1

ANÀLISI I ADAPTACIÓ TEATRAL RONDALLA LES VELLETES DE LA PENYA-ROJA d'Enric Valor

Enric Valor és un rondallaire excepcional. Amb aquesta ferma convicció ens disposem a combinar la rondalla Les velletes de la Penya-roja amb anotacions d’estudi feta per nosaltres i amb el recolzament d’especialistes (“Noves lectures d’Enric Valor” de Gemma Lluch i Rosa Serrano). Aquest estudi s'ha realitzat gràcies a la visita d'Enric Valor i la seua editora Rosa Serrano a l'Ajuntament de Xirivella (València) el maig de 1993. Les fotografies pertanyen a l'obra de teatre representada per l'alumnat del CEIP Puig Campana de Finestrat (5è de primària curs 2010-2011). Aquesta rondalla, com totes les seues, està dedicada a tots els infants tinguen l’edat que tinguen.

PRIMERA PART

Les velletes de la Penya Roja, és una rondalla classificada dins del grup de les de temàtica meravellosa que ens narra la història d’un engany perpetrat per dues germanes, ja ancianes, al mateix príncep de l’Antic Regne de València. Una de les dues, Margarida, no pretén una altra cosa que casar la seua germana, Rosella, amb el fill del rei. A la fi, l’avarícia i l’enveja seran castigades i la ingenuïtat perdonada, i fins i tot, recompensada. Narrador 1: Hi havia una volta una caseta en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta, es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya, però està enderrocada, amb les parets mig tombades pel vent, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta. Narrador 2: La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles altísssims i barrancs negres i aspres, i moltes vegades embolicat en espessos núvols que pugen carregats d’aigua des del Mediterrani. L’autor, Enric Valor i Vives, nascut a la Foia de Castalla (l’Alcoià), l’any 1911, enceta aquesta rondalla amb una de les fórmules més rituals “Hi havia una vegada…” i passa, després a donar unes pinzellades de localització exacta (cosa prou inusual en les

2

rondalles, on tot és terra de ningú) i respon així al seu caràcter universalitzador. Ací es veu també la passió per la seua terra, la seua comarca, el seu poble, Castalla. També veem com queda palesa la voluntat didàctica d’Enric Valor, ho explica tot, amb intenció i voluntat d’ensenyar i també de compartir allò que estima amb passió: la terra, els cims, les plantes, els parlars… Narrador 1: Tanmateix, fa molts segles vivien a la caseta dues velletes, germanes, no tenien més béns que aquell mal lloc, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. (Interior d’una caseta.Ombra d’un boc i unes pomeres. En dues cadiretes, Margarida i Rosella)

Narrador 2: Bona part de l’any, feien formatge amb la llet de les cabres i venien els cabrits que criaven; a la tardor i l’hivern, arreplegaven les pomes en cistelles a fi de vendre-les als senyors i vilatans de Tibi, un poblet tranquil i clar que hi ha en els arrels de la serra, de la banda de ponent. Narrador 1: Els estius els passaven prou bé en aquelles altures, però els hiverns, amb la terra coberta de neu, i les primaveres, amb les seues tempestes i llamps, les tenien, ara que s’havien fet velletes, una mica acovardides. Els dos narradors: Aquestes dues velletes tenien nom de flor Narrador 1: (mirant les velletes) A l’una li deien Margarida, i a l’altra Rosella Margarida: (tocant-se la cara) De jove no he estat mai guapa, però ara, amb aquesta pell tota arrugada sóc encara més lletja. (Mirant la seua germana) Ella sí que de jove era bella, amb les galtetes vermelles i la seua boqueta lluïa unes dentetes com la neu i un somriure tan encisador com un raig de sol. Narrador 1: Ara les dues són lletges, amb la pell arrugada com la pansa, amb barbes punxegudes i el nas d’esparver. Veem dues protagonistes femenines, com ara en altres rondalles d’Enric Valor, i llevat d’excepcions, veem també la concepció de la dona que no naix de la bellesa, com sol

