, la data de lamort i el RIP. Ocasionalment hi hapanegírics i curricula, sens dubte en-comanats a clergues il·lustrats. Enqualsevol cas, la petita aristocràcialocal es conformava amb una petitacapsa com a contenidor dels seusossos, després d’un primer enterra-ment a terra. Es tracta d’un tipus detomba poc freqüent a l’occident euro-peu, a on la pompa és més valorada.

Si puc personalitzar, passejoentre osseres, llegeixo els seus epita-fis, contemplo els escuts. La Històriaés la disciplina que ens permet l’a-mistat amb els morts. Recorro al lli-bre de Cobos i Tremoleda per a aclariralguna lectura difícil (l’altura!) o per aquè m’avisin o recordin aspectes delssepulcres, com el lloc de procedèn-cia. Aquests epigrafistes són commonitores romans que ens acaben depresentar els lectors i els citats alsmonuments, malgrat els nostrestemps tan diferents. Els ossos van serconfiats a l’Església per beneficiar lesànimes fins al dia del Judici Final. Unshan romàs, altres són als museus.Tots, com digué Pla dels morts de Pa-lerm, estan admirablement preparatsper al dia que toquin la trompeta”.

Jaume Barrachina Navarro

ÁLVAREZ DE CASTRO I EL SETGE DEGIRONA: UNA NECESSÀRIA REVISIÓPER AL BICENTENARI

Germán SeguraQuaderns de Sant Ferran, núm. 1, Fi-gueres: Les Fortaleses Catalanes edi-cions, juny 2010.

El llibre, Álvarez de Castro i elsetge de Girona: una necessària revisióper al bicentenari, és una obra de di-vulgació acurada i una síntesi defàcil lectura en la qual es percep unintens treball de rerefons. L’autor ex-plora i indaga en la bibliografia i lesfonts aportant un producte fresc ialliberat de la càrrega nacionalistadel passat; i alerta d’altres prejudicisde la societat actual. L’obra esdevéaixí un bon treball per la interpreta-ció i la desmitificació d’un perso-natge històric que ha estat objectede nombroses polèmiques i contro-vèrsies historiogràfiques en el trans-curs, fonamentalment, de l’últimsegle, i després de dos segles de con-sagració de màrtir i heroi de la Guerrade la Independència.

Després de la capitulació de Gi-rona, el 10 de desembre de 1809,Mariano Álvarez de Castro, coman-dant en la defensa de la ciutat, fouportat a Perpinyà com a presoner deguerra. Després de dubtes de les au-toritats imperials sobre la seva des-tinació fou retornat des de Narbonaa Sant Ferran perquè una comissiómilitar el jutgés. Arribat a Figueres,cansat i malalt, va morir el 21 de


gener de 1810. Amb aquesta efemè-ride, Sant Ferran va convertir-se enun lloc de memòria i mite, amb l’ex-posició a les cavallerisses –fins al’actualitat– de la cadira de ferro onels francesos, suposadament, ha-vien torturat Álvarez fins a la mort.

L’obra aquí ressenyada és un delsmolts esforços de Germán Segura, ca-pità d’artilleria i doctor en Història perla UNED, per donar a conèixer i con-textualitzar la figura del general gra-nadí. L’exposició Álvarez de Castro y sutiempo (1749-1810), que tingué lloc ala sala Martín Zermeño de la fortalesafiguerenca entre el 26 de març i el 18de juny de 2010, fou concebuda –pelcomissari Segura– com a eina per ladifusió de l’època i les circumstànciesde la Guerra del Francès. Aquestamostra es va materialitzar en un catà-leg interessant per l’estudi i la com-prensió del moment històric i lesinterpretacions que tingué. La pre-sentació del quadern de l’autor va fer-se el darrer dia d’aquesta exposició ijust abans de la projecció del film, re-creatiu i amateur, Los últimos días delGeneral Álvarez de Castro, de RobertFigueras.

El quadern, de 93 pàgines inclosala bibliografia, s’enceta amb una breupresentació de Juan Manuel Alfaro,president de la Fundació Les Forta-leses Catalanes, editora del llibre.Després d’una curta introducció ideclaració d’intencions, Segura en-gega amb un capítol biogràfic d’Álva-rez de Castro on explica els seus

orígens, coordenades socials i cultu-rals i carrera militar per així desembo-car al capítol del setge de Girona de1809. El següent capítol tracta de lamort d’Álvarez i, a tall de conclusió,en trobem un altre sobre opinionshistoriogràfiques dels esdevenimentsi unes reflexions finals a les quals se-gueixen un apèndix documental i labibliografia. Al llarg del quadern des-cobrim diversa documentació gràficaformada bàsicament per plànols d’è-poca, recreacions pictòriques i imat-ges de diferents monuments i indretsde memòria.

En la introducció, Segura fa re-ferència al pacifisme i els valors de lasocietat actual, sobretot després deles revoltes contraculturals dels anys60 i 70 en el context de la guerra delVietnam. Aquestes visions han im-pregnat la nostra societat i han creatuna certa pàtina impermeable –re-forçada per certes pel·lícules de Holly-wood– al militarisme i als suportsintel·lectuals que regiren la historio-grafia nacionalista tradicional. Aixítambé, creiem, que han actuat certeslògiques psicològiques de rebuig vis-ceral a l’exèrcit espanyol, en part ientre altres motius, pel resultat de laGuerra Civil i de l’ús per part del fran-quisme –dels vencedors– dels mitesde la guerra napoleònica.

L’autor, després de posar endubte certes visions –algunes re-cents– de desaprovació de l’actuaciód’Álvarez en el setge de Girona, posade manifest la sintonia i comunió


entre el general i el poble català pelque fa a la voluntat de resistència iconservació de la ciutat. Segura, enuna reflexió final, acaba amb undesig de “seguir amb l’aprofundi-ment en el nostre passat i vetllar per-què aquesta important tasca es facide forma honesta i amb esperit con-ciliador”. Fins que no arriba aquestaprofundiment honest del passat, iemulant la resposta d’un oficialfrancès davant les queixes d’Álvarezde Castro per l’estat d’una estançadel Castellet de Perpinyà, per Seguracal tenir paciència: Patientia vobis ne-cesaria est.

Lluís Serrano

GUERRA CIVIL I FRANQUISME

QUAN SANT PERE ES FÉU DIREMPORI. LA GUERRA CIVIL ASANT PERE PESCADOR (1936-1939)

P Pagès (ed.)Ajuntament de Sant Pere Pescador,2009.

Quan s’ha de ressenyar un llibresobre la Guerra Civil Espanyola, lesderives del discurs són sovint diver-ses i sempre de caràcter “escapista”.D’entre la multitud d’opcions, bàsi-cament hom tendeix de forma gene-ral a una doble solució: en primerlloc, a fer del comentari i/o l’anàliside l’obra ressenyada un simple i, so-

bretot, un innocu resum del seu con-tingut, tot evitant haver de fer-ne va-loracions de qualsevol classe.D’aquesta manera es minimitzen lescrítiques ideològiques d’un o altrebàndol –sobretot quan ens referim aàmbits d’anàlisi eminentment lo-cals. Al capdavall, es tracta d’omplirpaper amb obvietats. O bé, l’altragran solució –segurament encaramés trista– és reduir l’aportació a lacreació d’un pamflet pseudomoralit-zant sobre les mancances democrà-tiques de les forces polítiques dedretes i d’esquerres de la dècada de1930 a Espanya que, és clar, haviende conduir “inevitablement” a l’es-clat bèl·lic que s’esdevingué l’any1936. Efectivament, i això és el mésgreu, des d’una suposada superiori-tat democràtica actual es jutgen–més que no pas s’analitzen– els es-deveniments d’una etapa històricaprofundament convulsa que, enmolts aspectes, és l’epíleg d’unallarga revolució liberal marcada peruna gairebé contínua desviació con-servadora. En aquest sentit, les polí-tiques oficials i institucionals derecuperació –es diu– de la memòriahistòrica hi tenen molt a veure. Cre-ades a partir d’un enfocament políti-cament correcte, pretenen fer creureque cal recuperar quelcom que, defet, en major o menor mesura nos’ha perdut mai del tot (com s’en-tendria, si no, la lluita antifranquistasense el manteniment d’una culturademocràtica en molts sectors so-


cials?), sobretot per totes aquellespersones que, d’una manera o altra,han tingut alguna relació amb laGuerra Civil Espanyola, sigui per unaintervenció personal directa, siguiper qualsevol relació familiar. Encaramés usual d’aquestes polítiques ins-titucionals ha estat el caràcter revi-sionista de la seva activitat, en unamena de mala consciència per recu-perar, no només la memòria de lesvíctimes –totalment lícit i neces-sari–, sinó –i això sí que té matis-sos– la seva honorabilitat. És menyshonorable el president Macià, posemper cas, fins que no es revoqui el seujudici? I a aquell obrer anònim afiliata la CNT se l’ha de valorar en funciód’un judici sumaríssim celebratsense cap mena de garantia? En totcas, el mateix judici –recordem-ho,bastit sense proves ni garanties– noesdevé una prova documental queposa tothom al seu lloc? Si més no,planteja dubtes haver de recuperarla dignitat de les víctimes a partir delrevisionisme dels fets històrics. Això,en qualsevol cas, no és feina delshistoriadors. En definitiva, s’ha in-tentat, i sovint aconseguit, substituirl’anàlisi científica de l’historiador pelproselitisme educatiu dels valorsètics que vol imposar la dubtosa de-mocràcia actual.

Sigui com sigui, les coses espoden intentar fer bé o, en el pitjordels casos, poden sortir malament iaixò és especialment preocupantquan es tracta d’estudiar la Segona

República i la Guerra Civil en l’àmbitlocal i en un context social perfecta-ment establert. En aquest sentit,Quan Sant Pere es féu dir Empori. LaGuerra Civil a Sant Pere Pescadoraconseguirà reconciliar un bon gra-pat de lectors amb la condició huma-na. En línies generals, les aportacionsdels diferents autors –coordinats peldoctor Pelai Pagès– aconsegueixenallò que qualsevol recerca sobreaquest període implícitament desitja:explicar què va passar i com va pas-sar. Qualsevol investigador que s’hagiendinsat en aquesta etapa històricasap perfectament que aquest objectiuno ha estat fàcil ni, sovint, possibled’assolir. Fins a dates recents, haestat difícil posar sobre paper deter-minats fets o determinats noms, so-bretot –insisteixo– quan s’aborda unàmbit petit com és el local. Els editors–usualment ajuntaments– mai tro-baven el moment adequat per exhu-mar la Causa General o per “recordar”l’actuació revolucionària, que sempreés la pròpia actuació revolucionària,la del poble com a societat, malgratla tendència a carregar els neulers enfactors exògens a la comunitat local(un exemple molt clar és l’atribuciódels assassinats a membres d’altrescomitès de milícies antifeixistes, sipot ésser els de Salt o Orriols, moltmillor). En aquest sentit, Quan SantPere es féu dir Empori no decep, és unllibre valent, que sense gratuïtat ex-plica el què va passar a partir d’unasòlida base documental. Els autors


han efectuat una acurada i exhaustivarecerca als arxius per tal d’oferir unapanoràmica històrica rigorosa. De fet,l’estructura del llibre és clàssica, peròextremadament sòlida i permet em-marcar correctament els àmbitstemàtics fonamentals d’aquest perí-ode. En aquest punt, és evident quel’explicació del cas de Sant Pere Pes-cador no podia deixar de prestar unaatenció especial al desenvolupamentdel procés revolucionari iniciat el ju-liol de 1936 i la violència conseqüent(és, precisament, en aquests àmbitson Josep Maymí excel·leix amb laseva coneguda interpretació de la na-turalesa dels comitès de milícies an-tifeixistes i l’articulació comunitàriade la violència); les formes d’organit-zació política, social i econòmicad’Empori –sobretot en l’àmbit agrari,on la població esdevingué un para-digma comarcal pel seu procéscol·lectivitzador, analitzat amb unpunt agredolç d’escepticisme perMarciano Cárdaba–; i, finalment, laconstrucció de la nova realitat políti-cosocial franquista i, també, la re-pressió encetada amb l’entrada de lestropes sollevades a partir de febrer de1939. Aquí, Pelai Pagès efectua unacompleta dissecció “del que va pas-sar”, minuciosa i detallada, volguda-ment neutra i notarial. En tot cas,potser manca respondre a la pre-gunta del “per què?” als casos de re-pressió documentats, encara queaixò depèn moltes vegades de la do-cumentació disponible i de les fonts

orals que poguessin consultar-se. És,precisament, en aquest punt on l’asi-metria de les fonts és més importanti, mentre l’anàlisi de la violència re-volucionària pot aportar noms desuposats assassins, la repressió fran-quista –igualment violenta i arbitrà-ria– no permet ésser documentadatotalment per la manca dels noms deles persones que perseguiren –mit-jançant la delació, per exemple– elselements més destacats del períodebèl·lic. En tot cas, és la darrera con-seqüència de la victòria d’uns sobreels altres.

És a partir d’aquests tres granseixos que es basteix la història d’Em-pori durant aquest període. Tanma-teix, la utilitat de l’obra trascendeixels estrictes límits municipals grà-cies a l’esforç de contextualitzaciógeneral dels diferents temes tractats,que permeten posar la mesura justaa la investigació de base als arxius.Especialment necessària és l’aporta-ció de Jordi Font Agulló –que segueixla seva ja fecunda línia de recerca en-cetada amb el llibre ¡Arriba el campo!Primer franquisme i actituds polítiquesen l’àmbit rural nord-català (2001)–,ja que esdevé la base conceptual perentendre la mecànica i les caracte-rístiques dels processos repressiusi/o violents que es produïren a partirde 1939, majoritàriament encapça-lats per delacions i revenges que res-ponien a un substrat polític, social icultural que s’havia menystingut finsa Font.


En definitiva, Quan Sant Pere esféu dir Empori respon les preguntesfonamentals del període 1931-1939que molts santperencs necessitavenveure resoltes. Ho fa d’una maneraseriosa, acadèmica, sense fissures i,sobretot, valenta per la manera coms’encara el problema de la repressiópolítica d’ambdós bàndols. El llibreno intenta canviar els fets i els pro-cessos històrics per la via de la reha-bilitació matussera d’una suposadamemòria històrica perduda. Els seusautors són conscients que la memò-ria històrica no es perdé en algunpunt del camí. La memòria històricadels demòcrates fou silenciada, noesborrada. El matís és important perentendre el caràcter higiènic deQuan Sant Pere es féu dir Empori.

Josep Maria Barris Ruset

GENER SENSE NOM

Max AubFigueres, Ajuntament de Figueres,2010, 70 pàgines.

La commemoració durant l’any2009 per part de l’Ajuntament de Fi-gueres de la celebració de la darrerasessió de les Corts de la RepúblicaEspanyola el febrer de 1939, ha tin-gut continuïtat amb la publicaciód’un petit llibre de l’escriptor MaxAub, assistent ocasional d’aquest es-deveniment.

Gener sense nom es tracta d’unaexcel·lent traducció al català (tot ique és una opció lingüística de laqual no es justifiquen les raons en laintroducció) d’un relat entorn alsdarrers dies de la Figueres republi-cana, per dir-ho a l’estil de l’escrip-tor i polític Antoni Rovira i Virgili. Apart de la prosa d’Aub també podemgaudir d’un pròleg del professord’història contemporània, l’olotí JordiCanal, darrerament especialitzat entemàtiques entorn dels exilis, el qualens situa la personalitat política i li-terària de Max Aub bàsicament en elcontext del que foren els anys de laGuerra Civil.

Gener sense nom no és una crò-nica d’esdeveniments, no és històriapròpiament dita, és una elaboraciópersonal de caire impressionista itambé al·legòric del fracàs d’una al-ternativa democràtica i popular a l’Es-panya dels anys trenta. Figueres ésl’escenari literari, un paisatge com hopodria ser qualsevol altre indret ge-ogràficament fronterer camí de l’exili.La clau de l’escrit d’Aub és la seva ca-pacitat de generar imatges impac-tants sobre l’horror de la destruccióde la guerra i de la tragèdia humanaque comporta.

A les pàgines d’aques llibret hitranscorre molt dolor i molta tristesai decepció, els sentiments amb elsquals Aub marxa a l’exili el 1939 i elssentiments que encara manté trentaanys després en una breu estadaseva a l’Espanya moldejada pel fran-


quisme. Aquest és el profund sentithistòric de la narració, vista en pers-pectiva, i la significació política realde la commemoració actual per partdels poders polítics democràtics.Adonar-nos gràficament i servar lamemòria de com va acabar l’expe-riència republicana (no exempta decrítiques si fem una lectura entre lí-nies d’Aub) i com es va imposar unnou règim, la voluntat del qual eral’eliminació de qualsevol possibilitatde supervivència, física o simbòlica,de les esperances que havien supo-sat els anys de la segona república.

Albert Testart i Guri

LES MUNTANYES DE LA LLIBERTAT

Josep Calvet BelleraBarcelona, Editorial l’Avenç, 2008,pàg. 237.

Durant els anys de la SegonaGuerra Mundial, milers de refugiats–es calcula entre els anys 1939 i 1944que foren prop de 80.000, delsquals foren detinguts per les autori-tats franquistes uns 55.000– vanarribar a Espanya després de traves-sar els Pirineus; molts d’ells, famí-lies jueves majoritàriament, fugiende la barbàrie nazi, però hi haviatambé homes decidits a unir-se alsexèrcits aliats, ja fos al nord d’Àfricao a Anglaterra. L’autor, en un estudipioner d’una temàtica fins ara poc

explorada, ens ajuda a recórrer ambdetall i amb rigor històric el camíd’aquests estrangers que es calculaque s’evadiren a l’Estat espanyol du-rant el conflicte bèl·lic europeu. Capal final de la guerra també van creuarles muntanyes alemanys fugitius,després de l’alliberament de França.Aquesta travessa incerta portà totsaquests homes a camps de concen-tració, com els de Miranda de Ebro iNanclares de Oca, i a presons diver-ses i altres llocs de confinament, oneren reclamats per via diplomàticafins a Portugal, i d’allí a Gran Breta-nya o l’Àfrica. El llibre és ple de petiteshistòries personals que construeixenen el seu conjunt un episodi històricde gran dramatisme. L’estudi, que ésuna part de la seva tesi doctoral, estàcentrat en les xarxes d’evasió que escrearen des d’Irún a la Jonquera.Fruit d’una recerca pacient i acuradaa nombrosos arxius, entre els qualscal recordar l’Arxiu Comarcal de l’AltEmpordà i l’Arxiu Històric de Girona,s’estudia la travessa que havien fetabans nombrosos represaliats sim-patitzants republicans espanyolsque fugien de les tropes de Franco.Les bandes extremes dels Pirineusforen els punts de major activitat,però al Pirineu català hi van haverfins a 125 pasos, mentre que a Oscasumarien un centenar més. La difi-cultat de pas fou més patent a partirdel 1942 en què els alemanys ocu-paren l’Estat francès. El govern deFranco col·laborava amb els nazis


amb la repatriació del màxim d’eva-dits possibles, però sense obviar lespressions diplomàtiques dels aliats.