3

passar en unes altres rondalles universals, sinó d’altres qualitats com ara l’audàcia, la capacitat resolutòria. També veem la dualitat bellesa-lletgesa, i com, amb els anys, tots ens igualem. Nota característica d’aquesta rondalla està en la dualitat fraterna i l’ambivalència d’amor-odi que anirem descobrint al llarg de la lectura. Rosella: (mirant Margarida) Quant estime la meua germana! De jove, quan em mirava sempre estava enfadada i ara que les dues som velletes i tenim un cabàs d’anys, no està mai enfadada si jo estic contenta o em pose a cantar. Narrador 2: Un any que les dues germanes baixaren a Tibi a vendre les pomes, escoltaren… Dona 1: El fill del rei, príncep fadrí i de cor tendre i enamoradís, busca una xica que l’estime i el faça feliç. Dona 2: Com que no la troba, va molt sovint de cacera per tal de veure si se li lleva la tristor de sentir-se tan a soletes. Dona 3: Li agrada caçar per les serres de la Foia de Castalla, una de les quals és la Penya Roja. (les dones compren les pomes de les velletes i ballant se’n van. Pot haver-hi un grup de cinc dones) Narrador 1: Margarida, des que ho va sentir dir, ja no va fer més que idear, perquè era molt llesta, com solen ser-ho quasi totes les dones… Narrador 2: I una nit, que xarraven les dues germanes a la vora del foc, Margarida va comunicar el seu pensament a la senzilla Rosella. Margarida: Germana meua, saps que tinc una idea? Rosella: Quina? Margarida: Una idea que potser et farà la dona més envejada del Regne de València… Rosella: Calla, calla…Margarida, no em faces riure…pobra de mi! Margarida: Com t’ho dic, Rosella. Ja saps que jo sempre he tingut molt grosses pensades. Tu escolta i sentiràs. Rosella: T’escolte, t’escolte Margarida: Et casaré amb el fill del rei! Rosella: (amb una forta rialla) Margarida, no estàs en els teus cabals! Estàs completament boja! Saps quina és la meua edat? Sóc una dona vella, vellíssima! Boja, estàs completament boja!!! Margarida: No te’n rigues i escolta ara. És tan cert que jo puc casar-te amb el fill del rei, com que demà encara tindrem tota la serra blanca de neu. Ací descobrim més localització i més didactisme. El mòbil de l’acció es veu ací en poder aconseguir la riquesa i el prestigi que donen els diners. Tot això amb una sorprenent excepcionalitat: el matrimoni no es planteja des de la pasivitat, sinó des de l’acció encetada, a més a més, per una dona: “vaig a casar-te amb el fill del rei!” Rosella: No oblides germana meua que despús-ahir vaig fer els 79 anys… Margarida: Això no té cap importància. Escolta: Diuen que el fill del rei està de cacera per aquesta serralada. Com que ens ha tornat a nevar una altra vegada, de segur que demà anirà a caçar conills i llebres a la vora de la nostra caseta, ja que estan les mates més desitjables de

4

tota la serra. Llavors eixiré jo a parlar-li i…deixa-m’ho pel meu compte. Tu, des d’aquest moment, faràs el que jo et mane. Ara gita’t i fica el dit polze dins la boca, i així t’estaràs fins que entre jo a veure’t a mitjan matí, o quan siga, amb el fill del rei. Rosella: I per a què, Margarida? Quin destarifament és això de xuclar-me el dit? Margarida: Calla, calla i creu! Tenint el dit a remulla, se t’unflarà i se li farà la pell lluenta, i semblarà tan bonic com quan tenies quinze anys i lluïes aquell cutis tan delicat. Rosella: Dona, si almenys se’m fera bonica la cara…però un dit només! Margarida: Au! Cadascuna a la seua habitació. Bona nit! I no deixes de fer el que t’estic manant. Rosella: Ho faré, ho faré, no et preocupes! Narrador 1: Aleshores Rosella, tota intrigada pel que li havia manat la seua germana, se’n va anar al seu dormitori. Narrador 2: En fer-se de dia, Margarida va obrir el finestró, que pegava a ponent, cap a l’ampla foia, i va esguardar l’oratge, del qual depenia la sort de la família, i trobà amb satisfacció que el sol era fora i que feia de bon estar. Quedava un camp tot cobert de neu. Margarida: Bona nevada perquè el príncep hi cace els conills! Vaig a veure com va el polze de la meua germaneta! (a la seua germana) Bon dia, Rosella! Vejam el dit! (mirant el públic) És un dia encisador, és un dit de princeseta de quinze anys. (al costat de la seua germana) Continua xuclant el dit i no ho deixes fins que jo no entre amb el príncep. Rosella: Ets pur dimoni, germana. Però que no veus com tinc la cara? Només tinc un bonic dit! Margarida: Tu calla i creu i serem riques. Viuràs com una reina i jo me’n podré baixar a Tibi a acabar els meus dies sense passar aquests durs treballs i freds de mutanya. Narrador 1: Dit açò, Margarida va agafar un martell i uns claus i va clavetejar el finestró, amb la qual cosa la cambra de Rosella quedà més fosca que una nit de trons. Rosella: Per què fas això? Margarida: El príncep no t’ha de veure més que el dit. Has de comprendre que, si et veu la cara, s’ha acabat tota la nostra esperança. Així que, en sentir que entre, tu tapa’t cap i tot!