El present estudi s’inscriu dinsde la nova línia de treball batejadaper l’historiador Francesc Vilanovacom a “franquisme en guerra”, elqual va iniciar-lo a partir d’un cens detres mil persones estrangeres quepassaren per una petita presó palla-resa de Sort, i que l’autor, després dela recerca d’aquests noms, va con-nectar amb xarxes d’antics evadits, ien especial del britànic IntelligenceService. L’estudi dels itineraris de paspel tot el Pirineu, que ja és per si ma-teix una bona aportació, el porta adescriure amb tot detall el funciona-ment de les polítiques que el fran-quisme va practicar amb aquestsrefugiats. Les poblacions altempor-daneses com Espolla, la Jonquera,Portbou, el coll de Banyuls, l’Hostalde la Muga, Requesens... són nomésalguns dels pasos més transitats dela frontera a casa nostra. Quan erendetinguts, ingressaven a la presó delcarrer Sant Pau de Figueres, seu dela Jefatura de Fronteras Oriental, onse’ls obria una fitxa –normalmentamb fotografia–, les quals en JosepCalvet ha consultat durant llarguesestones a l’Arxiu; també funcionà uncentre provisional de classificació dedetinguts retornats de l’exili i es-trangers, la Carbonera del carrer Pro-grés, així com el castell de SantFerran que només acollí militars i al-tres persones acusades de contra-

ban monetari; a part, les personali-tats més importants i militars ambgraduació romanien vigilats en dife-rents establiments hotelers de la ciu-tat. Treballs tan acurats com aquestens ajuden a entendre i conèixer ca-pítols de la nostra història local bas-tant propera en el temps, i a la vegadaforça desconeguda. Sens dubte, lapublicació d’aquesta tesi ha passata ser una obra de consulta obligadai de referència ineludible quant al co-neixement dels evadits pels Pirineusdurant la II Guerra Mundial.

No ens podem estar de donarnotícia del desafortunat incident queha patit l’autor per part de la histo-riadora Assumpta Montellà que, enun to divulgatiu i menys rigorós, hapublicat un llibre sobre els passa-dors de muntanyes durant la SegonaGuerra Mundial amb el plagi o apro-piació indeguda de passatges sen-cers del llibre d’en Calvet, així comtambé dels estudis portats a termepel periodista Xavier Montanyà.

Èrika Serna Coba

ABANS DEL SILENCI

Agustí VehíLleida, Pagès editors, 2009, 165 pà-gines.

Quan un historiador es posa afer de novel·lista correm el perill quela literatura desaparegui i es trans-


fomi en una altra cosa, igualment in-teressant, però que no tingui res aveure amb l’art d’escriure. No és elcas d’aquesta novel·la breu del figue-renc Agustí Vehí, guanyadora del XIXpremi Ferran Canyameres de novel·ladel 2009 que organitzà Caixa Ter-rassa, l’Ajuntament terrassenc i ladelegació d’Òmnium Cultural enaquesta ciutat. El llibre es llegeix perla seva història, no per la Història.

El plantejament i alguns passat-ges del relat, i és purament una im-pressió personal, m’ha recordat lapel·lícula La nit dels generals (Gran Bre-tanya, 1967), interpretada per PeterO’Toole, Philippe Noiret i Omar Sha-riff. Aquest darrer en el paper de po-licia militar de l’exèrcit alemany.Mentre el món s’enfonsava en la vio-lència d’una guerra on tot, o gairebétot, s’hi valia, un esperit d’ordre quecreia en la seva feina i en la dignitathumana s’escarrassava a trobar el cul-pable d’uns cruels assassinats. D’unesmorts que pràcticament a ningú im-portava i menys en unes circumstàn-cies bèl·liques que assenyalaven unfinal d’etapa: l’Abans del silenci deltítol.

Vehí ens transporta a uns anysabans d’aquella Varsòvia ocupada pelnazisme i d’aquell París a punt de seralliberat per les forces aliades. Enstransporta al conflicte previ que vaser la Guerra d’Espanya de 1936-1939ja que totes les guerres tenen el seucostat obscur i miserable, el mateixque la pròpia condició humana.

Al llarg de la narració, el no-vel·lista i l’historiador (especialista,recordem-ho, en temes de seguretatpública i història dels cossos policí-acs) aprofita el text també per con-textualitzar-nos el que suposà decanvi, limitat, la política de la SegonaRepública en relació a la policia. Dinsd’aquest món, entre la continuïtat i lareforma, sorgeix la figura del veteràcomissari Joaquim Sangenís que, perdamunt dels règims, creu en la sevafeina i en la tasca de mantenir unscarrers més segurs per a la ciutada-nia: l’única forma d’assegurar les ma-teixes condicions de llibertat per atothom.

Aquesta honestedat professio-nal, que es remarca en tota la histò-ria, també la voldrà dur a terme entemps de guerra: la justícia per da-munt de tot com a ideal. Un idealmoral, més personal que col·lectiu jaque Vehí ens donarà també un se-guit de pinzellades sobre l’actuaciódels serveis secrets, o no tant, del’exèrcit republicà i de la seva actua-ció, sovint assimilable perfectamenta la repressió de la rereguarda fran-quista.

La narració va avançant des deBarcelona, a ritme de la retirada de laRepública, cap a la frontera francesa.Se’ns mostra amb tot el vigor l’en-fonsament d’uns ideals que el comis-sari vol conservar malgrat la tristesa,el desencís i la misèria que anirà tro-bant de milers i milers de personesque fugen cap a un incert exili. La


seva figura, doncs, encarna el critd’esperança en el gènere humà quans’enfronta a la pitjor de les seves cir-cumstàncies. L’assassí en sèrie mata,però se l’ha de localitzar i detenir.S’ha de fer justícia per poder seguircreient en el futur.

Figueres és retratada a la no-vel·la: la ciutat empordanesa ja no pre-sidia una plana riallera, simplementera les restes d’un naufragi enmig del’oceà (pàg. 118-119). Una ficció quedescriu també els darrers momentsd’aquell Empordà republicà. Noestem, per tant, davant d’un típicahistòria de lladres i serenos, sinód’un relat simbòlic sobre la pèrduade la llibertat i de la necessitat demantenir l’esforç quotidià per com-batre-ho.


ART SALVAT. 70è ANIVERSARIDEL SALVAMENT DEL PATRIMONIARTÍSTIC ESPANYOL I DE LAINTERVENCIÓ INTERNACIONAL

Diversos autorsMadrid, edita Societat Estatal deCommemoracions Culturals, 2010.Catàleg de l’Exposició Art Salvat(Madrid, València, Barcelona i Fi-gueres), 123 pàg.

D’agost a setembre de 2010, elcastell de Sant Ferran acollí l’exposi-ció Art Salvat, després de Madrid,

València i Sitges. Aquesta, comme-morava el setanta aniversari del tras-llat i salvaguarda de part del patrimoniartístic espanyol durant la GuerraCivil; una gesta realment increïble iun dels episodis més apassionantsde tota la guerra, en què la comarcade l’Alt Empordà tingué un paper re-llevant per acollir les obres, al castellde Peralada, la mina Canta de la Vajoli el castell de Sant Ferran de Figueres,i per haver-se signat en el mateixcastell l’anomenat Acuerdo de Figue-ras que permetia la sortida del patri-moni artístic de territori espanyol i elseu trasllat fins a Ginebra. L’exposi-ció, ha portat aparellada la publica-ció d’un catàleg, escrit en llenguacatalana, i traduït del castellà pelServei de Política Lingüística de laUniversitat de València.

En aquest catàleg, publicat per laSECC, es repassa de manera exhaus-tiva i rigorosa, el procés que va des deles primeres decisions del Govern dela República per salvar el patrimoni ar-tístic fins a l’exposició de l’Art Salvatentre juny i agost de 1939 al Museud’Art i Història de Ginebra. El directordel catàleg, el catedràtic Arturo Colo-rado Castellary, és la màxima autori-tat d’aquest procés i qui ha treballatamb constància i precisió una histò-ria injustament oblidada durant mésde setanta anys, i que amb la col·la-boració de professionals de reconegutprestigi, situen perfectament el lector,en el temps, les circumstàncies, i en elfet de l’evacuació de les obres d’art.


El catàleg està estructurat envuit parts, en primer lloc dos presen-tacions institucionals, una del presi-dent del Govern espanyol, el Sr. JoséLuís Rodríguez Zapatero, i una altrade la presidenta de la Societat Estatalde Commemoracions Culturals, laSra. Soledad López. En segon lloc,una presentació del mateix ArturoColorado Castellary, director del catà-leg i comissari de l’exposició, en laqual proposa un recorregut per aques-ta història i on posa especial èmfasi,de forma planera però rigorosa, en lanecessitat que la història sigui cone-guda, alhora que posa en evidènciales dificultats i els entrebancs ambels quals es trobaren els que treba-llaren per salvar l’art d’un país enguerra i les prioritats que tenien elsbel·ligerants, així com les conse-qüències posteriors. Fa, a més, la rei-vindicació del deute històric cap a lespersones que aconseguiren salvaruna de les col·leccions d’art més im-portants del món en aquell moment.

En tercer lloc, s’expliquen lesfases del salvament de les obres d’artcombinant mapes amb rutes d’eva-cuació, la situació bèl·lica segons l’u-bicació de les obres, fotografiesrelatives al trasllat des del Museu delPrado fins a Suïssa, passant perValència i l’Alt Empordà, apreciant-seles condicions en què es traslladarenles obres o la manipulació de les cai-xes pels seus responsables; amb unrelat precís i sistemàtic que resse-gueix les etapes de l’evacuació.

En quart lloc, una selecció detextos, fets per professionals de re-ferència com Miguel Cabañas Bravo(CSIC); Esperanza Navarrete Martí-nez, de la Real Academia de BellasArtes de San Fernando; EnriquePérez Boyero, cap de l’Arxiu de la Bi-blioteca Nacional; el mateix ArturoColorado Castellary; Juan José AlonsoMartín, director de l’Arxiu de Palaudel Patrimoni Nacional; CatherineGranger, directora de Museus deFrança; i Mayte García Juillart, delMuseu d’Art i Història de Ginebra.

En cinquè lloc, trobem una mos-tra gràfica de les obres salvades, es-sencialment pintura i de les quals caldestacar les obres de Velázquez,Goya, Rubens, Tiziano o El Greco.Cadascuna de les obres, estan des-crites amb el títol i ubicació de l’obrai nom de l’autor.

En sisè lloc, l’apartat anomenat“Semblances dels protagonistes” enel qual es parla del màxim responsa-ble d’aquell trasllat, el pintor TimoteoPérez Rubio, president del Comité pera la Salvació del Patrimoni Artístic, ion podem trobar una descripció de latrajectòria vital de Pérez Rubio; aixímateix, un text dedicat al pintor catalàJosep Maria Sert, a càrrec de Mariadel Mar Arnús i Francisco de Sert,comptes de Sert, els quals fan el retratbiogràfic del pintor. També aporta unasemblança biogràfica dels dotzemembres del Comitè Internacional,que contribuïren a què aquella em-presa arribés a bon port.


El setè i vuitè apartats, són elcatàleg de fotografies, mapes i plànolsque apareixen en la publicació, orde-nats per ordre cronològic així comamb una breu descripció de cadascund’ells, i la bibliografia emprada que,extensa i acurada, ressegueix les pu-blicacions més representatives que esvan fer ressò d’aquest fet des de l’any1939 en endavant arreu del món.

Un catàleg certament interes-sant, complet i del qual pot extreure’smolta informació tant dels protago-nistes d’aquesta història com delsfets que tingueren lloc en la salvaciódel patrimoni artístic. Imprescindibleper qualsevol que vulgui aprofundiren un tema llargament oblidat i quenomés en els darrers anys ha pogutanar-se situant, a poc a poc, en el llocque li correspon dins la nostra histò-ria recent.

Alfons Martínez i Puig

CULTURA I EDUCACIÓ

PEP VENTURA ABANS DEL MITE.QUAN LA SARDANAERA UN BALL DE MODA

Diversos autorsFigueres, Consorci del Museu del’Empordà, 2010, 180 pàgines.

El Museu de l’Empordà ens téacostumats, des de fa uns anys, a or-ganitzar exposicions clau per al co-

neixement històric de Figueres i la co-marca. En aquest cas, s’ha aprofitatla capitalitat de la Cultura Catalanadel 2009 per mostrar un aspecte,desconegut per al gran públic, de lafigura del compositor i músic JosepVentura.

El catàleg resultant de l’exposicióva molt més enllà del discurs narratiuque se’ns presentà en el seu moment.Es tracta d’un llibre que recull recer-ques recents en musicologia del segleXIX, però també, de cultura políticadel republicanisme federal i de la cre-ació i expansió de la mitologia catala-nista. La figura de Pep Ventura agafadins d’aquests nous paràmetres totauna altra dimensió fins al momentnomés intuïda pels especialistes peròno suficientment estudiada.

La comissària de l’exposició,Anna Costal, en un article titulat, moltsimptomàticament, “Sobre els figue-rencs que ballaven havaneres sen-suals i sardanes revolucionàries (ambbarretina o sense)”, ens ofereix unesplèndid panorama sobre la Figue-res de mitjan segle XIX en què lesofertes, però també les demandes, demúsica i ball evolucionaven a ritmed’una societat que es modernitzava ies transformava ràpidament. Músics,empresaris i entitats lúdicoculturalsdiverses configuraven un entramatque modelava els gustos artísticsperò sempre íntimament connectatsamb les diferents opcions socials ipolítiques del moment. Els emporda-nesos monàrquics o republicans, amb


totes les tendències internes incloses,no cantaven ni ballaven el mateix. Alcontrari, el cant i la dansa es conver-tirien en material per construir iden-titats enfrontades.

D’aquesta manera, el model sar-danístic de Pep Ventura formà partemblemàtica del republicanisme. Elcatedràtic d’història contemporàniade l’UAB, Pere Gabriel, dedicarà totun article a destacar la importànciaque per a l’acció política del republi-canisme federal tenien els elementsmusicals populars (de cant especial-ment) com a elements mobilitzadorsi d’identitat ideològica. Altres tendèn-cies, identificades pels sectors popu-lars amb l’Antic Règim, restaren afinsals sectors carlins. Com molt bé diuCostal, el ball no és una activitat es-tanca i autònoma i ha de ser vist comun element indestriable de la societatque el balla. Una societat que teniatambé altres influències del moment,com el cancan, danses cubanes oòperes.

Precisament serà Francesc Cor-tés qui analitzarà en detall la recepciói difusió de l’òpera, sobretot italiana,en la Catalunya i en la Figueres de1850-1880. Unes estètiques i uns re-pertoris coneguts pels músics (moltsd’ells vinculats a les orquestres ope-rístiques) i compositors locals que lesadaptaven a les seves obres amb re-sultats celebrats pels espectadors.Així, Pep Ventura va composar diver-ses sardanes amb motius operístics,per exemple de la Traviatta o del Bar-

bero de Sevilla. Aquesta promiscuïtatestilística ens l’explica i raona en elseu context social i humà JaumeAyats. La seva aportació al catàleg esfonamenta en un estudi sobre els mú-sics figuerencs del període: la seva for-mació musical, el seus oficis paral·lels,les seves orquestres i els locals (méso menys estables) on actuaven. Endefinitiva, ens dibuixa l’hàbitat en elqual es desenvoluparà el fenomenparticular de Pep Ventura.

Finalment, a la darrera part delcatàleg, l’historiador Joan-Lluís Mar-fany i el periodista Josep Playà, analit-zen la creació del mite Pep Venturaassociat també a una particular visiódel mite de la sardana com a dansanacional catalana. En definitiva, la for-mació d’un procés d’invent de la tra-dició que l’exposició i el catàleg hanvolgut rebatre de forma acurada. Elprimer ho fa situant el mite de l’Em-pordà com a element fonamental delsmites catalanistes de principi delsegle XX i, el segon detallant el procésconcret amb els fets culturals quetenen lloc a la comarca des del 1900al 1936, anys de la consolidació defi-nitiva de la formació de la sardanacom a configurador d’una certa ideade catalanitat amb pretensions d’he-gemonia social i cultural, tant cap adins del país com cap enfora.

El resultat final del catàleg haaconseguit, en paraules manllevadesde la directora del Museu de l’Em-pordà i de la comissaria de l’exposi-ció, un canvi de paradigma i uns


nous punts de referència a l’hora d’a-costar-nos a la figura de Pep Ventura(de qui encara ens cal una bona bio-grafia de referència) i la sardana.


CENT ANYS DE CAPITALITATCULTURAL. FIGUERES SEGLE XX:ELS REFERENTS

Eduard Puig VayredaFigueres, Ajuntament de Figueres,2009, pàg. 40.

Petita publicació que recull elsdos textos llegits durant l’acte de lliu-rament de la Fulla de Figuera de Plataal Sr. Eduard Puig Vayreda el dia 15 demaig del 2009, en reconeixement alsseus més de quaranta anys d’acti-visme cultural, social i polític a favorde la ciutat, la comarca i el país. Po-ques vegades un acte de distinció ins-titucional havia reunit tantes personesa la sala de sessions de la capital alt-empordanesa, fins i tot va caldre ha-bilitar una pantalla i cadires al vestíbulper poder encabir el centenar llarg depersones que vàrem volem ser-hi pre-sents.