SEGONA PART Narrador 3: Efectivament, el fill del rei s’havia allotjat en el mas de sant Francés, de la banda de l’alt del Salviar, anant amb cavall, a una hora d’allí. Fent batudes per la serra en companyia del seu seguici. Narrador 4: Poc després d’eixir Margarida, començaren a sentir-se prop de la Penya Roja els tocs de corns de caça i el soroll de la partida. Narrador 3: Els gossos lladraven. Margarida pegà una volta a certa distància de la caseta. Estant mirant com menjaven les seues cabretes, va sentir uns tocs de trompetí i el galopar d’uns cavalls. Margarida quasi es mor d’emoció, i de por, en veure aquella esplendor de joves nobles que acompanyaven el fill del rei. (en off se senten els gossos, soroll de cavalls i el trompetí de caça)

5

En escena està el príncep i els seus acompanyants. En un costat, Margarida amb cara esglaiada. El príncep s’acosta i Margarida cau agenollada. Príncep: Alceu-vos, bona dona. Viviu en aquest maset? Margarida: Sí senyor príncep. I m’agradaria, senyor, obsequiar-vos amb un got de llet calenteta… Príncep: (adreçant-se als seus cortesans) Anem, entrem a veure la llar d’aquesta bondadosa dona i convidadora súbdita, que ens vol reconfortar amb la llet de les seues cabres. (Uns quants cortesans es queden endarrerits i comenten) Cortesà 1: Estic meravellat d’aquest paisatge, és com si un pintor amb un pinzell màgic hagués pintat aquest habitacle solitari a la vora dels impressionats penya-segats de la Penya Roja. Cortesà 2: Des de quatre mil peus de fondària i a bastants llegües lluny, el blau llençol de la mar i les taques fosques de les càlides hortes de sant Joan, Mutxamel i El Campello fan un lloc destinat a una història d’enamorats. Cortesà 3: Tota aquesta bellesa lleva la lletjor i la pobresa d’aquesta caseta i fa que el nostre cor bategue i ens anuncie una aventura per part del nostre príncep. Príncep: Viviu a soles? Margarida: No, alt senyor, amb la meua néta Príncep: Ah! I com li diuen? Margarida: Rosella, senyor…és molt tendreta: només té quinze anys. Príncep: Per la senyera d’En Jaume! Deu ser bella com el seu nom…I els seus pares? Margarida: Però honoreu aquesta vostra casa, senyor. Voleu seure? Narrador 4: El fill del rei es va asseure i Margarida s’ocupà de traure anous, ametles, pa i un deliciós formatge blanc i un got de llet calenteta. Príncep: I els pares de la vostra néta? Margarida: Alt senyor, aquesta història és molt trista: els seus pares van morir (es torca una llàgrima) Príncep: Ah! Margarida: És una història trista, molt trista…jo em desfaig, senyor…no puc contar-la… Príncep: No ho feu, no ho feu, no us heu d’entristir per la meua culpa Margarida: En tindreu prou si sabeu, alt senyor, que per part nostra, Rosella és molt humil, però per part de pare… Príncep: Què? Margarida: Du sang noble…de la Casa de Granada Cortesà 1: Senyor, potser són àrabs els seus pares