El Sr. Puig Vayreda (Figueres,1942), enòleg de professió i pèrit agrí-cola, va ser presentat pel seu amicSr. Carles Cusí, al nombrós auditoripresent, ja que durant una mitja horava glossar, entre les moltes activitatsportades a terme, el seu compromíscom a alcalde (1981-1983), president

de l’Institut d’Estudis Empordanesos(1991-2007), fundador i primer pre-sident de Joventuts Musicals a l’AltEmpordà (1972-1979), membre delpatronat de Santa Maria de Vilaber-tran, fundador i vocal de la primeradelegació comarcal d’Òmnium Cultu-ral (1970-1977), a més de participar enactes d’important rellevància com laprimera reunió de l’Assemblea de Ca-talunya a l’Empordà. Pel que fa a l’àm-bit professional, Puig Vayreda ésllicenciat en Enologia per la Universi-tat Rovira i Virgili de Tarragona, enaquest sentit va ser director generalde l’INCAVI (1984-1990), director delConsell Regulador de la DO EmpordàCosta Brava. Actualment exerceix coma professor a la Universitat de Girona,a més de promotor de la cultura delvi i, en especial, del vi empordanès.

L’homenatjat, molt emocionat, vaagrair el suport familiar, sempre rebut,i tot seguit en va llegir el text de la con-ferència que l’Ajuntament, més enda-vant, ha editat en aquest opuscle. Ambel títol dels referents del segle XX deFigueres, va relacionant tot un seguitde persones, associacions, grupets opetites capelletes que li han influït cul-turalment, i dels quals se sent hereutant ell com els de la seva generació.Deixa clar que no fa un estudi ambànim d’exhaustivitat de cent anys de lavida cultural figuerenca, però sensdubte alguna pàgina aquí recollida és,de moment, l’única aproximació histò-rica, com és el cas de les línies que hidedica a l’Associació de Música de


Figueres fundada el 1924 a la Sala Edi-son, tant de l’etapa d’abans de laguerra com de després, un breu repàsd’Atenea i el seu elenc de conferen-ciants de primer ordre, l’exposicionsde la Sala Icària des del 1946, dalt deles galeries Fortunet, l’Agrupació Tea-tral Arlequín de l’amic Toni Montal,les festes de la poesia iniciades al Ca-sino Menestral, les tertúlies de laFonda Roca, la publicació Canigó i totun relat cronològic cultural que li hadeixat un pòsit del qual se sent moltagraït, a la vegada que transmissoramb una llarga vida dedicada a l’acti-visme cultural.

La Fulla de Figuera de Plata alMèrit per a persones consisteix enuna reproducció en plata de la fullade figuera i –tal com consta en el re-glament d’honors i distincions de l’A-juntament de Figueres– s’atorga a lapersona que s’ha distingit per la sevaaportació a la vida social, econòmicai cultural i/o artística de la ciutat i queper la seva trajectòria ha establert uncompromís cívic amb Figueres, o hadesenvolupat alguna acció o adoptatalguna actitud exemplar per al con-junt de la col·lectivitat.

“Sempre he dit que el país ésdesmemoriat de mena, però ja no hodiré més. La meva ciutat, Figueres,recompensa amb estima i escreix elque es fa per ella”, va comentar elSr. Puig Vayreda. L’acte el va tancarl’actual alcalde, Sr. Santi Vila.

Èrika Serna i Coba

MÉS DE 100 ANYS D’ESCOLES ACABANES. UNA HISTÒRIA VISCUDA IEXPLICADA PER UN POBLE

Comissió d’Història de l’AMPA de lesescoles de CabanesImpremta Aubert, St. Joan les Fonts,2009, 135 pàgines.

D’uns anys ençà, recuperar lahistòria de l’escola de poble ha estatuna pràctica relativament habitualen molts pobles de la nostra comar-ca. D’aquesta manera s’ha glosatl’experiència educativa de diversesescoles que, si bé és veritat la majoriano han destacat per aconseguir gransfites educatives, sí que han intentatrecollir d’una manera general elsprincipals trets pedagògics que regi-ren durant molts anys les escoles delmedi rural.

Resseguir la història de l’escolaen un poble, és sens dubte plasmarbona part del pols diari de la sevagent. A l’escola queda reflectida nonomés una manera d’ensenyar iaprendre sinó també una manera defer i de ser d’un col·lectiu. Amb elpretext de la celebració del centenaride l’escola de Cabanes, i d’una mag-nífica exposició que va tenir lloc du-rant el mes de juny del 2009, l’AMPAha decidit plasmar en un volum lahistòria del centre educatiu a travésde la imatge fotogràfica, el materialescolar guardat a les cases particu-lars i uns quants textos i cartes per-sonals que repassen els diferentsperíodes que varen regir el segle XX.


El volum s’enceta amb uns breusapunts històrics sobre l’educació aCatalunya durant el segle XX de la màde la Mariona Ribalta, on s’apuntalenels principals trets pedagògics de l’es-cola catalana durant els primers anysdel nou segle fins als anys foscos delprimer franquisme, fent un breu repàsa l’escola republicana. Una vegada si-tuat el lector, Salomó Marquès ensparla sobre els mestres públics giro-nins com a motor de la renovació pe-dagògica, les primeres escoles d’estiuque varen tenir lloc precisament a lacomarca de l’Alt Empordà i el revulsiuque tot això provocà a l’ensenyamentrural. Finalment, Jordi Feu fa una pa-noràmica general de l’ahir i l’avui deles escoles rurals a casa nostra i comhan evolucionat al llarg del segle.

A continuació el llibre detalla lacronologia de l’ensenyament a Caba-nes a partir de fets destacables i de-gudament il·lustrats amb nombrosesfotografies i material didàctic que plas-men, d’una manera molt encertada, elpas del temps i conviden el lector a en-dinsar-se en el túnel del temps. En elcos del llibre, destaquen especialmentles fotografies de grups escolars i lesactivitats culturals i lúdiques de l’es-cola lligades al poble. Finalment hi haun capítol on es fa referència expressaa la construcció de les noves escoles ia l’escola bressol municipal Picacanya.El volum tanca amb tot un seguit decartes personals de mestres que hanpassat per l’escola i testimonien dife-rents èpoques educatives.

D’altra banda, cal destacar lamaquetació del volum amb moltaimatge fotogràfica a tot color i elDVD que acompanya el llibre on s’hipoden trobar imatges de l’alumnatd’avui i d’ahir, entrevistes realitzadesals mestres i educadors del curs2008-09 i la presentació que fan elsnens de la seva escola actual. Totplegat un volum digne que aplegaun bon nombre de testimonis deveïns, mestres i entitats que d’unamanera o altra estan o han estat lli-gats a l’escola de Cabanes. Un llibresens dubte molt digne que repassamés de cent anys d’escola a Cabanesa través de la visió particular de totsels col·lectius que en prenen part.

Rosa M. Moret i Guillamet

JOAN TRAYTER MALIRACH,UN GENI DEL SO

Sebastià RoigFigueres, Brau Edicions SL, 2009,354 pàg.

Escric aquesta ressenya pocsdies després de saber que Shakira,una de les reines mundials de la mú-sica pop, ha passat una setmana aMusic Lan mesclant les seves can-çons. Aquests prestigiosos estudisd’Avinyonet de Puigventós són el lle-gat de Joan Trayter Malirach, un en-ginyer de so qualificat de geni en eltítol d’aquesta biografia redactadaamb admiració per Sebastià Roig.


Trayter va fer de la seva passióuna professió. Hi aplicava els seus co-neixements i una humanitat desbor-dant amb la qual es va guanyar unrespecte i admiració sincers per partdel competitiu sector musical. La bio-grafia del fundador de Music Lan re-cull dotzenes de testimonis, des delsmés anònims, els seus amics, fins anoms de pes del món del rock comManolo García, Bunbury o Lluís Llachper citar-ne alguns dels més represen-tatius. Tots situen a Trayter a l’alçadadels millors manipuladors de sons anivell mundial. El llibre és com un acu-rat reportatge periodístic de lecturaamena treballat per una persona que,com a oient o espectador, ha viscutmoltes de les aventures que s’hi rela-ten. Aquest punt de complicitat fa quela història pugui ser interessant per aun seguidor de la música pop de finalsdel segle XX o per a un altempordanèsnascut des de mitjan seixanta.

De la lectura ens queda la imatged’una persona treballadora i eficient,que feia fàcils les coses difícils, ques’apassionava amb cada un dels seusprojectes i que ho feia de forma pla-nera i amistosa. La lectura d’aquestabiografia ens situa a les tres darreresdècades del segle XX, els 30 anys queva viure Trayter, un noi de comarquesque si la vida ens l’hagués conservatestamparia la seva firma en les mi-llors gravacions del món del pop, elrock, el dance o el que fes falta. Vuitanys després de la seva mort Shakiraha triat l’equipament que manté actiu

Jordi Solé per donar forma a les sevescançons.