6

Margarida: Ja sé, ja sé, senyor, què penseu. Però és cristiana i ben cristiana, i son pare també ho era…per això mateix va passar tot…ma filla era molt galana, molt garrida, i li deien Margarida com a mi… Cortesà 2: Així que eren cristians els dos…respirem tranquils! Príncep: Però digueu-li que isca i la podrem conéixer, la Rosella Margarida: Ah, senyor! Que malament que em sap! Sa mare…els costums de l’orient ! són promeses que em van fer, senyor, i vós que sou jove i bell… Príncep: Margarida, bona velleta, vull veure-la encara que siga tan sols un instant. Margarida: Això que em demaneu, senyor príncep, de grat no us ho puc concedir. Feu de mi el que vulgueu, i a la força… Príncep: Això mai! Margarida: Doncs…puc fer-vos passar a la seua cambra, ella encara és al llit…i puc fer que us ensenye…la cara, no, una mà, tampoc…però un dit, sí, un dit, un dit. Sí, això em van fer prometre! Abans de casar-se, ningú no li podrà veure més que un dit. Príncep: Doncs…li veuré un dit…beneït siga Déu ! Amb això en tindré prou !...i dieu que és galaníssima ? Margarida : Tal com fou sa mare, ja jutjareu…alt senyor Cortesà 3 : El nostre príncep està en una edat tan perillosa, que és capaç d’enamorar-se d’una ombra bonica Cortesà 4: i d’un raig de lluna del bosc Amb aquesta seriació es veu el treball de rondallaire, cosa que no va nàixer d’una vocació innata en Enric Valor, sinó instigat pel seu mestre Sanchis Guarner i tres elements en la seua biografia que també feren d’ell el rondallaire que gaudim: era un caçador i caminador incansable, fill de bona casa, amb servents i informants que l’ajudaven i conéixedor del paisatge i del nostre idioma com ningú. Feia un treball de voluntat per salvar els mots de l’oblit i no de recopilador. Les rondalles així van ser per a Enric Valor un taller d’escriptura d’excepció. Autor de trenta-sis rondalles on va treballar, trencant-se la mà, el lèxic, la sintaxi i recursos narratius. Destaca la perspicàcia psicològica de l’autor i la sensibilitat extrema que utilitza a l’hora de descriure els sentiments i les emocions. Per a Enric Valor és l’amor el motor de la seua existència. L’amor i la passió, trasllada la seua valoració als seus personatges, amb el distanciament dels estats del primer enamorament: concessions, nerviosisme… Rosella: Estic esglaiada, la meua germana és un pur dimoni en cosa d’inventar-se embolics. Però com aquest joc perillós ha començat, continuaré xuclant el dit i em menjaré un tros de codony amb mel, molletes de bacallà i així la meua veu es farà dolça i tendra. De tots és conegut l’olor que pot deixar una poma dins d’un armari, però Enric Valor explica que també el codony lleva l’olor de la boca i això era un costum nupcial grec que es feia a la nit de noces. També Enric Valor recorda, això és un autèntic tresor, qui va ser la persona que li va contar aquesta rondalla: una dirigent comunista condemnada trenta anys a Tarifa. (el príncep entra a la cambra seguit pels seus cortesans) Príncep: Jo, príncep d’aquest regne us salude respectuosament

7

Rosella: Jo, humil súbdita del vostre regne també us salude Príncep: Us plau, bellíssima donzella, de mostrar-me la vostra divina fesomia? Rosella: Oh, oh! Margarida: Rosella, que és el fill del rei! Rosella: Oh, oh! Tan sols puc mostrar-vos aquest ditet Príncep: quin dit més rosat i blanquíssim, tota tu deus ser igual : jove i tersa (tots estan fora de la cambra) Príncep: Margarida…no m’ho negueu…vull, vull casar-me, el més aviat possible, amb la vostra néta. Cortesà 1: Té sang noble, és cristiana i no en trobarà cap altra que tinga la veu tan dolça com blanca la pell Margarida: Senyor príncep…quina joia fos la meua! Però…no, no…Rosella moriria…no veeu quina vergonya ha passat i quin singlot ha agafat per mostra-vos el dit? Li costaria la pell Ah! No, no, no! Príncep: Com no ho arregleu, i no hem doneu aquest gust, el que morirà d’amor i de pena seré jo

8

Margarida: Doncs…faré com dieu, príncep i senyor nostre, sols que…consentiré amb una condició. Príncep : Demaneu el que voldreu que jo us ho concediré! Margarida: Per tal de casar-se eixirà d’ací vestida amb les gales de núvia però tota tapada, que no se li puga veure res més que el dit Príncep: (enèrgic) Concedit! Ací ha quedat molt ridiculitzat el príncep, per jove i per enamorat. L’autor no renuncia a burlar-se dels efectes alineants de la passió. Cal destacar dues notetes: la insistència sobre les característiques intel.lectuals d’Enric Valor amb el seu afany de perfeccionament i de verificació en usar la paraula adequada i precisa i també el seu afany d’explicar-ho absolutament tot.

TERCERA PART

Narrador 1: El fill del rei, per raons fàcils d’entendre, ja no volgué ni posar un peu als voltants de la caseta. Narrador 2: Els dos consellers íntims del príncep visitaren Margarida moltes vegades, tots sols acompanyats de servents, que portaven riquíssims presents, joies, vestits i tot que el pertoca per a preparar un esdeveniment com aquell. Narrador 3: D’allí a una setmana s’havia disposat bé tot i Rosella, tapada com un fantasma fou portada per barrancs i costeres, fins a terra plana. Narrador 4: Després, sense perdre punt, palau reial de València, on els reis esperaven assabentats de tot el que el príncep els havia contat i plens d’una natural preocupació i d’una curiositat que, de moment, no la podien satisfer. Narrador 5: Margarida, acabada la cerimònia, se’n tornà al poble. I obligà al príncep a jurar-li i perjurar-li que mai no aniria a buscar-la. Ací destaquem l’humor i les notes irreverents en la rondallística d’Enric Valor. Narrador 6: I després d’una boda principesca, va arribar l’hora en què el príncep es va quedar a soles amb la muller. I bé… s’ha de dir que el príncep quasi es mor quan destapa i va veure la cara de la…Rosella! Narrador 5: Es va enrabiar tant que va obrir la finestra d’un colp i la va llançar a l’aire per estavellar-la contra terra. (en off se sent el soroll de la finestra i un colp sec de caure a terra) (els narradors surten de l’escena i apareix Rosella, tota plena de pols i el vestit desfet) Rosella: Aquestes plantes m’han salvat la vida! Ai, ai quina llàstima, el meu marit no em vol!, tan bé que vivia en la meua caseta de la Penya Roja! Ai, ai… (passen per allí un grup d’estudiants, amb guitarres i una taina) Destaca el mot taina. La precisió lèxica en Enric Valor es constata una vegada més en la combinació de paraules quotidianes i usuals i d’altres que vénen dels clàssics. Vertaders cultismes vius en la parla de la seua comarca i que donen un to literari importantíssim en tota la seua producció. Les rondalles d’Enric Valor són rondalles cultes, que cal llegir. Estudiant 1: Què us passa, bona dona?

9

Rosella: Ai, fill meu, que el meu marit no em vol! Estudiant 2: I qui és el vostre marit? Rosella: El fill del rei Estudiant 3: Ara comprenem tots els esdeveniments estranys que havien envoltat aquesta història d’amor Estudiant 4 : Aquestes dones de la Penya Roja han sabut enganyar el príncep i, fins i tot, els reis de València Estudiant 1: Amics meus, voleu que posem en pràctica els coneixements que hem adquirit a l’Orient ? Estudiant 2 : Vols dir que la fadem ? Estudiant 1 : Això mateix ! (els estudiants trauen una vareta i tots alhora diuen) Estudiants: Nosaltres, estudiants de les arts de l’Orient, manem que aquesta dona velleta es torne una fadrina galaníssima de…de…de quinze anys! Estudiant 2: I jo mane, com a estudiant major que sóc, que si xarra a algú del món tot això que fem amb ella, que es torne vella una altra volta. (se sent un esclafit i apareix Rosella jove) (quan desapareixen tots, amaneix el príncep en escena) Rosella: Ai, quina desgràcia la meua! Tan fina com m’ha fet Déu i no sóc volguda pel meu espós!