La biografia de Joan Trayter hau-ria de ser de lectura obligada per alsjoves que volen dedicar-se al món dela música enlluernats per fenòmenstelevisius com Operación triunfo oFactor X. Aquí hi descobriran que eltalent combinat amb el treball és laclau de l’èxit. Trayter va viure ambdecisió i convenciment cada un delsminuts que va dedicar al seu somni,Music Lan i el va convertir en una re-alitat que manté viva la seva flama.

El llibre es complementa ambun interessant audiovisual en formatDVD realitzat per Pere Toro, amicpersonal de Trayter, que posa cares iveu a molts dels protagonistes se-cundaris de la biografia.

Carles Pujol i Aupí

BIOGRAFIES I TRAJECTÒRIES

SOCIEDAD ESTATALDE CONMEMORACIONESCULTURALES, MUSEU DE L’EMPORDÀI MUSEU MARÍTIM DE BARCELONA

Narcís Monturiol(Edició bilingüe català/castellà).

Catàleg doble (2 volums en unacapsa) corresponent a les exposicionssimultànies organitzades al Museu del’Empordà de Figueres i al Museu Ma-rítim de Barcelona amb motiu dels


150 anys de l’avarament del primer Ic-tineu al port de Barcelona.

Narcís Monturiol - 1: Una veu. Entreutopia i realitat. (173 pàg. + CD/Àudio)Catàleg de l’exposició realitzada alMuseu de l’Empordà (novembre2009 / febrer 2010). Comissari: An-toni Roca i Rosell.

L’exposició del Museu de l’Em-pordà se centrava en els aspectes mésbiogràfics de la figura de Narcís Mon-turiol, i s’organitzava entorn d’unasèrie de cartes originals del propiMonturiol (recentment integrades alsfons de la Biblioteca de Catalunya) id’altres escrits de l’època, amb locu-cions d’àudio de Pere Ponce, XavierSerrano i Marta Colomer, que espoden escoltar, també, en el CD queacompanya el catàleg.

La primera part del catàleg,“Entre utopia i realitat”, recull un moltinteressant article d’Antoni Roca titulat“Ciència, tècnica, progrés i llibertat enNarcís Monturiol”, on es presenta unapolièdrica visió de la vida de Montu-riol, marcada per la dicotomia entre lautopia i la realitat. Partint del somni dejoventut de Monturiol de construiruna nova societat, Roca es preguntapel lloc que ocuparen els Ictineus en lautopia de Monturiol i reflexiona sobreel Monturiol de “després dels Icti-neus”, el líder republicà.

La segona part del catàleg, “Unaavantguarda política, científica i cultu-ral”, recull, en primer lloc, una sèrie depetits articles que analitzen les rela-

cions de Monturiol amb alguns delsseus amics, com el pintor RamonMartí Alsina (Lluïsa Faxedas), l’arqui-tecte naval Joan Monjo i Pons, i l’engi-nyer-poeta Damas Calvet i de Budallès(Carles Puig-Pla). Tot seguit, JaumeGuillamet ens presenta el Narcís Mon-turiol com exponent del que anomena“periodisme socialista” i Carles Puig-Pla i Guillermo Lusa, especialistes enhistòria de la tècnica, estudien en l’ar-ticle titulat “Enginys i enginyeria en lavida de Monturiol” la vessant “d’in-ventor” de Narcís Monturiol.

La tercera part del primer volumdel catàleg, titulada “Utopies i nousherois”, reflexiona sobre el concepte“d’inventor-heroi”, atorgat per JosepPuig Pujadas a Narcís Monturiol enla seva obra biogràfica Vida d’heroi(Figueres, 1918), obra que Enric Pujol,historiador i bon coneixedor del re-publicanisme empordanès, presentacom a origen del “mite Monturiol”,tenint en compte que per a Puig Pu-jadas, i per als republicans del seuentorn, Monturiol encarnava la fusiódels seus ideals de progrés cientifi-cotècnic i d’avenç social i polític.Pujol apunta, també, que malgrat esreconegui una vàlua innegable a laseva biografia sobre Monturiol, quedaencara molt per conèixer sobre el seuautor, el polític i escriptor Puig Puja-das, personatge pràcticament oblidatmés enllà de la seva ciutat. Finalment,Francesc Roca, contraposant a les“utopies” les “practopies” (utopiespràctiques), ens relaciona una llarga


sèrie d’innovacions desenvolupadesper catalans al llarg del segle XIX quehan tingut incidència sobre molt dife-rents aspectes de la vida quotidiana,entre els quals es troba, naturalment,la navegació submarina de Monturiol.

Narcís Monturiol - 2: Immersió. Laconquesta del fons del mar. (175 pàg.)Catàleg de l’exposició realitzada alMuseu Marítim de Barcelona. Co-missari: Joan Antoni Forès i Jané.

L’exposició al Museu Marítim secentrava en els aspectes “tècnics” dela navegació submarina, tot presen-tant les contribucions de Monturiol ala navegació submarina dins delmarc de la història de la conquestadel fons del mar (exposant-s’hi diver-sos elements originals de Monturiol),i divulgant, alhora, els treballs ques’estan desenvolupant per a la cons-trucció de l’Ictineu 3, un nou submer-gible civil de disseny català.

La primera part del catàleg, “Elmar: terror i fascinació”, (plasmadaen l’exposició amb un recorregut perun estret passadís tot simulant elfons marí) mostra com les profundi-tats marines han estat sempre unenigma per a l’home, tot argumen-tant, però, que si bé d’una part hanestat l’origen d’innombrables llegen-des i mites lligats a pretesos monstresmarins, d’altra banda han motivat laconstrucció de diferents ginys per na-vegar sota l’aigua: campanes, odres,escafandres o submarins, com l’Icti-neu de Monturiol.

En la segona part, “Narcís Mon-turiol i els Ictineus”, després d’unabreu cronologia de la vida de Montu-riol, s’hi analitzen les solucions queaquest aportà a la navegació subma-rina i que deixà recollides en la sevaprincipal obra Ensayo sobre el arte denavegar por debajo del agua. Desprésde descriure l’estructura de l’Ictineu,l’article se centra en l’original solucióde Monturiol per a la renovació del’aire en submersió (l’atmosfera ictí-nea) així com en les propostes rela-cionades amb la tracció i l’energia.

La tercera part, “Els ginys subma-rins de caire científic dels segles XX iXXI”, se centra en l’estudi exhaustiude les diferents tipologies de subma-rins d’ús civil desenvolupats a partirde l’any 1868, quan Monturiol vahaver d’abandonar els seus treballs enquedar-se sense diners per continuarinvestigant. Es comenten des delspredecessors de finals del segle XIX(com el Nautilus de Jules Verne) alsbatiscafs, els platerets submergiblesautònoms de Cousteau, els mesos-cafs de Jacques Piccard o les novesgeneracions de submergibles de granprofunditat.

Finalment, la quarta part titulada“Els submergibles del futur i l’Ictineu3”, presenta els nous dissenys desubmergibles per al segle XXI, en par-ticular la gènesi i desenvolupamentde l’Ictineu 3, un projecte iniciat l’any2004 i que es duu a la pràctica en lesinstal·lacions del propi Museu Marí-tim de Barcelona.


En definitiva, ens trobem davantd’un catàleg complet, molt ben editati il·lustrat, amb contribucions origi-nals, que, tot sobrepassant les exposi-cions que l’han originat, quedarà coma referent per a una aproximació a lafigura de Monturiol lligada al seu con-text, i que vagi més enllà del “mite del’heroi”.

Marià Baig

CAN ROURA DE LA CERA

Sebastià Roig i Xavier RouraFigueres, Ceras Roura, SA, 2009,386 pàgines.

En la historiografia empordanesano disposem precisament de gairesexemples d’històries empresarials. Lahistòria econòmica d’un territori esconstrueix a partir de les grans ma-crodades, de corbes de tendències depreus, de les anàlisis demogràfiques,però també de les unitats empresa-rials que donen vida a l’activitateconòmica. Els estudis d’empresa, elsestudis microeconòmics, els estudisde cas, molt sovint, donen molta mésinformació i, en definitiva, compren-sió econòmica que no les agregacionsde dades, sovint fredes i imprecises.

Per això, és una llàstima quequan apareix un llibre que respon aaquestes característiques desitjades,de les quals n’estem tan mancats anivell comarcal, resulta que té un ti-

ratge restringit i que no està a la vendaa les llibreries habituals. Només ésconsultable, de moment, a les biblio-teques o arxius. Malgrat aquestes li-mitacions, hem de celebrar que aradisposem d’un voluminós i exhaus-tiu estudi sobre una empresa moltsignificativa de Figueres des del ma-teix moment en què Sebastià Roura iCasadevall, el 1915, es va iniciar en elcamp de l’elaboració i venda de ciris.El descendent d’un seu germà, XavierRoura, i Sebastià Roig s’han aventu-rat en l’elaboració d’una completa icomplexa anàlisi del que ha estat unsegle de vida empresarial i familiar.Una i altra indestriables del tot comha estat comú en moltes nissaguesvinculades a un negoci i a una ciutat.