10

Príncep: Déu meu! Déu meu! Què he fet ? estic somiant ? si és Rosella, galana com un sol! Com estava jo ? Ah, desgraciat de mi ! (el príncep abraça Rosella) Perdona’m esposa meua, no sé el que m’ha passat! Rosella: No plores príncep meu, això que t’ha passat ho he llegit en molts contes de prínceps i princeses com nosaltres. Deu ser que un bruixot t’ha encantat per uns moments i t’ha llevat la bona vista, i tu t’has cansat de seguida de mi per no veure’m tal com sóc. La voluntat de distanciament del món de les rondalles i la ridiculització queda palesa de nou per l’escriptor, que ens cucla un ull amb l’afirmació “això que t’ha passat ho he llegit en altres rondalles i històries”. La protagonista és lectora de les pròpies rondalles a on pot aparéixer. En totes les rondalles d’Enric Valor apareix un element màgic : una ploma, un bigot, una pedra…en la rondalla que estudiem l’element màgic és l’alfabetització (era improbable en aquella època que, sobretot dones, tingueren accés a la lectura).

QUARTA PART (Tots els narradors estan asseguts a la vora de l’escenari, qui parla s’alça) Narrador 1 : Van viure molt feliços. I un bon dia van comprar un principet com un àngel de bonic Narrador 2: Margarida, a Tibi, va saber tota la història i es va quedar bocabadada Narrador 3: Margarida pensava que la seua germana havia estat morta o tancada en un calabós. Però això que havia sentit que Rosella havia estat mare, l’havia desbaratada i, a més a més, li havia creat una gran enveja Narrador 4: La molt pèrfida va agafar tots els diners i se’n va anar a València. Va esperar que els prínceps isqueren de missa major per la porta principal de la Seu i, per fi, es va convéncer que la seua germana tenia uns setze anys! Narrador 5: Així que un bon dia es va presentar al palau dels prínceps (ara només queda un narrador en escena) Margarida: (presentant-se al guardià) Digueu a Rosella que ací està Margarida, la de Tibi Hi havia rivalitat fraterna, però ací, la pobra Rosella pegarà un canvi important : l’autor volia que fos bona, però no babau. Valor ja ha pres una opció i ens fa posicionar-nos a nosaltres també, els lectors, quan utilitza l’adjectiu “pèrfida”ho fa ben conscientment i tria una de les dues heroïnes. Tot seguit, amb un sentit pràctic destaca “agafa els diners i se’n va anar a València”(sap que sense diners no es pot circular i, a més a més, no necessita ningú per fer-ho). Destaca també quan la germana, Margarida, es presenta al palau: No fa valdre el que siga “germana de la que s’ha casat amb el fill del rei”, sinó ací hi ha una arrogància total i amolla el seu nom de pila i el topònim. Rosella: Gràcies a Déu que us veig, germana volguda! Margarida: Deixa’t de romanços! Com t’has tornat jove? Rosella: Mira, només vaig fer una cosa: cridar un cuireter que em va unflar per la garreta com els cuirs Narrador 5: Margarida no va esperar més. Sense acomiadar-se, va anar a cal primer cuireter que va trobar, va traure una bossa de monedes i va manar el cuireter que l’unflara…

11

(tornen tots els narradors) Narrador 1: El cuireter, sorprés, va accedir-hi Narrador 2: I la pell de la dona, començà a unflar-se… Narrador 3: Margarida, cada volta més, se sentia lleugera Narrador 4: Com no es conformava en llevar-se algunes arrugues, va demanar que l’unflaren més i més i més… Margarida: Unfleu, unfleu i us donaré una altra bossa de doblons!! Pensa que, amb els diners ho aconsegueix tot. La molt pèrfida. Narrador 5: El cuireter va continuar bufant i de sobte… Narrador 6: Margarida esclatà amb un gran soroll, i tota l’estança es va omplir de……… Acaba sense fórmula d’acomiadament. Subratlla així com és d’excepcional en el seu gènere rondallaire. Enric Valor i Vives, cabal immens de vocabulari, d’ajut gramatical…que ens assenyala certeses i del que ja hauríem d’internacionalitzar (a l’igual que hi ha hagut una circulació lliure d’altres rondallistes, com ara Andersen…). És tan gran el nostre convenciment que tenim entre nosaltres un gran rondallaire i el guardià més perfecte de les nostres paraules. BIBLIOGRAFIA I ENLLAÇOS “Rondalles valencianes” d’Enric Valor i Vives “Noves lectures d’Enric Valor” de Gemma Lluch i Rosa Serrano http://www.youtube.com/watch?v=NTupDz-f4Zw&feature=email htpp://lacarrasqueta.blogspot.com/ treball realitzat per Reis Vicó i Crespo ceip Mare Nostrum de La Vila Joiosa