El llibre no és, doncs, un catàlegd’empresa que narra els seus orí-gens i en lloa la seva expansió, tam-poc no és la història d’una família:és la interpretació de la relació (i delslímits) entre una sèrie de biografiesentrellaçades i les seves activitatsprofessionals al voltant d’un projecteúnic configurat entorn del món de lacera. És, per tant, també la històriad’un sector. De la seva evolució alllarg del segle XX, d’una activitat gai-rebé artesanal a una indústria tecnifi-cada i competitiva dels inicis delsegle XXI. D’una indústria inicial-ment vinculada i orientada gairebéde forma exclusiva als procesos li-túrgics catòlics que ha transformatprofundament el seu mercat i elsclients potencials. El món de la cera


ha entrat a formar part de la vidaquotidiana de la majoria de llars.

Aquests mercats ja no són tam-poc de forma exclusiva, la ciutat, la co-marca o l’estat, ho és el món sencer.Com moltes altres empreses i commolts altres sectors de Catalunya,Ceres Roura ha hagut de fer el salt al’exportació per dimensionar el negocii sobreviure a la globalització creixent.

El llibre té un component quetranscendeix el seu marc. No noméshistoriografia de forma precisa unafamília (de forma molt sensible i hu-mana), sinó també implícitament l’e-volució de la societat figuerencadurant un segle a ritme de les trans-formacions econòmiques, socials ipolítiques que ha sofert. I tractant-sed’una família molt vinculada al móncatòlic local, també ens dóna pistesper analitzar-ne els canvis en la per-cepció religiosa.

La presència en primera fila demembres de la família Roura en laconfiguració i gestió del règim fran-quista a la ciutat no és obviat. Al con-trari, el text en fa una anàlisi sensepartidismes, donant sempre al lec-tor els elements per comprendre lesdecisions i posicionaments (i con-tradiccions) sense passions. El frescimpressionista sobre comporta-ments culturals i socials, tant del pri-mer franquisme com de l’evoluciófinal del règim, són imprescindiblesper a qualsevol anàlisi del períoded’una ciutat mitjana de Catalunya id’una classe social molt concreta.

En definitiva, calen molts més lli-bres com aquest per tenir un quadremolt més complet de la Figueres em-presarial (de la seva empenta empre-sarial vital), però al mateix tempsconformadora i creadora de societatcivil. També, per entendre que la histò-ria no és només investigació sobre elpassat sinó un mètode per compren-dre les bases del present. Com l’acu-mulació d’esforços i experiència, dedecisions més o menys encertadesens han dut a la realitat en què vivim ique volem projectar al futur.


JOSEP PALLACH, 1920-1977

Pere MedroñoBarcelona, Fundació Josep Irla,2009, 84 pàgines.

La Fundació Irla, vinculada a Es-querra Republicana de Catalunya hainiciat una potent obra editorial enca-minada a divulgar i reivindicar unasèrie de personalitats polítiques qued’una manera o altra han ajudat aconfigurar l’ideari actual d’ERC. Aixís’han editat, per exemple, estudissobre Josep-Narcís Roca i Farreras isobre Pere Corominas. Polítics quedes d’angles diversos han personalit-zat diverses fases del pensament re-publicà català, ja sigui sobre basesfederalistes ja sigui amb enfocamentsmés nacionalistes.


Aquest llibre signat per Pere Ma-droño incideix en aquesta voluntat derecerca en les fonts que han configuratuna forma d’entendre l’esquerra arre-lada a una visió nacional de Catalunya.La que des dels sectors dirigentsd’ERC de la darrera dècada han inten-tat definir com a esquerra nacional. Pa-llach, com a polític de clara adscripciócatalanista i partidari de la configura-ció de partits d’estricta obediència ca-talana, s’hi escau totalment. Noobstant això, aquest llibre (s’indica ho-nestament a l’inici) no és res més queuna versió reduïda, massa i tot i ambmolt poques novetats, d’una biografiamés extensa editada per Edicions 62el 1997, obra del mateix Medroño.

Així doncs, aquest petit volumestà més pensat com un compendigeneral, això sí, de qualitat, de l’obrai l’ideari de Josep Pallach, que comuna anàlisi aprofundida, i molt menysacadèmica, de la seva biografia hu-mana i política. Per aquests objectiusja disposem d’altres estudis, com eldel mateix Medroño, la tesi de GlòriaRubiol molt centrada en el PSC-rea-grupament o, fins i tot, llibres col·lec-tius de companys de militància iseguidors seus (també de familiars)que han anat apareixent de forma re-gular des de la seva mort el 1977.També el seu mestratge en la sevavessant pedagògica ha estat tractadades de diversos enfocaments i abas-tament analitzada.

A diferència del llibre base origi-nal molt més estructurat en l’anàlisi

de l’evolució del polític figuerenc, enaquest resum es parteix d’un seguitde categories, moviments i partitspolítics que varen influir en la sevabiografia pública per mostrar-ne laseva relació, ja sigui d’enfrontamentja sigui de suport o adhesió. Aquestanecessitat de simplificar, per adap-tar-se als límits de la col·lecció, faque el llibre sovint se’n ressenteixi isigui només apte per iniciats i ja co-neixedors de la figura del biografiat.

No obstant això, el text segueixlògicament un ordre cronològic a par-tir dels indrets de residència de Pa-llach. Els seus orígens familiars, peròtambé polítics, a la Figueres republi-cana i federal de la Segona RepúblicaEspanyola, la llarga estada a l’exilifrancès on evoluciona ideològicamenti el retorn, entre Barcelona i Palafru-gell, quan estructura el seu projectepolític durant el franquisme tardà.Així, s’aprofita les seves experiènciesde joventut figuerenca per analitzar laseva militància i activisme al POUMque l’obliga al final de la guerra a exi-liar-se. El primer exili és vist a travésde la formació del MSC, constituït apartir de diferents components del’esquerra marxista no comunistacom ara certs sectors del mateixPOUM i exmembres de l’USC que noaccepten l’evolució del PSUC. La sevarelació amb els líders històrics del so-cialisme català com Rovira o Serra iMoret són clau en la seva visió polí-tica. Es comença a configurar aquestsanys el perfil del Pallach dirigent so-


cialdemòcrata, especialment a la llumde la seves vivències de la realitat eu-ropea de postguerra, enfrontat al co-munisme. El model de referència delSPD acceptant l’economia de mercatdesprés del seu congrés de Bad Go-desberg marcarà una certa divisió enels partits d’esquerra a Europa en laqual Pallach pren clar partit. Un posi-cionament que els grups antifran-quistes de l’interior, immersos en unarealitat i unes prioritats molt diferentsno comparteixen en totes les seves im-plicacions. Com tampoc ho serà gairela seva simpatia per Israel i el seu dreta tenir i conservar un estat propi.

Aquesta diversa percepció ide-ològica entre militants de l’exterior ide l’interior (de perfils generacionalsmolt diferents), però que també seràorganitzativa, porta al trencament delMSC. Quan Pallach torna a finals delsseixanta i s’instal·la definitivament aCatalunya el 1970 ha de refer, malgratels seus contactes internacionals deprimer ordre, una estructura políticade zero si vol seguir mantenint-se enun primer pla a la sortida del fran-quisme, procés que ja s’intuïa relati-vament proper.

D’aquesta realitat acabarà naixentel Reagrupament, un grup de con-fluències diverses sota el lideratge dePallach que busca un espai dins enconjunt de grups, de dimensions ipesos encara desconeguts, que es re-clamen d’herència socialista. Duesseran les línies a analitzar d’aquest pe-ríode, l’eix de radicalitat en el model

esquerrà i l’eix nacional, almenys enl’àmbit de sobirania organitzativa. Enel primer, Pallach s’adscriu claramenta la socialdemocràcia de tall més cen-treeuropeu en contra del grup de Re-ventós i Obiols del CSC més orientatcap a un socialisme mediterrani ten-dent a la col·laboració amb els partitscomunistes.

El segon eix, que aferma Pallachen una concepció clàssica del catala-nisme, el portarà a no escoltar elscants de sirena de la InternacionalSocialista que li donava suport i con-fiança política però que el duia ne-cessàriament a una integració alPSOE. La seva mort abans de les pri-meres eleccions de 1977 va impedirconèixer l’abast de les seves propos-tes i l’acceptació de la figura políticaper part de la població. Seguramentestudiar-ne el mite, la seva creació i elseu ús partidista (multidireccional),serien, a hores d’ara, un bon motiu dereflexió per a historiadors i politòlegs.


ACTUALITAT

ERNEST LLUCH I L’ECONOMIADE L’EMPORDÀ

Joan ArmanguéFigueres, Brau Edicions, 2010,96 pàgines.

Des del moment en què Joan Ar-mangué deixà l’alcaldia de Figueres,


després de dotze anys ininterromputs,reemprengué la seva labor d’analista(i prescriptor) de l’economia comarcalque ja havia desenvolupat a principisdels noranta amb la ciutat de Figueresi, també, amb el poble del Port de laSelva com a subjectes principals d’es-tudi. Aquesta nova anàlisi postalcaldiade l’economia de l’Alt Empordà és unasegona part del tast que ja va oferirl’autor amb Fem Empordà. Economia iterritori (2008). Aquest primer volumes configurava com un diàleg amb di-versos membres destacats de la socie-tat civil, (política, cultural i econòmica)de la comarca. En aquest segon, Ar-mangué té només el testimoniatge in-terpretatiu d’Ernest Lluch com a únicinterlocutor.

La primera part del llibre corres-pon a la transcripció (amb totes lestaules estadístiques i gràfics corres-ponents que ens ajuden molt a la cor-recta comprensió de les seves tesis)d’una conferència pronunciada perJoan Armangué el 20 de novembredel 2009 al Casino Menestral Figue-renc en ocasió d’un homenatge a Er-nest Lluch organitzat per l’Agrupacióde Cultura Atenea. La segona, bàsica-ment es compon de la reedició d’UnaTeoria de l’Empordà, d’Ernest Lluch.Un llibre que originalment partí de lapresentació, al mateix Casino (1984),de la biografia d’Abdó Terradas que vaescriure Josep Soler i Vidal i quecomptà amb la presència de l’alesho-res ministre de Sanitat. El llibret quetranscrivia la seva brillant intervenció,

originalment editat per Edicions Fe-derals, és ara mateix, introbable i, gai-rebé, podríem dir objecte de bibliòfil.Però també és encara, un quart desegle després, una font inesgotabled’inspiració per entendre l’Empordàdel XIX i un estímul d’idees, d’hipòte-sis i de fils conductors per estudiar-loamb més profunditat. Un llibre de citaobligatòria (i evidentment de lecturaatenta) per a qualsevol recerca d’a-quest període empordanès però delqual, malauradament, encara no s’hatret tot el profit que mereix ni s’hanestirat totes les suggestions intel·lec-tuals que genera.

Armangué dedica la seva con-ferència a una profunda dissecciód’aquest llibre (també conferència defet) de Lluch tot incorporant el co-mentari d’altres articles, conferènciesi entrevistes al voltant de la seva visióhistòrica i de present de l’economiade l’Alt Empordà. És per aquest motiuque probablament hauria estat mésadequat publicar els textos en un es-tructura inversa de la que s’ha fet fi-nalment: primer la lectura de lesfonts originals per facilitar-ne unavisió més oberta per part del lector i,a continuació, la intepretació i refle-xió particular on s’aprofita per donarunes pinzellades al present i futur im-mediat de les relacions entre societatcivil i economia.

El fil conductor de la visió de JoanArmangué segueix algunes de lespautes que Ernest Lluch marcava enel seu escrit: que les potencialitats en


recursos o en situació geogràfica d’unterritori necessiten d’idees que les ac-tuïn i d’una societat, amb lideratges alcapdavant, que les mobilitzin. Alsegle XIX trobem un sector agrarique, tant des de posicionamentsmés decantats a la dreta com d’al-tres més esquerrans, varen impulsaruna modernització de l’agriculturaempordanesa a partir d’una voluntatde progrés no només econòmic sinótambé social. El foment de les basescomercials d’aquesta agricultura obri-ren la comarca a implicar-se en pro-jectes agosarats de creació de diversesinfraestructures productives i de trans-port (comunicació en darrer instant).Una modernització també que por-tava a una Figueres més urbana i in-tegrada de forma capdavantera dinsels circuits culturals i polítics del país.

Aquesta manca de líders socialsen l’actual moment empordanès és elque fa que Armangué trobi en lesidees de Lluch (també tangentcial-ment en les de Pasqual Maragall) mo-dels per als reptes del segle XXI. Ideesque es poden resumir en l’obertura del’economia comarcal a nous sectors inous mercats, però sobretot a nousreferents mentals que comprenguin lanecessitat de modernes infraestructu-res de comunicació que relliguin sòli-dament l’Empordà amb el seu entornregional. Un crit, en definitiva, contrala dita cultura del no i a favor de la in-versió de les pors en oportunitats.

El llibre clou amb la reproducciód’un article d’Ernest Lluch publicat a

la revista Serra d’Or l’any 2000, pocabans del seu assassinat, on hi de-senvolupa sintèticament quatre prin-cipis que el gremi dels economistesconsideren fonamentals per al crei-xement. El primer, capdal, afirmaque és imprescindible un sistemademocràtic que asseguri les lliber-tats. Una teorització que el premiNobel, Amantya Sen, ha desenvolu-pat llargament i que és tot un cop enla línia de flotació, per exemple, delpensament actual dels dirigents xi-nesos. El segon parteix de la pre-missa de la necessitat d’una políticaeconòmica basada en l’educació, lesinfraestructures i l’estabilitat quecrea un clima favorable a l’estalvi i lainversió. El tercer suposa una de-fensa del comerç internacional, a l’o-bertura del mercat a tots nivells, i elquart, la necessitat de la innovaciótecnològica. Aquestes pàgines finalsno podien ser una millor síntesi delpensament econòmic (i polític) quedefensa Armangué en la seva con-ferència per a un subjecte territorialben concret: l’Empordà.


FIGUERES EN PRIMERA PERSONA

Diversos autorsFigueres, Ajuntament de Figueres,2009, 416 pàg.

Aquest és un llibre institucionalde la ciutat de Figueres. La carta de


presentació de la ciutat. Cada certtemps, els ajuntaments, sobretotquan canvia el color polític de l’equipde govern, semblen obligats a encar-regar un llibre institucional. Un llibreque reflecteix el que és la ciutat i, so-bretot, allò que vol ser. Aquest llibreté aquesta pretensió i aconsegueixdonar una imatge de frescor i de no-vetat. És habitual en aquesta menade llibres que hi hagi imatge, és ha-bitual que hi hagi text. Tot això hi és.En aquest cas, però, s’han volgut de-fugir els tòpics habituals per caracte-ritzar les ciutats i s’ha donat la paraulaa diferents sensibilitats i visions de laciutat, per, finalment, deixar pas a lesimatges, amb un mínim de paraules,deixar pas als ciutadans, els indrets iels paisatges de Figueres. Un llibrediferent, pensat, i ben dissenyat, onel disseny gràfic i la fotografia deJosep Algans tenen una presènciadestacada.

Els textos en català, amb traduc-ció al final en castellà, francès i anglès,vénen encapçalats per un text de l’al-calde Santi Vila, el qual reivindica elcaràcter liberal per a la ciutat de Fi-gueres, després de desgranar feblesesi fortaleses de la ciutat. Joan Falguerasexpressa la Figueres que veurem enels propers anys, amb l’esperança queles noves oportunitats urbanístiquessiguin ben aprofitades. Amadeo Pe-titbó fa balanç de la situació econò-mica de la ciutat, de la qual expressales potencialitats, però marca algunamancança, com la que troba en el

camp de l’educació i de la formació.Vicenç Pagès reivindica el pensamentde figuerencs com Dalí, AlexandreDeulofeu, Frederic Macau o NarcísMonturiol, tot fent referència a perso-nes que han esmerçat temps i esforçen teories poc útils. Josep M. Joan ex-plica la relació amb Brossa i Foix fins aportar la seva col·lecció a Figueres.Una dansa nocturna del compositorDavid Salleras demostra que és un lli-bre diferent. Jordi Sargatal, després defer un petit catàleg dels ocells de Fi-gueres, acaba per reivindicar la pre-sència de cigonyes a la ciutat, símbolde riquesa ambiental i qualitat de vida.Àngel Burgas fa un inventari senti-mental de la ciutat, de la seva ciutat,lligada a les lectures, el teatre i el ci-nema, d’allò que hi va llegir, allò queva representar i allò que va veure i ima-ginar, tot el que forma part de la sevamaleta sentimental. Mariona Galterexpressa la visió d’una jove, estudiant,que vol una ciutat diferent. Pilar Herastraça la ciutat de la diversitat, des delrecordatori, des dels grecs, que la ciu-tat és una creació cultural i educativa.Enric Ruiz-Geli presenta un manifestper Figueres, on reivindica la innova-ció en arquitectura en un present can-viant. Finalment, Montse Aguer, desde la talaia del Museu Dalí, expressala seva confiança en la construcció delfutur de la ciutat.

Tres quartes parts del llibre cor-responen a fotografies de la seleccióde les quals n’ha tingut cura el fotò-graf Algans. El passat de la fotogra-


fia a Figueres té un nom propi, JosepMaria Cañellas, que va recollir imat-ges de gent i paisatges urbans de finalde segle XIX. El passat de la ciutat hiqueda ben recollit. Però de seguidadeixa pas al present d’aquestes44.000 persones que viuen a Figue-res. Una fotografia a tota pàgina, pre-cedida d’un curt text a cura de DavidGuixeras que serveix de simple guiaen el marc de la diversitat de paisat-ges urbans i ciutadans, de persones i

de gent que configuren la ciutat. Per-sones, els noms de pila de les qualsclouen el llibre en unes pàgines verdesque recullen el cens de 2009. Sensdubte, aquí, en aquest darrer espaitrobem el sentit al títol del llibre, i esposa de manifest la confiança en la ca-pacitat transformadora de la gent. Fi-gueres serà allò que la seva gentvulgui, aquest és el missatge del llibre.

Pere Gifre Ribas

annals maqueta nova - core.ac.uk · annalsdel’institutd’estudisempordanesos, volum 41 (2010)...

Documents